Una setmana a Extremadura

No entenc encara el perquè es presenta Extremadura com una terra pobre i miserable pels polítics de torn. Jo he vist una terra rica, una gent alegre i contenta del seu país, uns camps ben treballats, unes oliveres que fan goig, uns fruiters curulls de llimones i taronges i una vinya preparada per a fer un bon vi. Podríem dir, que malgrat els polítics, Extremadura viu, amb la seva gent, amb els seus problemes i amb els seus èxits com qualsevol terra que hom s'estima i cuida i es fa seva.

He estat uns dies al Cortijo Xiga, prop de San Jorge de Alor, llogarret que depèn del municipi de Olivenza, emparat per la Sierra de Alor on, en aquest temps, floreixen les Roses de Alexandria (peonia broteri); unes flors magnífiques que tenyeixen de rosa i vermellós el terra verd de la serra.

El Cortijo és un lloc acollidor on es pot fer vida amb els ocells, els gossos, els bens, l'hort i l'extensió d'oliveres. Un camí hi porta des de San Jorge, un camí que fet a peu o en cotxe, és un jardí de colors.

Hem pogut pujar a la Sierra, fins el Mirador, fotografiar les roses, l'estepa blanca i l'estepa negra ("jara" pels extremenys), les alzines en flor, el cap d'ase i l'anagall, la ruda i altres flors. La Cuba i la Gala ens han acompanyat a tota la família de cosines i amics.

Ens retrobat amb les cosines, hem parlat de les respectives famílies i hem estat amb els fills i cunyats. De Sabadell cap a San Jorge i de Barberà del Vallès cap a Olivenza a viure-hi i treballar; de Badalona i Castelldefels de visita. Hem conegut una gent que estima la terra.

També hem fet una mica de turisme. Tot baixant pel territori ibèric hem fet parada a Calatayud, a Sigüenza i a Trujillo, terra de conquistadors.

Val la pena endinsar-se una mica a Portugal, tan proper! 

Monsaraz és un petit poble turístic situat dalt d'un turó antigament emmurallat; recórrer els seus carrerons blancs i pujar a la muralla recorda el poble de Vilafranca del Conflent. Juromenha és més petit encara, però amb una fortalesa que domina tota la plana regada pel riu Guadiana que fa de frontera. Elvas, la ciutat més important de la zona amb un aqüeducte romà impressionant. Tota la zona, inclosa Olivenza, és terra fronterera que, depenent de les guerres, ha format part d'Hispània o de Portugal. Una terra de pas amb la gent oberta a tothom.

Olivenza conserva encara aquest sabor portuguès amb les cases i l'església pintades i enrajolades a l'estil lusità. 

Mérida és un exponent de tot el poder l'imperi romà: l'amfiteatre, les restes arqueològiques, les cases romanes, la necròpolis i el magnífic museu, donen idea de la puixança d'un temps de dominació que ens va deixar la cultura, l'idioma, les lleis i les infraestructures.

Càceres, una ciutat monumental, amb els carrerons plens de palaus, convents i esglésies i una plaça major per seure a la fresca. Diumenge de Pasqua hem estat espectadores de la darrera processó que fan per aquestes terres: la processó de "encuentro" entre la Verge i el seu Fill un cop passada ja la Passió: fe, devoció, música i molta gent.

San Jorge de Alor és un poble petit de cases blanques i xemeneies típiques que celebra la seva festa de Sant Jordi. Aquí hem pogut collir pomelos, taronges i llimones per a fer unes bones melmelades i licors quan arribem a casa.

Tot plegat, una setmana tranquil·la, retrobant la gent i coneixent-ne de nova, fent caminades i rutes enmig d'uns cels que s'allargassen fins l'infinit ocupats per les cigonyes que fan niu als pals de la corrent i als campanars; un horitzó que no s'acaba, un cel que sembla besar la terra, una primavera florida i un ritme de vida que convida a tornar-hi.