15 d’abril 2024

Calabruix

Aquest temps de calabruix

 

Dins el jardí de ca meva
ha caigut gran pedregada,
i jo que estava florint
ne tenc l'esquena mullada.

Les abelles esperant
culet inquiet dins la casa,
i jo que volia cantar
tenc la cançó inundada.


La perera que ja reia
té el somriure censurat,
i jo que encalçant l'abril
tenc el cos gelat de març.

Les anemones vermelles
i les margarides blanques,
i jo que em veig tota verda
florint pobres esperances.

El mes de transformacions
és abril i ara som març,
i jo no em puc esperar:
se'm floreixen les cançons.

Se'm floreixen les cançons
aquest temps de calabruix,
i ara diuen que es govern
prepara ses eleccions.


Prepara ses eleccions
i que tot s'apujarà
i mos llevaran ses festes
que mos queda per cantar. 

                          

                Maria del Mar Bonet  

 


 

14 d’abril 2024

Els Cogullons

Després d'haver hagut de parar de fer aquestes sortides per malaltia de la vocal i... per pluja!, hem reemprés les excursions als pobles abandonats de Catalunya. I, abans la calor no sigui massa forta, hem anat cap a la Conca de Barberà, a Rojals, Serra de Prades, per sobre de Montblanc. Jo diria que hem encertat el dia i la temporada. La calor, manifesta ja a l'abril, no ens ha fet la nosa que algunes de nosaltres temíem, tot i que n'hem tingut. La primavera l'hem enxampat, en aquesta comarca, en tot el seu despertar! Al llarg del camí, ens han acompanyat les mates de bruc ben florides, la farigola en el seu màxim esplendor, el romaní curull de flors blaves, l'estepa blanca amb les flors rosades i l'estepa negre amb les més petites flors blanques. Una verdor envejable en aquests paratges i un sol, a fe de Déu, potent!

Hem començat l'itinerari a Rojals, on hem pogut fer un cafè amb llet i torrada, no gaire prevista si ens guiem per les trucades no respostes del bar; però, finalment, molt ben acollits en arribar al matí i a la cervesa obligatòria en acabar!

Hem anat tot el camí quasi sols. Alguna parella, alguna família..., ben poca gent per ser un lloc que ofereix uns recorreguts tant plaents en aquesta època de l'any.

La pista, ombrejada de pi roig i flors despuntades, ens ha ofert un recorregut fantàstic, primaveral. Els boscos amb la passionària, però poca si comparem amb d'altres contrades. De seguida ens hem tret roba, ens hem ficat gorres i capells al cap i ens hem empastifat amb cremes i proteccions solars. Que ja tenim una edat i no estem per orgues!

La caminada és agradable, la pista convida a la xerrameca i els comentaris, i hem d'avisar que no anem de passeig, que com més avancin les hores més pujarà la temperatura i més cansats ens sentirem! Al cap d'un bon tram de pista veiem davant nostra el refugi dels Cogullons, propietat del Centre Excursionista de Montblanc, entre arbredes i matolls. Però el deixem a un cantó: Núria, vols dir que no ens hem passat? Diu quasi tothom! Però, com que ningú es mira els tracks penjats i tothom es refia de la que va al capdavant, quant veuen un cartellet, s'espanten!

I si, el passem de llarg , el camí que hi porta. Abans, hem d'arribar a veure les vistes fantàstiques de la Mola d'Estats (la veritat, no sé qui li ha posat el nom, però, d'Estat, només se'n veu un des d'aquí!; que, a mi, ja m'agradaria que se'n veiessin dos!). Parem al Clot del Llop. Passem pel punt geodèsic dels quatre batlles i arribem a la "Taula dels Quatre Batlles". Una taula de pedra massissa i circular que pertany a quatre municipis o termes municipals:   Montblanc i Rojals, Vimbodí i Poblet, Mont-ral i Prades. Hi ha gravats els escuts i els noms d'aquests quatre pobles. Es troba a 300 metres al sud de la Mola dels Quatre Termes.

Continuem endavant i ben aviat arribem a la Mola dels Quatre Termes, a uns 1.200 metres en línia recta del Refugi dels Cogullons. El nom de la Mola dels Quatre Termes  prové del fet que a uns 300 m al sud de la mola convergeixen els termes de quatre municipis: Montblanc (o, antigament, Rojals, quan era independent de Montblanc), Vimbodí i Poblet (abans Vimbodí), Mont-ral i Prades, al punt anomenat “Taula dels Quatre Batlles”, que hem acabat de passar. Diu la tradició que, quan calia fer una tallada de pins, els quatre batlles es reunien en aquest indret per a pactar els termes de la tala, ja que alguns boscos eren compartits.

El nom de La Mola d'Estats, una pedra plana, un tossal, al capdamunt d'una cinglera, es deu al temps que l'Estat va comprar aquestes terres per agregar-les a les del bosc de Poblet per dur a terme la repoblació forestal iniciada l'any 1903. Unes vistes cap a la conca, que des de Prades s'allarguen fins al mar tot i haver-hi un punt de calitja; hi veiem les barques navegar en un mar lluent i un sol que estenalla. La cinglera ens convidaria a volar en un lloc fantàstic de pau i silenci. Aprofitem per fer una parada tranquil·la, on amorosím la set, amb aigua o amb fruita sucosa, tot veient l'espadat i l'horitzó davant nostre.

Una mica més enllà, el lloc denominat "Les tres Creus". Tres creus metàl·liques clavades a frec de cingle, darrere un petit bassal que fa la mateixa roca, des d'on es pot veure la vall del riu Brugent i les muntanyes de Prades. I per saber d'on prové el nom de les Tres Creus, cal llegir un bocí de relat escrit per Josep Iglésies: 

... “Va venir la guerra civil, i un company excursionista que havia vist morir els germans Estivill al camp de batalla, hi va portar una creu de fusta dedicada a la seva memòria. Això ens va suggerir de posar-n’hi una altra dedicada a l’enyorat mossèn Pau Queralt, apòstol del catalanisme a la Conca de Barberà, que a l’inici de la contesa bèl·lica s’havia refugiat al mas de Mateu i hi va trobar la mort; i en Santasusagna va proposar de posar-n’hi una altra dedicada a l’excursionista tarragoní Alfons Miquel, que l’havia trobada en circumstàncies anormals, igualment deguda a la violència, en acabar-se la guerra. Vam fer construir els símbols cristians al manyà de La Riba i una vigília de festa, el company Santasusagna va venir a casa a dormir. Molt abans de l’alba empreníem el romiatge camí del mas de Mateu. Eren quatre hores d’un malpujadís senderó pel trencall del riu Sec. Semblàvem dos penitents. Dúiem al coll les dues creus de ferro i a la motxilla, escarpa, martell i ciment per a fixar-les al cim de la mola. Ens vam passar el matí fent els forats per a clavar-hi els peus de les creus, i podem ben certificar com és de dur aquell conglomerat rogenc." ... (Vegeu el bloc: Muntanyes i camins (i altres històries).

Tornem enrere per anar a trobar el camí que ens porta fins al poble abandonat i força derruït de "Els Cogullons". Dalt del turó, com un sentinella guardià, el refugi, avui sense ningú. Del poble, quatre pedres escadusseres. El refugi es veu cuidat encara que estigui tancat. El lloc, un agradable descans sota l'ombra d'un arbre que brota de primavera. Descansem i llegim la història del poble publicada al llibre "Contra l'oblit. Els pobles abandonats de la demarcació de Tarragona", editat per la Diputació de Tarragona. Pobles com La Bartra, Rojalons, Pinetell i els Cogullons, van pertànyer al terme de Rojals. Els Cogullons, el poble més alt. Les últimes dades de població de l'any 1950, ens diuen que al llogarret només hi quedaven 5 habitants. Cap al 1960 ja no hi quedava ningú.

Llegim: " La memòria dels Cogullons és molt feble. Els seus antics habitants ja fa anys que es van dispersar i el silenci va omplir el petit llogarret d'una boira espessa. Mai més hi van tornar". "Els actuals nuclis econòmics s'han desplaçat de les muntanyes al pla, onles comunicacions són ràpides, la terra és bona i on s'agrupa la majoria de la població per gaudir dels serveis i del progrés. Avui, les muntanyes de Prades són principalment la part d'un passat esplendorós i un bocí de la nostra memòria".

Com escriu Iglésies:

"Captiven les llunyanies, però són els vessants propers aquells que donen tot el sentit i la sublimitat muntanyenca al turó del poblet més petit i més alt de les serres meridionals del Principat de Catalunya. Tants boscos com domina, ell és en nuditat".

I reprenem el camí amb un deix d'emoció viscuda per tants pobles abandonats, per tanta vida i tanta lluita com varen significar, per tant d'oblit com tenen ara.

I iniciem la davallada per parar-nos a dinar a la font del Grèvol, un rajolí d'aigua que encara raja, fresca, sota l'ombra.

El camí de baixada és empinat, amb pedres relliscalls que ens fa mirar a terra per veure on posem els peus i no baixar massa ràpid ni de batzegada. Passem per l'abric de la Baridana, un lloc ben curiós, a la zona més al nord del barranc del Pirro, una cinglera de calcàries amb un seguit de balmes, amb representacions de pintures rupestres protegides. No n'hem sigut conscients de les pintures quan hi hem passat. La calor i les ganes de refrescar-nos ens han fet tirar endavant.

Hem arribat a la pista principal que ens retorna cap a Rojals. Abans, però, hem ajudat a un motorista caigut. Què ho farà que últimament anem de salvadors? En una excursió del mes passat vam socórrer un home que s'havia quedat sense aigua al motor del cotxe: poc s'ho esperava, ell, que passarien uns excursionistes amb cantimplores mig plenes d'aigua que li ompliríem el dipòsit! I avui, una moto de gran cilindrada estesa al mig del camí, a la sortida de Rojals, amb el seu conductor assegut al marge amb el genoll degotant sang. Li hem netejat la ferida, li hem posat gassa i li hem embenat la cama. "Muxaaasss grazzzziaaasss! ens ha dit en un alemany castellanitzat; de res! La moto l'han aixecat uns companys seus, que nosaltres ja no estem per "cascar-nos" els ronyons! i l'hem aconsellat que baixi a Montblanc a curar-se de veritat! "Muuuxxxxxaaasss graaaazzzziasssss!,

"Muuuxxxxxaaasss graaaazzzziasssss, anava repetint! Però, qui el fa passar per aquests camins amb una maquinota com aquesta! Ai, tedescos!

 Tots contents amb la nostra assistència solidària!

No l'hem acompanyat a Montblanc, hem preferit acabar aquesta jornada tan agradable tot bevent una cervesa i fent petar la xerrada al bar Socarrimada; que sí que està obert!

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/els-cogullons-167228550

25 de març 2024

Malacara: entre castells i torres

Malacara és un nom ben curiós que ens ha esperonat a nosaltres a conèixer aquest sector de la Segarra. Hem sabut que el nom prové de Kala Mara, però sembla que el temps s'ha encarregat de regirar el terme i n'ha resultat un Malacara que ens fa una mica de mal efecte, sobretot quan comprovem que tant la serra com el castell tenen una bona cara a pesar de les runes.

Però, comencem pel començament. En una setmana, hem retornat a la Segarra per acabar d'aprofitar aquesta bonhomia de la climatologia, el verd dels camps i el sol bronzejant-nos la pell i dient-nos que això va de veres, que comencem a patir una mica (si no hem patit prou encara!), pel que ens trobarem ara que la primavera ha començat a caminar cap a l'estiu.

Hem partit de Sant Ramon, aquest poble al costat de Cervera ocupat en la seva major part pel santuari de Sant Ramon Nonat: un convent, una església i un claustre; tot plegat un edifici declarat bé cultural d'interès nacional.

Les primeres passes ens porten fins el poble i el castell d'Alta-Riba. Un petit nucli que s'arremolina sota el castell, que ocupa la part superior del poble. En la documentació de l'època apareix citat com a castrum d'Altarriba, Altarrippa, Altarripa, Altaripa, Alta riba, Alta ripa o Alta-Riba. Com es pot comprovar, això dels noms en aquesta zona és una bona manera d'investigar el passat. I, com tots els castells de frontera —no oblidem que estem a la frontera entre la Catalunya nova i la Catalunya vella; entre musulmans i cristians—, ha passat per diferents senyors i propietaris; un reguitzell de gent que anava heretant i donant pas a nous estadants: Ramon Berenguer primer, Bonfill, Pere Mir, Bernat Pere, Ramon Miró, Bernat de Biosca casat amb
Dolça de Freixenet, Guillem Sarroca emparentat amb els vescomtes de Cardona, el llinatge dels Altariba —Berenguer, Arnau, Berenguera...— fins que arribem al monestir de Santes Creus amb el beneplàcit de Guillem de Cervera i Arnau de Cervera. La història s'acaba al segle XIX amb la desamortització a partir de la qual Santes Creus perd les possessions. Actualment es troba en procés de restauració per l'Associació d'Amics de Sant Miquel d'Alta-Riba. Una tanca per tot el perímetre ens impedeix acostar-nos-hi, però ens deixa veure tot el recinte. Des d'aquest petit turó, dominem també el terreny del voltant tal com ho devien fer els cavallers que el van ocupar.

Tenim la sensació evident que el poble també està sent restaurat, amb alguna casa que vol ser un hotel rural? una casa de colònies?, amb l'església dedicada a Sant Jordi. Un lloc tranquil.

Retornem a la carretera per agafar una pista que va ascendint entre pinedes, camps verds i matolls florits, per albirar ja des de lluny la casa senyorial de Malacara. El castell pròpiament de Malacara ens ensenya les seves runes, però una part important ha estat transformada en casa senyorial, en petit palau de planta rectangular que es dreça altiva damunt el turó. Va córrer la mateixa sort de canvi de propietaris, des de la marca de Berga, passant per Hug Dalmau de Cervera, Ramon Folch de Cardona, Ramon de Montalbà i la seva filla Ferrera, als Rabinat i als Sescomes fins que l'any 1616, el castell fou enderrocat per ordre del virrei duc d'Alburquerque, amb l'excusa que a dins seu s'amagaven bandolers. Dit per un soldat: "No quedaron ni los cimientos". Malgrat això, encara trobem com a propietaris els Sabater i els Riquer. Borja de Riquer ho vengué a la família Triter-Regàs, que encara avui són propietaris.

Adossada a la casa senyorial hi ha l'església de Santa Maria on es venerava una talla de la Verge de Malacara cremada durant la Guerra Civil. Un lloc preciós, amb vistes sobre la comarca i amb alguna ombra que fan els murs on ens podem aixoplugar del sol.

Tornem a baixar i continuem entre camps grocs de colza i fruiters que ja van acabant la flor. La pista ens dóna oportunitat de xerrar amb companys i companyes encara que el sol ens estaborneixi una mica. I en un altre turonet veiem el poble de Ferran. Pugem els carrers en costa fins a enfilar-nos al capdamunt per veure les runes del castell de Ferran. Aquí si que hem de fer volar la imaginació. No en queda pràcticament res del castell que fou tan sols les runes d'una casa senyorial típica dels castells de la Segarra. Hi passaren els Cervera, els comtes de Cerdanya i els vescomtes de Cardona.

La verdor de la plana ens torna a rebre, travessem un paisatge plàcid i relaxant i remuntem un corriol fins a arribar als peus de la torre de Mejanell on ens arrecerem a l'ombra d'uns pins que encara no s'han assecat, per dinar i refrescar-nos.

De l'antic castell només se n'ha conservat la torre de defensa actualment adossada a un habitatge transformat en casa rural. Aquí hi trobem els Guitard, els Llobera i la vinculació als senyors de la Manresana. L'església de Sant Pere de Mejanell és al costat de la torre i del mas del mateix nom. Avui en dia, tot el recinte està preparat per fer-hi una escapada rural. Aneu-hi en primavera, però!

I retornem cap a Sant Ramon. Abans d'arribar-hi, però, auxiliem un home que està fent el ramadà, tal com ens informa, amb el cotxe assedegat d'aigua i treien fum pel capó. Cotxe i home en ramadà. Les nostres cantimplores amb aigua ja calenta serveixen per omplir-li el dipòsit i procurar-li l'arribada a Sant Ramon i a la benzinera més propera. Poc s'ho esperava, l'home, que trobaria uns quaranta excursionistes assedegats de cervesa que li donarien l'aigua sobrera!

Fem una visita al santuari abans de treure'ns les botes i seure tranquil·lament a la fresca tot esperant les begudes que van sortint lentament.

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/malacara-castells-i-torres-165470903

22 de març 2024

Caminant amb Manuel de Pedrolo per la Segarra

Avui hem caminat sota el sol i la calor amb un dels autors més prolífics de la literatura catalana. Amb una obra que fou escrita els anys seixanta del segle XX, però que podria haver estat escrita en els nostres dies: "Acte de violència". Un acte de violència d'un poble pacífic que segueix amb totes les conseqüències una consigna escrita per un o una anònima en una paret dels reservats d'un bar: "És molt senzill, quedeu-vos a casa". Una consigna que es transforma de seguida en un "És molt senzill, quedeu-vos tots a casa" .

Però avui, els lletraferits que som nosaltres, lletraferits amb botes, no ens hem quedat a casa, ans hem fet un petit homenatge a aquest escriptor, home, en podríem dir visionari, patriota, defensor de la cultura catalana (quina feina a escriure tindria, avui en dia, veient com va tot!). I hem sortit al carrer, a l'aire lliure d'un dia de primavera que ens ha semblat el pic de l'estiu, als camps verds, verdíssims de la Segarra, mentre hem anat escoltant i seguint l'obra i que, en molts moments hem cridat, tot preveient el futur com en Pedrolo: "És molt senzill, quedeu-vos tots a casa"

Hem sortit de Montcortès de Segarra, on s'aixeca un senyor castell, una fortalesa ben massissa, una mica decrèpita (tots i totes, en pocs moments, l'hem volgut restaurar); un palau senyorial, un castell de frontera entre la Catalunya vella i la Catalunya nova, que ens ha encuriosit per la magnificència de la construcció; si no hi arriba a haver aquesta porta tant ben tancada, ens haguéssim colat a dins.

Des d'aquí hem fet la nostra excursió començant a treure'ns roba i posant-nos barrets i embaturnar-nos amb cremes (per la pell, ara). La Segarra és una comarca planera, seca, molt adequada per a fer alguna sortida en primavera, quan està tot verd i florit; és un goig caminar per aquests camins i pistes en aquest temps. També és una comarca que vista de lluny, la gent la troba poc agradosa si es compara amb el Pirineu o la muntanya mitjana, i així i tot, és molt recomanable fer-hi alguna volta de tant en tant; l'agror del paisatge, la placidesa dels turons verds, les fites històriques..., us faran gaudir d'una jornada ben complerta.

Hem entrat al petit nucli de La Cardosa, un poble envoltat de camps i granges de porcs, un poble que pocs de nosaltres situàvem al mapa, tot i que se'n conserven notícies des del segle XII. Una petita església amb una casa adossada als seus murs; uns murs que ens han estranyat per haver estat confegits amb diferents tipus de pedres, possiblement reformada en diferents èpoques. L'església de Sant Pere o dels Sants Apòstols és d'origen medieval i reformada posteriorment.

Tal com anem seguint en l'obra que llegim avui, no hem vist ni un sol habitant pel carrer. Ni tant sols els nens que van a l'escola! (Tot i que és molt possible que ja no n'hi hagi d'escola, aquí, des de fa temps!). Potser s'han quedat tots a casa? No!, com sol passar hi ha alguns que no s'hi han quedat; els operaris que arreglen la carretera estan treballant a sol i serena amb l'olor de quitrà mentre van tapant el marge; fibra òptica?, diu algú. Vols dir, aquí, sense ningú? Deduïm que, potser no han entès el missatge o que el jutge Domina els ha amenaçat sense sou i paga si no sortien a ple sol.

Hem marxat, doncs, i hem continuat per camps verds. Quina alegria quan ens hem trobat un camp ben florit de flor blanca, la petita ravenissa, talment hagués nevat al terra i formés una estora nívia! Vinga fotos i postures de model entre flors! I sobretot, la foto de conjunt. Que és un bé de Déu trobar-se envoltat de floretes! Un gaudi pels ulls, un descans pels sentiments, un despertar de primavera!

Això que si seguim la narració, veiem que la consigna donada continua ben viva i ben seguida per tothom; pel soldat que deixa la caserna, pel metro que fa el seu darrer viatge, pels que venen llegums que abaixen la persiana; ai, no! aquests encara  seran capaços d'obrir, avui!; sempre n'hi ha de gent que intenta aprofitar-se de les oportunitats i de la lluita dels altres... Sempre n'hi ha de gent que mira darrera els vidres tot xafardejant el que fan els veïns i els passavolants de ciutat.

Entrem a El Canós, un nucli de població encara més petit que la Cardosa. Ni la Viquipèdia en diu gaire res més que no sigui la informació sobre que fou una vil·la closa. Ens sobta, però, la torre de l'aigua i alguna casa senyorial, o la torre dels Joiells que no sabem identificar bé. Ningú als carrers estrets del poble. Ben bé que la consigna ha estat seguida per tothom. Ni tant sols els policies que podrien fer la ronda d'inspecció s'han deixat veure per aquests llogarrets. Ni l'exèrcit, ni els grisos de l'època. 

Als afores ens trobem, solitari, el búnquer del Canós. Una herència de la guerra civil, posat en aquest territori de frontera per si es veia venir l'enemic o la invasió del nord. Val a dir que, en aquests horitzons amples, aviat havien de veure moviment; ei!, si n'hi havia! Potser per això, no trobem un seguit de búnquers a distàncies regulars; amb un en tenien prou! Però, no! Avui, no ve ningú. Tots s'han quedat a casa!

Travessant prats i camps verds arribem a Muller, que no sabem si pronunciar a la catalana o amb deix alemany. Muller són quatre cases mal comptades, però que tenen algun racó on descansar a l'ombra. Ningú ens veu, ningú ens saluda, ningú es passeja, i, per suposat, no som conscients que ens estiguin observant per les finestres, que ja ho tenen això la gent dels pobles; saben que ha passat gent, quanta i a quina hora i tu ni els has vist!

Hem dinat buscant una bona ombra pels voltants del poble. Sant Josep, avui! I hem tingut CREMA! (a més a més de la que portem als porus de la pell). Tenim un sant Josep, tant alt com el sant, un bon home, també, com era el sant, que ha transportat la crema a la motxilla tot el camí de sol i calor. I per postres hem fet el xarrupet! I hem pogut repetir i tot! No és d'ou, la crema, ni cremada, però ens l'hem begut a gust que està feta al Masnou la crema catalana que s'assembla al Bayley. Des d'aquí, en nom de tots i totes, moltes gràcies i moltes felicitats! Que ho puguem repetir!

 I ens hem posat en camí cap a l'Aranyó. Una gran torre de l'aigua, potser modernista ens dóna la benvinguda, i una font que raja aigua fresca per a la nostra gola i la nostra pell que ja ha perdut la crema exterior. La crema que hem xarrupat, encara la tenim al gust! I donem la volta el castell imponent on va néixer Manuel de Pedrolo. Ell mateix deia del poble: «Semblava un poble abandonat. Mai s'oïa cap veu, mai no es distingia cap llum.[...] La torre del castell es dreçava, ni massa alta ni massa esvelta, per damunt la massa quadrada, de pedra grisa».

El castell està tancat i ben tancat. Ens hem imaginat la infància d'aquell Manuel petit traient el cap des de la finestra més alta dient als de baix: ja vinc! Espereu-me per jugar! I baixar el munt d'esglaons fins a arribar al carrer dels jocs. Gentada, en aquesta hora de tarda de calor, ni una. Algun cotxe aparcat ja que el conductor també s'ha quedat a casa. Un rètol ens indica que aquí va néixer l'escriptor, un segarrenc al servei de Catalunya (1918-1990). I nosaltres el busquem. I des del mirador d'on ens saluda podem observar la plana segarrenca, verda, una mica calitjada. En Pedrolo no la mira, la Segarra, mira cap al poble, tot vestit de sol. No hi ha ningú més: ell i nosaltres! I ens sentim molt ben acompanyats per la seva figura i per la seva escriptura. I per la seva consigna: "La literatura és, evidentment, una arma política". 

En deixar el poble, passem pels Pallers d'Aranyó. Dues pedres erosionades que recorden la forma de paller i que han esdevingut llegenda. Una llegenda que diu que els pallers són producte d'un càstig diví i a la nit de Sant Joan hi passen coses fantàstiques. Diu la llegenda popular que un dia Nostre Senyor Jesucrist va arribar a l'Aranyó disfressat de pelegrí i va trucar al mas Can Roca, als afores del poble, per poder passar la nit encara que fos a la pallera. I com el veí no el va voler socórrer, Jesucrist li digué: "Que tota la palla que tingueu es converteixi en pedra". I se n'anà.

Anem tornant cap a l'inici de la sortida. Abans, però, ens trobem amb els columbaris. Seran edificacions pels coloms? Els columbaris de l'Aranyó són construccions d'època romana, on es depositaven urnes amb la cendra dels difunts. Aquests es veuen molt bé des del camí. Sobre la roca també hi trobem tombes antropomorfes d'època medieval.

Al llarg del camí, hem trobat paisatge, hem trobat cultura i història. Poca gent. La gent l'anem a buscar a Cervera, a la plaça de la Universitat que va bastir Felip V. I aquí sí, aquí, la gent ha sortit de casa.

 

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/caminant-per-la-segarra-amb-manuel-de-pedrolo-164455601

15 de març 2024

Tretze

 El número tretze no t'agradava gaire, no! Però, ja en fa, precisament 13 aquest 2024.

Fa 13 anys vam tenir una tamborinada de pluja ben forta tal dia com avui, el 15 de març del 2011. Semblava que el mateix cel plorés i es revoltés amb el dolor. I, malgrat això, vas tenir companyia el dia d'avui fa tretze anys. Gent que va pujar a la muntanya àrida de Can Ruti des de Badalona, des de Barcelona, des de Sabadell; fins i tot des de La Bisbal de Falset i La Vansa. Tothom et recordava, tothom t'estimava.

El record perdura en alguns de nosaltres i el dolor també. Malgrat ens anem explicant coses; tu escoltes i ara jo parlo, ja veus! El temps passa. No sé qui va dir que mentre algú et recordi vius en el temps. Potser és veritat. Morirem quan ningú ja no pensarà en nosaltres. Tu, encara tardaràs una mica, em sembla; jo, crec, moriré aviat.

El dia 13, el teu 96é aniversari et vaig tornar a portar una planta florida; unes flors vermelles i petites, senzilles. Ja sé que no duraran gaire, però sempre te les porto naturals. No t'agradaven les de plàstic.

Pensa, noia, que d'aquí uns anys potser s'acabaran aquestes flors el dia 13, i el dia de la Mare de Déu, patrona teva, i per Nadal amb el verd de Timoneda. Però mentre, pujo la costa del carrer d'en Prim, aquest carrer on vas néixer i on encara hi ets. I xerrem una estona; amb tu i el teu gran amor.

Han passat coses aquests tretze anys. En Jaume és a Badalona, la Maria fa cintes amb la Dàlia i l'Ainur (els veig poc), la Clara ha tingut una nena, l'Erika, que tant sols té uns mesos (tampoc la veig gaire). No crec pas que vinguin a dalt del carrer d'en Prim tretze anys després que jo en marxi. Morirem el mateix dia que jo sigui dins el forat. 

Però ara, estic contenta de poder venir. Jo estic igual. Jubilada durant quasi 10 dels 13 anys. Fent algunes cosetes: pintura, cant, música, muntanya, associacionisme. Moltes coses em diu la gent: "No pares". Bé, saps, he decidit que aniré parant. Ja ho vaig fent. Potser deixaré el cant pel final, si aguanta la veu.

Però, parlem del pas del temps. No soc pas important, jo.

Tretze anys. Deu anys de jubilació. Setanta anys de vida d'aquí poc...

Tot ho pensem en nombre d'anys, d'aniversaris, de celebracions... I el temps l'ha inventat la humanitat. A saber si han sigut tretze. Hi ha moments que semblen tota una vida, n'hi ha que sembla que hagi passat ahir. Fixa't, també en fa 66 del papa. I continuem comptant.

Fa 13 anys ens vam dir físicament adéu. Fa 13 anys va ploure, molt. Fa 13 anys estàvem una mica atordits sense entendre gaire què passava. És difícil entendre la mort; o la vida.

Fa 13 anys que ens enyorem. 

Fa 13 anys que som encara aquí, esperant.

04 de març 2024

La ruta de la Capona amb calçotada

Som dijous i som al febrer. Una bona ocasió per aprofitar i caminar per les terres tarragonines, més exactament a l'Alt Camp, on, a més de caminar i conèixer el patrimoni de Catalunya, podrem degustar una calçotada al restaurant La Sort de Pont d'Armentera.

Una sortida de dijous feta en aquest dia estrany de febrer que es dóna cada quatre anys. I ja ens teniu anant primer a esmorzar al Pla de Santa Maria, per dirigir-nos, en acabar i amb els cotxes, cap a l'aparcament d'inici de la Ruta de la Capona.

Una ruta que ens descobreix tot un recorregut per cabanes de pedra seca, magníficament construïdes i conservades. Una volta circular d'uns deu quilòmetres de durada, sota un cel blau i un sol que escalfa, encara que a l'ombra es noti una miqueta de fresqueta, que ja va bé si pensem que només som a finals de febrer.

Els ametllers i arbres fruiters ja estan acabant la florida i comencen a estrenar brots de fulla nous. Els pagesos continuen les feines del camp i nosaltres continuem caminant en dies laborables.

Són moltes les cabanes que trobem al llarg del camí; perquè són totes en aquest indret tan agrupades és un misteri. Cadascuna una construcció diferent, la majoria de grans proporcions: barraques, cossiols, pous, murs i marges, arneres... tot un llenguatge ancestral que recuperem. Ubicades al bell mig d’una plana, entre pinedes, feixes de sembrat, oliveres i ametllers, es pot visitar tot l’any però resulta especialment vistós fer-ho a la primavera amb els ametllers florits tot i que aquest any s'han avançat. Edificacions que desafien el pas del temps, i que són el testimoni d'una època passada. 

La pedra feta art, com un element material únic per separar finques, per traçar camins, per proporcionar recer i aixopluc, per aprofitar l'aigua..., en definitiva per fer el mínim amb el màxim. Valorar i conèixer la importància d'aquestes edificacions és el millor reconeixement a la pagesia, a tantes mans anònimes que van fer possibles aquestes veritables obres d'art, admirables per la seva simplicitat i bellesa.

La barraca de doble estança és la primera que ens trobem. En part una mica derruïda ja , al marge dels camps, entre pins, entre sol i ombra. Cal que hi entreu a lws barraques per observar que la perfecció de la col·locació de les pedres també es dóna a l'interior. Continuant l'itinerari ben senyalitzat, trobem al barraca de l'era de la Capona i la barraca gran de la Capona, la cisterna de la Capona i el cossiol de la Capona, les Arneres i, finalment, el Mas de la Capona, deshabitat i tancat, senyoriu de tot el terme, entre vinyes que esperen la brotada de les fulles i el naixement del raïm.

 Més enllà, les barraques de l'Augé  amb una bona figuera al davant de la porta; les barraques i cossiol de Cal Grauet i al cap d'una una estona més de pista ombrejada de pins, trobem a mà esquerra el cossiol de Can Soleta. Si hi mireu a través de les obertures al terra, podreu veure unes arcades interiors fetes també de pedra seca, amb una perfecció admirable, d'una construcció ben original per a guardar-hi l'aigua. Aigua en aquests moments escadussera. Fa més o menys un any, l'interior n'estava ple, d'aigua i ara tan sols una mica de fang mullat.

Passem altres barraques sense nom i arribem, enmig del bosc embardissat a la barraca galliner amb rastres de presència humana. Al llarg de tot l'itinerari,  n'hi deuen haver unes vint-i-cinc de barraques, pel cap baix. Algunes al mig dels camps, entre els ceps, amb difícil accés; altres mig enderrocades però conservant encara la forma i la presència.

I ens tornem a preguntar: què ho fa que n'hi hagi tantes de plegades en tan poc tros?

Una construcció de pedra seca és aquella que s'ha aixecat pedra a pedra, una sobre l'altra sense cap material de nexe entre elles, ni fang, ni argamassa ni ciment, conservant un equilibri entre totes. La majoria de les que vèiem tenen una volta rodona interior de pedres col·locades ja sigui horitzontal o verticalment. Normalment s'han fet amb la pedra sobrera dels camps, quan s'han despedregat per al seu cultiu i han servit com a aixopluc de pagesos i ramaders i com a estança per a guardar-hi les eines del camp. Les construccions més comuns són: Barraques i Cabanes, Camins i Carrerades, Marges, Pletes, Escales, Pujadors, Saltadors, Cossiols, Aljubs, Pous, Sínies, Trones, Arneres, Forns…

La ruta de la Capona esdevé un museu a l'aire lliure.

Es pot arribar, fent un petit desviament, a l'ermita grandiosa de Sant Pere de Gaià. Més que una ermita, una església. Desbaratada, sense teulat, amb les arcades interiors a ple sol, com un esquelet del que fóra. Una comunitat eremita que es fongué amb la comunitat de Santes Creus que podem veure al davant mateix. Una església que perdé el seu esplendor en pro de la ruta del Cister que tenim tan a prop.

Tornats a la pista principal, retornem cap als cotxes tot acabant de veure les darreres barraques que, tantes n'hem vist!, ja no ens fan aturar. Un altre dia, podem fer la volta al revés, que les darreres sempre queden mig camuflades als nostres ulls i més si tenim en compte que ens espera una bona calçotada per acabar la jornada.

Una calçotada que fem al restaurant La Sort del Pont d'Armentera, ben acollits i ben alimentats. Calçots tants com volem, aixecant el cap tot fent equilibris amb el ceballot acompanyat de la seva salsa, alçant el porró i posant-nos bé el pitet per no tacar-nos, que ja som grans! Després, botifarra, carxofes, patates al caliu, carn, postres i cafè. Ah! i per les vegetarianes una graellada de verdures! Sense deixar-nos la copeta de cava!

De tant en tant va bé treure el ventre de penes, de menjar a base d'entrepans i truita, d'aigua de cantimplora i croquetes fredes i de mandarines que aromatitzen les mans durant tot el trajecte de tornada.

Una sortida de dijous una mica especial que hem viscut en bona companyia i que ens ha deixat més alegres per fer el camí i les cues de tornada!

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/ruta-de-la-capona-127201223