A un clavell de pastor
Verdaguer, Jacint. «A un clavell de pastor», dins Roser de tot l'any
havia carabasses amb ulls i espelmes
per tot arreu, ni ens disfressàvem —això era reservat a la diada de
Carnestoltes—, però menjàvem castanyes i moniatos i panellets. Els
compràvem fets al forn de pa, que els havies d'engarregar i les
castanyes a la castanyera que devia posar parada al carrer, segurament a
la riera Martí Pujol. Te les donava amb aquella paperina que després
provàvem de fer, a veure si ens sortia també a nosaltres, tan ben feta,
però se'ns desmanegava. No sé si ho vam aconseguir mai! 
Ens ficàvem la paperina a la butxaca de l'abric, que en aquells temps, recordo anar amb abric i pràctic al coll i les trobàvem calentones. Baixàvem la riera trepitjant les fulles seques dels plataners, amb aquell soroll de peus que crepitava. I arribàvem a casa per fer la castanyada.
Potser les castanyades que recordo més, eren les que vam fer a Timoneda o a Cal Julià. Allò sí que eren castanyades!
Hi
pujàvem perquè era festa i millor si s'esqueia en un pont! Anàvem a
buscar rovellons! I en trobàvem; un bé de Déu de rovellons i algunes
llenegues, carlets, cames de perdiu, algun peu de rata o ou de reig més
escadusser i molts, molts camagrocs. També dels “dolents” o estanys: les
farineres bordes, els bolets de tinta ja negrosos i els visibles
apagallums. Els caçava de dues maneres, jo: al cistell i amb la màquina
de fotografiar.
Fèiem una estesa a la terrassa de Timoneda i la feina hi havia a netejar-los! I els coíem a la llar de foc de Timoneda, amb uns quants moniatos que portàvem de Badalona i ens els menjàvem amb els panellets de la pastisseria badalonina Can Ventura o de la solsonina Can Massana; només depenia de l'hora que podíem arribar per comprar-los a Solsona. A la nit, miràvem els estels lluents i visibles en les nits fosques de Timoneda.
A Cal Julià, la mateixa cerimònia, però sense la llar de foc; a la cuina o a la barbacoa. I tancàvem la porta després d'un passeig per fora tot cantant “L'estel és el meu company” i dèiem bona nit als gats que ens acompanyaven sempre que hi érem.
La
darrera castanyada que recordo, així com especial, és la del 2014;
acabada d'estrenar la jubilació! Vaig marxar de la feina el divendres 31
d'octubre per no tornar-hi més i me'n vaig anar cap a Cal Trucafort, a
la Bisbal de Falset, amb les castanyes i els moniatos i els panellets de
Can Bertran i una ampolla de cava per celebrar-ho tot amb en Jaume. Ja
en fa nou, d'anys!
Ara, encara fem una mica de castanyada al carrer d'en Prim. Més que res perquè jo compro una mica de castanyes i moniatos i panellets, pocs, que en Jaume no en pot menjar. I obrim també una ampolla de xampany; sí encara bevem xampany, que fa més bombolles!
El que
no hem fet mai a casa és anar al cementiri el dia de difunts, o sigui,
el 2 de novembre. Recordo que la mama deia que s'hi podia anar cada dia,
al cementiri, o quan volguessis, i no només un dia l'any, com fa
gairebé tothom, o molta gent. I no hi vaig mai, jo. Acostumo a anar-hi
per Nadal —bé, uns dies abans per portar el verd del pessebre—, o al
març o a l'abril per Sant Jordi o abans de començar «les vacances». I
tenim una xerradeta cada vegada, amb els que estan per allà.
M'han
vingut aquests records ara, veient que molta gent celebra el 
Halloween i
es disfressa de bruixa i de calavera. Ja veus: tantes festes de
castanyada amb castanyera inclosa que han fet a les escoles! I resulta
que aquells nens i nenes que feien panellets tota la setmana, celebren
el dia de les bruixes i els morts.
Sort que encara hi ha gent que reivindica una mica les nostres festes tradicionals, que en diuen, que aviat ens les faran desaparèixer uns altres.
A tots, doncs, bona castanyada!
Tinc tantes coses entre mans (Joan Oliver)
Ara que hi penso… tinc tantes coses entre mans feines urgents no em recordava que també he de morir. Sóc tan distret! M’havia descuidat d’aquest projecte o m’hi aplicava sense gens de zel. A partir de demà repararé l’oblit. Volenterós començaré a morir amb seny, entusiasme, esparpillament.
Avui ens ha acompanyat el llibre de Maria Antònia Oliver: Crineres de
foc. Una obra una mica estranya, difícil de catalogar en un gènere concret. Tal com diu la contraportada: “literatura èpica?, novel·la de ciència-ficció?, relat intimista?, llibre d'aventures màgiques?, prosa psicològica?”
O tot plegat a la vegada? Val a dir que és una història plena de simbolismes, d'un món interior tancat i un món exterior obert a la Rosa
dels Vents. Un llenguatge ric en expressions. Una història que ens commou, ens intriga, ens fa pensar i somiar i ens fa desitjar un objectiu comú i comunitari de recerca d'un món millor, com el poble del Claper.
I per seguir la història hem anat a un indret ple de màgia, també, per sobre de Bagà; un lloc encantador en una època tardoral 
que se'ns ha presentat amb força, amb tota la seva gamma de colors entre el verd lluent de les gotes de pluja i les boires que pujaven i baixaven jugant amb les muntanyes escarpades i les vestides de verd, plenes de pins, de moixeres i d'avets. Amb els torrents baixant aigua i fins i tot amb un isard que ens ha estat observant força estona i s'ha deixat fotografiar per tothom.
N'Estel ha nascut al Casal. Hem obert portes i finestres: ja ha nascut la nina! El dia que va néixer la nina va néixer el poble. Venien de Llevant i de Ponent i de l'horitzó llunyà de Tramuntana i de Gregal. Els niguls s'aixecaren i es dispersaren per la Plana, enllà del Casal, mentre els germans jugaven i veien aparèixer la Dona del Corb Marí, l'al·lota del Flabiol i el jove Bru i la Cornera i l'Home Blanc de Tramuntana. Mentre el pare esperava a la sala de música, tocant el clavicèmbal i no s'aturava…
I començaren a construir el poble: el Claper.
Des del Mirador dels Orris hem contemplat, nosaltres també,
excursionistes vinguts del mar i de terra endins, la Plana de Bagà als nostres peus i les crestes del Moixeró; i hem buscat, nosaltres també, la felicitat tot esperant que els Fucs no ens fessin malpensades.
Els ocells, en aquest dia gris de boires passejant-se pel cel, no han cantant gaire, l'aigua s'escolava per torrents i ens deixava unes gotes que queien dels arbres i els matolls, dels boixos i els esbarzers. La natura ha estat calma. Sota els peus una estora de fulles marronoses i ataronjades, lliscadisses a voltes, ens han
agombolada la caminada, mentre anàvem seguint la construcció del Claper i la lluita entre les Guimes i els Fucs.
Tota natura al nostre voltant. I veient aquesta sintonia de terra i cels, de colors i d'atmosfera, ens hem dit a nosaltres mateixos: potser oblidarem què és un poble?
Hem trescat pel corriol que ens ha portat fins la Cova Foradada després de travessar el torrent de Comafloriu i el torrent del Saltant, el torrent de Mena i el del Serra Gran i hem arribat a la fantàstica balma on hem fet un descans merescut. El sol ha anat traient el cap per migdia tot i que pel nord uns núvols ben negres no presagiaven res de bo; els Fucs ens encalcen! Ens hem adonat de la bellesa del Món Conegut i del Misteri dels Indrets Ignorats. I hem fet la baixada de la cova, un pendent pronunciat, entre boixos que ens feien acotar el cap mentre el sol començava a escalfar.
Hem cercat, també, la felicitat, una recerca incessant mentre cadascú de 
nosaltres anàvem construint el seu propi Claper, un lloc amb equilibri de colors i formes, trencat per una embardissada del camí que anàvem perdent i retrobant, desviant-nos adés un xic massa a l'esquerra o a la dreta, però arribant al nostre objectiu: el Til·ler del Claper.
Allà, ens hem espolsat fulles i punxes d'esbarzers i hem retrobat la pista, de més bon caminar. Tota ella flanquejada per tons groguencs, vermellosos, ataronjats i marronosos, en comunió amb el verd que encara no s'ha desfullat; una estora als peus, una lluminositat entre fulles, una pau que ens venia de la Rosa dels Vents.
I amb un caminar constant hem arribat al Coll de la Gavarra, on els vents giravolten i les vaques, tranquil·les, pasturen per l'herbei. Aquest vent acanalat i la fresca tardorenca ens ha fet decidir per arribar-nos fins al Refugi.
Refugi de Rebost, sempre acollidor, sempre record de caminades, estades i amistats. Amb una mirada cap a l'horitzó, perduda entre muntanyes ben nostres: el Cadí, la Serra del Verd, la Serra d'Ensija; i enmig de totes aquestes serralades, talment un sentinella petrificat, altiu i serè en un cel blau immaculat, el Pedraforca. Més a llevant i al sud, Montserrat.
Hem dinat amb aquesta balconada de paisatge, en una tarda
d'atmosfera neta i assolellada. Hem pres te i cafè calent i fins i tot una mica de pastís de poma dels guardes del refugi; que fa uns quants anys que hi són aquesta parella de la UEC!
I en una tarda riallera, hem encetat el corriol que ens queda de tornada entre el bosc, la molsa humida del terra i el groc de les fulles que estan a punt de caure.
I en arribar als cotxes, encara hem pogut veure com el pare de n'Estel s'agenollava a la porta de la filla, amb el violí i l'arquet a la mà; i com ella, escapava del Casal per anar cap al Claper i marxar amb tothom cap al País de Tramuntana en un viatge cap als Indrets Ignorats per trobar els Fucs i foragitar-los.
A Bagà, mentre el sol es ponia per Ponent i deixava la lluna senyora de la Plana, hem acabat la jornada visitant el constructor de nans i 
gegants que ens ha explicat l'ofici i ens ha deixat un bon regust de coses passades dignes de recordar. Amb el cafè calent al bar més vell i més antic de la població, ens hem conjurat a continuar en la recerca de la felicitat.
 |
Benvinguda, Erika, bon dia!
Ja sé que has nascut en un país que es diu Alemanya, però, no importa. Jo t'escric en
català, una parla d'un país petit una mica més avall d'on ets ara. Tens un pare mexicà i una mare catalana; tens família a Mèxic i a Catalunya. Entre els teus avantpassats, que són aquells i aquelles que van passar pel món abans que tu i ja no hi són, tenies una rebesàvia catalana que va néixer a Mèxic. Ja veus com són les coses; tot plegat un petit món.
Benvinguda, doncs! Tens nom de flor. Una flor petita, d'una planta que fa flors i fulles petites, rosades o blanques i molt estesa per Catalunya. És una planta molt maca, que alegra els camins i fa goig i dura força temps. Un dia, si vols, quan vinguis en època de florida, podem anar totes dues a conèixer-la i la podrem veure pels camins i pels boscos i les muntanyes. N'agafarem un bri, només un, eh!, per dir-li: hola, jo també soc l'Erika!
Ja veuràs com t'ho passaràs bé en aquesta terra. Tindràs els teus pares i els teus cosins, la Dàlia que també té nom de flor i l'Ainur que té nom d'esperit bo i segur que t'ensenyaran moltes coses quan us trobeu!
No tot és fàcil, no. Però, no pateixis que tots estarem amb 
tu, per jugar, per parlar, per aprendre coses, per riure…, i quan hagis de plorar també t'acompanyarem. Els pares, la Clara i el Daniel; els avis, la Mercè i el Jaume; i els avis mexicans i la tieta Maria i els tiets mexicans; i les àvies-tietes (una cosa molt estranya), que totes dues es diuen 
Núria, que és un lloc entre les muntanyes dels Pirineus. I altres avis-tiets i… un munt de gent, vaja!
Benvinguda, doncs, Erika! Tinc moltes ganes de conèixer-te! I explicar-te coses de la família, de les muntanyes, del mar, de com surt el sol i com es pon, dels colors del cel, de la gent i dels animals i de les flors… De fer caminades i escoltar música i jugar i xerrar!
Ara has de créixer una mica, a poc a poc, i riure i estimar molt als teus pares, perquè ells ja fa mesos que t'estimen.
Benvinguda, Erika! Per molts anys! Un petó molt fort i fins aviat!
La vall del Bac és una vall poc coneguda que queda compresa entre Sant Pau de Segúries i Oix i està dins de la subcomarca de l'Alta Garrotxa.
Hi porta una petita carretera des de Sant Pau de Segúries que travessa tota la vall amb els seus revolts corresponents i poc freqüentada i que ens porta fins a Castellfollit de la Roca. No hi ha pas cap nucli de població, depèn del municipi de la vall de Bianya i, sembla que en aquests moments hi ha uns trenta-dos habitants. Això ha fet que la vall es conservés en plena natura, amarada de tranquil·litat i de silenci, un lloc per caminar, per gaudir i per conèixer una mica més aquest país nostre.
Una caminada, la que hem fet avui, que permet combinar natura, cultura i història, tot trepitjant camins ancestrals. "El camí ral de la transhumància passa per la vall, lligant, si ho diem d'oest a est, les valls de Núria i del Fresser, passant per Pardines, el Coll del Pal, la Fogonella, la collada del Burgarès, travessant el Ter pel gual de Can Beia, el Sitjar, i baixant per l'Apaidor (Apallador) fins a l'extrem oest de la vall per arribar a l'Hostal de la Vall del Bac, a l'est. Allí es podien també tancar les ramades, i els pastors dormir en llit, menjar bé i omplir el sarró. D'allí la ruta segueix pel Mas de l'Oliva, per Can Grill, i passant propers a Castellfollit de la Roca, carretera fins Sant Jaume de Llierca i Argelaguer, passant la nit a l'Hostal d'en Caules. L'Hostal de la Vall del Bac era un dels punts neuràlgics de parada i fonda per a ramats i pastors, i seguia obert com a restaurant fins fa uns anys.
També ens ha acompanyat el temps, amb un sol i uns núvols que anaven apareixent i desapareixent. Teníem clar que, segons els meteoròlegs consultats abans de la sortida, cosa que comença a ser un clàssic, no plouria fins les sis de la tarda i hem anat ben confiats!
La pista que surt de l'Hostal ens puja en suau pendent fins la primera de les ermites: Sant Miquel de la Torre. El comentari que fa en Josep Maria de Tera, expert excursionista del que seguim el trac del Wikiloc i al qui donem les gràcies per tan acurada explicació ens diu que "és una església romànica de finals del segle XII que també rep el nom de Sant Miquel d'Avellanacorba, o de Sant Miquel de Vellanacorba o també de Sant Miquel de Sacorba. Al costat hi ha una antiga casa forta que fou possessió dels Desbac, senyors de Rocacorba, i dels Descatllar, coneguda com la Torre de la Vall del Bac. Va substituir com a parròquia a Sant Andreu de Porreres, possiblement, i això és una suposició meva, per ser la que estava més ben comunicada amb la vall. Al costat de l'església hi trobem l'antiga casa forta de la Torre, una construcció medieval que disposava d'una part d'habitatge que tenia planta baixa i pis. 
Avui no hi trobem ningú tot i que la presència de cotxes ens confirma que està habitada.
Seguim el camí transformat en corriol que travessa primer un camp erm, segueix planejant per entrar al bosc i creuar una riera que en temps no gaire llunyans portava aigua, però que avui trobem quasi eixuta i no ens mullem pas els peus. El corriol s'enfila decidit cap amunt, amb un fort pendent que sembla no tenir final. Està ben marcat tot i que al tram superior el trobem més embardissat. Ens deixa al Coll de Triadú, des d'on dominem una vista de les muntanyes i boscos de la Garrotxa sense encara gaires colors de tardor. Per sota nostre, com encastada al mig d'aquesta natura prodigiosa, veiem Sant Andreu de Porreres.
Sant Andreu és un exemple bellíssim de les ermites de la vall, amb un absis apuntalat amb contraforts
que ens indiquen que ha passat per diferents etapes de restauracions. El lloc és enlairat envoltat de bosc, un veritable espai de tranquil·litat. L'església, oberta, ens indica que ja no té culte, però que serveix, segurament per pregar o fer meditacions de qualsevol fe religiosa (o no). Avui, no hi ha ningú. Sí que recordo que a l'agost, em devien veure tan assedegada amb aquella calor que feia que em van donar aigua ben fresca i un refresc d'hibiscos que no havia provat mai; l'ase encara hi és, avui a la part del darrere. S'hi ha d'estar bé, aquí, a l'estiu i en tot temps, assegut en aquesta terrassa panoràmica per anar contemplant el pas del temps i les estacions cadascuna amb la transformació d'un paisatge relaxant.
Sortim de Sant Andreu per un corriol que va baixant constantment, trepitjant fulles seques, amb calma i satisfets d'anar trobant aquestes sorpreses de paisatge. El corriol desemboca a la carretera, pel costat d'una magnífica masia, tota ella porxada, el mas del Pagès. Una senyora masia!
Travessem el camp, ben arranats a les vores i acabem de descendir per un corriol relliscós gràcies a les fulles seques. Fem una petita marrada per veure el Pont dels Esquellerincs. He buscat el significat d'esquellerinc, una paraula ben sonant i agradable a l'oïda. Segons l'Enciclopèdia Catalana, esquellerinc, es referix a cadascun dels picarols o campanetes que guarneixen el collar i els
arreus dels animals de bast o cadascun dels cascavells que guarneixen el
collar dels gossos. El pont, medieval, era el pas de la transhumància que venia o anava cap al Ripollès.
Després, un moment de dubte, buscant un corriol a la dreta per travessar la riera. Ja ens ho deia bé el trac, però un pendent sospitós més tipus barranc que no pas camí i amb una creu barrada ben assenyalada ens ha fet buscar un altre pas que fos més còmode. Però no, s'ha de baixar per aquí. A mesura que baixes el camí està millor marcat. Com que la riera porta poca aigua és fàcil de travessar enfilant-se a algunes pedres. A l'altre costat, una petita exploració del terreny ens ha dit per on remuntar fins a la Plana Magre que hem travessat amb un verd intens.
El camí continua feta pista primer i corriol després. Cal anar amb compte de no passar-se un desviament a l'esquerra, poc marcat al principi, però camí segur. Tornem a fer una bona pujada entre fullam i troncs fins a veure les parets d'un edifici: l'ermita de Sant Feliu del Bac. Situada dalt d'un turó, envoltada de bosc, sense cap casa ni masia al voltant, és un lloc ben bonic, al vessant nord de la serra de Malforat.
Aquí podem descansar i dinar. Saber-ne un xic més d'història de Sancti Felicis de Bag i de la cronologia que ens va sortint en cada església que hem descobert: el pagament dels delmes serviren per sufragar les croades i que, l'any 1372, el rei Pere III vengué a diversos abats els drets de bovatge per subvencionar la guerra de Sardenya. Totes aquestes ermites depengueren del monestir de Besalú o del de Camprodon. Tot quedava a casa! L’any 1996 es descobrí a l’interior de l’església una ara d’altar, romànica dins un bloc de maçoneria obrat amb materials d’enderroc. L’ara, de pedra sorrenca, es conserva gairebé sencera, bé que partida en dos fragments. Aquesta ermita depenia 
eclesiàsticament de Sant Andreu de Porreres,
Unes petites roïnes ens avisen que entrem a la tarda, període en el qual esperem pluges a partir de les 18 h, recorde-m'ho!, per tant, arriba l'hora d'aixecar-se i continuar la ruta. Enllacem amb el GR1. A partir d'aquí, seguim per pista, però ben agradable; ens permet xerrar antre nosaltres més còmodament, "curar" una rampa amb tot de consells benvinguts i ben arribats, admirar alguns faigs ben verds encara, caminar sense esforç i intentar descobrir l'ermita de Santa Magdalena del Coll ubicada dins una propietat privada que no deixa pas i que sembla que està en estat ruïnós. Veiem la masia, però no acabem de veure l'ermita.
Continuem el GR fins a arribar a la darrera de les nostres ermites de la vall: Santa Maria de Llongarriu, al costat del casal Llongarriu. També denominada Santa Maria del Cot o de Sacot o santuari de la Mare de Déu dels Àngels de LLongarriu. És un monument inventariat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una ermita d'estil romànic que data del segle XII o començaments del XIII, però que té reformes del segle XVII. És un senzill temple d'una sola nau amb campanar en espadanya.
Com a resultat del terratrèmol del 1428 quedà totalment derruïda i es va habilitar una casa o barraca a prop de 
l'església, amb les campanes col·locades en una bastida provisional. A la llinda de la porta s'esmenta que s'executaren obres a l'església el 1672. A la llinda hi apareix aquesta inscripció: “Aquesta Església . Columna. De Fe / Infalible.
Pel. Senyor. Pal·ladi Joncar / Rector. De Llongarriu. Aci Habitava. /
ara. Pero. Ciutadà de Barcelona / any del Senyor 1672 / Per Mi Joan
Aulon".
El 1936 l'església fou incendiada i es perdé el retaule antic on hi havia representada l'Assumpció de Maria i que confusament ha fet que hom apliqués a l'església
el nom o advocació de Mare de Déu dels Àngels de Llongarriu. L'església va ser restaurada l’any 1989.
Fem la darrera lectura del patrimoni de la vall que avui l'excursió ha combinat, com dèiem al començament, natura i història, en definitiva, coneixement del país, allò que els primers excursionistes del segle XIX van començar per descobrir tant i tants llocs de Catalunya i tantes i tantes ermites devastades. Recordem a mossèn Cinto Verdaguer, Puig i Cadafalch o Domènec i Muntaner, en definitiva a tots els excursionistes de les excursions científiques que culminaren amb la fundació del CEC.
I retornem cap a l'Hostal del Bac per un corriol entremig del bosc.
Avui, hem estat trenta-set persones que hem gaudit d'aquest dia i per
celebrar-ho ens arribem a Sant Joan de les Abadesses on brindem per tots nosaltres: pels tres vocals i per tots els caminants.
Ah!, i a les sis gairebé en punt, es posa a ploure!
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/vall-del-bac-150797658
