La Mussara: entre boires, vent i misteris

Un dels pobles perduts més "famosos" i amb més literatura és el poble abandonat de La Mussara, a la comarca del Baix Camp, dins del municipi de Vilaplana. 

 

El dia 10 d'octubre, la nostra recerca de pobles perduts ens porta fins el poble en un dia sense boira, sense vent i, qui sap, potser amb algun misteri esotèric del que no n'endevinem la naturalesa. Un dia lluminós, d'un cel blau que retalla les muntanyes de Prades, un grup de gent disposada a seguir aquests camins ancestrals i a conèixer una mica més la geografia catalana i els pobles que van formar de la seva història.

 

Ens retrobem a l'aparcament del Refugi Nou de la Mussara, que ha reobert portes aquest mes de febrer després de la finalització de les obres de millora impulsades per l’Ajuntament i incloses en el projecte redactat per la Diputació de Tarragona.

 

I avui, dediquem la nostra sortida al 150è aniversari del CEC en aquest poble precisament. Lloc on ja existia un refugi, actualment en runes, sobre un mirador natural de tota la plana i el mar, inclòs en dies de molta claror, la serralada de Mallorca. El refugi de les Airasses fet construir per Ciriac Bonet que el cedí al Centre Excursionista de Catalunya.

Però, deixem el refugi pel final de l'itinerari.

 

Iniciem la caminada al mateix poble de La Mussara, coneixent més de la seva història i el seu entorn, davant l'església apuntalada amb ferros i la bassa ben buida d'aigua El poble situat a 990 metres sobre el nivell del mar, ofereix un mirador espectacular sobre tot el Camp de Tarragona. Ha tingut sempre una població molt variable i ha estat objecte de diferents misteris i llegendes així com de successos històrics. 

El seu origen és molt antic: ja es presenta en una acta de concòrdia de l’any 1173 entre el rei Alfons I el Cast i l’arquebisbe de Tarragona, quan el nucli ja estava poblat, i la seva església consta en una butlla de Celestí III de 1194. D’època anterior a aquestes dates s’han trobat restes sarraïnes. El nom prové de l'àrab "mussara", passeig, lloc per a passejar-se i, és ben veritat que el dia d'avui, sense la calor de les jornades precedents, convida a un bon passeig. Quan plou, l'aigua queda retinguda al petit embassament natural que hi ha vora el poble i és per això que la gent del lloc eren anomenats ranes.

Pel que fa als vestigis més importants de la Mussara, s’hi endevinen les restes d’una església gòtica, posterior a la romànica del segle XII, damunt les ruïnes de la qual es va edificar l’església actual, dedicada a Sant Salvador i engrandida el 1850, any en què es va bastir el campanar. L’interior resta molt malmès per actes de vandalisme, donat l’estat d’abandonament general ―és l’únic edifici del poble que queda dempeus. 

El camí baixa passant pel Coll de les Pinedes cap a la Rassa dels Descarregadors i s'acosta al riu del Gorg entre pinedes que ens ofereixen la seva ombra. El lloc fa de bon caminar i ens permet xerrar una mica entre nosaltres. Algunes de nosaltres anem mirant el terra per si veiem rastre de bolets, però encara està força sec i ni els "dolents" han tret el cap. Les Muntanyes de Prades ocupen força extensió,però, han estat sotmeses a una intensa explotació que n'ha causat el deteriorament progressiu. Malgrat això, s'hi conserven encara algunes peculiaritats com són la presència, única a Catalunya, de colònies de roure reboll (Quercus pyrenaica), a 900 metres sobre terreny silici, i la supervivència del frondós bosc centenari de Poblet. A les terres baixes es troba el pi blanc i el pi pinyer introduïts per l'home, i a les obagues de zones altes creixen teixedes amb abundància de grèvol. 

Les Muntanyes de Prades estan incloses dins el Pla d'Espais d'Interès Natural de Catalunya, i existeix el projecte de declarar la serralada com a Parc Natural.

Arribem fins el Pla de les Vaques on trobem les restes del campament militar de tir dels "Castillejos" ara completament abandonat i amb la vegetació que se l'ha anat menjant literalment. Els murs derruïts de les parets ens serveixen per reposar. Los Castillejos va ser un campament militar situat al terme municipal d'Arbolí, al Baix Camp, destinat a albergar els que realitzaven milícies universitàries. Aquest campament va estar actiu de 1950 fins a l'any 2001. Ara, ni rastre. Jo encara puc recordar algunes de les edificacions, els que no ho han vist, és difícil que em creguin!

Des d'aquí, continuem per la pista més assolellada que ens permet unes vistes cap al mar i ens fa adonar que encara no hem arribar a temperatures hivernals. El sol és potent i la màniga curta s'imposa, la pineda s'aclareix una mica i el terra és més sec. L'hora del migdia està orientada a fer un bon dinar de motxilla, que és el que portem, abans de fer la pujada cap a La Mussara. 

Agafem el corriol ben dret que ens puja amunt en poc temps, pel camí de les Camponelles, tot sortejant els rocs, alcen les cames (els que les tenim curtes) i fent equilibris (els que les tenen llargues), Fins i tot sembla que pugem, el que sent diu "un grau" de roca, ajudats per un valent cavaller sortit de la no-boira.

I arribem al refugi antic de Les Airasses, el del CEC. S'imposa una fotografia d'aquests socis i sòcies que han volgut participar en aquesta important commemoració. 

L'edifici de Les Airasses és totalment quadrat d'una sola planta i ocupa una extensió aproximada d'uns 40 m² amb una alçada aproximada de 2,50 m. Les parets són fetes de pedra i en cada un dels quatre angles hi ha un contrafort que falca l'estructura. L'edifici està dividit en dues estances. L'entrada era a la paret del cantó de ponent i tenia tres finestrals en cada una de les cares, la coberta ha desaparegut. Hi resta una placa ben guixada.Fou inaugurat el 14 de novembre de 1926. L'arquitecte fou el reusenc Domènech Sugranyes i Gras, arquitecte modernista i noucentista, conegut per ser el primer successor d'Antoni Gaudí al capdavant de les obres de la Sagrada Família. El responsable de les claus i la seva conservació era l'alcalde de la Mussara; quan el poble restà abandonat començà una ràpida degradació igual que la resta del poble. 

Des d'aquí dalt es domina tot el paisatge, el mar, potser Mallorca, i la serralada dels Port de Beseit, amb la punta del Caro. 

Pensem que, ja que és l'aniversari del CEC, potser, valdria la pena d'esmentar-ne la seva història en un plafó al costat del refugi. Hi ha històries i història que seria bo de recordar. És una idea que oferim a la Junta de l'Entitat.

I tornem a ser al poble de la Mussara, avui sense boira, sense vent, però, qui sap, amb misteris per esbrinar. De totes maneres donem fe que no ens ha desaparegut ningú, que estem tots sans i estalvis en aquest marc incomparable i amb la satisfacció d'haver participat en l'aniversari del CEC.

Per molts anys a tothom! 

On va l'educació?

Ara sembla que és el moment de parlar d'educació i sempre me n'he queixat d'això. Penso que hauria de ser un tema de debat quasi quotidià, de tot l'any, vaja! Però ens acostumen a parlar-ne al començament de curs, al setembre i al final de curs, pel juny. Dos moments bàsics això de començar i d'acabar i la resta de l'any anar passant com es pugui, que els mestres fan moltes vacances i els de la pública són molt funcionaris (coses amb les que no acabo d'estar d'acord).

Però avui m'han passat un article de "El Nacional.cat" escrit per Josep Sala i Cullell des de Trondheim, Noruega, on està treballant i es pregunta "A qui li importa l'educació" I me l'he llegit. I he trobat moltes coses encertades, considerant que ja estic fora del sistema des d'aviat farà dotze anys, que han passat amb una rapidesa abismal i durant els quals han canviat molt les coses; o potser no tantes. 

Ha canviat la societat, com és normal. Hem fet una societat cada vegada més depenent d'nternet, de les xarxes socials, dels mòbils i els programes informàtics, oblidant que molts de nosaltres, "progres", ens queixàvem de la proliferació d'antenes que això suposava. I guaita, ara no sabem estar-nos de portar el mòbil a la butxaca. Plataformes digitals, xarxes socials, intel·ligències artificials, WhatsApp i  tecnologies punta que fem servir diàriament i "prohibim" als estudiants, quan nosaltres mateixos no sabem arribar a un lloc si no ens ho ensenya el Google Maps.

A classe, però, continuem amb els llibres de text (o no), passem de llarg la lectura comprensiva que hem perdut tots plegats, fem escarafalls amb les proves PISA per mal gestionades pel departament d'Educació i, en definitiva, pel govern. Un govern que res no va amb ell. La culpa és sempre "dels altres", uns mestres que han d'omplir formularis i aplicatius i programacions sense haver vist la cara d'un infant. I sí, ja sé que exagero una mica, però una mica només!

He vist passejar-se consellers d'educació pels passadissos de les escoles saludant "amb gràcies" als nens i nenes, tancar-se al despatx de les direccions i sortint amb un somriure davant la cara de pomes agres del director del centre que li anava al darrere. He vist plegats de braços, en molts moments, als representants laborals (digueu-ne sindicats); no sempre, però alguns força. He vist canviar el llenguatge: objectius, valor, competències.... i les sigles: ACI, PDI, PGS, PI, tots per anomenar sempre el mateix, com si canviant el titolet canviéssim el fons i ja problema resolt. I no us dic res quan ens hi feien posar numerets: ACI 1, ACI 2, ACI 1.1.1... i així anar fent. O quan canviaven el format i la manera de dictaminar les necessitats educatives especials per no dir el que s'havia de dir.

Hi ha una frase de l'article que m'ha fet basarda tot i saber que ja hi estava d'acord abans de llegir-ho: "Tenir un sistema educatiu que s'ensorra respon exactament a la voluntat dels nostres polítics". Tota la càrrega de pressupostos, tota la prioritat de govern, tota la reivindicació dirigida a fer un món dedicat al turisme i a la construcció. Una societat que despullen de la possibilitat de millora social. Tu no serveixes? doncs fes de cambrer o d'obrer que en necessitem molts. I mentrestant no cal que valorem el personal sanitari ni educatiu, que facin el que puguin i si no poden demostrar els resultats que esperem doncs, canviarem el nom de les coses i semblarà que ens n'ocupem molt. Això sí, al setembre i al juny.

Preparar el curs, amb una vaga convocada pels mestres pel setembre: no, això no cal. Tres mesos perduts per no fer res. Ara la culpa la traspassem als mestres, i fet. Sempre es queixen i mira les vacances que tenen!

Mentre, els infants, els joves, surten amb un nivell que no els qualifica pel que demana la societat. El nivell de les proves PISA és baix? Doncs, no les fem: ai!, els mestres no ens han estès i mira, ara no ho podem arreglar! 

Que els infants i joves surten sense una lectura adequada de textos? Ui, han de llegir més! Quan ben poca gent llegeix d'una manera comprensiva ja! Si no, mireu-vos els missatges dels facebooks i dels WhatsApp: no només no es llegeixen bé quan es donen instruccions i informacions, si no que ja s'obvia escriure'ls bé. Total, només que es tingui la intenció d'escriure ja n'hi ha prou. Això és el que diuen molts amb el català: que fas faltes d'ortografia o de gramàtica? No et preocupis, la intenció ja val: tu escriu, encara que sigui malament. No sé si passa a d'altres llocs això, però no veig que els anglesos, els francesos o els castellans indueixin a escriure malament el seu idioma. 

I llavors és quan ens preguntem: on va l'educació? I és una pregunta antiga. Recordo que quan estudiava pedagogia hi havia un llibre de l'Ivan Illich que ja es preguntava això mateix, No ho recordo exacte, però es devia publicar els primers anys setanta o els darrers seixanta del segle passat. I, crec, que han passat anys! Ara que celebrem esdeveniments passats, com la Marxa de la Llibertat, podríem calcular que uns 60 o 50!

Ara, no acabes d'endevinar exactament quin és l'objectiu prioritari i a llarg termini dels nostres governants. És com si anessin solucionant temes a mesura que van sorgint, alguns ben enquistats, però, crec jo, sense visió de futur, sense un objectiu clar de cap a on dirigir-se: total, d'aquí quatre anys serà un altre (si s'arriba als quatre anys, és clar) i després d'una Llei Suárez vindrà una Llei Wert, o una LLei Niubó, o Illa, o la que faci falta per anar tirant i tirant, que els infants es queixen poc i els mestres, ja se sap, es queixen sempre i s'ha d'aguantar, que són quatre dies i qui dia passa any empeny!

Em sap greu escriure així, perquè hi professors, equips directius, mestres, famílies, pedagogs... que hi han deixat la pell, que han intentat canviar el sistema, que han cregut amb allò que feien, encara que gairebé ningú els hagi valorat (si més no a la pública, que son funcionaris i és el que toca, treballar i treballar),

De vegades penso, i no sóc la única, com és que tres anys de República del segle passat, van canviar i l'educació i van suposar un pas tan important i  van fer molt i molt més que uns seixanta anys següents, al menys pel que fa a Catalunya, que és el que hem de defensar.

M'he allargat una mica i potser no tothom que llegeixi l'escrit està d'acord en tot; només faltaria! Però estaria bé que s'iniciés un debat sobre l'educació entre els professionals que toquen la realitat cada dia i no depenguéssim tant de subvencions o dels inicis i els acabaments. Ha de ser un debat permanent, que no s'acabi mai i l'hauria de motivar i facilitat els governants que ens volen governar.

Em temo, però, que tenen altra feina.