Caminant amb Josep M. de Segarra i el Poema de Nadal

Darrera sortida de l'any del cicle Caminant amb Lletres. Unes sortides que ens ajuden a conèixer els autors i autores catalans o els espais on tenen lloc les seves obres. Una novel·la o un poema, cada mes.

I aquesta vegada hem caminat amb Josep Maria de Segarra tot llegint el Poema de Nadal per la zona de Collbató i la serra de Rubió, amb la sempre present muntanya de Montserrat al costat. En Segarra ens ha fet pujar, ja ho crec!

El dia ha començat fred i inhòspit, amb un vent que tallava la pell i una boira pròpia d'aquesta zona en els dies d'hivern. De seguit ens hem posat guants, bufandes i gorres, ens hem cordat bé les cremalleres dels anoracs i ens hem disposat a fer el recorregut. Nadal és la cançó d'un miracle, Nadal ens retorna a la nostra infantesa amb el pessebre de molsa i arboç, al paper de plata imitant el riu, i al paper blau marí enganxat a la paret amb les estrelles lluint en una nit màgica. I amb els pobles enfarinats.

L'itinerari s'inicia davant l'ermita de Santa Margarita del Cairat , una ermita a peu de carretera que pertany al terme d'Esparreguera, d'origen medieval pre-romànic., de la segona meitat del segle IX, quan Guifré el Pilós va repoblar la zona dels voltants de Montserrat i del Bages.

Avui, no tenim neu, ni sol, ni estrelles; tenim una humitat que se'ns cala als ossos i ens fa començar el corriol (és un dir!) de pujada amb determinació, primer, esbufegant al cap de poca estona. El pendent és dret, molt, molt dret i quasi has de caminar de puntetes, agafar-te als arbres per a donar-te empenta i anar mirant amunt a veure quan s'acaba la pujada. Fatigosa, la pujada! Sort que anem parant de tant en tant, però ningú pensava que el camí de Betlem fos tan costerut. Costa de respirar, les cames forçades a obeir i els esbufecs cada cop són més sovintejats; les mirades de reüll a la capdavantera, també! El terra és moll de la boira i d'alguna traça d'animal que ha relliscat o de roderes de bicicleta que s'ha avançat a nosaltres. I continuem enfilant-nos sense veure el final, amb la boirina enganxada al cos i a les mans i als cabells. És com si féssim una penitència (que ja no tocaria!). La del davant, la que porta la colla obedient al darrera, va dient —no patiu, ja arribem!—, i això a cada petit revolt i a cada dues passes de marxa.

Però, sí que arribem!  I la vista s'ens obre i el cor se'ns eixample! La boira es va aixecant i podem veure Montserrat sencera. Arribem al Mirador de Can Rubió, on hi trobem un pessebre de fusta dins una petita cabana de pedra. I respirem i prenem forces i ens fem la foto de record d'aquesta pujadeta. I tornem a llegir fragments del Poema de Nadal i deixem el nostre record signat a la llibreta que hi ha dins la caixa de metall, que bé podem dir que hem fet el cim! I... continuem.

A partir d'aquí, el camí és més planer, però no per això més descansat. Els rocs dels murs enderrocats escampats per terra volen que miris ajupit i estudiïs bé on poses els peus. Seguim la cresta alçant bé les botes i clavant els pals. Anem trobant cabanes de pedra seca mig derruïdes i saltant marges desfets. Encara bo, però, que ens acompanya el poema i l'estrella de Nadal i els pastors que van fer cas a l'àngel i també van emprendre un camí que no sabien on els portava, però que el seguiren carregats de fe (gràcies a tota la bona gent que m'ha seguit amb paciència). I asseguts al marge pedrós, hem sentit la conversa del rabadà i els pastors, la conversa més antiga del món, la que contraposa la fe cega dels pastors amb la realitat quotidiana del rabadà:

—A Betlem me'n vull anar. Vols venir, tu, rabadà?

—Vull esmorzar!

Hem continuat ara ja més tranquils, tot i que encara ens ha calgut fer una bona pujada per la pista, després de passar el Cap de Brot, per arribar fins la Senyera: una pedra dreta pintada amb una estelada, des d'on hem albirat la A2 plena de camions i els polígons industrials de les rodalies de Collbató. I enmig d'aquest panorama, ja amb jerseis que ens feien nosa i un sol que ha començat a escalfar, hem sentit la cançó del Noi de la mare, la cançó que canten totes les mares bressolant els seus infants: Què li darem al Noi de la mare? Què li darem que li sàpiga bo? I aquesta cançó també ha donat la volta la mon que la canten quan alleten i quan l'infant dorm.

Al cap de poc, arribem als Forns de Calç de Can Rogent. Tres forns enormes i profunds que formen un edifici de dos nivells amb tres grans cubelles excavades a la roca, que fan 30 m de diàmetre i 10 m d'alçària. S'hi accedeix a través de passadissos d'arc de mig punt construïts amb pedra i maons. A la planta baixa hi ha l'accés a les olles i a la de dalt les boques superiors, que foren coronades amb filades de pedra seca. Al voltant hi ha la resta d'instal·lacions: cisterna, edificis de pedra seca del polvorí i la sala de màquines; escala de gat; i pedreres. Al davant hi hagué un porxo i un tros més amunt la pedrera d'on s'extreia la matèria primera. Foren construïts per l'hisendat local Joan Rogent per a l'obtenció de calç viva a gran escala, que era un producte molt utilitzat a l'agricultura, la ramaderia, la medicina i la construcció. Donaven feina a fogainers i calciners: el calciner o calcinaire era un menestral que tenia l'ofici de fabricar i de vendre calç, a base de calcinar la pedra calcària en un forn o en una olla de calç.

Aquests forns restaren en actiu fins la dècada dels anys seixanta, quan la calç va ser desplaçada per les pintures, el ciment i els productes químics.

Hem entrat a Collbató per visitar el nucli antic amb un sol ja ben alt. Destacables les portalades i la casa on va néixer Amadeu Vives; també la casa del prohom Joan Rogent; un poble tranquil allunyat de l'autovia; un poble pel que molta gent passa sense aturar-se tot i que val la pena fer-hi una parada. Hem deixat la torre de l'homenatge del castell de Collbató per a una altra vegada, que sempre ha de quedar alguna cosa pendent per tornar a un lloc i hem anat fins el Saltadors de Can Rogent a dinar, en plena natura, escalfats pel sol i celebrant les properes festes amb alguna cosa més tangible que un poema: torrons, galetes, xocolates. Llàstima del vi bo i del porró blau cel que s'ha quedat el rabadà!

I hem tornat per un corriol ple de marfull i cirerers d'arboç amb les cireres ben vermelles per terra, romaní florit, trossos de molsa, cases escampades i la serralada de Montserrat amb les últimes clarors de tarda Talment un pessebre. La tornada ens ha deixat un bon regust de sortida tot intentant oblidar la pujada inicial. Hem acabat la lectura del Poema de Nadal, que recomano que llegiu tot sencer, perquè us farà entendre més el misteri d'aquesta nit i l'esperit d'aquestes festes que s'han convertit en tan comercials.

A mi, sincerament, encara m'emociona.

Bon Nadal; ens retrobem l'any vinent!