Dia de Reis.
Assolellat dia Reis per a que la canalla satisfeta amb els regals pugui dedicar-se, avui, també demà, als jocs i les joguines.
I com un infant, em faig un present: una caminada pels voltants de Les Torres de Fals que acabarà amb una visita al seu, ja per quaranta un anys, Pessebre Vivent. Tot un itinerari i un pessebre realment recomanables.
Ben d'hora, es travessa la boira que ocupa la plana manresana fins a la sortida al poble de Fals.
El camí s'inicia per darrere del Restaurant El Molí de Boixeda, en el creuament de la carretera que va de Fals cap al trencant de Sant Joan de Vilatorrada i Calaf.
Aviat s'endinsa per un bosc humit, a l'obaga de la riera de Rajadell, en una pista a voltes gelada, a voltes fangosa. Marfull, galzeran, pins, molsa i líquens, fan preveure que aquest pot ser un país de bolets en temporades bones. El terreny sempre costa amunt, suau.
Aviat una s'adona que no està sola del tot. Algun tret per darrere, algun jeep aparcat a la vora fan témer per algun animaló que s'ho deu passar malament. En algun moment, uns somics, com uns plors curts, que es van perdent a la llunyania, un bategar d'ales per sobre les copes del pins, uns gossos que travessen el camí amb una antena al collar. Mig camuflats, els homes asseguts, escopeta entre les cames amb el canó enfocant el cel, tranquils i quiets: els gossos fan la feina!
—Vaig bé per anar a l'Alzina de Querol?
—Bé prou! Pista enllà, travessa un camp i ja hi sou
—No n'ha passat cap de senglar?—pregunto jo d'una manera sorneguera.
—Encara no.
—No em disparareu cap tret si em veieu bellugar?
—Ca! Ara aviso pel mòbil que hi ha algú passejant. Podeu anar tranquil·la.
I segueixo amunt, mirant a marge i marge. A l'altra costat de riera algun nucli de cases; als encreuaments senyals de camí que no queden prou clars.
Al cap de pocs metres, un camuflat d'exercit ja estava avisat.
—Crec que estic en un lloc perillós— dic sense fiar-me'n gaire.
—Oh, no! No pateixi, la porto descarregada— em diu ensenyant-me el que deu ser la càrrega mortal.
—Ah! —me'l miro de reüll— i en sou més?
—Un parell de cotxes més, però aviat marxarem.
—Això que porten els gossos al collar..?
—Una antena satèl·lit per trobar-los.
Ja veus!, penso, ja ni es mouen per anar a cercar els gossos. Els caçadors que recordo de Timoneda feien més quilòmetres anys enrere, no hi havia antenes; fins i tot algun gos els havia guardat jo! Ha, ha, ric jo sola recordant: els posava la ràdio ben forta quan els veia per sota la rectoria i fugien rabent; em devien maleir els ossos, però els senglars van sobreviure!
Al cap d'uns metres més un altre fluorescent de vermell carbassa
—Se'ns han escapat! Ja marxem.
Dalt de la pujada, erro el camí i en lloc d'anar cap al dipòsit d'aigua dels bombers, davallo la pista fins al torrent. A baix, però, l'indicador em senyala un corriol al costat del torrent que em menarà cap a l'alzina de Querol. El lloc. totalment a l'obaga, està gelat i et traspassa la sensació de fred i d'hivern. Per sobre el pont, les cases del Raval de Cal Paisà, prop de Fonollosa, un lloc tranquil amb una dona cuidant l'hort.
Pujo el torrent fins la masia de Cal Querol, gran i senyorívola. Al davant s'alça majestuosa l'Alzina Grossa de Querol, de dimensions colossals. A l'estiu s'hi deu estar a l'ombra.
Dirigint els passos cap al dipòsit d'aigua, se segueix una pista que travessa pel mig els plans de Querol, uns camps verds i ben cuidats, amb algunes barraques de pedra seca. La vista és de tres-cents-seixanta grau: la Serra de Querol i Montserrat a l'horitzó.
La pista segueix, ara sí, amb un sol magnífic i amb un dia molt clar, de regal de Reis.
Abans de fer la baixada es passa per la Tina de Cal Xamal, una construcció de camp de quan el Bages era ple de vinya.
La pista davalla fent revolts sense perdre del tot la vista de Montserrat, el Castellsapera, el Montcau i els Cingles de Bertí, i aviat s'endinsa al bosc on unes quantes pistes a dreta i esquerra fan perdre una mica l'orientació.
Abans de fer gaires marrades, engoleixo un entrepà de pa artesà de fabricació pròpia, una ampolla de mig de cava i un tros de tortell de reis amb la fava.
Al cap d'uns moments de continuar la caminada s'arriba a Santa Maria del Grau, a peu de carretera; una font i un alzinar ens donen la benvinguda i visitem l'església per fora. El lloc, tranquil, amb el sol de tarda que li dona una lluïssor especial, es troba arraconat a la serra de Querol, davant seu la plana i la recta que porta cap a Les Torres de Fals.
Continuem un tros de carretera que aviat deixem per una pista cap a la dreta per passar per davant de La Torre, una casa, ara cooperativa, amb una torre de guaita que servia per avisar als senyors del castell de Fals. Més endavant passem per davant de Can Massana, una fantàstica casa, grandiosa, que sembla deshabitada, però que treu fum per una xemeneia de la part del darrere: el que deu costar mantenir aquests casalots!
Un camí ens porta fins al castell de Fals d'on han sobreviscut dues torres i l'església de Sant Vicenç formant tot plegat, un conjunt monumental de gran interès i on retornaré més tard per visitar el pessebre vivent en la seva quaranta-un-ena edició. Donant la volta a l'església, es baixa directa per un corriol cap al torrent de Fonollosa, embardissat i gelat, que un cop travessat per un petit pont de fusta ens du cap a la carretera i el Restaurant de la Boixeda, inici de l'itinerari.
Una excursió d'allò més satisfactòria.
El pessebre vivent, tota una experiència. Una constància d'anys i anys per part de la gent que fa de pastors i pastores, àngels, romans i poble que espera i venera el Messies. Si no l'heu vist mai, no us el deixeu perdre.
Per acabar, i per gentilesa de la gent del pessebre, una torrada amb oli del bo, un bon tall de fuet, un brou calent i un parell de xarrups del porró amb vi negre o amb mistela.
Un dia digne de Reis!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada