Centenari naixement ENRIC GARRIGA TRULLOLS

Ara que estem a punt de commemorar el centenari del naixement de l’Enric Garriga Trullols, m’agradaria escriure quatre ratlles.

No pretén ser un gran escrit, no pretén tenir qualitat literària, ni tan sols una glossa de l'home, del lluitador, de l’occitanista, del personatge públic. Vol ser un record de records del que fou cofundador del Cercle d'Agermanament Occitano-Català (CAOC) juntament amb Batista i Roca i Joan Amorós i  de  l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (l’IPECC), lluitador incansable en l’agermanament entre Occitània i Catalunya, per la independència de Catalunya i promotor de la Llei de l’Occità. Vol ser, sobretot, un escrit molt meu, d'un "personatge" que vaig conèixer i vaig apreciar amb el convenciment que aquest apreci era mutu cap a mi i cap a a la meva mare. Vol ser un regraciament de l'amistat i de tant objectius que compartíem en un de sol: la independència de la nació catalana i, si els del país volen, de la occitana.

Una persona afable i acollidora. Alt, amb una gavardina llarga, amb un somriure permanent i amb un caminar tranquil i reposat. Donava la sensació de seguretat, de tranquil·litat, d’anar fent com si res costés. Amb la cartera a la mà plena de papers: discursos i cartes que ens llegia quan agafava el micròfon de qualsevol autocar anant de viatge per Catalunya, per Occitània o per altres indrets on creia que havia de parlar. Persona civil que lluitava per les nacions oprimides, pel dret de tots els pobles a existir i ser escoltats: no es necessita ser polític per defensar el que creus; només cal creure's-ho i lluitar encara que sigui en l'anonimat, com tants i tants d'altres.

Una llibreta petita on anava apuntant notes i relació de gent tan si anaven a l’autocar com si, de vegades, seguíem amb el cotxe, com nosaltres, la mare i la filla de Badalona; la Fornaguera, un cognom que li feia gràcia. Recordo que, quan es va morir la meva mare, el mateix 2011, uns mesos abans que ell, el vaig trucar per notificar-li la defunció, però en aquell moment era a Madrid defensant els nostres objectius col·lectius. Al cap d’una setmana vaig tornar a trucar i vaig notar que li sabia molt de greu de no haver pogut ser-hi: «haguéssim portat un ram de flors i una senyera», em va dir. Li vaig agrair sempre. Crec que ens havia arribat a apreciar força a la mare i la filla de Badalona.

Ell, reposat, amb la seva dona, la Núria, tot nervi, feien una parella respectable en els viatges i sortides. Després de cada sortida enviava una petita ressenya de com havia anat, amb una foto de grup a la portada, amb la relació dels assistents (Montserrat Fornaguera de Badalona, Núria Comas de Badalona), i em feia il·lusió passar a la posteritat d’aquell acte.

I així vam recórrer Catalunya des del Port de Salau fins al coll de la Manrella, des de les Illes Formigues fins al coll de Panissars. I per Prats de Molló homenatjant el Francesc Macià; el Correllengua i la dictada de català a Perpinyà. L’assistència al Pi de les Tres Branques. i a la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana a Montserrat. O l’acte a la Torre Manresana dels Prats del Rei..., unes activitats que es repetien cada any, amb aquella voluntat de ser-hi presents. Sempre amb bonhomia, sabent molt bé què feia i per què. I t'encomanava el desig de ser-hi i d’arribar més enllà del sol fet d’una sortida de diumenge o de cap de setmana. Et feia creure que, potser, algun dia, guanyaríem la independència del nostre país; dels Països Catalans.

Una independència que compartiríem amb els amics occitans. I viatjàvem per La Bigorra, per Narbona i Carcassona, per Montpeller i Tolosa del Llenguadoc, per Pau i el país Gascó, per la Provença i pel Llemosí, aprofitant qualsevol acte popular: el carnaval de Limós, la fira del Llibre a Montoliu, o els Focs de Sant Joan a Montsegur. Sempre acollits i atesos pels ajuntaments i entitats occitanes. Sempre amb la creu vermella i una estelada i una corona de flors amb les quatre barres.

I la promoció de tants monuments o reivindicació de tanta història: la inauguració de la Porta Catalana a Salses, els Premis Batista i Roca i la inauguració del seu bust al barri de les Corts, la participació en la Felibrejada com a catalans. Activitats per Catalunya, el País Valencià, Catalunya Nord i Les Illes que formen, tots plegats, una unitat nacional.

Defensor i promotor de la Llei de l’Occità i dels cursos d’occità que realitza el CAOC. Quan m’hi vaig apuntar, va venir a classe el primer dia a donar-nos les gràcies per ser-hi, amb la seva elegància i amb el to reposat que gastava sempre.

La participació en l'Escola Occitana d’Estiu a Vilanòva d’Ot on el CAOC encara organitza el taller de català pels occitans. Un veritable intercanvi d’idiomes, una manera ben natural d'entendre'ns. I la participació en xerrades i conferències on fes falta, sense defalliment.

Es podria dir, sense por a equivocar-me, que l’ànima del CAOC i de l’PECC era ell. I va deixar un gran buit en les dues entitats, però també un camí a seguir.

Criticaves la servitud de tants polítics i personatges com hi ha abraçats al poder —"que la prudència no ens faci traïdors", com deia en Carbonell—. Segur que ara pensaries el mateix. Però, pujaves a Salau amb aquella fe, no et cansaves de reivindicar la independència, així, amb totes les lletres, com un clam davant per uns Estats que no han tingut massa en compte els desitjos de la seva població. Ni els Estats ni els polítics nostrats.

Em va saber greu la seva mort el novembre del 2011. Quan ens vam alçar dempeus el 2014 amb la Consulta i el 2017 amb el Referèndum per a la independència, vaig pensar en ell i en molts altres que ja no ho podien viure, com la meva mare. Els he arribat a associar en la mort, el mateix any, amb uns mesos de diferència.

I li dono les gràcies per la seva dedicació, per la seva abnegació, per la seva lluita i el seu treball que no va deixar de fer fins al novembre del 2011. I som aquí encara.

I encara esperem, Enric, que els nostres desitjos i objectius de país siguin una realitat.

Núria Comas Fornaguera

Sòcia del CAOC

Gorgs de Monistrol de Calders

Dijous passat, dia 7 de maig, amb força bon temps, varem conèixer la zona de Monistrol de Calders. Monistrol de Calders és un municipi de la comarca del Moianès des del 2015, ja que abans formava part del Bages. Formava part de la Baronia de Calders conjuntament amb   Sant Vicenç de Calders, Sant Pere de Viladecavalls i Sant Andreu de Calders. Les dues darreres s'afebliren i acabaren despoblant-se molt, mentre que la de Sant Feliu de Monistrol creixia fins al punt d'esdevenir més poblada que la de Sant Vicenç de Calders. Aquest fou un dels motius de la segregació respecte de Calders culminada el 1934.

El nom del poble prové del diminutiu romànic monistrol (petit monestir), en referència a la cel·la monàstica radicada a l'església de Sant Joan, i de la seva pertinença a la baronia de Calders; a les versions oficials dels nostres dies, primers anys del segle XXI, es prefereix relacionar la segona part del topònim amb el riu, el Calders. 

Ocupa un territori muntanyós, amb abundants rieres i serrats. La vegetació predominant està formada per pinedes, alzinars i matolls. En el terme municipal, s'hi podien trobar nombroses fonts, antigament més d'una trentena, repartides per tot el terme. La confluència de la riera Golarda o de Marfà amb la riera de Sant Joan, que prèviament ha rebut el torrent de l'Om, al nord del poble forma el riu Calders. Els efectes de l'erosió a través dels anys han creat un paisatge únic, amb grans balmes, gorgs i els anomenats codros (evolució local de la paraula còdol) que són grans pedres que han adquirit formes singulars i atractives. Són de destacar el Codro Barret, el Codro Bolet, el Codro Bressol, el Codro Gros o el Codro Llampat, entre d'altres.

Nosaltres fem una ruta que segueix en bona part la riera de Sant Joan i arribar a alguns "codors", jaciments prehistòrics i barraques de pedra seca.

Sortint de Monistrol, en un paratge verd a resultes de les pluges caigudes, vam trobar el Gorg de Saladic, el més famós.  El forma la riera de Sant Joan en una zona on travessa unes grans lloses de pedra. És un dels llocs emblemàtics del poble, molt concorregut per propis i forasters a l'època estival. Al costat, figura que hi ha el Gorg Petit, però no hi vam poder accedir per la malesa que no deixa pas; no era qüestió de punxar-se gaire, que ja tenim una edat! 

Seguint la riera trobem el Gorg dels Cavalls on una corda a manera de llaç penjada d'un arbre i el nom de "cavalls" ens fa pensar una mica en les aventures del Far-West. La zona és refrescant i idíl·lica, amb un ver potent als nostres peus i un verd translúcid a efectes del sol que fa de contrallum a les fulles acabades de brotar. 

Travessada la riera per una passarel·la, admirem la bonica edificació del Molí d'en Sala, ara masia rural. Que bé s'hi deu estar prenent la fresca a l'estiu! A la gran bassa, una barca deu sevir de plaer per xics i grans a les tardes xafogoses de juliol i agost. Ens rep qui s'encarrega del molí que ens dóna unes explicacions força interessants i ens deixa passar per la propietat per poder observar bé les dues basses. La pedra del molí, però, ja no és aquí.

És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i està format per l'antic molí, dues basses i els recs.  Aigües amunt del Molí d'en Sala hi ha la resclosa del Molí d'en Sala, construïda a darreries del segle XVIII, simultàniament que el molí, on hi havia la capta d'aigües per a la bassa del molí.La primera notícia del molí es remunta al 1192. En aquells moments era un molí del mas Sala Abadal. La seva funció de molí fariner va perdurar amb més o menys interrupcions fins un any o dos després de la darrera guerra civil. El molí aprofitava l'aigua, no gaire abundant, de la riera de Sant Joan. L'existència de dues basses permetia un rendiment major, ja que mentre utilitzaven una bassa per fer una farinada s'omplia l'altra.  Una de les coses destacades del Molí d'en Sala és precisament la doble bassa, totes dues molt grans, que té al costat sud-oriental, ran del Camí de Monistrol de Calders al Coll.

Més endavant, travessem la riera per la Resclosa del Mas Rubió, saltant entre les pedres i fent les passes llargues. El camí es perd una mica fins a trobar la pista i cal remuntar la llosa a poc a poc i amunt, que fa pujada!

El mas Rubió també forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Un mas amb una torre quadrada que devia servir de defensa. La torre presenta 4 plantes comunicades per una interessant escala de cargol de pedra. Entre la torre i la façana principal hi ha un cos adossat, porxat, fins a la primera planta on hi ha un pou, No hem pogut visitar la torre per dins, tot i que, segons les explicacions de la Viquipèdia, deu ser prou interessant. Sí que ens hem trobat amb el masover que ha tingut una llarga xerrada amb nosaltres, fins al punt de dir-nos que la setmana passada van estar per la zona una seixantena de persones i que l'amo ara hi va sovint a dormir.

A partir d'aquí, pugem la pista amb un bon sol, fins a arribar al "codro" Bressol. Una roca enorme que rep el nom de "codro" a la zona de Monistrol de Calders. Deu el seu nom a la sepultura medieval que conté, que li confereix un aspecte de bressol primitiu.

Reposem un xic de la pujada i anem descendint pel bosc tot trobant barraques de pedra seca, unes millor conservades que d'altres. Fins i tot sembla que podríem aixoplugar-nos força bé per dormir a la barraca d'el Jaima, si fem cas del senyal marcat al Wikiloc.

La pista esdevé corriol pedregós i fem un petit desviament per anar fins al "codro" Llampat. Deu el seu nom al fet que en una època endarrerida (al segle XVII ja apareix amb aquest nom) degué rebre de ple algun llamp. Es troba darrera d'una barraca més moderna que les de pedra seca. Una caseta de ciment per deixar-hi les eines. El roc és curiós; la porta barrada amb un tronc sec. El dins, aprofita la roca del terreny per fer una paret rodona, de dimensions reduïdes; aquí sí que no hi cabríem tots, en cas de tempesta!

Retornem enrere i seguim el corriol i la pista que ens puja a la Serra Rectora: al cim, una senyera ben esfilagarsada, que ha perdut les barres i l'estel, encara que els quatre fils que queden demanin voleiar cap al cel.

Des del mirador de la serra la vista s'estén per boscos i muntanyes i al dessota, Monistrol als nostre peus. La foto de conjunt de rigor i el dinar entre els seients que formen la pedra i els rocs.

Baixem el corriol de retorn ja cap a Calders. Les aigües calmades de la riera reflecteixen l'església i anem a prendre quelcom al bar on confonen els noms de "Vichy" i "Bitter", però ens ho anem bevent tot. El pobre noi que serveix va de bòlit amb la trentena de persones que li apareixen de cop. La pedra del molí d'en Sala, és aquí!

Badalona: Dimoni 26

No, no! No soc pas el dimoni que fa 26 en l'ordre ordinal. Fa una colla d'anys que tornem a la platja i ens hi plantem uns quants dies per controlar aquesta ciutat, que no només el batlle controla. 

De fet, no sé perquè porto el 26. Tampoc és que tingui jo 26 anys, amb aquest cos que tragino... qui s'ho creuria! Som l'any 2026, això sí! però enlloc hi han posat el 2000 al davant, que total, han sigut quatre dies des del 2000 cap aquí.

Que voleu que us digui, crec que aquesta vegada tinc una crisi d'identitat. 

No acabo de saber ben bé què represento, ni quin simbolisme m'han volgut donat, ni quina reivindicació faig, ni quina commemoració, ni... 

Em veig una mica mal girbat. Sí que tinc cos i cua vermells tal com escau a un bon dimoni, d'aquells que haurien de fer por, però tinc les banyes blanques. Espero que, exposat aquí a la platja, a ple sol, se'm rosteixin una mica, com la carn d'aquestes turistes que ja comencen a venir; vés perquè han de ser ells més que jo!

M'han ficat dins una cistella de bàsquet, així, rodanxó com soc, que no hi cabo. Ni hi entro ni en puc sortir. I si volien que jugues en aquest esport tan badaloní, no sé perquè m'han ficat les pilotes al terra sense poder-les tocar, que has de fer un esforç per veure'm els peus, tot i que ja sé que el bàsquet es juga amb les mans. Però, no puc agafar la pilota ni per fer una cistella de mig camp! I, ja em direu, no hi ha el verd i negre enlloc! Però, em direu, perquè verd i negre? Doncs, perquè soc a Badalona i a Badalona hi ha la Penya! Refot, ni aquesta il·lusió de vestir els colors més entranyables de la ciutat em volen donar!

Vaig vestit de... Em fa vergonya, eh! Vaig vestit d'Anís del Mono! Sense mono, sense una copeta d'anís! El mono que està una mica més enllà, al costat d'aquell pantalà, el pont del petroli que diu el batlle que sí, que segur que a partir d'ara arreglarà, aquell que està assegut còmodament en un pedrís i s'hi tira tot l'any sense fer res, però amb una ampolla a la mà, aquell amb el que tothom s'hi fotografia, ja em diràs, amb el color esgrogueït que té..., doncs, aquell fa més goig que jo. Que a mi, el vestit em va estret, vaja! I que no puc xarrupar ni l'Aigua de Badalona.

O sigui, ni Penya ni mam! Doncs, això és patir una crisi d'identitat, o allò que és més nostrat, deixar tothom content i tothom enfadat. Sort en tinc de la gent que es passeja pel meu davant, bicicletes i gossos inclosos. Que ara, ha,ha,ha, ja no es poden passejar per la carretera! Figureu-vos, volen fer de la Nacional II, "un boulevard", així en francès, que queda millor. Ha, ha, ha! I és veritat que ho tenen tot aixecat! No passen cotxes, ni Tusses, ni gent caminant. Que els badalonins i badalonines també tenen una crisi d'identitat, ha, ha, ha! Qui els fa passejar per una carretera quan tenen, aquí baix, la Rambla i el mar!

La Nacional II és la carretera que va des de Barcelona cap al país veí (la que surt de Madrid, és clar! que el corredor mediterrani va per llarg, ni jo el veuré!) i aquí, la gent es troba amb un tap per circular (que ja no us explico els maldecaps de l'aparcament). Oh, i la gent dels barris de Casagemes (el de la noia que m'està fent de traductora cada any, pobra!) i Canyadó, bàsicament, poden sortir, però hauran de fer una volta de nassos per entrar, ha, ha, ha! (A la noia que m'escriu, no li fa cap gràcia, no!). Ella diu: i perquè no arreglen primer el transport, l'aparcament i les maleïdes direccions de circulació, abans de fer un "boulevard"?

"Boulevard", ha, ha, ha! A veure si després faran un "Trafalgar Square", així en anglès que muda més i està de moda en l'idioma que parlen! O una "Plaça Roja"! Ha, ha, ha, que em pixo! Tinc el mar darrera i de tant riure i plorar, amb el soroll de l'aigua, constant, constant..,. ja sabeu,... encara hauré de girar-me i acostar-me a les ones!

Quan us dic jo que tinc una crisi d'identitat... M'agradaria poder marxar cap la nord, allà on diuen que la gent és neta, culta, no sé què...i feliç! Però llavors els germans de la congregació dels dimonis em dirien: com l'ocell que deixa el niu, així el dimoni que se'n va del seu indret... Però jo, ja ben lluny, em riuria de l'antiga saviesa d'aquesta meva desvalguda ciutat que cada any em crema a foc lent fent espetegar els coets. S'enlairen el coets, oh!, oh!, que tots hem de mirar, oh, oh, oh!, cridant aaaaahhhh! (mirant al cel i obrint la boca)

Com veieu, avui estic de bones, que plou i quan em vulguin cremar estaré remullat.

No us creieu, però, estic content perquè estic aquí, amb el mar que em bressola i la lluna que em ve a veure les nits, reflectida sobre el mar i amb el sol que surt darrere meu i fa colors de posta al meu davant. Estic trist perquè estic sol; sort que m'acompanyen els dimoniets dels nens i nenes de les escoles, que, pobrets, també seran cremats (llàgrima avall). Home, posats a consolar-se, també es veritat que m'acompanya el pas dels trens per les vies que tinc al davant. I no creieu, arribo a estar content i tot perquè fa una bona temporada que passen a l'hora que volen i hi ha hores que em deixen descansar una bona estona del seu sotragueig! Ha, ha, ha, ha, ha! (això vol dir riures més forts!)

Allà, més avall, també cremen ninots, però son molts i algun se'n salva cada any (sospir). Els coets els fan espetegar més que aquí, que de fet, tots vénen d'una mateixa tribu que els devia agradar el foc: uns fan falles, altres celebren Sant Joan amb fogueres, altres correfocs i altres fent patum, patum, patum... Ja em direu si això no són Països Catalans! Ui! Crec que he desvariejat molt, que si ve el batlle de la ciutat... em cremarà aviat.

Bé, doncs, badalonines i badalonins: encenguem el foc i que us faci profit l'anís, la Penya i "el boulevard".

Jo marxaré i ja vindré l'any que ve! Amb quina identitat?: Sorpresa! Potser vestit de boulevard, d'anís, de "Nino" com cridaven als partits: "Nino, Nino, Nino!" Ai, quins temps! (un altre sospir)

Sauvanyà a l'Alt Urgell

Sauvanyà és un poble abandonat, roig com la seva terra, a la Ribera d'Urgellet, a la vall de Tost.

Poca gent s'hi passeja per la vall i poca gent arriba a Sauvanyà tot i que el camí per arribar-hi és de bon fer. En un dia ben rúfol, sense oblidar-nos anoracs i capelines per si de cas cauen les quatre gotes i pocs mil·límetres d'aigua que han dit que caurien del cel, després d'un bon ruixat mentre érem a Organyà esmorzant i que ens ha fet fer cara de penes a tots plegats, hem anat cap al trencant de carretera que indica Castellar de Tots cap a una banda i Torà de Tost cap a l'altra.

Torà de Tost, que no cal confondre amb Torà de Riubregós al Solsonès, és un poble quasi abandonat, amb 4 habitants, del municipi de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell. Està situat dalt d'un esperó rocós a 785 m damunt del nivell del mar, a l'entrada de la Vall de Tost després de deixar el camí del Segre. 

Antigament independent, el terme comprenia tota la vall del riu Tost, amb els poblets de Montan de Tost (o Montant de Tost), Torà de Tost i Salvanyà i els llogarets de la Bastida, Fontelles, els Hostalets de Tost i Castellar de Tost; el 1968, però, Tost fou fusionat amb altres pobles dels voltants en el nou municipi de la Ribera d'Urgellet, amb capital al Pla de Sant Tirs. La vila de Tost està documentada des del segle X, encara que el seu castell està consignat el segle IX. 

A mig camí, a peu de carretera, Sant Martí de Tost. Una església romànica que bé val una parada.  L'església de Sant Martí de Tost es troba en l'antic poble, avui despoblat, i prop de les ruïnes del castell. És bàsicament un edifici gòtic i posterior que conserva alguns elements d'època romànica. Resta el parament de l'angle sud-oest amb vestigis de dues porta, un òcul i tres finestres de doble esqueixada. Les dovelles de la porta presenten un tret característic de l'arquitectura del segle XI alternen gres vermell i pedra calcària blanca amb intenció decorativa.

La Vall de Tost ha estat amenaçada pel projecte d'un abocador i d'una guixera per part d'una multinacional, amb l'oposició veïnal creant una plataforma per evitar portar endavant aquests projectes: «Tots a Tost»

Hi ha una llegenda que parla de les noies de Tost. Cap al 1890 la població de Tost era limitada i els homes que treballaven els camps eren necessaris per a la supervivència de les poques cases que eren habitades. El servei militar era - en aquell temps - massa llarg perquè la mancança de la mà d’obra perjudiqués la zona.

El Secretari de l'ajuntament de Tost va idear que quan era un noi el que naixia a una casa, fos censat amb nom de noia, de forma que no fos cridat a files i, a canvi, la “noia” havia d'anar a treballar tres mesos de franc a les finques del Secretari. Al cap dels anys, l'administració de l'estat s'adonà que en aquest municipi no hi naixien nois i van enviar uns inspectors. Com a conseqüència de la inspecció, les “noies” de Tost que tenien menys de quaranta dos anys van ser cridades a files amb servei a la Seu d'Urgell, on la gent del carrer, en veure els reclutes envellits els identificaven com “les noies” de Tost.

De l'espavilat Secretari se sap que, abans que el jutgessin, el van enterrar a Tost (tot i que n’hi ha que ho dubten). 

Iniciem la pista que surt des de Torà de Tost amb boires que juguen amb les muntanyes i els boscos. Tot regalima calma i mica en mica van caient ruixims per parar i tornar-s'hi a posar. Però això no ens espanta i seguim les traces de la nostra acompanyant d'avui, la Bali. que ens va avançant pel camí i ens espera sempre. El paisatge humit, la pista i la colla conviden a la xerrera i a la tranquil·litat d'un paisatge emboirat. Aviat arribem al petit riu Roig de Sauvanyà, anomenat així per l'aigua de color roig que tragina, reflex dels sediments que arrossega. Una terra roja degut a l'anomenada "veta vermella",  els gresos del Buntsandstein de l’edat triàsica que s’estenen fins al flanc nord de la Serra del Cadí i a l’est fins al Pirineu d’Osca provinents dels sediments de gresos vermells en rius. Per tant, Sauvanyà s’erigeix en aquest paisatge roig, construït amb les pedres vermelles del seu entorn conferint-li una identitat peculiar. 

Aviat es divisa el poble, roig entre verd, amb les cases encara dempeus la majoria d'elles, però totes abandonades.  Sauvanyà, com altres nuclis de la comarca i del territori es va abandonar al període d’èxode rural del segle XX. No obstant això, és un nucli que destaca per la seva relativa bona conservació tot i els anys d’abandonament, malgrat que s’observa una erosió important a les seves cases i al patrimoni arquitectònic, més palès any rere any. Les cases, especialment en aquelles en què no s’ha arreglat el teulat, presenten un deteriorament; l’església de Sant Esteve es conserva gràcies a les reformes de la coberta, però es veuen esquerdes i deterioracions importants; la capella de Sant Pere es troba enrunada, així com part de les cases disseminades; i el castell de Sauvanyà es troba en una zona emboscada, amb parts enderrocades i amb pedres formant tarteres. És un poble visitat per excursionistes i el seu antic veïnat, que encara gaudeixen de les visites i de la bellesa del nucli. Pel seu gran valor patrimonial cultural, arquitectònic i paisatgístic si aquest patrimoni es vol mantenir, seria interessant que hi haguera treballs de conservació i un estudi arqueològic. 

S'hi està bé a Sauvanyà encerclat de boscos . Per darrera té la Vall de La Vansa, amb el poble també abandonat de Banyeres.  

A Sauvanyà no es disposava de cap camí de carro que comuniqués amb el nucli, els infants havien d'anar a peu a escola i tothom devia caminar amb mules per anar a mercat  Això va fer que s'accelerés el despoblament a partir de mitjans del segle XX. Demogràficament, no es disposen de dades antigues del terme. Se sap que Sauvanyà l’any 1868 tenia una quarantena d’habitants amb les cases habitades de Cal Ramón, Cal Peirot, Cal Giró, Cal Peirot de damunt, Cal Besa, Cal Jaume del Besa, Cal Peretona, Cal Peirot de davall, Cal Cortalé i Cal Mariner (actual Cal Marroi). I com els pobles de la rodalia van començar a viure un període d’èxode rural a causa de la mecanització del sector primari a partir de mitjan segle XX. Les primeres cases es van començar a abandonar als anys cinquanta, com Cal Giró, i es va reduir clarament cap als anys setanta. El darrer any en què hi consta població que hi viu és el 1981, amb un sol habitant.

La gent que hi havia viscut, així com els seus descendents, intenten que el poble, malgrat estigui buit de vida humana, es conservi i el van mantenint. Una manera que dir que se l'han estimat, que el recorden, que encara el viuen i que la vida perduri enllà dels temps.

La mica de plugim que va caient ens priva de quedar-nos-hi més temps i iniciem el retorn tot passant per Cal Manroi. Una masia ben maca, amb un arbre imponent al davant. Dins encara s'hi veuen les cendres d'un foc i algunes eines. Segur que serveix d'aixopluc quan el temps, com avui, et fa cercar un lloc a cobert.

La pista, amb el terra roig, va seguint planera entre ginestell groc i farigola florida i arç blanc curull de flor. Al cap d'una estona davalla transformada ja en un corriol vermell i més tard en un terra pedregós i relliscós que ens fa anar amb el cap mirant a terra. Al fons de la llarga baixada, ens tornem a trobar amb el riu Roig de Sauvanyà i al cap de poc amb el riu de Torà. Uns rius petits, que d'entrada semblen poca cosa, però que cal mirar bé per on es poden travessar i no relliscar per les pedres humides. Potser més val posar els peus a l'aigua! Baixen amb empenta per anar a buscar el Segre a l'alçada d'Hostalets de Tost. Total uns quatre passos que ens esperonen a fer unes bones gambades i a fer d'ajuda solidària a qui no pot estirar més la cama.

Retornem a la pista, però, poc convençuts de seguir-la per anar a parar al poble tot fent els últimes revolts de carretera, preferim agafar un corriol que puja amb fermesa, bonic i costerut. I tot sortint-ne, arribem a la carretera ja quasi a l'alçada de Torà que es divisa ben a prop des d'aquí.

No ens hem atrevit a menjar al bosc, tot moll, és clar, i  mengem a la primera casa abans d'arribar, a prop dels cotxes, per si de cas. N'hi ha que es procuren uns troncs tallats pel foc de l'hivern, altres seuen al portal tancat i encara alguna i algú es gronxen als gronxadors dels petits o seu en el pendent del tobogan de les criatures. Tot un devessall d'oportunitats!

La  pluja ens deixa un espai de respir. Recordarem aquest paisatge i amb ell, Sauvanyà.