Caminant per la Val d'Aran

Uns dies per caminar entre muntanyes verdes i florides, amb un cel blau, blavíssim i una mica massa de calor per ser que estem a més de mil metres d'altitud.  Uns dies per gaudir de la tranquil·litat d'aquests pobles tot i que alguns hagin perdut ja el qualificatiu "de pessebre". Els pobles dera Val d'Aran estan ara ben ajaçats, potser massa i tot, això sí, força ben cuidats i nets, però semblen fets a la mateixa mesura tots, una mica quadriculats, sense aquella paret o aquella finestra torta que li doni una mica d'aire ja antic.

Cal marxar de la capital, cal enfilar-se muntanya amunt per trobar la veritable essència de la vall. I es troba, ja ho crec que sí. Quatre dies són pocs, però, per conèixer llocs i llogarrets i indrets amagats, per endinsar-se per petites valls que conformen aquest país occità.

La vall d'Aran és una mica Occitània a Catalunya. Una incursió del país veí, d'aquesta nació sense estat que malda, com nosaltres els catalans, per afirmar la seva identitat, la seva llengua, la seva història i les seves tradicions.

La vall de la Vall ocupa un espai petit de la geografia pirinenca, però l'hem d'entendre dins el vast territori occità, que és, quasi, mig Estat francès. El seu idioma és una variant del gascó, que forma part de la riquesa de la llengua occitana parlada des de la Provença al Llemosí, des del Llenguadoc a la Gascunya i encara a les valls occitanes d'Itàlia. Un país que ha tingut uns episodis històrics conjunts amb Catalunya, amb la il·lusió d'una nació conjunta Occitània - Catalunya que ja començà a pensar l'Abat Oliba. I vés, tant ells com nosaltres, som on som!

Però la muntanya ho regenera tot i et sents lliure.

El nostre objectiu aquests quatre dies ha estat el de caminar per alguns dels pobles perduts, abandonats, despoblats de la vall i al mateix temps anar acompanyats de les lletres que ens fan entendre millor el país i el paisatge. Hem conegut l'antic poble de Montgarri més enllà del santuari, ja a la ratlla amb el Pallars; hem caminat per Porcingles, a la Vall de Canejan i Sant Joan de Toran, sol però ja ben cuidat. I hem "visitat" el poble de Sant Pèr, a tocar de Causac, per sobre mateix de Viella, quatre runes que passeu de llarg sense imaginar-vos la vida dels seus antics habitants.

I hem llegit. Sí, hem recuperat el viatge a la vall d'Aran del Josep Maria Espinàs, que es passejà per Catalunya com l'últim traginer que anà de nord a sud i d'est a oest. Ens han acompanyat els poemes de Jèp de Montoya, poeta, escriptor, president de l'Institut d'Estudis aranesos Acadèmia de la llengua occitana, que tant ha fet per aconseguir que l'occità, en la seva variant aranesa, sigui idioma oficial a Catalunya des del 2010.

I finalment, hem caminat conjuntament amb Imma Pericas per un itinerari molt agradable tot llegint la seva obra "Nocturn aranès" i escoltant les magnífiques explicacions d'en Ricard Novell, guia coneixedor de tota la vall.

Per anar entrant en matèria, el dia d'arribada hem recuperat dos dels indrets més màgics d'aquestes valls. Hem esperant que baixés el fort de la calor i a mitja tarda ens hem arribat dins als Uelhs deth Joèu, un esclat d'aigua que desembossa al riu Joèu. Forma part d'un dels fenòmens càrstics més interessant de la serralada dels Pirineus. El fenomen comença a la Vals de l'Éssera (Aragó), a 2.074 m d'altitud, molt a prop de la glacera de l'Aneto. El riu Éssera desapareix sota terra a l'anomenat Forat d'Aiguallut. Les aigües apareixen de nou als Uelhs deth Joèu, a uns 3,6 km de distancia en línia recta, per desembocar més endavant al riu Garona. Les aigües juguen amb els rocs i sembla que surtin per les seves protuberàncies i forats. Es pot seguir un tram del seu curs continuant corriol amunt enfilant-se per unes escales que faciliten la pujada. L'aigua baixa amb força i forma una massa líquida talment un mantell blanc voleiant al vent. El caminet és ombrívol i fa de bon pujar.

Dalt, anem a sortir a un prat obert amb les muntanyes escarpades que li fan de capçalera. 

Un lloc verd, idíl·lic, per on pots passejar badant i mirant el cel. Som al Plan dera Artiga de Lin. Entre les muntanyes podem destacar la Forcanada o Malh des Pois, el Malh dera Artiga i la Tuca Blanca de Pomèro, totes elles delícies pels més muntanyencs. La pista fa un revolt ample travessant el barranc des Pois que dóna lloc a l'arriu (riu) Joèu. Aviat trobem el refugi lliure dera Artiga i continuant la pista entre flors i gespa arribem al refugi dera Artiga de Lin, un petit lloc per reposar avui tancat. Per tornar a l'aparcament dels Uelhs cal seguir un tros d'asfaltat tot admirant, a l'esquerra, la cascada del Pomèro. Una sortida fàcil que pot fer tothom; no porta més d'una hora si no ens aturem gens, però aquest paisatge cal assaborir-lo amb els ulls de les màquines i amb els propis que encara són els millors.

Per acabar la jornada proposem d'anar fins el Salt del Pish. Una carreterona estreta que implica anar aturant-se per deixar pas als cotxes que ens vénen de cara, però que té unes vistes excepcionals. Es divisa bona part de la Maladeta amb l'Aneto cobert encara de molta neu. Un paisatge magnífic que s'ha de gaudir a poc a poc. 

Un cop es deixa el cotxe, després d'un revolt de pista, aconseguim la cascada del Saut deth Pish, un saltant d'aigua d'entre 25 i 30 metres de desnivell a 1600 metres d'alçada. Les aigües d'aquesta cascada provenen, en bona part, del Llac Long de Liat, situat uns kilòmetres més al nord.Al costat hi trobem el Centre d'Educació Ambiental i Refugi Forestal. Als seus peus, al pla, un entramat d'aigües tranquil·les com uns petit aiguamolls et fen sentir una sensació plaent i moltes ganes de banyar-s'hi. Els avets i els boscos de pi negre fan lloc als bedolls amb la seva crosta blanquinosa i les fulles transparents a contrallum. Des del Pla de les Artiguetes on hem deixat el cotxe, encara podem admirar la Maladeta.

Distingim el card blanc en prats i pastures. Sembla un card però és parent de l’api. El seu nom en català “panical blau” es refereix a la mostela i al color blau de les flors. Segons explica la llegenda, aquest mustèlid té el costum de refregar-se amb la planta per protegir-se de les mossegades d’escurçó.

I retornem cap al nostre allotjament a Salardú, a l'Aran Hostel administrat pel CEC. Un lloc còmode enmig del poble. Els ciclistes que participen en una cursa ja es preparen per demà. Nosaltres anem a sopar al restaurant refugi Rosta, que ha canviat la seva orientació gastronòmica d'antany, però que ens permet fer una mica de sobretaula abans que els més nocturns de nosaltres encara continuem la nit en un altre bar per fer un "xupito". Ara s'està bé fora! Però no anirien malament quatre gotes per refrescar.