Mercè

Bona tarda, Mercè

Poc m'esperava jo fer-te un escrit dedicat aquest mes d'agost. Des d'ahir que vaig saber la notícia, no puc deixar de pensar-hi; se'm fa tan estrany! M'ha costat decidir-me, però he cregut que ho havia de fer, per tu, que cada vegada que sortíem d'excursió, sobretot els dissabtes amb el cicle de" Pobles Perduts" o els dimarts amb el cicle "Caminant amb Lletres", però també els dijous amb el "Grup de Dijous", esperaves la meva ressenya de la sortida i, quan l'havies llegida, marxaves del grup de whatsapp. Com si això t'acabes d'arrodonir els records del dia passat a muntanya. Jo sabia que ho feies i esperava a desfer el grup quan tu marxaves o quan aquella noia que feia el mateix amb el meu lligam de fotos, les tenia baixades.

No me'n sé avenir.

Recordo que no feia tant temps que ens coneixíem. Vas començar a venir pel CEC a la meva primera sortida del cicle Caminant amb Lletres a Romanyà de la Selva amb el llibre "Jardí vora el mar" de la Mercè Rodoreda. Venies d'un centre excursionista de Sarrià i volies provar nous contactes, noves amistats, noves activitats. I t'hi vas quedar. I va semblar que sempre hi havies estat, amb nosaltres. 

Et recordo riallera, activa, amb ganes de passar-t'ho bé, sempre positiva, plena de vida que se'n diu. Ens unien unes quantes coses: el cant coral i la participació en el "Messies participatiu", un passat en agrupaments escoltes, el goig de caminar per les muntanyes, la necessitat d'escriure, el coneixement de les flors i les plantes..., i vam confraternitzar de seguit. Vas venir a moltes de les meves sortides!

Recordo el temps de la pandèmia, quan m'explicaves les actituds cap a tu de persones que feien comentaris maldestres només perquè pensaves diferent, el buit que et feien pels cotxes i el greu que et sabia. I que em va saber a mi, que creia que tothom era una mica més comprensiu envers els pensaments i la vida privada dels altres. Però, no passa res, Núria —em deies— només que fa mal.

Ho feies tot amb il·lusió.

Sort que vam anar a la festa de les trementinaires aquest mes de maig! Tu una mica decebuda perquè et van comentar que ja faries la xerrada de les flors de Bac un altre any, però molt alegre per ajudar-me a muntar la meva exposició de fotografies de flors al Museu de les Trementinaires de Tuixent, que la feina vam tenir perquè s'aguantessin els plafons!

Et veig encara caminant per darrere meu o al costat, contenta amb les botes noves que no pesaven gens i que te les feies portar de Mallorca perquè eren les que t'anaven bé i podries fer el Camí dels Bons homes al juliol i entrenar-te pel viatge que et feia més il·lusió de tots: a l'agost, al Nepal. Encara que no en pugui fer cap més —em deies.

I segur que portaves les botes

Tot t'anava bé, ho provaves tot i et ficaves a tot arreu, com en aquella sortida a Jafre, el poble abandonat del Garraf, endinsant-te en aquella cova de la que en vas sortir amb la llanterna per davant, rient, talment com quan érem petites i, segur que tu també, te la devies posar a la cara per semblar un monstre o un fantasma..., el fantasma de la Melinda; recordes? La sortida a la Vall d'Ora, fent-te fotos amb l'Amparo, rient, sempre rient i alegre. L'anada el cap de setmana de Tuixent per llegir "Mossèn Tronxo", amb aquella calorada que va fer i tu, desitjant anar a la piscina del Molí. A la sortida de la Pobla de Segur no que no vas venir, això que m'havies preguntat si hi hauria piscina!

Noia de Sarrià i especialista en les flors de Bac

Vas poder contactar amb les Remeieres de Vilajuïga i amb la Ibèria (li he comentat el que ha passat i ha estat trista), et sortien xerrades amb els de Flora Catalana i em feies fer fotos de les herbes medicinals per si les necessitaves per fer algun PowerPoint. I havies escrit un conte que esperaves que t'acabessin d'il·lustrar per publicar-lo. Com ho tenies, això? Estaria bé recupera-ho i acabar la feina que hi havies fet. Vas exultar de joia quan vas guanyar el concurs de microrelats del CEC! I a mi em va fer il·lusió haver participat en el jurat i haver facilitat el teu premi sense saber-ho! El microrelat que vas fer era molt bo! El dia de la concessió dels premis no el vas llegir..., el vas dir de memòria, amb l'entonació i el gest adequat; t'hi trobaves!

I jo t'esperava aquest setembre. És a dir, t'esperàvem.

T'esperàvem perquè ens expliquessis el trekking i el viatge, les aventures, les vivències, les coses que havien anat bé o les que no tant. I continuar parlant de projectes, de cants, de caminades...

 Totes les companyes i companys del CEC et trobarem molt a faltar. Cap de nosaltres s'ho esperava. 

 

 "Mig partida i arrencada de la cresta de la roca d'un rampell del rònec llamp! Caic damunt la rebel tartera que m'esberla i forallança, fent espurnes de rocam, sobre el pla" (Autora: Maria Mercè R.B.)

 

Mercè: continuaràs caminant amb nosaltres i, quan arribem a algun poble, compartirem alguna coca!

Llàgrimes de Sant Llorenç

 Per tu, Llorenç

 

Gotes d'aigua

llisquen per les galtes

dels ulls cansats de llàgrimes.

 

Rastres de llum

Estrelles fugisseres

d'uns cels negres

que ens acompanyen

 

Aixeco la vista

i sempre trobo una estrella 

en la nit profunda

i parlo amb ella.

 

Tantes nits somiades

tantes xerrameques

tantes cançons

d'estels que llisquen

sobre les meves galtes 

 

Per continuar xerrant amb una estrella! 

                                                             10 d'agost de 2023 Sant Llorenç

Sàlvia

         

                               Brot de sàlvia

 Em plau d'un brot de sàlvia, litúrgic, 

el perfum, conjur suau dels morts.

Després al fogar el poso. I vaig seguint el fum
d'incinerar els records.   

Jaume Bofill i Mates / Guerau de Liost

                                                    

Trobada Port de Salau 2023

 

Benvinguts a la XXXVIena Pujada al Port de Salau

Benvenguts a la trenta-sis Pujada al Pòrt de Salau.

 

Uèi 6 d'agost nos hem retrobat al Pòrt de la Libertat

Un còp de mai, dempuèi 36 ans nos rescontram aquí, amb solelh, vent, bruma o pluèja (aqueste an, sense pluèja, mas ambe bruma de la part occitana e amb solhei de la part catalana; aiçò vol pas dire res!, lo solhei a sortit per totes!).

E nos rescontram per celebrar e renfortir les amistats dels nòstres pòbles: occitans e catalans units a Salau!

Aquesta trobada que van iniciar el CAOC català i l'ASPIC occità no ha perdut els seus objectius: un retrobament entre dues nacions que han existit amb una història i una cultura paral·leles, que han compartit les vicissituds del pas dels segles, que s'han ajudat al llarg dels temps, les guerres i les revoltes, i que han lluitat per preservar la cultura i la llengua occitana i catalana. Una llengua atacada des dels dos estats d'on formen part. El 2023 encara lluitem per la defensa del català i per la defensa de l'occità, encara lluitem pels  nostres drets lingüístics com a col·lectiu i com a persones. Una llengua no és tan sols una gramàtica i unes paraules de vocabulari; una llengua és una forma de pensament, una manera de ser, d'entendre i de pensar el món i aquest dret que francesos i espanyols poden desenvolupar en total llibertat, ens el neguen als altres, com si un sol idioma pogués enriquir la humanitat. Tothom és capaç d'entendre i comprendre si hi ha voluntat. Però, no depèn només de la voluntat. És un atac a la carta dels Drets Humans que tenim cadascú de nosaltres i cada poble del que formem part. I volem existir i volem col·laborar i volem i tenim moltes coses a dir i compartir entre tots els habitants de la terra. I això que sembla tan fàcil i entenedor sobre el paper, és enormement dificultós en la realitat del dia a dia.

No ens conformem que ens deixin parlar en català al Congrés Espanyol, no en tenim prou en parlar-lo "en la intimitat", volem viure cada dia en català; volem viure al país. Senzillament, hi tenim dret, no calen més explicacions ni més justificacions.

I això que volem com a catalans a Catalunya, ho volem pels occitans a Occitània: al Llenguadoc, al Llemosí, a la Gascunya, a l'Aran, a la Provença, a les regions occitanes d'Itàlia, al País Basc i a tots els indrets on es parlin llengües pròpies. Perquè volem ser i existir en aquest món. Perquè som i existim. 

Viure i conviure, així de senzill.

La trobada al Port de Salau representa això i molt més. És l'expressió de voler ser de dos pobles amenaçats des de l'extrema dreta i poc defensats per l'esquerra. Com si haguéssim de demanar permís per viure o haguéssim de pidolar unes engrunes de llibertat que es tanquen de seguit, per part de tots. No oblidem que la república francesa i l'estat espanyol socialista (fins ara) estan governats per partits i institucions que no promocionen pas drets per igual per a tots els seus habitants, que decideixen crear quotes pels idiomes o negar-los el dret al seu aprenentatge, que poden tancar professors o centres educatius, que no adoctrinen, no!, tan sols imposen què i quan s'ha d'ensenyar i en quins termes, que deixen passar el temps sense cap mesura efectiva de protecció a les llengües minoritzades encara que després s'escandalitzin pel que decideix  "la temuda extrema dreta".

Però Salau representa un refugi de germanor, un conviure junts després de l'esforç d'una pujada cap a un coll que sempre ha estat un espai de llibertat tal com va reivindicar el president del Parc Natural de l'Alt Pirineu.

El simbolisme del pa i el vi compartit, encara que l'adaptació actual sigui del formatge i el vi (molt bons, per cert!). Una música tradicional que sona arreu de les valls, amb uns instruments pujats pels seus músics a pes de braços; unes danses ballades sota l'oneig de la bandera occitana i de la senyera i una pancarta que resumeix l'objectiu de la trobada: "Salau per l'amistat occitano-catalana". I aquest any hem estrenat samarretes: "per la lenga e l'amistat occitano-catalana".

Des del port, el CAOC, hem volgut agrair l'ajut i el suport a l'entitat amb la col·laboració de les aportacions dins el programa TotSuma. És un goig saber que es compta amb nosaltres, que la gent ens agraeix d'aquesta manera l'esforç d'existir en uns moments difícils econòmicament. Plan mercès a totes!

Hem tingut un dia ben fred, amb un cel claríssim i amb una boira que anava i venia volent ensenyorir-se de les muntanyes i de nosaltres, que desapareixíem durant uns instants per la broma; però no l'hem deixat i la joia del retrobament ha pogut més que el temps. La foto de família i l'hora dels adéus, "no és un adéu per sempre, sols adéu per un instant, el cercle refarem i fins potser serà més gran", ens deixa veure que hem passat un bon dia, amb el somriure als rostres, amb les cançons a flor de llavi i amb la creença que anirem guanyant la Llibertat.

Fin finala:

Òsca Occitània libre

Visca Catalunya lliure!