Amo l'aroma
Per molts anys, mama! T'has adonat que en faries noranta-cinc, aquest any? Ja saps que et continuo felicitant l'aniversari. Som al 13 del 3 del 23! I no és dimarts!
Aquest any, mama, no sé massa què dir. N'ha passat ja una dotzena, d'ençà que, tal dia com demà 14, vas marxar; uns anys que s'han anat desfullant pètal a pètal, a poc a poc, i malgrat tot, massa de pressa.
Hem tingut les nostres converses; perquè sí, mama, les hem tingudes encara que a molts els sobti. A les nits estrellades, als gorgs de Timoneda i de Sant Jaume, vivint Nadal a Montserrat, pujant muntanyes i pedalant amb la bici donant voltes per la fàbrica en dies laborables, cantant i somiant, passejant per Barcelona i escoltant música a l'Auditori. I uns somriures plens de complicitat, unes mirades cap a algun punt llunyà, una espera de no se sap ben bé què. I una esperança posada en el demà.
I cada dia és un record. I cada setmana et tinc present. Fins a completar un any rere un altre.
Encara som aquí. Encara hi ha necessitat de parlar tot mirant a la llunyania. Encara.
I en sento feliç per tot el viscut; i em sento trista quan penso en el passat i m'emociono pensant en el futur. Perquè, saps?, ja tens una filla molt gran i vella.
Bé, no pateixis, continuarem parlant i vivint! Fins que la dona de dol em vingui a buscar.
Fins demà! Un petó!
.JPG)
Hem encetat la jornada per caminar, altra vegada, per la zona de Rellinars, per a molts dels caminaires desconeguda. En un paratge 
entre la muntanya de Montserrat i la Serra de l'Obac, noms ben coneguts i explorats pels excursionistes; però, la zona "del mig" ha estat una descoberta.
Des de la imponent església de Sant Pere i Sant Fermí —que per això és imponent, perquè alberga dos sants!— hem inicita el camí, un tram asfaltat fins a trobar la pista que, passant pel torrent de l'Esbarzer, ens va fent pujar costa amunt.
Aviat ens hem desviat un xic per veure la barraca de pedra seca de Pere Baquer, ben conservada. Les barraques d'aquesta zona eren barraques de vinya. Temps era temps, aquí hi havia conreu de vinya, abans que la fil·loxera fes el seu estrall en terres catalanes. Al davant nostre s'alça altiva la serralada de Montserrat. El dia és núvol, però amb l'esperança que burlarem la pluja que sembla que, segons uns pronòstics ha de començar a les dotze del migdia i, d'altres, a les tres de la tarda. A veure qui ho endevina!
Retornats a la pista, seguim amunt per tornar-nos a desviar per un corriol de bon fer fins la font del Càntir. Un forat a la roca, una petita cova que a l'interior guarda una petita pica que recull l'aigua que hauria de rajar de la font aèria que surt d'un càntir en posició vertical i de cap per avall. Si més no, una font curiosa. Sense gota d'aigua, és clar! Tota la zona, coberta de pineda, amaga rocs i balmes, en un terreny calcari.
Tornem enrere per continuar per la pista i anar trobant barraques de pedra seca amagades entre 
el bosc. Val la pena acostar-s'hi. La barraca de Casajoana, una de les principals, amb el sostre on hi creix la molsa i petits matolls, ens servirà d'aixopluc si el cel es decideix a plorar. Però, com que , de moment, ens deixa caminar —i millor que no pas si fes un bon sol— continuem pujant i pujant fins a arribar a la masia de Casajoana. 
Davant nostre encara ens fa de guia Montserrat. La masia, situada en un lloc excels, amb la bassa i el pou i un gros arbre a l'entrada. Un lloc per reposar i mirar el paisatge, per gaudir de la natura i per agafar forces per continuar la pujada per la pista que, amb algun tram ben costerut, ens fa arribar fins el Coll de la Morella. Aquí comença el camí ral que anava de Terrassa a Manresa o a la inversa, segons d'on partíssiu. Ens afigurem la vida de la gent d'antany, recorrent aquests camins amb les mercaderies traginades per les mules quan encara no hi havia carreteres ni, encara menys, l'asfaltatge. Un món
ben perdut, ja!
Ara la pujada es fa més planera fins a arribar als Hostalets del Davi, lloc de repòs de traginers i caravanes. Els Hostalets ja són una runa, ja no podeu ni menjar a la fonda ni dormir-hi. Però, podeu descansar al peu de la bassa i fer una petita menjada de mandarina o plàtan o entrepà segons la gana que porteu.
La pista esdevé corriol planer: a la dreta, rocs i muntanyes pètries; a l'esquerra una vista que, si no estigués tant núvol, ens permetria veure el Pirineu. Així i tot, podem gaudir de la Serra de l'Obac al 
davant nostre, amb els cingles i espadats coberts de bosc, amb les formes a les que hem anat posant noms a través dels segles d'anar passant amunt i avall, d'un cantó a l'altre, de vegades per necessitat, de vegades per plaer.
Passem a tocar de la Roca del Duc i, més endavant, del Castell de 
Bocs; unes masses rocoses que conformen aquests paratges. Davant pe davant, la roca solitària del "Paller de tot l'Any". La magnificència del rocam et fa sentir una mica més petita i et fa desitjar, sempre, anar una mica més enllà. Nosaltres ens desviem pel coll de Correu, seguint un tram de torrentera que enllaça amb el camí que ve per un altre lloc. I ara sí, anem baixant entre rocs per un terreny una mica més accidentat; el paller sempre al costat, a l'altre cantó del barranc.
Enllacem amb una altra pista i amb una altra fins a aconseguir la riera de Rellinars; seca. Ben seca! 
No fa pas gaires anys que hi baixava aigua! Si s'ha vist la zona amb aigua i ara sense, la percepció canvia totalment i fins i tot, es fa irreconeixible el camí que s'ha transitat! No ens mullem els peus, ara, en travessar-la! La vegetació acusa també la manca d'aigua, els
núvols ja no es reflecteixen als bassals i el paisatge esdevé més trist, menys rialler.
Caminant amb una mica de pena per un corriol ben agradable, desemboquem a la pista a prop de les fonts de Rellinars, objectiu d'un bon dinar de motxilla. Però, ai las!, no hi ha aigua enlloc. Qui no l'has ha vist abans, no se'n pot fer el càrrec! L'aigua rajava com un doll per tots els forats de la roca; la riera corria fent uns saltant que recordava, amb la diferència prevista, a les Grades de Soaso; tot era un soroll d'aigua, un trepitjar mullat —xaf, xaf!—, un lloc plaent 
i refrescant. Ara, tot sec. Ni gota d'aigua, ni regalims surten per les pedres i cap gota salta pels rocs. Les taules hi són i les aprofitem per parar carmanyoles i fer l'àpat de migdia, que la gent ja tenia ganes de menjar!
Alguns encara poden fer una mica de migdiada abans de tornar-nos a
posar en camí. Ens arribem fins la Balma de l'Andaló o Endaló segons els mapes que consultem. Una balma aprofitada com a habitatge, amb portes i finestres insinuades. Un bon aixopluc que no necessitarem, ja que, en lloc de diluvi que havia de fer, ens ha sortit el sol. Un sol que escalfa de valent i ens fa pensar que s'ha acabat l'hivern i les mànigues llargues.
Ja queda poc pel final de la ruta i amb aquest sol resplendent i un cel blau clar arribem al lloc que hem deixat els cotxes. Reposem a Rellinars tot prenent un refresc amb el "Paller de tot l'Any" que no ens ha deixat i "el Castell de Bocs" al seu davant. Mentalment, resseguim la ruta que hem fet i ens adonem que des d'aquí encara queden molts racons per conèixer i caminar.
Itinerari: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/rellinars-pedra-seca-i-fonts-127911340
.JPG)
Al cap d'uns mesos del teu acomiadament, hem celebrat un homenatge totes les entitats badalonines, o no, amb les que vas col·laborar i participar. Hem recordat el teu somriure i la teva il·lusió en aconseguir l'objectiu de la nostra lluita com a poble. Si bé, fa uns
quants segles els anglesos ens van deixar penjats en la guerra de Successió, tu has sabut retornar la fe en el poble anglosaxó. Valenta de paraules i d'acció, parlant el nostre llenguatge fins i tot millor que molts de nosaltres, combregant amb les nostres tradicions, et senties mediterrània i, per tant, catalana. Vas venir a parar en aquest racó de món que és Catalunya, en aquest poble de pescadors que havia estat Badalona i, de seguida, ens vas entendre, et vas solidaritzar amb nosaltres i vas lluitar a primera línia, sense deixar-te res al pap!
Diumenge 19 de febrer, tots plegats et vam recordar, caminant des de Montgat fins al pont del Petroli de Badalona, cadascú des de la seva vivència i refermant l'objectiu d'un poble lliure i una pàtria catalana. I ho hem volgut celebrar amb una festa, tal com t'hauria agradat, amb balls i cantades i escrits i caminades i música i alegria. Com a catalans, et donem les gràcies, Jana! Com a persona del Poble que Canta, recordant tantes anades i vingudes
amb el cotxe per participar en les cantades, com a badalonina i com a companya, et dono, particularment, les gràcies per la teva amistat, pel teu suport, per la teva alegria
i per la teva fe en aquesta lluita per la persecució de l'objectiu d'arribar a ser un
poble lliure i independent. Continuarem la tasca, no perdrem l'esperança
i sabem que, tard o d'hora, arribarem al nostre objectiu.
Des del Poble que Canta t'hem volgut fer arribar aquestes paraules:
«M’agrada estar al Poble que canta, perquè, a part de cantar,
conec 
molts racons de Catalunya que, si no, no hauria conegut»
Això em deies mentre anàvem amb el cotxe cap a Òrrius o Castellar del Vallès o Montblanc, o Pineda de Mar o tants d’altres llocs en els quals cantàvem amb la il·lusió de qui sap que està participant, amb el seu petit testimoniatge, en la consecució d’uns objectius comuns.
Tu, l’anglesa. La forana que venia d’un país en el qual també hi ha unes nacions que volen sobreviure. Una forana molt de casa nostra, la que millor estudiava la performance que es diu ara. Barret de palla amb les quatre barres, arracades amb l’estelada, samarreta sempre adient a l’acte que es feia, bandera estelada en una mà i partitures a l’altra.
— No en sé massa de cantar, jo, Núria—em deies—, però em fa il·lusió col·laborar amb vosaltres!
I vas col·laborar i vas cantar amb aquella alegria que et caracteritzava, seguint les partitures i estant atenta al director! En gaudies de les nostres cançons i estiraves el coll per cantar: vam cantar la vida, vam fer avançar la barca per guanyar la llibertat tan anhelada, vam cridar amb una sola veu «no passareu!», vam saber que era l’hora de dir i de fer i vam afirmar que som i serem gent catalana; Catalunya és la llar, el país dels nostres somnis.
Sabies que la música agermana a tothom i cantaves amb les contralts, sempre darrere —soc alta, jo!—. Cantaves fluix, potser perquè no es notés l’accent anglès, potser perquè en tenies prou en ser-hi. I tota la coral et sentíem present.
En
nom del poble que canta gràcies, Jana, pel teu entusiasme, per
entendre allò que d’altra gent del nostre país es nega a fer, per
la teva complicitat, per la teva dedicació, per la teva amistat i
pel teu esforç..jpg)
Pensa que sempre cantaràs amb nosaltres, perquè, seguirem cantant i seguirem lluitant per allò que creiem que ens pot fer un poble lliure.
A reveure! Coral Poble que Canta 19 febrer 2023"
Moltes gràcies, per tot, Jana!
Una sortida matinal per relaxar-se, per caminar tot badant, per escoltar el vent i sentir l'aire fred a la cara, per pensar en com han canviat els temps i, en com els agricultors i ramaders han anat llaurant el paisatge.
Cal anar fins el Pla de Santa Maria i a uns 2 km en direcció al Pont d'Armentera, cal agafar una carreterona senyalitzada a la dreta com a "Ruta de la pedra seca". Després de 2.km més, s'arriba a l'aparcament entre pins on comença la ruta. Un panell us indica algunes barraques. Només cal seguir les senyalitzacions per una pista planera i ampla.
cossiols i cisternes i una ermita força ensorrada. Una ruta per caminar pausadament, gaudint de l'orografia suau de la zona del Pla de Santa Maria, en un dia núvol i fred que no s'ha eixorivit fins al migdia. 
Un bé de Déu de barraques! Moltes de conservades i algunes ensorrades; un itinerari ben senyalitzat per conèixer una part important d'història del nostre país, el camp, la vinya. Aquestes construccions disperses pel territori i amb una presència marcada en algunes comarques, sobretot de secà, han configurat al llarg dels 
segles uns paisatges
agrícoles i ramaders dominats sobretot per l'olivera, la
vinya, l'ametller i els cereals. Els murs de pedra seca formen bancals i feixes de protecció allà on predomina el vent i han servit per delimitar els camps. 
Al voltant d'uns 10 km planers, càmera fotogràfica en mà, podem veure unes 18 edificacions d'aquest tipus testimonis d'una època passada. Un veritable art de pedra sobre 
pedra amb un encaix perfecte, enmig de camps o dins del bosc, barraques grans i més petites, fins i tot els cossiols, pensats per emmagatzemar aigua, amb arcades fetes de pedra seca sota terra i plens d'aigua; un dipòsit sensacional! 
Murs de separació dels camps, arbres que comencen a florir... tot s'ajunta en un paisatge agradable. Val la pena arribar-se fins l'ermita de Sant Pere de Gaià, sense sostre, amb parets ennegrides pel temps i amb unes voltes que fan pensar que fou una gran edificació. Des d'aquí, a través dels arbres, es pot contemplar el monestir de Santes Creus 
al davant. De retorn, una pedra marca el límit entre tres termes de la
zona; per un costat el Pont d'Armentera, per l'altra el Pla de Santa Maria i finalment, el d'Aiguamúrcia.
Una visita ben interessant. Per repetir! Segur que tant hivern com primavera com tardor poden ser bons moments per acostar-s'hi. I, a més a més, podeu aprofitar per fer una bona calçotada o una xatonada en algun restaurant de la zona i acabar la passejada arribant-vos a Santes Creus.
ITINERARI: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/ruta-de-la-capona-127201223
Conca de Barberà o Segarra, el
poble de Montargull —o Montragull— com en diuen per aquí, senyoreja
les
seves parets enrunades per sobre de Santa Coloma de Queralt. 
Una ampla
pista ens hi puja amb un sol resplendent i un aire ben fred. Situat dalt
d'un turó, queda dempeus l'església, voltada de parets ensorrades i de
molins moderns que esquitxen el paisatge fent voltar els braços nuvis
sense res que els deturi. Aquí no hi ha gegants, no s'hi troba ningú,
tan sols el soroll somort de les aspes i d'algun ocell escadusser.
S'endevinen
encara els carrers, les portes i les finestres en un equilibri de
pedres que, malgrat el vent que acostuma a fer per aquestes contrades,
es mantenen dretes aguantant-se unes a les
altres. Sota, Santa Coloma,
com un poble gran que, a través dels anys, a poc a poc, va despoblar el
nucli de Montargull. Qui continuava dalt si a la plana hi havia més
comoditats i més serveis? Ara, els camps encara estan llaurats i, segur,
que escara hi pugen els antics amos a vigilar les terres.
Expliquen
els antics veïns que les cases eren molt enrevessades, amb esglaons 
que
pujaven i baixaven per les diferents estances; calia anar als safareigs
a rentar i a la font, lluny, a buscar aigua. Baixaven a mercat a Santa
Coloma... i a poc a poc, s'hi van anar quedant.
El poble és antic, però. El 1078 ja s'hi establien tres famílies sota la possessió dels Gurb-Queralt, més tard els Oluja i després els Timor-Queralt. Als segles XII i XIII l'orde del Temple domina Montargull fins que Pere de Queralt i Anglesola compra el poble als templers, cap al 1300. A mitjans del segle XIX hi vivien una seixantena de veïns. Entre la dècada dels anys 50 i 60 del segle XX, la població va anar minvant pel seu desplaçament cap a Santa Coloma. Fins que quedà buit. Sol. Vigilant dalt del turó els camps i les masies de la plana.
Nosaltres
ens hi hem passejat amb cura entre les pedres, hem recordat els temps
antics quan la gent no tenia instal·lació d'aigua i el llum era de
"carburo", un braser pels peus i contes a la vora del foc. I hem
recordat que no fa pas tant d'això! Alguns, algunes, encara ho recordem!
Jugar als carrers i places dels pobles, fes calor o fred i veure passar
el temps pausadament.
Hem volgut
arribar fins el cim més alt de la Segarra: el turó d'en Galutxo de 854
metres sobre el nivell del mar; hem tocat sostre! És el sostre de la
comarca i bé es mereix una pujada!
I
hem continuat caminant per aquest paisatge sense grans pics, de terra
eixuta i de llogarrets abandonats entre boscos de pineda i molins sempre
presents. Hem passat per Santa Fe de Montfred:
dues cases i una ermita; l'ermita sencera, les cases no gaire; que els
poders de l'església i la fe de la gent són necessaris per a la
conservació dels edificis.
avall, situada dalt d'un turó i envoltada de
pineda i matolls que la fan quasi imperceptible a la vista. Sense teulat
i la paret esbotzada talment hi hagués caigut un obús. Ens serveix,
però, de lloc de repòs i represa d'energia sota un aire ben fresc.
l'aire escalfa. Els masos són dispersos, els poblets i les torres situats en turons.
Acabem de pujar al poble, silenciós malgrat els lladrucs d'un gos que ens acull. L'església majestuosa pràcticament dalt de tot; el castell enrunat i en fase de reconstrucció —no sabem des de quan—. Des de la plaça d'armes, veiem els teulats del poble, els molins dispersos per tot arreu, els camps i els turons. Un paisatge amable, sense res que el trenqui de cop.
I ens toca anar fent camí cap a Santa Coloma. Entre verd de camps i pols de botes ja desgastades, entre pista i 
marges descurats i "esgarrinxadissos". La darrera foto, davant la Pedra de la Bruixa o Queixal de la Bruixa, un monòlit d'uns 360 centímetres d'alçada i uns 3.500 quilos on hi ha gravada la data 1778. Segons la llegenda, fou abandonada pel diable mentre la transportava cap al pont que estava fent a Martorell. És clar!, tants quilos de pes, 
qualsevol la carreteja! Nosaltres hem decidit deixar-la al mateix lloc i fer una volta pels carrers de Santa Coloma tot recuperant forces al bar que hem trobat obert. Després, una passada col·lectiva per la pastisseria, que si de Santes Creus ens vam endur nous, de Santa Coloma ens enduem teules. Els sants ens protegeixen! També ho devien fer a Montargull, que hi tenien Sant Jaume a la parròquia, però ara entenem que la gent baixés a Santa Coloma. 