Caminant pels pobles de la vall de Toran amb Imma Pericas

Avui, 23 de juny, dia de revetlla, travessem el país de nord a sud i ens desviem a l'alçada del Pontaut cap a la dreta per pujar per una carretera una mica estreta fins a l'aparcament de Porcingles on ens espera la Imma Pericas, autora de la novel·la "Nocturn aranès" de l'editorial Trípode. No només ella ens espera; tenim el plaer de conèixer en Ricard Novell, guia de muntanya, bon coneixedor de la vall i que ens parlarà durant tot el recorregut sobre la història, les llegendes, la vida i les tradicions dels aranesos.

Ens organitzem amb els cotxes, tu aquí-jo allà, ens fiquem crema i barrets i fem la primera pujada cap al poble deshabitat de Porcingles. Aviat s'arriba a les primeres cases i el camí esdevé un corriol estret, flanquejat de vegetació, ombrívol i ben planer. Dóna gust caminar per aquí. De tant en tant, les parades per escoltar amb interès tot allò que ens pot explicar en Ricard, home savi, i anar llegint fragments del Nocturn davant la mateixa autora.

L'Imma Pericas ha dedicat tota la seva vida professional a les persones amb necessitats educatives especials  i encara ara és responsable de la Fundació Nou Xamfrà. En la novel·la, que té per escenari els camins i paisatge de la vall de Toran, es descriu la vida de dues dones: la mare de família jueva, la Rachel, en la seva travessa dels Pirineus per fugir de l'Europa nazi; i la de la Carmina, la noia aranesa que li fa de guia en aquesta travessa, dona ella també maltractada des de ben jove i que ha de sobreviure a la seva època. Un escrit que corprèn, un llenguatge fins i tot poètic, una història real feta literatura amb la que hem gaudit llegint i caminant.

Nosaltres no ens hem enfilat per aquestes costes fugint, no hem tingut por que la Gestapo ens atrapés ni ens hem espantat amb els trets dels guardes; hem caminat plaentment, hem escoltat i hem viscut una mica més l'Aran.

Porcingles es troba a 950m per sobre el nivell del mar i a la vall que forma el riu Toran, a pocs quilòmetres del poble amb més habitants de la vall, Canejan. Dins de la distribució territorial de la Vall d'Aran, aquest poble està adscrit al sesterçó de Quate-Lòcs, que inclou els pobles més propers a la frontera entre els estats francès i espanyol i també anomenats de Baish Aran. Al segle XIX,la demografia del país era força diferent de l'actual. La manca de comunicacions amb el vessant sud dels Pirineus, va fer que la zona més poblada fos la del Baish Aran, més que no pas Vielha e Mijaran ni el Naut Aran. De fet, els grans canvis en el terreny de les comunicacions a l’Aran no arriben fins a l’obertura del Port de la Bonaigua el 1924 i l’obertura del Túnel de Vielha el 1948. Fins aleshores, les comunicacions amb l’Aran eren poc factibles i la majoria de persones arribaven a l’Aran a través de la  frontera francesa. 

Una frontera que ha estat pas freqüentat al llarg dels segles; pas utilitzat per pastors, caçadors, contrabandistes, soldats, fugitius de les guerres —d'aquí cap allà i d'allà cap aquí—. Una guerra que també van viure la Carmina i la Rachel, una en el seu paper de guia de muntanya ajudant en la travessa del Pirineu als perseguits  per la Gestapo en la Segona Guerra Mundial; l'altra, fugint i confiant amb la guia per sobreviure a l'horror de les deportacions. Totes dues dones valentes que s'encaren a les penúries, a la por, al terror, i que esperen un demà millor.

La Carmina va quedar vídua a la guerra i això li suposà un deslliurament de tants maltractes, de tantes
 burles, de tants cops i d'haver d'arromangar-se per tirar endavant la casa, el ramat... Quan li van notificar el decés, no li va sortir cap llàgrima per l'home mort. I aparegueren altres motius de viure; la filla, la gent que podia ajudar a traspassar muntanyes, els morts de la guerra i els fugitius, el soldat que acollí un dia d'esperança... fins que li arribà aquella capsa que estrenyé contra el pit, ja gran, ja passats els anys.

Un home la mirava, duent l'ham traïdor

oh truita confiada, a l'aguait del pescador. 

Capbussa't de seguida, no et deixis atrapar. 

El poble de Porcingles no té data de fundació, ja que tampoc té cap església dins el seu espai urbà i es categoritza com a caseria. El seu origen pot remuntar-se a èpoques romanes o preromanes i amb importància durant l’edat mitjana com a poble de pas de ruta que unia el Pontaut i Montgarri en ruta ascendent. El seu nom, en aranès, denomina la cort de porcs o l'espai on hi havia els porcs de les bordes.  El Camín dera Cau transcorre per un territori que en el temps que es vivia en aquest poble, es cultivava el terreny amb l’agricultura tradicional de la regió. Podem observar els bancals que encara es conserven a banda i banda del camí i que el Ricard ens ensenya. El conjunt de cases del poble de Porcingles, ajuden a copsar com era l’arquitectura d’antuvi a l’Aran. 

És un goig saber coses del camí per on passes: en sabem més de la construcció de les cases, perquè feien les teulades amb escala, quina funció tenia pintar les façanes de colors, què traginaven, com vivien... i tantes altres informacions que ens fan entendre millor el terreny que trepitgem. Segurament, sense en Ricard, haguéssim passat sense adonar-nos-en, contemplant la natura, sí, però sense saber el perquè de les coses ni amb la riquesa de coneixements que tenim ara. Les teulades tenen la fisonomia tradicional però les garbes de palla ja no hi són, atesa la seva prohibició pels freqüents incendis que propiciaven segles enrere. Actualment, les teulades de tots els pobles del Toran estan fetes amb pissarra. Ens adonem també de les creus de fusta que estan insertes als murs tot arribant a Canejan; era el Via Crucis que, segurament la gent seguia tot resant el rosari, amb el capellà al davant. 

El llibre de Ricard Novell, "Un viaje fantástico a trazos de lápiz",  ens deixa constància que fins no fa gaire, Porcingles era habitat per una família, però que només hi passen algun dia d’estiueig ja que és dur viure en aquest indret durant l’hivern. El mateix Ricard ens llegeix un fragment de la vida de la darrera dona que va viure a Porcingles, i que no en volia marxar.

Arribem a Canejan encara acompanyant la Carmina i la Raquel i tot el grup que fuig amb ella. Aviat desapareixen entre l brancatge, des d'aquí el descens és d'un fort desnivell, arriben al canvi de rasant entre faigs, mentre el camí es va inclinant cap avall; al fons ja se sent la veu del riu: "un home la mirava, duent l'ham traïdor, oh truita confiada, a l'aguait del pescador...". Són a prop de la frontera, a prop de poder tornar a pensar en projectes de futur...

El nostre, de grup, arriba força més descansat a Canejan i entrem a l'església i recordem el casament de la Camina, molt abans de la fugida:

"Com en un malson, la Carmina va anar avançant pel passadís central, i sentia paraules escadusseres. Què devien dir? Brètol, borratxo, calés, donassa... Surava una boira de burla." "Va anar caminant pel passadís central amb la tieta. Al peu de l'altar, al costat de dos reclinatoris, hi havia un home. Era un nan. Però el nuvi, on era?"

La Carmina sentí el silenci pesant; hem escoltat les seves paraules també en silenci, un silenci de respecte, un silenci que ens porta a altres èpoques de casa nostra, a altres cultures d'ara. I comparem la nostra vida amb la d'antany! Com han canviat els temps de les persones i dels pobles.

Fora, el sol pica amb força i ens és grat de refrescar-nos una mica a l'ombra. Ens hem d'acomiadar del Ricard i de la Imma. En nom de tots els que hem participat en aquesta sortida, els donem les gràcies per fer-nos viure la natura, el paisatge, la literatura, la història i les histories en un marc incomparable. Gràcies molt efusivament, Ricard i Imma.

Mireu dins de l'onada, tal com un raig d'argent,

la truita esbojarrada, lluitant amb el corrent.

Lleugera i graciosa ben lluny ara del niu

la truita va joiosa fendint l'aigua del riu. 

I encara ens queda arribar-nos fins a Sant Joan de Toran, amb cotxes, però! que aquesta calda no convida pas a caminar gaire. Sant Joan de Toran és un poble abandonat, però molt arreglat. Un balcó florit cap a la vall.  El petit nucli consta de diverses bordes centrades pel santuari de Sant Joan de Toran, una església romànica del segle XII ampliada en època moderna. Documentat des de 1266 com a possessió de l'orde de Sant Joan de Jerusalem. Poc abans de l'arribada de les tropes franquistes a la Vall d'Aran, el 1938, la immensa majoria de la població va fugir de cop i volta a França  que és a menys d'un quilòmetre, bàsicament per por de represàlies. Aquest fet va provocar que el poble es quedés pràcticament abandonat fins que més recentment, als anys 80, les cases es van convertir en segones residències.Ara, els carrers són empedrats i fins i tot, temporalment, obren un petit bar restaurant, els dies d'aplecs i trobades, o els dies de festa a l'estiu. Això ens va bé per escapar-nos de quatre roïnes de pluja, prendre'ns un gelat i un cafè abans de baixar cap a Bossòst.

Que aquesta nit és revetlla i cal assistir a la Hèsta deth Haro! 

Net de huec,

Net d'arrossada,

Net de flors,

D'aigua senhada

Net d'amor

Ena maitiada, 

Net desirada.

Anet, passe çò que se passe,

Non a jamès arren passat

E, encara que se passe,

Aguest ser qu'ei atau.

     (Fragment del poema "Net de huec, net d'amor" de Jèp de Montoya)  

Caminant per Montgarri amb Josep Maria Espinàs

El segon dia d'estada a dera Val d'Aran la nostra fita és el poble abandonat de Montgarri, a tocar ja del Pallars Sobirà. I en aquesta ocasió ens acompanyen les lletres de Josep Maria Espinàs en el que fou el

 seu primer viatge a peu —tants d'altres en vindrien!—. Un llibre "L'últim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d'Aran" reeditat el 2021 per La Campana. Un viatge que féu l'any 1956. Què lluny és la data! Quants canvis hi ha hagut al país i a la geografia catalana des de llavors! Si ara l'Espinàs tornés a fer el viatge a peu, segur que ho trobaria tot molt diferent! Ell mateix diu en el pròleg de la reedició revisada del seu llibre el 1999: "Els anys no poden recuperar-se, però els llibres sí".  Un document de la història d'aquells temps, de la vida de llavors, dels pobles tal com eren, que no tots són com són ara, uns canvis que palesen el transcórrer dels anys, però un mateix objectiu: conèixer la vida de la gent i respectar la natura.

Després de traginar pel Pallars, enfilà el Port de la Bonaigua de 2.072 metres, una muntanya, tal com diu, amb la desolació de les coses deshabitades. Avui en dia, habitat per uns quants ferros i cadiretes a disposició dels esquiadors. També veié, des d'aquí, al fons, l'Aneto i la Maladeta —com nosaltres des del salt del Pish— "coberts amb la clàssica toca blanca de les noies del Pirineu".

Ens explica el significat d'Aran que en basc vol dir "vall" o "ribera", o sigui, Vall de la Vall. Una vall que és l'única regió de Catalunya que mira cap a l'Atlàntic on deixa les seves aigües el Garona que neix als llacs de Saboredo i entra a Occitània. País occità geogràficament, una terra poc lligada amb els problemes de Catalunya, característica de l'Aran que encara es manté. Formava part del comtat de Comenge; s'incorporà a l'Aragó el 1192. No són espanyols, tampoc francesos. Guarden la seva identitat gelosament entre muntanyes. Conserven l'aranès, una variant del gascó que és alhora una parla occitana. 

De fet, Espinàs passa una mica d'esquitllentes per Montgarri. Nosaltres hem anat fins al Pla de Beret, antic escenari d'aquelarres de bruixes i bruixots, per arribar-nos al santuari de la Mare de Déu de Montgarri i al poble abandonat, una mica més avall. Encetem la pista de l'esquerra que en una pendent suau de baixada ens acosta fins a la cabana de Parros. En aquest tram, un dia lluminós, el sol es fa sentir amb força i ens calen barrets de protecció i aigua per anar-nos fent passar la set. Sort que el paisatge és tant agraït!

Geogràficament aquesta zona és Pallars, administrativament és Aran. Ja l'any 1936, Joaquim Santasusagna en deia: "Els habitants de Montgarri parlen aranès i no català; quan han de proveir-se o han d'anar a vendre, no davallen al fàcilment aconseguible poble pallarès d'Alós. sinó que remunten el collet per baixar a Salardú. Si la terra de Montgarri no és, doncs, de l'Aran, ho és la gent que s`hi està".

Arribem amb un sol estavellador al santuari, refugi i restaurant. La imatge de la Verge de Montgarri va ser descoberta per un pastor que, veient com cada dia un dels seus bous s’agenollava al mateix lloc, va procedir a investigar. La seva sorpresa va ser el descobriment de la imatge, que va ser nomenada patrona dels pastors i a la qual van aixecar una capella. Posteriorment es va aixecar el  Santuari. Ens asseiem a l'ombra per beure algun refresc ben fresc i visitem l'església. El lloc és avui ple de gent, excursionistes i visitants amb cotxe, que fan també una parada a la fresca. El riu baixa plaentment, les aigües tranquil·les inviten al bany i el dia va prenent un to grisenc de xafogor i d'uns primers núvols que ens volen inquietar.

Seguim endavant per la pista polsosa entre cotxes i jeeps que travessen, no a peu, ans motoritzats, del Pallars a l'Aran; de l'Aran al Pallars. I ens acullen quatre murs enderrocats, grapejats per les heures i bardisses i per una gespa verda. Una vida que ja no existeix; a Montgarri ja no hi ha ningú, la vida hi era massa dura. Imaginem-nos això sense els jeeps, només mules i carros, lluny d'Alós i de Salardú, en uns hiverns molt més crus que els d'ara, sense pistes d'esquí ni traces de fons. Això sí, amb la sort de ser una part integrant d'un paisatge meravellós! El paisatge ajuda, però no ens dóna de menjar i Montgarri a poc a poc va anar quedant abandonat, i, durant molts anys, deixat de la mà de Déu, com diuen.

"M'ajec a l'herba, de cara a un bosc d'avets desplegat com un tapís. El sol del matí s'engolfa en aquesta prada i vibra fins a fer, gairebé, un soroll d'eixam. La pau és total, la solitud encomana un lleuger ensopiment"

Ara la solitud ha desaparegut, els jeeps envaeixen els caminants i els vesteixen de pols i pedretes saltadores —alguns jeeps nous de trinca que corren i corren per ser els primers en arribar...on?—, i el soroll és l'eixam dels motors. En l'estona que algunes de nosaltres hem estat parades arran de camí, un corrua de cotxes ens ha deixat empolsinades. Ben poca gent a peu a no ser un grup familiar que devia anar a buscar el cotxe una mica més enllà.

Antigament, l’únic accés que hi havia per anar a Montgarri era una pista forestal de tretze quilòmetres, que tenia inici a Bagergue i travessava els plans extensos de Beret i permetia arribar al nucli i al santuari. L’element de més interès del nucli està format per l’església parroquial de Gessa, construïda al segle XVI i que té al costat diverses edificacions corresponents a l’antic hospital, la rectoria i la casa de l’administrador del santuari. Amb el temps, vora el santuari s’hi van bastir edificis amb una missió d’hospital de muntanya. Aquests edificis es localitzaven al voltant d’una plaça quadrangular, de manera que formaven un conjunt compacte, accessible per un portal que donava a la Noguera Pallaresa. A finals del segle XVIII, Francisco de Zamora, digué que als plans de Beret es feia el millor formatge de la vall. A començaments del segle XX, Juli Soler i Santaló dona testimoni de la presència a Beret de «50.000 caps de bestiar de tota mena, la major part pertanyents a ramades franceses del departament d’Ariège, els quals els pastors són els arrendadors de les herbes». Pascual Madoz, vers el 1845, va tenir la lucidesa d’afirmar que arribaria el dia en què la vall seria «un punto predilecto de concurencia» per a aquells que a l’estiu cercarien l’ambient lliure i pur d’aquelles muntanyes fresques.  Avui, li hem de donar la raó.

Aquesta contrada va pertànyer a Gessa fins que es va vendre a Salardú i Tredòs el segle XVI. Al segle XIX la majoria de les cases eren parròquia de Salardú, dues eren de Tredòs, una d’Unha i l’hostal era de Gessa. No va ser fins al 1904 que totes les cases de Montgarri es van adscriure al santuari i, per tant, a la parròquia de Gessa. Demogràficament, el màxim poblacional del nucli es va produir cap al 1920, quan hi havia 65 habitants. Però, a causa de l’aïllament, el nucli va començar a despoblar-se entre el 1945 i el 1955. Així, el cens de 1960 només acollia ja dos habitants. O sigui, que l'Espinàs, que hi passà el 1956, si s'hi acostà, encara pogué veure les cases dretes, buides possiblement, però dempeus.

Retornem cap al Pla de Beret per la pista de l'esquerra, caminant penosament deixant passar els cotxes que no tenen ni un bri d'educació ni de paciència.

Ens ajacem a l'herba per dinar i descansar a l'ombra i tornem a reprendre el camí fins al Pla on ens cauen quatre gotes —grosses, eh!— però quatre mal comptades que ens fan fugir cap "a casa".

Salardú ja era un lloc important i centre d'excursions en temps de la caminada de l'Espinàs. De Salardú cal veure l'església que guarda una reixa forjada amb les espases i les llances abandonades en el camp de batalla pel vescomte de Saint-Girons. 

A Salrdú, l'Espinàs hi va trobar gent amb motxilla; nosaltres hem vist més ciclistes. Comenta que l'aranès que s'hi parla és bastant catalanitzat; nosaltres, en general a tot l'Aran que hem visitat, ens hem trobat un aranès molt i molt castellanitzat. Ell volia instal·lar-se a la Fonda Barberà i no pogué; nosaltres ho tenim reservat des del febrer quan vam començar les gestions amb el CEC per anar a l'Aran Hostel, que ara queda més bé que dir-ne Xalet o Refugi (allà on hi hagi una mica d'anglès, ets més modern!). La seva cambra tenia una palanganeta que s'havia d'omplir d'aigua; nosaltres disposem d'una dutxa moderna que cau a raig per a la nostra satisfacció.

Ell, a l'entrada de la casa hi troba un rellotge de paret parat fet a Pamiers. Nosaltres, al refugi de Can Rosta on anem a sopar hi trobem un menjador certament amb aires antics, amb miralls i garlandes seques a les finestres, fotos antigues i uns esquís dels que es portaven a les primeres èpoques de l'esport blanc.

En sortir a fora es troba amb l'abraçada del sol i la dura flaire dels fems; nosaltres, ja de nit, ens trobem amb llums que realcen el cartell del bar on tornem a entrar a fer l'acomiadament del jorn. Ell es troba encara el sol, ens diu; nosaltres la nit, perquè... valga'm Déu el que ens ha costat pagar! 

Montgarri, i gairebé tot l'Aran, fou també lloc de pas entre el Pallars i les Valls occitanes del Coserans que feren servir tant pels ramats com els contrabandistes.  Durant la Segona Guerra Mundial els passos de muntanya foren utilitzats pels fugitius que escapaven de l'Europa ocupada pels nazis. Aquest fet ens enllaça amb el llibre i la ruta de demà.

"Ei temps doç e en calma; jos eth blu cèu

Dancen vielhs pastors guarnits de braçalets

De bronze e que luden ena clara net

Quan era lua enlimene era nauta nhèu. 

Eth temps ei més caud, doç e bèth,

Deth tèrres baishes e mieges se'n va eth gèu,

Contentant as vielhs poblants deth Pirinèu 

Que damb pèires mèrquen eth sòn pas per Beret".

                              (Fragment del poema "Beret" de Jèp de Montoya) 

Caminant per la Val d'Aran

Uns dies per caminar entre muntanyes verdes i florides, amb un cel blau, blavíssim i una mica massa de calor per ser que estem a més de mil metres d'altitud.  Uns dies per gaudir de la tranquil·litat d'aquests pobles tot i que alguns hagin perdut ja el qualificatiu "de pessebre". Els pobles dera Val d'Aran estan ara ben ajaçats, potser massa i tot, això sí, força ben cuidats i nets, però semblen fets a la mateixa mesura tots, una mica quadriculats, sense aquella paret o aquella finestra torta que li doni una mica d'aire ja antic.

Cal marxar de la capital, cal enfilar-se muntanya amunt per trobar la veritable essència de la vall. I es troba, ja ho crec que sí. Quatre dies són pocs, però, per conèixer llocs i llogarrets i indrets amagats, per endinsar-se per petites valls que conformen aquest país occità.

La vall d'Aran és una mica Occitània a Catalunya. Una incursió del país veí, d'aquesta nació sense estat que malda, com nosaltres els catalans, per afirmar la seva identitat, la seva llengua, la seva història i les seves tradicions.

La vall de la Vall ocupa un espai petit de la geografia pirinenca, però l'hem d'entendre dins el vast territori occità, que és, quasi, mig Estat francès. El seu idioma és una variant del gascó, que forma part de la riquesa de la llengua occitana parlada des de la Provença al Llemosí, des del Llenguadoc a la Gascunya i encara a les valls occitanes d'Itàlia. Un país que ha tingut uns episodis històrics conjunts amb Catalunya, amb la il·lusió d'una nació conjunta Occitània - Catalunya que ja començà a pensar l'Abat Oliba. I vés, tant ells com nosaltres, som on som!

Però la muntanya ho regenera tot i et sents lliure.

El nostre objectiu aquests quatre dies ha estat el de caminar per alguns dels pobles perduts, abandonats, despoblats de la vall i al mateix temps anar acompanyats de les lletres que ens fan entendre millor el país i el paisatge. Hem conegut l'antic poble de Montgarri més enllà del santuari, ja a la ratlla amb el Pallars; hem caminat per Porcingles, a la Vall de Canejan i Sant Joan de Toran, sol però ja ben cuidat. I hem "visitat" el poble de Sant Pèr, a tocar de Causac, per sobre mateix de Viella, quatre runes que passeu de llarg sense imaginar-vos la vida dels seus antics habitants.

I hem llegit. Sí, hem recuperat el viatge a la vall d'Aran del Josep Maria Espinàs, que es passejà per Catalunya com l'últim traginer que anà de nord a sud i d'est a oest. Ens han acompanyat els poemes de Jèp de Montoya, poeta, escriptor, president de l'Institut d'Estudis aranesos Acadèmia de la llengua occitana, que tant ha fet per aconseguir que l'occità, en la seva variant aranesa, sigui idioma oficial a Catalunya des del 2010.

I finalment, hem caminat conjuntament amb Imma Pericas per un itinerari molt agradable tot llegint la seva obra "Nocturn aranès" i escoltant les magnífiques explicacions d'en Ricard Novell, guia coneixedor de tota la vall.

Per anar entrant en matèria, el dia d'arribada hem recuperat dos dels indrets més màgics d'aquestes valls. Hem esperant que baixés el fort de la calor i a mitja tarda ens hem arribat dins als Uelhs deth Joèu, un esclat d'aigua que desembossa al riu Joèu. Forma part d'un dels fenòmens càrstics més interessant de la serralada dels Pirineus. El fenomen comença a la Vals de l'Éssera (Aragó), a 2.074 m d'altitud, molt a prop de la glacera de l'Aneto. El riu Éssera desapareix sota terra a l'anomenat Forat d'Aiguallut. Les aigües apareixen de nou als Uelhs deth Joèu, a uns 3,6 km de distancia en línia recta, per desembocar més endavant al riu Garona. Les aigües juguen amb els rocs i sembla que surtin per les seves protuberàncies i forats. Es pot seguir un tram del seu curs continuant corriol amunt enfilant-se per unes escales que faciliten la pujada. L'aigua baixa amb força i forma una massa líquida talment un mantell blanc voleiant al vent. El caminet és ombrívol i fa de bon pujar.

Dalt, anem a sortir a un prat obert amb les muntanyes escarpades que li fan de capçalera. 

Un lloc verd, idíl·lic, per on pots passejar badant i mirant el cel. Som al Plan dera Artiga de Lin. Entre les muntanyes podem destacar la Forcanada o Malh des Pois, el Malh dera Artiga i la Tuca Blanca de Pomèro, totes elles delícies pels més muntanyencs. La pista fa un revolt ample travessant el barranc des Pois que dóna lloc a l'arriu (riu) Joèu. Aviat trobem el refugi lliure dera Artiga i continuant la pista entre flors i gespa arribem al refugi dera Artiga de Lin, un petit lloc per reposar avui tancat. Per tornar a l'aparcament dels Uelhs cal seguir un tros d'asfaltat tot admirant, a l'esquerra, la cascada del Pomèro. Una sortida fàcil que pot fer tothom; no porta més d'una hora si no ens aturem gens, però aquest paisatge cal assaborir-lo amb els ulls de les màquines i amb els propis que encara són els millors.

Per acabar la jornada proposem d'anar fins el Salt del Pish. Una carreterona estreta que implica anar aturant-se per deixar pas als cotxes que ens vénen de cara, però que té unes vistes excepcionals. Es divisa bona part de la Maladeta amb l'Aneto cobert encara de molta neu. Un paisatge magnífic que s'ha de gaudir a poc a poc. 

Un cop es deixa el cotxe, després d'un revolt de pista, aconseguim la cascada del Saut deth Pish, un saltant d'aigua d'entre 25 i 30 metres de desnivell a 1600 metres d'alçada. Les aigües d'aquesta cascada provenen, en bona part, del Llac Long de Liat, situat uns kilòmetres més al nord.Al costat hi trobem el Centre d'Educació Ambiental i Refugi Forestal. Als seus peus, al pla, un entramat d'aigües tranquil·les com uns petit aiguamolls et fen sentir una sensació plaent i moltes ganes de banyar-s'hi. Els avets i els boscos de pi negre fan lloc als bedolls amb la seva crosta blanquinosa i les fulles transparents a contrallum. Des del Pla de les Artiguetes on hem deixat el cotxe, encara podem admirar la Maladeta.

Distingim el card blanc en prats i pastures. Sembla un card però és parent de l’api. El seu nom en català “panical blau” es refereix a la mostela i al color blau de les flors. Segons explica la llegenda, aquest mustèlid té el costum de refregar-se amb la planta per protegir-se de les mossegades d’escurçó.

I retornem cap al nostre allotjament a Salardú, a l'Aran Hostel administrat pel CEC. Un lloc còmode enmig del poble. Els ciclistes que participen en una cursa ja es preparen per demà. Nosaltres anem a sopar al restaurant refugi Rosta, que ha canviat la seva orientació gastronòmica d'antany, però que ens permet fer una mica de sobretaula abans que els més nocturns de nosaltres encara continuem la nit en un altre bar per fer un "xupito". Ara s'està bé fora! Però no anirien malament quatre gotes per refrescar.

Búnquers del Pirineu: la follia d'un dictador

El dijous 5 de juny vam fer una visita guiada als búnquers de Montellà i Martinet. Una visita ben interessant que serví per conèixer aquest episodi de la història de casa nostra que alguns han volgut fer seva.

Teniu diverses possibilitats de visita: la visita bàsica amb audiovisual i visita als búnquers al voltant del centre museístic i una visita més llarga que us porta fins a la Roca de la Mel i el Pas Estret.  Nosaltres, excursionistes del CEC tal com ens recorda un soci abrandat, hem fet la llarga que implica una anada a peu fins la Roca de la Mel. 

Segons el guia es tractava de fer uns 10km i uns 100 metres de desnivell acumulat. Segons el meu trac de Wikiloc que ha anat gravant tot el camí —el meu, eh! perquè tots els Wikilocs mesuren diferent quilometres i desnivells, per allò que en diuen el satèl·lit, que igual hi ha un satèl·lit per cadascú, no ho sabem— la distància ha estat de poc més de 4km i el desnivell, ai, las! d'uns 178m en pujada.

El dia feia patir mentre anàvem cap a Martinet. El cel ben cobert i guspirejant tot el camí. Potser a l'altre cantó del mal anomenat túnel del Cadí el cel s'aclareix, ens hem dit. Però, no! El primer cotxe hem arribat plovent. ÉS clar que estàvem tranquil·les perquè el meteoròleg dels mòbils, que en sap molt, ens avisava que a partir de les 10h del matí s'aclaria i sortia el sol: mira!, l'hora que comencem la visita, que bé!

I sí, a aquella hora —bé, una miqueta abans, que no cal ser tant puntual— el cel s'ha anat obrint i ha deixat passar el sol entre els núvols.

Primer de tot, cal donar les gràcies al Marc, el guia que ens ha acompanyat tot l'itinerari i ens ha explicat la història de la construcció dels búnquers. Les bones i didàctiques explicacions i la paciència de portar divuit persones jubilades—excursionistes, però jubilades—, amb un somriure i bona cara en tot moment. No sé si hem estat més fàcils o més complicats de portar que la mainada.

L'audiovisual està molt ben fet. Estructurat en tres parts diferents —la construcció dels búnquers, la guerra civil, i les entrevistes a pagesos de la zona que visqueren aquells moments—, ens han donat molta idea de com van anar les coses.

Amb un dictador preocupat, sobretot, per la seva seguretat, aliat de primer amb l'Alemanya de Hitler, tot i que al veure que venien mal dades, es va mantenir neutre, i per allò d'assegurar-se el futur, per si de cas, li va venir la idea al magí que tenia de gastar-se uns quants diners construint uns búnquers de defensa per una possible invasió dels poders fàctics "estrangers". Búnquers que van significar una despesa important de diners i de mà d'obra, d'espoliacions de camps i propietats de la gent de la zona —i al llarg del Pirineu, comptant el País Basc—, búnquers, en definitiva que no van ser mai dels mai equipats amb armament, ni utilitzats com a refugi de cap mena. Allí han quedat. Embrossats per les herbes i els matolls i conservats, els que s'ha pogut, com a peça clau per explicar la història.

Hem aprés que hi havia diferents tipus de búnquers: els de metralladora, els d'observació de l'enemic hipotètic que havia d'arribar, trinxeres i búnquers antiaeris. Es pot entrar en algunes de les edificacions i fer un tomb per les diferents galeries i te n'adones de la claustrofòbia que haurien patit els soldats que hi estiguessin destinats i, segurament, del que van patir els que els van fer per ordres d'un eixelebrat. Per nosaltres, ha estat una sortida divertida, mig d'aventura mig de repte de jugar al soldat —fins i tot podem trobar una metralladora ben posada per disparar cap a la N260—, però, crec, que cap dels que hi hem anat ens hagués fet gràcia trobar-nos-hi: ni per jugar ni en comunió amb el concepte en el que foren creats.

El camí que es segueix per arribar a la Roca de la Mel et dóna unes vistes magnífiques de la serra del Cadí, avui mig tapat per les boires que s'aixequen de terra després d'una pluja fina i constant. Predomina el verd llampant dels arbres i de la gespa florida en un paisatge que sempre t'agrada veure i sentir. La Roca es passa per dins i se surt per un forat que obliga a fer el soldat, o a fer practiques de la mili que es feia abans (que tot està per tornar!). Més tard ens enfilem muntanya amunt per dins el bosc que encara conserva el fullam sec de la tardor però on despunten ja l'herba fetgera i la prímula i una estesa d'esquellada ben groga.

Més amunt arribem al refugi antiaeri i observatori. Potser aquí sí que m'hagués agradat estar. Asseguda a les pedres, voltada de boixos, a prop d'un prat ple de farigola tot mirant com els núvols juguen amb el sol els dies de pluja, com el paisatge va canviant de la neu de l'hibern a l'esplendor de la primavera o la calor de l'estiu i els colors de la tardor. Sí, potser sí; sense enemics, però! Ni vestida de soldat, ni amb cap arma a la mà. Potser amb algunes ovelles i un gos falder al costat.

Baixem més ràpid del que hem pujat, per un camí una mica més ample que fa giragonses fins a arribar altra vegada al Parc dels Búnquers. Ens traiem els cascos vermells que ens hem posat per entrar per aquells passadissos i ens acomiadem d'en Marc fins a una propera vegada, quan acabin de descobrir més forats.

I per ser una de les darreres sortides de dijous de la temporada —la darrera amb aquesta vocal—, ens permetem el luxe d'anar a fer un bon dinar d'acomiadament de temporada al restaurant La Coma, que sempre s'hi menja bé i són ben acollidors. Fins i tot hi ha pogut dinar de gust l'única persona que s'havia apuntat per fer dinar de motxilla i que, en vistes que el menú oferia moltes possibilitats per a un bon paladar, s'ha assegut a taula amb tot el grup. 

Bon profit!