Sant Joan, la Flama i el Canigó

 Hi ha un lloc que resumeix aquests tres conceptes: Prada del Conflent.

El solstici d'estiu és una data prou celebrada arreu dels Països Catalans: de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Les Illes, el Principat, la Catalunya Nord i el País Valencià celebren aquest pas a l'estiu i a les calors cada vegada més sovintejades amb foc. Fogueres cantades pels poetes, espetec de petards i falles baixades de les muntanyes.

I l'espera de la flama baixada del Canigó que arriba a tot els pobles dels Països Catalans. 

Ja les podeu fer ben altes

les fogueres aquest any

cal que arribin lluny i es vegin

aquests focs de Sant Joan.

Especial emoció és, doncs, estar als peus del Canigó per celebrar aquesta revetlla. Especial emoció va ser, ja fa un quants anys, pujar-hi el dia 23, fins dalt del cim, amb la meva mare i els companys de la Unió Excursionista de Catalunya i cantar allà cançons de foc i d'herbes, herbes remeieres que es cullen per Sant Joan, en aquesta nit màgica que diuen que tenen més poders: farigola, sàlvia, romaní, menta, alfàbrega...

L'alfàbrega escabellada 

és un encenser violent 

que llençant la flama enlaire

augmenta l'encantament.

Quina olor més fresca i forta

ara que els focs ja se'n van

Sant Joan obriu la porta

perfumada de Llevant.

Però l'emoció és la mateixa quan es despenja la flama des del campanar de Prada de Conflent, on abans hem pogut puntejar sardanes, amb una torxa encesa acompanyant els nens que portaven la senyera, amb la flama al davant i els músics al darrera, fent la volta al poble per arribar fins on hi havia la foguera que hem encès tots i cadascú de nosaltres. El Canigó treia el cap des de darrera les cases i foguera i cim han quedat agermanats en un mateix punt del cel que va fosquejant.

Amb els i les companyes del CEC n'hem viscut ja unes quantes de revetlles de Sant Joan: a Alins veient baixar les flames per la muntanya, a Les amb la crema de l'Haro... i més en podríem fer cap a Isil i Boí i Taüll, que acostuma a ser de les últimes que s'encén ja al juliol començat. Però ens donem per satisfets: cada lloc una experiència, cada flama un escalfor.

Aquesta vegada hem aprofitat els dies de començaments d'estiu per visitar pobles abandonats del Conflent i per parlar amb un escriptor de Perpinyà, en Joan Lluís Lluís, que ha estat tot un plaer. Hem fet estada a Prada, però, tot i ser l'any Pau Casals, no hem pogut visitar la seva casa-museu per obres; esperem que abans d'acabar l'any d'homenatges s'hi pugui accedir; estaria bé recordar-lo allà on va passar bona part de l'exili, i on van començar els concerts del Festival Pau Casals que se celebren cada any des del 1950 a  finals de juliol i inicis d'agost.

Hem pogut fer alguns pobles malgrat la forta calor; hem pogut visitar el Priorat de Serrabona, Vilafranca del Conflent amb el seu fort i l'Abadia de Sant Miquel de Cuixà, tot un símbol pels catalans. 

Tan els pobles com el llibre que hauríem hagut de llegir es mereixen un capítol a part.

Si que hem una petita aproximació a l'escriptor i periodista Pere Verdaguer, banyolí de naixement i que traspassar cap a França al final de la guerra civil. En Pere Verdaguer i la seva família ja es van quedar a la Catalunya Nord. Ell fou un dels fundadors de la Universitat Catalana d'Estiu, aquella universitat on molts de nosaltres anàvem els estius a aprendre coses que se'ns havien negat i a conèixer veus ben nostres, com ell mateix o la Teresa Rebull, a recuperar una història que havíem perdut i no se'ns havia ensenyat i a viure i reviure uns espais de llibertat. 

Aquesta vegada la protagonista principal ha estat la calor. Un escalfament del terra, un foc que ha cremat les herbes del camp i, gairebé, les nostres ganes de passar-ho bé, que quan la temperatura no acompanya, els nervis surten a flor de pell i hi ha més susceptibilitats. Finalment, però hem salvat els mobles com es diu vulgarment i hem après d'una experiència que ens ha ensenyat molt.

Sant Joan ha passat. La flama ha cremat i espera l'encesa d'un nou estiu. El Canigó és allà: la nostra muntanya que agermana una banda i l'altra de dos Estats i una mateixa nació. El Canigó és allà, amb neu, amb sol i amb pluja per estimar-nos i ser el nostre guardià.

Muntanyes del Canigó,

fresques sou i regalades

sobretot ara a l'estiu

que les aigües són gelades. 

Sis mesos m'hi som estat

sens veure persona nada

sinó un rossinyolet

que en eixir del niu, cantava.

El rossinyolet n'és mort

tres dies ha que no canta,

m'ha vingut enyorament

i una cruel mala gana.

Ningú no em comprèn el mal

ningú no sap el que em mata

                                sinó una nina gentil

                                que és la meva enamorada. 

 

Lliri groc

 Cançó a Mahalta

               Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.

  Fem el mateix camí sota els mateixos cels

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes 

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau 
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-. 

 

 

Màrius Torres 

Caminant amb Marta Grau per Banyeres

Un dissabte a La Vansa per fer la darrera caminada "oficial" del curs (queda la extra de Sant Joan a La Catalunya Nord, les colònies que en dic jo), però aquesta, per la gent que no disposa d'uns quants dies seguits o té altres compromisos de revetlla i de foc, acostuma a ser la darrera. I, aquesta vegada, aprofitant la Vall de La Vansa i una autora que n'és descendent, hem fet també la unió del cicle "Pobles Perduts" amb el cicle "Caminant amb Lletres".

I ha estat un encert i un goig comptar amb l'autora de l'obra "La música que sona quan s'acaba la cançó", la Marta Grau que ens ha acompanyat en tota la caminada i hem gaudit conjuntament d'aquests paratges, del verd de La Vansa, de les flors i del poble abandonat de Banyeres, darrere mateix d'Adraén d'on prové la seva família.

Banyeres de l'Alt Urgell, cal especificar. Perquè n'hi ha d'altres de Banyeres: la del Penedès, la més coneguda. Però, m'atreviria a dir, que la de l'Alt Urgell és la més desconeguda per la majoria de caminants d'aquesta jornada assolellada, amb un xic de calor que no ha fet del tot nosa. Hem pogut anar parant i llegint els fragments del llibre, hem pogut tornar a veure, allà al fons de la Vall, tot resseguint el riu Bona,  l'ermita de Sant Julià dels Garrics i hem endevinat on són el Cussarell, cal Quintona, cal Perabaixa, cal Secalló i cal Julià, la meva darrera possessió. 

El camí, pràcticament tot pista, ens ha donat una idea de la immensitat d'aquesta natura: la Tossa Pelada al davant i un xic a l'esquerra la muntanya de l'Arp amb el Prat Llong i les pistes d'esquí de fons de Tuixén-La Vansa. Per darrere el Port del Comte i més a l'esquerra un cogulló del Cadí. Cap a la dreta, de tant en tant, treu el cap el Puig de les Sarraïnes, per sobre de Colldarnat i Montant de Tost. Tot un espectacle per fruir-ne. 

Hem començat la trobada al coll de La Trava, que segons molts mapes indiquen com a coll de Laguén, poc després que passessin una munió de ciclistes que han reposat a dalt el coll, assedegats de la pujada i valents per fer la baixada que els espera entre revolts de terra vermella a prop d'Adraén. Ens hem dirigit cap a l'itinerari geològic del coll de Creus amb l'ànim de fer-lo tot, però les pluges d'aquests dies, comptant la d'ahir mateix, no ens ha deixat passar, en un terra esllavissat i lliscadís.  A temps, hem fet mitja volta i hem tornat al coll per seguir un primer tros de pista i entrar a buscar el corriol que ens porti d'una manera més segura cap al nostre objectiu. Però la capdavantera ha perdut una mica la traça i ens hem trobat entre troncs secs i bardisses, penjats per sobre de l'estimball. Per sort, la capdavantera sap retornar a la pista i hem atrapat la geologia des del Coll de l'Endurant. 

Des d'aquí sí que ha sigut fàcil seguir les noves passarel·les que ens porten a admirar la terra roja i els conglomerats de pedra que destaquen per sobre. Una erosió de fa milions d'anys, quan per aquí dalt s'escolava l'aigua. Després de l’aixecament del Pirineu que es van produir durant el Neogen, hi hagué una sèrie de fractures entre la Seu d’Urgell i Perpinyà que van provocar el trencament de grans àrees del Pirineu. Aquestes falles van provocar, entre altres, l’enfonsament de la fossa tectònica de la Seu d’Urgell i la formació de la Cerdanya. Des del mirador allarguem la vista fins La Seu d'Urgell i les muntanyes andorranes en un sense fi de carenes i boscos. Més a prop de nosaltres la depressió de la terra argilosa i vermella que forma un indret espectacular. Les terres vermelles del "Buntsandstein", molt anteriors a l'existència de la serralada, quan uns rius dipositaven sediments en un indret que llavors tenia característiques de clima desèrtic. A banda de l’espectacularitat dels paisatges, el coll ha estat des de sempre la principal via de comunicació de la vall de la Vansa amb l’Urgellet. Fins i tot, en un dels seus viatges, Mossèn Cinto Verdaguer va dedicar unes paraules a aquest indret.

Al coll de l'Endurant anem presentant els personatges de la novel·la, l'àvia Lluïsa, i les nétes, la Berta i la Tània, que es troben i recorden l'àvia en la seva mort. L'àvia Lluïsa era d'Adraén i de jove va "anar pel món", o sigui, una dona trementinaire en un homenatge a les dones de la vall que, a rel de la misèria i la necessitat de sobreviure, anaven traginant  herbes remeieres de la vall cap a d'altres contrades: trementina que ho guaria tot, farigola, arç blanc, llentiscle, cua de cavall, herba queixalera, pericó, sàlvia, saüc... En parella sempre, la dona i l'home o més sovint, la dona gran i la petita que n'aprenia, com l'àvia Lluïsa que acompanyà de jove a l'Antònia d'Adraén.

Al Coll de Creus, un coll ample de terra roja amb un banc estratègicament situat per admirar el paisatge de La Seu cap enllà,  aprenem més coses de les argiles vermelloses, producte de l’oxidació del component fèrric del terreny i de la terra blanca que s'hi barreja, unes capes primes de roques de color clar. Són gresos i carbonats, més resistents a l’erosió. 

Ens hem endinsat en una història familiar que va més enllà de la família. Una història que ens parla d'una vall tancada, una vall fronterera amb les peculiaritats d'uns temps passats comuns a tot arreu, cap als anys cinquanta i seixanta, però amb unes característiques definides per la seva situació i la seva orografia. Per aquestes terres hi han passat bandolers, traficants, remeieres, contrabandistes, pagesos i ramats, exiliats i refugiats d'una banda i l'altra de la frontera amb Andorra; i gent de bé. Gent que lluitava amb la terra i el temps i la meteorologia, camins nevats per anar a escola, camins de carro amb les mules i el producte dels horts per anar a mercat a La Seu i l'abastiment propi del porc i l'aviram. Un món contraposat al que ha viscut la Berta a ciutat i al que ha viscut la Tània a l'Àfrica; dues germanes ben diferents, dos models de vida unides per l'estimació a l'àvia Lluïsa, una dona forta que es vol morir abans de fer els cent anys: "que ho celebrin els altres!".

Descansem sota les ombres que trobem i passem per la Casa del Coll de Creus on ens saluden els gossos i el noi de la casa que treu el cap a veure si és que ens hem equivocat. No, no, anem a Banyeres! "Ah! així aneu bé, en teniu per una estona!". I seguim pista avall en una lleugera baixada que després haurem de pujar.

Entre boscos i prats verds i trams de camí a ple sol, arribem al llogarret despoblat de Banyeres. Les cases encara aguanten prou dempeus; l'església ja ha perdut el campanar d'espadanya gairebé colgada entre esbarzers. Les seves pedres jauen a  terra; el sostre inexistent, l'altar invisible, la porta oberta als quatre vents. Al davant uns quants cirerers amb el fruit vermell difícil d'encalçar; els ocells deuen estar satisfets! Ens ha costat de trobat l'església, el pas del temps i les bardisses refreden el record i les imatges canvien. La recordo encara sencera, amb la pedra de l'altar a dins, ara tot cobert d'esbarzers i ortigues, amb una porta de fusta, avui desapareguda, on hi va descansar la meva mare i la Darma, la gossa del meu germà que s'estava a Cal Secalló, allà baix, més enllà de la casa del Riu, la de damunt la roca.

Històricament, el poble apareix referenciat l’any 849, al judici celebrat en presència del bisbe d’Urgell i d’altres. L’abat Guisamon li reconeix a favor de l’arxiduc Froilà la possessió de l’església de Santa Eulàlia i Sant Joan, a la vall de la Vansa. Entre els vestigis del nucli, destaca l’església de Sant Vicenç i el castell de Banyeres, ara només un mur que aguanta mirant cap a l'Arp. Tot i pertànyer a la Vansa, la seva parròquia de referència era la d’Adraén: «Vius a la Vansa i morts a Adraén».

Demogràficament, el 1595 entre Adraén i Banyeres s’hi comptabilitzaven cinc focs. Ja al segle XX, a partir dels anys vint, molts pobles del Pirineu van començar a despoblar-se. L’any 1983 van morir de manera tràgica els últims residents del poble, de cal Xacó. Un veí de Barcelona hi va arribar cap als 2000, però també va morir. Després hi van anar a viure un grup de joves que volgueren fer el negoci del pa instal·lant-hi un forn. Avui dia, hi ha la possibilitat que hi hagi una persona vivint de manera permanent o estacional. La vida al poble, en comparació amb altres indrets, era precària, ja que no disposaven d’una carretera que els comuniqués amb altres nuclis, i moltes cases no disposaven de llum ni d’aigua corrent. L’aigua per veure la treien d’una font i per regar els conreus utilitzaven l’aigua d’un aqüífer. Els darrers habitants del poble van ser la viuda Pilar Erola i el seu fill Romà Vilana, residents a la casa Cal Xacó. Van morir tots dos el dia 9 de maig del 1983. Es creu que s’encengué una mica de palla que cremà una casa on hi havia la Pilar, i el seu fill va intentar salvar-la, i en l’intent va morir. Després de la tragèdia, el capellà va pujar a despenjar i emportar-se la campana de l’església, i amb aquest acte el poble de Banyeres va morir.

Nosaltres hem descansat a l'ombra dels cirerers i hem fet una última ullada a la vall de La Vansa abans de descórrer el camí sota un sol més calent. Hem anat fent la pujada suau però llarga; ens ha acompanyat el verd dels prats i l'ombra dels pins en algun moment. Hem xerrat una mica de tot, de les trementinaires, de la Lluïsa, de les dificultats de viure dels pobles de muntanya i de la seva precarietat, no fa pas tants anys sense carreteres ni llum ni aigua corrent, que es necessitava una bomba dins el riu Bona que sempre porta aigua, per bombar i fer-la anar amunt, cap al Secalló i Cal Julià en una obra d'enginyeria manual. Hem anat seguint la Tània i la Berta molt ben creades per la ploma (ordinador) de la Marta i ens hem abocat a la punta d'un turó per veure, allà baix, el poble que vam fer el mes de maig: Sauvanyà amb pluja.

Hem tornat a passar pel coll de Creus i el coll de l'Endurant i ens hem parat a l'ombra en arribar al coll de La Trava (segons alguns mapes coll de Laguén encara que no he sentit mai ningú que l'anomenés així). Enrere hem deixat el món petit i tancat de Banyeres, amb els seus morts i el seu despoblament total, amb les bardisses que pugen ja més amunt del campanar sense les campanes que el capellà va treure. Hi hem deixat eines llançades per allà i el silenci d'un paret de la torre del castell de Banyeres que encara esguarda i defensa la vall, mut soldat sarraí d'un temps passat.

La tarda és clara. El sol de tarda, més groguenc que el de migdia, sempre és una benedicció; fa les tardes més lluminoses i més tranquil·les, més reposades i calmoses, anunciant un dia que va cap a la posta.

Estem satisfets i satisfetes d'aquest jorn. Aquesta vegada hem anat lluny i han matinat els que han sortit des de Barcelona o rodalies, però crec que ha valgut la pena. Conèixer un petit tros de país que també ha tingut i té dret d'existir: la terra, els animals i la gent.

I ens acomiadem, alguns fins a finals de juny, d'altres fins al setembre que encetarem una nova etapa de Caminant amb Lletres i Pobles Perduts.

Moltes gràcies a la Marta Grau per la seva disponibilitat i li diem: A reveure! 

Caminant amb "Obaga" d'Albert Villaró

Avui, una anada cap al Cadí.

Una muntanya emblemàtica i estimada per molts de nosaltres i, en general, pels excursionistes. Se'ns presenta un dia radiant, d'un cel blau una mica enteranyinat per les llavors d'arbres i flors que el vent transporta d'una banda a l'altra.

Abans d'arribar a Estana, però, ens trobem amb l'autor de la novel·la Obaga, l'Albert Villaró, que amb molta amabilitat ens ha parlat de la novel·la, del procès de creació de l'escriptor, del mètode o mètodes que cadascú pot fer servir, de la construcció de personatges..., des de l'òptica d'un novel·lista que coneix la zona i la muntanya. El bar El Racó de Martinet sens ha fet petit, però entre camió i camió, hem pogut parlar i agrair-li la disponibilitat.

Es llicencia en geografia i història i ha treballat com a arxiver i arqueòleg. Fou director d'Arxius, Patrimoni i Recerca del comú d'Andorra la Vella. Com a novel·lista, Albert Villaró publica, l'any 2000, Les ànimes sordes i, el 2003, L'any dels francs, títol que li val el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica del mateix any. Encara l'any 2003 apareix Obaga i, amb Blau de Prússia, del 2006, guanya el Premi Carlemany. També és autor de les novel·les La primera pràctica, publicada l'any 2010 i L'escala del dolor, del 2012. L'any 2014 guanya el Premi Josep Pla amb l'obra Els ambaixadors i, l'any 2015, el Premi Prudenci Bertrana per La Bíblia Andorrana. És autor de títols de caire històric com La ciutat i el riu: la Seu i el Segre, dels miracles al canal, escrit juntament amb Joan Gispert i publicat el 1992, Hèrcules i la ciutat: un passeig per la història de la Seu, del 1995, o El temps dels rais a la ribera del Segre: entre bosc i lo riu hi passava la vida, del 1997 i escrit amb Montserrat Iniesta i Carles Feixa. També ha tingut cura de l'edició, amb Isidre Domenjó i Joan Obiols, d'Homiliari, antologia literària de l'Alt Urgell, de l'any 2008. Blau de Prússia ha estat traduïda a l'italià i al castellà i Obaga al francès i, també, al castellà. 

La darrera obra, que us recomano del tot, és "Cadí, una biografia", una obra per gaudir d'aquesta barrera muntanyenca des del principi fins al final. Entre pedres, camins, boscos, boires, pobles encimbellats i valls perdudes com La Vansa, l'autor ens convida a passejar per un paisatge fet de vida i de memòria amb un ritme lent de qui observa i estima el país.

Desplaçats cap a Estana, encetem la caminada per gaudir dels mateixos paisatges entre camins, boscos, boirina, masies, prats verds, vaques i cavalls i les facècies de bandolers i traficants d'armes en una zona fronterera amb el Marquesat.

Només arribar al pàrquing d'Estana, la vista del Cadí és espectacular: una roca plena de canals per les que encara queda alguna congesta de neu, un paradís de silenci i una tranquil·litat que imposa. Des de l'església de campanar altiu, seguim la pista que ens puja en poca estona cap al Prat dels Miradors de l'Àliga. Un prat verd que sembla una catifa, uns arbres que ens procuren una mica d'ombra en un dia que es preveu ben calorós. Algú s'ha proveït amb una ombrel·la que és l'admiració de tots els altres, més que res perquè llueix sota el sol que esclafa i, sobretot, perquè fa una ombra extensa per ben caminar.

Les vaques que trobem han vedellat ja de matinada, encara que avui no hi ha hagut lluna plena. No trobem ningú, ni gent d'aquí ni gent d'allà; darrere nostre, sempre el Cadí present. Davallem per un corriol ben obaga (sort d'això!), en un pendent pronunciat que ens fa mirar de peus a terra, però no veiem cap moviment estrany, ni tabac, ni armes, ni persones sospitoses de portar-ne una de cap. O sigui, que anem baixant amb bon pas i res ens detura fins a arribar a la pista que ens porta fins al Coll de Béixec.

La calor ja comença a fer-se notar força i ens arrecerem tots i totes sota el mateix arbre per fer uns ganyips o una fruita sucosa i baixem fins al petit llogarret de Béixec. Realment, quatre cases i sense ningú a aquesta hora. De fet, qualsevol es passeja ara per traficar amb aquesta calda que cau. La Rosa encara ha d'arribar amb el cotxe de Lleida fins a Lagrau, la Rosa que és d'una casa bona dels Garrics, una petita zona a l'altre vessant del Cadí, allà on ja no veus la roca, si no els pendents més suaus i terrossos,

Deixem el poble desert i continuem la pista fins a arribar a una fita important de l'excursió d'avui: el Mas de Vima, tancat i amb les vaques rumiant pacientment. Nosaltres anem amb la descendent del mas! No, no! No es dedica pas a l'estraperlo, pobra! Recorda les vivències dels seus avantpassats en uns temps i unes èpoques que ren difícils per la gent que hi vivia. En aquest mas i en molts masos. Que s'havien d'empescar mil maneres per anar sobrevivint, amb uns horts i unes vaques i, qui més qui menys, fent algun negociet. No hem vist el David fora l'era; sembla que ha anat a fumar la pipa d'herba que ha conreat en una feixa, damunt mateix de l'hort, fora de la nostra vista. O igual ha pensat que érem nosaltres els traficants d'armes! No, home! som inofensius amb les motxilles a l'esquena, passant calor, i sota l'ombrel·la que només fa ombra per a una persona, ja veus!

Ens ha agradat a tots el Mas de Vima i ens ha semblat que tots n'érem una mica partícips acompanyant la nostra amfitriona, però hem de continuar, que ja sentim soroll de tanquetes i Patrols amb matrícula civil, amb vidres fumats i les antenes collades al sostre. Segons la novel·la, després dels jeeps passen els autocars, però aquí és difícil que hi arribin i no podem xerrar amb els homes barbuts amb ulleres fosques que contemplen el panorama del Cadí amb gest seriós. De fet, des d'aquí, el Cadí se'ns ha amagat una mica. 

Però en un revolt el tornem a trobar, de cara, imponent, més a prop, com un sentinella que ens defensa i ens abraça. Dret, amb aire victoriós, com un cèsar triomfador de retorn de les campanyes pels boscos, un coronel. Tricorni lluent sota el sol, amb una actitud desafiant... Ens tornem blancs, el vermellós d'inici del sol a la pell se'ns descoloreix, però... no, no patiu, és un cavall! Estem ja suggestionats i el sol ens fa veure coses estranyes. El que sí que veiem, a l'altre banda de muntanya és el poble de Quer Foradat, perdut entre boscos, on deien, no sabem si encara, s´hi menjava molt bé.

I ara l'esforç ja és més pesat. La pista fa pujada però tenim el cor valent i, sobretot, les ganes d'arribar a dalt sigui com sigui.

D'ombra a ombra, obrim cantimplores i ampolles d'aigua; les goles se'ns assequen i costa empassar saliva, però anem seguint a veure si trobem aviat Llobarca. No ens trobem encara ningú... o potser ens acompanya aquell que no diu paraules? L'oncle conco que en un any pot ser capaç de dir-ne quatre-centes vuitanta-sis, comptant-hi les interjeccions. La seva presència és tan callada i silenciosa com la seva xerrameca.

 I anem pujant i anem parant i ens enfilem pel mig d'un camp ben herbei fins a arribar a dalt del Coll de Paller. Ai!, un home! Ai!, un jeep!

—Ca! Res de font que ragi! Ho teniu pelut! Fins al poble! "El jovent d'avui pugeu com els pins del bosc".

Ens quedem astorats. Un home que parla, quan nosaltres no podem ja ni dir mitja paraula. Dinem, reposem, ens estirem a l'herba sota la fresca d'un arbre; fins i tot, a un que s'ha endormiscat li cau un raig de sol que l'il·lumina l'esquena i l'espatlla.

I amb un magnífic sol de tarda se'ns apareix sencera la carena del Cadí. Lluminós, amb la neu que brilla encara, amb els prats verds de sota tots tacats de flors petites grogues. Una vista que no té res a envejar a les Dolomites italianes, que no sé perquè aquestes comparances, tan bonic que és dir-ne el Cadí català!

Arribem a Llobarca. Ai, perdó, a Estana! I ens abeurem a la font dels safaretjos del poble: una mica als polsos, una mica a les temples i un raig per beure'n. No contents amb això, pugem al bar de l'entrada que està obert i on un home ja gran ens serveix cerveses una mica calentes.

Arribats als cotxes, no, no són Patrols, fem la darrere ullada al Cadí que ens ha acompanyat tot el dia i ens enduem una mica d'aquest paradís i una mica del prat d'Obaga.

Ah!, la ombrel·la reposa a terra després de la caminada, sola, abandonada, talment un objecte que ens ha guiat el camí i que ara, es llença perquè no fa falta. Ara els cotxes, no, ni Patrols ni jeeps, ens guiaran pel camí de l'asfalt cap a casa.

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/caminant-amb-obaga-dalbert-villaro-266266227