Pirineu audigès

 L'Aude és un departament de l'Estat Francès que s'estén des del Pirineu mediterrani fins més amunt de Carcassona i fins al mediterrani. Diversitat de paisatges, castells càtars, fortaleses, abadies, vinyes i mar.

Des de Belvianes-Cavirac, malgrat la calor, he pogut fer algunes coses més que els castells càtars. De fet, preveia caminar una mica, però m'he acovardit amb aquest sol. He fet un corriol planer, uns 100 m de desnivell en uns 3 km, que, sortint del fons del poble de Belvianes, ressegueix per dalt les Gorgues de Sant Georges. Un canó per on passa el riu Aude, un pas força estret al nivell de la carretera. Unes pedres tallades en picat des de dalt fins a tocar de riu, amb la gràcia que les han tallat talment una trona al revés per que hi puguin passar els cotxes i no topin pel sostre. Des del caminoi es veu tot l'engorjat i s'arriba a un mirador suspès a la roca amb un plafó on explica els ocells que nien en aquest rocam. Una bona sortida, fàcil i ombrejada que es pot fer a partir de la set de la tarda.

Més grans són les Gorges de Galamus. Un congost i pas de muntanya natural d'uns 2 quilòmetres que permetia l'accés cap a Catalunya des de la zona de l'Aude. Obert a la roca en llocs difícils i excavades pel riu Aglí que ve del puig de Bugarag que està a la vora, té com a lloc principal del recorregut l'ermita de Sant Antoni de Galamus, que és almenys del segle VII, quan sembla que aquest lloc ja estava habitat per eremites; la capella de la gran cova fou construïda el 1782 després d'un suposat miracle de Sant Antoni el Gran.

Des del pàrquing que al juliol i agost deu estar més ple, surt un corriol pedregós que va baixant en uns quants revolts per remuntar fins a arribar l'ermita excavada a la cova i suspesa per sobre les gorges. En diuen itinerari botànic, però cal dir que, en aquestes època, està prou sec com per no reconèixer gaires plantes; flors ni una. El riu Agli corre per avall quasi en total penombra. Les parets de la roca són altes i estan plenes de cavitats i forats, lloc ideal on hi nien els ocells i hi ha una flora protegida. 

Alguns historiadors afirmen que aquest va ser un camí de fugida dels càtars cap a Catalunya. Al segle XVIII es va construir la capella de la cova més gran en agraïment a Sant Antoni pel final del brot de la "malaltia de la suor", una espècie de gangrena que es va donar a Sant Pol de Fenollet. El recinte es va abandonar després de la Revolució francesa i es va tornar a restaurar al segle XIX. I ara la llegenda per saber d'on prové el nom de Galamus:

"Al segle XI el trobador Jehan de Cantaluze, també anomenat Gadamus, viatjava amb el seu amic Gilles Montardel, de castell en castell. Al castell de Puilaurens es va enamorar de la bella Sylvaine, filla del majordom. Quan els dos amics van continuar el seu camí, van ser atacats per uns lladres i Gilles va ser ferit de mort. Li va fer prometre a Gadamus que pregaria per la seva ànima davant la tomba de Jesucrist a Jerusalem. Gadamus va abandonar a la seva estimada prometent-li que s'hi casaria en tomar de Jerusalem. El pelegrinatge va durar un any i quan finalment va tornar, va descobrir que la seva estimada havia mort de la pesta. Gadamus, llavors, va decidir viure una vida en completa soledat a l'interior d'una cova que, des de llavors, es va anomenar la Cova de Gadamus i hi va viure fins a la seva mort".

Totes les llegendes d'amors i desamors són tristes!

Per tornar al cotxe es pot fer la volta per darrere el bar. Unes escales us entren en un petit túnel i se surt a la carretera. Uns 300 metres de carretera fins el pàrquing; una tornada més descansada que pel camí. Agafeu el cotxe i travesseu les gorges fins el final d'una carretera estreta i amb revolts, amb uns espais eixamplats per deixar passar els cotxes que us venen de cara, però amb un paisatge digne d'admirar.

Una darrera visita ben diferent és anar fins a Alet les Bains i entrar a la seva abadia. Una abadia enrunada d'una antiga comunitat de monjos benedictins. Una abadia del 970 convertida en catedral el 1318 pel bisbe d'Alet. Una abadia romànica amb un cor gòtic. És preciosa.

No sé què tenen les abadies enrunades que a mi m'agraden. Potser perquè ens parlen d'històries del passat?, potser l'estètica d'uns murs que van cantar l'excel·lència i que ara resten muts?, potser perquè t'hi sents lliure, oberta als quatre vents? Per aquí s'hi han passejat monjos, clergues i bisbes, reis i nobles i gent que buscava recés, perdó o salvació. O, simplement, gent que, com nosaltres, agraïa qualsevol bona sort que li donés la vida o busqués consolació. Però, a part de la vessant humana, hi ha les pedres. Les pedres que parlen més enllà dels segles, les pedres que parlen en silenci, calladament, que observen i són observades i que romanen impassibles (o no) al desconsol dels humans. Les pedres pensades i forjades per un artista, un arquitecte, un escultor, i pujades una a una amb les mans, amb esforç, amb esperança, d'un simple operari. 

El que se'n sap és que fou un establiment religiós fundat el 813 pel comte de Barcelona, Girona i Besalú, Berà I, i la seva esposa Romil·la. El monestir inicial fou sotmès pel comte a l'església de Sant Pere de Roma, al papa Lleó III i els seus successors a condició que el papa enviés unes relíquies per la dedicació de l'església de l'abadia i que l'agafés sota la seva protecció especial; l'abadia pagaria per aquesta protecció una lliure de plata cada tres anys. En la carta de fundació, Berà esmenta al seu pare el comte Guillem, comte de Tolosa i duc d'Aquitània, mort recentment.

Un passeig tranquil per l'interior obert, la sala capitular i altres dependències et fa adonar de la grandiositat de la construcció, amb les arquivoltes, els murs esculpits i la pedra grogosa. Segles i segles ens observen. Què ens volen explicar? Després un passeig pel poble que conserva les cases medievals amb racons i raconades per on perdre's-hi. Un poble, com gairebé tots, amb poca gent per carrer, amb cases per restaurar i altres més modernes que són com una mena de nyap. Un gat que es llepa i ens mira impassiblement, unes plates que demanen aigua en una finestra, uns murs adornats amb les bigues de fusta i una placeta amb una font. Tot plegat un conjunt a tenir en compte.

I per acabar els dies per aquestes terres, una anada amb el tren vermell; el "train rouge" del país dels càtars i fonolledes. Semblant al tren groc que va des de la Tour de Carol a Perpinyà. Tot ell pintat de vermell, com l'altre és pintat de groc. Un vermell de terra occitana, sense creus.

El "train rouge" es pot agafar a Ribesaltes per fer tot el recorregut, però jo he optat per pujar-hi a Atsat (Axat en francès) en un itinerari que en diuen "de Descoberta". Si s'agafa a Ribesaltes, i es vol fer tot, a Sant Pol et fan baixar i canviar de tren. 

La majoria de vagons són a l'aire lliure per admirar millor el paisatge i acabar de rostir-nos amb el sol. D'Atsat fins a Sant Pol de Fonolledes travessant boscos i paisatge rocós al començament i vinyes quan ens acostem a Sant Pol. El trajecte dura una mica més d'una hora d'anada i una hora de tornada, amb una "mademoiselle" que et va explicant en francès tot el que pots veure. Va explicant amb el traqueteig del tren, amb el fum blanquinós de la xemeneia i amb la foscor dels túnels per on passa. Se li nota a la "mademoiselle" que ho viu: va assenyalant pics i lloc d'interès, dreta, com una capitana, fa parar quan passem per darrere el castell de Puilaurens i endevino que parla dels càtars. Jo, pobra mortal amb audiòfons, desconnecto i prefereixo fer fotos i que em toqui el vent a la cara. I aguanto fort el barret de palla!

Poca gent avui al tren, som al mes de juny i "la turistada" encara no ha arribat de ple. S'hi va bé pels llocs, amb poca gent; és un plus que puc gaudir ara de jubilada! Quina diferència amb el mes d'agost que havia de fer vacances per força..

De tornada a Atsat, una pizza de quatre formatges a l'estil francès i "cap a casa" a fer la bossa per marxar demà i arribar a casa, la meva, sense cap ensurt.

Castells càtars: un retorn

Un cop feta la sortida a Prada del Conflent amb el CEC, he tingut el gust i les ganes de fer una "extensió" que dirien les agències de viatges. I m'he quedat una setmaneta més, però m'he desplaçat cap al poble de Belvianes-Cavirac, ja a l'Aude i en part, zona càtara.

He fet varies incursions amb els càtars al llarg dels anys; gairebé des dels anys vuitanta fins ara. Ara, en portava uns quants d'anys sense passejar-m'hi. La meva intenció no era fer la ruta de tots els castells; era, tan sols, conèixer una mica més els voltants de Quillan, descansar solitàriament una setmana i anar al meu tranquil ritme sense haver de dependre de ningú i que ningú depengués de mi. Això sí, estar una mica a prop de casa, per si havia de tornar "d'urgències", que aquest any en portem algunes d'urgències. Unes urgències que no m'han deixat sortir, és a dir, que he perdut en sortides que tenia "contractades". Què hi farem, ens hem d'anar adaptant a tot i fer el que es pugui en cada moment. Però, l'estiu acostuma a ser un període més escàs de passejos per l'hospital i cal saber-ho aprofitar per allò del "per si de cas".

Belvianes-Cavirac són dos pobles petits. Un, Cavirac, al costat del riu, amb cases amb jardí i homes jugant a la petanca, l'esport gavatx per excel·lència. L'altre, Belvianes, encimbellat per sobre la carretera, semblant a Castellfollit de la Roca, però no tant espectacular. Des del meu petit apartament de Belvianes, de tres pisos —menjador i cuina a peu pla, lavabo a baix i dormitori dalt de tot— obria la finestra i veia muntanya i bosc. Per compres a Quillan. Un centre d'operacions que m'ha anat molt bé, tot i la calda d'aquests dies, suavitzada per una pedregada i el fred de dimecres matí. Llàstima, quan ja marxava!

I m'ha vingut de gust deixar de caminar i anar de "visita".

El castell de Puilaurens, encimbellat com tots els càtars en un pujol pedregós. A tots es paga entrada ara, res a veure amb els anys vuitanta en aquest sentit. Els gavatxos han sabut aprofitar l'avinentesa de tenir al seu territori els Bons Homes, perseguits i cremats. 

Fins al castell un camí pedregós en suau pujada, arrels que s'han d'anar sortejant, unes escales de l'edat mitjana i un sol de justícia. Durant l'edat mitjana el camí era esglaonat amb l'objectiu d'alentir la progressió de les persones que hi passaven.  El recinte és encara com el recordava quan hi vam anar amb la colla de la UEC, amb amics o amb la família. Unes pedres que es confonen amb la roca viva. El món ardu, o món abrupte tal com se'l cita al segle X, altes muralles i espitlleres llargues amb torres que sobresurten i dominen el camí per arribar al castell: una magnífica defensa. Un camí en zig-zag per no avançar gaire: quatre passos i girar, quatre passos i tornar a  girar; de dalt et veuen i t'observen, de baix prou feina tens en anar girant.

Al segle X tota la vall de la Sainte-Croix pertanyia a Sant Miquel de Cuixà i estava sota la dominació catalano-aragonesa. A partir del 1255, Puilaurens va passar a pertànyer al Rei de França i el castell servia per vigilar el coll d'Aussières i tancar la vall alta de l'Aude. Se succeeixen les campanyes de fortificació i s'utilitza com a base de rereguarda durant les guerres amb Espanya, que culminen amb l'establiment de la frontera després del Tractat dels Pirineus de 1659. 

Avui encara es pot copsar la importància estratègica que tingué. Més dubtós és que fos un castell veritablement càtar, pensant que els càtars no en tenien de castells, ans s'hi refugiaven acollits per nobles i senyors. 

Com molts castells, té la seva pròpia llegenda. Diuen que els dies de lluna plena s'apareix aquí la Dama Blanca. Blanca de Borbó es va casar als 14 anys amb Pere I de Castella anomenat "el Cruel". Aquest senyor no volia saber-ne res d'ella perquè ja tenia una amant. Tot just acabats de casar, la va allunyar d'ell. Blanca va anar de castell en castell abans que ell decidís fer-la desaparèixer, en un convent o a la tomba, no se sap del tot segur. Podria ser que tornés aquí on va ser feliç abans de casar-se? Si volteu pel castell a la posta de sol, potser us la trobeu. Si és així, doneu-li consol.

El castell de Puivert és un altre dels castells a visitar. S'hi accedeix per un camí planer, no molt lluny d'on es pot deixar el cotxe. La seva construcció dataria del segle XIII, però les primeres mencions de l'edifici es remunten a l'any 1170. Va pertànyer a la família de Congost en el moment de la croada albigesa. Puègverd fou segona cort d'amor cortès de França i fortalesa protectora de la intel·lectualitat europea i del lliure pensament; a més, des de finals del segle XII, va acollir els càtars que cercaren refugi. Reines, nobles, trobadors, joglars i poetesses es van donar cita en els salons d'aquest castell per transmetre a la resta del món occidental un art i una forma de viure: l'amor cortesà, protagonitzat per un joglar o trobador que, de condició social inferior al de la dama a la qual cantava, aconseguia seduir-la amb les seves dolces paraules i música, amb el cor i el sentiment, en un llenguatge gairebé espiritual. 

 

 Les dames càtares de l'alta aristocràcia occitana també es van veure atretes per aquesta cultura, tot un estil de vida que va aconseguir el seu apogeu en aquest temps. No obstant això, els horrors de la guerra, amb la intolerància de la Inquisició i la violència dels croats, van trencar aquest nivell sociocultural assolit a Occitània. Els Congost, senyors del castell, eren també creients dels preceptes predicats pels Bons Homes. La seva fe els va fer perdre les possessions de Puègverd quan la tardor del 1210, durant la croada albigesa, a favor dels barons francesos, acabdillada per Simó de Monfort els va conquerir i col·locà com a senyor feudal un home de la seva plena confiança: Thomas Pons de Bruyeres.

A començaments del segle XIV, Thomas de Bruc, net de Pons i la seva dona, Isabel de Melun, fan reconstruir el nou castell. La seva classificació com a Monument Històric data de 1907. El castell és privat i ha servit per a nombrosos rodatges gràcies a la seva torre de l'homenatge molt ben conservada. Passejar-se pel recinte vol dir escoltar els músics del quart pis de la torrassa. Sembla que la ciutat de Puègverd acollí al segle XII una cèlebre trobada de trobadors. Els instruments visibles a la sala dels músics són la gaita, la flauta, el tamborí, el rabec, el llaüt, la guiterna, l'orgue portàtil, el salterió i la viela en arquet.

El castell d'Arques s'alça orgullós i solitari en una torra massissa. Sobta un castell d'aquest estil. Una torre amb finestres per tots costats i una petita porta per accedir-hi. Sales senyorials, festejadors a les finestres; sembla que de cop hagueu de veure la dama traient el mocador de seda cap al seu galant que l'espera a baix. La torrassa, de 24 m d'alçària i 4 nivells, constitueix una obra mestra de l'art gòtic. Ajunta elegància, luxe i aspecte militar. Restaurat des de fa poc, queda com a testimoni del coneixement tècnic i artístic dels constructors de l'època medieval. Les voltes esculpides, les boniques xemeneies i les finestres trilobulades deixen aparèixer el gust i la riquesa dels mestres del lloc, els senyors de Veins.

 Al segle XII, un conflicte enfrontà el vescomte de Carcassona amb diversos senyors, entre els quals els d'Arques i els de La Grassa. Llavors les terres d'Arques passaren a ser propietat dels senyors de Tèrme.

L’any 1217, Berenguer d'Arques figura entre els familiars de Guillem de Perapertusa. L’any 1231, després de la presa del castell de Tèrme durant la Croada Albigesa, Simó IV de Montfort atacà Arques. Després d’incendiar el poble, situat a la vora del riu Rialsès, cedí aquesta part del Rasès a un dels seus lloctinents, Pere de Voisins. L’any 1265, un altre Pere de Voisins, senyor del lloc, condemnà diversos bruixots i bruixes sota la seva jurisdicció. A partir de la Revolució Francesa, el castell esdevé una ruïna. Fou venut com a bé nacional i patí diversos danys. Després de la seva classificació l’any 1887, fou restaurat i parcialment reconstruït, abans d’obrir-se al públic.

I el darrer castell, l'impressionant niu d'àligues, el castell de Queribus, últim refugi dels senyors faïdits i dels càtars. La fortalesa de Queribus s'aferra a la roca i en forma un tot, no sabeu on comença i on acaba una cosa i l'altra. Ni la gran ventada que fa avui que hi torno apujar el pot desfer ni tirar a terra. Ha aguantat impassible milers d'anys, s'aixeca sobre la plana, senyor absolut del lloc. És el més impressionant i el més impressionable. Avui, t'has d'agafar a les cordes per anar fent una passa darrere l'altra i el vent tramuntanal no se t'emporti. La noia de recepció m'avisa: compte amb les ulleres, no caiguin. Agafi's fort a la corda. A l'hora de baixar uns quants esglaons d'aquells de l'edat mitjana, prefereixo fer-ho asseguda: no sigui que ulleres i audiòfons volessin pels aires!

Queribus és citat per primer cop al segle XI formant part del de Peyrepertuse, sota dominació dels comtes de Besalú. És un castell senyorial català abans de transformar-se en fortalesa reial francesa a l'acabament de la croada contra els albigesos. De fet, però, no té cap relació amb els càtars, tot i que en va ser un dels últims refugis. L'accés al castell es fa per una escala en ziga-zaga que mena als possibles assaltants cap a un autèntic parany. S'obren per tots costats les boques de les canoneres i les troneres. I si algú aconsegueix avançar, la trampa damunt la porta permet un tir vertical. Protegits per una barrera de roca, no calen gaires soldats per defensar aquest accés. Avui, la defensa la fa el fortíssim vent.

Des de dalt, la mirada abasta els últims contraforts de les Corberes 
fins les Alberes i els Pirineus, del litoral a la Fenolleda i tota la plana el Rosselló. 

En queden d'altres de castells per retornar-hi: Peyrepertuse, Lastours, Tèrmens, Termenes, Aguilar, Roquefixade... i, sobretot, Montsegur el més emblemàtic i més conegut per la cremada dels càtars. Ho farem!

Al darrere d'una finestra esberlada de Queribus, com per dir-me l'adéu d'aquests dies, es deixa veure la Pica del Canigó. 

Caminant amb Joan Lluís Lluís i el Navegant pel Conflent.

Joan Lluís Lluís neix a Perpinyà el juny de 1963. La mare del Vallespir i el pare de Cassà de la Selva, ell creix al Voló i resumeix en la seva persona la catalanitat d'ambdós costats del Rosselló i del Gironès. 

De ben jove comença a treballar a la redacció del setmanari El Punt de Catalunya Nord i, quan aquest desapareix, continua col·laborant amb el diari El Punt com a corresponsal a la Catalunya Nord i a França. També col·labora amb la revista Enderrock i escriu lletres de cançons per a diversos grups musicals. Juntament amb Pascal Comelade signa, el 1998, el "Manifest revulsista nord-català". Des de l'any 2005 treballa a la Casa de la Generalitat a Perpinyà com a responsable del servei de Llengua i Cultura.
La seva obra "El dia de l'ós" obté el premi Joan C de novel·la el 2009rexells el 2004, i amb "Aiguafang" el premi Crítica Serra d'Or de novel·la el 2009. El 2026 publica la novel·la el "Navegant", que ens ha portat aquests dies de Sant al Conflent.

Ha fet traduccions del francès i de l'occità. L'any 2010 se li atorga el Premi Nacional President Lluís Companys "pel seu compromís social  i literari en defensa de la personalitat, la llengua i els drets del nostre país".

Per fer una xerrada amb ell hem triat l'obra "El Navegant". Ja em va dir quan vaig connectar amb ell que aquesta obra no té per escenari el Conflent, ni Prada, ni tan sols la Catalunya nord. I li vaig respondre: "No. Però servirà per parlar de les llengües, dels drets de totes les llengües per a ser parlades i compreses i ocupar un lloc al món com a reflex de cultura i pensament".

Ha estat una de les activitats més esperades per tothom aquests dies i, m'atreviria a dir, més gratificants i més agraïdes. Asseguts a la sala del billar del Domini de la Tennerie de Prada on ens hem allotjat. Una bona sala això del billar, fent caure boles en un forat empenyent-les, si de grat si per força, cap a un forat.

El  jove Assiscle Xatot té un do insòlit, gairebé sobrenatural per aprendre llengües. Només de sentir-les parlar pels oriünds, ja pot fer frases i pot entendre's amb tothom. Una novel·la de vegades picaresca, que ens fa somriure, però també plena de consideracions sobre el geni dels humans quan parlen llengües per intentar entendre's o desentendre's. Un do fabulós, un do que podríem tenir tots, si volguéssim, és clar!

 El "Nuvolet", conegut al carrer de la Fusteria com en "Lluciet" o "Xatot de l'Aigat", que això de tenir molts noms ja fa el pes, es dedica de grat i per força a navegar amb un globus aerostàtic que el porta arreu del món. Ho entén tot, quan els demès parlen, però moltes vegades li costa entendre el que passa al seu voltant. Talment un problema més social i de personalitat que no d'aprenentatge d'idiomes. Es pot parlar de coses sense entendre res? Sense entendre els mecanismes socials i emocionals que són la sal de la vida? Es pot pensar o fer que els altres pensin. Es pot parlar i es pot callar; es pot parlar i no dir res.

L'Assiscle abandona Perpinyà una tarda de començaments de juliol mentre s'encamina a casa la seva alumna i no sap que les llengües estan a punt d'engolir-lo... 

No hem pogut llegir cap fragment del Navegant aquests dies:  la calor, el temps de fer activitats personals cadascú de nosaltres, el cansament, el fet que tots l'hauríem ja llegit abans de venir...? Un poc de cada cosa, segurament. Ni tan sols ningú ho ha demanat i per no fer ni ser massa dogmàtica, el Navegant ha quedat com a excusa perfecte per a parlar amb l'escriptor.

No hem enfocat el do de les llengües. Com a bons catalans a la Catalunya Nord, ens hem interessat per la situació del català a l'escola i a la societat. La Bressola?, la gent que el parla pel carrer? (n'hem sentit poca), les motivacions i prohibicions d'un Estat francès que no permet més que una llengua única? Moltes similituds amb la Catalunya del Sud; moltes similituds i moltes diferències. Des l'òptica d'uns catalans del sud acostumats a mirar-se una mica el melic, ens esverem quan veiem que les coses reals no són tal com ens les imaginem ni les vivim en els nostres cercles "privats".

En Joan Lluís no demana ajuda als catalans de tota la vida; demana que lluitem, demana que tirem endavant al preu que sigui perquè si no, ells no poden seguir. I esperen, esperen que hi comptem, esperen que siguem tots en el mateix merder, si m'ho feu dir, esperen que agafem avantatge, perquè nosaltres, els del Principat, sí que podem, malgrat els polítics i la política, però n'hem de ser conscients com a societat civil. Defensar uns drets mai pot ser per una sola part, hi hem de ser tots. I el que val per la Catalunya Nord, val per les Illes i pel País Valencià.

 "Làpich knewël. Nënustiyèkwe èlèkhasij, wëntaxa." "Fins aviat. Si enteneu això, veniu-me a veure" "No sé res d'aquesta llengua ni puc emparentar-la amb cap que conegui, però ja la sé parlar. (pg. 73)

"No és gaire complicat inventar paraules noves, només cal ajuntar-ne d'antigues, i així dic "trena de coll" per corbatí i "casa gegant" per immoble. D'aquesta manera veig que podria aconseguir parlar en jawe d'allò que els més cultes acadèmics enraonen en francès de París, i que si puc fer-ho en jawe, que no és parlat per gaire més d'un miler de persones, deu ser possible aconseguir-ho en totes les llengües del món"... "Que la civilització es pot conjugar en totes les llengües sense excepció, com ho poden ser l'orgull, la mandra, la malfiança, la mentida o l'estupefacció a davant de la bellesa" (pg. 297)

El Navegant t'atrapa. Escrit amb desimboltura, àgil, cínic a voltes, acabes viatjant pel món amb el Nuvolet. Acabes reflexionant sobre la teva identitat, que d'això es tracta, de la identitat de cadascú, d'allò que et fa genuí davant els altres i d'allò que pots compartir amb el teu col·lectiu més proper. No per ser genial, ni original, ni únic, si no per ser part d'un món que hauria d'estar condemnat a entendre's.

Cada vegada que desapareix un idioma, desapareix la humanitat.

I com a catalans, com a partícips dels Països Catalans, no ens podem permetre desaparèixer, ni sota terra ni en globus aerostàtic. Ens ho devem tots i no serem si no som tots.

Donem les gràcies al Joan Lluís, escriptor, persona i lluitador, per aquesta oportunitat de compartir amb ell una jornada ben interessant i traspassar-nos la feina i el deure de parlar, pensar, escriure i viure en català.

Pobles abandonats del Conflent

Una volta pel Conflent cercant pobles abandonats et fa conèixer més aquesta terra tan propera a nosaltres. No es poden fer tots, en part per l'orografia del paisatge, en part i molt per la calor d'aquests dies. Una onada de calor, en diuen, a les que ja ens estem acostumant encara que per a molts sigui ben bé una sacrifici fora mida bellugar-se en aquestes condicions. Però el tema dels pobles ens crida i si són enlairats com aquests que hem vist i amb esglésies romàniques ben conservades, passem de la calor i tirem amunt; a poc a poc.

Una tarda grisa, amb uns núvols negres de tempesta que s'acostaven per la banda de la Cerdanya, ens ha fet témer i esperar que igual ens remullaríem una mica, però el cel només ha fet una amenaça que no ha resolt. Segur que plou amb força cap a Puigcerdà; aquí, per sobre de Catllar, ni una gota. 

Del poble de Coma no en queda pràcticament res. L'església s'alça altiva a la punta de l'esplanada. Està situat al nord del terme municipal d'Eus, sota el Puig de Roca Gelera a 794 metres i tocant gairebé al límit de la Fenolleda. La "Villa Comba" apareix esmentat l'any 846 en una venda feta per Rotruda, filla del comte Berà I. Jaume II de Mallorca la va infeudar al cavaller Ponç de Caramany l'any 1305. Poc després el lloc es va fortificar, tot i que no en queda res de la fortificació. El castell de Coma segurament devia ser prop de l'indret on hi ha l'església de Sant Esteve datada l'any 1035.

No es disposa de notícies documentals de la fortalesa de Coma fins al segle XIII. A finals del segle XIV els drets senyorials i la fortalesa els posseïa el donzell Francesc de Tregurà.

El 1378, el nucli tenia 5 focs, el 1740 en tenia 9; el 1787 tenia 61 habitants i 72 el 1798. El 1828 va perdre la municipalitat i va ser annexat a Eus. El poble va quedar despoblat entre el 1924 i el 1927 a causa d'unes sequeres greus que van deixar el poble sense aigua. En l'actualitat hi ha un pastor que viu pels voltants en una caravana mentre no s'arregla la seva casa que es va cremar. Cada dilluns de Pasqua s'hi celebra un aplec organitzat per l'Associació d'Amics de Saint Etienne de Comes. Això va permetre restaurar l'església, però el poble resta abandonat sense perspectiva de repoblament.

S'hi pot accedir des de Eus en una forta pujada, però la nostra capacitat d'estalviar energia en hores de calor, fa que hi anem per una tranquil·la pista que davalla de la carretera D-619 que surt de Catllar i puja en revolts fins el coll. El camí una mica relliscós, però sense problemes, sens ha fet agradable sota els núvols negres. No sé que haguéssim pensat a l'hora del sol.

L'endemà ens dirigim cap a Serdinyà. Cal aparcar a la carretera en un pàrquing senyalitzat i gratuït que de seguida s'omple. Al costat mateix surt un camí en forta pendent que passa al començament per camps ben rossos i que fa preveure que la costa serà dura, per la pujada i per la calor que ja fa a quarts de deu del matí. Es va agafant alçada ràpidament i de seguit es veu Serdinyà als peus i un vast territori muntanyós dominat pel Canigó. En un replà d'aquesta pujada, la vista s'eixample i s'arriba a Marinyans, una antiga població del municipi de Serdinyà. Juntament amb Serdinyà, Flaçà, Joncet i la Guàrdia formaven una circumscripció territorial anomenada Sajonia de Conflent. Fou fundada com a seu d'una pabordia de canonges agustins i va estar supeditada al priorat de Santa Maria de Serrabona. 

El 1260 ja s'esmenta el monestir de Sancte Marie de Marinanis. La prosperitat de la comunitat religiosa es fa palesa en la qualitat de la seva construcció i en la riquesa del mobiliari que incloïa peces de gran valor artístic. Lamentablement, l'església ja es trobava en estat ruïnós a finals del segle XIX i va ser enderrocada el 1895, tot i que es conserva encara l'absis. Les peces més valuoses van ser traslladades a Serdinyà. El retaule gòtic considerat el més antic del Departament dels Pirineus Orientals és una mostra de l'alt nivell artístic assolit pels artesans de la regió. Entre els objectes de valor destaca la talla del Crist de Marinyans o Majestat de Serdinyà, obra d'art romànic d'alt interès. Per suposat tot això no es troba al terreny. 

Acabem de travessar l'esplanada per una pista d'herbes altes i anem a aixoplugar-nos del sol sota un mateix arbre que ens procura un xic d'ombra a tots. En aquestes èpoques cal anar ben proveït d'aigua i barrets al cap ja que en aquest primer tram de l'excursió les ombres són escasses.

El paisatge val molt la pena, però el sol ens escalfa i esclafa de valent, i no ens ho deixa gaudir del tot. Decidim no fer la pujada per un corriol pel que veuríem vistes de més amunt: cal ser prudents i que el cap no se'ns escalfi més del suportable. Per tant, anem seguint la pista amunt amb una temperatura aclaparadora, en un paisatge grandiós, observats sempre pel Canigó que no ens deixa de petja.

Aviat la pista esdevé un corriol que baixa entre l'herbei fins a trobar un petit rec que ens serveix per mullar-nos cara, polses, cap i cabells. Passats a l'altre vessant ens fan ombra els matolls i alzines i ens acompanyen les cigales amb el seu cantar de refregament d'ales. La pujada no és que sigui complicada, però la calor que puja del terra la fa pesada i ens obliga a anar parant i xarrupant aigua.

El corriol desemboca en una pista que va cap al poble de Flaçà o Flassa (en francès). El poble a la dreta i l'església de Sant Marcel a l'esquerra, solitària entre alzines. Es tracta d'un vilatge que té els seus orígens en la colonització romana del territori. L'església de Sant Marcel d'estil romànic del segle XI és un edifici protegit. Cada any, el diumenge de Pasqua s'hi celebra un aplec.

L'ombra dels arbres que l'envolten ens serveix per descansar i desfer-nos una mica de la calorada; una mica, però, només una mica. Un cop recuperats fem el descens per la pista que baixa en revolts continuats. Ni una mica d'aire, ni una mica d'ombra. El sol ho acapara tot. Les ampolles d'aigua van quedant buides amb la única avantatge que pesen menys. El cap sota les gorres, les cames pesen, el cor vol dir prou. Llàstima de dies i, tot i que no ens agrada caminar sota la pluja, ara la desitgem a cor que vols. Quan s'arriba a baix, encara queda travessar el poble sobre l'asfalt per anar fins als cotxes. 

S'imposa una entrada en un d'aquests supernarchés carregats de cerveses fresques que ens bevem amb delit només sortir per la porta.

El darrer poble que fem, l'endemà al matí, amb un sol una mica més permissiu és el poble d'En. Tots anem cap a Nyer. Els més agosarats encara tenen forces per pujar fins a En. Els altres faran una sortida cultural motoritzats i amb l'aire condicionat dels cotxes. 

La major part del terme forma part del Parc Natural Regional del Pirineu Català. Un terme regat per les aigües de la Tet, el Torrent de Carançà i la Ribera de Mentet. El poble és en un lleuger coster amb l'església romànica de Sant Jaume i el castell de Nyer en el punt més alt. La major part del territori de Nyer fou governat pels Comtes de Cerdanya i, posteriorment, pels reis catalanoaragonesos i mallorquins, fins que passà al senyor de Banyuls dels Aspres i de Montferrer.

És interessant llegir a la Viquipèdia tota l'explicació sobre l'orografia del terreny i la seva història.

Nosaltres agafem una pista que va pujant suaument amb l'esperança que avui tinguem una rebaixa de la calor, una mica més d'ombra i cap incident en les cames. Poc probable tot plegat, però l'esperança és l'últim que es perd.

Avui tenim el Canigó darrere i la serralada de Marinyans i Flaçà al davant, ja invadida per un bon sol, amb el sòl ben cremat. 

Sense gaires dificultats i alguna paradeta per fer aigua arribem a En, una esglesiona al marge del cingle, dominant la vall dels nyerros. Aquí dalt s'hi està bé, passa una mica d'aire i el panorama s'obre cap a la vall del davant. Quina història aquestes muntanyes! Quines històries els Pirineus! Quines lluites pel territori! com totes les lluites que encara perduren avui en dia. Que en som de complicats els humans! Quan ets aquí i en d'altres llocs semblants, damunt les muntanyes que perduren et sents tan petita que no t'acabes d'explicar el perquè d'aquesta necessitat de conquerir-ho tot i posseir-ho tot. Què bé s'hi està en pau i silenci!

Després de descansar una estona, iniciem la baixada per un corriol una mica embardissat que travessa l'antic poble de En en runes. Ara sí que tenim ombra, però continuem amb l'escalfor de terra que puja cap als caps, però res a veure amb ahir. Quina sort que la Yolanda ha pogut estrenar la gorra "seixantenera"! Cal anar baixant parant esment en les relliscades i les pedres soltes, però és agradable veure que això sí que ho podem fer de bon grat. Arribats altra vegada a Nyer ens rep una font d'aigua fresca que polses, colls i boques seques agraïm. Omplim cantimplores i deixem que cadascú dini on vulgui, que n'hi ha que volen tornar a provar sort als Banys de Vernet, n'hi ha que prefereixen un arbre amb ombra i n'hi ha que anem a fer unes ostres de Leucate i unes "crevettes" fresques amb un vinet blanc que ho cura tot. Amb tota la tranquil·litat d'un àpat ben merescut!

A la tarda tenim la trobada amb el Joan Lluís Lluís autor del Navegant i cal estar en forma.