Caminant amb Marta Grau per Banyeres

Un dissabte a La Vansa per fer la darrera caminada "oficial" del curs (queda la extra de Sant Joan a La Catalunya Nord, les colònies que en dic jo), per¡o aquesta, per la gent que no disposa d'uns quants dies seguits o té altres compromisos de revetlla i de foc, acostuma a ser la darrera. I, aquesta vegada, aprofitant la Vall de La Vansa i una autora que n'és descendent, hem fet també la unió del cicle "Pobles Perduts" amb el cicle "Caminant amb Lletres".

I ha estat un encert i un goig comptar amb l'autora de l'obra "La música que sona quan s'acaba la cançó", la Marta Grau que ens ha acompanyat en tota la caminada i hem gaudit conjuntament d'aquests paratges, del verd de La Vansa, de les flors i del poble abandonat de Banyeres, darrere mateix d'Adraén d'on prové la seva família.

Banyeres de l'Alt Urgell, cal especificar. Perquè n'hi ha d'altres de Banyeres: la del Penedès, la més coneguda. Però, m'atreviria a dir, que la de l'Alt Urgell és la més desconeguda per la majoria de caminants d'aquesta jornada assolellada, amb un xic de calor que no ha fet del tot nosa. Hem pogut anar parant i llegint els fragments del llibre, hem pogut tornar a veure, allà al fons de la Vall, tot resseguint el riu Bona,  l'ermita de Sant Julià dels Garrics i hem endevinat on són el Cussarell, cal Quintona, cal Perabaixa, cal Secalló i cal Julià, la meva darrera possessió. 

El camí, pràcticament tot pista, ens ha donat una idea de la immensitat d'aquesta natura: la Tossa Pelada al davant i un xic a l'esquerra la muntanya de l'Arp amb el Prat Llong i les pistes d'esquí de fons de Tuixén-La Vansa. Per darrere el Port del Comte i més a l'esquerra un cogulló del Cadí. Cap a la dreta, de tant en tant, treu el cap el Puig de les Sarraïnes, per sobre de Colldarnat i Montant de Tost. Tot un espectacle per fruir-ne. 

Hem començat la trobada al coll de La Trava, que segons molts mapes indiquen com a coll de Laguén, poc després que passessin una munió de ciclistes que han reposats a dalt el coll, assedegats de la pujada i valents per fer la baixada que els espera entre revolts de terra vermella a prop d'Adraén. Ens hem dirigit cap a l'itinerari geològic del coll de Creus amb l'ànim de fer-lo tot, però les pluges d'aquests dies, comptant la d'ahir mateix, no ens ha deixat passar, en un terra esllavissat i lliscadís.  A temps, hem fet mitja volta i hem tornat al coll per seguir un primer tros de pista i entrar a buscar el corriol que ens porti d'una manera més segura cap al nostre objectiu. Però la capdavantera ha perdut una mica la traça i ens hem trobat entre troncs secs i bardisses, penjats per sobre de l'estimball. Per sort, la capdavantera sap retornar a la pista i hem atrapat la geologia des del Coll de l'Endurant. 

Des d'aquí sí que ha sigut fàcil seguir les noves passarel·les que ens porten a admirar la terra roja i els conglomerat de pedra que destaquen per sobre. Una erosió de fa milions d'anys, quan per aquí dalt s'escolava l'aigua. Després de l’aixecament del Pirineu, durant el Neogen, es van produir una sèrie de fractures entre la Seu d’Urgell i Perpinyà que van provocar el trencament de grans àrees del Pirineu. Aquestes falles van provocar, entre altres, l’enfonsament de la fossa tectònica de la Seu d’Urgell i la formació de la Cerdanya. Des del mirador allarguem la vista fins La Seu d'Urgell i les muntanyes andorranes en un sense fi de carenes i boscos. Més a prop de nosaltres la depressió de la terra argilosa i vermella que forma un indret espectacular. Les terres vermelles del "Buntsandstein", molt anteriors a l'existència de la serralada, quan uns rius dipositaven sediments en un indret que llavors tenia característiques de clima desèrtic. A banda de l’espectacularitat dels paisatges, el coll ha estat des de sempre la principal via de comunicació de la vall de la Vansa amb l’Urgellet. Fins i tot, en un dels seus viatges, Mossèn Cinto Verdaguer va dedicar unes paraules a aquest indret.

Al coll de l'Endurant anem presentant els personatges de la novel·la, l'àvia Lluïsa, i les nétes, la Berta i la Tània, que es troben i recorden l'àvia en la seva mort. L'àvia Lluïsa era d'Adraén i de jove va "anar pel món", o sigui, una dona trementinaire en un homenatge a les dones de la vall que, a rel de la misèria i la necessitat de sobreviure, anaven portant herbes remeieres de la vall cap a d'altres contrades: trementina que ho guaria tot, farigola, arç blanc, llentiscle, cua de cavall, herba queixalera, pericó, sàlvia, saüc... En parella sempre, la dona i l'home o més sovint, la dona gran i la petita que n'aprenia, com l'àvia Lluïsa que acompanyà de jove a l'Antònia d'Adraén.

Al Coll de Creus, un coll ample de terra roja amb un banc estratègicament situat per admirar el paisatge de La Seu cap enllà,  aprenem més coses les argiles vermelloses, producte de l’oxidació del component fèrric del terreny i de la terra blanca que s'hi barreja, unes capes primes de roques de color clar. Són gresos i carbonats, més resistents a l’erosió. 

Ens hem endinsat en una història familiar que va més enllà de la família. Una història que ens parla d'una vall tancada, una vall fronterera amb les peculiaritats d'uns temps passats comuns, cap als anys cinquanta i seixanta, però amb unes característiques definides per la seva situació i la seva orografia. Per aquestes terres hi han passat bandolers, traficants, remeieres, contrabandistes, pagesos i ramats, exiliats i refugiats d'una banda i l'altra de la frontera amb Andorra; i gent de bé. Gent que lluitava amb la terra i el temps i la meteorologia, camins nevats per anar a escola, camins de carro amb les mules i el producte dels horts per anar a mercat a La Seu i l'abastiment propi del porc i l'aviram. Un món contraposat al que ha viscut la Berta a ciutat i al que ha viscut la Tània a l'Àfrica; dues germanes ben diferents, dos models de vida unides per l'estimació a l'Àvia Lluïsa, una dona forta que es vol morir abans de fer els cent anys: "que ho celebrin els altres!"

Descansem a les ombres que trobem i passem per la Casa del Coll de Creus on ens saluden els gossos i el noi de la casa que treu el cap a veure si és que ens hem equivocat. No, no, anem a Banyeres! "Ah! així aneu bé, en teniu per una estona!". I seguim pista avall en una lleugera baixada que després haurem de pujar.

Entre boscos i prats verds i trams de amí a ple sol, arribem al llogarret despoblat de Banyeres. Les cases encara aguanten prou dempeus; l'església ja ha perdut el campanar d'espadanya gairebé colgada entre esbarzers. Les seves pedres jauen a  terra; el sostre inexistent, l'altar invisible, la porta oberta als quatre vents. Al davant uns quants cirerers amb el fruit vermell difícil d'encalçar; els ocells deuen estar satisfets! Ens ha costat de trobat l'església, el pas del temps i les bardisses refreden el record i les imatges canvien. Recordo l'església encara sencera, amb la pedra de l'altar a dins, ara cobert d'esbarzers i ortigues, amb una porta de fusta, avui desapareguda, on hi va descansar la meva mare i la Darma, la gossa del meu germà que s'estava a Cal Secalló, allà baix, més enllà de la casa del Riu, la de damunt la roca.

Històricament, el poble apareix referenciat l’any 849, al judici celebrat en presència del bisbe d’Urgell i d’altres. L’abat Guisamon li reconeix a favor de l’arxiduc Froilà la possessió de l’església de Santa Eulàlia i Sant Joan, a la vall de la Vansa. Entre els vestigis del nucli, destaca l’església de Sant Vicenç i el castell de Banyeres, ara només un mur que aguanta mirant cap a l'Arp. Tot i pertànyer a la Vansa, la seva parròquia de referència era la d’Adraén: «Vius a la Vansa i morts a Adraén».

Demogràficament, el 1595 entre Adraén i Banyeres s’hi comptabilitzaven cinc focs. Ja al segle XX, a partir dels anys vint, molts pobles del Pirineu van començar a despoblar-se. L’any 1983 van morir de manera tràgica els últims residents del poble, de cal Xacó. Un veí de Barcelona hi va arribar cap als 2000, però també va morir. Després hi van anar a viure un grup de joves. Avui dia, hi ha la possibilitat que hi hagi una persona vivint de manera permanent o estacional. La vida al poble, en comparació amb altres indrets, era precària, ja que no disposaven d’una carretera que els comuniqués amb altres nuclis, i moltes cases no disposaven de llum ni d’aigua corrent. L’aigua per veure la treien d’una font i per regar els conreus utilitzaven l’aigua d’un aqüífer. Els darrers habitants del poble van ser la viuda Pilar Erola i el seu fill Romà Vilana, residents a la casa Cal Xacó. Van morir tots dos el dia 9 de maig del 1983. Es creu que s’encengué una mica de palla que cremà una casa on hi havia la Pilar, i el seu fill va intentar salvar-la, i en l’intent va morir. Després de la tragèdia, el capellà va pujar a despenjar i emportar-se la campana de l’església, i amb aquest acte el poble de Banyeres va morir.

Nosaltres hem descansat a l'ombra dels cirerers i hem fet una última ullada a la vall de La Vansa abans de descórrer el camí sota un sol més calent. Hem anat fent la pujada suau però llarga; ens ha acompanyat el verd dels prats i l'ombra dels pins en algun moment. Hem xerrat una mica de tot, de les trementinaires, de la Lluïsa, de les dificultats de viure dels pobles de muntanya i de la seva precarietat, no fa pas tants anys sense carreteres ni llum ni aigua corrent, que es necessitava una bomba dins el riu Bona que sempre porta aigua, per bombar i fer-la anar amunt, cap al Secalló i Cal Julià en una obra d'enginyeria manual. Hem anat seguint la Tània i la Berta molt ben creades per la ploma (ordinador) de la Marta i ens hem abocat a la punta d'un turó per veure, allà baix, el poble que vam fer el mes de maig: Sauvanyà amb pluja.

Hem tornat a passar pel coll de Creus i el coll de l'Endurant i ens hem parat a l'ombre en arribar al coll de La Trava (segons alguns mapes coll de Laguén (que no he sentit mai ningú que l'anomenés així). Enrere hem deixat el món petit i tancat de Banyeres, amb els seus morts i el seu despoblament total, amb les bardisses que pugen ja més amunt del campanar sense les campanes que el capellà va treure. Hi hem deixat eines llançades per allà i el silenci d'un paret de la torre del castell de Banyeres que encara esguarda i defensa la vall, mut soldat sarraí d'un temps passat.

La tarda és clara. El sol de tarda. més groguenc que el de migdia, sempre és una benedicció; fa les tardes més lluminoses i més tranquil·les, més reposades i calmoses, anunciant un dia que va cap a la posta.

Estem satisfets i satisfetes d'aquest jorn. Aquesta vegada hem anat lluny i hem matinat els que han sortit des de Barcelona o rodalies, però crec que ha valgut la pena. Conèixer un petit tros de país que també ha tingut i té dret d'existir: la terra, els animals i la gent.

I ens acomiadem, alguns fins a finals de juny, d'altres fins al setembre que encetarem una nova etapa de Caminant amb Lletres i Pobles Perduts.

Moltes gràcies a la Marta Grau per la seva disponibilitat i li diem: A reveure! 

Caminant amb "Obaga" d'Albert Villaró

Avui, una anada cap al Cadí.

Una muntanya emblemàtica i estimada per molts de nosaltres i, en general, pels excursionistes. Se'ns presenta un dia radiant, d'un cel blau una mica enteranyinat per les llavors d'arbres i flors que el vent transporta d'una banda a l'altra.

Abans d'arribar a Estana, però, ens trobem amb l'autor de la novel·la Obaga, l'Albert Villaró, que amb molta amabilitat ens ha parlat de la novel·la, del procès de creació de l'escriptor, del mètode o mètodes que cadascú pot fer servir, de la construcció de personatges..., des de l'òptica d'un novel·lista que coneix la zona i la muntanya. El bar El Racó de Martinet sens ha fet petit, però entre camió i camió, hem pogut parlar i agrair-li la disponibilitat.

Es llicencia en geografia i història i ha treballat com a arxiver i arqueòleg. Fou director d'Arxius, Patrimoni i Recerca del comú d'Andorra la Vella. Com a novel·lista, Albert Villaró publica, l'any 2000, Les ànimes sordes i, el 2003, L'any dels francs, títol que li val el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica del mateix any. Encara l'any 2003 apareix Obaga i, amb Blau de Prússia, del 2006, guanya el Premi Carlemany. També és autor de les novel·les La primera pràctica, publicada l'any 2010 i L'escala del dolor, del 2012. L'any 2014 guanya el Premi Josep Pla amb l'obra Els ambaixadors i, l'any 2015, el Premi Prudenci Bertrana per La Bíblia Andorrana. És autor de títols de caire històric com La ciutat i el riu: la Seu i el Segre, dels miracles al canal, escrit juntament amb Joan Gispert i publicat el 1992, Hèrcules i la ciutat: un passeig per la història de la Seu, del 1995, o El temps dels rais a la ribera del Segre: entre bosc i lo riu hi passava la vida, del 1997 i escrit amb Montserrat Iniesta i Carles Feixa. També ha tingut cura de l'edició, amb Isidre Domenjó i Joan Obiols, d'Homiliari, antologia literària de l'Alt Urgell, de l'any 2008. Blau de Prússia ha estat traduïda a l'italià i al castellà i Obaga al francès i, també, al castellà. 

La darrera obra, que us recomano del tot, és "Cadí, una biografia", una obra per gaudir d'aquesta barrera muntanyenca des del principi fins al final. Entre pedres, camins, boscos, boires, pobles encimbellats i valls perdudes com La Vansa, l'autor ens convida a passejar per un paisatge fet de vida i de memòria amb un ritme lent de qui observa i estima el país.

Desplaçats cap a Estana, encetem la caminada per gaudir dels mateixos paisatges entre camins, boscos, boirina, masies, prats verds, vaques i cavalls i les facècies de bandolers i traficants d'armes en una zona fronterera amb el Marquesat.

Només arribar al pàrquing d'Estana, la vista del Cadí és espectacular: una roca plena de canals per les que encara queda alguna congesta de neu, un paradís de silenci i una tranquil·litat que imposa. Des de l'església de campanar altiu, seguim la pista que ens puja en poca estona cap al Prat dels Miradors de l'Àliga. Un prat verd que sembla una catifa, uns arbres que ens procuren una mica d'ombra en un dia que es preveu ben calorós. Algú s'ha proveït amb una ombrel·la que és l'admiració de tots els altres, més que res perquè llueix sota el sol que esclafa i, sobretot, perquè fa una ombra extensa per ben caminar.

Les vaques que trobem han vedellat ja de matinada, encara que avui no hi ha hagut lluna plena. No trobem ningú, ni gent d'aquí ni gent d'allà; darrere nostre, sempre el Cadí present. Davallem per un corriol ben obaga (sort d'això!), en un pendent pronunciat que ens fa mirar de peus a terra, però no veiem cap moviment estrany, ni tabac, ni armes, ni persones sospitoses de portar-ne una de cap. O sigui, que anem baixant amb bon pas i res ens detura fins a arribar a la pista que ens porta fins al Coll de Béixec.

La calor ja comença a fer-se notar força i ens arrecerem tots i totes sota el mateix arbre per fer uns ganyips o una fruita sucosa i baixem fins al petit llogarret de Béixec. Realment, quatre cases i sense ningú a aquesta hora. De fet, qualsevol es passeja ara per traficar amb aquesta calda que cau. La Rosa encara ha d'arribar amb el cotxe de Lleida fins a Lagrau, la Rosa que és d'una casa bona dels Garrics, una petita zona a l'altre vessant del Cadí, allà on ja no veus la roca, si no els pendents més suaus i terrossos,

Deixem el poble desert i continuem la pista fins a arribar a una fita important de l'excursió d'avui: el Mas de Vima, tancat i amb les vaques rumiant pacientment. Nosaltres anem amb la descendent del mas! No, no! No es dedica pas a l'estraperlo, pobra! Recorda les vivències dels seus avantpassats en uns temps i unes èpoques que ren difícils per la gent que hi vivia. En aquest mas i en molts masos. Que s'havien d'empescar mil maneres per anar sobrevivint, amb uns horts i unes vaques i, qui més qui menys, fent algun negociet. No hem vist el David fora l'era; sembla que ha anat a fumar la pipa d'herba que ha conreat en una feixa, damunt mateix de l'hort, fora de la nostra vista. O igual ha pensat que érem nosaltres els traficants d'armes! No, home! som inofensius amb les motxilles a l'esquena, passant calor, i sota l'ombrel·la que només fa ombra per a una persona, ja veus!

Ens ha agradat a tots el Mas de Vima i ens ha semblat que tots n'érem una mica partícips acompanyant la nostra amfitriona, però hem de continuar, que ja sentim soroll de tanquetes i Patrols amb matrícula civil, amb vidres fumats i les antenes collades al sostre. Segons la novel·la, després dels jeeps passen els autocars, però aquí és difícil que hi arribin i no podem xerrar amb els homes barbuts amb ulleres fosques que contemplen el panorama del Cadí amb gest seriós. De fet, des d'aquí, el Cadí se'ns ha amagat una mica. 

Però en un revolt el tornem a trobar, de cara, imponent, més a prop, com un sentinella que ens defensa i ens abraça. Dret, amb aire victoriós, com un cèsar triomfador de retorn de les campanyes pels boscos, un coronel. Tricorni lluent sota el sol, amb una actitud desafiant... Ens tornem blancs, el vermellós d'inici del sol a la pell se'ns descoloreix, però... no, no patiu, és un cavall! Estem ja suggestionats i el sol ens fa veure coses estranyes. El que sí que veiem, a l'altre banda de muntanya és el poble de Quer Foradat, perdut entre boscos, on deien, no sabem si encara, s´hi menjava molt bé.

I ara l'esforç ja és més pesat. La pista fa pujada però tenim el cor valent i, sobretot, les ganes d'arribar a dalt sigui com sigui.

D'ombra a ombra, obrim cantimplores i ampolles d'aigua; les goles se'ns assequen i costa empassar saliva, però anem seguint a veure si trobem aviat Llobarca. No ens trobem encara ningú... o potser ens acompanya aquell que no diu paraules? L'oncle conco que en un any pot ser capaç de dir-ne quatre-centes vuitanta-sis, comptant-hi les interjeccions. La seva presència és tan callada i silenciosa com la seva xerrameca.

 I anem pujant i anem parant i ens enfilem pel mig d'un camp ben herbei fins a arribar a dalt del Coll de Paller. Ai!, un home! Ai!, un jeep!

—Ca! Res de font que ragi! Ho teniu pelut! Fins al poble! "El jovent d'avui pugeu com els pins del bosc".

Ens quedem astorats. Un home que parla, quan nosaltres no podem ja ni dir mitja paraula. Dinem, reposem, ens estirem a l'herba sota la fresca d'un arbre; fins i tot, a un que s'ha endormiscat li cau un raig de sol que l'il·lumina l'esquena i l'espatlla.

I amb un magnífic sol de tarda se'ns apareix sencera la carena del Cadí. Lluminós, amb la neu que brilla encara, amb els prats verds de sota tots tacats de flors petites grogues. Una vista que no té res a envejar a les Dolomites italianes, que no sé perquè aquestes comparances, tan bonic que és dir-ne el Cadí català!

Arribem a Llobarca. Ai, perdó, a Estana! I ens abeurem a la font dels safaretjos del poble: una mica als polsos, una mica a les temples i un raig per beure'n. No contents amb això, pugem al bar de l'entrada que està obert i on un home ja gran ens serveix cerveses una mica calentes.

Arribats als cotxes, no, no són Patrols, fem la darrere ullada al Cadí que ens ha acompanyat tot el dia i ens enduem una mica d'aquest paradís i una mica del prat d'Obaga.

Ah!, la ombrel·la reposa a terra després de la caminada, sola, abandonada, talment un objecte que ens ha guiat el camí i que ara, es llença perquè no fa falta. Ara els cotxes, no, ni Patrols ni jeeps, ens guiaran pel camí de l'asfalt cap a casa.

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/caminant-amb-obaga-dalbert-villaro-266266227

Centenari naixement ENRIC GARRIGA TRULLOLS

Ara que estem a punt de commemorar el centenari del naixement de l’Enric Garriga Trullols, m’agradaria escriure quatre ratlles.

No pretén ser un gran escrit, no pretén tenir qualitat literària, ni tan sols una glossa de l'home, del lluitador, de l’occitanista, del personatge públic. Vol ser un record de records del que fou cofundador del Cercle d'Agermanament Occitano-Català (CAOC) juntament amb Batista i Roca i Joan Amorós i  de  l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (l’IPECC). Lluitador incansable en l’agermanament entre Occitània i Catalunya, per la independència de Catalunya i promotor de la Llei de l’Occità. Vol ser, sobretot, un escrit molt meu, d'un "personatge" que vaig conèixer i vaig apreciar amb el convenciment que aquest apreci era mutu cap a mi i cap a la meva mare. Vol ser un regraciament de l'amistat i de tant objectius que compartíem en un de sol: la independència de la nació catalana i, si els del país volen, de la occitana.

Una persona afable i acollidora. Alt, amb una gavardina llarga, amb un somriure permanent i amb un caminar tranquil i reposat. Donava la sensació de seguretat, de tranquil·litat, d’anar fent com si res costés. Amb la cartera a la mà plena de papers: discursos i cartes que ens llegia quan agafava el micròfon de qualsevol autocar anant de viatge per Catalunya, per Occitània o per altres indrets on creia que havia de parlar. Persona civil que lluitava per les nacions oprimides, pel dret de tots els pobles a existir i ser escoltats: no es necessita ser polític per defensar el que creus; només cal creure's-ho i lluitar encara que sigui en l'anonimat, com tants i tants d'altres.

Una llibreta petita on anava apuntant notes i relació de gent tan si anaven a l’autocar com si, de vegades, seguíem amb el cotxe, com nosaltres, la mare i la filla de Badalona; la Fornaguera, un cognom que li feia gràcia. Recordo que, quan es va morir la meva mare, el mateix 2011, uns mesos abans que ell, el vaig trucar per notificar-li la defunció, però en aquell moment era a Madrid defensant els nostres objectius col·lectius. Al cap d’una setmana vaig tornar a trucar i vaig notar que li sabia molt de greu de no haver pogut ser-hi: «haguéssim portat un ram de flors i una senyera», em va dir. Li vaig agrair sempre. Crec que ens havia arribat a apreciar força a la mare i la filla de Badalona.

Ell, reposat, amb la seva dona, la Núria, tot nervi, feien una parella respectable en els viatges i sortides. Després de cada sortida enviava una petita ressenya de com havia anat, amb una foto de grup a la portada, amb la relació dels assistents (Montserrat Fornaguera de Badalona, Núria Comas de Badalona), i em feia il·lusió passar a la posteritat d’aquell acte.

I així vam recórrer Catalunya des del Port de Salau fins al coll de la Manrella, des de les Illes Formigues fins al coll de Panissars. I per Prats de Molló homenatjant el Francesc Macià; el Correllengua i la dictada de català a Perpinyà. L’assistència al Pi de les Tres Branques. i a la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana a Montserrat. O l’acte a la Torre Manresana dels Prats del Rei..., unes activitats que es repetien cada any, amb aquella voluntat de ser-hi presents. Sempre amb bonhomia, sabent molt bé què feia i per què. I t'encomanava el desig de ser-hi i d’arribar més enllà del sol fet d’una sortida de diumenge o de cap de setmana. Et feia creure que, potser, algun dia, guanyaríem la independència del nostre país; dels Països Catalans.

Una independència que compartiríem amb els amics occitans. I viatjàvem per La Bigorra, per Narbona i Carcassona, per Montpeller i Tolosa del Llenguadoc, per Pau i el país Gascó, per la Provença i pel Llemosí, aprofitant qualsevol acte popular: el carnaval de Limós, la fira del Llibre a Montoliu, o els Focs de Sant Joan a Montsegur. Sempre acollits i atesos pels ajuntaments i entitats occitanes. Sempre amb la creu vermella i una estelada i una corona de flors amb les quatre barres.

I la promoció de tants monuments o reivindicació de tanta història: la inauguració de la Porta Catalana a Salses, els Premis Batista i Roca i la inauguració del seu bust al barri de les Corts, la participació en la Felibrejada com a catalans. Activitats per Catalunya, el País Valencià, Catalunya Nord i Les Illes que formen, tots plegats, una unitat nacional.

Defensor i promotor de la Llei de l’Occità i dels cursos d’occità que realitza el CAOC. Quan m’hi vaig apuntar, va venir a classe el primer dia a donar-nos les gràcies per ser-hi, amb la seva elegància i amb el to reposat que gastava sempre.

La participació en l'Escola Occitana d’Estiu a Vilanòva d’Ot on el CAOC encara organitza el taller de català pels occitans. Un veritable intercanvi d’idiomes, una manera ben natural d'entendre'ns. I la participació en xerrades i conferències on fes falta, sense defalliment.

Es podria dir, sense por a equivocar-me, que l’ànima del CAOC i de l’PECC era ell. I va deixar un gran buit en les dues entitats, però també un camí a seguir.

Criticaves la servitud de tants polítics i personatges com hi ha abraçats al poder —"que la prudència no ens faci traïdors", com deia en Carbonell—. Segur que ara pensaries el mateix. Però, pujaves a Salau amb aquella fe, no et cansaves de reivindicar la independència, així, amb totes les lletres, com un clam davant d'uns Estats que no han tingut massa en compte els desitjos de la seva població. Ni els Estats ni els polítics nostrats.

Em va saber greu la seva mort el novembre del 2011. Quan ens vam alçar dempeus el 2014 amb la Consulta i el 2017 amb el Referèndum per a la independència, vaig pensar en ell i en molts altres que ja no ho podien viure, com la meva mare. Els he arribat a associar en la mort, el mateix any, amb uns mesos de diferència.

I li dono les gràcies per la seva dedicació, per la seva abnegació, per la seva lluita i el seu treball que no va deixar de fer fins al novembre del 2011. I som aquí encara.

I encara esperem, Enric, que els nostres desitjos i objectius de país siguin una realitat.

Núria Comas Fornaguera

Sòcia del CAOC

Gorgs de Monistrol de Calders

Dijous passat, dia 7 de maig, amb força bon temps, varem conèixer la zona de Monistrol de Calders. Monistrol de Calders és un municipi de la comarca del Moianès des del 2015, ja que abans formava part del Bages. Formava part de la Baronia de Calders conjuntament amb   Sant Vicenç de Calders, Sant Pere de Viladecavalls i Sant Andreu de Calders. Les dues darreres s'afebliren i acabaren despoblant-se molt, mentre que la de Sant Feliu de Monistrol creixia fins al punt d'esdevenir més poblada que la de Sant Vicenç de Calders. Aquest fou un dels motius de la segregació respecte de Calders culminada el 1934.

El nom del poble prové del diminutiu romànic monistrol (petit monestir), en referència a la cel·la monàstica radicada a l'església de Sant Joan, i de la seva pertinença a la baronia de Calders; a les versions oficials dels nostres dies, primers anys del segle XXI, es prefereix relacionar la segona part del topònim amb el riu, el Calders. 

Ocupa un territori muntanyós, amb abundants rieres i serrats. La vegetació predominant està formada per pinedes, alzinars i matolls. En el terme municipal, s'hi podien trobar nombroses fonts, antigament més d'una trentena, repartides per tot el terme. La confluència de la riera Golarda o de Marfà amb la riera de Sant Joan, que prèviament ha rebut el torrent de l'Om, al nord del poble forma el riu Calders. Els efectes de l'erosió a través dels anys han creat un paisatge únic, amb grans balmes, gorgs i els anomenats codros (evolució local de la paraula còdol) que són grans pedres que han adquirit formes singulars i atractives. Són de destacar el Codro Barret, el Codro Bolet, el Codro Bressol, el Codro Gros o el Codro Llampat, entre d'altres.

Nosaltres fem una ruta que segueix en bona part la riera de Sant Joan i arribar a alguns "codors", jaciments prehistòrics i barraques de pedra seca.

Sortint de Monistrol, en un paratge verd a resultes de les pluges caigudes, vam trobar el Gorg de Saladic, el més famós.  El forma la riera de Sant Joan en una zona on travessa unes grans lloses de pedra. És un dels llocs emblemàtics del poble, molt concorregut per propis i forasters a l'època estival. Al costat, figura que hi ha el Gorg Petit, però no hi vam poder accedir per la malesa que no deixa pas; no era qüestió de punxar-se gaire, que ja tenim una edat! 

Seguint la riera trobem el Gorg dels Cavalls on una corda a manera de llaç penjada d'un arbre i el nom de "cavalls" ens fa pensar una mica en les aventures del Far-West. La zona és refrescant i idíl·lica, amb un ver potent als nostres peus i un verd translúcid a efectes del sol que fa de contrallum a les fulles acabades de brotar. 

Travessada la riera per una passarel·la, admirem la bonica edificació del Molí d'en Sala, ara masia rural. Que bé s'hi deu estar prenent la fresca a l'estiu! A la gran bassa, una barca deu sevir de plaer per xics i grans a les tardes xafogoses de juliol i agost. Ens rep qui s'encarrega del molí que ens dóna unes explicacions força interessants i ens deixa passar per la propietat per poder observar bé les dues basses. La pedra del molí, però, ja no és aquí.

És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i està format per l'antic molí, dues basses i els recs.  Aigües amunt del Molí d'en Sala hi ha la resclosa del Molí d'en Sala, construïda a darreries del segle XVIII, simultàniament que el molí, on hi havia la capta d'aigües per a la bassa del molí.La primera notícia del molí es remunta al 1192. En aquells moments era un molí del mas Sala Abadal. La seva funció de molí fariner va perdurar amb més o menys interrupcions fins un any o dos després de la darrera guerra civil. El molí aprofitava l'aigua, no gaire abundant, de la riera de Sant Joan. L'existència de dues basses permetia un rendiment major, ja que mentre utilitzaven una bassa per fer una farinada s'omplia l'altra.  Una de les coses destacades del Molí d'en Sala és precisament la doble bassa, totes dues molt grans, que té al costat sud-oriental, ran del Camí de Monistrol de Calders al Coll.

Més endavant, travessem la riera per la Resclosa del Mas Rubió, saltant entre les pedres i fent les passes llargues. El camí es perd una mica fins a trobar la pista i cal remuntar la llosa a poc a poc i amunt, que fa pujada!

El mas Rubió també forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Un mas amb una torre quadrada que devia servir de defensa. La torre presenta 4 plantes comunicades per una interessant escala de cargol de pedra. Entre la torre i la façana principal hi ha un cos adossat, porxat, fins a la primera planta on hi ha un pou, No hem pogut visitar la torre per dins, tot i que, segons les explicacions de la Viquipèdia, deu ser prou interessant. Sí que ens hem trobat amb el masover que ha tingut una llarga xerrada amb nosaltres, fins al punt de dir-nos que la setmana passada van estar per la zona una seixantena de persones i que l'amo ara hi va sovint a dormir.

A partir d'aquí, pugem la pista amb un bon sol, fins a arribar al "codro" Bressol. Una roca enorme que rep el nom de "codro" a la zona de Monistrol de Calders. Deu el seu nom a la sepultura medieval que conté, que li confereix un aspecte de bressol primitiu.

Reposem un xic de la pujada i anem descendint pel bosc tot trobant barraques de pedra seca, unes millor conservades que d'altres. Fins i tot sembla que podríem aixoplugar-nos força bé per dormir a la barraca d'el Jaima, si fem cas del senyal marcat al Wikiloc.

La pista esdevé corriol pedregós i fem un petit desviament per anar fins al "codro" Llampat. Deu el seu nom al fet que en una època endarrerida (al segle XVII ja apareix amb aquest nom) degué rebre de ple algun llamp. Es troba darrera d'una barraca més moderna que les de pedra seca. Una caseta de ciment per deixar-hi les eines. El roc és curiós; la porta barrada amb un tronc sec. El dins, aprofita la roca del terreny per fer una paret rodona, de dimensions reduïdes; aquí sí que no hi cabríem tots, en cas de tempesta!

Retornem enrere i seguim el corriol i la pista que ens puja a la Serra Rectora: al cim, una senyera ben esfilagarsada, que ha perdut les barres i l'estel, encara que els quatre fils que queden demanin voleiar cap al cel.

Des del mirador de la serra la vista s'estén per boscos i muntanyes i al dessota, Monistrol als nostre peus. La foto de conjunt de rigor i el dinar entre els seients que formen la pedra i els rocs.

Baixem el corriol de retorn ja cap a Calders. Les aigües calmades de la riera reflecteixen l'església i anem a prendre quelcom al bar on confonen els noms de "Vichy" i "Bitter", però ens ho anem bevent tot. El pobre noi que serveix va de bòlit amb la trentena de persones que li apareixen de cop. La pedra del molí d'en Sala, és aquí!