Selmella i Saburella

Dos castells ben diferents. Un itinerari comú pels pobles abandonats de la geografia catalana.

Un, encimbellat en un petit turó, talment una mica un niu d'àligues. L'altre en un turó boscós, molt més assequible. 

Un, amb una història de possessions, d'amors i desamors, dels catalans i els sarraïns en unes terres de frontera. L'altra, un castell de guaita, de construcció posterior a la Reconquesta.

Tots dos, però, a la comarca de l'Alt Camp, en el que s'ha anomenat els castells de la Marca, antiga frontera a la vall del riu Gaià. Tots dos units en una mateixa excursió; un amb el poble abandonat a sota, l'altre, dreçant solitària cap als núvols la torre que prou bé que aguanta.

El castell de Selmella s'alça en un espadat de 828 metres, des d'on es veuen les runes del que va ser l'antic poble de Selmella. S'hi pot arribar des de Vallespinosa, un poble que e troba al terme de Pontils, a la Conca de Barberà; també podem arribar-hi des d' El Pont d'Armentera, a L'Alt Camp. Nosaltres avui hem anat fins al Pont des d'on s'agafa una carretera local que no porta enlloc. Es pot deixar el cotxe a Cal Figueres i començar la pujada de la pista que, entre revolts suaus, ens ofereix unes magnífiques vistes dels dos vessants de la Serra Morena, que, aquí, pren el nom del Peny de Selmella. Ens trobem amb un dia rúfols, uns núvols ben grisosos que no ens han anunciat pas pluja i un vent fort. La temperatura fresqueta va bé per pujar. Ens anem abrigant tot i que al cap de poc, amb la pujada, i malgrat el vent, ens hem d'anar traient algun abric.

Arribem primer al castell al que s'hi entra per una porta excavada a la roca i s'hi pot pujar alçant bé les cames per les roques, però sense cap perill; això sí, no us refieu de totes les pedres, perquè n'hi ha de ben descalçades! Dalt, l'espai és reduït, però ens hi encabim tots al voltant del Lluís i el Josep, amb les caputxes posades i els mocadors al coll, que l'aire no se'ns emporti tots els cabells que ens queden.

La primera notícia de Selmella ens transporta a l'any 1020 amb motiu d'un plet per la propietat del terme entre Hug de Montagut Cervelló i Borrell, bisbe de Vic i que e resol a favor del noble Hug, fill d'Ansulf que va fer valer el dret d'ocupació de la terra erma on després es va aixecar el castell,

També en trobem referències al fragment del llibre del geògraf andalusí al -Bakri que narra la unió de Ramon Berenguer I el Vell i Almodis de la Marca, l'any 1052. Aquesta és una història per llegir-la tranquil·lament. Estem segurs que si algun guionista la trobés en faria una sèrie de gran èxit: hi itervenen el senyor de Barcelona, fill de Berenguer fill de Borrell, la ciutat de Narbona, erl papat de Roma, els jueus, el senyor de Tortosa, els cristians...

Així i tot, Hug de Cervelló va cedir les possessions als seus fills, Alemany Bonfill, Norbert i Humbert. A Alemany li cedeix la propietat de Selmella que continuarà lligada a la família Cervelló fins el segle XIII, quan un descendent, Guillem Guerau de Cervelló es va veure obligat a cedir-lo al monestir de Santes Creus, que es va convertir en un dels senyors més importants del territori. Al segle XVI Selmella va ser adquirit per la família Armengol, barons de Rocafort.

I mentre, què feia el poble? El poble, situat sota el castell, és ara en estat ruïnós.

Es coneixen les primeres dades del poble de l'any 1358 quan hi havia registrats 20 fogatges; el 1379, els focs van baixar a 5 i va continuar aquesta baixada demogràfica fins que va quedar deshabitat. Al segle XVII es produeix una recuperació econòmica i es tornem a comptar 83 habitants censats. El 1842, la Diputació de Tarragona annexiona Selmella al municipi del Pont d'Armentera; el 1910 hi ha 95 habitants, però la davallada definitiva comença als anys vint i trenta del segle passat quan el poble es va deshabitant progressivament. L'any 1940 es declara poble abandonat. Avui queden dotze cases enrunades o en mal estat i el campanar de l'església de Sant Llorenç que encara aguanta defensant els rocs del poble i les heures que es fan mestresses dels seus murs. L’església de Sant Llorenç, que formava part de l’antiga parròquia de Querol, és d’origen romànic i bastida a les acaballes del segle XII o a principis del XIII, coincidint amb el moment de l’establiment del Cister al Camp de Tarragona.Per saber-ne més podeu consultar: https://www.poblesabandonats.cat/fitxes/169 

Mentre anem sabent-ne més de la nostra història, la forta ventada ha fet fugir els núvols i el cel ha quedat d'un blau elèctric pur i el dia assolellat del tot amb una atmosfera ben neta. Carenegem per la serralada encara amb vent fins el coll de les Agulles on comencem una forta pendent de baixada, amb la pedreta relliscosa que fa que hagis de mirar on poses els peus i els pals.

Aviat es dominen les torres de Saburella, dreçant-se solitàries dalt del turó arbrat. Una drecera ens puja fins l'entrada del castell. El castell és de forma més o menys cònica i la seva construcció data d'entre finals del segle XII i començaments del XIII, una època que ens indica que no va tenir relació, com altres castells defensius de la conca del Gaià, amb la reconquesta contra els sarraïns. Està en relatiu bon estat; se'n conserva bona part de la muralla i les torres d'una alçada destacable. La torre nord té una altura de quasi 10 metres. Des de l'any 1985 és considerat bé d'interès cultural.

Al costat del castell hi havia una església dedicada a Sant Miquel avui enderrocada, feta construir l'any 1229 segons el testament del noble Ramon Alemany de Cervelló. Hi ha poques notícies que relacionin aquest castell amb conflictes de la zona a diferencia del castell de Selmella amb el monestir de Santes Creus.

Deixem el castell visible des de tot arreu com a sentinella del terme. I anem retornant cap al Pont d'Armentera amb força alegria, ja que ens espera una bona calçotada al restaurant La Sort, del tot recomanable. Avui hem anat més lleugers pel camí, sense entrepans ni carmanyoles, que és bo que de tant en tant ens serveixin: calçots, carn, seques amb botifarra, vi, crema i fins i tot un llimoncello. Això sí, per a unes quantes persones amb sensació de menjar massa després de festes, hem compartit carxofes i verdures a la brasa, en previsió del règim que s'acosta.

I tots ben alegres, brindant amb cava, cap a casa! Que ara no ens discutirem pas amb els senyors de La Marca!

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/selmella-i-saburella-197641811

Àngel Guimerà, un recordatori

Ha passat l'any i han passat les commemoracions sobre diferents escriptors, escriptores i poetes, entre ells Àngel Guimerà.

I aquest bloc se'n vol fer ressò, que ens ha passat l'any i no li hem dedicat cap paraula a aquest prolífic escriptor. Sobretot home de teatre, però també poeta i prosista. I el teníem pendent ja que el juliol del 2024 s'han complert el cent anys de la seva mort. Dramaturg, poeta, polític, amb una extensa obra, un dels màxims exponents de la Renaixença catalana de finals del segle XIX. Sense aquests homes que van sentir la fiblada patriòtica, a Catalunya, possiblement, li hauria costat més el ressorgiment. Ells van saber encarar els nous temps i expressar en les lletres els anhels de justícia i de llibertat.

Nascut a Canàries de pare català i mare canària, de petit arribà al Vendrell. Es consagrà com a poeta amb el títol de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de 1877. Però l'obra més extensa és la dramatúrgia en obres com: Maria Rosa, La festa del blat, la Filla del mar, Mar i cel, En Pólvora, Terra Baixa... Tothom recorda en Manelic! I tots els que hem fet teatre, professional o amateur, recordem algunes frases:

"Lluny de la terra baixa! (Per què li obrin pas) Fora tothom! Aparteu’s-e! He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop! (Manelic a Terra Baixa); "Marçal!... Diuen que tot pot ser en aquest món si allà dalt ho volen. Tot no, tot no, que jo donaria... fins la glòria del cel, Déu m’ho perdoni, perquè tu fossis l’Andreu! (Maria Rosa, a Maria Rosa); " Tot va á acabar. Adeu, pàtria volguda. / Jo fino al punt, tu finaràs altr’hora. / De ponent ha vingut la nuvolada; / no has tocat á mal temps: Deu t'abandona. / Oh, mos fills estimats! Oh, Catalunya, / … (Mort d'en Jaume d'Urgell).

Recordem que fou el primer que per primera vegada va llegir un discurs d'inauguració de curs a l'Ateneu Barcelonès en català sent-ne president. Els seus discursos polítics foren publicats en un recull titulat "Cants a la Pàtria" el 1906. Això ja ho diu tot. Potser necessitem homes o dones amb aquest tremp i aquesta força i aquests ideals, avui en dia!

Autor de lletres tan cantades i tan prohibides:
Som i serem gent catalana

Som i serem gent catalana 
tant si es vol com si no es vol, 
que no hi ha terra més ufana 
     sota la capa del sol.

Déu va passar-hi en Primavera 
i tot cantava al seu pas. 
Canta la terra encara entera 
     i canta que cantaràs.

Canta l'aucell, el riu, la planta, 
canten la lluna i el sol. 

Tot treballant la mare canta 
     i canta al peu del bressol.

I canta a dintre de la terra 
lo passat jamai passat, 
i joren i nits de serra en serra 
     com tot canta al Montserrat.

 

Fulls d'àlbum

Volem conquistar l'Espanya 
i això és desvari d'infants: 
ans conquistem-nos nosaltres 
que prou feina que hi haurà.

. . . 

Al rampeu de Montjuïc 
m'he bastit la sepultura: 
aixís un dia els canons  
                          estremiran mes despulles 
                                   aclamant la llibertat 
                                  de la Mare Catalunya!

Va!

Jo tinc una galera 
que fa de bon mirar. 
De tants arreus guarnida 
no en saben les edats. 
Li diuen Catalunya 
i és reina de la mar.

De roques pirenaiques 
són fets los quatre pals; 
de solis i banderes 
les cordes i el velam; 
                             i amb ceptres i corones 
                                    les àncores i claus.

........

Nocturn

     Que hermosa que ets, oh nit,
     amb tot el món dormit!

La mar és un bressol poc a poquet brandant;
les ones dintre d’ell cada una és un infant
     ont tots s’han arrupit;
i els astres per damunt són mares vigilant...

     Que hermosa que ets, oh nit,
     amb tot el cel florit;
                                   amb l’aire sospirant;
                                    amb les ones que es mouen somniant!...

 Potser necessitem homes i dones amb aquest tremp i aquesta força i aquests ideals, avui en dia!

Cantaires de la UEC

Avui els Cantaires de la UEC han perdut una veu. Una entre tantes, diria la Carme. Però ella encarnava l'esperit dels cantaires. Una soprano que excel·lia amb "El germà ramat", tantes i tantes vegades cantat per tots.

Els Cantaires de la UEC ja tampoc hi són. Fa ja uns anys que van plegar, però les seves cançons, les cançons del músic Elisard Sala, les cançons de muntanya, eren precioses, de música i de lletra. Que boniques que eren, ara mig oblidades, amb quin gust les cantàvem! Als concerts, caminant per la muntanya, a les Trobades de la Cançó de Muntanya que aplegava diferents corals excursionistes un dia l'any. Eren cançons senzilles que cridaven a la natura i a la germanor.

La Carme ens ha deixat. L'ànima de la "colleta" com li agradava dir. Nerviosa, sempre mirant el rellotge i volent estar per tot alhora! T'hi feia posar a tu i tot de nerviosa. Li agradava molt la música, a la Carme, i l'amistat. Havíem rigut i ens havíem sentit bé amb ella. Sempre amb una cançó als llavis. Si entrava en una ermita o arribava a un paratge bonic, es posava a cantar. 

Havia estat, també de l'Orfeó de Sants, la gran família de l'Orfeó. Havíem anat a sentir-la als concerts que feien i ella n'estava orgullosa i contenta. L'Orfeó i la UEC eren part indestriable de la seva vida.

Li agradava sortir i viatjar i amb ella vam anar fins el Cap Nord, amb presses, sempre amb presses. Al Cap Nord i als Alps, fins a la Jungfrau i al Pirineu Aragonès, al Canigó i pel Pirineu Català.

M'ha sabut greu, perquè ara feia uns anys que no la veia. Recordo que encara deu fer uns quatre anys que vaig anar a Bagà on s'estava darrerament a visitar-la a casa la seva neboda. Encara cantava de grat.

Ens ha deixat així, una mica de cop. Avui he posat un dels CD que van gravar els Cantaires i he reconegut la seva veu en la majoria de cançons. I ha cantat "El germà ramat", una mica per mi.

No ens vèiem, Carme, però sabíem que hi érem.

Espero que ara puguis continuar cantant "L'escalador", "Font amiga", "Ave Varum", "Nocturn en el bosc", "Rebost", "Cançó de maig", "Invocació a Sant Bernat", "Rosa de Bardissa", "La Cordada", "Sobre neu tenim ales"..., i tantes i tantes cançons que ens feien viure. 

Allí dalt el prat el germà herbei

i l'immens ramat, el ramat rei

del ras acimat.

L'hem trobat florit desplegat,

obert, amb un blanc ardit,

blanc sobre verd del gran ras dormit.

                             Li hem dit germà, car més que company

ens ha dut a amar el crit estrany

del ferest del pla.

Quan davallarem del ras acimat,

com t'enyorarem germà ramat, com t'enyorarem!

2025 Mil·lenari de Montserrat

Saludem el 2025!

Any del Mil·lenari de Montserrat. Commemorem la fundació del monestir de Montserrat per part d’Oliba, abat de Ripoll i de Cuixà i bisbe de Vic. Un any curull d'activitats organitzades per la Fundació Mil·lenari 2025 i per diferents entitats i associacions d'arreu de Catalunya, un país on l'associacionisme és encara ben viu. Activitats que es desenvolupen tant al monestir com en diferents localitats de la geografia catalana.

Cal destacar les exposicions que es fan sobre la història de Montserrat i la fundació del monestir, la bibliografia sobre temes montserratins, l'espectacle de so i llum a l'altar major de la basílica i com no. al mes de febrer, la 56ena Renovació de la Flama de la Llengua Catalana, aquesta vegada organitzada pels monjos i la FEEC. (Federació d'Entitats Excursionistes).

Montserrat és d'aquelles coses que els catalans considerem ben nostres. És una muntanya que es veu des de tot arreu, pràcticament. Vagis a caminar on vagis, només que t'alcis una mica, la veus, més lluny o més a prop, com un sentinella, unes puntes retallades al cel.

Montserrat és història, cultura, natura, música i espiritualitat. 

Aquest és un bon any per pujar-hi, encara que cada vegada hi ha més gentada. Però si us quedeu un parell de nits (o més), notareu que quan es pon el sol i la gent marxa, queda una tranquil·litat, un silenci i una pau que s'agraeixen en aquest món de presses que vivim. 

Felicitem-nos tots per aquest mil·lenari i esperem que els nostres descendents en puguin celebrar un segon.

31 de desembre

Bé, sembla ser que és hora de fer un "repàs de vida". Cada any, per aquestes dates, les informacions i els informadors es posen d'acord per anar destriant les notícies de l'any, les que sembla que hàgim hagut de viure i reviure tots plegats; cada vegada un món més globalitzat. I sembla que per aquestes festes tothom hagi de tenir molta família, hàgim de fer sopars i dinars quasi com "per força", hàgim de celebrar el mateix de la mateixa manera. Doncs, encara reivindico el pensament individual!

 

A mi m'agrada més pensar per mi mateixa quins han estat els moments de l'any o les vivències que m'han influenciat més.

I en primer lloc, cal dir que el 2024, que he fet 70 anys! No sé si el 2034 arribaré a fer-ne 80, qui sap, però els 70 m'han omplert d'alegria i també de tristesa, crec, potser no, que com gairebé a tothom li deu passar. 70 anys vol dir que els has viscut, en més o menys graus de vivència, també vol dir que han passat i també pots començar a preveure que ja no en passaran tants. No hi ha hagut grans coses a la meva vida, fora de moltes desercions als meus primers anys; moltes absències, potser masses.

També és evident que encara conservo algunes facultats i habilitats: encara puc caminar, no amb grans desnivells, però em puc carregar una motxilla a l'esquena i puc organitzar sortides on m'acompanyen altres excursionistes amb molta fe i molta il·lusió i això reconforta; puc gaudir de la muntanya i de la companyia i de la fotografia.

Ha estat l'aniversari dels 24 Messies cantats per Nadal. I segueixo cantant amb un conjunt d'orfeó i puc gaudir de la música. Potser em faltaria tornar a enganxar el piano, però soc conscient que en això sí que he perdut agilitat i rapidesa. No es pot tenir tot! 

Conservo l'interès per la lectura i l'escriptura i la curiositat i les ganes d'aprendre coses noves, que no és poc en aquesta edat. I les ganes de conèixer nous països i nous indrets de "casa nostra" i de tornar a molts d'ells per un bon record que n´he guardat i per agraïment a les persones que m'ho van fer conèixer i amb les vaig compartir una part de les seves vides i un tros de la meva.

I conservo l'esperit i el volgut dret de la independència del meu país, Catalunya i per extensió, els Països Catalans, encara que això hagi passat de moda; que té mèrit si fem una mirada enrere d'aquest any passat, moment en que han passat "coses" que no són pas il·lusionadores. Però, estem com estem, tenim el que tenim,  i, potser, el que ens mereixem, no ho sé. 

Ja veieu, he fet un repàs. I ara, pensant en demà, hauria de desgranar els objectius de futur. Però, també són molt meus i no ho faré pas.

Bàsicament per no caure en allò de "la pau al món" que cada vegada està més enfora de les meves mans i cada vegada penso que són paraules buides i situacions en les que poca cosa hi podem fer. Sí, em direu, tothom pot posar el granet de sorra! Però, jo, com a dona nascuda a prop de mar, sé que la platja i la sorra és molt gran i a cada temporal se'n perd una bona part. És allò de " a cada bogada es perd un llençol".

Avui anirem a dormir, alguns ben alegres, d'altres amb molta son. I pensarem que demà, que posarem un altre número al final del mil·lenni, un número diferent, un 5! tot haurà canviat. Tant de bo! Tant de bo sigui un començament nou i tant de bo ho sapiguem aprofitar a nivell individual com col·lectiu.

Mentrestant, gaudiu d'algun mil·lenni que celebrem el 2025, d'algun centenari... i sobretot, gaudiu d'un nou any de la vostra vida.

Jo aniré a buscar els 71, els 25 del Messies, el 61è Nadal a Montserrat, algun viatge més, alguna passejada pel Santuari de Núria, algunes sortides amb el CEC tot organitzant els cicles de Pobles Perduts i de Caminant amb Lletres i alguna col·laboració amb el Grup del Dijous, celebraré tot el que pugui celebrar amb amics i amigues, continuaré lluitant per la independència del meu país i intentaré conèixer nous llocs.

Potser, fins i tot, m'estaré a Badalona, amb la família que em queda més fixe i potser, qui sap, igual si o no, intentaré veure la resta de família.

Doncs, com diuen, demà serà un altre dia, ple d'esperança pel que comença, amb una mica d'enyor pel que s'acaba, però ben satisfeta perquè cada dia fem un any!

Salvat Papasseit: 100 anys de la seva mort

Abans d'acabar el 2024, un record per a Joan Salvat Papasseit, quan es commemoren els 100 anys de la seva mort. En el cicle Caminant amb Lletres, hem commemorat els 50 anys de la mort d'Aurora Bertrana i els 100 anys del naixement de Vicent Andrés Estellés. Ens ha quedat pendent en Salvat Papasseit, i no voldria acabar l'any sense fer-ne esment.

Un poeta classificat com a amorós, escriptor avantguardista, una mica oblidat tot i que molta gent recita els seus poemes encara que no sigui conscient del seu autor. No ha estat gaire traduït a altres llengües; no obstant això, la seva obra va ser difosa a partir dels anys seixanta pels integrants d’Els Setze Jutges i la Nova Cançó, que van musicar molts dels seus poemes. 

A mi sempre m'han agradat molt els musicats per la Teresa Rebull; però, en aquestes dates, en recordo un que em sabia de memòria. Del tot descriptiu, jo veia cada vers del poema com una escena; veia els carros amb verdures que anaven al mercat, veia com desplomaven el gall i la gent entorn d'una taula de Nadal i una mica apartat, el Jesús mirant-los a l'hora de les postres amb una llàgrima a les galtes. I veia la gent que passava pel carrer, bufanda al coll i gorra al cap, amb uns guants de llana fregant-se les mans, quan queien quatre volves de neu.

Nadal

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen tots d'adreça al mercat
Els de casa a la cuina
prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall
Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena
i ells recullen les plomes
i ja enyoren demà

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-
Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar

No sé perquè, encara em produeix tristesa i melancolia. Ara ja no hi ha carros que vagin al mercat, ni tant sols carrers empedrats. No hi ha brasers, hi ha calefaccions que funcionen "a tot drap", malgrat que no fa gaire fred en aquestes latituds. Ara hi ha carrers curulls de llum i arbres que són els més grans del món: per demostrar que no som pobres? Jo crec que encara plora el tal Jesús, plora de dolor i de tristesa i de veure que som uns rics molt materials, però molt pobres d'esperit. Sí, ja sé que això de l'esperit està molt gastat. Ara ens fem selfies davant dels llums de les ciutats i les pugem a les xarxes, que si no, no serveixen de res les fotos. Cal tenir una existència de pantalla ja sigui personal o d'associació cultural si cal, per tenir "projecció" que en diuen.

Jo us recomano que us aprengueu el poema i tanqueu els ulls per recitar-lo i intenteu veure el que es diu sense cap pantalla al davant, en silenci, en recolliment. Us adonareu, quan acabeu, que se us escapa una llàgrima per les galtes.

I no vull dir que qualsevol època passada fou millor; crec que no. Cada època té el seu moment i hem de viure el present i recordar el passat per encarar el futur. Però de tant en tant, un exercici com aquest us deixa en relaxada, en pau amb tu mateixa i en comunió amb els altres. No caldrà que feu gaires teràpies miraculoses, no caldrà que visiteu gaires metges ni que penseu en les "post vacances" o la crisis dels x... anys. Agafeu un llibre, un poema..., el que us atreviu a llegir millor o us agradi més i assaboriu-lo. Veureu com sí que funciona!

I no me n'estic de posar-vos algun dels poemes, encara que no siguin de Nadal. Per tots i totes vosaltres, en honor a Joan Salvat Papasseit.

Quan sóc a casa

De tot petit no me’n recordo gens,
pro diu la mare que els fills se m’assemblen;
la més grandeta fa imatges de res,
la més menuda es rabeja per terra —

diu que jo ho feia igual que un porquet.

La més grandeta té tres anys i mig
i vol la lluna dintre el seu senatxo:
la més menuda, deu mesos, ja em riu,
diu papa i mama, i menja amb nosaltros —

no us penseu ara que li dem pa amb vi.

Al ballmanetes les dues hi són,
la meva falda no els hi faci gelos;
si l’eucaliptus llença un raig d’olor
diu la més gran: —Mira, un arbre de peixos.

La més petita per re arrenca un plor.

(Mainada)

Perquè has vingut

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s'enamora.
Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom i el cantarà l'alosa.

(El poema de la rosa als llavis)

Nadal a Montserrat: 60 Nadals!

60 Nadals a Montserrat! El que va començar en una anada a la Missa del Gall l'any 1961, ha arribat, de moment, als 60 Nadals. De fet, en fa 63 d'això, però, hi han hagut tres anys que han desequilibrat el comptes, per diferents causes: el 1962, el 2010 i el 2014. O sigui, que si pensem que jo tenia 7 anys i estem al 2024 quan ja n'he fet 70, restant-ne tres, en surten 60!

Han canviat les coses de llavors ençà. A la família i a Montserrat. Vam començar a pujar la meva mare, que no es volia quedar per Nadal a casa amb una gran melancolia, sobretot per la mort del meu pare; el meu germà que devia tenir llavors uns cinc anys i mig i jo de set anys ( ja en feia tres de la mort del papa). Tota la gran família que hem sigut sempre. Els avis per part de la mare ja no hi eren, els avis per part del pare com si no hi fossin, els germans de la meva mare pràcticament desapareguts. I el nucli érem tres. Quina gran tristesa que he arrossegat sempre! Quan veig aquestes famílies, que et fan creure que són moltes, anant d'una casa a l'altra, reunint-se al voltant d'una taula, que sembla que totes les trobades es fan al voltant d'una taula, uns cap a casa d'aquells, aquells a casa dels altres..., bé, no parlem d'això, que és un altre tema i ara, potser ja no les necessito aquestes trobades, que crec que em farien plorar més que riure..

Anys més tard, el meu germà, quan va tenir parella, va deixar de pujar. I gràcies als sermons de l'església, que el va fer apostatar, ja no ha posat més els peus a Montserrat, amb el disgust que va tenir la mama; bé, disgust potser no és la paraula, més aviat una tristesa més fonda encara.

I vam continuar ella i jo fins que el 2010, ja amb una baixada forta de la salut, vaig haver d'anul·lar la pujada, però encara vaig reservar pel 2011, que, després de pensar-m'ho molt, vaig pujar jo sola, en honor a la mare que havia mort. Al 2014 vaig tenir una petita crisi o una petita rebeldía, segons com es vegi, però des del 2015 que continuo pujant, jo sola, per fer "el meu Nadal", el Nadal que ningú entén (sola hi vas?, exclamen; deus anar amb tota la família, oi!, creuen) Sí, pujo amb tota la família que m'acompanya, no en deixo ni un a baix; són els meus fantasmes estimats, meus i de ningú més! I m'agrada estar amb totes i tots els ancestres, que ja no pujarà cap descendent després de mi.

A les cel·les, al segon pis, com gairebé sempre. Hi hem passat fred i, majoritàriament calor; ha estat la nostra casa uns dies l'any, veient la muntanya al davant i els arbres frondosos de la plaça. Veient la pluja, la boira, la neu i el sol i els grups d'estrangers que arriben ben d'hora, aixequen els caps amb les explicacions dels guies que els porten i marxen després de fer alguna breu passejada.

Ja fa temps que no hi ha les pageses a la plaça, que ara estan a mig camí d'arribar.

Veníem amb el Julià que anàvem a buscar a Barcelona i després amb el tren des de Plaça Espanya fins el Baixador de Monistrol i "l'areo", ara ja aeri; i finalment amb el cotxe fins dalt les cel·les per descarregar i anar-lo a aparcar carretera avall. Ara el deixo a l'aparcament de baix i pujo amb el cremallera, arrossegant la maleta que cada cop costa més, fins que hagi de tornar a pujar amb cotxe, que no faltarà gaire per fer-ho!

A recepció hi havia un home que ens feia molt de respecte al meu germà i a mi; sempre seriós, que revisava si havíem agafat alguna cullereta! Revisaven les cel·les abans de pagar i et deien si ho trobaven tot bé. Després hi ha hagut aquell noiet que també es va fer gran i que, les darreres vegades tenia el cabell blanc —quants anys, oi, noi!; ens coneixia pel cognom Fornaguera, que sempre ha fet molta gràcia a tothom!—. Ara, les claus, aquest any targeta com els grans hotels, es van a buscar a la recepció de l'hotel, i ja no els fa gràcia el tema Fornaguera, que el Comas és més "normal".

I els dinars. No fa pas tants anys no hi havia botiga oberta aquests dies a Montserrat. Deu fer uns tres o quatre anys com a màxim que n'hi ha i això em permet comprar i dinar a la cel·la alguns dies. Amb la mama, portàvem alguna cosa pels sopars, alguna cosa que no s'hagués de cuinar i dinàvem al Self Service de la plaça de baix. Una truita de patates no gaire comestible i uns talls d'albergínia que a mi em semblaven d'allò més bons o croquetes o pollastre, que era tota l'oferta que tenien. I el dinar de Nadal a l'Abat Cisneros.

També ha canviat el dinar de Nadal. Arribaves i reservaves sense més complicacions: escudella, carn d'olla, capó, amanida de escarola i api, torrons i neules i, per suposat, xampany! Ara has de reservar per Internet, però no et deixa i has de trucar quatre vegades, com jo aquest any, que més que demanar, s'ha de pidolar una reserva en honor a la celebració dels 60 Nadals, vés si als 60N no podré dinar. L'any passat amb uns entremesos variats on hi havia una cassoleta petita, petita, amb una mica de brou i un galet, 1!, gran, això sí; la carn d'olla i s'ha acabat. Encara, aquest any he pogut canviar els entremesos per l'escudella de veritat —no havia vist mai uns galets tant grans, m'ha dit la noia que servia sense canviar del castellà—. I la carn d'olla i un pastís de xocolata que he canviat per un sorbet de llimona. Però, encara et donen un parell de torrons i una, 1! neula.

I encara veus colles de gent omplin les taules, però cap nen ni cap nena s'enfila a la cadira per dir el verset de Nadal.

Però Montserrat i Nadal no és només la taula parada. És la muntanya també. És l'anada als Degotalls del dia de Nadal i la caminada fins la Creu dels Escolans per Sant Esteve, on m'agrada tant estar-m`hi una estona i en algun dia ben clar veure fins i tot el mar. És l'anada a La Cova o a Sant Miquel, a les ermites d'un costat i l'altre o a Sant Jeroni, Santa Cecília, Collbató per les bateries, o la Cova de Fra Garí... O la pujada a peu o la baixada pel camí de l'Àngel que crec que ja no podré tornar a fer. O descobrir nous corriols per la Pedra dels Ocellets i baixar les escales del Pas del Francès que, segurament no podré tornar a baixar, i arribar al monestir amb les cames tremolant. Venen anys de repòs ara!

Montserrat és la Nit de Nadal: amb les vespres i el concert dels escolans, la vetlla amb els cants ja sabuts de memòria, i les hores, fa anys, guardant lloc als bancs de l'església, sense sopar; guardant lloc al Sierra que pujava més tard, o als tiets que van pujar uns anys, en Jordi i la Júlia, que ells havien de ben sopar, assajant amb aquell monjo que dirigeix els cants amb una fe a prova de tot. I jo, esperant que no se'm posi un cap gaire alt al davant. Aquest any, he vist una senyora que no parava de mirar-se uns quants nens i nenes que estaven asseguts a les escales d'una capella i, quan no els mirava a ells, mirava la pantalla de TV interna que hi ha col·locada perquè els de més lluny puguin seguir bé. I tenia l'altar al davant! En acabar surten els mòbils de totes les butxaques amb un desfici que no hi era abans, quan, tant els que es coneixien com els que no, es desitjaven Bon Nadal en persona, sense whatsapps!

I encara em queda recordar els passejos que faig a la nit, màquina de fotos i trípode, per veure els llums dels pobles de la plana, les "llumetes" que en dic, que cada vegada en són més, tota una lluminària, i fer pràctiques de fotos nocturnes, amb les ràfegues dels cotxes i la lluna, alguns anys, sobre els troncs dels arbres despullats.

Caram, he fet un bon repàs del Nadal a Montserrat i segur que m'he deixat coses. Però, cada any en recordo alguna més tot mirant la muntanya que m'acull aquests dies i on em sento com a casa. Què faria jo per Nadal sense Montserrat?

Doncs, Núria, anirem pels 61, fins que el cos o la ment diguin prou. Fins que ja no puguem arribar, que tampoc queden tants anys, que 60 ja no els tinc per davant.

I aquest any del Mil·lenari de Montserrat, m´hi estaré uns dies més!

Família tota que m'heu acompanyat sempre en el més fons de mi mateixa: Bon a Nadal a tots! I fins l'any que ve, si podem, amb la mateixa alegria, la mateixa fe i la mateixa il·lusió! Que no se'ns acabin els ànims!