Caminant amb Núria Esponellà i "La filla de la neu" pel Santuari de Núria

Quin goig tornar sempre a Núria! Encara que les Núries (que en aquesta excursió dominem!), continuem un xic molestes amb la nova política postpandèmia de no tenir-nos en compte en la gratuïtat del cremallera que ens feia pujar, segur, un cop l'any i de vegades moltes més. Ara, això del cremallera s'ha posat una mica més complicat: et diuen que reservis i compris el bitllet en línia, còmodament (còmodament?) des de casa. Primer t'has d'habituar al canvi de llengua, i als conceptes que defineixen les edats; ja no som grans o majors de seixanta-cinc, quan avances en el procés et converteixes en "veterano". Has de tenir clar a quina hora agafes el cremallera i si hi baixaràs o no, en mig del procés, registrar-te, ni abans ni després, al mig, i quan et disposes a pagar pensant que ara sí que has arribat al final de les finestretes que s'obren, mal llamp!, ja no queden bitllets! Com pot ser que estigui ple un dimarts laboral amb divuit persones? 

Naturalment, ara que tenim cotxes per a tothom, no deixarem de fer l'excursió per a aquesta subtilesa. O sigui, que després d'esmorzar al bar típic de Ribes, aquell que sempre hem parat tots els excursionistes i esquiadors, tenim la pensada que "els sense bitllet passin per la taquilla de Ribes, perquè a Queralbs ja han acomiadat als treballadors i només hi ha una màquina de targetes. No, no, no hi ha bitllets! Doncs, ja ens premerem per passar!

Així i tot, la mare de Déu de Núria, ens té reservada la sorpresa que a la màquina de Queralbs, hi ha els bitllets que vulguis! Això sí, s'han de comprar d'un en un, que si no, s'atabala.

El cremallera va força ple: canalla, joves i peregrins que pugen cap a la vall en aquest acabament de primavera.

Dalt, ens rep una bona temperatura, un verd encatifat, uns quants núvols que semblen tranquils i una solitud conquerida per grups de jovent celebrant, possiblement, el final de curs. Els ous que pugen a l'Alberg estan saturats de personal fent cua. Nosaltres seguim el camí del Via Crucis tot començant a llegir "La filla de la neu", una novel·la que ens vol explicar la construcció, a les primeries del segle passat, de les vies del cremallera, la vida dels obrers, la feina i els amors de la Joana que treballa a l'antiga hostatgeria, abans que existís el nou flamant hotel d'ara, les enveges, les trampes, la inauguració per part de les autoritats del cremallera per accedir a la vall el 1931, l'exili transfronterer durant la guerra civil i el retorn del net de la Joana que s'endinsa en els perquès de la seva família. Tot un món en bona part desaparegut. Tot un món que crema com la neu.

Des de l'Alberg agafem el corriol que en unes quantes ziga-zagues puja cap al Pic d'Àliga, compartint la caminada amb els joves en calça curta que van més lleugers que els "veteranos" (però no de tots, eh!, que n'hi ha que aconsegueixen el cim sense parar gaire). Si puges a poc a poc pots anar admirant les flors petites que s'aixequen uns mil·límetres de terra, blanques, blaves, grogues; gencianes, miosotis, linàries... Els seus tons destaquen més en el cel grisós. El vent comença a fer acte de presència i en arribar dalt el pic, es deixa sentir amb força. Tot un paisatge de muntanyes i torrents i, al fons, la vall emboirada, entelada per una espècie de calitja.

Anem baixant per cercar algun camí que, sense fer massa marrada, ens porti cap al camí de Les Pedrisses, però el torrent és profund i escarpat, l'hora del rellotge avança sense remei, pas a pas i tenim ganes de compartir la lectura amb l'autora del llibre. Corpresos per l'accident el túnel, per les ganes de baixar cap a Barcelona de la Joana, per les frases empallegoses del Sixte, per les preocupacions de l'Enric... Per tant, decidim tornar pel mateix camí fins davant de l'església on ens espera la Núria Esponellà. Una xerrada ben agradable que ens fa entendre una mica més la història i els seus simbolismes amagats. Les escriptores (i els escriptors) sempre amaguen sorpreses i coses que passen desapercebudes als lectors. Sempre és bo compartir opinions i maneres de veure, en això que no he arribat jo, hi pot haver arribat algú altre i la Núria ens descabdella alguns dels secrets de la història. Una història entre històries confegides pels quatre elements: terra, aigua, aire i foc. I en el foc som ara, que dins de poc s'elevaran els focs de Sant Joan, també a la vall de Núria, un foc que crema, com la neu blanca; un foc purificador, un foc violent, un foc que va cremant a poc a poc dins dels protagonistes i dins de nosaltres mateixos. Un foc que eleva les espurnes al cel per a goig de tots.

Entrem a l'església per passar per davant de la creu i l'olla tot tocant la campana, signe de demanda de fertilitat o de desig, o d'esperança, o de fe; cadascú pot agafar el que més li convingui. Continuem la xerrada una estona més, però ens acuita el dinar, a nosaltres i a la mateixa Núria i ens n'acomiadem tot desitjant-li molt èxits literaris i ens instem a retrobar-nos en una nova novel·la per llegir, compartir i comentar. Sigui amb el foc, o l'aire, o la terra o l'aigua sempre presents en les nostres vides i en les nostres lectures.

Fem el dinar de motxilla davant del bar Finestrelles, tancat. I ens disposem a deixar la vall baixant pel camí vell cap a Queralbs. Un camí de segles, de quan la gent pujava a Núria a peu o amb mules, que no hi havia altra manera de pujar. Com ara. Que bé que s'ha conservat fora del tràfec de cotxes que haurien pogut desgraciar la vall!

El camí, pedregós fins al final, fa un recorregut pel costat del riu de Núria entre nerets, brúcols, carraspics, violes, avets i saltants d'aigua. Un plaer caminar! Tot i que cal no badar gaire, que els pedrots poden fer mal. Els genolls es ressenten de tant baixar, però la immensitat del paisatge, la vegetació i la companyia ens fan seguir endavant. Els nostres pensaments segueixen la història de vida d'aquestes valls, una vida de penúries, però, també, de goig entre les flors del terra, les aigües que baixen braves, l'aire que ens ensopega a la cara i el foc intern que crema en cadascú de nosaltres pel recorregut fet, per l'aprenentatge i per la comunió amb una escriptora senzilla i honesta que sap confegir, paraula darrera paraula, una part de la nostra història. Saludem el darrer cremallera, una taca blava que corre enmig del verd, quan passa per l'altra vessant i s'endinsa en el túnel. Actualment, l'itinerari ha canviat, hi ha més túnels i es perd part del paisatge que es veia tot baixant o pujant; ara els túnels són més fàcils i ràpids de fer que el que van foradar els obrers del 1928, aquell que va tenir un accident en una explosió descontrolada (o potser controlada per algú) i que va provocar recels  entre el Sixte i l'Enric i va acabar de fer que la Joana es fixés en un d'ells.

Tot ha canviat una mica a Núria, algunes coses per bé, d'altres no tant. Girem la vessant cap a Queralbs tot veient-ne ja les teulades que llueixen sota la llenca de sol i ens acomiadem de la vall. Allà dalt queda Núria, voltada de soledats, una vall escarpada plena de majestat, mig any coberta de neu i que sempre ens agrada visitar, recorre els camins i pujar als cims que l'envolten. Allà han quedat els nostres desitjos, un d'ells és el de poder tornar.

Hem acabat la lectura al Pont del Cremal. La lectura, no el llibre, que sempre és bo deixa en suspens el final i rellegir-lo en la calma de casa, tot recordant la vall, el camí, el cremallera, l'esforç fet i l'amistat.

Una bona parada d'alguns de nosaltres a Ribes, aquesta vegada amb cerveses i gintònics! I ja cap al tard, la carretera de baixada cap a la gran capital, un canvi fort de paisatge i de gent.

I aquí acabem el cicle de Caminant amb Lletres d'aquest curs (encara que alguns de nosaltres farem unes petites colònies).

Gràcies a tots els que heu seguit aquests camins escoltant històries i poesies amb interès i atenció. Si les verges d'aquest país ho volen, ens retrobem el curs vinent amb noves històries i nous autors per conèixer i aprendre.

Fins aviat!