Vilassar de Mar, com molts pobles del Maresme, al segle IX no era res més que un petit nucli habitat per pescadors. Al segle XV, per por dels pirates, els seus habitants fortificaren les masies i construïren
torres de defensa La població de pescadors i pagesos anà creixent, sobretot a partir del segle XVIII, tot i que, Vilassar, sempre ha estat un poble encarat al mar. Al segle XIX foren molt actives les seves drassanes. Tingué també
una notòria activitat la marineria transatlàntica i transoceànica,
primer a vela i després a vapor. Certes famílies vilassarenques controlaven el que es coneix com la ruta del
Tasajo. Reflex d'aquesta
activitat marítima fou l'escola de pilots anomenada "Col·legi Nàutic
Mercantil" fundat per Joan Monjo i Pons. El fenomen dels "indians" tingué una escassa incidència per bé
que el municipi celebra una fira anual dedicada als
indians. A
inicis del segle XX
a causa de nombroses gelades que mataren els tarongers i de la
fil·loxera que delmà les vinyes, el cultiu de la patata arribà a
convertir-se en hegemònic desplaçant el secular cultiu de secà i
estenent el regadiu per mitjà d'extractors elèctrics d'aigua freàtica. Ja a finals dels anys 40 s'anà generalitzant la plantació del clavell i la implantació de les primeres clavellines. Al llarg el segle XX
el municipi esdevingué un important pol de predilecció de molts
barcelonins que hi establiren la seva segona residència. Eren els nous
temps de l'estiueig i de la mà dels nouvinguts s'introduïren les noves formes modernistes primer i l'arquitectura noucentista després. 
En quatre paraules, hem descrit l'evolució de la història vilassarenca. En aquest darrer dijous de setembre ens hem proposat conèixer-la una mica més.
Hem recorregut els seus carrers i places tot observant les cases dels indians que feren fortuna a Cuba, Filipines o altres indrets d'ultramar. Són notòries les cases modernistes del carrer Sant Pau, la carretera NII, que van ser aixecades per naviliers i comerciants que van fer fortunes a les Amèriques. Entre elles trobem Can Bassa que on destaca la iconografia de la façana, amb el relleu esculpit del català del porró i l’americà que beu mate, un símbol de l’arquitectura americana de Catalunya.
Els porxos de la plaça de l'ajuntament formen part de l'antic casino de capitans i pilots. Al davant de la plaça s’hi situava la “platja per als bucs de travessia,
de cabotatge i de pesca” i, on ara hi ha la via del tren, els magatzems
dels pescadors.
L’antiga taverna de l’Espinaler ens recorda el temps en què l’aiguardent, el rom i el tabac tenien aroma d’ultramar. Diuen que els traginers que passaven pel camí ral, actualment la NII, tenien tan acostumats els cavalls a aturar-se davant la taverna que aquests feien la parada de rigor encara que el seu amo s’hagués endormiscat.
Ca l'Amat, d'estil modernista dins el corrent mudèjar, amb portes i balcons acabats en arc de ferradura i mosaics d'inspiració moresca. L'espai cultural Can Bisa, el xalet d'Hilari Marimon..., totes elles ens acompanyen en el camí cap al museu de la Mina Vella, amb les treballades explicacions de l'Olga, una vilassarenca adoptiva que ens ha preparat l'itinerari que fem avui la colla del CEC dels dijous, que no tot s'acaba pujant muntanyes.
La caminada per la riera i els carrers de cases típiques del Maresme amb la seva portalada de fusta i els seus petits o grans jardins, alguns escapçats per la "necessitat" constructora i d'evolució de l'urbanisme i la població. Tot passejant, pensem que si aquelles famílies que les habitaren tornessin als temps d'ara, poc sabrien trobar la casa on convisqueren.
I així arribem al Museu de la Mina Vella on ens espera en Feliu per una visita guiada de les seves instal·lacions.
En aquests temps de sequera, hem entès millor el cicle de l'aigua.
A principis del segle XIX, Genís Graupera, farmacèutic i batlle de Vilassar, davant la necessitat de portar aigua de mina al poble, obtingué els drets de minar la conca de Cabrils. El projecte quedà parat fins al 1846 quan una primera associació es plantejà de portar aigua corrent als habitants del poble. El 1950, la Societat Civil Aigües de la Mina Vella, comprà la masia de Ca l'Eudald, l'antic molí de les Alzinetes. El 1956, l'antiga bassa de ca l'Eudald quedà convertida en el Dipòsit General de la Mina Vella. Actualment, la Mina Vella continua servint l'aigua als veïns de Vilassar.
La visita és molt interessant. Podem observar l'evolució d'eines i materials, el dipòsit exterior cobert ara per una capa de gespa i diverses plaques solars per fabricar una part de l'energia necessària. Visitem el safareig tant present a les eixides maresmenques i als badius de Badalona i un dels pous de tres metres de diàmetre i quaranta-cinc metres de fondària. La caseta dels trastejador ens mostra com arriba l'aigua dels pous i la mina i com es distribueix a la població.
Aixetes, comptadors, i diferents utensilis de distribució, alguns encara reconeguts per nosaltres i les nostres cases velles; 
igual les escoles que vénen ja no ho han vist mai!
Baixem ben bé fins als antics soterranis del molí amb l'esforç d'estirar les cames pels esglaons irregulars propis per a cames llargues, genolls ben articulats i pantalons flexibles. Hi podem veure l'antiga mina de desguàs, actualment seca, d'uns tres.cents metres de llargada. Ara tot sec, ja que està en desús, però hi han quedat fixades estalactites de ciment.
Tornem a fer estiraments, agafant-nos a les baranes, talment els escaladors, això sí, els que som petits, per remuntar les tres plantes i acabar així la visita. Una visita que se'ns ha fet curta i que que recomanem a tothom.
Podem dir que ha estat un dijous per aprendre, que sempre és bo saber més coses dels nostres voltants i, de vegades, no ens adonem que hi ha llocs que tenim ben a prop i dels que en sabem ben poc.
