09 de juny 2024

Terrassola

I ja hem arribat gairebé a finals de curs! Només gairebé, perquè hi ha una sortida extra per sant Joan,
com la paga que tots esperem, la torna, el més a més...

Però el curs, s'ha acabat. Portem ja tres etapes caminant per pobles perduts de la nostra geografia i podem dir que n'hem conegut molts de pobles abandonats. Molts i per diferents circumstàncies. Uns que conserven més cases dretes que d'altres, alguns amb més remembrança antiga, d'altres amb llegendes, alguns amb propietaris eclesiàstics o comtals o fins i tot reials, quatre pedres o en forma de cases espectrals, la majoria amb un campanar que encara, silenciós de campanes, ens explica la història del llogarret; tots viscuts amb enyorança dels que hi van viure, hi van treballar, hi van deixar els seus morts i les seves il·lusions amb l'esperança d'un futur que, majoritàriament, ha desaparegut. Tots, amb les seves històries i la seva història, petites o grans, tant se val. I que ens han donat l'oportunitat de conèixer les pedres i la gent que hi vivia i els boscos i els camps, alguns abandonats i d'altres encara aprofitats.

I hem conegut millor Catalunya, que el país és això, muntanya i pobles i pagesos i ramades i no la gent d'un despatx que traça línies sobre un mapa de paper (i sense ofendre ningú). Però cal conèixer per saber on som i com hi hem arribat i cal trepitjar la terra i el terra. Ei!, això és el que penso i crec que els que hem seguit aquests camins, a voltes embardissats, a voltes desapareguts, baixant per pedreres, relliscant o caminant còmodament per pistes polsoses, inclús per asfalt en alguns trams, crec, deia, que no m'equivocaria si afirmo que em sentit i pensat el mateix i ho hem compartit. 

Gràcies a tothom per seguir en aquesta aventura: els més fidels, els més nous, els que han vingut alguna vegada o els que no han pogut continuar venint perquè tots hem fet el grup.

Avui ens hem acostat a una comarca força desconeguda pels excursionistes i, tanmateix, guarda tresors  paisatgístics i culturals  de primer ordre. Avui, ens hem acostat al Solsonès, la comarca "de les mil masies".

Un dia ennuvolat i amb força calitja a l'horitzó; un dia de xafogor però no d'una calor extrema. I hem començat al Pont del Clop, aquest lloc idíl·lic per a la gent de Solsona. I hem començat tal com s'havia de començar, remullant els peus a la Ribera Salada! Una Ribera que sempre porta aigua, encara que, recordant temps antics, n'hi falta una mica. 

Tots ens hem descalçat de botes i mitjons i ens hem tornat a calçar un cop passat el toll d'aigua. Mirant la gent com es calçava he recordat els nens i nenes de les escoles que jo visitava, els de parvulari, posant-se les abates. Us dic a fe que semblaven criatures fent gestos estranys per posar-se les botes i unes postures gens còmodes, vaja, com si féssim una sessió de pràctiques de psicomotricitat (que fa temps que he deixat enrere). És clar que els infants arriben més aviat als peus, que les nostres cames ja han crescut una mica i el peu ha anat a parar més lluny!

Un cop altra vegada ben endreçats com a bons excursionistes, hem seguit la pista passant per sota la casa derruïda de Cal Reig i ens hem anat enfilant cap amunt, que això, avui, amb aquesta xafogor costa una mica més. Cal anar parant i bevent, observant els pins una mica secs i la terra eixuta.  les pujades és quan es nota l'empenta de les més joves de la colla i les esbufegades de les que som més grans i hem posat anys!


Però tots i totes arribem fins al Santuari de Massarrúbies, un lloc de culte per a tota la comarca, entre tants llocs com hi ha. Es tracta d’un edifici d’origen romànic –refet en el segle XVII- que presenta un espaiós pòrtic al davant de la façana. El retaule de l’altar major és renaixentista, i la imatge de la Mare de Déu de Massarrúbies és d’estil gòtic. El primer diumenge després de l’Ascensió s’hi celebra la tradicional festa del Perdó, que any rere any aplega un bon nombre de veïns de dins i fora del municipi. La senyora de la masia que hi ha al costat, Cal Cabiscol, ens obra l'església i podem entrar per adonar-nos-en de la magnificència dels petits santuaris de muntanya, amb la imatge de la Mare de Déu trobada per un pastor. Sí, com en tants d'altres llocs, aquesta imatge tampoc volia marxar d'aquest lloc amb totes les visites sobre la comarca per molt que l'Estevet la vulgues portar a un lloc més... diguem-ne eclesiàstic. I aquí podem trobar encara la Mare de Déu de Massarrúbies, pujant al cambril i donant-li la volta al pedestal que l'exposa a la mirada i precs dels fidels que s'hi acosten.

Podeu llegir aquí el miracle de la imatge:  https://spivakmichael.wordpress.com/2021/09/23/el-miracle-de-lestevet-de-massarubies/ 

El lloc, un petit altiplà tranquil i reposant de calma, envoltat d'alzines i de camps grocs i d'uns cirerers curulls d'aquesta fruita dolça.

Des d'aquí iniciem la baixada entre salutacions dels gossos que ens veuen passar. Deixem enrere la masia del Vilardell entre camps encara verds i arribem al Molí de la Ginebrosa ja a tocar de la Ribera Salada. Ens observen des de la finestra de l'esplèndida casa, antic molí fariner i productor d'electricitat fins el 1960. Travessem la Ribera Salada pel Pont de la Ginebrosa, tres arcs de pedra sense baranes. Una construcció que ha aguantat segles dempeus, riuades i tot tipus de malvestats, però que ha seguit donant pas als vianants.Ara, cal remuntar un xic la pista de Querol fins a arribar a l'encreuament del petit corriol que porta cap al castell de Terrassola i el seu despoblat amb l'església de Sant Pau de Terrassola que s'alça per sobre de tot el conjunt. 

Al contrari de fa uns anys enrere, el camí està senyalitzat i fressat, però , en canvi, els matolls estan guanyant la partida a l'església i els avatars de la climatologia està a punt de fer desaparèixer aquest indret. El caminoi ens deixa als peus del castell . La primera notícia d'aquest castell es té de l'any 992. Les restes visibles actuals són de la baixa edat mitjana. El “chastro Teraçola” apareix esmentat en un document del 1065, en les afrontacions d’un alou. A partir d'aquí, passa per diferents mans, Sabem que estava habitat fins al primer terç del segle XX. Les dures condicions de vida van fer que els darrers masovers marxessin i el conjunt (el castell junt amb la casa del Castellet i el mas anomenat del Forn) es degradés ràpidament.

Per sobre del castell, observant-ho tot, es dreça l'església parroquial de Sant Pau de Terrassola, avui ja menjada una mica per la vegetació i per la degradació del terreny. Jo encara la recordo una mica més visible! Datada possiblement als segles X i XI amb diverses reformes posteriors. A partir de l'any 1151 diversos documents indiquen que l'església pertanyia a Santa Maria de Solsona. A inicis del segle XX el conjunt parroquial resta aïllat pel despoblament de les cases veïnals i el 1909 s'uneix a la parròquia de Timoneda.

Pensem, que no estaria gens malament que es recuperés una mica el lloc de Terrassola, sense fer-hi massa canvi: netejar-ho una mica, facilitar la pujada a l'església per accedir-hi bé a peu i apuntalar les pedres que resten i que potser aviat cauran.

Retornem cap a la pista ara ja asfaltada per arribar altra vegada al Pont del Clop, lloc preferent de la Ribera Salada. Avui, dissabte, amb banyistes de cap de setmana. Busquem una ombra per dinar i els més agosarats ens remullem peus o cames o tot el cos sencer en aquesta aigua transparent; una delícia d'aigua aquesta Ribera que em va ajudar a passar la calor dels estius de Timoneda.

I ja que parlem de Timoneda i ens l'hem trobat a Massarrúbies i a Terrassola, fem la proposta d'arribar-nos-hi amb els cotxes, que val la pena admirar la comarca des d'allà. Per darrere el Port del Comte i la Roca de Canalda amb la Serra d'Odèn; per davant Solsona i el terme de Lladurs i al fons, alçant-se entre núvols i calitja, tant en estiu com en hivern: Montserrat, sempre present.

M'ha fet molta il·lusió compartir amb la gent del CEC els meus records i vivències de Timoneda. Ha estat un bon acabament de visites. "Timoneda és un lloc enlairat entre muntanyes prop de Solsona, en el camí que porta
cap Andorra, al primer trencall a la dreta que es troba en la carretera de La Bassella. Arribats a l'alçada de cal Vilà cal prendre el camí que porta a la casa i traspassada aquesta, arribarem a Sta. Eulàlia. Té la Serra d'Odèn i el Port del Compte que li fan de bressol, i una mirada extensa a la plana. El seu nom prové del timó, aquella planta olorosa i petita, tan plena de poders, que en d'altres contrades anomenen farigola. Les pedres de la petita església preromànica ens parlen d'història, una història de
fets i de gent, de cavallers i rodamons. Els diumenges encara s'hi apleguen rostres de pell rosada, encara es parla del bosc i del conreu; gent esclavitzada a la terra, que sap el nom de cada arbre, de cada bri d'herba. És la trobada dels pagesos del voltant, al toc de la campana, que estan amatents a la pluja, a la secada, al sol i al vent.

Paradís de boletaires quan l'any és bo: rovellons, pinetells, llenegues i fredolics que portaran al mercat de Solsona. Paradís també dels trufaires que amb els seus gossos busquen el fruit preuat. Lloc de caçadors que esperen pacients el pas dels senglars, les perdius fugisseres, la corredissa dels conills.


En la nit estelada, Timoneda, silenciosa, encara ens pot parlar de petites històries, del lent pas del temps.

Si no teniu pressa, si voleu un poc de calma, no dubteu en fer-hi una escapada"  (Escrit que va guanyar una bicicleta a la Revista Descobrir el 1997). Perdoneu, però no me n'he pogut estar!

I encara ens queda celebrar la temporada xerrant tots plegats a Solsona i brindant per tants camins fets, per tantes amistats trobades, per tants llocs coneguts i per tant llocs, encara, per conèixer d'aquest país tant petit que tenim. I acabem la jornada fent una passejada carrers estrets de cases senyorials i botigues curulles de productes del país, d'aquesta ciutat que pengen un ruc per Carnaval i treuen els gegants bojos que dansen giravoltant amb ells mateixos. Agraïm a la nostra particular solsonina, la Lali, el seu guiatge.

Doncs, res més. A reveure!

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/santuari-de-massarrubies-i-terrasola-166096402

01 de juny 2024

I ha passat el maig

Bé, ja torno a ser a casa. I ja som el primer dia de juny. Els mesos, els dies, els anys, van passant ràpids, ràpids, sense aturador.

I jo que em vanagloriava d'estar tant bé, he començat a sentir els setanta anys en la meva pell. És ben veritat allò que diuen que l'home proposa i Déu disposa.

Per primera vegada a la meva vida, als meus setanta anys, m'han cosit! Una saturació de set punts a la temple esquerre, amb fil i agulla, a l'hospital de Solsona. Una caiguda com tantes podré fer ara, que em diuen que ja soc gran, és l'edat, vigili, cuidi's, no faci excessos... Res, una petita embrincada del peu vulguen fer una foto en la que no sortís un cotxe que hi havia aparcat on no tocava, que trencava tota la perspectiva. I vaig anar ràpid, ràpid, cap a terra, sense reflexes que m'aguantessin dreta —això que els havia tingut, jo, els reflexes—, però ara no, ara vaig de pet a terra, sense poder parar. Un cop fort a la temple, les ulleres trencades i una petita rascada a la màquina (però, salvada!).

El peu tan tranquil, i el cap rajant sang de la ferida. Encara bo que em vaig aixecar jo sola, segurament amb cara de sorpresa, tota sencera. I encara bo que gairebé sempre vaig amb mocadors de coll, que me'l vaig lligar al cap, amb els serrells del mocador com si fos el meu serrell natural tapant-me els ulls. I ja em veieu anant així, amb les ulleres enganxades amb la cinta aquella forta que porto al cotxe per qualsevol averia d'urgència —que la urgència l'he tinguda jo—, i cap a Solsona, que sort que em conec el camí i l'hospital de memòria. I encara bo, també, que era diumenge per la tarda i no hi havia gairebé ningú. Tot calma.

Un cop cosida, vaig arribar al teatre de Solsona on actuaven la neboda Maria i la reneboda Dàlia, en un espectacle protagonitzat per dones —Nues—, sobre els embarassos o no de diferents dones, la família despenjant-se del sostre per les teles i les cintes. Molt contentes totes. Tota la família Valls present, i jo, digna representant dels pocs Comas que quedem. Ells a primera fila, jo darrere. Vaig poder veure la Clara amb l'Erika i, mira, amb un viatge vaig disparar dos trets. Tot s'ha de dir que ho van fer molt bé i, si volen i troben qui els ho faciliti, poden exportar l'obra a qualsevol teatre de Catalunya: que encara tindrem artistes a la família!

Després d'una cervesa a la plaça de Sant Roc, (me la van pagar i tot!) cap a casa, o sigui, cap al Balneari Els Banys de Sant Vicenç, amb el front cosit.

Total: a) envia un missatge al whatsapp del grup de la sortida prevista del dimarts Caminant amb Lletres amb Albert Villaró i a seva obra "Obaga", per anul·lar la sortida que amb aquesta pinta no es pot anar enlloc, per mor de tornar a caure; b) envia un missatge de whatsapp a l'Albert Villaró donant-li les gràcies i dient-li que ens veurem en una altre ocasió; c) envia un mail a l'atenció del soci del CEC comentant que, per un incident personal, anul·lava la sortida del dimarts 28 i, de passada, em donava de baixa de la sortida que feia una companya per terres de l'Alt Urgell —Alàs, Cerc, Ortedó i Banat— que era com si fóssim a la casa de La Vansa; d) truca al bar Rosaleda de Martinet per comentar que no hi aniríem pas la colla de 20 persones a esmorzar el 28 perquè jo tenia un cop al cap i no feia la sortida; e) truca a les monges de La Seu d'Urgell anul·lant la reserva de dues nits que podia haver-hi estat tot esperant el dijous 30 per fer la sortida d'Ortedó. I a dormir, que demà serà un altre dia.

Dilluns em vaig permetre el luxe d'anar a dinar a la Taverna dels Noguers, que ja ho portava de cap des de feia dies. Encara hi ha el mateix home, el que s'assembla tant al que havia sigut el seu pare, que sembla que el tornis a veure una mica més jove el pare ja mort fa temps. Copa de vi perquè en dilluns hi passa poca gent i no tenien xampany, però un pastís de marisc que és una delícia i uns peus de porc que hi canten els àngels i tres postres per postres!

I dimarts, cap a casa. Primer encara vaig passar per Cal Julià, per dir a la casa que ja tenia 70 anys (tantes celebracions com hi havíem fet!) i després cap a Badalona, que en Jaume, d'entrada, ni se'n va adonar del cosit i l'ull morat que sembla que m'haguessin maltractat. Mira que si m'arriba a veure una feminista de les extremistes, feina tinc a explicar-li-ho. Tampoc he explicat res al noi:

— he caigut i m'he fet un trau.

— és clar, ja no tens edat per anar pel món. Com que no estàs acostumada que et passi res... Hauràs anat al metge, no?

L'endemà, la Clara em va preguntar com estava i com tenia l'ull. La Maria, res; encara no ho ha fet. La família Valls tampoc.

La gent del CEC, molta, m'han trucat i m'han preguntat. Gràcies a tots, però només és un trau provocat pel meu peu i... per l'edat!

Ho he passat bé al Banys. Vaig fer un circuit termal per provar-ho tot i un massatge que, teòricament, era una massatge de cames cansades, però em va remenar tot el cos, entretenint-se força en les cervicals. I res més, perquè amb la cara de "colorins" que tragino, vaig preferir descansar al jardí, a prop del riu que baixava amb força. L'experiència s'haurà de repetir, però sense traus al cap.

Vaig recórrer alguns pobles de la zona que feia temps que no hi havia estat: Pont de Bar, el que es va ensorrar, Bar, Toloriu, Castellnou de Calcorze. Aristot, el Santuari de Bastanist, Martinet de Cerdanya i Estana amb la pujada a peu als miradors de l'Àliga per on volia que passés la sortida i vaig trobar el corriol que porta a Béixec sense haver de tornar enrere. Programada ja pel 8 d'abril del 2025!

De fet, estic contenta d'aquest inici dels 70 anys: he recordat coses velles i he viscut experiències noves. Espero, però, que les properes experiències d'aquí als vuitanta anys siguin una mica més gratificants que un trau al cap!

23 de maig 2024

23 de maig 2024

23 de maig 1954- 2024

Això són 70 anys justos!  70 anys!

Qui ho havia de dir!: 70!

Això del 7 al davant,  que voleu què us digui, fa força impressió!

Setanta anys que vaig néixer, 70!; setanta anys que vaig fer el meu primer plor! (quantes nits de plors, oi, papa?). Però, no et queixis, que em vas sentir poc. Ja m'hagués agradat que m'haguessis fet companyia molts més anys dels que em vas acompanyar! Com hagués estat la meva vida?  No ho sabrem mai ni tu ni jo! T'he enyorat sempre, papa!; penso que ens haguéssim entès. Segur, vaja! Has estat el gran absent de la meva vida terrenal, però, sempre  present; crec que d'altres no ho poden dir; però jo, t'he tingut sempre present! Des dels diumenges que arribaves amb el tortell de festes, fins els dies de cada dia, quan em venies a buscar amb la moto a col·legit. T'he estimat molt, papa! Encara t'estimo! I als setanta anys meus, penso en tu: en l'amor teu i de la mama; l'amor que em va donar la vida. Tu volies una nena i vaig néixer jo. Ara, una mica vella i molt gorda; què pensaries de mi? Quins projectes et feien il·lusió?  Quins somnis?, quines esperances?, quin desitjos? Segurament, no els he complert els teus somnis, ni amb setanta anys viscuts!

Avui, us he vingut a veure una estona al cementiri; tot calma i silenci. Hem estat una estona junts, nosaltres tres. Recollits en els nostres pensaments, en els moments viscuts, pocs, però intensos i recordats durant 70 anys.

Amb tu, mama, he viscut molts més anys! Quasi cinquanta-set! Però, no setanta. Setanta són enyor. Saps?, recordo molt els teus setanta. Et vaig organitzar una festa  amb els "Cantaires de la UEC". Van venir tots! mentre es passejaven per la Rambla per fer temps, jo anava a buscar les teves netes al passeig Maragall de Barcelona, que baixaven amb un autocar d'una escola que havia anat esquiar a l'Arp; i encara van comprar uns testos petits que vam tenir molt de temps a Cal Julià, per regalar-te'ls! Uns testets on hi trobàvem acumulats tots els excrements que els rat-penats deixaven a la finestra de Cal Julià. El dia dels teus setanta anys jo havia encarregat panets i pastetes a Can Bertran i els de la coral —els Cantaires de la UEC— van venir i van cantar-te unes quantes cançons en un dia que no et trobaves gaire bé. Des d'aquí, si encara em llegeix algú, moltes gràcies!
També et vaig regalar un viatge a Grècia; te'n recordes del viatge a Grècia? Vam veure unes quantes pedres! (amb un mig permís de la feina, que encara treballava, jo!).

I ara, soc jo la que faig setanta anys! I no hi ha festa, ni coral, ni nebodes per anar anar a buscar a Barcelona, ni panets de Can Bertran! Això si, un pastís sense sucre i uns canelons vegetarians (que en Jaume fa uns anys que és a casa, a Badalona). I també faré un viatget a Mongòlia aquest juliol. Per començar, m'he regalat una estada de quatre dies als Bany de Sant Vicenç tot aprofitant dues sortides del CEC per la zona.

Tu, mama, no estaves gaire bé. Jo —ho comentàvem amb en Jaume aquest migdia— no prenc pastilles de colors, ni vaig gaire als metges. Continuo anant de concerts a l'Auditori i cantant i pintant i escrivint i caminant i organitzant excursions. "Mentre el cos aguanti", penso. No sé quan aguantarà; els genolls es queixen cada vegada més, i els pulmons també! Però, avui, n'he fet setanta! 70!, que així en números es veu més clar!

 I sí, fa certa basarda. Perquè ja no en preveus vint mes; potser deu més?

 I cal encarar-los amb alegria, et diuen. Ets jove, diuen altres. Jove? Als setanta? Però, els hem fet, hi hem arribat! Crec que les generacions passades, els homes i dones prehistòrics, els nostres besavis i els nostres avis, no tenien pas aquestes preocupacions. Vivien més al dia. I nosaltres, que se'ns ha donat un futur més llarg, esperem fer-nos eterns!


Núria Comas Fornaguera: per molts anys, o si més no, pels anys que siguin necessaris que puguis viure. 


I el 23 de maig del 2025, ens tornem a trobar aquí, altra cop, un any més!

17 de maig 2024

El rec comtal de Barcelona

Avui no hem anat amb el sac a la motxilla, ni amb "l'uniforme" d'excursionistes —botes, pals i anoracs—, avui hem fet una excursió per Barcelona, que ja li tocava!

Hem sortit per recórrer el rec comtal de Barcelona i saber-ne més de la ciutat — fets històrics i llegendes— en una passejada per la ciutat comtal, amb la gent del CEC i amb un vocal que pot explicar moltes coses.

Una passejada plena de curiositats, d'història i històries per entendre no només quin va ser el passat de la capital de Catalunya, si no per entendre perquè tenim aquest present i poder preveure quin podria ser el futur. És difícil fer una ressenya de tota la passejada, de tot el que hem après, de poder parlar en propietat des del teclat d'un ordinador l'endemà d'haver escoltat gent que en sap un munt i, a més, no caure en la importància de quatre frases agafades al vol i no d'haver-ne copsat unes altres. Des d'aquesta oportunitat de fer ressenyes de les sortides que tinc com a autora d'aquest bloc, m'ho veig força complicat.

Hem resseguit el rec comtal que portava aigua del Besòs a Barcelona i que, venint des de Montcada, travessava la ciutat, enmig dels locals i carrers dels diferents oficis que van conformar els gremis: assaonadors, sabaters, guixaire, carders, paraires, flequers, mariscals, ferrers..., uns gremis que van néixer com a confraries religioses promogudes per l’Església i més o menys tolerades pel poder reial que, sota la base de l’advocació a un sant o a una mare de Déu, van acabar esdevenint veritables “associacions” professionals. Us imagineu una ciutat com aquella, amb uns carrerons estrets, unes muralles que tancaven la seva expansió, tothom circulant (gent, animals...)! Una organització de la societat a diferents nivells de participació on alguns tenien més oportunitats que d'altres...; salvant la distància de la "modernitat" que ens ha donat els segles passats, més o menys com ara!

Del rec, no en queda res sota terra; tones i tones de terres que l'han anat cobrint i tapant, edificis i garatges que han anat destruint el subsòl per anar vivint com vivim, encara que anem trobant al nostre pas restes de l'imperi romà que va estar per aquí, amb les seves muralles i els seus aqüeductes.

El Besòs encara hi és, molt més subterrani que no a ple aire, un riu, crec jo, força ignorat pels barcelonins, que sempre han pensat més en el riu del sud, el Llobregat, que no pas en el del nord. Un riu una mica "fronterer" però que va fer una feinada important pels barcelonins de l'època medieval i pels romans!

El rec comtal fou molt important, fou una estructura que perdurà fins al segle XIX com un dels principals abastidors d'aigua a Barcelona. Servia per a regar i també com a força per a fer funcionar els diversos molins construïts al llarg del seu traçat. Tenia un recorregut de més de 12 km: naixia als Pous de Montcada, reemplaçant l'antic aqüeducte romà, i desembocava al port pel Pla de Palau. En el seu recorregut regava nombrosos horts de Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, les hortes del Portal Nou, Sant Pere i els horts d'en Favà. 

Hem intentat anar seguint el seu recorregut començant l'itinerari a l'Arc de Triomf, seguint pel carrer del Rec comtal i la zona del Born, el carrer Montcada, la plaça de l'Àngel..., tot desviant-nos en alguns punts per anar entenent la nostra història; la història dels comtes, com la de Martí l'Humà que ens ha deixat, principalment a "totes", meravellades i corpreses! La història del nouvingut Ferran d'Antequera i del conseqüent Joan Fivaller i de tants prohoms que ens han portat on som.

I també la història "amagada" de l'Hostal de la Bona Sort, de l'església de la Mare de Déu de la Guia (que hem trobat oberta!), dels motius "inconfessables" de la Santa Inquisició, de la cremada de les bruixes que distreien els treballadors en dies de festa al que ara és el passeig del Born, del call jueu, dels trossos que queden del viaducte romà i de les pedres de les edificacions de temps passats que han anat servint per fer edificacions noves "al llarg de tots els segles", els carrers amb l'ofici més vell de món i de quina manera en feien el que avui en diríem "publicitat" i parant, també, a la plaça que ha ostentat sempre, sempre i sempre el poder de la ciutat.

Hem seguit història i històries i llegendes de dits incorruptes de les santes i àngels.

El recorregut l'hem pogut fer amb estones de sol i de pluja (que les bruixes es pentinen), d'obrir i tancar paraigües sense mullar-nos gaire, escoltant unes explicacions ben acurades i amb tot l'interès per part dels caminants. I hem descobert una Barcelona antiga totalment nova per a la majoria de nosaltres. Crec que per a tothom ha valgut la pena caminar pel terra mullat, aguantar algun petit ruixat, confondre'ns, en algun moment, amb els turistes quan hem entrat als palaus del carrer Montcada, entrar al pati de la Casa de l'Ardiaca per veure el tros d'aqüeducte romà descobert no fa massa i acabar l'itinerari al mateix
aqüeducte que serveix de paret mitjancera d'un edifici.

Hem sigut conscients del pas de temps i dels canvis que això provoca: tot és efímer o tot es transforma. I val la pena, com deia al començament, tenir present el passat, per passar pel present arribant al futur.

I per acabar la jornada, alguns de la colla ens hem arribat fins La Lluna on hem degustat un bon dinar en companyia.


Segur que m'he deixat moltes coses per esmentar, però les podeu descobrir si us decidiu a fer aquest recorregut. Creieu-me!, i us animo a fer-lo encara que no tingueu el mestratge de nostre voluntari. 

És clar que per anar a la capital, els que sou de fora, haureu d'esperar un dia propici ; un dia que els transports públics funcionin sense patir, bàsicament els que arriben per les vies fèrries; ja m'enteneu, oi?

Segur que algun dia ho aconseguirem! (No sé, però, si llavors serà massa sense emoció tot plegat 😂😂😂😂😂😂😂😂😂😂😂).