Les tines del Flequer

Set valents i valentes del CEC, set magnífics, se n'han anat d'excursió en un dia calorós de setembre. El lloc molt interessant: les tines del Flequer, a la vall del Flequer, Pont deVilomara, a prop de Manresa, que ja és una zona que es preveu calorosa tot l'estiu i tots els estius. 

Però les ganes d'encetar el curs, de retrobar-nos uns quants, de caminar una mica i en tranquil·litat, de conèixer més el país o de retornar-hi han fet més que la calor. De fet, però, en honor a la veritat,  hem trobat a faltar el ventilador de casa i el "dolce far niente" en aquest estiu que ens ha superat a tots.

La zona del Flequer va tenir la seva importància en temps de vinyes al Bages. En temps de vinyes, perquè la fil·loxera ho va arrasar tot  i no s'ha tornat a recuperar més. Previst estava, en veure les tines te n'adones, que fos un lloc de gran producció de vi. 

Comencem la ruta baixant primer al pont de Vilomara, el Pont de Vilomara, que d'aquí en ve el nom del poble. Un pont gòtic sobre el riu Llobregat , una obra inclosa en l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La seva construcció data d'entre 1616 i 1625. Des de l'edat mitjana per aquest pont creuava el Llobregat el més famós i popular camí ral que comunicava Manresa amb Barcelona, carenejant la serra de l'Obac pel coll de Daví i davallava cap al Vallès per Matadepera, Sabadell, Barberà i, després del coll de Montcada, entrava a Barcelona passant per Sant Andreu i el Clot. Sembla que el 1012 ja existia un pont de pedra al lloc de la Querosa. L'any 1193 apareix citat en un document de confirmació quan es ratifica la donació de «les primícies de tot l'honor de Vilomara i el delme dels molins que hi ha en el pont...». El seu estat actual és una reconstrucció dels anys 1617-1625 feta després d'un aiguat devastador que se n'endugué els tres ulls centrals.

Una mica més enllà, per la carretera que va de Pont de Vilomara a Rocafort, un trencall a mà dreta ens deixa a l'inici de la pista que s'endinsa per la vall. Podem deixar el cotxe al pàrquing senyalitzat i iniciar la caminada.

Aviat cal agafar un trencall a mà dreta que ens baixa fins el torrent del Flequer on hi trobem les primeres tines: Tines del Bleda. Entre el 1860 i el 1890 el Bages va ser la comarca amb més vinya de Catalunya, unes 27.700 hectàrees. Quan la plaga de la fil·loxera va arrasar la vinya francesa a partir de 1860, es va disparar la demanda de vins, va multiplicar els preus i va fer que els pagesos bagencs plantessin vinyes fins i tot a la muntanya per aprofitar el moment. És llavors quan va néixer un nou paisatge estructurat en feixes de pedra seca i barraques de vinya. D’aquesta època d’esplendor en queda el patrimoni únic de les tines a peu de vinya i les tines que es localitzen a la vall del Flequer constitueixen una de les joies del patrimoni etnològic més important de Catalunya.

Les tines estan disposades en petits grups on els pagesos de la zona abocaven el raïm per premsar-lo i emmagatzemar-lo per a la seva fermentació. A peu de vinya s'estalviaven el transport. Tenen forma cilíndrica d’1-2 metres de diàmetre i 3-4 metres de fondària. El seu interior sol estar revestit d’unes rajoles de  ceràmica de 40×40 cm anomenades cairons que n’asseguren l'estanquitat i netedat. 

Continuant el corriol sota un sol que va escalfant l'ambient cada vegada més, arribem al segon grup de tines: les tines del Tosques. Algunes tones estan protegides per una reixa de ferro, en d'altres s'hi pot entrar dins. Realment és tot un art la construcció de pedra seca; de fet ha arribat a ser patrimoni de la humanitat per la UNESCO. És una tècnica de construcció tradicional i popular que consisteix a alçar murs de pedra sense utilitzar cap mena de material de cohesió, com morter o fang. Aquest procediment ancestral es duu a terme seleccionant, col·locant i encaixant professionalment pedres de diferents mides i formes extretes normalment dels camps. Amb aquesta tècnica es poden construir una àmplia varietat d'estructures i edificacions generalment relacionades amb l'agricultura i al món rural, per exemple murs, marges, barraques, pous... Aquest tipus de construccions està estès per tota la conca mediterrània pel seu característic terreny rocós; aquestes estructures configuren el paisatge i s'integren a l'activitat humana amb la natura.

Remuntem altra vegada el torrent. Anem parant per xarrupar aigua en les escadusseres ombres que trobem. El camí, que el voluntari vocal responsable de la sortida que ens ha assegurat que era molt planer, té una tendència a ser un pla inclinat en orientació pendent de pujada positiva. O potser és que el sol ja fa de les seves!

Ara sí, davallem una mica per la pista per arribar al darrer grup de tines: les tines de l'Escudelleta. Un grup fantàstic. En general totes les que hem trobat al llarg de l'itinerari estan ben conservades i fan goig de veure. S'hi pot arribar fàcilment; Déu faci que es conservin així, sense pintades, ni pedres a terra i el camí desbrossat. Només caldria, ei, és una idea!, plantar algun arbre d'ombra en temps d'estiu, amb una mica de pedrís de terra seca, posats a demanar, per descansar a l'ombra amb un raig d'aigua fresca (ja no ens atrevim a demanar cerveses).

I iniciem la tornada amb un sol abrusador. La pista de tornada que també té trams de pista inclinada en un pendent de pujada positiva, no ens ofereix cap ombra; la set es fa senyora de les nostres goles, els barrets encastats al cap són poca cosa i esperem amb ànsia veure a cada revolt on hem deixat els cotxes. Decidim que així, ni que l'excursió sigui panera, no es pot caminar. 

En arribar, se'ns obre el cel i també el termòmetre, no sabem si gaire fiable, que porta el vocal, voluntari, responsable, encastat a la seva motxilla. Uns 48 graus al sol. Si ho arribo a veure abans, no camino ni que m'arrosseguin, ni per tot l'or del món!

Al cotxe s'imposa l'obertura total de finestres i l'aire condicionat a tota marxa fins a arribar al restaurant Cal Curro on sí que ens serveixen una cervesa fresca i un dinar a l'ombra per acabar aquesta jornada que, malgrat tot, ha estat molt interessant.

N'hi ha més de grups de tines per la zona de Mura i Talamanca, però ho deixarem per l'hivern! 

 https://ca.wikiloc.com/wikiloc/edit.do?event=info&id=283724993

Finals d'agost buidant el sac

Ara sí que són finals de vacances pels que treballen. Recordo que quan treballava apurava fins a última hora per arribar a casa; com menys temps per pensar-hi, millor! Però no tenia pas la síndrome aquesta que s'ha posat tan de moda, la "síndrome post-vacacional" o alguna cosa així. Alguna cosa semblant a una depressió. El primer dia de treball, l'1 de setembre, espavilaves aviat! També crec que és una estupidesa això de la síndrome. Els que treballen sense tantes vacances com jo tenia, que era un luxe, o els que fan feines d'esforç físic, o els eventuals i els que han de procurar no perdre-la, la feina,  no es poden permetre tenir cap depressió.

S'acaba l'agost. Però no s'acaba l'estiu, que encara falta quasi un mes fins a l'entrada de la tardor. Això sí, el 31 d'agost sembla que s'acabi tot. Estem fets per acabar i recomençar varies vegades l'any: finals d'agost, Nadal, la setmana que en diuen santa encara que per a la majoria sigui un pont llarg... Ens agrada posar terminis a les coses i a les feines; alguns són necessaris, d'altres no; si no, ja em direu si no estaria bé posar fi al desgavell de la RENFE, o al no començament del corredor mediterrani (tinc un cosí a València que se'n fa creus que per anar a Barcelona en tren (o en cotxe) hagi de tardar més de tres hores i, en canvi,  anar a Madrid, és d'una rapidesa esfereïdora). 

I així tot, podríem dir que hi ha coses que es comencen quaranta vegades perquè no s'acaben mai i quan es continuen ja estan obsoletes. Jo crec que quan tinguem al dia els serveis públics, cadascú tindrà ja un jet privat.  

Doncs, s'acaben les vacances; no s'acaba l'estiu, ni la calor que tan aixafa i et fa mandrejar. I no parlaré de la calor d'aquest any, que ja és un tema molt suat.

Només que he pensat que demà és 31 d'agost, Sant Ramon Nonat.  Estava emparentat amb la família noble dels Cardona, i fou el senyor de Cardona qui, amb la seva espasa o daga feu néixer el nadó. A la casa on va néixer s'aixecà la capella Sant Ramon de Portell, i a la llinda es pot llegir: "Ací es nat Sant Ramon Nonat". 

Avui han fet festa d'ovelles a Castellar d'en Hug, amb el concurs internacional de gossos d'atura i ramats. S'ha fet ja el de Llavorsí i falta el de Ribes de Fresser. Es podria dir que es de les darreres festes que es fan a l'estiu, a excepció de Sant Gil, quan fan una demostració de gossos d'atura, i la Mare de Déu de Núria del 8 de setembre. També s'acaben gairebé les festes majors dels pobles a l'agost. Poques en queden pels mesos d'hivern, fora de les festes més tradicionals de tardor, hivern i primavera.

És un país de festes, Catalunya. I està bé que així sigui, que això fa "poble", fa "pinya", fa comunitat i et sents lligat allà on vas néixer o on vius. Ajuda a crear identitat.

I parlant d'identitat, ja tenim les disquisicions de cada any per l'11 de setembre o Diada Nacional de Catalunya: hi anirem, no hi anirem?, és festa?, és reivindicació?, cal ser-hi encara? Jo tinc la meva opinió, però cadascú hi digui la seva, amb criteri, ben pensada i raonada. No s'hi val a tirar-s'ho a l'esquena!

Els infants començaran l'escola amb dificultats, indecisions, poca planificació, poc criteri, pocs suports de qui ens governa i poca comprensió de la "gent del carrer". L'educació hauria de ser un fet prioritari a qualsevol país, hauria d'estar valorada al màxim, l'educació en si i els seus protagonistes, començant pels mateixos infants i pel professorat. Qui marca les directrius hauria de tenir molt clars els objectius, hauria de ser gent entesa en la matèria, pedagogs, psicòlegs, orientadors..., haurien de saber motivar i fer participar pares i comunitat educativa i ho haurien de saber transmetre. Però, jo he vist gent política al capdavant de la conselleria que amb molt bona voluntat s'ha passejat pels passadissos de les escoles. Llàstima que calgui quelcom més que bona voluntat: cal saber escoltar, cal parlar amb tothom, cal fer cas a qui en pot saber una miqueta més, cal... Vaja, ja m'està sortint la vena de la "deformació professional" i ja no són hores d'assessorar ningú.

Doncs sí, encara fa calor! I llàstima també que només pensem en l'escola i en els estudiants en determinats moments del curs, sempre amb queixes: les proves PISA, els pocs recursos pels alumnes amb necessitats educatives especials, la burocràcia de les programacions, la manca d'assignatures tan importants com les arts gràfiques o la filosofia i no parlem de la música en aquest país... I de la llengua! Ah!, això de la llengua o idioma el 2026 ens retorna tres segles enrere gairebé. Jo puc escriure en català perquè el vaig començar a aprendre per voluntat pròpia, jo i la meva família, a finals dels anys seixanta, que l'escola, en aquells temps era castellana "por imposición divina" i "una, grande y libre" per a segons qui. Com pot ser que el 2026 encara ens estiguem preguntant si fem un % determinat de la llengua catalana a Catalunya? Oh!, i s'ho pregunten molts dels que governen, és un dir, per aconseguir (aconseguir?) la independència. Flipant!

Ja veieu com la calor passa factura i et deixa el cap enterbolit, amb un "deixar anar el que tens a dintre el pap" o dit d'una altra manera, buidar el sac, treure la verinada, rebentar el bot, abocar-ho tot, donar gust a la boca, no deixar-ne ni una al païdor (encara en queden, per això), buidar es gavatx (a Mallorca, que últimament em sento molt mallorquina)

Doncs, com dèiem: som a finals d'agost i fa calor! 

L'eclipsi de sol 2026

Molt s'ha escrit ja sobre els eclipsis i, en concret, sobre aquest eclipsi de sol a Catalunya. No seré pas jo qui n'escrigui res a nivell científic, astronòmic, fotogràfic o periodístic. En aquest món on surt per cada succés una munió d'especialistes i entesos en totes les matèries, mantenir-te profà i callat és el millor.

Jo també el vaig "anar a veure l'eclipsi",  perquè soc una mica (o molt) curiosa de mena, perquè sempre m'ha agradat mirar el cel i veure els estels i endevinar-ne els noms i les constel·lacions. Als campaments, als càmpings, a Sant Jaume de Frontanyà, a Timoneda o a cal Julià, estirada al terra al costat de la tenda "canadenca", sortint a les escales de l'església o al pedrís de cal Julià, mirava el cel amb lluna plena i amb lluna nova i em posava a cantar cançons de muntanya. La lluna i jo sempre ens hem fet l'ullet; fins i tot ara des de la terrassa de casa. 

M'agrada aquella llum de tarda que ho fa tot ataronjat, quan la tarda ja és en calma i el dia es va apagant a poc a poc. El cel queda vermell o rosat o color taronja de diferents tonalitats, s'alça una mica d'aire quan el sol es pon i tot descansa. És com un repòs del dia atrafegat, de la llum massa groga, pàl·lida i molt clara que treu les ombres i et fa fer ganyotes i  tancar els ulls al resplendor que ocupa tot l'espai. 

M'agrada l'hora del repòs i contemplar com el sol va a la posta i les muntanyes queden retallades amb el crepuscle i tot té un aire d'ombres i contrallums.

El 12 d'agost, el sol i la lluna ens van regalar un bon espectacle. Quasi no hi ha paraules; era com si hagués d'arribar un misteri, callat, simple i senzill, sense estridències. El cercle lunar va anar ocupant el lloc del sol com si s'abracessin, com si es saludessin de cara: "ara passo" li deia la lluna al sol.

 I ell li contestava:

—Benvinguda reina de la nit, una abraçada; no pateixis, no et cremaré.

 —Company del cel, ens tornarem a veure les cares. 

—Has vist quanta gent ens mira des d'aquell planeta blau?

—Són els humans, que encara no han après que les coses són senzilles i planeres. Ens miren sense entendre gaire, com si tot en la natura fos un espectacle que passa rabent dins les pantalles.

Jo també he anat a veure l'eclipsi, a Siurana, amb el Montsant al davant. I també l'he congelat en una pantalla. I he viscut aquest moment d'uns quants segons amb emoció continguda. I he pensat que tot passa.

M'he passejat per El Cogul, amb les dones i els homes prehistòrics que pintaven a les roques manifestacions de la seva vida quotidiana, també com un misteri que tenien a la mà sense explicar-se'l. Un conjunt de figures que anys enrere estaven mig abandonades i que ara gaudeixen d'una tanca i d'un museu tridimensional.

He viscut la vida dels monjos cistercencs a Escaladei, l'Escala de Déu, i els he vist pregar i marxar quan tot es va cremar i es va abandonar. El monestir en runes que ara també pots veure en tres dimensions amb unes ulleres posades i els objectes retornant a una vida artificial.

Tot canvia. I ens posem unes ulleres per veure la vida passada i el cel en flames i la lluna que saluda al sol quan passa. I no li fem cap cas els altres dies de l'any, malgrat ens fa suar i ens acarona i ens dona vida i ens fa empipar quan brilla massa.

Ha estat una bona vivència i per un dia hem pogut contemplar amb ulls més amorosits el seu traginar per la volta celestial. No sé què en pensaríem si es donés cada dia o més sovint; estic gairebé segura que no en faríem cas. Volem sempre "experiències" noves per guardar-les congelades i ensenyar-les als altres com un trofeu de caça, com els homes i les dones del Cogul o els monjos del Cister passejant pels claustres.

I malgrat tot, jo també he anat a fotografiar l'eclipsi. 

Llàgrimes de Sant Llorenç

Llàgrimes per demà

Els Perseids tenen el màxim esplendor

aquests dies de Sant Llorenç.

Com infants petits alcem la mà

per poder-les tocar i agafar.

 

Cauen rabent del cel, llisquen per la foscor,

la seva blancor és com un llenç.

Volem que el desig sigui demà

per poder-les tocar i estimar.

 

Seguim un dels estels, n'esperem l'escalfor,

Sortim, cantem, la son ens venç.

Dins l'ombra,  espectre humà,

correm per poder-les encalçar.

 

El vent gemega ja llàgrimes de dolor 

sospirar i plorar no ens convenç,

l'esqueix de vida proclamà:

serem sempre aquí per recordar!

 

                            Dedicat a Llorenç Comas, 10 agost 2026 

XXXIX Pujada al Port de Salau

Aquest 2026 hem celebrat la XXXIX Pujada al Port de Salau. Fa patxoca això dels 39 anys pujant el primer cap de setmana d'agost al Port, per retrobar-nos catalans i occitans en una jornada de germanor, de compartir uns mateixos anhels i de desitjar uns mateixos objectius.  Un Port, que com tota la carena dels Pirineus, és un lloc de pas, un lloc de coneixement entre pobles, un lloc de refugi de tantes guerres, un lloc que ens acosta, des d'una vessant i l'altra, més que no pas ens separa. No hi ha fronteres imposades, no hi ha restriccions de llibertat, hi ha tant sols un desig de viure-la la llibertat, de viure-la, de compartir-la, de fer-la possible entre tots els que caminen i pugen ja sigui des dels Països Catalans com des d'Occitània.

 

El dia abans comencen els actes a Esterri d'Àneu, al Pallars Sobirà amb un taller de danses i un concert ofert per l'infatigable Joan Codina i el grup de música ibèrica. També al poble de Salau, a l'Arieja, es preparen per la Pujada amb un sopar.

 

Aquest any, hem tornat a compartir el vi català i el formatge occità. Hem tornat a hissar les banderes i hem cantat els himnes de cada país (potser, ara que hi penso, haguéssim pogut cantar la Balenguera en honor al centenari de la versió musicada, però, és evident, que no es pot pensar en tot). Hem dansat amb els músics que, any rere any, en acompanyen i hem escoltat els parlaments de les diferents entitats que érem dalt en nom de tots els que no han pogut pujar.

 

I hem tingut una grata sorpresa amb l'aixecament dels castells per part dels Castellers de Tolosa de Llenguadoc. Ànims!

 

I aquest any, hem commemorat, també, el centenari del naixement d'Enric Garriga Trullols, activista, occitanista i independentista català, cofundador del CAOC i defensor fins el final de la Llei de l'Occità. Gràcies a ell hem pujat 39 vegades al Port, hem defensat la llengua, la història, la cultura i el desig de ser del poble català i occità, amb pluja, amb boira, amb fred i amb calor. Molts hi han passat per Salau; molts no ens poden ja acompanyar, un record per a ells; molt hi passaran encara defensant el mateix. I sempre serà una festa!

 

Enguany també es compleixen vint anys de l'oficialitat de l'occità a Catalunya, una fita històrica per la llengua. L'oficialitat d'una llengua és una eina imprescindible i necessària, tot i que per si sola no ens soluciona gran cosa. Cal parlar-la, cal usar-la en tots els àmbits de la vida quotidiana i, sobretot, calen polítiques que la facin imprescindible, que la cuidin. Cal que puguem viure en català i en occità en el dia a dia: anant a comprar, llegint la carta d'un restaurant, sent atesos pels metges, sent defensats per la justícia, llegint revistes a la perruqueria, anant al cinema, comprant una guia de viatge o seguint les instruccions d'un manual de cotxe, per exemple. Cal que sigui la normalitat de la nostra normalitat, per dir-ho així.

 

En el seu parlament, la presidenta del CAOC, Esther Lucea, ha afirmat "Celebrem vint anys de l'oficialitat de l'occità a Catalunya. una fita que va ser possible gràcies a persones com Enric Garriga. Però també sabem que una llengua no està protegida només perquè sigui oficial: viu si la societat la fa seva, la transmet i les institucions la fan realment possible" 

 

S'ha tornat a convocar el III Concurs de Fotografia Port de Salau organitzat pel CAOC i l’ASPIC amb la col·laboració del Parc Natural de l’Alt Pirineu, el Centre Artesà Tradicionàrius, Fent País i l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu; les bases les trobareu a la web del CAOC i a les xarxes socials de l'Entitat. Els fotògrafs no hem parat d'anar amunt i avall copsant l'ambient festiu i reivindicatiu de la jornada. 

 

Un dia, doncs, complert, amb un cel clar i un sol que es ficava dins els porus de la pell i els barrets de protecció; un aire fresquet a primera hora que ha estat la delícia dels que hem arribat dalt i que hem pogut gaudir de la muntanya, d'aquest paisatge grandiós miris on miris. Una pujada cansada, ja sigui pel corriol més costerut i dret des del Fornet, com des de la pista que va pujant des del Pont de Perosa, ja sigui des del poble de Salau, a l'Arieja, en una pujada molt més llarga que les del vessant català.

 

Però quan arribes, la vista s'eixample i tens la recompensa de veure 360 graus de pics que s'alcen majestuosos, aquest any amb una boirina de calor i l'herba ben groga, cremada ja pel sol, amb els ramats de bens i vaques enfilats dalt de tot buscant el verd molt més amunt d'on érem nosaltres. Una secada persistent!

 

I, acabada la festa, hem baixat cap a Esterri uns, cap al poble de Salau els altres, amb la satisfacció als rostres, amb una mica de vi i formatge dins (boníssim com sempre!), amb uns mateixos deures i objectius per treballar i amb unes mateixes ganes de pujar un dia al Port, tots plegats, i exclamar entre cants, danses i rialles: ja ho tenim! 

 

De moment, però, començarem a preparar la 40ena edició de la Pujada al Port de Salau pel 2027, amb el compromís renovat, amb més forces i amb la mateixa il·lusió de sempre.

 

Visca Catalunya i els Països Catalans. Òsca Occitània!

Fi de les "vacances"

Quasi hem acabat. Demà 25, Sant Jaume, retorno als meus orígens. Crec que encara hi seré a temps de sentir la calor! Només de pensar-hi ja em fa mal tot. Sentiré la marinada enganxada a la pell, veure caure gotes de suor a terra només d'agafar l'escombra, dormiré girant-me contínuament i em despertaré cansada com si l'esforç d'aixecar-me em superés. La qüestió serà no moure'm gaire.

És agraït marxar uns dies de la rutina diària i més si ho pots fer en un lloc fresc, tranquil i enmig de la natura. I puc dir, que encara tinc aquesta sort!

He conegut les valls occitanes del Piemont. Unes valls poc explotades, encara, pel turisme de masses. No hi gaires hotels, no hi ha gaires "estrangers" de caps de setmana. Trobes força gent amb botes i motxilles caminant poc o molt, fent travesses per les muntanyes o pujant i baixant dels llacs. Gent que et saluda pel camí, amb les galtes colrades pel sol; gent que pren el sol estirats dalt d'unes pedres, a prop del riu.

Flors, papallones de colors, abelles i  vaques. Com al Pirineu.

Pobles petits, amb carreteres ben estretes per arribar-hi, que moltes vegades creus que no podràs passar.

Pobles amagats gairebé, amb les cases arreglades, però conservant l'arquitectura del lloc. Sembla que res desentoni. Habitats, amb gent que treballa la terra. Amb gent que té cotxes petits per moure's per aquestes carreteres i camins. M'ha recordat una mica el Pirineu de fa uns quaranta o cinquanta anys enrere, quan encara no hi havia la massificació d'ara, quan la gent sabia caminar per la muntanya i no cridava a tothora. Ara, allà, sembla que tothom pugui anar per tot arreu; fins i tot, deu fer uns cinc anys, que vaig veure gent pujant al llac de Certascan amb xancletes!

L'occità? Una mica oblidat. Jo els he semblat molt francesa, només d'aspecte. Potser no l'he sabut distingir, però no l'he sentit parlar. Suposo que, com a les valls occitanes de l'Estat francès, si no el parles tu primer o no estàs immersa dins els occitanistes, tampoc el sents. L'escoltes a l'Escola d'Estiu de Vilanòva d'Ot, o als llocs occitanistes de Tolosa del Llenguadoc o, suposo, que anant a pobles petits i parlant directament amb la gent gran. Els meus veïns d'aquests dies, que tenen una bandera LGTB amb la creu occitana penjada a la terrassa, crec que tampoc l'han parlat; o almenys jo no n'he sigut conscient.

M'he enfilat pels pobles, he conegut un monestir cistercenc enclavat al mig d'un bosc frondós on tot convida a la pregària. He suposat que la gent hi deu anar a fer uns dies de meditació ja que es veien joves de motxilla meditant en algun racó. Saben triar els llocs els monjos. Sempre he pensat que, segons on preguis o meditis, és fàcil de fer-ho; sense menysprear l'esforç ni la fe, és més complicat recloure's amb tu mateix dins una ciutat enmig del brogit i els soroll.

He anat als plans i als prats. He vist el naixement del Po i he pujat colls i passos de muntanya amb el cotxe. Aquesta vegada m'ha fet una mica de mandra de caminar; bé, en realitat m'ha fet mandra salvar desnivells i anar pujant i pujant i m'he pres unes vacances fins i tot d'això, que també està bé!

La "meva casetta immersa nella natura" un encert. La superfície adequada per a una o dues persones, amb tots els estris necessaris per fer-hi vida. Ah! i amb un aparetet de wifi que ha funcionat a la perfecció. Buscaré si el trobo per Barcelona, que pot servir per anar de viatge. Sabeu, és que, normalment m'enduc l'ordinador i aprofito per escriure, per arreglar les fotos, per fer les "fitxetes" del CEC, per classificar les fotos de flors amb el "Plantnet"o per veure alguna pel·lícula abans d'anar a dormir.

Aquestes vacances s'acaben. Però, les continuo uns quants mesos més, es podria dir que, a partir d'ara encara em queden 365 dies per anar tirant, espero. Abans sí que quan s'acabaven havia de tornar a la feina. I jo era de les que tornava a última hora, per no haver-hi de pensar. El primer que feia el primer dia de feina era mirar el calendari de l'any: ponts, festes, setmanes santes, Nadal i estiu i ho posava tot en vermell. De fet, encara ho faig, però més per tenir-ho en compte si se m'acut fer alguna sortida i no coincidir amb els que treballen. 

Aquest mes d'agost no voldria moure'm gaire. Ja ho he dit, oi? Em queda la Pujada a Salau el primer cap de setmana amb els catalans i occitans. Em queda anar a veure l'eclipsi de sol amb el CEC a Siurana i aprofitar per celebrar Sant Llorenç i un dia a Gràcia per fer fotos als carrers engalanats i presentar-me al concurs de fotografia que no he guanyat mai. I ves, ja serem al setembre! I qui diu que, com que el temps passa tan ràpid, aviat Nadal!

Però avui, encara soc als Alps i podré fer una passejada de tarda per aquest bosc encantat que tinc a prop de casa. M'he acomiadat del Monviso que he vist des de diferents angles i de tota la zona de carenes i pics encrespats d'aquests dies i ara... toca veure el mar. 

I fins l'any que ve, si Déu ho vol (i encara que no vulgui si les forces no em fallen).