Despoblat de Puigdemàger

Puigdemàger, etimològicament vol dir Puig Major. Un poble que  s'alçava en un puig, divisant la plana de l'Alta Segarra, i a fe que és un puig el que acull les restes de les cases i l'església de Sant Jaume de Puigdemàger. Unes vistes als camps conreats que s'estén fins l'infinit, uns camps ben verds, amb diferents tonalitats, un goig per a la vista. Un poble, podríem dir-ne encimbellat, al que és difícil avui en dia accedir-hi, no per alt ni gaire costerut, ans per la dificultat de trobar el camí o el corriol que hi pujava i que en baixava. I això que un home del poble dels Prats de Rei em comenta que no fa gaire hi havia pujat en cotxe; no fa gaire vol dir uns vint anys. Però què son vint anys en la història d'un poble que es remunta al segle XII?

Avui, en un dia clar de febrer, amb un cel ben blau d'hivern, amb uns pronòstics de ventades que no ens han aixecat els peus de terra, amb una fresca que ens ha recordat els hiverns de veritat que feia una bona temporada que no sentíem, ens hem trobat davant el bar de La Flor de la Segarra. Llàstima que prometia molt a aquestes hores matineres, però ens hem hagut de desplaçar cap a Calaf alguns de nosaltres per prendre un cafè amb llet en un bar d'esmorzars de forquilla.

La sortida estava catalogada com a fàcil però ha resultat una bona gimcana. Què faríem sense aquestes emocions que ens alegren el camí i ens fan rumiar per on sortir-nos-en?

Ja de començament, amb un sol que va escalfant a poc a poc, ens hem adonat que el camí era fangós, fruit de les darreres pluges. Ben aviat ens hem trobat amb un bon toll d'aigua que no podíem sortejar pels marges. Hem hagut de tirar amunt buscant una mica de pas i ho hem aconseguit. Traspassat el primer obstacle, cal desviar-se una mica del camí principal per veure uns gravats a uns rocs que formen un mur entre els camps. No n'hem trobat l'explicació, però si que sembla que pels voltants de Prats de Rei n'hi ha de gravats prehistòrics.

Després de creuar la via del tren amb tota la tranquil·litat de saber que la RENFE encara no funciona bé,  ens hem trobat el segon obstacle: la riera de Sant Pere va plena d'aigua! Impossible traspassar-la i seguir el nostre camí. L'hem anat resseguint amunt, en direcció l'Hostal del Bou, per la llera dels camps anegats d'aigua, que semblaven uns aiguamolls on enfonsàvem els peus al fang. A tocar de la C-25, ens hem endinsat cap al Mas del Bou, antiga masia del segle XVIII avui convertida en casa rural. Una tanca ens ha privat de travessar-la per anar a trobar el camí a l'altra banda. Hem decidit passar per darrera la casa i enfilar-nos per un mur que ens permetia continuar. Una proesa pels que tenim les cames curtes, que hem hagut de seure al mur amb un saltiró, arrossegar el cul enrere i alçar-nos com hem pogut. Altres amb una camada llarga n'han tingut prou. Sort que els "joves" de la colla ens han ajudat a escalar!

Hem trobat el camí cap a Puigdemàger ple de matolls i herbes altes que deuen haver crescut amb les pluges. Una camí ample que s'endevinava que ja no es fa servir, però, hem ben arribat a les runes del poble de Puigdemàger!

Puigdemàger és un nucli abandonat situat a l’extrem septentrional del municipi dels Prats de Rei, a pocs quilòmetres de Calaf, i a escassos metres de l’autovia C-25. Situat a un turó de gairebé 700 metres d’altitud, l’assentament es caracteritza per presentar les restes d’un conjunt arquitectònic i arqueològic, format per cases deshabitades que s’escampen al voltant d’una església, també en ruïnes. Originària del 
segle XII i construïda amb carreus de pedra, actualment està abandonada. Històricament, l’església va ser una parròquia independent, que al segle XV es va unir en qualitat de sufragània a Sant Pere Sallavinera. Es tractava d’un edifici de planta romànica, amb una sola nau i absis semicircular, amb una gran senzillesa constructiva i sense cap element ornamental. Al costat meridional de l'edifici s’hi adossa un petit cementiri, avui totalment abandonat, i format per un recinte de planta quadrangular totalment pres per la vegetació. 

Per altra banda, destacava l’existència del castell de Puigdemàger, situat al voltant de l’església de Sant Jaume, el qual dominava part del terme de Prats del Rei, i s’estenia fins a Solanelles. Aquest és documentat per primer cop l’any 1070 i les restes es localitzen al subsòl de les cases i als descampats dels voltants. Tanmateix, l’estat de runa de les cases és tal, i el lloc està tan ple de vegetació, que és difícil discernir qualsevol aproximació a la planta que hauria pogut tenir el recinte castral. El castell, com a tal, no torna a aparèixer fins al fogatge realitzat a les Corts de Cervera de l’any 1359, on apareix com una de les propietats de l’abadessa de Berga. El 1390 el rei Joan I va vendre la jurisdicció de Puigdemàger a Galceran de Caldes, però aquell mateix any, els seus habitants van pagar al rei la quantitat manllevada per tal de desfer-se de la jurisdicció de Galceran. 

Demogràficament, el 1388 l’antic terme de Puigdemàger acollia a vuit famílies. El 1788 Puigdemàger, juntament amb la Quadra de Galí, Seguers i Solanelles, va adquirir jurisdicció pedània pròpia, que va tornar a perdre més tard. En aquell moment, l’any 1788, vivien a Puigdemàger nou famílies, i l’any 1860 quedaven habitades quatre cases, totes al sector migdia del turó. Un dels elements que va provocar un primer inici d’abandonament del poble va ser la crisi de la fil·loxera, de finals del segle XIX. Tanmateix, els anys posteriors a la Guerra Civil i la crisi corresponent va motivar que la gent emigrés a terres amb més oportunitats com Calaf o Prats de Rei, i el nucli ja va quedar abandonat del tot.

L’abandonament definitiu del lloc es va produir durant els anys quaranta i cinquanta del segle XX. Econòmicament, les activitats se centraven en el conreu del blat, l'ordi i la vinya, i la majoria de cases presenten restes conservades de sitges de vi. Molts dels terrenys encara estan conreats. Tanmateix, l’estat actual de l’assentament és dolent, malgrat que es troba a prop a una autovia i a assentaments mitjans, com Calaf, a més d’una casa rural, la Masia del Bou.

Hem descansat i hem admirat la belles relaxant d'aquest paisatge, l'arbre de la primavera ben florit i els verds dels camps. Sembla estrany quan hi ha soques mortes que encara floreixen!

I ara, cal baixar cap a la plana. Rumiem per on pot ser millor i no ho acabem de veure clar. Anem descendint saltant els marges pedregosos i lliscants fins a esdevenir petites pistes d'esquí marronoses. El més pràctic: cul a terra!

Sortejat aquest obstacle seguim per una pista ben marcada i planera. Però, ai las! Ens tornem a trobar amb la riera de Sant Pere que s'ha fet ama i mestressa del camí. No hi ha manera de passar-la a no ser que agafem la determinació de treure'ns botes i mitjons, arromangar-nos els pantalons i desitjar que el terra de sota l'aigua no sigui relliscós ni que ens apropi a un bon refredat. Un jove decidit passa. Els altres ens ho mirem. I enviem uns emissaris a resseguir la riera cap avall aquesta vegada, a veure si troben un pas més passable.

Al cap d'una estona, una trucada salvadora dels nostre "practicum" ens confirma allò que alguns de nosaltres volíem fer: seguir la llera de la riera fins a una pista en molt i molt bon estat i arribar així a la torre Manresana. Dit i fet; recuperem el noi que s'ha fet el valent i resseguim pel costat del camp sembrat fins a la pista. Ens hem estalviat uns dos quilometres i una volta no gaire agradable!

Per un tros de pista nou de trinca que sorteja la masia de l'Estrada, pugen al Collet de les Alzines quasi sense adonar-nos-en i seguim per la Plana Gran fins a arribar a la Torre Manresana. Una torre de guaita declarada d'interès cultural. 

A principis del segle XI, quan el domini ja havia estat cedit al bisbat de Vic, ja es té constància de l’existència de la «Torre Manresana», que es troba en un petit turó que ocupa bona part de l’altiplà de Calaf, i que avui acull el nucli de la Manresana.

L’element més destacat del conjunt és la torre de planta circular, construïda a finals del segle XI o inicis del XII. No gaire més tard s’hi afegiren la resta d’estances, de les quals cal destacar una sala que conserva la coberta de volta original. Malgrat que es desconeix com era el recinte del castell, probablement l’església romànica de Sant Andreu hi estava inclosa.

Els primers possessors del castell van ser la família Balsareny, al segle XI. A partit del segle XII, el castell va passar a estar directament sota el domini dels comtes de Barcelona, i van tenir com a castlans en diferents períodes els Galceran de Pinós o els Galceran de Calders. Al llarg de la seva història, el castell de la Manresana va viure diversos conflictes, com la Guerra Civil catalana. No obstant això, el més destacat va ser el seu paper en la batalla dels Prats de Rei (1711), en el transcurs de la Guerra de Successió, durant la qual el comandant Guido von Starhemberg va dirigir les tropes austriacistes des de la torre en la seva victòria contra els borbònics.

Hi podeu pujar per l'escala de cargol externa que enllaça amb l'escala interior fins a la terrassa des d'on domineu la Segarra i el Pirineu nevat. Sota, en un recinte tancat, s'hi pot veure un audiovisual referent al paper de la torre en la Guerra de Successió del 1714, però us cal demanar visita guiada als Prats de Rei. Calaf contra Els Prats de Rei; carlistes contra austriacistes. Ens sona a moltes de les guerres d'aquest país.

Amb un vent encara fresc però amb un sol que esclafa una mica, dinem i llegim informació sobre el poble que hem visitat i sobre la torre. I abans no ens refredem del tot, iniciem la tornada cap als Prats de Rei on, a aquesta hora, sí que trobem obert el bar de La Flor de la Segarra. Un bar antic que no ha estat modernitzat, amb les parets i portes originals i sense repintar, però on ens podem esclafar amb uns cafès o unes cerveses.

Malgrat el gimnàs que hem fet avui, ningú ha pres mal i ben satisfets tornem cap a casa en una tarda lluminosa de cel rogent.

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/despoblat-de-puigdemager-250416577

Hivern

                                                         Posta en els cims

L’hivern domina i el dia és breu,
i són les serres blanques de neu.
La neu blanqueja damunt l’atzur,
alta i callada, d’un somni pur.
La neu tremola d’íntim consol;
la neu, tan freda, somnia el sol.

 

I el sol l’esguarda, ja moridor,
amb una ullada tota dolçor.
I la neu, blanca de sentiment,
torna vermella de sol ponent.
Regna un silenci sense respir,

alt, inefable, com un sospir.
La neu apaga sa vermellor,
a la mar fonda ja el sol se’n baixa,
i dins la calma de l’horabaixa
se fon el rastre d’aquella amor.

                    M. Antònia Salvà 

Pels voltants de Dosrius

El Maresme és una comarca molt propera a Barcelona, de turons més aviat suaus que no tenen res a veure amb el Pirineu, amb un paisatge més aviat sec que res a veure té amb la Garrotxa. Molts excursionistes no li donen el valor paisatgístic que té, no són pics ni gran alçades, no hi ha vies ferrades, no hi ha gaire romànic ni monuments. Però jo sempre l'he vist una comarca alegre i riallera, plena de llum, que guarda secrets importants per qui els vol conèixer. Amb un terreny que sorprèn a qui no coneix la comarca o no hi està acostumat, el sauló. Amb un sòl aixaragallat de profunds solcs al terra produïts per l'erosió o per les motos i bicicletes que acostumen a pujar veloços. Amb pujades que costen i baixades on s'ha de ser prudent per no relliscar del tot. Amb terreny humit per la manca de sol que l'assequi i amb llocs que no xopen del tot l'aigua de la pluja. Amb sorra pels camins vorejats de canyes.

Tot això és el que ens hem trobat caminant pels voltants de Dosrius, un poble de l'interior entre Mataró i Argentona; entre mar i muntanya.

Dijous 15 de gener vam tenir encara un dia primaveral. El matí es va aixecar amb boira que el sol es va encarregar d'anar dissipant ràpidament amb la seva escalfor. El dia fresc va deixar pas a una atmosfera calenta. 

Vam començar el camí que surt de l'aparcament que hi ha a l'entrada del poble. Un camí planer fins a la font del Sot. He anat varies vegades a la font del Sot i sempre l'he trobat enfangada; jo diria que no he arribat mai a la font mateixa. Aquesta vegada ho hem superat: no estava enfangada, estava anegada d'aigua. Un petit llac des del camí i ocupant el sot fins la font. Sobresortien una mica els respatllers dels bancs on la gent pren la fresca a l'estiu. Es pot dir ben bé que el nom està ben trobat!

Hem tornat enrere per reprendre la pista que ens porta fins la carretera de Llinars i on, al revolt, preveiem baixar per un corriol direcció cap al camí del castell. Tot ple de fullaraca, aigua i fang. La humitat ensenyorida del racó ens feia pensar més en la Garrotxa que en el Maresme. Sort que hi ha solució per tot i hem pres la sàvia decisió de fer una mica més de volta però assegurar-nos no acabar tips de mullena. 

La pista s'enfila costa amunt. Eixuta, això sí! Pujades i baixades en una tendència sempre amunt. Sembla talment un tobogan encastat a la natura. Cal anar-se traient roba, parar i respirar un xic a cada mica de fondalada i confiar en la que va al davant. Després d'uns dos quilòmetres pujant cap al cel, hem convingut que hem fet el millor: les vistes al Montseny i al Montnegre s'ho valen. Un complement sorpresa de la sortida que ens ha deixat ben satisfets tot i que sabem que hem allargat el camí i la dificultat tècnica; però som del CEC!

Un cop arribats a la carena ens ha tocat baixar una mica fins el desviament cap al castell de Dosrius o el que en queda. Una paret un xic apuntalada, un cartell amb l'explicació de la seva història incloent els marquesos de Sentmenat i la Ruiz de la Prada. Al recinte del castell no hi cabem pas les trenta persones que som; cal donar la volta als matolls centrals i anar baixant per donar cabuda a tothom. Un pas de baixada curt però que et fa mirar a terra. A l'esplanada, després d'amarar-nos d'història i de fer un repòs amb ganyips i fruita, tornem a desfer la pista fins al trencant una mica abans del Portell i que ens porta a l'altra vessant per un corriol que hem d'endevinar entre arbres secs i troncs caiguts pels llamps.

El corriol desemboca a la pista que va a la Pedrera d'en Sesa. La seguim tot deixant passar alguns camions ben carregats i que aixequen una bona polseguera. Travessem la rotonda i continuem fins a la blanca ermita de Sant Llop, copatró de Dosrius i on encara s'hi celebra, a principis de setembre, la Festa Major. El nom prové de "lupus" que significa "aquell que és com el llop". Sant Llop és l'encarregat de guarir el mal de coll i l'afonia. Alguns l'identifiquen com un pastor que vivia amb un ramat de llops a les muntanyes; altres parlen d'un bisbe de Verona del segle IV i alguns més d'un bisbe de Troyes del segle V. Sant Llop baixava de les muntanyes una vegada a l'any per les masies a cobrar el tribut que es pagava si es volia evitar l'atac dels llops.

Hi ha diferents creences sobre Sant Llop. Si un home veia un llop abans que aquest el veiés, la bèstia restava muda per sempre més; en canvi. si era el llop el que veia primer l'home, aquest perdia la veu, quedant afònic de l'ensurt. Els goigs en parlen clar:

 “Puix la real descendència
us obliga a ésser piadós,
guardeu-nos, sant Llop gloriós,
del mal de coll i d’esquinència 

També expliquen que quan Àtila va envair la Gàl·lia, Sant Llop bisbe de Troyes va pregar a Déu durant molts dies, postrat a terra, dejunant i plorant sense parar. Àtila en veure'l així va fer una reverència a l'home de Déu i Sant Llop se li va adreçar i li va preguntar qui era:

 —"Jo sóc", va dir Àtila, "el flagell de Déu."

—"Respectarem el que ens ve de Déu", va respondre el bisbe, però si vostè és el flagell amb que el cel ens castiga, recordi que vostè no ens pot fer res, llevat que la mà omnipotent, que el regeix i el mou, ho permeti.

Àtila, impressionat, va prometre al prelat protegir la seva ciutat. 

 L'advocació de Sant Llop no és molt freqüent. Hi ha una torre ermita de Sant Llop a Sant Dalmai, prop de Girona,i és el sant de l'antic municipi d'Hortsavinyà (avui municipi de Tordera, al Maresme), al vessant meridional del Montnegre, una l'església parroquial dedicada inicialment a Santa Eulàlia i que posteriorment es va consagrar també a Sant Llop. Hi ha també capelles de Sant Llop a Viabrea i Sant Vicenç de Montalt.

Un cop dinats emprenem la marxa de retorn cap a Dosrius, tot caminant per la riera de Canyamars, enfonsant els peus a la sorra i voltats de canyes en una tarda fantàstica de llum hivernal i cel clar. En sortir de la riera ens enfilem per un talús a l'altura de l'escola per veure la Cova sepulcral de la Costa de Can Martorell, un forat al terra on s'han trobat més de dos mil ossos dels homes del Neandertal. Una cavitat funerària excavada a la roca a la que s'accedeix per un vestíbul entre lloses de pedra clavades a terra. Tot plegat ha permès identificar uns 200 individus enterrats d'ambdós sexes i de diferents edats. El jaciment va ser descobert el 1994 per la secció arqueològica del Museu de Mataró.

I ara sí que entrem al poble. Ens rep el campanar que s'aixeca orgullós dalt d'un turonet i descansem, molt ben atesos, al bar de Ca l'Andreu abans de marxar cap a casa després d'una jornada més llarga del que preveiem, però també més interessant i plaent.

Esblada i Albareda

Un dia fred que ens ha obligat a posar-nos guants i gorres ja de sortida. Que poca cosa es pot fer amb els guants posats! O sigui, una mà enguantada i l'altra no! 

Dos pobles abandonats de l'Alt Camp, prop de Querol, pels voltants de Santa Coloma de Queralt, aquest municipi envoltat de pobles abandonats que ens hem recorregut pel nord, pel sud, l'est i l'oest. No sé si ens en deuen quedar gaires per descobrir!

Malgrat el fred i els núvols de bon matí, malgrat el fort ben que ens auguraven, em pogut caminar molt bé, enclotats molta part de l'itinerari en un bosc frondós de pins i matolls. El vent ha bufat en algun tram més que en d'altres.

Hem sortit del poble abandonat d'Esblada situat en un encreuament de carreteres que qui més qui menys havia passat. I la veritat és que, jo mateixa, ni me n'havia adonat mai que hi havia l'esquelet de les cases d'un poble que apareix el segle XII quan es construeix l'església de Sant Jaume. Situat a l’extrem septentrional del municipi de Querol, a l’est de l’Alt Camp i entre les comarques de la Conca de Barberà, l’Alt Penedès i l’Anoia. Localitzat a la dreta del torrent que duu el mateix nom, està format per l’antic nucli i un conjunt de masies disperses, la major part de les quals es troben actualment en estat d’abandó.

Cal destacar que Sant Jaume ha depès sempre de la jurisdicció de l’església de Querol i el desenvolupament històric d’Esblada es troba clarament relacionat amb aquest. Així, el nucli, que constava de catorze cases, fou annexionat a Querol a finals del segle XVII, formant una única entitat municipal. L’any 1857, amb la incorporació de Montagut a Querol, arribaren als 1.010 habitants, però a partir d’aleshores s’inicià un progressiu despoblament de la zona: 779 habitants el 1900, 481 el 1940 i 140 habitants el 1981, quan a l’antic nucli d’Esblada ja no hi quedava ningú, però en el seu disseminat encara s’hi comptabilitzaven 24 habitants. 

Entre l’antiga toponímia del poble trobem, entre d’altres, l’Hostal del Lladre, l’Hostal de l’Arengada i Cal Calero, on venien calç. Esblada va tenir una posició important a escala industrial, ja que s’hi va crear la fàbrica d’insecticida. No obstant això, aquesta perdria importància amb la mort de l’encarregat de la fàbrica, el senyor Andreu, quan li explotà una de les màquines. És a partir dels anys cinquanta que comença el continu despoblament del nucli, que acabaria amb l’abandonament total d’aquest. Cal destacar que el seu despoblament va anar clarament relacionat amb el tancament de la fàbrica de pelitre, que va provocar, com s’ha comentat, una mort. En l’actualitat, tot i que l’estat de catorze de les cases és dolent, de l’entramat de carrers encara se’n poden reconèixer dos: el carrer del Doctor Robert i el carrer Jacint Verdaguer. Cal destacar que la totalitat dels habitatges i terrenys, a excepció de l’església i el cementiri (en bon estat de conservació), pertanyen a un únic propietari, i hi ha la voluntat de vendre-ho. 

A Esblada sempre hi ha hagut la intenció d’afavorir el repoblament a través de diverses iniciatives, com la de finals del segle XX, quan es volia convertir en un poble geriàtric, cosa que va fer que els pocs que encara hi vivien venguessin la casa i els terrenys. Anys més tard, una entitat bancària va esdevenir la propietària de les catorze cases i de les 82 hectàrees de cultiu i bosc, que posà en venda per 280.000 euros, fet que despertà l’interès d’un grup d’inversors francesos. Amb data de 2016 es presentà un altre projecte per repoblar Esblada, que preveu que 7 o 8 famílies es mudin al nucli i que, a poc a poc, es vagi reconstruint. El projecte, encapçalat per un grup de famílies sota la denominació de Cooperativa l’Esbladenca, va aconseguir una rebaixa d’entre un 25% i un 30% del preu inicial, malgrat que la despesa inicial que es necessita perquè el poble torni a ser habitable és d’un mínim d’un milió d’euros.

L’entorn del nucli és clarament muntanyós, envoltat de boscos i camps de conreu, els quals, antigament, s’havien utilitzat per plantar pelitre i actualment s’utilitzen per als cultius de vinya. Aquests cultius de vinya, situats al nord d’Esblada, són gestionats per una gran marca de vi, i sembla que pot tenir viabilitat econòmica gràcies a les condicions que proporciona la latitud del territori.

Nosaltres hem iniciat la ruta cap al sud d'Esblada, passant per sota de les cases en runes i caminant per un bosc de fades per una pista de pinassa i fullaraca. Cal remuntar el turó pel camí de la Fou del Cendra fins a arribar gairebé al terme de Formigosa on ens trobem amb el Bosc de les Fades. Conten que, a finals dels segle X, Eliarda de Gelida, besnéta del germà de Guifré el Pelós i va anar a viure al castell de Montagut, per sota de Formigosa. Eliarda passejava pel bosc pel seu camí preferit, que la portava al cim de Formigosa. Al bosc, es parava perquè sabia que era un lloc màgic on els arbres l'escoltaven i els animals l'observaven. Un dia unes veus la van cridar i unes petites i estrafolàries fades la van envoltar. No s'ha sabut mai què li van dir, però des d'aquell dia, Eliarda va ser més gran, més forta i més lliure. La màgia de Formigosa sempre l'acompanyava. Diuen que si hi arribes i et pares a escoltar el bosc, les mallerengues, els senglars, els cabirols o el vent que passa entre les branques dels arbres, encara pots sentir la màgia de les fades. De fet, unes petites portes ancorades al tronc dels pins et conviden al silenci i a entrar en aquest món màgic dels somnis.

Un poc més enllà s'arriba a la casa rural del Mas de Formigosa, avui amb un parell de cotxes a l'entrada però sense que s'hi vegi ningú, ni tant sols hi ha gossos que cridin. Potser estan al mon de les fades? o potser han anat lluny, cap als confins de la terra, tal com indica un cartell que et fa saber que anant cap a la direcció que hem d'agafar nosaltres pots arribar a la Patagònia recorrent només uns 12.103 km.

Més modestos i pensant encara amb el fred que ens  gela la cara, en recorrem 1 de km per arribar a la casa enrunada testimoni mut de les Cases Noves de Formigosa. Més enllà, val la pena que feu un tram més i baixeu una pista avui força enfangada, que les botes pesen més, i arribar al marge del llac de Formigosa. Un llac una mica sorprenent de trobar per aquí, voltat de canyís i amb el reflex dels núvols a les seves tranquil·les aigües. 

Tornem una mica enrere per encetar el camí cap a Albareda. Al cap de poc, al peu d'un dipòsit d'aigua i punt important pels bombers per si fos cas que es declarés un incendi, que amb aquesta brolla seca que hem trobat pel bosc no seria estrany, ens assabentem, finalment, què és el pelitre (Crisanthemum cinerariaefolium), una planta perenne semblant a una margarida, que creix en terres seques i pedregoses i de la que s'extreia un insecticida biològic: la piretrina. A la Península ibèrica es va començar a cultivar a gran escala a partir del 1907, a la zona de Querol fins la dècada dels anys seixanta del segle passat. Es transformava en producte insecticida a la fàbrica de la Rovira Seca d'Esblada i a la del Pont d'Armentera. Va ser la indústria que va donar riquesa a la zona fins que es va tancar amb la mort del senyor Andreu.

I arribem al despoblat d'Albareda bastant més derruït que Esblada. Els murs coberts d'heura que agafa la forma de les parets antigues de les cases talment com uns espectres verdosos sense senyals de vida que no sigui la vegetal. El vent encara bufa amb ganes i, malgrat a surt a estones el sol, la fresca encara la tenim ben nostra. Ens informem de la història d'aquests dos pobles ja feta història i decidim dinar m prop dels cotxes; si més no, si ve una torbonada estarem a recés. Així doncs, una mica més coneixedors del país, avancem cap al final de la nostra excursió d'avui.

Amb un bon sol, dinem a les escales de Sant Jaume d'Esblada, on tot roman encara silenciós, fora d'alguna moto de dissabte que recorre aquesta carretera poc transitada. La solitud del lloc i la fresca que ens acompanya ens fa pensar en alguna cosa calenta que hem d'anar a buscar en algun lloc que sapiguem que estigui obert. Amb una caravana dels nostres cotxes ens dirigim cap a la benzinera del Bruc on fem fonda i parada final.

Dia de Reis: els reis venen

Tres reis d'Orient  Tres reis d’Orient – tres reis caminaven, la corona d’or – de lliri la barba, el mantell brodat – d’ocells i de branques. Diuen que han vingut – de la serralada, i jo no ho crec – que la gent s’enganya. Ben embolicats – dins una nevada, del cimal del cel – han fet la baixada amb un sarronet – d’esteles de plata. Tres reis d’Orient – tres reis caminaven, la corona d’or – de lliri la barba. Passen bandolers – bandolers d’Espanya, portant ganivets – d’un pam a la faixa. Maten els tres reis – amb una rialla. Voreta el camí – els tres reis finaven, la corona d’or – de lliri la barba. I els grans bandolers – allavors s’esglaien, que del sarronet – esteles de plata fent molta claror – cap al cel pujaven, i que allà allà – dins la volta blava, tres reis d’Orient – tres reis caminaven.   Josep Sebastià Pons                 Ja ha passat la nit de Reis i a Badalona ja hem cridat els reis. Després de la cavalcada que ja no passa per davant de casa, el carrer d'en Prim, cridem els Reis (els hem fet cagar) perquè no s'oblidin dels infants ni dels grans. Sembla que és una tradició genuïnament badalonina. Un cop a casa, es camina passadís amunt, passadís avall, tots posats en fila, al davant els infants, al darrere els grans cantant la cançó dels Reis vénen i comencen a caure per sobre els caps caramels, confits, fruits secs, monedes i paquets de tabac de xocolata, llaminadures i llepolies. Tot acompanyat amb un bastó o un pal picant a terra. Molts caramels es recullen trencats, és clar, però l'emoció de recollir-los pot més que la trencadissa. No sé qui en gaudeix més, si els petits amb aquella il·lusió, aquella emoció i sorpresa o els grans que van al darrere i, jo recordo, que es feien un fart de riure.    "Els Reis venen, venen de la muntanya, porten joguines per a la canalla; els Reis venen, venen de l’Orient, no porten res per als nens dolents! Els Reis vénen, les cireres cauen, cauen del bastó de Nostru Senyor".   Desitjo que els Reis, els de l'Orient, us hagin portat moltes coses i sapigueu com utilitzar-les. I l'any vinent torneu a cantar la cançó i també demaneu millors sentiments, més respecte per a tothom, una societat més inclusiva, els mateixos drets per a tothom... (amb la pau no cal que insistiu, és molt difícil). Potser tot aniria una mica millor si encara poguéssim creure en els Reis, els de l'Orient! I dijous cap a escola!

31 de desembre 2025

Bé, doncs, així sense gaire voler-ho, ja hem arribat un any més al darrer dia de l'any segons el nostre calendari establert. I ara comença un devessall de bons desitjos, d'un futur millor, de campanes al vol, de futures esperances... Com si cada any que passa sempre hagués de ser millor que l'anterior. De fet, cada any acostuma a ser igual. Més grans els que arribem al final, una mica més malalts els que ja ho estan, segurament esperançades les que han de tenir algun fill. 

Les xarxes s'omplen de missatges de bons auguris. I no voldria donar la nota; jo també n'envio alguns i en suprimeixo molts. Tothom sembla que hagi de ser feliç en aquestes festes. Sort que s'acaba! A mi no m'espanten els dinars i les convidades, possiblement perquè no les tinc; a mi, m'espanten els missatges enviats, millor dit, reenviats la majoria! Ningú fa ja la Nadala personalitzada, ni el desig de Bon Any. N'hi ha de desitjos que es reenvien milers de vegades.

Un any, jo que les faig genuïnes encara, en vaig rebre una d'una amiga. I sabeu, n'era una que jo havia enviat a una tieta que tenia! Quan li vaig preguntar a la persona que me l'havia enviat de qui l'havia rebut, que pensava que em diria algun conegut meu, la sorpresa va ser que ella no ho sabia i que, possiblement, era d'una veïna que li havia enviat una amiga que vivia al carrer Balmes. Valga'm Déu. La del carrer Balmes era la Maria, la dona del meu tiet, que li havia agradat tant el meu poema que va empastifar mig Barcelona! I jo creient que havia considerat que anava només per ella!

Des de llavors, n'envio menys i algunes encara tinc l'humor d'imprimir-les i plastificar-les i donar-les en mà o dirigides expressament a algú.

Ja està bé, ja, desitjar el bo i millor cada any. No em queixo de rebre-les, però arriba un moment que potser enfarfeguen. Perquè, a sobre, totes són iguals, les postaletes.

Però sembla que la nostra societat, que vol la llibertat personal, que valora l'individualisme, que és molt esquerrana i no creu en res de l'església catòlica, necessita fer permanent els valors de sempre, el més convencionals i més tradicionals (els de les dretes que transgredeixen), els més col·lectius i de "quedar bé". Llegia l'altre dia a Vilaweb, que un 30 per cent de joves no sap què es celebra per Nadal. I, suposo, que per Cap d'Any deuen beure i ballar sense saber exactament perquè.

És una llàstima que no sapiguem perquè fem les coses, ni d'on venen ni on van. És una pena que tot ho expliquem amb això de l'església o de les dretes o de les esquerres, quan de fet ho hauríem d'explicar pels valors humans d'amistat o de suport a les persones. Potser que no m'allargui més que acabaré fent filosofia barata.

Sense més, jo també us vull felicitar pel nou any que arriba. No serà de traspàs, tindrà 365 dies per fer allò que puguem: conservar els amics i familiars, conèixer gent nova, viatjar els que puguin, caminar els excursionistes empedreïts, xerrar qui en sap i escriure qui pot; admirar la natura i retenir-la i intentar no fer-la malbé del tot... i tantes i tantes coses que ens procuren viure i que podeu acabar d'omplir tots els que em llegiu.

Moltes gràcies a tots i totes els que heu seguit aquest bloc una sola vegada o moltes, un any o un any rere l'altre. Als que us ha agradat i als que l'heu trobat penós, que també n'hi deu haver encara que no ho digueu. Jo m'hi trobo bé. Em descarrego de moltes coses, aprenc dels comentaris i tinc la sensació que tinc lectors que em segueixen i això sempre agrada. I gràcies als que sempre em feu quedar bé, que crec que moltes vegades ho feu per misericòrdia, que això també passa. Intentaré continuar escrivint el que pugui. Penseu que encara tinc pendent de fer una novel·la, però no us molestaré pas ni us obligaré a llegir-la capítol rere capítol. Ara, quan la publiqui, me l'haureu de comprar! No patiu, encara queda molt; l'haig de començar i tot. Primer, m'haig de jubilar de les activitats que faig en aquest moment!

Un bon any 2026 i sigueu i estigueu bons!