26 d’abril 2024

Esglésies romàniques del Pla de l'Estany

Avui ens hem trobat amb un veritable dia de primavera, un temps que, potser, havíem oblidat una mica.  Núvols blancs, grisos i negres ens han acompanyat bona part del dia, amenaçant pluja. Una pluja que tant sols ens ha vingut a veure una estona del migdia quan estàvem a cobert i ens ha deixat fer el dinar tranquil·lament.
Hem fet un recorregut amb molta història. I n'hem après molta a partir del Viquipèdia i el Google i amb un caminant que ens ha anat explicant amb tot detall la història i, sobretot, els detalls de l'arquitectura de cada església per on hem passat. Tot un luxe!

Hem iniciat el dia ben convençuts que no ens mullaríem gaire. Sortint del bar Capritx de Cornellà de Terri, on hem estat molt ben atesos, hem travessat el poble tot passant per l'església dedicada a Sant Pere, existent almenys des del segle X. De l'edifici primitiu només es conserven alguns trams del mur que mira a orient, amb una petita porta dovellada tapiada. El nom Cornellà es creu que podria derivar del cognom romà Corneli o Cornelià. Es podria referir al propietari d'una explotació agrícola, fundus Cornelianus. El topònim Terri apareix per primera vegada a mitjan segle ix amb motiu de la fundació de la monàstica de Sant Andreu que és situada super fluviam Sterriam, que significa damunt del curs del Terri. L'origen d'aquest topònim es creu que podria ser d'origen preromà que significaria riu, corrent d'aigua o rierol.

El temps ennuvolat ens ha acompanyat en un moment que temíem tenir més calor de la necessària en un temps d'abril. Sembla que la meteorologia ha tornat a ser una mica la clàssica que coneixíem. Els camps verds, amb tots rls deus matissos, les espigues ja rossejant una mica,  les roselles, roelles, badabadocs, baboles, caputxins, colets, galls, gallarets, lloques, paparotes, pipiripips, quiquiriquics... tal com se les anomena segons les contrades, destaquen el seu vermell acabat d'estrenar entre les espigues verdes, amb l'orgull de les flors que se senten observades i admirades per  tothom. El verd destaca en el cel gris, és un verd més lluent, més altiu, més verd, en definitiva. Els marges carregats de les borratges amb la seva flor petita i blava que alegra els camins, la ravenissa blanca i groga..., tot una explosió de colors. I entremig d'aquesta natura exuberant, les esglésies romàniques, en un recorregut força planer i molt agradable, que permet xerrar i compartir anècdotes i histories amb qui camina al nostre costat.

Seguint la riera de Garrumbert (quin nom més bonic!), arribem a Sant Joan Baptista de Borgonyà. Un poble amb origen d'explotació agrària romana, amb terres i drets feudals a l'edat mitjana, propietat de l'església, tant del Monestir de Sant Esteve de Banyoles com del Bisbe de Girona, amb una indústria de coure al llarg del segle XVI i un molí paperer al segle XVIII, passant a una indústria important de fabricació de paper al segle XIX; un tipus d'indústria que, anys enrere, distingíem per la seva ferum quan passàvem per la zona.

Continuem per la pista que desemboca en un corriol força embrossat on ja ens veiem fent d'exploradors dins la selva. Sort d'un habitant de la zona que ens fa desistir de l'intent i podem travessar el camp sense esgarrinxar-nos, per anar a parar a Pujals dels Cavallers, estalviant-nos una mica de volts i tot. Un lloc que ja apareix al 1019 ocupat pel llinatge dels Pujals i situat al cim de la serra que separa els vessants de la riera de Garrumbert i de la Farga, al sud de Pujals dels Pagesos. Una església parroquial romànica, del segle XI, amb campanar de cadireta, amb la porta principal d'arc de mig punt dovellat i els batents ornats amb espirals de forja, probablement del segle XII, tot i que fou reformada al segle XVIII afegint una capella a cada lateral i una sagristia. Pujals dels Cavallers era això: dels Cavallers.

Perquè, més endavant, trobem Pujals dels Pagesos (que sempre dels "sempres" hi ha hagut senyors i menestrals). De totes maneres, si tenim en compte el nom del poble, Pujals, derivat del mot llatí “podium” (puig), que prové de la situació enlairada que té, podem determinar que els pagesos sempre han estat per sobre dels senyors, encara que aquests no ho hagin sabut. Però, que haguessin menjat durant generacions i generacions sense pagesos? L'església, més austera en ornaments exteriors, però més alta que la dels Cavallers. El 1982 s'hi va trobar un crist en majestat d'estil romànic i també una  petita ossera datada de l'any 1333 situada a l'interior de l'església, a una certa altura del mur de la banda dreta que antigament era la façana, a l'esquerra de la porta d'entrada. Conté les restes dels senyors Guillem Pere Palol i Guillem de Cornellà. Alhora, cal remarcar una creu d'argent processional del segle XVI i una pica baptismal gòtica. Tresors importants per ser l'església "del poble". No els hem pogut veure, aquests tresors; com la major part d'esglésies d'awuest país, romanen tancades al viatger i al peregrí. 

Entrem ara en una paisatge arbrat per arribar a l'Ermita de Sant Mer. Una esglesiola blanca ficada al mig d'un camp, acompanyada per un arbust aguantat per un mur, tot ell ben podat. L'espai de l'entrada de l'ermita ens permet aixoplugar-nos del petit ruixat. Ens va molt bé aprofitar-ho per dinar als graons de les escales d'entrada i esperar que passi (de fet passa molt ràpid) aquesta miqueta d'aiguat. No us diré gaire res de Sant Mer, Emeri, Emer o Amer, aquest benedictí que, provinent de Narbona va acabar els seus dies a Sant Esteve de Guialbes (municipi de Vilademuls al Pla de l'Estany). El portà fins aquí la campanya militar de Carlemany contra els musulmans en terres de Girona; es va establir a Banyoles i sembla ser que va fundar un monestir que s'ha verificat que no va fundar, però se li atribueixen diferents miracles i prodigis. Entre ells, la multiplicació dels peixos, però no al llac Tiberíades, segurament al Banyoles i per a l'exercit de Carlemany; també amansí, només amb la benedicció, un drac monstruós que habitava a la Cova de la Draga; episodis que ens explica Joan Amades.

"Al llarg dels segles, la veneració al sant ha estat gran a la comarca del Pla de l'Estany: en èpoques de sequera o epidèmies, el sant era invocat. S'atribueix a la seva intercessió la pluja que caigué entre el 5 i el 15 de maig de 1651 i que acabà amb la gran sequera que havia acabat amb les collites". En aquests moments que tornem a passar un episodi de sequera, estem segurs que la pluja del dinar ha estat cosa del sant. També estem segurs que ens ha aclarit una mica la negror del cel per poder continuar el nostre itinerari.

Descansats, i secs, tornem a la pista, recuperem part del personal que s'havia extraviat, i continuem entre verdor i núvols, passant pel veïnat de Querol i alguna casa rural ben envejable, fins a Santa Llogaia de Terri; aquest nom difícil de pronunciar i de llegir. 

El llogarret ens meravella. Tot ell ben conservat, encara s'hi fan obres de restauració d'alguna casa. Un lloc on es respira pau i tranquil·litat, un lloc on has d'anar-hi expressament, fora dels circuits habituals. De fet, en tot el recorregut no ens trobem pas amb cap més grup o persones excursionistes tot i que la volta val la pena, sobretot en aquesta època de l'any, quan la natura riu!

A mida que ens anem acostant a Sant Esteve de Sords, els núvols deixen pas al sol que surt oferint-nos tota la seva potencia calorífica. Ara ens hem de protegit sota l'ombra. El lloc, força prop de Cornellà, se'ns presenta com un espai de repòs. Al davant corre el Terri, amb el pont medieval de Sords.

La primera menció que s'ha trobat de Sords data de l’any 986 sota la forma Surdis. Que derivà a Sordibus. Hi ha dos possibles orígens d'aquest topònim. Pot ser el plural de la paraula Sort o bé prové d’un poble del mateix nom que antigament habitava entre l’Empordà fins al Rosselló. Tot l'edifici està força restaurat en èpoques posteriors a la seva construcció, però conserva encara la planta romànica.

I, sota el sol, fem l'últim tram del recorregut per aquestes esglésies que molts de nosaltres desconeixíem i constatem que Catalunya té i guarda tresors que ens esperen per conèixer-los.

Travessem de tornada el poble de Cornellà a la riba del Terri i acabem la jornada al bar Capritx que us recomanem per fer-hi parada.

Moltes gràcies al soci del CEC, conciutadà meu i company de l'agrupament Sant Jaume (Josep de Tera) per compartir les seves rutes al wikiloc amb unes explicacions ben acurades i amb tota mena de detalls, que fan que el seguiment sigui ben senzill i interessant. 

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/esglesies-romaniques-del-pla-de-lestany-168595290

24 d’abril 2024

Esperant el tren

 Esperant el tren (conte de Sant Jordi)  

L'estació estava plena de gom a gom. Els farcells, les maletes, les bosses i les motxilles s'apilonaven al llarg de tota l'andana. Feia un dia assolellat i fresc i els que esperaven pacientment s'anaven tapant amb mocadors i xals; gorres i caputxes encastats als caps d'aquella gent que s'ho podia permetre; les caçadores cordades en un intent de protegir el coll, els braços rodejant el propi cos, abraçant-se un mateix; els peus movent-se dins les sabates, botes i espardenyes. Un vent fred i enjogassat va travessar les vies de llarg a llarg.
Les mirades es creuaven amb estupefacció; quantes hores portaven allà, ja?
A través del megàfon, una veu sempre amb la mateixa cantarella, anava anunciant la propera arribada del tren en tres idiomes, no fos cas que algú no ho entengués i, despistats com som tots, el tren marxés.
Els nens i nenes, sempre amb més energia que els grans, corrien andana amunt, andana avall, baixaven i pujaven les escales per passar a l'altra banda i tornaven feliços, tot rient i cridant. Els pares i mares, paciència personificada, ja no tenien esma d'aturar-ho.
 
"Tren en dirección a…, via 2, tiene parada en todas las estaciones. Tren largo"
"Tren en direcció a…, via 2, té parada a totes les estacions; tren llarg"
"Train to ..., stops at all stations. Long train." 
"Train to ..., stops at all stations. Long train".
 
La tonada s'anava repetint en intervals regulars; però, no es veia venir cap tren, encara.
Els cossos s'apropaven a les vies, picaven de peus, es bufaven els dits de les mans; els caps giraven a dreta i esquerra amb un interès ben palpable.
Però, no es veia venir cap tren.
Els infants anaven acabant les forces, alguns somicaven, d'altres s'agafaven a les cames dels grans, d'altres, encara, s'asseien per terra i s'adormien sobre les rajoles fredes, els peus esgotats, les parpelles pesades.
La gent que tenia la sort de portar una maleta alta, s'asseia a sobre, mans a les butxaques (si en tenien).
A poc a poc la somnolència va envair a tothom.
Mans i braços garratibats, cames immòbils, peus adormits dins les sabates, botes i espardenyes.
 
Tren en dirección a…, via 2, tiene parada en todas las estaciones; tren largo"
Tren en direcció a…, via 2, té parada a totes les estacions; tren llarg"
"Train to ..., stops at all stations. Long train."
"Train to ..., stops at all stations. Long train".
 
La melodia ressonava a tota l'estació i acompanyava el lleu i rítmic moviment, gairebé imperceptible, de la gent.
Les cares van perdre qualsevol expressió de sentiments o pensaments, qualsevol rictus de preocupació o esperança. Pic a poc, deixant-se gronxar per la veu femenina que repetia:
 
Tren en dirección a…, via 2, tiene parada en todas las estaciones; tren largo"
Tren en direcció a…, via 2, té parada a totes les estacions; tren llarg"
"Train to ..., stops at all stations. Long train."
"Train to ..., stops at all stations. Long train". 
 
Quant de temps va passar no ho va saber mai ningú.
 
Va arribar el tren. No es va aturar.
 
Tothom convertit en estàtua de gel; tots els cossos petrificats sense moviment. Una representació mímica teatral. Figures de gel amb els regalims incrustats a les orelles i als nassos, els barrets encarcarats, les mans blanques, cobertes d'una capa transparent d'aigua gelada.
 
El tren va passar de llarg. La veu va callar.
 

15 d’abril 2024

Calabruix

Aquest temps de calabruix

 

Dins el jardí de ca meva
ha caigut gran pedregada,
i jo que estava florint
ne tenc l'esquena mullada.

Les abelles esperant
culet inquiet dins la casa,
i jo que volia cantar
tenc la cançó inundada.


La perera que ja reia
té el somriure censurat,
i jo que encalçant l'abril
tenc el cos gelat de març.

Les anemones vermelles
i les margarides blanques,
i jo que em veig tota verda
florint pobres esperances.

El mes de transformacions
és abril i ara som març,
i jo no em puc esperar:
se'm floreixen les cançons.

Se'm floreixen les cançons
aquest temps de calabruix,
i ara diuen que es govern
prepara ses eleccions.


Prepara ses eleccions
i que tot s'apujarà
i mos llevaran ses festes
que mos queda per cantar. 

                          

                Maria del Mar Bonet  

 


 

14 d’abril 2024

Els Cogullons

Després d'haver hagut de parar de fer aquestes sortides per malaltia de la vocal i... per pluja!, hem reemprés les excursions als pobles abandonats de Catalunya. I, abans la calor no sigui massa forta, hem anat cap a la Conca de Barberà, a Rojals, Serra de Prades, per sobre de Montblanc. Jo diria que hem encertat el dia i la temporada. La calor, manifesta ja a l'abril, no ens ha fet la nosa que algunes de nosaltres temíem, tot i que n'hem tingut. La primavera l'hem enxampat, en aquesta comarca, en tot el seu despertar! Al llarg del camí, ens han acompanyat les mates de bruc ben florides, la farigola en el seu màxim esplendor, el romaní curull de flors blaves, l'estepa blanca amb les flors rosades i l'estepa negre amb les més petites flors blanques. Una verdor envejable en aquests paratges i un sol, a fe de Déu, potent!

Hem començat l'itinerari a Rojals, on hem pogut fer un cafè amb llet i torrada, no gaire prevista si ens guiem per les trucades no respostes del bar; però, finalment, molt ben acollits en arribar al matí i a la cervesa obligatòria en acabar!

Hem anat tot el camí quasi sols. Alguna parella, alguna família..., ben poca gent per ser un lloc que ofereix uns recorreguts tant plaents en aquesta època de l'any.

La pista, ombrejada de pi roig i flors despuntades, ens ha ofert un recorregut fantàstic, primaveral. Els boscos amb la passionària, però poca si comparem amb d'altres contrades. De seguida ens hem tret roba, ens hem ficat gorres i capells al cap i ens hem empastifat amb cremes i proteccions solars. Que ja tenim una edat i no estem per orgues!

La caminada és agradable, la pista convida a la xerrameca i els comentaris, i hem d'avisar que no anem de passeig, que com més avancin les hores més pujarà la temperatura i més cansats ens sentirem! Al cap d'un bon tram de pista veiem davant nostra el refugi dels Cogullons, propietat del Centre Excursionista de Montblanc, entre arbredes i matolls. Però el deixem a un cantó: Núria, vols dir que no ens hem passat? Diu quasi tothom! Però, com que ningú es mira els tracks penjats i tothom es refia de la que va al capdavant, quant veuen un cartellet, s'espanten!

I si, el passem de llarg , el camí que hi porta. Abans, hem d'arribar a veure les vistes fantàstiques de la Mola d'Estats (la veritat, no sé qui li ha posat el nom, però, d'Estat, només se'n veu un des d'aquí!; que, a mi, ja m'agradaria que se'n veiessin dos!). Parem al Clot del Llop. Passem pel punt geodèsic dels quatre batlles i arribem a la "Taula dels Quatre Batlles". Una taula de pedra massissa i circular que pertany a quatre municipis o termes municipals:   Montblanc i Rojals, Vimbodí i Poblet, Mont-ral i Prades. Hi ha gravats els escuts i els noms d'aquests quatre pobles. Es troba a 300 metres al sud de la Mola dels Quatre Termes.

Continuem endavant i ben aviat arribem a la Mola dels Quatre Termes, a uns 1.200 metres en línia recta del Refugi dels Cogullons. El nom de la Mola dels Quatre Termes  prové del fet que a uns 300 m al sud de la mola convergeixen els termes de quatre municipis: Montblanc (o, antigament, Rojals, quan era independent de Montblanc), Vimbodí i Poblet (abans Vimbodí), Mont-ral i Prades, al punt anomenat “Taula dels Quatre Batlles”, que hem acabat de passar. Diu la tradició que, quan calia fer una tallada de pins, els quatre batlles es reunien en aquest indret per a pactar els termes de la tala, ja que alguns boscos eren compartits.

El nom de La Mola d'Estats, una pedra plana, un tossal, al capdamunt d'una cinglera, es deu al temps que l'Estat va comprar aquestes terres per agregar-les a les del bosc de Poblet per dur a terme la repoblació forestal iniciada l'any 1903. Unes vistes cap a la conca, que des de Prades s'allarguen fins al mar tot i haver-hi un punt de calitja; hi veiem les barques navegar en un mar lluent i un sol que estenalla. La cinglera ens convidaria a volar en un lloc fantàstic de pau i silenci. Aprofitem per fer una parada tranquil·la, on amorosím la set, amb aigua o amb fruita sucosa, tot veient l'espadat i l'horitzó davant nostre.

Una mica més enllà, el lloc denominat "Les tres Creus". Tres creus metàl·liques clavades a frec de cingle, darrere un petit bassal que fa la mateixa roca, des d'on es pot veure la vall del riu Brugent i les muntanyes de Prades. I per saber d'on prové el nom de les Tres Creus, cal llegir un bocí de relat escrit per Josep Iglésies: 

... “Va venir la guerra civil, i un company excursionista que havia vist morir els germans Estivill al camp de batalla, hi va portar una creu de fusta dedicada a la seva memòria. Això ens va suggerir de posar-n’hi una altra dedicada a l’enyorat mossèn Pau Queralt, apòstol del catalanisme a la Conca de Barberà, que a l’inici de la contesa bèl·lica s’havia refugiat al mas de Mateu i hi va trobar la mort; i en Santasusagna va proposar de posar-n’hi una altra dedicada a l’excursionista tarragoní Alfons Miquel, que l’havia trobada en circumstàncies anormals, igualment deguda a la violència, en acabar-se la guerra. Vam fer construir els símbols cristians al manyà de La Riba i una vigília de festa, el company Santasusagna va venir a casa a dormir. Molt abans de l’alba empreníem el romiatge camí del mas de Mateu. Eren quatre hores d’un malpujadís senderó pel trencall del riu Sec. Semblàvem dos penitents. Dúiem al coll les dues creus de ferro i a la motxilla, escarpa, martell i ciment per a fixar-les al cim de la mola. Ens vam passar el matí fent els forats per a clavar-hi els peus de les creus, i podem ben certificar com és de dur aquell conglomerat rogenc." ... (Vegeu el bloc: Muntanyes i camins (i altres històries).

Tornem enrere per anar a trobar el camí que ens porta fins al poble abandonat i força derruït de "Els Cogullons". Dalt del turó, com un sentinella guardià, el refugi, avui sense ningú. Del poble, quatre pedres escadusseres. El refugi es veu cuidat encara que estigui tancat. El lloc, un agradable descans sota l'ombra d'un arbre que brota de primavera. Descansem i llegim la història del poble publicada al llibre "Contra l'oblit. Els pobles abandonats de la demarcació de Tarragona", editat per la Diputació de Tarragona. Pobles com La Bartra, Rojalons, Pinetell i els Cogullons, van pertànyer al terme de Rojals. Els Cogullons, el poble més alt. Les últimes dades de població de l'any 1950, ens diuen que al llogarret només hi quedaven 5 habitants. Cap al 1960 ja no hi quedava ningú.

Llegim: " La memòria dels Cogullons és molt feble. Els seus antics habitants ja fa anys que es van dispersar i el silenci va omplir el petit llogarret d'una boira espessa. Mai més hi van tornar". "Els actuals nuclis econòmics s'han desplaçat de les muntanyes al pla, onles comunicacions són ràpides, la terra és bona i on s'agrupa la majoria de la població per gaudir dels serveis i del progrés. Avui, les muntanyes de Prades són principalment la part d'un passat esplendorós i un bocí de la nostra memòria".

Com escriu Iglésies:

"Captiven les llunyanies, però són els vessants propers aquells que donen tot el sentit i la sublimitat muntanyenca al turó del poblet més petit i més alt de les serres meridionals del Principat de Catalunya. Tants boscos com domina, ell és en nuditat".

I reprenem el camí amb un deix d'emoció viscuda per tants pobles abandonats, per tanta vida i tanta lluita com varen significar, per tant d'oblit com tenen ara.

I iniciem la davallada per parar-nos a dinar a la font del Grèvol, un rajolí d'aigua que encara raja, fresca, sota l'ombra.

El camí de baixada és empinat, amb pedres relliscalls que ens fa mirar a terra per veure on posem els peus i no baixar massa ràpid ni de batzegada. Passem per l'abric de la Baridana, un lloc ben curiós, a la zona més al nord del barranc del Pirro, una cinglera de calcàries amb un seguit de balmes, amb representacions de pintures rupestres protegides. No n'hem sigut conscients de les pintures quan hi hem passat. La calor i les ganes de refrescar-nos ens han fet tirar endavant.

Hem arribat a la pista principal que ens retorna cap a Rojals. Abans, però, hem ajudat a un motorista caigut. Què ho farà que últimament anem de salvadors? En una excursió del mes passat vam socórrer un home que s'havia quedat sense aigua al motor del cotxe: poc s'ho esperava, ell, que passarien uns excursionistes amb cantimplores mig plenes d'aigua que li ompliríem el dipòsit! I avui, una moto de gran cilindrada estesa al mig del camí, a la sortida de Rojals, amb el seu conductor assegut al marge amb el genoll degotant sang. Li hem netejat la ferida, li hem posat gassa i li hem embenat la cama. "Muxaaasss grazzzziaaasss! ens ha dit en un alemany castellanitzat; de res! La moto l'han aixecat uns companys seus, que nosaltres ja no estem per "cascar-nos" els ronyons! i l'hem aconsellat que baixi a Montblanc a curar-se de veritat! "Muuuxxxxxaaasss graaaazzzziasssss!,

"Muuuxxxxxaaasss graaaazzzziasssss, anava repetint! Però, qui el fa passar per aquests camins amb una maquinota com aquesta! Ai, tedescos!

 Tots contents amb la nostra assistència solidària!

No l'hem acompanyat a Montblanc, hem preferit acabar aquesta jornada tan agradable tot bevent una cervesa i fent petar la xerrada al bar Socarrimada; que sí que està obert!

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/els-cogullons-167228550

25 de març 2024

Malacara: entre castells i torres

Malacara és un nom ben curiós que ens ha esperonat a nosaltres a conèixer aquest sector de la Segarra. Hem sabut que el nom prové de Kala Mara, però sembla que el temps s'ha encarregat de regirar el terme i n'ha resultat un Malacara que ens fa una mica de mal efecte, sobretot quan comprovem que tant la serra com el castell tenen una bona cara a pesar de les runes.

Però, comencem pel començament. En una setmana, hem retornat a la Segarra per acabar d'aprofitar aquesta bonhomia de la climatologia, el verd dels camps i el sol bronzejant-nos la pell i dient-nos que això va de veres, que comencem a patir una mica (si no hem patit prou encara!), pel que ens trobarem ara que la primavera ha començat a caminar cap a l'estiu.

Hem partit de Sant Ramon, aquest poble al costat de Cervera ocupat en la seva major part pel santuari de Sant Ramon Nonat: un convent, una església i un claustre; tot plegat un edifici declarat bé cultural d'interès nacional.

Les primeres passes ens porten fins el poble i el castell d'Alta-Riba. Un petit nucli que s'arremolina sota el castell, que ocupa la part superior del poble. En la documentació de l'època apareix citat com a castrum d'Altarriba, Altarrippa, Altarripa, Altaripa, Alta riba, Alta ripa o Alta-Riba. Com es pot comprovar, això dels noms en aquesta zona és una bona manera d'investigar el passat. I, com tots els castells de frontera —no oblidem que estem a la frontera entre la Catalunya nova i la Catalunya vella; entre musulmans i cristians—, ha passat per diferents senyors i propietaris; un reguitzell de gent que anava heretant i donant pas a nous estadants: Ramon Berenguer primer, Bonfill, Pere Mir, Bernat Pere, Ramon Miró, Bernat de Biosca casat amb
Dolça de Freixenet, Guillem Sarroca emparentat amb els vescomtes de Cardona, el llinatge dels Altariba —Berenguer, Arnau, Berenguera...— fins que arribem al monestir de Santes Creus amb el beneplàcit de Guillem de Cervera i Arnau de Cervera. La història s'acaba al segle XIX amb la desamortització a partir de la qual Santes Creus perd les possessions. Actualment es troba en procés de restauració per l'Associació d'Amics de Sant Miquel d'Alta-Riba. Una tanca per tot el perímetre ens impedeix acostar-nos-hi, però ens deixa veure tot el recinte. Des d'aquest petit turó, dominem també el terreny del voltant tal com ho devien fer els cavallers que el van ocupar.

Tenim la sensació evident que el poble també està sent restaurat, amb alguna casa que vol ser un hotel rural? una casa de colònies?, amb l'església dedicada a Sant Jordi. Un lloc tranquil.

Retornem a la carretera per agafar una pista que va ascendint entre pinedes, camps verds i matolls florits, per albirar ja des de lluny la casa senyorial de Malacara. El castell pròpiament de Malacara ens ensenya les seves runes, però una part important ha estat transformada en casa senyorial, en petit palau de planta rectangular que es dreça altiva damunt el turó. Va córrer la mateixa sort de canvi de propietaris, des de la marca de Berga, passant per Hug Dalmau de Cervera, Ramon Folch de Cardona, Ramon de Montalbà i la seva filla Ferrera, als Rabinat i als Sescomes fins que l'any 1616, el castell fou enderrocat per ordre del virrei duc d'Alburquerque, amb l'excusa que a dins seu s'amagaven bandolers. Dit per un soldat: "No quedaron ni los cimientos". Malgrat això, encara trobem com a propietaris els Sabater i els Riquer. Borja de Riquer ho vengué a la família Triter-Regàs, que encara avui són propietaris.

Adossada a la casa senyorial hi ha l'església de Santa Maria on es venerava una talla de la Verge de Malacara cremada durant la Guerra Civil. Un lloc preciós, amb vistes sobre la comarca i amb alguna ombra que fan els murs on ens podem aixoplugar del sol.

Tornem a baixar i continuem entre camps grocs de colza i fruiters que ja van acabant la flor. La pista ens dóna oportunitat de xerrar amb companys i companyes encara que el sol ens estaborneixi una mica. I en un altre turonet veiem el poble de Ferran. Pugem els carrers en costa fins a enfilar-nos al capdamunt per veure les runes del castell de Ferran. Aquí si que hem de fer volar la imaginació. No en queda pràcticament res del castell que fou tan sols les runes d'una casa senyorial típica dels castells de la Segarra. Hi passaren els Cervera, els comtes de Cerdanya i els vescomtes de Cardona.

La verdor de la plana ens torna a rebre, travessem un paisatge plàcid i relaxant i remuntem un corriol fins a arribar als peus de la torre de Mejanell on ens arrecerem a l'ombra d'uns pins que encara no s'han assecat, per dinar i refrescar-nos.

De l'antic castell només se n'ha conservat la torre de defensa actualment adossada a un habitatge transformat en casa rural. Aquí hi trobem els Guitard, els Llobera i la vinculació als senyors de la Manresana. L'església de Sant Pere de Mejanell és al costat de la torre i del mas del mateix nom. Avui en dia, tot el recinte està preparat per fer-hi una escapada rural. Aneu-hi en primavera, però!

I retornem cap a Sant Ramon. Abans d'arribar-hi, però, auxiliem un home que està fent el ramadà, tal com ens informa, amb el cotxe assedegat d'aigua i treien fum pel capó. Cotxe i home en ramadà. Les nostres cantimplores amb aigua ja calenta serveixen per omplir-li el dipòsit i procurar-li l'arribada a Sant Ramon i a la benzinera més propera. Poc s'ho esperava, l'home, que trobaria uns quaranta excursionistes assedegats de cervesa que li donarien l'aigua sobrera!

Fem una visita al santuari abans de treure'ns les botes i seure tranquil·lament a la fresca tot esperant les begudes que van sortint lentament.

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/malacara-castells-i-torres-165470903

22 de març 2024

Caminant amb Manuel de Pedrolo per la Segarra

Avui hem caminat sota el sol i la calor amb un dels autors més prolífics de la literatura catalana. Amb una obra que fou escrita els anys seixanta del segle XX, però que podria haver estat escrita en els nostres dies: "Acte de violència". Un acte de violència d'un poble pacífic que segueix amb totes les conseqüències una consigna escrita per un o una anònima en una paret dels reservats d'un bar: "És molt senzill, quedeu-vos a casa". Una consigna que es transforma de seguida en un "És molt senzill, quedeu-vos tots a casa" .

Però avui, els lletraferits que som nosaltres, lletraferits amb botes, no ens hem quedat a casa, ans hem fet un petit homenatge a aquest escriptor, home, en podríem dir visionari, patriota, defensor de la cultura catalana (quina feina a escriure tindria, avui en dia, veient com va tot!). I hem sortit al carrer, a l'aire lliure d'un dia de primavera que ens ha semblat el pic de l'estiu, als camps verds, verdíssims de la Segarra, mentre hem anat escoltant i seguint l'obra i que, en molts moments hem cridat, tot preveient el futur com en Pedrolo: "És molt senzill, quedeu-vos tots a casa"

Hem sortit de Montcortès de Segarra, on s'aixeca un senyor castell, una fortalesa ben massissa, una mica decrèpita (tots i totes, en pocs moments, l'hem volgut restaurar); un palau senyorial, un castell de frontera entre la Catalunya vella i la Catalunya nova, que ens ha encuriosit per la magnificència de la construcció; si no hi arriba a haver aquesta porta tant ben tancada, ens haguéssim colat a dins.

Des d'aquí hem fet la nostra excursió començant a treure'ns roba i posant-nos barrets i embaturnar-nos amb cremes (per la pell, ara). La Segarra és una comarca planera, seca, molt adequada per a fer alguna sortida en primavera, quan està tot verd i florit; és un goig caminar per aquests camins i pistes en aquest temps. També és una comarca que vista de lluny, la gent la troba poc agradosa si es compara amb el Pirineu o la muntanya mitjana, i així i tot, és molt recomanable fer-hi alguna volta de tant en tant; l'agror del paisatge, la placidesa dels turons verds, les fites històriques..., us faran gaudir d'una jornada ben complerta.

Hem entrat al petit nucli de La Cardosa, un poble envoltat de camps i granges de porcs, un poble que pocs de nosaltres situàvem al mapa, tot i que se'n conserven notícies des del segle XII. Una petita església amb una casa adossada als seus murs; uns murs que ens han estranyat per haver estat confegits amb diferents tipus de pedres, possiblement reformada en diferents èpoques. L'església de Sant Pere o dels Sants Apòstols és d'origen medieval i reformada posteriorment.

Tal com anem seguint en l'obra que llegim avui, no hem vist ni un sol habitant pel carrer. Ni tant sols els nens que van a l'escola! (Tot i que és molt possible que ja no n'hi hagi d'escola, aquí, des de fa temps!). Potser s'han quedat tots a casa? No!, com sol passar hi ha alguns que no s'hi han quedat; els operaris que arreglen la carretera estan treballant a sol i serena amb l'olor de quitrà mentre van tapant el marge; fibra òptica?, diu algú. Vols dir, aquí, sense ningú? Deduïm que, potser no han entès el missatge o que el jutge Domina els ha amenaçat sense sou i paga si no sortien a ple sol.

Hem marxat, doncs, i hem continuat per camps verds. Quina alegria quan ens hem trobat un camp ben florit de flor blanca, la petita ravenissa, talment hagués nevat al terra i formés una estora nívia! Vinga fotos i postures de model entre flors! I sobretot, la foto de conjunt. Que és un bé de Déu trobar-se envoltat de floretes! Un gaudi pels ulls, un descans pels sentiments, un despertar de primavera!

Això que si seguim la narració, veiem que la consigna donada continua ben viva i ben seguida per tothom; pel soldat que deixa la caserna, pel metro que fa el seu darrer viatge, pels que venen llegums que abaixen la persiana; ai, no! aquests encara  seran capaços d'obrir, avui!; sempre n'hi ha de gent que intenta aprofitar-se de les oportunitats i de la lluita dels altres... Sempre n'hi ha de gent que mira darrera els vidres tot xafardejant el que fan els veïns i els passavolants de ciutat.

Entrem a El Canós, un nucli de població encara més petit que la Cardosa. Ni la Viquipèdia en diu gaire res més que no sigui la informació sobre que fou una vil·la closa. Ens sobta, però, la torre de l'aigua i alguna casa senyorial, o la torre dels Joiells que no sabem identificar bé. Ningú als carrers estrets del poble. Ben bé que la consigna ha estat seguida per tothom. Ni tant sols els policies que podrien fer la ronda d'inspecció s'han deixat veure per aquests llogarrets. Ni l'exèrcit, ni els grisos de l'època. 

Als afores ens trobem, solitari, el búnquer del Canós. Una herència de la guerra civil, posat en aquest territori de frontera per si es veia venir l'enemic o la invasió del nord. Val a dir que, en aquests horitzons amples, aviat havien de veure moviment; ei!, si n'hi havia! Potser per això, no trobem un seguit de búnquers a distàncies regulars; amb un en tenien prou! Però, no! Avui, no ve ningú. Tots s'han quedat a casa!

Travessant prats i camps verds arribem a Muller, que no sabem si pronunciar a la catalana o amb deix alemany. Muller són quatre cases mal comptades, però que tenen algun racó on descansar a l'ombra. Ningú ens veu, ningú ens saluda, ningú es passeja, i, per suposat, no som conscients que ens estiguin observant per les finestres, que ja ho tenen això la gent dels pobles; saben que ha passat gent, quanta i a quina hora i tu ni els has vist!

Hem dinat buscant una bona ombra pels voltants del poble. Sant Josep, avui! I hem tingut CREMA! (a més a més de la que portem als porus de la pell). Tenim un sant Josep, tant alt com el sant, un bon home, també, com era el sant, que ha transportat la crema a la motxilla tot el camí de sol i calor. I per postres hem fet el xarrupet! I hem pogut repetir i tot! No és d'ou, la crema, ni cremada, però ens l'hem begut a gust que està feta al Masnou la crema catalana que s'assembla al Bayley. Des d'aquí, en nom de tots i totes, moltes gràcies i moltes felicitats! Que ho puguem repetir!

 I ens hem posat en camí cap a l'Aranyó. Una gran torre de l'aigua, potser modernista ens dóna la benvinguda, i una font que raja aigua fresca per a la nostra gola i la nostra pell que ja ha perdut la crema exterior. La crema que hem xarrupat, encara la tenim al gust! I donem la volta el castell imponent on va néixer Manuel de Pedrolo. Ell mateix deia del poble: «Semblava un poble abandonat. Mai s'oïa cap veu, mai no es distingia cap llum.[...] La torre del castell es dreçava, ni massa alta ni massa esvelta, per damunt la massa quadrada, de pedra grisa».

El castell està tancat i ben tancat. Ens hem imaginat la infància d'aquell Manuel petit traient el cap des de la finestra més alta dient als de baix: ja vinc! Espereu-me per jugar! I baixar el munt d'esglaons fins a arribar al carrer dels jocs. Gentada, en aquesta hora de tarda de calor, ni una. Algun cotxe aparcat ja que el conductor també s'ha quedat a casa. Un rètol ens indica que aquí va néixer l'escriptor, un segarrenc al servei de Catalunya (1918-1990). I nosaltres el busquem. I des del mirador d'on ens saluda podem observar la plana segarrenca, verda, una mica calitjada. En Pedrolo no la mira, la Segarra, mira cap al poble, tot vestit de sol. No hi ha ningú més: ell i nosaltres! I ens sentim molt ben acompanyats per la seva figura i per la seva escriptura. I per la seva consigna: "La literatura és, evidentment, una arma política". 

En deixar el poble, passem pels Pallers d'Aranyó. Dues pedres erosionades que recorden la forma de paller i que han esdevingut llegenda. Una llegenda que diu que els pallers són producte d'un càstig diví i a la nit de Sant Joan hi passen coses fantàstiques. Diu la llegenda popular que un dia Nostre Senyor Jesucrist va arribar a l'Aranyó disfressat de pelegrí i va trucar al mas Can Roca, als afores del poble, per poder passar la nit encara que fos a la pallera. I com el veí no el va voler socórrer, Jesucrist li digué: "Que tota la palla que tingueu es converteixi en pedra". I se n'anà.

Anem tornant cap a l'inici de la sortida. Abans, però, ens trobem amb els columbaris. Seran edificacions pels coloms? Els columbaris de l'Aranyó són construccions d'època romana, on es depositaven urnes amb la cendra dels difunts. Aquests es veuen molt bé des del camí. Sobre la roca també hi trobem tombes antropomorfes d'època medieval.

Al llarg del camí, hem trobat paisatge, hem trobat cultura i història. Poca gent. La gent l'anem a buscar a Cervera, a la plaça de la Universitat que va bastir Felip V. I aquí sí, aquí, la gent ha sortit de casa.

 

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/caminant-per-la-segarra-amb-manuel-de-pedrolo-164455601