Una sortida tranquil·la. Una matinal ben fresca tot i que es prometia un bon sol. Però hem tingut núvols ben potents tota l'estona de caminada, fins que no hem arribat altra vegada a Avià on ja ens ha sortit el sol per prendre un cafè.
L'arribada al punt de trobada lenta i accidentada. Alguna ha arribat ben d'hora preveient tallades de carreteres pel Maresme i els dos Vallesos a causa de la vaga de docents. Altres a dos quarts de deu encara estaven a Cerdanyola o a Badia, a l'AP7 o a Sallent els més avançats. Una mica tard, però hem pogut esmorzar una mica tots, alguns ben descansats i altres a peu dret i hem pogut començar l'itinerari. Sort que, aquesta vegada, era una excursió planera i curta. Abans de començar, però, felicitem de cor al nostre sant Josep, vocal com cal.
El paisatge està magnífic. La verdor s'imposa i amb els núvols negres destaca més, és d'una saturació pujada. Els arbres brotant i florint i al terra les petites violetes ja han tret el cap.
Seguim un bon tros del GR1 passant per Gorans i per la masia enrunada i coberta d'herba de Casancots. Quina llàstima de masies quan les veus, encara orgulloses, mostrant el seu esquelet. Quantes històries deuen amagar, quanta gent han vist passar! Sembla que els últims masovers en marxaren per les males condicions de la casa.
Una mica més endavant ens trobem amb el Molí de Casancots; el camí passa per davant de la enorme bassa. És un antic molí fariner del municipi d'Avià inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, al costat de la riera de Clarà. És un molí hidràulic d'una mola que rep la transmissió a través de
l'aigua que prové de la bassa, que es troba a un nivell
superior a la
casa, i que cau a un rodet metàl·lic horitzontal que acciona l'arbre. Documentat des del segle XVIII. És el molí de la casa d'en Cots o Casancots.
Els actuals propietaris l'adquiriren el 1888 i l'ampliaren per tal de
poder-hi viure el 1899. Hi ha diversos carreus gravats amb les dates de
la construcció, les diverses reformes, etc. Al segle XIX
i inicis del XX aquest molí funcionava a ple rendiment. Hi havia un
molí de farina i un escairador de blat de moro que va estar actiu fins
fa pocs anys. El molí fariner és d'una mola, i l'aigua que sortia
s'aprofitava per moure l'escairador.
Avui tenim sort i veiem el Salt del Molí de Casancots en tota la seva activitat. Un doll d'aigua ben 
abundós. Per arribar-hi cal desviar-se uns cinquanta metres de la pista principal, fang i aigua que ja ens saluden a cada sortida del que portem d'any, i arribem a la part superior de la balma per sobre de la riera de Clarà. La
balma té unes dimensions màximes de 35 metres d'amplada per una
profunditat de 10 metres i 3 d'alçada. Quan la riera entra en activitat,
s'origina aquest bonic salt d'aigua. Coneguda
des de temps immemorials. Inèdita en els catàlegs espeleològics,
membres del GE Badalona la visiten el setze de desembre del 2017 i en fan els corresponents
treballs de catalogació. La riera es precipita per un salt de 10 metres, just a sota del salt trobarem hi ha la balma de Casancots.
Gràcies al cel que ha plogut tant ara ens regalem la vista amb aquests saltants i les botes amb banys de fang.
Reculem cap a la pista, tornem a travessar la riera aixecant les puntes dels peus perquè no entri tanta aigua dins les botes i ens desviem un xic cap al pont de la riera de Clarà, amb un saltant i un petit gorg que ens enamora a tots i ens hi fem la foto de conjunt. 
Més endavant, seguim cap a la masia de la Riereta on cal apartar-se lleugerament del camí per veure un petit salt sortint del pont de la Riereta. La masia, ara casa rural, era també un antic molí fariner. És un edifici que està considerat patrimoni immoble per la Generalitat i està protegit legalment des del 2011.
" El molí no estava encara en funcionament a inicis del segle XX perquè no apareix al Registre de 
Matrícula Industrial d'Avià. La primera notícia històrica apareix al Cadastre de 1767, quan Antonio Camps n'era el propietari al mateix temps que el mas de la Riereta i Lluert de Clarà,
cosa que ha fet pensar a historiadors que dataria d'aquesta data. Luis
Blanxart pare en fou el propietari el 1856. El seu fill va organitzar a
la Riereta i al molí una explotació agropecuària moderna que va estar
vinculada a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre" (Extret de Viquipèdia)
Molt a prop del molí, la granja de la Riereta, patrimoni arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, amb diferents coberts i edificis tots en activitat.
Des d'aquí, immersa en un camp ple de verdor es domina ja l'ermita de Sant Serni de Clarà. El Roc de la 
Monja, el Roc de Palau i la Costa de Serrapinyana l'agombolen i l'arreceren dels vents del nord del Berguedà. Sant Serni és una església reconstruïda al segle XVII sobre una església romànica anterior, al municipi d'Avià, protegida com a bé cultural d'interès local. Les primeres notícies del lloc de Clarà i del castell de Clariano
són l'acta de consagració de l'església de St. Martí d'Avià, al 907. El 
1003 es tenen notícies de l'església advocada a St. Sadurní que el
comte d'Oliba cedí, juntament amb sta. Maria d'Avià, al monestir de Sta.
Maria de Serrateix. Al segle XVII l'edifici romànic fou substituït per
l'actual construcció. Durant la Guerra Civil fou malmesa i s'hi abandonà el culte. A principis dels noranta del segle XX, després d'una campanya de neteja, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya atorgà un crèdit per poder iniciar-ne la restauració. Avui en dia, s'hi fan alguns concerts .
Lany 1854, quan només tenia setze anys, el pintor Marià Fortuny i Marçal
va residir temporalment a la zona fugint de l'epidèmia de còlera que
assolava Barcelona. Durant l'estada va pintar tres quadres, entre els
que destaca "La Vall de Clarà", en el que s'observa l'església de Sant
Serni així com altres masos propers: la Riereta, l'Hostal del Gran Nom i
els Porxos. Aquesta pintura es troba al Museu Comarcal Salvador
Vilaseca de Reus.
El camí de tornada segueix un primer tram al costat de la carretera amb un aire ben fred i veient les nuvolades i les boires per sobre de Queralt. En lloc d'anar directes cap a Avià, es desviem per passar per les Roques de Codines. Un rocam erosionat que cal baixar fins a una roca ben llisa , tan llisa que sembla una esplanada per fer un aplec. Al mig un petit monticle que no sabem pas endevinar què és i tot el lloc ballat i amb una càmera encastada a la roca que ens mira.
Reprenem la marxa per un petit corriol fins a desembocar a una prat verd que ens serveix de taula per dinar. Després del descans, ens dirigim cap a Avià tot veient com els núvols s'obren, el temps s'aclareix i comencen a sortir unes llenques de sol que ens fan pressuposar que hauríem tingut calor. Però que també és una salutació a la primavera que encetarem demà.
I posats a fer que és l'hora del cafè, ens el fem servir amb trossos de coca regalada pels del bar.
