Un dissabte a La Vansa per fer la darrera caminada "oficial" del curs (queda la extra de Sant Joan a La Catalunya Nord, les colònies que en dic jo), però aquesta, per la gent
que no disposa d'uns quants dies seguits o té altres compromisos de
revetlla i de foc, acostuma a ser la darrera. I, aquesta vegada,
aprofitant la Vall de La Vansa i una autora que n'és descendent, hem fet
també la unió del cicle "Pobles Perduts" amb el cicle "Caminant amb
Lletres".
I ha estat un encert i un goig comptar amb l'autora de l'obra "La música que sona quan s'acaba la cançó", la Marta Grau que ens ha acompanyat en tota la caminada i hem gaudit conjuntament d'aquests paratges, del verd de La Vansa, de les flors i del poble abandonat de Banyeres, darrere mateix d'Adraén d'on prové la seva família.Banyeres de l'Alt Urgell, cal especificar. Perquè n'hi ha d'altres de Banyeres: la del Penedès, la més_1.jpg)
coneguda. Però, m'atreviria a dir, que la de l'Alt Urgell és la més desconeguda per la majoria de caminants d'aquesta jornada assolellada, amb un xic de calor que no ha fet del tot nosa. Hem pogut anar parant i llegint els fragments del llibre, hem pogut tornar a veure, allà al fons de la Vall, tot resseguint el riu Bona, l'ermita de Sant Julià dels Garrics i hem endevinat on són el Cussarell, cal Quintona, cal Perabaixa, cal Secalló i cal Julià, la meva darrera possessió.
El camí, pràcticament tot pista, ens ha donat una idea de la immensitat d'aquesta natura: la Tossa Pelada al davant i un xic a l'esquerra la muntanya de l'Arp amb el Prat Llong i les pistes d'esquí de fons de Tuixén-La Vansa. Per darrere el Port del Comte i més a l'esquerra un cogulló del Cadí. Cap a la dreta, de tant en tant, treu el cap el Puig de les Sarraïnes, per sobre de Colldarnat i Montant de Tost. Tot un espectacle per fruir-ne.
Hem començat la trobada al coll de La Trava, que segons molts mapes indiquen com a coll de 
Laguén, poc després que passessin una munió de ciclistes que han reposat a dalt el coll, assedegats de la pujada i valents per fer la baixada que els espera entre revolts de terra vermella a prop d'Adraén. Ens hem dirigit cap a l'itinerari geològic del coll de Creus amb l'ànim de fer-lo tot, però les pluges d'aquests dies, comptant la d'ahir mateix, no ens ha deixat passar, en un terra esllavissat i lliscadís. A temps, hem fet mitja volta i hem tornat al coll per seguir un primer tros de pista i entrar a buscar el corriol que ens porti d'una manera més segura cap al nostre objectiu. Però la capdavantera ha perdut una mica la traça i ens hem trobat entre troncs secs i bardisses, penjats per sobre de l'estimball. Per sort, la capdavantera sap retornar a la pista i hem atrapat la geologia des del Coll de l'Endurant.
Des d'aquí sí que ha sigut fàcil seguir les noves passarel·les que ens porten a admirar la terra roja i els
conglomerats de pedra que destaquen per sobre. Una erosió de fa milions d'anys, quan per aquí dalt s'escolava l'aigua. Després de l’aixecament del Pirineu que es van produir durant el Neogen, hi hagué una sèrie de fractures entre la Seu d’Urgell i Perpinyà que van provocar el trencament de grans àrees del Pirineu. Aquestes falles van provocar, entre altres, l’enfonsament de la fossa tectònica de la Seu d’Urgell i la formació de la Cerdanya. Des del mirador allarguem la vista fins La 
Seu d'Urgell i les muntanyes andorranes en un sense fi de carenes i boscos. Més a prop de nosaltres la depressió de la terra argilosa i vermella que forma un indret espectacular. Les terres vermelles del "Buntsandstein", molt anteriors a l'existència de la serralada, quan uns
rius dipositaven sediments en un indret que llavors tenia
característiques de clima desèrtic. A banda de l’espectacularitat dels
paisatges, el coll ha estat des de sempre la principal via de
comunicació de la vall de la Vansa amb l’Urgellet. Fins i tot, en un dels seus
viatges, Mossèn Cinto Verdaguer va dedicar unes paraules a aquest
indret.
Al coll de l'Endurant anem presentant els personatges de la novel·la, l'àvia Lluïsa, i les nétes, la Berta i la Tània, que es troben i recorden l'àvia en la seva mort. L'àvia Lluïsa era d'Adraén i de jove va "anar pel món", o sigui, una dona trementinaire en un homenatge a les dones de la vall que, a rel de la misèria i la necessitat de sobreviure, anaven traginant herbes remeieres de la vall cap a d'altres contrades: trementina que ho guaria tot, farigola, arç blanc, llentiscle, cua de cavall, herba queixalera, pericó, sàlvia, saüc... En parella sempre, la dona i l'home o més sovint, la dona gran i la petita que n'aprenia, com l'àvia Lluïsa que acompanyà de jove a l'Antònia d'Adraén.
Al Coll de Creus, un coll ample de terra roja amb un banc estratègicament situat per admirar el paisatge de La Seu cap enllà, aprenem més coses de les argiles vermelloses, producte de l’oxidació del component fèrric del terreny i de la terra blanca que s'hi barreja, unes capes primes de roques de color clar. Són gresos i carbonats, més resistents a l’erosió.
Ens hem endinsat en una història familiar que va més enllà de la família. Una història que ens parla
d'una vall tancada, una vall fronterera amb les peculiaritats d'uns temps passats comuns a tot arreu, cap als anys cinquanta i seixanta, però amb unes característiques definides per la seva situació i la seva orografia. Per aquestes terres hi han passat bandolers, traficants, remeieres, contrabandistes, pagesos i ramats, exiliats i refugiats d'una banda i l'altra de la frontera amb Andorra; i gent de bé. Gent que lluitava amb la terra i el temps i la meteorologia, camins nevats per anar a escola, camins de carro amb les mules i el producte dels horts per anar a mercat a La Seu i l'abastiment propi del porc i l'aviram. Un món contraposat al que ha viscut la Berta a ciutat i al que ha viscut la Tània a l'Àfrica; dues germanes ben diferents, dos models de vida unides per l'estimació a l'àvia Lluïsa, una dona forta que es vol morir abans de fer els cent anys: "que ho celebrin els altres!".
Descansem sota les ombres que trobem i passem per la Casa del Coll de Creus on ens saluden els gossos i el noi de la casa que treu el cap a veure si és que ens hem equivocat. No, no, anem a Banyeres! "Ah! així aneu bé, en teniu per una estona!". I seguim pista avall en una lleugera baixada que després haurem de pujar.
Entre boscos i prats verds i trams de camí a ple sol, arribem al llogarret despoblat de Banyeres. Les cases encara aguanten prou dempeus; l'església ja ha perdut el campanar d'espadanya gairebé colgada entre esbarzers. Les seves pedres jauen a terra; el sostre inexistent, l'altar invisible, la porta oberta als quatre vents. Al davant uns quants cirerers amb el fruit vermell difícil d'encalçar; els ocells deuen estar satisfets! Ens ha costat de trobat l'església, el pas del temps i les bardisses refreden el record i les imatges canvien. La recordo encara sencera, amb la pedra de l'altar a dins, ara tot cobert d'esbarzers i ortigues, amb una porta de fusta, avui desapareguda, on hi va descansar la meva mare i la Darma, la gossa del meu germà que s'estava a Cal Secalló, allà baix, més enllà de la casa del Riu, la de damunt la roca.
Històricament, el poble apareix referenciat l’any 849, al judici
celebrat en presència del bisbe d’Urgell i d’altres. L’abat
Guisamon li reconeix a favor de l’arxiduc Froilà la possessió de
l’església de Santa Eulàlia i Sant Joan, a la vall de la Vansa.
Entre els vestigis del nucli, destaca l’església de Sant Vicenç i
el castell de Banyeres, ara només un mur que aguanta mirant cap a l'Arp. Tot i pertànyer a la Vansa, la seva parròquia de referència era la
d’Adraén: «Vius a la Vansa i morts a Adraén».
Demogràficament, el 1595 entre Adraén i Banyeres s’hi
comptabilitzaven cinc focs. Ja al segle XX, a partir dels anys vint,
molts pobles del Pirineu van començar a despoblar-se. L’any 1983
van morir de manera tràgica els últims residents del poble, de cal
Xacó. Un veí de Barcelona hi va arribar cap als 2000, però també
va morir. Després hi van anar a viure un grup de joves que volgueren fer el negoci del pa instal·lant-hi un forn. Avui dia, hi
ha la possibilitat que hi hagi una persona vivint de manera permanent
o estacional. La vida al poble, en comparació amb altres indrets,
era precària, ja que no disposaven d’una carretera que els
comuniqués amb altres nuclis, i moltes cases no disposaven de llum
ni d’aigua corrent. L’aigua per veure la treien d’una font i
per regar els conreus utilitzaven l’aigua d’un aqüífer. Els
darrers habitants del poble van
ser la viuda Pilar Erola i el seu fill Romà Vilana, residents a la
casa Cal Xacó. Van morir tots dos el dia 9 de maig del 1983. Es
creu que s’encengué una mica de palla que cremà una casa on hi
havia la Pilar, i el seu fill va intenta
r salvar-la,
i en l’intent va morir. Després
de la tragèdia, el capellà va pujar a despenjar i emportar-se la
campana de l’església, i amb aquest acte el poble de Banyeres va
morir.
Nosaltres hem descansat a l'ombra dels cirerers i hem fet una última ullada a la vall de La Vansa abans de descórrer el camí sota un sol més calent. Hem anat fent la pujada suau però llarga; ens ha acompanyat el verd dels prats i l'ombra dels pins en algun
moment. Hem xerrat una mica de tot, de les trementinaires, de la Lluïsa, de les dificultats de viure dels pobles de muntanya i de la seva precarietat, no fa pas tants anys sense carreteres ni llum ni aigua corrent, que es necessitava una bomba dins el riu Bona que sempre porta aigua, per bombar i fer-la anar amunt, cap al Secalló i Cal Julià en una obra d'enginyeria manual. Hem anat seguint la Tània i la Berta molt ben creades per la ploma (ordinador) de la Marta i ens hem abocat a la punta d'un turó per veure, allà baix, el poble que vam fer el mes de maig: Sauvanyà amb pluja.
Hem tornat a passar pel coll de Creus i el coll de l'Endurant i ens hem parat a l'ombra en arribar al coll de La Trava (segons alguns mapes coll de Laguén encara que no he sentit mai ningú que l'anomenés així). Enrere hem deixat el món petit i tancat de Banyeres, amb els seus morts i el seu despoblament total, amb les bardisses que pugen ja més amunt del campanar sense les campanes que el capellà va treure. Hi hem deixat eines llançades per allà i el silenci d'un paret de la torre del castell de Banyeres que encara esguarda i defensa la vall, mut soldat sarraí d'un temps passat.
La tarda és clara. El sol de tarda, més groguenc que el de migdia, sempre és una benedicció; fa les tardes més lluminoses i més tranquil·les, més reposades i calmoses, anunciant un dia que va cap a la posta.
Estem satisfets i satisfetes d'aquest jorn. Aquesta vegada hem anat lluny i han matinat els que han sortit des de Barcelona o rodalies, però crec que ha valgut la pena. Conèixer un petit tros de país que també ha tingut i té dret d'existir: la terra, els animals i la gent.
I ens acomiadem, alguns fins a finals de juny, d'altres fins al setembre que encetarem una nova etapa de Caminant amb Lletres i Pobles Perduts.
Moltes gràcies a la Marta Grau per la seva disponibilitat i li diem: A reveure!
La seva obra "El dia de l'ós" obté el premi Joan C de novel·la el 2009rexells el 2004, i amb "Aiguafang" el premi Crítica Serra d'Or de novel·la el 2009. El 2026 publica la novel·la el "Navegant", que ens ha portat aquests dies de Sant al Conflent.
i més agraïdes. Asseguts a la sala del billar del Domini de la Tennerie de Prada on ens hem allotjat. Una bona sala això del billar, fent caure boles en un forat empenyent-les, si de grat si per força, cap a un forat.
El "Nuvolet", conegut al carrer de la Fusteria com en "Lluciet" o "Xatot de l'Aigat", que això de tenir molts noms ja fa el pes, es dedica de grat i per força a navegar amb un globus aerostàtic que el porta arreu del món. Ho entén tot, quan els demès parlen, però moltes vegades li costa entendre el que passa al seu voltant. Talment un problema més social i de personalitat que no d'aprenentatge d'idiomes. Es pot parlar de coses sense entendre res? Sense entendre els mecanismes socials i emocionals que són la sal de la vida? Es pot pensar o fer que els altres pensin. Es pot parlar i es pot callar; es pot parlar i no dir res.
En Joan Lluís no demana ajuda als catalans de tota la vida; demana que lluitem, demana que tirem endavant al preu que sigui perquè si no, ells no poden seguir. I esperen, esperen que hi comptem, esperen que siguem tots en el mateix merder, si m'ho feu dir, esperen que agafem avantatge, perquè nosaltres, els del Principat, sí que podem, malgrat els polítics i la política, però n'hem de ser conscients com a societat civil. Defensar uns drets mai pot ser per una sola part, hi hem de ser tots. I el que val per la Catalunya Nord, val per les Illes i pel País Valencià.
I com a catalans, com a partícips dels Països Catalans, no ens podem permetre desaparèixer, ni sota terra ni en globus aerostàtic. Ens ho devem tots i no serem si no som tots.
_1.jpg)
