dimecres, 29 de juny de 2022

El jardí absent: la buguenvíl·lia

Han passat uns mesos des que us n'anàreu. La buguenvíl·lea ha florit. Les seves mates verdes i rosades pengen altre cop sobre el teulat del taller del costat. N'ocupen tot l'espai. Des del meu terrat miro créixer la buguenvíl·lia que em porta el vostre record; d'aquí a uns mesos, les fulles rosades, ja seques, entraran al meu badiu portant encara el vostre alè, el teu somriure Júlia; la teva mirada Jordi. Dels patis del voltant sentiré encara algún petit lladruc, escadusser, de salutació Nina.

Ja no truco tres cops a la porta, ni saludo des del terrat. Les plantes es van assecant, però la buguenvíl·lia encara ufanosa exhibeix la seva cabellera per damunt del teulat; un toc rosat que em diu bon dia. Se'm fa estrany aquest badiu tancat. I ara que arriba l'estiu, ja sense mar, sense platja ni passejades tots dos agafats de la mà, us penso i en pensar-vos us perduro l'existència una mica cada demà. Fa calor, avui. Diuen que potser refrescarà.

La merla que escampa la terra ha fet niu al vostre pati i, ella sí, que em ve a saludar. Color negre sobre rosat. Quan caigui la primera fulla de la rosada flor, la bufaré enlaire i us somriuré d'aquí estant. I faré tres trucs perquè em sentiu i en algun moment encaixarem les mans i ens fondrem en una abraçada.

     

                                            EL COS ARDENT (2)

Vull retenir els darrers dies d'estiu,
aquest vent, tebi encara, del crepuscle,
quan el jardí es va enfonsant en l'ombra
i l'aigua, que he vessat en abundància,
perleja a les fulles del llimoner,
a la vinya salvatge i a la gasa tan fina
de l'esparreguera
i penetra a la terra, que desprèn
el seu baf perfumat, concentrat per tants dies
de sol abrusador.
Retindré aquests moments en què les lletres
del vers es confonen ja amb la penombra
i la buguenvíl·lea, generosa,
sembla cedir el seu color al darrer
instant del dia, abans que el vitrall
de la nit es fragmenti damunt nostre.
També et retindré a tu, que amb la teva figura
i el teu silenci, més que amb les paraules,
formes part del jardí i de la seva
llum, de la grava que cruix sota els peus,
de les plantes que creixen, una mica salvatges,
i de la merla que espolsa les fulles
cercant en l'humus els petits insectes.
Tota la llum es condensa en un ambre
i a la seva claror es belluga el teu cos
amb pas silenciós.
Vull recordar-te, en aquests moments
en què la bonança sembla imposar-se
al transcórrer indefectible del temps,
abans que l'aire glaçat ens sorprengui,
nus, en la nostra contemplació.
Vull guardar aquesta imatge,
ara ja només el record
d'un breu instant que pot ser irrepetible.                                                                   (Poema, Antoni Tàpies-Barba)
 


I el meu (vostre) llimoner va creixent, talment les roses de l'abril.

diumenge, 26 de juny de 2022

Fotografia nocturna a l'Ebre: entre oliveres i història

Fa uns dies vaig fer un curs de fotografia nocturna amb els bons amics de l'associació Alguema. Acompanyats de l'Araceli com a mestra en fotografia, de la Isabel de l'associació i de la presència inestimable del Joan Vives en comentaris musicals que no són mai desestimables.

Una volta profitosa per les terres de l'Ebre, tant de dia com de nit; visitant restes de civilitzacions prehistòriques, ermites, castells medievals, oliveres centenàries i pobles anys enrere mig enrunats i ara fets una atracció turística de primer ordre.

El punt base: Tortosa; les visites: Ulldecona, amb una anada a l'ermita de la Trinitat i els Abrics rupestres de l'Ermita; Miravet i el seu castell; Siurana en un Dilluns de Pasqua Granada. Tot enmig d'una xafogor creixent. Amb l'afegit d'una volta per les oliveres mil·lenàries de l'Arion, a prop d'Ulldecona, amb un tast d'olis inclòs. I, per acabar de fer bé la jornada, un recorregut pel riu Ebre amb una barcassa i el seu capità que tan bones explicacions ens ha fet: ens ha emocionat el seu amor al riu i a la seva terra tortosina!

La maquinària disponible, les ganes d'aprendre empeltades a la pell de tots plegats.

L'abric rupestre d'Ulldecona és dels millors conservats que hi ha a Catalunya de les seves característiques. Les pintures rupestres de la serra de Godall, declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO el 1998, configuren el conjunt d'art llevantí més important de tot Catalunya. Algunes d'aquestes pintures d'època postpaleolítica tenen més de 8.000 anys d'antiguitat. Davant la dificultat de poder accedir a la majoria de les pintures, s'ha creat el Centre d'Interpretació d'Art Rupestre Abrics de l'Ermita, dissenyat per tal d'apropar els visitants a les nombroses restes que els abrics atresoren. La majoria de les pintures trobades fins ara corresponen a l'anomenat art llevantí. Tan sols a les parets de la cova Fosca/Abric IV hi descobrim figures esquemàtic-abstractes.

Un camí remunta fins als abrics on es poden percebre els dibuixos i el llenguatge que ens ensenyaren els homes que les ocuparen; els animals, les escenes de caça, les dones i els gurus de la tribu hi són representats. És un goig veure que s'han conservat fantàsticament bé, diria que per sorpresa nostra. Se'n visiten dos de rellevants, d'abrics; val més! Cal protegir aquest patrimoni dels grafitis moderns i les esgarrapades de roca sense miraments de l'espècie humana moderna!

"Les pintures llevantines de la serra de Godall manifesten un món de creences o de relats mítics relacionats amb la cacera, i on participa una part de la societat, els possibles herois o personatges  llegendaris, les divinitats, els especialistes encarregats de dur a terme els rituals i les diverses espècies d’animals pròpies de la zona. Les escarpades cingleres devien ser un escenari perfecte per a la captura d’animals. A més, probablement l’indret s’utilitzava com a lloc de reunió i de celebració de determinats ritus." (Veure web Turisme Ulldecona)

L'ermita de la Trinitat d'on surt el corriol, és una ermita blanca, mig penjada a la serra, amb la plana d'oliveres al seu dessota. Hi fa calor per la Pasqua del juny i, a la baixada, va bé de refrescar-se amb l'aigua fresca sota els arbres que fan ombra.

Al caient de la tarda, és una bona hora per fer un tast d'olis tot visitant les oliveres mil·lenàries i alguns garrofers dispersos entre els seus troncs. Uns troncs revells, esqueixats, torturats, que alcen les branques cap al cel, buscant els darrers rajos del sol tardorenc. Una hora màgica per fotografiar, per treure trípodes i objectius, fer reflexos, jugar amb les obres i la tarda daurada, travessar els troncs sinuosos i buits de les oliveres més antigues i... provar els olis de la comarca: suaus, més amargants, amb cos... amb un guiatge entusiasta de les persones que treballen sobre el terreny.

Podem trobar gairebé 200 exemplars d’oliveres mil·lenàries, 35 de les quals són realment espectaculars. El passeig dura una hora entre oliveres de l’espècie farga i murs de pedra seca i culmina al peu de la més gran de totes elles, la Farga de l’Arion, que fa més de 8 metres de perímetre i ha estat catalogada com a arbre monumental per la Generalitat de Catalunya. Un passeig plaent i tranquil, amb l'ull ficat a l'objectiu, amb l'aroma d'una tarda d'estiu.

I a la nit, sant tornem-hi! Ara sí que va la classe de veritat! Ara és hora de posar en pràctica el coneixement teòric que ens ha donat l'Araceli  en una nit massa lluminosa pel que volem. La via làctia es veu poc amb els reflexos dels llums de les ciutats i pobles propers, però no desistim! Convençuts que ens en sortirem, apuntalem trípodes i seguim les instruccions. Fem malabarismes amb els frontals, enfoquem un pobre tronc d'olivera sec i retorçat que potser no havia estat mai tan fotografiat. Preparem les màquines: ISO alta, però no massa!, enfocament manual (ai!, que jo no el trobo!); tanqueu frontals!; enfoqueu uns segons l'olivera amb la llanterna! Dispareu!

No sabem pas què sortirà.

 La nit va avançant. Els estels es van situant al cel. Nosaltres anem resistint i ens anem animant. Toquen la una i les dues i les tres... de la matinada. I intentem copsar la foscor i els petits punts lluminosos suspesos en la bòveda celestial. Al final, algun experiment amb llums vermelles amb les que juguem com criatures. Tot plegat una satisfacció! Hem après a enfocar manualment i ràpidament; hem conegut un xic més la nostra màquina i descobrir els punts dèbils i els punts forts (de la màquina i de nosaltres!), hem passat una nit a serena sense ni adonar-nos-en.

L'endemà, sense pena, frescos i animats, anem cap a l'ermita del Remei, a prop d'Alcanar i visitem el poblat ibèric de la Moleta del Remei, sota un sol que ja ens presagia l'estiu que tindrem. Qui més qui menys, intenta fer fotografies clares del Delta en un matí amb boirina xafogosa. No ens en sortim, la majoria de nosaltres! Fora de la paciència de l'Alfons amb el seu trípode!

Una mica acalorats anem a dinar al poble de Miravet, en un restaurant ombrejat al costat del riu, per poder visitar a primera hora de la tarda el castell de Miravet, fortalesa templera que ja existia abans de la cimera dels representants de la Generalitat, allà cap als primers anys de la primera dècada del nostre segle. El sol i la calor ens fan  desestimar de pujar-hi a peu i agafem els cotxes fins dalt. Les vistes dels revolts el riu atrauen els nostres ulls ficats a l'espiell de les màquines; les sales abandonades, la pedra històrica, el celler fresc, el passat templer..., tot acompanya el nostre afany de disparar.

I a la vesprada, amb el sol que es va ponent entre la vegetació de l'Ebre, un recorregut amb llagut, navegant amb placidesa, càmeres a punt. Unes explicacions del grumet dignes d'escoltar: l'amor a la terra, l'amor al riu i a la seva vida i al que ha estat la seva manera de ser i estar en el món. "L'aigua és vida", posa en uns cartells pintats a les parets dels murs del seu curs; "No al transvasament". I recordem la lluita per conservar l'aigua que els dóna vida. 

El sol es va ponent. Els verds van trasmudant els seus colors a groguencs i ataronjats; les ones van i tornem reflectint els arbres i els troncs secs i caiguts a l'aigua. Juguem amb els reflexos. Els bous mengen tranquil·lament l'herba de la riba. Nosaltres somiem amb una copa de cava i un pastisset tortosí i sentim la remor de l'aigua i l'oreig del vent. Cau la nit. Els llums de la ciutat fan un altre reflexe sobre el riu. És l'hora del descans, quan tot s'aquieta i dorm.

Un sopar de final de viatge a l'alçada i travessem la ciutat il·luminada,  cap al descans.

Matí de retorn. Però no deixem del tot les terres del sud. Abans d'endinsar-nos tots plegats a l'àrea metropolitana alguns, al Maresme d'altres, encara fem un petit passeig per Siurana. Qui l'ha vist i qui la veu, Siurana! Un petit racó de món on anàvem amb xiruca, a peu amunt, amunt. Ara amb uns aparcaments que fan pagar entrada. Plena de gom a gom en un Dilluns de Pasqua. Arreglada, això sí, molt arreglada; fins i tot el refugi del CEC. Amb el pantà mig buit i el riu on no s'hi endevina gaires gotes d'aigua. I acabem el carret! Amb trípode i sense.

I ens enduem a casa l'aprenentatge d'unes jornades fotogràfiques passades entre oliveres mil·lenàries, amb el record d'una nit lluminosa i estelada i d'un passeig plaent per sobre l'aigua.

dijous, 23 de juny de 2022

Caminant amb "Canto jo i la muntanya balla"

Un dia ben estrany, avui. Quasi com el llibre que ens acompanya en aquest mes de juny. 

Hem sortit preparats per a la calor, però ens ha atrapat una mica de fresca i de pluja. Sense arribar a ser-ho del tot, que diuen que en aquest país no sap ploure i que no plou mai al gust de tothom. Ens hem trobat en un Camprodon, a primera hora del matí, buscant algun bar obert per fer un cafè amb llet abans de començar la caminada, que per cert, prometia molt. Gairebé tot tancat. Hem arribat en Festa Major! Sant Patllari; sí, avui hem conegut Sant Patllari, que fins ara ens havia passat per alt, per dalt les muntanyes. I en arribar a Camprodon s'hi va quedar, que li va agradar la fresca. La Festa celebra, doncs, a Sant Patllari, el patró de la Vila, les relíquies del qual, segons diu la llegenda popular, van quedar-se en aquest municipi per la tossuderia d'un burro.

Ens trobem la colleta d'avui amb la incorporació d'una noia jove, que és una cosa que ens agrada: fresca, riallera i molt sociable enmig d'aquestes (i aquests!) excursionistes d'una mitjana edat, diguem-ne.

Encetem el corriol, amb vegetació exuberant, amb els verds encara tendres dels arbres brotats en una primavera un xic seca, amb les fulles de l'hivern encara a terra i amb uns núvols que van cobrint el cel d'una blancor lletosa que aviat es va mudant a un blanc grisenc. En aquest paratge, ambientats pel temps real, encetem la història del Domènec, que ha sortit a caçar bolets i fer versos per la muntanya, que ha deixat els fills i la Sió a casa malgrat que la dona ja l'ha avisat del temps, tal com el temps ens avisa a nosaltres. El Domènec es troba amb un vedell enganxat en una d'aquestes filferrades que ara hi ha a les muntanyes, per tot arreu, i, entremig dels trons, mecasundena, arriba a deslliurar el vedell, mecasundena, que marxa seguit de la mare. El Domènec ha tret una navalla i, mecasundena!, la pluja que no sap ploure i els llamps que no saben caure, li penetren dins el cap i fins ben endins del cos i el deixen esparracat a terra entremig de les trompetes de la mort i, segur, d'alguns versos que havia d'acabar.

Els que som aquí, sentim el vedell i pensem que, qui més qui menys, porta una navalla a la motxilla.

Sortim dalt una clariana, a prop de Can Puixeu, una masia tancada però habitada, amb les vaques i vedells escampats tot pastant. Tenim l'ermita de Sant Antoni de Camprodon al cim del davant. Al mig del prat s'alça altiva i mig enrunada la torre Cavallera, senyora d'aquesta serra, grisosa que els núvols l'acaronen també a ella. El paisatge verd de boscos i al fons de la vall Camprodon de festa, amb el Ter que comença el seu camí cap a la plana, que acaba de sortir de les muntanyes i es vol passejar primer per Sant Pau de Segúries i Sant Joan de les Abadesses, dues festes majors ben properes, i...

Ens enfilem a la  base de la torre tot controlant el cel. Sembla que vingui una cortina d'aigua des de Molló o Espinavell, però nosaltres continuem amb la història de l'Hilari i el Jaume que van sortir a caçar i que es va sentir un tret retrunyint enmig del bosc (soroll del mòbil), i les vaques fugien espantades (gemegar d'una vaca de les que tenim a prop). I mort, l'Hilari és mort.

Enmig d'aquest paradigma, anem calibrant l'oportunitat de continuar amb la sortida o bé fer marxa enrere, que potser no fa res i només cauen quatre gotes, que, potser, que tornem que si plou, hi ha gent gran aquí; que no, que podem donar la volta i ambientar-nos més... Cauen les quatre gotes que ens fan decidir a fer el corriol de baixada, que no és qüestió de mullar-nos massa, que, experimentats com som per anar a muntanya, la majoria anem amb barrets de calor i ni un mal paraigües!

Durant la baixada encara sabem com es troba un forà que arriba al poble de la Sió i s'ho troba tot tancat, com nosaltres, que ni un crostó per rosegar, tots a enterrament, que la mort d'un tret de l'Hilari ha fet que tot el poble sortís cap a l'església darrere la Sió, que ja va perdre el Domènec i ara ha perdut el fill...

Arribem altre cop als cotxes quan torna a caure una mica de pluja, però decidim que farem el tram final de l'excursió però a la inversa. Per tant, agafem un corriol sota el bosc i al costat del Ter, ben agradable i de fàcil caminar, amb alguna pujada i baixada. De mica en mica, entre el brancam verd lluent van penetrant els rajos d'un sol que vol sortir. Ens aturem un xic abans de la palanca per ser testimonis d'un naixement. Mort i naixement. Pluja i sol. 

Arribem a Llanars amb sol i xafogor. Decidim dinar més endavant, que amb tant de verd, qualsevol menja a peu de carretera; visitem l'església i tornem cap a Camprodon pel cantó de sobre la carretera. No parem fins a arribar al Passeig Maristany, una catifa verda, uns plataners que fan ombra i uns bancs de pedra que van bé per fer un mos.

I cap a Camprodon de festa! Continua tot tancat: ni galetes, ni fuets, ni bulls. Un cafè a la plaça i un gelat de xocolata i una foto del pont. Hem deixat la Sió a les muntanyes. Qui ja ha llegit el llibre, el rellegirà; qui no l'ha llegit, el té pendent per si vol fer la sortida un dia més clar!

I totes i tots, continuarem llegint i caminant amb un llibre sota el braç, esperem que puguem acabar les sortides preparades (que ja en van quatre que depenem del temps!). Farem la fi de festa a Lavansa, qui pugui, i els altres: un bon estiu i fins el setembre amb noves lletres!

dimarts, 21 de juny de 2022

Dia de la música: la plenitud de Mozart

Un any més, una primavera més, hem gaudit cantant 350 veus juntes. Acompanyats pel jove Cor Bruckner i l'orquestra Terrassa 48 i dirigits per l'Alfred Cañamero, un vell i gran amic nostre, que, amb paciència i pedagogia, ens ha tret allò de dins, el sentiment, la tècnica, la comprensió del que fèiem, per poder cantar amb plaer. Ens ha fet entendre la música i valorar Mozart.

Han estat quatre caps de setmana d'esforç conjunt, d'acoblament de veus, de disciplina i de gaudi. I una organització posada esment per part de l'Associació Messies Participatiu

El repertori: Sancta Maria, mater Dei KV273; Alma Dei creatoris KV 277; Missa en C major "de la Coronació", KV317, obres religioses de Mozart. Les hem cantat a gust i sempre pensant que podríem fer més concerts per a fruir-ne més i aprofitar l'esforç i la satisfacció de poder-ho portar arreu del territori, si bé és complicat a escala organitzativa i econòmica.

Cantar és alguna cosa més que tenir una tècnica, que s'ha de tenir; és una cosa més que sentiment i alegria, que s'hi ha de posar. Cantar és sentir la música, és entendre-la, ficar-t'hi dins; alguna cosa més que solfejar unes notes. És respiració, és posar tot el cos en predisposició, és estar relaxant i al mateix temps tens preveient el que vindrà. És anar sempre més enllà de la nota del moment. Acoblar la veu a les del darrere i les del costat; escoltar, bàsicament escoltar. I mirar, sobretot al director (tots els directors es queixen de les poques mirades! "Aixequeu el cap del paper!"). És sentir-se pinya amb tot el conjunt, estar atent a entrades i finals i pauses (la pausa també forma part de la música!).

I sentir-se viu entre tots. I riure i joia i plenitud.

Moltes vegades m'he trobat gent que m'han comentat: Ui, jo cantar, no!, no en sé. No se'n sap. Se n'aprèn. Se'n tenen ganes, es deixa que el cos segueixi un ritme i una cadència, s'escolta, es practica, s'està disponible..., i llavors es transforma en un goig, no en un patiment. Formes part d'un tot.

A mi m'ha agradat sempre cantar, ja de petita i crec que a tothom li ha agradat. Cançons que han cantat les mares mentre et bressolaven, cançons a les excursions i focs de camp, i al tren i a l'autocar. I repetir-les fins a saber-te les lletres de memòria. Què ho fa que encara puc cantar de memòria moltes cançons de muntanya o les primeres d'en Serrat, en Raimon o en Llach, o les del grup de Folk, del Xesco o Els Esquirols. 

La música és d'aquelles coses que ens ha acompanyat sempre. També és d'aquelles matèries que s'han ensenyat força malament a l'escola. I no ho dic per les mestres o professorat de música, però, a hores d'ara, no es té gaire en compte en el currículum (mira!, algun tema que no depèn del 25% ni del 75%; més aviat del 100% de llenguatge musical). I és una llàstima. Perquè, és curiós, però a quasi cada poble o ciutat hi ha alguna coral. Deu voler que la música o això de cantar interessa? I programes com aquest últim d'Eufòria... (Música més clàssica no!; catalana gairebé tampoc!, que al concurs Atrapa'm tot el que pregunten són artistes i cançons en anglès, en el millor dels casos algun grup de pop amb nom anglès; tanmateix, d'aquí, ai las!)

Bé, ja veieu que me n'he anat de la plenitud de Mozart a disgregacions pseudomusicals sobre el cant i la televisió!

Us recomano que proveu de cantar en una coral, en un grup o amb els amics. Fruireu i us sentireu molt millor, més relaxats.

No deixeu d'anar a concerts: de música clàssica, de cantautors o de grups més moderns.

I no deixeu de venir als concerts participatius de l'Associació o als concerts de tants cors que hi ha en aquest petit país.

Canteu, ja sabeu aquella dita: qui canta els seus mals espanta. Aprofiteu les ocasions que siguin: anant per la muntanya, a casa, en les trobades d'amics... No us faci cosa. Omples els pulmons i l'esperit i et sents millor amb tu mateixa. No cal anar sempre encaparrat per la vida. I si podeu, entreu en una coral, o organitzeu-ne una al vostre gust. No cal ser expert, a la majoria de corals (a no ser les professionals), no cal ni saber "música" que diuen. Eixampleu pulmons i diafragma, poseu un somriure als llavis, i projecteu la veu cap enfora. Sempre via fora!

Bon dia de la música!