Caminant amb Anna Manso i "Un cor de neu"

Avui, dimarts 23 de setembre, vigília de la Mercè de Barcelona. Un bon dia per caminar acompanyats per un llop! Sí, sí, ja ho heu llegit bé; un llop! Ei, un llop i una gossa!, el senyor Ramon, una escriptora i deu persones que s'hi han atrevit! 

La gossa, una bona gossa que només ha cridat quan ha vist quatre vaques estorades mirant-se-la. El llop, un bon jan que ens ha portat cap a Les Lloberes, en terres de Berguedà, més concretament a Sant Jaume de Frontanyà, allà on es poden trobar rovellons i flors de neu... només si saps els llocs. 

Sempre és bo tornar a Sant Jaume. Sempre hi ha llocs per descobrir, sempre hi estàs relaxat i en pau.

Avui, teníem intenció de pujar fins al Pla de la Lleona (que no és una lloba), i arribar fins a Creu Melosa. Tota una volta per anar a Les Lloberes, però les previsions del temps de pluja per la tarda ens han fet desistir d'entrada. A més, hem pensat que, si hi havia aiguat, el llop el trobaríem al seu cau, al bosc una mica embardissat d'abans d'arribar a Lloberes de Dalt. Així i tot ens hem enfilat cap amunt, al Cingle, ben carregats amb un cistellet per allò d'estar segurs i segures de trobar algun rovelló, ja que n'és un bon país. I, segur que el llop ens orienta!

El camí del cingle, humit i costerut ens fa veure ja uns paisatges de muntanyes, verd i boscos que s'estenen més enllà de la nostra vista: al fons, es dreça, present sempre des de per tot arreu, la serralada de Montserrat que treu el cap entre dos turons. El cel clar, blau i lluent sense cap núvol. Travessem el Pla de les Forques i ja veiem que això dels rovellons o pinetells pot ser complicat: cotxes amunt i avall i parelles amb cistell s'hi passegen. Però, nosaltres no defallirem i anem fins la creu tot mirant a terra.

Sempre m'ha agradat arribar a la Creu del Cingle. Abocar-t'hi per veure Sant Jaume als teus peus, un poble de pessebre, amb la masia de Casablanca al darrere, amb turons i turons que es perden en l'infinit, amb la gespa ben verda i els pins que et serveixen de respatller quan t'hi asseus a llegir. Avui, però, no ens hem assegut; avui hem llegit a peu dret, que ja comencem a tenir una edat per aixecar-nos després.

De seguida ens ha saludat el llop, l'Impossible de nom. "No soc un gos. I ho sabeu" —ens ha dit. No heu embogit, estimats. Sabeu que us entenc i que us acompanyaré durant el camí. La nostra gossa ha remenat la cua. I nosaltres li hem donat la benvinguda. "Apa, doncs endavant! Però vigila de no trepitjar-nos els bolets que trobarem!"

Anem tranquils cap a Can Frontanyà caminant per la pista i pel marge, per allò que els bolets també surten als marges. Quina il·lusió quan en trobem un parell de petits al mig del camí! Al primer crit de "Un! N'he trobat un!", el cistell ve corrent i tots els caps busquen i rebusquen pel mateix lloc per cercar la rovellonera. Però, ai las, hem de seguir caminant, si no no arribarem. Tos fem cas al llop. I al  Ramon, l'amic de la Sara, la protagonista de la novel·la "Un cor de neu" escrita per Anna Manso. La Sara és una escriptora que es retira a un petit poble del Berguedà per estar sola, tot i que, de tant en tant, se'n va a ciutat a alguna presentació de llibres amb la seva editora, té bones relacions amb en Ramon (no sabem si el nostre o un altre) i es retroba amb el seu fill Josep després de molts anys de no parlar-se.

I resulta que el llop també ha conviscut amb ella! El llop en té cura, de l'escriptora i ella el deixa entrar a casa a l'escalfor de la llar de foc. Xerren, que els humans xerrem molt, de vegades potser massa, i ell, pacient, li resol la convivència amb el fill.

Passem Frontanyà i ens endinsem per un camí poc transitat. Aquí trobarem bolets. I sí, en trobem a cada pas! Fins i tot la Lali en veu dos de ben bons. I anem carregant cistell. Això sí, de pinetells i rovellons, que els altres els deixem pels llops, que no els fan mal. La Sara també ha caminat pel bosc amb el nostre llop; tant en temps de primavera com en temps de neu, El llop tresca amb aquell pas que sembla que no li costi res i nosaltres ens anem esgarrinxant una mica i de cop, perdem el camí. Sort en tenim del nostre Ramon que ens porta de nou cap a la pista, perquè en aquests moments, el llop anava ben despistat: això de buscar bolets és entretingut i la fe trontolla. Sort encara que nosaltres no caminem amb neu, ni amb ànsies de veure els fills i anem seguint el pas feixuc però segur del nostre Impossible.

Després d'aquesta marrada, de saltejar troncs secs de per terra, ens espolsem el terra del cul dels pantalons i arribem ben sans i estalvis a Les Lloberes: Lloberes de Dalt i Lloberes de Baix. El Ramon (no el nostre, el de la Sara), decideix aquí que ja en té prou de fer de gínjol, que necessita descansar uns dies de la seva relació, pensar, reflexionar, descobrir si sí o si no,connecta amb la Sara i se n'acomiada fins a una millor situació i més planera per a ell. Refotut Ramon!

L'Impossible ens és fidel, però. I baixem la pista de Les Lloberes encara amb la seva companyia fins a arribar al Santuari de la Mare de Déu dels Oms, amb la casa de colònies al costat. Allà on jo vaig començar la coneixença d'aquest país "berguedenià", que llavors no hi havia llops, hi havia "gamusins" que ens feien anar a pescar al gorg de Terradelles amb una llauna i una llanterna, i de nit!

I, engrescats com estem, volem trobar l'antic camí que portava cap al poble sense fer una marrada de carretera. O sigui que porto la desena de persones cap a Can Terradelles i pregunto al jeep que es para. No sé perquè el llop no m'ho ha dit abans, que potser s'ha atabalat massa amb nosaltres. Però seguim les indicacions del que em sembla que és l'amo de Terradelles (i potser encara alcalde) i pugem fins el collet del turonet entre les flors de la Maria una mica pansides. Des del coll tenim una bona vista de Sant Jaume al fons i un boletaire que ens vol fer la competència, però que el lloguem perquè ens faci la foto oficial, amb la gossa, el llop, el cistell, el Ramon i tota la colla.

I a partir d'aquí demostrem la nostra perícia al llop tot baixant per una roca vermella i llisa, en algun tram humida i relliscosa, fins a anar a petar a Cal Berlinga, totalment arreglada des dels anys que jo no hi passava. Ara és fàcil. Seguim el camí ombrejat que passa per sota de Cal Jan, aquella barraca mig desfeta que ens havia fet il·lusió comprar, però que no va poder ser pels temps que corrien, i pugem els esglaons que ens deixen a peu de la fantàstica església romànica de Sant Jaume, tot sortint al poble passant per darrere cal Marxandó, ja tancat, com ho està també La Fonda i Casablanca, que de tres restaurant i allotjaments que hi havia ja no en queda cap.

Els núvols grisos i negres han anat ocupant tot l'espai del cel. El llop té gana i té una mica de fresca i no s'ho creu que plourà. Ens ha portat a bon port el llop. Però, emotiu i sensible com és ens deixa per tornar a l'ermita dels Oms. Se'n van ell i l'escriptora, caminant i plorant, amb l'angoixa de la pluja que s'acosta. Avancem d'esma, se senten defallir a cada pas, fins que...

Nosaltres agafem els cotxes i anem cap a La Pobla de Lillet (tot i que hem arribat per Borredà), fem benzina i no ens podem para que el xàfec que cau ens espanta el cafè.

 Sort que a Guardiola podem entrar a la llar dels jubilats, on ens sentim com a casa nostra. I podem descansar per marxar a trobar una altra escriptora o escriptor, un altre llop, o, potser, el Comte Arnau!

Per cert, el cistell se'ns ha triplicat!