Curs escolar: un nou acabament

Encara que gaudeixi de la jubilació, vaig seguint, de tant en tant, notícies articles i opinions sobre

educació. L'interès no ha minvat encara que no tingui repercussions pràctiques en el meu què fer diari. I aquest juny he llegit un article de Josep Sala i Cullell al Vilaweb (El curs escolar en què tot ha començat a canviar, publicat el 13 de juny) que m'ha transportat altra vegada al món educatiu.

Jo no acabo d'entendre com és que en educació, en ensenyament, si voleu, tothom s'hi atreveix. Tothom té opinió. I crec que és un dels camps que més experiments ha provocat, moltes vegades sense saber ben bé cap a on anar, sense tenir uns objectius clars del perquè es fan les coses i, per suposat, sense avaluar mai els objectius adquirits. Aquest és una mica el resum que en fa en Josep Sala sobre el curs que s'acaba, tot partint d'un passat ben pròxim. Ell situa el descontentament de professorat i famílies en els "experiments" fets des de fa un parell de dècades; jo fa una dècada que estic jubilada!

I estic força d'acord amb ell.

No cal que retornem a la "cartilla Palau", ni cal fiar-ho tot a la memorització de conceptes i coneixements, però tampoc cal canviar programacions, formularis, aplicatius, procediments..., en menys d'una dècada. Són diversos els mals de l'educació: 

• un món canviant en el que ja no valen les maneres d'aprendre "de tota la vida". Un món cada cop més digitalitzat pels alumnes i cada vegada més burocràtic per al professorat.
• un món que tot canvia ràpidament i el que es descobreix avui ja no val per demà.
• un món amb una diversitat social i cultural cada cop més palesa; amb uns fluxos migratoris sovintejats.

I pel que fa a l'administració:

• Un anar "provant" contínuament, tal com deia, sense avaluar mai res.
• un carregar les errades sobre alumnes, professorat o famílies
• uns consellers i conselleres que, em sap greu dir-ho, tenen més de gestors que d'especialització en l'educació
• unes presses per a enviar professorat a les escoles, i també em sap greu dir-ho, poc formats, sense haver pogut fer unes practiques com cal.
• un anar canviant horaris, programes, projectes...
• un poc suport als mestres de primària o als professors de secundària o als mestres d'educació especial. Vivim en un país que tenim una manera de fer en la que no valorem pràcticament mai a ningú. La gent se sent un número, una plaça ocupada (o sense ocupar).
• un començar sempre de zero cada quatre anys, sense que l'experiència, les errades o els objectius aconseguits serveixin per als que arriben de nou. I això, tant a l'administració com als equips directius com als claustres, com als serveis educatius que donen suport als centres.

I segur que em deixo moltes coses per analitzar, producte d'uns quants anys "fora del sistema". 

Jo no sé si deu ser tan difícil fer una reflexió profunda. Si deu ser ser tan difícil comptar amb la opinió i el parer de tota la comunitat educativa per poder compartir i proposar-se objectius una mica més a llarg termini. Cal que els especialistes prenguin la paraula i no només ells, la societat sencera, perquè l'educació és cosa de tots. Caldria que fos un treball en el que poguéssim participar-hi els que hi són a dins i els que hi som a fora: debats, xerrades, programes televisius o opinions a la xarxa... I que els que tenen per obligació encarregar-se de posar-ho a la practica, escoltessin.

En totes les matèries de l'ensenyament: des de la gimnàstica a la música i les arts plàstiques; des de la llengua catalana a d'altres idiomes; des de les matemàtiques al món científic; des de la filosofia a la història...

Ja sé que això que he escrit és tant sols un esbós, però per algun lloc s'ha de començar. I cal posar-s'hi aviat i amb continuïtat, perquè el nou curs i els nous infants s'ho mereixen.

Pensem més amb ells que no pas en els nostres mèrits. 

El curs escolar s'acaba. Intentem tornar a començar des de l'aprenentatge!

Casa Donya Júlia: 100 anys i més

 Ara, l'escola és més coneguda com a Escola N.J. Praga. Però diu molt d'una escola quan els seus exalumnes, si més no d'una certa edat, la recorden com a "Casa Doña Julia". Així, com a casa!, amb aquest deix de familiaritat, que és el que ha volgut ser sempre aquest "col·legit", que dèiem quan érem petits. Una casa per a tots i totes, amb la seva directora al davant, la Doña Julia; la Doña. 

La recordo, la Doña Julia. Petita i amb molt de caràcter; se la veia venir de lluny, amb aquells tremolors que ens agafaven per si venia cap a nosaltres. Tanmateix, també afectuosa i comprensiva, amb algun crit de tant en tant i, de vegades, sovint. La Donya Júlia posà nom a la seva escola quan li mataren dos germans carmelites durant la guerra del 36. El Nen Jesús de Praga. Sempre va estar lligada als carmelites de la ciutat tot i que mai ha sigut una escola religiosa. Quan la gent em pregunta a quina escola vaig anar de petita, el primer és dir: a casa Donya Julia; el segon és aclarir: al Nen Jesús de Praga: la resposta sempre és: ah!, amb monges!, i el final és dir: No, una escola laica de nens i nenes barrejats des de la classe "dels caganers".

El 2020 va celebrar el centenari. Bé, el 2020, no es va poder fer cap celebració, immersos com estàvem amb la pandèmia. Però el 2023, aquest mes de maig, hem pogut retrobar-nos els exalumnes d'unes quantes generacions, els alumnes que estan a punt de deixar l'escola cap a un futur desitjat i treballat amb constància, els professors i l'equip directiu actual. Ha estat una festa maca plena de retrobaments i de records d'infantesa. Per als més grans i per als més joves.

Jo, com a generació dels cinquanta (dels cinquanta!) he pensat amb antics companys i companyes que els diferents camins de cadascú no s'han creuat més; amb d'altres ben retrobats de fa poc i encara amb alguns, pocs, que ens hem anat veient en diferents llocs.

I, en aquestes ocasions recordes anècdotes que potser havies oblidat. Quan el meu pare, fa tants anys ja!, em venia a buscar en plegar amb la seva moto i li obria la porta la senyora Isabel que no el reconeixia de tan tapat com anava amb el casc i la caçadora.

Més tard, les hores que ens quedàvem unes quantes nenes amb la senyoreta que ens ensenyava a cosir (he oblidat el nom, però no la cara), i que, pobra!, m'havia d'enfilar l'agulla cada vegada, jo, amb els dits tots punxats de no saber fer res amb el didal posat. Fins que ens venien a buscar.

Les classes de ballet les nenes i la gimnàstica al pati els nens; els assajos i actuacions de l'esbart, les classes de música... I les sortides que organitzaven l'associació d'Antics Alumnes. I les anades a jugar als pins de Can Montal (quina llàstima, els pins ja no hi són, menjats per l'autopista). Ah!, m'ho deixava i el mes de Maria, el mes de maig, portant flors per la classe i cantant la cançó "... con flores a Maria que nuestra madre es". Perquè no érem una escola religiosa, però sí una escola d'aquells temps. Ara, això sí, havíem parlat sempre en català amb tothom malgrat que l'aprenentatge fos en castellà, tal com les autoritats d'aquells temps manaven.

El menjador i l'hora de pati. Aquell pati que ens semblava tan gran i que quan hi vaig tornar per fer assessorament, ja de gran, em va semblar tan petit. Els jocs amb l'Ester M, l'Ester B, la Nuri V, la Lidia M, la Teresa L, la Teresa S, l'Olga B, la Marisa, la Cristina J, la Corbera i la Monpel... I la classe amb l'Angulo, en Ribalta, l'Albert A, el Lluís F, el Jordi Q, el Francesc S i el Francesc T...

I les senyoretes: l'Álvarez, la Magdalena, la Teresa D i la Roser D, la Carme P, la Lourdes E, la Cristina H, en Mateu R (el de dibuix que em prenia com a exemple del que no havia de ser un dibuix). I per sobre de totes, la senyoreta Maria, sempre afable, imponent, gran, molt gran d'alçada.

Ah!, i les celebracions! Pel sant de la Donya una xocolatada al pati. per Nadal la festa de l'arbre amb regals, finals de curs amb els ballets i l'esbart, el teatre i els pastorets i recitals de poesia. I les comunions fent d'àngels amb aquelles ales a l'esquena.

I l'uniforme. El que era costum llavors! L'uniforme d'hivern, un pitxi blau marí. El d'estiu, de ratlles horitzontals blau cel i blanques; semblant a la roba d'un matalàs!

Sempre he pensat i crec que no m'equivoco gaire que casa Donya Júlia era una escola avançada pel seu temps i ella, la Júlia Minguell, una dona que estava al cas de les tendències modernes de l'educació, si pensem en els anys cinquanta i seixanta. Una escola petita, al carrer Barcelona, que tenia un esbart, l'esbart Joan Rigall,
que feien ballet totes les nenes de l'escola, com una classe més, que, de vegades, havíem après a ballar sevillanes i tot. Una escola familiar, una casa de veritat on, jo crec, que ens hi sentíem a gust.

M'ha agradat anar a la festa, aquest 2023. He observat que és una escola amb caliu. Espero que continuï encès cent anys més i que els de la generació del 2023 es recordin una mica dels primers cent anys d'escola! La infantesa és una etapa curta de la vida, la primera si la dividim en etapes, però, potser, la que més perdura, la que s'enyora, la que no oblides, la que et fa somriure quan la recordes, la que et projecte cap endavant i et va forjant, la que continua amb tu sempre, com un pòsit. La que està marcada per l'escola.

Moltes gràcies per aquests cent anys, Casa Donya Julia. I a reveure sempre!

Les extraescolars

Ja és curiós, o a mi m'ho sembla, que hi hagi temes i activitats que quedin englobades en l'apartat dit "extraescolars", siguin activitats infantils, juvenils o de gent més "madura". És un terme que no m'agrada gaire; jo en diria "activitats de formació permanent". 

Sembla que aquestes activitats només es puguin fer fora de l'escola i en horaris no lectius, o sigui, a partir de les cinc de la tarda. A les persones que ja hem acabat l'escola, ens fa sentir uns escolars extres o que fem activitats que no són considerades com una formació, sinó com un afegitó per entretenir-nos, o entretenir als infants en aquestes hores que els pares no saben què fer-ne d'ells.

Tanmateix, crec que, en tots els casos, es tracta d'una veritable formació: de coneixements, d'habilitats i de valors. És una part essencial (ara que aquest terme és moda) de la formació com a persona. I n'hi ha un munt de coses a fer: xerrades, conferències, cursos..., de qualsevol tema. Tallers de música, corals i orfeons, aules de dibuix i pintura, ioga, fotografia, treballs manuals, Packard i brodat, llana, ganxet o puntes de coixí; dansa, castellers o sardanistes. Per a tots i totes les edats.

Ah!, però, som activitats extraescolars! I com a tals, no tenim dret a exercir. I, en aquests temps d'anar de bòlit amb permisos horaris, tancaments i obertures i tancaments, fases i franges, hem estat clausurats cada vegada que les dades de la Covid se'ns escapen una mica de la mà; com si el virus es passegés més en locals fora dels estrictament destinats a l'educació. Tant si els horaris són a partir de les cinc de la tarda com si són al matí, que és la franja horària que ocupem els més madurs!

Sap greu constatar que encara som en aquells temps que es donava valor a segons quines assignatures. D'algunes d'elles se'n deien "Les tres Maries": dibuix, música i labors. Ara, el terme de tres Maries ja no se sent, crec que perquè ningú ho deu relacionar amb la Maria Magdalena, Maria de Cleofàs i Maria Salomé, les tres dones que van acompanyar a la Verge Maria al sepulcre de Jesús de Natzaret. Suposo que es consideraven "Maries" per la poca importància que se'ls donava com a formació, talment les dones dels temps evangèlics i no tan evangèlics.

Però ara que estem en temps "més avançats", que donem valor a la formació humanística i comprensiva més que memorística, veiem que, en alguns camps, les coses no han canviat gaire.

Ens vam quedar confinats tots al mes de març, cosa que a mi em va semblar bé. Però a partir de setembre s'han anat fent distincions en funció de no sé ben bé què. Essencial i no essencial; professionals i no professionals; esmorzars, dinars o sopars amb franges horàries sense criteri clar pels bars i restaurants; teletreball i desplaçaments en transport públic sense augmentar-ne la freqüència de pas; educació i ensenyament reglat i educació diguem-ne "mariana".

Si volem una educació integral de la persona, ara que moltes feines les poden fer i les fan uns robots que substitueixen els treballadors i treballadores, haurem de potenciar una formació en valors i en creixement personal. Haurem de poder fer dibuix i pintura, música i dansa, i fer excursionisme sense necessitat de ser tots uns professionals. I haurem de contemplar que no hi ha edat per l'aprenentatge, ni que passada una joventut sigui pas quelcom extra.

La tornada a l'escola.

Aquest dies, i des de primers de setembre, és el tema monogràfic en diaris, tertúlies, televisions i mitjans de comunicació. Realment, encara no he entès perquè havent tingut des del mes d'abril fins ara, el problema o la situació es comença a enfocar l'1 de setembre (els darrers dies d'agost si voleu). A mi m'ha sabut molt de greu veure com la societat, pares, mares, periodistes, gent de l'administració i persones en general, han parlat sobre l'educació (bé, sobre l'educació, no) i l'escola o l'institut.

El problema es redueix a assegurar la mascareta, el rentat de mans i les distàncies. Ni un comentari sobre els objectius educatius. 

Si llegiu les notícies al facebook i us entreteniu mirant els centenars de comentaris que hi corren, us quedareu bocabadats. Insults i mala educació general a part, savis en pedagogia acabats d'arribar a part, el tema és si deixo o no "que em tinguin els nens". No vull menystenir la por de moltes famílies, ni rebaixar importància al tema sanitari, però ningú, dels que jo he llegit, sembla fer esment als estudis, a la socialització, als valors educatius ni a la confiança en mestres i professors.

Per part de la conselleria també he trobat a faltar més debat en el model d'escola que volem, en aquells objectius que es volia arribar o, aprofitant l'avinentesa, canviar allò que es pugui canviar. Es parla de ratios a primària i secundària al mes de setembre, quan el procés de matrícula ja està fet; ja que és un procés que es va fer més tard que d'altres anys, i ja se sabia presumiblament com estariem, penso que s'ha perdut una ocasió d'or per revisar rations abans d'iniciar el procés. Les ratios son el nombre d'alumnes que es poden matricular en un grup, que, un cop iniciat el curs, es poden reagrupar o distribuir de manera diferent a les aules. A primer de primària, si no m'erro, la ratio és de 25 (encara que algunes escoles iniciin el curs o l'acabin amb 26, 27 o 28 segons la mobilitat de la migració). Els 25 es poden subdividir en grups de 10, 12 o 6 segons necessitats. Si ara baixem la ratio a 20 un cop s'ha fet efectiu el dret de matricula en un grup i centre, què en fem dels 5 que sobren i qui seran aquests cinc? 

S'insisteix ara molt, per exemple en els grups estables. Però, a les escoles, i des de fa molts anys, hi ha hagut avenços pedagògics que han permès personalitzar l'ensenyament i adaptar els objectius i metodologies per a que tots els alumnes tinguessin oportunitats d'aprenentatge partint del nivell i ritme de cadascú. No he sentit parlar gens del què en farem dels grups flexibles de llengua i matemàtica, no he sentit parlar a ningú de com continuem el treball en equip, ni treball en projectes, tallers o altres flexibilitzacions. L'escola no és només les entrades i sortides i l'hora de pati; l'escola son els passadissos, l'aula de plàstica o de música i altres espais compartits. 

L'escola implica compartir aprenentatges, ajudar-se uns i altres, tutories de grans envers els més petits, activitats de lectura col·lectiva, de teatre, de concerts o de joc conjunt.

I per altra banda, no he sentit ni llegit absolutament res sobre l'escola especial. Ni per descomptat sobre l'escolaritat compartida d'uns alumnes que poden participar en activitats i aprenentatges a l'escola ordinària: patis, menjadors, tallers, o ensenyaments de llengua, matemàtica i d'altres matèries. Res, res de res!

Tot es pot esborrar ara així de fàcil! Tanta gent, tantes hores, tans esforços, tantes il·lusions de professionals de l'educació i de les families, perquè ara no se'n resi res?

No vull pensar que, com que fa uns anys que estic jubilada, no n'estic al corrent. Ho vull pensar perquè he sigut una de les persones que he treballat, amb moltíssimes més, per la inclusió i el dret de tots els infants a pertànyer a la societat que els ha tocat viure. He vist famílies desesperades en un principi de l'escolaritat dels seus fills, fer el cor fort, dedicar temps i plors per a que fossin infants feliços i independents al màxim, col·laborant amb els professionals d'escoles i instituts o de serveis educatius colze a colze, treballant per un demà millor.

He treballat amb professionals que s'hi han deixat la pell malgrat les dificultats, els pocs recursos i, moltes vegades,  el poc suport de l'administració. Esmerçant moltes hores, imaginació i il·lusions.

I ara?

He llegit avui que es demana que mestres entre ells i pares amb mestres facin les reunions i entrevistes en línia. Ja hi han pensat que molts pares costava Déu i ajut per a que s'acostessin a l'escola? I en molts casos es va aconseguir.

Si, ja sé, és una situació de pandèmia, una situació anòmala, s'ha de donar prioritat a la seguretat sanitària (i que no s'omplin els hospitals), però, perdoneu-me, segur que en cinc mesos no s'ha pogut pensar en res d'això o d'altres coses que em deixo?

Semblava que la inclusió era el cavall de batalla, ho havíem d'aconseguir entre tots: departament, inspecció, EAP, serveis educatius, equips directius de centre, mestres i professors, mestres de suport a les necessitats educatives, mestres, professorat a l'ordinaria i a l'especial (que encara no formen un sol cos unificat), famílies i entitats i associacions municipals, sanitàries o privades.

De veritat que no es pot consultar aquesta gent? És molta gent! Podríem arribar lluny! Amb una mica d'esforç i de ganes. Creient-nos-ho, per descomptat. La gent la tenim, confiem-hi. Fins i tot, crec que val la pena!

Ho deixo aquí. 

Que tingueu un bon curs! I moltes gràcies a tothom, professorat, equips directius, famílies i serveis educatius i tots els que feu esforços de coordinació, de suport i de treball en equip malgrat les circumstàncies! 

Les fotografies són agafades en línia, d'Internet, perquè si les hagués fetes als infants ara, no els hagués pogut veure el riure i la cara de felicitat. Conservem aquestes imatges a les nostres retines i lluitem per a que puguin ser realitat, ells es mereixen que hi creguem i no veure'ns tan crispats. 

Davant la tele

Són les dues del migdia. Com cada dia des de fa dues setmanes, el pare s’asseu amb en Jan davant el televisor.

—Pare, ara tornaran els senyors aquells de tantes medalles?—en Jan mira al pare amb cara de cansament.

—Sí, fill. Ara ens donaran les darreres novetats. Hem de saber com va tot, si cal prendre més mesures. Quantes altes, quants morts, quantes multes de la gent que no fa cas... Perquè s’ha de fer cas als grans i als que en saben, oi Jan? Tu ja ho saps això. Ho saps, oi?

—Sí, pare, però és que sempre diuen el mateix. Com és que els han posat tantes medalles si sempre diuen el mateix? Si sé moltes coses aquests dies, quan vagi a l’escola, també em posaran tantes medalles? La Marta em posarà medalles si m’ho sé, oi?

—Ha, ha, ha! I qui és la Marta?

—Doncs, la senyu! Clar, com que no m’acompanyes mai... Però la Marta no diu sempre les mateixes coses. Ella, cada dia i n’ensenya de noves i ens deixa dibuixar.

—Jan! Ara s’ha de saber això. Ara fem classe a casa. I hem d’estar atents.

—Però, pare, no l’entenc gaire jo a aquest senyor. Ja sé que no podem anar al parc a jugar perquè hi ha un virus dolent que ens vol fer mal. Però...

—Xssst! Calla! Escolta! Mira, ara expliquen tots els que han multat per no fer cas.

En Jan mira la pantalla, però el cap li vola lluny, fins al pati de l’escola, allà on hi ha els gronxadors i els neumàtics per ficar-s’hi i la pilota que els deixa el Xavier.

—A veure, Jan, si has escoltat bé! T’has adonat del que ha dit la senyora.

—No, pare.

—Com que no? Ha comentat que ens enviaran l’exèrcit aquí, perquè estiguem tranquils. Desinfectaran carrers i places. Així el virus marxarà i podrem anar a esquiar.

—Aquesta senyora també en sap, pare? Aquesta no porta medalles!

—Mira, Jan. Vaig un moment a comprar el pa. Quan torni m’expliques que més han dit.

En Jan mira el pare com tanca la porta i se'n va a la seva habitació.

—Jan, on ets? La tele engegada...

—Mira, pare! He fet un dibuix, veus! Com els que ens fa fer la Marta. Aquest ets tu i aquesta la mare i aquest soc jo. Anem passejant tots tres pel parc agafats de la mà.

El pare mira el dibuix i mira el Jan. Tanquen la tele i es posen a la finestra a mirar el parterre de flors del parc de sota casa.

 

Aquesta pot ser una escena que es doni aquests dies a les llars. No a totes, és clar! Però sí a unes quantes. Hi ha famílies que ara tenen els fills a casa. Els adults no poden anar a treballar i els infants no van a l'escola. I, tot i que els mestres i molts centres se les han enginyat per donar classes virtuals als alumnes, els pares n'estan al càrrec. I són molts, penso, que es creuen en el deure d'ensenyar als fills, d'instruir-los, de tenir-los informats de tot. Com més al dia estiguin de les coses millor! I ens oblidem que l'ensenyament és bàsic, sí, però també l'educació i una cosa no porta a l'altra així, per defecte. El que els mestres poden fer en aquests moments és instruir-los, ajudar-los, intentar que perseverin en l'aprenentatge..., però l'educació és molt més que estar al dia de totes les informacions, molt més que els deures, molt més que els exercicis de qualsevol matèria. L'educació és ajuda, conduir, facilitar la comprensió d'un món en valors; és poder donar la mà en un moment determinat, és poder jugar i aprendre, és el fet de saber encarar una situació difícil, és posar-se en el lloc de l'altre, és escoltar, és promocionar la imaginació i la creativitat, és fomentar l'esperit crític i ajudar en els projectes de futur sense imposar, ni que sigui amb bones paraules o de bona fe, els desitjos personals.

Moltes vegades caiem en voler fer que els nostres infants puguin fer allò que nosaltres no hem pogut; i ja està bé, és clar, tendir cap a la millora i que l'altre tingui allò que a mi se m'ha negat ara que ho puc donar. 

Però, hem d'anar molt més enllà; hem de fer un somriure, hem de deixar que ens expliquin allò que els angunieja o els interessa, hem de "saber perdre el temps", ens hem de saber avorrir, hem d'anar al parc i interessar-nos per les seves coses, els seus amics, les seves ànsies, els malestars i les alegries.

Hem de mirar per la finestra, cap enfora, i compartir les pors, les il·lusions i les esperances. No és fàcil, no. Cal un aprenentatge per part de tots i ara tenim una ocasió magnífica per intentar-ho!

La nit de sant joan 25 11 2019 - complet

Un goig haver participat en aquest projecte amb el Teatre Social Grup ATRA, una associació de Gràcia que treballa per a la inclusió de la gent amb trastorn mental.

Vam gaudir-ne molt del concert i de la convivència amb tota aquesta gent. I no oblidem la valuosa participació de l'Oriol Genís i la seva filla Júlia Genís, actor i actriu, amb la seva col·laboració desinteressada. La dedicació de tots i totes les cantaires i la paciència i direcció inestimable del director musical.

Tots hi vam posar les nostres il·lusions i el nostre esforç; els del Cor Canta i participants individuals i el grup teatral de Gràcia. 

Ens agradaria fer més col·laboracions com aquestes i llanço la idea, ara que sembla que la propera marató de TV3 es dedicarà als trastorns mentals, per dir-los que aquí ens tenen, disposats a repetir-ho!

Jo he treballat molts anys amb infants i joves amb trastorn mental, a nivell professional com a psicopedagoga de l'EAP i sé del dolor de les famílies a l'inici dels diagnòstics i a l'inici de l'escolaritat, quan sembla que tot el món se't vingui a sobre, quan van a una corrua de metges , de psicòlegs i de psiquiatres, quan els criden des de l'escola per dir-los que els seu fill o filla no "és com els altres". Les esperes de comprensió per part dels altres companys d'aula, dels mestres i professors, dels "eaperos" i de tota la comunitat educativa. L'esperança posada en els recursos que es volen i han de venir, la lluita de tots per aconseguir-los i la sensació que tots ens quedem amb les mans buides i cal recomençar cada curs: una veritable cursa d'obstacles. Quan ha de passar de la llar d'infants al parvulari de l'escola ordinària, els passos de cicle inicial de primària fins a cicle superior, les USEE i les auxiliars per atendre'ls millor; el pas a secundària on s'obre un mon nou i menys preparat que a primària; la convivència amb els iguals a l'escola o a l'institut, etern incomprès, l'infant que no es convida a les festes d'aniversari o que se'l troba sol en un racó de pati; el paternalisme d'alguns, l'exigència d'altres. Un currículum, la major part de vegades que no té en compte diferències ni individualitats i l'entrada, moltes vegades plantejada com a mal menor, a l'escola especial on, si més no, podran trobar comprensió, abnegació i companyia dels altres que son com tu.

Moltes vegades, des dels serveis, ens hem sentit impotents per donar a aquests infants el que es mereixen: un lloc a la societat i una vida viscuda plenament i en felicitat, amb els mateixos drets que tots i totes, i amb els mateixos deures, que això també et fa sentir part d'una societat.

Dono les gràcies per possibilitar-me la participació en aquest projecte. Aquells infants, ja grans, han sabut tirar endavant; ells han fet d'aquesta experiència puntual, una visió més àmplia del que vaig començar com a estudiant de pedagogia terapèutica, vaig seguir amb les reeducacions i tractaments i vaig intentar desenvolupar com a assessora d'un EAP, orientant a mestres i professionals, acollint a les famílies i demanant criteris i decisió inclusiva als professionals del  Departament d'Ensenyament. El que em van ensenyar en aquest projecte és que, malgrat les dificultats, els problemes, les renúncies d'alguns, les il·lusions d'altres i l'esforç de tots, la meva vida professional i laboral ha valgut la pena.

I ara que ja estic jubilada puc cantar amb ells i puc seguir col·laborant pel futur i l'èxit d'una societat que voldríem més justa amb els seus conciutadans i conciutadanes. Moltes gràcies a tots els que ho han fet possible!

Pedagogia compartida: Catalunya i Occitània

 En el marc del cicle "Pedagogia compartida: Catalunya i Occitània" organitzat pel Club Amics de la UNESCO, es celebrà, el dia 14 de novembre, una conferència al Centre Cívic Casa Golferichs  feta per Marçal Girbau, soci i professor dels cursos de llengua occitana que es porten a terme des de fa alguns anys al CAOC.

La presidenta del CAOC, Núria Comas, presentà l'acte fent una breu exposició sobre els orígens de l'Entitat i les activitats que s'hi fan relacionades amb la formació de l'occità i la relació Catalunya i Occitània.  

La conferència "Les contribucions del CAOC a les relacions catalano-occitanes en l’àmbit educatiu" posà de manifest les arrels històriques, culturals i lingüístiques d'ambdós territoris que ja a l'Edat Mitjana intentaren fer un sol Estat en ambdues vessants dels Pirineus ocupades, avui en dia, per l'Estat Espanyol i l'Estat Francès.

Recordem que l'any 1977 surt, publicada al diari Avui, una CRIDA OCCITANA signada i promoguda per Josep Maria Batista i Roca, Joan Amorós i Enric Garriga Trullols, aquest últim secretari general del CAOC i president fins el 2011. En aquesta CRIDA, es recorden els lligams que uneixen Catalunya amb Occitània i que perduren encara avui en dia. Relació que és l'eix primordial de l'existència del Cercle d'Agermanament Occitano-Català en territori català, tal com estat reflectit en els Estatuts de l'Entitat:

• Intensificar els lligams de germanor que existeixen entre les terres de llengua i cultura catalanes i les de llengua i cultura occitanes, mitjançant tota mena de manifestacions de caire cultural, científic, artístic, recreatiu i, en general, totes les que contribueixin a promoure i difondre ambdues llengües i cultures.
• Fomentar l'intercanvi de coneixements i la investigació científica i l'organització de conferències, premis, exhibicions, representacions, col·loquis, reunions i altres actes sobre temes relacionats amb els espais occità i català.
• Promoure i afavorir el treball en xarxa entorn dels objectius que ens ocupen, i la col·laboració i/o partenariat amb altres entitats i associacions.

El 2006 a l'Estatut de Catalunya, l'occità esdevé llengua oficial a l'article 6.5 que diu: "La llengua occitana, denominada aranès a l'Aràn, és la llengua pròpia d'aquest territori i és oficial a Catalunya, d'acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística".

A partir d'aquí, el CAOC, organitza cursos d'occità des del nivell bàsic fins al nivell avançat i el curs de conversa i manteniment de l'occità, tant a nivell presencial com a distància.

Altres activitats fan possible l'aprenentatge de la llengua en les vessants més pràctiques i donen oportunitat als alumnes de compartir, expressar-se i fer-ne un ús social a través de trobades amb occitans, sortides a Occitània, participació a l'Escola d'Estiu Occitana a Vilanòva d'Òt, presència a manifestacions de reivindicació de l'occità, assistència a la Jornada de la dictada Occitana, presentacions de llibres, conferències, possibilitat d'assistir a xerrades amb occitanistes vingudes del país veí, possibilitat de lectura de textos i llibres occitans, concerts de música occitana, aprenentatge de cançons i danses occitanes i celebració de jornades festives de retrobament entre occitans i catalans com les que es fan al Port de Salau a l'agost o els Fócs de Sant Joan a Montsegur.

En Marçal Girbau va fer una interessantíssima conferència sobre l'estat de la llengua occitana quan s'han complert ja els deu anys de l'oficialitat a l'Estatut de Catalunya, que, a Catalunya, es refereix a la parla aranesa oficial a la Val d'Aran.

Queden encara aspectes pendents de resolució com són la validesa dels cursos en títols oficials que permetin la formació i l'ús obligatori del coneixement de la llengua en territori aranès, els certificats oficials expedits per les Universitats i per la mateixa Generalitat de Catalunya, les equivalències universitàries per a exercir com a professor de llengua tant en territori català com occità i l'abordatge de nous reptes d'ús lingüístic a Catalunya, a l'Aràn i a Occitània.

Els cursos que porta a terme el CAOC estan dirigits a: lingüistes, romanistes, filòlegs, estudiants d'Humanitats, estudiants de traducció i interpretació, estudiants d'Història, docents. Guies turístics o personal de l'Administració, socis i simpatitzants del CAOC, historiadors, estudiants de Ciències Polítiques i, en general, a persones interessades en l'aprenentatge de llengües.

L'Equip Pedagògic de l'Escòla del CAOC i la Junta Directiva de l'Entitat vetllen per al seu desenvolupament i per a oferir un aprenentatge que motivi als estudiants i els ofereixi un nivell altament equiparable als millors resultats en llengua occitana.

El 2019 s'han incrementat el nombre d'activitats de l'Entitat amb l'afany de donar a conèixer l'occitanisme tot seguint una línia d'actuació basada en la descoberta, la sensibilització i la transmissió de la cultura i la història occitanes i les seva relació amb la cultura i la història catalanes: xerrades, sessions de cinema occità, visites guiades en occità i activitats festives.

Donem les gràcies al Marçal Girbau per la seva disponibilitat i la xerrada feta així com a tots els assistents. Donem les gràcies al Centre Cívic Casa Golferichs per deixar-nos la sala. Donem les gràcies al Club Amics de la UNESCO per donar-nos l'oportunitat de poder explicar la nostra trajectòria i els nostres objectius. 

Gràcies sobretot a l'Efrén Beltrán, organitzador del cicle, amic sociolingüista i occitanista, per haver comptat amb nosaltres, pel seu esforç i per la seva dedicació. Esperem poder continuar col·laborant  en el futur.
 Al CAOC us esperem als cursos de formació i a totes aquelles activitats en les que vulgueu participar! Sempre sereu ben rebuts!

https://caoc.cat/