Santa Margarida de Pampa

 Avui sí que hem sigut conscients de la primavera!

Situats a Ogern, un nucli de població de la carretera que va de Solsona a La Bassella, comunament anomenada la carretera de La Bassella. Població que depèn del municipi de La Bassella, Alt Urgell, tot i que Ogern es troba situat als límits del Solsonès. Li passa la Ribera Salada pel davant i el pont que la creuava ja no té les quatre arcades d'antany, en conserva només dues. Ogern, té platja! Un poble d'interior amb platja; la que li aporta les aigües de la Ribera Salada, un  lloc boscós, de pins i paisatge solsoní gairebé. Un lloc tranquil i poc transitat. Però perfecte per  trobar un altre dels pobles perduts del cicle "Pobles Perduts de Catalunya" del CEC.

Comencem trobant-nos tots a Cal Ton per fer un esmorzar —no de forquilla, malgrat la taula parada— ans de cafè amb llet que podem assaborir tranquil·lament fins que estem tots servits. 

Seguim la pista que ens porta a la font de La Salsa d'Ogern on poden gaudir de l'aigua que en raja. I un xic més amunt agafem un bonic corriol de pujada per entre pedres i branques de farigola. Al cap de poc arribem a una joia del romànic del segle XI: Sant Serni de la Salsa.

Catalunya està ben poblada de Sant Sernis: Sant Serni de Gavet de la Conca, Sant Serni de Clarà que fa poc vam visitar en una sortida dels dijous, Sant Serni de Tavèrnoles, Sant Serni prop de Sant Llorenç de Morunys, Sant Serni a 7 km de Torà, Sant Serni de Prats a la Cerdanyà, Sant Serni de Cabó, Sant Serni d'Ogern i Sant Serni de La Salsa als afores d'Ogern, camí de Solanes.

Però, qui era Sant Serni que ha creat tanta devoció a Catalunya?  Sant Serni o Sant Sadurní, que és el mateix, " provinent de terres gregues, potser de la ciutat de Patres, va ser enviat pel Papa a predicar al sud de la Gàl·lia i al nord d’Hispània. Va proclamar la fe en Crist pel Llenguadoc, Aquitània i Navarra, llocs on va aconseguir moltes conversions. Nomenat bisbe de Tolosa, en el moment d’arribar-hi els sacerdots pagans de la ciutat van deixar de rebre oracles. Aleshores, el van dur davant de les imatges dels déus perquè els oferís sacrificis, però en presència de sant Sadurní les escultures dels ídols es van esmicolar. Enrabiats pel miracle, els pagans el van lligar a un toro o bou que el va arrossegar per bona part de la ciutat fins a matar-lo. El cos del bisbe màrtir va ser recollit i enterrat per dues cristianes, i al lloc de la seva tomba s’hi va alçar la basílica que du el seu nom. Sant Sadurní va ser molt venerat al llarg de tota l’edat mitjana a banda i banda del Pirineu". (de la web, catalunyacristiana,cat).

L'ermita tancada, que és una llastima que no facin alguna obertura amb vidre per poder veure l'interior de tantes ermites com hi ha per arreu! El lilà ben florit escala el mur d'entrada. Les creus reposen a l'herbei del cementiri de davant de la porta. Ni un soroll. Darrere l'absis les tombes antropomorfes que cal veure. I per arreu romaní al límit de la floració i farigola aromàtica que cobreix la base de l'absis. Un esclat de flors! 

L’antic lloc de la Salsa apareix esmentat l’any 1025 en la donació al monestir de Sant Andreu de Tresponts d’un alou “in kastrum Salsa vel in suos fines”. L’església de Sant Serni o Sant Sadurní fou objecte d’una deixa testamentària l’any 1094. Posteriorment, l’any 1133, el bisbe d’Urgell feia donació de l’església de Sant Sadurní de la Salsa a l’església de Santa Maria de Solsona; aquesta dependència queda reflectida en diversos documents del segle XII. Posteriorment la Salsa, juntament amb Ogern, formaren una baronia, que l’any 1559 era de Joan de Josa i de Cardona, mentre que el 1831 era senyoria dels Teixidor. 

A la part exterior de l’absis de l’església de Sant Sadurní hi ha un conjunt de tombes antropomorfes excavades damunt la roca conglomerada. Es veuen vuit sepultures, però segurament no són totes les que s’hi excavaren. Algunes s’amaguen sota la paret del cementiri que hi ha al costat. Gairebé totes, almenys les de llevant, estan lleugerament inclinades, possiblement per a desviar l’aigua. Actualment n’hi ha que estan força malmeses. Moltes han sofert un fort desgast per l’acció dels agents meteorològics i pel tipus de roca sobre la qual són situades. No obstant això, les més ben conservades permeten saber la forma que devien tenir. Aquestes sepultures són antropomorfes, amb el cap diferenciat, i per les mides hom creu que corresponen a adults. Caldria realitzar una excavació per poder-les datar.

El camí segueix per darrere la petita bassa, rere de l'església. El bosc i el terra estan força secs. No hi ha però, malgrat tot són pins, bosses de la processionària! És curiós ja que en altres indrets hem vist passejar-se tranquil·lament les erugues en fila índia. Anem doncs, descansats sense trepitjar-ne cap!

Ara sí que comencem a pujar de valent per la pista, sempre a cobert dels pins i ben agombolats per les flors blavoses del romaní, les aromes i les petites flors liloses i blanques de les farigoles, el grog de l'argelaga, el blau de la foixarda i d'alguna violeta tardana. 

Més que la calor, la xafogor d'un dia de calitja ens fa témer ja l'estiu. La pujada es va fent bé, però és cansada i cal anar anar parant, treure's roba, fer glops d'aigua i prendre's-ho amb calma. Sort del regal de les flors!

Quan arribem dalt, una volta més i una mica de baixada per trobar el poble abandona i ruïnós de Pampa, amb la seva església restaurada dedicada a  Santa Margarida, aquesta vegada! Un lloc del tot recomanable de pujar. La vista allarga turons i i boscos cap al Solsonès; alguna casa punteja el paisatge de la comarca de les mil masies. Cap a llevant, Santa Maria de Solanes també dalt d'un turó.

El terra cobert de lliris blaus que fa goig i dóna gust! I de flors blanques com les de l'albó o vara de Sant Josep. Un jardí. Un lloc on reposar i deixar-se portar pels somnis. Per fer meditació si molt m'apureu. L'antic poble conserva encara parets dempeus i un balcó amb la reixa penjada.

El nucli despoblat de Pampa se situa a l’extrem septentrional de Castellar de la Ribera, just al límit amb l’Alt Urgell, i als vessants de la serra d’Oliana, a 750 metres d’altitud. Es tractava d’un nucli important format per diverses masies  com Cal Solé, Cal Coma i Cal Camp. Entre els vestigis més rellevants del nucli hi destaca l’antic castell, del qual avui en queden escasses restes, i també l’església actual de Santa Margarida, restaurada recentment. La resta de masies que conformaven el nucli es troben en un estat d’enrunament avançat, ja que ningú hi viu des de fa més de cinquanta anys. 

Històricament, la primera referència de l’antic castell és de l’any 959, quan el comte Borrell va vendre unes terres dins el terme de “Pampano”, i del 1097, quan el comte Ermengol va donar al monestir de Santa Maria de Solsona els drets i els masos que posseïa al lloc de “Pampano”, juntament amb l’antiga església de Santa Margarida. Anys més tard, el 1227, el comte Ponç de Cabrera el va cedir a Bernat de Peramola, juntament amb una sèrie de masos. Ja al segle XVI, es va edificar sobre el castell la casa senyorial de Can Solé, en l’actualitat també en runes, de manera que avui en dia del castell original només en queden alguns bastiments de mur.

Del procés de despoblament del nucli se’n desconeixen les causes exactes, però el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal assenyala que les masies que conformaven el nucli es van abandonar cap als anys seixanta del segle passat. L’aïllament de Pampa, situat a més de dotze quilòmetres de Castellar de la Ribera, i la manca de comunicacions podrien haver desencadenat el despoblament total. Demogràficament, tot i que Pampa es troba completament abandonat, en el seu disseminat, el qual inclou partides que van més enllà del nucli, s’hi comptabilitzen cinc habitants. Tanmateix, i com a acte lúdic, cada any s’hi celebra la festa major, pels voltants del quinze de setembre, en què s’hi fa missa solemne. 

A finals de l'any 2018, es va comunicar a l'Ajuntament de Castellar de la Ribera l'acord de la Junta Rectora de l'Institut d'Estudis ilerdencs (IEI) de 26 de novembre de 2018, en la que es va aprovar la concessió d'una subvenció de nou mil set-cents seixanta-quatre euros amb setanta cèntims (9.764,70 ¬) en concepte d'Ajut per a la restauració de patrimoni arquitectònic a destinar a la Consolidació estructural del cor de l'església de Santa Margarida de Pampa al terme municipal de Castellar de la Ribera.

Actualment s’hi fa una Caminada Popular per l’abril. Nosaltres hi hem arribat una mica abans, i hem fet la nostra pròpia caminada de pobles, en podríem dir. El lloc ens ha encantat i, qui sap!, potser un any hi tornem a fer la caminada popular amb la gent del país per parlar i tenir més informació de la seva història i de la història de tots plegats.

Anem ja de retorn baixant una bona part del que hem pujat per una pista que esdevé camí rocós de pedres que ens poden fer rodolar. I arribem al pla verdós on decidim dinar una mica abans de seguir per camps ben verds, d'un verd fosforescent que destaca en aquest dia lletós. Els marges del camí encara florits de mates de romaní i farigola i argelaga. Tots caminem com una colla ben avinguda... Tots? No! N'hem perdut un que ha volgut celebrar el seu sant quinze dies abans i ha anat seguint sense esperar a ningú! Quan connectem amb ell, ens diu que ja és al poble i, vés!, ja ens esperarà per fer la cervesa, en tot cas! Arribem a Ogern una mica molestos, és clar!

Passem per davant l'església de Sant Serni d'Ogern, enlairada sobre el poble i descendim pels seus  carrers de cases de pedra amb taulades de dues aigües i ens asseiem a la terrassa de Cal Ton, ara sí, ara tots.

Guardarem un bon record d'aquesta sortida ja que hem conegut una zona i un poble que no coneixia gairebé ningú —ni tant sols la mitja solsonina que portem— i on hem quedat amarats de primavera.

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/santa-margarida-de-pampa-258864926

Caminant amb Sebastià Alzamora i "El Federal" per La Bisbal

Avui hem demanat la República Federal Democràtica i Lliure tal com va fer en Pere Caimó, insigne personatge de Sant Feliu de Guíxols, polític republicà català, diputat a Corts durant el sexenni democràtic, al segle XIX. Avui ens hem adonat que les coses, els ideals, les utopies, acostumen a durar anys i panys, que diuen. Avui hem sabut que al segle XIX ja demanaven el que demanen avui. Al segle XIX, al XVIII, al XVII... al XX, al XXI i, possiblement al XXII, que si no hi ha res que esbotzi el planeta de cop, això de la República catalana va per llarg!

Però no ens hem arrugat! En un dia fantàstic de cel blau, amb el primer sol primaveral i amb tots els colors del verd hem fet un altre Caminant amb Lletres per terres del Baix Empordà. Ben acompanyats amb la  novel·la "El Federal" de Sebastià Alzamora i els seus protagonistes: en Pere Cairó i la seva dona Isabel Batalla, les seves filles, la Nemèsia i la Leocàdia, en Francesc Sunyer, els bessons Canyamós, la sindicalista Isabel Vilà, el bisbe de Girona sa excel·lència doctor Constantí Bonet i amb el governador militar de Girona, brigadier Romualdo Crespo.

Hem estat uns observadors a primera fila dels fets del "Foc de la Bisbal"

Amb tota aquesta gent i amb la ironia i amb el bon fer de Sebastià Alzamora, hem tingut una jornada de nous coneixements, d'episodis històrics que en res desmereixen dels nostres dies, un plaer de lectura, una caminada agradable i una sensació de recomençament.

Hem sortit de La Bisbal per arribar a Vulpellac, un poble al costat mateix de la capital empordanesa i que pertany al municipi de Forallac. Aquest nucli quedava encerclat per un recinte fortificat, desaparegut en bona part en les reformes que s'hi feren els segles XV-XVI. Cal admirar l'església al costat del castell-palau i la torre-portal de planta quadrada. El lloc de Vulpellac apareix documentat per primer cop a finals del segle IX. Durant els segles XIII i XIV, hi tenen dret els comtes d'Empúries i del feudal lloc, el bisbe de Girona i el priorat de Sant Miquel de Cruïlles.

Seguim la pista força planera i, després del mas Massot, ens endinsem al bosc per mirar de trobar els dòlmens i els Clots de Sant Julià. El primer dolmen ens ha costat i creiem que l'hem vist mig enfonsat, ja. El corriol entre esbarzers, lianes, galzeran i matolls esdevé un laberint que s'ha d'anar seguint amb paciència. El lloc fa pensar en un bosc encantat, i nosaltres ens sentim com l'explorador Indiana Jones. Tot caminant es van trobant uns clots immensos, unes parets de roca llisa, unes protuberàncies del terreny ben curioses com si tot hagués estat objectiu d'obusos i canons del nostre "molt estimat" governador de Girona, brigadier Romualdo Crespo. El corriol davalla al fons del rocam per tornar a pujar i tornar a baixar resseguint cada clot. És un paisatge màgic que no t'esperes pas a la plana empordanesa.

Els Clots, de fet, són unes antigues pedreres formades per un magnífic complex de cavitats, algunes de fins a 10 m de fondària, excavades a la roca. Està situat en uns turons que hi ha a llevant del mas Puig-sec, en el mateix paratge que antigament havia ocupat el menhir del mas Gros i la sepultura del mas Puig-sec, enmig d'un frondós bosc de pins i alzines. 

En un moment donat —sobretot aneu seguint el trac marcat— cal enfilar-se una mica més, només una mica sortejant punxes i arrels (però ja en som especialistes!) i trobem el dolmen "El tron de la reina". Tots ben contents. Tots? No! Una part de nosaltres que s'havia quedat en un clot per plaer de ser-hi, ha passat de llarg del corriol i no han pogut seure al "tron". Segons una antiga llegenda, en els Clots de Sant Julià hi van ser martiritzats els primers cristians del país. La capella troglodita coneguda amb el nom de «Sitial» o «Tron de la Reina», que és un dels punts més interessants de l'indret, conté una creu en la seva part interior que sembla que vindria a representar la cristianització d'un lloc pagà. 

Hem aprofitat el "sitial" per fer la típica parada de la mandarina i els ganyips i el grup "escombra" ha passat a ser el grup capdavanter, pista enllà.

Ha estat una estona ben divertida la de fer d'exploradors de "l'Arca del Tresor! 

Tornats a la pista hem continuat fins a trobar els nostres "perduts avançats" i junts hem arribat a Canapost. Un nucli està format per una dotzena escassa de masies bastides a la vora de l'església parroquial de Sant Esteve. L'etimologia del topònim no està clara. S'ha dit que cana pot tenir sentit de fita o pedra de camí, suposició que s'avindria amb l'emplaçament del lloc a la vora d'un antic viarany, possiblement "Els clots de Sant Julià" que no hem sabut perquè els va fer, el Sant Julià. Possiblement pel martiri dels antics cristians? El 2005 un equip d'arqueòlegs van descobrir 18 sarcòfags antropomorfs a peu de l'església, originaris del segle X.

La pista transcorre ara entre camps verds de blat i el grog encès de la colza. Ens aturem a l'ermita de Sant Martí de Llaneres, església parroquial de Castell d'Empordà, nom que s'imposà per a designar el conjunt del poblat, originat en el castell dels comtes d'Empúries emplaçat al cim del turó i vora el qual s'agrupà l'únic nucli de poblament compacte. L'església és al planer, vers llevant, en un paratge de poblament dispers, de masies disseminades. 

Emprenem ja el retorn, però anem llegint el foc de La Bisbal asseguts al pedrís de la font del Remei, que ja no raja. La llum del sol cau suau damunt les fulles dels arbres que comencen a brotar; l'aire comença a ser més fresc i el vent ens ve a trobar. Sentim els trabucs, les bales que passen xiulant, els morters i els canons que espeteguen. Sentim els plors de la gent, les súpliques, els gemecs d'agonía i desesperació dels que cauen. 

I en Pere Caimó enmig, defensant els ideals; i el governador de Girona, brigadier Romualdo Crespo amb una forta migranya. En aquest enllaç podeu trobar una referència biogràfica dels personatge històric. Al Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols podeu trobar una exposició sobre "Pere Caimó. Un revolucionari del XIX". Sabem, a més, de bona tinta, que és present a les tertúlies santfeliuenques que s'organitzen amb els seguidors del Barça.

Tota una història que molts de nosaltres desconeixíem. 

I tornem cap a La Bisbal sense trets ni espases. Un passeig vora el riu Daró amb un fil d'aigua. Una ciutat calmada i tranquil·la a aquestes hores. Un cau històric de republicans, carlins i federals que avui transiten pels carrers sense fer mal a ningú. Un lloc on somiar una revolució. tot esperant que els Peres Caimó surtin de la presó.

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/caminant-amb-el-federal-de-sebastia-alzamora-per-la-bisbal-255860466

Dia mundial de la poesia

 El meu petit paisatge enyorat

(Cal Julià. La Vansa) 

 

Una masia solitària.

Sorolls d'aigua i vent.

Silenci i foscor de muntanya.

Lledoners, lliris, arç;

verd, blau i blanc escaient.

Reneixen tots els somnis 

Volves de neu que cauen.

Cantúries d'ocells errants.

Fruits d'estiu. 

Vermell i groc de tardor

 Petjades de senglars fugint.

Negres nits estelades.

 

Tempestes i trons: plou.

l'espera i la calma

d'un repòs plaent.

El meu petit paisatge

on la vida s'escola;

tant sols la muntanya silent. 

 

 

 Núria Comas

Març 2026 

Sant Serni de Clarà

 Una sortida tranquil·la. Una matinal ben fresca tot i que es prometia un bon sol. Però hem tingut núvols ben potents tota l'estona de caminada, fins que no hem arribat altra vegada a Avià on ja ens ha sortit el sol per prendre un cafè.

L'arribada al punt de trobada lenta i accidentada. Alguna ha arribat ben d'hora preveient tallades de carreteres pel Maresme i els dos Vallesos a causa de la vaga de docents. Altres a dos quarts de deu encara estaven a Cerdanyola o a Badia, a l'AP7 o a Sallent els més avançats. Una mica tard, però hem pogut esmorzar una mica tots, alguns ben descansats i altres a peu dret i hem pogut començar l'itinerari. Sort que, aquesta vegada, era una excursió planera i curta. Abans de començar, però, felicitem de cor al nostre sant Josep, vocal com cal.

El paisatge està magnífic. La verdor s'imposa i amb els núvols negres destaca més, és d'una saturació pujada. Els arbres brotant i florint i al terra les petites violetes ja han tret el cap. 

Seguim un bon tros del GR1 passant per Gorans i per la masia enrunada i coberta d'herba de Casancots. Quina llàstima de masies quan les veus, encara orgulloses, mostrant el seu esquelet. Quantes històries deuen amagar, quanta gent han vist passar! Sembla que els últims masovers en marxaren per les males condicions de la casa.

Una mica més endavant ens trobem amb el Molí de Casancots; el camí passa per davant de la enorme bassa. És un antic molí fariner del municipi d'Avià inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, al costat de la riera de Clarà. És un molí hidràulic d'una mola que rep la transmissió a través de l'aigua que prové de la bassa, que es troba a un nivell superior a la casa, i que cau a un rodet metàl·lic horitzontal que acciona l'arbre. Documentat des del segle XVIII. És el molí de la casa d'en Cots o Casancots. Els actuals propietaris l'adquiriren el 1888 i l'ampliaren per tal de poder-hi viure el 1899. Hi ha diversos carreus gravats amb les dates de la construcció, les diverses reformes, etc. Al segle XIX i inicis del XX aquest molí funcionava a ple rendiment. Hi havia un molí de farina i un escairador de blat de moro que va estar actiu fins fa pocs anys. El molí fariner és d'una mola, i l'aigua que sortia s'aprofitava per moure l'escairador.

Avui tenim sort i veiem el Salt del Molí de Casancots en tota la seva activitat. Un doll d'aigua  ben abundós. Per arribar-hi cal desviar-se uns cinquanta metres de la pista principal, fang i aigua que ja ens saluden a cada sortida del que portem d'any, i arribem a la part superior de la balma per sobre de la riera de Clarà. La balma té unes dimensions màximes de 35 metres d'amplada per una profunditat de 10 metres i 3 d'alçada. Quan la riera entra en activitat, s'origina aquest bonic salt d'aigua. Coneguda des de temps immemorials. Inèdita en els catàlegs espeleològics, membres del GE Badalona la visiten el setze de desembre del 2017 i en fan els corresponents treballs de catalogació. La riera es precipita per un salt de 10 metres, just a sota del salt trobarem hi ha la balma de Casancots. 

Gràcies al cel que ha plogut tant ara ens regalem la vista amb aquests saltants i les botes amb banys de fang.

Reculem cap a la pista, tornem a travessar la riera aixecant les puntes dels peus perquè no entri tanta aigua dins les botes i ens desviem un xic cap al pont de la riera de Clarà, amb un saltant i un petit gorg que ens enamora a tots i ens hi fem la foto de conjunt. 

Més endavant, seguim cap a la masia de la Riereta on cal apartar-se lleugerament del camí per veure un petit salt sortint del pont de la Riereta. La masia, ara casa rural, era també un antic molí fariner. És un edifici que està considerat patrimoni immoble per la Generalitat i està protegit legalment des del 2011.

" El molí no estava encara en funcionament a inicis del segle XX perquè no apareix al Registre de Matrícula Industrial d'Avià. La primera notícia històrica apareix al Cadastre de 1767, quan Antonio Camps n'era el propietari al mateix temps que el mas de la Riereta i Lluert de Clarà, cosa que ha fet pensar a historiadors que dataria d'aquesta data. Luis Blanxart pare en fou el propietari el 1856. El seu fill va organitzar a la Riereta i al molí una explotació agropecuària moderna que va estar vinculada a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre" (Extret de Viquipèdia)

Molt a prop del molí, la granja de la Riereta, patrimoni arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, amb diferents coberts i edificis tots en activitat.

Des d'aquí, immersa en un camp ple de verdor es domina ja l'ermita de Sant Serni de Clarà. El Roc de la Monja, el Roc de Palau i la Costa de Serrapinyana l'agombolen i l'arreceren dels vents del nord del Berguedà. Sant Serni és una església reconstruïda al segle XVII sobre una església romànica anterior, al municipi d'Avià, protegida com a bé cultural d'interès local. Les primeres notícies del lloc de Clarà i del castell de Clariano són l'acta de consagració de l'església de St. Martí d'Avià, al 907. El 1003 es tenen notícies de l'església advocada a St. Sadurní que el comte d'Oliba cedí, juntament amb sta. Maria d'Avià, al monestir de Sta. Maria de Serrateix. Al segle XVII l'edifici romànic fou substituït per l'actual construcció. Durant la Guerra Civil fou malmesa i s'hi abandonà el culte. A principis dels noranta del segle XX, després d'una campanya de neteja, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya atorgà un crèdit per poder iniciar-ne la restauració. Avui en dia, s'hi fan alguns concerts .

Lany 1854, quan només tenia setze anys, el pintor Marià Fortuny i Marçal va residir temporalment a la zona fugint de l'epidèmia de còlera que assolava Barcelona. Durant l'estada va pintar tres quadres, entre els que destaca "La Vall de Clarà", en el que s'observa l'església de Sant Serni així com altres masos propers: la Riereta, l'Hostal del Gran Nom i els Porxos. Aquesta pintura es troba al Museu Comarcal Salvador Vilaseca de Reus. 

El camí de tornada segueix un primer tram al costat de la carretera amb un aire ben fred i veient les nuvolades i les boires per sobre de Queralt. En lloc d'anar directes cap a Avià, es desviem per passar per les Roques de Codines. Un rocam erosionat que cal baixar fins a una roca ben llisa , tan llisa que sembla una esplanada per fer un aplec. Al mig un petit monticle que no sabem pas endevinar què és i tot el lloc ballat i amb una càmera encastada a la roca que ens mira.

Reprenem la marxa per un petit corriol fins a desembocar a una prat verd que ens serveix de taula per dinar. Després del descans, ens dirigim cap a Avià tot veient com els núvols s'obren, el temps s'aclareix i comencen a sortir unes llenques de sol que ens fan pressuposar que hauríem tingut calor. Però que també és una salutació a la primavera que encetarem demà.

I posats a fer que és l'hora del cafè, ens el fem servir amb trossos de coca regalada pels del bar.

15 anys d'absència

Avui fa 15 anys. No plovia. Si que va ploure molt fort el dia 15, però el 14 no va ploure. El cel era de plom, pesat, un dia gris de març, ni 13 ni dimarts. Un dilluns 14. El diumenge 13 vas voler fer els 83 anys, xarrupant un esponja sucada amb xampany i una maduixeta; no un maduixot, una maduixa petita com les que agafàvem al bosc quan anàvem d'excursió i ens feia il·lusió collir aquell petit fruit vermell i cridaner que treia el cap entre les fulles.

Un dia com un altre per a molta gent. Una mica aclaparador per a mi i per al Jaume. També havia vingut la Clara. En Jaume està a l'Hospital, el municipal de Badalona, aquell que em vaig recórrer els passadissos donant voltes tota la quantitat de vegades que hi vas ser. Calculo que uns 10 anys d'ingressos i braços macats i punxats, fins i tot un cap d'any que vaig entrar per la porta falsa amb una ampolleta de xampany i una pasta. El sintrom et deixava marcada i et va provocar l'anèmia que es va ajuntar al mal de cor. Li vas dir al metge que et volies morir i et vaig treure de l'hospital.

Ara hi és en Jaume i, si no he comptat malament, aviat farà també uns 10 anys que vaig amunt i avall, de casa a l'hospital i a l'invers portant el que faci falta. Amunt i avall per la carretera de dalt, la de Barcelona, i per la carretera de baix, la de Mataró, la que volen convertir en un bulevard. Serà més amena la passejada cap a l'hospital els anys que quedin per anar-hi anant. Ja veus quin consol.

Li vas dir al metge que et volies morir i et vaig treure de l'hospital. Cap a casa. I uns quants dies donant-te morfina. Sempre he tingut la sensació que t'havia matat jo. Et vaig anar matant en vida, per ser com soc, i també en aquell moment. Jo estava al teu costat i gairebé no me'n vaig adonar. I es va fer el silenci, un silenci letal. Va parar la música a casa i ara encara la poso poc. Tinc tots els discs i els CD, encara. Així i tot,  continuo anant a l'Auditori i al Palau.

Els llibres si que els vaig retirant. Però conservo l'Enciclopèdia Catalana i aquells primers llibres, sis toms de l'Instituto Gallach: "Historia Natural" que fa anys que no miro, que foren dels primers que vam tenir per estudiar.

Recordes? Va haver-hi un temps que cada mes, quan cobràvem, compràvem un disc o un llibre. Ens agradava a totes dues llegir i sentir música clàssica o de cantautors dels Països Catalans. Encara m'emociono amb la Teresa Rebull i l'Ovidi, canto amb Al Tall i la Maria del Mar Bonet, amb Els Esquirols i el Xesco i recordo les cançons de muntanya.

Però parlàvem del dia 14 de març del 2011. Fa 15 anys.

I encara hi ha flors al cementiri. Cada any, el dia de l'aniversari, el 13. I per la Mare de Déu de Montserrat i per Nadal.

Ara vaig cap a l'hospital. 

 

Absència

Absència

de tantes situacions volgudes,

de tantes persones estimades, 

de tantes sortides de sol

i tantes postes i tants estels.

Absència

de cançons a flor de llavi

de voletejar d'ocells,

de primaveres

i de tantes coses per començar.

 

Absència de tu ... i de mi.

 

Absència

de nits de lluna plena

de cabells esborrifats pel vent,

de caminades,

de vida i dolls d'aigua.

Absència

de noves coneixences,

de dols i riures i plor,

de sons, de paraules

i de pensaments.

 

Presència de tu... i de nosaltres. 

 

   Núria Comas

   14 de març de 2026