23 de maig 2024

23 de maig 2024

23 de maig 1954- 2024

Això són 70 anys justos!  70 anys!

Qui ho havia de dir!: 70!

Això del 7 al davant,  que voleu què us digui, fa força impressió!

Setanta anys que vaig néixer, 70!; setanta anys que vaig fer el meu primer plor! (quantes nits de plors, oi, papa?). Però, no et queixis, que em vas sentir poc. Ja m'hagués agradat que m'haguessis fet companyia molts més anys dels que em vas acompanyar! Com hagués estat la meva vida?  No ho sabrem mai ni tu ni jo! T'he enyorat sempre, papa!; penso que ens haguéssim entès. Segur, vaja! Has estat el gran absent de la meva vida terrenal, però, sempre  present; crec que d'altres no ho poden dir; però jo, t'he tingut sempre present! Des dels diumenges que arribaves amb el tortell de festes, fins els dies de cada dia, quan em venies a buscar amb la moto a col·legit. T'he estimat molt, papa! Encara t'estimo! I als setanta anys meus, penso en tu: en l'amor teu i de la mama; l'amor que em va donar la vida. Tu volies una nena i vaig néixer jo. Ara, una mica vella i molt gorda; què pensaries de mi? Quins projectes et feien il·lusió?  Quins somnis?, quines esperances?, quin desitjos? Segurament, no els he complert els teus somnis, ni amb setanta anys viscuts!

Avui, us he vingut a veure una estona al cementiri; tot calma i silenci. Hem estat una estona junts, nosaltres tres. Recollits en els nostres pensaments, en els moments viscuts, pocs, però intensos i recordats durant 70 anys.

Amb tu, mama, he viscut molts més anys! Quasi cinquanta-set! Però, no setanta. Setanta són enyor. Saps?, recordo molt els teus setanta. Et vaig organitzar una festa  amb els "Cantaires de la UEC". Van venir tots! mentre es passejaven per la Rambla per fer temps, jo anava a buscar les teves netes al passeig Maragall de Barcelona, que baixaven amb un autocar d'una escola que havia anat esquiar a l'Arp; i encara van comprar uns testos petits que vam tenir molt de temps a Cal Julià, per regalar-te'ls! Uns testets on hi trobaven acumulats tots els excrements que els rat-penats deixaven a la finestra de Cal Juilà. El dia dels teus setanta anys jo havia encarregat panets i pastetes a Can Bertran i els de la coral —els Cantaires de la UEC— van venir i van cantar-te unes quantes cançons en un dia que no et trobaves gaire bé. Des d'aquí, si encara em llegeix algú, moltes gràcies!
També et vaig regalar un viatge a Grècia; t'en recordes del viatge a Grècia?

I ara, soc jo la que faig setanta anys! I no hi ha festa, ni coral, ni nebodes per anar anar a buscar a Barcelona, ni panets de Can Bertran! Això si, un pastís sense sucre i uns canelons vegetarians (que en Jaume fa uns anys que és a casa, a Badalona).

Tu, mama, no estaves gaire bé. Jo —ho comentàvem amb en Jaume aquest migdia— no prenc pastilles de colors, ni vaig gaire als metges. Continuo anant de concerts a l'Auditori i cantant i pintant i escrivint i caminant i organitzant excursions. "Mentre el cos aguanti", penso. No sé quan aguantarà; els genolls es queixen cada vegada més, i els pulmons també! Però, avui, n'he fet setanta! 70!, que així en números es veu més clar!

 I sí, fa certa basarda. Perquè ja no en preveus vint mes; potser deu més?

 I cal encarar-los amb alegria, et diuen. Ets jove, diuen altres. Jove? Als setanta? Però, els hem fet, hi hem arribat! Crec que les generacions passades, els homes i dones prehistòrics, els nostres besavis i els nostres avis, no tenien pas aquestes preoocupacions. Vivien més al dia. I nosaltres, que se'ns ha donat un futur més llarg, esperem fer-nos eterns!


Núria Comas Fornaguera: per molts anys, o si més no, pels anys que siguin necessaris que puguis viure. 


I el 23 de maig del 2025, ens tornem a trobar aquí, altra cop, un any més!

17 de maig 2024

El rec comtal de Barcelona

Avui no hem anat amb el sac a la motxilla, ni amb "l'uniforme" d'excursionistes —botes, pals i anoracs—, avui hem fet una excursió per Barcelona, que ja li tocava!

Hem sortit per recórrer el rec comtal de Barcelona i saber-ne més de la ciutat — fets històrics i llegendes— en una passejada per la ciutat comtal, amb la gent del CEC i amb un vocal que pot explicar moltes coses.

Una passejada plena de curiositats, d'història i històries per entendre no només quin va ser el passat de la capital de Catalunya, si no per entendre perquè tenim aquest present i poder preveure quin podria ser el futur. És difícil fer una ressenya de tota la passejada, de tot el que hem après, de poder parlar en propietat des del teclat d'un ordinador l'endemà d'haver escoltat gent que en sap un munt i, a més, no caure en la importància de quatre frases agafades al vol i no d'haver-ne copsat unes altres. Des d'aquesta oportunitat de fer ressenyes de les sortides que tinc com a autora d'aquest bloc, m'ho veig força complicat.

Hem resseguit el rec comtal que portava aigua del Besòs a Barcelona i que, venint des de Montcada, travessava la ciutat, enmig dels locals i carrers dels diferents oficis que van conformar els gremis: assaonadors, sabaters, guixaire, carders, paraires, flequers, mariscals, ferrers..., uns gremis que van néixer com a confraries religioses promogudes per l’Església i més o menys tolerades pel poder reial que, sota la base de l’advocació a un sant o a una mare de Déu, van acabar esdevenint veritables “associacions” professionals. Us imagineu una ciutat com aquella, amb uns carrerons estrets, unes muralles que tancaven la seva expansió, tothom circulant (gent, animals...)! Una organització de la societat a diferents nivells de participació on alguns tenien més oportunitats que d'altres...; salvant la distància de la "modernitat" que ens ha donat els segles passats, més o menys com ara!

Del rec, no en queda res sota terra; tones i tones de terres que l'han anat cobrint i tapant, edificis i garatges que han anat destruint el subsòl per anar vivint com vivim, encara que anem trobant al nostre pas restes de l'imperi romà que va estar per aquí, amb les seves muralles i els seus aqüeductes.

El Besòs encara hi és, molt més subterrani que no a ple aire, un riu, crec jo, força ignorat pels barcelonins, que sempre han pensat més en el riu del sud, el Llobregat, que no pas en el del nord. Un riu una mica "fronterer" però que va fer una feinada important pels barcelonins de l'època medieval i pels romans!

El rec comtal fou molt important, fou una estructura que perdurà fins al segle XIX com un dels principals abastidors d'aigua a Barcelona. Servia per a regar i també com a força per a fer funcionar els diversos molins construïts al llarg del seu traçat. Tenia un recorregut de més de 12 km: naixia als Pous de Montcada, reemplaçant l'antic aqüeducte romà, i desembocava al port pel Pla de Palau. En el seu recorregut regava nombrosos horts de Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, les hortes del Portal Nou, Sant Pere i els horts d'en Favà. 

Hem intentat anar seguint el seu recorregut començant l'itinerari a l'Arc de Triomf, seguint pel carrer del Rec comtal i la zona del Born, el carrer Montcada, la plaça de l'Àngel..., tot desviant-nos en alguns punts per anar entenent la nostra història; la història dels comtes, com la de Martí l'Humà que ens ha deixat, principalment a "totes", meravellades i corpreses! La història del nouvingut Ferran d'Antequera i del conseqüent Joan Fivaller i de tants prohoms que ens han portat on som.

I també la història "amagada" de l'Hostal de la Bona Sort, de l'església de la Mare de Déu de la Guia (que hem trobat oberta!), dels motius "inconfessables" de la Santa Inquisició, de la cremada de les bruixes que distreien els treballadors en dies de festa al que ara és el passeig del Born, del call jueu, dels trossos que queden del viaducte romà i de les pedres de les edificacions de temps passats que han anat servint per fer edificacions noves "al llarg de tots els segles", els carrers amb l'ofici més vell de món i de quina manera en feien el que avui en diríem "publicitat" i parant, també, a la plaça que ha ostentat sempre, sempre i sempre el poder de la ciutat.

Hem seguit història i històries i llegendes de dits incorruptes de les santes i àngels.

El recorregut l'hem pogut fer amb estones de sol i de pluja (que les bruixes es pentinen), d'obrir i tancar paraigües sense mullar-nos gaire, escoltant unes explicacions ben acurades i amb tot l'interès per part dels caminants. I hem descobert una Barcelona antiga totalment nova per a la majoria de nosaltres. Crec que per a tothom ha valgut la pena caminar pel terra mullat, aguantar algun petit ruixat, confondre'ns, en algun moment, amb els turistes quan hem entrat als palaus del carrer Montcada, entrar al pati de la Casa de l'Ardiaca per veure el tros d'aqüeducte romà descobert no fa massa i acabar l'itinerari al mateix
aqüeducte que serveix de paret mitjancera d'un edifici.

Hem sigut conscients del pas de temps i dels canvis que això provoca: tot és efímer o tot es transforma. I val la pena, com deia al començament, tenir present el passat, per passar pel present arribant al futur.

I per acabar la jornada, alguns de la colla ens hem arribat fins La Lluna on hem degustat un bon dinar en companyia.


Segur que m'he deixat moltes coses per esmentar, però les podeu descobrir si us decidiu a fer aquest recorregut. Creieu-me!, i us animo a fer-lo encara que no tingueu el mestratge de nostre voluntari. 

És clar que per anar a la capital, els que sou de fora, haureu d'esperar un dia propici ; un dia que els transports públics funcionin sense patir, bàsicament els que arriben per les vies fèrries; ja m'enteneu, oi?

Segur que algun dia ho aconseguirem! (No sé, però, si llavors serà massa sense emoció tot plegat 😂😂😂😂😂😂😂😂😂😂😂).



13 de maig 2024

Albarells: una possessió de Montserrat

Ens disposem a passar un dissabte ben assolellat de Sant Ponç pels barcelonins i de Sant Anastasi pels badalonins (bé, per dir veritat, la badalonina). per terres d'Anoia. Ahir, 10 de maig, a Badalona vam cremar el dimoni i, un cop fetes fora totes les malvestats de l'any, tot esperant fer fora les que hi hagi d'aquí fins el maig del 2025, podem encetar la jornada començant l'itinerari del nostre poble abandonat des de Clariana, situat a la comarca de l'Anoia, municipi d'Argençola.  Clariana són quatre cases i poca cosa més. Hi podem accedir des de la NII per Argençola o des del camí rural que nosaltres hem fet, des de Jorba.

Sortim de Clariana passant per Can Soler i Cal Magines i ens desviem cap a l'esquerra per una pista ample i ben traçada que va guanyant alçada a poc a poc. El paisatge és més aviat de secà, amb uns quants pins que, amb aquest sol potent, fan poca ombra. Seguim amunt deixant varies pistes a dreta i esquerra, veiem les runes de masies com Cal Coix, Cal Pau i Cal Magí de les Serres i arribem a un coll on el terreny es fa pla. Si girem la vista enrere, podem contemplar la serra de Montserrat retallada en un cel sense núvols.

El camí segueix amb els marges plens de margarides i roselles i passa ben bé pel costat de Cal Magí del Serrano on avui estant treballant. Pugem suaument fins al coll de Bellic, un encreuament de quatre pistes, i després d'algun revolt de baixada ja veiem entre camps verds de blat el campanar de l'església de Sant Martí d'Albarells i les cases derruïdes enfilades en un petit turó. Una granja feta de maons al descobert ens desgracia una mica la vista.

Ens arribem fins l'església per poder saber una mica més d'aquest llogarret i també en busca d'una ombra on aixoplugar-nos. L'església oberta, en runes, amb una inscripció a la porta d'entrada "Domus Dei et porta caeli" 1590. Encara hi ha una pica baptismal sencera i l'escala de fusta que portaria al campanar octogonal. Si no cobreixen el teulat aviat caurà tot el conjunt i serà una veritable llàstima. 

El lloc d'Albarells surt documentat des de l'any 986. Del castell, que al segle XIII va ser l’origen del llinatge del mateix nom, no en resta cap vestigi. El 30 de març de 1322, l’infant Joan va vendre al prior de Montserrat la jurisdicció dels castells d’Albarells, Carbasí i Rocamora. No queda res del molí paperer, que està documentat com el més antic de Catalunya, l’any 1113, ni tampoc del castell que hi havia. Sabem que l'església va ser restaurada al 1615 i també després de la Guerra Civil. Demogràficament, en el fogatjament de 1365-1370, apareix amb setze focs i pertanyent al prior de Montserrat. Madoz explica, d'un dels seus viatges,  entre altres coses: ”su clima es tan sano que solo se acostumbra a padecer algunos constipados”. Qualsevol en marxa d'aquí amb aquesta propaganda turística. però, a partir dels anys setanta del segle vint, Albarells comença a despoblar-se. Durant la vista al nucli, la primera casa que trobem és la millor conservada: es tracta de Can Morera, de planta baixa i dos pisos. S’hi accedeix per un arc de mig punt situat a la part esquerra de la planta baixa. Al costat hi tenim Cal Parada, la construcció de maó dedicada a magatzem agrícola; al darrere hi trobem el que resta del poble, on totes les cases estan ensorrades i és difícil de poder-hi accedir.



Sabem moltes més coses amb la "xuleta" de la wikipèdia: "Les primeres notícies històriques sobre el castell corresponen a l’any 986, data en què en el precepte que el rei Lotari va atorgar al monestir de Sant Cugat del Vallès consta que feia de termenal del castell de Clariana un puig anomenat Guardiola d’Albarells. L’any 1086, en acudir Berenguer Sunifred de Lluçà al castell d’Albarells per consagrar l’església de Sant Martí d’Albarells, segurament eren senyors del terme Bernat Onofre i el seu nebot Guillem. De tota manera, la família Albarells, cavallers —milites — que segurament procedien d’ascendència castlana, consten com a senyors del lloc en entrar al segle XIII. El 1251 Bernat d’Albarells féu donació del castell i de tot el terme al monestir de Montserrat, juntament amb unes possessions a Jorba, tot rebent del prior 1000 sous barcelonesos. En els anys següents el monestir de Montserrat hi amplià les possessions; en destaca l’adquisició, el 1252, de les propietats que tenien a Albarells els hospitalers, cedides en bescanvi per propietats del monestir de Montserrat a Freixenet. El monestir de Montserrat anava teixint un conjunt d’espais sota el seu control en tota aquesta zona: Albarells, Rocamora, Carbasí, Bellmunt, Contrast".

Com podem comprovar Montserrat sempre ha estat present per aquestes terres, no només la muntanya.

Sabem també que el 1984 hi va haver un intent de restauració d'aquest lloc. Un vídeo editat a youtube per la televisió d'Anoia, ens explica que un veí de la comarca compra Albarells per a fer-hi un forn (d'aquí els camps de blat que hi ha pels costats). Restauració que no sabem com va acabar, però, el forn no hi és i no trobem pas ningú al poble.

Sabem més coses encara gràcies al nostre company especialista en història que ens acompanya a les sortides. Un fitxatge que no ens podem perdre! Aviat podré deixar de llegir documents i anar a les explicacions orals que sempre són més agradables!

Ja és hora de marxar d'Albarells i això ens presenta una nova dificultat: trobar el camí que han seguit els que han fet aquest camí abans. Un camp llaurat de blat se l'ha menjat i hem de resseguir el marge del camp avall una bona estona passant del marge dret al marge esquerra on trobem finalment el corriol amagat que podem seguir. Ara entrem dins l'ombra i anem seguint el corriol que es transforma en pista arbrada per tornar a esdevenir corriol embardissat: mates i punxes ens van tallant el pas fins que arribem a una pista més marcada —ara sí que sospirem tranquils— que va fent baixada. Un mal presagi!

Per si de cas, decidim dinar en un revolt, a l'ombra del camí. La fita era dinar a Sant Julià de les Alzinetes, però ho veiem encara massa lluny i massa acalorat. Cal reposar del sol!

Un cop feta la feina, ens tornem a posar dempeus. El trak ens fa anar cap a la dreta en pujada (crèiem que ja s'havien acabat les pujades!), però segur que ens estalvia una baixada massa forta per tornar a remuntar després. O sigui que tirem amunt convençuts que carenejarem una mica. La pista es va cobrint d'herbes i arbust i es transforma en corriol; cal anar apartant rames i esbarzers fins que sembla que arribem a un lloc més aclarit de massa vegetal. I sí! Arribem ben bé a l'espadat que fa una pedrera de guix i terra sorrenc. Ni un pas més! Cal buscar un camí per baixar d'aquí sense tornar enrere, però sense anar massa endavant per no estimbar-nos. Sort que ja hem dinat i fins i tot, algunes, hem pres cafè, de sobre i amb sucre!

Ens aventurem a anar baixant tot seguint el trak que portem. Cama aquí, cama allà, pals clavats i... cul a terra! Cul a terra és la millor manera de baixar. No és que sigui còmode, però si rellisquem arribem més aviat al sòl. Els pantalons, rai, s'espolsen sols! Quan arribem a baix i vèiem els que falten que encara baixen per la pendent, la veritat és que fa impressió, i patiment! Costa de mirar, però immortalitzem el moment per poder demostrar que som capaços de tot aquesta gent gran que anem per muntanya. Sort que tots i totes tenim experiència. Això sí, arribem a baix i respirem fort. I la vocal responsable pensa que la propera sortida potser es trobarà sola! Segur que hi deu haver una sortida més fàcil d'aquest mal pas. Potser carenejant la cinglera de la pedrera cap a la dreta i baixar pels arbres encara que sigui abraçant-se als troncs, però la fe que posem en el Wikiloc (que vés a saber les habilitats que tenia), ens ha fet tirar endavant, és a dir, cap avall pel dret! Tothom n'ha sortit il·lès i amb molta set!

Hem trobat una pista polsosa que ens ha fet acabar l'espai que ocupa la pedrera i les seves instal·lacions i hem sortit per la tanca d'entrada cap a la pista GR que ens torna cap a Clariana sota un sol de justícia! Abans d'arribar-hi, parem una estona a l'ermita de Sant Julià de les Alzinetes (un nom ben maco!) i descansem de la suor, encara que la calor no és del tot tan forta com podria haver sigut. Sant Julià és una capella de planta rectangular amb un campanar de cadireta. "És un tipus de construcció típica del segle XVI, però segons Mn. Ignasi M. Colomer consta que l'any 1345 existia una capella denominada a la documentació "Sancti Juliani de Villa sicha". Segons Mn. Ignasi Mª Colomer consta que l'any 1345 és esmentada en la documentació per aquest lloc una capella "Sancti Juliani de Villa sicha". (Això també ho he trobat al Wiquipèdia). El nostre historiador acaba la jornada explicant aquesta construcció.


I encetem ja el tram final de la pista, ben amplia i sense arbusts que ens facin patir, tot i que patim més de set que d'altre cosa. 

Travessem camps de blat que comença a rossejar tot i que no ha crescut gaire i no perdem de vista la imatge de Montserrat, antics propietaris de terres, retallada encara en un cel blau sense núvols. 

La gent de Clariana ens ofereix aigua fresca i amb això podem acabar de tirar fins a arribar a la nostra tradicional cervesa, aquesta vegada en una bona àrea de servei, per fer un brindis a la salut de la fortalesa de tots plegats i plegades. 

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/despoblat-dalbarells-170490570




07 de maig 2024

Una pujada de preus de dimoni

Aquí estic, assegut vora el mar, deixant anar alguna llagrimeta, perquè no m'ho acabo de creure!

He tornat de comprar en els supermercats d'aquesta ciutat; per aquí mateix en tinc uns quants a prop! No us dic el nom ni les voltes que he fet amb el carro tot buscant les millors ofertes, però m'ha estat impossible.

Això que en diuen "la cistella de la compra" cada vegada puja més! Cada vegada puja més i jo m'arronso, caic de cul a la cadira, esparverat, bocabadat, esmaperdut, incrèdul, fet un enze i un mitja merda, que no en sortirem d'aquesta, mecàgum Déu, que tots plegats són uns carallots, uns pocavergonyes, qui els va matricular!

El sucre, la sal, l'aigua!, la fruita, les cireres a preu d'or! i els micacos com si fossin els torrons de Nadal. La farina. I no us dic res del peix i de la carn; i l'oli! I l'ou!, vatua l'ou! Un 35% tot més car! Ah!, però el sou que em donen per estar aquí a la platja una setmana, això no, això no que no s'ha apujat! I a sobre em cremen! El foc no deu estar pels núvols, que diuen que no cau aigua, d'allà dalt, deu caure foc gratuït, llengües de foc com el sant esperit d'antany!

I jo, aquests dies, no m'haig de poder alimentar? Doncs, no! Tot pels núvols. com se sol dir, Pels núvols, que no ragen aigua, ragen foc! (Això ja ho he dit, oi?). Penseu, que fins i tot els meus acompanyants dimoniets estan estirats per la sorra morts de fam, i aquell d'allà baix, el mico que no cremen mai!, s'està mirant l'ampolla d'anís com si fos el mateix Hamlet: me'l bec o no me'l bec?

Que, ja et dic jo que soc un  ase, un ruc, un capsigrany, un cap de suro, un totxo, un soca, un ximple, un sòmines, un babau, un beneit, un encantat, una bleda assolellada, un curt de gambals, un figaflor, un gamarús, un orellut (i amb banyes!), un talòs, un tòtil, un pallús, un tanoca, un pebràs: aquí fent  l'estaquirot durant una setmana!

Oh, i a sobre, van i em passen el compte amb paper d'uns grans magatzems de Barcelona, un poble d'aquí al costat, que els badalonins ni paper propi els deu quedar amb aquests preus! Això se'n diu ser aprofitats o uns dròpols o uns mantes, que ni paper poden fabricar. és clar, s'han carregat les indústries! Tant que m'agradava a mi el fum de les xemeneies!

Vatua l'olla. tots són un zero a l'esquerra (no, no faig propaganda de les eleccions, no estic pas per això, ara!), uns tarambanes, uns merda seca! Però, on vas a parar! És a dir, on anirem a parar!

Jo que no soc un fatxenda ni un cregut ni un pet bufat, he reflexionat i he pensat i he decidit que l'any vinent no torno. No senyor, ni senyora (que ara es porta això d'anomenar tothom i duplicar el llenguatge), no tornaré! Que se'l fotin al cul el foc i els maleïts dimonis que aguantem cada any aquest soroll d'aigua darrera nostre, aquests ocellets de colorins que no paren de xerrar, —que cotorres que són, penjats de les palmeres—, aquesta desgràcia de barques que tenen i aquesta gent que només corre i camina davant meu amb posats de milhomes i mildones (ai, això últim no sé si existeix); bé, deixem-ho en presumptuoses!

Sí, ja sé que m'estic embolicant, però és que haig de treure la ràbia que porto dins. Que no em podré fer ni una truiteta per sopar; qualsevol hi fica oli a l'olla! I és que no puc fer res més que estar assegut aquí i plorar la meva desgràcia. Que reconec que soc un cagacalces, un cagat, vaja! el que se'n diu un calçasses, un bragasses, un caguetes, un cagabandúrries, un pixa-freda. Que no m'atreveixo a moure'm ni per pixar, que encara m'ho farien pagar!

I ara, que soparé, avui? Colla de xucla-sangs, torracollons, gentussa, males ànimes! Aquí estic fet un trinxeraire, un ploramiques, un poca-pena. I estenc la mà per demanar: No em donaríeu alguna cosa, un rosegó de pa i una mica d'oli per sucar; o pa amb vi i sucre? No em podríeu convidar a la Donzella a un arròs, abans de cremar-me? (llàgrimes) Tothom passa de llarg.

I crido per fer-me sentir per sobre el bramul del mar

—Au, via fora! Que la palla va cara, catalans! 

—Ai, no: Ciutadans de Badalona! Endavant un altre any!

04 de maig 2024

Caminant amb Estanislau Torres per les terres de l'Ebre

"Dia 19 de desembre de 1938 —llegeix—. Estimada Teresa: Després de tant de temps..."

"Havent estat localitzades dues saques de correspondència en el poble de Cornudella (Tarragona) extraviades des dels darrers mesos de la Guerra Civil —llegeix— i efectuades les gestions que determina l'article 279 del Reglament de Correus, adjuntem amb la present la carta adreçada a vostè amb data 23 de desembre de 1938, segons consta en el mata-segells...

...Madrid, 3 de setembre de 1968. La saluda atentament, El Cap de la Secció. — Sra. Teresa Marsà. Londres, 153, 6è, 1a, Barcelona.

Així hem començat la jornada d'avui, amb la carta que el jove marit de la Teresa, en Pere, adreça a la seva dona els darrers dies de la Guerra Civil, des d'algun lloc del front.

Continuem resseguint els paratges de la batalla de l'Ebre, avui en calma, amb un aire fresc d'un bonic matí de maig, amb tot els camps que riuen a la primavera; els núvols juguen amb el vent, les vinyes verdes i les flors de tots colors alegrant el camí. La pista és planera els primers quilòmetres, passant entre els ceps i els masos, els ametllers i algun tractor feinejant. Saludem un home que passeja amb els dos gossos en sentit contrari al nostre. Abans d'arribar als voltants de Gandesa, la pista fa un revolt de tres-cents-seixanta graus per un camp mesurat per dos nois i s'enfila costa amunt per anar a trobar la carena. Cal anar en compte per agafar un corriol que, deixant el camí més ample, continua enfilant-se entre romaní i farigola. Tota la muntanya amb olors de primavera.

Arribats a un collet, se'ns obre al davant un bé de Déu de muntanyes, a la nostra dreta el cim de la Mort, una mica amagat per la bardissa. Som a la Serra del Pebrer, al fons la serra de Pàndols i molt més enllà s'endevinen més que no es veuen, els Ports de Beseit, o de Tortosa mirats des d'aquí. Un sense fi de bosc.

Carenegem un corriol ben agradable de passar. Deixem a la dreta el Puig de l'Àliga i anem trampejant per una lleugera baixada. Quina no és la nostra sorpresa quan tornem a trobar l'home dels gossos, en sentit contrari al nostre! Cada dia fa aquest camí, a l'invers que nosaltres, amb els dos gossos de caça que el segueixen tots moixos i remenant la cua de contents. "És la millor medecina" —ens diu— i el creiem!

El corriol esdevé altre cop un camí ample a prop d'uns masos i descendim una mica. En un pla, trobem un corriol que puja cap a l'ermita derruïda de Sant Marc. Uns quants ens animem a fer el camí costerut, cap dalt, uns més ràpid que d'altres, però tots amunt. Les petites flors surten de sota terra o d'entre les pedres —algun conillet rosat, la lloqueta de roca, la farigola mascle, l'estepa blanca i l'estepa negra...—, pedruscall i muntanya. La vista és magnífica amb un replegament de terra fantàstic. Al davant la Carabassa amb un perfil ben característic; al darrera la Mola d'Irto.

"La Mola d'Irto (avui més coneguda, com ja sabem, com Mola de Sant Marc) és una muntanya d'aspecte tètric, voltada de grans cingleres, i només accessible, i encara dificultosament, pel vessant est, mitjançant un grau". (Indrets i camins de la batalla de l'Ebre).

Abans de la Mola, ens trobem amb les runes de l'antiga ermita de Sant Marc, en un paisatge grandiós i incomparable. Els núvols, ben negres a estones, acompanyen l'aspecte tètric de la muntanya i la fan encara més fantasmagòrica. El vent bufa amb força. Alguns encara s'animen a fer la pujada a la Mola d'Irto de 520 metres d'alçada, per fer la foto enmig d'un fort vent que despentina (o pentina amb un tocat modern, cabells enlaire davant Cavalls). Durant la batalla de l'Ebre les tropes republicanes hi van romandre, ja que es considerava un lloc inexpugnable. Tanmateix la Serra de Cavalls va caure a mans del "nacionals" i van haver de fugir per aquests espadats.

I segueix la carta:  "...i una nena una mica més gran que la nostra..." "En Segarra també frisa per tornar a casa..."

I tornem un tram enrere per continuar la pista entre vinyes i masos, per la Vall de les Carroves, tot seguint paral·lels a la Serra de Cavalls, que, en realitat, és una continuació de la Serra de Pàndols. Una massa orogràfica amb una branca principal i un braç de menor altura que és la Serra de la Vall de la Torre. Unes cingleres on ens imaginem el caminar dels soldats carregats d'armes, les bombes esclatant, la fugida per uns paratges agrestes. La pau es respira ara, sense gairebé ningú més que nosaltres.

Remuntant la pista d'aquesta vall amable, arribem al Coll de Cavalls i ens resguardem del vent sota la pineda per fer un mos. Un cop descansats, ens toca baixar, primer a peu de cinglera, tenint davant nostre la Roca del Pebre i tota la plana de la Terra Alta amb Corbera al fons. Ens ha sabut greu no poder pujar a la Punta Redona, una de les fites de Cavalls, però, diuen, que sempre has de deixar alguna cosa per tornar a un lloc. El caminoi, que segueix el barranc Tancat, baixa amb pendent, entre rocs i alguna relliscada, fins a la blanca ermita de Santa Madrona.

Santa Madrona ocupa un espai amb força vegetació, amb aigua abundant, i és un espai de trobada, aplecs i festes de la gent de Corbera. Avui hi trobem uns infants preparant la comunió, amb tres (tres!) sacerdots vestits de blanc que els fan la primera confessió. "El agua de Santa Madrona conserva la salud de las personas". "La Santa Madrona lo difícil soluciona". Aquí hi hagué el comandament de la 100 Brigada Mixta de l'11a. Divisió i va ser un punt de socors avançat; va rebre els atacs del republicans quan s'hi van instal·lar i dels nacionals que s'hi van instal·lar després, lloc del comandament de la 4a Divisió de Navarra que també van convertir el lloc en un punt de socors.

A la desbandada anaven aquells homes vestits de soldat esparracat, a la desbandada estalonats pels "moros", els que formaven part de l'exèrcit franquista. Caminant per pobles i terres devastades. I enmig d'aquest desgavell, un Pere, com tants d'altres, preocupat per amagar unes cartes d'amor; unes cartes que significaren la seva... 

A prop de l'ermita podem visitar la cova de Sant Marc (el de l'ermita de dalt a Cavalls), amb una estatueta dins, tancada entre barrots. 

"Teresa ha deixat de llegir. Ha contemplat, absent, la fotografia mural que li va regalar l'Àngel l'any passat, ha contemplat l'aparell de televisió, el tocadiscos, el rellotge de cucut..."

"—Tretze anys, divuit anys, trenta anys...—ha dit en veu baixa. Ha somrigut amb recança..."



Reprenem la tornada cap a Corbera altra vegada envoltats de vinyes i ametllons, sent més conscients dels esforços i el plor d'aquesta terra, aspre, per sobreviure amb l'esperança posada en el demà. Al davant, es dreça encara altiva l'església bombardejada del poble vell de Corbera, sentinella del passat, per recordar-nos que hem de mirar el futur.

"—Estimada Teresa..." —xiuxiueja ara".