dissabte, 30 d’octubre del 2021

Serra de Miramar

Una serra poc coneguda que alguns confonen amb la Serra de Marina. Una serra que parteix Valls de Montblanc; l'Alt Camp de la Conca de Barberà. Serra modesta amb un cim dels catalogats com a 100 cims per fer des de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya: La Cogulla de 786 metres d'altitud.

L'itinerari s'inicia a Lilla un poble petit que deu la seva fama al coll que travessa les dues comarques esmentades. Una curiositat històrica a Lilla: el 978, fou el blanc del primer atac d'Almansor contra el comtat de Barcelona, quan de retorn d'una expedició al Regne de Navarra, atacà el castell d'al-Daliya, que s'ha identificat com el de Lilla. Ara els seus carrers estan tranquils d'escaramusses i formen un nucli agrupat al voltant de la seva església i petita plaça major.

Enfilem cap al Coll de Lilla i ens desviem per anar fins el Coll de Lilla "vell", o sigui, aquell pel que travessaren els romans seguint la Via Augusta i que fou de pas obligat fins a fer la carretera ampla que passa per més amunt i que identifiquem avui en dia com el coll originari sense ser-ho. Des d'aquí s'albira l'Alt Camp amb Valls al seu dessota. Un cotxe cremat i rovellat hi reposa des de no es deu saber quan; no creiem pas que sigui una quadriga deixada pels romans!

Cal tornar un xic enrere i acabar de pujar fins el coll modern i travessar-lo amb força compte, ja que les quadrigues modernes passen rabent. A l'altra banda puja un corriol pedregós i relliscós amb fort pendent, sortejant garrics, màquies i brolles que priven en molts moments de fermar els pals. Una vegetació representativa del  clima mediterrani amb alzinars, pinars i algun roure. Un cop dalt, hem fet cim! La Cogulla està tota ella ocupada per antenes que arriben a amagar una mica la creu de Miramar. Vistes panoràmiques per la plana de la Conca de Barberà i per l'Alt Camp. Un petit mos sense bellugar-nos gaire entre el poc espai que deixen les antenes i acabem de baixar les escales fins la pista de terra.

Descendim un tram de pista en direcció al Tossal Gros. El descens que el nostre guia ens fa fer no deixa de ser divertit i... agosarat! Talment unes muntanyes russes baixem tres trams de fort pendent separats per un breu tram de descans entre elles. Clavem pals, ulls a terra, busquem marges que ens permetin no relliscar, concentració tota. Arribem a la cruïlla de camins satisfets i satisfetes: ningú ha caigut, ningú ha relliscat. Final feliç i sensació que som uns sèniors experimentats, valents i amb anys d'experiència al darrere pujant i baixant muntanyes. 

Des d'aquesta cruïlla de L'Alzina Grossa, cal dirigir-se cap al coll de Prenafeta ja amb un caminar més tranquil tot i els desnivells. El Coll de Prenafeta, amb 674 metres d'altitud, és un coll de muntanya dins el terme municipal de Figuerola del Camp; es troba a llevant de la Serra Carbonària i al sud-est del Tossal Gros que s'alça al nostre davant amb la seva forma característica donant la sensació que apunta al cel. Hi passa el camí ral de Montblanc i el GR 7 entre Prenafeta i Figuerola

El coll ens serveix per apalancar-nos a dinar i reposar una estona i per fer una reunió de grup presencial i sense mascaretes conservant les distàncies. Hi exposem les ganes de fer més sortides, de tota mena i per a tots els gustos, projectes i dificultats, queixes i satisfaccions, sempre tenint en compte la globalitat de grup: els que estem aquí i els companys que avui són al Puig Sistra. Aclarim dubtes, desfem malentesos, que en grups grans sempre n'hi ha, i, sobretot, constatem que tothom té ganes de seguir pertanyent al grup del dijous.
 
Tornem enrere cap al coll de Lilla per pistes assolellades, amb alguna farinera ben desenvolupada i arribem al poble de Lilla per finalitzar l'itinerari. Encara continuarem una mica més la trobada a la terrassa del Casal de Montblanc abans d'agafar els cotxes per tornar a casa.

divendres, 29 d’octubre del 2021

Caminant amb en Vayreda per Vidrà

Fou el quarter general dels carlins, un gran casalot que ens reb en l'excursió per conèixer una mica més de la nostra literatura, de la nostra història i del nostre paisatge. Cal Cavaller de Vidrà ha estat el punt de trobada i l'inici de la ruta així com fou l'inici de les facècies dels carlistes ressenyades per Marià Vayreda en el seu llibre "Records de la darrera carlinada". Vayreda s'uní, amb el seu germà, a la causa carlista de ben jove, a l'escamot d'en Savalls, el meu parent més famós. Ha estat un retrobament amb el fill del besavi del meu besavi. Nascut a La Pera, empordanès tocat per la tramuntana, fill dels besavis del meu besavi: en Joan Savalls Badeia, coronel també ell, de la guerra dels matiners, mort en una emboscada a Sant Quirze de Besora, i la Joaquima Massot Vehí, de Darnius, en Francesc Savalls Massot, germà de la meva avantpassada Caterina Savalls Massot, es pot dir que fou un home de caràcter que anava més a la seva que a la dels altres i que ha donat sempre un cert "pedigrí" a la meva família que s'ha traspassat les seves anècdotes de generació en generació.

Tanmateix, no fou broma.

Hem iniciat la ruta doncs, després d'un breu prolegomen, situant els carlistes i Vayreda en terres osonenques i, es pot dir, que hem anat ben escortats, encara que les tropes liberals no ens han molestat pas.

Una baixada entre fulles seques del terra i tots els colors torrats de la tardor barrejant-se amb el verd encara viu dels arbres de fulla perenne, per un corriol agraït i humit, fins a arribar a la petita riera que ens ajuda a travessar el pont de Salgueda. Un pont mil·lenari que bé devia sentir sobre seu les petjades ferrades dels cavalls anant amunt i avall d'aquestes terres. 

Continuem la nostra marxa en descens fins als peus mateix del Salt del Molí, impressionant tant si raja molt o poc. L'aigua transparent relliscant pel verdet i la molsa, les pedres formant unes cavitats i grutes naturals i el gorg al dessota amb la tranquil·litat de l'aigua que s'atura per gaudir, també, del paisatge i reiniciar el seu camí pendent avall, confereixen a l'entorn una imatge de pau trencada per la remor del goteig i les nostres veus d'admiració.

Reculem fins al pont i tenim una petita orientació donada pels "enemics" dels caminants d'avui en dia; els motoristes, però, han estat atents, ens han orientat i ens han deixat passar; la tropa s'ha vist reanimada! Continuem trepitjant fulla seca i sentim aquella enyorança de nens i nenes quan mig corríem pels carrers empentant fulles seques de plataners anant cap a escola; això sí, els que som més urbans, que els que han viscut a la muntanya ja no els creava, potser, tanta alegria. (Segur, però, que tots en gaudíem!) Tot resseguint la riera intentem trobar un pas per creuar-la sense mullar-nos gaire. L'aigua encalmada i les fulles formen un llac  que sortegem més avall fent equilibris per sobre les pedres.

Aviat remuntem fins a sortir a una pista encara entre arbres, però més assolellada i ens dirigim cap a la Bassa del Molí de la Vila de Buscarons, on aprofitem per fer un descans i deixar, com vulgarment es podria dir, el "bombo" en repòs.

Per tant, hem descarregat trabucs i fusells i fins i tot, n'hi ha que han agafat la banqueta i s'hi han assegut, esperant que el noi del bombo l'enganxés bé al matxo, o el tires endins de la bassa, que bé feia l'efecte de poder rebre un bombo tenint en compte el seu perímetre. Totes hem fet broma i s'ha sentit ja la veu del general que ens deia des del darrere de fer callar el bombo.

La pista segueix un tram fins la Cascada d'Aigols. Esperàvem una cascada  semblant al salt, però aquesta està ben eixuta; només un petit rajar que quasi no t'adones que hi és. La riera forma estancs d'aigua que llisca lentament amb les fulles seques que transporta. En aquest pas, per roques relliscoses, ens hem trobat un escamot en direcció contrària. Un escamot de més alt nivell que nosaltres (potser el d'en Tristany), ja que ens han assabentat que ells anaven a dinar a restaurant un cop acabada la ruta i nosaltres portem la manduca a la motxilla.

Arribats a la masia de la Vila Vella o Vila de Buscarons, gran i ben conservada, reflex de les masies d'aquest país que es van trobant pels camins, amb un graner refet i nou, ens asseiem al pedrís, de cara al sol, com a obedients soldats, per escoltar la descendent de la nissaga del coronel i del general, que ens il·lustri en la tan difícil tasca de fer una mica de llum sobre el carlisme i de com en van anar de mal dades.

Passada la masia es troba la Font de la Vila, un abeurador que reb l'aigua d'una mina que hi ha sobre seu. Aquí, cal anar amb compte per trobar el corriol que necessitem per continuar. Una mica abans de la font, a mà dreta, entre bardisses, surt el caminoi que tira amunt ben dret a l'inici i després es fa planer, per transformar-se una mica més enllà en una pista herbada. Es troben dos camins ben senyalitzats amb indicadors de ferro. Val la pena que fem una petita marrada i ens arribem a la Bauma de la Vila Vella per entre boixos menjats per la papallona blanca que, per una part fan força pena, del tot escurats, però, per l'altra, una certa alegria en comprovar que estan rebrotant. La Bauma, una cinglera ben aprofitada com a refugi, com a aixopluc o com a habitatge, fa força patxoca.

Retornats a la pista que seguíem, continuem cap a l'Hort de Getsemaní, un paratge ben curiós i sorprenent. Unes roques tanquen el recinte i entre dues d'elles, enormes, s'hi amaga una casa, Can Rònec, ja del tot derruïda. L'hort ara és ple de bardisses, de lianes i d'esbarzers. En altres temps, un bon cau de bandolers o una bona defensa de les seves entrades i malvestats.

Deixo que llegiu per vosaltres mateixos aquest fragment al llibre, una delícia escrita per en Vayreda que exemplifica quins eren els ànims de la guerra i quin era el caràcter del general (en Savalls), que uns dies abans de la presa de Puigcerdà (que per cert van perdre), anava a caçar... guatlles.

En aquest punt, s'ha de pujar, amb una bona perícia, un camí que costa amunt, entre troncs superbs d'avellaners de fulles verdes traslluïdes pels raigs de sol que hi penetren, ens porta a un pla dominat per un til·ler majestuós, catalogat com a arbre monumental de major alçada de la seva espècie. Hi ha una confusió important al respecte. En molts llocs es parla del "teix de Can Mic", quan en realitat ha de ser El Tell o Til·ler de Can Mic; una confusió produïda per la traducció de tell (el nom del til·ler en algunes contrades, com a teix). Dinem sota la seva capçada sota un sol radiant amb la vista de les muntanyes de l'entorn i el Santuari de Bellmunt pràcticament al davant; dominen els tons marronosos i rogencs. Un cop descansats fem el tram de baixada passant amb èxit el tros de camí empinat i de difícil pas, encara que curt: algú opta pel cul a terra, algú altre per deixar-se lliscar i encara algunes més per agafar-se a rocs fermats i troncs: tots amb el cap cot.

Acabem de travessar el bosc que ha estat avui tan plaent desembocant al riu Ges amb una estora de fulles sobre l'aigua tranquil·la. I arribem a Vidrà pujant el camí que ens porta al davant de l'arbre monumental del poble, el Roure de la Creu de l'Arç.

Acabem la sortida davant de Cal Cavaller on en Vayreda ens diu les últimes paraules que són una reflexió per cadascú de nosaltres. Us recomano que llegiu el llibre, ja que no se’n poden reproduir fragments sense permís de l'editor. Us ho passareu bé, aprendreu més sobre el carlisme explicat per un jove que s'hi va unir a quinze anys empès per l'amor a les coses de casa tot pressentint la reconstrucció de la nacionalitat catalana a partir de la restauració dels Furs decretada per l'aspirant a rei Carles VII. Una història poc coneguda, un moviment poc comprès, que, així i tot, perdura en el nostre imaginari i més, en aquests temps de volguda llibertat per Catalunya. Un Far-West a la catalana com l'han batejat alguns, una oportunitat perduda com l'han viscuts d'altres. Uns homes que lluitaren i s'exiliaren, unes dones que esperaven com en totes les guerres, un poble que els donà suport i que continua perseguint molts dels seus objectius.

Aquesta vegada ens han acompanyat en Marià Vayreda i en Francesc Savalls en la nostra caminada. Jo crec que han estat contents i satisfets de tornar a recórrer els camins i de  travessar rieres recordant els racons per on van passar i pels que van oferir la seva joventut i els seus ideals. I orgullosos de fer-ho en companyia d'uns quants excursionistes que han intentat comprendre'ls.

En Vayreda i, especialment la família Savalls, amb el seu general al capdavant, sense oblidar la seva germana Caterina, us en donen les gràcies.

dilluns, 25 d’octubre del 2021

Pujada al Castell de Guanta

Un castell reformat en restaurant obert els caps de setmana. Una pujada que, tot i ser senzilla, té algun moment d'aventura. Un dia núvol que ajuda a trescar per corriols i terres una mica erosionades. I diferents al·licients que es van trobant pel camí.

De fet, feia temps que tenia en llista la pujada i volia recordar si ja hi havia anat de ben joveneta quan amb la garba vam fer-hi una excursió: tres noies d'uns catorze anys que vam perdre el cotxe de línia que ens havia de portar de Sabadell a Sentmenat. Com que jo tenia família a Sabadell, recordo que m'hi vaig presentar i el Josep i el seu gos, la Xamba, ens acompanyaren a Sentmenat. No recordo com vam tornar, devien trobar el bus; tampoc recordo res del castell ni de l'excursió, que vam fer això sí. Sempre he recordat, però, l'anada a Sentmenat i el treball que vam fer per a l'agrupament.

Aquesta vegada hi hem anat amb cotxe propi a Sentmenat. un poble bastant més gran de com el recordava. Es pot aparcar en un pàrquing  a l'acabament del poble, a la carretera que va cap a Caldes, i fer el passeig entre arbres que porta al Castell de Sentmenat; també es pot deixar als peus del Castell ben conservat i destacat sobre un fons de núvols negres, sota una llenca de sol matiner que el fa més atractiu.

Seguim una pista que ja ens assenyala la direcció del Castell de Guanta, tot passant pel darrere de l'ermita de Sant Fruitós, entre camps segats. La pista s'endinsa aviat pel bosc tot seguint la riera de Sentmenat amb molt poca aigua. A la dreta ens queda la Masia de Can Senosa de la que en veiem només una part. Més endavant ens trobem, entre fulles seques, lianes i arbusts punxants, un pont que creua la riera i que sembla que hagi estat fet antigament per transportar l'aigua que ara corre per sota sense massa empenta. No deixa de ser curiós: cap nom, cap referència ni tan sols al mapa que utilitzem. A la poca aigua, però, s'hi emmirallen els arbres que comencen a groguejar i els núvols blancs i espumosos.

Al cap de poc, una clariana s'obre davant nostre amb la Font del Bou rajant amb força. Un lloc on s'hi deu reposar molt bé les tardes d'estiu, amb arbres de capçada ample i troncs tombats aguantats amb pedestals de fusta per no arrossegar-se per terra; m'imagino els nens intentant pujar-hi a cavall. Una paret rocosa tanca l'espai, una taula i uns bancs de pedra i uns rocs per jugar a fet i amagar entre molsa i falgueres. Sí, el lloc ideal per un bon berenar a la fresca!

Tornem a creuar la petita riera sense problemes, amb les lloses de pedra cobertes de l'herba dels pous i pugem per un corriol costerut fins a arribar a una obertura de la roca. una cinglera, una paret llisa d'uns centenars de metres d'alçària, un espai tancat per rocs. Som al saltant de Gualta. No raja ni una sola gota d'aigua. Quan devia saltar l'aigua segur que era impressionant; ara és una cascada pètria, amb grossos rocs als nostres peus per on es devia escórrer la riera cap avall. Podem remuntar per sobre els rocs anant alerta, alguns necessiten una grimpada de cames. La vegetació seca i maldestre ocupa l'espai. Això ens obliga a cercar el camí per continuar: girats d'esquena a la paret, heu de decantar-vos cap a la dreta per trobar un corriol una mica desfet entre lianes i troncs; passareu per un forat a terra, possiblement un antic pou i remunteu el camí. Al cap de poc, una clariana, al fons el que d'entrada sembla un camí infranquejable d'on pengen dos trossos de manguera de color groc: agafeu-los i repengeu-vos-hi per superar el desnivell, encara que es pot fer escaleta i continueu dret fins a arribar a una pista per on us trobareu amb algun cotxe i algunes bicicletes. Us fa una mica de mal veure-ho. L'aventura ha acabat, però penseu que ha estat millor passar per aquí que no pas pujar com aquests senyors que pugen tan acomodats!

Ara us adoneu del castell enfront vostre, i el veieu sobre mateix del saltant que heu deixat a sota. Tot ell un conjunt una mica fantasmagòric, entre boscos i pinasses, entre núvols; potser per acabar de pintar l'efecte hi faltaria una mica de boira. Llàstima que, en arribar davant el castell, aquest està ocupat per un restaurant amb taules i tendals fora i no es pot accedir fins la mateixa porta. Ens ho podem mirar des de la reixa, acompanyats d'un Sant Bernat molt pacífic que ens mira amb cara complaguda.

Cal continuar per la pista si no voleu acabar la sortida tornant ja cap a Sentmenat. Nosaltres ens decidim per continuar i fer una circular. A partir d'aquí sempre anirem per pista, pujant una mica per una antiga urbanització amb les cases ben penjades que s'han creat una mica de terreny en el fort pendent. Podeu fer un curt camí, al costat d'una bassa, que us porta fins la Font de les Nueretes: seca. Retorneu i segui la pista. Anireu passant per alguna casa encara en construcció o aprofitada, en un lloc polsós en el que no em faria cap goig tenir-ne una. Algunes s'han fet pas talant arbres, d'altres creant feixes per tenir una mica de terreny pla. Tot plegat res a envejar!

La pista arriba al Coll de la Titeia en un revolt força pronunciat que us encara cap avall. Segui endavant fins a arribar al Coll del Català amb unes quantes indicacions. Aquí, us heu de decantar cap a la dreta seguint una pista de terra rogenca. En un moment arribareu al poblat ibèric de la Torre Roja. Molt ben cuidat. Tancat dins una tanca que deu haver estat necessària per protegir-lo, podeu donar-hi la volta seguint les explicacions, molt ben fetes, dels planells que hi ha. La veritat és que ha valgut la pena allargar el recorregut per passar per aquí. Al final del poblat, es dreça la Torre Roja; una torre circular de la que en queda la base i la porta, encimbellada en un espadat que haureu de baixar per un corriol pedregós i pendent que surt de darrere la torre. Des d'aquí pareu-vos a admirar una mica més el paisatge: al darrere deixeu el bosc de pins; al davant la plana del Vallès; a l'esquerra Caldes de Montbui i a la dreta Sentmenat. Des del sud van fent camí uns núvols carregats d'aigua que ens fan prémer el pas per no mullar-nos gaire. Continua el descens fins a un camp d'oliveres. 

Amagada entre unes alzines, l'ermita de Sant Miquel de l'Arn, derruïda, amb un romaní ben florit al seu absis; lloc de visites de botellots de camp. Una mica més enllà l’encreuament de camins del Roure Gros. Busquem el roure endebades; no en veiem cap. Ara només cal seguir l'indicador cap a Sentmenat, amb la pluja que es digna caure en un finíssim plugim, per tal que caminem més de pressa. El Castell de Sentmenat s'aixeca davant nostre sobre un petit monticle, però fem la volta per la zona industrial per on podem escapar-nos una mica de l'aigua. 

Naturalment, un cop mullades, no gaire per sort, deixa de ploure abans no arribem al cotxe. Ara sí que agafem el paraigua i anem a un restaurant a prop a menjar un arròs negre boníssim.

Crec que aquesta vegada recordaré bé la sortida per Sentmenat i el Castell de Guanta!

dimarts, 12 d’octubre del 2021

12 de octubre: perdón

 En homenatge:



En nom dels europeus i dels espanyols, que no ho faran mai, demano perdó.

 

 Presagio

Nos dicen que desapareceremos,
que seremos borrados de la tierra,
que nos borrarán de la tierra.

Nos dicen que desapareceremos,
que nos llevarán los misioneros,
con otra lengua y otras oraciones,
vaciadas de trueno las tormentas,
navegando en silencio las piraguas,
y dirán que desapareceremos,
que seremos borrados de la tierra,
que nos borrarán de la tierra.

Eso dice: que habremos de entregarnos,
que el panal de la miel será olvidado
como las dulces hierbas aromáticas,
el humo y las pociones curativas;
que nos confundiremos los hermanos,
que las cinco palmeras que sustentan
el mundo han de arrancarse para siempre;
que el invierno saldrá de su escondida,
que el jaguar será el dueño de los bosques,
y que se dispersarán todas las tribus
como el polen de las plantas al viento.

Dicen que nos tapará la noche,
que llegamos a la última floración,
al primer rayo, a la primera lluvia,
al límite final de nuestros cantos;
que habremos de olvidar a nuestros dioses,
al iris que descansa en el relámpago,
que después se talarán los montes
sin el estorbo de los naturales.

Que nosotros habremos de entregarnos,
que nos llevarán los misioneros,
que seremos borrados de la tierra,
que nos borrarán de la tierra.

                                              Elvio Romero (1926-2004)

 

 


Um índio

Un indi baixarà d’una estrella acolorida, brillant
d’una estrella que vindrà a una velocitat impressionant.
I aterrarà al cor de l’hemisferi sud
d’Amèrica, en un moment clar,
després d’acabar amb l’última nació indígena
i amb l’esperit dels ocells de les fonts d’aigua clara
més avançat que la més avançada de les més avançades de les tecnologies.

Vindrà
impassible com Muhammad Ali.
Vindrà que l’he vist.
Apassionadament com Peri
vindrà que l’he vist.
Tranquil i segur com Bruce Lee
vindrà que l’he vist
L’axé del ritme dels Fills de Gandhi
vindrà.

Un indi preservat amb ple cos físic,
en tot sòlid, tot gas i tot líquid
en àtoms, paraules, ànima, color
en gestos, olor, ombra, llum i en un so meravellós.
En un punt equidistant entre l’Atlàntic i el Pacífic
de l’objecte brillant, sí, baixarà l’indi.
I les coses que sé que dirà, farà
no sé dir-les així d’una manera explícita.

Vindrà
impassible com Muhammad Ali.
Vindrà que l’he vist.
Apassionadament com Peri
vindrà que l’he vist.
Tranquil i segur com Bruce Lee
vindrà que l’he vist
L’axé del ritme dels Fills de Gandhi
vindrà.

I això que aleshores es revelarà a les persones
sorprendrà tothom no per ser exòtic
sinó pel fet d’haver estat sempre amagat
quan havia estat el que és evident.

dilluns, 11 d’octubre del 2021

Rovellons (Lactarius sanguifluus)

El rovelló, esclata-sang, pebràs, pinenc, pinenca o paratge  del llatí lactarius 'que té llet' i sanguifluus 'que raja sang') és un bolet de la família de les russulàcies, dels més apreciats gastronòmicament a Balears, Catalunya i al País valencià. Sovint s'anomena també «rovelló» un altre bolet del mateix gènere, el pinetell (Lactarius deliciosus), també molt apreciat gastronòmicament; de la mateixa manera a vegades també es diu «pinetell» a aquest bolet. Ambdós són, sens dubte, els bolets de bosc comestibles més coneguts a Catalunya. De la mare del Rovelló se'n pot dir potifler, o simplement mare del Rovelló.

No s'han de confondre amb la lleterola de llet groga (Lactarius chrysorrheus), bolet no comestible, aparentment com el rovelló, però més petit i amb un color més clar i que quan es trenca en surt llet blanca.

SOM BOLETAIRES

Jaume Arnella i París





 
 
 
 
 
 
 

Som boletaires
som cistellaires,
la nostra vida
és el rovelló.
Sentint la flaire
no triguem gaire
a tenir ple
el cistell i el sarró.

Fredolics, reigs, carreteres,
mollerics i xampinyons,
rossinyols, magencs, llenegues,
cama-secs i moixernons.

I al voltant dels pins s’albiren
rovellons i pinetells.
I al voltant de les alzines
surenys i carlets novells.
 
Som boletaires
som cistellaires,
la nostra vida
és el rovelló.
Sentint la flaire
no triguem gaire
a tenir ple
el cistell i el sarró.


Bolets que Déu va donar-nos
als Països Catalans,
és igual anomenar-los
rovellons o esclata-sangs.

Dos amors jo comparteixo,
Catalunya i els bolets,
si un em fa decaure els ànims
l’altre me’ls manté ben drets
 
 
Som boletaires
som cistellaires,
la nostra vida
és el rovelló.
Sentint la flaire
no triguem gaire
a tenir ple
el cistell i el sarró.

 

diumenge, 10 d’octubre del 2021

Santa Eugènia de Relat

Dins el cicle "Pobles perduts de Catalunya" avui hem visitat Santa Eugènia de Relat, a la comarca del Bages, a prop d'Avinyó.
La comarca del Bages, és un paisatge amb turons arrodonits, de no gaire alçada. que passa una mica desapercebuda. Es travessa per anar a altres comarques "amb més encant" que diuen avui en dia. Pel camí de pas obligat cap al Berguedà o la Cerdanya, és una comarca un xic oblidada, sense gaires altituds ni al·licients per als "grans" excursionistes. Una comarca de turons arrodonits, de bosc de pins mediterranis, de garrics i de romanís; de bolets  i de terreny un xic sec. El lloc més conegut, Manresa, la capital; i Sant Benet de Bages, el monestir de gastronomia de visites i tallers guiats. Una comarca per descobrir que guarda racons amb encant, i rieres, i masies i...

De masies disperses i d'un poble oblidat del que surt una  ressenya al llibre "Pobles perduts de Catalunya". I creieu-me, val la pena fer-hi una sortida! Desconegut per a la majoria de nosaltres, un descobriment per a molts!

Sempre he pensat que les excursions no només estan fetes de grans pics ni de moltes hores de caminada o de grans desnivells.

Per a mi, la muntanya és el descobriment de camins i de coneixement de país. I tant de valor tenen les grans altituds —Pedraforca, Puigmal, Carlit, Bassegoda.— com llocs considerats com a "menys canyeros" per alguns, o com de poca volada per a d'altres. Però, realment interessants. I dignes d'una visita! Sempre he cregut que quan més coneixes un lloc, més l'estimes; com més l'estimés més el comprens, com més el comprens, més el defenses, com més el defenses més el fas teu i d'aquí més l'estimes. I quan l'estimes, el coneixes, el defenses i el fas teu, més l'entens. Moltes vegades he trobat a faltar que les coses que es fan des d'un despatx d'una capital, pequen de no conèixer el país que volem construir.

Hem sortit d'Avinyó; l'Avinyó català del Principat, un poc desviat del camí del Berguedà i la Cerdanya. 

I hem travessat el pont vell d'Avinyó, no pas el més famós de la cançó, però un pas obligat per la riera de Relat, un pont gòtic documentat com a bé cultural d'interès local des del 1989. Aviat, després d'una pujada, hem arribat al Balç de la Creu, entre la riera de Relat i la riera Gavarresa. Trobem que: "D'acord amb el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), aquest terme és sinònim de 'precipici', per la qual cosa fa referència a un "declivi vertical o molt rost del terreny". També el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) assenyala que és un mot equivalent a "cingle, precipici, abisme". En la mateixa línia, el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) explica que un balç és una "roca o terreny de vessant vertical o quasi vertical". Avui, nosaltres, excursionistes oberts a la història i el llenguatge, hem descobert una nova paraula!

Pugem una mica més per una pista de bon caminar i passem per un bosc amb els troncs pintats, talment uns artistes hi hagin deixat la seva petja. Les nostres hipòtesi van que volen: un artista?, una escola?, uns joves sense feina?... La veritat és que no molesta pas i que li donem un valor talment al Chillida del País Basc. Al cap de munt  la Torre dels Soldats, una torre construïda el 1851, situada al turó Solells de la Posa, a 400 metres d'altitud, prop d'Avinyó, i que va pertànyer a la desapareguda xarxa de telegrafia òptica de Catalunya, construïda per l'exèrcit liberal a la segona guerra carlina. "La torre formava part de la línia que començava a Barcelona i continuava cap a Vic per tornar a Barcelona era: Montjuïc (Barcelona) / Sant Pere Màrtir / Molins de Rei / Martorell / Esparreguera / Collbató / Can Maçana (bifurcació cap a Lleida) / Sant Salvador de Guardiola / Manresa (bifurcació cap a Solsona) / Sant Fruitós / Artés / Avinyó / Sant Feliu Sasserra / Prats de Lluçanès / Perafita / Santuari dels Munts / Orís / Sant Hipòlit de Voltregà / Vic (bifurcació cap a Olot) / Tona / Centelles / Puig-graciós / Granollers / Montornès / Sabadell / Montcada / Barcelona. La línia telegràfica estava formada per una successió de torres situades estratègicament en llocs elevats i ben visibles i amb una separació entre torres veïnes inferior als 10 km, per facilitar la visió entre elles. En elles se situava el telègraf: artefacte mecànic format per una sèrie de pals i boles accionats per cables i politges que el responsable movia des de l'interior de la torre. Cada disposició de les boles i pals significava un codi, generalment un número o lletra, que representava una paraula o frase. Cada senyal o codi es reproduïa d'una torre a l'altra, fins a arribar al seu destí."

No sabem pas com s'ho feien en dies de boira com avui en aquestes terres a prop de Manresa. Però, pugem dalt per una escala de caragol i podem albirar tots els turons boscosos, els masos dispersos i alguns camps amb les bales de palla recaragolada esperant el seu transport.

Tornem a la pista per caminar un tram pel camí de transhumància que ens portaria fins a pastures del Pirineu. Una barraca de pedra seca i dos murs a costat i costat assenyalant el camí dels ramats. Algú de nosaltres recorda la infantesa, quan corria darrere les ovelles que s'ajuntaven als grans ramats per travessar Catalunya o l'Aragó en el seu camí cap a pastures més bones en èpoques d'estiu i tornaven per passar els hiverns a la plana. Tot un temps que quasi no és recordat pels joves d'avui en dia, més pendents dels mòbils i d'altres avenços més moderns.

Acabat el tram, desemboquem al Mas de l'Oliva, entre camps llaurats i uns límits muntanyosos boscosos. Avui tancat, amb el seu petit campanar i les seves arcades típiques de les masies catalanes. Una enveja de  lloc i d'horitzons amplis.

Al cap de poc, Vilapúdua de Dalt. Un nom difícil de dir i de recordar. Tancada. No sabem si per sempre. I davallant la pista, Vilapúdua de Baix; un gran casalot amb església i campanar inclosos. Una era fantàstica que aprofitem per fer un repòs i xerrar amb la gent de la casa, Una mestressa de noranta-dos anys i la seva filla, contentes de veure uns excursionistes pels seus paratges. Ens donen conversa i nosaltres a elles, ens ensenyen l’església i la piscina, ens fan fer rotllana al voltant per parlar dels temps d'epidèmia i de la seva vida quotidiana i ens acomiaden orgulloses i contentes del seu mas.

Després de fer un petit tram de carretera, ens enfilem fins a Santa Eugènia de Relat, el nostre objectiu. Les terres que formaren l’antic terme de Relat són a la vall baixa de la riera de Relat, a l’extrem septentrional del terme municipal. Aquestes foren annexades a Avinyó al principi del segle XIX. El 1553 el terme, unit en aquella data a la sotsvegueria de Lluçanès, tenia 8 famílies, però aviat inicià un procés de recuperació. El 1626 tenia 42 masos i 285 h, i el 1782, quan ja havia iniciat la davallada, tenia 20 masos i 200 h. En el padró del 1986 hom hi comptabilitzà 56 h, mentre que en el del 1996 s’hi censaren 37 h i en el de 2001, 41 h.

El terme és esmentat el 951, dins l’extens terme del castell d’Oristà, i comprenia les parròquies de Santa Eugènia de Relat i de Sant Marçal de Relat. Hi tenien béns els senyors del castell de Lluçà, segons consta en diversos documents del segle XI, i segurament fou per donació d’aquests senyors que la parròquia de Santa Eugènia i una bona part del seu terme passaren a ser propietat del monestir de Ripoll, l’any 982, que és la primera vegada que és esmentada. Així, la parròquia de Santa Eugènia de Relat depengué des del segle X fins al principi del segle XVIII del monestir de Ripoll.

L’edifici original era romànic, del segle XI, inicialment d’una nau amb volta de canó, un sol absis i porta a la banda de migdia, amb un campanar de tres pisos, restaurat a finals del segle XX. El 1680 es va construir una nova nau, del tipus barroc popular, amb capelles laterals, orientada de N a S, i el 1895 s’hi afegí la capella del Santíssim. (Enciclopèdia Catalana).

Uns quants fragments del llibre «Els pobles perduts» 30 indrets oblidats de Catalunya. Xavier Cortadelles i Judit Pujadó Edicions Sidillà, 2012
«A Santa Eugènia encara hi ha moltes cases, encara que els masovers visquin a Avinyó i encara que un de sol faci córrer les terres de moltes. Queda la Caseta, la Rovira, Vinyers, el molí dels Vinyers, la Roca, els Andreus, les Planes, Capelles, Vilanova, Torrents, La Casa nova, les Planes, l’Oliva, les Casetes de Relat, que abans de la guerra era cal Xisquet, Borró, Relat i el molí de la Rovira. Però de masos n’hi havia hagut molts més, quaranta-dos el 1646.»
«A Santa Eugènia hi cantaven caramelles, i celebraven les festes de Sant Joan, Sant Pere i sobretot Sant Isidre, amb fogueres, «una cada casa, enmig del bosc —recorda la Mari Carme—, i mai no havia passat res». A l’aplec de Sant Marçal hi anava tanta gent que en Feliciano, un any que es va dedicar a guardar bicicletes dels que hi arribaven, en va treure 20 duros.»Cobrava una pesseta per cada bicicleta —recorda». Al mas de Vilapudua, als anys 50, alguns veïns es trobaven per fer teatre, i els altres ho venien a mirar.»
«Les cases de la Vall de Relat vivien de la terra i de les bèsties. Diuen que Avinyó és «El capdamunt
del vi i al capdavall del pa». Així, doncs, a les terres rogenques de Relat hi veureu camps de blat escampats entre boscos de pins i camins voltats de saücs i de roses boscanes. De tant en tant algunes feixes de vinyes bordes, abandonades.»
«Ara a Santa Eugènia diuen missa dos cops al mes, el primer i el tercer diumenge. Com que ja no hi ha capellà, ve el de Sant Joan d’Avinyó. De vegades són 8 persones, de vegades 15. Homes i dones de les cases que ara viuen majoritàriament a Avinyó, conserven el costum pagès de venir a missa per trobar-se després amb els veïns i fer-la petar una bona estona. De tota aquesta gent que vivia, treballava, es divertia, passava i omplia de vida Santa Eugènia, ara en queden uns pocs que ho recorden. La majoria somniaven, com la Lourdes, una feina fixa i una rentadora. La majoria també van haver de marxar perquè, com recorda en Feliciano, «abans tot era poblat, totes les cases eren plenes, però no tocaven diners, i quan no era una pedregada, hi havia sequera. Ara, els pecats són tots al fons del pou, i els joves només et saben explicar coses de les discoteques». «Però els que hem viscut a pagès —diu la Mari Carme— ens agrada tornar-hi. Jo tinc dues cadires en un camp, prop de les Casetes, i de vegades me n’hi vaig i m’hi assec, només per ser-hi.»

Avui, dissabte, no hi ha ningú a Santa Eugènia i dinem a la taula de pedra rodona amb seients que hi ha sota la noguera que ens fa ombra. Un lloc tranquil on gaudeixen la gent de la contrada els diumenges que toca missa i poden estar al cas dels que passa als veïns i als forasters que hi arriben. Quasi segur que serem tema de conversa el proper diumege!

Marxem després d'una foto que immortalitza la sortida i la bona companyanonia de tot el grup. Travessem un bosc de pi mediterrani on trobem pocs bolets, a no ser per alugunes amanites no dignes de ser collides i alguna cuagra que la noia s'endú per certificar. Potser no ho és! Hem vist amanites ben grosses de duptosa gastronomia i, creiem, que algún mataparent.
Passem per les Casetes de Relat, una imponent masia amb un petit torreó que ens deixa meravellats. Travessem la riera de Relat, amb poca aigua i un pont privat del Josep Jordà i acabem la pista a l'entrada d'Avinyó. 
 
Una sortida que ens ha ajudat a conèixer més el país. Comentem que, no sempre, és necessari fer grans pics. Les sortides senzilles per terres poc trepitjades ens donen, encara més, una idea del que és Catalunya: una terra de masos i de terres conreades, de vinyes i de petits pobles que ens fan sentir més aprop de la gent. Quina llàstima que els nostres governants no facin el mateix! Potser les lleis i les decisions de territori serien més justes (és una opinió personal).

A Avinyo trobem a faltar un bar obert per fer el cafè que haviem sommiat de feia una estona. Però ens arribem a Artés i acabem la sortida disposats a fer-ne una altra!