Un cop feta la sortida a Prada del Conflent amb el CEC, he tingut el gust i les ganes de fer una "extensió" que dirien les agències de viatges. I m'he quedat una setmaneta més, però m'he desplaçat cap al poble de Belvianes-Cavirac, ja a l'Aude i en part, zona càtara.
He fet varies incursions amb els càtars al llarg dels anys; gairebé des dels anys vuitanta fins ara. Ara, en portava uns quants d'anys sense passejar-m'hi. La meva intenció no era fer la ruta de tots els castells; era, tan sols, conèixer una mica més els voltants de Quillan, descansar solitàriament una setmana i anar al meu tranquil ritme sense haver de dependre de ningú i que ningú depengués de mi. Això sí, estar una mica a prop de casa, per si havia de tornar "d'urgències", que aquest any en portem algunes d'urgències. Unes urgències que no m'han deixat sortir, és a dir, que he perdut en sortides que tenia "contractades". Què hi farem, ens hem d'anar adaptant a tot i fer el que es pugui en cada moment. Però, l'estiu acostuma a ser un període més escàs de passejos per l'hospital i cal saber-ho aprofitar per allò del "per si de cas".
Belvianes-Cavirac són dos pobles petits. Un, Cavirac, al costat del riu, amb cases amb jardí i homes jugant a la petanca, l'esport gavatx per excel·lència. L'altre, Belvianes, encimbellat per sobre la carretera, semblant a Castellfollit de la Roca, però no tant espectacular. Des del meu petit apartament de Belvianes, de tres pisos —menjador i cuina a peu pla, lavabo a baix i dormitori dalt de tot— obria la finestra i veia muntanya i bosc. Per compres a Quillan. Un centre d'operacions que m'ha anat molt bé, tot i la calda d'aquests dies, suavitzada per una pedregada i el fred de dimecres matí. Llàstima, quan ja marxava!
I m'ha vingut de gust deixar de caminar i anar de "visita".
El castell de Puilaurens, encimbellat com tots els càtars en un pujol pedregós. A tots es paga entrada ara, res a veure amb els anys vuitanta en aquest sentit. Els gavatxos han sabut aprofitar l'avinentesa de tenir al seu territori els Bons Homes, perseguits i cremats.
Fins al castell un camí pedregós en suau pujada, arrels que s'han d'anar sortejant, unes escales de l'edat mitjana i un sol de justícia. Durant l'edat mitjana el camí era esglaonat amb l'objectiu d'alentir la progressió de les persones que hi passaven. El recinte és encara com el recordava quan hi vam anar amb la colla de la UEC, amb amics o amb la família. Unes pedres que es confonen amb la roca viva. El món ardu, o món abrupte tal com se'l cita al segle X, altes muralles i espitlleres llargues amb torres que sobresurten i dominen el camí per arribar al castell: una magnífica defensa. Un camí en zig-zag per no avançar gaire: quatre passos i girar, quatre passos i tornar a girar; de dalt et veuen i t'observen, de baix prou feina tens en anar girant.
Al segle X tota la vall de la Sainte-Croix pertanyia a Sant Miquel de Cuixà i estava sota la dominació 
catalano-aragonesa. A partir del 1255, Puilaurens va passar a pertànyer al Rei de França i el castell servia per vigilar el coll d'Aussières i tancar la vall alta de l'Aude. Se succeeixen les campanyes de fortificació i s'utilitza com a base de rereguarda durant les guerres amb Espanya, que culminen amb l'establiment de la frontera després del Tractat dels Pirineus de 1659.
Avui encara es pot copsar la importància estratègica que tingué. Més dubtós és que fos un castell veritablement càtar, pensant que els càtars no en tenien de castells, ans s'hi refugiaven acollits per nobles i senyors.
Com molts castells, té la seva pròpia llegenda. Diuen que els dies de lluna plena s'apareix aquí la Dama Blanca. Blanca de Borbó es va casar als 14 anys amb Pere I de Castella anomenat "el Cruel". Aquest senyor no volia saber-ne res d'ella perquè ja tenia una amant. Tot just acabats de casar, la va allunyar d'ell. Blanca va anar de castell en castell abans que ell decidís fer-la desaparèixer, en un convent o a la tomba, no se sap del tot segur. Podria ser que tornés aquí on va ser feliç abans de casar-se? Si volteu pel castell a la posta de sol, potser us la trobeu. Si és així, doneu-li consol.
del món occidental un art i una forma de viure:
l'amor cortesà, protagonitzat per un joglar o trobador que, de condició
social inferior al de la dama a la qual cantava, aconseguia seduir-la
amb les seves dolces paraules i música, amb el cor i el sentiment, en un
llenguatge gairebé espiritual. 
A començaments del segle XIV, Thomas de Bruc, net de Pons i la seva dona, Isabel de Melun, fan reconstruir el nou castell. La seva classificació com a Monument Històric data de 1907. El castell és privat i ha servit per a nombrosos rodatges gràcies a la seva torre de l'homenatge molt ben conservada. Passejar-se pel recinte vol dir escoltar els músics del quart pis de la torrassa. Sembla que la ciutat de Puègverd acollí al segle XII una cèlebre trobada de trobadors. Els instruments visibles a la sala dels músics són la gaita, la flauta, el tamborí, el rabec, el llaüt, la guiterna, l'orgue portàtil, el salterió i la viela en arquet.
El castell d'Arques s'alça orgullós i solitari en una torra massissa. Sobta un castell d'aquest estil. Una torre amb finestres per tots costats i una petita porta per accedir-hi. Sales senyorials, festejadors a les finestres; sembla que de cop hagueu de veure la dama traient el mocador de seda cap al seu galant que l'espera a baix. La torrassa, de 24 m d'alçària i 4 nivells, constitueix una obra mestra de l'art gòtic.
Ajunta elegància, luxe i aspecte militar. Restaurat des de fa poc, 
queda com a testimoni del coneixement tècnic i artístic dels
constructors de l'època medieval. Les voltes esculpides, les boniques
xemeneies i les finestres trilobulades deixen aparèixer el gust i la
riquesa dels mestres del lloc, els senyors de Veins.
Al segle XII, un conflicte enfrontà el vescomte de Carcassona amb diversos senyors, entre els quals els d'Arques i els de La Grassa. Llavors les terres d'Arques passaren a ser propietat dels senyors de Tèrme.
L’any 1217, Berenguer d'Arques figura entre els familiars de Guillem de Perapertusa. L’any 1231, després de la presa del castell de Tèrme durant la Croada Albigesa, Simó IV de Montfort atacà Arques. Després d’incendiar el poble, situat a la vora del riu Rialsès, cedí aquesta part del Rasès
a un dels seus lloctinents, Pere de Voisins. L’any 1265, un altre Pere
de Voisins, senyor del lloc, condemnà diversos bruixots i bruixes sota
la seva jurisdicció. A partir de la Revolució Francesa, el castell esdevé una ruïna. Fou venut com a bé nacional
i patí diversos danys. Després de la seva classificació l’any 1887, fou
restaurat i parcialment reconstruït, abans d’obrir-se al públic.
I el darrer castell, l'impressionant niu d'àligues, el castell de Queribus, últim 
refugi dels senyors faïdits i dels càtars. La fortalesa de Queribus s'aferra a la roca i en forma un tot, no sabeu on comença i on acaba una cosa i l'altra. Ni la gran ventada que fa avui que hi torno apujar el pot desfer ni tirar a terra. Ha aguantat impassible milers d'anys, s'aixeca sobre la plana, senyor absolut del lloc. És el més impressionant i el més impressionable. Avui, t'has d'agafar a les cordes per anar fent una passa darrere l'altra i el vent tramuntanal no se t'emporti. La noia de recepció m'avisa: compte amb les ulleres, no caiguin. Agafi's fort a la corda. A l'hora de baixar uns quants esglaons d'aquells de l'edat mitjana, prefereixo fer-ho asseguda: no sigui que ulleres i audiòfons volessin pels aires!
Queribus és citat per primer cop al segle XI formant part del de Peyrepertuse, sota dominació dels comtes de Besalú. És un castell senyorial català abans de transformar-se en fortalesa reial francesa a l'acabament de la croada contra els albigesos. De fet, però, no té cap relació amb els càtars, tot i que en va ser un dels últims refugis. L'accés al castell es fa per una escala en ziga-zaga que mena als possibles assaltants cap a un autèntic parany. S'obren per tots costats les boques de les canoneres i les troneres. I si algú aconsegueix avançar, la trampa damunt la porta permet un tir vertical. Protegits per una barrera de roca, no calen gaires soldats per defensar aquest accés. Avui, la defensa la fa el fortíssim vent.
Des de dalt, la mirada abasta els últims contraforts de les Corberes
fins les Alberes i els Pirineus, del litoral a la Fenolleda i tota la plana el Rosselló.
En queden d'altres de castells per retornar-hi: Peyrepertuse, Lastours, Tèrmens, Termenes, Aguilar, Roquefixade... i, sobretot, Montsegur el més emblemàtic i més conegut per la cremada dels càtars. Ho farem!
Al darrere d'una finestra esberlada de Queribus, com per dir-me l'adéu d'aquests dies, es deixa veure la Pica del Canigó.
