Nit de foc. Matí per Sant Pèr

Som ja a la revetlla de Sant Joan. Nit màgica, nit d'herbes que excel·leixen les seves propietats, Nit d'amor tal com ens diu Jèp de Montoya, poeta aranès i President de l'Institut d'Estudis Aranesi Acadèmia dera Lenga Occitana. En Jèp, no ens ha pogut acompanyar aquesta vegada, però sí que hem escoltat els seus poemes en una vetllada poètica a l'Aran Hostel i això ens ha permès caminar amb flaires de flors, amb foc, amb aigua... per aquesta terra de gascons.

I ara, després d'una passejada per Bossòst i unes quantes compres de "modelets", després d'un bon sopar a la Trastienda i d'anar a buscar la coca de Sant Joan a la pastisseria Setó —i un bon licor aranès de nous—, ens preparem per seguir la Hèsta deth Haro a Les. 

Anem recordant aquests dies que portem per aquestes terres, el viatge de l'Espinàs i el viatge de la Rachel i la Carmina en el Nocturn aranès i tenim a flor de llavi els poemes, alguns musicats, del Jèp. Tot un bagatge quan tornem a casa! Quin Aran tant diferent hem conegut!

E aguesti pirinencs e vielhs gascons

Entren en Ibèria pera Val d'Aran

Garona ensús, as sues ramades amiant,

Aguesti caçaires devengudi pastors" 

                (Mijaran, Jèp de Montoya)

 

"Terra estimada que me vedìs a nèisher;

Nòble país de pèira; sagrat

Lòc a on, en solstici, eth mèn hilh siguec engendrat

E a on voi veder-lo a créisher".

                                               ( Hilh,  Jèp de Montoya)

La nit de Sant Joan és la nit del foc, la nit de les bruixes, se celebra arreu dels Països Catalans, i en altres indrets del món.  És una nit en què se celebra el solstici d'estiu, encara que amb alguns dies de retard i ha esdevingut una festa amb elements i costums molt marcats i simbòlics: el foc purificador, els banys de mitjanit, les herbes de sant Joan, les cançons, el ball o els guariments i més rituals màgics. L'origen de la celebració de la nit de Sant Joan és pagà i forma part del grup de festes solsticials, com Nadal, amb una tradició que es remunta a molt abans de la implantació de cristianisme. 

Les celebracions tenen el foc com a element característic. Es fan fogueres comunals, familiars i individuals i segons la tradició de cada localitat se'n munten moltes de diferents o només se'n fan en una plaça o carrer en concret, tradicionalment amb objectes inservibles de fusta que s'han anat acumulant durant tot l'any. 

No és gens clar l'origen d'aquesta celebració, però sembla que prové d'una tradició força antiga i alguns afirmen que podria tenir com a mínim més de 5 segles. Hi ha la creença que les flames allunyen i espanten els éssers imaginaris que només campen durant aquesta nit o que, si també vaguen durant la resta de l'any, en aquest dia ho fan més intensament i en més nombre. Altres hi veuen un origen burleta i alegre en el fet que és la nit més distant a la de Nadal i, per tant, hauria de ser la més maleïda i estimada pel diable. 

S'hi està bé ara a Bossòst, quan el sol ja se'n va a la posta, amb una mica de corrent d'aire segons a quina cantonada t'atures. Amb l'escalfor del sopar, però, ens dirigim cap a Les. La carretera no va gaire plena i podem aparcar bé. 

La petita plaça de l'Haro està plena de gom a gom. A la pantalla del carrer estan fent entrevistes a la gent del poble i als dansaires. L'Haro s'alça majestuós al mig de la plaça esperant ser cremat, que l foc purifica i s'endú totes les malvestats.

Cap ensús, pica en còth, puge eth gojat

Ath nere-verdós bòsc deth diu Hai

Entà anar a cercar un arbre beròi, qu'eth Pair,

Des mès polits, taht sacrifici a trigat.

                   (Haro, Jèp de Montoya)

Després de la benedicció i encesa de l’haro per part del capellà del poble, de cop, una flamarada s'alça!, una llengua de foc atrapa el tronc de l'arbre i comença a esqueixar-lo pel mig. Els braços de la gent s'alcen, també amunt, amb els llums del mòbils; les criatures pugen a espatlles dels pares i les que som més baixetes, estirem el coll i fem puntetes. La màgia ha començat.  La crema de les halhes, una espàcie de torxes fabricades amb soca de cirerer es fan girar descrivint cercles i simulant la lluita per purificar i cremar els mals esperits. Les teies de foc van ballant de mà en mà dels portejadors, gronxant-se en la nit en una cadència regular. Les espurnes de l'haro volen arribar fins les estrelles i tu et quedes mirant com es mouen aquestes petites volves vermelloses, hipnotitzada per la nit i el foc i les brases de l'haro. 

Mica en mica l'esquelet de l'haro es va decantant fins a arribar a terra. Ara ja crema la part inferior. Al seu voltant els dansaires, fent rotllana, encerclen la foguera. Tot és alegria, i música i dansa.

Acabat el foc, nosaltres ens mengem la coca i bevem i ballem i semblem tots satisfets d'haver participat en aquest ritual.

Cremadi haro e halhes; vengudi tidons;

Plen de cendre tot eth tèrra,

sauten toti a dreta e quèrra

Sus eth tant demorat huec caud e blos.

Que purifique ara gent dera sèrra,

Pairs, mairs, gojats e petiti mainatjons

Prenen de tèrra cendres e sagradi carbons

Que haràn a húger malautia, pèsta e guèrra.

Net longa tà demorar era aubada

Enes prats de fresca èrba e flors sauvatges,

Tà despojats préner era arrossada

Que hèn a quèir es eteles sus es huelhatges,

Tah pòble garonès, aigua sagrada

Qu'anet pòrte salut e messatges.

           (Arrossada, Jèp de Montoya)

Segons la tradició, les cendres de Eth Taro protegeixen, purifiquen i fertilitzen, fet pel qual a l’escampar-les pel poble allunyen els esperits.

El dia de Sant Joan ens llevem una mica més tard, encara amb la màgia del foc als ulls. Ens acomiadem del Hostel i de Salardú i anem a conèixer el darrer poble abandonat d'aquests dies.

Val la pena acostar-s'hi a peu sortint de l'aparcament de Viella, travessant el poble de Gausac i el de Casau. La calor és forta i la pujada d'aquests pobles encimbellats a mitja muntanya, també. Cal abeurar-se a la font de Gausac i fer el camí reposadament.

Un cop arribeu a Sant Pèr, si no ho sabeu, el passareu de llarg. Quatre cases enrunades, molt a prop de Casau, que foren un nucli habitat. Depenien de l'antiga batllia de Gausac. El poble de Casau acull administrativament les terres, la resta d'edificis i les ruïnes. En Rosendo i la Maria van der els darrers que hi van viure. Van tancar la casa i es va deixar de fer la processó de Sant Jaume durant la Festa Major.

 Una carretera porta fins a l'encreuament amb la Nacional 230 que puja cap al túnel de Viella; es va asfaltar cap al 1970, quan ja no hi quedava ningú a Sant Pèr, però serveix cals veïns de Gausac i Casau si volen marxar sense passar per Viella. Aquí també hi havia hagut un petit castell, el Fort de la Santa Creu, bastit per l'armada francesa a primers del segle XIX i refet i rebatejat pels isabelins amb el nom de Fort de la Llibertat. El castell va durar poc a causa dels focs i de les invasions de la primera carlinada. Expliquen, també, segons conta la tradició, que en un dels atacs en plenes guerres carlines, els anticlericals van cremar tots els pobles amb noms de sants; i li va tocar a Sant Pèr (o Sant Pere, en la forma aranesa).

"Més antiga és encara la història d'una dona del poble, Manuèla Pòrta, que va fer d'infermera a l'antic Hospital Militar de Sant Pèr, els anys 1939 i 1940, i que va llogar casa seva per acollir els onze malalts de l'antic castell; es considera que aquesta institució militar fou el primer hospital documentat del país". (Extret del llibre "Els pobles perduts del Pirineu català i aranès, ed. Sidillà). 

Ara, no hi queda res de tot això. Sant Pèr passa per ignorat, ni cartell hi ha, amb prou feines surt a alguns mapes. Des de Casau, però, és bonic veure la plana de Viella i la mateixa capital als vostres peus i les muntanyes que s'allunyen cap a Port de la Bonaigua.

Davallem per un corriol ben marcat cap a Viella i ens disposem a fugir del sol i la calor per entrar al restaurant a dinar.

Els quatre dies per la Vall d'Aran han passat. Hem conegut pobles, camins, històries i tradicions. Cal dir: Adiu!, ja tornaram!

 

"Adiu, Aran! Que el temps tingui pietat de tu i dels qui han passat per tu". (Josep M. Espinàs,  A peu pel Pallars i la Vall d'Aran).

 

"Tantes vegades l'havia cantat, com un diàleg ininterromput més enllà del silenci, més enllà de les fronteres i la llunyania".  (Imma Pericas, Nocturn aranès).

"L'esquer passa i repassa, la truita prou que ho veu

provant si se l'empassa, sense perill ni greu,

de sobte,amb força manya la truita fuig enllà.

Ai!, pescador de canya l'has cobejada en va"  (Fragment de La Truita, quintet per a piano en La M de Franz Schubert).

 

"De durs caçaires, vengudi bravi pastors.

Eth temps lo mèrque eth solei e es estrelhes 

D'aguesti prumèrs aranesi e gascons"

                                 (Beret, Jèp de Montoya). 

Caminant pels pobles de la vall de Toran amb Imma Pericas

Avui, 23 de juny, dia de revetlla, travessem el país de nord a sud i ens desviem a l'alçada del Pontaut cap a la dreta per pujar per una carretera una mica estreta fins a l'aparcament de Porcingles on ens espera la Imma Pericas, autora de la novel·la "Nocturn aranès" de l'editorial Trípode. No només ella ens espera; tenim el plaer de conèixer en Ricard Novell, guia de muntanya, bon coneixedor de la vall i que ens parlarà durant tot el recorregut sobre la història, les llegendes, la vida i les tradicions dels aranesos.

Ens organitzem amb els cotxes, tu aquí-jo allà, ens fiquem crema i barrets i fem la primera pujada cap al poble deshabitat de Porcingles. Aviat s'arriba a les primeres cases i el camí esdevé un corriol estret, flanquejat de vegetació, ombrívol i ben planer. Dóna gust caminar per aquí. De tant en tant, les parades per escoltar amb interès tot allò que ens pot explicar en Ricard, home savi, i anar llegint fragments del Nocturn davant la mateixa autora.

L'Imma Pericas ha dedicat tota la seva vida professional a les persones amb necessitats educatives especials  i encara ara és responsable de la Fundació Nou Xamfrà. En la novel·la, que té per escenari els camins i paisatge de la vall de Toran, es descriu la vida de dues dones: la mare de família jueva, la Rachel, en la seva travessa dels Pirineus per fugir de l'Europa nazi; i la de la Carmina, la noia aranesa que li fa de guia en aquesta travessa, dona ella també maltractada des de ben jove i que ha de sobreviure a la seva època. Un escrit que corprèn, un llenguatge fins i tot poètic, una història real feta literatura amb la que hem gaudit llegint i caminant.

Nosaltres no ens hem enfilat per aquestes costes fugint, no hem tingut por que la Gestapo ens atrapés ni ens hem espantat amb els trets dels guardes; hem caminat plaentment, hem escoltat i hem viscut una mica més l'Aran.

Porcingles es troba a 950m per sobre el nivell del mar i a la vall que forma el riu Toran, a pocs quilòmetres del poble amb més habitants de la vall, Canejan. Dins de la distribució territorial de la Vall d'Aran, aquest poble està adscrit al sesterçó de Quate-Lòcs, que inclou els pobles més propers a la frontera entre els estats francès i espanyol i també anomenats de Baish Aran. Al segle XIX,la demografia del país era força diferent de l'actual. La manca de comunicacions amb el vessant sud dels Pirineus, va fer que la zona més poblada fos la del Baish Aran, més que no pas Vielha e Mijaran ni el Naut Aran. De fet, els grans canvis en el terreny de les comunicacions a l’Aran no arriben fins a l’obertura del Port de la Bonaigua el 1924 i l’obertura del Túnel de Vielha el 1948. Fins aleshores, les comunicacions amb l’Aran eren poc factibles i la majoria de persones arribaven a l’Aran a través de la  frontera francesa. 

Una frontera que ha estat pas freqüentat al llarg dels segles; pas utilitzat per pastors, caçadors, contrabandistes, soldats, fugitius de les guerres —d'aquí cap allà i d'allà cap aquí—. Una guerra que també van viure la Carmina i la Rachel, una en el seu paper de guia de muntanya ajudant en la travessa del Pirineu als perseguits  per la Gestapo en la Segona Guerra Mundial; l'altra, fugint i confiant amb la guia per sobreviure a l'horror de les deportacions. Totes dues dones valentes que s'encaren a les penúries, a la por, al terror, i que esperen un demà millor.

La Carmina va quedar vídua a la guerra i això li suposà un deslliurament de tants maltractes, de tantes
 burles, de tants cops i d'haver d'arromangar-se per tirar endavant la casa, el ramat... Quan li van notificar el decés, no li va sortir cap llàgrima per l'home mort. I aparegueren altres motius de viure; la filla, la gent que podia ajudar a traspassar muntanyes, els morts de la guerra i els fugitius, el soldat que acollí un dia d'esperança... fins que li arribà aquella capsa que estrenyé contra el pit, ja gran, ja passats els anys.

Un home la mirava, duent l'ham traïdor

oh truita confiada, a l'aguait del pescador. 

Capbussa't de seguida, no et deixis atrapar. 

El poble de Porcingles no té data de fundació, ja que tampoc té cap església dins el seu espai urbà i es categoritza com a caseria. El seu origen pot remuntar-se a èpoques romanes o preromanes i amb importància durant l’edat mitjana com a poble de pas de ruta que unia el Pontaut i Montgarri en ruta ascendent. El seu nom, en aranès, denomina la cort de porcs o l'espai on hi havia els porcs de les bordes.  El Camín dera Cau transcorre per un territori que en el temps que es vivia en aquest poble, es cultivava el terreny amb l’agricultura tradicional de la regió. Podem observar els bancals que encara es conserven a banda i banda del camí i que el Ricard ens ensenya. El conjunt de cases del poble de Porcingles, ajuden a copsar com era l’arquitectura d’antuvi a l’Aran. 

És un goig saber coses del camí per on passes: en sabem més de la construcció de les cases, perquè feien les teulades amb escala, quina funció tenia pintar les façanes de colors, què traginaven, com vivien... i tantes altres informacions que ens fan entendre millor el terreny que trepitgem. Segurament, sense en Ricard, haguéssim passat sense adonar-nos-en, contemplant la natura, sí, però sense saber el perquè de les coses ni amb la riquesa de coneixements que tenim ara. Les teulades tenen la fisonomia tradicional però les garbes de palla ja no hi són, atesa la seva prohibició pels freqüents incendis que propiciaven segles enrere. Actualment, les teulades de tots els pobles del Toran estan fetes amb pissarra. Ens adonem també de les creus de fusta que estan insertes als murs tot arribant a Canejan; era el Via Crucis que, segurament la gent seguia tot resant el rosari, amb el capellà al davant. 

El llibre de Ricard Novell, "Un viaje fantástico a trazos de lápiz",  ens deixa constància que fins no fa gaire, Porcingles era habitat per una família, però que només hi passen algun dia d’estiueig ja que és dur viure en aquest indret durant l’hivern. El mateix Ricard ens llegeix un fragment de la vida de la darrera dona que va viure a Porcingles, i que no en volia marxar.

Arribem a Canejan encara acompanyant la Carmina i la Raquel i tot el grup que fuig amb ella. Aviat desapareixen entre l brancatge, des d'aquí el descens és d'un fort desnivell, arriben al canvi de rasant entre faigs, mentre el camí es va inclinant cap avall; al fons ja se sent la veu del riu: "un home la mirava, duent l'ham traïdor, oh truita confiada, a l'aguait del pescador...". Són a prop de la frontera, a prop de poder tornar a pensar en projectes de futur...

El nostre, de grup, arriba força més descansat a Canejan i entrem a l'església i recordem el casament de la Camina, molt abans de la fugida:

"Com en un malson, la Carmina va anar avançant pel passadís central, i sentia paraules escadusseres. Què devien dir? Brètol, borratxo, calés, donassa... Surava una boira de burla." "Va anar caminant pel passadís central amb la tieta. Al peu de l'altar, al costat de dos reclinatoris, hi havia un home. Era un nan. Però el nuvi, on era?"

La Carmina sentí el silenci pesant; hem escoltat les seves paraules també en silenci, un silenci de respecte, un silenci que ens porta a altres èpoques de casa nostra, a altres cultures d'ara. I comparem la nostra vida amb la d'antany! Com han canviat els temps de les persones i dels pobles.

Fora, el sol pica amb força i ens és grat de refrescar-nos una mica a l'ombra. Ens hem d'acomiadar del Ricard i de la Imma. En nom de tots els que hem participat en aquesta sortida, els donem les gràcies per fer-nos viure la natura, el paisatge, la literatura, la història i les histories en un marc incomparable. Gràcies molt efusivament, Ricard i Imma.

Mireu dins de l'onada, tal com un raig d'argent,

la truita esbojarrada, lluitant amb el corrent.

Lleugera i graciosa ben lluny ara del niu

la truita va joiosa fendint l'aigua del riu. 

I encara ens queda arribar-nos fins a Sant Joan de Toran, amb cotxes, però! que aquesta calda no convida pas a caminar gaire. Sant Joan de Toran és un poble abandonat, però molt arreglat. Un balcó florit cap a la vall.  El petit nucli consta de diverses bordes centrades pel santuari de Sant Joan de Toran, una església romànica del segle XII ampliada en època moderna. Documentat des de 1266 com a possessió de l'orde de Sant Joan de Jerusalem. Poc abans de l'arribada de les tropes franquistes a la Vall d'Aran, el 1938, la immensa majoria de la població va fugir de cop i volta a França  que és a menys d'un quilòmetre, bàsicament per por de represàlies. Aquest fet va provocar que el poble es quedés pràcticament abandonat fins que més recentment, als anys 80, les cases es van convertir en segones residències.Ara, els carrers són empedrats i fins i tot, temporalment, obren un petit bar restaurant, els dies d'aplecs i trobades, o els dies de festa a l'estiu. Això ens va bé per escapar-nos de quatre roïnes de pluja, prendre'ns un gelat i un cafè abans de baixar cap a Bossòst.

Que aquesta nit és revetlla i cal assistir a la Hèsta deth Haro! 

Net de huec,

Net d'arrossada,

Net de flors,

D'aigua senhada

Net d'amor

Ena maitiada, 

Net desirada.

Anet, passe çò que se passe,

Non a jamès arren passat

E, encara que se passe,

Aguest ser qu'ei atau.

     (Fragment del poema "Net de huec, net d'amor" de Jèp de Montoya)  

Caminant per Montgarri amb Josep Maria Espinàs

El segon dia d'estada a dera Val d'Aran la nostra fita és el poble abandonat de Montgarri, a tocar ja del Pallars Sobirà. I en aquesta ocasió ens acompanyen les lletres de Josep Maria Espinàs en el que fou el

 seu primer viatge a peu —tants d'altres en vindrien!—. Un llibre "L'últim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d'Aran" reeditat el 2021 per La Campana. Un viatge que féu l'any 1956. Què lluny és la data! Quants canvis hi ha hagut al país i a la geografia catalana des de llavors! Si ara l'Espinàs tornés a fer el viatge a peu, segur que ho trobaria tot molt diferent! Ell mateix diu en el pròleg de la reedició revisada del seu llibre el 1999: "Els anys no poden recuperar-se, però els llibres sí".  Un document de la història d'aquells temps, de la vida de llavors, dels pobles tal com eren, que no tots són com són ara, uns canvis que palesen el transcórrer dels anys, però un mateix objectiu: conèixer la vida de la gent i respectar la natura.

Després de traginar pel Pallars, enfilà el Port de la Bonaigua de 2.072 metres, una muntanya, tal com diu, amb la desolació de les coses deshabitades. Avui en dia, habitat per uns quants ferros i cadiretes a disposició dels esquiadors. També veié, des d'aquí, al fons, l'Aneto i la Maladeta —com nosaltres des del salt del Pish— "coberts amb la clàssica toca blanca de les noies del Pirineu".

Ens explica el significat d'Aran que en basc vol dir "vall" o "ribera", o sigui, Vall de la Vall. Una vall que és l'única regió de Catalunya que mira cap a l'Atlàntic on deixa les seves aigües el Garona que neix als llacs de Saboredo i entra a Occitània. País occità geogràficament, una terra poc lligada amb els problemes de Catalunya, característica de l'Aran que encara es manté. Formava part del comtat de Comenge; s'incorporà a l'Aragó el 1192. No són espanyols, tampoc francesos. Guarden la seva identitat gelosament entre muntanyes. Conserven l'aranès, una variant del gascó que és alhora una parla occitana. 

De fet, Espinàs passa una mica d'esquitllentes per Montgarri. Nosaltres hem anat fins al Pla de Beret, antic escenari d'aquelarres de bruixes i bruixots, per arribar-nos al santuari de la Mare de Déu de Montgarri i al poble abandonat, una mica més avall. Encetem la pista de l'esquerra que en una pendent suau de baixada ens acosta fins a la cabana de Parros. En aquest tram, un dia lluminós, el sol es fa sentir amb força i ens calen barrets de protecció i aigua per anar-nos fent passar la set. Sort que el paisatge és tant agraït!

Geogràficament aquesta zona és Pallars, administrativament és Aran. Ja l'any 1936, Joaquim Santasusagna en deia: "Els habitants de Montgarri parlen aranès i no català; quan han de proveir-se o han d'anar a vendre, no davallen al fàcilment aconseguible poble pallarès d'Alós. sinó que remunten el collet per baixar a Salardú. Si la terra de Montgarri no és, doncs, de l'Aran, ho és la gent que s`hi està".

Arribem amb un sol estavellador al santuari, refugi i restaurant. La imatge de la Verge de Montgarri va ser descoberta per un pastor que, veient com cada dia un dels seus bous s’agenollava al mateix lloc, va procedir a investigar. La seva sorpresa va ser el descobriment de la imatge, que va ser nomenada patrona dels pastors i a la qual van aixecar una capella. Posteriorment es va aixecar el  Santuari. Ens asseiem a l'ombra per beure algun refresc ben fresc i visitem l'església. El lloc és avui ple de gent, excursionistes i visitants amb cotxe, que fan també una parada a la fresca. El riu baixa plaentment, les aigües tranquil·les inviten al bany i el dia va prenent un to grisenc de xafogor i d'uns primers núvols que ens volen inquietar.

Seguim endavant per la pista polsosa entre cotxes i jeeps que travessen, no a peu, ans motoritzats, del Pallars a l'Aran; de l'Aran al Pallars. I ens acullen quatre murs enderrocats, grapejats per les heures i bardisses i per una gespa verda. Una vida que ja no existeix; a Montgarri ja no hi ha ningú, la vida hi era massa dura. Imaginem-nos això sense els jeeps, només mules i carros, lluny d'Alós i de Salardú, en uns hiverns molt més crus que els d'ara, sense pistes d'esquí ni traces de fons. Això sí, amb la sort de ser una part integrant d'un paisatge meravellós! El paisatge ajuda, però no ens dóna de menjar i Montgarri a poc a poc va anar quedant abandonat, i, durant molts anys, deixat de la mà de Déu, com diuen.

"M'ajec a l'herba, de cara a un bosc d'avets desplegat com un tapís. El sol del matí s'engolfa en aquesta prada i vibra fins a fer, gairebé, un soroll d'eixam. La pau és total, la solitud encomana un lleuger ensopiment"

Ara la solitud ha desaparegut, els jeeps envaeixen els caminants i els vesteixen de pols i pedretes saltadores —alguns jeeps nous de trinca que corren i corren per ser els primers en arribar...on?—, i el soroll és l'eixam dels motors. En l'estona que algunes de nosaltres hem estat parades arran de camí, un corrua de cotxes ens ha deixat empolsinades. Ben poca gent a peu a no ser un grup familiar que devia anar a buscar el cotxe una mica més enllà.

Antigament, l’únic accés que hi havia per anar a Montgarri era una pista forestal de tretze quilòmetres, que tenia inici a Bagergue i travessava els plans extensos de Beret i permetia arribar al nucli i al santuari. L’element de més interès del nucli està format per l’església parroquial de Gessa, construïda al segle XVI i que té al costat diverses edificacions corresponents a l’antic hospital, la rectoria i la casa de l’administrador del santuari. Amb el temps, vora el santuari s’hi van bastir edificis amb una missió d’hospital de muntanya. Aquests edificis es localitzaven al voltant d’una plaça quadrangular, de manera que formaven un conjunt compacte, accessible per un portal que donava a la Noguera Pallaresa. A finals del segle XVIII, Francisco de Zamora, digué que als plans de Beret es feia el millor formatge de la vall. A començaments del segle XX, Juli Soler i Santaló dona testimoni de la presència a Beret de «50.000 caps de bestiar de tota mena, la major part pertanyents a ramades franceses del departament d’Ariège, els quals els pastors són els arrendadors de les herbes». Pascual Madoz, vers el 1845, va tenir la lucidesa d’afirmar que arribaria el dia en què la vall seria «un punto predilecto de concurencia» per a aquells que a l’estiu cercarien l’ambient lliure i pur d’aquelles muntanyes fresques.  Avui, li hem de donar la raó.

Aquesta contrada va pertànyer a Gessa fins que es va vendre a Salardú i Tredòs el segle XVI. Al segle XIX la majoria de les cases eren parròquia de Salardú, dues eren de Tredòs, una d’Unha i l’hostal era de Gessa. No va ser fins al 1904 que totes les cases de Montgarri es van adscriure al santuari i, per tant, a la parròquia de Gessa. Demogràficament, el màxim poblacional del nucli es va produir cap al 1920, quan hi havia 65 habitants. Però, a causa de l’aïllament, el nucli va començar a despoblar-se entre el 1945 i el 1955. Així, el cens de 1960 només acollia ja dos habitants. O sigui, que l'Espinàs, que hi passà el 1956, si s'hi acostà, encara pogué veure les cases dretes, buides possiblement, però dempeus.

Retornem cap al Pla de Beret per la pista de l'esquerra, caminant penosament deixant passar els cotxes que no tenen ni un bri d'educació ni de paciència.

Ens ajacem a l'herba per dinar i descansar a l'ombra i tornem a reprendre el camí fins al Pla on ens cauen quatre gotes —grosses, eh!— però quatre mal comptades que ens fan fugir cap "a casa".

Salardú ja era un lloc important i centre d'excursions en temps de la caminada de l'Espinàs. De Salardú cal veure l'església que guarda una reixa forjada amb les espases i les llances abandonades en el camp de batalla pel vescomte de Saint-Girons. 

A Salrdú, l'Espinàs hi va trobar gent amb motxilla; nosaltres hem vist més ciclistes. Comenta que l'aranès que s'hi parla és bastant catalanitzat; nosaltres, en general a tot l'Aran que hem visitat, ens hem trobat un aranès molt i molt castellanitzat. Ell volia instal·lar-se a la Fonda Barberà i no pogué; nosaltres ho tenim reservat des del febrer quan vam començar les gestions amb el CEC per anar a l'Aran Hostel, que ara queda més bé que dir-ne Xalet o Refugi (allà on hi hagi una mica d'anglès, ets més modern!). La seva cambra tenia una palanganeta que s'havia d'omplir d'aigua; nosaltres disposem d'una dutxa moderna que cau a raig per a la nostra satisfacció.

Ell, a l'entrada de la casa hi troba un rellotge de paret parat fet a Pamiers. Nosaltres, al refugi de Can Rosta on anem a sopar hi trobem un menjador certament amb aires antics, amb miralls i garlandes seques a les finestres, fotos antigues i uns esquís dels que es portaven a les primeres èpoques de l'esport blanc.

En sortir a fora es troba amb l'abraçada del sol i la dura flaire dels fems; nosaltres, ja de nit, ens trobem amb llums que realcen el cartell del bar on tornem a entrar a fer l'acomiadament del jorn. Ell es troba encara el sol, ens diu; nosaltres la nit, perquè... valga'm Déu el que ens ha costat pagar! 

Montgarri, i gairebé tot l'Aran, fou també lloc de pas entre el Pallars i les Valls occitanes del Coserans que feren servir tant pels ramats com els contrabandistes.  Durant la Segona Guerra Mundial els passos de muntanya foren utilitzats pels fugitius que escapaven de l'Europa ocupada pels nazis. Aquest fet ens enllaça amb el llibre i la ruta de demà.

"Ei temps doç e en calma; jos eth blu cèu

Dancen vielhs pastors guarnits de braçalets

De bronze e que luden ena clara net

Quan era lua enlimene era nauta nhèu. 

Eth temps ei més caud, doç e bèth,

Deth tèrres baishes e mieges se'n va eth gèu,

Contentant as vielhs poblants deth Pirinèu 

Que damb pèires mèrquen eth sòn pas per Beret".

                              (Fragment del poema "Beret" de Jèp de Montoya) 

Peguera: nobles, expòsits, miners i maquis

Ens hem situat al Berguedà per assegurar-nos que la calor minvarà una mica. Un dia radiant, un cel clar i un aire, per moments, que hem agraït tota la jornada.

La nostra fita el poble deshabitat de Peguera. Un lloc idíl·lic, de gespa verda, de prats florits i de calma, de vistes a la plana i d'espais oberts. Sempre que he vingut o passat per Peguera i la seva vall m'ha semblat que els habitants d'aquest indret havien d'haver-hi viscut bé. 

Es clar que jo sempre m'ho he mirat des de l'òptica de l'excursionista de diumenge o de qui fa vacances a l'estiu i, en cavi, les condicions dels habitants de la zona, quan tot això estava poblat, eren diferents. Però aquest petit poble arrecerat al Roc m'ha semblat que ni fet expressament per viure-hi sense preocupacions i en pla contemplatiu en qualsevol estació de l'any.

Què lluny de la realitat dels que hi visqueren al llarg dels segles! Les trifulgues ja hi eren en temps dels comtes i reis catalans. Ja l’any 1390 es realitzà el canvi de senyoria del castell de Peguera i de les parròquies de l’Alt Berguedà que estaven sota el seu domini i les preocupacions que aquest fet ocasionà entre les tres parts implicades: el rei Joan I, que vengué el domini d’aquell territori, Ramon de Peguera, que el comprà, i la que llavors encara era “vila” de Berga, que es veié perjudicada per aquesta venda. Els reis, des de temps immemorials, sempre han estat mancats de diners i sempre els han aconseguit del mateix lloc. A Joan I també li passà i vengué tot el domini directe i alodial del terme del castell de Peguera amb les parròquies de Vallcebre, Fígols, la Vadella i Cercs, terrenys que formarien la baronia de Peguera i que, en el segle XVI, s’incorporarien a la baronia i després marquesat de Gironella. Però, poc després de la venda, la universitat de Berga espolià Ramon de Peguera d’aquestes possessions al·legant que pertanyien a la vila de Berga, segons els privilegis que tenien concedits. Naturalment, Ramon de Peguera no estigué conforme i va demanar ajuda al rei (entre ells ja ho fan que s'ajuden) i el rei envià cartes al sots-veguer de Berga perquè retornessin les possessions a Peguera. Bé, ja us podeu imaginar... El conflicte s'acabà després d'unes quantes anades i vingudes. Ho voleu saber, com va acabar? Llegiu aquest article ben interessant de Josep Busquets i Castellà: "Discrepàncies entre Berga i el rei pel domini de Peguera".

Al segle XIX trobem a tot l'Alt Berguedà un dels temes més desconeguts de la nostra història. "Un dia del mes de juliol de l’any 1871. Al cementiri contigu a l’església del Roser el rector i unes poques persones es troben al voltant d’un petit taüt que tot seguit introduiran al forat obert a la terra. Conté el cos d’un albat, un menor de set anys, però en aquest cas concret es tracta d’un expòsit, un infant de poc més d’un mes abandonat en terres llunyanes i que descansarà per sempre entre les muntanyes que envolten Gisclareny". No és un fet exclusiu de Peguera, ans de tot el Berguedà on eren portats els infants des de la Casa de la Maternitat de Barcelona. Per aquells camins, en condicions míseres, molts d'ells malalts o poc nodrits, es podria dir ben bé, que anaven a morir a l'Alt Berguedà. Podeu llegir-ne més a l'article de Eduard Martín "Expòsits a l'Alt Berguedà en la segona meitat del segle XIX".

I arribem al segle XX quan la vall de Peguera es dedica quasi exclusivament a la mineria. L’obertura de les mines de lignit i l’àmplia explotació forestal per part de l’Empresa Moreta deixa una empremta important al poble; es creu però que és a partir de 1905 que la nova empresa emergent Germans Arumí, S.L. crea un autèntic complex miner —a més a més de forestal— amb totes les innovacions tecnològiques de l’època així com: transbordadors aeris, línia de telèfon fins a l’estació dels ferrocarrils catalans de Cercs, llum... Arribat l’any 1931 i amb una activitat molt pobre al poble aquest serà adquirit per compra per la família dels Olanos —més coneguts com a Comtes de Fígols— qui continuaran regentant les finques a més a més de llogar tots els pasturatges i explotar els boscos. Les mines que hi havia a Peguera en explotació eren 3: es deien Pepita situada a sota de la cantina; Moreta o Antònia i la Eureka que estava situada a prop dels pisos dels miners. La línia de ferrocarril de 9 km de llargada va funcionar des de 1910 fins a l’any 1928, l’any que van tancar les mines. Quan les mines tanquen, la gent de Peguera comença a marxar. Als anys 50 el poble va caure en l’abandonament definitiu, que va finalitzar al 1968 quan l’última casa habitada de Peguera, Can Penjarella va ser abandonada.

I el segle XX és prolífic, també, en històries de maquis anomenats bandolers per l'ordre imperant. Ramon Vila Capdevila nasqué a Peguera l'abril de 1908 i morí a Castellnou de Bages el 1963 (la masia que vam veure quan vam fer el poble abandonat del Putxot el gener de 2022). Conegut també amb els sobrenoms de Caracremada, Passos llargs i Capità Raymond, va ser un anarcosindicalista de la CNT durant la Segona República Espanyola, col·laborador de la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial i el darrer maquis català que lluità contra el franquisme. Va demostrar un gran valor, atreviment i coneixement del medi geogràfic que li van permetre una llarga vida de clandestinitat i sabotatge al règim franquista. De petit va patir cremades a la cara i la mà i va perdre la germana en un incendi a casa seva. Als dotze anys va perdre la mare a causa d'un llamp. Algunes fonts indiquen que aquest mateix llamp fou la causa de la seva cara cremada. Treballà a les fàbriques de la conca del Llobregat i a les mines de Fígols. Fou empresonat diverses vegades.

El 7 d'agost de 1963, a les 12:30 de la nit, va caure mort per les bales de la Guàrdia Civil en una emboscada prop de la masia de la Creu del Perelló, entre els termes de Castellnou de Bages i Balsareny. No va tenir ni temps de disparar. Fou enterrat a l'exterior del cementiri de Castellnou de Bages, sense creu ni referència, oblidat entre les fulles. L'Alt Berguedà el recorda amb la creació d'una ruta turistico-excursionista per la zona. La Ruta del Caracremada que podeu fer en un itinerari de varis dies. 

Fins aquí una mica d'història. Història que molts de nosaltres hem d'aprendre de zero, per no haver-nos donat la possibilitat de conèixer-la al seu temps.

El poble de Peguera és ara un poble en runes: no hi ha ni reis, ni comtes, ni miners ni maquis que resisteixin. Les cases estan esbotzades, les teulades inexistents. Tot ell és un poble fantasma amb l'excepció de l'Aixopluc que el centre excursionista de la zona conserva d'allò més bé. El castell no existeix, però la Roca de Peguera observa les pedres tirades per terra i manté viva una senyera al capdamunt. A sota, el cementiri sense morts. Als voltants uns excursionistes com nosaltres enamorats de les seves muntanyes i del paisatge, de la flora i de la caminada.

Peguera deu el seu nom a la pega.  La pega, que dóna nom a la vall, la serra, el torrent, el poble i la família dels senyors feudals que durant centenars d'anys en fou la propietària, és avui un producte gairebé desconegut, tot i que anys enrere havia tingut molts usos. La pega, anomenada també pega grega o colofònia, és una substància de color fosc, molt viscosa que s'obté a partir de la destil·lació de la trementina de pi, un líquid que segreguen els troncs dels pins. Quan la trementina es destil·la s'obté aiguarràs i un residu que és la pega negra. Aquest era també un dels recursos de supervivència de la zona, però aquesta operació és molt lenta i per això va caldre trobar altres sistemes més productius. Recordeu que, no gaire lluny d'aquí, existien les trementinaires, aquelles dones que anaven pel món guarint amb cataplasmes i herbes remeieres. 

I amb tots aquests coneixements i molts més que podeu trobar a Internet sobre la vall, el cicle "Pobles perduts de Catalunya" del CEC, hem arribat al darrer poble de la quarta temporada. Ens hem trobat a l'aparcament del Museu paleontològic de Fumanya —com veieu la vida va començar molts mil·lennis enrere, en aquesta vall—, museu que, per cert, cada vegada que he vingut he trobat tancat. Cal seguir un bon tros de carretera en pendent suau fins a arribar al Coll de Peguera amb unes vistes cap a Port del Comte i la Serra del Verd i una esplanada oberta als quatre vents. Si seguíssiu recte aniríeu a parar a les pistes d'esquí dels Rasos de Peguera, però nosaltres reculem per una pista per arribar-nos al poble de Peguera. Ja de lluny, el Roc ens observa i ens crida. La zona està magnífica i curulla de flors en un dia rialler de juny. Voltem el cementiri i pugem fins el poble on descansem a l'entrada de l'Aixopluc. Cal felicitar al centre excursionista que el cuida perquè està impecable!

La calor aquí dalt no és gaire forta i ens permet caminar descansats. Al cap de poc, podem refrescar-nos a la font de Cal Coix amb un bon doll d'aigua que aprofitem nosaltres i un parell de gossos assedegats. Baixem fins la Cantina, algun temps casa de colònies, i una de les edificacions dels miners en temps de feina. Ens equivoquem una mica de camí i arribem a prop de la mina Eureka que no veiem. Reculem i encetem el corriol entre el bosc en una forta pendent que les dones vocals emprenem a poc a poc, parant i respirant, pas a pas. Quina diferència d'uns anys enrere! Valga'm Déu! Les forces ja ens flaquegen, les gotes de suor ens amaren, però arribem al Collet Mercadal on els altres ens esperen tot prenent el sol.

Ara el camí fet pista va de baixada i ens permet anar al davant. Travessem un prat magnífic d'estora verda que conforma el Coll de la Creu de Fumanya. Més endavant, el bosc continua al voltant nostre i la calor puja de graus. Ja som al migdia i s'imposa una parada per dinar en un lloc ombrívol. Les presses i la gana ens fan menjar en un marge, però ben asseguts; sempre passa que uns metres més enllà hi ha un lloc més espaiós. 

I tornem a arribar a la carretera, prop de Sant Mateu de Fumanya que deixem per visitar un altre dia, perquè els que havien d'anar al davant van al darrere i els que havien de seguir els vocals van al davant. Els trobem tots parats sota l'ombra d'un únic arbre! Potser per això han corregut?

Avui, ha estat un dia complert. No hem anat dos vocals; n'hem sigut tres! Les dues noietes i un noi ben agradable que feia practiques de vocal... amb nosaltres! Jo crec que li han de donar el carnet de seguit! Segur que es posarà la gent a la butxaca com ha fet avui i, és clar, no en parlem de les gambades que pot fer. Bastant experimentat, ja: res de ser de la primera volada!

I així, entre comentaris i riures de bons companys i satisfacció pel dia compartit entre tothom, arribem als cotxes i ens acomiadem fins la temporada vinent tot desitjant que n'hi hagi una altra i que tothom passi un bon i descansat estiu. Esperem poder-nos retrobar tots plegats!

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/peguera-217115519