Marxa de la Llibertat: 50 anys!

El 12 de setembre hem commemorat els 50 anys de la Marxa de la Llibertat. 50 anys! Aviat són dits! 50 anys, jo en tenia 22! I vaig participar en el grup organitzador de Badalona. Encara recordo quan vam deixar anar unes oques davant l'ajuntament que corrien esparverades sota el balcó de la batllia; després ens les vam menjar en un restaurant de la Conreria!

També recordo quan ens van agafar a mi i dos nois que venien al meu cotxe, un R5 blau, amb el que anàvem enganxant cartells per les parets de Badalona. No eren gaire subversius, els cartells, però ferien la vista d'algú. Uns cartells amb les quatre barres de dalt a baix i un escrit d'en Xirinacs, aquell de la pau i la no-violència on militàvem llavors. Jo conduïa el cotxe pel carrer d'en Prim, parava i els dos nois sortien, obrien el portaequipatges, sucaven el rodet a la galleda amb pega, agafaven un cartell i l'enganxaven; tornaven a pujar al cotxe i arrencàvem cap a un altre carrer. Així una bona part d'un matí de diumenge d'un mes de juny de 1976. Fins que va arribar el cotxe de la guàrdia urbana i ens va dir que embrutàvem les parets i que els seguíssim. Ja em veieu a mi seguint a la Urbana. Em van fer aparcar davant l'Ajuntament, allà al mig on tenien i tenen prohibit aparcar. Se'ls notava que no sabien què fer amb nosaltres. Al cotxe fins i tot ens va donar temps de preparar tots tres la mateixa resposta a les seves preguntes.

Ens entren a l'Ajuntament i ens demanen els noms. "Fornaguera?, usted se llama Fornaguera?" La cara de sorpresa encara la faig ara. "Ah!, pues el alcalde no está. Donde lo encontramos ahora?". L'alcalde, el senyor Caballeria, era de cap de setmana, és clar! El van trucar i al cap de poc ens ve un jeep dels grisos i ens porta a comissaria, allà a la carretera, aquella torreta petita que hi havia i on anaves a fer, llavors, el DNI. 

I cap dins. Un catre que era un roc llis simulant un llit. No recordo haver-hi passat la calor d'aquest juny; més aviat fred. Allò estava gelat i dur, dur com una pedra. Em van confiscar el llibre que duia per passar l'estona i que estava llegint llavors: "L'Aneto i els seus homes". Ja veieu, subversiu del tot; ah! però era en català. Me'l vaig haver de comprar altre cop, perquè se'l van quedar! Ens fan entrar al despatxet, un home prim amb ulleres negres que no se les va treure i ens diu que truquéssim a casa per avisar on érem: tot un detall.

—Mama, soc a comissaria, si aquí la carretr... 

—Si sigue en catalan le cuelgo el teléfono. Hable en castellano!

—Però, si estic parlant amb la meva mare, com vol que a la meva mare li parli en castellà?... Gest de tallar la comunicació

—"Mama, que estoy en la comisaria... No pasa nada, eh!...". Amb aquell accent català que em caracteritza. Les paraules exactes potser no van ser aquestes, però són bastant fidels. 

A mitja nit ens desperten, un a un, és clar, no ens poséssim d'acord en el que dir! I vinga fer preguntes: que, "para quién trabajamos", que, "qué relación tenéis con la Marcha Verde del Sahara", que "quién os manda? I jo amb cara de son, segur!, i no entenia res. Sobretot quan m'hi fica la Marxa Verda pel mig.

L'endemà, la gent fent cua pel DNI i jo mirant-los per la finestra. Encara recordo la Montse B.: Què hi fots aquí? Vam tenir la visita de l'Arcadi Oliveres; sempre més vam ser amics l'Arcadi i jo. Vam organitzar les Rutes de Joves, de Pax i vam continuar la feina al Casal de la Pau de Barcelona, amb l'Àngel Colom. Fins i tot vam fer la secció del Casal de la Pau a Badalona, a casa meva i venia alguna vegada el "Xiri".

Se'ns van treure de sobre i ens van portar "al cuartelillo", l'edifici que hi havia al costat dels bombers, a Sant Josep de Rosés. Un senyor ja gran amb un manyoc de claus a la cintura. Crec que li vam fer pena. I una altra sorpresa: Fornaguera? Usted tiene relació con el Josep Maria Fornaguera?  I pregunto jo: el Fornaguera Nadal? Si, som cosins. "Buen chico el Xusep Maria". Mira que l'he vist poc jo aquest noi, una mica més gran que jo, el gran dels Fornaguera Nadal. Els Fornaguera són coneguts per la fàbrica de maons i la construcció (ara ja han plegat tots). Tots coneguts menys la meva branca que no ens hi hem dedicat. Bé, el meu germà va fer durant una època de paleta, però no a compte dels Fornaguera. El meu rebesavi, el Ramon Fornaguera Garriga sí que era mestre de cases, però el seu fill, el meu avi Jaume es va dedicar a fer de representant de paper amb els Barriga (mig parents) i els Bausà. Però, ves, aquest cognom tan estrany sembla que obri portes o les tanqui. Una nit al "cuartelillo" i l'endemà cap a Barcelona, al Palau de Justícia del passeig President Companys, que crec que llavors encara era Passeig de Sant Joan. Allà va venir l'advocat de la Marxa, pobre, que va tenir feina amb tots nosaltres; qui més qui menys el van tancar un moment o altre. El Senyor Pelegrí, un home gran, molt agradable i pacient, donant-nos consells i tranquil·litat. Al cap d'unes hores ens van deixar anar. Fora, ens va tornar a saludar l'Arcadi i m'esperava la meva mare amb un somriure.

Al passeig de Sant Joan ens vam trobar amb una manifestació, no recordo de què, crec que era alguna cosa de Sindicats, i ens hi vam afegir, la meva mare i els tres que vam sortir. Ens vam trobar amb en Quico, ara Francesc, del col·lectiu independentista de Badalona com jo i també del grup organitzador, crec, el que va deixar Caixa Catalunya per anar a l'ajuntament, uns quants anys més tard, amb ERC.

Vam continuar la Marxa. Vam ser el dia d'inici a l'Escala, ocupat tot el poble pels grisos. Vaig formar part de la columna Abat Escarré quan va passar per Badalona i a l'agost de la columna que vam fer a la Universitat Catalana d'Estiu, des de Prada fins a Ceret.

De tot això han passat 50 anys. I potser encara hi tornaria. Ja ho veieu, quatre batalletes insignificants per explicar als nets (ai, no, que no en tinc), en una nit d'hivern a la vora de la llar de foc (ai, no, que no en tinc, com diria en Pi de la Serra). Altres han patit tortures i vexacions i mort al llarg d'aquests 50 anys..

Aquesta vegada, el 12 de setembre, hem pogut entrar a Poblet. Després de 50 anys! Hem caminat des de l'Espluga de Francolí fins al monestir. Sense problemes, en una tarda lluminosa de setembre. Hi ha hagut un concert que eixordava una mica i parlaments. El de l'Àngel Colom, el que s'ho va inventar tot i ho va tirar endavant, que abans la gent tenia idees de lluita i les feia realitat. També han parlat el president de l'ANC i el d'Òmnium Cultural i els joves de Mallorca i de València que han agafat la torxa simbòlica de continuar per les llibertats del poble català, dels Països Catalans (ai, no, que ara no se'n parla).. Els joves són el futur i l'han de començar ara.

Gràcies a les seccions de l'ANC de Montblanc i l'Espluga per organitzar aquest acte. De fet, ningú més se n'ha fet ressò, ni mitjans de comunicació, ni  "la nostra", ni polítics, per suposat. Avui ha sortit, només, una notícia al Punt-Avui: moltíssimes gràcies!

Gràcies a l'Àngel Colom, a l'Arcadi Oliveres, al Sr. Pelegrí a la Pilar Magrinyà i a tots els que ho van organitzar i participar ara fa 50 anys. No sé, tal com van les coses, com anirem fent. Només cal  recordar, dir, i exigir: Poble català, torna a posar-te a caminar! 

https://x.com/angelcolom/status/2099032494678958274?s=46&t=SESQYISV7gDCA8vTUAXy8Q

 
 https://share.google/rg27zv4s13h47bsaB

Tulipmania: Dàlies a Saldes

Saldes és un petit poble a redós del Pedraforca. Prop del Cadí i  la Serra del Verd. Al Berguedà tocant a l'Alt Urgell. Entre muntanyes, excursionistes i enamorats de la natura.

Ara també hi podeu anar per admirar la plantació i jardí de dàlies de diferents espècies i colors. Un esclat de formes i colors. I si teniu la sort de tenir un dia núvol, d'aquells que pronostiquen un temporal que no es dóna, una pluja tipus tsunami i tifó quan nomé obres el paraigües per quatre gotes i una mica de "sirimiri", i encara a estones. Uns núvols negres que realcen els colors, una boira que, això sí que ens sap greu per l'estètica de les fotos, una boira, deia, que juga amb els pollegons del Pedraforca, però no ens el deixa veure en cap moment, si teniu tot això, la visita i la vista de les flors és memorable. 

Quin greu ens ha sabut que, de les 15 persones que érem a la sortida, només 6 n'hem pogut gaudir! Les altres han aguantat la tempesta de Barcelona, cap i casal de les pluges. Nosaltres hem tingut algun ruixadet que ens ha donat uns colors més saturats. Sí, ens ha sabut greu.

El dia ja ha començat nuvolós a la zona d'Organyà on hem estat fent la sortida de la Vall de Cabó, amb els dòlmens, la Simfonia de Tardor i el Senyor de Caboet. I hem fet la carretera que puja en uns revolts continuats cap a Montant de Tost, tot veien l'engorjat del riu Lavansa i les esplugues de les roques. Passat Montant, la carretera és més recta i amb poc desnivell; més recta vol dir que no té més de deu revolts, eh! I, oh sorpresa!, aquell tram que quedava per asfaltar, un quilòmetre ben bé, perquè no es posaven d'acord els municipis de qui era, o sigui, a qui li tocava pagar, doncs, ja està! Tot el camí asfaltat!

Arribes al Coll d'Arnat, on, a mà dreta tenim el poble abandonat de Colldarnat, que ja vam visitar el primer any del cicle de Pobles perduts; a mà esquerra el Montsec de Tost, amb el punt més alt, el Puig de les Sarraïnes i un camí que baixa fins a Torà de Tost. A partir d'aquí, la carretera baixa, amb revolts també i passa per Cal Valentí, la casa dels metges marsellesos que s van apoderar de l'ermita de Sant Fruitós de l'Espluga. Uns metges que tenien por de viure aïllats a la muntanya, però que de mica en mica ho van anar ocupant tot i tancant camins per allò que no passi ningú. Fins i tot a mi em van fer fora, quan hi anava a peu des de baix el riu i posaven trampes on s'hi va enganxar el gos del meu germà, el Roc, que la feina que vaig tenir per treure-li un dia que em va acompanyar; un gos que era un tros de pa!

I arribes al fons de la vall i passes la Barceloneta a la dreta, que males llengües diuen que així, amb aquest nom, tenien un lloc als mapes; i a l'esquerra la zona dels Garrics on vaig tenir jo la casa de Cal Julià, durant 26 anys! I passes el poble de Sorribes, capital de la vall de La Vansa, amb una altra sorpresa: un pas zebra i aquells turonets que alcen la carretera per a que els cotxes parin: amb els que passen per aquí! Al pas zebra hi deuen poder jugar els nens com quan nosaltres érem petits i tiràvem la pedra i l'anàvem a buscar saltant a peu coix.

Després, el Raval i el trencall de pujar a Ossera, el poble dels artesans, i Montargull i el Molí de Fórnols amb molts cotxes parats. No he vist per allà el Cisco i la Conxita que sempre estan feinejant.

I s'entra a la "civilització" de la vall, amb el poble de Tuixén i la carretera cap a Josa del Cadí —qui l'ha vist i qui el veu, tan enrunat i tan de xalet ara—. La passada per sota del poble cremat per la Guàrdia Civil anys enrere, Cerneres, i la pujada cap al coll de Josa, per davallar cap a Gósol, ja al Berguedà. Un tallat a cal Franciscó i cap al Tulipmania.Una mica de ruixat a la zona de Josa i uns núvols que de tant en tant deixen veure el cel blau.

La Sheila ja ens esperava i ens ha fet una visita molt complerta per tot el jardí de dàlies i cosmos i aquiilea. Com que ha vist el trajecte que hem fet per arribar fins i tot en a fet aquell descompte del que em parlava i que jo encara ara no sé de quin tant per cent es tractava i de sobre quin preu. Però li donem efusivament les gràcies: ja s'ho mereix!

Ha estat una estona molt agradable. Els colors malves, granatosos, blancs, vermells, grocs i roses de les dàlies destacaven sobre el verd lluent. Les gotes d'aigua dels petits ruixats que ha fet han quedat suspeses en la corol·la de les flors i el pètals; el cosmos lluïa totes les flors rosades, Ens hem anat encantant davant de cada mata de flors i no us podríem dir quina era millor que l'altra. Avui hem vist bellesa.

Finalment, les compres de bulbs i llavors per veure si al badiu de casa arriben a lluir tant, encara que sigui sense el Pedraforca de sentinella.

I cap a dinar, a cal Tahona, on esperaven 15 persones i n'han atès 6 amb un servei eficient i agradable. Uns entrants i un arròs de muntanya, regat amb bon vi de la Terra Alta i uns postres per acabar de digerir bé. El ruixat fort l'ha fet durant una mitja hora quan dinàvem. Es pot dir que hem estat de molta sort!

Gràcies als companys que hem acabat junts aquesta sortida i m'han seguit a ulls clucs (club de fans en diuen). Penso que el trajecte i les dàlies han valgut la pena.

Caminant amb Vicenç Llorca per la Vall de Cabó

Un començament de setembre molt ben aprofitat tot i la calor que ha predominat aquests dies. Hem començat una nova temporada del cicle Caminant amb Lletres en el CEC. Un cicle que ens ha portat a conèixer obres literàries i els seus autors, paisatges, història del país i amor a la literatura.

Molts dels autors ens han acompanyat les anteriors temporades, tots ells d'una manera o altra ens han ofert la seva col·laboració, ja sigui caminant amb nosaltres, ja sigui en una trobada de cafè (o de cervesa), ja sigui amb el seu suport incondicional. Tots ells amb una gran disponibilitat i amb un gran interès per aquest cicle. Hem llegit tot caminant, autors novells i autors clàssics, autors contemporanis més coneguts o menys, però tots ens han fet gaudir de la seva escriptura i de la seva obra literària, dels seus comentaris i de la seva personalitat. A tots ells moltes gràcies.

I aquesta vegada, un autor amb una obra extensa, poeta i novel·lista,  autor d'una trentena de títols que abracen la poesia, l'assaig i la novel·la, articles sobre cultura i literatura, col·laborador habitual en premsa i mitjans de comunicació. 

Enamorat de la zona d'Organyà, present a la XXX Fira del Llibre del Pirineu d'Organyà i autor de la novel·la "Simfonia de tardor".  "El prestigiós músic gironí Marc Giralt decideix retirar-se a Organyà amb el propòsit de culminar la seva trajectòria amb la creació d’una simfonia. Divorciat de la seva dona, retroba l’Emma, cèlebre violinista i amor fugaç de joventut. A l’inici de la tardor de les seves vides, compartiran sense traves el que són i el que senten i la seva passió per la música. Mentre la bellesa dels paisatges de l’Alt Urgell i Andorra inspiren la composició de la Simfonia de tardor, en Marc es torna a enamorar. Però uns fets inesperats li canviaran el rumb vital i provocaran la seva misteriosa desaparició". 

Hem començat la caminada a Organyà, bressol de la llengua catalana, lloc de les Homilies i d'un document més antic encara trobat a Organyà: els Greuges de Caboet. Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, document datat cap a l'any 1105 i trobat el 1905 que es conserva a la Biblioteca de Catalunya i que representa el document més antic escrit en català amb alguns fragments en llatí.

I hem acabat la ruta a Sant Serni de Cabó, on els Amics dels Greuges de Caboet ens han obert l'església i ens han ofert tot tipus de facilitats. 

Avui era dia de calor i hem organitzat la sortida amb l'estratègia aquella de deixar algun cotxe al final de l'itinerari i un al bell mig, per si de cas el sol i la suada no ens deixaven acabar en plena forma.

La ruta: la dels dòlmens de la Vall de Cabó. Una ruta que transcorre per la part obaga de la vall, una vall oberta que es tanca amb un cercle ample de muntanyes. Un paisatge generós de bosc i pastures, una vall no gaire coneguda per alguns, amb petits pobles des del llogarret de Senyús passant per Cabó, pel Vilar de Cabó i Pujal de Cabó. L'existència de monuments megalítics a la vall demostra que la població es remunta a èpoques prehistòriques.

I tot caminant hem sentit els primers compassos de la Simfonia de tardor que el Marc Giralt ha tingut a bé d'anar component mentre anàvem de dolmen en dolmen. Les notes s'han enfilat, el violí ha fet un adagio lent i expressiu, d'una expressivitat de cossos en harmonia, d'una retrobada amb la melodia d'antigues cançons, combinat amb un allegro enèrgic d'afirmació personal. 

La llum daurada de primera hora del matí a la Vall de Cabó, deixa pas a una cadència de claror imponent que desdibuixa el contorn de les muntanyes i ens fa aclucar els ulls. Algun núvol esperançador filtra els raigs solars, però la intensitat de la llum ens fa parar a l'ombra dels pins i aixoplugar-nos, no de la pluja, si no de la llum del sol.

Anem avançant entre un tempo Largo i Andante tot parant en els dòlmens que anem trobant pel camí: el dolmen mig ensorrat del Serrat de les Cobertrades, el dolmen arrecerat sota els pins de la Colomera, el dolmen insinuat del Malpas, el dolmen més vistós de l'Oliva i el més dificultós d'arribar pel temps caloròs i sec d'avui, el de Pedracabana.

Escoltem les cançons compostes per Schumann mentre les toca la Clara al piano, com "Amor de poeta, op. 48". Escoltem Simfonia de tardor dedicada a l'Emma, la prestigiosa violinista, que assaja les primeres notes. Tot plegat ens porta a somiar el Cadí, el vent, les fulles tardorals caient a terra en la composició d'una natura de color groc, vermell i bru amb múltiples matisos cromàtics que esperem que arribi aviat per plaer de tots nosaltres.

Però, la nostra simfonia, així com la de Beethoven, com la inacabada Simfonia de Joventut de Schuman, com la de Tardor del Marc Giralt, també la deixarem inacabada. La calor ha augmentat, la pujada que ens espera es podria fer amb un tempo massa Lento i decidim això: deixar-la inacabada. Deixar l'Emma i el Marc a Pedracabana, esperant la tardor i anem a buscar el cotxe que hem deixat a mig camí perquè els conductors vagin a recollir els seus a Organyà i ens portin cap a Sant Serni de Cabó.

Ens rep l'amabilitat de la Dolors que ens obre la porta de l'església situada dalt d'un petit turó. El Centre d'Interpretació del Patrimoni dels Senyors de Caboet és ubicat dins l'església romànica de Sant Serni. L'exposició presentada en tres plafons informatius permet conèixer els aspectes clau del patrimoni cultural de la vall, el llinatge feudal dels senyors de Caboet i la còpia del manuscrit dels Greuges de Guitard Isarn. En un quart plafó podem llegir la versió adaptada al català actual dels Greuges. Tan l'església com l'exposició mereixen una visita. 

Signem al llibre de visites en nom del CEC (Centre Excursionista de Catalunya), una entitat que enguany celebra els seus 150 anys de vida. Tan de bo que tot l'any ho puguem viure d'aquesta manera, amb art, amb història, amb històries i amb bona literatura tot seguint camins de muntanya per cims i valls!

Arriba l'hora del descans i el dinar prop de la riera de Cabó que ens indica la Dolors. L'aigua de la font del poble ens recupera, A les postres celebrem el dia de les Maradedeús trobades, que avui en som tres! Coca d'Organyà i una mica de cava. Es pot dir que ha estat un dia complert!

Donem les gràcies a Vicenç LLorca per la seva acollida, als Amics dels Greuges de Caboet per les seves atencions, a la vall de Cabó per conservar el seu patrimoni i al poble d'Organyà per continuar defensant la nostra parla.

Les tines del Flequer

Set valents i valentes del CEC, set magnífics, se n'han anat d'excursió en un dia calorós de setembre. El lloc molt interessant: les tines del Flequer, a la vall del Flequer, Pont deVilomara, a prop de Manresa, que ja és una zona que es preveu calorosa tot l'estiu i tots els estius. 

Però les ganes d'encetar el curs, de retrobar-nos uns quants, de caminar una mica i en tranquil·litat, de conèixer més el país o de retornar-hi han fet més que la calor. De fet, però, en honor a la veritat,  hem trobat a faltar el ventilador de casa i el "dolce far niente" en aquest estiu que ens ha superat a tots.

La zona del Flequer va tenir la seva importància en temps de vinyes al Bages. En temps de vinyes, perquè la fil·loxera ho va arrasar tot  i no s'ha tornat a recuperar més. Previst estava, en veure les tines te n'adones, que fos un lloc de gran producció de vi. 

Comencem la ruta baixant primer al pont de Vilomara, el Pont de Vilomara, que d'aquí en ve el nom del poble. Un pont gòtic sobre el riu Llobregat , una obra inclosa en l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La seva construcció data d'entre 1616 i 1625. Des de l'edat mitjana per aquest pont creuava el Llobregat el més famós i popular camí ral que comunicava Manresa amb Barcelona, carenejant la serra de l'Obac pel coll de Daví i davallava cap al Vallès per Matadepera, Sabadell, Barberà i, després del coll de Montcada, entrava a Barcelona passant per Sant Andreu i el Clot. Sembla que el 1012 ja existia un pont de pedra al lloc de la Querosa. L'any 1193 apareix citat en un document de confirmació quan es ratifica la donació de «les primícies de tot l'honor de Vilomara i el delme dels molins que hi ha en el pont...». El seu estat actual és una reconstrucció dels anys 1617-1625 feta després d'un aiguat devastador que se n'endugué els tres ulls centrals.

Una mica més enllà, per la carretera que va de Pont de Vilomara a Rocafort, un trencall a mà dreta ens deixa a l'inici de la pista que s'endinsa per la vall. Podem deixar el cotxe al pàrquing senyalitzat i iniciar la caminada.

Aviat cal agafar un trencall a mà dreta que ens baixa fins el torrent del Flequer on hi trobem les primeres tines: Tines del Bleda. Entre el 1860 i el 1890 el Bages va ser la comarca amb més vinya de Catalunya, unes 27.700 hectàrees. Quan la plaga de la fil·loxera va arrasar la vinya francesa a partir de 1860, es va disparar la demanda de vins, va multiplicar els preus i va fer que els pagesos bagencs plantessin vinyes fins i tot a la muntanya per aprofitar el moment. És llavors quan va néixer un nou paisatge estructurat en feixes de pedra seca i barraques de vinya. D’aquesta època d’esplendor en queda el patrimoni únic de les tines a peu de vinya i les tines que es localitzen a la vall del Flequer constitueixen una de les joies del patrimoni etnològic més important de Catalunya.

Les tines estan disposades en petits grups on els pagesos de la zona abocaven el raïm per premsar-lo i emmagatzemar-lo per a la seva fermentació. A peu de vinya s'estalviaven el transport. Tenen forma cilíndrica d’1-2 metres de diàmetre i 3-4 metres de fondària. El seu interior sol estar revestit d’unes rajoles de  ceràmica de 40×40 cm anomenades cairons que n’asseguren l'estanquitat i netedat. 

Continuant el corriol sota un sol que va escalfant l'ambient cada vegada més, arribem al segon grup de tines: les tines del Tosques. Algunes tones estan protegides per una reixa de ferro, en d'altres s'hi pot entrar dins. Realment és tot un art la construcció de pedra seca; de fet ha arribat a ser patrimoni de la humanitat per la UNESCO. És una tècnica de construcció tradicional i popular que consisteix a alçar murs de pedra sense utilitzar cap mena de material de cohesió, com morter o fang. Aquest procediment ancestral es duu a terme seleccionant, col·locant i encaixant professionalment pedres de diferents mides i formes extretes normalment dels camps. Amb aquesta tècnica es poden construir una àmplia varietat d'estructures i edificacions generalment relacionades amb l'agricultura i al món rural, per exemple murs, marges, barraques, pous... Aquest tipus de construccions està estès per tota la conca mediterrània pel seu característic terreny rocós; aquestes estructures configuren el paisatge i s'integren a l'activitat humana amb la natura.

Remuntem altra vegada el torrent. Anem parant per xarrupar aigua en les escadusseres ombres que trobem. El camí, que el voluntari vocal responsable de la sortida que ens ha assegurat que era molt planer, té una tendència a ser un pla inclinat en orientació pendent de pujada positiva. O potser és que el sol ja fa de les seves!

Ara sí, davallem una mica per la pista per arribar al darrer grup de tines: les tines de l'Escudelleta. Un grup fantàstic. En general totes les que hem trobat al llarg de l'itinerari estan ben conservades i fan goig de veure. S'hi pot arribar fàcilment; Déu faci que es conservin així, sense pintades, ni pedres a terra i el camí desbrossat. Només caldria, ei, és una idea!, plantar algun arbre d'ombra en temps d'estiu, amb una mica de pedrís de terra seca, posats a demanar, per descansar a l'ombra amb un raig d'aigua fresca (ja no ens atrevim a demanar cerveses).

I iniciem la tornada amb un sol abrusador. La pista de tornada que també té trams de pista inclinada en un pendent de pujada positiva, no ens ofereix cap ombra; la set es fa senyora de les nostres goles, els barrets encastats al cap són poca cosa i esperem amb ànsia veure a cada revolt on hem deixat els cotxes. Decidim que així, ni que l'excursió sigui panera, no es pot caminar. 

En arribar, se'ns obre el cel i també el termòmetre, no sabem si gaire fiable, que porta el vocal, voluntari, responsable, encastat a la seva motxilla. Uns 48 graus al sol. Si ho arribo a veure abans, no camino ni que m'arrosseguin, ni per tot l'or del món!

Al cotxe s'imposa l'obertura total de finestres i l'aire condicionat a tota marxa fins a arribar al restaurant Cal Curro on sí que ens serveixen una cervesa fresca i un dinar a l'ombra per acabar aquesta jornada que, malgrat tot, ha estat molt interessant.

N'hi ha més de grups de tines per la zona de Mura i Talamanca, però ho deixarem per l'hivern! 

 https://ca.wikiloc.com/wikiloc/edit.do?event=info&id=283724993