Nadal 2023

Nadal és passat i és futur, és esperança, és melancolia, és alegria i és tristesa.

Nadal és tradició i fe; i també, negació de la tradició i de la fe. 

Nadal és família i amics; Nadal és solitud. 

Desitjos de pau any rere any, des de fa mil·lennis; els diem, els compartim, els escrivim (abans en nadales, ara en WhatsApp) i tanmateix, l'espècie humana no en deu tenir gaire necessitat. 

Nadal retorna cada any. Ens diem que retorna l'esperit del Nadal; però ningú deu saber, exactament, quin és aquest esperit que fa un pas endavant el 25 de desembre i es perd el 26.

Jo, humilment, us deixo amb el meu Nadal. El passat i el futur, el desig de viure i la soledat. Humilment, escrivint penosament el sentiment que sempre és difícil d'expressar. 

Dilluns arriba Nadal, dimarts haurà passat. I guardarem els millors desitjos per un nou Nadal. 

També els meus. 

Bon Nadal! 

Nadal al Cul de la Portadora

Ja comença a ser una tradició celebrar Nadal tots plegats. Una caminada que ens permet retrobar-nos a finals de desembre, que ens permet sentir-nos integrants d'un grup compartint l'estimació a la muntanya.

I tant se val que sigui una caminada llarga o curta o fàcil o mitjana o difícil. L'objectiu és el de poder compartir la companyonia, xerrar amb tothom, cantar i riure i acabar el dia més alegres, més a prop els uns dels altres, amb aquella felicitat que dóna la natura i l'amistat.

Això és el que tenim clar la gent del grup de dijous del CEC, que ja fa uns quants anys que aprofitem aquestes diades per a celebrar-les de la millor manera que sabem fer: caminant. 

I aquesta vegada hem pujat i travessat el Cul de la Portadora. Cul de la Portadora? On és això, amb aquest nom una mica escatològic?

Doncs, una petita serra per sobre de Monistrol de

Montserrat, davant per davant de la muntanya serrada i santa. Molts l'hem vist quan som a la creu de Sant Miquel, pocs sabiem com es deia. Ara ho hem conegut. 

Un tros de corriol GR que surt de l'estació dels ferrocarrils catalans ens puja fins una pista ample i polsosa, evidència de poca pluja, que va carenejant la serralada amb alts i baixos a cops pronunciats. Davant nostre, sempre present, Montserrat. Es destaca de seguida el monestir de Sant Benet a mitja muntanya amb el seu campanar altiu. Les antenes de Sant Jeroni han ocupat l'espai. 

Des de l'Hostal de la Creu, avui completament derruït, exponent d'aquells temps de

traginers que anaven amunt i avall per camins de carro, de Manresa a Martorell, podem contemplar la muntanya retallada amb el seu perfil característic. La cistella groga surt de l'estació de l'aeri per arribar, penjada d'un fil, fins a dalt de la muntanya; Monistrol als nostres peus. 

La pista continua força aclarida de vegetació; tenim sort que avui uns núvols esclarissats tapen a estones el sol que podria haber sigut fort. La calor es deixa sentir: al desembre! 

Passem pel Coll de Cabra i el camí esdevé corriol fins el Coll de la Portadora. Des d'aquí seguim la serra pel vessant del Vallès, i ens desapareix Montserrat tapat per la Portadora.

Aquestes havien estat terres de conreu i vinya i la serra que trepitgem, vista des de lluny, sembla que dóna la sensació de ser semblant a les portadores on es posava el raïm en temps de verema. Això no ho podem corroborar des d'aquí dalt, però gent de fe com som, ens ho creiem.

Deixem el corriol al Coll de les Bruixes; ara podriem seguir la pista de l'esquerra cap a Sant Salvador de les Espases, però ens decantem cap a la dreta per arribar al Pla de les Bruixes i al Tossal Rodó. Un Tossal que no es deixa trepitjar de tanta bardissa que el corona. 

A l'esquerra, destacant-se entre la boirina que fa el sol, endevinem l'ermita de Sant Salvador de les Espases. A la dreta es torna a fer més present Montserrat i el monestir penjat. Ens atrevim, doncs, encara que no sigui l'hora de la

Salve, i sense voler emular els escolans, a cantar el Virolai, això sí, la primera estrofa, que tota la lletra és llarga i ens hem de reservar per cantar nadales. 

Una mica decepcionats amb el tossal, encetem el caminoi de baixada. Un camí que comença bé, però que a poc a poc es va espatllant. Hi ha trams que semblen més aviat una petita torrentera, el sol força erosionat i aixaragallat ens fa anar amb prudència, que els genolls d'alguns de nosaltres ja no són el que eren i els reflexes, tampoc.

Arribem bé a baix, a l'estació de l'aeri (l'areo com dèiem abans), sense cap incidència!

Acabem de davallar fins el passeig que, venint de la Puda, segueix paral·lel al riu Llobregat. El pont de la carretera de l'aeri que travessa el riu es veu ben alt des d'aquí sota. Les obres i tubs que estan posant al camí el fan menys agradable; quasi  passem de llarg sense adonar-nos de la font de l'Esquerrà, darrera els tubs i les eines de les obres. 

Baixem fins a tocar de riu; unes pedres planes ens serviran

de menjador i d'escenari. La vegetació de canyes es reflecteix a les aigües manses del Llobregat. Els colors groguencs de les fulles dels arbres ja han anat desapareixent i ara queden les branques nues que s'enlairen com braços cap a la serra retallada. Uns núvols mig cendrosos s'acosten per la zona de Monistrol, però estem tan segurs que no plou, que ni en fem cas. 

Dinem i preparem el parament de la taula de Nadal. Déu n'hi do del que arriba a sortir de les motxilles que hem traginat! Vi ranci, moscatell, ratafies, galetes, torrons de tots els gustos, neules, massapà, xocolata... El noi de la mare estaria content, que tindria alguna cosa més que nous i olives i mel i mató. Nosaltres també ho estem de contents! I ho provem tot! 

I com que estem alegres, ens disposem a cantar nadales

imitant a les millors corals. 

El Rabadà tot sencer, amb uns quants rabadans que contesten amb veu forta i clara; Per damunt la neu, encara que potser no la veurem aquest hivern si continua aquesta temperatura, ens fa dringar els cascabells. Joia en el món ben corejat. L'àngel i els pastors, amb un Pascual com cal. I el nostre nostrat Fum, Fum, Fum. 

Res a envejar d'altres corals; els cantaires fins i tot han fet cas de la directora quan els demanava participar, i sense mirar la partitura! 

Jo crec, que cada any ho fem millor. El que va començar uns anys enrere, una mica innocentment, s'ha convertit en una sortida esperada i ben preparada: amb plats i gotets de paper i bosses de deixalles incloses! 

Moltes gràcies a tots els caminaires, a tots els cantaires, al lletrista, als turroners, als portadors, als enòlegs, a la directora i a les tres vocals (ai, no! que ara se'n diuen voluntàries) que ho han fet possible. 

I ja només queda per dir: Un bon Nadal i unes bones festes en pau i alegria. Fins l'any que ve! 

Caminant amb Màrius Torres per Puig d'Olena

La darrera sortida de l'any del cicle Caminant amb Lletres l'hem dedicat a Màrius Torres, un porta que va morir jove, massa jove, una mica oblidat  per tots plegats. Màrius Torres va morir de tuberculosi el 1942 al sanatori de Puig d'Olena on hi va romandre els set últims anys de la seva vida. Metge de professió, el recolliment a Puig d'Olena li va servir per aprofundir en la poesia. Va viure la guerra civil en la seva joventut i va patir l'emmudiment de la dictadura envers tot el que fos català. Llavors i ara, ja que crec que és un gran desconegut per les generacions actuals.

I, en canvi, la seva poesia, és sentiment i patiment, sí, però també natura i joia de viure.

"Que els meus anys la joia recomenci

sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.

O Pare de la nit, del mar i del silenci,

jo vull la pau —però no vull l'oblit.

Els caminants hem sortit de Sant Quirze de Safaja; una colla de trenta-dues persones enamorades de la literatura, de la poesia i de la natura. I ens hem enfilat pista amunt, tot passant per sobre de la Balma de l'Espluga, fins el mirador de l'Estret. Davant nostre, en un dia ben assolellat, l'antic sanatori de Puig d'Olena on va estar ingressat Màrius Torres, convalescent de la malaltia, escrivint poesies i tocant música, l'altra gran passió seva.

No analitzarem aquí la seva poesia. Crec que el llibre editat per Pagès editors el 2010 amb una selecció a cura de Margarida Prats Ripoll, amb un recull de la poesia i les cartes que va escriure és imprescindible per entendre la seva obra.

Nosaltres, caminem en la seva companyia, amb la lectura d'uns poemes que ens obren un món de sensibilitat, de natura, de ganes de viure malgrat la melangia i la tristesa que traspuen. I, davant per davant del sanatori, llegim les cançons a Mahalta que, per alguns, ens sonen gràcies als cantautors, en aquest cas Lluís Llach, que han fet el treball de descobrir la poesia i oferir-nos-la amb música. 

La caminada és planera. Fa un xic de calor en ple hivern i en plena pujada. Anem tan confiats que tenim una girada de peu. Un petit esforç ens porta fins el Puig d'Olena, un cim de 823 metres d'altura amb unes vistes sobre el Moianès i el Vallès, excelses en aquest dia clar.

Baixem per seguir un corriol, un passeig rivetejat de fulles seques amb algun banc per descansar i que ens du, en un silenci de boscúria fins el mateix sanatori, avui convertit en centre de menors del CRAI. Està bé que així sigui; jo recordo que fa uns anys estava tot tancat i mig abandonat aquest edifici gran. Si més no, ara s'aprofita el seu espai.

Deixem l'esquinç de peu per a que pugui baixar amb un cotxe i els altres encetem la pista de baixada, donant la volta a un tancat de cavalls i poltres que ens enamoren i ens entretenen per  seguir després un tram del torrent de la Rovireta. Un cop a baix, passem entre Can Cerdà i Can Torrents tot i que, segons el mapa que mirem, no acabem de determinar si una casa que a la dreta o a l'esquerra. No sabem del cert si algú s'ho mira al revés o, més aviat, són els mapes que no es poden d'acord.

Amb això arribem a la carretera, deixant per a una altra ocasió l'anada fins la balma que abans hem passat per dalt, que tenim gana i el dinar de Nadal ens espera!

Arribats als cotxes, doncs, ens dirigim cap a Castellterçol, a l'Imperial! (que avui anem d'alçada!). Sopes de galets, fideuà, orades, xai, gelats i mató, tot regat amb vi més que aigua (que aquesta ha quedat a les cantimplores). Tot molt bo per celebrar les properes festes amb alegria i germanor. I alegres i contents ens desitgem bon Nadal i un bon 2024 que continuarem caminant amb lletres.

Quan passa una oreneta, i dins meu hi ha un cel clar,

sembla que voli endins de la meva alegria;

però si passa quan dins meu no hi ha un bon dia,

ai, que lluny que va!

                       (Finestra, de Màrius Torres)

 

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

                  (Cançó a Mahalta, Màrius Torres)

Nova Zelanda, illa sud (iII)

Aquest matí marxem de Queenstown travessant grans extensions de granges d'ovelles i cérvols fins a arribar a Et Anau, a la vora del llac del mateix nom. Ens dirigim, tot seguit, cap a Fjordland National Park amb paratges d'una gran bellesa; ens endinsem a la vall de Hollyford amb cascades que baixen per aquestes muntanyes rocoses, grises, on destaquen fils d'aigua regalimant per tot arreu i prenent un to platejat sobre la roca humida. Les boires cobreixen i destapen els cims mig nevats. I en un pàrquing de la carretera correm tots darrere d'una parella de kaes, una espècie de lloro alpí neozelandès, gran i de vius colors quan aixeca el vol, que es passegen per l'asfalt i per sobre els cotxes tot buscant menjar atrets pel soroll de les bosses de plàstic. Una atracció inesperada!

Arribem a Milford Sound per fer un mos ràpid i pujar en un vaixell que ens passeja pel fiord, fins a mar obert, per retornar enmig de penya-segats i barrancs profunds i alguna cascada amb gran devessall d'aigua. L'aire és fred i el vent bufa en aquest lloc una mica inhòspit, però anem ben abrigats i estem a coberta admirant el paisatge.

Prosseguim el viatge  per la zona agrícola de Southland i el poble de Gore. Una zona verda, de muntanyes suaus pintades de groc per la ginesta borda, bens i més bens, vaques i més vaques. Arribem a Dunedin amb pluja. Dunedin situat a la península d'Otago, agafa el nom del poble escocès de l'illa britànica; el nom i els costums i la vestimenta de faldilles de quadres i llana de les ovelles. 

Aquí, esperàvem amb il·lusió poder fer un recorregut en tren en un viatge turístic per la vall i la gola Taieri, però no hem estat de sort. El tren, en aquesta època, només surt un diumenge al mes i falten encara dos dies per arribar al diumenge. Quina llàstima! Així i tot, visitem l'estació, que val la pena i una exposició de pintures d'artistes locals.

Amb un fort vent que ens tomba a nosaltres i a les gavines "assegudes" a les roques plantant cara a aquesta ventada (que no se'n pot dir pas, airet), esperem pacientment que es faci una mica fosc per veure com arriben, a tongades i en grups agermanats els pingüins blaus. Els pingüins més petits de l'espècie, que habiten per Austràlia i per aquestes terres i mars. Arriben de nit per dirigir-se als seus caus, tot espolsant-se l'aigua, fent-se la manicura, mirant-nos ben atents a nosaltres, pingüins estranys, caminant amb aquella gràcia que els caracteritza, seguint un ritme compassat. Una fornada, dues, tres…, i unes quantes! Fins que els humans ens comencem a gelar de fred i el vent ens va fuetejant. Però, l'espectacle s'ho val! En la fosca, prenen un color entre grisós i blavós, amb la pitrera blanca. Es miren entre ells, sembla que es donin la bona nit i uns cap a la dreta, altres cap a l'esquerra cadascú al seu corral, No et canses de mirar-los! Arriba un moment que el fred pot més que l'emoció de veure'ls trescar i saltar pel turonet un cop sortits de l'aigua i, amb la il·lusió encara als ulls, ens entaforem en l'escalfor de l'autocar per anar, nosaltres també, al nostre cau.

Finalment fem la darrera part del viatge. Passem per la platja per veure els Moeraki Boulders, unes curioses formacions de pedra, rodones com pilotes deixades a l'aigua i la sorra. Dinem al poble de Oamaru d'edificis neoclàssics de temps Victorians, els antics magatzems del port històric i les escultures trencadores d'un artista local. Ens endinsem a la vall del riu Waitaki amb les seves preses d'energia hidroelèctrica; pugem a l'altiplà i continuem pel llac Ruataniwha fins a arribar a Twizel. Noms dificils de dir i d'escriure que ens retornaran, un cop a casa, a llocs de somni.

El Mont Cook National Park, Aoraki en llengua maori, ens rep en un dia clar sense gaires núvols. Un dia magnífic per fer la caminada al Tasman Glacier i el Mueller Glacier. El Mont Cook, de 3724 metres d'altura, és el cim més alt de la carena muntanyenca que recorre tota la costa occidental de l'illa sud, Una regió amb una llarga història d'alpinisme. És aquí on Sir Edmund Hillary es va preparar abans d'escalar l'Everest.

Nosaltres, més modestos, ens arribem fins la glacera per un camí força transitat de gent de tots colors i races, bàsicament orientals, travessant ponts penjats que es mouen i no et deixen fer gaires fotos, baixant a les aigües lletoses d'un blau especial d'una gelera molt negra, que sembla coberta de sutge. Amb alguns trossos de gel, icebergs no gaire grossos, navegant pel llac que forma el desgel. El Cook sempre present en tot el camí, blanc immaculat destacant sobre el negre de les roques i el verd dels arbres i la vegetació.

No només ell, digne sentinella del lloc, també el Mont Mueller es retalla en el cel blau. El vent que fa a les alçades li lleva la neu i forma una boirina que ens enamora des de baix. Aquesta darrera caminada ens deixa un bon regust d'aquest país de tants contrastos, abans d'arribar a Christchurch. 

Des del llac Tekapo donem la darrera ullada a la carena de muntanyes i ens acomiadem de la neu, de l'aigua transparent i d'un país que ens ha acollit tan bé! Tot plegat, un jardí. Cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa. Netedat per tot on hem passat, fins i tot pels vorals de les carreteres, sense res que desentoni gaire. Un plaer de viatge!

El grup de granadins, bascos, catalans i australià hem compartit uns dies magnífics, en una harmonia de bona companyonia; uns viatgers amb els que retornaríem o aniríem a qualsevol altra destinació.

A tots i totes moltes gràcies i que el kiwi i la bona ventura us acompanyin.

A reveure!