Marmellar i els seus misteris

Avui, un poble abandonat més. Aquesta vegada al Baix Penedès, al terme del Montmell, amb sortida des de Castellví de la Marca i concretament des de les Cases Noves de la Riera. 

Ems hem trobat a La Múnia per fer un esmorzar de ritme tranquil i relaxat. Oh!, no us cregueu pas que hagi estat un esmorzar de forquilla, només un esmorzar de cafè amb llet i magdalena, que s'ha anat escalfant a poc a poc, amb aquell ritme amb el que no estem acostumats els que venim de ciutat gran, sempre amb les nostres presses i les nostres cabòries.

Hem portat el cotxe fins a les Cases Noves de la Riera i hem aparcat, també, al nostre gust. Encara bo que el camió de la llenya ha arribat en aquell moment i hem pogut retirar els cotxes i ficar-los en un lloc més segur. Si no, quan haguéssim tornat els haguérem trobat fets ferralla per la llar de foc.

Sobre nostre, el Castellot, una torre encimbellada, gentil guardiana del pàrquing. Hem començat l'itinerari amb un bon sol; un sol que ja presagiava un dia calorós. Segons sembla, el primer dia calorós de l'any: vés, si no hagués pogut esperar un poc més! Així i tot, l'inici tot travessant la riera de Marmellar ben seca ha estat un inici planer, pedregós, però planer. hem anat seguint la riera un bon tram, una riera que, segons el mapa, és una línea blava d'aigua, però segons la nostra caminada és un pedregar sec que fa temporades que no arrossega ni una gota. Potser, quan plou, comença la rierada.

Enfilem un corriol entre el bosc de pi blanc, llentiscle i estepa blanca i negre, tot passant per la Font de la Roca Vidal. No en sabem trobar el brollador, ni en veiem gaire humitat. Així i tot, segons el wikiloc que segui, per cert, molt ben explicat, és una captació d'aigües, possiblement subterrània. El corriol desemboca en una pista des d'on albirem, sobre els nostres caps, el castell de Marmellar, una paret recte de merlets ben traçats que s'alça altiva i imponent. la calor ja es deixa sentir una mica més en aquestes dates de mig maig.

Aviat iniciem la pujada al castell de Marmellar sota el sol i, un cop dalt, ens arrecerem a l'ombra de la seva paret per fer un bon traguet d'aigua i prendre fruita ben sucosa. Un bon descans que s'agraeix. Abans de marxar, però, cal entrar a l'església de Sant Miquel, força ben conservada, amb un teulat sencer encara que l'interior l'hagi guanyat la runa. Un rosetó sobre les pedres de l'altar i una creu sobre la porta. L'església, situada dins el recinte del castell, tingué funcions defensives i fou edificada, en part, sobre la roca. Una joia per veure,  visitar i cuidar! Les antigues pintures romàniques estan exposades al MNAC. Des del castell gaudim d'unes magnífiques vistes en aquest dia clar; cap al sud-oest, treu el cap el campanar del poble de Marmellar, el nostre següent objectiu.

Continuem l'ascensió cap al poble deshabitat de Marmellar per un corriol ombrejat entre pins i faigs i marfulls. Sort d'aquest caminoi que va agafant alçada suaument i ens ofereix ombra perquè si haguéssim agafat pista haguérem quedat ben escaldufats! Així, tot i pujada, l'estona se'ns fa més passable fins a arribar a tenir a la nostra dreta el campanar altiu de Marmellar on encara hi queden les ceràmiques verdes que llueixen sota el sol.

Aquí comencen els misteris de Marmellar amb la troballa d'una noia jove que fou assassinada el 1993 i han dotat a l'església una falsa fama esotèrica. Nosaltres no en trobem ni rastre i el misteri és el fet de poder observar com l'església, sense sostre, amb l'estructura com una carcassa, encara aguanta dempeus als nostres dies; esperem que sigui per molt de temps! Els dos crims de Marmellar van sortir a molts diaris de l'àpoca i tothom se'n va fer ressò, una fama que perseguirà sempre el poble, aixecat dalt d'un turó amb vistes a Montserrat. Les cases aguantes força i fins i tot n'hi ha una que exhibeix una puntada del bar la Parada per fer-nos venir desig de cervesa fresca. L'església molt gran, esquelètica i darrere seu el cementiri amb les tombes profanades, ves quina ocurrència! 

Amb aquest dia de calor, ens arrecerem a les ombres que trobem i fem el dinar tranquil·lament, sense témer res, ni morts, ni crims, ni difunts que surtin de les tombes, ni trobades esotèriques. Només ens adonem que estem dinant sota un cercle difuminat que protegeix el sol, talment una Àurea que assenyala calor: serà això un presagi de misteri? Recorrem el poble: la masia, l'església, la cuina, el cementiri i fem les fotos de rigor.

Després d'un bon descans ens espera la baixada. Però primer, ens acabem d'enfilar a les cases de la urbanització Talaia Mediterrània on assolim la cota més alta de la jornada, uns 600 metres sobre el nivell del mar, "con vistas al mar", diuen les propagandes d'urbanització mig deixada. Sí, al fons, la ratlla de l'horitzó del mar, i a prop, una zona seca de pi envoltant les cases enfilades a la muntanya. Una urbanització que recorda els temps de furor d'escapada cap a les urbanitzacions, quan molta gent, per escapar de la ciutat, es tornaven a retrobar tots en carreteres i carrers sense sortida, en parcel·les assedegades d'aigua, en problemes de clavegueram, però, això sí, fruïen de la natura i tornaven en llargues cues de diumenge per descansar tota la setmana. Passem per davant d'una curiosa construcció. Encuriosida com sóc, trobo el misteri: resulta que és una aparatosa Ràdio Balisa d'Aena.

Voltem el Puig Rodó al final de les cases i iniciem la baixada per un camí pedregós i relliscós que ens fa mirar a terra a cada passa. Al capdavall, el camí es va suavitzant i ens retrobem en una parada a l'ombra per confirmar que tothom ha pogut baixar sense gaires dificultats, amb unes quantes relliscades i reverències de genoll, però sense grans destrosses. La pista continua baixant amb aquelles pedretes relliscoses que molesten tant i passem per sota la torre de Can Pascol, ben rodona per una banda i esbotzada per l'altra, destacant el gris de les pedres en un sotabosc verd i gemat de primavera.

Aviat retrobem la riera seca de Marmellar i ens un revolt, se'ns apareix la torre del Castellot, altiva dalt la cinglera. qui encara tingui ganes de pujar i baixar li queden alguns kilòmetres i un sol de justícia. En tot cas, ja tornarem en temps de fred, que així ens escaldarem. No neguem que les vistes des de dalt deuen ser fantàstiques.

Assedegats i somniant amb unes quantes clares i cerveses, encomanem als més lleugers que comencin a fer la comanda al bar de la Múnia que, quan arribem, les tinguem preparades! Al final, hem pogut comprovar, com sempre, que no sabem ben bé els quilòmetres que hem fet, ni el desnivell, perquè tot depèn del GPS, del Wikiloc o de l'andròmina que porteu a sobre; pel cap baix, serien entre 14 i 17 km, que no està malament, i entre unes 500 i 600 i escaig de desnivell. Deu ser un altre dels misteris de Marmellar!

I en un ambient de molt bona companyonia, ja pensem en el següent poble per descobrir, amb misteris o sense.

Us deixo amb un vídeo d'un programa Espai Terra que va fer TV3 sobre Marmellar. Que en gaudiu!

Sant Ponç

Avui, Sant Anastasi i Sant Ponç.

Records d'infantesa plens d'espetecs i de dolçor. 

Espetecs de la vigília, quan anàvem a veure cremar el dimoni a la platja, Entremig de la gent, mirades d'infants entre caps sempre més alts que t'ho tapaven tot. Començava a cremar amb una espurna que s'anava fent grossa i grossa i, aquell ninot que havia estat uns dies d'esquena al mar, anava ensenyant les costelles i s'anava doblegant de dolor; anava caient a trossos a la sorra mentre s'alçaven els coets: llums, espurnes que s'enlairaven i queien al mar, algunes sobre les palmeres de la Rambla, entremig dels oh!, i els aplaudiments. Feia pena veure'l cremar, però ens deien que amb ell, es cremaven totes les pors de l'any i es renovava la vida, talment la festa ancestral de renaixement de la primavera. Els trens passaven xiulant, a poc a poc, els de càrrega i els de fum, i, ara, els elèctrics, que deuen haver sentit pena per aquest dimoni il·luminat d'aquest any.

Tornàvem a casa caminant entre tanta gent i sentint encara la ferum del foc i les cendres.

De més jove, en edat laboral, aprofitàvem la majoria d'anys la festa i els ponts per marxar, enduent-nos el sant i el dimoni amb nosaltres, cap a Timoneda o cap a cal Julià, que estàvem en edat laboral i esperàvem l'Anastasi per gaudir més de la natura. Ara, amb els anys de placidesa ja no marxem; anem a la platja a saludar-lo cada any i li dediquem un escrit. Però ja no som amants de la gent, que els caps continuen sent més alts, i sentim els espetecs des de casa, que sembla que t'entrin al pati. Tres trons: pum..., pum…,  pum... i fins l'any que ve!

El dia del sant, aprofitàvem per anar a Barcelona, que per a la gent de comarques, segueix sent una festa. Ens mudàvem una mica, una mica només!, i anàvem a la Fira de Sant Ponç, al matí, al carrer Hospital. Ho recordo també, pleníssim de gent. Olor d'herbes, dolç tot com la mel, fruites confitades, regalèssia i sidrals. Colors i dia assolellat i rialler. Portàvem algun pot per omplir d'aquells nèctars i aquella dolçor. Sempre tornàvem amb carabassa confitada i taronja amb almívar i cireres regalimant. I bresca! A mi m'agradava la bresca; xuclar-la i extreure'n la mel que hi quedava, que tenia encara gust d'abelles.

Dinàvem i alguna vegada anàvem al cinema, a Barcelona!, i en sortir berenàvem en un bar del carrer Santa Anna que feien uns entrepans bons i econòmics. I tornàvem amb el tren, amb els peus escaldufats. Quedàvem cansats! I sèiem a sopar i ens adormíem a la taula el meu germà i jo. L'endemà a treballar i a col·legi. Tot plegat com un ritual. I quedaven sobre la cuina aquells pots de llaminadures que a poc a poc anaven desapareixent. Un tast pels sentits, això era Sant Ponç. I com un dia especial, de trencar la rutina i de gaudir de les poques coses que hi havia llavors, però que eren viscudes tan intensament!

Després, quan va ser l'època de fruir més dels dies de festa, a Timoneda o a Cal Julià, jo sabia que era el temps de la farigola i del romaní i anava a collir-los com un petit homenatge que li feia al Sant Ponç, i a la meva infantesa. I era tan sa fer tot això! Els anys passaven amb les seves rutines i es creaven uns hàbits i esperaves Sant Anastasi i el dimoni i Sant Ponç i Sant Joan i les vacances..., i recomençar cada any. Jo crec que et donava certa seguretat de vida coneguda i de dies diferents i especials que agraïes. Una continuïtat que et feia sentir viva i una il·lusió per allò que tornava i recordaves i una esperança de tornar-ho a viure. I poder donar les gràcies d'haver-ho viscut.

Aquests dies tenien llum pròpia. Com la dels focs.

Continuarem esperant el dimoni del 2023 i aquest any, anirem a la fira de l'Arrop a Badalona el diumenge vinent. 

Però, l'any que ve tornarem a Barcelona, a Sant Ponç, per portar carabassa i bresca i cireres confitades i un pot de mel! Pels anys que ens queden.

SANT PONÇ

Al carrer de l'Hospital

hi ha un racó que m'enamora

on la llum frega suau

camamilla i ruda alhora

 

Raig de llum, solet de maig,

que beses la farigola

entra ja pel finestral

i porta l'olor de fora.

 

Regalèssia i codonyat,

sàlvia, arrop i tarongina,

romaní, menta, sidral

i bresca de la mel fina.

 

Sol de maig aquí al Raval

que al tardet tot ho il·lumines,

has portat amb el firal

tot l'aroma d'englantines

                                          Josep Fornés

Badalona i el dimoni il·luminat

Aquest any no ens podem queixar: se'ns ha fet la llum! Se'ns ha donat amb escreix, vaja! Ara, que, amb aquesta bombeta antiga de no sabem ben bé quanta potència (de 40, de 60, de 100?) no sé pas si acabarem il·luminant gaire aquesta ciutat que mig camina a les fosques. A les fosques per què tothom intenta estalviar el rebut; la llum no sé, però el rebut si, que sembla que tenim guerra cap allà l'estepa soviètica i, ara que el món és tan global, globalitzador i globalitzat, ens arriba tot en aquesta punta de platja del Mediterrani.

I, per assegurar la il·luminació, o sigui, que tots estiguem ben il·luminats, ens han posat un dimoni amb la bombeta de la que no en sabem gaire la potència, però deu ser molt forta i molt bona, perquè el vigilant amb banyes que la té ben agafada amb la seva mà esquerra —deu ser per si un cas ell es queda a les fosques quan el tren ensopegui amb la catenària o amb algú que ha perdut la llanterna i la busca per les vies, que tot pot passar sense il·luminació—, porta un bon feix de bitllets a la mà dreta, feix que deu haver guanyat a cabassos: s'entén que deuen ser els nostres bitllets, suposo jo.

Nosaltres, vinga i vinga, cada dia pensant quan obrim el llum, quan engeguem la rentadora, quan planxem tot mirant la tele o quan endollem l'ordinador o la torradora o carreguem el mòbil, perquè a hores d'ara, tot va a través dels fils gràcies a l'invent que va fer al segle XIX el senyor Thomas Alva Edison (inventor oficial segons els cànons), que no va arribar a temps de treballar en una de les nostres benvolgudes empreses elèctriques i va ser una pena, perquè igual ara podria fer l'invent de viure altre cop a les fosques i sense tantes preocupacions d'arribar a finals de mes, que, dic jo, que els nostres avantpassats també s'hi veien prou amb una espelma o amb una teia que durava més i il·luminava castells, passadissos i masmorres. O amb un ciri gros, d'aquells que diuen "pasquals".

No oblidem que ja a la dècada dels 600 aC el filòsof grec —això només ho poden fer els filòsofs i, sobretot els grecs quan contemplaven com posaven pedres als seus monuments—, el filòsof grec, deia, Tales de Milet va observar —això era, doncs, la feina que feien els filòsofs—, que fregant una vara d'ambre amb una pell o amb llana, s'obtenien petites càrregues (efecte triboelèctric) que atreien petits objectes, i fregant molt de temps, podia arribar a causar l'aparició d'una espurna. I, d'espurnes vivim!, això sí, uns més que altres!

Naturalment, l'electricitat evolucionà al llarg dels temps i tenim una colla de senyors, que tampoc van poder treballar a les elèctriques, però que sí que en sabien, senyors com ara: William Gilbert, Otto von Guericke, Du Fay, Pieter van Musschenbroek (ampolla de Leiden) o William Watson, Luigi Galvani, Alessandro Volta, Charles-Augustin de Coulomb o Benjamin Franklin, André-Marie Ampère, Michael Faraday o Georg Ohm, que ens van anar portant cap al miracle elèctric, miracle per a alguns més que per a d'altres!

Més tard, el senyor Samuel Morse, també ens oferí la possibilitat de comunicar-nos pitjant un dit sobre unes tecles, capacitat innata que conservem encara avui en dia, i arribem així als temps de la revolució industrial i dels senyors Zénobe Gramme, Nikola Tesla, Frank Sprague, George Westinghouse, Ernst Werner von Siemens, Alexander Graham Bell i sobretot Thomas Alva Edison que han omplert les nostres vides d'electrodomèstics i de llum!

Ja ens informa la Viquipèdia que: "L'impacte cultural del que Marshall McLuhan va denominar edat de l'electricitat, que seguiria a l'edat de la mecanització (per comparació a com l'Edat dels Metalls va seguir a l'Edat de Pedra), prové de l'altíssima velocitat de propagació de la radiació electromagnètica (300.000 km/segon), que fa que es percebi de manera gairebé instantània. Aquest fet comporta possibilitats abans inimaginables, com la simultaneïtat i la divisió de cada procés en una seqüència. Es va imposar un canvi cultural que provenia de l'enfocament en "segments especialitzats d'atenció" (l'adopció d'una perspectiva particular) i la idea de la "consciència sensitiva instantània de la totalitat", una atenció al "camp total", un "sentit de l'estructura total". Es va fer evident i prevalent el sentit de "forma i funció com una unitat", una "idea integral de l'estructura i configuració". Aquestes noves concepcions mentals van tenir gran impacte en tot tipus d'àmbits científics, educatius i fins i tot artístics (per exemple, el cubisme). En l'àmbit de l'espacial i polític, "l'electricitat no centralitza, sinó que descentralitza... mentre que el ferrocarril requereix un espai polític uniforme, l'avió i la ràdio permeten la major discontinuïtat i diversitat en l'organització espacial".

No em digueu que tota aquesta explicació conceptual i pràctica no es mereix un rebut de l'electricitat a l'alça! I més en un any amb tants dosos! El 2022! No veieu que tenen forma de bombeta? Ah, doncs jo sí que ho veig! Hum, de matèria tancada potser no, oi?

Doncs, a Badalona, estem al dia. Amb il·luminació! I el nostre dimoni d'aquest any postpandèmia i  immersió en una guerra que ha arribat fins les nostres latituds, ens vigila il·luminant-se amb una bombeta i fent diners; això sí, només ell, que li cauen a la sorra i tot!

Ah!, i no hem parlat gaire de la bombeta! Però si aneu a una de les pàgines web de les nostres molt valorades empreses elèctriques, us en donaran tots els detalls. Ja diuen ells mateixos a les primeres línies de la seva explicació que: "La llum realment no la va inventar ningú. Existeix tal com existeix la foscor o la matèria". Fixeu-vos-hi bé: la llum existeix com existeix la foscor i la matèria! Ho enteneu: foscor i matèria! O sigui, foscor igual a no bombeta, a no capacitat de pagar el rebut (més uns que d'altres) i matèria, igual al saquet que porta el nostre dimoni amb banyes a la mà dreta! De foscor és fet l'home (i la dona), la majoria; i de matèria són fets alguns homes i dones quan entren per una porta giratòria i no en surten més.

Si us llegiu tota la informació de la pàgina esmentada i arribeu al final, cosa que us recomano, acabareu amb un bon consell. Tal com diu l'exemple de la nostre empresa elèctrica, no pas l'única:

I l'últim i decisiu geni: tu.

"Perquè tan important com haver fet possible que avui tinguem llum és saber-ne fer un bon ús. És a dir, triar les tarifes més adequades i compatibles amb la nostra vida, ser respectuós amb el medi ambient, consumir de manera intel·ligent i responsable... i, en definitiva, deixar que el compromís per continuar creant un món millor també vegi la llum".

 No em digueu que no és il·luminat, això!

Però, no us voldria preocupar més: gaudiu de la festa, gaudiu del maig, gaudiu de la platja i dels carrers de Badalona, tant de dia amb la il·luminació com de nit amb la foscor. Rieu, passegeu, feu fotos amb els mòbils carregats i les màquines de fotografiar elèctriques (assegureu-vos d'haver-les carregat!), alceu el cap sota la bombeta del dimoni per si cau alguna matèria en forma de moneda i, sobretot, porteu un misto per si s'apaga la bombeta!

Sempre amb vosaltres una badalonina poc il·luminada.

La ginesta altra vegada

 La ginesta

(Ja de petit [...] aquella olor de ginesta em 

feia olor de Catalunya; què hi fareu? 

Era catalanista de la ginesta. [...] 

Ja podeu desar tots els vostres arguments.

Catalunya és Catalunya perquè fa olor de ginesta)

Floriu, floriu, ginesteres,
dalt dels monts, davant del mar,
enceneu's-e com fogueres
al sagrat de cada llar.

Les fogueres catalanes
ja flamegen dalt del cim:
son les flames sobiranes
d'aquell foc que tots tenim.

Per la costa, a grans esteses,
tot el ginestar fa llum:
les candeles són enceses,
totes flaire i sense fum;

una llum que llença flaire
des dels monts avall del mar,
i de l'aire en fa el nostre aire
que és tan bo de respirar.

En la flor  de la ginesta
Catalunya m'ha parlat;
m'ha parlat de la gran festa
                          de la nostra llibertat.

 

 

 

  JOAN MARAGALL  

           

 

Castellruf: un poblat

Ha començat el maig i amb ell les darreres oportunitats de moure's per la Conreria, que els dies ja són llargs, però el sol escalfa i les pujades per aquesta terra de sauló són més dures sota el sol que crema.

Encara hem sigut a temps de fer una mica de volta, en un dia assolellat. Ens hem arribat fins el poliesportiu de Tiana i, d'allà, començar la pujada entre estepa blanca i estepa negra florides, lli, amb les petites flors blaves, l'olor de ginesta i el cant dels ocells abans de migdia. La Conreria té molts racons per descobrir, però, s'hi ha d'anar en temps de fred, que l'hivern és benigne a les nostres contrades i, en canvi, l'estiu es fa notar. Avui, un dia esplèndid, amb el cel net de núvols i el mar quiet i plàcid, talment un reflex de plata, amb alguna vela solcant les ones.

Abans d'arribar dalt, passem pel "Cementiri dels Empestats" o "Cementiri del Còlera" o "Cementiri de la Pesta Groga". Un recordatori que d'epidèmies n'hem viscut sempre i no sempre amb les millors condicions. Tant que hem patit per la COVID dels nostres dies, no sé què en pensaren els morts de la febre groga! La calavera i el rellotge de sorra esculpits en relleu a la pedra ens parlen de patiment, de morts i de vida breu; ens parlen de l'acceptació del dolor i de la mort en aquesta vall de llàgrimes; però, ens parlen també de l'esperança d'un futur que podem aconseguir entre tots. 

Hem deixat enrere el Cau, aquest restaurant tan nostre, que ens porta records d'infantesa quan hi anàvem amb la motxilla i la carmanyola i ens despatxaven begudes i sèiem al pedrís després d'una caminada o tornant de la Font de les Monges, ara ben malmesa. Seguim la pista cap al Turó d'en Galceran, tot admirant les torres dels primers estiuejants que descobriren el lloc; alguns d'ells, un cop assolida la jubilació, s'hi han quedat a viure, que els aires són més sans i el ritme més calma que a la terra baixa. 

Aviat arribem al turó: un mirador sobre l'àrea metropolitana. Montjuïc, el Tibidabo, Montserrat i Sant Llorenç del Munt, tot ells fermes sentinelles de l'aigua mediterrània. Reprenem forces, bevem i mengem fruita i verdura fresques i saludem els pocs caminants que pugen en un dia laborable. 

Prenem la pista pel darrere del turó i... cap avall que fa baixada! El solc aixaragallat que ens porta cap a la font d'en Gurri, se'ns acut que cada vegada és més profund. La font continua neta de brutícia, però sense ni un goteig d'aigua. Així i tot, és un bon lloc per descansar, per observar l'arbre que encara aguanta malgrat les poques branques, per xerrar una mica i per pensar en temps passats.

Comencem a baixar i... baixem molt! La pista va fent revolts en continuu descens: anirem a parar a Martorelles? No! Deixem pas a ciclistes que ni en sentim la fressa i ens passen com aquell que res, amb un soroll somort de rodes i sense ni un adéu. Abans de la Font de la Mercè, amb la torre del castell de  Sant Miquel de Martorelles al davant nostre, agafem un corriol a l'esquerre que ens enllaça amb una pista de pujada, ara sí! Una forta pujada que ens fa preguntar per què hem baixat tant si hem de remuntar, però ja ho té la muntanya, això! Hi ha gent que m'ha fet més d'una vegada el comentari: i per què pugeu si després heu de baixar? Això no obstant, la satisfacció d'haver pogut arribar a dalt i observar el paisatge als teus peus, no té explicació possible.

Arribem a la cruïlla que ens porta cap al poblat ibèric de Castellruf. Una altra pujada entre rocs i terreny esllavissat que ens fa bufar una mica, Així i tot, la vista és preciosa tot veient la Conreria i Montserrat altra vegada, que es distingeix des de tot arreu la muntanya serrada, i la plana del Vallès sota nostre. El poblat de Castellruf un xic abandonat, que crec que cada vegada que hi pujo hi veig menys pedres a les poques edificacions que queden. Als ibers els agradaven els llocs alts, amagats de la costa i els perills del mar, sempre a punt de defensar-se. El poblat dóna tota la volta al turó i s'endevina que havia de ser gran i amb gent: Ara, quina mandra pujar i baixar cada vegada!

Baixem amb compte de les relliscades i sense prendre mal. Ara ho trobem més fàcil! Ens acostem al dolmen de Castellruf. degudament senyalitzat i ben conservat i ens imaginem els ibers anant i venint del turó al coll. Nosaltres preferim viure més a prop de la plana i estalviar-nos tantes anades i vingudes, més que res pels genolls, que passen factura i per la calor, que ens aixafa.

Retornem per la pista cap al turó d'en Galzeran, que passem per baix i arribades al Cau, emprenem el camí de tornada cap a la Font de l'Alba que ara ens sembla, també, de més bon fer. Buidem l'aigua que ens queda de la cantimplora i arribem al poliesportiu d'on hem sortit. Sort, que a partir d'aquí, anem motoritzades i podem acabar de baixar ben assegudes a un cotxe com Déu mana! Les amigues d'avui només hem començat aquest cicle de caminades; esperem retrobar-nos per fer-ne més.

La Vall d'Àssua

La Vall d'Àssua és una petita vall, reclosa entre muntanyes, amb pobles també petits arrecerats als vessants de les muntanyes, que semblen mig penjats, amb els seus carreres estrets i costeruts, respirant tranquil·litat. Quan la gent de baix a mar et pregunta on has estat i anomenes els pobles, tots fan cara de sorpresa, tot buscant al  magí la ubicació correcta: Bernui?, Olp? Saurí?, Altron?, Llessui? (ah, això comença a sonar!), Sort!: Ah, sí! Ja!, contesten tot fent cara d'entesos. Sí, la vall està entre els municipis de Sort i Rialp, enfilant-vos una mica pel cantó esquerre. Limita amb la Vall Fosca i el Parc de Sant Maurici i Aigüestortes, noms més coneguts, i la conca del Noguera Pallaresa amb els esports d'aventura per les seves aigües. Al davant, les pistes de Port Ainé i al seu darrere Sant Joan de l'Erm. El punt més alt és el pic de Mainera al que li fan companyia el Montsent de Pallars i el Monterroio, uns cims emblemàtics per la gent de la contrada i que tens sempre a la vista com a sentinelles i defensors de la vall.

Uns dies a Altron us ofereixen una calma que guareix l'estrès, les ferides que tingueu i els problemes de la gent de la plana.

Un paisatge ple de barrancs, bordes i torrents de muntanya amb els que us acabeu familiaritzant: Rellos, Boloduixos, Pamano, Tieso, Rions, el Salto, les bordes de Llessui, els pobles de Llessui, Altron, Sorre, Bernui, Saurí, Caregue, Surp amb la seva església destacable, Rodés i Escàs i més enllà, Olp, Enviny, Pujalt. I llocs solitaris com Castellviny, que sembla un castell amb la seva església coberta d'heura o com Meneurí, amb les runes de l'església sobre d'una roca que sembla que la llanci cap als prats i cap al cel.

Unes caminades i visites pels pobles amb els gossos que us reben i us acompanyen un tram de camí, amb quantitat de ramats d'ovelles —que feia temps que no en veia tants!—, ermites  com la de Sant Salvador d'Olp, esvelta dalt d'un turó, i el Santuari de la Mare de Déu de la Muntanya, prop de Caregue, on heu de fer tres voltes a l'edifici tot mussitant un desig.

He enganxat uns dies de calma, sense la pressió i acumulació que deu haver-hi per la setmana santa o l'estiu; uns dies de feinejar als camps i portar les ovelles a redós dels camps; uns dies de neu encastada encara a les muntanyes del voltant, de sol i núvols que juguen amb el verd novell dels arbres, la verdor dels camps, el florit dels marges dels camins i els corrents d'aigua dels rius i barrancs baixant alegres cap a la plana.

Una estada a Altron, a l'hotel Rock, amb una acollida i unes atencions d'agrair. Una estada plena de natura i d'història que us recomano fermament. Per això, cal que us deixeu un temps per caminar en companyia d'un bon llibre, si pot ser de la Maria Barbal, per reviure els llocs novel·lats i, si podeu, amb el llibre "Catorze generacions d'una casa pairal del Pallars" de Montserrat de Moner, un compendi molt ben treballat sobre una casa (casa Subirà d'Altron), les generacions que hi passaren des dels Julià, els Subirà i els Moner, però, també, un llibre d'història de la pagesia, de la vall i la seva transformació social i econòmica. Un document imprescindible per a conèixer millor les nostres arrels.

També podeu portar altres autors sota el braç, a part de la Maria Barbal amb "Mel i metzines" o "Pedra de Tartera" o "País íntim";  Jaume Cabré i "Les veus del Pamano"; Josep Virós amb "Verd madur" o les obres de Ferran Rella i Josep de Moner.

Podeu caminar per la multitud de senders, pistes i corriols, badar pels camps i prats o al costat del riu, passejar pels carrers dels pobles... i si voleu més gatzara, us arribeu a Sort el temps just de fer un cafè i tornar.

Si encara teniu ganes de voltar més, arribeu-vos fins les pistes de Port-Ainé en temps de no neu, per dir-ho clar, encara que necessitin esquiadors per fer marxar l'economia, i, sobretot, no deixeu d'acostar-vos fins a Romadriu: quatre cases i una esglesiola i la font de l'Escopeta que recorda els republicans que fugien per aquestes terres. Un lloc on tornar per fer caminades o travessa fins a Sant Joan de l'Erm.

Tot un món que demana calma i temps i placidesa i saber mirar i observar. I saber parar. I tenir l'esperança de poder tornar.