Gorgs de Monistrol de Calders

Dijous passat, dia 7 de maig, amb força bon temps, varem conèixer la zona de Monistrol de Calders. Monistrol de Calders és un municipi de la comarca del Moianès des del 2015, ja que abans formava part del Bages. Formava part de la Baronia de Calders conjuntament amb   Sant Vicenç de Calders, Sant Pere de Viladecavalls i Sant Andreu de Calders. Les dues darreres s'afebliren i acabaren despoblant-se molt, mentre que la de Sant Feliu de Monistrol creixia fins al punt d'esdevenir més poblada que la de Sant Vicenç de Calders. Aquest fou un dels motius de la segregació respecte de Calders culminada el 1934.

El nom del poble prové del diminutiu romànic monistrol (petit monestir), en referència a la cel·la monàstica radicada a l'església de Sant Joan, i de la seva pertinença a la baronia de Calders; a les versions oficials dels nostres dies, primers anys del segle XXI, es prefereix relacionar la segona part del topònim amb el riu, el Calders. 

Ocupa un territori muntanyós, amb abundants rieres i serrats. La vegetació predominant està formada per pinedes, alzinars i matolls. En el terme municipal, s'hi podien trobar nombroses fonts, antigament més d'una trentena, repartides per tot el terme. La confluència de la riera Golarda o de Marfà amb la riera de Sant Joan, que prèviament ha rebut el torrent de l'Om, al nord del poble forma el riu Calders. Els efectes de l'erosió a través dels anys han creat un paisatge únic, amb grans balmes, gorgs i els anomenats codros (evolució local de la paraula còdol) que són grans pedres que han adquirit formes singulars i atractives. Són de destacar el Codro Barret, el Codro Bolet, el Codro Bressol, el Codro Gros o el Codro Llampat, entre d'altres.

Nosaltres fem una ruta que segueix en bona part la riera de Sant Joan i arribar a alguns "codors", jaciments prehistòrics i barraques de pedra seca.

Sortint de Monistrol, en un paratge verd a resultes de les pluges caigudes, vam trobar el Gorg de Saladic, el més famós.  El forma la riera de Sant Joan en una zona on travessa unes grans lloses de pedra. És un dels llocs emblemàtics del poble, molt concorregut per propis i forasters a l'època estival. Al costat, figura que hi ha el Gorg Petit, però no hi vam poder accedir per la malesa que no deixa pas; no era qüestió de punxar-se gaire, que ja tenim una edat! 

Seguint la riera trobem el Gorg dels Cavalls on una corda a manera de llaç penjada d'un arbre i el nom de "cavalls" ens fa pensar una mica en les aventures del Far-West. La zona és refrescant i idíl·lica, amb un ver potent als nostres peus i un verd translúcid a efectes del sol que fa de contrallum a les fulles acabades de brotar. 

Travessada la riera per una passarel·la, admirem la bonica edificació del Molí d'en Sala, ara masia rural. Que bé s'hi deu estar prenent la fresca a l'estiu! A la gran bassa, una barca deu sevir de plaer per xics i grans a les tardes xafogoses de juliol i agost. Ens rep qui s'encarrega del molí que ens dóna unes explicacions força interessants i ens deixa passar per la propietat per poder observar bé les dues basses. La pedra del molí, però, ja no és aquí.

És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i està format per l'antic molí, dues basses i els recs.  Aigües amunt del Molí d'en Sala hi ha la resclosa del Molí d'en Sala, construïda a darreries del segle XVIII, simultàniament que el molí, on hi havia la capta d'aigües per a la bassa del molí.La primera notícia del molí es remunta al 1192. En aquells moments era un molí del mas Sala Abadal. La seva funció de molí fariner va perdurar amb més o menys interrupcions fins un any o dos després de la darrera guerra civil. El molí aprofitava l'aigua, no gaire abundant, de la riera de Sant Joan. L'existència de dues basses permetia un rendiment major, ja que mentre utilitzaven una bassa per fer una farinada s'omplia l'altra.  Una de les coses destacades del Molí d'en Sala és precisament la doble bassa, totes dues molt grans, que té al costat sud-oriental, ran del Camí de Monistrol de Calders al Coll.

Més endavant, travessem la riera per la Resclosa del Mas Rubió, saltant entre les pedres i fent les passes llargues. El camí es perd una mica fins a trobar la pista i cal remuntar la llosa a poc a poc i amunt, que fa pujada!

El mas Rubió també forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Un mas amb una torre quadrada que devia servir de defensa. La torre presenta 4 plantes comunicades per una interessant escala de cargol de pedra. Entre la torre i la façana principal hi ha un cos adossat, porxat, fins a la primera planta on hi ha un pou, No hem pogut visitar la torre per dins, tot i que, segons les explicacions de la Viquipèdia, deu ser prou interessant. Sí que ens hem trobat amb el masover que ha tingut una llarga xerrada amb nosaltres, fins al punt de dir-nos que la setmana passada van estar per la zona una seixantena de persones i que l'amo ara hi va sovint a dormir.

A partir d'aquí, pugem la pista amb un bon sol, fins a arribar al "codro" Bressol. Una roca enorme que rep el nom de "codro" a la zona de Monistrol de Calders. Deu el seu nom a la sepultura medieval que conté, que li confereix un aspecte de bressol primitiu.

Reposem un xic de la pujada i anem descendint pel bosc tot trobant barraques de pedra seca, unes millor conservades que d'altres. Fins i tot sembla que podríem aixoplugar-nos força bé per dormir a la barraca d'el Jaima, si fem cas del senyal marcat al Wikiloc.

La pista esdevé corriol pedregós i fem un petit desviament per anar fins al "codro" Llampat. Deu el seu nom al fet que en una època endarrerida (al segle XVII ja apareix amb aquest nom) degué rebre de ple algun llamp. Es troba darrera d'una barraca més moderna que les de pedra seca. Una caseta de ciment per deixar-hi les eines. El roc és curiós; la porta barrada amb un tronc sec. El dins, aprofita la roca del terreny per fer una paret rodona, de dimensions reduïdes; aquí sí que no hi cabríem tots, en cas de tempesta!

Retornem enrere i seguim el corriol i la pista que ens puja a la Serra Rectora: al cim, una senyera ben esfilagarsada, que ha perdut les barres i l'estel, encara que els quatre fils que queden demanin voleiar cap al cel.

Des del mirador de la serra la vista s'estén per boscos i muntanyes i al dessota, Monistrol als nostre peus. La foto de conjunt de rigor i el dinar entre els seients que formen la pedra i els rocs.

Baixem el corriol de retorn ja cap a Calders. Les aigües calmades de la riera reflecteixen l'església i anem a prendre quelcom al bar on confonen els noms de "Vichy" i "Bitter", però ens ho anem bevent tot. El pobre noi que serveix va de bòlit amb la trentena de persones que li apareixen de cop. La pedra del molí d'en Sala, és aquí!

Badalona: Dimoni 26

No, no! No soc pas el dimoni que fa 26 en l'ordre ordinal. Fa una colla d'anys que tornem a la platja i ens hi plantem uns quants dies per controlar aquesta ciutat, que no només el batlle controla. 

De fet, no sé perquè porto el 26. Tampoc és que tingui jo 26 anys, amb aquest cos que tragino... qui s'ho creuria! Som l'any 2026, això sí! però enlloc hi han posat el 2000 al davant, que total, han sigut quatre dies des del 2000 cap aquí.

Que voleu que us digui, crec que aquesta vegada tinc una crisi d'identitat. 

No acabo de saber ben bé què represento, ni quin simbolisme m'han volgut donat, ni quina reivindicació faig, ni quina commemoració, ni... 

Em veig una mica mal girbat. Sí que tinc cos i cua vermells tal com escau a un bon dimoni, d'aquells que haurien de fer por, però tinc les banyes blanques. Espero que, exposat aquí a la platja, a ple sol, se'm rosteixin una mica, com la carn d'aquestes turistes que ja comencen a venir; vés perquè han de ser ells més que jo!

M'han ficat dins una cistella de bàsquet, així, rodanxó com soc, que no hi cabo. Ni hi entro ni en puc sortir. I si volien que jugues en aquest esport tan badaloní, no sé perquè m'han ficat les pilotes al terra sense poder-les tocar, que has de fer un esforç per veure'm els peus, tot i que ja sé que el bàsquet es juga amb les mans. Però, no puc agafar la pilota ni per fer una cistella de mig camp! I, ja em direu, no hi ha el verd i negre enlloc! Però, em direu, perquè verd i negre? Doncs, perquè soc a Badalona i a Badalona hi ha la Penya! Refot, ni aquesta il·lusió de vestir els colors més entranyables de la ciutat em volen donar!

Vaig vestit de... Em fa vergonya, eh! Vaig vestit d'Anís del Mono! Sense mono, sense una copeta d'anís! El mono que està una mica més enllà, al costat d'aquell pantalà, el pont del petroli que diu el batlle que sí, que segur que a partir d'ara arreglarà, aquell que està assegut còmodament en un pedrís i s'hi tira tot l'any sense fer res, però amb una ampolla a la mà, aquell amb el que tothom s'hi fotografia, ja em diràs, amb el color esgrogueït que té..., doncs, aquell fa més goig que jo. Que a mi, el vestit em va estret, vaja! I que no puc xarrupar ni l'Aigua de Badalona.

O sigui, ni Penya ni mam! Doncs, això és patir una crisi d'identitat, o allò que és més nostrat, deixar tothom content i tothom enfadat. Sort en tinc de la gent que es passeja pel meu davant, bicicletes i gossos inclosos. Que ara, ha,ha,ha, ja no es poden passejar per la carretera! Figureu-vos, volen fer de la Nacional II, "un boulevard", així en francès, que queda millor. Ha, ha, ha! I és veritat que ho tenen tot aixecat! No passen cotxes, ni Tusses, ni gent caminant. Que els badalonins i badalonines també tenen una crisi d'identitat, ha, ha, ha! Qui els fa passejar per una carretera quan tenen, aquí baix, la Rambla i el mar!

La Nacional II és la carretera que va des de Barcelona cap al país veí (la que surt de Madrid, és clar! que el corredor mediterrani va per llarg, ni jo el veuré!) i aquí, la gent es troba amb un tap per circular (que ja no us explico els maldecaps de l'aparcament). Oh, i la gent dels barris de Casagemes (el de la noia que m'està fent de traductora cada any, pobra!) i Canyadó, bàsicament, poden sortir, però hauran de fer una volta de nassos per entrar, ha, ha, ha! (A la noia que m'escriu, no li fa cap gràcia, no!). Ella diu: i perquè no arreglen primer el transport, l'aparcament i les maleïdes direccions de circulació, abans de fer un "boulevard"?

"Boulevard", ha, ha, ha! A veure si després faran un "Trafalgar Square", així en anglès que muda més i està de moda en l'idioma que parlen! O una "Plaça Roja"! Ha, ha, ha, que em pixo! Tinc el mar darrera i de tant riure i plorar, amb el soroll de l'aigua, constant, constant..,. ja sabeu,... encara hauré de girar-me i acostar-me a les ones!

Quan us dic jo que tinc una crisi d'identitat... M'agradaria poder marxar cap la nord, allà on diuen que la gent és neta, culta, no sé què...i feliç! Però llavors els germans de la congregació dels dimonis em dirien: com l'ocell que deixa el niu, així el dimoni que se'n va del seu indret... Però jo, ja ben lluny, em riuria de l'antiga saviesa d'aquesta meva desvalguda ciutat que cada any em crema a foc lent fent espetegar els coets. S'enlairen el coets, oh!, oh!, que tots hem de mirar, oh, oh, oh!, cridant aaaaahhhh! (mirant al cel i obrint la boca)

Com veieu, avui estic de bones, que plou i quan em vulguin cremar estaré remullat.

No us creieu, però, estic content perquè estic aquí, amb el mar que em bressola i la lluna que em ve a veure les nits, reflectida sobre el mar i amb el sol que surt darrere meu i fa colors de posta al meu davant. Estic trist perquè estic sol; sort que m'acompanyen els dimoniets dels nens i nenes de les escoles, que, pobrets, també seran cremats (llàgrima avall). Home, posats a consolar-se, també es veritat que m'acompanya el pas dels trens per les vies que tinc al davant. I no creieu, arribo a estar content i tot perquè fa una bona temporada que passen a l'hora que volen i hi ha hores que em deixen descansar una bona estona del seu sotragueig! Ha, ha, ha, ha, ha! (això vol dir riures més forts!)

Allà, més avall, també cremen ninots, però son molts i algun se'n salva cada any (sospir). Els coets els fan espetegar més que aquí, que de fet, tots vénen d'una mateixa tribu que els devia agradar el foc: uns fan falles, altres celebren Sant Joan amb fogueres, altres correfocs i altres fent patum, patum, patum... Ja em direu si això no són Països Catalans! Ui! Crec que he desvariejat molt, que si ve el batlle de la ciutat... em cremarà aviat.

Bé, doncs, badalonines i badalonins: encenguem el foc i que us faci profit l'anís, la Penya i "el boulevard".

Jo marxaré i ja vindré l'any que ve! Amb quina identitat?: Sorpresa! Potser vestit de boulevard, d'anís, de "Nino" com cridaven als partits: "Nino, Nino, Nino!" Ai, quins temps! (un altre sospir)

Sauvanyà a l'Alt Urgell

Sauvanyà és un poble abandonat, roig com la seva terra, a la Ribera d'Urgellet, a la vall de Tost.

Poca gent s'hi passeja per la vall i poca gent arriba a Sauvanyà tot i que el camí per arribar-hi és de bon fer. En un dia ben rúfol, sense oblidar-nos anoracs i capelines per si de cas cauen les quatre gotes i pocs mil·límetres d'aigua que han dit que caurien del cel, després d'un bon ruixat mentre érem a Organyà esmorzant i que ens ha fet fer cara de penes a tots plegats, hem anat cap al trencant de carretera que indica Castellar de Tots cap a una banda i Torà de Tost cap a l'altra.

Torà de Tost, que no cal confondre amb Torà de Riubregós al Solsonès, és un poble quasi abandonat, amb 4 habitants, del municipi de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell. Està situat dalt d'un esperó rocós a 785 m damunt del nivell del mar, a l'entrada de la Vall de Tost després de deixar el camí del Segre. 

Antigament independent, el terme comprenia tota la vall del riu Tost, amb els poblets de Montan de Tost (o Montant de Tost), Torà de Tost i Salvanyà i els llogarets de la Bastida, Fontelles, els Hostalets de Tost i Castellar de Tost; el 1968, però, Tost fou fusionat amb altres pobles dels voltants en el nou municipi de la Ribera d'Urgellet, amb capital al Pla de Sant Tirs. La vila de Tost està documentada des del segle X, encara que el seu castell està consignat el segle IX. 

A mig camí, a peu de carretera, Sant Martí de Tost. Una església romànica que bé val una parada.  L'església de Sant Martí de Tost es troba en l'antic poble, avui despoblat, i prop de les ruïnes del castell. És bàsicament un edifici gòtic i posterior que conserva alguns elements d'època romànica. Resta el parament de l'angle sud-oest amb vestigis de dues porta, un òcul i tres finestres de doble esqueixada. Les dovelles de la porta presenten un tret característic de l'arquitectura del segle XI alternen gres vermell i pedra calcària blanca amb intenció decorativa.

La Vall de Tost ha estat amenaçada pel projecte d'un abocador i d'una guixera per part d'una multinacional, amb l'oposició veïnal creant una plataforma per evitar portar endavant aquests projectes: «Tots a Tost»

Hi ha una llegenda que parla de les noies de Tost. Cap al 1890 la població de Tost era limitada i els homes que treballaven els camps eren necessaris per a la supervivència de les poques cases que eren habitades. El servei militar era - en aquell temps - massa llarg perquè la mancança de la mà d’obra perjudiqués la zona.

El Secretari de l'ajuntament de Tost va idear que quan era un noi el que naixia a una casa, fos censat amb nom de noia, de forma que no fos cridat a files i, a canvi, la “noia” havia d'anar a treballar tres mesos de franc a les finques del Secretari. Al cap dels anys, l'administració de l'estat s'adonà que en aquest municipi no hi naixien nois i van enviar uns inspectors. Com a conseqüència de la inspecció, les “noies” de Tost que tenien menys de quaranta dos anys van ser cridades a files amb servei a la Seu d'Urgell, on la gent del carrer, en veure els reclutes envellits els identificaven com “les noies” de Tost.

De l'espavilat Secretari se sap que, abans que el jutgessin, el van enterrar a Tost (tot i que n’hi ha que ho dubten). 

Iniciem la pista que surt des de Torà de Tost amb boires que juguen amb les muntanyes i els boscos. Tot regalima calma i mica en mica van caient ruixims per parar i tornar-s'hi a posar. Però això no ens espanta i seguim les traces de la nostra acompanyant d'avui, la Bali. que ens va avançant pel camí i ens espera sempre. El paisatge humit, la pista i la colla conviden a la xerrera i a la tranquil·litat d'un paisatge emboirat. Aviat arribem al petit riu Roig de Sauvanyà, anomenat així per l'aigua de color roig que tragina, reflex dels sediments que arrossega. Una terra roja degut a l'anomenada "veta vermella",  els gresos del Buntsandstein de l’edat triàsica que s’estenen fins al flanc nord de la Serra del Cadí i a l’est fins al Pirineu d’Osca provinents dels sediments de gresos vermells en rius. Per tant, Sauvanyà s’erigeix en aquest paisatge roig, construït amb les pedres vermelles del seu entorn conferint-li una identitat peculiar. 

Aviat es divisa el poble, roig entre verd, amb les cases encara dempeus la majoria d'elles, però totes abandonades.  Sauvanyà, com altres nuclis de la comarca i del territori es va abandonar al període d’èxode rural del segle XX. No obstant això, és un nucli que destaca per la seva relativa bona conservació tot i els anys d’abandonament, malgrat que s’observa una erosió important a les seves cases i al patrimoni arquitectònic, més palès any rere any. Les cases, especialment en aquelles en què no s’ha arreglat el teulat, presenten un deteriorament; l’església de Sant Esteve es conserva gràcies a les reformes de la coberta, però es veuen esquerdes i deterioracions importants; la capella de Sant Pere es troba enrunada, així com part de les cases disseminades; i el castell de Sauvanyà es troba en una zona emboscada, amb parts enderrocades i amb pedres formant tarteres. És un poble visitat per excursionistes i el seu antic veïnat, que encara gaudeixen de les visites i de la bellesa del nucli. Pel seu gran valor patrimonial cultural, arquitectònic i paisatgístic si aquest patrimoni es vol mantenir, seria interessant que hi haguera treballs de conservació i un estudi arqueològic. 

S'hi està bé a Sauvanyà encerclat de boscos . Per darrera té la Vall de La Vansa, amb el poble també abandonat de Banyeres.  

A Sauvanyà no es disposava de cap camí de carro que comuniqués amb el nucli, els infants havien d'anar a peu a escola i tothom devia caminar amb mules per anar a mercat  Això va fer que s'accelerés el despoblament a partir de mitjans del segle XX. Demogràficament, no es disposen de dades antigues del terme. Se sap que Sauvanyà l’any 1868 tenia una quarantena d’habitants amb les cases habitades de Cal Ramón, Cal Peirot, Cal Giró, Cal Peirot de damunt, Cal Besa, Cal Jaume del Besa, Cal Peretona, Cal Peirot de davall, Cal Cortalé i Cal Mariner (actual Cal Marroi). I com els pobles de la rodalia van començar a viure un període d’èxode rural a causa de la mecanització del sector primari a partir de mitjan segle XX. Les primeres cases es van començar a abandonar als anys cinquanta, com Cal Giró, i es va reduir clarament cap als anys setanta. El darrer any en què hi consta població que hi viu és el 1981, amb un sol habitant.

La gent que hi havia viscut, així com els seus descendents, intenten que el poble, malgrat estigui buit de vida humana, es conservi i el van mantenint. Una manera que dir que se l'han estimat, que el recorden, que encara el viuen i que la vida perduri enllà dels temps.

La mica de plugim que va caient ens priva de quedar-nos-hi més temps i iniciem el retorn tot passant per Cal Manroi. Una masia ben maca, amb un arbre imponent al davant. Dins encara s'hi veuen les cendres d'un foc i algunes eines. Segur que serveix d'aixopluc quan el temps, com avui, et fa cercar un lloc a cobert.

La pista, amb el terra roig, va seguint planera entre ginestell groc i farigola florida i arç blanc curull de flor. Al cap d'una estona davalla transformada ja en un corriol vermell i més tard en un terra pedregós i relliscós que ens fa anar amb el cap mirant a terra. Al fons de la llarga baixada, ens tornem a trobar amb el riu Roig de Sauvanyà i al cap de poc amb el riu de Torà. Uns rius petits, que d'entrada semblen poca cosa, però que cal mirar bé per on es poden travessar i no relliscar per les pedres humides. Potser més val posar els peus a l'aigua! Baixen amb empenta per anar a buscar el Segre a l'alçada d'Hostalets de Tost. Total uns quatre passos que ens esperonen a fer unes bones gambades i a fer d'ajuda solidària a qui no pot estirar més la cama.

Retornem a la pista, però, poc convençuts de seguir-la per anar a parar al poble tot fent els últimes revolts de carretera, preferim agafar un corriol que puja amb fermesa, bonic i costerut. I tot sortint-ne, arribem a la carretera ja quasi a l'alçada de Torà que es divisa ben a prop des d'aquí.

No ens hem atrevit a menjar al bosc, tot moll, és clar, i  mengem a la primera casa abans d'arribar, a prop dels cotxes, per si de cas. N'hi ha que es procuren uns troncs tallats pel foc de l'hivern, altres seuen al portal tancat i encara alguna i algú es gronxen als gronxadors dels petits o seu en el pendent del tobogan de les criatures. Tot un devessall d'oportunitats!

La  pluja ens deixa un espai de respir. Recordarem aquest paisatge i amb ell, Sauvanyà. 

Caminant amb Anna Murià per camins d'exili

"Aquest serà el principi". En realitat quin és el principi? El principi és quan la voluntària del CEC, el mes e maig de l'any passat envia al CEC la proposta de sortida del curs següent que li demanen? El principi és quan la vocal —o dit més modernament voluntària— pensa ja bans del maig quines propostes de Caminant amb Lletres pot fer pel següent curs?, es mira autors i autores, pensa en llibres, novel·les i poesies, i busca itineraris al Wikiloc?

 El principi és quan, al mes de setembre, s'envia ja un primer llistat de propostes als caminants fidels? O quan la voluntària —abans vocal— busca el llibre (si no el té en el munt de llibres de casa) i se'l llegeix i decideix que sí, que ha triat bé?

El principi podria ser quan un mes i mig abans de la sortida, ha de fer una fitxa —dita formularia en línia— amb totes les dades de la sortida incloent-hi el bar de trobada per esmorzar, que potser a la data requerida estarà tancat i enviar-ho al CEC? O quan els del CEC li envien l'esborrant del butlletí del mes corresponent i l'ha de corregir o donar per bo?

El principi té a veure més amb el WhatsApp de cotxes que la abnegada voluntària —abans dita vocal— té a bé de fer, amb una foto pròpia o buscada a Internet i estar pendent d'altes i baixes constants per no deixar-se ningú a terra? No serà el principi l'instant mateix de la trobada, al bar tancat o al punt de sortida complicat i que envia amb una "captura de pantalla" perquè tothom es trobi, o respongui a aquells que, per no llegir ni mirar, els marca el bar amb un puntet vermell? O quan passa llista amb la motxilla oberta, les botes a mig calçar, els pals per terra, la màquina de fotografiar (això sí, la màquina no se la pot deixar) penjada al coll, el mòbil penjat al coll, la jaqueta de caçador amb butxaques grosses per portar el llibre, si és petit (si és més gros, deixa que siguin voluntàries, sempre elles, per sort! que facin de portadores).

O quan cerca algun contacte facebook, instagram, whatsapp, web o mòbil..., per "llogar" els autors i autores si encara són vius? 

Potser quan es llegeix el llibre de dalt a baix i posa els senyals per anar llegint en públic, que sort que és un públic fidel que li "aguanta la lectura" (què bé que ho fas!) i així descansar una estona d'una pujada?

El principi de tot és quan es camina, es xerra, es riu, es cau o es rellisca, (no!, per déus!),  es bufa o es pren el cafè de sobre després de menjar només una mica de fruita sense gana, ja!

El principi deu ser quan dona les gràcies a tothom per la col·laboració en la sortida, perquè, malgrat tot, tot ha sortit bé, i recorda que eliminarà el grup de WhatsApp en uns pocs dies? O quan es mira les fotos que ha fet la mateixa vocal —ara voluntària—, arregla la llum i l'enfoc, en comprimeix algunes, les penja totes al Google fotos i envia l'enllaç a tothom? O quan, com ara en aquest precís moment, està redactant una ressenya de la sortida que, qui més qui menys espera, i així li sembla que acaba tot? 

No serà el principi allò que es pot recordar un temps més tard?

Avui, darrer dimarts del mes d'abril (la voluntària va retardada en l'escriptura) hem seguit camins d'exili amb la novel·la "Aquest serà el principi" d'Anna Murià. Lloc de trobada, La Vajol. Itinerari cap al Monument als republicans que van passar a l'altra costat "lliure" pel Coll de LLi i van baixar cap al petit racó de Les Illes, ja en terres del Vallespir a la Catalunya Nord. Nosaltres hem completat l'itinerari tornant a pujar cap al Coll de La Manrella per fer un petit homenatge al lluís Companys i al govern que restà en l'exili.

Hem seguit la història d'una colla de nois i noies que visqueren una infància comú pels carrers de Barcelona i que es veieren "obligats" en la seva joventut a marxar de la pàtria a causa d'una guerra que no hauria d'haver existit mai. 

Tal com diu Anna Murià en el pròleg de la novel·la. "Si algú, amb ambició boja, volgués fer la gran novel·la del cosmos, on començaria?"...  " La narració no trobaria principi. Com qualsevol novel·la. hauria de començar per un cert moment escollit d'una història que no té principi conegut" "...la vida no sabem quan comença, la infantesa també té un temps precedent". Com diu Sam Abrams, estudiós del llegat de l'Anna Murià, "potser la vida és un infinit repetir de principis".  Anna Murià i Romaní va néixer al carrer Regomir de Barcelona, al cor de la ciutat vella, el 21 d'abril de 1904. Filla del director de cinema i periodista Magí Murià i Torner, va cursar els primers estudis en diferents escoles religioses i després va ingressar a l'Institut de Cultura i Biblioteca de la Dona (1918-24), on va estudiar comerç, comptabilitat i anglès. També va fer uns cursos nocturns a l'Ateneu Enciclopèdic Popular (1932-36), després que treballés primer a la Junta Provincial de Protecció a la Infància i en una adrogueria. Més endavant va treballar com a funcionària de la Generalitat de Catalunya i, durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) va ser secretària de la Institució de les Lletres Catalanes on es va encarregar principalment de l'arxiu de premsa i en la primera tramesa de biblioteques al front.

Des de molt jove, va participar en campanyes per l'indult dels presos del complot del Garraf (1930), o d'ajut als presos dels fets del 6 d'Octubre del 1934, o en la recollida de signatures per demanar l'Estatut de Catalunya. Va ser militant dels partits polítics Acció Catalana, Esquerra Republicana (1932) i Estat Català (1936), del qual va formar part del comitè central. I encara es va vincular a la Unió de Dones de Catalunya i va ser secretària del Club Femení i d'Esports. Va ser un dels membres fundadors del Grup Sindical d'Escriptors Catalans.

En acabar la Guerra Civil espanyola, es va exiliar amb la seva família (1939), inicialment a França. Des del mes d'abril del 1939, va viure prop de París, al castell de Roissy-en-Brie, residència d'exili on van estar el grup d'escriptors catalans format, entre altres, per Mercè Rodoreda, Pere Calders, Pere Quart i Francesc Trabal on, el mes d'agost, va arribar Agustí Bartra amb qui, a partir del mes d'octubre van emprendre una vida de parella, i amb qui va tenir dos fills (Roger i Eli).

El 1940 es van traslladar a la República Dominicana -Dajabón i Santo Domingo- i el 1941 a Cuba i a Mèxic, on van fixar la seva residència durant trenta anys. Hi va treballar com a traductora de l'anglès i el francès al castellà. Va tornar A Catalunya, amb Agustí Bartra, el 1970, primer a Barcelona i de seguida van fixar la seva residència a Terrassa.

El 1999, Anna Murià va cedir l'arxiu del poeta Agustí Bartra, mort el 1982, i el seu particular a la ciutat de Terrassa. Anna Murià mor el 27 de setembre de 2002, a l'edat de noranta-vuit anys. 

Aquest serà el principi és probablement la novel·la més important d'Anna Murià, de lectura pausada, de reflexions entorn del mateix fet de la vida. DE vegades, es pot dubtar si és ben bé una novel·la o una cadena de reflexions tal com va fer en un altra de les seves obres "Reflexions de la vellesa".

Desprès de retrobar-nos tots a La Vajol, malgrat l'aturada obligatòria d0'alguns cotxes a Premià de Mar a causa d'un accident,  i de visitar el monument a l'Exili, ens hem endinsat per un bosc de castanyers, arbres de fulla ampla d'un verd florescent en aquesta època. La pista ens porta fins al Coll de LLi, un replà d'estora verda, on un cartell ens recorda el pas del govern cap a l'exili: José Antonio de Aguirre, Manuel Azaña, Lluís Companys, Juan Negrín i molts altres republicans i republicanes sense nom, la majoria. La ruta està marcada i senyalitzada des d'aquest any amb uns pals verticals i unes plaques com a Espais de Memòria, ruta La Vajol-Les Illes. En el descens cap al petit llogarret de Les Illes ens continuen acompanyant els castanyers brotats de nou, les molses, les argelagues i el ginestell, en un camí cobert de fulles seques i de castanyes obertes.

Arribem a l'Hostal dels Trabucaires, ja a Les Illes on podem comprovar que aquestes terres han estat passos fronteres d'un cantó a l'altra; una frontera inventada, com tantes fronteres, una línia imaginària que permet la recerca de la llibertat . El pas dels exiliats de la dictadura franquista i els que fugien de la segona guerra mundial uns pocs anys més tard.

A la sortida del poble trobem el monument als republicans. Remuntem la carena en un dia núvol que ens va bé en les pujades, passem masos  i arribem al coll de La Manrella, on cada any, l'associació Indrets del record , amb la Teresa Clota al davant (Creu de Sant Jordi), homenatgen als exiliats i al Lluís Companys com a president represaliat i assassinat en la dictadura. 

Es gira fresca. Davallem cap a La Vajol seguint un bell camí d'alzines suredes i rocs enormes que sembla que hagin estat formant part de les restes d'una glaciació. La flor blanca de l'estepa negra, el ginestell, la farigola i el romaní florits ens acompanyen els marges. pensem en els exiliats, els de totes les guerres, en els que van passar per aquí no només portant una motxilla en un dia d'oci; en els que carretejaven andròmines, matalassos, maletes de roba, eines o qualsevol objecte que els recordés la casa que deixaven, el país i la pàtria. Molts d'ells varen tornar, d'altres es quedaren, altres no van poder retornar malgrat el desig de fer-ho. Cada exili una vida, cada vida un principi i una fi.

"...ella temorosa de quin havia de ser el final d'aquella estada, ells sofrent sense neguit, anhelós, però, de fruir la vida en calma quieta.

—L'altre principi és enigmàtic, per això em fascina.

—L'altre?

—La mort, el principi de tots els principis".

Com diu Maria Antònia Oliver en una ressenya a El País el 1986:  "...podria tenir (la novel·la) un altre començament i un altre final, altres fragments a l'entremig." (Maria Antònia Oliver. El País, 20 d'abril de 1986) 

Nosaltres hem finalitzat la ruta i la lectura dels fragments de la novel·la tot gaudint del nostre final i del principi d'uns quants nois i noies joves que s'han barrejat amb nosaltres en el camí  d''arribada a La Vajol. Ells principi i nosaltres final? O potser el final serà el principi?