Pujada al Castell de Guanta

Un castell reformat en restaurant obert els caps de setmana. Una pujada que, tot i ser senzilla, té algun moment d'aventura. Un dia núvol que ajuda a trescar per corriols i terres una mica erosionades. I diferents al·licients que es van trobant pel camí.

De fet, feia temps que tenia en llista la pujada i volia recordar si ja hi havia anat de ben joveneta quan amb la garba vam fer-hi una excursió: tres noies d'uns catorze anys que vam perdre el cotxe de línia que ens havia de portar de Sabadell a Sentmenat. Com que jo tenia família a Sabadell, recordo que m'hi vaig presentar i el Josep i el seu gos, la Xamba, ens acompanyaren a Sentmenat. No recordo com vam tornar, devien trobar el bus; tampoc recordo res del castell ni de l'excursió, que vam fer això sí. Sempre he recordat, però, l'anada a Sentmenat i el treball que vam fer per a l'agrupament.

Aquesta vegada hi hem anat amb cotxe propi a Sentmenat. un poble bastant més gran de com el recordava. Es pot aparcar en un pàrquing  a l'acabament del poble, a la carretera que va cap a Caldes, i fer el passeig entre arbres que porta al Castell de Sentmenat; també es pot deixar als peus del Castell ben conservat i destacat sobre un fons de núvols negres, sota una llenca de sol matiner que el fa més atractiu.

Seguim una pista que ja ens assenyala la direcció del Castell de Guanta, tot passant pel darrere de l'ermita de Sant Fruitós, entre camps segats. La pista s'endinsa aviat pel bosc tot seguint la riera de Sentmenat amb molt poca aigua. A la dreta ens queda la Masia de Can Senosa de la que en veiem només una part. Més endavant ens trobem, entre fulles seques, lianes i arbusts punxants, un pont que creua la riera i que sembla que hagi estat fet antigament per transportar l'aigua que ara corre per sota sense massa empenta. No deixa de ser curiós: cap nom, cap referència ni tan sols al mapa que utilitzem. A la poca aigua, però, s'hi emmirallen els arbres que comencen a groguejar i els núvols blancs i espumosos.

Al cap de poc, una clariana s'obre davant nostre amb la Font del Bou rajant amb força. Un lloc on s'hi deu reposar molt bé les tardes d'estiu, amb arbres de capçada ample i troncs tombats aguantats amb pedestals de fusta per no arrossegar-se per terra; m'imagino els nens intentant pujar-hi a cavall. Una paret rocosa tanca l'espai, una taula i uns bancs de pedra i uns rocs per jugar a fet i amagar entre molsa i falgueres. Sí, el lloc ideal per un bon berenar a la fresca!

Tornem a creuar la petita riera sense problemes, amb les lloses de pedra cobertes de l'herba dels pous i pugem per un corriol costerut fins a arribar a una obertura de la roca. una cinglera, una paret llisa d'uns centenars de metres d'alçària, un espai tancat per rocs. Som al saltant de Gualta. No raja ni una sola gota d'aigua. Quan devia saltar l'aigua segur que era impressionant; ara és una cascada pètria, amb grossos rocs als nostres peus per on es devia escórrer la riera cap avall. Podem remuntar per sobre els rocs anant alerta, alguns necessiten una grimpada de cames. La vegetació seca i maldestre ocupa l'espai. Això ens obliga a cercar el camí per continuar: girats d'esquena a la paret, heu de decantar-vos cap a la dreta per trobar un corriol una mica desfet entre lianes i troncs; passareu per un forat a terra, possiblement un antic pou i remunteu el camí. Al cap de poc, una clariana, al fons el que d'entrada sembla un camí infranquejable d'on pengen dos trossos de manguera de color groc: agafeu-los i repengeu-vos-hi per superar el desnivell, encara que es pot fer escaleta i continueu dret fins a arribar a una pista per on us trobareu amb algun cotxe i algunes bicicletes. Us fa una mica de mal veure-ho. L'aventura ha acabat, però penseu que ha estat millor passar per aquí que no pas pujar com aquests senyors que pugen tan acomodats!

Ara us adoneu del castell enfront vostre, i el veieu sobre mateix del saltant que heu deixat a sota. Tot ell un conjunt una mica fantasmagòric, entre boscos i pinasses, entre núvols; potser per acabar de pintar l'efecte hi faltaria una mica de boira. Llàstima que, en arribar davant el castell, aquest està ocupat per un restaurant amb taules i tendals fora i no es pot accedir fins la mateixa porta. Ens ho podem mirar des de la reixa, acompanyats d'un Sant Bernat molt pacífic que ens mira amb cara complaguda.

Cal continuar per la pista si no voleu acabar la sortida tornant ja cap a Sentmenat. Nosaltres ens decidim per continuar i fer una circular. A partir d'aquí sempre anirem per pista, pujant una mica per una antiga urbanització amb les cases ben penjades que s'han creat una mica de terreny en el fort pendent. Podeu fer un curt camí, al costat d'una bassa, que us porta fins la Font de les Nueretes: seca. Retorneu i segui la pista. Anireu passant per alguna casa encara en construcció o aprofitada, en un lloc polsós en el que no em faria cap goig tenir-ne una. Algunes s'han fet pas talant arbres, d'altres creant feixes per tenir una mica de terreny pla. Tot plegat res a envejar!

La pista arriba al Coll de la Titeia en un revolt força pronunciat que us encara cap avall. Segui endavant fins a arribar al Coll del Català amb unes quantes indicacions. Aquí, us heu de decantar cap a la dreta seguint una pista de terra rogenca. En un moment arribareu al poblat ibèric de la Torre Roja. Molt ben cuidat. Tancat dins una tanca que deu haver estat necessària per protegir-lo, podeu donar-hi la volta seguint les explicacions, molt ben fetes, dels planells que hi ha. La veritat és que ha valgut la pena allargar el recorregut per passar per aquí. Al final del poblat, es dreça la Torre Roja; una torre circular de la que en queda la base i la porta, encimbellada en un espadat que haureu de baixar per un corriol pedregós i pendent que surt de darrere la torre. Des d'aquí pareu-vos a admirar una mica més el paisatge: al darrere deixeu el bosc de pins; al davant la plana del Vallès; a l'esquerra Caldes de Montbui i a la dreta Sentmenat. Des del sud van fent camí uns núvols carregats d'aigua que ens fan prémer el pas per no mullar-nos gaire. Continua el descens fins a un camp d'oliveres. 

Amagada entre unes alzines, l'ermita de Sant Miquel de l'Arn, derruïda, amb un romaní ben florit al seu absis; lloc de visites de botellots de camp. Una mica més enllà l’encreuament de camins del Roure Gros. Busquem el roure endebades; no en veiem cap. Ara només cal seguir l'indicador cap a Sentmenat, amb la pluja que es digna caure en un finíssim plugim, per tal que caminem més de pressa. El Castell de Sentmenat s'aixeca davant nostre sobre un petit monticle, però fem la volta per la zona industrial per on podem escapar-nos una mica de l'aigua. 

Naturalment, un cop mullades, no gaire per sort, deixa de ploure abans no arribem al cotxe. Ara sí que agafem el paraigua i anem a un restaurant a prop a menjar un arròs negre boníssim.

Crec que aquesta vegada recordaré bé la sortida per Sentmenat i el Castell de Guanta!