Sant Sadurni d'Anoia: entre vinyes

Una sortida de començaments de desembre, tranquil·la  i agradable i més si l'acabeu amb un tast de cava.

Un dia ennuvolat de primera hora del matí, però que dóna al paisatge una lluminositat diferent: els colors de la terra queden més marcats, els verds més verds, el marronós dels ceps despullats més bru. Tot plegat un dia que us fa pensar que l'hivern igual sí que s'acosta aquest any. 

Iniciem la ruta a la plaça Montseny de Sant Sadurní d'Anoia on hem arribat al punt de començar els col·legis, bàsicament perquè, curant-nos d'espants, hem sortit d'hora del que en diuen l'àrea metropolitana i hem anat fins a Sant Cugat del Vallès per poder arribar a l'altre cantó de Barcelona. O sigui, que hem pogut esmorzar sense presses i a dos quarts de deu ja estàvem a punt de marxa.

El camí és força planer i molt agraït. Fem una bona part de la ruta marcada com a ruta vitivinícola; marcada amb plafons informatius sobre les diferents varietats de raïm des de l'ull de llebre al macabeu. Una ruta que coincideix, també, amb una part de l'itinerari romà, de quants els legionaris de Cèsar es van passejar per aquestes terres. No veiem les calçades romanes, però sí que som conscients de la carretera, l'autopista, els trens de Rodalies i el TGV. Ja veieu que, malgrat els segles, és una comarca travessada per molts mitjans de comunicació que no sempre van a l'hora.

El paisatge és plàcid, amb les muntanyes de Montserrat de fons i un sense fi de camps de vinya. El tren, sobretot el TGV, passa sense aturar-s'hi, i passa sovint; més difícil és veure el de Rodalies! Els cotxes de l'autopista no paren, però pels camins hi ha un silenci màgic de canyissars moguts lleugerament per una mica d'aire. De tant en tant, algunes oliveres amb el fruit encara petit i les flors liloses del coletxó, una de les poques flors florides d'aquest temps de darreries de tardor.

La riera de Lavernó duu poca aigua. Està quieta, mansa, amb un verdet que la cobreix entre canyes i matolls que s'hi volen reflectir, entre l'opacitat del líquid i algunes fulles que hi reposen còmodament. No costa travessar-la. I ho fareu diverses vegades! En algun tram les branques dels ceps despullats, enlairats cap als núvols, us poden fer pensar en la solitud, en la pobresa; però heu de tenir en compte que ja us en beveu el vi.

Arribem a Sant Pere de Lavern entre vinyes abrigades de blanc. Una església i masos disseminats al voltant.  D'estil neoromànic, obra de l'arquitecte Enric Sagnier, pertany al terme municipal de Subirats i a la diòcesi de Sant Feliu. L’església Parroquial de Sant Pere de Lavern va ser escenari de l’últim ball pla del Penedès l’any 1935 i també fou escenari de l’antic ball de les garlandes, citat per Joan Amades en el seu conegut costumari. Ocupa el mateix emplaçament que l’església antiga, esmentada possiblement l’any 917, quan Ermenard i Udalard van cedir un alou als monjos de Sant Cugat, prop de l’Anoia, al riu de Bitlles, dins el terme del castell de Subirats. La primera menció segura de l’església és de l’any 1053, en el testament sacramental de Mir Lloc Sanç. També Guitard, en el seu testament, de l’any 1130, llega un morabatí a Sant Pere de Lavern per a celebrar misses. Consta també en el testament de Guillem Dalmau, l’existència d’un altar dedicat a Sant Martí dins l’església. El testament fou jurat per Berenguer i Guniaba sobre aquest altar l’any 1134. Al llarg dels segles XII i XIII la parròquia surt esmentada en diverses donacions, fins i tot els anys 1279 i 1280, l’església va contribuir a les croades amb 40 i 38 sous respectivament.

Avui no la podem visitar per ser dia laborable.

Travessem per sota les vies del tren i l'autopista, un nus de comunicacions pels que no van a peu com nosaltres i seguim l'itinerari marcat mentre va sortint el sol de mica en mica. Ara ens trobem amb ceps amb fulles seques per terra i algunes encara apuntalades al tronc. Tots en renglera, amb els camps ben adobats  i un color de terra rica. Els masos llueixen al lluny.

Travessem també el torrent de Can Bou i el Maset de la Bardera. Aquí, en un paratge de pineda, les vinyes fan gala del seu vestit groc lluent i translúcid sota els raigs del sol. Els ceps nus s'hi barregen i el paisatge esdevé sedant. No deixeu de llegir els planells informatius sobre les diferents varietats de vi: una informació que els neòfits agraïm i ens permet aprendre a observar els ceps amb més coneixement. 

Som ja a les envistes de Sant Sadurní i caminem per la llera del riu tot veient els horts i plantació d'arbres dels nens i nenes de les escoles del poble en un recorregut força interessant. Ens enfilem cap a les primeres cases i ben aviat tornem a la plaça Montseny on hem deixat els cotxes.

Ara, toca anar per la segona part: veure el raïm fet líquid escumós. Som ben a prop de dues caves. Com que ja coneixem les de Pere Ventura, avui cal anar a Canals&Munné on ens fan una rebuda ben acollidora i ens permeten fer un tastet de cava que ens serveix de vermut de dijous. Comprem i anem a dinar al poble per arribar a bona hora de la tarda a casa. A bona hora si no hagués estat per les cues de la ronda litoral per travessar, no camps de ceps i vinyes, sinó tota una ciutat d'algun milió d'habitants que no ha pensat amb la gent de fora.

Els rials d'Arenys

 No per més a prop i senzilla, menys interessant i maca la sortida.

Una volta pels rials d'Arenys de Mar us fa entendre el tema de les rieres i rierades, aquesta constant dels pobles del Maresme. Una matinal seguint la ruta dels Rials publicada per l'ajuntament d'Arenys en un fulletó; una sortida assequible a tothom.

La geografia de la comarca maresmenca, entre mar i muntanya, ha permès la formació dels rials o rieres secundàries que baixen l'aigua cap a la costa. Perpendiculars a la línia de la costa, romanen la major part dels temps eixuts, amb les lleres de sauló i seques que s'aprofiten com a xarxa de comunicacions. Rarament, poden filtrar tota l'aigua de les pluges torrencials pròpies del clima mediterrani i es converteixen en veritables torrenteres que es poden desbordar i inundar camps i poblacions.

Rial, torrent, rierany o rambla són termes que al Maresme s'utilitzen per a definir quasi el mateix: una petita riera. L'excepció és el terme "rambla" que es reserva per quan la riera ha estat urbanitzada com passa a Mataró, per exemple.

Un itinerari que comença a la mateixa estació de tren d'Arenys i segueix un tram del port. Travessa la platja de la Picòrdia i aviat es troba el búnquer del Cavaió, transformat ara en àrea de pícnic. Fou construït cap al 1937 formant part d'una línia de defensa acordada pels alcaldes dels pobles del Maresme.

Aviat ens endinsem pel Rial de la Serp, un cop traspassat un túnel que hi dóna accés des de la platja. Al començament costa de caminar per terra humit, sorra i sauló barrejats amb aigua. Sembla que vulgui baixar una rierada. El dia mig núvol ens fa pensar en la pluja i desitjar que no plogui massa. Per sort, comprovem que no és que l'aigua baixi dels contraforts de la serralada, sinó d'una cisterna de l'ajuntament que està deixant anar l'aigua: deuen netejar el rial?, els sobre l'element hidràulic, ho fan com un "reality show"? No en traiem l'entrellat, però seguim caminant fins a l'encreuament amb el rial d'en Botifarra i el Rial de la Planeta, allà a la cantonada de l'extensa masia de Can Vallbona, d'on surt un motorista que sembla ben tranquil i gens preocupat per quedar-se anegat.

Agafem el Rial de la Planeta un xic més sec. Entre canyissars que ens fan de murs i algun alocar. L'alocar és un arbust típic d'ambients litorals i cursos intermitents d'aigua. A Arenys de Mar han quasi desaparegut per culpa de l'aprofitament agrícola dels marges dels rials, el cultiu de canyes que ho han envaït tot, la utilització dels rials en vies de comunicació i la construcció de l'autopista. De fet, comprovem com cotxes i furgonetes van passant pels rials i ens hem d'anar apartant: tots?, no! Un dels nostres, valent ell, espera que s'apartin els cotxes que es veuen obligats a aproximar-se als marges per tirar endavant, sense dir-li res, que fa patxoca amb la motxilla, mocador al coll i boina!

Els vials amples ens permeten anar de rial en rial. Canyes per terra i figues de moro ben mortes per la passa que hi va haver fa no gaire temps. Masies, horts, cavalls..., conformen el paisatge i quatre roïnes ens cauen a sobre. Un núvol negre s'ha instal·lat sobre els nostres caps, però, com a cap de núvol, aviat passa i ens deixa caminar sense treure ni capelines ni anoracs ni paraigües, encara que les ulleres quedin entelades.

Seguim el Rial d'en Piteu, més curt que els altres. Arribem al pati de Ca l'Aiguaviva, tancada, però amb una samarreta estenent-se a la mica de sol que sembla que vulgui sortir. El pou, la caixa de patates grillades i la morera sense fulles fan del lloc un indret agradable amb vista a l'autopista i a la masia de la Sagrera. Fem la fotografia de costum sota la figuera.

Travessem la carretera que puja a Arenys de Munt, deixem enrere el camí que porta al castell Jalpí amb la vista posada a la torre Sagrera i seguim el lateral de l'autopista amb la vista posada als antics pagaments. Iniciem una forta pujada asfaltada quan comença a sortir una mica més de sol i travessem la C32 caminant per sobre els cotxes que a aquesta hora ja no fan caravanes.

Una baixada ens porta fins el Rial de Sapí, amb horts i a la part baixa urbanitzat amb torres i xalets. Una avinguda de plataners traspassa el que era antigament la zona dels Horts del Bisbe i ens deixa al Mercadona, l'hort més modern dels nostres dies. Remuntem en forta pujada fins el turó del cementiri de Sinera. El mar llueix el reflex del sol davant nostre talment un mirall de plata; avui no porta l'aigua dels rials eixuts. Una visita llampec al cementiri que va fer famós Espriu i la baixada cap al centre del poble per entremig dels seus carrers estrets de vila marinera.

Ens acomiadem d'aquesta volta matinal, uns cap al tren i altres cap a la riera principal per fer un dinar en companyia, havent descobert una mica més racons que ens amaga el Maresme.

Cruïlles: Caminant amb "La Drecera" de Miquel Martín Serra

Avui hem seguit els camins pels voltants de Cruïlles.

Una sortida que tenia la premonició d'incidència constant. Hem deixat alguna noia a Barcelona a darrera hora, però hem arribat a Cruïlles en un dia de sol de novembre que fins a l'últim moment no hem tingut del tot clar. Tanmateix, el bar-botiga Ester que segons les previsions i informacions de la pàgina web obrien en dia laborable, estava tancat. Hem esmorzat a peu dret, al costat dels nens i nenes de P1, P2 i P3 de Cruïlles. Com que aquest canvi de situacions poden despistar a la vocal de l'excursió, hem hagut de moure cotxes per sortir tots alhora de la guarderia i anar cap a l'inici de l'excursió.

Fe com tenim ens els nostres dies al wikiloc i al google, hem seguit les indicacions cap al lloc de començament de l'itinerari, un cotxe darrere l'altre, fins a sis motoritzats! Però, ai las! Ens hem ficat per camins una mica intransitables tot cercant la famosa palanca de Cruïlles. Primer carreterona, després pista de terra en bon estat, però, de seguit, un munt de pedres per esquivar amb el SEAT baixet. Ah!, però a la conductora del SEAT en qüestió, no hi ha pedres que se li resisteixin i ha aconseguit passar després d'algun toc de planxa i algun ensurt de copilot. El que venia darrere les pedres era un bon esvoranc que ni el cotxe ni la conductora s'han vist en cor que hi passessin els altres fora de rebre alguna escridassada, amb raó. Marxa enrere! I sortint del clot airosament, el Seat blanquet encapçala altre cop la marxa fins a anar a parar a una senyora casa, amb una bona gespa per aparcar. Però, la mestressa ho veu una mica complicat això que li deixem els cotxes de lloguer d'aparcament fins que tornem després de dinar. I, tornem a marxar! Aquesta vegada per una carreterona que sembla que ja hem passat, però que ara ens porta fins a la buscada i ben trobada palanca de Cruïlles, on aparquem a pleret!

Només fa mitja hora (que ...) de retard. Però la gent nova que s'ha apuntat a la sortida es prenen bé; vaja!, com si fos una "novetada" del CEC.

Engeguem sense més incidents per un camí humit i d'herba ben gemada tot encetant la lectura del llibre La Drecera de Miquel Martín Serra. Val a dir que era la segona intentona de fer-ho, ja que al maig vam haver de fer una volta turística per aquests verals gràcies a la pluja que va caure aquell dia. Avui, però, estem de sort, si se'n pot dir així del començament que hem tingut!

Travessem camps i boscos de les Gavarres fins a la casa en runes de Can Coia. Quina llàstima aquestes cases! A la llosa de la portalada que encara aguanta dempeus, s'hi dibuixa la data de 1765, una mica més de quatre dies! 

A partir d'aquí, anem remuntant un corriol entre alzines sureres, arítjols i cirerers d'arboç que han llençat els fruits vermells i madurs a terra, El lloc és ombrívol i això ens ajuda a la pujada., tot i que cal vigilar els solcs que la pluja ha fet al sòl. Arribem al capdamunt on descansem sota una alzina amb unes botes penjades al seu brancam: ara sí que podem dir que algú ha perdut les sabates. I no només això, sinó que ha tingut la paciència de penjar-les. Enllacem amb la pista que porta cap a Can Font de la Muntanya o de Tapioles. Una masia gran, amb gossos de diferents races que la defensen, amb uns focus arran de terra que assenyalen el camí cap a la casa. Aprofitem per fer la parada literària per ser conscients que sempre hi ha hagut cases de senyors i cases de masovers, que uns han fet una vida i els altres una altra de ben diferent. 

Davallem la pista amb una nova adquisició: un dels gossos de la casa, pel llarg blanc i negre i cara de bons amics, ens acompanya pel camí; podríem dir que fins i tot ens fa de guia!

Seguim el PCR 100 que va baixant amb uns quants revolts amples i de bon fer, passem a prop de la masia enrunada de Cal Xarpo i, més avall, pel suro del Xarpo, un exemplar catalogat com a arbre monumental, amb tres branques carregades de suro que s'enlairen a tocar de cel.

Anem baixant per la drecera tot llegint la Drecera i desemboquem al Mas Gran, on descobrim que la senyora del Mas ha anat a l'estranger a fer massatges i que quan torna, se n'hi va el senyor, a l'estranger; que la Nelly està embarassada i que la mare del nostre protagonista no pare de dir: ai, Déu meu, quines trifulgues tenen els rics! I que el nostre protagonista té una xerrada amb en Pitu que li explica d'on surten els vedells i les truges.

Al cap d'una estona arribem al riu Daró que tots ens imaginem sec si fem cas del període de no pluges, però que la realitat és tota una altra. L'hem de travessar! Les pedres que estan convenientment arrenglerades per servir de passera estan anegades. L'aigua estancada puja per sobre dels nostres turmells i tenim clar que entrarà per dins les botes només d'enfonsar-les a l'aigua per molt dorotex, o el que sigui que duem. Cal doncs descalçar-se! I mentre el nostre gos acompanyant es va ficant a l'aigua i va bevent a plaer, nosaltres traiem botes i mitjons i, ara un pas ara l'altra, arribem a l'altra riba. La feina se'ns complica quan ens volem eixugar els peus, ficar mitjons i calçar botes. Quan tots i totes hem acabat, el gos ja ha marxat casat de veure'ns tan primmirats!

Malgrat la mullena, el lloc és preciós. El corriol segueix el curs de l'aigua; l'aigua mansa que bressola les fulles caigudes dels arbres i que s'estanca a la presa del molí de Ribes, on només un petit rajolí segueix el seu curs. Travessem unes quantes vegades el riu, però ja no ens hem de descalçar més. El reflex de les nostres robesacolorides ofereixen una nota viva al verd i marronós del fullam i a l'aigua transparent.

Deixem enrere l'aqüeducte del molí d'en Frigola, tapat per l'herbei i arribem a les runes de l'antic Molí d'en Frigola, un bon lloc per dinar enfilats a les pedres i rocs que ens ofereixen una asseguda més seca que el terra i l'herba. Una petita bassa natural reflecteix el fullam grogós dels arbres del voltant. Hi ha qui s'apropa al rajolí d'aigua que corre, hi ha qui va al fons de la bassa, cadascú busca el seu lloc per fer un mos. Tranquil·litat, silenci, natura. I ens fem la foto de conjunt, satisfets de poder contemplar-ho i viure-ho.

Continuem el camí  admirant masos i masies: Can Si-n'hi-queda (curiós el nom!), Can Bartomeu de les Serres i Can Font, una masia que es fa mirar! Ja del tot a la vall, en un paisatge verd gemat i en una tarda de sol tardorenc, amb aquesta llum de novembre, arribem a l'ermita de Sant Joan de Salelles, en un prat on hi creixen bledes silvestres. Ocasió que aprofiten dues noies per fer la collita del sopar. Aquí ens assabentem que en Pitu del Mas Bou s'ha penjat deixant els esclops que sempre portava posats en un racó i després de munyir les vaques i que el nostre noi, ja adolescent, passa un bon trasbals. Un petit descans abans de reprendre la marxa cap a la palanca de Cruïlles que travessem per dalt, veient com els núvols de cotó fluix s'emmirallen a l'aigua.

En arribar, a peu d'aigua per sota la palanca, deixem el nostre protagonista banyant-se amb en Torrent i encetant una amistat perdurable, creant entre tots dos una petita drecera de les seves vides.

Per acabar bé el dia, trobem tancat el bar de Monells, el de la plaça porxada que ens sembla que ha d'estar sempre obert i decidim marxar cap a casa per no haver de trobar cap més incident col·lectiu.

Hem gaudit de La Drecera, de la tardor i de l'aigua i de la sortida que avui, malgrat el massatge d'aigua freda als peus, hem pogut fer completa.

Bruc

 Cançó del capvespre

Hi ha una vela enllà del mar,
hi ha un ramat que ningú guarda,
pasturant l'herba a l'atzar
quan cau la tarda.

Darrere el matoll de bruc
sento la rata cellarda,
sento l'esquirol poruc
quan cau la tarda.

Sento l'estrella en el cel,
i en el turó l'olivarda,
sento el sospir i el bruel
quan cau la tarda.

Sento la pena per dins,         
sento el neguit que m'esguarda,
sento perles i robins
quan cau la tarda.

Sento que els dies se'n van,
però l'angúnia es retarda...
Sento que l'enyoro tant,
quan cau la tarda. 

 

                           

 

 

             Josep Maria de Sagarra

Ermites de Falset

Falset és la capital del Priorat, una capital que té més de poble agricultor i vinícola que de gran capital, un lloc i una terra una mica oblidada. Vins i olis que li han donat un lloc de preferència en el turisme, amb racons desconeguts. Una terra aspre i eixuta que ha de guanyar cada pam treballat a còpia d'esberlar, rompre, artigar, eixermar el terra per poder conrear, antigament amb l'esterrossador, però encara ara amb la fanga, aquesta eina utilitzada per estovar i girar la terra, formada per tres pues de ferro, planes, estretes i llargues, amb tall al capdavall. Els de Can Fanga haurien de saber que, de fet, són uns aixafaterrossos.

Per Falset s'hi passa; poca gent s'hi atura. El turisme prefereix anar a Cornudella o Siurana o la Morera del Montsant, Escaladei o Porrera, fins i tot alguns arriben a Gratallops. No gaires van fins la Bisbal de Falset o Margalef o les Vilelles, Capçanes o Cabacés, entre molts d'altres pobles encauats entre muntanyes i carreteres sinuoses.

Però Falset és una bona terra per fer sortides i perdre's una mica entre vinyes i boscos, entre colls i moles i recórrer corriols amb ermites oblidades, enfonsades en avencs o dalt de turons que dominen la plana.

L'itinerari d'avui permet conèixer un poc més aquesta terra. Sortint de Falset, una lleugera pujada ens permet anar observant el paisatge de masos entre vinyes en un dia mig ennuvolat que ressalta més els colors del sòl. Davant per davant de Falset, un conglomerat de roques i terra roja amb una senyera dalt d'un roc vermellós ens indica l'ermita de Sant Gregori. Per arribar-hi no tingueu pressa. Cal travessar la carretera pel túnel pas i corredor d'animals i, ja a l'altra vessant, enlairar-se primer, per davallar després entre bosc de pi blanc, llentiscle, esparregueres i cirerers d'arboç. Entre la vegetació, sobresurten les formacions rocoses, erosionades, amb formes fantasmagòriques i rebregades, talment escultures que van servir d'inspiració al mateix Gaudí, coneixedor d'aquestes terres. Forats, replegaments, marques com si fossin bales de canó, coves i balmes, que es poden recórrer tot pujant per la pedra sigui a cos o ajudats per alguna cadena. El lloc és realment impressionant i et sembla que estiguis en algun canyó famós. Falset queda lluny tot i estar tan a prop.

Abans d'anar cap a l'ermita, seguiu el camí que porta als Racons, caminant per un petit espadat i baixant un tram de roca per admirar les formes sinuoses que s'hi han aplegat, l'avenc que ens salvarà de la pluja a tota la colla si se li dóna per ploure ara. No us canseu mai d'anar alçant el cap per resseguir els trencalls de roca i, si voleu, els podeu posar nom com si estiguéssiu en una ciutat encantada. Roig i verd us acompanyen.

Retorneu cap a la indicació de l'ermita i, després d'un petit tram d'escales, descanseu a l'era. Sant Gregori té la roca de teulada i de paret., encauada en el rocam en una construcció que es confon amb el color de la terra. Una petita escala de pedra que heu de pujar de puntetes —difícil intentar posar el peu pla— us mena a un petit mirador des d'on encara podeu veure millor els llocs passats, dominar l'ermita i els que s'hi apleguen al pedrís de sota per fer un mos. Aneu amb compte en baixar, sobretot si calceu un número ample!

Des d'aquí, unes escales  —ara sí més normals— us duen a un mirador — ara sí més ample— d'on podeu veure tot el conjunt de l'ermita ben adaptada al lloc. Una estelada voleiant tot i el poc vent que fa i una grossa creu de ferro ben fermada a terra.

Tot seguint el corriol, us endinseu a la vegetació per trobar una cabana de pedra seca que ens fa pensar com devien moure les pedres de la base i les que fan de teulat. Ara és una cabana perduda, de pedra fosca i negrosa, tapada per la bardissa; segur que en altres èpoques devia servir per deixar-hi eines: d'un pagès, d'un pastor, d'un carboner?

Ara el corriol remunta i un cop dalt del turó, un esquelet de pedres ens indica que som a l'ermita de Sant Cristòfol, ben enrunada, amb tan sols un arc sencer que li fa de paret mitjana i tres dels quatre murs mig conservats. Aquí hi tenim un altre mirador, però no us hi entretingueu; val més que baixeu per torns, això sí, un caminet fins la cova amagada de Sant Cristòfol: amb el sant, el ram, les espelmes i un petit pessebre que podreu veure si hi ha algú disposat a anar pitjant el botó d'encesa de la il·luminació (que són temps que la llum va cara). El sant ja ens ho diu molt clar: "Sóc aquí per no tenir sostre", més o menys com molta gent d'ara (sostre, llum, gas, aigua...).

Continuem amunt fins a trobar una pista que en fort pendent asfaltat ens aboca a un altre mirador natural. Un mar de muntanyes davant nostre, Falset a baix, amb els masos rodejats de vinyes d'un color groc encès, la Mola de Coll de Jou, altiva, al davant i uns núvols que confereixen al paisatge una llum especial, aquesta natural. Podem veure la grandiositat del paisatge, al fons la serralada del Montsant i, a la nostra esquena, en un dia clar, el mar. Realment val la pena de fer l'esforç de pujar fins aquí, i encara us podeu arribar fins les antenes de dalt de tot del turó i observar l'altra vessant, sense moure-us gaire per no caure espadat avall. La vegetació us faria de coixí, però no cal.

Anem ja de tornada. La pista ens porta a tocar de carretera, però fem un gir cap a la dreta i encetem un caminoi de pujada que aprofitem per dinar asseguts entre rocs apilats i bardisses. Abans de la baixada definitiva, una petita cova amb un pessebre de  figuretes que segurament hi han deixat els infants, o potser no. Anem carenejant un petit tram i veient com la cortina de pluja que havia de caure a les set segons els mòbils, està disposada a arribar a les tres. Doncs sí, corre més ella que nosaltres. Parada tècnica: capelines de colors, anoracs, fundes de motxilla, i algun paraigua és tot el parament que tenim.

Ben equipats anem baixant per les pedres que comencen a ser relliscoses, amb les capelines voleiant al vent que no ens deixen veure el terra i amb algun forat d'esgarrinxada, amb els pantalons gotejant, però amb unes botes que aguanten bé la mullena i amb les ulleres regalimant perquè encara no s'han inventat els parabrises pels vidres d'aquest estri que ens hi deixa veure bé amb sol, però no amb pluja.

Amb ganes d'arribar a la capital, anem apressant el pas, tot i que algú (alguna) es va parant per anar-se posant capes d'anorac i capelina. Ja veuràs que quan arribem sortirà el sol!

Finalment, arribem a les primeres cases i al bar salvador de mullena. Pleguem capelines amb discreció i esperem que s'assequin els camals dels pantalons amb una bona cervesa o un cafè calent.

I quan sortim al carrer, surt el sol! Un cel clar i blau, uns arbres de tardor més lluents i una ampolla de vi del Priorat cap a casa. Avui ens enduem, sobretot, colors: verd de vegetació, vermell de roques, negrós de cabanes, groc de vinya i morat de vi.

No deixeu de visitar Falset i la seva comarca.