dimarts, 12 d’octubre de 2021

12 de octubre: perdón

 En homenatge:



En nom dels europeus i dels espanyols, que no ho faran mai, demano perdó.

 

 Presagio

Nos dicen que desapareceremos,
que seremos borrados de la tierra,
que nos borrarán de la tierra.

Nos dicen que desapareceremos,
que nos llevarán los misioneros,
con otra lengua y otras oraciones,
vaciadas de trueno las tormentas,
navegando en silencio las piraguas,
y dirán que desapareceremos,
que seremos borrados de la tierra,
que nos borrarán de la tierra.

Eso dice: que habremos de entregarnos,
que el panal de la miel será olvidado
como las dulces hierbas aromáticas,
el humo y las pociones curativas;
que nos confundiremos los hermanos,
que las cinco palmeras que sustentan
el mundo han de arrancarse para siempre;
que el invierno saldrá de su escondida,
que el jaguar será el dueño de los bosques,
y que se dispersarán todas las tribus
como el polen de las plantas al viento.

Dicen que nos tapará la noche,
que llegamos a la última floración,
al primer rayo, a la primera lluvia,
al límite final de nuestros cantos;
que habremos de olvidar a nuestros dioses,
al iris que descansa en el relámpago,
que después se talarán los montes
sin el estorbo de los naturales.

Que nosotros habremos de entregarnos,
que nos llevarán los misioneros,
que seremos borrados de la tierra,
que nos borrarán de la tierra.

                                              Elvio Romero (1926-2004)

 

 


Um índio

Un indi baixarà d’una estrella acolorida, brillant
d’una estrella que vindrà a una velocitat impressionant.
I aterrarà al cor de l’hemisferi sud
d’Amèrica, en un moment clar,
després d’acabar amb l’última nació indígena
i amb l’esperit dels ocells de les fonts d’aigua clara
més avançat que la més avançada de les més avançades de les tecnologies.

Vindrà
impassible com Muhammad Ali.
Vindrà que l’he vist.
Apassionadament com Peri
vindrà que l’he vist.
Tranquil i segur com Bruce Lee
vindrà que l’he vist
L’axé del ritme dels Fills de Gandhi
vindrà.

Un indi preservat amb ple cos físic,
en tot sòlid, tot gas i tot líquid
en àtoms, paraules, ànima, color
en gestos, olor, ombra, llum i en un so meravellós.
En un punt equidistant entre l’Atlàntic i el Pacífic
de l’objecte brillant, sí, baixarà l’indi.
I les coses que sé que dirà, farà
no sé dir-les així d’una manera explícita.

Vindrà
impassible com Muhammad Ali.
Vindrà que l’he vist.
Apassionadament com Peri
vindrà que l’he vist.
Tranquil i segur com Bruce Lee
vindrà que l’he vist
L’axé del ritme dels Fills de Gandhi
vindrà.

I això que aleshores es revelarà a les persones
sorprendrà tothom no per ser exòtic
sinó pel fet d’haver estat sempre amagat
quan havia estat el que és evident.

dilluns, 11 d’octubre de 2021

Rovellons (Lactarius sanguifluus)

El rovelló, esclata-sang, pebràs, pinenc, pinenca o paratge  del llatí lactarius 'que té llet' i sanguifluus 'que raja sang') és un bolet de la família de les russulàcies, dels més apreciats gastronòmicament a Balears, Catalunya i al País valencià. Sovint s'anomena també «rovelló» un altre bolet del mateix gènere, el pinetell (Lactarius deliciosus), també molt apreciat gastronòmicament; de la mateixa manera a vegades també es diu «pinetell» a aquest bolet. Ambdós són, sens dubte, els bolets de bosc comestibles més coneguts a Catalunya. De la mare del Rovelló se'n pot dir potifler, o simplement mare del Rovelló.

No s'han de confondre amb la lleterola de llet groga (Lactarius chrysorrheus), bolet no comestible, aparentment com el rovelló, però més petit i amb un color més clar i que quan es trenca en surt llet blanca.

SOM BOLETAIRES

Jaume Arnella i París





 
 
 
 
 
 
 

Som boletaires
som cistellaires,
la nostra vida
és el rovelló.
Sentint la flaire
no triguem gaire
a tenir ple
el cistell i el sarró.

Fredolics, reigs, carreteres,
mollerics i xampinyons,
rossinyols, magencs, llenegues,
cama-secs i moixernons.

I al voltant dels pins s’albiren
rovellons i pinetells.
I al voltant de les alzines
surenys i carlets novells.
 
Som boletaires
som cistellaires,
la nostra vida
és el rovelló.
Sentint la flaire
no triguem gaire
a tenir ple
el cistell i el sarró.


Bolets que Déu va donar-nos
als Països Catalans,
és igual anomenar-los
rovellons o esclata-sangs.

Dos amors jo comparteixo,
Catalunya i els bolets,
si un em fa decaure els ànims
l’altre me’ls manté ben drets
 
 
Som boletaires
som cistellaires,
la nostra vida
és el rovelló.
Sentint la flaire
no triguem gaire
a tenir ple
el cistell i el sarró.

 

diumenge, 10 d’octubre de 2021

Santa Eugènia de Relat

Dins el cicle "Pobles perduts de Catalunya" avui hem visitat Santa Eugènia de Relat, a la comarca del Bages, a prop d'Avinyó.
La comarca del Bages, és un paisatge amb turons arrodonits, de no gaire alçada. que passa una mica desapercebuda. Es travessa per anar a altres comarques "amb més encant" que diuen avui en dia. Pel camí de pas obligat cap al Berguedà o la Cerdanya, és una comarca un xic oblidada, sense gaires altituds ni al·licients per als "grans" excursionistes. Una comarca de turons arrodonits, de bosc de pins mediterranis, de garrics i de romanís; de bolets  i de terreny un xic sec. El lloc més conegut, Manresa, la capital; i Sant Benet de Bages, el monestir de gastronomia de visites i tallers guiats. Una comarca per descobrir que guarda racons amb encant, i rieres, i masies i...

De masies disperses i d'un poble oblidat del que surt una  ressenya al llibre "Pobles perduts de Catalunya". I creieu-me, val la pena fer-hi una sortida! Desconegut per a la majoria de nosaltres, un descobriment per a molts!

Sempre he pensat que les excursions no només estan fetes de grans pics ni de moltes hores de caminada o de grans desnivells.

Per a mi, la muntanya és el descobriment de camins i de coneixement de país. I tant de valor tenen les grans altituds —Pedraforca, Puigmal, Carlit, Bassegoda.— com llocs considerats com a "menys canyeros" per alguns, o com de poca volada per a d'altres. Però, realment interessants. I dignes d'una visita! Sempre he cregut que quan més coneixes un lloc, més l'estimes; com més l'estimés més el comprens, com més el comprens, més el defenses, com més el defenses més el fas teu i d'aquí més l'estimes. I quan l'estimes, el coneixes, el defenses i el fas teu, més l'entens. Moltes vegades he trobat a faltar que les coses que es fan des d'un despatx d'una capital, pequen de no conèixer el país que volem construir.

Hem sortit d'Avinyó; l'Avinyó català del Principat, un poc desviat del camí del Berguedà i la Cerdanya. 

I hem travessat el pont vell d'Avinyó, no pas el més famós de la cançó, però un pas obligat per la riera de Relat, un pont gòtic documentat com a bé cultural d'interès local des del 1989. Aviat, després d'una pujada, hem arribat al Balç de la Creu, entre la riera de Relat i la riera Gavarresa. Trobem que: "D'acord amb el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), aquest terme és sinònim de 'precipici', per la qual cosa fa referència a un "declivi vertical o molt rost del terreny". També el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) assenyala que és un mot equivalent a "cingle, precipici, abisme". En la mateixa línia, el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) explica que un balç és una "roca o terreny de vessant vertical o quasi vertical". Avui, nosaltres, excursionistes oberts a la història i el llenguatge, hem descobert una nova paraula!

Pugem una mica més per una pista de bon caminar i passem per un bosc amb els troncs pintats, talment uns artistes hi hagin deixat la seva petja. Les nostres hipòtesi van que volen: un artista?, una escola?, uns joves sense feina?... La veritat és que no molesta pas i que li donem un valor talment al Chillida del País Basc. Al cap de munt  la Torre dels Soldats, una torre construïda el 1851, situada al turó Solells de la Posa, a 400 metres d'altitud, prop d'Avinyó, i que va pertànyer a la desapareguda xarxa de telegrafia òptica de Catalunya, construïda per l'exèrcit liberal a la segona guerra carlina. "La torre formava part de la línia que començava a Barcelona i continuava cap a Vic per tornar a Barcelona era: Montjuïc (Barcelona) / Sant Pere Màrtir / Molins de Rei / Martorell / Esparreguera / Collbató / Can Maçana (bifurcació cap a Lleida) / Sant Salvador de Guardiola / Manresa (bifurcació cap a Solsona) / Sant Fruitós / Artés / Avinyó / Sant Feliu Sasserra / Prats de Lluçanès / Perafita / Santuari dels Munts / Orís / Sant Hipòlit de Voltregà / Vic (bifurcació cap a Olot) / Tona / Centelles / Puig-graciós / Granollers / Montornès / Sabadell / Montcada / Barcelona. La línia telegràfica estava formada per una successió de torres situades estratègicament en llocs elevats i ben visibles i amb una separació entre torres veïnes inferior als 10 km, per facilitar la visió entre elles. En elles se situava el telègraf: artefacte mecànic format per una sèrie de pals i boles accionats per cables i politges que el responsable movia des de l'interior de la torre. Cada disposició de les boles i pals significava un codi, generalment un número o lletra, que representava una paraula o frase. Cada senyal o codi es reproduïa d'una torre a l'altra, fins a arribar al seu destí."

No sabem pas com s'ho feien en dies de boira com avui en aquestes terres a prop de Manresa. Però, pugem dalt per una escala de caragol i podem albirar tots els turons boscosos, els masos dispersos i alguns camps amb les bales de palla recaragolada esperant el seu transport.

Tornem a la pista per caminar un tram pel camí de transhumància que ens portaria fins a pastures del Pirineu. Una barraca de pedra seca i dos murs a costat i costat assenyalant el camí dels ramats. Algú de nosaltres recorda la infantesa, quan corria darrere les ovelles que s'ajuntaven als grans ramats per travessar Catalunya o l'Aragó en el seu camí cap a pastures més bones en èpoques d'estiu i tornaven per passar els hiverns a la plana. Tot un temps que quasi no és recordat pels joves d'avui en dia, més pendents dels mòbils i d'altres avenços més moderns.

Acabat el tram, desemboquem al Mas de l'Oliva, entre camps llaurats i uns límits muntanyosos boscosos. Avui tancat, amb el seu petit campanar i les seves arcades típiques de les masies catalanes. Una enveja de  lloc i d'horitzons amplis.

Al cap de poc, Vilapúdua de Dalt. Un nom difícil de dir i de recordar. Tancada. No sabem si per sempre. I davallant la pista, Vilapúdua de Baix; un gran casalot amb església i campanar inclosos. Una era fantàstica que aprofitem per fer un repòs i xerrar amb la gent de la casa, Una mestressa de noranta-dos anys i la seva filla, contentes de veure uns excursionistes pels seus paratges. Ens donen conversa i nosaltres a elles, ens ensenyen l’església i la piscina, ens fan fer rotllana al voltant per parlar dels temps d'epidèmia i de la seva vida quotidiana i ens acomiaden orgulloses i contentes del seu mas.

Després de fer un petit tram de carretera, ens enfilem fins a Santa Eugènia de Relat, el nostre objectiu. Les terres que formaren l’antic terme de Relat són a la vall baixa de la riera de Relat, a l’extrem septentrional del terme municipal. Aquestes foren annexades a Avinyó al principi del segle XIX. El 1553 el terme, unit en aquella data a la sotsvegueria de Lluçanès, tenia 8 famílies, però aviat inicià un procés de recuperació. El 1626 tenia 42 masos i 285 h, i el 1782, quan ja havia iniciat la davallada, tenia 20 masos i 200 h. En el padró del 1986 hom hi comptabilitzà 56 h, mentre que en el del 1996 s’hi censaren 37 h i en el de 2001, 41 h.

El terme és esmentat el 951, dins l’extens terme del castell d’Oristà, i comprenia les parròquies de Santa Eugènia de Relat i de Sant Marçal de Relat. Hi tenien béns els senyors del castell de Lluçà, segons consta en diversos documents del segle XI, i segurament fou per donació d’aquests senyors que la parròquia de Santa Eugènia i una bona part del seu terme passaren a ser propietat del monestir de Ripoll, l’any 982, que és la primera vegada que és esmentada. Així, la parròquia de Santa Eugènia de Relat depengué des del segle X fins al principi del segle XVIII del monestir de Ripoll.

L’edifici original era romànic, del segle XI, inicialment d’una nau amb volta de canó, un sol absis i porta a la banda de migdia, amb un campanar de tres pisos, restaurat a finals del segle XX. El 1680 es va construir una nova nau, del tipus barroc popular, amb capelles laterals, orientada de N a S, i el 1895 s’hi afegí la capella del Santíssim. (Enciclopèdia Catalana).

Uns quants fragments del llibre «Els pobles perduts» 30 indrets oblidats de Catalunya. Xavier Cortadelles i Judit Pujadó Edicions Sidillà, 2012
«A Santa Eugènia encara hi ha moltes cases, encara que els masovers visquin a Avinyó i encara que un de sol faci córrer les terres de moltes. Queda la Caseta, la Rovira, Vinyers, el molí dels Vinyers, la Roca, els Andreus, les Planes, Capelles, Vilanova, Torrents, La Casa nova, les Planes, l’Oliva, les Casetes de Relat, que abans de la guerra era cal Xisquet, Borró, Relat i el molí de la Rovira. Però de masos n’hi havia hagut molts més, quaranta-dos el 1646.»
«A Santa Eugènia hi cantaven caramelles, i celebraven les festes de Sant Joan, Sant Pere i sobretot Sant Isidre, amb fogueres, «una cada casa, enmig del bosc —recorda la Mari Carme—, i mai no havia passat res». A l’aplec de Sant Marçal hi anava tanta gent que en Feliciano, un any que es va dedicar a guardar bicicletes dels que hi arribaven, en va treure 20 duros.»Cobrava una pesseta per cada bicicleta —recorda». Al mas de Vilapudua, als anys 50, alguns veïns es trobaven per fer teatre, i els altres ho venien a mirar.»
«Les cases de la Vall de Relat vivien de la terra i de les bèsties. Diuen que Avinyó és «El capdamunt
del vi i al capdavall del pa». Així, doncs, a les terres rogenques de Relat hi veureu camps de blat escampats entre boscos de pins i camins voltats de saücs i de roses boscanes. De tant en tant algunes feixes de vinyes bordes, abandonades.»
«Ara a Santa Eugènia diuen missa dos cops al mes, el primer i el tercer diumenge. Com que ja no hi ha capellà, ve el de Sant Joan d’Avinyó. De vegades són 8 persones, de vegades 15. Homes i dones de les cases que ara viuen majoritàriament a Avinyó, conserven el costum pagès de venir a missa per trobar-se després amb els veïns i fer-la petar una bona estona. De tota aquesta gent que vivia, treballava, es divertia, passava i omplia de vida Santa Eugènia, ara en queden uns pocs que ho recorden. La majoria somniaven, com la Lourdes, una feina fixa i una rentadora. La majoria també van haver de marxar perquè, com recorda en Feliciano, «abans tot era poblat, totes les cases eren plenes, però no tocaven diners, i quan no era una pedregada, hi havia sequera. Ara, els pecats són tots al fons del pou, i els joves només et saben explicar coses de les discoteques». «Però els que hem viscut a pagès —diu la Mari Carme— ens agrada tornar-hi. Jo tinc dues cadires en un camp, prop de les Casetes, i de vegades me n’hi vaig i m’hi assec, només per ser-hi.»

Avui, dissabte, no hi ha ningú a Santa Eugènia i dinem a la taula de pedra rodona amb seients que hi ha sota la noguera que ens fa ombra. Un lloc tranquil on gaudeixen la gent de la contrada els diumenges que toca missa i poden estar al cas dels que passa als veïns i als forasters que hi arriben. Quasi segur que serem tema de conversa el proper diumege!

Marxem després d'una foto que immortalitza la sortida i la bona companyanonia de tot el grup. Travessem un bosc de pi mediterrani on trobem pocs bolets, a no ser per alugunes amanites no dignes de ser collides i alguna cuagra que la noia s'endú per certificar. Potser no ho és! Hem vist amanites ben grosses de duptosa gastronomia i, creiem, que algún mataparent.
Passem per les Casetes de Relat, una imponent masia amb un petit torreó que ens deixa meravellats. Travessem la riera de Relat, amb poca aigua i un pont privat del Josep Jordà i acabem la pista a l'entrada d'Avinyó. 
 
Una sortida que ens ha ajudat a conèixer més el país. Comentem que, no sempre, és necessari fer grans pics. Les sortides senzilles per terres poc trepitjades ens donen, encara més, una idea del que és Catalunya: una terra de masos i de terres conreades, de vinyes i de petits pobles que ens fan sentir més aprop de la gent. Quina llàstima que els nostres governants no facin el mateix! Potser les lleis i les decisions de territori serien més justes (és una opinió personal).

A Avinyo trobem a faltar un bar obert per fer el cafè que haviem sommiat de feia una estona. Però ens arribem a Artés i acabem la sortida disposats a fer-ne una altra!

dijous, 7 d’octubre de 2021

Darnius i els seus voltants

Les Alberes són plenes d'alzines suredes, troncs vermellosos descarnats per fer-ne taps de suro i d'altres utilitats. Les Alberes són muntanyes frontereres, immensitat de boscos i camins aixaragallats, uns solcs profunds fets pel tipus de sòl, per l'erosió i per les motos que hi circulen. Una estora de fulles seques i troncs vells, uns quants bolets —no gaires, que no ha plogut—, cireres d'arboç i garric. Masos dispersos i molt de verd. Tot plegat molt boscós. Em diuen que temps enrere hi havia camps, i vinyes i oliveres i avui, tot és bosc i bosc. I penso que el suro tampoc és que doni tant. Algun propietari de Sant Jaume de Frontanyà, recordo que em deia, fa ja molts anys: "—Del bosc, no es pot viure". I potser tenia raó. Boscos embrossats, llenya segura, incendis. Sense ramats que ho netegin, sense camps de conreu... Tant que ens agraden els boscos a la gent de ciutat! Però, tot és mesura.

Darnius reposa als peus de les Alberes i els boscos en un tranquil feinejar. A mig camí per arribar a Maçanet de Cabrenys i al Vallespir, on el primer que trobeu és la magnífica església de Costoja. Amb dos santuaris pels voltants que s'alcen per damunt del pantà de Darnius-Boadella on s'hi emmiralla, també, la petita ermita de Santa Magdalena dalt d'un espadat. Amb castells enrunats i rius secs a hores d'ara. A pocs quilòmetres dels camins d'exili i d'una terra que ha estat sempre germana.

Hi ha un itinerari que es pot seguir per adonar-se'n de la tranquil·litat que traspua el paisatge. Sortiu de Darnius caminant pel bosc de suredes cap al Mas de les Planes, un mas abandonat que encara conserva el seu atractiu. Tot remuntant la vall s'arriba a una bifurcació on prenem el camí de la dreta que aviat es converteix en un corriol que va pujant fins a tornar-se a convertir en pista transitable. Al cap de poc s'arriba al Dolmen del Mas del Puig de Caneres, en una esplanada flanquejat per un altiu xiprer. Molt ben conservat, pertany al neolític mitjà, datat cap a l'any 3.500 aC i descobert l'any 1894. És el més occidental de tots els monuments megalítics de Les Salines i l'Albera.
Deixem el dolmen i travessem el bosc d'alzines per anar a trobar la pista que ens porta a l'ermita Sant Esteve del Llop en un paratge dominat per la masia de Sant Esteve del Llop. "Segons Monsalvatge l'ermita havia estat propietat dels templers, i anteriorment, durant el segle xiv, priorat benedictí dependent de Sant Genís de Fontanes. Malgrat aquesta hipòtesi el temple apareix en els nomenclàtors del segle XIV com senzilla capella sufragània de la parroquial de Darnius (capella Sancti Stephani de Careriis, in parrochia Sancte Marie de Darnicibus), el qual invalida la idea que es tractava d'un priorat". Dades de Viquipèdia. Un lloc molt agradable d'anar.

Agafem tot seguit el camí torrentera que surt de Sant Esteve i anem pujant entre solcs, pedruscall i mates de garric. Sort tenim que avui fa un dia ennuvolat i la calor del sol no es deixa sentir tant! El paisatge agrest. Un cop dalt la carena les vistes són espectaculars tot recorrent el Serrat del Sentinella i passat per sota el Puig Castellar. Carenes de muntanyes pel nord i pel sud, arbrades, amb un aire net i rocs per triar i per anar vigilant on es posen els peus..
El camí baixa i torna a pujar per arribar al mirador de la Tortuga. Si mireu cap al mirador des de Darnius ben bé veure el cap i la closca d'una tortuga. Des d'aquí, trepitjat el que seria la closca, no en fa tant l'efecte, però les vistes valen la pena la pujada. Sota els nostres peus el pantà de Boadella, llarg i estirat fent diferents racons i meandres; al cingle de davant, l'ermita de Santa Magdalena a la que s'hi puja des del Santuari de la Mare de Déu de la Salut de Terrades i a l'esquerra el poble de Darnius, amb el serrat que li fa de sentinella. Prenem aire i sadollem la vista i baixem per un petit corriol entre pedres i alzines fins a arribar al següent mirador, el del Serrat del Sentinella.

Les vistes són similars, però podem saber els pics que s'aixequen al voltant gràcies a un planell indicador que li dóna la volta. Des d'aquí es retorna còmodament cap a Darnius.

Si encara voleu allargar l'excursió, podeu acostar-vos al cementiri. Passat aquest, tot anant per la carretera cap al pantà, a mà esquerra, trobareu una curiositat que no està indicada: la creu del carlí. Marcada a terra, sembla que de tant en tant hi va gent que la marca i la va mantenint. Estem en antigues terres carlines i podeu aprofitar el temps sabent-ne una mica més de la història, els masos i els personatges d'un segle convuls que també demanà que retornessin els furs propis de Catalunya.

I si encara voleu allargar l'estada, aneu una mica més avall, en direcció al poble de Biure, deixeu el cotxe al Molí d'en Palau i enfileu-vos al castell de Mont-Roig. "Segons la llegenda el nom prové de la sang de la dama del castell i el seu amant, que foren assassinats pel marit d'ella en un atac de gelosia. Ara bé, el nom segurament prové del fet que el terreny argilós dona tonalitats vermelloses tant a la muntanya com a les parets del castell, que aprofiten aquest material. El castell és visible des de molts punts de la contrada"

Entreu al petit búnquer que hi ha sota el castell, testimoni d'unes guerres que no són pas tan lluny com les carlines i baixeu per la pista de darrere fins al Mas Gallard per retornar pel camí del Ricardell, un passeig agraït per un riu que, en aquesta època no porta gens d'aigua.

Si encara en voleu més, i és bo que així sigui, continueu amb el cotxe en direcció a Biure i trenqueu a mà dreta cap al Santuari de la Mare de Déu de la Salut de Terrades per admirar les vistes sobre el pantà de Boadella i menjar al restaurant. Després us podeu enfilar per un camí ombrívol i pedregós a l'ermita de la Magdalena situada dalt de l'espadat. Aneu amb compte, però si fa molt de vent, perquè, no ho dubteu,  estareu airejats pels quatre cantons. Unes vistes grandioses, un mar de muntanyes al vostre voltant, mireu on mireu.

I encara us recomano pujar fins al Santuari de Les Salines, un lloc de pau i solitud; i visitar els pobles d'Agullana i de Sant Llorenç de la Muga i el castell de Les Escaules i donar una volta pel pantà de Boadella i passejar per dins els boscos d'alzines suredes i...

Feu una sortida a Darnius, creieu-me! Us podeu allotjar a Can Massot i hi estareu com a casa. I viureu entre boscos d'alzines suredes en un ambient que convida a la calma, a la història i al suau passeig entre molsa i suros de pessebre.

dimarts, 5 d’octubre de 2021

Can Massot. Darnius

Can Massot, una casa de turisme rural a Darnius. Però dir això és poc i és no fer honor al que representa Can Massot a la zona. Simbolitza una història, la de les masies catalanes, la de les persones que hi van viure al llarg dels segles i de les que se’n té referència, la de les persones que avui en dia, malden per tirar-les endavant conservant-ne l'ambient, la idiosincràsia, el sentiment i les vivències. Això darrer és el que fa la família actual, la família Llosa, que tira endavant Can Massot amb estimació pel que representa i ha representat la casa.

Can Massot és  més que una casa de turisme rural. És la història de la família Massot al llarg dels segles i és,  també, la història de la família que actualment hi viu. Les cases s'impregnen de la personalitat dels seus estadants. Les persones traspuen la història de les seves parets en un tot compenetrat. On comença una història i n'acaba una altra? Qui té més cura de la masia i del que representa i ha representat?

La vida de Can Massot comença segles enrere. A Darnius, un poble de l'Alt Empordà, a les Alberes, rodejat de muntanyes i alzines suredes. Un pantà, el de Darnius-Boadella; uns miradors, el de la Tortuga i el del Sentinella; un riu, el Ricardell, quasi sec; una frontera amb el Vallespir, tan a prop i tan lluny en moltes èpoques; uns camps d'oliveres, poques; uns boscos d'alzines suredes, molts; unes històries de carlins amb raptes i rescats no consumats i uns assassinats fets pels trabucaires del segle XIX. Unes històries que formen part de la nostra història, la del país i la de la meva família.

Situem un punt d'origen a l'atzar: Antoni Massot i Estrada. Més que res perquè hi ha una placa amb el seu nom al cancell de la masia, 1766. Un dels fills, en Rafel Massot Guinart es casa amb la Gertrudis VehÍ (Bahí) Nouvilas i tenen varios fills: en Josep Massot Vehí, que es casà tres vegades: amb la Francisca Pi, amb la Rita Batlle i amb la Francisca Soler. Amb la Francisca Soler de la Plana (natural de Manresa) tenen el Joan Masot Soler, raptat i assassinat pels trabucaires el 1845 quan viatjava amb diligència de Darnius cap a Barcelona. Un fet poc conegut però molt recordat a Darnius i a la família Massot. La mare, la Francisca Soler, vídua Massot, no pogué pagar el rescat que en demanaven i els trabucaires assassinaren el fill en una cova a prop del Bassegoda, després de tallar-li dues orelles i maltractar-lo. Aquests mateixos trabucaires foren jutjats i penjats el 1846. 

A més a més del Josep Massot Vehí (o Bahí, segons les fonts)., el matrimoni Rafel i Gertrudis, tingueren altres fills: la Caterina, la Joaquima i la Teresa. Fixem-nos en la Joaquima, la besàvia del meu besavi! La Joaquima es va casar amb un coronel important de les tropes carlistes, en Joan Savalls Badeia (o Barella), natural de La Pera, un petit poble del Baix Empordà on encara hi trobareu el Mas Savalls. Alt i Baix Empordà units pels vincles de casament. I aquí comença la història més coneguda dels Savalls i dels Massot, la història que ens explica els aconteixements, les anècdotes, els objectius i el desenllaç del carlisme, representat per un dels seus fills més famós, tot i que no fou l'únic que participà en les guerres: en Francesc Savalls Massot, general de les tropes carlistes ben conegut a tots els llibres d'història i, per pocs mesos, president de la Generalitat de Catalunya, en els seus temps com a Diputació General de Catalunya. 

No tan famosos, els seus germans, alguns d'ells també presents als camps de batalla (en Pere i en Narcís i els mateixos fills d'en Francesc, casat amb l'Antoniette i que acabà els seus dies regentant una bodega de vins a Niça). I les germanes, dones que sempre queden amagades i vés a saber si amb més temple que els homes! La germana més gran, la Caterina Savalls i Massot, avantpassada meva amb tots els honors! Es casà amb en Josep Puigrubí, sembla ser natural de Torelló i del que no en puc seguir el rastre, pare de la meva rebesàvia (Dolors Puigrubí Savalls), nascuda a Toló, França, mare del meu besavi (Joan Bausà Puigrubí) que emigrà a Mèxic als últims anys del segle XIX i on tingué la meva àvia, la Dolors Bausà Rabassa, mare de la meva mare, la Montserrat Fornaguera Bausà. I així arribem fins a mi! Ja veieu, una corrua de dones valentes, segur, sofertes, segur també.

Per mi Can Massot és aquest lligam amb el passat, un orgull de masia de les que diuen que fou una de les cinquanta masies més riques del seu temps —mira on hem anat a parar!—, la cinquantena, però! Conservada i estimada per la família Llosa que la comprà al seu temps a la família Massot (o el que en quedava de la família, molts d'ells exiliats). Un avantpassat coronel (el Joan Savalls Badeia), un avantpassat general, baró de Vidrà i Marquès d'Alpens (Francesc Savalls Massot), que farda molt. Un avantpassat assassinat en una cova del Bassegoda (Joan Massot Soler), que emociona i unes quantes anècdotes que fan història.

Ara Can Massot forma part del present: la font de Can Massot i la plàtana més grossa de Catalunya dins el seu terme  —un exemplar magnífic d'arbre— un hort, una casa, uns gossos i una història viva, un acolliment calorós i sincer per part de tota una família, el matrimoni i els tres fills. Un descans, un centre de caminades per les Alberes, un pantà, una creu del carlí, i uns pobles molt a prop del Nord de Catalunya. Uns santuaris —La Salut de Terrades i les Salines—, uns castells com el de Mont-Roig, unes ermites encimbellades dalt d'una cresta com la de Santa Magdalena, uns búnquers entre garrigues, unes alzines suredes, uns camins aixaragallats i uns boscos per passejar amb tota la tranquil·litat d'uns dies de descans i un vent tramuntanal que bufa gairebé sempre per treure'ns de sobre la sensació de calor.

No dubteu en fer-hi una estada! La casa de turisme rural Can Massot i els seus propietaris us rebran amb els braços oberts i un bon esmorzar!

Recorreu els seus camins, les seves fonts i rierols, pugeu als miradors i passegeu pels pobles del voltant. Llegiu i deixeu volar la imaginació amb els bandolers, els trabucaires i la vida de la gent de segles enrere. Penseu en el futur i visqueu el present!