Fa uns dies vaig fer un curs de fotografia nocturna amb els bons amics de l'associació Alguema. Acompanyats de l'Araceli com a mestra en fotografia, de la Isabel de l'associació i de la presència inestimable del Joan Vives en comentaris musicals que no són mai desestimables.
Una volta profitosa per les terres de l'Ebre, tant de dia com de nit; visitant restes de civilitzacions prehistòriques, ermites, castells medievals, oliveres centenàries i pobles anys enrere mig enrunats i ara fets una atracció turística de primer ordre.
El punt base: Tortosa; les visites: Ulldecona, amb una anada a l'ermita de la Trinitat i els Abrics rupestres de l'Ermita; Miravet i el seu castell; Siurana en un Dilluns de Pasqua Granada. Tot enmig d'una xafogor creixent. Amb l'afegit d'una volta per les oliveres mil·lenàries de l'Arion, a prop d'Ulldecona, amb un tast d'olis inclòs. I, per acabar de fer bé la jornada, un recorregut pel riu Ebre amb una barcassa i el seu capità que tan bones explicacions ens ha fet: ens ha emocionat el seu amor al riu i a la seva terra tortosina!
La maquinària disponible, les ganes d'aprendre empeltades a la pell de tots plegats.
L'abric rupestre d'Ulldecona és dels millors conservats que hi ha a Catalunya de les seves característiques. Les pintures rupestres de la serra de Godall, declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO el 1998, configuren el conjunt d'art llevantí més important de tot Catalunya. Algunes d'aquestes pintures d'època postpaleolítica tenen més de 8.000 anys d'antiguitat. Davant la dificultat de poder accedir a la majoria de les pintures, s'ha creat el
Centre d'Interpretació d'Art Rupestre Abrics de l'Ermita, dissenyat per
tal d'apropar els visitants a les nombroses restes que els abrics
atresoren. La majoria de les pintures trobades fins ara corresponen a l'anomenat
art llevantí. Tan sols a les parets de la cova Fosca/Abric IV hi descobrim
figures esquemàtic-abstractes.
Un camí remunta fins als abrics on es poden percebre els dibuixos i el llenguatge que ens ensenyaren
els homes que les ocuparen; els animals, les escenes de caça, les dones i els gurus de la tribu hi són representats. És un goig veure que s'han conservat fantàsticament bé, diria que per sorpresa nostra. Se'n visiten dos de rellevants, d'abrics; val més! Cal protegir aquest patrimoni dels grafitis moderns i les esgarrapades de roca sense miraments de l'espècie humana moderna!
"Les pintures llevantines de la serra de Godall manifesten un món de
creences o de relats mítics relacionats amb la cacera, i on participa
una part de la societat, els possibles herois o personatges llegendaris,
les divinitats, els especialistes encarregats de dur a terme els
rituals i les diverses espècies d’animals pròpies de la zona. Les
escarpades cingleres devien ser un escenari perfecte per a la captura
d’animals. A més, probablement l’indret s’utilitzava com a lloc de
reunió i de celebració de determinats ritus." (Veure web Turisme Ulldecona)
L'ermita de la Trinitat d'on surt el corriol, és una ermita blanca, mig penjada a la serra, amb la plana d'oliveres al seu dessota. Hi fa calor per la Pasqua del juny i, a la baixada, va bé de refrescar-se amb l'aigua fresca sota els arbres que fan ombra.
Al caient de la tarda, és una bona hora per fer un tast d'olis tot visitant les oliveres mil·lenàries i alguns 
garrofers dispersos entre els seus troncs. Uns troncs revells, esqueixats, torturats, que alcen les branques cap al cel, buscant els darrers rajos del sol tardorenc. Una hora màgica per fotografiar, per treure trípodes i objectius, fer reflexos, jugar amb les obres i la tarda daurada, travessar els troncs sinuosos i buits de les oliveres més antigues i... provar els olis de la comarca: suaus, més amargants, amb cos... amb un guiatge entusiasta de les persones que treballen sobre el terreny.
Podem trobar gairebé 200 exemplars d’oliveres mil·lenàries, 35 de les quals són
realment espectaculars. El passeig dura una hora entre oliveres de
l’espècie farga i murs de pedra seca i culmina al peu de la més gran de
totes elles, la Farga de l’Arion, que fa més de 8 metres de perímetre i
ha estat catalogada com a arbre monumental per la
Generalitat de
Catalunya. Un passeig plaent i tranquil, amb l'ull ficat a l'objectiu, amb l'aroma d'una tarda d'estiu.
I a la nit, sant tornem-hi! Ara sí que va la classe de veritat! Ara és hora de posar en pràctica el coneixement teòric que ens ha donat l'Araceli en una nit massa lluminosa pel que volem. La via làctia es veu 
poc amb els reflexos dels llums de les ciutats i pobles propers, però no desistim! Convençuts que ens en sortirem, apuntalem trípodes i seguim les instruccions. Fem malabarismes amb els frontals, enfoquem un pobre tronc d'olivera sec i retorçat que potser no havia estat mai tan fotografiat. Preparem les màquines: ISO alta, però no massa!, enfocament manual (ai!, que jo no el trobo!); tanqueu frontals!; enfoqueu uns segons l'olivera amb la llanterna! Dispareu!
No sabem pas què sortirà.
La nit va avançant. Els estels es van situant al cel. Nosaltres anem resistint i ens anem animant. Toquen la una i les dues i les tres... de la matinada. I intentem copsar la foscor i els petits punts
lluminosos suspesos en la bòveda celestial. Al final, algun experiment amb llums vermelles amb les que juguem com criatures. Tot plegat una satisfacció! Hem après a enfocar manualment i ràpidament; hem conegut un xic més la nostra màquina i descobrir els punts dèbils i els punts forts (de la màquina i de nosaltres!), hem passat una nit a serena sense ni adonar-nos-en.
L'endemà, sense pena, frescos i animats, anem cap a l'ermita del Remei, a prop d'Alcanar i visitem el poblat ibèric de la Moleta del Remei, sota un sol que ja ens presagia l'estiu que tindrem. Qui més qui menys, intenta fer fotografies clares del Delta en un matí amb boirina xafogosa. No ens en sortim, la majoria de nosaltres! Fora de la paciència de l'Alfons amb el seu trípode!
Una mica acalorats anem a dinar al poble de Miravet, en un restaurant ombrejat al costat del riu, per 
poder visitar a primera hora de la tarda el castell de Miravet, fortalesa templera que ja existia abans de la cimera dels representants de la Generalitat, allà cap als primers anys de la primera dècada del nostre segle. El sol i la calor ens fan desestimar de pujar-hi a peu i agafem els cotxes fins dalt. Les vistes dels revolts el riu atrauen els nostres ulls ficats a l'espiell de les màquines; les sales abandonades, la pedra històrica, el celler fresc, el passat templer..., tot acompanya el nostre afany de disparar.
I a la vesprada, amb el sol que es va ponent entre la vegetació de l'Ebre, un recorregut amb llagut, navegant amb placidesa, càmeres a punt. Unes explicacions del grumet dignes d'escoltar: l'amor a la terra, l'amor al riu i a la seva vida i al que ha estat la seva manera de ser i estar en el món. "L'aigua és vida", posa en uns cartells pintats a les parets dels murs del seu curs; "No al transvasament". I recordem la lluita per conservar l'aigua que els dóna vida.
El sol es va ponent. Els verds van trasmudant els seus colors a groguencs i ataronjats; les ones van i tornem reflectint els arbres i els troncs secs i caiguts a l'aigua. Juguem amb els reflexos. Els bous mengen tranquil·lament l'herba de la riba. Nosaltres somiem amb una copa de cava i un pastisset tortosí i sentim la remor de l'aigua i l'oreig del vent. Cau la nit. Els llums de la ciutat fan un altre reflexe sobre el riu. És l'hora del descans, quan tot s'aquieta i dorm.
Un sopar de final de viatge a l'alçada i travessem la ciutat il·luminada, cap al descans.
Matí de retorn. Però no deixem del tot les terres del sud. Abans d'endinsar-nos tots plegats a l'àrea metropolitana alguns, al Maresme d'altres, encara fem un petit passeig per Siurana. Qui l'ha vist i qui la veu, Siurana! Un petit racó de món on anàvem amb xiruca, a peu amunt, amunt. Ara amb uns aparcaments que fan pagar entrada. Plena de gom a gom en un Dilluns de Pasqua. Arreglada, això sí, molt arreglada; fins i tot el refugi del CEC. Amb el 
pantà mig buit i el riu on no s'hi endevina gaires gotes d'aigua. I acabem el carret! Amb trípode i sense.
I ens enduem a casa l'aprenentatge d'unes jornades fotogràfiques passades entre oliveres mil·lenàries, amb el record d'una nit lluminosa i estelada i d'un passeig plaent per sobre l'aigua.
rosades pengen altre cop sobre el teulat del taller del costat. N'ocupen tot l'espai. Des del meu terrat miro créixer la buguenvíl·lia 
que em porta el vostre record; d'aquí a uns mesos, les fulles rosades, ja seques, entraran al meu badiu portant encara el vostre alè, el teu somriure Júlia; la teva mirada Jordi. Dels patis del voltant sentiré encara algún petit lladruc, escadusser, de salutació Nina.
Ja no truco tres cops a la porta, ni saludo des del terrat. Les plantes es van assecant, però la buguenvíl·lia encara ufanosa exhibeix la seva cabellera per damunt del teulat; un toc rosat que em diu bon dia. Se'm fa estrany aquest badiu tancat. I ara que arriba l'estiu, ja sense mar, sense platja ni passejades tots dos agafats de la mà, us penso i en pensar-vos us perduro l'existència una mica cada demà. Fa calor, avui. Diuen que potser refrescarà.
Vull retenir els darrers dies d'estiu,
del vers es confonen ja amb la penombra
_1.JPG)
