XXXIX Pujada al Port de Salau

Aquest 2026 hem celebrat la XXXIX Pujada al Port de Salau. Fa patxoca això dels 39 anys pujant el primer cap de setmana d'agost al Port, per retrobar-nos catalans i occitans en una jornada de germanor, de compartir uns mateixos anhels i de desitjar uns mateixos objectius.  Un Port, que com tota la carena dels Pirineus, és un lloc de pas, un lloc de coneixement entre pobles, un lloc de refugi de tantes guerres, un lloc que ens acosta, des d'una vessant i l'altra, més que no pas ens separa. No hi ha fronteres imposades, no hi ha restriccions de llibertat, hi ha tant sols un desig de viure-la la llibertat, de viure-la, de compartir-la, de fer-la possible entre tots els que caminen i pugen ja sigui des dels Països Catalans com des d'Occitània.

 

El dia abans comencen els actes a Esterri d'Àneu, al Pallars Sobirà amb un taller de danses i un concert ofert per l'infatigable Joan Codina i el grup de música ibèrica. També al poble de Salau, a l'Arieja, es preparen per la Pujada amb un sopar.

 

Aquest any, hem tornat a compartir el vi català i el formatge occità. Hem tornat a hissar les banderes i hem cantat els himnes de cada país (potser, ara que hi penso, haguéssim pogut cantar la Balenguera en honor al centenari de la versió musicada, però, és evident, que no es pot pensar en tot). Hem dansat amb els músics que, any rere any, en acompanyen i hem escoltat els parlaments de les diferents entitats que érem dalt en nom de tots els que no han pogut pujar.

 

I hem tingut una grata sorpresa amb l'aixecament dels castells per part dels Castellers de Tolosa de Llenguadoc. Ànims!

 

I aquest any, hem commemorat, també, el centenari del naixement d'Enric Garriga Trullols, activista, occitanista i independentista català, cofundador del CAOC i defensor fins el final de la Llei de l'Occità. Gràcies a ell hem pujat 39 vegades al Port, hem defensat la llengua, la història, la cultura i el desig de ser del poble català i occità, amb pluja, amb boira, amb fred i amb calor. Molts hi han passat per Salau; molts no ens poden ja acompanyar, un record per a ells; molt hi passaran encara defensant el mateix. I sempre serà una festa!

 

Enguany també es compleixen vint anys de l'oficialitat de l'occità a Catalunya, una fita històrica per la llengua. L'oficialitat d'una llengua és una eina imprescindible i necessària, tot i que per si sola no ens soluciona gran cosa. Cal parlar-la, cal usar-la en tots els àmbits de la vida quotidiana i, sobretot, calen polítiques que la facin imprescindible, que la cuidin. Cal que puguem viure en català i en occità en el dia a dia: anant a comprar, llegint la carta d'un restaurant, sent atesos pels metges, sent defensats per la justícia, llegint revistes a la perruqueria, anant al cinema, comprant una guia de viatge o seguint les instruccions d'un manual de cotxe, per exemple. Cal que sigui la normalitat de la nostra normalitat, per dir-ho així.

 

En el seu parlament, la presidenta del CAOC, Esther Lucea, ha afirmat "Celebrem vint anys de l'oficialitat de l'occità a Catalunya. una fita que va ser possible gràcies a persones com Enric Garriga. Però també sabem que una llengua no està protegida només perquè sigui oficial: viu si la societat la fa seva, la transmet i les institucions la fan realment possible" 

 

S'ha tornat a convocar el III Concurs de Fotografia Port de Salau organitzat pel CAOC i l’ASPIC amb la col·laboració del Parc Natural de l’Alt Pirineu, el Centre Artesà Tradicionàrius, Fent País i l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu; les bases les trobareu a la web del CAOC i a les xarxes socials de l'Entitat. Els fotògrafs no hem parat d'anar amunt i avall copsant l'ambient festiu i reivindicatiu de la jornada. 

 

Un dia, doncs, complert, amb un cel clar i un sol que es ficava dins els porus de la pell i els barrets de protecció; un aire fresquet a primera hora que ha estat la delícia dels que hem arribat dalt i que hem pogut gaudir de la muntanya, d'aquest paisatge grandiós miris on miris. Una pujada cansada, ja sigui pel corriol més costerut i dret des del Fornet, com des de la pista que va pujant des del Pont de Perosa, ja sigui des del poble de Salau, a l'Arieja, en una pujada molt més llarga que les del vessant català.

 

Però quan arribes, la vista s'eixample i tens la recompensa de veure 360 graus de pics que s'alcen majestuosos, aquest any amb una boirina de calor i l'herba ben groga, cremada ja pel sol, amb els ramats de bens i vaques enfilats dalt de tot buscant el verd molt més amunt d'on érem nosaltres. Una secada persistent!

 

I, acabada la festa, hem baixat cap a Esterri uns, cap al poble de Salau els altres, amb la satisfacció als rostres, amb una mica de vi i formatge dins (boníssim com sempre!), amb uns mateixos deures i objectius per treballar i amb unes mateixes ganes de pujar un dia al Port, tots plegats, i exclamar entre cants, danses i rialles: ja ho tenim! 

 

De moment, però, començarem a preparar la 40ena edició de la Pujada al Port de Salau pel 2027, amb el compromís renovat, amb més forces i amb la mateixa il·lusió de sempre.

 

Visca Catalunya i els Països Catalans. Òsca Occitània!

Fi de les "vacances"

Quasi hem acabat. Demà 25, Sant Jaume, retorno als meus orígens. Crec que encara hi seré a temps de sentir la calor! Només de pensar-hi ja em fa mal tot. Sentiré la marinada enganxada a la pell, veure caure gotes de suor a terra només d'agafar l'escombra, dormiré girant-me contínuament i em despertaré cansada com si l'esforç d'aixecar-me em superés. La qüestió serà no moure'm gaire.

És agraït marxar uns dies de la rutina diària i més si ho pots fer en un lloc fresc, tranquil i enmig de la natura. I puc dir, que encara tinc aquesta sort!

He conegut les valls occitanes del Piemont. Unes valls poc explotades, encara, pel turisme de masses. No hi gaires hotels, no hi ha gaires "estrangers" de caps de setmana. Trobes força gent amb botes i motxilles caminant poc o molt, fent travesses per les muntanyes o pujant i baixant dels llacs. Gent que et saluda pel camí, amb les galtes colrades pel sol; gent que pren el sol estirats dalt d'unes pedres, a prop del riu.

Flors, papallones de colors, abelles i  vaques. Com al Pirineu.

Pobles petits, amb carreteres ben estretes per arribar-hi, que moltes vegades creus que no podràs passar.

Pobles amagats gairebé, amb les cases arreglades, però conservant l'arquitectura del lloc. Sembla que res desentoni. Habitats, amb gent que treballa la terra. Amb gent que té cotxes petits per moure's per aquestes carreteres i camins. M'ha recordat una mica el Pirineu de fa uns quaranta o cinquanta anys enrere, quan encara no hi havia la massificació d'ara, quan la gent sabia caminar per la muntanya i no cridava a tothora. Ara, allà, sembla que tothom pugui anar per tot arreu; fins i tot, deu fer uns cinc anys, que vaig veure gent pujant al llac de Certascan amb xancletes!

L'occità? Una mica oblidat. Jo els he semblat molt francesa, només d'aspecte. Potser no l'he sabut distingir, però no l'he sentit parlar. Suposo que, com a les valls occitanes de l'Estat francès, si no el parles tu primer o no estàs immersa dins els occitanistes, tampoc el sents. L'escoltes a l'Escola d'Estiu de Vilanòva d'Ot, o als llocs occitanistes de Tolosa del Llenguadoc o, suposo, que anant a pobles petits i parlant directament amb la gent gran. Els meus veïns d'aquests dies, que tenen una bandera LGTB amb la creu occitana penjada a la terrassa, crec que tampoc l'han parlat; o almenys jo no n'he sigut conscient.

M'he enfilat pels pobles, he conegut un monestir cistercenc enclavat al mig d'un bosc frondós on tot convida a la pregària. He suposat que la gent hi deu anar a fer uns dies de meditació ja que es veien joves de motxilla meditant en algun racó. Saben triar els llocs els monjos. Sempre he pensat que, segons on preguis o meditis, és fàcil de fer-ho; sense menysprear l'esforç ni la fe, és més complicat recloure's amb tu mateix dins una ciutat enmig del brogit i els soroll.

He anat als plans i als prats. He vist el naixement del Po i he pujat colls i passos de muntanya amb el cotxe. Aquesta vegada m'ha fet una mica de mandra de caminar; bé, en realitat m'ha fet mandra salvar desnivells i anar pujant i pujant i m'he pres unes vacances fins i tot d'això, que també està bé!

La "meva casetta immersa nella natura" un encert. La superfície adequada per a una o dues persones, amb tots els estris necessaris per fer-hi vida. Ah! i amb un aparetet de wifi que ha funcionat a la perfecció. Buscaré si el trobo per Barcelona, que pot servir per anar de viatge. Sabeu, és que, normalment m'enduc l'ordinador i aprofito per escriure, per arreglar les fotos, per fer les "fitxetes" del CEC, per classificar les fotos de flors amb el "Plantnet"o per veure alguna pel·lícula abans d'anar a dormir.

Aquestes vacances s'acaben. Però, les continuo uns quants mesos més, es podria dir que, a partir d'ara encara em queden 365 dies per anar tirant, espero. Abans sí que quan s'acabaven havia de tornar a la feina. I jo era de les que tornava a última hora, per no haver-hi de pensar. El primer que feia el primer dia de feina era mirar el calendari de l'any: ponts, festes, setmanes santes, Nadal i estiu i ho posava tot en vermell. De fet, encara ho faig, però més per tenir-ho en compte si se m'acut fer alguna sortida i no coincidir amb els que treballen. 

Aquest mes d'agost no voldria moure'm gaire. Ja ho he dit, oi? Em queda la Pujada a Salau el primer cap de setmana amb els catalans i occitans. Em queda anar a veure l'eclipsi de sol amb el CEC a Siurana i aprofitar per celebrar Sant Llorenç i un dia a Gràcia per fer fotos als carrers engalanats i presentar-me al concurs de fotografia que no he guanyat mai. I ves, ja serem al setembre! I qui diu que, com que el temps passa tan ràpid, aviat Nadal!

Però avui, encara soc als Alps i podré fer una passejada de tarda per aquest bosc encantat que tinc a prop de casa. M'he acomiadat del Monviso que he vist des de diferents angles i de tota la zona de carenes i pics encrespats d'aquests dies i ara... toca veure el mar. 

I fins l'any que ve, si Déu ho vol (i encara que no vulgui si les forces no em fallen).

I més vacances

No, no hem acabat encara. De fet, ara duren i duren les vacances! Era abans, en edat laboral, que s'acabaven i havies de tornar a esperar alguns ponts, festes locals, Nadal, Setmana Santa... I per sort, jo tenia les vacances dels "mestres". Be, igual, igual, no. Nosaltres plegàvem el 15 de juliol i la segona quinzena havies d'estar "!disponible", o sigui, localitzable, sobretot quan feies de directora. Era quan marxava a Timoneda o Cal Julià a La Vansa, per si em trucaven, que ho van fer una vegada, que jo recordi, la Clara S. que em va enganxar pujant al Santuari del Lord, a l'únic lloc del camí que hi havia cobertura. I, és clar, vaig dissimular com vaig poder. Cal que vingui a Barcelona dilluns?, li vaig preguntar. I ella: no, no cal, ja ho resoldrem amb el que m'has dit. I un sospir gros que vaig fer quan vaig penjar. La Nostra Senyora del Lord potser hi va tenir alguna cosa a veure!

I a l'agost sí que marxava. De viatge, és clar!  Amb cotxe o amb avió. A prop o més lluny. D'hotel senzillet o amb tenda que si havia de fer els viatges que es fan ara no hagués pogut sortir. Recordo que, quan tornes, la gent et preguntar com ha anat. I el menjar, què? i jo, pobre de mi, no anava pas de restaurant, a no ser que fos el 10 d'agost, celebració de Sant Llorenç, que encara ara celebro cada any.

De viatge amb la mare o amb amigues i amics o de les dues maneres alhora. I ara, a part dels amics, ja de fa uns quants anys, que m'agrada anar sola també. Sola vas???? Quins escarafalls! No sabeu la de coses que es poden fer! M'agrada anar acompanyada, ben acompanyada, això vol dir amb gent que no xerri gaire, que l'oïda i el cap ja no donen més de si. Però en gaudeixo molt d'anar sola. 

I ens haviem quedat a Paisana i a la meva "cassetta immersa nella natura". Però com que encara hi ha dies abans no torni a atrapar la calor de la meva "casa immersa a Badalona", aprofitem!

Alguna tarda, quan marxa el sol, faig una caminada per darrere d'aquest lloc tan curiós. Un bosc ple de castanyers, amb les fulles seques i les castanyes rodones per terra, entrant la llum per entre el brancam i fent un contrallum amb les fulles verdes, amb la carena de muntanyes al fons retallades les crestes en un cel blau amb una fina capa de boira. Un lloc de grossos rocs, els arbres creixent entremig. Una cosa curiosa de veure. N'hi ha d'aquests rocs que són força grans. I us pregunteu, com és que són aquí, des d'on han caigut, com s'aguanten amb aquests troncs i arrels que els donen la volta i es fiquen dins els rocs? Semblen muralles naturals, pedres d'algun castell de gegants; una zona que be podria estar poblada de bruixes i de minairons que han fet una feina enorme traginant els pedrots fins aquí. No és una zona reduïda, és àmplia, tot el camí que va pujant i pujant. Encara no he arribat al final. A veure demà.

Continuem amb els Pian, o sigui, els Plans. El Pla de Munè és una estació d'esquí senzilla, una mica d'estar per casa, que està bé. Tenen només un telecadira que salva els 400 metres de desnivell entre el bar de baix i el de dalt. Una llàstima que a l'estiu no el tinguin en funcionament perquè va bé que et pugin i tu baixes a peu. Crec que deu ser més una estació d'esquí de fons més que de pista. Ara pots seguir els camins que van guanyant desnivell revolt darrere revolt fins el Pian Croesio. La pista ocupada per un bon ramat de vaques ajagudes a terra, que sembla que tinguin calor. L'herba ben cremada del sol. Unes quantes falgueres ben gemades i alguns arbres amb el cartell del nom i del perquè serveix la seva fusta.

Molta calitja a l'horitzó. Un cop al Pian Croesio la boira va guanyant terreny i sens acaba de cop i volta la

vista més enllà de l'herba i la falguera. Amb aquestes condicions, no hi fem res aquí dalt i cal baixar. Una baixada més lleugera que faig recordant cançons de muntanya i m'adono que ara ningú canta quan camina. Abans, així que encetaves camí, cantaves. La Jungfrau, el Minyonet, Salut sublims muntanyes, En estol...

Passo unes quantes bordes ja del tot caigudes i em ve la melodia del "Vell xalet" i em poso a cantar, que no em sent ningú.

A dalt de la muntanya

hi hagué un vell xalet,

mur blanc, sostre d'herbei,

davant la porta un tronc revell.

A dalt de la muntanya 

caigué el vell xalet.

La neu i el rocam

units el van enderrocat.

A dalt de la muntanya

quan Jan torna al xalet

plora de tot son cor

                              per a la fi del seu amor.

                           A dalt de la muntanya

                           hi ha una nou xalet

                              car Jan amb cor galant

                              el va vestir millor que abans.

Sempre m'ha emocionat aquesta cançó. Quan la cantava, jo veia el xalet i la neu i el rocam i el Jan tornant-lo a aixecar. Jo també vaig tenir "un xalet", una casa de pedra que vaig aixecar amb l'ajuda del meu germà. No tenia el sostre d'herbei, si no de teules negres i davant la porta hi havia un lledoner (que encara hi és). El temps havia esfondrat la teulada i alguna paret, però el vam aixecar i vam plantar arbres i lliris blaus i flors i xiprers que agradaven a la meva mare i signifiquen acollida i que tothom hi era benvingut. Els bons estius que hi havíem passat!

El dia es va enfosquint i cal tornar a temps. Per l'Spotify del cotxe sento el grup Esquirols cantant el "Torna Serrallonga". Dia complert!

 Espero que us agradi, l'aprengueu, que us emocioni tant com a mi i la canteu!

I continuem... "les vacances"

M'agrada explorar indrets nous i conèixer llocs que no he estat. I amb el cotxe es poden fer quilometres sense cansar-te excessivament. Crec que, el cotxe, és de les últimes coses que "deixaré". Et dona una independència per moure't difícil d'assolir amb el transport públic, i més si pensem amb la RENFE de casa nostra. Recordo que, quan érem petits, i llavors sí que fèiem vacances, anàvem a llocs i podíem agafar cotxes de línia encara que t'havies de desplaçar sempre a Barcelona per agafar-los. 

Carretejant una maleta de roba de quadres que llavors eren les que hi havia, havíem arribat a Sant Jaume de Frontanyà (Alsina Graells fins a Sant Quirze de Besora, canvi d'autobús fins a Borredà, la mula d'en Miquel primer i després el jeep que ens portava les maletes i nosaltres tres a peu 12 km fins a Sant Jaume; amb il·lusió i amb unes bones marejades meves, que la mama sempre anava carregada amb bosses de plàstic i aigua del Carme, perquè la nena es marejava a la primera de canvi. I així a tot arreu: a Esterri d'Àneu que agafaves el tren que treia fum fins a La Pobla de Segur i allà el cotxe de línia; a Montgrony, pujant el camí a peu i la mula amb les maletes; a Falgars fent el mateix; a Núria amb el tren fins a Ribes i el cremallera (crec que era l'únic lloc que no em podia marejar). I a tants d'altres llocs on hi havia una fonda "barateta".

Existia un llibret de color carbassa, "El Viajero" amb tots els horaris de totes les línies i l'anàvem actualitzant cada temporada. 

I ara, a part que han desaparegut la majoria de cotxes de línia, com que condueixo jo, s'han acabat les marejades. (Quan condueix una altra persona, ai senyor!, tornen a aparèixer).

Doncs, el que deia, que amb el cotxe et pots moure per tot arreu. I mentre la vista i l'oïda aguantin com a mínim com ara, el cos una mica en forma, que tampoc demano molt, i conservi l'humor, anirem fent!

La Vall Varaita és una de les valls occitanes de la província de Cuneo, per sota de la vall del Po. El cim més alt de la vall continua sent el Monviso de 3841 metres, vist des d'una altra perspectiva. Pobles alpins turístics, amb gent passejant-se pels carrers, cotxes italians que van o bé molt a poc a poc, o bé "se les pelen", que diuen. Les teulades de pissarra, les cases agrupades entorn de l'església. Una carretera que puja amb uns bons revolts fins a la ratlla de França, al coll d'Agnello. Una carretera d'excel·lència per a motoristes i ciclistes.

Al coll d'Agnello (2744 m) tenim la vessant italiana i la francesa: el Parc Natural de Queyràs. Amb un vent fresc i una temperatura que ha baixat uns graus (quin gaudi!) et pots arribar tranquil·lament fins l'antic Refugi Militar d'aquesta zona de frontera, Rifugio degli Alpini - Mario Bottero, ubicat a 2699 m d'altitud. Es una estructura alpina de la A.N.A. (Associazione Nazionale Alpini) de Saluzzo. Tancat i barrat. He buscat
al google aquest que ho sap tot (ara ja l'avança la IA) qui era el Mario Bottero, perquè a casa nostra coneixem les calderes d'en Pere Botero, el dimoni dels pastorets. I no!, no és el dimoni. Primer m'ha sortit el retrat d'un noi guapíssim i he pensat que no devia ser ell, no en tenia la pinta d'associar-se a un refugi militar. Doncs, en Mario Bottero sembla que va ser un conegut alpinista i militar de les tropes alpines italianes, cèlebre per donar nom a aquest refugi lliure on es pot fer bivac a les nits estelades (de fet sí que es pot fer bivac, perquè deu portar  temps tancat). L'IA ens diu que és el punt de partida per pujar al Pa de Sucre i al Pic d'Asti, de parets que deuen ser relliscoses.

 

Per sobre d'ell s'alcen els pics: Pan di Zucchero (Pa de Sucre) i al costat el Pic d'Asti (3219m), Roc della Niera (3177 m), i una mica més enllà el Monviso que ja coneixem. Tots ells pedregosos, d'una pedra negrosa que llueix sota el sol. Mirant cap a Queyràs, s'estén una mar de muntanyes dels Alps francesos que deuen comprendre els Eccrins om vam estar fa dos anys. Cap a la banda italiana les grans muntanyes disminueixen formant una plana.

Pobles encantadors com Sampeyre, Pontechianale i el molt ben conservat Chianale, el que m'ha agradat més. Totes les cases arreglades però conservant l'arquitectura de la zona, tots els teulats de pissarra, els carrerons per passejar-s'hi, les cases amb balconades i les bigues dels teulats de fusta. Dues esglésies, que aquests italians tenen sants per tot arreu i alguna paret amb les grosses esqueles dels difunts del poble per a que no us oblideu d'anar a pregar per ells.

Aquí hem menjat una mica de pasta, faltaria si no!, i un gelat italià. A la tornada al super de Paesana que ja començo a saber on són les coses. 

Una vall més petita és la que està per sobre de la vall del Po, una mica més turística i plena de gent que les altres dues. Potser ho fa que hi he anat en dissabte, quan tothom aprofita per sortir. Buebi, (italià: Bobbio Pellice, i en piemontès Beubi, situat a la vall Pèlis. Passat el poble es pot continuar una carretera estreta fins a Villanova, on s'hauria d'aparcar el cotxe i anar fins a la Cascata del Pis. Dissabte, vol dir col·lapse d'aparcament, gent amb botes per fer un tram fins la cascada, cotxes que volen maniobrar i cotxes que no es volen moure. Davant aquesta situació, més val donar mitja volta i tornar un altre dia!

El retorn de rotonda en rotonda, que sembla que algú s'hagi fet ric fent tantes rotondes: "a 500 metres, a la rotonda, agafa la segona sortida"; al cap d'1 quilometre tornes a sentir: "a 800 metres, a la rotonda agafa la primera sortida... o la segona... o la tercera..." Si no em marejo conduint, em marejo fent rotondes, que arriba un moment que ja no en sé sortir!

Parar a la pastisseria gelateria de Paisana, gaudir del gelat de llimona i pistatxo i anar fins la tranquil·la "casetta immersa nella natura" de la "borgada Petrus" a fer una mica de feina. En dia "laborable" ja tornarem a pujar! Deixarem les festes pels demés i farem la inversa.

Paisana, en occità, (Paesana en italià) és el poble una mica més gran de per aquí, que el que té de millor és la pastisseria-gelateria. Però, així i tot, se m'ha fet simpàtic, el poble. Té el mèrit d'estar al començament de la vall del Po

Vacances

Al cap de quasi dotze anys, encara tinc la deformació "professional" de les vacances. El meu germà se'n riu quan dic "ja som a les vacances!". "Si en fas tot l'any de vacances"! No és ben bé veritat del tot, perquè entre les corals, el CAOC, el CEC, l'escriptura, la pintura, i algun curs, quan arriba aquesta època encara em semblen vacances. Vaig acabar el CAOC a l'abril, quan ja vaig marxar de la Junta, però encara estic al WhatsApp dels professors dels cursos de formació d'occità i que jo sàpiga, no m'han notificat pas que m'haig donat de baixa de la signatura de La Caixa. Per Sant Joan vaig acabar les "sortidetes del CEC", tot i que haig d'anar fent "fitxes i formularis" de les sortides del 2026-2027 que m'he proposat que sigui l'últim que organitzi jo excursions. 

Continuaré amb les corals: l'Orfeó La Lira de Barcelona i la Gaudia de Badalona, a part del Messies Participatiu a partir d'octubre i la Coral Poble que Canta quan calgui, que amb els temps que corren, cada vegada cal menys, no perquè s'hagi aconseguit res, si no perquè els ànims d'aconseguir-ho estan en hores baixes. I continuaré amb la pintura, que em relaxa i distreu... i llegint i tocant el piano... quan pugui. I de tant en tant, encara m'envien coses per traduir de l'anglès al català els del MyHeritage. Ara, figureu-vos, corregeixo les traduccions de la IA, que sembla que n'hauria de saber més que jo, oi?

Per al nou curs m'he tornat a inscriure a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, en línia, o sigui, des de casa o des d'on em pugui connectar, que ara si no estàs connectat no ets res. Al curs de No ficció, on espero que, amb el temps i una canya, pugui anar escrivint la novel·la que tinc al cap on surtin de protagonistes avantpassats meus: els Fornaguera que donen molt de si, els Bausà, que encara donen més de si, els Puigrubí i els Savalls, històrics, i els Comas si aconsegueixo saber-ne alguna cosa. Potser massa ambiciós.

Però, mentrestant, i amb calor, faig vacances. I les vacances volien dir sortir. I surto al juliol, que tot està més tranquil que a l'agost; encara que hi ha gent que em diu que no paro; però sí que paro, sí.

Aquest any he tornat a agafar el cotxe i fer quilometres, que l'any passat no vaig poder amb la fascitis plantar que em va durar ben bé fins al vint i pico de setembre.

I ara soc a les "Valades occitanes" d'Itàlia. Al Piemont. Als Alps italians. Al Parc Nacional de Monviso. Amb una temperatura que ha canviat en positiu des que vaig marxar de Badalona. En aquests moments a les bordes de Pertus on estic allotjada, prop de Paesana i Ostana estem a 24 graus! Una meravella! Veig que a Badalona estan a 32.

De camí, passant per França, em vaig parar a Sisteron del que no havia buscat cap referència. A veure què depara el destí! I em vaig trobar amb un poble mig emmurallat, amb cinc torres encara senceres i amb una muntanya al davant d'un gran interès geològic. Situat al departament dels Alps de l'Alta Provença, està agermanada amb Oliva, una població de la comarca de la Safor, al País Valencià. Sisteron, banyada pel riu Durance, ha tingut una posició estratègica ja des de l'edat mitjana. El riu Durance va ser durant un temps la frontera que separava les possessions del comtat de Tolosa amb les possessions del comtat de Barcelona.

La ciutadella preromana i la catedral d'estil romànic llombard. El rei Enric IV la va qualificar com "la fortalesa més poderosa del seu regne".  Forma part de la denominada "Ruta Napoleó" o "Camí de Napoleó", camí que l'emperador va fer quan va tornar de l'illa d'Elba.

L'espectacular Roca de la Baume, és famosa per les capes verticals de pedra calcària, per sobre del poble, formada per capes verticals i plecs, la roca atrau a geòlegs i amants de la natura, on poden realitzar excursions i una via ferrata. Per part meva, una veritable sorpresa!

I arribada a "borgata" Petrus una altra agradable sorpresa. La Luciana ja m'esperava i em donava les instruccions del petit apartament. Un conjunt de bordes arreglades, la majoria d'elles ocupades per la gent del país, en un lloc molt natural i poc turístic. Una vista genial del Pic del Monviso. Una tranquil·litat "veramente italiana"! 

El primer dia d'estada toca fer una descoberta d'on estàs. Paesana és el poble més gran amb 2658 habitants, on poder fer compres a l'únic supermercat que hi ha. 

Pertus és un municipi de la vall mitjana del Po que ha conservat un dialecte de transició entre el piamontès rústic i l'occità. La paraula  italiana "borgata" es tradueix com a llogaret, veïnat o poble. Aquest terme s'utilitza per definir un petit nucli de població rural o una barriada perifèrica. Poques cases amb una economia basada essencialment en l'agricultura. A Itàlia és l'entitat mínima amb la qual és possible definir un lloc habitat. S'utilitza sobretot a la regió de Roma i de Torí.

O sigui, que estic ja situada a la borgata Petrus. Veient el Monviso així que em llevo. I amb una temperatura que fa dos dies era impensable. 

M'he arribat a Oncino, una població amb un campanar esvelt, a mitja muntanya i on he descobert que el diumenge 19 fan un concurs de "miss vaca" que pot estar molt bé de veure. He anat a Crissolo, el poble potser una mica més turístic de per aquí, però res a veure amb els "turístics de per allà". Un poble inici de caminades i passejades i rutes amb cotxe que anirem fent. I Ostana, un poble ben occità on no vaig poder parar i aparcar el cotxe; queda pendent.

I m'he animat a fer una excursió a peu. Amb el cotxe, per una carreterona que has de deixar passar els que venen de cara, fins a Pian dei Re on pots aparcar per 10€!, ben bé italians aquesta gent! Des d'aquí surten diferents camins que s'enfilen muntanya amunt. Ple d'excursionistes calçant botes i pals, per conquerir els cims a la mesura de cadascú. Som al Parc Natural de Monviso. En aquesta esplanada l'ermita de la Mare de Déu de les Neus i un refugi-restaurant on prendre una cervesa a la tornada.

Aquí neix el riu Po, el que molts quilòmetres enllà passa per Roma, el de les batalles dels romans, el riu més important d'Itàlia tant per la seva longitud com pel seu cabdal. Ja neix amb força, es podria dir des de sota terra. Si ens continuem enfilant per un corriol pedregós que et fa alçar la cama, anem trobant a banda i banda del camí tot un curull de flors i d'insectes que aprofiten el seu nèctar, riuets que van baixant entre les pedres i gent amunt i avall. Sempre amb els pics erms i pedregosos que ens van fent d'escut. Segons el mapa: la Sellacia, Monte Granero, Monte Meidassa, Punta Udine i el Mon Viso (3840 m), tots ells vorejant els 3000 metres d'altitud. El dia entre sol i boires ho fa tot una mica especial, amb la roca ben negre quan apareixen els núvols o lluminosa amb el sol.

Després de la pujada, el llac Fiorenza reflectint els pics en les seves aigües cristal·lines. La verdor del sòl contrasta amb la negror de les roques, les plantes verdes encara, les flors plenes d'abelles i altres insectes, algunes que ja es comencen a assecar. La gent prenent el sol estirada a l'herba i alguns que encara continuen pujant per arribar a algun altre llac o a algun pas de muntanya que els permeti d'anar cap a d'altres pics. Fins i tot gent banyant-se amb una vestimenta naturista. Em resulta curiós, perquè a Catalunya, de fa ja uns anys, està prohibit banyar-se a rius o gorgs o llacs de muntanya. 

 

Ara és quan reposes, quan contemples el paisatge, quan et sents petita aquí dalt. El lloc em recorda una mica la Vall de Pineta, amb aquella muralla de roca del Mont Perdut, però aquí és una mica més ample. Com deuen sonar aquí els trons en un dia de tempesta?

Ara ve quan intentes agafar tot això i omplir-te els pulmons i sadollar la vista i extremar els sentits i endur-t'ho tot cap avall, cap a casa. I recordar-ho un bon temps. Els noms et marxaran, segur, però el paisatge i les sensacions les portaràs amb tu encara que no les sàpigues expressar.

 De cop, ja a baix, el cel s'omple de boires, els pics desapareixen. La caminada, per sort, ja està feta. Contemplo com van pujant les boires, l'anar i venir de la gent, i l'ermita situada al marge; al davant unes quantes flors de llaurer de Sant Antoni, que la fan ben fotogènica. Sembla colgada en un espadat.

Ara, cap a "casa". Ah! i tal dia com avui, felicitats a tots els Enrics! 

Caminant amb Lletres

No sé si sabeu que porto ja cinc temporades organitzant el cicle "Caminant amb Lletres" al  CEC (Centre Excursionista de Catalunya).  I m'ha agradat fer-ho.

 

La idea em va venir llegint llibres, és clar. Molts parlaven de llocs que, en llegir-los, els coneixia o bé desitjava fer-ho i vaig pensar que seria interessant llegir el llibre en el lloc on passava l'acció, si era una novel·la, o al lloc que, per una raó o altra, podies associar-hi un poeta. I sí que n'he trobat molts! 

Cada vegada busco una ruta que s'adigui amb la novel·la, la trobo amb això amb el que ara no podries anar a muntanya que és el wikiloc, que, d'alguna manera, substitueix els mapes i és més còmode de seguir sense haver de desplegar el paper cada dos per tres per mirar on ets. Algunes rutes són meves i d'altres les agafo d'excursionistes "de confiança" que no estem per saltar gaires marges ni ficar-nos per barrancs! 

També he tingut en compte anys de commemoracions per triar els autors o autores. Aquesta pròxima temporada, per exemple, al desembre —que acostumo a fer sempre algun poeta— llegiré una selecció de poemes de la Clementina Arderiu quan se celebren els cinquanta anys de la seva mort i ha estat declarat "Any Clementina Arderiu", això que des de fa un temps fa la Generalitat amb tota pompa i discursos acadèmics. 

Abans de la sortida i després de tenir clar els autors "del meu any" —tenir-ho clar ho he hagut de tenir el mes de maig que el CEC em demana el "Pla Anual", que sempre m'ha donat la impressió que estic treballant i fent els Plans de l'EAP o els plans de centre (un dia d'aquest m'haig de jubilar, ja!)—, em llegeixo o rellegeixo el llibre i marco fragments que, del principi fins a l'acabament, es pugui seguir la història; això sí, sense llegir mai el final tot i que hi ha gent que m'ho reclama.

I després de qüestions més administratives d'inscripcions, altes, baixes, WhatsApp per organitzar cotxes i no deixar ningú a terra, informacions varies, fitxa i formulari al CEC, mirar el bar obert per fer la trobada i esmorzar..., ens posem en ruta.

I la gent, alguns, i algunes sobretot, molt fidels, m'han d'aguantar les lectures a les parades que vaig fent per descansar. 

És una manera de viure més la història, de capbussar-nos-hi, d'entendre l'escriptor i el text. No ho definiria pas com un "club de lectura" itinerant. No cal llegir-se abans el llibre, no cal tenir-lo a casa, només es demana fruir de la lectura, sigui pròpia o d'una altra persona, i estar una miqueta atent. Després, mentre es camina, cadascú pot fer les seves preguntes o comentaris, o discórrer els seus pensaments, o fer fotografies i gaudir de la natura.

Naturalment, els itineraris no poden ser gaire forts, amb gaire desnivell, perquè la que llegeix, que sempre soc jo, acaba la bufera. Aquest any provaré de fer una obra de teatre, d'en Guimerà, (perquè es commemora els 150 aniversari del CEC i aquest n'era soci) i donaré un paper a cadascú i així, haurà de llegir tothom. Aprofitant que també és l'any Pau Casals i que fer lectura de partitures musicals pot ser difícil per a molts, a l'obra de teatre li posarem música d'en Casals, A veure què se m'acut! Pot ser divertit, que d'això es tracta en fer aquestes "sortidetes".

Recordo autors i autores associats al lloc que ha estat tot un èxit: la Maria Barbal amb "Mel i metzines" a Altron, en una anada de tres dies per conèixer els pobles abandonats del Pallars Sobirà. El Pep Coll amb el que vam seguir l'itinerari dels assassinats de Laorto, al Pallars Jussà, amb el seu llibre "Dos taüts negres i dos de blancs", tota una experiència només de veure les tombes al cementiri d'Horta-savina i de parlar amb el mateix Pep Coll a Peramea on ens va fer una recepció amb cerveses i coca-coles per uns excursionistes assedegats.

Vam celebrar els cinquanta anys de la mort de l'Aurora Bertrana a les Eres de Guardiolans, una casa prop de Vilada, al Berguedà, on ella estiuejava i on ens van fer un esmorzar de forquilla que encara recordem. O més recentment, el seguiment dels camins de l'exili amb l'Anna Murià i "Aquest serà el principi", des de la Vajol passant pel coll de Lli per arribar al Vallespir, a la Catalunya Nord i tornar pel coll de la Manrella per on van passar en Companys i el seu seguici d'exiliats, polítics, escriptors i artistes; una ruta que corprèn.

Hem celebrat també l'any Vicenç Andrés Estellés amb la lectura dels seus poemes "Oli calent del gresol de la vida". Davant la dificultat d'anar i tornar en un dia al País Valencià, vam anar a Tarragona, al Parc del Pont del Diable, una sorpresa de camins de bon fer que ni ens imaginàvem.

Un dels primers escriptors va ser en Marià Vayreda per la zona de Vidrà, coneixent les facècies del meu "tiet" a "Records de la darrera carlinada". Vam riure de veure, més aviat de llegir, que tenien un canó que li deien "la xocolatera" de lo bé que es portava disparant bales o del "tiet" (sí, si, parent meu) caçant guatlles i perdius mentre el seu "exèrcit" es barallava amb els isabelins. Un bon vividor en Savalls!

Vam començar amb la Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva on va passar els seus últims anys i potser acabarem amb en Narcís Oller a Puigcerdà.

Alguns escriptors i escriptores ens han acompanyat durant la ruta o be ens hi hem trobat en acabar el camí: amb la Teresa Sagrera dues vegades: a Arbúcies després de llegir "Cabells de gebre" i pujar al castell de Montsoriu; i a Caldes de Montbui en llegir "El cor del Balneari" on ella mateixa ens va fer de guia pels escenaris de la novel·la per Caldes. Amb la Marta Grau caminant cap al poble deshabitat de Banyeres de l'Alt Urgell, una zona ben estimada per mi, i el seu llibre "La música que sona quan s'acaba la cançó". O amb l'Albert Villaró esmorzant a Martinet de Cerdanya per començar l'itinerari "d'Obaga" per Estana. O amb la Margarida Aritzeta i "Encara hi ha flors", berenant en un bar sorollós per terres de Santes Creus.

Ara me n'adono que hem recorregut bona part de la geografia catalana i que hem fet escriptors i escriptores dels Països Catalans: Vicenç Andrés Estellés del País Valencià, la mallorquina Maria Antònia Oliver i "Crineres de foc" als boscos del refugi de Rebost a Bagà on existeix una zona que s'anomena "el claper", poble que construïen els personatges de la novel·la,; Joan Lluís Lluís i "El Navegant" pel Conflent en una xerrada sobre la necessitat d'usar el català que va ser molt interessant. Jesús Moncada i "Camí de Sirga" a Mequinensa i l'aragonès de la Franja, el poeta Desideri Lombarte. Potser ens falta algú de l'Alguer!

Una de les sortides més recordades va ser la de Montserrat per celebrar el Mil·lenari del monestir. Hi vam anar amb "Les torres del cel" de la Coia Valls. Una xerrada amb ella a l'ermita de Sant Miquel ens va deixar a tots satisfets i admirats de la seva persona. Aquest proper any la repetirem amb l'avinentesa de l'Any Gaudí i ens acompanyarà per Reus i Riudoms amb el seu darrer llibre "El somni de Gaudí".

També ens hem passejat per Barcelona amb la Montserrat Roig i "El Temps de les cireres" o per l'Estany d'Ivars amb la Maria Mercè Marçal i el seu poemari "Desgel"; hem caminat arran de mar amb els poemes de Josep Gual i la Coloma Lleal, poetes de Badalona i hem fet el tros de costa de Mataró a Canet amb "La casa dels avis" de Vicenç Villatoro. Hem anat per l'Empordà amb la Maria Àngels Anglada visitant "Les Closes" i amb la Víctor Català i uns quants dels seus contes per l'Escala. Amb el Foix per Port de la Selva i amb en Pere Calders i els seus contes per Llançà.

Hem pujat al Roc dels Corbs a la serra de Rubió, davant per davant de Montserrat i baixat a Collbató amb el "Poema de Nadal" de Josep Maria de Segarra. Al coll de Llumeneres amb en Carles Porta i els crims de Tor (una mica escagarrinats, però sense problemes). A la Vall de Canejan i Porcingles, Vall d'Aran, amb la Imma Pericas i el seu "Nocturn Aranès". I hem viatjat per Montgarri amb en Josep Maria Espinàs i els seu viatge a peu per la Vall d'Aran. Hem entès la dificultat de la construcció del cremallera de Núria amb la Núria Esponellà i "La filla de la neu" o la vida a les colònies tèxtils amb la Sílvia Alcàntara i "Olor de Colònia" per Puig-reig 

I hem fet un petit homenatge a "Mossèn Tronxo" de mossèn Ballarín per terres de Tuixent i La Vansa, plena de records del mateix mossèn, Ramon Anglerill, que va donar peu al personatge del Tronxo. 

Escriptors novells com el nostre company Pere Llobet i "Palau del Vent" o Irene Solà amb aquell títol tan llarg de la "Muntanya balla..." I escriptors consagrats com en Guerau de Liost per Viladrau, en Pere IV per Sant Llorenç Savall o com els que no vam poder fer per pluja i farem aquest any, si no plou, el Josep Carner i el Joaquim Ruyra. I molts d'altres que en tenim a la llista dels "fets". I alguns que queden per fer.

Ah! i encara busquem el nen perdut al bosc de "La casa de foc" de Francesc Serés. Un nen que era una anècdota dins la història, però que ens va colpir a tots! Hem tingut una tempesta de trons i pors en "Quan el terror truca a la porta" d'en Ramon Folch i Camarasa. Hem rigut amb els carlins de "Els estranys" de Raül Garrigasait passejant-se per Solsona. Hem visitat sanatoris amb en Màrius Torres. I hem vist els estralls de la guerra amb l'Estanislau Torres per Corbera d'Ebre, on ens van acompanyar els seus fills.

Tota una antologia d'autors i autores, novel·listes i poetes. Un bagatge literari, un bagatge de país. De tots n'hem après. Hem après a plorar i a riure, hem après a estimar i a dir no a la violència, hem après de l'esforç de la gent, del seu treball. I hem entès una mica més "l'espècie humana".

A tots els llibres un plaer haver caminat amb vosaltres. A totes les escriptores i escriptors moltes gràcies. 

I a tots els excursionistes d'aquestes caminades us espero un any més!