Caminant amb Maria Àngels Anglada per Les Closes

Maria Àngels Anglada (Vic 1930-Figueres, 1999), fou poeta, crítica literària i narradora. Com a narradora va debutar amb Les Closes, llibre que va guanyar el premi Josep Pla el 1978 i que ens ha servit, una vegada més, per caminar amb lletres. 

En una fina de l'Empordà, el propietari, Tomàs Moragues, terratinent d'idees republicanes, ha estat assassinat. La seva dona és acusada, processada, empresonada i absolta. Amb aquesta novel·la coneixem també la història d'un dies que marcaren el període que va de finals del segle XIX i començament del segle XX; un període convuls, de revolucions, de progrés, d'ampliació del ferrocarril, de riquesa per a uns i misèria per a d'altres. Una novel·la que ens explica els assumptes foscos de la política i la justícia, res nou per a nosaltres homes i dones del segle XXI.

La plana empordanesa és riallera. Avui, un dia primaveral, d'un sol que ja vol lluir totes les seves gràcies, amb uns prats verds tacats dels punts blancs de la ravenissa blanca, com si fossin volves de neu. La neu de les muntanyes que ens fan de sentinella, ben nívies i destacant per sobre de tota la serralada, el Canigó. Una sortida planera, un passeig ben agradable des de Sant Pere Pescador fins a Vilamacolum i Torroella de Fluvià. Ens ha acompanyat l'Anglada, el seu relat i la seva poesia. 

Rossinyol, petit glosador

Rossinyol, petit poeta,

potser sense adonar-me'n, de tu he après

aquests silencis llargs

mentre bat tant de ple el sol de la vida

 

Potser, sense adonar-me'n, això he après

de la teva paciència emboscada

entre branques fulloses:

l'espera d'una fràgil quietud

on els mots troben el seu fil de plata

el germà fosc del teu cant resplendent.

"Hem caminat per desfullar el mots de la poesia i per esbrinar qui va matar al Moragues... i perquè? "Tot just acabava de fer-ho i se'n tornava a dormir, que va sentir soroll de passes i altres fresses esmorteïdes, i de cop es va quedar glaçada de por..." "Mentrestant l'altra minyona havia ficat donya Dolors al mateix llit de la Serafina; li va semblar que estava molt malalta i afectada dels nervis. Havien baixat els mossos i el que anava davant de tots, en Pere, va entrar a l'alcova del matrimoni i en va sortir cridant:

—Ai, senyora, que l'amo és mort!" 

Els fruiters estan arrenglerats en files rectilínies,  les flors els fan de coixí i el sol els acarona.

El camí dels magraners

soleta em deixà a l'alcova.

Adéu, amor matiner,

lleugeres ales de rosa.

Per a gronxar els tamarius

la marinadeta torna

però els meus cabells pel coixí

cap alè no els farà moure.

A l'entrada de Vilamacolum ens parem per admirar l'església de Santa Maria, un edifici romànic declarat bé cultural d'interès nacional.  És esmentada l'any 1094, quan Ramon Guillem donà al monestir uns alous, un dels quals era situat al terme de Sant Pere Pescador i al de Sancta Maria de Villa Mucorum. Va ser bastida en dues etapes diferenciades: l'una al segle XI i l'altra als segles XII i XIII i ha sofert reformes en èpoques més tardanes.

Travessem el poble de Vilamacolum on la Maria Àngels Anglada estiuejava i anem trobant les marques de la ruta literària sobre Les Closes que ha fet l'ajuntament de Vilamacolum i que ens fan seguir els fragments de la història. Fins el punt número 10, enmig del terreny de les closes. Les closes són un paisatge agrari tradicional i característic de la plana de l'Alt Empordà, format per camps de conreu o pastures tancats per recs i fileres d'arbres (freixes, oms, salzes) que delimiten el terreny. Situades a la zona d'aiguamolls com Sant Pere Pescador i Castelló d'Empúries, aquestes terres fèrtils són resultat de la dessecació d'antics estanys.

"...les closes a l'hivern —quan hi corre la tramuntana com una gran esgarrifança— encara xopes de les pluges de tardor, i mireu els arbres nus com un poema descarnat, reixes vives, cossos oferts a l'abraçada impetuosa del vent que va eixugant, però mai ben b´del tot, els efímers estanys, els falsos aiguamolls on el dibuix de branques i branquillons s'emmirallava, on venien a beure les fredelugues de crestes auroses i fins i tot, en dies freds, algun aplec de bernats pescaires".    

La veritat és que el paisatge és relaxant. El sol ja va al zenit i ens obliga a anar-nos traient capes de roba. Retornem cap a Vilamacolum pel camí de les closes i ens asseiem davant la casa d'estiueig, al pedrís de l'ajuntament on ens donen informació sobre la ruta que anem fent en alguns trams. 

Quan tornem a camí passem pel banc del "Si no fos", on seien els vells i les dones, mentre els homes feien tertúlia al carre, mentre anaven sabent de l'assassinat: "—Ja és mort, pobre pare". 

Ara encetem un tros de carretera assolellada, sense cap ombre fins a la paret del cementiri de Torroella i arribem a l¡església de Sant Cebrià de Torroella. Una església inclosa en l'Inventari  del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La construcció de l'església de Sant Cebrià se situa, per les seves característiques, entre els segles XII i XIII. Posteriorment al segle XVIII, s'hi afegiren dues capelles a cada banda de la nau, i la sagristia a la dreta. L'edifici es troba en bon estat de conservació.

Deixem la zona de Les Closes, però no l'Anglada. I continuem amb la història. N'hi ha que volen saber ja el final: però qui l'ha mort? Naturalment la nostra lectora no el llegeix mai, el final!

I arribem ja a la llera del riu Fluvià. Cerquem un bon lloc per dinar i ens asseiem en uns troncs tallats del camí que sembla que ens els hagin posat com a tamborets per no haver-nos d'arrossegar per terra. La tornada cap a Sant Pere és plaent amb l'aigua del riu al costat nostre, refrescant. Ara ja ve l¡hora d'anar-nos posant capes de roba altra vegada. És el que té un dia de primavera.  

I deixem el misteri per a que cadascú pugui fer les seves hipòtesi o llegir el llibre qui no ho hagi fet, que és un llibre que es llegeix ràpid i fàcil, com els que escriuen les novel·listes i poetes.

T'he despertat: tenies

la cara plena

de sol, i tanta

llum sobre la llum closa

dels teus ulls! Jo mirava

les palpitants parpelles

com l'ombra d'una vela

sobre el mar, o com l'ala

d'un ocell entre roses. 

I ens quedem amb la història, amb la poesia i amb la Maria Àngels Anglada que ens ha fet ben passar un dia de primavera! 

El neolític de Castellar de la Ribera

La comarca del Solsonès és una comarca poc explorada pels excursionistes que, en general, prefereixen anar cap a la nord o ben bé cap al sud, allà on es poden trobar cims, serralades i pics que requereixen esforç , Tanmateix, el Solsonès ens reserva sempre un paisatge força boscós, amb masies escampades i gairebé totes habitades, amb esglésies i ermites romàniques perdudes entre els boscos; una vegetació més seca que la comarca veïna del Berguedà, però, també, un plaer pel caminant.

I aquesta vegada, el Grup de Dijous del CEC, hem anat a conèixer el Neolític de Castellar de la Ribera: dòlmens i menhirs entre boscos, entre el Serrat dels Pastors i el Serrat de Vilaginés, entre la Rasa del Pujol i el Barranc dels Apòstols. Castellar de la Ribera és un municipi curiós, de masies escampades com gairebé tota la comarca, amb l'Ajuntament i l'església a peu de la carretera de la Bassella abans de creuar la Ribera Salada i el Poliesportiu amb altres masies un poc més avall de l'Alt de Clarà.

Ens hem trobat tots a l'encreuament de la carretera que ve de Solsona, puja la Collada de Clarà i baixa fent ziga-zagues fins a trobar la Ribera Salada. L'encreuament que heu de prendre indica Poliesportiu i Madrona amb lletres grosses —una ermita fantàstica ara casa rural. Cal continuar la carretera i arribar al poliesportiu i local social on es pot aparcar. Des d'aquí ja us podeu calçar botes .

Un cop passat Can Marmí, el corriol us porta a la Necròpolis de LLor. Els dòlmens estan ben senyalitzats, numerats i gairebé tots en perfecte estat. Un caminet al costat del rierol, molt agradable de fer i, després de les pluges que ham tingut, amb una herbei ben verd. Us heu d'arribar fins el final, un dolmen ajaçat al marge que presagia un despreniment.

La necròpolis és un cementiri prehistòric d'ara fa uns 5500 anys. Consta de set tombes i un menhir distribuïts a banda i banda dels torrents del Llor i dels Apòstols. Entre totes les tomes de la Necròpoli s'ha pogut documentar la resta d'onze individus, més d’un centenar de punxons d’os, un penjoll fet amb un cargol marí, arracades fetes amb ullals de senglar, ganivets de sílex i algunes destrals i molins de pedra. Tots aquests objectes es poden observar a les vitrines del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. 

"Solsonià és com es coneixen les restes arqueològiques del neolític mitjà  descobertes a la Catalunya Central. S’han agrupat aquestes restes sota el concepte de Solsonià perquè coincideixen en la manera d’enterrar els seus morts amb fosses excavades a terra revestides amb grans lloses. La necròpolis del Llor n’és un exemple, així com les altres necròpolis que hi ha a Castellar de la Ribera i arreu de la comarca. A més de la manera d’enterrar-los, els estudis realitzats al jaciment del Llor concorden amb els d’altres jaciments neolítics en el sentit de les formes dels cossos a l’hora d’enterrar-se que es trobaven normalment en posició fetal, o la direcció que apuntaven, mirant on es pon el sol". (Regió7, 19.10.2021)

Després d'un tram de pista pel Serrat dels Pastors, trobem la masia de Can Llor, que ens permet descansar una mica sota un sol que ja comença a escalfar de veritat. Continuem pel Camí de la Serra de les Cases passant per sota el Serrat Rodó i el Turó de la Llobella. En aquest punt la marxa es fa més difícil, ens emboliquem per dins el bosc i ens enredem amb les punxes i els esbarzers. Sembla que no n'haguem de sortir mai d'aquest embolic! El corriol és gairebé desdibuixat. Sort del trac dels companys de Solsona que ens guia i ens facilita la sortida. Entremig, en una mica de pendent amb matolls crescuts que amaguen arrels arrapades a terra, hem tingut un ensurt. El Toni ha caigut de tal manera que ha calgut dur-lo al CAP de Solsona. Els demés hem continuat entre matolls, boixos secs i branques mortes fins a trobar una pista que ens ha creuat la carretera

Al cap d'una estona hem arribat a una nova zona de tombes prehistòriques: El Clot del Solà i el Dolmen de Clarà, una cambra de lloses que es trobava dins d’un túmul i a la qual s’hi accedia a través d’un passadís. S’hi ha pogut documentar restes humanes pertanyents a un mínim de setze individus. D’entre aquestes restes destaquen dos cranis amb una trepanació cadascun, practicada en vida de l’individu amb finalitats possiblement màgic-terapèutiques. Entre els aixovars trobem vasos ceràmics, anelles de bronze, un ganivet i diferents ascles de sílex, una destral de pedra i una dena de collaret de pasta vítria blava decorada amb òculs. La importància d’aquesta necròpolis recau en el fet que fins avui és l’únic exemple en aquesta zona on podem constatar una reutilització de l’espai funerari durant un període cronològic d’uns 2.000 anys.

En havent dinat a redós del dolmen, hem seguit la carretera, hem descobert el Forn de Teules i hem pujat el Serrat dels Apòstols fins l'ermita del mateix nom.

Com que no ens hem refiat d'un altre corriol, el sol ja estava en camí de ponent en una magnífica amb aquella lluminositat de les tardes d'hivern, hem seguit el tram de carretera fins al Poliesportiu on hem trobat els cotxes i el Toni amb un braç immobilitzat al cos. Però per sort, ens hem pogut fer la foto de conjunt amb tots els i les participants d'aquesta interessant sortida.

Despoblat de Puigdemàger

Puigdemàger, etimològicament vol dir Puig Major. Un poble que  s'alçava en un puig, divisant la plana de l'Alta Segarra, i a fe que és un puig el que acull les restes de les cases i l'església de Sant Jaume de Puigdemàger. Unes vistes als camps conreats que s'estén fins l'infinit, uns camps ben verds, amb diferents tonalitats, un goig per a la vista. Un poble, podríem dir-ne encimbellat, al que és difícil avui en dia accedir-hi, no per alt ni gaire costerut, ans per la dificultat de trobar el camí o el corriol que hi pujava i que en baixava. I això que un home del poble dels Prats de Rei em comenta que no fa gaire hi havia pujat en cotxe; no fa gaire vol dir uns vint anys. Però què son vint anys en la història d'un poble que es remunta al segle XII?

Avui, en un dia clar de febrer, amb un cel ben blau d'hivern, amb uns pronòstics de ventades que no ens han aixecat els peus de terra, amb una fresca que ens ha recordat els hiverns de veritat que feia una bona temporada que no sentíem, ens hem trobat davant el bar de La Flor de la Segarra. Llàstima que prometia molt a aquestes hores matineres, però ens hem hagut de desplaçar cap a Calaf alguns de nosaltres per prendre un cafè amb llet en un bar d'esmorzars de forquilla.

La sortida estava catalogada com a fàcil però ha resultat una bona gimcana. Què faríem sense aquestes emocions que ens alegren el camí i ens fan rumiar per on sortir-nos-en?

Ja de començament, amb un sol que va escalfant a poc a poc, ens hem adonat que el camí era fangós, fruit de les darreres pluges. Ben aviat ens hem trobat amb un bon toll d'aigua que no podíem sortejar pels marges. Hem hagut de tirar amunt buscant una mica de pas i ho hem aconseguit. Traspassat el primer obstacle, cal desviar-se una mica del camí principal per veure uns gravats a uns rocs que formen un mur entre els camps. No n'hem trobat l'explicació, però si que sembla que pels voltants de Prats de Rei n'hi ha de gravats prehistòrics.

Després de creuar la via del tren amb tota la tranquil·litat de saber que la RENFE encara no funciona bé,  ens hem trobat el segon obstacle: la riera de Sant Pere va plena d'aigua! Impossible traspassar-la i seguir el nostre camí. L'hem anat resseguint amunt, en direcció l'Hostal del Bou, per la llera dels camps anegats d'aigua, que semblaven uns aiguamolls on enfonsàvem els peus al fang. A tocar de la C-25, ens hem endinsat cap al Mas del Bou, antiga masia del segle XVIII avui convertida en casa rural. Una tanca ens ha privat de travessar-la per anar a trobar el camí a l'altra banda. Hem decidit passar per darrera la casa i enfilar-nos per un mur que ens permetia continuar. Una proesa pels que tenim les cames curtes, que hem hagut de seure al mur amb un saltiró, arrossegar el cul enrere i alçar-nos com hem pogut. Altres amb una camada llarga n'han tingut prou. Sort que els "joves" de la colla ens han ajudat a escalar!

Hem trobat el camí cap a Puigdemàger ple de matolls i herbes altes que deuen haver crescut amb les pluges. Una camí ample que s'endevinava que ja no es fa servir, però, hem ben arribat a les runes del poble de Puigdemàger!

Puigdemàger és un nucli abandonat situat a l’extrem septentrional del municipi dels Prats de Rei, a pocs quilòmetres de Calaf, i a escassos metres de l’autovia C-25. Situat a un turó de gairebé 700 metres d’altitud, l’assentament es caracteritza per presentar les restes d’un conjunt arquitectònic i arqueològic, format per cases deshabitades que s’escampen al voltant d’una església, també en ruïnes. Originària del 
segle XII i construïda amb carreus de pedra, actualment està abandonada. Històricament, l’església va ser una parròquia independent, que al segle XV es va unir en qualitat de sufragània a Sant Pere Sallavinera. Es tractava d’un edifici de planta romànica, amb una sola nau i absis semicircular, amb una gran senzillesa constructiva i sense cap element ornamental. Al costat meridional de l'edifici s’hi adossa un petit cementiri, avui totalment abandonat, i format per un recinte de planta quadrangular totalment pres per la vegetació. 

Per altra banda, destacava l’existència del castell de Puigdemàger, situat al voltant de l’església de Sant Jaume, el qual dominava part del terme de Prats del Rei, i s’estenia fins a Solanelles. Aquest és documentat per primer cop l’any 1070 i les restes es localitzen al subsòl de les cases i als descampats dels voltants. Tanmateix, l’estat de runa de les cases és tal, i el lloc està tan ple de vegetació, que és difícil discernir qualsevol aproximació a la planta que hauria pogut tenir el recinte castral. El castell, com a tal, no torna a aparèixer fins al fogatge realitzat a les Corts de Cervera de l’any 1359, on apareix com una de les propietats de l’abadessa de Berga. El 1390 el rei Joan I va vendre la jurisdicció de Puigdemàger a Galceran de Caldes, però aquell mateix any, els seus habitants van pagar al rei la quantitat manllevada per tal de desfer-se de la jurisdicció de Galceran. 

Demogràficament, el 1388 l’antic terme de Puigdemàger acollia a vuit famílies. El 1788 Puigdemàger, juntament amb la Quadra de Galí, Seguers i Solanelles, va adquirir jurisdicció pedània pròpia, que va tornar a perdre més tard. En aquell moment, l’any 1788, vivien a Puigdemàger nou famílies, i l’any 1860 quedaven habitades quatre cases, totes al sector migdia del turó. Un dels elements que va provocar un primer inici d’abandonament del poble va ser la crisi de la fil·loxera, de finals del segle XIX. Tanmateix, els anys posteriors a la Guerra Civil i la crisi corresponent va motivar que la gent emigrés a terres amb més oportunitats com Calaf o Prats de Rei, i el nucli ja va quedar abandonat del tot.

L’abandonament definitiu del lloc es va produir durant els anys quaranta i cinquanta del segle XX. Econòmicament, les activitats se centraven en el conreu del blat, l'ordi i la vinya, i la majoria de cases presenten restes conservades de sitges de vi. Molts dels terrenys encara estan conreats. Tanmateix, l’estat actual de l’assentament és dolent, malgrat que es troba a prop a una autovia i a assentaments mitjans, com Calaf, a més d’una casa rural, la Masia del Bou.

Hem descansat i hem admirat la belles relaxant d'aquest paisatge, l'arbre de la primavera ben florit i els verds dels camps. Sembla estrany quan hi ha soques mortes que encara floreixen!

I ara, cal baixar cap a la plana. Rumiem per on pot ser millor i no ho acabem de veure clar. Anem descendint saltant els marges pedregosos i lliscants fins a esdevenir petites pistes d'esquí marronoses. El més pràctic: cul a terra!

Sortejat aquest obstacle seguim per una pista ben marcada i planera. Però, ai las! Ens tornem a trobar amb la riera de Sant Pere que s'ha fet ama i mestressa del camí. No hi ha manera de passar-la a no ser que agafem la determinació de treure'ns botes i mitjons, arromangar-nos els pantalons i desitjar que el terra de sota l'aigua no sigui relliscós ni que ens apropi a un bon refredat. Un jove decidit passa. Els altres ens ho mirem. I enviem uns emissaris a resseguir la riera cap avall aquesta vegada, a veure si troben un pas més passable.

Al cap d'una estona, una trucada salvadora dels nostre "practicum" ens confirma allò que alguns de nosaltres volíem fer: seguir la llera de la riera fins a una pista en molt i molt bon estat i arribar així a la torre Manresana. Dit i fet; recuperem el noi que s'ha fet el valent i resseguim pel costat del camp sembrat fins a la pista. Ens hem estalviat uns dos quilometres i una volta no gaire agradable!

Per un tros de pista nou de trinca que sorteja la masia de l'Estrada, pugen al Collet de les Alzines quasi sense adonar-nos-en i seguim per la Plana Gran fins a arribar a la Torre Manresana. Una torre de guaita declarada d'interès cultural. 

A principis del segle XI, quan el domini ja havia estat cedit al bisbat de Vic, ja es té constància de l’existència de la «Torre Manresana», que es troba en un petit turó que ocupa bona part de l’altiplà de Calaf, i que avui acull el nucli de la Manresana.

L’element més destacat del conjunt és la torre de planta circular, construïda a finals del segle XI o inicis del XII. No gaire més tard s’hi afegiren la resta d’estances, de les quals cal destacar una sala que conserva la coberta de volta original. Malgrat que es desconeix com era el recinte del castell, probablement l’església romànica de Sant Andreu hi estava inclosa.

Els primers possessors del castell van ser la família Balsareny, al segle XI. A partit del segle XII, el castell va passar a estar directament sota el domini dels comtes de Barcelona, i van tenir com a castlans en diferents períodes els Galceran de Pinós o els Galceran de Calders. Al llarg de la seva història, el castell de la Manresana va viure diversos conflictes, com la Guerra Civil catalana. No obstant això, el més destacat va ser el seu paper en la batalla dels Prats de Rei (1711), en el transcurs de la Guerra de Successió, durant la qual el comandant Guido von Starhemberg va dirigir les tropes austriacistes des de la torre en la seva victòria contra els borbònics.

Hi podeu pujar per l'escala de cargol externa que enllaça amb l'escala interior fins a la terrassa des d'on domineu la Segarra i el Pirineu nevat. Sota, en un recinte tancat, s'hi pot veure un audiovisual referent al paper de la torre en la Guerra de Successió del 1714, però us cal demanar visita guiada als Prats de Rei. Calaf contra Els Prats de Rei; carlistes contra austriacistes. Ens sona a moltes de les guerres d'aquest país.

Amb un vent encara fresc però amb un sol que esclafa una mica, dinem i llegim informació sobre el poble que hem visitat i sobre la torre. I abans no ens refredem del tot, iniciem la tornada cap als Prats de Rei on, a aquesta hora, sí que trobem obert el bar de La Flor de la Segarra. Un bar antic que no ha estat modernitzat, amb les parets i portes originals i sense repintar, però on ens podem esclafar amb uns cafès o unes cerveses.

Malgrat el gimnàs que hem fet avui, ningú ha pres mal i ben satisfets tornem cap a casa en una tarda lluminosa de cel rogent.

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/despoblat-de-puigdemager-250416577

Hivern

                                                         Posta en els cims

L’hivern domina i el dia és breu,
i són les serres blanques de neu.
La neu blanqueja damunt l’atzur,
alta i callada, d’un somni pur.
La neu tremola d’íntim consol;
la neu, tan freda, somnia el sol.

 

I el sol l’esguarda, ja moridor,
amb una ullada tota dolçor.
I la neu, blanca de sentiment,
torna vermella de sol ponent.
Regna un silenci sense respir,

alt, inefable, com un sospir.
La neu apaga sa vermellor,
a la mar fonda ja el sol se’n baixa,
i dins la calma de l’horabaixa
se fon el rastre d’aquella amor.

                    M. Antònia Salvà 

Pels voltants de Dosrius

El Maresme és una comarca molt propera a Barcelona, de turons més aviat suaus que no tenen res a veure amb el Pirineu, amb un paisatge més aviat sec que res a veure té amb la Garrotxa. Molts excursionistes no li donen el valor paisatgístic que té, no són pics ni gran alçades, no hi ha vies ferrades, no hi ha gaire romànic ni monuments. Però jo sempre l'he vist una comarca alegre i riallera, plena de llum, que guarda secrets importants per qui els vol conèixer. Amb un terreny que sorprèn a qui no coneix la comarca o no hi està acostumat, el sauló. Amb un sòl aixaragallat de profunds solcs al terra produïts per l'erosió o per les motos i bicicletes que acostumen a pujar veloços. Amb pujades que costen i baixades on s'ha de ser prudent per no relliscar del tot. Amb terreny humit per la manca de sol que l'assequi i amb llocs que no xopen del tot l'aigua de la pluja. Amb sorra pels camins vorejats de canyes.

Tot això és el que ens hem trobat caminant pels voltants de Dosrius, un poble de l'interior entre Mataró i Argentona; entre mar i muntanya.

Dijous 15 de gener vam tenir encara un dia primaveral. El matí es va aixecar amb boira que el sol es va encarregar d'anar dissipant ràpidament amb la seva escalfor. El dia fresc va deixar pas a una atmosfera calenta. 

Vam començar el camí que surt de l'aparcament que hi ha a l'entrada del poble. Un camí planer fins a la font del Sot. He anat varies vegades a la font del Sot i sempre l'he trobat enfangada; jo diria que no he arribat mai a la font mateixa. Aquesta vegada ho hem superat: no estava enfangada, estava anegada d'aigua. Un petit llac des del camí i ocupant el sot fins la font. Sobresortien una mica els respatllers dels bancs on la gent pren la fresca a l'estiu. Es pot dir ben bé que el nom està ben trobat!

Hem tornat enrere per reprendre la pista que ens porta fins la carretera de Llinars i on, al revolt, preveiem baixar per un corriol direcció cap al camí del castell. Tot ple de fullaraca, aigua i fang. La humitat ensenyorida del racó ens feia pensar més en la Garrotxa que en el Maresme. Sort que hi ha solució per tot i hem pres la sàvia decisió de fer una mica més de volta però assegurar-nos no acabar tips de mullena. 

La pista s'enfila costa amunt. Eixuta, això sí! Pujades i baixades en una tendència sempre amunt. Sembla talment un tobogan encastat a la natura. Cal anar-se traient roba, parar i respirar un xic a cada mica de fondalada i confiar en la que va al davant. Després d'uns dos quilòmetres pujant cap al cel, hem convingut que hem fet el millor: les vistes al Montseny i al Montnegre s'ho valen. Un complement sorpresa de la sortida que ens ha deixat ben satisfets tot i que sabem que hem allargat el camí i la dificultat tècnica; però som del CEC!

Un cop arribats a la carena ens ha tocat baixar una mica fins el desviament cap al castell de Dosrius o el que en queda. Una paret un xic apuntalada, un cartell amb l'explicació de la seva història incloent els marquesos de Sentmenat i la Ruiz de la Prada. Al recinte del castell no hi cabem pas les trenta persones que som; cal donar la volta als matolls centrals i anar baixant per donar cabuda a tothom. Un pas de baixada curt però que et fa mirar a terra. A l'esplanada, després d'amarar-nos d'història i de fer un repòs amb ganyips i fruita, tornem a desfer la pista fins al trencant una mica abans del Portell i que ens porta a l'altra vessant per un corriol que hem d'endevinar entre arbres secs i troncs caiguts pels llamps.

El corriol desemboca a la pista que va a la Pedrera d'en Sesa. La seguim tot deixant passar alguns camions ben carregats i que aixequen una bona polseguera. Travessem la rotonda i continuem fins a la blanca ermita de Sant Llop, copatró de Dosrius i on encara s'hi celebra, a principis de setembre, la Festa Major. El nom prové de "lupus" que significa "aquell que és com el llop". Sant Llop és l'encarregat de guarir el mal de coll i l'afonia. Alguns l'identifiquen com un pastor que vivia amb un ramat de llops a les muntanyes; altres parlen d'un bisbe de Verona del segle IV i alguns més d'un bisbe de Troyes del segle V. Sant Llop baixava de les muntanyes una vegada a l'any per les masies a cobrar el tribut que es pagava si es volia evitar l'atac dels llops.

Hi ha diferents creences sobre Sant Llop. Si un home veia un llop abans que aquest el veiés, la bèstia restava muda per sempre més; en canvi. si era el llop el que veia primer l'home, aquest perdia la veu, quedant afònic de l'ensurt. Els goigs en parlen clar:

 “Puix la real descendència
us obliga a ésser piadós,
guardeu-nos, sant Llop gloriós,
del mal de coll i d’esquinència 

També expliquen que quan Àtila va envair la Gàl·lia, Sant Llop bisbe de Troyes va pregar a Déu durant molts dies, postrat a terra, dejunant i plorant sense parar. Àtila en veure'l així va fer una reverència a l'home de Déu i Sant Llop se li va adreçar i li va preguntar qui era:

 —"Jo sóc", va dir Àtila, "el flagell de Déu."

—"Respectarem el que ens ve de Déu", va respondre el bisbe, però si vostè és el flagell amb que el cel ens castiga, recordi que vostè no ens pot fer res, llevat que la mà omnipotent, que el regeix i el mou, ho permeti.

Àtila, impressionat, va prometre al prelat protegir la seva ciutat. 

 L'advocació de Sant Llop no és molt freqüent. Hi ha una torre ermita de Sant Llop a Sant Dalmai, prop de Girona,i és el sant de l'antic municipi d'Hortsavinyà (avui municipi de Tordera, al Maresme), al vessant meridional del Montnegre, una l'església parroquial dedicada inicialment a Santa Eulàlia i que posteriorment es va consagrar també a Sant Llop. Hi ha també capelles de Sant Llop a Viabrea i Sant Vicenç de Montalt.

Un cop dinats emprenem la marxa de retorn cap a Dosrius, tot caminant per la riera de Canyamars, enfonsant els peus a la sorra i voltats de canyes en una tarda fantàstica de llum hivernal i cel clar. En sortir de la riera ens enfilem per un talús a l'altura de l'escola per veure la Cova sepulcral de la Costa de Can Martorell, un forat al terra on s'han trobat més de dos mil ossos dels homes del Neandertal. Una cavitat funerària excavada a la roca a la que s'accedeix per un vestíbul entre lloses de pedra clavades a terra. Tot plegat ha permès identificar uns 200 individus enterrats d'ambdós sexes i de diferents edats. El jaciment va ser descobert el 1994 per la secció arqueològica del Museu de Mataró.

I ara sí que entrem al poble. Ens rep el campanar que s'aixeca orgullós dalt d'un turonet i descansem, molt ben atesos, al bar de Ca l'Andreu abans de marxar cap a casa després d'una jornada més llarga del que preveiem, però també més interessant i plaent.

Esblada i Albareda

Un dia fred que ens ha obligat a posar-nos guants i gorres ja de sortida. Que poca cosa es pot fer amb els guants posats! O sigui, una mà enguantada i l'altra no! 

Dos pobles abandonats de l'Alt Camp, prop de Querol, pels voltants de Santa Coloma de Queralt, aquest municipi envoltat de pobles abandonats que ens hem recorregut pel nord, pel sud, l'est i l'oest. No sé si ens en deuen quedar gaires per descobrir!

Malgrat el fred i els núvols de bon matí, malgrat el fort ben que ens auguraven, em pogut caminar molt bé, enclotats molta part de l'itinerari en un bosc frondós de pins i matolls. El vent ha bufat en algun tram més que en d'altres.

Hem sortit del poble abandonat d'Esblada situat en un encreuament de carreteres que qui més qui menys havia passat. I la veritat és que, jo mateixa, ni me n'havia adonat mai que hi havia l'esquelet de les cases d'un poble que apareix el segle XII quan es construeix l'església de Sant Jaume. Situat a l’extrem septentrional del municipi de Querol, a l’est de l’Alt Camp i entre les comarques de la Conca de Barberà, l’Alt Penedès i l’Anoia. Localitzat a la dreta del torrent que duu el mateix nom, està format per l’antic nucli i un conjunt de masies disperses, la major part de les quals es troben actualment en estat d’abandó.

Cal destacar que Sant Jaume ha depès sempre de la jurisdicció de l’església de Querol i el desenvolupament històric d’Esblada es troba clarament relacionat amb aquest. Així, el nucli, que constava de catorze cases, fou annexionat a Querol a finals del segle XVII, formant una única entitat municipal. L’any 1857, amb la incorporació de Montagut a Querol, arribaren als 1.010 habitants, però a partir d’aleshores s’inicià un progressiu despoblament de la zona: 779 habitants el 1900, 481 el 1940 i 140 habitants el 1981, quan a l’antic nucli d’Esblada ja no hi quedava ningú, però en el seu disseminat encara s’hi comptabilitzaven 24 habitants. 

Entre l’antiga toponímia del poble trobem, entre d’altres, l’Hostal del Lladre, l’Hostal de l’Arengada i Cal Calero, on venien calç. Esblada va tenir una posició important a escala industrial, ja que s’hi va crear la fàbrica d’insecticida. No obstant això, aquesta perdria importància amb la mort de l’encarregat de la fàbrica, el senyor Andreu, quan li explotà una de les màquines. És a partir dels anys cinquanta que comença el continu despoblament del nucli, que acabaria amb l’abandonament total d’aquest. Cal destacar que el seu despoblament va anar clarament relacionat amb el tancament de la fàbrica de pelitre, que va provocar, com s’ha comentat, una mort. En l’actualitat, tot i que l’estat de catorze de les cases és dolent, de l’entramat de carrers encara se’n poden reconèixer dos: el carrer del Doctor Robert i el carrer Jacint Verdaguer. Cal destacar que la totalitat dels habitatges i terrenys, a excepció de l’església i el cementiri (en bon estat de conservació), pertanyen a un únic propietari, i hi ha la voluntat de vendre-ho. 

A Esblada sempre hi ha hagut la intenció d’afavorir el repoblament a través de diverses iniciatives, com la de finals del segle XX, quan es volia convertir en un poble geriàtric, cosa que va fer que els pocs que encara hi vivien venguessin la casa i els terrenys. Anys més tard, una entitat bancària va esdevenir la propietària de les catorze cases i de les 82 hectàrees de cultiu i bosc, que posà en venda per 280.000 euros, fet que despertà l’interès d’un grup d’inversors francesos. Amb data de 2016 es presentà un altre projecte per repoblar Esblada, que preveu que 7 o 8 famílies es mudin al nucli i que, a poc a poc, es vagi reconstruint. El projecte, encapçalat per un grup de famílies sota la denominació de Cooperativa l’Esbladenca, va aconseguir una rebaixa d’entre un 25% i un 30% del preu inicial, malgrat que la despesa inicial que es necessita perquè el poble torni a ser habitable és d’un mínim d’un milió d’euros.

L’entorn del nucli és clarament muntanyós, envoltat de boscos i camps de conreu, els quals, antigament, s’havien utilitzat per plantar pelitre i actualment s’utilitzen per als cultius de vinya. Aquests cultius de vinya, situats al nord d’Esblada, són gestionats per una gran marca de vi, i sembla que pot tenir viabilitat econòmica gràcies a les condicions que proporciona la latitud del territori.

Nosaltres hem iniciat la ruta cap al sud d'Esblada, passant per sota de les cases en runes i caminant per un bosc de fades per una pista de pinassa i fullaraca. Cal remuntar el turó pel camí de la Fou del Cendra fins a arribar gairebé al terme de Formigosa on ens trobem amb el Bosc de les Fades. Conten que, a finals dels segle X, Eliarda de Gelida, besnéta del germà de Guifré el Pelós i va anar a viure al castell de Montagut, per sota de Formigosa. Eliarda passejava pel bosc pel seu camí preferit, que la portava al cim de Formigosa. Al bosc, es parava perquè sabia que era un lloc màgic on els arbres l'escoltaven i els animals l'observaven. Un dia unes veus la van cridar i unes petites i estrafolàries fades la van envoltar. No s'ha sabut mai què li van dir, però des d'aquell dia, Eliarda va ser més gran, més forta i més lliure. La màgia de Formigosa sempre l'acompanyava. Diuen que si hi arribes i et pares a escoltar el bosc, les mallerengues, els senglars, els cabirols o el vent que passa entre les branques dels arbres, encara pots sentir la màgia de les fades. De fet, unes petites portes ancorades al tronc dels pins et conviden al silenci i a entrar en aquest món màgic dels somnis.

Un poc més enllà s'arriba a la casa rural del Mas de Formigosa, avui amb un parell de cotxes a l'entrada però sense que s'hi vegi ningú, ni tant sols hi ha gossos que cridin. Potser estan al mon de les fades? o potser han anat lluny, cap als confins de la terra, tal com indica un cartell que et fa saber que anant cap a la direcció que hem d'agafar nosaltres pots arribar a la Patagònia recorrent només uns 12.103 km.

Més modestos i pensant encara amb el fred que ens  gela la cara, en recorrem 1 de km per arribar a la casa enrunada testimoni mut de les Cases Noves de Formigosa. Més enllà, val la pena que feu un tram més i baixeu una pista avui força enfangada, que les botes pesen més, i arribar al marge del llac de Formigosa. Un llac una mica sorprenent de trobar per aquí, voltat de canyís i amb el reflex dels núvols a les seves tranquil·les aigües. 

Tornem una mica enrere per encetar el camí cap a Albareda. Al cap de poc, al peu d'un dipòsit d'aigua i punt important pels bombers per si fos cas que es declarés un incendi, que amb aquesta brolla seca que hem trobat pel bosc no seria estrany, ens assabentem, finalment, què és el pelitre (Crisanthemum cinerariaefolium), una planta perenne semblant a una margarida, que creix en terres seques i pedregoses i de la que s'extreia un insecticida biològic: la piretrina. A la Península ibèrica es va començar a cultivar a gran escala a partir del 1907, a la zona de Querol fins la dècada dels anys seixanta del segle passat. Es transformava en producte insecticida a la fàbrica de la Rovira Seca d'Esblada i a la del Pont d'Armentera. Va ser la indústria que va donar riquesa a la zona fins que es va tancar amb la mort del senyor Andreu.

I arribem al despoblat d'Albareda bastant més derruït que Esblada. Els murs coberts d'heura que agafa la forma de les parets antigues de les cases talment com uns espectres verdosos sense senyals de vida que no sigui la vegetal. El vent encara bufa amb ganes i, malgrat a surt a estones el sol, la fresca encara la tenim ben nostra. Ens informem de la història d'aquests dos pobles ja feta història i decidim dinar m prop dels cotxes; si més no, si ve una torbonada estarem a recés. Així doncs, una mica més coneixedors del país, avancem cap al final de la nostra excursió d'avui.

Amb un bon sol, dinem a les escales de Sant Jaume d'Esblada, on tot roman encara silenciós, fora d'alguna moto de dissabte que recorre aquesta carretera poc transitada. La solitud del lloc i la fresca que ens acompanya ens fa pensar en alguna cosa calenta que hem d'anar a buscar en algun lloc que sapiguem que estigui obert. Amb una caravana dels nostres cotxes ens dirigim cap a la benzinera del Bruc on fem fonda i parada final.