dimecres, 14 d’abril de 2021

II República (1931-2021)

90 anys de la Proclamació de la II República (1931-2021)

Avui, amb la Coral Poble que Canta hem reiniciat la nostra col·laboració i participació en els actes de la commemoració de la II República i, en general, la nostra col·laboració en el procés d'independència del nostre país, després dels mesos que hem estat silenciats per força. Tots els que hi hem pogut ser estàvem cofois i il·lusionats per reprendre les nostres activitats en una certa "normalitat". Malgrat el dia rúfol i fred que ha fet, sobretot al matí, el nostre director i ànima de la cora, en Jordi Llobet, ens ha dirigit amb entusiasme. Hem estat convocats per la Comissió de la Dignitat, artífex, des de fa anys, de l'acte davant el monument commemoratiu de la Proclamació de la República Catalana per Francesc Macià el 1931 i retransmès en aquella data per Ràdio Barcelona que ocupava aquest espai del Tibidabo.

Hi ha hagut parlaments, és clar.  El d'en Cruanyes, reivindicant el que fou confiscat pel cop d'Estat contra la República el 1936 i que encara està a l'Arxiu de Salamanca, aviat farà 90 anys. Papers que foren confiscats per dret de conquista i que estan pendents de retornar des del retorn de la celebrada democràcia en boca de tothom, i del retorn de la Generalitat el 1977, aprovat per les Corts Españolas. De fet, tant li fa que hagi estat aprovat; sabem que als espanyols els costa fer cas de la justícia i les aprovacions!

I mentre cantava el "Glòria catalans cantem...· de Ventura i Gassol, i mentre sentia els parlaments d'en Macià (fet per un actor), el d'en Cruanyes, que es mereix tota la dignitat que ell defensa i el de la presidenta del Parlament, he anat pensant i donant voltes al com ens trobem avui. I m'he dit a mi mateixa que no m'estranya la tardança ni m'estranya els anys que han passat de les reivindicacions catalanes, ni els segles demanant la independència de Catalunya.

Escoltes gent com en Cruanyes any rere any amb el mateix discurs, any rere any amb la mateixa batalla per guanyar una engruna de dignitat i... res no canvia. Escoltes els i les polítiques i ho entens. la presidenta no ha fet un mal discurs; ens ha evidenciat que sap història, que s'ha llegit el parlament d'en Macià, que té fe i esperança que transmet amb el seu somriure; inclús ha evidenciat, reafirmant amb el cap mentre escoltava en Cruanyes, que podria ser una qualsevol de nosaltres. Però, ai las! No està, ara, en el nostre bàndol. Està en el poder, és a dir, està al Parlament, és a dir, al govern d'alguna manera; depèn d'ella, no només d'ella, és clar, el fet de tirar endavant amb les polítiques i els objectius que ens hem de procurar com a societat que vol arribar a ser sobirana. És un discurs que hauria pogut fer qualsevol persona amb una mica de coneixement, ben fet, ben estructurat. Però, la meva opinió és, almenys jo, no demano dels polítics això. Demano decisió, demano coratge,

Jo soc un càrrec important d'un govern que ha estat anys al capdavant i, sento dir que fa quaranta anys que estem esperant el retorn de la dignitat d'un país, i em cau la cara de vergonya encara que no hagi sigut nomenada fins fa unes poques setmanes. I no ho dic per ella personalment. Ho dic pel que representa, per qui representa, sigui de dretes o d'esquerres.

He tornat a celebrar la II República. Fa uns quants que anys celebro la II República. No crec que pugui celebrar mai la III República. I m'hauria agradat, i tant! Penso en la gent que ja no la podrà viure. I no pas perquè no s'hagi fet el possible. Veig que davant l'adversitat sempre anem junts, sempre ens posem d'acord "per anar en contra de..."; ens agrada planya'ns. Trèiem el millor de nosaltres mateixos en les lluites contra la insolidaritat, contra, contra, contra... Ai, però, si hem d'anar units per guanyar alguna cosa. No en sabem de guanyar, no en sabem d'aprofitar els avantatges que ens poden donar uns resultats de referèndums o d'eleccions. No trobem pas l'objectiu, ni el desllorigador d'una situació. 

En sabem de fer simulacres! I en som un munt d'originals! Fem vies, fem cadenes, posem llaços. I forrem balcons. Traiem senyeres l'11 de setembre de cada any i cridem una mica mentre anem pel mateix carrer, airegem pancartes i..., l'any vinent hi tornem. Però podem deixar caure un president de la Generalitat si no és dels nostres; podem guanyar el 52% en unes eleccions i no saber què fer-ne; defensar una taula que no s'ha trobat mai per treballar o reclamar als altres allò que ens han fet ells abans; com criatures: tu em vas fer allò, doncs ara jo et faig això. I qui dia passa any empeny. Fins a l'extenuació. Per això deia jo més amunt que entenc el pas dels tres-cents anys i els quaranta i entendré el noranta d'aquí en endavant.

Mentrestant, la gent surt al carrer, canta, crida i s'il·lusiona.

No tot és culpa dels polítics, però. També és culpa de tots nosaltres, que sembla que sempre esperem algú que ens digui què hem de fer. Tots molt assemblearis —això és el que es portava a la meva època de jove— però, tanmateix, necessitem un "leader", algú que s'arremangui i ens ho faci, algú que dirigeixi, algú que condueixi el ramat. 

Un país amb una xarxa d'associacions tan gran, amb entitats i institucions de tots nivells i àmbits i esperem dels polítics per a tot. No ho entenc i em sap greu. Potser estic equivocada, segur. Potser no arribo a entendre i analitzar adequadament les coses, de segur! Ja sé que tot és molt complicat, que res és fàcil, però, de veritat creieu que amb tanta gent no podem avançar una mica més i esperem que "ells" diguin què, com i quan podem avançar? De veritat, m'agradaria que alguna persona em fes veure que vaig errada.

Mentrestant, l'any vinent celebraré els noranta un any i espero celebrar els cent! Amb tots vosaltres! Cantant si encara tinc un fil de veu; o oferint la meva presència allà on es necessiti i sàpiga fer.

divendres, 9 d’abril de 2021

Ruta dels arbres de Vallcàrquera

Una ruta agradable en aquest temps. Podeu fer-la al vostre gust. Si mireu al wikiloc, hi ha diferents possibilitats de rutes o itineraris, des dels més agosarats als més fàcils, però tots són plaents i amb coses per observar i aprendre. El que hem seguit avui, comença al Figueró, al final del poble tot anant direcció a Aiguafreda. Si hi aneu amb la RENFE, heu de preveure les parades que fa el tren durant el trajecte; ho dic, més que res, per si teniu una hora prevista d'inici de l'itinerari, perquè, si no, una matinal es podria convertir en una sortida de tot el dia!
La ruta que hem fet segueix un primer tram la Ruta dels arbres de Vallcàrquera o de la riera de Vallcàrquera. Una ruta que serveix tant pels excursionistes com, segur, pels escolars o famílies que vulguin fer l'itinerari. Al llarg de la ruta hi ha uns arbres majestuosos degudament indicats: el pi, el castanyer, el freixe de fulla petita, així com el galzeran i el boix o l'heura i l'arítjol, herba fetgera... Tot seguint el rierol de la riera, ombrívol i gemat en aquesta època de primavera que, gràcies al temps meteorològic, fa més verdes les tonalitats del verd, una mica més lliscadisses les pedres i troncs mullats i una mica més agradable el passeig.
Al llarg de l'itinerari podem trobar també diferents fonts: la font de la Noguera, la font del Molí o la Font del Castanyer; algunes amb un toll d'aigua brollant, d'altres de seques. No us conformeu, però, amb tan sols l'itinerari de la riera. Arribeu-vos una mica més amunt. Quan deixeu el corriol, sortireu en una pista que heu de seguir de pujada, a bon pas, fins que trobareu un gros forat a terra: és una de les boques d'entrada a la mina del Socau. Segons Anna Gómez, es tracta d’unes “(…) mines de mineral de ferro o de magnetita que estigueren en funcionament entre els anys 1880 i 1895. Per extreure el mineral es va fer un camí de vagonetes que anava des de Vallcàrquera fins l’antic camí ral del Congost, al darrere de la Torre de Can Parera”. Després de 17 metres amb uns trenta centímetres d’aigua, la galeria continua cap a l’interior durant 14 metres més. 
Si teniu la sort que hem tingut nosaltres, us trobareu amb una noia acompanyada amb un gos  de pastura que us explicarà alguna cosa de la mina de ferro, explotada en  temps i anys antics, amb una mica de geologia gràcies a la seva parella geòleg. Tot i les seves indicacions precises no hem pogut trobar altres boques d'entrada a la mina. Mentrestant, el seu gos, anava i venia amb el tronc que li tiràvem i ens portava a frec de mà, obedient i disciplinat i gaudint gairebé més que nosaltres amb tanta gent que li feia cas. A l'altre vessant de riera anem descobrint, entre arbres i heures, masies senyorials i ben arreglades que encara fumegen i ens transporten amb les olors a moments viscuts de la nostra joventut i infantesa.

Tornats enrere i arribant al punt del final del corriol, seguiu la pista a mà dreta que us porta, després de pujar unes escales mig colgades per l'herba, fins la Rectoria de Vallcàrquera, ara transformada en Escola de Natura per als infants i joves de la zona.

Des d'aquí, podeu seguir la pista de baixada cap al Figaró. De totes maneres, com que jo portava un grup il·lusionat, creient i obedient per la sortida i em van dir que, com a voluntària que els feia de guia, podia decidir en un moment donat, m'he atrevit a fer una mica més de volta i els he fet pujar per una pista fins a la Collada de Seguer, a mig camí del Tagamanent. Dalt, s'obre un espai ampli i gens enclotat, amb vista als Cingles de Bertí i la Serralada del Montseny. Tota arbreda, tot bosc. La vegetació canvia a terreny de més secà: romaní, argelaga i farigola ben florida; alzines i pins. Sol i escalfor.

Arribem en una pista de pujada constant fins la Collada de Seguer. A la nostra dreta el Turó de Seguer; al nostre davant un encreuament de camins: cap a la dreta pujaríem al Tagamanent; a l'esquerre, davallem cap al Figaró passant per Castellsaguer. Una magnífica masia, tota ella vallada, amb horts i prats i unes vistes dels cingles que destaquen en el cel blau i net d'avui. De la masia de Castellseguer una companya del mateix cognom se'n fa propietària; els altres, esparem haver pogut fer sort i, gràcies a la coneixença, visitar-la de tant en tant quan s'hi instal·li alguns dies tan clars i tranquils com el d'avui. Les mates de romaní i farigola fan el camí planer i ens conviden a agafar-ne una mica per a fer-ne sopes o ungüents medicinals.

Uns quants revolts de baixada pronunciada ens indiquen que estem canviant de paisatge altre cop per arribar a una zona més humida. 

Quasi a peu de carretera, cal seguir la pista paral·lela a la via ràpida i estar al cas, en un moment determinat, d'agafar una petita drecera entre rocs que baixa fins el torrent que dóna al punt que hem iniciat la ruta i a la Font de la Noguera.

Si decidiu quedar-vos a dinar i sou colla, us recomanem que travesseu tot el llarg del poble en direcció a La Garriga, passeu per dessota del pont del tren i aneu cap a les piscines municipals on trobareu el restaurant la Cuspineda on us serviran un bon dinar,

Una sortida matinal que es pot fer amb diferents nivells de caminaires i de rutes. Molta sort!

diumenge, 4 d’abril de 2021

Pasqua

 Llum nova de primavera,

la mona a la nevera:

xocolata de primera

que et regala el padrí.

 

La Pasqua és aquí

entre palmes i oliveres

sota una lluna plena

que ens captiva qualsevol nit.

 

Les ventades de març

amb tardes de sol directe,

els camps ja florits

i els perills de les glaçades.

 

Els dies indecisos

entre el cru hivern,

els ruixats impertinents

i hores de calorada.

 

La farigola i el romaní

ens regalen malves al florir.

I el sol, a diari,

torna a sortir. 

                Isabel Barriel

Avui he menjat la mona, com tants d'altres anys. Ara ja sóc jo qui la vaig a buscar a la pastisseria, com tants d'altres anys: allà on em trobi. A Gósol alguns anys, o a Solsona o a Badalona com aquests darrers i com avui. De fet, els padrins, poques mones em van portar: el padrí, el meu avi, va morir quan jo encara no havia fet l'any. La padrina, l'àvia, quan jo en tenia tres d'anys. Des que es va morir el meu pare, aviat en farà 63, ell em portava la mona. Anàvem a una pastisseria de Sant Adrià, a la carretera, a buscar-la. Agafàvem l'autobús que jo em marejava i la parada estava quasi al davant. I recordo que jo deia a la pastissera: "vinc a buscar la mona del papa". I tenia mona, jo! De fet, també en tenia el meu germà que, tot i tenir padrins (el padrí encara és viu), també lii portava el papa; mai van ser els seus padrins qui li van portar la mona (el tiet i l'altra àvia).

La setmana començava amb el dia de rams: la palma i el palmó de Can Vilalta, a la carretera. Un palmó, el d'en Jaume, que arribava a casa ben escabellat i guardàvem al rebost fins el dia de rams, quan estrenàvem el vestit de primavera i les sabates de xarol. Una palma petita o un ram de romaní o de llaurer que portàvem quan érem fora, a Sant Jaume o a Timoneda o a Sorribes. I una mona que compartíem amb els veïns i mossèn Ramon a Sorribes La Vansa.

Una lluna plena de setmana santa que sempre em recorda Cal Julià, quan sortia la lluna i envaïa el paisatge fent de dia el que hauria estat negra nit. I els estels. Al vespre, en anar a tancar la porta, m'asseia al banc de pedra i cantava amb la Bruna i el Petit i la Perla que em feien companyia els darrers anys. I no es queixaven! "L'estel és el meu company, quan la nit és ben serena..."

I les glaçades del camp de Timoneda, quan passàvem la setmana allà. Poques setmanes santes he passat a Badalona: algunes de viatge, algunes a Timoneda veient la farigola florir i algunes a Cal Julià, amb l'argelaga i les caramelles que cantaven les meves nebodes de petites.

Els ruixats de la setmana de vacances entre el segon i el tercer trimestre. Aquells ruixats que sentíem amb la llar de foc encesa encara, o amb les caminades ràpides perquè no t'atrapés la pluja. Pujant turons amb els gossos al costat: el Roc i la Bruixa i la Dharma. Flaire d'herba mullada i gotes relliscant per les fulles. Dies ennuvolats i dies de sol; i uns paisatges estimats.

Tot és bo de recordar ara que soc a casa. Un món que per força s'ha acabat. Però, sempre em quedarà la mona; un tros de pastís i un "plumero", amb alguna cosa de xocolata que menjo gustosament amb uns Aromes de Montserrat!

dissabte, 3 d’abril de 2021

Lilà (Syringa vulgaris)

Lilà

Quan jo era petit
vaig plantar un lilà
—per mi josepet—
a l’ombriu trosset
de sota el castell.
L’esqueix me’l van dar
les de cal Tinets
de la carretera,
on “xi-iit” xisclava
el pardal tordà.

I ha crescut, valent,
i floreix, floreix
cada mes d’abril
i escampa el perfum
que jo estimo més:
perfum d’infantesa,
flaire del bon temps.
—Lilàs, josepets,
que l’abril us porta
o l’abril porteu,
benvinguts sigueu!

 
Pro el tros han malmès,
i els lilàs, ai las!
Que, maldestra gent,
amb màquines grosses,
al tronat castell
ha ficat el nas.
              (Celdoni Fonoll)

divendres, 2 d’abril de 2021

Congost de Mu

El darrer dels dies per estar i conèixer aquesta part del país el dedico al Congost de Mu abans de baixar cap a casa.

Des de les Avellanes vaig cap a Vilanova de la Sal i, abans d'arribar-hi, una carretera poc transitada em porta cap a Gerb i Sant Llorenç de Montgai, des d'on m'afegeixo a la carretera que ve de Balaguer per anar cap a Camarasa. Un cop passat el poble de Camarasa, es deixa el cotxe en un pàrquing a peu de carretera abans de traspassar el Pont del Pastor. Es continua un tros de camí asfaltat que duu a la Presa i Central de Camarasa, en l'aiguabarreig del Segre, amb el riu davallant amb força energia. Una passarel·la metàl·lica ajuda a agafar desnivell. Al final de la passarel·la un pont penjat sobre el riu ens traspassa al vessant esquerre del riu des d'on un camí en ziga-zagues ens enfila per sobre del congost fins a arribar a la intersecció de camins: a l'esquerra aniríem al mirador de Peralta, a la dreta anem seguint el curs del congost. Les parets dels dos vessants, altes i el riu al dessota sembla plàcid, no et creuries pas l'empenta que té a la presa veient-lo només des d'aquí. 

Tot el camí florit, que la coloració que dóna al paisatge és una meravella pels ulls: el blanc del marfull, el groc de l'argelaga, el bau pàl·lid del romaní i el blavós pujat de la foixarda es barregen amb el verd del boix i d'algunes mates de cirerer d'arboç. Poca ombra, però. Un cop arribats al cartell que ens assenyala la direcció d'Alòs de Balaguer, el camí va carenejant amb alguna pujada i baixada suau, entre pedres i arrels fins que aviat va descendint a poc a poc.

El dia magnífic, d'un blau serè i el sol que va agafant a la cara i als braços. Sort que ja ens hem posat la samarreta de màniga curta! Aquí sí que vaig trobant gent de cara. Aquest espai, tot i no haver-hi una gentada, està molt més transitat que els camins que he fet aquests darrers dies. Alguns amb moltes precaucions, d'altres més naturals, però tots, crec jo, esportistes o amants de la natura.

El camí arriba a peu d'aigua on dos ànecs es refresquen i el cel s'hi emmiralla; les parets de roca de la banda dreta hi deixen el seu rastre, reflectides en el lleu moviment que fan la parella d'ànecs. Cal anar-se parant i contemplant el paisatge per davant i per darrere, aspirar l'aroma del romaní i viure feliç aquests moments, assaborir-ho sense presses, copsar la bellesa amb la màquina, però també, i sobretot, amb els ulls i amb tot el cos.

Un parell de passarel·les més i arribem a una pista transitable per cotxes, ja a tocar d'aigua i a una esplanada on els que venen des d'Alòs poden començar a fer el congost. Encara vaig una mica més enllà seguint el curs del riu fins a la Font de l'Espadella, on unes taules i bancs de pedra conviden a fer un mos. Des d'aquí s'albiren les runes del castell d'Alòs de Balaguer. La font raja a tocar de roca i la seva humitat omple de verdet la paret. És el final de l'itinerari que m'he marcat avui. 

Cal retornar pel mateix camí, saludant a la gent que va i ve i veient el paisatge des d'una altra òptica i una altra hora del dia. Penso que és una bona època per venir-hi; no sé jo si més endavant, a partir del maig, ho trobaria tot com ara: el florit del camí i la temperatura que es nota que va pujant a mesura que s'acosta el migdia. No torno a trobar ombra fins que no torno a travessar el riu pel pont penjant.

Amb el cotxe m'arribo al poble de Camarasa per dinar al restaurant Can Pere, bon menjar, casolà i amb un servei amable i acollidor.

I des de Camarasa cap a casa.

dijous, 1 d’abril de 2021

Els Picons

Un dels 100 cims que figuren al llistat de reptes de la FEEC és el dels Picons (951m) a la comarca de La Noguera, prop d'Os de Balaguer. Un cim menor, pensaríeu alguns, però amb atractius naturals que fan agradable la pujada.
Des d'Os de Balaguer podem fer una aproximació en cotxe per una pista en bon estat i apte per vehicles que remunta el barranc de Vila-Seca; uns 9 km fins a l'ermita de Sant Salvador. Un lloc solitari que domina la plana, envoltada d'alzines carrasca, de capçada densa de fulles petites i d'un aglà dolç i comestible que fa les delícies dels porcs senglars i dels porcs en general. L'ermita és un lloc agradable i ombrejat on podem deixar el cotxe. De davant mateix surt un corriol que s'enfila muntanya amunt entre garrics, romaní i argelaga, prenent alçaria per dominar el paisatge. Avui, la mica de vent fresc hi ajuda. Al cap d'una estona arribem al coll i a la pista que ve de Tartareu. Al mig del coll, la cabana del Guitllo o So Guillo com figura a la paret de la cabana derruïda; queda una mica dreta la façana principal. El lloc és del tot agradable per descansar una mica i fer un mos si en teniu ganes.

Al cap d'uns metres passada la cabana, un cartell a la dreta indica el caminet cap al cim que ja es veu al fons, amb la seva forma característica. Al començament se segueix bé, però després és una mica perdedor: hem de tenir en compte que cal travessar un camp llaurat i cal anar pel marge. La sort és que el cim el veiem tota l'estona i només cal dirigir-se sempre endavant. Un cop rodejat el camp, segueix el camí, en compte de no perdre'l, ja que es perd entre el rocam. Unes fites ens ajudaran a seguir-lo sense desviar-nos gaire i no anar directes al barranc. Trobem al nostre pas les restes del vilatge de Montessor i el seu castell, sembla que d'origen àrab del qual en queda tan sols una paret mig amagada i confusa entre les roques. Pugem quasi en escaleta. Per arribar al cim hem de fer-ho a través d'una estreta escletxa de la roca. Tan estreta que no s'hi pot passar amb la motxilla a l'esquena, ni encarant el forat de cara. Cal haver perdut uns quants kilos i provar-ho de perfil, però llavors, els que som curts de talla, tenim la dificultat de fer els passos amb un aixecament de cames prou necessari per enfilar-nos per la roca. Són uns 4 o 5 metres que falten fins al cim, els que ens podem ajudar amb una corda. Així i tot, haig de desistir: o m'encallo o no puc fer la passa! O sigui que decideixo que ja he arribat! Des d'aquí hi ha una bona panoràmica del pantà de Santa Anna, una llenca d'aigua en aquest terreny sec.

Cal tornar enrere i desfer un tros de camí, però decantar-se cap a la dreta seguint el que sembla un corriol una mica més fressat, però perdedor; tornar a travessar el camp i el camí està una mica més marcat. El seguim fins a retrobar la pista que havíem deixat tot sortint una mica més avall. Durant tot el caminet tenim a la nostra dreta unes magnífiques vistes del pantà.

Ara ja només ens queda seguir la pista cap avall per tornar a l'ermita. Passem el mas Garreta envoltat de romaní florit, molt florit, tan florit que fa un goig i dona un color blavós i blanc a tot el paisatge. Passat el mas trobem un bon exemplar d'alzina, monumental, amb una gran capçada i sota la Font de l'Horta brollant amb força i deixant un petit "pantà" ple de plantes aqüíferes.

Molt poca gent pels voltants, és a dir, ningú, si no fos per una bicicleta que derrapa darrere nostre i ens dona una mica d'espant amb el soroll ja desconegut de la civilització.

Arribem a l'ermita de Sant Salvador per dinar sota les alzines en un moment de pau i relaxament. Des d'aquí provo de seguir una pista que em portaria cap als peus del pantà de Santa Anna, però els baixos del meu cotxe no estan fets per això i giro cua no sense, abans, parar-me al mig del camí i fer un bon ram de romaní per portar a casa.

Quan arribo a Les Avellanes, aprofitant que encara hi ha calor, me'n vaig a Vilanova de la Sal i pujo fins a l'ermita de Bellpuig Bell, o de Sant Cap, primer lloc de fundació del monestir. Una ermita excavada a la roca dominant la vall. També es pot arribar fins a l'ermita de Sant Miquel de Privà en runes, dalt del turó per sobre de Sant Cap; una llàstima que es deixi perdre!
I si encara us queden ganes de voltar una mica més, us podeu arribar fins al pantà de Canelles, ara reconvertit en una zona d'esbarjo per anar amb caiac, piragua, volta en vaixell i unes quantes coses més d'aigua dolça. El Montsec de capçalera, l'aigua blavosa i els troncs i arbres secs que emergeixen de la riba del pantà li confereixen un cert encant, segur que molt més apreciat els mesos d'estiu, quan, m'imagino, que deu estar a vessar de gent i de cotxes en el pàrquing que hi ha abans d'arribar-hi. Us hi podeu acostar des de Corçà, prop d'Àger, en una carretera com les d'abans, plena de sots i vigilant que no us vingui una furgoneta de cara. El lloc aquests dies que encara no són el ple de la setmana santa, és una mica tranquil, però ja ple de cotxes aparcats. No sé, però on s'ha ficat la gent!