Caminant amb Núria Esponellà i "La filla de la neu" pel Santuari de Núria

Quin goig tornar sempre a Núria! Encara que les Núries (que en aquesta excursió dominem!), continuem un xic molestes amb la nova política postpandèmia de no tenir-nos en compte en la gratuïtat del cremallera que ens feia pujar, segur, un cop l'any i de vegades moltes més. Ara, això del cremallera s'ha posat una mica més complicat: et diuen que reservis i compris el bitllet en línia, còmodament (còmodament?) des de casa. Primer t'has d'habituar al canvi de llengua, i als conceptes que defineixen les edats; ja no som grans o majors de seixanta-cinc, quan avances en el procés et converteixes en "veterano". Has de tenir clar a quina hora agafes el cremallera i si hi baixaràs o no, en mig del procés, registrar-te, ni abans ni després, al mig, i quan et disposes a pagar pensant que ara sí que has arribat al final de les finestretes que s'obren, mal llamp!, ja no queden bitllets! Com pot ser que estigui ple un dimarts laboral amb divuit persones? 

Naturalment, ara que tenim cotxes per a tothom, no deixarem de fer l'excursió per a aquesta subtilesa. O sigui, que després d'esmorzar al bar típic de Ribes, aquell que sempre hem parat tots els excursionistes i esquiadors, tenim la pensada que "els sense bitllet passin per la taquilla de Ribes, perquè a Queralbs ja han acomiadat als treballadors i només hi ha una màquina de targetes. No, no, no hi ha bitllets! Doncs, ja ens premerem per passar!

Així i tot, la mare de Déu de Núria, ens té reservada la sorpresa que a la màquina de Queralbs, hi ha els bitllets que vulguis! Això sí, s'han de comprar d'un en un, que si no, s'atabala.

El cremallera va força ple: canalla, joves i peregrins que pugen cap a la vall en aquest acabament de primavera.

Dalt, ens rep una bona temperatura, un verd encatifat, uns quants núvols que semblen tranquils i una solitud conquerida per grups de jovent celebrant, possiblement, el final de curs. Els ous que pugen a l'Alberg estan saturats de personal fent cua. Nosaltres seguim el camí del Via Crucis tot començant a llegir "La filla de la neu", una novel·la que ens vol explicar la construcció, a les primeries del segle passat, de les vies del cremallera, la vida dels obrers, la feina i els amors de la Joana que treballa a l'antiga hostatgeria, abans que existís el nou flamant hotel d'ara, les enveges, les trampes, la inauguració per part de les autoritats del cremallera per accedir a la vall el 1931, l'exili transfronterer durant la guerra civil i el retorn del net de la Joana que s'endinsa en els perquès de la seva família. Tot un món en bona part desaparegut. Tot un món que crema com la neu.

Des de l'Alberg agafem el corriol que en unes quantes ziga-zagues puja cap al Pic d'Àliga, compartint la caminada amb els joves en calça curta que van més lleugers que els "veteranos" (però no de tots, eh!, que n'hi ha que aconsegueixen el cim sense parar gaire). Si puges a poc a poc pots anar admirant les flors petites que s'aixequen uns mil·límetres de terra, blanques, blaves, grogues; gencianes, miosotis, linàries... Els seus tons destaquen més en el cel grisós. El vent comença a fer acte de presència i en arribar dalt el pic, es deixa sentir amb força. Tot un paisatge de muntanyes i torrents i, al fons, la vall emboirada, entelada per una espècie de calitja.

Anem baixant per cercar algun camí que, sense fer massa marrada, ens porti cap al camí de Les Pedrisses, però el torrent és profund i escarpat, l'hora del rellotge avança sense remei, pas a pas i tenim ganes de compartir la lectura amb l'autora del llibre. Corpresos per l'accident el túnel, per les ganes de baixar cap a Barcelona de la Joana, per les frases empallegoses del Sixte, per les preocupacions de l'Enric... Per tant, decidim tornar pel mateix camí fins davant de l'església on ens espera la Núria Esponellà. Una xerrada ben agradable que ens fa entendre una mica més la història i els seus simbolismes amagats. Les escriptores (i els escriptors) sempre amaguen sorpreses i coses que passen desapercebudes als lectors. Sempre és bo compartir opinions i maneres de veure, en això que no he arribat jo, hi pot haver arribat algú altre i la Núria ens descabdella alguns dels secrets de la història. Una història entre històries confegides pels quatre elements: terra, aigua, aire i foc. I en el foc som ara, que dins de poc s'elevaran els focs de Sant Joan, també a la vall de Núria, un foc que crema, com la neu blanca; un foc purificador, un foc violent, un foc que va cremant a poc a poc dins dels protagonistes i dins de nosaltres mateixos. Un foc que eleva les espurnes al cel per a goig de tots.

Entrem a l'església per passar per davant de la creu i l'olla tot tocant la campana, signe de demanda de fertilitat o de desig, o d'esperança, o de fe; cadascú pot agafar el que més li convingui. Continuem la xerrada una estona més, però ens acuita el dinar, a nosaltres i a la mateixa Núria i ens n'acomiadem tot desitjant-li molt èxits literaris i ens instem a retrobar-nos en una nova novel·la per llegir, compartir i comentar. Sigui amb el foc, o l'aire, o la terra o l'aigua sempre presents en les nostres vides i en les nostres lectures.

Fem el dinar de motxilla davant del bar Finestrelles, tancat. I ens disposem a deixar la vall baixant pel camí vell cap a Queralbs. Un camí de segles, de quan la gent pujava a Núria a peu o amb mules, que no hi havia altra manera de pujar. Com ara. Que bé que s'ha conservat fora del tràfec de cotxes que haurien pogut desgraciar la vall!

El camí, pedregós fins al final, fa un recorregut pel costat del riu de Núria entre nerets, brúcols, carraspics, violes, avets i saltants d'aigua. Un plaer caminar! Tot i que cal no badar gaire, que els pedrots poden fer mal. Els genolls es ressenten de tant baixar, però la immensitat del paisatge, la vegetació i la companyia ens fan seguir endavant. Els nostres pensaments segueixen la història de vida d'aquestes valls, una vida de penúries, però, també, de goig entre les flors del terra, les aigües que baixen braves, l'aire que ens ensopega a la cara i el foc intern que crema en cadascú de nosaltres pel recorregut fet, per l'aprenentatge i per la comunió amb una escriptora senzilla i honesta que sap confegir, paraula darrera paraula, una part de la nostra història. Saludem el darrer cremallera, una taca blava que corre enmig del verd, quan passa per l'altra vessant i s'endinsa en el túnel. Actualment, l'itinerari ha canviat, hi ha més túnels i es perd part del paisatge que es veia tot baixant o pujant; ara els túnels són més fàcils i ràpids de fer que el que van foradar els obrers del 1928, aquell que va tenir un accident en una explosió descontrolada (o potser controlada per algú) i que va provocar recels  entre el Sixte i l'Enric i va acabar de fer que la Joana es fixés en un d'ells.

Tot ha canviat una mica a Núria, algunes coses per bé, d'altres no tant. Girem la vessant cap a Queralbs tot veient-ne ja les teulades que llueixen sota la llenca de sol i ens acomiadem de la vall. Allà dalt queda Núria, voltada de soledats, una vall escarpada plena de majestat, mig any coberta de neu i que sempre ens agrada visitar, recorre els camins i pujar als cims que l'envolten. Allà han quedat els nostres desitjos, un d'ells és el de poder tornar.

Hem acabat la lectura al Pont del Cremal. La lectura, no el llibre, que sempre és bo deixa en suspens el final i rellegir-lo en la calma de casa, tot recordant la vall, el camí, el cremallera, l'esforç fet i l'amistat.

Una bona parada d'alguns de nosaltres a Ribes, aquesta vegada amb cerveses i gintònics! I ja cap al tard, la carretera de baixada cap a la gran capital, un canvi fort de paisatge i de gent.

I aquí acabem el cicle de Caminant amb Lletres d'aquest curs (encara que alguns de nosaltres farem unes petites colònies).

Gràcies a tots els que heu seguit aquests camins escoltant històries i poesies amb interès i atenció. Si les verges d'aquest país ho volen, ens retrobem el curs vinent amb noves històries i nous autors per conèixer i aprendre.

Fins aviat!

Nit de Sant Joan 2023

Que les pugueu fer ben altes, les fogueres d'aquest any! 

Que arribin lluny i es vegin aquesta nit de Sant Joan!

Que els anhels de tot un poble perdurin més enllà dels temps actuals. Tant de bo poguéssim dir: llibertat! Però no crec pas, a vista dels esdeveniments que, els que encara som aquí, ho puguem viure mai. Les fogueres s'enduen les guspires cap amunt; el foc crema mobles vells i rancúnies i mentides i mitges veritats. Som allò que mereixem ser, no hi ha retop. Avui, recordarem amb enyorança els nostres anhels, la llibertat preuada, la identitat menystinguda, la prometença d'un demà que voldria creure que algun dia arribarà. Tanmateix, no som esclaus de ningú, només de nosaltres mateixos. Ens sap greu reconèixer-ho, i ens inventem mil i una excuses per fer de la nostra incapacitat de lluita una malvestat dels altres. I així ens disculpem i sortim al carrer, si ens convoca algú, cridant amb totes les forces allò que no diem cada dia. De fet, a tots nosaltres, poble en marxa, ja ens està bé. Tres segles de vassallatge ens avalen! No som capaços de plantar-nos (recordo que aquesta expressió la defensava en Xirinacs, burla dels polítics i homes de bé).

Nosaltres, gent educada, sortim enarborant banderes un dia l'any, posem domassos als balcons quan ens diuen, fem manifestacions amb "performance" si ens les organitzen, i quan ens diuen que callem, tanquem la boca tots plegats. I votem cada quant ho convoquen, que està mal vist abstenir-se per si un cas "venen" aquells que no han marxat!

Jo, no només voldria un país lliure; voldria també una gent crítica amb els seus governants, voldria uns governants que sabessis què cony han de fer i es guanyessin el pa. Tanta gent, a través dels anys, ha mort i ha lluitat per una il·lusió, per un objectiu, amb una fe sense cadires, amb unes ganes que la lluita que proclamen fos veritat. Em direu, què és la veritat?

La veritat podria ser guanyar-se a pols el que penses i arribar fins a les últimes conseqüències, allà on, avui en dia, ningú sembla que vulgui arribar. La veritat deu ser lluitar pel que creus, sense cadires fàcils pel mig. I si no ho faig bé, plegar. Però això, em direu, no es porta!

Sap greu! Jo tampoc tinc la força per lluitar i anar en contra de "l'establishment", ja per dir-ho en anglès que avui està a tot arreu acceptat. Fixeu-vos, miserables com som, que celebrem que el "google" faci el Maps en català (no el mapa, és clar!), quan quasi ningú té el mòbil amb l'idioma català per defecte! Miserables que som! I poca cosa. I poques coses clares!

Així i tot, avui, cremeu mobles vells a les fogueres, deixeu-vos endur per l'aroma de les plantes de la nit de Sant Joan, celebreu el foc i el solstici d'estiu i espereu a arribar al proper Sant Joan amb les mateixes pors per cremar o algunes més, que ja haurem anat (o no) a  votar.

Que tingueu una bona revetlla, un bon estiu. I sobretot, desperteu-vos! Via fora, catalans!

Us deixo amb un poema de Joan Maragall (la majoria de persones a qui els he enviat, m'han arribat a preguntar si era meu. Quin "nivellasso"!, per Déus!)

                                          L'aufàbrega

Aquesta mata olorosa

de la nit de Sant Joan

llença flaire, silenciosa,

entremig de la bravada

de la nit incendiada

per tants focs que es van alçant.

Entremig dels núvols roigs,

el cel blau i les estrelles;

entremig dels crits de goig,

remoreig de fontanelles,

i entre el baf esbojarrant,

una flaire es va escampant

fresca, suau i candorosa:

les aufàbregues la fan:

són les mates oloroses

de la nit de Sant Joan.

Donzelles enamorades

d’un nuvi esdevenidor,

escabellen les aufàbregues

perquè facin més olor.

L’aufàbrega escabellada

és un encenser violent

que llançant la flaire enlaire

augmenta l’encantament.

Quina olor més fresca i forta,

ara que els focs ja se’n van!

Sant Joan, obriu la porta

perfumada de Llevant!

I en el matí d’aures blanes

l’aufàbrega trobarà

altres aromes germanes

que la nit fan oblidar.

                  (Joan Maragall)

 

 Versió abreujada del poema, cantada per la coral Sant Jordi.

El Salí de Cambrils

Al Solsonès encara queda el salí. És a dir, no queda, l'han recuperat fa pocs anys per a poder visitar una de les últimes salines de muntanya. L'obtenció de sal era una de les feines necessàries en temps remots; i no tan remots. La fabricació de sal a Cambrils d'Odèn, o Cambrils del Solsonès (cal no confondre-ho amb el Cambrils de Tarragona,  prop de la platja!) es va tancar cap als anys seixanta del segle passat i es va tornar a obrir el 2015 per a poder explicar una de les activitats de les nostres muntanyes.

La sal, necessària per als ramats i per la gent, ha estat de fa segles un be cobejat. Pobles, i diferents civilitzacions l'han fet servir, caravanes pel desert, carreteres gelades, lluites i defensa de la mercaderia per aquests camins dificils... tots uns usos que fan de la sal l'or blanc a posseir.

A Cambrils s'han esforçat per recuperar-ho després d'haver estat molts anys abandonat i fora d'ús. Ara fabriquen sal per a consum propi i per als visitants, per a donar a conèixer una activitat que va propiciar la riquesa d'una part del país. El Solsonès no té nucli de poblacions importants fora de la capital, Solsona, i alguns pobles com Sant Llorenç de Morunys, la Coma i la Pedra, Sant Climenç, i poques entitats més. (Potser aviat Torà, que malda per formar part de la comarca). Territori de les mil masies escampades, actives, de muntanyes "menors" disseminades per tot el territori, de parròquies amb la seva rectoria al costat, de boscos, de camps, de pagesos que treballen la terra, aspre i seca en alguns contorns. Té per capçalera el Port del Comte, la Serra d'Odèn i la Roca de Canalda; té el pantà de Sant Antoni i la Llosa del Cavall, té el naixement del Cardener a prop de La Coma, una vall regada per la Ribera Salada i, com hem dit, una infinitat de masies amb les seves arcades i els escuts al llindar de les portes. Terra fronterera entre la Catalunya nova i la Catalunya vella. Una comarca poc transitada per excursionistes i amb uns tresors paisatgístics dignes de ser coneguts.

En aquest entorn hem fet una de les sortides "culturals" del CEC (jo crec que tot és cultural si es camina sabent el que trepitges i cerques la història dels camins i obres els ulls per observar i el pensament per entendre la vida passada i actual).

Cal que us arribeu fins a Solsona, una capital de comarca assequible a tothom, amb bisbat inclòs. Si podeu, passegeu-vos pels seus carrerons entre muralles, perdeu-vos per carrers estrets i places  amb portes mil·lenàries i, tal volta, arribeu-vos fins el Castellet que domina la ciutat.

A Cambrils, a mig camí de Port del Comte, trobareu les antigues salines. Una visita guiada molt interessant que, en un recorregut circular, us farà conèixer les diferents terrasses, els quatre molins, les canalitzacions de fusta amb estalactites de sal, el seu transport i la dura vida dels salinaires.  La zona està dividida en dos paratges al voltant del riu Fred i amb un desnivell d'uns cinquanta metres entre un i l'altre. Hi ha un petit museu on es pot entendre el treball d'homes i dones en l'extracció de la sal, la seva fabricació i el seu emmagatzematge. Una gent que es feia també les seves teules on escrivien oracions a Déu per a que conservés la seva subsistència: les anotaven a les teules destinades a la teulada i així, el vent, les feia voleiar cap al cel. Arribaven abans, segur!

L’existència de la font Salada, que va formar la Ribera Salada, paradís de banys per la gent de la contrada, va permetre a final del segle passat la construcció de les salines de Cambrils. El Salí de Cambrils, des d’una perspectiva històrica, és un exemple de l’activitat productiva desenvolupada a la muntanya.

La visita es pot acabar amb activitats terapèutiques al voltant de l'aigua salada. A més, hi ha una piscina amb aigua terapèutica amb una concentració de sal molt elevada, que arriba gairebé al nivell de la del mar Mort. L'alta concentració salina que arriba als 33 g, de sal per cada litre d'aigua ajuda al cos perquè es pugui beneficiar de les seves poderoses qualitats terapèutiques, desintoxicants i remineralitzants.

Com a antisèptic, desinflamatori i bactericida. Per la congestió nasal i dels bronquis, l'asma i l'aclariment de les vies respiratòries. Desinflamatori i antial·lèrgic, analgèsic, relaxant, desintoxicant i activant de la circulació sanguínia. Pel reumatisme, l'artritis, l'osteoartritis, la bursitis; per la cel·lulitis i contra el dipòsit de toxines i greixos amb una acció diürètica. Restaura la pell, estimula la relaxació, és un calmant i un tranquil·litzant. Estimula el creixement del fol·licle pilós. Humecta, suavitza i desintoxica la pell donant-li un aspecte rejovenit i saludable i a més a més actua contra la retenció de líquids.

Això sí, heu de vigilar no ensorrar-vos a l'aigua, que després no en podreu sortir i ni fiqueu les mucoses dins que sortireu amb uns ulls ben vermells i una boca ben salada! Tot el cos esdevé una petita salina de pell blanquinosa, talment estrelletes de diamants. Però, us imagineu un bany amb totes aquestes propietats i a més a més en un entorn de muntanyes, amb un aire net i fresc, amb el cant dels ocells i la bona companyia del grup d'amistats? Jo cerc que tot ajuda: l'aigua, els arbres, els ocells, el paratge muntanyós i la gent. Un dia fantàstic!

Després, ja relaxats, és hora de dinar. I el dinar, a Cambrils, vol dir Ca l'Agustí. Un edifici vermellós de fa temps, una cuina casolana i abundant i una xerrameca agradable en una tarda de dijous. Què més es pot demanar?

Doncs sí, es pot demanar més! Una volta en cotxe per la carretera de Pont del Clop, pujant al mirador de Serra Seca per albirar fins la Serra del Montsec de Rubies, el pantà d'Oliana, el Port del Comte i un encadenament de muntanyes sense fi. Pareu a la parròquia de Montpol, avui casa de colònies, i arribeu-vos fins a Santa Eulàlia de Timoneda, l'església preromànica plena de timó, de lilà, de lliris blaus i amb un llorer plantat fa uns quants anys per la vocal que ens acompanya. Bells i vells records! Si mireu cap al migdia veureu la plana de Solsona i més enllà, quan es perd l'horitzó, treuen les puntes les serres de Montserrat. Quina enyorança!

I, per avui, o per un dia, ja en tindreu prou, que cal digerir bé el paisatge i guardar, avui també, un record perdurable d'aquesta jornada!

Gràcies a tots per acompanyar-m'hi!

Molinàs: un poble ensotat a l'Albera

I hem arribat, pràcticament, a final de curs, com uns col·legials! Avui, dissabte 10 de juny, hem fet la darrera sortida sense comptar el cap de setmana de juliol que ja s'està convertint en una tradició, pels que en poden disposar.

I ara que el dia s'allarga, ens hem arribat fins a Colera, més de dues hores de cotxe, per conèixer un altre dels pobles perduts, abandonats, despoblats,,,, que hi ha pel nostre territori. Oh, i ens queda corda per estona!

Colera és un petit poble de la costa Brava no molt lluny de la dita frontera amb l'estat francès. Un poble, que, quan el busques per Internet, et confon amb el "Cólera", així, en castellà, tal com ara et respon les cerques el famós google! Però Colera no té res a veure amb el cólera! És un poble banyat pel Mediterrani, travessat per la RENFE en una via elevada per sobre el poble, amb uns carrers perpendiculars al mar i una placeta amb un arbre generós i dos bars que a primera hora del matí estan tancats.

Per iniciar la caminada cap al poble abandonat de Molinàs, cal que deixeu el cotxe a l'entrada del poble i camineu per la pista planera, entre vinyes i oliveres que, travessant la riera seca, us acosta cap al Molí de Molinàs, que dóna nom al poble i tot seguit al poble abandonat i desert. De fet, el poble són quatre cases, sense església ni ajuntament. Va tenir el màxim apogeu en temps de vinyes i oliveres o "olivassos", però la fil·loxera li va jugar una mala passada. No només la fil·loxera, l'isolament endinsat a la vall de l'Albera, sense serveis de metges ni escola, amb poca aigua, amb torrentades i risc d'incendis, la presència de les bruixes que les botes penjades a les bigues de les cases allunyen i amb el ressorgiment desenfrenat del turisme de costa, van sentenciar el poble a l'abandó. Un lloc tranquil, calorós a l'estiu i, segur, més isolat a l'hivern amb les temperatures baixes i la possible boira.

Avui, matí de sol i cel blau, d'atmosfera neta i clara, amb la companyia de les figues de moro del marge del camí, punts grocs sobre la terra erma, busquem alguna ombra per admirar les cases que s'arrengleren en dos carrers principals: el carrer Democràcia, el veïnat de dalt i el carrer de les Eroles, el veïnat de baix. Va néixer el darrer terç del segle XVIII i va quedar definitivament despoblat a mitjans dels anys 70 del segle passat, tot i que va arribar a tenir un centenar d'habitants i un alcalde. Gairebé totes les famílies estaven emparentades el que no significa pas tenir sempre una bona relació entre elles. En un turó sobresortia, intimidador i arrogant, el quarter dels carrabiners, per controlar la gent que passava cap a França en temps de guerres; des de "La Casilla" dominaven la vall i controlaven el pas de contraban amb França o qualsevol moviment sospitós després de la Guerra civil o la Segona Guerra Mundial. Ben bé poble de frontera! Avui, tot tancat. Fins i tot, un cartell en una casa ens avisa que no cal que forcem la porta, que no hi ha ni mobles vells ni res de valor. Ningú per preguntar, ningú per fer petar la xerrada, encara que, després a Collera, ens assabentarem d'alguns secrets!

De fet, sobta de Molinàs que, tan proper a la costa, no s'hagi aprofitat per fer-hi una urbanització turística o un càmping de cases de fusta. Més val així però! L'encant del lloc es perdria totalment! I ara encara podem dir que és un lloc per reposar a l'ombra d'un arbre, amb una mica de vent fresc que passa acanalat per la vall. Ja ens hi veiem a l'estiu, còmodament asseguts en una butaca tot llegint històries de bruixes prenent una aigua ben fresca i assaborint alguna petita oliva!

Després, doncs, d'un recorregut pel poble hem remuntat cap a l'enrunat castell de Molinàs. Una pujada que es fa sentir als pulmons i a les cames, i més en aquestes primeres calors que ja han arribat. A poc a poc, parant i reprenent forces, anem guanyant alçada. Els pins ens fan un xic d'ombra que agraïm del tot; les cantimplores es van buidant!

Entre la pineda ens apareixen els murs del castell. Per aquests paratges, corrien les bruixes que, un cop havien creuat la bassa de la riera, es convertien en guilles. Fins i tot si alguna mare tenia un mal comportament durant l'embaràs (vés a saber que es devia dir que era un mal comportament!), la filla que en naixeria seria embruixada; això sí, la filla, no es diu pas res del fill. Avui, les runes fan pensar en un gran castell, amb les seves arcades ja mig colgades a terra.

Hem reposat una estona abans de reprendre la pujada per la pista assolellada. Hem passat pel Coll de Quatre Camins per arribar fins el coll de Tres Camins. I, arribats aquí, la calor s'ha fet més evident, les cames d'algunes de nosaltres, és a dir, les meves, s'han afluixat de cop i, com vulgarment es diu, s'han esllomat. En aquests moments sí que he desitjat una bona nuvolada! La vista cap a mar, magnífica! Tota una carena de muntanyes darrere nostra, formant una "olla" tancada; al davant, el mar, amb uns reflexos de plata, sense ni un bri d'aire, ni un moviment que alterés el paisatge. A tocar de costa, Colera i per sota nostre Llançà; més enllà, la blancor de les cases de Port de la Selva. I nosaltres, espectadors de la grandiositat de la natura. Per sobre els nostres caps, ben visible, el Puig d'Esquers i amagada entre la pineda l'ermita de Sant Miquel de Colera.

Malgrat que algunes hem decidit reposar, la majoria de grup ha enfilat el camí cap a Sant Miquel. Tots valents, tots i tots il·lusionats per l'espectacle. I sí, han arribat a l'ermita, solitària i majestuosa, senzilla i magnífica. Unes fotos de grup que inclouen les persones que s'han quedat al coll (tal és la tècnica d'avui en dia!), un repòs merescut per continuar pujant i arribar al Puig d'Esquers. Un pic de 606 metres entre Colera i Llançà, amb una vista esplèndida sobre la plana i el mar; un puig inclòs entre els 100 cims de la FEEC.

Darrere d'ell, s'albiren les primeres nuvolades importants. El sol, ara sí, marxa i cauen quatre gotes comptades. Ens retrobem tots al coll per dinar davant el mar. Sembla que, pel que diuen els que han pujat i baixant, que la pujada ha estat dreta, però que ha valgut la pena l'espectacle; i la baixada dreta, ben dreta, perquè han tirat pel dret, però, experimentats com són tots, han arribat contents i satisfets!

Les gotes d'aigua ens deixen acabar de dinar i un cop guarnits amb anoracs per si un cas descarregués fort, ens hem disposat a baixar per la pista que passa pel coll d'en Poca Sang i el coll de la Perica, en una agradable baixada entre pins i pinassa, fins a arribar a la carretera que ve de Portbou.

Un cop travessada, un corriol ens porta entre gotes escadusseres i rocs mullats fins al poble de Colera, on anem de dret cap a la placeta per celebrar el final de la sortida, el final del curs i l'inici de les vacances tan desitjades pels que encara treballen.

Al bar, amb taules a fora a la fresca d'una tarda pròxima a l'estiu, ens hem acabat d'informar sobre el poble que hem visitat, que qui ha recorregut el poble de Colera buscant les ulleres perdudes a començaments de caminada, ha pogut assabentar-se de l'actualitat "okupa" i transvestí", dos temes de rabiosa actualitat més que no pas d'història de segles enrere. Ha estat un dia de pèrdua d'ulleres, jo crec que han estat les bruixes que n'han tingut enveja!, unes de retrobades abans que el seu propietari sabés que les havia perdut; les altres, no, que enyorades des del començament, no les hem pogut festejar al final. Contes passats i repassats, cerveses i gelats de xocolata negra sobre negra (i una de blanca!) i un petit bany abans de marxar han donat per finalitzada la jornada.

Des d'aquest lloc que em dóna l'oportunitat d'expressar-me, vull donar les gràcies a tothom. A la Yolanda, per ser una excel·lent vocal i al Jordi C, per seguir també moltes de les meves demandes. A tot el grup per seguir-me en aquests itineraris pels pobles desolats, els que han pogut venir avui i els han vingut al llarg de l'any, per seguir-me malgrat algun dels meus errors en els camins, per les pujades i baixades, per confiar en mi i per la companyonia de tots plegats, per saber crear un ambient d'amistat, respectuós els uns amb els altres. Sou un grup magnífic! I jo, i els que hem fet de vocals us estem gratament agraïts i esperem poder continuar coneixent pobles, trepitjant país, sabent més dels nostres ancestres, de la nostra història i la nostra cultura, perquè crec que és així com podem valorar el que tenim i podem entendre el passat per projectar-lo cap a un futur.

Moltíssimes gràcies a tothom! I ens retrobem el curs vinent caminant per aquest petit món tan gran!