Pobles abandonats del Conflent

Una volta pel Conflent cercant pobles abandonats et fa conèixer més aquesta terra tan propera a nosaltres. No es poden fer tots, en part per l'orografia del paisatge, en part i molt per la calor d'aquests dies. Una onada de calor, en diuen, a les que ja ens estem acostumant encara que per a molts sigui ben bé una sacrifici fora mida bellugar-se en aquestes condicions. Però el tema dels pobles ens crida i si són enlairats com aquests que hem vist i amb esglésies romàniques ben conservades, passem de la calor i tirem amunt; a poc a poc.

Una tarda grisa, amb uns núvols negres de tempesta que s'acostaven per la banda de la Cerdanya, ens ha fet témer i esperar que igual ens remullaríem una mica, però el cel només ha fet una amenaça que no ha resolt. Segur que plou amb força cap a Puigcerdà; aquí, per sobre de Catllar, ni una gota. 

Del poble de Coma no en queda pràcticament res. L'església s'alça altiva a la punta de l'esplanada. Està situat al nord del terme municipal d'Eus, sota el Puig de Roca Gelera a 794 metres i tocant gairebé al límit de la Fenolleda. La "Villa Comba" apareix esmentat l'any 846 en una venda feta per Rotruda, filla del comte Berà I. Jaume II de Mallorca la va infeudar al cavaller Ponç de Caramany l'any 1305. Poc després el lloc es va fortificar, tot i que no en queda res de la fortificació. El castell de Coma segurament devia ser prop de l'indret on hi ha l'església de Sant Esteve datada l'any 1035.

No es disposa de notícies documentals de la fortalesa de Coma fins al segle XIII. A finals del segle XIV els drets senyorials i la fortalesa els posseïa el donzell Francesc de Tregurà.

El 1378, el nucli tenia 5 focs, el 1740 en tenia 9; el 1787 tenia 61 habitants i 72 el 1798. El 1828 va perdre la municipalitat i va ser annexat a Eus. El poble va quedar despoblat entre el 1924 i el 1927 a causa d'unes sequeres greus que van deixar el poble sense aigua. En l'actualitat hi ha un pastor que viu pels voltants en una caravana mentre no s'arregla la seva casa que es va cremar. Cada dilluns de Pasqua s'hi celebra un aplec organitzat per l'Associació d'Amics de Saint Etienne de Comes. Això va permetre restaurar l'església, però el poble resta abandonat sense perspectiva de repoblament.

S'hi pot accedir des de Eus en una forta pujada, però la nostra capacitat d'estalviar energia en hores de calor, fa que hi anem per una tranquil·la pista que davalla de la carretera D-619 que surt de Catllar i puja en revolts fins el coll. El camí una mica relliscós, però sense problemes, sens ha fet agradable sota els núvols negres. No sé que haguéssim pensat a l'hora del sol.

L'endemà ens dirigim cap a Serdinyà. Cal aparcar a la carretera en un pàrquing senyalitzat i gratuït que de seguida s'omple. Al costat mateix surt un camí en forta pendent que passa al començament per camps ben rossos i que fa preveure que la costa serà dura, per la pujada i per la calor que ja fa a quarts de deu del matí. Es va agafant alçada ràpidament i de seguit es veu Serdinyà als peus i un vast territori muntanyós dominat pel Canigó. En un replà d'aquesta pujada, la vista s'eixample i s'arriba a Marinyans, una antiga població del municipi de Serdinyà. Juntament amb Serdinyà, Flaçà, Joncet i la Guàrdia formaven una circumscripció territorial anomenada Sajonia de Conflent. Fou fundada com a seu d'una pabordia de canonges agustins i va estar supeditada al priorat de Santa Maria de Serrabona. 

El 1260 ja s'esmenta el monestir de Sancte Marie de Marinanis. La prosperitat de la comunitat religiosa es fa palesa en la qualitat de la seva construcció i en la riquesa del mobiliari que incloïa peces de gran valor artístic. Lamentablement, l'església ja es trobava en estat ruïnós a finals del segle XIX i va ser enderrocada el 1895, tot i que es conserva encara l'absis. Les peces més valuoses van ser traslladades a Serdinyà. El retaule gòtic considerat el més antic del Departament dels Pirineus Orientals és una mostra de l'alt nivell artístic assolit pels artesans de la regió. Entre els objectes de valor destaca la talla del Crist de Marinyans o Majestat de Serdinyà, obra d'art romànic d'alt interès. Per suposat tot això no es troba al terreny. 

Acabem de travessar l'esplanada per una pista d'herbes altes i anem a aixoplugar-nos del sol sota un mateix arbre que ens procura un xic d'ombra a tots. En aquestes èpoques cal anar ben proveït d'aigua i barrets al cap ja que en aquest primer tram de l'excursió les ombres són escasses.

El paisatge val molt la pena, però el sol ens escalfa i esclafa de valent, i no ens ho deixa gaudir del tot. Decidim no fer la pujada per un corriol pel que veuríem vistes de més amunt: cal ser prudents i que el cap no se'ns escalfi més del suportable. Per tant, anem seguint la pista amunt amb una temperatura aclaparadora, en un paisatge grandiós, observats sempre pel Canigó que no ens deixa de petja.

Aviat la pista esdevé un corriol que baixa entre l'herbei fins a trobar un petit rec que ens serveix per mullar-nos cara, polses, cap i cabells. Passats a l'altre vessant ens fan ombra els matolls i alzines i ens acompanyen les cigales amb el seu cantar de refregament d'ales. La pujada no és que sigui complicada, però la calor que puja del terra la fa pesada i ens obliga a anar parant i xarrupant aigua.

El corriol desemboca en una pista que va cap al poble de Flaçà o Flassa (en francès). El poble a la dreta i l'església de Sant Marcel a l'esquerra, solitària entre alzines. Es tracta d'un vilatge que té els seus orígens en la colonització romana del territori. L'església de Sant Marcel d'estil romànic del segle XI és un edifici protegit. Cada any, el diumenge de Pasqua s'hi celebra un aplec.

L'ombra dels arbres que l'envolten ens serveix per descansar i desfer-nos una mica de la calorada; una mica, però, només una mica. Un cop recuperats fem el descens per la pista que baixa en revolts continuats. Ni una mica d'aire, ni una mica d'ombra. El sol ho acapara tot. Les ampolles d'aigua van quedant buides amb la única avantatge que pesen menys. El cap sota les gorres, les cames pesen, el cor vol dir prou. Llàstima de dies i, tot i que no ens agrada caminar sota la pluja, ara la desitgem a cor que vols. Quan s'arriba a baix, encara queda travessar el poble sobre l'asfalt per anar fins als cotxes. 

S'imposa una entrada en un d'aquests supernarchés carregats de cerveses fresques que ens bevem amb delit només sortir per la porta.

El darrer poble que fem, l'endemà al matí, amb un sol una mica més permissiu és el poble d'En. Tots anem cap a Nyer. Els més agosarats encara tenen forces per pujar fins a En. Els altres faran una sortida cultural motoritzats i amb l'aire condicionat dels cotxes. 

La major part del terme forma part del Parc Natural Regional del Pirineu Català. Un terme regat per les aigües de la Tet, el Torrent de Carançà i la Ribera de Mentet. El poble és en un lleuger coster amb l'església romànica de Sant Jaume i el castell de Nyer en el punt més alt. La major part del territori de Nyer fou governat pels Comtes de Cerdanya i, posteriorment, pels reis catalanoaragonesos i mallorquins, fins que passà al senyor de Banyuls dels Aspres i de Montferrer.

És interessant llegir a la Viquipèdia tota l'explicació sobre l'orografia del terreny i la seva història.

Nosaltres agafem una pista que va pujant suaument amb l'esperança que avui tinguem una rebaixa de la calor, una mica més d'ombra i cap incident en les cames. Poc probable tot plegat, però l'esperança és l'últim que es perd.

Avui tenim el Canigó darrere i la serralada de Marinyans i Flaçà al davant, ja invadida per un bon sol, amb el sòl ben cremat. 

Sense gaires dificultats i alguna paradeta per fer aigua arribem a En, una esglesiona al marge del cingle, dominant la vall dels nyerros. Aquí dalt s'hi està bé, passa una mica d'aire i el panorama s'obre cap a la vall del davant. Quina història aquestes muntanyes! Quines històries els Pirineus! Quines lluites pel territori! com totes les lluites que encara perduren avui en dia. Que en som de complicats els humans! Quan ets aquí i en d'altres llocs semblants, damunt les muntanyes que perduren et sents tan petita que no t'acabes d'explicar el perquè d'aquesta necessitat de conquerir-ho tot i posseir-ho tot. Què bé s'hi està en pau i silenci!

Després de descansar una estona, iniciem la baixada per un corriol una mica embardissat que travessa l'antic poble de En en runes. Ara sí que tenim ombra, però continuem amb l'escalfor de terra que puja cap als caps, però res a veure amb ahir. Quina sort que la Yolanda ha pogut estrenar la gorra "seixantenera"! Cal anar baixant parant esment en les relliscades i les pedres soltes, però és agradable veure que això sí que ho podem fer de bon grat. Arribats altra vegada a Nyer ens rep una font d'aigua fresca que polses, colls i boques seques agraïm. Omplim cantimplores i deixem que cadascú dini on vulgui, que n'hi ha que volen tornar a provar sort als Banys de Vernet, n'hi ha que prefereixen un arbre amb ombra i n'hi ha que anem a fer unes ostres de Leucate i unes "crevettes" fresques amb un vinet blanc que ho cura tot. Amb tota la tranquil·litat d'un àpat ben merescut!

A la tarda tenim la trobada amb el Joan Lluís Lluís autor del Navegant i cal estar en forma. 

Caminant amb Marta Grau per Banyeres

Un dissabte a La Vansa per fer la darrera caminada "oficial" del curs (queda la extra de Sant Joan a La Catalunya Nord, les colònies que en dic jo), però aquesta, per la gent que no disposa d'uns quants dies seguits o té altres compromisos de revetlla i de foc, acostuma a ser la darrera. I, aquesta vegada, aprofitant la Vall de La Vansa i una autora que n'és descendent, hem fet també la unió del cicle "Pobles Perduts" amb el cicle "Caminant amb Lletres".

I ha estat un encert i un goig comptar amb l'autora de l'obra "La música que sona quan s'acaba la cançó", la Marta Grau que ens ha acompanyat en tota la caminada i hem gaudit conjuntament d'aquests paratges, del verd de La Vansa, de les flors i del poble abandonat de Banyeres, darrere mateix d'Adraén d'on prové la seva família.

Banyeres de l'Alt Urgell, cal especificar. Perquè n'hi ha d'altres de Banyeres: la del Penedès, la més coneguda. Però, m'atreviria a dir, que la de l'Alt Urgell és la més desconeguda per la majoria de caminants d'aquesta jornada assolellada, amb un xic de calor que no ha fet del tot nosa. Hem pogut anar parant i llegint els fragments del llibre, hem pogut tornar a veure, allà al fons de la Vall, tot resseguint el riu Bona,  l'ermita de Sant Julià dels Garrics i hem endevinat on són el Cussarell, cal Quintona, cal Perabaixa, cal Secalló i cal Julià, la meva darrera possessió. 

El camí, pràcticament tot pista, ens ha donat una idea de la immensitat d'aquesta natura: la Tossa Pelada al davant i un xic a l'esquerra la muntanya de l'Arp amb el Prat Llong i les pistes d'esquí de fons de Tuixén-La Vansa. Per darrere el Port del Comte i més a l'esquerra un cogulló del Cadí. Cap a la dreta, de tant en tant, treu el cap el Puig de les Sarraïnes, per sobre de Colldarnat i Montant de Tost. Tot un espectacle per fruir-ne. 

Hem començat la trobada al coll de La Trava, que segons molts mapes indiquen com a coll de Laguén, poc després que passessin una munió de ciclistes que han reposat a dalt el coll, assedegats de la pujada i valents per fer la baixada que els espera entre revolts de terra vermella a prop d'Adraén. Ens hem dirigit cap a l'itinerari geològic del coll de Creus amb l'ànim de fer-lo tot, però les pluges d'aquests dies, comptant la d'ahir mateix, no ens ha deixat passar, en un terra esllavissat i lliscadís.  A temps, hem fet mitja volta i hem tornat al coll per seguir un primer tros de pista i entrar a buscar el corriol que ens porti d'una manera més segura cap al nostre objectiu. Però la capdavantera ha perdut una mica la traça i ens hem trobat entre troncs secs i bardisses, penjats per sobre de l'estimball. Per sort, la capdavantera sap retornar a la pista i hem atrapat la geologia des del Coll de l'Endurant. 

Des d'aquí sí que ha sigut fàcil seguir les noves passarel·les que ens porten a admirar la terra roja i els conglomerats de pedra que destaquen per sobre. Una erosió de fa milions d'anys, quan per aquí dalt s'escolava l'aigua. Després de l’aixecament del Pirineu que es van produir durant el Neogen, hi hagué una sèrie de fractures entre la Seu d’Urgell i Perpinyà que van provocar el trencament de grans àrees del Pirineu. Aquestes falles van provocar, entre altres, l’enfonsament de la fossa tectònica de la Seu d’Urgell i la formació de la Cerdanya. Des del mirador allarguem la vista fins La Seu d'Urgell i les muntanyes andorranes en un sense fi de carenes i boscos. Més a prop de nosaltres la depressió de la terra argilosa i vermella que forma un indret espectacular. Les terres vermelles del "Buntsandstein", molt anteriors a l'existència de la serralada, quan uns rius dipositaven sediments en un indret que llavors tenia característiques de clima desèrtic. A banda de l’espectacularitat dels paisatges, el coll ha estat des de sempre la principal via de comunicació de la vall de la Vansa amb l’Urgellet. Fins i tot, en un dels seus viatges, Mossèn Cinto Verdaguer va dedicar unes paraules a aquest indret.

Al coll de l'Endurant anem presentant els personatges de la novel·la, l'àvia Lluïsa, i les nétes, la Berta i la Tània, que es troben i recorden l'àvia en la seva mort. L'àvia Lluïsa era d'Adraén i de jove va "anar pel món", o sigui, una dona trementinaire en un homenatge a les dones de la vall que, a rel de la misèria i la necessitat de sobreviure, anaven traginant  herbes remeieres de la vall cap a d'altres contrades: trementina que ho guaria tot, farigola, arç blanc, llentiscle, cua de cavall, herba queixalera, pericó, sàlvia, saüc... En parella sempre, la dona i l'home o més sovint, la dona gran i la petita que n'aprenia, com l'àvia Lluïsa que acompanyà de jove a l'Antònia d'Adraén.

Al Coll de Creus, un coll ample de terra roja amb un banc estratègicament situat per admirar el paisatge de La Seu cap enllà,  aprenem més coses de les argiles vermelloses, producte de l’oxidació del component fèrric del terreny i de la terra blanca que s'hi barreja, unes capes primes de roques de color clar. Són gresos i carbonats, més resistents a l’erosió. 

Ens hem endinsat en una història familiar que va més enllà de la família. Una història que ens parla d'una vall tancada, una vall fronterera amb les peculiaritats d'uns temps passats comuns a tot arreu, cap als anys cinquanta i seixanta, però amb unes característiques definides per la seva situació i la seva orografia. Per aquestes terres hi han passat bandolers, traficants, remeieres, contrabandistes, pagesos i ramats, exiliats i refugiats d'una banda i l'altra de la frontera amb Andorra; i gent de bé. Gent que lluitava amb la terra i el temps i la meteorologia, camins nevats per anar a escola, camins de carro amb les mules i el producte dels horts per anar a mercat a La Seu i l'abastiment propi del porc i l'aviram. Un món contraposat al que ha viscut la Berta a ciutat i al que ha viscut la Tània a l'Àfrica; dues germanes ben diferents, dos models de vida unides per l'estimació a l'àvia Lluïsa, una dona forta que es vol morir abans de fer els cent anys: "que ho celebrin els altres!".

Descansem sota les ombres que trobem i passem per la Casa del Coll de Creus on ens saluden els gossos i el noi de la casa que treu el cap a veure si és que ens hem equivocat. No, no, anem a Banyeres! "Ah! així aneu bé, en teniu per una estona!". I seguim pista avall en una lleugera baixada que després haurem de pujar.

Entre boscos i prats verds i trams de camí a ple sol, arribem al llogarret despoblat de Banyeres. Les cases encara aguanten prou dempeus; l'església ja ha perdut el campanar d'espadanya gairebé colgada entre esbarzers. Les seves pedres jauen a  terra; el sostre inexistent, l'altar invisible, la porta oberta als quatre vents. Al davant uns quants cirerers amb el fruit vermell difícil d'encalçar; els ocells deuen estar satisfets! Ens ha costat de trobat l'església, el pas del temps i les bardisses refreden el record i les imatges canvien. La recordo encara sencera, amb la pedra de l'altar a dins, ara tot cobert d'esbarzers i ortigues, amb una porta de fusta, avui desapareguda, on hi va descansar la meva mare i la Darma, la gossa del meu germà que s'estava a Cal Secalló, allà baix, més enllà de la casa del Riu, la de damunt la roca.

Històricament, el poble apareix referenciat l’any 849, al judici celebrat en presència del bisbe d’Urgell i d’altres. L’abat Guisamon li reconeix a favor de l’arxiduc Froilà la possessió de l’església de Santa Eulàlia i Sant Joan, a la vall de la Vansa. Entre els vestigis del nucli, destaca l’església de Sant Vicenç i el castell de Banyeres, ara només un mur que aguanta mirant cap a l'Arp. Tot i pertànyer a la Vansa, la seva parròquia de referència era la d’Adraén: «Vius a la Vansa i morts a Adraén».

Demogràficament, el 1595 entre Adraén i Banyeres s’hi comptabilitzaven cinc focs. Ja al segle XX, a partir dels anys vint, molts pobles del Pirineu van començar a despoblar-se. L’any 1983 van morir de manera tràgica els últims residents del poble, de cal Xacó. Un veí de Barcelona hi va arribar cap als 2000, però també va morir. Després hi van anar a viure un grup de joves que volgueren fer el negoci del pa instal·lant-hi un forn. Avui dia, hi ha la possibilitat que hi hagi una persona vivint de manera permanent o estacional. La vida al poble, en comparació amb altres indrets, era precària, ja que no disposaven d’una carretera que els comuniqués amb altres nuclis, i moltes cases no disposaven de llum ni d’aigua corrent. L’aigua per veure la treien d’una font i per regar els conreus utilitzaven l’aigua d’un aqüífer. Els darrers habitants del poble van ser la viuda Pilar Erola i el seu fill Romà Vilana, residents a la casa Cal Xacó. Van morir tots dos el dia 9 de maig del 1983. Es creu que s’encengué una mica de palla que cremà una casa on hi havia la Pilar, i el seu fill va intentar salvar-la, i en l’intent va morir. Després de la tragèdia, el capellà va pujar a despenjar i emportar-se la campana de l’església, i amb aquest acte el poble de Banyeres va morir.

Nosaltres hem descansat a l'ombra dels cirerers i hem fet una última ullada a la vall de La Vansa abans de descórrer el camí sota un sol més calent. Hem anat fent la pujada suau però llarga; ens ha acompanyat el verd dels prats i l'ombra dels pins en algun moment. Hem xerrat una mica de tot, de les trementinaires, de la Lluïsa, de les dificultats de viure dels pobles de muntanya i de la seva precarietat, no fa pas tants anys sense carreteres ni llum ni aigua corrent, que es necessitava una bomba dins el riu Bona que sempre porta aigua, per bombar i fer-la anar amunt, cap al Secalló i Cal Julià en una obra d'enginyeria manual. Hem anat seguint la Tània i la Berta molt ben creades per la ploma (ordinador) de la Marta i ens hem abocat a la punta d'un turó per veure, allà baix, el poble que vam fer el mes de maig: Sauvanyà amb pluja.

Hem tornat a passar pel coll de Creus i el coll de l'Endurant i ens hem parat a l'ombra en arribar al coll de La Trava (segons alguns mapes coll de Laguén encara que no he sentit mai ningú que l'anomenés així). Enrere hem deixat el món petit i tancat de Banyeres, amb els seus morts i el seu despoblament total, amb les bardisses que pugen ja més amunt del campanar sense les campanes que el capellà va treure. Hi hem deixat eines llançades per allà i el silenci d'un paret de la torre del castell de Banyeres que encara esguarda i defensa la vall, mut soldat sarraí d'un temps passat.

La tarda és clara. El sol de tarda, més groguenc que el de migdia, sempre és una benedicció; fa les tardes més lluminoses i més tranquil·les, més reposades i calmoses, anunciant un dia que va cap a la posta.

Estem satisfets i satisfetes d'aquest jorn. Aquesta vegada hem anat lluny i han matinat els que han sortit des de Barcelona o rodalies, però crec que ha valgut la pena. Conèixer un petit tros de país que també ha tingut i té dret d'existir: la terra, els animals i la gent.

I ens acomiadem, alguns fins a finals de juny, d'altres fins al setembre que encetarem una nova etapa de Caminant amb Lletres i Pobles Perduts.

Moltes gràcies a la Marta Grau per la seva disponibilitat i li diem: A reveure! 

Sauvanyà a l'Alt Urgell

Sauvanyà és un poble abandonat, roig com la seva terra, a la Ribera d'Urgellet, a la vall de Tost.

Poca gent s'hi passeja per la vall i poca gent arriba a Sauvanyà tot i que el camí per arribar-hi és de bon fer. En un dia ben rúfol, sense oblidar-nos anoracs i capelines per si de cas cauen les quatre gotes i pocs mil·límetres d'aigua que han dit que caurien del cel, després d'un bon ruixat mentre érem a Organyà esmorzant i que ens ha fet fer cara de penes a tots plegats, hem anat cap al trencant de carretera que indica Castellar de Tots cap a una banda i Torà de Tost cap a l'altra.

Torà de Tost, que no cal confondre amb Torà de Riubregós al Solsonès, és un poble quasi abandonat, amb 4 habitants, del municipi de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell. Està situat dalt d'un esperó rocós a 785 m damunt del nivell del mar, a l'entrada de la Vall de Tost després de deixar el camí del Segre. 

Antigament independent, el terme comprenia tota la vall del riu Tost, amb els poblets de Montan de Tost (o Montant de Tost), Torà de Tost i Salvanyà i els llogarets de la Bastida, Fontelles, els Hostalets de Tost i Castellar de Tost; el 1968, però, Tost fou fusionat amb altres pobles dels voltants en el nou municipi de la Ribera d'Urgellet, amb capital al Pla de Sant Tirs. La vila de Tost està documentada des del segle X, encara que el seu castell està consignat el segle IX. 

A mig camí, a peu de carretera, Sant Martí de Tost. Una església romànica que bé val una parada.  L'església de Sant Martí de Tost es troba en l'antic poble, avui despoblat, i prop de les ruïnes del castell. És bàsicament un edifici gòtic i posterior que conserva alguns elements d'època romànica. Resta el parament de l'angle sud-oest amb vestigis de dues porta, un òcul i tres finestres de doble esqueixada. Les dovelles de la porta presenten un tret característic de l'arquitectura del segle XI alternen gres vermell i pedra calcària blanca amb intenció decorativa.

La Vall de Tost ha estat amenaçada pel projecte d'un abocador i d'una guixera per part d'una multinacional, amb l'oposició veïnal creant una plataforma per evitar portar endavant aquests projectes: «Tots a Tost»

Hi ha una llegenda que parla de les noies de Tost. Cap al 1890 la població de Tost era limitada i els homes que treballaven els camps eren necessaris per a la supervivència de les poques cases que eren habitades. El servei militar era - en aquell temps - massa llarg perquè la mancança de la mà d’obra perjudiqués la zona.

El Secretari de l'ajuntament de Tost va idear que quan era un noi el que naixia a una casa, fos censat amb nom de noia, de forma que no fos cridat a files i, a canvi, la “noia” havia d'anar a treballar tres mesos de franc a les finques del Secretari. Al cap dels anys, l'administració de l'estat s'adonà que en aquest municipi no hi naixien nois i van enviar uns inspectors. Com a conseqüència de la inspecció, les “noies” de Tost que tenien menys de quaranta dos anys van ser cridades a files amb servei a la Seu d'Urgell, on la gent del carrer, en veure els reclutes envellits els identificaven com “les noies” de Tost.

De l'espavilat Secretari se sap que, abans que el jutgessin, el van enterrar a Tost (tot i que n’hi ha que ho dubten). 

Iniciem la pista que surt des de Torà de Tost amb boires que juguen amb les muntanyes i els boscos. Tot regalima calma i mica en mica van caient ruixims per parar i tornar-s'hi a posar. Però això no ens espanta i seguim les traces de la nostra acompanyant d'avui, la Bali. que ens va avançant pel camí i ens espera sempre. El paisatge humit, la pista i la colla conviden a la xerrera i a la tranquil·litat d'un paisatge emboirat. Aviat arribem al petit riu Roig de Sauvanyà, anomenat així per l'aigua de color roig que tragina, reflex dels sediments que arrossega. Una terra roja degut a l'anomenada "veta vermella",  els gresos del Buntsandstein de l’edat triàsica que s’estenen fins al flanc nord de la Serra del Cadí i a l’est fins al Pirineu d’Osca provinents dels sediments de gresos vermells en rius. Per tant, Sauvanyà s’erigeix en aquest paisatge roig, construït amb les pedres vermelles del seu entorn conferint-li una identitat peculiar. 

Aviat es divisa el poble, roig entre verd, amb les cases encara dempeus la majoria d'elles, però totes abandonades.  Sauvanyà, com altres nuclis de la comarca i del territori es va abandonar al període d’èxode rural del segle XX. No obstant això, és un nucli que destaca per la seva relativa bona conservació tot i els anys d’abandonament, malgrat que s’observa una erosió important a les seves cases i al patrimoni arquitectònic, més palès any rere any. Les cases, especialment en aquelles en què no s’ha arreglat el teulat, presenten un deteriorament; l’església de Sant Esteve es conserva gràcies a les reformes de la coberta, però es veuen esquerdes i deterioracions importants; la capella de Sant Pere es troba enrunada, així com part de les cases disseminades; i el castell de Sauvanyà es troba en una zona emboscada, amb parts enderrocades i amb pedres formant tarteres. És un poble visitat per excursionistes i el seu antic veïnat, que encara gaudeixen de les visites i de la bellesa del nucli. Pel seu gran valor patrimonial cultural, arquitectònic i paisatgístic si aquest patrimoni es vol mantenir, seria interessant que hi haguera treballs de conservació i un estudi arqueològic. 

S'hi està bé a Sauvanyà encerclat de boscos . Per darrera té la Vall de La Vansa, amb el poble també abandonat de Banyeres.  

A Sauvanyà no es disposava de cap camí de carro que comuniqués amb el nucli, els infants havien d'anar a peu a escola i tothom devia caminar amb mules per anar a mercat  Això va fer que s'accelerés el despoblament a partir de mitjans del segle XX. Demogràficament, no es disposen de dades antigues del terme. Se sap que Sauvanyà l’any 1868 tenia una quarantena d’habitants amb les cases habitades de Cal Ramón, Cal Peirot, Cal Giró, Cal Peirot de damunt, Cal Besa, Cal Jaume del Besa, Cal Peretona, Cal Peirot de davall, Cal Cortalé i Cal Mariner (actual Cal Marroi). I com els pobles de la rodalia van començar a viure un període d’èxode rural a causa de la mecanització del sector primari a partir de mitjan segle XX. Les primeres cases es van començar a abandonar als anys cinquanta, com Cal Giró, i es va reduir clarament cap als anys setanta. El darrer any en què hi consta població que hi viu és el 1981, amb un sol habitant.

La gent que hi havia viscut, així com els seus descendents, intenten que el poble, malgrat estigui buit de vida humana, es conservi i el van mantenint. Una manera que dir que se l'han estimat, que el recorden, que encara el viuen i que la vida perduri enllà dels temps.

La mica de plugim que va caient ens priva de quedar-nos-hi més temps i iniciem el retorn tot passant per Cal Manroi. Una masia ben maca, amb un arbre imponent al davant. Dins encara s'hi veuen les cendres d'un foc i algunes eines. Segur que serveix d'aixopluc quan el temps, com avui, et fa cercar un lloc a cobert.

La pista, amb el terra roig, va seguint planera entre ginestell groc i farigola florida i arç blanc curull de flor. Al cap d'una estona davalla transformada ja en un corriol vermell i més tard en un terra pedregós i relliscós que ens fa anar amb el cap mirant a terra. Al fons de la llarga baixada, ens tornem a trobar amb el riu Roig de Sauvanyà i al cap de poc amb el riu de Torà. Uns rius petits, que d'entrada semblen poca cosa, però que cal mirar bé per on es poden travessar i no relliscar per les pedres humides. Potser més val posar els peus a l'aigua! Baixen amb empenta per anar a buscar el Segre a l'alçada d'Hostalets de Tost. Total uns quatre passos que ens esperonen a fer unes bones gambades i a fer d'ajuda solidària a qui no pot estirar més la cama.

Retornem a la pista, però, poc convençuts de seguir-la per anar a parar al poble tot fent els últimes revolts de carretera, preferim agafar un corriol que puja amb fermesa, bonic i costerut. I tot sortint-ne, arribem a la carretera ja quasi a l'alçada de Torà que es divisa ben a prop des d'aquí.

No ens hem atrevit a menjar al bosc, tot moll, és clar, i  mengem a la primera casa abans d'arribar, a prop dels cotxes, per si de cas. N'hi ha que es procuren uns troncs tallats pel foc de l'hivern, altres seuen al portal tancat i encara alguna i algú es gronxen als gronxadors dels petits o seu en el pendent del tobogan de les criatures. Tot un devessall d'oportunitats!

La  pluja ens deixa un espai de respir. Recordarem aquest paisatge i amb ell, Sauvanyà. 

Santa Margarida de Pampa

 Avui sí que hem sigut conscients de la primavera!

Situats a Ogern, un nucli de població de la carretera que va de Solsona a La Bassella, comunament anomenada la carretera de La Bassella. Població que depèn del municipi de La Bassella, Alt Urgell, tot i que Ogern es troba situat als límits del Solsonès. Li passa la Ribera Salada pel davant i el pont que la creuava ja no té les quatre arcades d'antany, en conserva només dues. Ogern, té platja! Un poble d'interior amb platja; la que li aporta les aigües de la Ribera Salada, un  lloc boscós, de pins i paisatge solsoní gairebé. Un lloc tranquil i poc transitat. Però perfecte per  trobar un altre dels pobles perduts del cicle "Pobles Perduts de Catalunya" del CEC.

Comencem trobant-nos tots a Cal Ton per fer un esmorzar —no de forquilla, malgrat la taula parada— ans de cafè amb llet que podem assaborir tranquil·lament fins que estem tots servits. 

Seguim la pista que ens porta a la font de La Salsa d'Ogern on poden gaudir de l'aigua que en raja. I un xic més amunt agafem un bonic corriol de pujada per entre pedres i branques de farigola. Al cap de poc arribem a una joia del romànic del segle XI: Sant Serni de la Salsa.

Catalunya està ben poblada de Sant Sernis: Sant Serni de Gavet de la Conca, Sant Serni de Clarà que fa poc vam visitar en una sortida dels dijous, Sant Serni de Tavèrnoles, Sant Serni prop de Sant Llorenç de Morunys, Sant Serni a 7 km de Torà, Sant Serni de Prats a la Cerdanyà, Sant Serni de Cabó, Sant Serni d'Ogern i Sant Serni de La Salsa als afores d'Ogern, camí de Solanes.

Però, qui era Sant Serni que ha creat tanta devoció a Catalunya?  Sant Serni o Sant Sadurní, que és el mateix, " provinent de terres gregues, potser de la ciutat de Patres, va ser enviat pel Papa a predicar al sud de la Gàl·lia i al nord d’Hispània. Va proclamar la fe en Crist pel Llenguadoc, Aquitània i Navarra, llocs on va aconseguir moltes conversions. Nomenat bisbe de Tolosa, en el moment d’arribar-hi els sacerdots pagans de la ciutat van deixar de rebre oracles. Aleshores, el van dur davant de les imatges dels déus perquè els oferís sacrificis, però en presència de sant Sadurní les escultures dels ídols es van esmicolar. Enrabiats pel miracle, els pagans el van lligar a un toro o bou que el va arrossegar per bona part de la ciutat fins a matar-lo. El cos del bisbe màrtir va ser recollit i enterrat per dues cristianes, i al lloc de la seva tomba s’hi va alçar la basílica que du el seu nom. Sant Sadurní va ser molt venerat al llarg de tota l’edat mitjana a banda i banda del Pirineu". (de la web, catalunyacristiana,cat).

L'ermita tancada, que és una llastima que no facin alguna obertura amb vidre per poder veure l'interior de tantes ermites com hi ha per arreu! El lilà ben florit escala el mur d'entrada. Les creus reposen a l'herbei del cementiri de davant de la porta. Ni un soroll. Darrere l'absis les tombes antropomorfes que cal veure. I per arreu romaní al límit de la floració i farigola aromàtica que cobreix la base de l'absis. Un esclat de flors! 

L’antic lloc de la Salsa apareix esmentat l’any 1025 en la donació al monestir de Sant Andreu de Tresponts d’un alou “in kastrum Salsa vel in suos fines”. L’església de Sant Serni o Sant Sadurní fou objecte d’una deixa testamentària l’any 1094. Posteriorment, l’any 1133, el bisbe d’Urgell feia donació de l’església de Sant Sadurní de la Salsa a l’església de Santa Maria de Solsona; aquesta dependència queda reflectida en diversos documents del segle XII. Posteriorment la Salsa, juntament amb Ogern, formaren una baronia, que l’any 1559 era de Joan de Josa i de Cardona, mentre que el 1831 era senyoria dels Teixidor. 

A la part exterior de l’absis de l’església de Sant Sadurní hi ha un conjunt de tombes antropomorfes excavades damunt la roca conglomerada. Es veuen vuit sepultures, però segurament no són totes les que s’hi excavaren. Algunes s’amaguen sota la paret del cementiri que hi ha al costat. Gairebé totes, almenys les de llevant, estan lleugerament inclinades, possiblement per a desviar l’aigua. Actualment n’hi ha que estan força malmeses. Moltes han sofert un fort desgast per l’acció dels agents meteorològics i pel tipus de roca sobre la qual són situades. No obstant això, les més ben conservades permeten saber la forma que devien tenir. Aquestes sepultures són antropomorfes, amb el cap diferenciat, i per les mides hom creu que corresponen a adults. Caldria realitzar una excavació per poder-les datar.

El camí segueix per darrere la petita bassa, rere de l'església. El bosc i el terra estan força secs. No hi ha però, malgrat tot són pins, bosses de la processionària! És curiós ja que en altres indrets hem vist passejar-se tranquil·lament les erugues en fila índia. Anem doncs, descansats sense trepitjar-ne cap!

Ara sí que comencem a pujar de valent per la pista, sempre a cobert dels pins i ben agombolats per les flors blavoses del romaní, les aromes i les petites flors liloses i blanques de les farigoles, el grog de l'argelaga, el blau de la foixarda i d'alguna violeta tardana. 

Més que la calor, la xafogor d'un dia de calitja ens fa témer ja l'estiu. La pujada es va fent bé, però és cansada i cal anar anar parant, treure's roba, fer glops d'aigua i prendre's-ho amb calma. Sort del regal de les flors!

Quan arribem dalt, una volta més i una mica de baixada per trobar el poble abandona i ruïnós de Pampa, amb la seva església restaurada dedicada a  Santa Margarida, aquesta vegada! Un lloc del tot recomanable de pujar. La vista allarga turons i i boscos cap al Solsonès; alguna casa punteja el paisatge de la comarca de les mil masies. Cap a llevant, Santa Maria de Solanes també dalt d'un turó.

El terra cobert de lliris blaus que fa goig i dóna gust! I de flors blanques com les de l'albó o vara de Sant Josep. Un jardí. Un lloc on reposar i deixar-se portar pels somnis. Per fer meditació si molt m'apureu. L'antic poble conserva encara parets dempeus i un balcó amb la reixa penjada.

El nucli despoblat de Pampa se situa a l’extrem septentrional de Castellar de la Ribera, just al límit amb l’Alt Urgell, i als vessants de la serra d’Oliana, a 750 metres d’altitud. Es tractava d’un nucli important format per diverses masies  com Cal Solé, Cal Coma i Cal Camp. Entre els vestigis més rellevants del nucli hi destaca l’antic castell, del qual avui en queden escasses restes, i també l’església actual de Santa Margarida, restaurada recentment. La resta de masies que conformaven el nucli es troben en un estat d’enrunament avançat, ja que ningú hi viu des de fa més de cinquanta anys. 

Històricament, la primera referència de l’antic castell és de l’any 959, quan el comte Borrell va vendre unes terres dins el terme de “Pampano”, i del 1097, quan el comte Ermengol va donar al monestir de Santa Maria de Solsona els drets i els masos que posseïa al lloc de “Pampano”, juntament amb l’antiga església de Santa Margarida. Anys més tard, el 1227, el comte Ponç de Cabrera el va cedir a Bernat de Peramola, juntament amb una sèrie de masos. Ja al segle XVI, es va edificar sobre el castell la casa senyorial de Can Solé, en l’actualitat també en runes, de manera que avui en dia del castell original només en queden alguns bastiments de mur.

Del procés de despoblament del nucli se’n desconeixen les causes exactes, però el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal assenyala que les masies que conformaven el nucli es van abandonar cap als anys seixanta del segle passat. L’aïllament de Pampa, situat a més de dotze quilòmetres de Castellar de la Ribera, i la manca de comunicacions podrien haver desencadenat el despoblament total. Demogràficament, tot i que Pampa es troba completament abandonat, en el seu disseminat, el qual inclou partides que van més enllà del nucli, s’hi comptabilitzen cinc habitants. Tanmateix, i com a acte lúdic, cada any s’hi celebra la festa major, pels voltants del quinze de setembre, en què s’hi fa missa solemne. 

A finals de l'any 2018, es va comunicar a l'Ajuntament de Castellar de la Ribera l'acord de la Junta Rectora de l'Institut d'Estudis ilerdencs (IEI) de 26 de novembre de 2018, en la que es va aprovar la concessió d'una subvenció de nou mil set-cents seixanta-quatre euros amb setanta cèntims (9.764,70 ¬) en concepte d'Ajut per a la restauració de patrimoni arquitectònic a destinar a la Consolidació estructural del cor de l'església de Santa Margarida de Pampa al terme municipal de Castellar de la Ribera.

Actualment s’hi fa una Caminada Popular per l’abril. Nosaltres hi hem arribat una mica abans, i hem fet la nostra pròpia caminada de pobles, en podríem dir. El lloc ens ha encantat i, qui sap!, potser un any hi tornem a fer la caminada popular amb la gent del país per parlar i tenir més informació de la seva història i de la història de tots plegats.

Anem ja de retorn baixant una bona part del que hem pujat per una pista que esdevé camí rocós de pedres que ens poden fer rodolar. I arribem al pla verdós on decidim dinar una mica abans de seguir per camps ben verds, d'un verd fosforescent que destaca en aquest dia lletós. Els marges del camí encara florits de mates de romaní i farigola i argelaga. Tots caminem com una colla ben avinguda... Tots? No! N'hem perdut un que ha volgut celebrar el seu sant quinze dies abans i ha anat seguint sense esperar a ningú! Quan connectem amb ell, ens diu que ja és al poble i, vés!, ja ens esperarà per fer la cervesa, en tot cas! Arribem a Ogern una mica molestos, és clar!

Passem per davant l'església de Sant Serni d'Ogern, enlairada sobre el poble i descendim pels seus  carrers de cases de pedra amb taulades de dues aigües i ens asseiem a la terrassa de Cal Ton, ara sí, ara tots.

Guardarem un bon record d'aquesta sortida ja que hem conegut una zona i un poble que no coneixia gairebé ningú —ni tant sols la mitja solsonina que portem— i on hem quedat amarats de primavera.

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/santa-margarida-de-pampa-258864926