28 d’abril 2019

Boixac

BOIXAC (Calendula officinalis)


QUADERN D’ESTIU (fragments)
 
 
La mort em put a tija de boixac,
a esgarrinxada i mans verdoses
de collir la infància i la mort,
les coses com l’ordi i el cel.

A tu la mort i a mi la vida
ens put a tija de boixac,
a l’estiu tibant de cel
i a la treva de l’aigua
dels préssecs de secà.

Filtrem l’olor ferotge
dels plecs de l’estiu, de les coses,
passem sedàs i n’omplo farcells
del llençol que t’amortalla,
del llençol que em lligaves
per sota les aixelles
i el tibaves amunt
ensenyant-me a caminar.

Amunt, com qui pesa amb la romana
el primer record de mi,
el del braç de la mort
redreçant-me l’espatlla
com l’aigua fa turgents
les tiges del boixac.

 

 Domèstica Veritat, Joan Duran i Ferrer Lleida: Pagès Editors, 2007

25 d’abril 2019

Una setmana a Extremadura

No entenc encara el perquè es presenta Extremadura com una terra pobre i miserable pels polítics de torn. Jo he vist una terra rica, una gent alegre i contenta del seu país, uns camps ben treballats, unes oliveres que fan goig, uns fruiters curulls de llimones i taronges i una vinya preparada per a fer un bon vi. Podríem dir, que malgrat els polítics, Extremadura viu, amb la seva gent, amb els seus problemes i amb els seus èxits com qualsevol terra que hom s'estima i cuida i es fa seva.
He estat uns dies al Cortijo Xiga, prop de San Jorge de Alor, llogarret que depèn del municipi de Olivenza, emparat per la Sierra de Alor on, en aquest temps, floreixen les Roses de Alexandria (peonia broteri); unes flors magnífiques que tenyeixen de rosa i vermellós el terra verd de la serra.
El Cortijo és un lloc acollidor on es pot fer vida amb els ocells, els gossos, els bens, l'hort i l'extensió d'oliveres. Un camí hi porta des de San Jorge, un camí que fet a peu o en cotxe, és un jardí de colors.
Hem pogut pujar a la Sierra, fins el Mirador, fotografiar les roses, l'estepa blanca i l'estepa negra ("jara" pels extremenys), les alzines en flor, el cap d'ase i l'anagall, la ruda i altres flors. La Cuba i la Gala ens han acompanyat a tota la família de cosines i amics.
Ens retrobat amb les cosines, hem parlat de les respectives famílies i hem estat amb els fills i cunyats. De Sabadell cap a San Jorge i de Barberà del Vallès cap a Olivenza a viure-hi i treballar; de Badalona i Castelldefels de visita. Hem conegut una gent que estima la terra.
També hem fet una mica de turisme. Tot baixant pel territori ibèric hem fet parada a Calatayud, a Sigüenza i a Trujillo, terra de conquistadors.
Val la pena endinsar-se una mica a Portugal, tan proper! 
Monsaraz és un petit poble turístic situat dalt d'un turó antigament emmurallat; recórrer els seus carrerons blancs i pujar a la muralla recorda el poble de Vilafranca del Conflent. Juromenha és més petit encara, però amb una fortalesa que domina tota la plana regada pel riu Guadiana que fa de frontera. Elvas, la ciutat més important de la zona amb un aqüeducte romà impressionant. Tota la zona, inclosa Olivenza, és terra fronterera que, depenent de les guerres, ha format part d'Hispània o de Portugal. Una terra de pas amb la gent oberta a tothom.
Olivenza conserva encara aquest sabor portuguès amb les cases i l'església pintades i enrajolades a l'estil lusità. 
Mérida és un exponent de tot el poder l'imperi romà: l'amfiteatre, les restes arqueològiques, les cases romanes, la necròpolis i el magnífic museu, donen idea de la puixança d'un temps de dominació que ens va deixar la cultura, l'idioma, les lleis i les infraestructures.
Càceres, una ciutat monumental, amb els carrerons plens de palaus, convents i esglésies i una plaça major per seure a la fresca. Diumenge de Pasqua hem estat espectadores de la darrera processó que fan per aquestes terres: la processó de "encuentro" entre la Verge i el seu Fill un cop passada ja la Passió: fe, devoció, música i molta gent.
San Jorge de Alor és un poble petit de cases blanques i xemeneies típiques que celebra la seva festa de Sant Jordi. Aquí hem pogut collir pomelos, taronges i llimones per a fer unes bones melmelades i licors quan arribem a casa.
Tot plegat, una setmana tranquil·la, retrobant la gent i coneixent-ne de nova, fent caminades i rutes enmig d'uns cels que s'allargassen fins l'infinit ocupats per les cigonyes que fan niu als pals de la corrent i als campanars; un horitzó que no s'acaba, un cel que sembla besar la terra, una primavera florida i un ritme de vida que convida a tornar-hi.

12 d’abril 2019

Cultural a l'Urgell

Fa fresca per aquestes terres de l'interior, una fresca seca, un aire que et penetra dins els ossos i et fa eixorivir de la mandra. Unes terres,  una comarca, la de l'Urgell, que, conjuntament amb La Segarra i La Noguera, són poc conegudes per la gent que venim de la gran ciutat i rodalies. Una terra que amaga tresors i sorpreses molt agradables; que té una història que ha ajudat a configurar aquest país nostre. 
Una terra que et fa mirar cap a l'horitzó, allà on els cels s'ajunten amb els camps de cereals. Una terra seca, eixuta, sempre a la recerca d'aigua. Una terra amb homes i dones que han maldat per sobreviure-hi des de fa molts segles, des d'abans de la conquesta dels romans.
Una terra conformada per un poble, els Ilergets, que ja la cultivaven i la defensaven dels atacs enemics.
El poblat ibèric del Molí de l'Espígol n'és un bon exemple. Situat dalt un petit turó, als voltants de Tornabous, els ilergets dominaven tota la plana. La història ens parla d'uns pobladors amb capacitat per al comerç i d'una estructura de poble molt avançada als seus temps. Les seves pedres ens parlen d'una gent que basà la seva economia en l'agricultura i la ramaderia; ens parlen d'uns guerrers que van defensar la ciutat dels romans tot seguint als seus caps, Indibil i Mandoni però que finalment va ser destruïda per Escipió.
Hom es pot passejar pel traçat dels carrers, que comptaven ja amb clavegueram i escales, es pot veure l'estructura de les cases i del palau del cabdill Indibil i es pot seguir la ben reconstruïda muralla que tancava la ciutat de forma ovalada.
Dins habitaven els nobles i els artesans; fora de les muralles els pagesos i el poble baix. No ens és estrany!
Al petit museu es pot trobar alguna peça de ceràmica i uns plafons que ens expliquen la història i hi podem veure un audiovisual que ens acaba de situar del tot.
Els ilergets formen amb els altres pobles ibers —els ilercavons, els cessetans, els laietans, els lacetans, els ausetans, els indigets i els ceretans— el mapa dels habitants autòctons que residien en aquestes terres a l'arribada dels grecs i que ocuparen una part de la península ibèrica que es va estendre per tot el litoral de la mediterrània, configurant una manera de ser i de viure com a avant-passats nostres.
Un cop feta la visita s'ha d'anar a El Tarrós, lloc on va néixer el President Lluís Companys. A part del monument que hi ha a peu de carretera i que tots recordem haver-hi parat algun cop, ara es pot seguir la trajectòria vital i política del president en el Centre d'Interpretació Lluís Companys.
La seva biografia, alguns dels seus discursos més coneguts, el text de Proclamació de la República Catalana, l'exili i l'afusellament. No per conegut menys interessant, sobretot si pensem que la història té tendència a repetir-se i que estem en uns moments en els que hi ha moltes situacions que ens recorden aquest passat. Segurament, serà gràcies a homes i dones com ell que podrem fer realitat el nostre futur. Aprop de Tornabous podem admirar "El Plataner nde Tornabous" un dels arbres catalogats com a Arbres Monumentals de Catalunya, Un tronc magnífic i una capçada ufanosa que s'alça en aquest terreny pla que encara el fa més vistós.
A l'hora de dinar hem felicitat a la nostra vocal amb tota l'alegria que comporta fer anys d'una manera tan saludable. Per molts anys!
I el que dèiem dels pobles poc coneguts: Penelles. A pocs quilòmetres de distància, un poble que ens fa desviar un xic de la carretera a Balaguer.
Un poble que ha sabut trobar una altra manera de fer-se present. Cal passejar-se pels seus carrers: no, no hi ha grans edificis històrics, no hi ha escultures famoses, no hi ha personatges interessants, però sí que hi ha la idea i el treball de tot el poble en els murals pintats a les parets de les cases.
Unes pintures que no tenen res a envejar dels grans artistes. Fetes amb delicadesa i amb sentiment, traspuen humanitat i donen color i vida a carrers i places. Admirable!
Com deia al començament, val la pena perdre's de tant en tant per l'interior de Catalunya; no té grans muntanyes tot i que es veu el Pirineu al fons; no té un mar blau tot i que a l'estiu té camps de blat que es perden a l'infinit, fins allà on la vista arriba; no té grans ciutats encara que Lleida hi senyoreja aprop. Té l'esforç de la gent i la capacitat d'il·lusionar-se com els de Penelles tot pintant i donant vida als pobles.

06 d’abril 2019

Primavera (Prímula vera)

PRIMAVERA Cucut, Flor de primavera, Herba de la paràlisi, Herba de sant pau, Matrimonis (Prímula vera)
Peguera Maig 2016

                                 La primavera

Al jardí jo m’entraré
i les floretes colliré.

Si vols veure ocells volar,
vés pel maig a la muntanya
si vols veure ocells volar,
vés pel maig al colomar.

Allí canta el rossinyol
la guatlla i la cadernera.
També hi canta la puput
 en el temps de primavera.

Joan Amades

01 d’abril 2019

Lliri Blau

Ara que encetem la primavera amb la gran explosió de flors, saludem el mes d'abril i ho fem recordant la gran florida dels lliris blaus de Cal Julià que em donaven tanta alegria quan arribava a la casa. No us penseu, en vaig agafar uns quants i me'ls vaig plantar al pati de casa i cada any per aquesta època m'oferixen el blau de vellut que tornen a recordar-me la Vall de Lavansa. De fet, han viatjat una mica aquests lliris; ja venien de Timoneda, l'altra lloc que guardo sempre dins meu.També em van donar la possibilitat de guanyar un primer premi de fotografia al Concurs fotogràfic de Plantes medicinals Vinca pervinca del barri del Clot.

Una flor que em porta molts records i molts somriures.


LLIRI BLAU (Iris germanica)
Fa molts, molts anys, en un país llunyà hi havia un rei que tenia tres fills. El sobirà, que era just i bo, va emmalaltir un dia i els metges i apotecaris no sabien què fer per a curar-lo.
El darrer en ser consultat li va dir al rei quina seria la solució:
—Majestat, només vos podreu curar si algú vos porta per olorar la flor del lliri blau.
Com que per tot el regne no se’n trobava cap, el rei va convocar els seus tres fills i els digué:
—Fills meus, sabeu que a tots tres vos vull per igual, i encara no tinc decidit a qui anomenar per substituir-me. Però ara tindré la solució per a la tria. Aquell de vosaltres que aconseguisca i em duga la flor del lliri blau serà el meu hereu.
Dels tres fills, el major era tan vanitós com destrellatat, el mitjà tan peresós com golafre, i tan sols el tercer era un bon xicot.
Tots tres abandonaren el regne en dies successius, i cadascun, en passar per un racó del camí es van trobar una velleta que els demanà un tros de pa per calmar la fam que la rossegava per dins.
Els dos primers es van negar a compartir-ne ni tan sols un petit mos, però el tercer es va apiadar i li va donar la meitat de la seua coca.
La fada, que això era la velleta, va premiar el bon cor del menut amb la indicació d’on podria trobar la flor del lliri blau.
Quan tornava tot content per poder oferir-la a son pare i curar-lo, els germans el van descobrir i el major, ple de ràbia pel triomf de qui considera amb menys drets per a la successió, el va voler ofegar colgant-lo en la vora arenosa d’un riuet junt a un canyar. I ho va fer malgrat el desgrat del segon, que no volia ser còmplice d’aquella malifeta tot i que, per por al seu germà major va decidir no denunciar-lo.
Aprofitant que el major no mirava, el segon germà va agafar una canya alta i grossa, va perforar els nusos i la va clavar en l’arena perquè el menor poguera respirar.
Amb la flor en el seu poder, el primogènit es va presentar davant son pare i li la va oferir.
Però en el moment en què el pare anava a agafar-la se sentí la veu de la flor que deia:
—No és aquesta la mà de qui ha trobat la flor.
Tan astorat com intrigat, el pare va demanar explicacions alhora que recuperava la salut. I preocupat per l’absència del menut va decidir eixir a cercar-lo, tot portant amb ell la flor del lliriblau.
Mentrestant, un pastor que per allí va passar va trobar la canya clavada en l’arena, va tallar-ne un tros i se’n va fer una flauta.
En passar la comitiva reial pel costat del canyar es va sentir el so de l’instrument. Però en apropar-se el germà major la música es va transformar en una veu que cantava:
Passa, passa, mal germà
Passa, passa i no em nomenes
Que m’has mort en riu d’arenes
Per la flor del lliri blau.
El rei, que ho va sentir, va indicar al segon fill que fera el mateix camí, i ara la flauta cantà de nou, tot i que amb una petita modificació:
Passa, passa, bon germà
Passa, passa i em nomenes
Que no m’has mort en riu d’arenes
Per la flor del lliri blau.
El rei va manar que excavaren aquell lloc i van aconseguir traure, miraculosament viu, el benjamí de la família.
En assabentar-se del que hi havia, el rei va manar desterrar el major, va perdonar el mitjà i va fer hereu el germà menut.

Per la Flor del lliri Blau, Poema simfònic de Joaquin Rodrigo    Llegenda valenciana