dissabte, 13 d’agost de 2022

Per una nit de Sant Llorenç

 Nit estelada

 

Sota els alts arbres, la nit,
íntima com una espelma,
duu la dolçor de l’estiu
olorosa com flor tendra.

Ben a prop respira el cel
amb la seva negror encesa
i un mar d’estrelles recull
els somnis que al vent naveguen.

Sola sota el firmament,
l’aire amb lluïssor de perla,
aplego els moments més bells
que, tangibles, són presència.

I deixo ensonyar l’esguard
en el misteri que alena
aquesta nit mormolant
estesa damunt la terra.

(Poemes de la nit) Carme Cabús

dijous, 4 d’agost de 2022

L'alfàbrega

Lo mirambell i l'alfàbrega


Lo dia dos d’agost

      dispost

lo mirambell venia:

venia el mirambell

 novell

amb tota gallardia. 

Quan és un tros ençà

         trobà

l’alfàbrega verdosa:

–Alfàbrega, a on véns,

         que tens

una sentor tan dolça?

–Per la capella a on vaig,

          un maig

avui ésser voldria.

–Allí l’amor me du,

          amb tu,

per dir glòria a Maria.–

 

II

Los veu venir sant Francesc,

de son retaule davalla:

–Belles flors, per què hi veniu

a la capella dels Àngels?

–Per posar-nos a sos peus

         una a cada banda.

–Per floretes de l’altar

         sou molt desiguales.

     Oh mirambell, tu ets gentil

com un arbret d’esmaragda,

         l’hermós altaret

         de la Verge enrama.

       I tu, que fas més olor,

           branquilló d’alfàbrega,

a la porta et quedaràs,

           la mà donaràs

al qui ve cansat de fora.

       Tu seràs la introductora

           dels pelegrins meus

acompanyant-los als peus

de nostra Reina i Senyora,

           la Verge Maria

que tot temps lloada en sia.–

 

                                        Jacint Verdaguer

divendres, 29 de juliol de 2022

Sant Jaume de Frontanyà: per tornar!

A Sant Jaume sempre s'hi torna!

Vaig començar a anar-hi de colònies, amb les "benjamines de Santa Maria", quan tenia set anys. A peu dotze kilòmetres carregant una motxilla. Amb la Cati Teixidor, la Lurdes Estevez (morta fa pocs dies) i d'altres com a monitores i tot un floret de noies (la Llucià, la Bruguer, la Bigues, la Valls, la Jaime, la Bofill...). Les recordo molt les colònies d'aquells anys. I em va agradar tant el lloc i el paisatge que vaig convèncer (fàcilment, val a dir) la meva mare per anar-hi als estius. I en van ser uns quants! Primer pujant a peu amb les maletes carregades al mulo del Miquel de la fonda Ca l'Eloi, amb la Carmeta fent-nos pastissos a la nit amb el llum de carbur. Després, quan el Ramon va obrir, a Cal Marxandó, finalment a Casablanca. I ara que puc tornar-hi, no queda cap fonda. Cal anar a la Pobla de Lillet o a Borredà. Fins i tot estàvem engrescats per comprar una casa i vam mirar-nos Cal Cintet, Cal Vicenç, Cal Jan (abans la Barraca), Cal Picanyol (ara totalment en runes). Però no va poder ser: a casa, llavors, treballava la mare i nosaltres, petits, anàvem a escola o a l'institut. Però sempre he tornat a Sant Jaume com si fos una mica casa meva.

I aquest estiu també ho he aprofitat malgrat la calor que ha fet.

Hi queda poca gent a Sant Jaume. Tot i que ha deixat de ser el poble més petit de Catalunya, no es veu ningú quan hi ets. La majoria de cases tancades i el poble molt arreglat. Potser té raó l'Arnella: ara que tenen carretera, no hi ha ningú.

He tornat al Cingle i m'he abocat per veure el poble a sota, arrecerat al voltant de la immensa església, talment un poble de pessebre. L'herba recremada pel sol, ni les vaques no s'han vist.

Al juny vam fer una excursió amb el CEC fins a Sant Julià de Cosp i vam pujar a Faig i Branca; quina meravella de boscos i prats. Tot és bosc, muntanyes que s'estenen fins on la vista arriba; per sort, ni un foc. Bosc pel que hi pots caminar i endinsar-t'hi. No sé com s'ho fan que sempre l'he vist cuidat. Un paisatge que no ha canviat, un poble arreglat, però que és el mateix de sempre; per això et sents com si tornessis a casa! Aquest any, si seguim així, no es faran pas bolets. En vaig aprendre a collir amb la Maria Rosa, l'única nena que hi havia al poble. Pujàvem al Cingle i me n'ensenyava; a l'agost ja se'n feien de rovellons! M'agradaria retrobar-me-la! I el Ramon i en Saixa, el noi que estava amb el Xirinacs, i la Maria de Cal Berlinga..., fins i tot els fills de la Capitana!

He tornat al gorg de Terradellas, dels pocs de la zona que tenen aigua aquest estiu! La cascada ha minvat força, però t'hi pots endinsar i ficar-hi el cap i nedar i reposar a l'herba del prat de sobre i llegir tranquil·la que gairebé mai no hi trobo ningú.

I he anat fins a Currubí! Que en feia d'anys que no hi anava, ja no recordava el camí, però gràcies a aquest invent del Wikiloc hi he arribat. Des del Collet de Sant Jaume i el Cintet, baixant cap al Prat i seguint un tros de la riera de Merlès fins a desviar-se pista amunt cap a Sant Esteve de Tubau, encara molt ben conservada. Ja no hi ha els germans, ni la dona que vaig trobar-hi fa un parell d'anys, cridant i espantant la gent. La casa tancada. Una pista m'ha portat tot pujant fins a la petita ermita de Sant Llorenç de Currubí, ja sense teulat, amb el campanar esquerdat i l'interior ple de runes de les pedres caigudes. Envoltada d'arbres que se l'aniran menjant. Ha tornat a agradar-me el lloc, això que ja ni recordava com era! Més amunt, la casa de Currubí, abandonada. Encara recordo la família que hi vivien. La colla de fills tots posats en fila del més gran al més petit que de tant en tant baixaven al poble, a l'estiu. Durant l'any, mentre hi va haver escola, baixaven a estudi, plovent o nevant, que hi ha un bon tros. Se'n va morir un de fill de Can Currubí i no recordo com. Pel camí de baixada he passat per Cal Roma, reconstruïda semblant més un magatzem que una casa fins a arribar a Cal Cintet, amb flors i cortines i un jardí ben cuidat. Amb la Maria Rosa, filla de l'amo, del Cintet, hi anàvem a collir cireres i prunes quan encara no se l'havien venguda.

També he arribat a Sant Esteve de la Riba, una altra cosa pendent des de feia anys i que tampoc recordava tal com l'he trobada. De petits hi anàvem perquè hi tenien com una espècie de zoològic amb animals en semillibertat: isards, daines, cabirols... Ara és una casa rural molt arreglada amb piscina i tot! L'església estava oberta; dins, uns quants cartells "de la India", uns coixins per meditar i un billar com a altar. M'ha fet il·lusió tornar-hi a posar imatge mental, que ja se m'havia esborrat. Pel camí d'anada, uns quants gorgs, la majoria secs o amb ben poca aigua, uns boixos ben escurats per la papallona i unes erugues dansant penjades al mig del camí, que semblaven totalment volàtils. El camí de tornada l'he fet passant per les Planes, amb aquella pujada que sembla que no s'acabi mai. A les Planes hi havia hagut durant una època un taller de ceràmica (encara tinc un gerro i un càntir). Ara la casa està arreglada; no hi havia ningú, però hi ha gent que l'ha llogat. Tot anant cap al CIntet he passat pel Prat, una altra de les cases de la Maria Rosa, ara casa rural amb piscina i crec que d'alçada! Era on jo, de petita, volia fer una escola: estudiar magisteri i tenir-hi nens i nenes amb dificultats que allà segur que serien feliços! No vaig estudiar Magisteri, però si Pedagogia. No hi vaig anar amb els infants amb "més necessitats"; tanmateix, sí que vaig treballar com a assessora a Badalona. No em vaig esgarriar del tot.

I hi he estat una tarda de Festa Major, per Sant Jaume. Missa a l'església, que és l'únic dia de l'any, segons els cartells, que la fan; per Pasqua en fan als Oms. No arribàvem ni a la desena les persones que hi érem. Una bona plàtica i al final la cantada dels goigs de Sant Jaume. A fora a la plaça no gaire més gent. A cal Marxandó han obert un bar amb refrescs de saüc i gelats artesanals, a l'entrada de la fonda. He dubtat si era la filla del Ramon, la Lluïsa, però en tot cas, ella era tan petita quan vam coincidir que, naturalment, de mi no en sap res. El saüc refresca i el gelat era prou bo. Crec que després feien danses, però era tan costosa i lassa la preparació que me n'he anat.

 He reconegut la font de la Mansana que encara raja; avui l'aigua sortia força calenta: bé, calenta no, però tampoc fresca. He begut de la font de la Mata, un rajolinet que amb paciència m'ha omplert la cantimplora malgrat els tres brocs grossos que acostumen a rajar. I he observat que la font de la Mola torna a rajar. La Florentina encara la deu cuidar, que el cementiri està ben a prop.

Abans de marxar i tornar a Badalona encara he tornat a pujar al Cingle i he anat fins a Terradellas. Avui sí que hi havia una parella. L'home m'ha comentat que ell hi venia de petit a Sant Jaume i que avui a la tarda aniria a la Riba. M'ha fet gràcia la coincidència: realment, a Sant Jaume sempre s'hi torna!

dijous, 28 de juliol de 2022

Uns dies per Borredà

El Berguedà sempre ha sigut una comarca admirada i visitada. Potser darrerament ha perdut una mica d'interès pels estiuejants, habituats ara a anar més lluny, en viatges que potser, per culpa de vagues i d'altres incidents, són més complicats de fer. Jo m'he mantingut fidel a uns estius a casa, a prop de les nostres muntanyes i paisatges, encara que combinant-ho amb algun viatge quan només podia gaudir de vacances de mig juliol i agost (un privilegi que no tenia tothom).

I aquest any he tornat al Berguedà per descobrir nous racons i rememorar-ne de coneguts, que sempre m'ha agradat passejar-me per llocs de records i, al mateix temps, descobrir llocs que no hagi estat mai. Cada petit racó és una descoberta i sembl estrany que, en aquest país tan petit, on tot està a l'abast, quedin tants llocs per conèixer i per fruir i per caminar. Moltes vegades, hi ha gent que m'ha dit que m'ho conec tot; no és pas veritat! Com més voltes i més camines sense moure't de casa, més t'adones que tens encara molts llocs per descobrir. I si n'hi ha de racons! Fins i tot els coneguts, quan fa temps que no s'hi va, esdevenen nous.

I és el que m'ha passat aquests dies.

Acostumada a caminar i voltar per Sant Jaume de Frontanyà, he dedicat unes estones a conèixer els voltants de Borredà, tan sols a deu kilòmetres!

De Borredà he fet la volta pels gorgs de Margansol; uns gorgs que en altres temps de pluges benignes havien de representar un goig en banyar-s'hi els estius, a la fresca dels arbres. Ara, estan a una expressió mínima de la seva capacitat, però la volta és senzilla i maca, sempre que la feu, en temps de calor, tornant a casa cap al migdia.

De Borredà cap a l'ermita romànica de Sant Sadurní de Rotgers. S'hi pot arribar amb cotxe, però no us perdeu de fer l'excursió a peu. Sortint del poble, agafeu el GR4 fins el Collet de Cirera, passant per la capella de la Mercè i la font una mica eixuta de Cirera i arribeu a la petita ermita voltada de bosc i declarada bé cultural d'interès nacional. És un lloc tranquil, on sempre hi podeu trobar algú que fa el mateix camí; una petita joia d'aquesta zona. Des d'aquí, podeu pujar al Pla de les Bassotes, una mica embardissat, per baixar cap a Santa Magdalena de Guardiolans, ja dins el terme de Vilada. Un mur tot a l'entorn us priva d'arribar-vos fins la porta. El lloc també és solitari amb algunes cases per l'entorn. En l'hora que he arribat el sol us estenalla, l'herba és ben groga i ben seca i les ombres són escadusseres. Retornem cap a Borredà pel GR 241, tot passant per la font del Pradell i la masia del Pati per un tros de GR molt poc cuidat, amb troncs talats i secs al mig del pas, esbarzers i matolls que us priven de caminar còmodament; no m'estranya gens que els focs prenguin força!

Per anar al castell de Palmerola us heu de desplaçar al Cobert de Puigcercós i agafar una petita carretera que segueix el curs de la riera de Merlès. Al cap de poc, trobareu un pàrquing on deixar el cotxe. Passeu pel refugi de Puigcercós i segui el rec de la Roca travessant el bosc de Puigcercós i el Sollell de la Farga fins a sortir a una pista un cop travessada la carretera de Les LLoses i que en pendent amunt us deixarà al castell de Palmerola. El castell i l'església de Sant Vicenç de Palmerola formen un conjunt molt harmònic. Situats dalt d'un turó, ens parlen d'història. Ha estat reconstruït, però sobta la seva conservació en un lloc aïllat i solitari. Passegeu-vos-hi, doneu-hi la volta i entreu-hi a poc a poc, sense fer soroll: potser encara sentireu Bernat Guillem de la Portella amb la seva muller Sibil·la de Pinós o Bernat Guillem de Pinós que parlen des de l'escalinata. L'interior descuidat. Les vistes de fora valen la pena. Davalleu cap a la collada de Cal Jaume i la collada de les Cases fins a Sant Julià de Moreta, una masia convertida, com tantes d'altres, en casa rural i l'església petita de Sant Julià de Moreta, coneguda també com a Sant Julià de Vilacorba, que domina el paratge. Retorn cap a Borredà; us recomano seguir la pista i deixar les dreceres: impracticables si no us voleu esgarrinxar! Pel pont d'en Solà i el càmping Saiol arribareu altre cop al punt de partida.

Per anar al poble abandonat de Salselles us heu de desplaçar al càmping Riera de Merlès, per sota del Cobert de Puigcercós i seguir el torrent de Salselles. El campanar sobresurt dels arbres, herbes i matolls que ja han ocupat el que fou un poble. Sembla que a principis del segle XXI hi ha projectat recuperar el Santuari de Santa Maria de Salselles i el campanar ja està ben assentat. Malauradament, no es pot dir encara el mateix de l'església, a la que li manca tot el teulat, encara que conserva mig desvagat el púlpit, i les cases del voltant, menjades per les heures i la malesa. Si pugeu cap a cal Rabat i el Serrat de les Cabres Mortes, no deixeu d'arribar-vos a la Roca Plana i el Roc Espatllat, uns miradors excepcionals sobre el Berguedà i les muntanyes del Pirineu. Podeu baixar al càmping pel Roure Gros i Vilartimó.

Des del Cobert de Puigcercós també us podeu acostar a Sant Pere de Serrallonga. Deixant el cotxe al pàrquing de sota el Refugi, segui una pista asfaltada (GR241) fins passat el Molí de Dayans, arribeu fins el Rec de Dayans, ara sec, on preneu un corriol costerut sempre amunt fins a espetegar a la pista que us porta a Can Damià, una casa mig ocupada situada dalt d'una espècie de cingle amb unes vistes sobre tot el territori. Continueu amunt una estona i arribareu a Sant Pere de Serrallonga. Una ermita del terme d'Alpens on encara hi fan aplecs per Sant Pere. L'estat de conservació és molt bo; llàstima que avui faci tanta calor i l'herba està recremada pel sol. Haurem de tornar per primavera! Aquesta calor acovardeix una mica i tornem pel mateix camí tot i que es pot retornar pujant al Puigdon i passant per la font de Baumala.

També us recomano algun itinerari amb cotxe. Sortint de Borredà, agafeu la carretera de les Lloses i atureu-vos a Sant Vicenç de Maçanós, visiteu Santa Maria de Matamala, ja a la comarca del Ripollès i feu una volta per Sant Martí de Vinyoles i per Sant Sadurní de Sovelles, un lloc del que m'he enamorat i del que, fins ara, no en sabia res. Una plana oberta al Pirineu, una caseta enmig d'arbres d'una mida fantàstica per mi, una imaginació posada en la primavera o la tardor. No em faria res de poder-hi estar!

Capítol a part mereixen els itineraris que es poden fer des de Borredà cap a Sant Jaume de Frontanyà. Demà m'hi poso! Ah!, i no deixeu de passejar-vos per Borredà!

dilluns, 25 de juliol de 2022

Berguedà: uns quants gorgs

Aquests dies he fet caminades sota el sol ardent i un ambient asfixiant de dia i m'he passejat per alguns gorgs del Berguedà. Alguns que ja coneixia, d'altres que he descobert. L'aigua ajuda a passar la calor; realment tenen raó quan diuen que l'aigua és vida.

Gorgs de la Riera de Margansol a Borredà, de la Riera de Merlès, a prop del Cobert de Puigcercós i gorgs de la zona de Sant Jaume de Frontanyà. Amb ganes de banyar-m'hi: no ha pogut ser. Els que no estan secs del tot, conserven ben poca aigua, amb verdet i tot, talment una estora vellutada feta d'herba molla i d'aigua que no corre. Això sí, amb sabaters saltant amunt i avall fent curses enrere i algunes truites petites; espiadimonis volant i moltes papallones. I orugues penjant, tot filant, des dels boixos ben escurats per la papallona que se n'ha afartat!

Com canvia un paisatge que s'ha vist amb aigua fresca relliscant per les pedres i formant petites cascades que senties des del camí, a paisatges secs, sota un sol de justícia, boixos menjats i arbres que reclamen aigua. I no us penseu, les fonts no estan gaire millor. Un rajolí pacient per omplir la cantimplora a la Font de la Mata que té tres brocs grossos. La de la Mola raja una mica més, que la Florentina, des del cementiri, encara la deu cuidar. 

La riera de Margansol havia de ser un bon lloc per fer-hi una volta a l'estiu quan la calor es fa evident. Remullar-se al gorg del Salt, sota el poble, ara no té gaire sentit. El Salt ha desaparegut, un rajolí d'aigua que baixa entre les herbes de pou, ens el recorda. La pedra nua. Passada la torre Perot, el Gorg de la Ribera ha tingut una mica més de sort tot i que es veu perfectament el terra fangós. Més enllà del Molí del Sobirà, el Gorg Verd reflexa els troncs secs del voltant en la poca aigua que li queda. El Gorg petit, s'ha fet més petit. Al Gorg dels Desitjos hi pots arribar entre rocs i pedres; quan hi sigueu, no us oblideu de desitjar i demanar a qui sigui que plogui per l'amor de Déu! I torneu cap al poble passant pel càmping i masia de Campalans amb l'herba ben groga i un sol que us estenalla. De res ha servit traginar tovallola.

La Riera de Merlès ha tingut una mica més de sort, però, qui l'ha vista i qui la veu! Aigua encara en queda en alguns sectors, gent que omple basses i camins també. Podeu travessar els recs amb les sabates ben seques. Tant és que aneu Cobert cap avall fins al càmping Riera de Merlès, com Cobert cap amunt pel Refugi de Puigcercós i el càmping Saiol. La sensació de sequedat és la mateixa. On hi havia salts, l'aigua hi ha deixat de saltar, on hi havia frescor i ombres hi teniu esbarzers, maleses, matolls secs..., tot preparat per començar un foc, tot plegat unes quantes esgarrinxades.

I que en direm dels Gorgs de Sant Jaume? Una trista pena. Des de Sant Esteve de la Riba cap amunt, quasi ni us adoneu que passeu un gorg. La riera de Llentes no us mulla; a la presa d'aigua que hi ha més amunt del Molí de la Riba hi queda la corriola i una paret de pedra ben despullada de l'element líquid; uns quants joncs que es van obrint i deixen anar el cotó, uns cucs penjant dels boixos secs i una forta escalfor del terra. Travesseu la riera entre rocs:ah, per aquí passava aigua? Us meravella el Gorg de Caselles: com pot ser que encara hi hagi aigua (no la que hi havia) si l'omple un rajolí de saltant? El gorg del Prat i el de Tubau fan pena, però el Gorg de Montner és completament sec: ah!, hi havia un gorg? Sí, el 2020 hi havia un gorg i la presa d'aigua era fantàstica per fer fotografies de reflexes d'arbres i branques, amb els joncs que s'hi remullaven. Hem traginat tovallola i sabates de goma a l'esquena.

No hem anat als gorgs de la Riera del Molí, el gorg del Matxo o el de les Feixes o el de l'Esquerda, ni ens hem arribat fins el gorg de Moreta. Ens ha fet mandra i una certa cosa de no trobar-hi aigua.

A Sant Jaume encara hi ha un gorg que Déu n'hi do de l'aigua que té tot i que el saltant que es conserva és la mínima expressió del que era. Aquí sí, ens hi hem pogut banyar uns quants dies i nadar i tot! Està apartat dels altres i segueix un altre curs. És el naixement de la Riera de Margansol (Margansol, Mergançol, Merdançol..., que he trobat diferents noms per a la mateix riera). No us diré pas on és! Faré com els boletaires. És el gorg on m'he banyat sempre quan he anat a Sant Jaume (l'època de colònies als Oms, als estius de la infantesa amb la família a ca l'Eloi de jove a cal Marxandó o a Casablanca i ara "de gran"). L'he retrobat sempre i també aquesta vegada! I m'ha fet feliç ficar el cap sota l'aigua i estirar-me uns estona a la gespa. I me'l guardo per mi. Ep!, no és que sigui meu, no! Segur que molta gent el coneix, però no hi trobo mai ningú. S'hi està bé llegint una estona, remullar-se i fer un trosset del camí vell.

Demà, que ja marxo, hi tornaré a donar-li les gràcies i a emparaular una nova trobada, un nou estiu, una nova estada a prop de Sant Jaume, ja sigui a La Pobla o a Borredà com aquest any, que temps era temps hi havia tres fondes a Sant Jaume i ara no hi ha gaire gent ni per la Festa Major.