Santa Margarida de Pampa

 Avui sí que hem sigut conscients de la primavera!

Situats a Ogern, un nucli de població de la carretera que va de Solsona a La Bassella, comunament anomenada la carretera de La Bassella. Població que depèn del municipi de La Bassella, Alt Urgell, tot i que Ogern es troba situat als límits del Solsonès. Li passa la Ribera Salada pel davant i el pont que la creuava ja no té les quatre arcades d'antany, en conserva només dues. Ogern, té platja! Un poble d'interior amb platja; la que li aporta les aigües de la Ribera Salada, un  lloc boscós, de pins i paisatge solsoní gairebé. Un lloc tranquil i poc transitat. Però perfecte per  trobar un altre dels pobles perduts del cicle "Pobles Perduts de Catalunya" del CEC.

Comencem trobant-nos tots a Cal Ton per fer un esmorzar —no de forquilla, malgrat la taula parada— ans de cafè amb llet que podem assaborir tranquil·lament fins que estem tots servits. 

Seguim la pista que ens porta a la font de La Salsa d'Ogern on poden gaudir de l'aigua que en raja. I un xic més amunt agafem un bonic corriol de pujada per entre pedres i branques de farigola. Al cap de poc arribem a una joia del romànic del segle XI: Sant Serni de la Salsa.

Catalunya està ben poblada de Sant Sernis: Sant Serni de Gavet de la Conca, Sant Serni de Clarà que fa poc vam visitar en una sortida dels dijous, Sant Serni de Tavèrnoles, Sant Serni prop de Sant Llorenç de Morunys, Sant Serni a 7 km de Torà, Sant Serni de Prats a la Cerdanyà, Sant Serni de Cabó, Sant Serni d'Ogern i Sant Serni de La Salsa als afores d'Ogern, camí de Solanes.

Però, qui era Sant Serni que ha creat tanta devoció a Catalunya?  Sant Serni o Sant Sadurní, que és el mateix, " provinent de terres gregues, potser de la ciutat de Patres, va ser enviat pel Papa a predicar al sud de la Gàl·lia i al nord d’Hispània. Va proclamar la fe en Crist pel Llenguadoc, Aquitània i Navarra, llocs on va aconseguir moltes conversions. Nomenat bisbe de Tolosa, en el moment d’arribar-hi els sacerdots pagans de la ciutat van deixar de rebre oracles. Aleshores, el van dur davant de les imatges dels déus perquè els oferís sacrificis, però en presència de sant Sadurní les escultures dels ídols es van esmicolar. Enrabiats pel miracle, els pagans el van lligar a un toro o bou que el va arrossegar per bona part de la ciutat fins a matar-lo. El cos del bisbe màrtir va ser recollit i enterrat per dues cristianes, i al lloc de la seva tomba s’hi va alçar la basílica que du el seu nom. Sant Sadurní va ser molt venerat al llarg de tota l’edat mitjana a banda i banda del Pirineu". (de la web, catalunyacristiana,cat).

L'ermita tancada, que és una llastima que no facin alguna obertura amb vidre per poder veure l'interior de tantes ermites com hi ha per arreu! El lilà ben florit escala el mur d'entrada. Les creus reposen a l'herbei del cementiri de davant de la porta. Ni un soroll. Darrere l'absis les tombes antropomorfes que cal veure. I per arreu romaní al límit de la floració i farigola aromàtica que cobreix la base de l'absis. Un esclat de flors! 

L’antic lloc de la Salsa apareix esmentat l’any 1025 en la donació al monestir de Sant Andreu de Tresponts d’un alou “in kastrum Salsa vel in suos fines”. L’església de Sant Serni o Sant Sadurní fou objecte d’una deixa testamentària l’any 1094. Posteriorment, l’any 1133, el bisbe d’Urgell feia donació de l’església de Sant Sadurní de la Salsa a l’església de Santa Maria de Solsona; aquesta dependència queda reflectida en diversos documents del segle XII. Posteriorment la Salsa, juntament amb Ogern, formaren una baronia, que l’any 1559 era de Joan de Josa i de Cardona, mentre que el 1831 era senyoria dels Teixidor. 

A la part exterior de l’absis de l’església de Sant Sadurní hi ha un conjunt de tombes antropomorfes excavades damunt la roca conglomerada. Es veuen vuit sepultures, però segurament no són totes les que s’hi excavaren. Algunes s’amaguen sota la paret del cementiri que hi ha al costat. Gairebé totes, almenys les de llevant, estan lleugerament inclinades, possiblement per a desviar l’aigua. Actualment n’hi ha que estan força malmeses. Moltes han sofert un fort desgast per l’acció dels agents meteorològics i pel tipus de roca sobre la qual són situades. No obstant això, les més ben conservades permeten saber la forma que devien tenir. Aquestes sepultures són antropomorfes, amb el cap diferenciat, i per les mides hom creu que corresponen a adults. Caldria realitzar una excavació per poder-les datar.

El camí segueix per darrere la petita bassa, rere de l'església. El bosc i el terra estan força secs. No hi ha però, malgrat tot són pins, bosses de la processionària! És curiós ja que en altres indrets hem vist passejar-se tranquil·lament les erugues en fila índia. Anem doncs, descansats sense trepitjar-ne cap!

Ara sí que comencem a pujar de valent per la pista, sempre a cobert dels pins i ben agombolats per les flors blavoses del romaní, les aromes i les petites flors liloses i blanques de les farigoles, el grog de l'argelaga, el blau de la foixarda i d'alguna violeta tardana. 

Més que la calor, la xafogor d'un dia de calitja ens fa témer ja l'estiu. La pujada es va fent bé, però és cansada i cal anar anar parant, treure's roba, fer glops d'aigua i prendre's-ho amb calma. Sort del regal de les flors!

Quan arribem dalt, una volta més i una mica de baixada per trobar el poble abandona i ruïnós de Pampa, amb la seva església restaurada dedicada a  Santa Margarida, aquesta vegada! Un lloc del tot recomanable de pujar. La vista allarga turons i i boscos cap al Solsonès; alguna casa punteja el paisatge de la comarca de les mil masies. Cap a llevant, Santa Maria de Solanes també dalt d'un turó.

El terra cobert de lliris blaus que fa goig i dóna gust! I de flors blanques com les de l'albó o vara de Sant Josep. Un jardí. Un lloc on reposar i deixar-se portar pels somnis. Per fer meditació si molt m'apureu. L'antic poble conserva encara parets dempeus i un balcó amb la reixa penjada.

El nucli despoblat de Pampa se situa a l’extrem septentrional de Castellar de la Ribera, just al límit amb l’Alt Urgell, i als vessants de la serra d’Oliana, a 750 metres d’altitud. Es tractava d’un nucli important format per diverses masies  com Cal Solé, Cal Coma i Cal Camp. Entre els vestigis més rellevants del nucli hi destaca l’antic castell, del qual avui en queden escasses restes, i també l’església actual de Santa Margarida, restaurada recentment. La resta de masies que conformaven el nucli es troben en un estat d’enrunament avançat, ja que ningú hi viu des de fa més de cinquanta anys. 

Històricament, la primera referència de l’antic castell és de l’any 959, quan el comte Borrell va vendre unes terres dins el terme de “Pampano”, i del 1097, quan el comte Ermengol va donar al monestir de Santa Maria de Solsona els drets i els masos que posseïa al lloc de “Pampano”, juntament amb l’antiga església de Santa Margarida. Anys més tard, el 1227, el comte Ponç de Cabrera el va cedir a Bernat de Peramola, juntament amb una sèrie de masos. Ja al segle XVI, es va edificar sobre el castell la casa senyorial de Can Solé, en l’actualitat també en runes, de manera que avui en dia del castell original només en queden alguns bastiments de mur.

Del procés de despoblament del nucli se’n desconeixen les causes exactes, però el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal assenyala que les masies que conformaven el nucli es van abandonar cap als anys seixanta del segle passat. L’aïllament de Pampa, situat a més de dotze quilòmetres de Castellar de la Ribera, i la manca de comunicacions podrien haver desencadenat el despoblament total. Demogràficament, tot i que Pampa es troba completament abandonat, en el seu disseminat, el qual inclou partides que van més enllà del nucli, s’hi comptabilitzen cinc habitants. Tanmateix, i com a acte lúdic, cada any s’hi celebra la festa major, pels voltants del quinze de setembre, en què s’hi fa missa solemne. 

A finals de l'any 2018, es va comunicar a l'Ajuntament de Castellar de la Ribera l'acord de la Junta Rectora de l'Institut d'Estudis ilerdencs (IEI) de 26 de novembre de 2018, en la que es va aprovar la concessió d'una subvenció de nou mil set-cents seixanta-quatre euros amb setanta cèntims (9.764,70 ¬) en concepte d'Ajut per a la restauració de patrimoni arquitectònic a destinar a la Consolidació estructural del cor de l'església de Santa Margarida de Pampa al terme municipal de Castellar de la Ribera.

Actualment s’hi fa una Caminada Popular per l’abril. Nosaltres hi hem arribat una mica abans, i hem fet la nostra pròpia caminada de pobles, en podríem dir. El lloc ens ha encantat i, qui sap!, potser un any hi tornem a fer la caminada popular amb la gent del país per parlar i tenir més informació de la seva història i de la història de tots plegats.

Anem ja de retorn baixant una bona part del que hem pujat per una pista que esdevé camí rocós de pedres que ens poden fer rodolar. I arribem al pla verdós on decidim dinar una mica abans de seguir per camps ben verds, d'un verd fosforescent que destaca en aquest dia lletós. Els marges del camí encara florits de mates de romaní i farigola i argelaga. Tots caminem com una colla ben avinguda... Tots? No! N'hem perdut un que ha volgut celebrar el seu sant quinze dies abans i ha anat seguint sense esperar a ningú! Quan connectem amb ell, ens diu que ja és al poble i, vés!, ja ens esperarà per fer la cervesa, en tot cas! Arribem a Ogern una mica molestos, és clar!

Passem per davant l'església de Sant Serni d'Ogern, enlairada sobre el poble i descendim pels seus  carrers de cases de pedra amb taulades de dues aigües i ens asseiem a la terrassa de Cal Ton, ara sí, ara tots.

Guardarem un bon record d'aquesta sortida ja que hem conegut una zona i un poble que no coneixia gairebé ningú —ni tant sols la mitja solsonina que portem— i on hem quedat amarats de primavera.

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/santa-margarida-de-pampa-258864926