potser no tant. Tots dos ens han deixat, ja. Un de Mequinensa, l'altre de Pena-Roja de Tastavins. Jesús Moncada (1941 Mequinensa - 2005 Barcelona), escriptor, novel·lista, dibuixant i pintor.
Desideri Lombarte (1937 Pena-Roja de Tastavins - 1989 Barcelona), escriptor i poeta.
Tots dos fidels activistes en pro de la llengua catalana des de les terres d'Aragó.
Aquest dies que permeten estrenar l'aire de primavera i el sol cada cop
més calent, que permeten embolcallar-se amb la natura que reneix, ens hem arribat a Mequinensa per conèixer de primera mà les terres i el poble de Jesús Moncada. Les lectures: Una selecció de contes "Històries de la mà esquerra (premi Joan Santamaria 1971), El cafè de la granota (1985) i Calaveres atònites
(1999)".I la seva novel·la "Camí de sirga".
La majoria de les narracions giren al voltant de la vida de la gent de
Mequinensa abans que
l'engolís el pantà de Riba-roja. Moncada aconsegueix rescatar el passat
perdut gràcies a una imaginació poderosa, una llengua atenta a les
inflexions del parlar de la seva terra i una sàvia dosificació de
tendresa, humor i tremendisme. Es pot dir que n'hem gaudit molt i molt dels seus contes! Sempre amb personatges del seu entorn aconsegueix retratar la vida del poble amb un humor i un sarcasme que ens recorden el d'en Pere Calders.
«Vaig estar treballant amb ell durant dotze anys, a [l'editorial]
Montaner y Simón. Per a mi, era un gran mestre. Un gran mestre des del
punt de vista del rigor a l'hora d'escriure. Ell va tenir la paciència
de llegir les meves primeres coses en català. El que també és cert és
que va tenir la delicadesa d'animar-me a seguir el meu propi camí a
l'hora d'escriure. És a dir, no va intentar mai fer de mi un deixeble.
Ell va veure de seguida que jo tenia el meu propi món i, per tant, la
meva pròpia manera d'expressar-me. Ara, el que sí que és evident, perquè
això és inevitable, és que a les primeres històries, en algunes
narracions, és claríssim la influència de Calders. A partir d'El Cafè de la granota jo ja tinc el meu propi món i és el que intento d'explicar.»
Amb ell, hem fet la sortida al poble vell de Faió, engolit pel pantà de Riba-Roja. Hem passejat pels 
carrers de Mequinensa i hem seguit un tros de l'antic camí de sirga, ara engolit pel pantà. Conjuntament, entre tots, nosaltres i ell, hem desitjat més descendència a cada casa per fer que l'empresa engolidora ens donés més subvenció. Són històries divertides amb un argument que fuig de la lògica esperable
amb sentit de l’humor i tendresa, capgirant el
sentit lògic de l’existència a partir de l’extrema innocència dels seus
protagonistes, com l’agutzil que vol enviar el seu afillat a la presó
perquè aprengui a robar com déu mana. Són contes on s'exploren conflictes familiars i veïnals; conflictes banals, insignificants a voltes, que queden magnificats pels mateixos personatges o per la resolució del mateix conflicte.
Això devia ser Mequinensa, altrament com les històries de tants pobles, una xarxa de relacions, que apropaven o allunyaven la gent, però que els va fer solidaris quan van necessitar mantenir els drets davant l'empresa engolidora i enderrocadora de tot allò que havien conegut i viscut. Mig poble sota les aigües, l'altra mig enderrocat a sobre per restar mut, però exponent de tot un passat. Sempre presents tots dos.
Jesús Moncada Estruga va nàixer a Mequinensa l’u de desembre de 1941
quan la vila tenia un 
dinamisme vital entre llaüts, minaires i vida
social a la plaça, al mercat i als cafès i més de tres mil
habitants l’any 1966. Gràcies als rius, Mequinensa va establir un comerç fluvial que va donar prestigi, no només als navegants mequinensans sinó
també als fusters "calafaters", als corders i al mil·lenari Camí de
Sirga de l'Ebre. En l'època d'esplendor es va arribar a tenir una flota
de més de 16 llaüts, embarcacions típiques del tram baix de l'Ebre que
transportaven entre 18 i 30 tones, normalment de lignits extrets de la
conca minera mequinensana.
Amb l'arribada de l'empresa ENHER i la construcció dels embassaments de Mequinensa i Riba-roja, la vida va canviar per a la majoria dels mequinensans, passant de tenir censats 4.033 habitants a tenir 5.800 censats i prop de 1.500 més sense censar. Molts d'ells arribats d'altres localitats per treballar en la construcció de la presa de Mequinensa.
Va ser un cop dur per a tothom.
Davant la casa derruïda del mateix Jesús Moncada hi podem llegir:
"Poc abans del tancament de les comportes del pantà de Riba-Roja, la pluja va despenjar-se amb violència sobre la vila demolida i deserta".
per seguir un altre autor important d'aquestes terres unides pel mateix idioma català. La denominació Franja d’Aragó —Franja d’Aragó, Franja Oriental o Francha Oriental en aragonès— s’aplica habitualment a l’Aragó de parla catalana. El català és la llengua pròpia d’aquest territori. Més de
81.000 aragonesos saben parlar català o aragonès —segons el primer cens
d’aquestes llengües, realitzat pel Seminari Aragonès de Sociolingüística, vinculat a la Universitat de Saragossa—. Segons aquest informe, elaborat a partir de les dades de l’últim Cens de Població i Habitatges de l’INE (de 2011), a Aragó 55.513 persones saben parlar català i 25.556, aragonès.
Amb Desideri Lombarte hem caminat per Algars i Pinyeres, ja en terres catalanes, però hem volgut exemplificar la unió entre els dos territoris.
comentades / Voldria ser (1993), Romanços
mai contats / Borres i borrims (1994), Cartes a la molinera (la bona
vida i la mala bava) (1995), Miracles de la Mare de Déu de la Font i
altres poesies esparses (1999), i de l’antologia lírica Ataüllar
el món des del Molinar (2000). L’any 2002 bona part de la seva
correspondència s’aplegà a Epistolari (1981-1989). El grup
musical Túrnez Sesé enregistrà Quedarà la paraula, i diversos
músics, Una roella al cor, tots dos treballs discogràfics dedicats
a difondre l’obra d’aquest poeta matarranyenc. 
Desideri és un poeta del poble que parla del camps, del treball de pagès, de l'esforç de llaurar la terra, de les pedres i de l'aigua. De la natura eixuta d'aquesta terra que ha de sobreviure amb poc i treballar-hi molt. Un poeta acostat a la gent i a ell mateix. Molts de nosaltres l'hem conegut de fa poc, però el tindrem sempre en compte. Hem seguit una part del seu itinerari poètic amb "Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort" que ja no es troba editat. Valdria la pena fer-ne una reedició? 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada