Tulipmania: Dàlies a Saldes

Saldes és un petit poble a redós del Pedraforca. Prop del Cadí i  la Serra del Verd. Al Berguedà tocant a l'Alt Urgell. Entre muntanyes, excursionistes i enamorats de la natura.

Ara també hi podeu anar per admirar la plantació i jardí de dàlies de diferents espècies i colors. Un esclat de formes i colors. I si teniu la sort de tenir un dia núvol, d'aquells que pronostiquen un temporal que no es dóna, una pluja tipus tsunami i tifó quan nomé obres el paraigües per quatre gotes i una mica de "sirimiri", i encara a estones. Uns núvols negres que realcen els colors, una boira que, això sí que ens sap greu per l'estètica de les fotos, una boira, deia, que juga amb els pollegons del Pedraforca, però no ens el deixa veure en cap moment, si teniu tot això, la visita i la vista de les flors és memorable. 

Quin greu ens ha sabut que, de les 15 persones que érem a la sortida, només 6 n'hem pogut gaudir! Les altres han aguantat la tempesta de Barcelona, cap i casal de les pluges. Nosaltres hem tingut algun ruixadet que ens ha donat uns colors més saturats. Sí, ens ha sabut greu.

El dia ja ha començat nuvolós a la zona d'Organyà on hem estat fent la sortida de la Vall de Cabó, amb els dòlmens, la Simfonia de Tardor i el Senyor de Caboet. I hem fet la carretera que puja en uns revolts continuats cap a Montant de Tost, tot veien l'engorjat del riu Lavansa i les esplugues de les roques. Passat Montant, la carretera és més recta i amb poc desnivell; més recta vol dir que no té més de deu revolts, eh! I, oh sorpresa!, aquell tram que quedava per asfaltar, un quilòmetre ben bé, perquè no es posaven d'acord els municipis de qui era, o sigui, a qui li tocava pagar, doncs, ja està! Tot el camí asfaltat!

Arribes al Coll d'Arnat, on, a mà dreta tenim el poble abandonat de Colldarnat, que ja vam visitar el primer any del cicle de Pobles perduts; a mà esquerra el Montsec de Tost, amb el punt més alt, el Puig de les Sarraïnes i un camí que baixa fins a Torà de Tost. A partir d'aquí, la carretera baixa, amb revolts també i passa per Cal Valentí, la casa dels metges marsellesos que s van apoderar de l'ermita de Sant Fruitós de l'Espluga. Uns metges que tenien por de viure aïllats a la muntanya, però que de mica en mica ho van anar ocupant tot i tancant camins per allò que no passi ningú. Fins i tot a mi em van fer fora, quan hi anava a peu des de baix el riu i posaven trampes on s'hi va enganxar el gos del meu germà, el Roc, que la feina que vaig tenir per treure-li un dia que em va acompanyar; un gos que era un tros de pa!

I arribes al fons de la vall i passes la Barceloneta a la dreta, que males llengües diuen que així, amb aquest nom, tenien un lloc als mapes; i a l'esquerra la zona dels Garrics on vaig tenir jo la casa de Cal Julià, durant 26 anys! I passes el poble de Sorribes, capital de la vall de La Vansa, amb una altra sorpresa: un pas zebra i aquells turonets que alcen la carretera per a que els cotxes parin: amb els que passen per aquí! Al pas zebra hi deuen poder jugar els nens com quan nosaltres érem petits i tiràvem la pedra i l'anàvem a buscar saltant a peu coix.

Després, el Raval i el trencall de pujar a Ossera, el poble dels artesans, i Montargull i el Molí de Fórnols amb molts cotxes parats. No he vist per allà el Cisco i la Conxita que sempre estan feinejant.

I s'entra a la "civilització" de la vall, amb el poble de Tuixén i la carretera cap a Josa del Cadí —qui l'ha vist i qui el veu, tan enrunat i tan de xalet ara—. La passada per sota del poble cremat per la Guàrdia Civil anys enrere, Cerneres, i la pujada cap al coll de Josa, per davallar cap a Gósol, ja al Berguedà. Un tallat a cal Franciscó i cap al Tulipmania.Una mica de ruixat a la zona de Josa i uns núvols que de tant en tant deixen veure el cel blau.

La Sheila ja ens esperava i ens ha fet una visita molt complerta per tot el jardí de dàlies i cosmos i aquiilea. Com que ha vist el trajecte que hem fet per arribar fins i tot en a fet aquell descompte del que em parlava i que jo encara ara no sé de quin tant per cent es tractava i de sobre quin preu. Però li donem efusivament les gràcies: ja s'ho mereix!

Ha estat una estona molt agradable. Els colors malves, granatosos, blancs, vermells, grocs i roses de les dàlies destacaven sobre el verd lluent. Les gotes d'aigua dels petits ruixats que ha fet han quedat suspeses en la corol·la de les flors i el pètals; el cosmos lluïa totes les flors rosades, Ens hem anat encantant davant de cada mata de flors i no us podríem dir quina era millor que l'altra. Avui hem vist bellesa.

Finalment, les compres de bulbs i llavors per veure si al badiu de casa arriben a lluir tant, encara que sigui sense el Pedraforca de sentinella.

I cap a dinar, a cal Tahona, on esperaven 15 persones i n'han atès 6 amb un servei eficient i agradable. Uns entrants i un arròs de muntanya, regat amb bon vi de la Terra Alta i uns postres per acabar de digerir bé. El ruixat fort l'ha fet durant una mitja hora quan dinàvem. Es pot dir que hem estat de molta sort!

Gràcies als companys que hem acabat junts aquesta sortida i m'han seguit a ulls clucs (club de fans en diuen). Penso que el trajecte i les dàlies han valgut la pena.

Caminant amb Vicenç Llorca per la Vall de Cabó

Un començament de setembre molt ben aprofitat tot i la calor que ha predominat aquests dies. Hem començat una nova temporada del cicle Caminant amb Lletres en el CEC. Un cicle que ens ha portat a conèixer obres literàries i els seus autors, paisatges, història del país i amor a la literatura.

Molts dels autors ens han acompanyat les anteriors temporades, tots ells d'una manera o altra ens han ofert la seva col·laboració, ja sigui caminant amb nosaltres, ja sigui en una trobada de cafè (o de cervesa), ja sigui amb el seu suport incondicional. Tots ells amb una gran disponibilitat i amb un gran interès per aquest cicle. Hem llegit tot caminant, autors novells i autors clàssics, autors contemporanis més coneguts o menys, però tots ens han fet gaudir de la seva escriptura i de la seva obra literària, dels seus comentaris i de la seva personalitat. A tots ells moltes gràcies.

I aquesta vegada, un autor amb una obra extensa, poeta i novel·lista,  autor d'una trentena de títols que abracen la poesia, l'assaig i la novel·la, articles sobre cultura i literatura, col·laborador habitual en premsa i mitjans de comunicació. 

Enamorat de la zona d'Organyà, present a la XXX Fira del Llibre del Pirineu d'Organyà i autor de la novel·la "Simfonia de tardor".  "El prestigiós músic gironí Marc Giralt decideix retirar-se a Organyà amb el propòsit de culminar la seva trajectòria amb la creació d’una simfonia. Divorciat de la seva dona, retroba l’Emma, cèlebre violinista i amor fugaç de joventut. A l’inici de la tardor de les seves vides, compartiran sense traves el que són i el que senten i la seva passió per la música. Mentre la bellesa dels paisatges de l’Alt Urgell i Andorra inspiren la composició de la Simfonia de tardor, en Marc es torna a enamorar. Però uns fets inesperats li canviaran el rumb vital i provocaran la seva misteriosa desaparició". 

Hem començat la caminada a Organyà, bressol de la llengua catalana, lloc de les Homilies i d'un document més antic encara trobat a Organyà: els Greuges de Caboet. Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, document datat cap a l'any 1105 i trobat el 1905 que es conserva a la Biblioteca de Catalunya i que representa el document més antic escrit en català amb alguns fragments en llatí.

I hem acabat la ruta a Sant Serni de Cabó, on els Amics dels Greuges de Caboet ens han obert l'església i ens han ofert tot tipus de facilitats. 

Avui era dia de calor i hem organitzat la sortida amb l'estratègia aquella de deixar algun cotxe al final de l'itinerari i un al bell mig, per si de cas el sol i la suada no ens deixaven acabar en plena forma.

La ruta: la dels dòlmens de la Vall de Cabó. Una ruta que transcorre per la part obaga de la vall, una vall oberta que es tanca amb un cercle ample de muntanyes. Un paisatge generós de bosc i pastures, una vall no gaire coneguda per alguns, amb petits pobles des del llogarret de Senyús passant per Cabó, pel Vilar de Cabó i Pujal de Cabó. L'existència de monuments megalítics a la vall demostra que la població es remunta a èpoques prehistòriques.

I tot caminant hem sentit els primers compassos de la Simfonia de tardor que el Marc Giralt ha tingut a bé d'anar component mentre anàvem de dolmen en dolmen. Les notes s'han enfilat, el violí ha fet un adagio lent i expressiu, d'una expressivitat de cossos en harmonia, d'una retrobada amb la melodia d'antigues cançons, combinat amb un allegro enèrgic d'afirmació personal. 

La llum daurada de primera hora del matí a la Vall de Cabó, deixa pas a una cadència de claror imponent que desdibuixa el contorn de les muntanyes i ens fa aclucar els ulls. Algun núvol esperançador filtra els raigs solars, però la intensitat de la llum ens fa parar a l'ombra dels pins i aixoplugar-nos, no de la pluja, si no de la llum del sol.

Anem avançant entre un tempo Largo i Andante tot parant en els dòlmens que anem trobant pel camí: el dolmen mig ensorrat del Serrat de les Cobertrades, el dolmen arrecerat sota els pins de la Colomera, el dolmen insinuat del Malpas, el dolmen més vistós de l'Oliva i el més dificultós d'arribar pel temps caloròs i sec d'avui, el de Pedracabana.

Escoltem les cançons compostes per Schumann mentre les toca la Clara al piano, com "Amor de poeta, op. 48". Escoltem Simfonia de tardor dedicada a l'Emma, la prestigiosa violinista, que assaja les primeres notes. Tot plegat ens porta a somiar el Cadí, el vent, les fulles tardorals caient a terra en la composició d'una natura de color groc, vermell i bru amb múltiples matisos cromàtics que esperem que arribi aviat per plaer de tots nosaltres.

Però, la nostra simfonia, així com la de Beethoven, com la inacabada Simfonia de Joventut de Schuman, com la de Tardor del Marc Giralt, també la deixarem inacabada. La calor ha augmentat, la pujada que ens espera es podria fer amb un tempo massa Lento i decidim això: deixar-la inacabada. Deixar l'Emma i el Marc a Pedracabana, esperant la tardor i anem a buscar el cotxe que hem deixat a mig camí perquè els conductors vagin a recollir els seus a Organyà i ens portin cap a Sant Serni de Cabó.

Ens rep l'amabilitat de la Dolors que ens obre la porta de l'església situada dalt d'un petit turó. El Centre d'Interpretació del Patrimoni dels Senyors de Caboet és ubicat dins l'església romànica de Sant Serni. L'exposició presentada en tres plafons informatius permet conèixer els aspectes clau del patrimoni cultural de la vall, el llinatge feudal dels senyors de Caboet i la còpia del manuscrit dels Greuges de Guitard Isarn. En un quart plafó podem llegir la versió adaptada al català actual dels Greuges. Tan l'església com l'exposició mereixen una visita. 

Signem al llibre de visites en nom del CEC (Centre Excursionista de Catalunya), una entitat que enguany celebra els seus 150 anys de vida. Tan de bo que tot l'any ho puguem viure d'aquesta manera, amb art, amb història, amb històries i amb bona literatura tot seguint camins de muntanya per cims i valls!

Arriba l'hora del descans i el dinar prop de la riera de Cabó que ens indica la Dolors. L'aigua de la font del poble ens recupera, A les postres celebrem el dia de les Maradedeús trobades, que avui en som tres! Coca d'Organyà i una mica de cava. Es pot dir que ha estat un dia complert!

Donem les gràcies a Vicenç LLorca per la seva acollida, als Amics dels Greuges de Caboet per les seves atencions, a la vall de Cabó per conservar el seu patrimoni i al poble d'Organyà per continuar defensant la nostra parla.

Les tines del Flequer

Set valents i valentes del CEC, set magnífics, se n'han anat d'excursió en un dia calorós de setembre. El lloc molt interessant: les tines del Flequer, a la vall del Flequer, Pont deVilomara, a prop de Manresa, que ja és una zona que es preveu calorosa tot l'estiu i tots els estius. 

Però les ganes d'encetar el curs, de retrobar-nos uns quants, de caminar una mica i en tranquil·litat, de conèixer més el país o de retornar-hi han fet més que la calor. De fet, però, en honor a la veritat,  hem trobat a faltar el ventilador de casa i el "dolce far niente" en aquest estiu que ens ha superat a tots.

La zona del Flequer va tenir la seva importància en temps de vinyes al Bages. En temps de vinyes, perquè la fil·loxera ho va arrasar tot  i no s'ha tornat a recuperar més. Previst estava, en veure les tines te n'adones, que fos un lloc de gran producció de vi. 

Comencem la ruta baixant primer al pont de Vilomara, el Pont de Vilomara, que d'aquí en ve el nom del poble. Un pont gòtic sobre el riu Llobregat , una obra inclosa en l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La seva construcció data d'entre 1616 i 1625. Des de l'edat mitjana per aquest pont creuava el Llobregat el més famós i popular camí ral que comunicava Manresa amb Barcelona, carenejant la serra de l'Obac pel coll de Daví i davallava cap al Vallès per Matadepera, Sabadell, Barberà i, després del coll de Montcada, entrava a Barcelona passant per Sant Andreu i el Clot. Sembla que el 1012 ja existia un pont de pedra al lloc de la Querosa. L'any 1193 apareix citat en un document de confirmació quan es ratifica la donació de «les primícies de tot l'honor de Vilomara i el delme dels molins que hi ha en el pont...». El seu estat actual és una reconstrucció dels anys 1617-1625 feta després d'un aiguat devastador que se n'endugué els tres ulls centrals.

Una mica més enllà, per la carretera que va de Pont de Vilomara a Rocafort, un trencall a mà dreta ens deixa a l'inici de la pista que s'endinsa per la vall. Podem deixar el cotxe al pàrquing senyalitzat i iniciar la caminada.

Aviat cal agafar un trencall a mà dreta que ens baixa fins el torrent del Flequer on hi trobem les primeres tines: Tines del Bleda. Entre el 1860 i el 1890 el Bages va ser la comarca amb més vinya de Catalunya, unes 27.700 hectàrees. Quan la plaga de la fil·loxera va arrasar la vinya francesa a partir de 1860, es va disparar la demanda de vins, va multiplicar els preus i va fer que els pagesos bagencs plantessin vinyes fins i tot a la muntanya per aprofitar el moment. És llavors quan va néixer un nou paisatge estructurat en feixes de pedra seca i barraques de vinya. D’aquesta època d’esplendor en queda el patrimoni únic de les tines a peu de vinya i les tines que es localitzen a la vall del Flequer constitueixen una de les joies del patrimoni etnològic més important de Catalunya.

Les tines estan disposades en petits grups on els pagesos de la zona abocaven el raïm per premsar-lo i emmagatzemar-lo per a la seva fermentació. A peu de vinya s'estalviaven el transport. Tenen forma cilíndrica d’1-2 metres de diàmetre i 3-4 metres de fondària. El seu interior sol estar revestit d’unes rajoles de  ceràmica de 40×40 cm anomenades cairons que n’asseguren l'estanquitat i netedat. 

Continuant el corriol sota un sol que va escalfant l'ambient cada vegada més, arribem al segon grup de tines: les tines del Tosques. Algunes tones estan protegides per una reixa de ferro, en d'altres s'hi pot entrar dins. Realment és tot un art la construcció de pedra seca; de fet ha arribat a ser patrimoni de la humanitat per la UNESCO. És una tècnica de construcció tradicional i popular que consisteix a alçar murs de pedra sense utilitzar cap mena de material de cohesió, com morter o fang. Aquest procediment ancestral es duu a terme seleccionant, col·locant i encaixant professionalment pedres de diferents mides i formes extretes normalment dels camps. Amb aquesta tècnica es poden construir una àmplia varietat d'estructures i edificacions generalment relacionades amb l'agricultura i al món rural, per exemple murs, marges, barraques, pous... Aquest tipus de construccions està estès per tota la conca mediterrània pel seu característic terreny rocós; aquestes estructures configuren el paisatge i s'integren a l'activitat humana amb la natura.

Remuntem altra vegada el torrent. Anem parant per xarrupar aigua en les escadusseres ombres que trobem. El camí, que el voluntari vocal responsable de la sortida que ens ha assegurat que era molt planer, té una tendència a ser un pla inclinat en orientació pendent de pujada positiva. O potser és que el sol ja fa de les seves!

Ara sí, davallem una mica per la pista per arribar al darrer grup de tines: les tines de l'Escudelleta. Un grup fantàstic. En general totes les que hem trobat al llarg de l'itinerari estan ben conservades i fan goig de veure. S'hi pot arribar fàcilment; Déu faci que es conservin així, sense pintades, ni pedres a terra i el camí desbrossat. Només caldria, ei, és una idea!, plantar algun arbre d'ombra en temps d'estiu, amb una mica de pedrís de terra seca, posats a demanar, per descansar a l'ombra amb un raig d'aigua fresca (ja no ens atrevim a demanar cerveses).

I iniciem la tornada amb un sol abrusador. La pista de tornada que també té trams de pista inclinada en un pendent de pujada positiva, no ens ofereix cap ombra; la set es fa senyora de les nostres goles, els barrets encastats al cap són poca cosa i esperem amb ànsia veure a cada revolt on hem deixat els cotxes. Decidim que així, ni que l'excursió sigui panera, no es pot caminar. 

En arribar, se'ns obre el cel i també el termòmetre, no sabem si gaire fiable, que porta el vocal, voluntari, responsable, encastat a la seva motxilla. Uns 48 graus al sol. Si ho arribo a veure abans, no camino ni que m'arrosseguin, ni per tot l'or del món!

Al cotxe s'imposa l'obertura total de finestres i l'aire condicionat a tota marxa fins a arribar al restaurant Cal Curro on sí que ens serveixen una cervesa fresca i un dinar a l'ombra per acabar aquesta jornada que, malgrat tot, ha estat molt interessant.

N'hi ha més de grups de tines per la zona de Mura i Talamanca, però ho deixarem per l'hivern! 

 https://ca.wikiloc.com/wikiloc/edit.do?event=info&id=283724993

Finals d'agost buidant el sac

Ara sí que són finals de vacances pels que treballen. Recordo que quan treballava apurava fins a última hora per arribar a casa; com menys temps per pensar-hi, millor! Però no tenia pas la síndrome aquesta que s'ha posat tan de moda, la "síndrome post-vacacional" o alguna cosa així. Alguna cosa semblant a una depressió. El primer dia de treball, l'1 de setembre, espavilaves aviat! També crec que és una estupidesa això de la síndrome. Els que treballen sense tantes vacances com jo tenia, que era un luxe, o els que fan feines d'esforç físic, o els eventuals i els que han de procurar no perdre-la, la feina,  no es poden permetre tenir cap depressió.

S'acaba l'agost. Però no s'acaba l'estiu, que encara falta quasi un mes fins a l'entrada de la tardor. Això sí, el 31 d'agost sembla que s'acabi tot. Estem fets per acabar i recomençar varies vegades l'any: finals d'agost, Nadal, la setmana que en diuen santa encara que per a la majoria sigui un pont llarg... Ens agrada posar terminis a les coses i a les feines; alguns són necessaris, d'altres no; si no, ja em direu si no estaria bé posar fi al desgavell de la RENFE, o al no començament del corredor mediterrani (tinc un cosí a València que se'n fa creus que per anar a Barcelona en tren (o en cotxe) hagi de tardar més de tres hores i, en canvi,  anar a Madrid, és d'una rapidesa esfereïdora). 

I així tot, podríem dir que hi ha coses que es comencen quaranta vegades perquè no s'acaben mai i quan es continuen ja estan obsoletes. Jo crec que quan tinguem al dia els serveis públics, cadascú tindrà ja un jet privat.  

Doncs, s'acaben les vacances; no s'acaba l'estiu, ni la calor que tan aixafa i et fa mandrejar. I no parlaré de la calor d'aquest any, que ja és un tema molt suat.

Només que he pensat que demà és 31 d'agost, Sant Ramon Nonat.  Estava emparentat amb la família noble dels Cardona, i fou el senyor de Cardona qui, amb la seva espasa o daga feu néixer el nadó. A la casa on va néixer s'aixecà la capella Sant Ramon de Portell, i a la llinda es pot llegir: "Ací es nat Sant Ramon Nonat". 

Avui han fet festa d'ovelles a Castellar d'en Hug, amb el concurs internacional de gossos d'atura i ramats. S'ha fet ja el de Llavorsí i falta el de Ribes de Fresser. Es podria dir que es de les darreres festes que es fan a l'estiu, a excepció de Sant Gil, quan fan una demostració de gossos d'atura, i la Mare de Déu de Núria del 8 de setembre. També s'acaben gairebé les festes majors dels pobles a l'agost. Poques en queden pels mesos d'hivern, fora de les festes més tradicionals de tardor, hivern i primavera.

És un país de festes, Catalunya. I està bé que així sigui, que això fa "poble", fa "pinya", fa comunitat i et sents lligat allà on vas néixer o on vius. Ajuda a crear identitat.

I parlant d'identitat, ja tenim les disquisicions de cada any per l'11 de setembre o Diada Nacional de Catalunya: hi anirem, no hi anirem?, és festa?, és reivindicació?, cal ser-hi encara? Jo tinc la meva opinió, però cadascú hi digui la seva, amb criteri, ben pensada i raonada. No s'hi val a tirar-s'ho a l'esquena!

Els infants començaran l'escola amb dificultats, indecisions, poca planificació, poc criteri, pocs suports de qui ens governa i poca comprensió de la "gent del carrer". L'educació hauria de ser un fet prioritari a qualsevol país, hauria d'estar valorada al màxim, l'educació en si i els seus protagonistes, començant pels mateixos infants i pel professorat. Qui marca les directrius hauria de tenir molt clars els objectius, hauria de ser gent entesa en la matèria, pedagogs, psicòlegs, orientadors..., haurien de saber motivar i fer participar pares i comunitat educativa i ho haurien de saber transmetre. Però, jo he vist gent política al capdavant de la conselleria que amb molt bona voluntat s'ha passejat pels passadissos de les escoles. Llàstima que calgui quelcom més que bona voluntat: cal saber escoltar, cal parlar amb tothom, cal fer cas a qui en pot saber una miqueta més, cal... Vaja, ja m'està sortint la vena de la "deformació professional" i ja no són hores d'assessorar ningú.

Doncs sí, encara fa calor! I llàstima també que només pensem en l'escola i en els estudiants en determinats moments del curs, sempre amb queixes: les proves PISA, els pocs recursos pels alumnes amb necessitats educatives especials, la burocràcia de les programacions, la manca d'assignatures tan importants com les arts gràfiques o la filosofia i no parlem de la música en aquest país... I de la llengua! Ah!, això de la llengua o idioma el 2026 ens retorna tres segles enrere gairebé. Jo puc escriure en català perquè el vaig començar a aprendre per voluntat pròpia, jo i la meva família, a finals dels anys seixanta, que l'escola, en aquells temps era castellana "por imposición divina" i "una, grande y libre" per a segons qui. Com pot ser que el 2026 encara ens estiguem preguntant si fem un % determinat de la llengua catalana a Catalunya? Oh!, i s'ho pregunten molts dels que governen, és un dir, per aconseguir (aconseguir?) la independència. Flipant!

Ja veieu com la calor passa factura i et deixa el cap enterbolit, amb un "deixar anar el que tens a dintre el pap" o dit d'una altra manera, buidar el sac, treure la verinada, rebentar el bot, abocar-ho tot, donar gust a la boca, no deixar-ne ni una al païdor (encara en queden, per això), buidar es gavatx (a Mallorca, que últimament em sento molt mallorquina)

Doncs, com dèiem: som a finals d'agost i fa calor! 

L'eclipsi de sol 2026

Molt s'ha escrit ja sobre els eclipsis i, en concret, sobre aquest eclipsi de sol a Catalunya. No seré pas jo qui n'escrigui res a nivell científic, astronòmic, fotogràfic o periodístic. En aquest món on surt per cada succés una munió d'especialistes i entesos en totes les matèries, mantenir-te profà i callat és el millor.

Jo també el vaig "anar a veure l'eclipsi",  perquè soc una mica (o molt) curiosa de mena, perquè sempre m'ha agradat mirar el cel i veure els estels i endevinar-ne els noms i les constel·lacions. Als campaments, als càmpings, a Sant Jaume de Frontanyà, a Timoneda o a cal Julià, estirada al terra al costat de la tenda "canadenca", sortint a les escales de l'església o al pedrís de cal Julià, mirava el cel amb lluna plena i amb lluna nova i em posava a cantar cançons de muntanya. La lluna i jo sempre ens hem fet l'ullet; fins i tot ara des de la terrassa de casa. 

M'agrada aquella llum de tarda que ho fa tot ataronjat, quan la tarda ja és en calma i el dia es va apagant a poc a poc. El cel queda vermell o rosat o color taronja de diferents tonalitats, s'alça una mica d'aire quan el sol es pon i tot descansa. És com un repòs del dia atrafegat, de la llum massa groga, pàl·lida i molt clara que treu les ombres i et fa fer ganyotes i  tancar els ulls al resplendor que ocupa tot l'espai. 

M'agrada l'hora del repòs i contemplar com el sol va a la posta i les muntanyes queden retallades amb el crepuscle i tot té un aire d'ombres i contrallums.

El 12 d'agost, el sol i la lluna ens van regalar un bon espectacle. Quasi no hi ha paraules; era com si hagués d'arribar un misteri, callat, simple i senzill, sense estridències. El cercle lunar va anar ocupant el lloc del sol com si s'abracessin, com si es saludessin de cara: "ara passo" li deia la lluna al sol.

 I ell li contestava:

—Benvinguda reina de la nit, una abraçada; no pateixis, no et cremaré.

 —Company del cel, ens tornarem a veure les cares. 

—Has vist quanta gent ens mira des d'aquell planeta blau?

—Són els humans, que encara no han après que les coses són senzilles i planeres. Ens miren sense entendre gaire, com si tot en la natura fos un espectacle que passa rabent dins les pantalles.

Jo també he anat a veure l'eclipsi, a Siurana, amb el Montsant al davant. I també l'he congelat en una pantalla. I he viscut aquest moment d'uns quants segons amb emoció continguda. I he pensat que tot passa.

M'he passejat per El Cogul, amb les dones i els homes prehistòrics que pintaven a les roques manifestacions de la seva vida quotidiana, també com un misteri que tenien a la mà sense explicar-se'l. Un conjunt de figures que anys enrere estaven mig abandonades i que ara gaudeixen d'una tanca i d'un museu tridimensional.

He viscut la vida dels monjos cistercencs a Escaladei, l'Escala de Déu, i els he vist pregar i marxar quan tot es va cremar i es va abandonar. El monestir en runes que ara també pots veure en tres dimensions amb unes ulleres posades i els objectes retornant a una vida artificial.

Tot canvia. I ens posem unes ulleres per veure la vida passada i el cel en flames i la lluna que saluda al sol quan passa. I no li fem cap cas els altres dies de l'any, malgrat ens fa suar i ens acarona i ens dona vida i ens fa empipar quan brilla massa.

Ha estat una bona vivència i per un dia hem pogut contemplar amb ulls més amorosits el seu traginar per la volta celestial. No sé què en pensaríem si es donés cada dia o més sovint; estic gairebé segura que no en faríem cas. Volem sempre "experiències" noves per guardar-les congelades i ensenyar-les als altres com un trofeu de caça, com els homes i les dones del Cogul o els monjos del Cister passejant pels claustres.

I malgrat tot, jo també he anat a fotografiar l'eclipsi.