Búnquers del Pirineu: la follia d'un dictador

El dijous 5 de juny vam fer una visita guiada als búnquers de Montellà i Martinet. Una visita ben interessant que serví per conèixer aquest episodi de la història de casa nostra que alguns han volgut fer seva.

Teniu diverses possibilitats de visita: la visita bàsica amb audiovisual i visita als búnquers al voltant del centre museístic i una visita més llarga que us porta fins a la Roca de la Mel i el Pas Estret.  Nosaltres, excursionistes del CEC tal com ens recorda un soci abrandat, hem fet la llarga que implica una anada a peu fins la Roca de la Mel. 

Segons el guia es tractava de fer uns 10km i uns 100 metres de desnivell acumulat. Segons el meu trac de Wikiloc que ha anat gravant tot el camí —el meu, eh! perquè tots els Wikilocs mesuren diferent quilometres i desnivells, per allò que en diuen el satèl·lit, que igual hi ha un satèl·lit per cadascú, no ho sabem— la distància ha estat de poc més de 4km i el desnivell, ai, las! d'uns 178m en pujada.

El dia feia patir mentre anàvem cap a Martinet. El cel ben cobert i guspirejant tot el camí. Potser a l'altre cantó del mal anomenat túnel del Cadí el cel s'aclareix, ens hem dit. Però, no! El primer cotxe hem arribat plovent. ÉS clar que estàvem tranquil·les perquè el meteoròleg dels mòbils, que en sap molt, ens avisava que a partir de les 10h del matí s'aclaria i sortia el sol: mira!, l'hora que comencem la visita, que bé!

I sí, a aquella hora —bé, una miqueta abans, que no cal ser tant puntual— el cel s'ha anat obrint i ha deixat passar el sol entre els núvols.

Primer de tot, cal donar les gràcies al Marc, el guia que ens ha acompanyat tot l'itinerari i ens ha explicat la història de la construcció dels búnquers. Les bones i didàctiques explicacions i la paciència de portar divuit persones jubilades—excursionistes, però jubilades—, amb un somriure i bona cara en tot moment. No sé si hem estat més fàcils o més complicats de portar que la mainada.

L'audiovisual està molt ben fet. Estructurat en tres parts diferents —la construcció dels búnquers, la guerra civil, i les entrevistes a pagesos de la zona que visqueren aquells moments—, ens han donat molta idea de com van anar les coses.

Amb un dictador preocupat, sobretot, per la seva seguretat, aliat de primer amb l'Alemanya de Hitler, tot i que al veure que venien mal dades, es va mantenir neutre, i per allò d'assegurar-se el futur, per si de cas, li va venir la idea al magí que tenia de gastar-se uns quants diners construint uns búnquers de defensa per una possible invasió dels poders fàctics "estrangers". Búnquers que van significar una despesa important de diners i de mà d'obra, d'espoliacions de camps i propietats de la gent de la zona —i al llarg del Pirineu, comptant el País Basc—, búnquers, en definitiva que no van ser mai dels mai equipats amb armament, ni utilitzats com a refugi de cap mena. Allí han quedat. Embrossats per les herbes i els matolls i conservats, els que s'ha pogut, com a peça clau per explicar la història.

Hem aprés que hi havia diferents tipus de búnquers: els de metralladora, els d'observació de l'enemic hipotètic que havia d'arribar, trinxeres i búnquers antiaeris. Es pot entrar en algunes de les edificacions i fer un tomb per les diferents galeries i te n'adones de la claustrofòbia que haurien patit els soldats que hi estiguessin destinats i, segurament, del que van patir els que els van fer per ordres d'un eixelebrat. Per nosaltres, ha estat una sortida divertida, mig d'aventura mig de repte de jugar al soldat —fins i tot podem trobar una metralladora ben posada per disparar cap a la N260—, però, crec, que cap dels que hi hem anat ens hagués fet gràcia trobar-nos-hi: ni per jugar ni en comunió amb el concepte en el que foren creats.

El camí que es segueix per arribar a la Roca de la Mel et dóna unes vistes magnífiques de la serra del Cadí, avui mig tapat per les boires que s'aixequen de terra després d'una pluja fina i constant. Predomina el verd llampant dels arbres i de la gespa florida en un paisatge que sempre t'agrada veure i sentir. La Roca es passa per dins i se surt per un forat que obliga a fer el soldat, o a fer practiques de la mili que es feia abans (que tot està per tornar!). Més tard ens enfilem muntanya amunt per dins el bosc que encara conserva el fullam sec de la tardor però on despunten ja l'herba fetgera i la prímula i una estesa d'esquellada ben groga.

Més amunt arribem al refugi antiaeri i observatori. Potser aquí sí que m'hagués agradat estar. Asseguda a les pedres, voltada de boixos, a prop d'un prat ple de farigola tot mirant com els núvols juguen amb el sol els dies de pluja, com el paisatge va canviant de la neu de l'hibern a l'esplendor de la primavera o la calor de l'estiu i els colors de la tardor. Sí, potser sí; sense enemics, però! Ni vestida de soldat, ni amb cap arma a la mà. Potser amb algunes ovelles i un gos falder al costat.

Baixem més ràpid del que hem pujat, per un camí una mica més ample que fa giragonses fins a arribar altra vegada al Parc dels Búnquers. Ens traiem els cascos vermells que ens hem posat per entrar per aquells passadissos i ens acomiadem d'en Marc fins a una propera vegada, quan acabin de descobrir més forats.

I per ser una de les darreres sortides de dijous de la temporada —la darrera amb aquesta vocal—, ens permetem el luxe d'anar a fer un bon dinar d'acomiadament de temporada al restaurant La Coma, que sempre s'hi menja bé i són ben acollidors. Fins i tot hi ha pogut dinar de gust l'única persona que s'havia apuntat per fer dinar de motxilla i que, en vistes que el menú oferia moltes possibilitats per a un bon paladar, s'ha assegut a taula amb tot el grup. 

Bon profit! 

Peguera: nobles, expòsits, miners i maquis

Ens hem situat al Berguedà per assegurar-nos que la calor minvarà una mica. Un dia radiant, un cel clar i un aire, per moments, que hem agraït tota la jornada.

La nostra fita el poble deshabitat de Peguera. Un lloc idíl·lic, de gespa verda, de prats florits i de calma, de vistes a la plana i d'espais oberts. Sempre que he vingut o passat per Peguera i la seva vall m'ha semblat que els habitants d'aquest indret havien d'haver-hi viscut bé. 

Es clar que jo sempre m'ho he mirat des de l'òptica de l'excursionista de diumenge o de qui fa vacances a l'estiu i, en cavi, les condicions dels habitants de la zona, quan tot això estava poblat, eren diferents. Però aquest petit poble arrecerat al Roc m'ha semblat que ni fet expressament per viure-hi sense preocupacions i en pla contemplatiu en qualsevol estació de l'any.

Què lluny de la realitat dels que hi visqueren al llarg dels segles! Les trifulgues ja hi eren en temps dels comtes i reis catalans. Ja l’any 1390 es realitzà el canvi de senyoria del castell de Peguera i de les parròquies de l’Alt Berguedà que estaven sota el seu domini i les preocupacions que aquest fet ocasionà entre les tres parts implicades: el rei Joan I, que vengué el domini d’aquell territori, Ramon de Peguera, que el comprà, i la que llavors encara era “vila” de Berga, que es veié perjudicada per aquesta venda. Els reis, des de temps immemorials, sempre han estat mancats de diners i sempre els han aconseguit del mateix lloc. A Joan I també li passà i vengué tot el domini directe i alodial del terme del castell de Peguera amb les parròquies de Vallcebre, Fígols, la Vadella i Cercs, terrenys que formarien la baronia de Peguera i que, en el segle XVI, s’incorporarien a la baronia i després marquesat de Gironella. Però, poc després de la venda, la universitat de Berga espolià Ramon de Peguera d’aquestes possessions al·legant que pertanyien a la vila de Berga, segons els privilegis que tenien concedits. Naturalment, Ramon de Peguera no estigué conforme i va demanar ajuda al rei (entre ells ja ho fan que s'ajuden) i el rei envià cartes al sots-veguer de Berga perquè retornessin les possessions a Peguera. Bé, ja us podeu imaginar... El conflicte s'acabà després d'unes quantes anades i vingudes. Ho voleu saber, com va acabar? Llegiu aquest article ben interessant de Josep Busquets i Castellà: "Discrepàncies entre Berga i el rei pel domini de Peguera".

Al segle XIX trobem a tot l'Alt Berguedà un dels temes més desconeguts de la nostra història. "Un dia del mes de juliol de l’any 1871. Al cementiri contigu a l’església del Roser el rector i unes poques persones es troben al voltant d’un petit taüt que tot seguit introduiran al forat obert a la terra. Conté el cos d’un albat, un menor de set anys, però en aquest cas concret es tracta d’un expòsit, un infant de poc més d’un mes abandonat en terres llunyanes i que descansarà per sempre entre les muntanyes que envolten Gisclareny". No és un fet exclusiu de Peguera, ans de tot el Berguedà on eren portats els infants des de la Casa de la Maternitat de Barcelona. Per aquells camins, en condicions míseres, molts d'ells malalts o poc nodrits, es podria dir ben bé, que anaven a morir a l'Alt Berguedà. Podeu llegir-ne més a l'article de Eduard Martín "Expòsits a l'Alt Berguedà en la segona meitat del segle XIX".

I arribem al segle XX quan la vall de Peguera es dedica quasi exclusivament a la mineria. L’obertura de les mines de lignit i l’àmplia explotació forestal per part de l’Empresa Moreta deixa una empremta important al poble; es creu però que és a partir de 1905 que la nova empresa emergent Germans Arumí, S.L. crea un autèntic complex miner —a més a més de forestal— amb totes les innovacions tecnològiques de l’època així com: transbordadors aeris, línia de telèfon fins a l’estació dels ferrocarrils catalans de Cercs, llum... Arribat l’any 1931 i amb una activitat molt pobre al poble aquest serà adquirit per compra per la família dels Olanos —més coneguts com a Comtes de Fígols— qui continuaran regentant les finques a més a més de llogar tots els pasturatges i explotar els boscos. Les mines que hi havia a Peguera en explotació eren 3: es deien Pepita situada a sota de la cantina; Moreta o Antònia i la Eureka que estava situada a prop dels pisos dels miners. La línia de ferrocarril de 9 km de llargada va funcionar des de 1910 fins a l’any 1928, l’any que van tancar les mines. Quan les mines tanquen, la gent de Peguera comença a marxar. Als anys 50 el poble va caure en l’abandonament definitiu, que va finalitzar al 1968 quan l’última casa habitada de Peguera, Can Penjarella va ser abandonada.

I el segle XX és prolífic, també, en històries de maquis anomenats bandolers per l'ordre imperant. Ramon Vila Capdevila nasqué a Peguera l'abril de 1908 i morí a Castellnou de Bages el 1963 (la masia que vam veure quan vam fer el poble abandonat del Putxot el gener de 2022). Conegut també amb els sobrenoms de Caracremada, Passos llargs i Capità Raymond, va ser un anarcosindicalista de la CNT durant la Segona República Espanyola, col·laborador de la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial i el darrer maquis català que lluità contra el franquisme. Va demostrar un gran valor, atreviment i coneixement del medi geogràfic que li van permetre una llarga vida de clandestinitat i sabotatge al règim franquista. De petit va patir cremades a la cara i la mà i va perdre la germana en un incendi a casa seva. Als dotze anys va perdre la mare a causa d'un llamp. Algunes fonts indiquen que aquest mateix llamp fou la causa de la seva cara cremada. Treballà a les fàbriques de la conca del Llobregat i a les mines de Fígols. Fou empresonat diverses vegades.

El 7 d'agost de 1963, a les 12:30 de la nit, va caure mort per les bales de la Guàrdia Civil en una emboscada prop de la masia de la Creu del Perelló, entre els termes de Castellnou de Bages i Balsareny. No va tenir ni temps de disparar. Fou enterrat a l'exterior del cementiri de Castellnou de Bages, sense creu ni referència, oblidat entre les fulles. L'Alt Berguedà el recorda amb la creació d'una ruta turistico-excursionista per la zona. La Ruta del Caracremada que podeu fer en un itinerari de varis dies. 

Fins aquí una mica d'història. Història que molts de nosaltres hem d'aprendre de zero, per no haver-nos donat la possibilitat de conèixer-la al seu temps.

El poble de Peguera és ara un poble en runes: no hi ha ni reis, ni comtes, ni miners ni maquis que resisteixin. Les cases estan esbotzades, les teulades inexistents. Tot ell és un poble fantasma amb l'excepció de l'Aixopluc que el centre excursionista de la zona conserva d'allò més bé. El castell no existeix, però la Roca de Peguera observa les pedres tirades per terra i manté viva una senyera al capdamunt. A sota, el cementiri sense morts. Als voltants uns excursionistes com nosaltres enamorats de les seves muntanyes i del paisatge, de la flora i de la caminada.

Peguera deu el seu nom a la pega.  La pega, que dóna nom a la vall, la serra, el torrent, el poble i la família dels senyors feudals que durant centenars d'anys en fou la propietària, és avui un producte gairebé desconegut, tot i que anys enrere havia tingut molts usos. La pega, anomenada també pega grega o colofònia, és una substància de color fosc, molt viscosa que s'obté a partir de la destil·lació de la trementina de pi, un líquid que segreguen els troncs dels pins. Quan la trementina es destil·la s'obté aiguarràs i un residu que és la pega negra. Aquest era també un dels recursos de supervivència de la zona, però aquesta operació és molt lenta i per això va caldre trobar altres sistemes més productius. Recordeu que, no gaire lluny d'aquí, existien les trementinaires, aquelles dones que anaven pel món guarint amb cataplasmes i herbes remeieres. 

I amb tots aquests coneixements i molts més que podeu trobar a Internet sobre la vall, el cicle "Pobles perduts de Catalunya" del CEC, hem arribat al darrer poble de la quarta temporada. Ens hem trobat a l'aparcament del Museu paleontològic de Fumanya —com veieu la vida va començar molts mil·lennis enrere, en aquesta vall—, museu que, per cert, cada vegada que he vingut he trobat tancat. Cal seguir un bon tros de carretera en pendent suau fins a arribar al Coll de Peguera amb unes vistes cap a Port del Comte i la Serra del Verd i una esplanada oberta als quatre vents. Si seguíssiu recte aniríeu a parar a les pistes d'esquí dels Rasos de Peguera, però nosaltres reculem per una pista per arribar-nos al poble de Peguera. Ja de lluny, el Roc ens observa i ens crida. La zona està magnífica i curulla de flors en un dia rialler de juny. Voltem el cementiri i pugem fins el poble on descansem a l'entrada de l'Aixopluc. Cal felicitar al centre excursionista que el cuida perquè està impecable!

La calor aquí dalt no és gaire forta i ens permet caminar descansats. Al cap de poc, podem refrescar-nos a la font de Cal Coix amb un bon doll d'aigua que aprofitem nosaltres i un parell de gossos assedegats. Baixem fins la Cantina, algun temps casa de colònies, i una de les edificacions dels miners en temps de feina. Ens equivoquem una mica de camí i arribem a prop de la mina Eureka que no veiem. Reculem i encetem el corriol entre el bosc en una forta pendent que les dones vocals emprenem a poc a poc, parant i respirant, pas a pas. Quina diferència d'uns anys enrere! Valga'm Déu! Les forces ja ens flaquegen, les gotes de suor ens amaren, però arribem al Collet Mercadal on els altres ens esperen tot prenent el sol.

Ara el camí fet pista va de baixada i ens permet anar al davant. Travessem un prat magnífic d'estora verda que conforma el Coll de la Creu de Fumanya. Més endavant, el bosc continua al voltant nostre i la calor puja de graus. Ja som al migdia i s'imposa una parada per dinar en un lloc ombrívol. Les presses i la gana ens fan menjar en un marge, però ben asseguts; sempre passa que uns metres més enllà hi ha un lloc més espaiós. 

I tornem a arribar a la carretera, prop de Sant Mateu de Fumanya que deixem per visitar un altre dia, perquè els que havien d'anar al davant van al darrere i els que havien de seguir els vocals van al davant. Els trobem tots parats sota l'ombra d'un únic arbre! Potser per això han corregut?

Avui, ha estat un dia complert. No hem anat dos vocals; n'hem sigut tres! Les dues noietes i un noi ben agradable que feia practiques de vocal... amb nosaltres! Jo crec que li han de donar el carnet de seguit! Segur que es posarà la gent a la butxaca com ha fet avui i, és clar, no en parlem de les gambades que pot fer. Bastant experimentat, ja: res de ser de la primera volada!

I així, entre comentaris i riures de bons companys i satisfacció pel dia compartit entre tothom, arribem als cotxes i ens acomiadem fins la temporada vinent tot desitjant que n'hi hagi una altra i que tothom passi un bon i descansat estiu. Esperem poder-nos retrobar tots plegats!

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/peguera-217115519

Dàlia (Dahlia)

La dàlia

Colliré una dàlia
que tingui cent pètals
com paperinetes
on cauen les gotes
del rou de la nit,
i sobre la pàgina
les vessaré totes
perquè es tornin lletres
i pugui fer els versos
que el cel hagi escrit.
Me'ls dictarà l'aire
amb l'olor que exhalen
la mel de les bresaques,
la fruita i les flors...
Jo podré escoltar-ne
la dolça tonada,
i per a vosaltres
serà font de versos
nascuts de la dàlia
que al sol s'ha desclòs.

                                (Joana Raspall)

Caminant amb Víctor Català per l'Escala

Avui, una de les grans. Una escriptora, una dona avançada al seu temps i que va haver d'escriure amb sinònim per poder publicar.  Caterina Albert nasqué a l'Escala i no se'n va moure, tot i que algunes fonts afirmen que viatjà per Europa, sobretot a Itàlia i alternà l'Escala amb Barcelona. Més coneguda per la seva obra "Solitud", nosaltres hem volgut fer-li un homenatge amb el segon volum del recull de Contes editat pel Club Editor. Un recull que parla de la infantesa, de les dones que amagaven pel fet d'haver tingut un fill "il·legal", de la política del seu temps amb el rerefons de la Setmana Tràgica, de feminisme, del dolor, de la fragilitat, de la violació i de la força dels personatges.

Són uns contes que s'han de llegir i rellegir perquè sempre trobarem alguna cosa més que la Víctor Català ens vol dir des de la seva opció de persona lliure que no atén a convencions socials ni polítiques, que esdevé una critica al seu temps, respectuosa amb la diferència. Ella mateixa ens diu en la presentació d'aquest segon volum: "El remei, doncs, per a mantes xacres de l'opinió consistiria en la llibertat d'actuar, de manifestar-se francament totes les opinions; però... Però hi ha moments oportuns i moments inoportuns per aplicar-lo, aquest remei, i abans d'obrir la boca cal escatir si l'actual, de moment, és propici a la llibertat o si, per contra, i tant aquí com a Pequín, el mos...pels altres, és el distintiu i l'aspiració suprema de tantes minories..."

Víctor Català és narració, és llibertat de pensament i és riquesa de llenguatge. D'un llenguatge que, per a nosaltres catalans del segle XXI, ja hem de rebuscar al diccionari; tantes paraules perdudes, tantes paraules foranes que ens han empobrit la manera de parlar. Perquè, tot i que vulguem saber molts idiomes, hem de conservar el nostre; tot i estar tan influenciats pel castellà i l'anglès, hem de utilitzar el nostre. Reivindicar-lo, reaprendre'l, usar-lo a tot arreu encara que ens costi o ens faci sentir estranys amb nosaltres mateixos. En fi: creure-hi!

I hem caminat pels voltants de l'Escala en un dia ja força estiuenc amb la lectura d'algun conte del recull de Contrallums i La Mare Balena. Hem sentit la fragilitat i la innocència de la mare Jesús Maria de la Purificació a Conversió, amb el marrec eixelebrat i incendiari de la lluita als carrers durant la Setmana Tràgica, i la "bogeria" que porta al perdó i a la conversió de l'al·lucinació del fill perdut. 

Hem patit, encara que no hem pogut acabar de llegir, amb La Pua de Rampí quan la pubilla marxa amb la coca de pinyons i anxoves salades i dauets de codony cap a Suriola i torna cap a casa havent-se entretingut una mica massa, apressant el pas un poc neguitosa per la proximitat de l'hora llostre... quan percep la bafarada agra de vi negre, de tabac recremat, d'immundícia... 

Ens hem deixat de llegir La mare balena que ja estava preparada, però, no hi ha temps per a tot. Que no en dic res perquè us el pugueu llegir sencer i sabreu que el senyor mestre de la vila, així que hagué esment de la tragèdia, congregà els alumnes a l'aula per fer-los veure com les petites causes produeixen grans efectes.

I en homenatge a tots els contes hem començat la ruta davant l'estàtua del Petit Príncep que, des de la roca, talment la sireneta, es mira el poble de l'Escala, un poble mariner esdevingut ben turístic a l'estiu.

Hem pujat, barrets a la closca, tapats braços i cap per no agafar una solellada, cap a l'ermita de Palau. Un jaciment medieval que pertany al municipi de Torroella de Montgrí, un petit temple romànic en ruïnes i vestigis d'un petit poblat que tindria els seus orígens en època romana. No s'ha pogut precisar la cronologia del jaciment encara que algunes de les restes ceràmiques trobades fan sospitar que aquest paratge ja estava habitat entorn el segle II aC, on s'hi hauria ubicat una vil·la romana. De fet, la vil·la romana, que ha originat el topònim, presenta vestigis en una extensió molt considerable i es trobaria a prop de l'important camí d'Empúries, una antiga via romana que creuava el massís del Montgrí i connectava Empúries amb Girona.

Hem pogut descansar a l'ombra entre ciris encesos i imatges religioses que ens han fet sospitar que encara s'hi deuen fer algunes trobades o aplecs, no ho sabem.

Continuem el camí amb els vorals ben verds i florits. Un camí arbrat que acaba en una recta ben llarga amb pins a banda i banda i que ens porta fins el mirador de Punta Ventosa on ens retrobem amb el mar. Avui, un dia lluminós, l'aigua brilla sota nostre, les onades tranquil·les acaricien la roca i el penya-segat i ja pensem en capbussar-nos-hi una mica més endavant, quan estiguem un xic més acalorats.

A partir d'aquí anem vorejant la costa pel GR convertit en camí de ronda. Un camí de pujades i baixades que ens fa alentir el pas: cal mirar bé on posem els pals i els peus, cal cercar el lloc més adient per anar baixant sense relliscar ni fer-nos mal, cal pujar a poc a poc, alçant bé les cames i anant amb compte amb troncs i branques que sobresurten dels arbres. L'espectacle de costa és superb, però hem de mirar a terra, ajudar-nos si cal, que tots i totes tenim ja una edat. Ai!, com recordem quan saltàvem lleugers com daines i isards! 

El camí es fa lent. Hem d'anar parant i esperant a tota la colla, no treure'ns els barrets del cap i anar xarrupant de les bosses d'aigua que portem a les motxilles. Arribem a racons de cala ben reduïts, quasi per a bany individual. A peu d'aigua descansem i admirem com uns joves estan ben fresquets banyant-se a l'aigua transparent, amb matalàs d'escuma o sense.

Tornem a enfilar-nos amunt pel guirigall de rocs i pedres i traspassem una zona ben florida de sempreviva, els botonets grocs que semblen d'or entre flors blanques diminutes. Quin goig de natura! I sense gaire gent; bé, sí, un jovent que baixa el que nosaltres pugem com cabres saltironant.

I, en determinat moment, mentre esperem, prenem la gran decisió: ens quedem aquí mateix a dinar. Uns a sobre els rocs del camí, altres, que ja glatien feia estona, cap a dins de l'aigua. Unes sirenes dins el mar, una remullada ben plaent, un treure`s la calda de sobre. Els altres dinem i, sobretot, bevem. Una bona estona de repòs, que ja és hora de migdia i ens cal remuntar encara una estona més per sobre del Racó del Rec Fondo. Llegim i marxem.

Ara cal continuar parant esment del sòl pedregós i de les arrels dels arbres. I, sobretot, no anéssim gaire més cap a la dreta: el tall de roca és prou profund i potser no cal caure a l'aigua de tant amunt. Resseguim el GR tot i que hi ha un caminoi ben bé per la punta de l'espadat, però no ens hem refiem, que un mal pas ens pot costar una remullada no volguda. Sempre veient el mar, és un tram ben bonic que passa entre arbres baixa fins a arribar a les envistes de cala Montgó, un racó de Costa Brava tal com ens diu la cançó. A la punta de la petita península, la torre de vigilància encara esguarda si venen pirates de mar enllà.

A tocar d'aigua ens fem la foto obligada de conjunt, un cop ens hem aplegat tots i totes. Ens la fa aquell noi que adopta unes postures ben divertides per fer una foto! (No la que s'eixarranca, no!, el que s'ajup!).

La segona gran decisió ha estat escurça una mica el camí, que l'excursió és prou llarga i hauríem d'arribar abans de fer nit. I ens deixem la volta al penyal de la torre i la pujada fins dalt. Travessem la urbanització de la cala, ja plena de gent que no deu treballar un dimarts de maig (que nosaltres també en portem una de noia d'aquestes) i que ens meravella que hi hagi tanta gent que pugui gaudir en dies laborables.

Arribem altra vegada a la costa. Segons uns wikilocs queden uns cinc quilometres per l'Escala, en d'altres menys, però: Així i tot, donem al possibilitat que, qui vulgui, es quedi a fer mandra per aquí, els altres anem més lleugers cap als cotxes i els recollim més tard. Tercera gran decisió: decidim fer tots plegats els cinc quilòmetres que potser queden!

Anem vorejant la costa per sobre l'espadat per un camí més planer, sense tan rocam i gaudim més de les vistes de l'aigua. Al fons, el golf de Roses,i el poble de Roses, Empuriabrava i darrere de la punta que es divisa, Cadaqués que no veiem des d'aquí.

Però aquest tram se'ns ha fet curt i ja podem albirar l'Escala amb el seu port. No us refieu —ens diu una companya assenyada— és més llarg del que sembla! Al cap de poc ja voregem el port, sota un sol que encara crema i encetem el passeig a la recerca d'un bar amb taules a l'ombra. Empresa difícil; totes les ombres ocupades. Encara bo que, al final del passeig, hi ha una gelateria que té begudes de llauna fresques i... gelats! Una delícia de gustos i colors per acabar la jornada.

La Víctor Català? L'hem abandonat al passeig que ens ve més de gust llepar sucre o beure alguna torrada suau. Segur que ella, dona de món, haguera fet el mateix! 

Això sí, la darrere recomanació: no deixeu de llegir els tres volums dels contes. Us ho passareu tant bé com menjant un gelat a la fresca!

 

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/caminant-amb-victor-catala-per-lescala-215486306

Per molts anys!

I un més, avui! 

 

Encetem la dècada del 7. És maco el 7, si no fos pel que significa anant al davant. Però, hem arribat fins aquí, qui ho diria. 

 

71 són ja molts anys i tinc poca cosa a dir. No soc jove, ja, encara que la gent s'entesti a prolongar la joventut fins als 80 i 90 anys; però jo penso que als 70 ja ets gran; et mereixes ser gran! És la reivindicació d'un dret. Arribar a gran no és fàcil. No tothom hi arriba. Fa il·lusió i al mateix temps una mica de basarda quan penses que en queden menys dels que has viscut. I a mi, encara em fa il·lusió la vida. Encara que hagi de deixar de fer coses i adaptar-me al que anirà venint. Les limitacions físiques, la soledat, la poca agilitat de pensament; l'adonar-se'n que coses que podies fer et costen el doble de temps que fa uns anys en fer-les. Observar que el món va deixant de ser el que has conegut: ara amb més màquines, més impersonal, més distant, amb uns contactes només de WhatsApp o amb el començament d'IA. Que truques per telèfon per informar-te de quelcom o demanar que vinguin a arreglar alguna cosa i et contesta una màquina que ni t'entén encara que t'entestis a articular bé els fonemes catalans.

 

Em veig amb la mirada perduda mirant el pati: les margarides i l'orquídia que floreix cada any; el romaní i la menta, els ciclàmens a l'hivern i l'hortènsia si aconsegueixo que duri un any! Mirar el pati, perquè ja no puc treure el cap per la finestra i veure la punta de la Tossa Pelada, ni la plana de Solsona.

Aguantar cantant i anant als concerts; pintar quadres que ara, no ho havia fet mai, penjo per la casa. I recordar les caminades que, possiblement, es van acabant.  I mirar les fotos de viatges que em faran reviure llocs i coneixences i companyies del passat.

Ui, que melancòlica estàs Núria, em direu. Però em sento sempre així abans de fer un any més. Ploro una mica la vigila, intento fer el cor fort el dia que toca i l'endemà torno a tirar endavant. Fins que no pugui; que això també vindrà.

Demà em toca revisió dels audiòfons que fa ja més de vint anys que porto. Em compraré un ram i encarregaré unes pizzes vegetarianes per dinar. Avui he fet un pastís de iogurt, poma i plàtan sense sucre. Però demà, si en trobo, em regalaré quatre ostres i el llibre de la Memòria dels Catalans d'en Borja de Riquer; ei, si a Badalona hi és! que cada vegada perdem més llençols a les bogades.

Ja veieu, tot molt quotidià, molt de cada dia, per arribar al 24 del mes sense gaires escarafalls.

No convidaré ningú. L'any passat amb els 70, tampoc ho vaig fer. Me'n vaig anar als Banys de Sant Vicenç i em vaig fer un trau a la templa anant a veure la neboda gran que, possiblement, no trucarà. La petita no ho sé.

Però, malgrat tot, estaré encantada de fer un any més. I em faré alguna foto a mi mateixa —un selfies, en diuen, que costa molt dir-ho tot en català i sembla que ets més modern en anglès—. I d'aquí uns anys, si hi arribo, me la miraré i em diré: mira com estaves de bé als 71 anys!

                                    En hores buides,

si m’entengués, la lluna,
li parlaria.

Sóc poca cosa:
com pot ser gran la pena
que porto dintre?

El temps no passa,
només passem nosaltres;
en diem viure.

Gran companyia
la dels records que sempre,
fidels, retornen.

Jo caminava
creient que estava quieta
i el món corria. 

 (Joana Raspall)  

PER MOLTS ANYS, NÚRIA!