Caminant amb Sebastià Alzamora i "El Federal" per La Bisbal

Avui hem demanat la República Federal Democràtica i Lliure tal com va fer en Pere Caimó, insigne personatge de Sant Feliu de Guíxols, polític republicà català, diputat a Corts durant el sexenni democràtic, al segle XIX. Avui ens hem adonat que les coses, els ideals, les utopies, acostumen a durar anys i panys, que diuen. Avui hem sabut que al segle XIX ja demanaven el que demanen avui. Al segle XIX, al XVIII, al XVII... al XX, al XXI i, possiblement al XXII, que si no hi ha res que esbotzi el planeta de cop, això de la República catalana va per llarg!

Però no ens hem arrugat! En un dia fantàstic de cel blau, amb el primer sol primaveral i amb tots els colors del verd hem fet un altre Caminant amb Lletres per terres del Baix Empordà. Ben acompanyats amb la  novel·la "El Federal" de Sebastià Alzamora i els seus protagonistes: en Pere Cairó i la seva dona Isabel Batalla, les seves filles, la Nemèsia i la Leocàdia, en Francesc Sunyer, els bessons Canyamós, la sindicalista Isabel Vilà, el bisbe de Girona sa excel·lència doctor Constantí Bonet i amb el governador militar de Girona, brigadier Romualdo Crespo.

Hem estat uns observadors a primera fila dels fets del "Foc de la Bisbal"

Amb tota aquesta gent i amb la ironia i amb el bon fer de Sebastià Alzamora, hem tingut una jornada de nous coneixements, d'episodis històrics que en res desmereixen dels nostres dies, un plaer de lectura, una caminada agradable i una sensació de recomençament.

Hem sortit de La Bisbal per arribar a Vulpellac, un poble al costat mateix de la capital empordanesa i que pertany al municipi de Forallac. Aquest nucli quedava encerclat per un recinte fortificat, desaparegut en bona part en les reformes que s'hi feren els segles XV-XVI. Cal admirar l'església al costat del castell-palau i la torre-portal de planta quadrada. El lloc de Vulpellac apareix documentat per primer cop a finals del segle IX. Durant els segles XIII i XIV, hi tenen dret els comtes d'Empúries i del feudal lloc, el bisbe de Girona i el priorat de Sant Miquel de Cruïlles.

Seguim la pista força planera i, després del mas Massot, ens endinsem al bosc per mirar de trobar els dòlmens i els Clots de Sant Julià. El primer dolmen ens ha costat i creiem que l'hem vist mig enfonsat, ja. El corriol entre esbarzers, lianes, galzeran i matolls esdevé un laberint que s'ha d'anar seguint amb paciència. El lloc fa pensar en un bosc encantat, i nosaltres ens sentim com l'explorador Indiana Jones. Tot caminant es van trobant uns clots immensos, unes parets de roca llisa, unes protuberàncies del terreny ben curioses com si tot hagués estat objectiu d'obusos i canons del nostre "molt estimat" governador de Girona, brigadier Romualdo Crespo. El corriol davalla al fons del rocam per tornar a pujar i tornar a baixar resseguint cada clot. És un paisatge màgic que no t'esperes pas a la plana empordanesa.

Els Clots, de fet, són unes antigues pedreres formades per un magnífic complex de cavitats, algunes de fins a 10 m de fondària, excavades a la roca. Està situat en uns turons que hi ha a llevant del mas Puig-sec, en el mateix paratge que antigament havia ocupat el menhir del mas Gros i la sepultura del mas Puig-sec, enmig d'un frondós bosc de pins i alzines. 

En un moment donat —sobretot aneu seguint el trac marcat— cal enfilar-se una mica més, només una mica sortejant punxes i arrels (però ja en som especialistes!) i trobem el dolmen "El tron de la reina". Tots ben contents. Tots? No! Una part de nosaltres que s'havia quedat en un clot per plaer de ser-hi, ha passat de llarg del corriol i no han pogut seure al "tron". Segons una antiga llegenda, en els Clots de Sant Julià hi van ser martiritzats els primers cristians del país. La capella troglodita coneguda amb el nom de «Sitial» o «Tron de la Reina», que és un dels punts més interessants de l'indret, conté una creu en la seva part interior que sembla que vindria a representar la cristianització d'un lloc pagà. 

Hem aprofitat el "sitial" per fer la típica parada de la mandarina i els ganyips i el grup "escombra" ha passat a ser el grup capdavanter, pista enllà.

Ha estat una estona ben divertida la de fer d'exploradors de "l'Arca del Tresor! 

Tornats a la pista hem continuat fins a trobar els nostres "perduts avançats" i junts hem arribat a Canapost. Un nucli està format per una dotzena escassa de masies bastides a la vora de l'església parroquial de Sant Esteve. L'etimologia del topònim no està clara. S'ha dit que cana pot tenir sentit de fita o pedra de camí, suposició que s'avindria amb l'emplaçament del lloc a la vora d'un antic viarany, possiblement "Els clots de Sant Julià" que no hem sabut perquè els va fer, el Sant Julià. Possiblement pel martiri dels antics cristians? El 2005 un equip d'arqueòlegs van descobrir 18 sarcòfags antropomorfs a peu de l'església, originaris del segle X.

La pista transcorre ara entre camps verds de blat i el grog encès de la colza. Ens aturem a l'ermita de Sant Martí de Llaneres, església parroquial de Castell d'Empordà, nom que s'imposà per a designar el conjunt del poblat, originat en el castell dels comtes d'Empúries emplaçat al cim del turó i vora el qual s'agrupà l'únic nucli de poblament compacte. L'església és al planer, vers llevant, en un paratge de poblament dispers, de masies disseminades. 

Emprenem ja el retorn, però anem llegint el foc de La Bisbal asseguts al pedrís de la font del Remei, que ja no raja. La llum del sol cau suau damunt les fulles dels arbres que comencen a brotar; l'aire comença a ser més fresc i el vent ens ve a trobar. Sentim els trabucs, les bales que passen xiulant, els morters i els canons que espeteguen. Sentim els plors de la gent, les súpliques, els gemecs d'agonía i desesperació dels que cauen. 

I en Pere Caimó enmig, defensant els ideals; i el governador de Girona, brigadier Romualdo Crespo amb una forta migranya. En aquest enllaç podeu trobar una referència biogràfica dels personatge històric. Al Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols podeu trobar una exposició sobre "Pere Caimó. Un revolucionari del XIX". Sabem, a més, de bona tinta, que és present a les tertúlies santfeliuenques que s'organitzen amb els seguidors del Barça.

Tota una història que molts de nosaltres desconeixíem. 

I tornem cap a La Bisbal sense trets ni espases. Un passeig vora el riu Daró amb un fil d'aigua. Una ciutat calmada i tranquil·la a aquestes hores. Un cau històric de republicans, carlins i federals que avui transiten pels carrers sense fer mal a ningú. Un lloc on somiar una revolució. tot esperant que els Peres Caimó surtin de la presó.

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/caminant-amb-el-federal-de-sebastia-alzamora-per-la-bisbal-255860466

Dia mundial de la poesia

 El meu petit paisatge enyorat

(Cal Julià. La Vansa) 

 

Una masia solitària.

Sorolls d'aigua i vent.

Silenci i foscor de muntanya.

Lledoners, lliris, arç;

verd, blau i blanc escaient.

Reneixen tots els somnis 

Volves de neu que cauen.

Cantúries d'ocells errants.

Fruits d'estiu. 

Vermell i groc de tardor

 Petjades de senglars fugint.

Negres nits estelades.

 

Tempestes i trons: plou.

l'espera i la calma

d'un repòs plaent.

El meu petit paisatge

on la vida s'escola;

tant sols la muntanya silent. 

 

 

 Núria Comas

Març 2026 

Sant Serni de Clarà

 Una sortida tranquil·la. Una matinal ben fresca tot i que es prometia un bon sol. Però hem tingut núvols ben potents tota l'estona de caminada, fins que no hem arribat altra vegada a Avià on ja ens ha sortit el sol per prendre un cafè.

L'arribada al punt de trobada lenta i accidentada. Alguna ha arribat ben d'hora preveient tallades de carreteres pel Maresme i els dos Vallesos a causa de la vaga de docents. Altres a dos quarts de deu encara estaven a Cerdanyola o a Badia, a l'AP7 o a Sallent els més avançats. Una mica tard, però hem pogut esmorzar una mica tots, alguns ben descansats i altres a peu dret i hem pogut començar l'itinerari. Sort que, aquesta vegada, era una excursió planera i curta. Abans de començar, però, felicitem de cor al nostre sant Josep, vocal com cal.

El paisatge està magnífic. La verdor s'imposa i amb els núvols negres destaca més, és d'una saturació pujada. Els arbres brotant i florint i al terra les petites violetes ja han tret el cap. 

Seguim un bon tros del GR1 passant per Gorans i per la masia enrunada i coberta d'herba de Casancots. Quina llàstima de masies quan les veus, encara orgulloses, mostrant el seu esquelet. Quantes històries deuen amagar, quanta gent han vist passar! Sembla que els últims masovers en marxaren per les males condicions de la casa.

Una mica més endavant ens trobem amb el Molí de Casancots; el camí passa per davant de la enorme bassa. És un antic molí fariner del municipi d'Avià inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, al costat de la riera de Clarà. És un molí hidràulic d'una mola que rep la transmissió a través de l'aigua que prové de la bassa, que es troba a un nivell superior a la casa, i que cau a un rodet metàl·lic horitzontal que acciona l'arbre. Documentat des del segle XVIII. És el molí de la casa d'en Cots o Casancots. Els actuals propietaris l'adquiriren el 1888 i l'ampliaren per tal de poder-hi viure el 1899. Hi ha diversos carreus gravats amb les dates de la construcció, les diverses reformes, etc. Al segle XIX i inicis del XX aquest molí funcionava a ple rendiment. Hi havia un molí de farina i un escairador de blat de moro que va estar actiu fins fa pocs anys. El molí fariner és d'una mola, i l'aigua que sortia s'aprofitava per moure l'escairador.

Avui tenim sort i veiem el Salt del Molí de Casancots en tota la seva activitat. Un doll d'aigua  ben abundós. Per arribar-hi cal desviar-se uns cinquanta metres de la pista principal, fang i aigua que ja ens saluden a cada sortida del que portem d'any, i arribem a la part superior de la balma per sobre de la riera de Clarà. La balma té unes dimensions màximes de 35 metres d'amplada per una profunditat de 10 metres i 3 d'alçada. Quan la riera entra en activitat, s'origina aquest bonic salt d'aigua. Coneguda des de temps immemorials. Inèdita en els catàlegs espeleològics, membres del GE Badalona la visiten el setze de desembre del 2017 i en fan els corresponents treballs de catalogació. La riera es precipita per un salt de 10 metres, just a sota del salt trobarem hi ha la balma de Casancots. 

Gràcies al cel que ha plogut tant ara ens regalem la vista amb aquests saltants i les botes amb banys de fang.

Reculem cap a la pista, tornem a travessar la riera aixecant les puntes dels peus perquè no entri tanta aigua dins les botes i ens desviem un xic cap al pont de la riera de Clarà, amb un saltant i un petit gorg que ens enamora a tots i ens hi fem la foto de conjunt. 

Més endavant, seguim cap a la masia de la Riereta on cal apartar-se lleugerament del camí per veure un petit salt sortint del pont de la Riereta. La masia, ara casa rural, era també un antic molí fariner. És un edifici que està considerat patrimoni immoble per la Generalitat i està protegit legalment des del 2011.

" El molí no estava encara en funcionament a inicis del segle XX perquè no apareix al Registre de Matrícula Industrial d'Avià. La primera notícia històrica apareix al Cadastre de 1767, quan Antonio Camps n'era el propietari al mateix temps que el mas de la Riereta i Lluert de Clarà, cosa que ha fet pensar a historiadors que dataria d'aquesta data. Luis Blanxart pare en fou el propietari el 1856. El seu fill va organitzar a la Riereta i al molí una explotació agropecuària moderna que va estar vinculada a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre" (Extret de Viquipèdia)

Molt a prop del molí, la granja de la Riereta, patrimoni arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, amb diferents coberts i edificis tots en activitat.

Des d'aquí, immersa en un camp ple de verdor es domina ja l'ermita de Sant Serni de Clarà. El Roc de la Monja, el Roc de Palau i la Costa de Serrapinyana l'agombolen i l'arreceren dels vents del nord del Berguedà. Sant Serni és una església reconstruïda al segle XVII sobre una església romànica anterior, al municipi d'Avià, protegida com a bé cultural d'interès local. Les primeres notícies del lloc de Clarà i del castell de Clariano són l'acta de consagració de l'església de St. Martí d'Avià, al 907. El 1003 es tenen notícies de l'església advocada a St. Sadurní que el comte d'Oliba cedí, juntament amb sta. Maria d'Avià, al monestir de Sta. Maria de Serrateix. Al segle XVII l'edifici romànic fou substituït per l'actual construcció. Durant la Guerra Civil fou malmesa i s'hi abandonà el culte. A principis dels noranta del segle XX, després d'una campanya de neteja, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya atorgà un crèdit per poder iniciar-ne la restauració. Avui en dia, s'hi fan alguns concerts .

Lany 1854, quan només tenia setze anys, el pintor Marià Fortuny i Marçal va residir temporalment a la zona fugint de l'epidèmia de còlera que assolava Barcelona. Durant l'estada va pintar tres quadres, entre els que destaca "La Vall de Clarà", en el que s'observa l'església de Sant Serni així com altres masos propers: la Riereta, l'Hostal del Gran Nom i els Porxos. Aquesta pintura es troba al Museu Comarcal Salvador Vilaseca de Reus. 

El camí de tornada segueix un primer tram al costat de la carretera amb un aire ben fred i veient les nuvolades i les boires per sobre de Queralt. En lloc d'anar directes cap a Avià, es desviem per passar per les Roques de Codines. Un rocam erosionat que cal baixar fins a una roca ben llisa , tan llisa que sembla una esplanada per fer un aplec. Al mig un petit monticle que no sabem pas endevinar què és i tot el lloc ballat i amb una càmera encastada a la roca que ens mira.

Reprenem la marxa per un petit corriol fins a desembocar a una prat verd que ens serveix de taula per dinar. Després del descans, ens dirigim cap a Avià tot veient com els núvols s'obren, el temps s'aclareix i comencen a sortir unes llenques de sol que ens fan pressuposar que hauríem tingut calor. Però que també és una salutació a la primavera que encetarem demà.

I posats a fer que és l'hora del cafè, ens el fem servir amb trossos de coca regalada pels del bar.

15 anys d'absència

Avui fa 15 anys. No plovia. Si que va ploure molt fort el dia 15, però el 14 no va ploure. El cel era de plom, pesat, un dia gris de març, ni 13 ni dimarts. Un dilluns 14. El diumenge 13 vas voler fer els 83 anys, xarrupant un esponja sucada amb xampany i una maduixeta; no un maduixot, una maduixa petita com les que agafàvem al bosc quan anàvem d'excursió i ens feia il·lusió collir aquell petit fruit vermell i cridaner que treia el cap entre les fulles.

Un dia com un altre per a molta gent. Una mica aclaparador per a mi i per al Jaume. També havia vingut la Clara. En Jaume està a l'Hospital, el municipal de Badalona, aquell que em vaig recórrer els passadissos donant voltes tota la quantitat de vegades que hi vas ser. Calculo que uns 10 anys d'ingressos i braços macats i punxats, fins i tot un cap d'any que vaig entrar per la porta falsa amb una ampolleta de xampany i una pasta. El sintrom et deixava marcada i et va provocar l'anèmia que es va ajuntar al mal de cor. Li vas dir al metge que et volies morir i et vaig treure de l'hospital.

Ara hi és en Jaume i, si no he comptat malament, aviat farà també uns 10 anys que vaig amunt i avall, de casa a l'hospital i a l'invers portant el que faci falta. Amunt i avall per la carretera de dalt, la de Barcelona, i per la carretera de baix, la de Mataró, la que volen convertir en un bulevard. Serà més amena la passejada cap a l'hospital els anys que quedin per anar-hi anant. Ja veus quin consol.

Li vas dir al metge que et volies morir i et vaig treure de l'hospital. Cap a casa. I uns quants dies donant-te morfina. Sempre he tingut la sensació que t'havia matat jo. Et vaig anar matant en vida, per ser com soc, i també en aquell moment. Jo estava al teu costat i gairebé no me'n vaig adonar. I es va fer el silenci, un silenci letal. Va parar la música a casa i ara encara la poso poc. Tinc tots els discs i els CD, encara. Així i tot,  continuo anant a l'Auditori i al Palau.

Els llibres si que els vaig retirant. Però conservo l'Enciclopèdia Catalana i aquells primers llibres, sis toms de l'Instituto Gallach: "Historia Natural" que fa anys que no miro, que foren dels primers que vam tenir per estudiar.

Recordes? Va haver-hi un temps que cada mes, quan cobràvem, compràvem un disc o un llibre. Ens agradava a totes dues llegir i sentir música clàssica o de cantautors dels Països Catalans. Encara m'emociono amb la Teresa Rebull i l'Ovidi, canto amb Al Tall i la Maria del Mar Bonet, amb Els Esquirols i el Xesco i recordo les cançons de muntanya.

Però parlàvem del dia 14 de març del 2011. Fa 15 anys.

I encara hi ha flors al cementiri. Cada any, el dia de l'aniversari, el 13. I per la Mare de Déu de Montserrat i per Nadal.

Ara vaig cap a l'hospital. 

 

Absència

Absència

de tantes situacions volgudes,

de tantes persones estimades, 

de tantes sortides de sol

i tantes postes i tants estels.

Absència

de cançons a flor de llavi

de voletejar d'ocells,

de primaveres

i de tantes coses per començar.

 

Absència de tu ... i de mi.

 

Absència

de nits de lluna plena

de cabells esborrifats pel vent,

de caminades,

de vida i dolls d'aigua.

Absència

de noves coneixences,

de dols i riures i plor,

de sons, de paraules

i de pensaments.

 

Presència de tu... i de nosaltres. 

 

   Núria Comas

   14 de març de 2026 

Caminant amb Maria Àngels Anglada per Les Closes

Maria Àngels Anglada (Vic 1930-Figueres, 1999), fou poeta, crítica literària i narradora. Com a narradora va debutar amb Les Closes, llibre que va guanyar el premi Josep Pla el 1978 i que ens ha servit, una vegada més, per caminar amb lletres. 

En una fina de l'Empordà, el propietari, Tomàs Moragues, terratinent d'idees republicanes, ha estat assassinat. La seva dona és acusada, processada, empresonada i absolta. Amb aquesta novel·la coneixem també la història d'un dies que marcaren el període que va de finals del segle XIX i començament del segle XX; un període convuls, de revolucions, de progrés, d'ampliació del ferrocarril, de riquesa per a uns i misèria per a d'altres. Una novel·la que ens explica els assumptes foscos de la política i la justícia, res nou per a nosaltres homes i dones del segle XXI.

La plana empordanesa és riallera. Avui, un dia primaveral, d'un sol que ja vol lluir totes les seves gràcies, amb uns prats verds tacats dels punts blancs de la ravenissa blanca, com si fossin volves de neu. La neu de les muntanyes que ens fan de sentinella, ben nívies i destacant per sobre de tota la serralada, el Canigó. Una sortida planera, un passeig ben agradable des de Sant Pere Pescador fins a Vilamacolum i Torroella de Fluvià. Ens ha acompanyat l'Anglada, el seu relat i la seva poesia. 

Rossinyol, petit glosador

Rossinyol, petit poeta,

potser sense adonar-me'n, de tu he après

aquests silencis llargs

mentre bat tant de ple el sol de la vida

 

Potser, sense adonar-me'n, això he après

de la teva paciència emboscada

entre branques fulloses:

l'espera d'una fràgil quietud

on els mots troben el seu fil de plata

el germà fosc del teu cant resplendent.

"Hem caminat per desfullar el mots de la poesia i per esbrinar qui va matar al Moragues... i perquè? "Tot just acabava de fer-ho i se'n tornava a dormir, que va sentir soroll de passes i altres fresses esmorteïdes, i de cop es va quedar glaçada de por..." "Mentrestant l'altra minyona havia ficat donya Dolors al mateix llit de la Serafina; li va semblar que estava molt malalta i afectada dels nervis. Havien baixat els mossos i el que anava davant de tots, en Pere, va entrar a l'alcova del matrimoni i en va sortir cridant:

—Ai, senyora, que l'amo és mort!" 

Els fruiters estan arrenglerats en files rectilínies,  les flors els fan de coixí i el sol els acarona.

El camí dels magraners

soleta em deixà a l'alcova.

Adéu, amor matiner,

lleugeres ales de rosa.

Per a gronxar els tamarius

la marinadeta torna

però els meus cabells pel coixí

cap alè no els farà moure.

A l'entrada de Vilamacolum ens parem per admirar l'església de Santa Maria, un edifici romànic declarat bé cultural d'interès nacional.  És esmentada l'any 1094, quan Ramon Guillem donà al monestir uns alous, un dels quals era situat al terme de Sant Pere Pescador i al de Sancta Maria de Villa Mucorum. Va ser bastida en dues etapes diferenciades: l'una al segle XI i l'altra als segles XII i XIII i ha sofert reformes en èpoques més tardanes.

Travessem el poble de Vilamacolum on la Maria Àngels Anglada estiuejava i anem trobant les marques de la ruta literària sobre Les Closes que ha fet l'ajuntament de Vilamacolum i que ens fan seguir els fragments de la història. Fins el punt número 10, enmig del terreny de les closes. Les closes són un paisatge agrari tradicional i característic de la plana de l'Alt Empordà, format per camps de conreu o pastures tancats per recs i fileres d'arbres (freixes, oms, salzes) que delimiten el terreny. Situades a la zona d'aiguamolls com Sant Pere Pescador i Castelló d'Empúries, aquestes terres fèrtils són resultat de la dessecació d'antics estanys.

"...les closes a l'hivern —quan hi corre la tramuntana com una gran esgarrifança— encara xopes de les pluges de tardor, i mireu els arbres nus com un poema descarnat, reixes vives, cossos oferts a l'abraçada impetuosa del vent que va eixugant, però mai ben b´del tot, els efímers estanys, els falsos aiguamolls on el dibuix de branques i branquillons s'emmirallava, on venien a beure les fredelugues de crestes auroses i fins i tot, en dies freds, algun aplec de bernats pescaires".    

La veritat és que el paisatge és relaxant. El sol ja va al zenit i ens obliga a anar-nos traient capes de roba. Retornem cap a Vilamacolum pel camí de les closes i ens asseiem davant la casa d'estiueig, al pedrís de l'ajuntament on ens donen informació sobre la ruta que anem fent en alguns trams. 

Quan tornem a camí passem pel banc del "Si no fos", on seien els vells i les dones, mentre els homes feien tertúlia al carre, mentre anaven sabent de l'assassinat: "—Ja és mort, pobre pare". 

Ara encetem un tros de carretera assolellada, sense cap ombre fins a la paret del cementiri de Torroella i arribem a l¡església de Sant Cebrià de Torroella. Una església inclosa en l'Inventari  del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La construcció de l'església de Sant Cebrià se situa, per les seves característiques, entre els segles XII i XIII. Posteriorment al segle XVIII, s'hi afegiren dues capelles a cada banda de la nau, i la sagristia a la dreta. L'edifici es troba en bon estat de conservació.

Deixem la zona de Les Closes, però no l'Anglada. I continuem amb la història. N'hi ha que volen saber ja el final: però qui l'ha mort? Naturalment la nostra lectora no el llegeix mai, el final!

I arribem ja a la llera del riu Fluvià. Cerquem un bon lloc per dinar i ens asseiem en uns troncs tallats del camí que sembla que ens els hagin posat com a tamborets per no haver-nos d'arrossegar per terra. La tornada cap a Sant Pere és plaent amb l'aigua del riu al costat nostre, refrescant. Ara ja ve l¡hora d'anar-nos posant capes de roba altra vegada. És el que té un dia de primavera.  

I deixem el misteri per a que cadascú pugui fer les seves hipòtesi o llegir el llibre qui no ho hagi fet, que és un llibre que es llegeix ràpid i fàcil, com els que escriuen les novel·listes i poetes.

T'he despertat: tenies

la cara plena

de sol, i tanta

llum sobre la llum closa

dels teus ulls! Jo mirava

les palpitants parpelles

com l'ombra d'una vela

sobre el mar, o com l'ala

d'un ocell entre roses. 

I ens quedem amb la història, amb la poesia i amb la Maria Àngels Anglada que ens ha fet ben passar un dia de primavera!