El principi és quan, al mes de setembre, s'envia ja un primer llistat de propostes als caminants fidels? O quan la voluntària —abans vocal— busca el llibre (si no el té en el munt de llibres de casa) i se'l llegeix i decideix que sí, que ha triat bé?
El principi podria ser quan un mes i mig abans de la sortida, ha de fer una fitxa —dita formularia en línia— amb totes les dades de la sortida incloent-hi el bar de trobada per esmorzar, que potser a la data requerida estarà tancat i enviar-ho al CEC? O quan els del CEC li envien l'esborrant del butlletí del mes corresponent i l'ha de corregir o donar per bo?
El principi té a veure més amb el WhatsApp de cotxes que la abnegada voluntària —abans dita vocal— té a bé de fer, amb una foto pròpia o buscada a Internet i estar pendent d'altes i baixes constants per no deixar-se ningú a terra? No serà el principi l'instant mateix de la trobada, al bar tancat o al punt de sortida complicat i que envia amb una "captura de pantalla" perquè tothom es trobi, o respongui a aquells que, per no llegir ni mirar, els marca el bar amb un puntet vermell?
O quan passa llista amb la motxilla oberta, les botes a mig calçar, els pals per terra, la màquina de fotografiar (això sí, la màquina no se la pot deixar) penjada al coll, el mòbil penjat al coll, la jaqueta de caçador amb butxaques grosses per portar el llibre, si és petit (si és més gros, deixa que siguin voluntàries, sempre elles, per sort! que facin de portadores).
O quan cerca algun contacte facebook, instagram, whatsapp, web o mòbil..., per "llogar" els autors i autores si encara són vius?
Potser quan es llegeix el llibre de dalt a baix i posa els senyals per anar llegint en públic, que sort que és un públic fidel que li "aguanta la lectura" (què bé que ho fas!) i així descansar una estona d'una pujada?
El principi de tot és quan es camina, es xerra, es riu, es cau o es rellisca, (no!, per déus!), es bufa o es pren el cafè de sobre després de menjar només una mica de fruita sense gana, ja!
El principi deu ser quan dona les gràcies a tothom per la col·laboració en la sortida, perquè, malgrat tot, tot ha sortit bé, i recorda que eliminarà el grup de WhatsApp en uns pocs dies? O quan es mira les fotos que ha fet la mateixa vocal —ara voluntària—, arregla la llum i l'enfoc, en comprimeix algunes, les penja totes al Google fotos i envia l'enllaç a tothom? O quan, com ara en aquest precís moment, està redactant una ressenya de la sortida que, qui més qui menys espera, i així li sembla que acaba tot?
No serà el principi allò que es pot recordar un temps més tard?
Avui, darrer dimarts del mes d'abril (la voluntària va retardada en l'escriptura) hem seguit camins d'exili amb la novel·la "Aquest serà el principi" d'Anna Murià. Lloc de trobada, La Vajol. Itinerari cap al Monument als republicans que van passar a l'altra costat "lliure" pel Coll de LLi i van baixar cap al petit racó de Les Illes, ja en terres del Vallespir a la Catalunya Nord. Nosaltres hem completat l'itinerari tornant a pujar cap al Coll de La Manrella per fer un petit homenatge al lluís Companys i al govern que restà en l'exili.
Hem seguit la història d'una colla de nois i noies que visqueren una infància comú pels carrers de Barcelona i que es veieren "obligats" en la seva joventut a marxar de la pàtria a causa d'una guerra que no hauria d'haver existit mai.
Tal com diu Anna Murià en el pròleg de la novel·la. "Si algú, amb ambició boja, volgués fer la gran novel·la del cosmos, on començaria?"... " La narració no trobaria principi. Com qualsevol novel·la. hauria de començar per un cert moment escollit d'una història que no té principi conegut" "...la vida no sabem quan comença, la infantesa també té un temps precedent". Com diu Sam Abrams, estudiós del llegat de l'Anna Murià, "potser la vida és un infinit repetir de
principis". Anna Murià i Romaní va néixer
al carrer Regomir de Barcelona, al cor de la ciutat vella, el 21
d'abril de 1904. Filla del director de cinema i periodista Magí
Murià i Torner, va cursar els primers estudis en diferents escoles
religioses i després va ingressar a l'Institut de Cultura i
Biblioteca de la Dona (1918-24), on va estudiar comerç,
comptabilitat i anglès. També va fer uns cursos nocturns a l'Ateneu
Enciclopèdic Popular (1932-36), després que treballés primer a la
Junta Provincial de Protecció a la Infància i en una adrogueria.
Més endavant va treballar com a funcionària de la Generalitat de
Catalunya i, durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) va ser
secretària de la Institució de les Lletres Catalanes on es va
encarregar principalment de l'arxiu de premsa i en la primera tramesa
de biblioteques al front. 
Des
de molt jove, va participar en campanyes per l'indult dels presos del
complot del Garraf (1930), o d'ajut als presos dels fets del 6
d'Octubre del 1934, o en la recollida de
signatures per demanar
l'Estatut de Catalunya. Va ser militant dels partits polítics Acció
Catalana, Esquerra Republicana (1932) i Estat Català (1936), del
qual va formar part del comitè central. I encara es va vincular a la
Unió de Dones de Catalunya i va ser secretària del Club Femení i
d'Esports. Va ser un dels membres fundadors del Grup Sindical
d'Escriptors Catalans.
En acabar la Guerra Civil espanyola, es va exiliar amb la seva família (1939), inicialment a França. Des del mes d'abril del 1939, va viure prop de París, al castell de Roissy-en-Brie, residència d'exili on van estar el grup d'escriptors catalans format, entre altres, per Mercè Rodoreda, Pere Calders, Pere Quart i Francesc Trabal on, el mes d'agost, va arribar Agustí Bartra amb qui, a partir del mes d'octubre van emprendre una vida de parella, i amb qui va tenir dos fills (Roger i Eli).
El 1940 es van traslladar a la
República Dominicana -Dajabón i Santo Domingo- i el 1941 a Cuba i a
Mèxic, on van fixar la seva residència durant trenta anys. Hi va
treballar com a traductora de l'anglès i el francès al castellà. Va tornar A Catalunya, amb Agustí
Bartra, el 1970, primer a Barcelona i de seguida van fixar la seva
residència a Terrassa.
El 1999, Anna Murià va cedir l'arxiu del poeta Agustí Bartra, mort el 1982, i el seu particular a la ciutat de Terrassa. Anna Murià mor el 27 de setembre de 2002, a l'edat de noranta-vuit anys.
Aquest serà el principi és probablement la novel·la més important d'Anna Murià, de lectura pausada, de reflexions entorn del mateix fet de la vida. DE vegades, es pot dubtar si és ben bé una novel·la o una cadena de reflexions tal com va fer en un altra de les seves obres "Reflexions de la vellesa".
Desprès de retrobar-nos tots a La Vajol, malgrat l'aturada obligatòria d0'alguns cotxes a Premià de Mar a causa d'un accident, i de visitar el monument a l'Exili, ens hem endinsat per un bosc de castanyers, arbres de fulla ampla d'un verd florescent en aquesta època. La pista ens porta fins al Coll de LLi, un replà d'estora verda, on un cartell ens recorda el pas del govern cap a l'exili: José Antonio de Aguirre, Manuel Azaña, Lluís Companys, Juan Negrín i molts altres
republicans i republicanes sense nom, la majoria. La ruta està marcada i senyalitzada des d'aquest any amb uns pals verticals i unes plaques com a Espais de Memòria, ruta La Vajol-Les Illes. En el descens cap al petit llogarret de Les Illes ens continuen acompanyant els castanyers brotats de nou, les molses, les argelagues i el ginestell, en un camí cobert de fulles seques i de castanyes obertes.
Arribem a l'Hostal dels Trabucaires, ja a Les Illes on podem comprovar que aquestes terres han estat passos fronteres d'un cantó a l'altra; una frontera inventada, com tantes fronteres, una línia imaginària que permet la recerca de la llibertat . El pas dels exiliats de la dictadura franquista i els que fugien de la segona guerra mundial uns pocs anys més tard.
A la sortida del poble trobem el monument als republicans. Remuntem la carena en un dia núvol que ens va bé en les pujades, passem masos i arribem al coll de La Manrella, on cada any, l'associació Indrets del record , amb la Teresa Clota al davant (Creu de Sant Jordi), homenatgen als exiliats i al Lluís Companys com a president represaliat i assassinat en la dictadura.
Es gira fresca. Davallem cap a La Vajol seguint un bell camí d'alzines suredes i rocs 
enormes que sembla que hagin estat formant part de les restes d'una glaciació. La flor blanca de l'estepa negra, el ginestell, la farigola i el romaní florits ens acompanyen els marges. pensem en els exiliats, els de totes les guerres, en els que van passar per aquí no només portant una motxilla en un dia d'oci; en els que carretejaven andròmines, matalassos, 
maletes de roba, eines o qualsevol objecte que els recordés la casa que deixaven, el país i la pàtria. Molts d'ells varen tornar, d'altres es quedaren, altres no van poder retornar malgrat el desig de fer-ho. Cada exili una vida, cada vida un principi i una fi.
"...ella temorosa de quin havia de ser el final d'aquella estada, ells sofrent sense neguit, anhelós, però, de fruir la vida en calma quieta.
—L'altre principi és enigmàtic, per això em fascina.
—L'altre?
—La mort, el principi de tots els principis".
Com diu Maria Antònia Oliver en una ressenya a El País el 1986: "...podria tenir (la novel·la) un altre començament i un altre final, altres fragments a l'entremig." (Maria Antònia Oliver. El País, 20 d'abril de 1986)
Nosaltres hem finalitzat la ruta i la lectura dels fragments de la novel·la tot gaudint del nostre final i del principi d'uns quants nois i noies joves que s'han barrejat amb nosaltres en el camí d''arribada a La Vajol. Ells principi i nosaltres final? O potser el final serà el principi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada