dissabte, 4 de febrer de 2023

Ciclamen

El ciclamen és la planta dels sentiments duradors i de l’afecció sincera. El seu tubercle permet resistir condicions difícils. El ciclamen és la flor de l’amor profund.

En el llenguatge de les flors, oferir un ciclamen expressa amor i tendresa sincers.

Amb els peduncles de les seves flors que es corben amb elegància per tornar el fruit cap a terra durant la seva formació, el ciclamen simbolitzava per als nostres ancestres l’amor d’aquelles persones que cuiden altres persones a canvi de res.

Abans de Lluís XIV eren de gènere femení, després, per un error reial va passar a ser masculí.

Més tard, el ciclamen es va reafirmar com a símbol de la sinceritat i de la durada dels sentiments

Són plantes herbàcies perennes que a l’estiu entren en repòs vegetatiu, i quan totes les altres flors decauen, arriba la flor del ciclamen. Flors de molts colors, i de gran fortalesa.

Com un ciclamen, 
poc més o menys, 
dissolc i covo 
passions balbes, 
furtivament. 

Miquel Bauçà
Notes i comentaris, 1975

dimarts, 17 de gener de 2023

Pluja

 Cançó de pluja

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son…

Hi ha dues perles a la teranyina,

quina conversa la pluja i la font!

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

Canten les gotes damunt la teulada,

ploren les gotes damunt del replà…

Gotes de pluja, gardènia que es bada…

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,

amb la música dels núvols desfets?

Pluja de nit, delicada veïna,

dentetes d’aigua en els vidres quiets…

No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se’n va,

dintre aquest plor de la pluja nocturna,

i les estrelles somriuen enllà?

Enllà somriu un mantell tot espurna…

No sents, cor meu, que la pena se’n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

No sents, cor meu, quina pau més divina?

No sents, cor meu, que la pena se’n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

 

Josep Maria de Segarra

diumenge, 15 de gener de 2023

Selma i l'Ordre del Temple

Selma ens ha semblat un nom dolç i suau per començar l'any amb els nostres itineraris per pobles despoblats, poblets perduts, pobles abandonats segons diferents maneres de concebre aquells pobles i nuclis de població que ja trobem en runes, faci poc o faci molts segles.

I l'Alt Camp és una comarca que, per les dificultats orogràfiques i de comunicació al llarg dels temps, té, en podríem dir, un patrimoni de pobles abandonats o despoblats que cal conèixer.

Avui, hem pogut esmorzar per cotxes: uns a Santes Creus, altres a Les Pobles, o a Vila-rodona. Hem donat feia a la zona! La trobada, una mica rebuscada, a Mas del Prat, un mas immens abandonat passat Les Pobles. Hem començat pujant un fort pendent, que ja va bé per agafar calor, entre pinedes i matolls de llentiscle i esparreguera. Aviat ens hem endinsat per un corriol pel que havíem de sortejar branques i esbarzers, saltar troncs secs i mirar bé de no esgarrinxar-nos. Malament, tant pels que portem ulleres com pels que no! I ja no dic res dels audiòfons! El corriol va a desembocar al Mas Rossell, un mas que havia de tenir molta gent pel que fa a la seva grandària. Pràcticament, no hi queda teulat, però la portalada d'entrada al mas, que conserva encara la pintura blava que es feia servir per foragitar insectes de tota mena, fa pensar en un mas d'una certa importància.

A partir d'aquí, el camí s'eixample fins a arribar altra vegada a la pista principal que seguíem abans del trencall per passar pel mas. Passem per davant de sant Pere de la Masó, un gran casal, bastit en un lloc aturonat, amb edificis annexos -capella, casa dels masovers, cellers, molins pallisses, estables una torre, rodejats per una tanca. El conjunt data del segle XVI, amb afegits posteriors i vestigis anteriors, llàstima que no és accessible lliurament, està dins d’una propietat privada.  Parcialment visible des de l'exterior. Pugem suaument fins el Coll de la Portella amb la masia del mateix nom on aprofitem per fer una parada i veure els camps verds i ben treballats. Un aire fred ens fa arrecerar al seu mur i continuar el camí així que podem.

Deixem la pista per seguir un corriol que ens porta fins el poble abandonat de Selma, que pertany en l'actualitat, al terme municipal d'Aiguamúrcia. En arribar, les runes del que fou Selma s'entreveuen dins la vegetació, tot i que destaca el campanar de l'església, majestuós, com volent dir: encara sóc aquí! Val la pena fer la volta al recinte eclesial i observar les arcades de mig punt del que degué ser un temple parroquial, Sant Cristòfol, d'enormes dimensions. 

Selma, a 743 metres d'altitud, sota el Puig de les Forques, està presidit per les runes del seu castell. El 1358, al terme de Selma hi havia 49 cases, la major part de les quals es trobava al poble del Pla de Manlleu, uns quilòmetres a l'est. Quan Selma es va anar despoblant, els seus habitants es van traslladar al Pla. La història de Selma està íntimament relacionada amb l'orde del Temple i amb l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Selma fou una de les comandes eminentment rurals del Temple. El 1142, Guillem de Sant Martí, senyor de Selma, cedí en alou el castell i lloc de Selma a l'orde del Temple. Els templers confiaren la custòdia del castell a Guerau de Jorba com a castlà. El 1172 el bisbe de Barcelona cedí al Temple la jurisdicció de l'església del lloc —Sant Cristòfol— amb les seves rendes, amb l'obligació de guardar obediència al prelat barceloní. 

Selma és un topònim d'origen àrab. La repoblació d'aquest territori va ser destruïda per les incursions d'Almansor primer i després per les dels almoràvits. En temps de Ramon Berenguer IV va tenir lloc la definitiva i estable repoblació i restauració. Selma fou una de les comandes eminentment rurals del Temple. El 1142, Guillem de Sant Martí, senyor de Selma, cedí en alou el castell i lloc de Selma a l'orde del Temple. Els templers confiaren la custòdia del castell a Guerau de Jorba com a castlà. El 1172 el bisbe de Barcelona cedí al Temple la jurisdicció de l'església del lloc —Sant Cristòfol— amb les seves rendes, amb l'obligació de guardar obediència al prelat barceloní. per saber-ne més podeu consultar la Viquipèdia i la història de l'Orde del Temple. Nosaltres, per estrany que sembli, avui hem descobert el poble i la seva important història dins la història de Catalunya, allò que ens van negar a la majoria de nosaltres quan estudiàvem! Però, estem satisfets i satisfetes de descobrir nous racons del nostre país i de conèixer d'on venim.

No deixeu de fer la pujada fins a conquerir el castell dels templers de Selma. Totalment en runes, això sí. Una pujada emocionant i complicada, relliscosa, que posa a prova les nostres forces i les nostres habilitats. Una mica perdedora. Però, cal anar sempre amunt, per molt que rellisqueu o que el camí us porti a travessar els murs d'una casa enrunada. Dalt, hi ha poc espai, però unes grans vistes sobre el poble enrunat. Entre turons podem veure el mar platejat i uns sense fi de muntanyes cap al nord. El castell de Selma és esmentat per primera vegada l'any 977. Quan fou donat als templers era ja una construcció forta situada estratègicament al cim d'un penya-segat d'accés difícil. A finals del XIV, era un dels llocs més forts del Penedès on es refugiaven els homes propis de l'Hospital; en la guerra contra Joan el Sense Fe —segona meitat del segle XV— sembla que va sofrir importants desperfectes, ja que unes dècades més tard, l'any 1531, el comanador Gaspar Ferrer, per a mantenir-lo hi havia de fer importants restauracions. Finalment, cap a 1567, ja devia estar en molt mal estat, car el comanador Sant Climent decidí construir una casa al poble vora la parroquial de Sant Cristòfol, per fer les funcions del castell.

La baixada ens demana prudència i perícia, però ens en sortim molt bé. Quina sort formar part d'aquest grup valent, curiós i il·lusionat per l'aventura! Tots i totes amb una fe abnegada i sense comentaris negatius per la que va al davant, que, de vegades, ens porta per mals camins! Mentre anem baixant ens adonem de la construcció del castell que sembla fet en terrasses. Sota, les noves terrasses de pedra seca de vinyes; ceps avui secs que esperen una nova temporada per raïmar.

Ara la pista se'ns fa lleugera. Abans del revolt, encara podem veure la darrera vista de Selma i el seu castell, una vista fotogènica i encisadora.

Ha arribat l'hora del dinar que fem per sota de la Masia de la Manlleva, en una raconada amb banc de fusta i tot! Aquestes hores de dinar i "sobretaula", són un pou de coneixements i oportunitats de posar-nos al dia d'allò que passa al nostre entorn actual, sense incursions dels templers ni de senyors feudals. Avui, hem sabut que el net de l'avi l'envien als països àrabs per a regenerar-se amb el seu antecessor, que sense alcohol (com a país àrab) i amb l'exemplaritat de bona conducta (de l'avi reial), podrà tornar, algun dia o altra, més aviat del que ens pensem, totalment regenerat i bona persona.

També hem seguit la història del futbolista i la cantant, que si no en tenien prou guanyant el que ha guanyat (opinió meva), ara es cobreixen d'or amb una cançó i uns comentaris de milions de seguidors a les xarxes, que ara que no hi ha ja l'Hola a les perruqueries, les xarxes fan el fet. N'hi ha que ens van explicant la història per capítols i, els que no estem en aquests tràngols, els encomanem que segueixin el procés perquè a la propera sortida hem de saber com continua tot plegat! També hem sabut que algunes (sobretot algunes, potser alguns!) de nosaltres som "perennes", o sigui el que abans se'ns deia conques. I sort que en tenim, perquè no hem de fer el dinar pels "caducs"! Ja veieu, tot molt "natural" que és el que es porta ara! 

Ens hem quedat sense saber la lletra de la famosíssima cançó que retrata al futbolista, però alguna ens ha promès que ens l'enviarà: és que si no, no podrem dormir!

Aixequem la sessió amb bon humor i amb un esplèndid ambient de companyonia, que si ens agrada caminar, encara ens agrada més l'amistat i el "bon rotllo" que es crea al grup. Tothom fantàstic!

Iniciem la tornada cap als cotxes tot passant per una urbanització abandonada, el Miracle. No sabem exactament a què es deu el nom, però el miracle, per sort, és que la urbanització no va arribar a existir. Cases de fusta segurament prefabricades i avui mig esbotzades entre pins i camins encara per urbanitzar i asfaltar. Realment ben curiós. 

Anem arribant als cotxes tot albirant el poble de Les Pobles en una tarda lluminosa, d'aquelles tardes d'hivern que el sol escalfa un xic i  que el cel serè li confereix una pau i un repòs merescut.

Després d'una incursió a Les Pobles, decidim acabar aquest dissabte al bar Esport de Santes Creus i aprofitar per fer una volta pel recinte amb les coques de recapte i les nous de la tenda que avui ha fet calaix. Això sí, abans, la gurmet de la colla ens ha convidat a coca d'ametlles i... boníssima! Gràcies, Mercè!

Amb unes quantes nous de més i ja fosquejant ens hem acomiadat de Selma i de l'Alt Camp. Gràcies a tothom per aquesta sortida tan plaent!

dilluns, 2 de gener de 2023

Nou Any Nou

  

 Saludem el nou Any Nou amb els nostres poetes. Escoltem la seva veu, rellegim els seus escrits, emocionem-nos amb els seus sentiments, aprenguem del seu llenguatge i visquem la vida un any més.




 Miquel Martí Pol

             

 Any nou                           

Ni l’astròleg no sap, dia primer,
u rigorós que un poc de vida ens dalla,
quines estrenes ens daràs potser:
angoixa, amor, traspàs o revifalla.

Natura és erta, sense afany ni esquer,
i l’aire és buit i la gelada calla.
Un salut regalima en el cloquer;
mor, a prop de l’encet, l’escorrialla.

¿Qui sap el que vindrà i el que em deserta?
Nou any és nou engany; en vida incerta,
jo sóc una ombra que s’esmuny de frau.

Oh Veritat, tu sola coronada
ben al dellà dels tombs de l’estelada!
Sigues-me llei i certitud i pau.

                        Josep Carner

 

dissabte, 31 de desembre de 2022

31 de desembre

I         ARA...


   
I ara... us vull desitjar:

    amb l'escorça de l'arbre,

    amb la pols dels camins,

    amb l'aigua de la font,

    amb l'esforç de la gent,

    amb la senzillesa d'una flor,

    amb els rocs de la muntanya,

    amb la gebrada dels camps,

    amb el pas del temps,

    amb l'enyor de demà,

    amb el groc de la ginesta,

    amb la placidesa de vida,

    amb la suavitat d'una papallona,

    amb la llum del capvespre,

    amb la música i els cants,

    amb la companyia i 

    la força de l'amistat,

   

 UN VENTURÓS 2023

                                                             Núria Comas Fornaguera

diumenge, 25 de desembre de 2022

Què té Nadal?

És un dia. 25 de desembre. L'últim mes de l'any; d'un any de dotze mesos. D'un mes de quatre setmanes. De tants i tants anys. Convencionalismes d'horaris i calendaris a través dels segles i dels emperadors: romans o no. 25 de desembre. Què té d'especial aquesta data? Pot "caure" en qualsevol dia de la setmana; aquest 2022 en diumenge, però tant se val, hagués pogut ser dimecres o dilluns.

Pels cristians és la data convencional i fictícia d'un Déu, d'un missatge de pau, d'un simbolisme de tota cosa creada que morí pels homes i per la redempció dels pecats.

Per la majoria de gent dels nostres dies, una data al calendari, més comercial que espiritual. Carrers il·luminats fins i tot en èpoques d'estalvi, botigues on compres coses que possiblement faràs servir una vegada o cap. Menjar i plats plens en època de carestia, de guerres i de fam al que en diuen tercer món. I cada any, desitjos de pau i d'alegria i de celebració familiar i d'anar cap aquí i cap allà. Concerts amb cançons tradicionals que han canviat poc a excepció d'alguna versió nova d'una mateixa cançó.

Rutina, hàbit, necessitat de celebrar quelcom? Què té Nadal que cada any se l'espera d'una manera o altra?

Què té Nadal per mi? Què ho fa que l'esperi i amb il·lusió? Quin sentit? No faig dinars ni menjars de família; no els he fet mai fora de la meva mare i el meu germà; amb la mare després i ara sola. No vaig a casa de familiars, en tot cas, ara que tots som moderns, un whatsapp amb quatre paraules, uns quants reenviats milers de vegades, alguna trucada, cada vegada menys. I la meva nadala que vol ser poètica enviada per aquest mitjà. No hi ha el pare, ni els avis, ni la mare, ni la Júlia. Hi ha el germà no creient i les joves que no saps què creuen.

Continuo pujant a Montserrat, això sí! Per què? Per omplir el cap de nostàlgia? De vivències que no retornaran o de persones oblidades la resta de l'any?
I faig les mateixes coses malgrat haver-les volgut canviar: el concert dels escolans i la vetlla amb la Missa del Gall amb els mateixos cants que canto plaentment i que m'agraden; l'anada als Degotalls el dia 25 i llegir al pedrís aprop de les pageses —ara ja no el diari, que no val la pena, però sí un llibre— i esperar l'hora de dinar al Cisneros amb un menú de Nadal cada cop més escuat —aquest any ja sense Nadala ni capó, que havies de triar entre carn d'olla o pollastre del Prat—; anar a besar la Mare de Déu i xerrar una estona amb ella al cambril i, en fer-se fosc, donar una volta per veure els llums de cases i pobles de la vall. I per Sant Esteve anar fins la Creu dels Escolans i... El dia d'arribada ja s'ha muntat una mica de pessebre i un arbre de fusta amb espelmes vermelles que s'encenen en tornar de la Missa del Gall per acompanyar torrons i neules i cava del bo.

És això Nadal? Una tradició que m'he fet a la meva mesura? Un voler estar sola quan tothom comparteix amb tothom i sembla obligació? 

I passen les hores, i passen els anys... I cada any torno: aquest any 59 Misses de Gall a Montserrat, 58 estades a Montserrat (des dels 7 als 68 anys, a excepció de tres anys que per circumstàncies diverses no es poden comptar). És això el meu Nadal? I malgrat tot el vull així.

Però cada any em pregunto quin sentit té: pels altres, celebrin com ho celebrin o no ho celebrin o ho facin veure, i per mi. I no l'hi trobo el significat. Què té aquest dia d'especial? Té vint-i-quatre hores, com els de la resta de l'any, hauria de ser festa si cau en diumenge i podria ser laboral els altres dies de la setmana. És una de les tradicions més perdurables que deuen existir, si és que només és tradició. Forma part de la cultura d'un determinat grup de l'espècie humana, no de totes les cultures. I tanmateix, sembla que el nostre món, el que vivim aquí, ocupi el planeta sencer.

Un retorn a la infància? I els no hi volen retornar? Una necessitat de sentir-se formant part d'un grup, d'una col·lectivitat en el sentit fins i tot antropològic?: i els que en volen ser exclosos? Una fe, una religió que n'ha perdut força de significat, ja no dic de puresa?

Crec que cada any em seguiré fent les mateixes preguntes i malgrat tot continuaré pujant a Montserrat i esperaré el dia de pujar amb una certa ànsia i quan passi per sota la muntanya, me la miraré i li diré: —ja falta poc, "montserrateta", d'aquí a quaranta, trenta, quinze... dies ja seré aquí. I saludaré la imatge del cambril per explicar-li coses: —Ja he tornat!

I tornaran a passar els dies, els mesos i els anys... cada cop més ràpids. I potser arribarà el moment que ja no puguem conduir ni carretejar la bossa, ni, potser, caminar gaire, i no pujaré, però portaré Montserrat i Nadal al cor, que, a pesar que no em respongui les preguntes existencials que em faig, no hi fa nosa i m'agrada tenir alguna il·lusió.

dissabte, 24 de desembre de 2022

NADAL 2022

 

Al·leluia del Messies de Haendel. Concert Messies Participatiu a l'Auditori, el 23 de desembre de 2022 organitzat per l'Associació Messies Participatiu.


BON NADAL  A TOTHOM!


dimecres, 21 de desembre de 2022

Caminant amb Josep M. de Segarra i el Poema de Nadal

Darrera sortida de l'any del cicle Caminant amb Lletres. Unes sortides que ens ajuden a conèixer els autors i autores catalans o els espais on tenen lloc les seves obres. Una novel·la o un poema, cada mes.

I aquesta vegada hem caminat amb Josep Maria de Segarra tot llegint el Poema de Nadal per la zona de Collbató i la serra de Rubió, amb la sempre present muntanya de Montserrat al costat. En Segarra ens ha fet pujar, ja ho crec!

El dia ha començat fred i inhòspit, amb un vent que tallava la pell i una boira pròpia d'aquesta zona en els dies d'hivern. De seguit ens hem posat guants, bufandes i gorres, ens hem cordat bé les cremalleres dels anoracs i ens hem disposat a fer el recorregut. Nadal és la cançó d'un miracle, Nadal ens retorna a la nostra infantesa amb el pessebre de molsa i arboç, al paper de plata imitant el riu, i al paper blau marí enganxat a la paret amb les estrelles lluint en una nit màgica. I amb els pobles enfarinats.

L'itinerari s'inicia davant l'ermita de Santa Margarita del Cairat , una ermita a peu de carretera que pertany al terme d'Esparreguera, d'origen medieval pre-romànic., de la segona meitat del segle IX, quan Guifré el Pilós va repoblar la zona dels voltants de Montserrat i del Bages.

Avui, no tenim neu, ni sol, ni estrelles; tenim una humitat que se'ns cala als ossos i ens fa començar el corriol (és un dir!) de pujada amb determinació, primer, esbufegant al cap de poca estona. El pendent és dret, molt, molt dret i quasi has de caminar de puntetes, agafar-te als arbres per a donar-te empenta i anar mirant amunt a veure quan s'acaba la pujada. Fatigosa, la pujada! Sort que anem parant de tant en tant, però ningú pensava que el camí de Betlem fos tan costerut. Costa de respirar, les cames forçades a obeir i els esbufecs cada cop són més sovintejats; les mirades de reüll a la capdavantera, també! El terra és moll de la boira i d'alguna traça d'animal que ha relliscat o de roderes de bicicleta que s'ha avançat a nosaltres. I continuem enfilant-nos sense veure el final, amb la boirina enganxada al cos i a les mans i als cabells. És com si féssim una penitència (que ja no tocaria!). La del davant, la que porta la colla obedient al darrera, va dient —no patiu, ja arribem!—, i això a cada petit revolt i a cada dues passes de marxa.

Però, sí que arribem!  I la vista s'ens obre i el cor se'ns eixample! La boira es va aixecant i podem veure Montserrat sencera. Arribem al Mirador de Can Rubió, on hi trobem un pessebre de fusta dins una petita cabana de pedra. I respirem i prenem forces i ens fem la foto de record d'aquesta pujadeta. I tornem a llegir fragments del Poema de Nadal i deixem el nostre record signat a la llibreta que hi ha dins la caixa de metall, que bé podem dir que hem fet el cim! I... continuem.

A partir d'aquí, el camí és més planer, però no per això més descansat. Els rocs dels murs enderrocats escampats per terra volen que miris ajupit i estudiïs bé on poses els peus. Seguim la cresta alçant bé les botes i clavant els pals. Anem trobant cabanes de pedra seca mig derruïdes i saltant marges desfets. Encara bo, però, que ens acompanya el poema i l'estrella de Nadal i els pastors que van fer cas a l'àngel i també van emprendre un camí que no sabien on els portava, però que el seguiren carregats de fe (gràcies a tota la bona gent que m'ha seguit amb paciència). I asseguts al marge pedrós, hem sentit la conversa del rabadà i els pastors, la conversa més antiga del món, la que contraposa la fe cega dels pastors amb la realitat quotidiana del rabadà:

—A Betlem me'n vull anar. Vols venir, tu, rabadà?

—Vull esmorzar!

Hem continuat ara ja més tranquils, tot i que encara ens ha calgut fer una bona pujada per la pista, després de passar el Cap de Brot, per arribar fins la Senyera: una pedra dreta pintada amb una estelada, des d'on hem albirat la A2 plena de camions i els polígons industrials de les rodalies de Collbató. I enmig d'aquest panorama, ja amb jerseis que ens feien nosa i un sol que ha començat a escalfar, hem sentit la cançó del Noi de la mare, la cançó que canten totes les mares bressolant els seus infants: Què li darem al Noi de la mare? Què li darem que li sàpiga bo? I aquesta cançó també ha donat la volta la mon que la canten quan alleten i quan l'infant dorm.

Al cap de poc, arribem als Forns de Calç de Can Rogent. Tres forns enormes i profunds que formen un edifici de dos nivells amb tres grans cubelles excavades a la roca, que fan 30 m de diàmetre i 10 m d'alçària. S'hi accedeix a través de passadissos d'arc de mig punt construïts amb pedra i maons. A la planta baixa hi ha l'accés a les olles i a la de dalt les boques superiors, que foren coronades amb filades de pedra seca. Al voltant hi ha la resta d'instal·lacions: cisterna, edificis de pedra seca del polvorí i la sala de màquines; escala de gat; i pedreres. Al davant hi hagué un porxo i un tros més amunt la pedrera d'on s'extreia la matèria primera. Foren construïts per l'hisendat local Joan Rogent per a l'obtenció de calç viva a gran escala, que era un producte molt utilitzat a l'agricultura, la ramaderia, la medicina i la construcció. Donaven feina a fogainers i calciners: el calciner o calcinaire era un menestral que tenia l'ofici de fabricar i de vendre calç, a base de calcinar la pedra calcària en un forn o en una olla de calç.

Aquests forns restaren en actiu fins la dècada dels anys seixanta, quan la calç va ser desplaçada per les pintures, el ciment i els productes químics.

Hem entrat a Collbató per visitar el nucli antic amb un sol ja ben alt. Destacables les portalades i la casa on va néixer Amadeu Vives; també la casa del prohom Joan Rogent; un poble tranquil allunyat de l'autovia; un poble pel que molta gent passa sense aturar-se tot i que val la pena fer-hi una parada. Hem deixat la torre de l'homenatge del castell de Collbató per a una altra vegada, que sempre ha de quedar alguna cosa pendent per tornar a un lloc i hem anat fins el Saltadors de Can Rogent a dinar, en plena natura, escalfats pel sol i celebrant les properes festes amb alguna cosa més tangible que un poema: torrons, galetes, xocolates. Llàstima del vi bo i del porró blau cel que s'ha quedat el rabadà!

I hem tornat per un corriol ple de marfull i cirerers d'arboç amb les cireres ben vermelles per terra, romaní florit, trossos de molsa, cases escampades i la serralada de Montserrat amb les últimes clarors de tarda Talment un pessebre. La tornada ens ha deixat un bon regust de sortida tot intentant oblidar la pujada inicial. Hem acabat la lectura del Poema de Nadal, que recomano que llegiu tot sencer, perquè us farà entendre més el misteri d'aquesta nit i l'esperit d'aquestes festes que s'han convertit en tan comercials.

A mi, sincerament, encara m'emociona.

Bon Nadal; ens retrobem l'any vinent!