Badalona: el dimoni Pastafang

Bon dia tothom! Us estranya, oi? Doncs, sí, bon dia. Avui ja som a Sant Anastasi, 11 de maig. I us pregunteu com és que si em vau cremar ahir a la nit, ara vinc i us saludo.

Mare de les forces internes! Quin bé de Satanàs de fum i foc i aigua que feia més fum sobre el foc . No m'ho esperava pas, això, jo. No sabia què em passava. I bo que la cosa va comença força bé amb aquells colors voltant pel cel. Mira, que bé que has fet de tornar, em vaig dir. Això ho veuràs fantàstic, a primera fila i un espai solet per a mi i no a l'altra banda perdut entre aquella gentada que no sé com els pot agradar estar tan masegats i tant juntets. Però noi..., em vaig començar a sentir massa sol i això no m'agradava. Els petards sonaven fort i amb música ambiental i tot. Vaig recordar els dies que he passat a València. Sí, he estat a València, jo! Oh, no creieu, treballant, eh! Però allí també espeteguen fort i cremen tot el que troben.

Que expliqui això de València? Ah, doncs veure-ho que va anar aixina (ui, crec que ja se m'ha encomanat algun deix de la seva parla, que, sabeu!, lo català de València s'assembla a lo català de Badalona, però amb una altra entonació ben bonica). Bé, bé, ja segueixo!

Allí hi va haver una gran riuada fa uns quants mesos. Mare dels inferns! Quina riuada: cotxes amuntegats pels carrers, surant per les aigües, gent morta i desapareguda, cases enderrocades.... i tot, tot, ple de fang. Un fang llefiscós que s'escola per tot arreu, que cobreix soterranis i pàrquings i fins i tot ha arribat als teulats. Un desastre, un veritable desastre.

I jo, com a bon dimoni pasta-fang, que aquesta és la meva especialitat, em vaig dir, Pastafang, noi, deixa aquest poble mariner i vés-te'n uns dies a ajudar a treure tot aquest llot, que la gent pugui tornar a viure sense aquesta merda pels carrers i cases. És que feia feredat! I la gent que no en va poder eixir! I vaig anar cap allà. Ha estat complicat i encara ho és, però jo, paletada va, paletada ve, arrossegant aquest líquid viscós fora dels portals, amb unes bones botes, però així i tot he quedat ben empastifat. Marró de cap a peus, com tots els que hi vam ser al peu del canó, que en diuen. Sí, això de canó és una expressió, no, no hi havia cap canó... Ah! que em preguntes pel Massó, ah no?, ah! pel Mazón! Ah, doncs, no, no el vaig veure pas amb cap pala, és a dir, el vaig veure amb una camisa ben blanca, sense cap taca, tu, ni un gotim a l'espardenya!

Doncs m'he estat uns quants dies traient fang, que s'ha d'aprofitar quan encara està una mica fresc perquè com s'assequi gaire, queda encartonat i no hi ha qui ho llevi; si, jo tinc una pala que fa molt feina, però veràs, ja no tenim la força d'abans.

Allò de València està bé. Hem estat uns dies agermanats, com cosins, vaja! Que allà també els agrada fer soroll i jugar amb el foc. Ells ho fan per Sant Pep i natros per l'Anastasi aquest, nosaltres més modestos, és clar, però allà peta per tot arreu.

Doncs, com us deia, anar traient fang, anar traient fang que semblava que no s'acabava mai. Oi! i encara en queda, no us penseu! Qui em dius? El Mazón altra vegada. No, no, ja t'he dit que no l'he vist amb les mans tacades de fang, de fang no; potser d'algun altre líquid viscós sí, però anava net i polit passejant-se per allà. Em sembla, però, que últimament no li agrada sortir gaire...

Bé. Doncs, va arribar un moment que vaig pensar: Pastafang, has treballat molt, deixa'm pujar fins a Badalona a veure com segueixen per allà, que no sigui que els hagi de treure una mica de fang també. Oh, ja se sap, riuades també en tenen i com que les clavegueres no es netegen (ja veieu, tanta sequera, i no han tingut temps de fer-ho, que els badalonins ens ocupem més de tenir els arbres més grans de tot lo món, ja em direu, amb lo xicotet que és lo món.... He, he, aquesta és una expressió valenciana que sempre m'ha fet gràcia: que xicotet que és lo món!

I tenim més coses agermanades Badalona i València: el fang de les rierades, el mar mediterrani que banya les costes, els petards, el foc, els ninots per cremar, les cançons del Raimon i l'Ovidi i d'altres...

I vét-ho aquí que arribo a Baetulo i me'n vaig a la Rambla i em munten un espectacle jo a primera fila. Ai, xiquets! quan em vaig adonar que els peus els començava a tenir escaldufats i les botes se'm començaven a desfer, que són bones botes, caram!, em vaig dir: Pastafang, cal eixir d'aquí! I era tal el fum que van crear tirant foc i aigua a la vegada, que em vaig camuflar entre la ferum roig-negre que volava cap al sud. I aixina he anat resseguint la costa passant per Vilanova i la Geltrú, Calafell, Tarragona, embolcallat pel núvol tòxic. I torne a ser al País valencià! 

Si de cas, ja tornaré l'any vinent.

Ah!, i m'ha encarregat la noia aquesta que m'escriu cada any, que aquest conte del 2025 va dedicat a la ben trobada família valenciana!

I si trobo al Mazón aquest, ja l'enviaré a pastar-fang!

Bones festes de maig, badalonines i badalonins. No prengueu mal!