Bon dia, iaia!

Bon dia, iaia! No t'he dedicat cap escrit, oi? Mai! Te'l dec. tant que havíem parlat nosaltres dues! Amb el nostre llenguatge propi que només nosaltres enteníem. Jo, criatura de tres anys encara, balbucejant les paraules; tu, d'uns cinquanta-set anys fets, havent perdut la parla. I resulta que ens enteníem i no ens entenien. Però jo, quan arribava a casa els avis del carrer d'en Prim, corria a explicar-te què m'havia passat i què em preocupava i què em feia il·lusió explicar-te. I tu, m'escoltaves, sempre m'escoltaves! I em deixaves parlar, i em contestaves amb aquella veu pastosa de qui vol dir coses i no li surten les paraules. Després, iaia, a partir que et vas morir, vaig tornar més callada. Saps, sempre n'he tingut la fama de callada i, a fe de Déu que me l'he guanyada; però, és que m'has faltat tu i les xerreres que teníem totes dues i que ningú més entenia. Això era el que sempre em contava la mama, la teva filla

Vam poder conviure poc, eh! Tres anys justos, noia. I als meus seixanta-set —que t'he guanyat per deu anys—, encara hi penso en tu i en tots els que hem deixar llavors, petita com era i com us necessitava. Així i tot, sempre t'he enyorat i hi he pensat amb aquella àvia del carrer d'en Prim, la mare de la meva mare, que, tinc la sensació, que sempre m'esperava. No vas voler que em posessin el teu nom: no, Dolors, no!, no t'agradava un nom que era en si mateix patiment. Això no obstant, vas estar contenta quan al teu nét li van posar Jaume, que ho van fer perquè ho estiguessis de contenta, en nom de l'home que vas estimar tota la vida.

Saps?, quan et vas morir vaig tenir un somni que, ara que soc gran penso que va ser un somni. Tanmateix, d'infant, el vaig viure com una realitat. Em veia a mi mateixa i a la mama pujar a la cambra del carrer d'en Prim 114 per dir-te adéu, i miràvem el llit i tu ja no hi eres, i la mama s'espantava, però jo, segura de la confiança entre nosaltres dues, aixecava el cap al sostre i et veia que em deis adéu amb la mà i marxaves. Ara, amb la raó dels grans, amb el pas del temps, amb la lògica de la maduresa i amb la no fantasia dels meus més de seixanta, penso que no podia ser; vaig estar-ne molt de temps convençuda que et veia travessar el sostre i que era el nostre secret. Segur que qui llegeixi això, farà un somriure displicent, una ganyota de perdonavides o un gest de falsa comprensió: tu i jo sabem que va ser veritat!

M'han dit que ens explicàvem un munt de coses. Com anava el col·legi, acabat de començar. Quines anècdotes rellevants del papa que tan sols et va sobreviure un any. Quins jocs m'agradaven i com era el meu germà petit acabat de néixer. I rèiem i ploràvem. I el millor de tot: els altres, per molt que s'hi esforçaven, no ens entenien. És el que té ser o estar fora de la norma. Tu, una dona "ferida" que havia perdut bona part de la mobilitat i la parla i la capacitat de llegir, que tant t'agradava! Jo, una nena que començava a entendre el món. Et recordo de negra. de dol pel teu marit, en Jaume, el meu avi. La mama sempre em deia que el metge, quan estaves més malalta, havia dit, després de la mort de l'avi Jaume: "Aquesta senyora no vol viure més". Tant us estimàveu!

Avui, iaia, en fa seixanta-quatre d'anys que vas marxar. Una maduresa tot just començada. Avui, et dirien que ets encara jove; que n'han canviat moltes de coses des del 1957. Tota una vida meva que no pas teva. I no tenim cap foto juntes, iaia; l'he buscada, no l'he trobada!

Saps, fa poc m'he retrobat amb la teva rebesàvia i la teva àvia; els Savalls, que fins i tot he fet famosos a les sortides de muntanya. I com que no he tingut gaires lligams terrenals, els he viscut com a lligams amb el més enllà; si n'hi ha. De fet, hi vull creure. Quin sentit tindria, si no, tot plegat?

T'estimo encara, iaia. I el dia de Nadal encara em posaré les teves arracades i el teu anell i em miraré en aquella foto que tu estàs tan maca amb les mateixes arracades i un barret semblant. Tu, més maca! I més elegant, com ho era també la mama. I més dolça. Sense haver pogut viure una vida de jubilada com la meva, però amb un gran amor i estimada.

Molts petons, iaia. Ens tornarem a veure, segur! T'estimo molt. La teva néta que no t'oblida: la nena, la Núria.

Jafre i el fantasma de la Melinda

Avui toca conèixer un dels pobles abandonats del nostre territori. Un poble que està ben a la vora de tot: del mar, de la capital, de les connexions del Baix Llobregat i de les autovies. La comarca del Garraf i la serralada del seu nom semblen poca cosa als ulls dels experts muntanyencs, però guarden tresors naturals i rutes gens menyspreables.

En un dia fred, però amb una claror lluminosa i un cel radiant, ens hem trobat a l'aparcament del poble de Jafre, abandonat des del 1980; de fet, no fa pas tants anys! Encara hi ha qui recorda que, de petit, hi va fer batalles de farina a les excursions dels escoltes.

Una reixa ens priva de passejar-nos-hi. Des de fora, es veuen tan sols les parets altives d'algunes cases. Un forat molt ben forjat ens diu que les persones hi entren, però nosaltres, obedients i amb responsabilitat de centre, ens en guardem ben prou! Des de l'esplanada llegim un petit resum de la història del poble feta d'abandonaments, misteris, cau de bandolers, assassinats i fantasmes; fins i tot del fill no desitjat de la baronessa de Jafre que, diuen, va caure al pou i si us hi passegeu, encara en sentireu els seus laments!

Ens quedem amb la història de la Melinda, una nena que volta feta fantasma des del 1980, austríaca, d'una família que va anar desapareixent per culpa de morts naturals (segur, naturals?), fins que només en van quedar la petita Melinda i el seu pare. El pobre home, després d'haver perdut fills i dona, s'entén que se li n'anés el cap  en orris i un cop perdut el seny, en un dia de desgràcia, perseguí sense treva la seva petita filla pels jardins que li havia fet; la noia caigué al pou i del pare no se n'ha sabut res més. Conten que la Melinda ajuda a la gent que passa per allà a trobar els camins perdedors del Garraf i, de tant en tant, controla els cotxes en un dels revolts de les costes del Garraf. La fantasma de Jafre i la nena del revolt, ens ajuden a no fer un mal pas. Contents amb aquesta seguretat que no ens perdrem, l'agafem de companya de la sortida i iniciem el camí.

El terreny és agrest però poblat de pins. Res a veure amb altres zones de la serra més despullades de vegetació. Petites baumes i murs de pedra seca ens diuen que aquestes terres van ser habitades i explotades temps enrere. A poc a poc ens endinsem més en la vegetació i en la riera seca de Jafre. Parets calcàries ens fan adonar de coves i baumes i forats a la roca, com els Forats d'en Bori o Forats de Sant Bori, que va de fe dir-li un nom o altra. Dos enormes forats als que podríem accedir grimpant la roca, dos enormes ulls que ens vigilen talment la petita Melinda fantasma. Un paratge feréstec i un camí de còdols i herbes crescudes.

Continuem el corriol entre arbres despullats i mates ben verdes fins a arribar a una esplanada per sota de la Cova Negra. Una petita remuntada per trobar la cova i endinsar-nos-hi a través del forat a terra. Com uns nens petits, coms uns experts espeleòlegs, com uns amants de les sorpreses, en fem festa.

Hi ha qui és previsor i amb un frontal ens ajuda a entrar i recórrer un petit tram dins les entranyes de la terra. Les pedres agafen formes distintes, associacions estranyes d'animals i fantasmes, imaginacions terrorífiques de grutes protuberants, aventures infantils i reptes de velleses, aparicions de dracs traient foc.

Descendim de la cova amb la idea d'haver vist, cadascú, la nostra fantasia i retornem pel mateix camí fins a trobar la riera de Jafre que seguim. La humitat del lloc ens cala als ossos, els troncs i les pedres esdevenen relliscoses, les ulleres s'humitegen per les gotes d'aigua de les mates que anem sortejant. Si no fos perquè sabem del cert que som al Garraf, podríem ser a la Catalunya humida. Seguim tots en fila índia com uns exploradors. Trobem l'avenc dels Arcs, un sot profund al terra tapat per unes quantes branques; ha de ser dolorós caure-hi a dins!

El terreny embrossat de vegetació ens impedeix accedir a la bauma del Margalló. Des d'on som, a sota pràcticament, ni es distingeix. Hauríem de fer com a la selva i treure matxets i destrals per seguir el corriol que hi porta i desistim en l'intent; haurem d'esperar una mica de secada.

Deixem enrere la riera per continuar per una pista fàcil de seguir que ens duu fins la masia de la Fassina i des d'allà remuntem un corriol una mica abandonat, ple de branquillons secs que ens priven de caminar amb comoditat tot vigilant el fil elèctric que ens passa pel costat i els plançons abandonats, i arribem altre cop a Jafre sans i estalvis. Crec que la Melinda ha fet una bona feina.

Ja és l'hora de dir adéu a l'excursió oficial i podem retrobar el forat del poble, passejar-nos per les runes, descobrir, amb una mica d'imaginació, com era la vida aquí, entendre el perquè de l'abandó. Un munt de pedres, un piló de bigues per terra, uns forats de teulada i una ruïna total fan del lloc un veritable poble fantasma. La façana de l'església encara aguanta; dins s'hi pot veure l'altar i una bona part de teulada. Segur que a les nits fosques els estels s'hi fan un lloc. L'arbre del davant va perden les fulles grogoses i dóna idea d'un petit espai on es devien reunir els veïns a fer petar la xerrada un cop fora de missa, com en tantes i tantes esglésies i ermites abandonades. El campanar ha emmudit. Ja no hi ha vida a Jafre. 

Acomiadem el poble i la Melinda. Potser està millor aquí dalt que a baix amb tot el tràfec dels pobles de la costa; potser tornarem a fer-li una visita perquè se senti més acompanyada.

Després d'un dinar a la fresca, sota uns núvols grisos que es van acostant i ens espanten. Deixem els monjos tibetans, baixem la carretera de la urbanització d'Olivella, aèria i despoblada tenint el mar encalmat als nostres peus i l'horitzó lluent d'una posta de sol començada.

Desembre a Espiells

Una bona manera de començar el mes de desembre és arribar-se fins a Sant Sadurní d'Anoia, si pot ser, cosa que és difícil de preveure, un dia que les carreteres vagin una mica descarregades, sobretot si viviu al nord de Barcelona, aquesta capital que els de les comarques i ciutats del nord tenim aquí sota com un gra mal curat. Ja no és molest entra-hi i sortir-ne amb certa dignitat, és, senzillament que no s'hi pot circular ni travessar-la! Si algú em sabés dir alguna estratègia fiable per fer-ho, li faria cas! Jo crec, que com més invents fan des de la ciutat comtal, més ho espatllen.

Així i tot, valentes com som, aquesta vegada per anar a Sant Sadurní, ens hem arribat a Cerdanyola i passant per Sant Cugat, hem volgut agafar l'autopista cap al Sant Sadurní. Tres Sants que no ens han ajudat pas! Entre el col·lapse, les variants noves i antigues, els accidents i les obres a la mateixa entrada de l'últim sant, hem arribat tard a la cita per fer la caminada entre vinyes. Sort encara, que la responsable de la sortida era una servidora i no podien començar sense passar llista i signar els autògrafs pel centre, papers imprescindibles sense els que no es pot fer un pas.

Un cop passat l'ensurt i l'empre..., hem iniciat el recorregut entre vinyes en un dia assolellat i força fresc, que invitava a anar una mica lleugerets. L'aire d'hivern t'entra pels porus, et revifa i refresca el magí i et fa veure les coses més clares (per a posteriors sortides cap al sud).

Els ceps despullats de pàmpols destaquen en el terra marronós de camps llaurats o entre l'herba verda rivetejada de flors petites i blanques, senzilles, però també valentes i ufanoses d'aguantar la fresca. 

Al cap de poc de marxa, travessem el gual per sobre el torrent de l'Anoia, als voltats de la masia de Catasús. Ferms, decidits, apuntalant els pals a l'aigua i adequant els passos per les pedres planes, no sense fer una mica d'equilibris, aconseguim travessar tots sense cap incident remarcable. No s'ha ofegat ningú! A l'altre cantó ens espera, però, un petit tram de fangueig que salvem sense relliscar.

Remuntem un corriol entre pins i branques caigudes i tornem a trobar la pista, aquesta vegada, ai l'as, enfangada del tot. No hi valen bastons ni equilibris. Els marges del camí carregats d'esbarzers i mates, donen poc lloc per passar. Quan vols fer un pas, la bota, més que aixecar-se, es va ensorrant, relliscant cap al llot i te la mires, estupefacte i incrèdula que no la puguis dominar. Poses el peu de gairell, t'apuntales amb els pals, intentes no mirar on vas o mirar sense veure-hi solució, recordes que quan hi vas passar fa un any estava sequíssim, et ve al cap la imatge d'un bany de fang (pagant i tot, que ja és tenir ganes!) al mar Mort... I en un darrer esforç suprem, aixeques la cama, l'estires (amb gràcia, això sí!) i aconsegueixes avançar!

N'hi ha de més llestos que han trobat una drecera seca entre pins i, tot i que fan volta, arriben somrients i satisfets del seu enginy.

Un cop dalt dels plans de Bellestar se'ns obre la vista: tenim al davant la serra de Montserrat, altiva, solitària, retallada en el cel blau. Alguns ceps conserven encara les fulles amb els colors de tardor i la gent feineja entre les soques. Amb aquest paisatge arribem a l'ermita d'Espiells, tancada per una reixa i un mur que fa difícil de copsar-ne tot l'entorn. Suposo que ja deu haver de ser així, però és una llàstima no poder acostar-s'hi més! Envoltada de vinyes, d'escoles agràries i de viticultura, de quatre cases i del petit nucli d'Espiells, és un oasi tranquil que et porta a imaginar el passat i la història que deu haver viscut.

Sant Benet d'Espiells és una ermita romànica adossada per l'absis a una masia. Sembla que va ser fundada pels pares benedictins de Sant Cugat del Vallès. Ha vist l'evolució de les vinyes des del 986 fins els nostres dies: en aquests moments, la majoria de vinyes del voltant pertanyen a Juvé&Camps que n'ha fet una marca de vi blanc de qualitat. A manca de vi, nosaltres bevem aigua i fem "la mandarina".

Davallem cap al Maset d'Espiells, una torre ben conservada, envoltada, encara, de vinyes verdes una mica lluny del mar. El camí ens desemboca al polígon industrial del Mercadona. Tanmateix, un petit corriol herbat i amb el sol fent-se pas entre les branques dels arbres ens fa pensar que no el veiem i ens dóna la il·lusió de seguir, encara, a la muntanya. De fet, és un corriol planer ben tranquil i agradable que comunica de nou amb la pista que, pujant el torrent de l'Anoia ens duu al gual que hem agafat a l'inici. Observem que el fang no s'ha assecat, però passem ja més confiats i sense cap esquitxada remarcable.

Ara sí que ens agafa la pressa! Després de mirar el rellotge, d'haver vist tanta vinya i de donar la volta quasi sencera a les Caves Codorniu, accelerem el pas, que ja tenim ganes de provar el cava i, sobretot... ens esperen! És un esforç per l'asfalt, en una pujada continuada, a aquestes hores del migdia que el sol pica i que no hem menjat gaire. És anar seguint el google maps que en sap més que nosaltres, passant pels carrers de Sant Sadurní i controlant que tothom ens vegi per on tombem els que portem la davantera. Tan enfilada vaig, que de poc no em passo les caves, objectiu i fita de la caminada ràpida.

Aconseguim arribar tots amb mitja hora de retard, però ens trobem amb una acollida formidable i comprensiva dels propietaris de les Caves Maria Rigol Ordi, que ens expliquen la seva història i els secrets de l'elaboració i la producció del cava. Comencen a sortir copes buides que a poc a poc ens van emplenant de la beguda fina i amb les bombolles justes per passar a través de les nostres goles assedegades. Anem del rosat al jove i d'aquest al gran reserva sense ni un maldecap ni la pesantor de l'alcohol. Així i tot, hem de lamentar un desmai d'algú dels nostres: el cansament, la cava i el cava i les presses que he donat pel camí passen factura.

Sortim tard i, en una tarda freda, prenem alguna cosa sòlida per a acontentar l'estómac, que, a part de natura, també hi diu la seva, tot recordant allò que "no només de natura viu l'home" (i la dona, és clar!). I, per rematar-ho, algunes de nosaltres ho acompanyem encara amb cava, que ens han dit que no és bo fer barreges quan es tracta d'alcohol! Després, ja només ens queda la recerca del cotxe recorrent els carrers de Sant Sadurní de sud a nord i engegar cap a casa.

Abans, però, fem una visita a l'hospital de Vilafranca on el nostre company està ben cuidat i analitzat. Per sort, tot ha acabat bé i podem tornar a casa, fins i tot conduint ell mateix el seu cotxe, una màquina dificultosa d'arrencada!

A la gent del nord de la capital només ens queda travessar-la per aquest modern, actual, lluminós, fantàstic, i estret, túnel de les Glòries, que no "desescol·lapsa", ans al contrari, continua havent-hi les mateixes ganes de sortir d'una vegada d'aquí com passava als anys setanta i vuitanta i noranta i... Fem una volteta per Montgat i continuem, ja posada, a fer voltetes pels carrers de Badalona (on aconsegueixo aparcar en un quart d'hora, només!) abans de descansar a la butaca.

Cap d'any al novembre

Se m'ha acudit, avui, que puc fer l'escrit de finals d'any, ara que només falta un mes per acabar el desembre i el dos mil vint-i-u. No m'he begut l'enteniment, no! Ja ho sé que som a trenta de novembre. Però, he pensat, que podria anar fent, ara que està tan de moda anar a l'avançada. No m'agradaria pas quedar-me enrere i que ja em llegíssiu l'any que ve!

Ara que l'arbre de Nadal, si més no a Badalona, s'ha plantat a finals d'octubre, si no recordo malament, encara amb els anteriors regidors, tot i que no s'ha inaugurat fins l'u de desembre. Ara que els llums de Nadal s'encenen quan encara falta un mes pel 25 de desembre. Ara que ja ens podem passejar per les fires de Nadal, la de la Plana a Badalona o la de Santa Llúcia a Barcelona, tradicional a partir del 8 de desembre, però ja oberta abans d'aquesta data. Ara que les botigues presenten els aparadors de Nadal i llums i llumetes des de primers de novembre. Ara que fa dies que s'anuncien colònies per a dona i per a home, cotxes, nines i ninos. Ara que hem de somiar que ens toca la loteria o la grossa ja des d'abans de l'agost. Jo també vull fer la meva aportació anticipada!

És que penso que si espero gaire més i faig un escrit a finals d'any, potser arribaria tard. Preveure és viure! I a saber si llavors no m'enganxarà alguna mutació de les que abunden en molts camps i us quedeu sense el meu escrit.

Recordeu que ja celebrem Pasqua abans de Rams; les castanyes i els panellets ens visiten al setembre i les rebaixes comencen abans d'acabar l'any.

Vivim sempre pensant en el demà més que en l'avui. Els infants (i les infantes; ai, no!, aquestes no!) fan el preescolar pensant en la preparació per a la primària; i els i les de cicle inicial preparen el mig i aquests el superior. I els i les de primària, en conjunt, estudien per accedir a l'ESO i aquests pel batxillerat i la Universitat: totes i totes (o sigui, totis) per les feines que no tindran. I no passa només en l'ensenyament això! 

Prenem pastilles per si de cas ens poséssim malalts; ens assegurem la vida i la tranquil·litat per si de cas tinguéssim un incendi o un aiguat a casa o el mar ens engolís als que vivim a quatre passes de l'aigua, ara que són moda els terratrèmols, els huracans i els volcans, que fins i tot bategem les pluges que han caigut sempre o mirem de reüll l'ermita de Santa Margarida, ficada dins el volcà del mateix nom, a la rodalia d'Olot, per si se li acut de saltar pels aires, empesa per les flames i les diferents laves de les que avui en som coneixedors (i coneixedores).

No em digueu que no són mals temps! Vivim amb l'ai al cor!

No rigueu no! Aviat començaran a fer aquells programes de recordatori del que ha passat durant l'any, amb totes les desgràcies possibles i veurem les dotze campanades tocar a mitjans de juliol!

Fins i tot la neu s'avança! Que ja podem anar a esquiar abans d'acabar el novembre. I com que la calor arriba abans (mai s'havia vist!) anirem a la platja el mes de març.

I també he pensat, i això és el que m'ha fet decidir, que si esperava el trenta de desembre, potser el sistema se’m col·lapsava amb l'allau de gent que hi accedeix per dir-hi la seva; que tothom ho vol fer al mateix temps i com que no en queden satisfets, es descarreguen el programa i l'escrit cent vegades, per si els surt una coma fora de lloc. No sé quanta gent sabem o podem escriure, però segur, segur, segur, que sortiria una milionada més dels previstos! És que l'usuari (i usuàries), les persones, en definitiva, no sabem fer anar el magí des que ens hem convertit en ciutadania!

Crec que he fet un resum força complet. I si m'he deixat alguna cosa, que segur que sí perquè una ja té una edat i fa gala de manca de memòria, espero que m'ho digueu! Això sí, si us plau, que sigui abans d'acabar l'any!

Que tingueu unes bones festes, un bon Nadal i un millor any N
ou. Però, no patiu, que quan arribi la data potser encara m'atreviré a tornar-vos-ho a desitjar amb aquells "poemets" que any rere any faig per tots vosaltres (i totes, eh!); si estic d'humor, amb fotos i música. Però no me’ls demaneu pel maig, que a mi m'inspiren els arbres despullats i el fred i l'estufa als peus, i una sopa calenta

Records de l'Enric Garriga Trullols

L'Enric Garriga Trullols fou el cofundador, juntament amb Joan Amorós i Josep Maria Batista i Roca, del Cercle d'Agermanament Occitano-Català (CAOC). Aquest any 2021 hem recordat els deu anys del seu traspàs, el 17 de novembre del 2011.

Persona afable, una bona persona en diríem, tot un "senyor", que dedicà la seva vida als seus ideals i lluità per ells sense defallença. Per una nació occitana lliure, per una nació catalana lliure i per un agermanament entre ambdues nacions que comparteixen una història, una cultura i una llengua bessona. Ambdues nacions malden, encara ara per conservar la seva parla i els seus drets com a nació davant de dos Estats diferents i, realment, amb poca comprensió pels drets dels pobles.

Jo recordo el Sr. Garriga per a uns o l'Enric Garriga Trullols per a molts de nosaltres, així, amb el nom i els dos cognoms. Les sortides, els viatges i les activitats que es feien des del CAOC o des de l'IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana), del que també n'era president. DE fet, a casa, no diferenciàvem una cosa de l'altra (CAOC o IPECC). Uns viatges i unes sortides que no obeïen a sortides dites turístiques, ans eren sortides que permetien portar arreu el nom de Catalunya i d'Occitània. Recordo les anades a Montsegur, pels focs de Sant Joan, algunes vegades, nosaltres, la meva mare i jo, amb la tenda canadenca. La pujada fins al castell i la fotografia de grup a la creu occitana del prat. Els focs de camp a la nit, al prat dels Cremats, tot fent un cremat d'una altra mena i cantant i dansant amb música tradicional, amb els diables o els correfocs. L'anada als ajuntaments on sempre se'ns rebia oficialment.

Recordo les Pujades a Salau, amb els jeeps que et deixaven a mig camí, un cop acabada la pista apta per a 4x4. La satisfacció de tots plegats en arribar, les hissades de bandera, la vermella i la quadribarrada, els parlaments, les salutacions entre catalans i occitans compartint el formatge i el vi, la música i les danses i l'hora dels adéus tots en rotllana com un sol poble.

Les anades a Prats de Molló en homenatge a Francesc Macià, al Coll de la Manrella en homenatge al President Companys, a la fira de llibres de Montoliu, al coll de Panissars a celebrar una de les poques victòries dels catalans, a les Illes Formigues, tot tirant flors a l'aigua de mar, a la Bigorra, a Mende, al Carnaval de Llimós, a l'Aquitània, a la Dictada catalana de Perpinyà, els Caps d'Any, a Prats de Rei, a la Porta Catalana de Salses, a les manifestacions del Correllengua de Perpinyà o Carcassona o Montpeller, la Flama de la Llengua Catalana, Trobada al Pi de les Tres Branques..., i tants d'altres. Ja a l'autocar aprofitava per donar-nos lliçons d'història o llegir-nos els seus escrits, allò que volia que tots tinguéssim clar, sempre des de la seva òptica de persona independent de partidismes i cap a un mateix objectiu: la independència.

Fins i tot, els darrers anys setanta vam fer campanya, a Badalona, com a col·lectiu independentista i Casal de la Pau, per les eleccions al Senat on es va presentar, com en Xirinacs i en Barrera de diputat; altres dos homes d'una vàlua excepcional, al meu entendre. No va sortir senador, va sortir el Xiri, que també els va omplir de maldecaps amb el paquet d'esmenes a la Constitució espanyola; esmenes de les que no en van fer gens de cas, per descomptat.

El recordo tranquil, pausat, amb una cartera a la mà i una gavardina llarga; tot ell paciència i bon fer, sense immutar-se en molts moments, que ja tenia la seva dona que era tot nervi i el volia fer córrer! Sempre amb una paraula amable, però enfadat amb els que no entenien el seu treball, com el tema del túnel de Salau, i vivien la lluita engegada com una carrera per fer punts en política o en ambició personal, que, d'aquests, n'hi ha a tot arreu.

El veig encara amb una llibreta petita anotant els assistents als actes que organitzava per, després, fer un llistat que posava en aquells resums que enviava a socis i simpatitzants: "com més siguem, millor!". I ens apuntava sempre a nosaltres dues, la mare i la filla de Badalona, la Fornaguera, un cognom que sembla que fa gràcia a força gent. També l'Arcadi Oliveres m'anomenava sempre a mi la Comas Fornaguera. Ens apuntava tant si anàvem amb la gent de l'autocar com si anàvem nosaltres dues en el cotxe propi, seguint l'autocar, quan la meva mare ja no li era tan fàcil pujar i baixar.

Ens vam arribar a apreciar molt. Recordo que vaig voler comunicar-li la mort de la meva mare, en fa deu d'anys, també, el març del 2011, i no el vaig trobar perquè era a Madrid lluitant. Quan hi vaig poder parlar, em va fer la sensació que li havia sabut molt de greu de no ser-hi. I li vaig agrair. Deu anys tots dos; sempre els he associat per aquest fet.

Aquests dies, hem fet un petit homenatge a la seva persona des del CAOC i ha estat un honor per mi presidir-ho. Uns actes senzills, sense escarafalls, crec que com hauria volgut.

No tenim el seu prestigi, ni la seva sabiduria, ni la seva perseverança, però sí que en tenim el record i l'exemple i l'objectiu d'aconseguir, o més aviat que algun dia es pugui aconseguir, la independència de Catalunya. I la d'Occitània encara que estigui més lluny. I puguem fer realitat el somni de tantes persones que hi han lluitat, personalitats o no, anònimes moltes d'elles i per les que seguirem lluitant.

Així sia.