diumenge, 9 de gener de 2022

El Putxot, un poble per a les vinyes

Hem encetat l'any tornant a descobrir pobles perduts i oblidats de la nostra geografia i, avui, ens hem traslladat al Bages, una comarca poc explorada pels excursionistes, però un territori amb història i històries passades.

Amb la companyia de les indicacions del llibre "Pobles oblidats de Catalunya" coordinat per Xavier Cortadellas i Judit Pujadó i amb les indicacions de ruta d'en Josep de Tera, un excursionista de tota la vida, experimentat i badaloní (s'ha de tirar cap a casa!)

Hem descobert una zona que fou rica en vinyes i elaboració de vi. Una riquesa que quedà truncada amb l'arribada de la fil·loxera, que tants estralls feu per tot Catalunya. Una zona boscosa de pinedes i cirerers d'arboç, de pistes i corriols enlairats des d'on hem pogut contemplar el Pirineu, el Prepirineu i Montserrat tothora present i retallada en el cel blau.

Hem començat l'itinerari a Castellnou de Bages, una església romànica basilical del segle XI. Castellnou es formà al voltant de l'antic castell de Castellnou i l'església de Sant Andreu. En principi, l'església ja surt documentada des de l'any 952 al terme de Buc, que a partir de l'any 1001 canviaria pel nom de Castellnou de Bages. El 1966 el poble antic fou venut a un col·legi barceloní dels salesians que l'han transformat en una casa de colònies i de reunió d'altres col·legis, de mestres o d'entitats diferents. És important que hi doneu la volta per admirar tot el seu conjunt. Sembla que dissabtes i diumenges el bar està obert i ja pensem en el cafè de tornada. També hi trobareu el Museu dels Maquis.

Iniciem el camí no sense estar una estona buscant-ne el començament, i fem una part de la ruta dels maquis, els resistents a l'Espanya de Franco que foren perseguits i aniquilats per les forces civils. La comarca, juntament amb la comarca del Berguedà, boscoses, els serví de refugi i els masos els oferiren acolliment de grat o per força. Si en voleu saber més podeu recórrer als llibres d'història o seguir la Ruta del Caracremada, pel Berguedà i l'Alt Solsonès, passant pels Rasos de Peguera, Gósol, Tuixent-La Vansa, Port del Comte, Sant Llorenç de Morunys i Sant Pere de Graudescales. Nosaltres només hem visitat el lloc on el Caracremada fou assassinat: en parlarem més endavant.

La pista s'enfila amunt i passa per la carena dels Cellers amb unes vistes a banda i banda espectaculars. Poc després arribem a la cruïlla que ens porta a la Torre de Castellnou, o Torre dels Moros. Concloem que els moros en varen construir moltes de torres, jo crec que a cada lloc n'hi ha una de torre de moros! Podem arribar fins a la base de la torre per un corriol una mica amagat i costerut, pedrós, però la pujada val la pena. Des d'aquí tenim vistes de 360 graus: el Pirineu encara una mica nevat, el Pedraforca treu el cap, els Rasos de Peguera i la Serra del Verd, fins i tot endevinem al lluny la silueta del Canigó. I, naturalment, un xic de Montserrat.

Desfem el tros de camí i tornem a enllaçar amb la pista. Després d'estar al cas d'anar seguint la pista adequada amb tantes cruïlles, passem per sota del turó de les Pinasses i agafem un corriol per dins del bosc tot travessant el Serrat de la Vinya i anem a parar a una altra pista clavetejada per punts acarabassats i lluents que es mouen poc; de tant en tant, un soroll somort d'un tret. Estem al mig d'una batuda de senglars! Els homes amb l'armilla fluorescent, esperant tranquil·lament l'animal, amb una cadireta als peus per si de cas fos molt cansat; els gossos corrent i travessant la pista de dalt a baix sense aturar-se; els cotxes, 4x4 espaiosos, camuflats entre els arbres. Nosaltres intentem passar sense rebre un mal tret i anem xerrant per si de cas no ens veuen. Fins i tot n'hi ha un, d'home, que malda per fer-nos senyals amb el dit a la boca primer i la mà estesa en sentit contrari al seu, per assegurar-se que no li espatllem la caça.

Arribem així fins la masia derruïda de la Creu del Perelló, situada en un pla amb unes grans vistes i testimoni de fets històrics importants. El paratge bé val una parada. Recordem aquí les paraules de Ramon Vila Capdevila, més conegut com a Caracremada: "De Berga cap avall mana Franco, de Berga cap amunt mano jo". Aquí fou on el trobaren els Civils el 1963 i morí en l'enfrontament que tingueren tots plegats. Fou l'últim maquis.

Però el lloc també ens parla d'altres fets: sabent els Civils que la Creu del Perelló era una base dels maquis, la nit del 22 al 23 de febrer de 1945, efectius de la 42 División de Cazadores de Montanña van presentar-se a la casa i mataren dos maquis que hi havia a més dels amos, la Ramona Bessa i el seu marit Domingo, per haver-los ajudat. Mentre estem explicant això, ai las!, sona un tret, no gaire lluny! Ara el que passen per aquí són caçadors de porc senglars i no maquis i això ens tranquil·litza lleugerament.

Continuem la nostra ruta caminant per damunt la carena, passem per les runes del gran mas de Colldeforn, davallem per l'altra vessant tenint davant nostre les ruïnes del mas El Graner i tornem a veure la Torre dels Moros que ens fa adonar del camí que anem fent: d'on venim i on anem.

Tot i que hi ha algun descregut que dubta de si arribarem al nucli del Putxot, aquest apareix davant nostre després d'un revolt.

Les cases enrunades formant filera al costat del camí. Parets esventrades, amb algunes finestres encara dempeus. Un poble que es creà per la vinya i que quan vingué la fil·loxera fou abandonat. Encara podem veure les tines a terra; tot el lloc ens parla d'una esplendor ja passada i que sembla que no volem recuperar ni com a exemple històric d'una època que podríem visitar escoles i excursionistes. Segons el plafó explicatiu, les cases del Putxot són un clar exemple d'arquitectura de vinya. Cosa, a més a més, que caldria potenciar i donar a conèixer.

Parem a dinar al poble i deixem per més endavant el cafè esperat.

Uns meteres més enllà del poble passem un exemple de barraca de vinya força conservada, la barraca de vinya del Guenyo, on hi va viure fins al 1950, el Guenyo.

Seguim la pista ja de tornada, voltem la urbanització la Figuerola i arribem altre cop al punt de partida. Ara toca el cafè!

Però la nostra il·lusió se'ns en va en orris quan veiem un cartell a la porta que posa "tancat per motius personals"; i això que al matí ens han assegurat que hi serien! Fem la visita fotogràfica de l'església i anem fins a Santpedor a treure'ns el regust d'un cafè ben asseguts en un bar obert.

dimecres, 5 de gener de 2022

El Delta

Uns dies d'hivern al delta de l'Ebre. Amb l'acolliment del Mas Catxap i tota la família. Uns dies de repòs, de sol, d'aigua, de caminades i de coneixement del país. Ho tenia pendent des de l'any passat per aquestes mateixes dates, quan les restriccions de la COVID i el govern que el gestiona em van impedir de gaudir-ho. Però, aquest Cap d'Any, havia de ser; i malgrat les dificultats del primer moment, em vaig sentir acollida i ben rebuda. D'entrada amb uns quants quilos de carxofes que encara estic cuinant a casa; unes mandarines, taronges i llimones acabades de collir de l'arbre: boníssimes. Una tranquil·litat que no té preu. Una casa amb totes les comoditats i condicions. Creieu-me, si hi voleu passar uns dies per conèixer la zona, no deixeu d'anar-hi!

Coneixia el Delta; hi havia estat algunes vegades tanmateix no recordo passar-hi tants dies. Malgrat això, me n'han faltat.

He recorregut la zona amb cotxe, a peu i amb bicicleta.

A mi m'agrada anar als llocs de platja a l'hivern, amb la mar més encalmada, amb un sol que escalfa, però no esgota, amb un aire net i un cel més aviat blau. Quan caminar és una delícia, quan observar l'horitzó en una posta de sol és un goix. Quan les plantacions de carxoferes estan en el seu punt més àlgid; podríem dir: quan la terra riu i el sol ens fa companyia.

Recomano fer a peu la Bassa de les Olles. Les cases o masos del delta emmirallant-se en les aigües, els camps d'arròs ja recollit, els estornells donant voltes pel cel; les discretes palmeres amb un xic d'ombra, els canyissars que resguarden ànecs de collverd i fotges negres, amb els seus plomalls a contrallum i poca gent voltant. Als marges dels camins la ravenissa blanca i el morrissà bord; i veure els aiguamolls del delta des dels observatoris de les aus: martinet blanc, ànec griset, gaviot, graceta i d'altres que fiquen el cap dins l'aigua tranquil·la; al cel, giravoltant, els estornells i, possiblement l'agró o l'arpella, que es fa difícil el reconeixement quan s'és tan sols una afeccionada. Cap al tard, la posta de sol caient des de l'illa de Sant Antoni i els ponts de Rei, deixant uns rastres de taronges i vermells al fons de l'aigua. Un cel rogent fins l'infinit, una negror arran de terra, uns contrallums d'ombres i siluetes de cases i palmeres.

A la Llacuna la Tancada, una munió de flamencs rosats amb el coll llarg caragolat, dempeus amb un sol peu, tots en equilibri, dormint plàcidament, deixant el seu to rosat sobre les aigües, en una comunió col·lectiva. De tant en tant, algun aixeca el cap i el capbussa per pescar algun peix, per engolir-lo i tornar a reposar. Ocells negres a la riba que, quan senten remor de veus o passes, aixequen el vol arran d'aigua, i s'endinsen a la llacuna per no ser destorbats. Jo crec que són més sensibles a les veus que a la remor dels cotxes.

Les platges, com la del Trabucador o Les Marqueses a la Punta del Fangar, amb quatre pescadors pacients i gent passejant i el corb marí estenen les ales per prendre el sol d'hivern. Un paisatge de sol i sorra, de marinada i un xic de ventada suau, sense l'aglomeració, la calitja i la gentada dels mesos d'estius; tot convida a passejar en calma. L'anada a la mateixa desembocadura de l'Ebre i la visita als pobles dels voltants un cop caiguda la tarda. L'Ampolla plena d'hotels i apartaments estiuencs ara tancats; Amposta, la capital del Montsià animada i alegre amb el seu pont sobre l'Ebre; Sant Carles de la Ràpita que no recordo si van triar, fa poc, ser Sant Carles o només Ràpita sol; Tortosa, la de la Suda i la catedral sempre en obres, els carrers estrets i solitaris. L'Aldea, un poble de carretera al mig del Delta, proper a tot arreu. La tornada a Mas Catxap per reposar i agrair l'estada.

La pujada, en cotxe, eh!, cap al Caro, que tants records de caminades porta amb els amics de la UEC, per fer les fotos d'una posta de sol entre un mar de muntanyes el darrer dia del 2021. 

I altre cop cap a les llacunes que forma el delta: L'Encanyissada i l'Embut en una plaent volta en bicicleta, pedalant sense pinyons, parant als miradors i fent un dinar de Cap d'Any a la Casa de Fusta amb una mariscada merescuda. Un passeig pel Poble Nou del Delta, de cases baixes i blanques tot somiant  amb un 2022 ple de salut, alegria, esperança i noves coneixences. La posta de sol entre canyissars, l'adéu d'un avui, l'enyor d'un passat, l'esperança d'un demà.

Això ha estat per mi aquest final i inici d'un any. Un final i un inici que espero repetir cada dia. Moltes gràcies a tots els que ho heu fet possible.

Fins demà, des d'allà on siguem, que tot està per fer i tot és possible a començaments d'any.

dilluns, 27 de desembre de 2021

Nadal 2021: Montserrat 57!

A punt ja de marxar de Montserrat un any més. Un any més de Nadal a dalt d'aquesta muntanya com si fos a casa. La meva petita casa de finals de desembre.

Molta boira els dos primers dies i bon sol els darrers. Repòs i caminades: les meves clàssiques als Degotalls i a la Creu dels Escolans; les ermites de Santa Anna, Sant Benet, la Trinitat i Sant Dimes aquest any acompanyada per la Clara i el Daniel que han pujat a menjar canelons de Sant Esteve; la pujada, amb molt de respecte, a l'ermita de Sant Antoni amb unes vistes fantàstiques. No sé pas si seré capaç de tornar-hi, però m'ha fet molta il·lusió arribar-hi i tornar sana i estalvia baixant, a més, les escales dels pobres. I llegir i passejar per Sant Miquel.

I, de nit, la volta carretera enllà veient els llums dels cotxes a sota com cuques de llum i un paisatge de llumetes parpellejant sobre el terra fent formes estranyes en la fosca.

La petita cel·la que m'acull cada any, al segon pis, amb la mica de pessebre que hi munto; amb massa escalfor, com cada any.

La Missa del Gall ja sense necessitat de passar-hi hores esperant ni tenint cura de reservar el lloc al banc, a l'esquerra. Aquest any sense escolans. Ni concert després de les vespres. Els escolans estan confinats cadascun a casa seva. La mica de ressopó obrint el xampany i un parell de torrons a la cel·la. I l'endemà el dinar a l'hotel amb l'escudella sense carn d'olla, el capó i l'ampolleta de cava. Abans de pair, una visita a la moreneta per dir-li que he tornat per cinquanta-setena vegada en temps nadalenc, una mica de conversa amb ella, que sempre la trobo al mateix lloc.

Una trucada a la Júlia, ella plorant i jo amb una llàgrima. I a l'Artemi que ells també van pensar en mi deu anys enrere. I una altra als nois de Valls.

I vaig refent records i en vaig creant de nous. Aquesta vegada recordaré l'excursió amb la Clara i el Daniel, que m'agrada que hagin pujat; i l'atreviment meu de pujar sola —i baixar!— a Sant Antoni. Quin paisatge més admirable! I fent fotos, sempre iguals i sempre canviants. De la serra retallada en el blau del cel; també fotos de Nadal a la cel·la, al vespre i abans d'anar a dinar i poder-les comparar cada any, amb una arruga més, una mica més platejat el cabell, amb el barret negre i les arracades de l'àvia que només em poso aquest dia, feliç i contenta, jo, de recordar-la! I recordar sempre la mama!

Tot plegat una rutina que em centra, que m'acompanya i em bressola, que em serveix de referència i de parada. Un passar lent del temps que tanmateix va de pressa i s'acaba prest. I esperar un altre any per poder pujar, que ja fa un any que era Nadal i aviat serem al Nadal del 22. 

Buscar referències que et situïn en el temps et dona seguretat i confiança en tu mateixa, crec. Si més no, a mi em va bé.

Cinquanta-set anys que han passat volant: criatura, jove, dona madura i ja senyora sènior amb descompte.

I baixar amb el cremallera, mirant una mica enrere —per dir adeu, fins aviat—i molt endavant per preparar la propera pujada de Nadal; que en farà cinquanta-vuit!

divendres, 24 de desembre de 2021

PER DIR UNA NIT DE NADAL

(Tot caminant) 

(Podeu substituir els tres-cents anys per dos mil anys, si ho creieu convenient)
 

Remor de silencis

Són les nostres veus.

Foscor de mirades:

Volem anar més lluny.

Amb passes comptades

Anem caminant

Sota nits estelades

Amb el deler dels infants:

Tot ens envolta per dir endavant.

Malgrat l’empenta,

Malgrat la il·lusió,

Restem d’esquena

i, encara amb enyor,

Fem nostra una cançó:

Què donarem als nois de les mares,

Què els donarem que els sàpiga bo?

Jo els donaria el sol que brilla

Jo, de la lluna la claror.

Jo els donaria una terra lliure.

Jo els donaria un món millor.

Tanmateix, tot són paraules,

Tot són paraules i por:

Tres-cents anys (dos mil) ens esperen,

Tres-cents anys (dos mil) d’un mateix plor.

 






BON NADAL

Desembre 2021

dijous, 23 de desembre de 2021

Les restes d'un castell.

Disposats a cercar un castell en plena decadència, el que fou i el que en queda, us convido a pujar, entre boires, a Castellferran o castell Ferran, al cim d'un turó al municipi del Bruc. L'edificació actual és una torre, possiblement de l'època de les guerres carlines i posteriorment formant part del circuit de torres de telegrafia òptica. Molt malmesa i lliurament accessible.

Per arribar-hi, cal anar fins al poble del Bruc, accessible des de l'A2. Enrere han quedat els temps que els revolts del Bruc eren plens de camions i susceptibles de "fer-ho passar malament" a les persones que ens maregem fàcilment en cotxe; aquelles cues quilomètriques, aquella paciència de conductors, aquells retards en les tornades d'un dia d'esbarjo. Ara, no us cregueu, passa el mateix, però les cues i la paciència han passat al pla, a les vies dites ràpides i a les entrades i sortides de les ciutats. Això ha estat l'evolució moderna!

El municipi del Bruc ha quedat tranquil, només amb el soroll somort de l'A2 que porta a Igualada i Lleida corrent i fent via. Un racó aïllat entre carreteres i polígons, entre supermercats d'Esclat, restaurants i bars "de tota la vida" tancats i amb els porrons desats al bufet.

Cal deixar el cotxe als peus del monument al Timbaler del Bruc, aquell noi que, amb la barretina calada al cap, pujà la muntanya santa i, a toc de timbal, ens deslliurà de l'estat francès. No va poder acabar la feina, però i deslliurar-nos d'algun altre estat. Haurem de treure'n més d'un de timbal, ara!

El camí s'enfila amunt entre bruc d'hivern florit, garric, alzines, pins i boixos, molts d'ells arrasats per la papallona blanca, però no tots.

Seguim les indicacions del Camí de les Batalles que ens va recordant la facècia dels de la barretina i arribem al coll de Can Maçana, ara àrea de descans de la carretera que puja a Montserrat amb poca circulació. Des d’aquest punt surten els itineraris que van a sectors molt populars de la muntanya: Agulles, el refugi Vicenç Barbé, l’església de Sant Pau Vell, la Cadireta... Un dels vessants més desconeguts de la muntanya, on els monòlits i les formes verticals conformen un laberint únic i meravellós. Des d'aquí podríem anar en direcció al Monestir de Montserrat pel GR-172 seguint les indicacions de la senyalització del Parc. Pot ser una bona travessa de dijous: caldrà solucionar problemes estratègics i logístics i presentar-la com a projecte de futur. Un altre element interessant d’aquest espai són les agulles de roca, els conglomerats de Montserrat que foren dipositats en el fons d’un mar superficial prehistòric que cobria la regió. Fa uns deu milions d’anys, aquestes masses de roca emergiren, i l’erosió posterior les anà esculpint fins que esdevingueren les capricioses agulles que podem admirar avui. Bé, no es pot dir que les puguem admirar precisament avui. La boira ho cobreix tot, la muntanya i la plana han desaparegut. Som conscients de la seva presència en la vegetació i el terra de còdols granítics que ens indiquen que és el sòl característic de la serra. Però no hi ha agulles, no hi ha Foradades; només el mític escenari de la batalla del Bruc present a cada revolt i cada pedra.

També hem de fer esment que els aficionats a l'observació d'ovnis a Montserrat es reuneixen a Can Maçana el dia 11 de cada mes. Potser per això avui tenim la boira ficada en aquest vessant de la muntanya!

Travessada la carretera i deixant enrere Can Maçana, ens enfilem per un corriol que entre rocs ens porta al Castellferran. Situat dalt del Puig Ferran ens parla, en les seves pedres enrunades, de fortí fuseller, de torre de guaita i d'utilització durant les guerres carlines i, una mica més enrere en el temps, de la primera i segona batalla del Bruc durant els primers anys del 1800.

Nosaltres, un petit, però potent exèrcit de setze persones, el conquerim avui per veure unes vistes imaginades, per estampar les nostres imatges en digital, perquè la càmera tarda a funcionar, i per sentir-nos més amunt, però als peus d'una muntanya santa que sabem que hi és.

Davallem cap a Sant Pau de la Guàrdia o Sant Pau Vell. Un petit nucli amb l'església i el restaurant; de fet, tot el necessari si ens fes falta. 

I continuem camí cap a la bauma de Can Solà, tot passant per la urbanització Montserrat Park. Per dessota de la masia del mateix nom, hi ha una bauma immensa, un lloc feréstec que fem servir per dinar i fer la nostra festa de Nadal. La bauma té uns 120 metres de llargada per una fondària de 35 metres i una alçada d'uns 15 metres, amb el sostre plomat. Sembla que és molt cobejada pels escaladors que hi han obert 10 vies d'escalada de gran dificultat. Al fons, arran de paret, brolla una mica d'aigua; sembla que, antigament, la font de Can Solà alimentava un gran dipòsit d'aigua que s'utilitzava per regar les feixes de conreu.

Dinem i compartim torrons, bombons i galetes de Badalona, tot degudament embolicat per ser consumit individualment, no fos cas. I després, situats al bell mig de la bauma, aquesta catedral de pedra ens serveix d'escenari magnífic per les nostres cantades de nadales: Allà sota una penya, Les dotze van tocant, El Rabadà, El Fum, fum, fum i La Santa Nit. La coral improvisada, amb contralts i sopranos consagrades i alguna veu d'home envejable, fan preveure unes bones fetes, amb bona companyonia i un futur esperançat, amb alegria a les cares i amb moltes ganes de continuar fent caminades. El CEC es perd una bona coral.

Satisfets, estrenat ja el missatge de Nadal, ens encaminem al final del nostre camí enmig de pinedes i boscos, observant, al lluny, la modernitat d'autovia que defugim per continuar trescant per la natura.

BON NADAL!, i un 2022 ple de caminades, de cantades, de comprensió cap als altres, d'esperança, d'il·lusions, d'amistat i de compartir el que som: persones humanes.