Finals d'agost buidant el sac

Ara sí que són finals de vacances pels que treballen. Recordo que quan treballava apurava fins a última hora per arribar a casa; com menys temps per pensar-hi, millor! Però no tenia pas la síndrome aquesta que s'ha posat tan de moda, la "síndrome post-vacacional" o alguna cosa així. Alguna cosa semblant a una depressió. El primer dia de treball, l'1 de setembre, espavilaves aviat! També crec que és una estupidesa això de la síndrome. Els que treballen sense tantes vacances com jo tenia, que era un luxe, o els que fan feines d'esforç físic, o els eventuals i els que han de procurar no perdre-la, la feina,  no es poden permetre tenir cap depressió.

S'acaba l'agost. Però no s'acaba l'estiu, que encara falta quasi un mes fins a l'entrada de la tardor. Això sí, el 31 d'agost sembla que s'acabi tot. Estem fets per acabar i recomençar varies vegades l'any: finals d'agost, Nadal, la setmana que en diuen santa encara que per a la majoria sigui un pont llarg... Ens agrada posar terminis a les coses i a les feines; alguns són necessaris, d'altres no; si no, ja em direu si no estaria bé posar fi al desgavell de la RENFE, o al no començament del corredor mediterrani (tinc un cosí a València que se'n fa creus que per anar a Barcelona en tren (o en cotxe) hagi de tardar més de tres hores i, en canvi,  anar a Madrid, és d'una rapidesa esfereïdora). 

I així tot, podríem dir que hi ha coses que es comencen quaranta vegades perquè no s'acaben mai i quan es continuen ja estan obsoletes. Jo crec que quan tinguem al dia els serveis públics, cadascú tindrà ja un jet privat.  

Doncs, s'acaben les vacances; no s'acaba l'estiu, ni la calor que tan aixafa i et fa mandrejar. I no parlaré de la calor d'aquest any, que ja és un tema molt suat.

Només que he pensat que demà és 31 d'agost, Sant Ramon Nonat.  Estava emparentat amb la família noble dels Cardona, i fou el senyor de Cardona qui, amb la seva espasa o daga feu néixer el nadó. A la casa on va néixer s'aixecà la capella Sant Ramon de Portell, i a la llinda es pot llegir: "Ací es nat Sant Ramon Nonat". 

Avui han fet festa d'ovelles a Castellar d'en Hug, amb el concurs internacional de gossos d'atura i ramats. S'ha fet ja el de Llavorsí i falta el de Ribes de Fresser. Es podria dir que es de les darreres festes que es fan a l'estiu, a excepció de Sant Gil, quan fan una demostració de gossos d'atura, i la Mare de Déu de Núria del 8 de setembre. També s'acaben gairebé les festes majors dels pobles a l'agost. Poques en queden pels mesos d'hivern, fora de les festes més tradicionals de tardor, hivern i primavera.

És un país de festes, Catalunya. I està bé que així sigui, que això fa "poble", fa "pinya", fa comunitat i et sents lligat allà on vas néixer o on vius. Ajuda a crear identitat.

I parlant d'identitat, ja tenim les disquisicions de cada any per l'11 de setembre o Diada Nacional de Catalunya: hi anirem, no hi anirem?, és festa?, és reivindicació?, cal ser-hi encara? Jo tinc la meva opinió, però cadascú hi digui la seva, amb criteri, ben pensada i raonada. No s'hi val a tirar-s'ho a l'esquena!

Els infants començaran l'escola amb dificultats, indecisions, poca planificació, poc criteri, pocs suports de qui ens governa i poca comprensió de la "gent del carrer". L'educació hauria de ser un fet prioritari a qualsevol país, hauria d'estar valorada al màxim, l'educació en si i els seus protagonistes, començant pels mateixos infants i pel professorat. Qui marca les directrius hauria de tenir molt clars els objectius, hauria de ser gent entesa en la matèria, pedagogs, psicòlegs, orientadors..., haurien de saber motivar i fer participar pares i comunitat educativa i ho haurien de saber transmetre. Però, jo he vist gent política al capdavant de la conselleria que amb molt bona voluntat s'ha passejat pels passadissos de les escoles. Llàstima que calgui quelcom més que bona voluntat: cal saber escoltar, cal parlar amb tothom, cal fer cas a qui en pot saber una miqueta més, cal... Vaja, ja m'està sortint la vena de la "deformació professional" i ja no són hores d'assessorar ningú.

Doncs sí, encara fa calor! I llàstima també que només pensem en l'escola i en els estudiants en determinats moments del curs, sempre amb queixes: les proves PISA, els pocs recursos pels alumnes amb necessitats educatives especials, la burocràcia de les programacions, la manca d'assignatures tan importants com les arts gràfiques o la filosofia i no parlem de la música en aquest país... I de la llengua! Ah!, això de la llengua o idioma el 2026 ens retorna tres segles enrere gairebé. Jo puc escriure en català perquè el vaig començar a aprendre per voluntat pròpia, jo i la meva família, a finals dels anys seixanta, que l'escola, en aquells temps era castellana "por imposición divina" i "una, grande y libre" per a segons qui. Com pot ser que el 2026 encara ens estiguem preguntant si fem un % determinat de la llengua catalana a Catalunya? Oh!, i s'ho pregunten molts dels que governen, és un dir, per aconseguir (aconseguir?) la independència. Flipant!

Ja veieu com la calor passa factura i et deixa el cap enterbolit, amb un "deixar anar el que tens a dintre el pap" o dit d'una altra manera, buidar el sac, treure la verinada, rebentar el bot, abocar-ho tot, donar gust a la boca, no deixar-ne ni una al païdor (encara en queden, per això), buidar es gavatx (a Mallorca, que últimament em sento molt mallorquina)

Doncs, com dèiem: som a finals d'agost i fa calor! 

L'eclipsi de sol 2026

Molt s'ha escrit ja sobre els eclipsis i, en concret, sobre aquest eclipsi de sol a Catalunya. No seré pas jo qui n'escrigui res a nivell científic, astronòmic, fotogràfic o periodístic. En aquest món on surt per cada succés una munió d'especialistes i entesos en totes les matèries, mantenir-te profà i callat és el millor.

Jo també el vaig "anar a veure l'eclipsi",  perquè soc una mica (o molt) curiosa de mena, perquè sempre m'ha agradat mirar el cel i veure els estels i endevinar-ne els noms i les constel·lacions. Als campaments, als càmpings, a Sant Jaume de Frontanyà, a Timoneda o a cal Julià, estirada al terra al costat de la tenda "canadenca", sortint a les escales de l'església o al pedrís de cal Julià, mirava el cel amb lluna plena i amb lluna nova i em posava a cantar cançons de muntanya. La lluna i jo sempre ens hem fet l'ullet; fins i tot ara des de la terrassa de casa. 

M'agrada aquella llum de tarda que ho fa tot ataronjat, quan la tarda ja és en calma i el dia es va apagant a poc a poc. El cel queda vermell o rosat o color taronja de diferents tonalitats, s'alça una mica d'aire quan el sol es pon i tot descansa. És com un repòs del dia atrafegat, de la llum massa groga, pàl·lida i molt clara que treu les ombres i et fa fer ganyotes i  tancar els ulls al resplendor que ocupa tot l'espai. 

M'agrada l'hora del repòs i contemplar com el sol va a la posta i les muntanyes queden retallades amb el crepuscle i tot té un aire d'ombres i contrallums.

El 12 d'agost, el sol i la lluna ens van regalar un bon espectacle. Quasi no hi ha paraules; era com si hagués d'arribar un misteri, callat, simple i senzill, sense estridències. El cercle lunar va anar ocupant el lloc del sol com si s'abracessin, com si es saludessin de cara: "ara passo" li deia la lluna al sol.

 I ell li contestava:

—Benvinguda reina de la nit, una abraçada; no pateixis, no et cremaré.

 —Company del cel, ens tornarem a veure les cares. 

—Has vist quanta gent ens mira des d'aquell planeta blau?

—Són els humans, que encara no han après que les coses són senzilles i planeres. Ens miren sense entendre gaire, com si tot en la natura fos un espectacle que passa rabent dins les pantalles.

Jo també he anat a veure l'eclipsi, a Siurana, amb el Montsant al davant. I també l'he congelat en una pantalla. I he viscut aquest moment d'uns quants segons amb emoció continguda. I he pensat que tot passa.

M'he passejat per El Cogul, amb les dones i els homes prehistòrics que pintaven a les roques manifestacions de la seva vida quotidiana, també com un misteri que tenien a la mà sense explicar-se'l. Un conjunt de figures que anys enrere estaven mig abandonades i que ara gaudeixen d'una tanca i d'un museu tridimensional.

He viscut la vida dels monjos cistercencs a Escaladei, l'Escala de Déu, i els he vist pregar i marxar quan tot es va cremar i es va abandonar. El monestir en runes que ara també pots veure en tres dimensions amb unes ulleres posades i els objectes retornant a una vida artificial.

Tot canvia. I ens posem unes ulleres per veure la vida passada i el cel en flames i la lluna que saluda al sol quan passa. I no li fem cap cas els altres dies de l'any, malgrat ens fa suar i ens acarona i ens dona vida i ens fa empipar quan brilla massa.

Ha estat una bona vivència i per un dia hem pogut contemplar amb ulls més amorosits el seu traginar per la volta celestial. No sé què en pensaríem si es donés cada dia o més sovint; estic gairebé segura que no en faríem cas. Volem sempre "experiències" noves per guardar-les congelades i ensenyar-les als altres com un trofeu de caça, com els homes i les dones del Cogul o els monjos del Cister passejant pels claustres.

I malgrat tot, jo també he anat a fotografiar l'eclipsi. 

Llàgrimes de Sant Llorenç

Llàgrimes per demà

Els Perseids tenen el màxim esplendor

aquests dies de Sant Llorenç.

Com infants petits alcem la mà

per poder-les tocar i agafar.

 

Cauen rabent del cel, llisquen per la foscor,

la seva blancor és com un llenç.

Volem que el desig sigui demà

per poder-les tocar i estimar.

 

Seguim un dels estels, n'esperem l'escalfor,

Sortim, cantem, la son ens venç.

Dins l'ombra,  espectre humà,

correm per poder-les encalçar.

 

El vent gemega ja llàgrimes de dolor 

sospirar i plorar no ens convenç,

l'esqueix de vida proclamà:

serem sempre aquí per recordar!

 

                            Dedicat a Llorenç Comas, 10 agost 2026 

XXXIX Pujada al Port de Salau

Aquest 2026 hem celebrat la XXXIX Pujada al Port de Salau. Fa patxoca això dels 39 anys pujant el primer cap de setmana d'agost al Port, per retrobar-nos catalans i occitans en una jornada de germanor, de compartir uns mateixos anhels i de desitjar uns mateixos objectius.  Un Port, que com tota la carena dels Pirineus, és un lloc de pas, un lloc de coneixement entre pobles, un lloc de refugi de tantes guerres, un lloc que ens acosta, des d'una vessant i l'altra, més que no pas ens separa. No hi ha fronteres imposades, no hi ha restriccions de llibertat, hi ha tant sols un desig de viure-la la llibertat, de viure-la, de compartir-la, de fer-la possible entre tots els que caminen i pugen ja sigui des dels Països Catalans com des d'Occitània.

 

El dia abans comencen els actes a Esterri d'Àneu, al Pallars Sobirà amb un taller de danses i un concert ofert per l'infatigable Joan Codina i el grup de música ibèrica. També al poble de Salau, a l'Arieja, es preparen per la Pujada amb un sopar.

 

Aquest any, hem tornat a compartir el vi català i el formatge occità. Hem tornat a hissar les banderes i hem cantat els himnes de cada país (potser, ara que hi penso, haguéssim pogut cantar la Balenguera en honor al centenari de la versió musicada, però, és evident, que no es pot pensar en tot). Hem dansat amb els músics que, any rere any, en acompanyen i hem escoltat els parlaments de les diferents entitats que érem dalt en nom de tots els que no han pogut pujar.

 

I hem tingut una grata sorpresa amb l'aixecament dels castells per part dels Castellers de Tolosa de Llenguadoc. Ànims!

 

I aquest any, hem commemorat, també, el centenari del naixement d'Enric Garriga Trullols, activista, occitanista i independentista català, cofundador del CAOC i defensor fins el final de la Llei de l'Occità. Gràcies a ell hem pujat 39 vegades al Port, hem defensat la llengua, la història, la cultura i el desig de ser del poble català i occità, amb pluja, amb boira, amb fred i amb calor. Molts hi han passat per Salau; molts no ens poden ja acompanyar, un record per a ells; molt hi passaran encara defensant el mateix. I sempre serà una festa!

 

Enguany també es compleixen vint anys de l'oficialitat de l'occità a Catalunya, una fita històrica per la llengua. L'oficialitat d'una llengua és una eina imprescindible i necessària, tot i que per si sola no ens soluciona gran cosa. Cal parlar-la, cal usar-la en tots els àmbits de la vida quotidiana i, sobretot, calen polítiques que la facin imprescindible, que la cuidin. Cal que puguem viure en català i en occità en el dia a dia: anant a comprar, llegint la carta d'un restaurant, sent atesos pels metges, sent defensats per la justícia, llegint revistes a la perruqueria, anant al cinema, comprant una guia de viatge o seguint les instruccions d'un manual de cotxe, per exemple. Cal que sigui la normalitat de la nostra normalitat, per dir-ho així.

 

En el seu parlament, la presidenta del CAOC, Esther Lucea, ha afirmat "Celebrem vint anys de l'oficialitat de l'occità a Catalunya. una fita que va ser possible gràcies a persones com Enric Garriga. Però també sabem que una llengua no està protegida només perquè sigui oficial: viu si la societat la fa seva, la transmet i les institucions la fan realment possible" 

 

S'ha tornat a convocar el III Concurs de Fotografia Port de Salau organitzat pel CAOC i l’ASPIC amb la col·laboració del Parc Natural de l’Alt Pirineu, el Centre Artesà Tradicionàrius, Fent País i l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu; les bases les trobareu a la web del CAOC i a les xarxes socials de l'Entitat. Els fotògrafs no hem parat d'anar amunt i avall copsant l'ambient festiu i reivindicatiu de la jornada. 

 

Un dia, doncs, complert, amb un cel clar i un sol que es ficava dins els porus de la pell i els barrets de protecció; un aire fresquet a primera hora que ha estat la delícia dels que hem arribat dalt i que hem pogut gaudir de la muntanya, d'aquest paisatge grandiós miris on miris. Una pujada cansada, ja sigui pel corriol més costerut i dret des del Fornet, com des de la pista que va pujant des del Pont de Perosa, ja sigui des del poble de Salau, a l'Arieja, en una pujada molt més llarga que les del vessant català.

 

Però quan arribes, la vista s'eixample i tens la recompensa de veure 360 graus de pics que s'alcen majestuosos, aquest any amb una boirina de calor i l'herba ben groga, cremada ja pel sol, amb els ramats de bens i vaques enfilats dalt de tot buscant el verd molt més amunt d'on érem nosaltres. Una secada persistent!

 

I, acabada la festa, hem baixat cap a Esterri uns, cap al poble de Salau els altres, amb la satisfacció als rostres, amb una mica de vi i formatge dins (boníssim com sempre!), amb uns mateixos deures i objectius per treballar i amb unes mateixes ganes de pujar un dia al Port, tots plegats, i exclamar entre cants, danses i rialles: ja ho tenim! 

 

De moment, però, començarem a preparar la 40ena edició de la Pujada al Port de Salau pel 2027, amb el compromís renovat, amb més forces i amb la mateixa il·lusió de sempre.

 

Visca Catalunya i els Països Catalans. Òsca Occitània!

Fi de les "vacances"

Quasi hem acabat. Demà 25, Sant Jaume, retorno als meus orígens. Crec que encara hi seré a temps de sentir la calor! Només de pensar-hi ja em fa mal tot. Sentiré la marinada enganxada a la pell, veure caure gotes de suor a terra només d'agafar l'escombra, dormiré girant-me contínuament i em despertaré cansada com si l'esforç d'aixecar-me em superés. La qüestió serà no moure'm gaire.

És agraït marxar uns dies de la rutina diària i més si ho pots fer en un lloc fresc, tranquil i enmig de la natura. I puc dir, que encara tinc aquesta sort!

He conegut les valls occitanes del Piemont. Unes valls poc explotades, encara, pel turisme de masses. No hi gaires hotels, no hi ha gaires "estrangers" de caps de setmana. Trobes força gent amb botes i motxilles caminant poc o molt, fent travesses per les muntanyes o pujant i baixant dels llacs. Gent que et saluda pel camí, amb les galtes colrades pel sol; gent que pren el sol estirats dalt d'unes pedres, a prop del riu.

Flors, papallones de colors, abelles i  vaques. Com al Pirineu.

Pobles petits, amb carreteres ben estretes per arribar-hi, que moltes vegades creus que no podràs passar.

Pobles amagats gairebé, amb les cases arreglades, però conservant l'arquitectura del lloc. Sembla que res desentoni. Habitats, amb gent que treballa la terra. Amb gent que té cotxes petits per moure's per aquestes carreteres i camins. M'ha recordat una mica el Pirineu de fa uns quaranta o cinquanta anys enrere, quan encara no hi havia la massificació d'ara, quan la gent sabia caminar per la muntanya i no cridava a tothora. Ara, allà, sembla que tothom pugui anar per tot arreu; fins i tot, deu fer uns cinc anys, que vaig veure gent pujant al llac de Certascan amb xancletes!

L'occità? Una mica oblidat. Jo els he semblat molt francesa, només d'aspecte. Potser no l'he sabut distingir, però no l'he sentit parlar. Suposo que, com a les valls occitanes de l'Estat francès, si no el parles tu primer o no estàs immersa dins els occitanistes, tampoc el sents. L'escoltes a l'Escola d'Estiu de Vilanòva d'Ot, o als llocs occitanistes de Tolosa del Llenguadoc o, suposo, que anant a pobles petits i parlant directament amb la gent gran. Els meus veïns d'aquests dies, que tenen una bandera LGTB amb la creu occitana penjada a la terrassa, crec que tampoc l'han parlat; o almenys jo no n'he sigut conscient.

M'he enfilat pels pobles, he conegut un monestir cistercenc enclavat al mig d'un bosc frondós on tot convida a la pregària. He suposat que la gent hi deu anar a fer uns dies de meditació ja que es veien joves de motxilla meditant en algun racó. Saben triar els llocs els monjos. Sempre he pensat que, segons on preguis o meditis, és fàcil de fer-ho; sense menysprear l'esforç ni la fe, és més complicat recloure's amb tu mateix dins una ciutat enmig del brogit i els soroll.

He anat als plans i als prats. He vist el naixement del Po i he pujat colls i passos de muntanya amb el cotxe. Aquesta vegada m'ha fet una mica de mandra de caminar; bé, en realitat m'ha fet mandra salvar desnivells i anar pujant i pujant i m'he pres unes vacances fins i tot d'això, que també està bé!

La "meva casetta immersa nella natura" un encert. La superfície adequada per a una o dues persones, amb tots els estris necessaris per fer-hi vida. Ah! i amb un aparetet de wifi que ha funcionat a la perfecció. Buscaré si el trobo per Barcelona, que pot servir per anar de viatge. Sabeu, és que, normalment m'enduc l'ordinador i aprofito per escriure, per arreglar les fotos, per fer les "fitxetes" del CEC, per classificar les fotos de flors amb el "Plantnet"o per veure alguna pel·lícula abans d'anar a dormir.

Aquestes vacances s'acaben. Però, les continuo uns quants mesos més, es podria dir que, a partir d'ara encara em queden 365 dies per anar tirant, espero. Abans sí que quan s'acabaven havia de tornar a la feina. I jo era de les que tornava a última hora, per no haver-hi de pensar. El primer que feia el primer dia de feina era mirar el calendari de l'any: ponts, festes, setmanes santes, Nadal i estiu i ho posava tot en vermell. De fet, encara ho faig, però més per tenir-ho en compte si se m'acut fer alguna sortida i no coincidir amb els que treballen. 

Aquest mes d'agost no voldria moure'm gaire. Ja ho he dit, oi? Em queda la Pujada a Salau el primer cap de setmana amb els catalans i occitans. Em queda anar a veure l'eclipsi de sol amb el CEC a Siurana i aprofitar per celebrar Sant Llorenç i un dia a Gràcia per fer fotos als carrers engalanats i presentar-me al concurs de fotografia que no he guanyat mai. I ves, ja serem al setembre! I qui diu que, com que el temps passa tan ràpid, aviat Nadal!

Però avui, encara soc als Alps i podré fer una passejada de tarda per aquest bosc encantat que tinc a prop de casa. M'he acomiadat del Monviso que he vist des de diferents angles i de tota la zona de carenes i pics encrespats d'aquests dies i ara... toca veure el mar. 

I fins l'any que ve, si Déu ho vol (i encara que no vulgui si les forces no em fallen).

I més vacances

No, no hem acabat encara. De fet, ara duren i duren les vacances! Era abans, en edat laboral, que s'acabaven i havies de tornar a esperar alguns ponts, festes locals, Nadal, Setmana Santa... I per sort, jo tenia les vacances dels "mestres". Be, igual, igual, no. Nosaltres plegàvem el 15 de juliol i la segona quinzena havies d'estar "!disponible", o sigui, localitzable, sobretot quan feies de directora. Era quan marxava a Timoneda o Cal Julià a La Vansa, per si em trucaven, que ho van fer una vegada, que jo recordi, la Clara S. que em va enganxar pujant al Santuari del Lord, a l'únic lloc del camí que hi havia cobertura. I, és clar, vaig dissimular com vaig poder. Cal que vingui a Barcelona dilluns?, li vaig preguntar. I ella: no, no cal, ja ho resoldrem amb el que m'has dit. I un sospir gros que vaig fer quan vaig penjar. La Nostra Senyora del Lord potser hi va tenir alguna cosa a veure!

I a l'agost sí que marxava. De viatge, és clar!  Amb cotxe o amb avió. A prop o més lluny. D'hotel senzillet o amb tenda que si havia de fer els viatges que es fan ara no hagués pogut sortir. Recordo que, quan tornes, la gent et preguntar com ha anat. I el menjar, què? i jo, pobre de mi, no anava pas de restaurant, a no ser que fos el 10 d'agost, celebració de Sant Llorenç, que encara ara celebro cada any.

De viatge amb la mare o amb amigues i amics o de les dues maneres alhora. I ara, a part dels amics, ja de fa uns quants anys, que m'agrada anar sola també. Sola vas???? Quins escarafalls! No sabeu la de coses que es poden fer! M'agrada anar acompanyada, ben acompanyada, això vol dir amb gent que no xerri gaire, que l'oïda i el cap ja no donen més de si. Però en gaudeixo molt d'anar sola. 

I ens haviem quedat a Paisana i a la meva "cassetta immersa nella natura". Però com que encara hi ha dies abans no torni a atrapar la calor de la meva "casa immersa a Badalona", aprofitem!

Alguna tarda, quan marxa el sol, faig una caminada per darrere d'aquest lloc tan curiós. Un bosc ple de castanyers, amb les fulles seques i les castanyes rodones per terra, entrant la llum per entre el brancam i fent un contrallum amb les fulles verdes, amb la carena de muntanyes al fons retallades les crestes en un cel blau amb una fina capa de boira. Un lloc de grossos rocs, els arbres creixent entremig. Una cosa curiosa de veure. N'hi ha d'aquests rocs que són força grans. I us pregunteu, com és que són aquí, des d'on han caigut, com s'aguanten amb aquests troncs i arrels que els donen la volta i es fiquen dins els rocs? Semblen muralles naturals, pedres d'algun castell de gegants; una zona que be podria estar poblada de bruixes i de minairons que han fet una feina enorme traginant els pedrots fins aquí. No és una zona reduïda, és àmplia, tot el camí que va pujant i pujant. Encara no he arribat al final. A veure demà.

Continuem amb els Pian, o sigui, els Plans. El Pla de Munè és una estació d'esquí senzilla, una mica d'estar per casa, que està bé. Tenen només un telecadira que salva els 400 metres de desnivell entre el bar de baix i el de dalt. Una llàstima que a l'estiu no el tinguin en funcionament perquè va bé que et pugin i tu baixes a peu. Crec que deu ser més una estació d'esquí de fons més que de pista. Ara pots seguir els camins que van guanyant desnivell revolt darrere revolt fins el Pian Croesio. La pista ocupada per un bon ramat de vaques ajagudes a terra, que sembla que tinguin calor. L'herba ben cremada del sol. Unes quantes falgueres ben gemades i alguns arbres amb el cartell del nom i del perquè serveix la seva fusta.

Molta calitja a l'horitzó. Un cop al Pian Croesio la boira va guanyant terreny i sens acaba de cop i volta la

vista més enllà de l'herba i la falguera. Amb aquestes condicions, no hi fem res aquí dalt i cal baixar. Una baixada més lleugera que faig recordant cançons de muntanya i m'adono que ara ningú canta quan camina. Abans, així que encetaves camí, cantaves. La Jungfrau, el Minyonet, Salut sublims muntanyes, En estol...

Passo unes quantes bordes ja del tot caigudes i em ve la melodia del "Vell xalet" i em poso a cantar, que no em sent ningú.

A dalt de la muntanya

hi hagué un vell xalet,

mur blanc, sostre d'herbei,

davant la porta un tronc revell.

A dalt de la muntanya 

caigué el vell xalet.

La neu i el rocam

units el van enderrocat.

A dalt de la muntanya

quan Jan torna al xalet

plora de tot son cor

                              per a la fi del seu amor.

                           A dalt de la muntanya

                           hi ha una nou xalet

                              car Jan amb cor galant

                              el va vestir millor que abans.

Sempre m'ha emocionat aquesta cançó. Quan la cantava, jo veia el xalet i la neu i el rocam i el Jan tornant-lo a aixecar. Jo també vaig tenir "un xalet", una casa de pedra que vaig aixecar amb l'ajuda del meu germà. No tenia el sostre d'herbei, si no de teules negres i davant la porta hi havia un lledoner (que encara hi és). El temps havia esfondrat la teulada i alguna paret, però el vam aixecar i vam plantar arbres i lliris blaus i flors i xiprers que agradaven a la meva mare i signifiquen acollida i que tothom hi era benvingut. Els bons estius que hi havíem passat!

El dia es va enfosquint i cal tornar a temps. Per l'Spotify del cotxe sento el grup Esquirols cantant el "Torna Serrallonga". Dia complert!

 Espero que us agradi, l'aprengueu, que us emocioni tant com a mi i la canteu!

I continuem... "les vacances"

M'agrada explorar indrets nous i conèixer llocs que no he estat. I amb el cotxe es poden fer quilometres sense cansar-te excessivament. Crec que, el cotxe, és de les últimes coses que "deixaré". Et dona una independència per moure't difícil d'assolir amb el transport públic, i més si pensem amb la RENFE de casa nostra. Recordo que, quan érem petits, i llavors sí que fèiem vacances, anàvem a llocs i podíem agafar cotxes de línia encara que t'havies de desplaçar sempre a Barcelona per agafar-los. 

Carretejant una maleta de roba de quadres que llavors eren les que hi havia, havíem arribat a Sant Jaume de Frontanyà (Alsina Graells fins a Sant Quirze de Besora, canvi d'autobús fins a Borredà, la mula d'en Miquel primer i després el jeep que ens portava les maletes i nosaltres tres a peu 12 km fins a Sant Jaume; amb il·lusió i amb unes bones marejades meves, que la mama sempre anava carregada amb bosses de plàstic i aigua del Carme, perquè la nena es marejava a la primera de canvi. I així a tot arreu: a Esterri d'Àneu que agafaves el tren que treia fum fins a La Pobla de Segur i allà el cotxe de línia; a Montgrony, pujant el camí a peu i la mula amb les maletes; a Falgars fent el mateix; a Núria amb el tren fins a Ribes i el cremallera (crec que era l'únic lloc que no em podia marejar). I a tants d'altres llocs on hi havia una fonda "barateta".

Existia un llibret de color carbassa, "El Viajero" amb tots els horaris de totes les línies i l'anàvem actualitzant cada temporada. 

I ara, a part que han desaparegut la majoria de cotxes de línia, com que condueixo jo, s'han acabat les marejades. (Quan condueix una altra persona, ai senyor!, tornen a aparèixer).

Doncs, el que deia, que amb el cotxe et pots moure per tot arreu. I mentre la vista i l'oïda aguantin com a mínim com ara, el cos una mica en forma, que tampoc demano molt, i conservi l'humor, anirem fent!

La Vall Varaita és una de les valls occitanes de la província de Cuneo, per sota de la vall del Po. El cim més alt de la vall continua sent el Monviso de 3841 metres, vist des d'una altra perspectiva. Pobles alpins turístics, amb gent passejant-se pels carrers, cotxes italians que van o bé molt a poc a poc, o bé "se les pelen", que diuen. Les teulades de pissarra, les cases agrupades entorn de l'església. Una carretera que puja amb uns bons revolts fins a la ratlla de França, al coll d'Agnello. Una carretera d'excel·lència per a motoristes i ciclistes.

Al coll d'Agnello (2744 m) tenim la vessant italiana i la francesa: el Parc Natural de Queyràs. Amb un vent fresc i una temperatura que ha baixat uns graus (quin gaudi!) et pots arribar tranquil·lament fins l'antic Refugi Militar d'aquesta zona de frontera, Rifugio degli Alpini - Mario Bottero, ubicat a 2699 m d'altitud. Es una estructura alpina de la A.N.A. (Associazione Nazionale Alpini) de Saluzzo. Tancat i barrat. He buscat
al google aquest que ho sap tot (ara ja l'avança la IA) qui era el Mario Bottero, perquè a casa nostra coneixem les calderes d'en Pere Botero, el dimoni dels pastorets. I no!, no és el dimoni. Primer m'ha sortit el retrat d'un noi guapíssim i he pensat que no devia ser ell, no en tenia la pinta d'associar-se a un refugi militar. Doncs, en Mario Bottero sembla que va ser un conegut alpinista i militar de les tropes alpines italianes, cèlebre per donar nom a aquest refugi lliure on es pot fer bivac a les nits estelades (de fet sí que es pot fer bivac, perquè deu portar  temps tancat). L'IA ens diu que és el punt de partida per pujar al Pa de Sucre i al Pic d'Asti, de parets que deuen ser relliscoses.

 

Per sobre d'ell s'alcen els pics: Pan di Zucchero (Pa de Sucre) i al costat el Pic d'Asti (3219m), Roc della Niera (3177 m), i una mica més enllà el Monviso que ja coneixem. Tots ells pedregosos, d'una pedra negrosa que llueix sota el sol. Mirant cap a Queyràs, s'estén una mar de muntanyes dels Alps francesos que deuen comprendre els Eccrins om vam estar fa dos anys. Cap a la banda italiana les grans muntanyes disminueixen formant una plana.

Pobles encantadors com Sampeyre, Pontechianale i el molt ben conservat Chianale, el que m'ha agradat més. Totes les cases arreglades però conservant l'arquitectura de la zona, tots els teulats de pissarra, els carrerons per passejar-s'hi, les cases amb balconades i les bigues dels teulats de fusta. Dues esglésies, que aquests italians tenen sants per tot arreu i alguna paret amb les grosses esqueles dels difunts del poble per a que no us oblideu d'anar a pregar per ells.

Aquí hem menjat una mica de pasta, faltaria si no!, i un gelat italià. A la tornada al super de Paesana que ja començo a saber on són les coses. 

Una vall més petita és la que està per sobre de la vall del Po, una mica més turística i plena de gent que les altres dues. Potser ho fa que hi he anat en dissabte, quan tothom aprofita per sortir. Buebi, (italià: Bobbio Pellice, i en piemontès Beubi, situat a la vall Pèlis. Passat el poble es pot continuar una carretera estreta fins a Villanova, on s'hauria d'aparcar el cotxe i anar fins a la Cascata del Pis. Dissabte, vol dir col·lapse d'aparcament, gent amb botes per fer un tram fins la cascada, cotxes que volen maniobrar i cotxes que no es volen moure. Davant aquesta situació, més val donar mitja volta i tornar un altre dia!

El retorn de rotonda en rotonda, que sembla que algú s'hagi fet ric fent tantes rotondes: "a 500 metres, a la rotonda, agafa la segona sortida"; al cap d'1 quilometre tornes a sentir: "a 800 metres, a la rotonda agafa la primera sortida... o la segona... o la tercera..." Si no em marejo conduint, em marejo fent rotondes, que arriba un moment que ja no en sé sortir!

Parar a la pastisseria gelateria de Paisana, gaudir del gelat de llimona i pistatxo i anar fins la tranquil·la "casetta immersa nella natura" de la "borgada Petrus" a fer una mica de feina. En dia "laborable" ja tornarem a pujar! Deixarem les festes pels demés i farem la inversa.

Paisana, en occità, (Paesana en italià) és el poble una mica més gran de per aquí, que el que té de millor és la pastisseria-gelateria. Però, així i tot, se m'ha fet simpàtic, el poble. Té el mèrit d'estar al començament de la vall del Po