Vacances

Al cap de quasi dotze anys, encara tinc la deformació "professional" de les vacances. El meu germà se'n riu quan dic "ja som a les vacances!". "Si en fas tot l'any de vacances"! No és ben bé veritat del tot, perquè entre les corals, el CAOC, el CEC, l'escriptura, la pintura, i algun curs, quan arriba aquesta època encara em semblen vacances. Vaig acabar el CAOC a l'abril, quan ja vaig marxar de la Junta, però encara estic al WhatsApp dels professors dels cursos de formació d'occità i que jo sàpiga, no m'han notificat pas que m'haig donat de baixa de la signatura de La Caixa. Per Sant Joan vaig acabar les "sortidetes del CEC", tot i que haig d'anar fent "fitxes i formularis" de les sortides del 2026-2027 que m'he proposat que sigui l'últim que organitzi jo excursions. 

Continuaré amb les corals: l'Orfeó La Lira de Barcelona i la Gaudia de Badalona, a part del Messies Participatiu a partir d'octubre i la Coral Poble que Canta quan calgui, que amb els temps que corren, cada vegada cal menys, no perquè s'hagi aconseguit res, si no perquè els ànims d'aconseguir-ho estan en hores baixes. I continuaré amb la pintura, que em relaxa i distreu... i llegint i tocant el piano... quan pugui. I de tant en tant, encara m'envien coses per traduir de l'anglès al català els del MyHeritage. Ara, figureu-vos, corregeixo les traduccions de la IA, que sembla que n'hauria de saber més que jo, oi?

Per al nou curs m'he tornat a inscriure a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, en línia, o sigui, des de casa o des d'on em pugui connectar, que ara si no estàs connectat no ets res. Al curs de No ficció, on espero que, amb el temps i una canya, pugui anar escrivint la novel·la que tinc al cap on surtin de protagonistes avantpassats meus: els Fornaguera que donen molt de si, els Bausà, que encara donen més de si, els Puigrubí i els Savalls, històrics, i els Comas si aconsegueixo saber-ne alguna cosa. Potser massa ambiciós.

Però, mentrestant, i amb calor, faig vacances. I les vacances volien dir sortir. I surto al juliol, que tot està més tranquil que a l'agost; encara que hi ha gent que em diu que no paro; però sí que paro, sí.

Aquest any he tornat a agafar el cotxe i fer quilometres, que l'any passat no vaig poder amb la fascitis plantar que em va durar ben bé fins al vint i pico de setembre.

I ara soc a les "Valades occitanes" d'Itàlia. Al Piemont. Als Alps italians. Al Parc Nacional de Monviso. Amb una temperatura que ha canviat en positiu des que vaig marxar de Badalona. En aquests moments a les bordes de Pertus on estic allotjada, prop de Paesana i Ostana estem a 24 graus! Una meravella! Veig que a Badalona estan a 32.

De camí, passant per França, em vaig parar a Sisteron del que no havia buscat cap referència. A veure què depara el destí! I em vaig trobar amb un poble mig emmurallat, amb cinc torres encara senceres i amb una muntanya al davant d'un gran interès geològic. Situat al departament dels Alps de l'Alta Provença, està agermanada amb Oliva, una població de la comarca de la Safor, al País Valencià. Sisteron, banyada pel riu Durance, ha tingut una posició estratègica ja des de l'edat mitjana. El riu Durance va ser durant un temps la frontera que separava les possessions del comtat de Tolosa amb les possessions del comtat de Barcelona.

La ciutadella preromana i la catedral d'estil romànic llombard. El rei Enric IV la va qualificar com "la fortalesa més poderosa del seu regne".  Forma part de la denominada "Ruta Napoleó" o "Camí de Napoleó", camí que l'emperador va fer quan va tornar de l'illa d'Elba.

L'espectacular Roca de la Baume, és famosa per les capes verticals de pedra calcària, per sobre del poble, formada per capes verticals i plecs, la roca atrau a geòlegs i amants de la natura, on poden realitzar excursions i una via ferrata. Per part meva, una veritable sorpresa!

I arribada a "borgata" Petrus una altra agradable sorpresa. La Luciana ja m'esperava i em donava les instruccions del petit apartament. Un conjunt de bordes arreglades, la majoria d'elles ocupades per la gent del país, en un lloc molt natural i poc turístic. Una vista genial del Pic del Monviso. Una tranquil·litat "veramente italiana"! 

El primer dia d'estada toca fer una descoberta d'on estàs. Paesana és el poble més gran amb 2658 habitants, on poder fer compres a l'únic supermercat que hi ha. 

Pertus és un municipi de la vall mitjana del Po que ha conservat un dialecte de transició entre el piamontès rústic i l'occità. La paraula  italiana "borgata" es tradueix com a llogaret, veïnat o poble. Aquest terme s'utilitza per definir un petit nucli de població rural o una barriada perifèrica. Poques cases amb una economia basada essencialment en l'agricultura. A Itàlia és l'entitat mínima amb la qual és possible definir un lloc habitat. S'utilitza sobretot a la regió de Roma i de Torí.

O sigui, que estic ja situada a la borgata Petrus. Veient el Monviso així que em llevo. I amb una temperatura que fa dos dies era impensable. 

M'he arribat a Oncino, una població amb un campanar esvelt, a mitja muntanya i on he descobert que el diumenge 19 fan un concurs de "miss vaca" que pot estar molt bé de veure. He anat a Crissolo, el poble potser una mica més turístic de per aquí, però res a veure amb els "turístics de per allà". Un poble inici de caminades i passejades i rutes amb cotxe que anirem fent. I Ostana, un poble ben occità on no vaig poder parar i aparcar el cotxe; queda pendent.

I m'he animat a fer una excursió a peu. Amb el cotxe, per una carreterona que has de deixar passar els que venen de cara, fins a Pian dei Re on pots aparcar per 10€!, ben bé italians aquesta gent! Des d'aquí surten diferents camins que s'enfilen muntanya amunt. Ple d'excursionistes calçant botes i pals, per conquerir els cims a la mesura de cadascú. Som al Parc Natural de Monviso. En aquesta esplanada l'ermita de la Mare de Déu de les Neus i un refugi-restaurant on prendre una cervesa a la tornada.

Aquí neix el riu Po, el que molts quilòmetres enllà passa per Roma, el de les batalles dels romans, el riu més important d'Itàlia tant per la seva longitud com pel seu cabdal. Ja neix amb força, es podria dir des de sota terra. Si ens continuem enfilant per un corriol pedregós que et fa alçar la cama, anem trobant a banda i banda del camí tot un curull de flors i d'insectes que aprofiten el seu nèctar, riuets que van baixant entre les pedres i gent amunt i avall. Sempre amb els pics erms i pedregosos que ens van fent d'escut. Segons el mapa: la Sellacia, Monte Granero, Monte Meidassa, Punta Udine i el Mon Viso (3840 m), tots ells vorejant els 3000 metres d'altitud. El dia entre sol i boires ho fa tot una mica especial, amb la roca ben negre quan apareixen els núvols o lluminosa amb el sol.

Després de la pujada, el llac Fiorenza reflectint els pics en les seves aigües cristal·lines. La verdor del sòl contrasta amb la negror de les roques, les plantes verdes encara, les flors plenes d'abelles i altres insectes, algunes que ja es comencen a assecar. La gent prenent el sol estirada a l'herba i alguns que encara continuen pujant per arribar a algun altre llac o a algun pas de muntanya que els permeti d'anar cap a d'altres pics. Fins i tot gent banyant-se amb una vestimenta naturista. Em resulta curiós, perquè a Catalunya, de fa ja uns anys, està prohibit banyar-se a rius o gorgs o llacs de muntanya. 

 

Ara és quan reposes, quan contemples el paisatge, quan et sents petita aquí dalt. El lloc em recorda una mica la Vall de Pineta, amb aquella muralla de roca del Mont Perdut, però aquí és una mica més ample. Com deuen sonar aquí els trons en un dia de tempesta?

Ara ve quan intentes agafar tot això i omplir-te els pulmons i sadollar la vista i extremar els sentits i endur-t'ho tot cap avall, cap a casa. I recordar-ho un bon temps. Els noms et marxaran, segur, però el paisatge i les sensacions les portaràs amb tu encara que no les sàpigues expressar.

 De cop, ja a baix, el cel s'omple de boires, els pics desapareixen. La caminada, per sort, ja està feta. Contemplo com van pujant les boires, l'anar i venir de la gent, i l'ermita situada al marge; al davant unes quantes flors de llaurer de Sant Antoni, que la fan ben fotogènica. Sembla colgada en un espadat.

Ara, cap a "casa". Ah! i tal dia com avui, felicitats a tots els Enrics! 

Caminant amb Lletres

No sé si sabeu que porto ja cinc temporades organitzant el cicle "Caminant amb Lletres" al  CEC (Centre Excursionista de Catalunya).  I m'ha agradat fer-ho.

 

La idea em va venir llegint llibres, és clar. Molts parlaven de llocs que, en llegir-los, els coneixia o bé desitjava fer-ho i vaig pensar que seria interessant llegir el llibre en el lloc on passava l'acció, si era una novel·la, o al lloc que, per una raó o altra, podies associar-hi un poeta. I sí que n'he trobat molts! 

Cada vegada busco una ruta que s'adigui amb la novel·la, la trobo amb això amb el que ara no podries anar a muntanya que és el wikiloc, que, d'alguna manera, substitueix els mapes i és més còmode de seguir sense haver de desplegar el paper cada dos per tres per mirar on ets. Algunes rutes són meves i d'altres les agafo d'excursionistes "de confiança" que no estem per saltar gaires marges ni ficar-nos per barrancs! 

També he tingut en compte anys de commemoracions per triar els autors o autores. Aquesta pròxima temporada, per exemple, al desembre —que acostumo a fer sempre algun poeta— llegiré una selecció de poemes de la Clementina Arderiu quan se celebren els cinquanta anys de la seva mort i ha estat declarat "Any Clementina Arderiu", això que des de fa un temps fa la Generalitat amb tota pompa i discursos acadèmics. 

Abans de la sortida i després de tenir clar els autors "del meu any" —tenir-ho clar ho he hagut de tenir el mes de maig que el CEC em demana el "Pla Anual", que sempre m'ha donat la impressió que estic treballant i fent els Plans de l'EAP o els plans de centre (un dia d'aquest m'haig de jubilar, ja!)—, em llegeixo o rellegeixo el llibre i marco fragments que, del principi fins a l'acabament, es pugui seguir la història; això sí, sense llegir mai el final tot i que hi ha gent que m'ho reclama.

I després de qüestions més administratives d'inscripcions, altes, baixes, WhatsApp per organitzar cotxes i no deixar ningú a terra, informacions varies, fitxa i formulari al CEC, mirar el bar obert per fer la trobada i esmorzar..., ens posem en ruta.

I la gent, alguns, i algunes sobretot, molt fidels, m'han d'aguantar les lectures a les parades que vaig fent per descansar. 

És una manera de viure més la història, de capbussar-nos-hi, d'entendre l'escriptor i el text. No ho definiria pas com un "club de lectura" itinerant. No cal llegir-se abans el llibre, no cal tenir-lo a casa, només es demana fruir de la lectura, sigui pròpia o d'una altra persona, i estar una miqueta atent. Després, mentre es camina, cadascú pot fer les seves preguntes o comentaris, o discórrer els seus pensaments, o fer fotografies i gaudir de la natura.

Naturalment, els itineraris no poden ser gaire forts, amb gaire desnivell, perquè la que llegeix, que sempre soc jo, acaba la bufera. Aquest any provaré de fer una obra de teatre, d'en Guimerà, (perquè es commemora els 150 aniversari del CEC i aquest n'era soci) i donaré un paper a cadascú i així, haurà de llegir tothom. Aprofitant que també és l'any Pau Casals i que fer lectura de partitures musicals pot ser difícil per a molts, a l'obra de teatre li posarem música d'en Casals, A veure què se m'acut! Pot ser divertit, que d'això es tracta en fer aquestes "sortidetes".

Recordo autors i autores associats al lloc que ha estat tot un èxit: la Maria Barbal amb "Mel i metzines" a Altron, en una anada de tres dies per conèixer els pobles abandonats del Pallars Sobirà. El Pep Coll amb el que vam seguir l'itinerari dels assassinats de Laorto, al Pallars Jussà, amb el seu llibre "Dos taüts negres i dos de blancs", tota una experiència només de veure les tombes al cementiri d'Horta-savina i de parlar amb el mateix Pep Coll a Peramea on ens va fer una recepció amb cerveses i coca-coles per uns excursionistes assedegats.

Vam celebrar els cinquanta anys de la mort de l'Aurora Bertrana a les Eres de Guardiolans, una casa prop de Vilada, al Berguedà, on ella estiuejava i on ens van fer un esmorzar de forquilla que encara recordem. O més recentment, el seguiment dels camins de l'exili amb l'Anna Murià i "Aquest serà el principi", des de la Vajol passant pel coll de Lli per arribar al Vallespir, a la Catalunya Nord i tornar pel coll de la Manrella per on van passar en Companys i el seu seguici d'exiliats, polítics, escriptors i artistes; una ruta que corprèn.

Hem celebrat també l'any Vicenç Andrés Estellés amb la lectura dels seus poemes "Oli calent del gresol de la vida". Davant la dificultat d'anar i tornar en un dia al País Valencià, vam anar a Tarragona, al Parc del Pont del Diable, una sorpresa de camins de bon fer que ni ens imaginàvem.

Un dels primers escriptors va ser en Marià Vayreda per la zona de Vidrà, coneixent les facècies del meu "tiet" a "Records de la darrera carlinada". Vam riure de veure, més aviat de llegir, que tenien un canó que li deien "la xocolatera" de lo bé que es portava disparant bales o del "tiet" (sí, si, parent meu) caçant guatlles i perdius mentre el seu "exèrcit" es barallava amb els isabelins. Un bon vividor en Savalls!

Vam començar amb la Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva on va passar els seus últims anys i potser acabarem amb en Narcís Oller a Puigcerdà.

Alguns escriptors i escriptores ens han acompanyat durant la ruta o be ens hi hem trobat en acabar el camí: amb la Teresa Sagrera dues vegades: a Arbúcies després de llegir "Cabells de gebre" i pujar al castell de Montsoriu; i a Caldes de Montbui en llegir "El cor del Balneari" on ella mateixa ens va fer de guia pels escenaris de la novel·la per Caldes. Amb la Marta Grau caminant cap al poble deshabitat de Banyeres de l'Alt Urgell, una zona ben estimada per mi, i el seu llibre "La música que sona quan s'acaba la cançó". O amb l'Albert Villaró esmorzant a Martinet de Cerdanya per començar l'itinerari "d'Obaga" per Estana. O amb la Margarida Aritzeta i "Encara hi ha flors", berenant en un bar sorollós per terres de Santes Creus.

Ara me n'adono que hem recorregut bona part de la geografia catalana i que hem fet escriptors i escriptores dels Països Catalans: Vicenç Andrés Estellés del País Valencià, la mallorquina Maria Antònia Oliver i "Crineres de foc" als boscos del refugi de Rebost a Bagà on existeix una zona que s'anomena "el claper", poble que construïen els personatges de la novel·la,; Joan Lluís Lluís i "El Navegant" pel Conflent en una xerrada sobre la necessitat d'usar el català que va ser molt interessant. Jesús Moncada i "Camí de Sirga" a Mequinensa i l'aragonès de la Franja, el poeta Desideri Lombarte. Potser ens falta algú de l'Alguer!

Una de les sortides més recordades va ser la de Montserrat per celebrar el Mil·lenari del monestir. Hi vam anar amb "Les torres del cel" de la Coia Valls. Una xerrada amb ella a l'ermita de Sant Miquel ens va deixar a tots satisfets i admirats de la seva persona. Aquest proper any la repetirem amb l'avinentesa de l'Any Gaudí i ens acompanyarà per Reus i Riudoms amb el seu darrer llibre "El somni de Gaudí".

També ens hem passejat per Barcelona amb la Montserrat Roig i "El Temps de les cireres" o per l'Estany d'Ivars amb la Maria Mercè Marçal i el seu poemari "Desgel"; hem caminat arran de mar amb els poemes de Josep Gual i la Coloma Lleal, poetes de Badalona i hem fet el tros de costa de Mataró a Canet amb "La casa dels avis" de Vicenç Villatoro. Hem anat per l'Empordà amb la Maria Àngels Anglada visitant "Les Closes" i amb la Víctor Català i uns quants dels seus contes per l'Escala. Amb el Foix per Port de la Selva i amb en Pere Calders i els seus contes per Llançà.

Hem pujat al Roc dels Corbs a la serra de Rubió, davant per davant de Montserrat i baixat a Collbató amb el "Poema de Nadal" de Josep Maria de Segarra. Al coll de Llumeneres amb en Carles Porta i els crims de Tor (una mica escagarrinats, però sense problemes). A la Vall de Canejan i Porcingles, Vall d'Aran, amb la Imma Pericas i el seu "Nocturn Aranès". I hem viatjat per Montgarri amb en Josep Maria Espinàs i els seu viatge a peu per la Vall d'Aran. Hem entès la dificultat de la construcció del cremallera de Núria amb la Núria Esponellà i "La filla de la neu" o la vida a les colònies tèxtils amb la Sílvia Alcàntara i "Olor de Colònia" per Puig-reig 

I hem fet un petit homenatge a "Mossèn Tronxo" de mossèn Ballarín per terres de Tuixent i La Vansa, plena de records del mateix mossèn, Ramon Anglerill, que va donar peu al personatge del Tronxo. 

Escriptors novells com el nostre company Pere Llobet i "Palau del Vent" o Irene Solà amb aquell títol tan llarg de la "Muntanya balla..." I escriptors consagrats com en Guerau de Liost per Viladrau, en Pere IV per Sant Llorenç Savall o com els que no vam poder fer per pluja i farem aquest any, si no plou, el Josep Carner i el Joaquim Ruyra. I molts d'altres que en tenim a la llista dels "fets". I alguns que queden per fer.

Ah! i encara busquem el nen perdut al bosc de "La casa de foc" de Francesc Serés. Un nen que era una anècdota dins la història, però que ens va colpir a tots! Hem tingut una tempesta de trons i pors en "Quan el terror truca a la porta" d'en Ramon Folch i Camarasa. Hem rigut amb els carlins de "Els estranys" de Raül Garrigasait passejant-se per Solsona. Hem visitat sanatoris amb en Màrius Torres. I hem vist els estralls de la guerra amb l'Estanislau Torres per Corbera d'Ebre, on ens van acompanyar els seus fills.

Tota una antologia d'autors i autores, novel·listes i poetes. Un bagatge literari, un bagatge de país. De tots n'hem après. Hem après a plorar i a riure, hem après a estimar i a dir no a la violència, hem après de l'esforç de la gent, del seu treball. I hem entès una mica més "l'espècie humana".

A tots els llibres un plaer haver caminat amb vosaltres. A totes les escriptores i escriptors moltes gràcies. 

I a tots els excursionistes d'aquestes caminades us espero un any més! 

Flor de Panical

"La flor de panical" és una rondalla tradicional catalana (també coneguda com la flor Romanial o del Penical), popularitzada per autors com Joan Amades i el trobador Xesco Boix.

Aquesta història comença en un castell, on hi ha una àguila presonera i tres noies que la tracten de manera ben diferent. Un mal dia, el pare de les noies, el rei, pateix un accident i, davant la impossibilitat de curar-se, promet a les filles la corona del regne a la qui li porti una flor misteriosa que sembla ser que ho podrà curar tot. Les noies surten a la recerca de l'esmentada flor, però la fortuna no serà la mateixa per a cada una d'elles... El paper de l'àliga a l'hora d'ajudar-ne una de les tres serà decisiu per a l'esdevenidor de la rondalla; així mateix, ho haurà estat el comportament de la noia vers l''animal prèviament.

No us explico avui el conte, però veig que us quedeu amb les ganes de saber-ho tot. Us poso l'enllaç on el podeu llegir. tot i que parla de tres fills i no de tres filles; també pot ser que trobeu el conte parlant d'un nombre diferent de fills. És el que tenen els contes de tradició oral, que de mica en mica augmenten o disminueixen els fills o les filles. Que hi farem!

També us passo la lletra de la cançó que va fer en Pau Riba. La podeu escoltar al seu disc "Transnarcís" publicat el 1986 a Edicions de l'Eixample.

 El Panical

Dalt de tot d'una estranya muntanya

que s'alça, ignota i llunyana, entre núvols
com l'espectre emboirat i fantàstic
d'un déu condemnat al país de les bromes

arrelant dalt del crani d'un gran fal·lus petri
rival, en figura, del cavall bernat
i aïllada en un cingle feréstec defès per abismes
mortals precipicis i penya-segats

allà on ja ningú no s'hi aventura
no ho belen les cabres, no hi van els isards
tan enlaire que, a punt de naufragi
les àligues pleguen els rems emplomats

dissimulant sa nuesa entre liles
violetes i roses d'un ram immortal...

hi ha la flor que més m'agrada

que és la flor del panical

la que és flor de les princeses
i remei de tots els mals
mals d'amor i de nostàlgia
que són mals d'enamorat

ai... si algú te l'oferia
sé del cert que et guariria de fal·laç malenconia
ai... si ofrena algú te'n fa

sé que et deixaràs caçar, vil ocellet, sense volar

(d'aquí d'aquí, d'allà d'allà
d'aquí d'aquí, d'allà d'allà...)   

                                    Pau Riba 

 

Pirineu audigès

 L'Aude és un departament de l'Estat Francès que s'estén des del Pirineu mediterrani fins més amunt de Carcassona i fins al mediterrani. Diversitat de paisatges, castells càtars, fortaleses, abadies, vinyes i mar.

Des de Belvianes-Cavirac, malgrat la calor, he pogut fer algunes coses més que els castells càtars. De fet, preveia caminar una mica, però m'he acovardit amb aquest sol. He fet un corriol planer, uns 100 m de desnivell en uns 3 km, que, sortint del fons del poble de Belvianes, ressegueix per dalt les Gorgues de Sant Georges. Un canó per on passa el riu Aude, un pas força estret al nivell de la carretera. Unes pedres tallades en picat des de dalt fins a tocar de riu, amb la gràcia que les han tallat talment una trona al revés per que hi puguin passar els cotxes i no topin pel sostre. Des del caminoi es veu tot l'engorjat i s'arriba a un mirador suspès a la roca amb un plafó on explica els ocells que nien en aquest rocam. Una bona sortida, fàcil i ombrejada que es pot fer a partir de la set de la tarda.

Més grans són les Gorges de Galamus. Un congost i pas de muntanya natural d'uns 2 quilòmetres que permetia l'accés cap a Catalunya des de la zona de l'Aude. Obert a la roca en llocs difícils i excavades pel riu Aglí que ve del puig de Bugarag que està a la vora, té com a lloc principal del recorregut l'ermita de Sant Antoni de Galamus, que és almenys del segle VII, quan sembla que aquest lloc ja estava habitat per eremites; la capella de la gran cova fou construïda el 1782 després d'un suposat miracle de Sant Antoni el Gran.

Des del pàrquing que al juliol i agost deu estar més ple, surt un corriol pedregós que va baixant en uns quants revolts per remuntar fins a arribar l'ermita excavada a la cova i suspesa per sobre les gorges. En diuen itinerari botànic, però cal dir que, en aquestes època, està prou sec com per no reconèixer gaires plantes; flors ni una. El riu Agli corre per avall quasi en total penombra. Les parets de la roca són altes i estan plenes de cavitats i forats, lloc ideal on hi nien els ocells i hi ha una flora protegida. 

Alguns historiadors afirmen que aquest va ser un camí de fugida dels càtars cap a Catalunya. Al segle XVIII es va construir la capella de la cova més gran en agraïment a Sant Antoni pel final del brot de la "malaltia de la suor", una espècie de gangrena que es va donar a Sant Pol de Fenollet. El recinte es va abandonar després de la Revolució francesa i es va tornar a restaurar al segle XIX. I ara la llegenda per saber d'on prové el nom de Galamus:

"Al segle XI el trobador Jehan de Cantaluze, també anomenat Gadamus, viatjava amb el seu amic Gilles Montardel, de castell en castell. Al castell de Puilaurens es va enamorar de la bella Sylvaine, filla del majordom. Quan els dos amics van continuar el seu camí, van ser atacats per uns lladres i Gilles va ser ferit de mort. Li va fer prometre a Gadamus que pregaria per la seva ànima davant la tomba de Jesucrist a Jerusalem. Gadamus va abandonar a la seva estimada prometent-li que s'hi casaria en tomar de Jerusalem. El pelegrinatge va durar un any i quan finalment va tornar, va descobrir que la seva estimada havia mort de la pesta. Gadamus, llavors, va decidir viure una vida en completa soledat a l'interior d'una cova que, des de llavors, es va anomenar la Cova de Gadamus i hi va viure fins a la seva mort".

Totes les llegendes d'amors i desamors són tristes!

Per tornar al cotxe es pot fer la volta per darrere el bar. Unes escales us entren en un petit túnel i se surt a la carretera. Uns 300 metres de carretera fins el pàrquing; una tornada més descansada que pel camí. Agafeu el cotxe i travesseu les gorges fins el final d'una carretera estreta i amb revolts, amb uns espais eixamplats per deixar passar els cotxes que us venen de cara, però amb un paisatge digne d'admirar.

Una darrera visita ben diferent és anar fins a Alet les Bains i entrar a la seva abadia. Una abadia enrunada d'una antiga comunitat de monjos benedictins. Una abadia del 970 convertida en catedral el 1318 pel bisbe d'Alet. Una abadia romànica amb un cor gòtic. És preciosa.

No sé què tenen les abadies enrunades que a mi m'agraden. Potser perquè ens parlen d'històries del passat?, potser l'estètica d'uns murs que van cantar l'excel·lència i que ara resten muts?, potser perquè t'hi sents lliure, oberta als quatre vents? Per aquí s'hi han passejat monjos, clergues i bisbes, reis i nobles i gent que buscava recés, perdó o salvació. O, simplement, gent que, com nosaltres, agraïa qualsevol bona sort que li donés la vida o busqués consolació. Però, a part de la vessant humana, hi ha les pedres. Les pedres que parlen més enllà dels segles, les pedres que parlen en silenci, calladament, que observen i són observades i que romanen impassibles (o no) al desconsol dels humans. Les pedres pensades i forjades per un artista, un arquitecte, un escultor, i pujades una a una amb les mans, amb esforç, amb esperança, d'un simple operari. 

El que se'n sap és que fou un establiment religiós fundat el 813 pel comte de Barcelona, Girona i Besalú, Berà I, i la seva esposa Romil·la. El monestir inicial fou sotmès pel comte a l'església de Sant Pere de Roma, al papa Lleó III i els seus successors a condició que el papa enviés unes relíquies per la dedicació de l'església de l'abadia i que l'agafés sota la seva protecció especial; l'abadia pagaria per aquesta protecció una lliure de plata cada tres anys. En la carta de fundació, Berà esmenta al seu pare el comte Guillem, comte de Tolosa i duc d'Aquitània, mort recentment.

Un passeig tranquil per l'interior obert, la sala capitular i altres dependències et fa adonar de la grandiositat de la construcció, amb les arquivoltes, els murs esculpits i la pedra grogosa. Segles i segles ens observen. Què ens volen explicar? Després un passeig pel poble que conserva les cases medievals amb racons i raconades per on perdre's-hi. Un poble, com gairebé tots, amb poca gent per carrer, amb cases per restaurar i altres més modernes que són com una mena de nyap. Un gat que es llepa i ens mira impassiblement, unes plates que demanen aigua en una finestra, uns murs adornats amb les bigues de fusta i una placeta amb una font. Tot plegat un conjunt a tenir en compte.

I per acabar els dies per aquestes terres, una anada amb el tren vermell; el "train rouge" del país dels càtars i fonolledes. Semblant al tren groc que va des de la Tour de Carol a Perpinyà. Tot ell pintat de vermell, com l'altre és pintat de groc. Un vermell de terra occitana, sense creus.

El "train rouge" es pot agafar a Ribesaltes per fer tot el recorregut, però jo he optat per pujar-hi a Atsat (Axat en francès) en un itinerari que en diuen "de Descoberta". Si s'agafa a Ribesaltes, i es vol fer tot, a Sant Pol et fan baixar i canviar de tren. 

La majoria de vagons són a l'aire lliure per admirar millor el paisatge i acabar de rostir-nos amb el sol. D'Atsat fins a Sant Pol de Fonolledes travessant boscos i paisatge rocós al començament i vinyes quan ens acostem a Sant Pol. El trajecte dura una mica més d'una hora d'anada i una hora de tornada, amb una "mademoiselle" que et va explicant en francès tot el que pots veure. Va explicant amb el traqueteig del tren, amb el fum blanquinós de la xemeneia i amb la foscor dels túnels per on passa. Se li nota a la "mademoiselle" que ho viu: va assenyalant pics i lloc d'interès, dreta, com una capitana, fa parar quan passem per darrere el castell de Puilaurens i endevino que parla dels càtars. Jo, pobra mortal amb audiòfons, desconnecto i prefereixo fer fotos i que em toqui el vent a la cara. I aguanto fort el barret de palla!

Poca gent avui al tren, som al mes de juny i "la turistada" encara no ha arribat de ple. S'hi va bé pels llocs, amb poca gent; és un plus que puc gaudir ara de jubilada! Quina diferència amb el mes d'agost que havia de fer vacances per força..

De tornada a Atsat, una pizza de quatre formatges a l'estil francès i "cap a casa" a fer la bossa per marxar demà i arribar a casa, la meva, sense cap ensurt.

Castells càtars: un retorn

Un cop feta la sortida a Prada del Conflent amb el CEC, he tingut el gust i les ganes de fer una "extensió" que dirien les agències de viatges. I m'he quedat una setmaneta més, però m'he desplaçat cap al poble de Belvianes-Cavirac, ja a l'Aude i en part, zona càtara.

He fet varies incursions amb els càtars al llarg dels anys; gairebé des dels anys vuitanta fins ara. Ara, en portava uns quants d'anys sense passejar-m'hi. La meva intenció no era fer la ruta de tots els castells; era, tan sols, conèixer una mica més els voltants de Quillan, descansar solitàriament una setmana i anar al meu tranquil ritme sense haver de dependre de ningú i que ningú depengués de mi. Això sí, estar una mica a prop de casa, per si havia de tornar "d'urgències", que aquest any en portem algunes d'urgències. Unes urgències que no m'han deixat sortir, és a dir, que he perdut en sortides que tenia "contractades". Què hi farem, ens hem d'anar adaptant a tot i fer el que es pugui en cada moment. Però, l'estiu acostuma a ser un període més escàs de passejos per l'hospital i cal saber-ho aprofitar per allò del "per si de cas".

Belvianes-Cavirac són dos pobles petits. Un, Cavirac, al costat del riu, amb cases amb jardí i homes jugant a la petanca, l'esport gavatx per excel·lència. L'altre, Belvianes, encimbellat per sobre la carretera, semblant a Castellfollit de la Roca, però no tant espectacular. Des del meu petit apartament de Belvianes, de tres pisos —menjador i cuina a peu pla, lavabo a baix i dormitori dalt de tot— obria la finestra i veia muntanya i bosc. Per compres a Quillan. Un centre d'operacions que m'ha anat molt bé, tot i la calda d'aquests dies, suavitzada per una pedregada i el fred de dimecres matí. Llàstima, quan ja marxava!

I m'ha vingut de gust deixar de caminar i anar de "visita".

El castell de Puilaurens, encimbellat com tots els càtars en un pujol pedregós. A tots es paga entrada ara, res a veure amb els anys vuitanta en aquest sentit. Els gavatxos han sabut aprofitar l'avinentesa de tenir al seu territori els Bons Homes, perseguits i cremats. 

Fins al castell un camí pedregós en suau pujada, arrels que s'han d'anar sortejant, unes escales de l'edat mitjana i un sol de justícia. Durant l'edat mitjana el camí era esglaonat amb l'objectiu d'alentir la progressió de les persones que hi passaven.  El recinte és encara com el recordava quan hi vam anar amb la colla de la UEC, amb amics o amb la família. Unes pedres que es confonen amb la roca viva. El món ardu, o món abrupte tal com se'l cita al segle X, altes muralles i espitlleres llargues amb torres que sobresurten i dominen el camí per arribar al castell: una magnífica defensa. Un camí en zig-zag per no avançar gaire: quatre passos i girar, quatre passos i tornar a  girar; de dalt et veuen i t'observen, de baix prou feina tens en anar girant.

Al segle X tota la vall de la Sainte-Croix pertanyia a Sant Miquel de Cuixà i estava sota la dominació catalano-aragonesa. A partir del 1255, Puilaurens va passar a pertànyer al Rei de França i el castell servia per vigilar el coll d'Aussières i tancar la vall alta de l'Aude. Se succeeixen les campanyes de fortificació i s'utilitza com a base de rereguarda durant les guerres amb Espanya, que culminen amb l'establiment de la frontera després del Tractat dels Pirineus de 1659. 

Avui encara es pot copsar la importància estratègica que tingué. Més dubtós és que fos un castell veritablement càtar, pensant que els càtars no en tenien de castells, ans s'hi refugiaven acollits per nobles i senyors. 

Com molts castells, té la seva pròpia llegenda. Diuen que els dies de lluna plena s'apareix aquí la Dama Blanca. Blanca de Borbó es va casar als 14 anys amb Pere I de Castella anomenat "el Cruel". Aquest senyor no volia saber-ne res d'ella perquè ja tenia una amant. Tot just acabats de casar, la va allunyar d'ell. Blanca va anar de castell en castell abans que ell decidís fer-la desaparèixer, en un convent o a la tomba, no se sap del tot segur. Podria ser que tornés aquí on va ser feliç abans de casar-se? Si volteu pel castell a la posta de sol, potser us la trobeu. Si és així, doneu-li consol.

El castell de Puivert és un altre dels castells a visitar. S'hi accedeix per un camí planer, no molt lluny d'on es pot deixar el cotxe. La seva construcció dataria del segle XIII, però les primeres mencions de l'edifici es remunten a l'any 1170. Va pertànyer a la família de Congost en el moment de la croada albigesa. Puègverd fou segona cort d'amor cortès de França i fortalesa protectora de la intel·lectualitat europea i del lliure pensament; a més, des de finals del segle XII, va acollir els càtars que cercaren refugi. Reines, nobles, trobadors, joglars i poetesses es van donar cita en els salons d'aquest castell per transmetre a la resta del món occidental un art i una forma de viure: l'amor cortesà, protagonitzat per un joglar o trobador que, de condició social inferior al de la dama a la qual cantava, aconseguia seduir-la amb les seves dolces paraules i música, amb el cor i el sentiment, en un llenguatge gairebé espiritual. 

 

 Les dames càtares de l'alta aristocràcia occitana també es van veure atretes per aquesta cultura, tot un estil de vida que va aconseguir el seu apogeu en aquest temps. No obstant això, els horrors de la guerra, amb la intolerància de la Inquisició i la violència dels croats, van trencar aquest nivell sociocultural assolit a Occitània. Els Congost, senyors del castell, eren també creients dels preceptes predicats pels Bons Homes. La seva fe els va fer perdre les possessions de Puègverd quan la tardor del 1210, durant la croada albigesa, a favor dels barons francesos, acabdillada per Simó de Monfort els va conquerir i col·locà com a senyor feudal un home de la seva plena confiança: Thomas Pons de Bruyeres.

A començaments del segle XIV, Thomas de Bruc, net de Pons i la seva dona, Isabel de Melun, fan reconstruir el nou castell. La seva classificació com a Monument Històric data de 1907. El castell és privat i ha servit per a nombrosos rodatges gràcies a la seva torre de l'homenatge molt ben conservada. Passejar-se pel recinte vol dir escoltar els músics del quart pis de la torrassa. Sembla que la ciutat de Puègverd acollí al segle XII una cèlebre trobada de trobadors. Els instruments visibles a la sala dels músics són la gaita, la flauta, el tamborí, el rabec, el llaüt, la guiterna, l'orgue portàtil, el salterió i la viela en arquet.

El castell d'Arques s'alça orgullós i solitari en una torra massissa. Sobta un castell d'aquest estil. Una torre amb finestres per tots costats i una petita porta per accedir-hi. Sales senyorials, festejadors a les finestres; sembla que de cop hagueu de veure la dama traient el mocador de seda cap al seu galant que l'espera a baix. La torrassa, de 24 m d'alçària i 4 nivells, constitueix una obra mestra de l'art gòtic. Ajunta elegància, luxe i aspecte militar. Restaurat des de fa poc, queda com a testimoni del coneixement tècnic i artístic dels constructors de l'època medieval. Les voltes esculpides, les boniques xemeneies i les finestres trilobulades deixen aparèixer el gust i la riquesa dels mestres del lloc, els senyors de Veins.

 Al segle XII, un conflicte enfrontà el vescomte de Carcassona amb diversos senyors, entre els quals els d'Arques i els de La Grassa. Llavors les terres d'Arques passaren a ser propietat dels senyors de Tèrme.

L’any 1217, Berenguer d'Arques figura entre els familiars de Guillem de Perapertusa. L’any 1231, després de la presa del castell de Tèrme durant la Croada Albigesa, Simó IV de Montfort atacà Arques. Després d’incendiar el poble, situat a la vora del riu Rialsès, cedí aquesta part del Rasès a un dels seus lloctinents, Pere de Voisins. L’any 1265, un altre Pere de Voisins, senyor del lloc, condemnà diversos bruixots i bruixes sota la seva jurisdicció. A partir de la Revolució Francesa, el castell esdevé una ruïna. Fou venut com a bé nacional i patí diversos danys. Després de la seva classificació l’any 1887, fou restaurat i parcialment reconstruït, abans d’obrir-se al públic.

I el darrer castell, l'impressionant niu d'àligues, el castell de Queribus, últim refugi dels senyors faïdits i dels càtars. La fortalesa de Queribus s'aferra a la roca i en forma un tot, no sabeu on comença i on acaba una cosa i l'altra. Ni la gran ventada que fa avui que hi torno apujar el pot desfer ni tirar a terra. Ha aguantat impassible milers d'anys, s'aixeca sobre la plana, senyor absolut del lloc. És el més impressionant i el més impressionable. Avui, t'has d'agafar a les cordes per anar fent una passa darrere l'altra i el vent tramuntanal no se t'emporti. La noia de recepció m'avisa: compte amb les ulleres, no caiguin. Agafi's fort a la corda. A l'hora de baixar uns quants esglaons d'aquells de l'edat mitjana, prefereixo fer-ho asseguda: no sigui que ulleres i audiòfons volessin pels aires!

Queribus és citat per primer cop al segle XI formant part del de Peyrepertuse, sota dominació dels comtes de Besalú. És un castell senyorial català abans de transformar-se en fortalesa reial francesa a l'acabament de la croada contra els albigesos. De fet, però, no té cap relació amb els càtars, tot i que en va ser un dels últims refugis. L'accés al castell es fa per una escala en ziga-zaga que mena als possibles assaltants cap a un autèntic parany. S'obren per tots costats les boques de les canoneres i les troneres. I si algú aconsegueix avançar, la trampa damunt la porta permet un tir vertical. Protegits per una barrera de roca, no calen gaires soldats per defensar aquest accés. Avui, la defensa la fa el fortíssim vent.

Des de dalt, la mirada abasta els últims contraforts de les Corberes 
fins les Alberes i els Pirineus, del litoral a la Fenolleda i tota la plana el Rosselló. 

En queden d'altres de castells per retornar-hi: Peyrepertuse, Lastours, Tèrmens, Termenes, Aguilar, Roquefixade... i, sobretot, Montsegur el més emblemàtic i més conegut per la cremada dels càtars. Ho farem!

Al darrere d'una finestra esberlada de Queribus, com per dir-me l'adéu d'aquests dies, es deixa veure la Pica del Canigó.