A un clavell de pastor
Verdaguer, Jacint. «A un clavell de pastor», dins Roser de tot l'any
havia carabasses amb ulls i espelmes
per tot arreu, ni ens disfressàvem —això era reservat a la diada de
Carnestoltes—, però menjàvem castanyes i moniatos i panellets. Els
compràvem fets al forn de pa, que els havies d'engarregar i les
castanyes a la castanyera que devia posar parada al carrer, segurament a
la riera Martí Pujol. Te les donava amb aquella paperina que després
provàvem de fer, a veure si ens sortia també a nosaltres, tan ben feta,
però se'ns desmanegava. No sé si ho vam aconseguir mai! 
Ens ficàvem la paperina a la butxaca de l'abric, que en aquells temps, recordo anar amb abric i pràctic al coll i les trobàvem calentones. Baixàvem la riera trepitjant les fulles seques dels plataners, amb aquell soroll de peus que crepitava. I arribàvem a casa per fer la castanyada.
Potser les castanyades que recordo més, eren les que vam fer a Timoneda o a Cal Julià. Allò sí que eren castanyades!
Hi
pujàvem perquè era festa i millor si s'esqueia en un pont! Anàvem a
buscar rovellons! I en trobàvem; un bé de Déu de rovellons i algunes
llenegues, carlets, cames de perdiu, algun peu de rata o ou de reig més
escadusser i molts, molts camagrocs. També dels “dolents” o estanys: les
farineres bordes, els bolets de tinta ja negrosos i els visibles
apagallums. Els caçava de dues maneres, jo: al cistell i amb la màquina
de fotografiar.
Fèiem una estesa a la terrassa de Timoneda i la feina hi havia a netejar-los! I els coíem a la llar de foc de Timoneda, amb uns quants moniatos que portàvem de Badalona i ens els menjàvem amb els panellets de la pastisseria badalonina Can Ventura o de la solsonina Can Massana; només depenia de l'hora que podíem arribar per comprar-los a Solsona. A la nit, miràvem els estels lluents i visibles en les nits fosques de Timoneda.
A Cal Julià, la mateixa cerimònia, però sense la llar de foc; a la cuina o a la barbacoa. I tancàvem la porta després d'un passeig per fora tot cantant “L'estel és el meu company” i dèiem bona nit als gats que ens acompanyaven sempre que hi érem.
La
darrera castanyada que recordo, així com especial, és la del 2014;
acabada d'estrenar la jubilació! Vaig marxar de la feina el divendres 31
d'octubre per no tornar-hi més i me'n vaig anar cap a Cal Trucafort, a
la Bisbal de Falset, amb les castanyes i els moniatos i els panellets de
Can Bertran i una ampolla de cava per celebrar-ho tot amb en Jaume. Ja
en fa nou, d'anys!
Ara, encara fem una mica de castanyada al carrer d'en Prim. Més que res perquè jo compro una mica de castanyes i moniatos i panellets, pocs, que en Jaume no en pot menjar. I obrim també una ampolla de xampany; sí encara bevem xampany, que fa més bombolles!
El que
no hem fet mai a casa és anar al cementiri el dia de difunts, o sigui,
el 2 de novembre. Recordo que la mama deia que s'hi podia anar cada dia,
al cementiri, o quan volguessis, i no només un dia l'any, com fa
gairebé tothom, o molta gent. I no hi vaig mai, jo. Acostumo a anar-hi
per Nadal —bé, uns dies abans per portar el verd del pessebre—, o al
març o a l'abril per Sant Jordi o abans de començar «les vacances». I
tenim una xerradeta cada vegada, amb els que estan per allà.
M'han
vingut aquests records ara, veient que molta gent celebra el 
Halloween i
es disfressa de bruixa i de calavera. Ja veus: tantes festes de
castanyada amb castanyera inclosa que han fet a les escoles! I resulta
que aquells nens i nenes que feien panellets tota la setmana, celebren
el dia de les bruixes i els morts.
Sort que encara hi ha gent que reivindica una mica les nostres festes tradicionals, que en diuen, que aviat ens les faran desaparèixer uns altres.
A tots, doncs, bona castanyada!
Tinc tantes coses entre mans (Joan Oliver)
Ara que hi penso… tinc tantes coses entre mans feines urgents no em recordava que també he de morir. Sóc tan distret! M’havia descuidat d’aquest projecte o m’hi aplicava sense gens de zel. A partir de demà repararé l’oblit. Volenterós començaré a morir amb seny, entusiasme, esparpillament.
