Mongòlia: Naadam, els jocs

Nadam (en mongol clàssic: ᠨᠠᠭᠠᠳᠤᠮ, en escriptura ciríl·lica: Наадам, Naɣadum, pronunciat [ˈnaːdəm]; o sigui literalment "jocs"), és un festival que es fa per tot el país de l'11 al 15 de juliol. El 2010 el Naadam es va inscriure a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO.

Es viu ben bé com una festa que arrossega a tothom. Vaja, com les festes majors del pobles de juliol i agost. Les corrues de cotxes per trobar-se en família, les caravanes i embussos d'entrades i sortides de les grans ciutats (que no n'hi ha ha gaires) i sobretot de la capital Ulanbatar. Sí, ho heu llegit bé!; caravanes de cotxes que avancen a poc a poc per fer uns quants quilometres de carretera asfaltada o pistes polsoses, anar a casa dels familiars o acampar a prop d'un riu per estar a la natura, ells que en tenen tanta, unes vacances d'estiu per assistir a la festa. Fins i tot l'aeroport tanca! No pot entrar ni sortir ningú del país fins passat la setmana del Naadam. Sort (o no!) que nosaltres marxem del país el primer dia de l'obertura a l'estranger. 

Hem coincidit en dos pobles amb la festa del Naadam a Tsetserleg i a Kharkhorin,i els hem pogut veure de prop i recrear-nos-hi. I algunes coses en han quedat clares: la primera és que el Naadam és una festa dels mongols i per als mongols, la segona és que sempre és millor viure la festa en els pobles que a les capitals. En aquest sentit res difereix de nosaltres. Poc turisme de fira el país a no ser per una munió de coreans, però molts pocs occidentals; nosaltres i un grup de "viatgers" de viatge fotogràfic, que amb els seus objectius de 300, es ficaven pel mig sense gaires contemplacions. Nosaltres en un racó, prudents i respectuosos. Ells ensenyant càmeres i cabelleres rosses, prenent el seient millor a les criatures ben situades i fent cara de pomes agres quan els vam dir alguna cosa. Amos de tot i de tothom, els occidentals. Això que els coreans no es queden curts en cortesia i educació!

La festa del Naadam consta de proves de tres jocs "d'homes", tot i que les noies poden participar en el tir. Curses de cavalls, tir al blanc i lluita mongol. I encara s'hi ha afegit el joc de taules, consistent en destruir una construcció de "palets" amb una fitxa rectangular de fusta llançada des d'uns metres de distància. Els homes formen un rengle a cada costat, asseguts a terra i animant al propi equip o cridant a l'adversari a tal fi que no l'encerti. La fitxa retorna al llançador voleiant de mà en mà. Cal que abans de llançar-la, us afineu bé els dits, els bufeu, talment com si els inferíssiu de precisió; creieu-me!, ho vam provar, i sense bufar bé els dits o fer bé la pinça, no funciona.

El tir en arc també es fa des de una bona distància. Posicionats de costat, amb les cames eixarrancades, agafant la fletxa majestuosament del porta-fletxes penjat a l'esquena, tensant-la a l'arc mongol —arc compost de doble corba, que s'utilitza des de temps remots per ser més precís i potent tirat des dels cavalls en ple camp de guerra—; un jurat situat darrera la diana dona conformitat d'on ha anat a parar la fletxa. La fletxa s'escapa de l'arc amb un brunzit, desapareix  dels nostres ulls poc avesats a fer un seguiment ràpid del moviment i la direcció. L'elegància del joc no només es deu als vestits que porten els jugadors — jo diria quasi, quasi, com els de l'època mongol—, l'elegància està en el gest, també en l'espera del destí final de la fletxa, la marcialitat de tot plegat, inclòs el silenci dels que miren per no destorbar la concentració necessària, la preparació de la pròxima fletxa i, finalment, l'entrada dels nous participants.

Les carreres de cavalls són emocionants. Es classifiquen per l'edat dels animals —d'un any, de dos, de tres— i acostumen a muntar nens i nenes o joves. Fan alguna volta més llarga o menys en quilòmetres, semblant a les maratons. De lluny es comença a veure la pols que aixeca les potes dels cavalls —ja vénen!—, i passen rabent, en grup o en solitari. Intentes atrapar el gest, el salt, el trot de la marxa, el galop..., i et surt alguna foto amb les potes del cavall de manera estrambòtica, sense posar les peülles a terra, com si volés, el pobre animal. Hi ha genets més tranquils i n'hi ha de més nerviosos que fustiguen el cavall per a que avanci, avanci, que ben bé deu venir d'un cap que pugui guanyar. I quan sembla que ja han passat tots, doncs, no, no, no marxeu! Encara queda el penúltim i darrere sempre hi ha l'ultim, que s'enduen tots els aplaudiments de la gent acumulada a les tanques per veure'ls passar. Fa gràcia, perquè al començament us adoneu que tothom està assegut a les cadires plegables, que se'n van a terra i queden descuidades quan s'apropen els primers; tothom s'alça com un sol home, que diuen; o com una sola dona, que dic, que també ens alcem!

Ara, el que omple més les grades és la part de la lluita mongol. Homes fornits en volum i en alçada (també n'hi ha de prims i esprimatxats). Amb uns calçons tant tibats, que la panxa es desborda tota per enfora del cos, cames primes, braços forçuts, mirada escrutadora cap a l'adversari. Tot força. Entren a "l'arena" com els gladiadors romans. Fan uns saltirons que sembla que el cos no els pesi, donen una volta cap a la dreta i una cap a l'esquerra al membres del jurat que estan al camp de joc, amb una mà arrepenjada a l'espatlla; tornen a saltar com si ballessin la dansa de l'àliga, obrint els braços i mirant enlaire, donant voltes a si mateixos i, després d'aquest cerimonial, s'encaren al contrincant. Agafats per les espatlles, doblegats per la cintura cap endavant, fent un pont entre ells, van donant voltes intentant fer la traveta i fer caure al contrari, per posar una mica el peu a sobre en senyal de poder. Hi ha parelles que s'hi poden passar una bona estona, així, sense que cap dels dos caigui, tot fent un ball ben agafats fins que el jutge els separa. Uns ho deixen en aquest instant, altres hi tornen. Tothom està pendent de la lluita, tothom té el seu preferit i, quan menys t'esperes.... ja els veus a terra; ja no els he vist caure!

L'ambient general es digne de ser observat. Casetes de fira amb entrepans, joguines, inflables, i begudes, inclosa la coca-cola! La gent vestida de festa per a l'ocasió, com aquí antigament la gent dels pobles en diumenge. Tots i totes han tret el vestit de mudar, alguns i algunes el més tradicional. les nenes, moltes, el de princesa. Els i les joves es miren, els grans es retroben i comenten les notícies en una festa que és també, i sobretot, de retrobament social. Molts, moltes, dalt dels cavalls, van donar voltes al recinte, llegeixen el mòbil, mengen gelat i controlen el noi o noia que els ha de trobar. És fantàstic la facilitat que tenen de fer-ho tot dalt del cavall! Sembla que hagin nascut ja dalt de l'animal, ben bé un poble de nòmades, ben bé els senyors de l'estepa, de les grans extensions que ara es recorren amb cavalls mecànics, però que, no fa tant, es depenia només dels animals.

Vam poder assistir a la inauguració dels jocs, del Naadam, a Tsetserleg. No he vist la inauguració dels jocs de París, n'he vist d'altres. Enriu-te'n tu de les inauguracions olímpiques. Aquest espectacle les ha superat totes! Crec que tots vam convenir que no havíem vist mai un espectacle tant ben fet d'aquestes característiques. La veritat és que ens va impressionar. Desfilada de grups amb banderes de gremis, tots amb els seus vestits tradicionals, danses, música amb els seus instruments —el morin khuur o violí de dues cordes amb un so ben oriental—, representació teatralitzada de la història i llegendes del país... Tot un espectacle que s'ha de veure més que escriure. Inclosa la lluita entre dos poderosos i la victòria d'una nena en el llançament a l'arc dalt de cavall, és clar!

De tornada ja cap al final del nostre viatge hem pogut visitar el monument al pene, el monument a la tortuga als afores de Kharkhorin, les runes de la ciutat de Ordubalyk de l'antic imperi Uighur —visita extra que servirà i ha de servir pel seu interès, per a propers viatges. Hem gaudit també, d'un dels llocs on va la gent els caps de setmana i els estius, el llac de Ogii Nur amb la gent banyant-s'hi i refrescant-se d'un dia de calor, amb les tendes acampades a la riba del llac. Cal remarcar que a Mongòlia es pot acampar lliurament sense problemes. I dos parcs nacionals: el parc nacional de Hustai a la recerca dels cavalls de
Przewalski, el cavall salvatge originari de Mongòlia, vistos amb binocles, dalt la muntanya, uns puntets de quatre potes que ens han fet il·lusió de veure tant amunt. I el parc nacional de Ghorgki Terelj, turístic mongol, amb la roca en forma de tortuga i el seu temple budista Aryabal, un munt d'escales i frases filosòfiques de meditació. Un paisatge muntanyenc, preludi del que deu ser la zona nord muntanyosa del país i a la que haurem d'anar alguna vegada.

Hem pogut veure també un espectacle "folklòric" a Ulanbatar, al teatre municipal. I tampoc ens ha decebut gens. Danses i música, el que en molts llocs s'acostuma a fer pels turistes i que, generalment, són una posada en escena una mica fictícia, per complir. Aquesta vegada no en podem dir el mateix: unes danses ben ballades, una música excel·lentment tocada amb els instruments tradicionals, i uns cants ben cantats, sobretot el cant gutural mongol. Una bona vetllada. Llàstima que d'aquí uns dies ja serem fora i ens perdrem el concert del grup The Uh que fa furor dins i fora del país.

I per acabar el viatge, un bon dinar i un bon sopar de grup amb un menú de... carn

Però, on hem deixat la història? Doncs acosteu-vos a saludar el Genguis Khan o el que és la seva estàtua eqüestre gegant als afores de Ulanbatar. S'hi pot pujar amb ascensor, fins a les seves espatlles; dalt del cap no, que sembla que encara estigui pensant en alguna conquesta més. Té quaranta metres d'alçada i està feta d'acer inoxidable. En aquest lloc es va trobar el fuet d'or que tenia. Mira cap a l'est, cap al seu lloc de naixement, flanquejat per darrera, a certa distància, per uns quants dels seus subordinats S'entra al complexe, estàtua i museu, per un arc triomfal. Hi podreu seguir les anades i vingudes de la família i descendents.

I deixem Mongòlia. un poble una mica més conegut, allà on eren els confins de la terra. Allà on hem arribat nosaltres en temps de pau (no sabem segur si el Marco Polo). 

Hem descobert la terra de l'etern cel blau; la terra del cel negre sota la pluja i  la de les postes de sol rogenques i ataronjades. La dels mil colors sorrencs, la del sòl fet catifa verda. I en tornem una mica saberuts i, sobretot, enamorats.

Gràcies a tots i totes les que m'hi heu acompanyat.