De fet, feia temps que tenia en llista la pujada i volia recordar si ja hi havia anat de ben joveneta quan amb la garba vam fer-hi una excursió: tres noies d'uns catorze anys que vam perdre el cotxe de línia que ens havia de portar de Sabadell a Sentmenat. Com que jo tenia família a Sabadell, recordo que m'hi vaig presentar i el Josep i el seu gos, la Xamba, ens acompanyaren a Sentmenat. No recordo com vam tornar, devien trobar el bus; tampoc recordo res del castell ni de l'excursió, que vam fer això sí. Sempre he recordat, però, l'anada a Sentmenat i el treball que vam fer per a l'agrupament.
Aquesta vegada hi hem anat amb cotxe propi a Sentmenat. un poble bastant més gran de com el recordava. Es pot aparcar en un pàrquing a l'acabament del poble, a la carretera que va cap a Caldes, i fer el passeig entre arbres que porta al Castell de Sentmenat; també es pot deixar als peus del Castell ben conservat i destacat sobre un fons de núvols negres, sota una llenca de sol matiner que el fa més atractiu.
Seguim
una pista que ja ens assenyala la direcció del Castell de Guanta, tot
passant pel darrere de
l'ermita de Sant Fruitós, entre camps segats. La
pista s'endinsa aviat pel bosc tot seguint la riera de Sentmenat amb
molt poca aigua. A la dreta ens queda la Masia de Can Senosa de la que
en veiem només una part. Més endavant ens trobem, entre fulles seques,
lianes i arbusts punxants, un pont que creua la riera i que sembla que
hagi estat fet antigament per transportar l'aigua que ara corre per sota
sense massa empenta. No deixa de ser curiós: cap nom, cap referència ni
tan sols al mapa que utilitzem. A la poca aigua, però, s'hi emmirallen
els arbres que comencen a groguejar i els núvols blancs i espumosos.
Al
cap de poc, una clariana s'obre davant nostre amb la Font del Bou
rajant amb força. Un lloc on s'hi deu reposar molt bé les tardes
d'estiu, amb arbres de capçada ample i troncs tombats aguantats amb
pedestals de fusta per no arrossegar-se per terra; m'imagino els nens
intentant pujar-hi a cavall. Una paret rocosa tanca l'espai, una taula i
uns bancs de pedra i uns rocs per jugar a fet i amagar entre molsa i
falgueres. Sí, el lloc ideal per un bon berenar a la fresca!
Tornem
a creuar la petita riera sense problemes, amb les lloses de pedra
cobertes de l'herba dels pous i pugem per un corriol costerut fins a
arribar a una obertura de la roca. una cinglera, una paret llisa d'uns
centenars de metres d'alçària, un espai tancat per rocs. Som al saltant
de Gualta. No raja ni una sola gota d'aigua. Quan devia saltar l'aigua
segur que era impressionant; ara és una cascada pètria, amb grossos rocs
als nostres peus per on es devia escórrer la riera cap avall. Podem
remuntar per sobre els rocs anant alerta, alguns necessiten una grimpada
de cames. La vegetació seca i maldestre ocupa l'espai. Això ens obliga a
cercar el camí per continuar: girats d'esquena a la paret, heu de
decantar-vos cap a la dreta per trobar un corriol una mica desfet entre
lianes i troncs; passareu per un forat a terra, possiblement un antic
pou i remunteu el camí. Al cap de poc, una clariana, al fons el que
d'entrada sembla un camí infranquejable d'on pengen dos trossos de
manguera de color groc: agafeu-los i repengeu-vos-hi per superar el
desnivell, encara que es pot fer escaleta i continueu dret fins a
arribar a una pista per on us trobareu amb algun cotxe i algunes
bicicletes. Us fa una mica de mal veure-ho. L'aventura ha acabat, però
penseu que ha estat millor passar per aquí que no pas pujar com aquests
senyors que pugen tan acomodats!
Ara
us adoneu del castell enfront vostre, i el veieu sobre mateix del
saltant que heu deixat a sota. Tot ell un conjunt una mica
fantasmagòric, entre boscos i pinasses, entre núvols; potser per acabar
de pintar l'efecte hi faltaria una mica de boira. Llàstima que, en
arribar davant el castell, aquest està ocupat per un restaurant amb
taules i tendals fora i no es pot accedir fins la mateixa porta. Ens ho
podem mirar des de la reixa, acompanyats d'un Sant Bernat molt pacífic
que ens mira amb cara complaguda.
Cal
continuar per la pista si no voleu acabar la sortida tornant ja cap a
Sentmenat. Nosaltres ens decidim per continuar i fer una circular. A
partir d'aquí sempre anirem per pista, pujant una mica per una antiga
urbanització amb les cases ben penjades que s'han creat una mica de
terreny en el fort pendent. Podeu fer un curt camí, al costat d'una
bassa, que us porta fins la Font de les Nueretes: seca. Retorneu i segui la pista. Anireu passant per alguna casa encara en construcció o aprofitada, en un lloc polsós en el que no em faria cap goig tenir-ne una. Algunes s'han fet pas talant arbres, d'altres creant feixes per tenir una mica de terreny pla. Tot plegat res a envejar!
Amagada entre unes alzines, l'ermita de Sant Miquel de l'Arn, derruïda, amb un romaní ben florit al seu absis; lloc de visites de botellots de camp. Una mica més enllà l’encreuament de camins del Roure Gros. Busquem el roure endebades; no en veiem cap. Ara només cal seguir l'indicador cap a Sentmenat, amb la pluja que es digna caure en un finíssim plugim, per tal que caminem més de pressa. El Castell de Sentmenat s'aixeca davant nostre sobre un petit monticle, però fem la volta per la zona industrial per on podem escapar-nos una mica de l'aigua.
Naturalment, un cop mullades, no gaire per sort, deixa de ploure abans no arribem al cotxe. Ara sí que agafem el paraigua i anem a un restaurant a prop a menjar un arròs negre boníssim.
Crec que aquesta vegada recordaré bé la sortida per Sentmenat i el Castell de Guanta!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada