Finals d'agost buidant el sac

Ara sí que són finals de vacances pels que treballen. Recordo que quan treballava apurava fins a última hora per arribar a casa; com menys temps per pensar-hi, millor! Però no tenia pas la síndrome aquesta que s'ha posat tan de moda, la "síndrome post-vacacional" o alguna cosa així. Alguna cosa semblant a una depressió. El primer dia de treball, l'1 de setembre, espavilaves aviat! També crec que és una estupidesa això de la síndrome. Els que treballen sense tantes vacances com jo tenia, que era un luxe, o els que fan feines d'esforç físic, o els eventuals i els que han de procurar no perdre-la, la feina,  no es poden permetre tenir cap depressió.

S'acaba l'agost. Però no s'acaba l'estiu, que encara falta quasi un mes fins a l'entrada de la tardor. Això sí, el 31 d'agost sembla que s'acabi tot. Estem fets per acabar i recomençar varies vegades l'any: finals d'agost, Nadal, la setmana que en diuen santa encara que per a la majoria sigui un pont llarg... Ens agrada posar terminis a les coses i a les feines; alguns són necessaris, d'altres no; si no, ja em direu si no estaria bé posar fi al desgavell de la RENFE, o al no començament del corredor mediterrani (tinc un cosí a València que se'n fa creus que per anar a Barcelona en tren (o en cotxe) hagi de tardar més de tres hores i, en canvi,  anar a Madrid, és d'una rapidesa esfereïdora). 

I així tot, podríem dir que hi ha coses que es comencen quaranta vegades perquè no s'acaben mai i quan es continuen ja estan obsoletes. Jo crec que quan tinguem al dia els serveis públics, cadascú tindrà ja un jet privat.  

Doncs, s'acaben les vacances; no s'acaba l'estiu, ni la calor que tan aixafa i et fa mandrejar. I no parlaré de la calor d'aquest any, que ja és un tema molt suat.

Només que he pensat que demà és 31 d'agost, Sant Ramon Nonat.  Estava emparentat amb la família noble dels Cardona, i fou el senyor de Cardona qui, amb la seva espasa o daga feu néixer el nadó. A la casa on va néixer s'aixecà la capella Sant Ramon de Portell, i a la llinda es pot llegir: "Ací es nat Sant Ramon Nonat". 

Avui han fet festa d'ovelles a Castellar d'en Hug, amb el concurs internacional de gossos d'atura i ramats. S'ha fet ja el de Llavorsí i falta el de Ribes de Fresser. Es podria dir que es de les darreres festes que es fan a l'estiu, a excepció de Sant Gil, quan fan una demostració de gossos d'atura, i la Mare de Déu de Núria del 8 de setembre. També s'acaben gairebé les festes majors dels pobles a l'agost. Poques en queden pels mesos d'hivern, fora de les festes més tradicionals de tardor, hivern i primavera.

És un país de festes, Catalunya. I està bé que així sigui, que això fa "poble", fa "pinya", fa comunitat i et sents lligat allà on vas néixer o on vius. Ajuda a crear identitat.

I parlant d'identitat, ja tenim les disquisicions de cada any per l'11 de setembre o Diada Nacional de Catalunya: hi anirem, no hi anirem?, és festa?, és reivindicació?, cal ser-hi encara? Jo tinc la meva opinió, però cadascú hi digui la seva, amb criteri, ben pensada i raonada. No s'hi val a tirar-s'ho a l'esquena!

Els infants començaran l'escola amb dificultats, indecisions, poca planificació, poc criteri, pocs suports de qui ens governa i poca comprensió de la "gent del carrer". L'educació hauria de ser un fet prioritari a qualsevol país, hauria d'estar valorada al màxim, l'educació en si i els seus protagonistes, començant pels mateixos infants i pel professorat. Qui marca les directrius hauria de tenir molt clars els objectius, hauria de ser gent entesa en la matèria, pedagogs, psicòlegs, orientadors..., haurien de saber motivar i fer participar pares i comunitat educativa i ho haurien de saber transmetre. Però, jo he vist gent política al capdavant de la conselleria que amb molt bona voluntat s'ha passejat pels passadissos de les escoles. Llàstima que calgui quelcom més que bona voluntat: cal saber escoltar, cal parlar amb tothom, cal fer cas a qui en pot saber una miqueta més, cal... Vaja, ja m'està sortint la vena de la "deformació professional" i ja no són hores d'assessorar ningú.

Doncs sí, encara fa calor! I llàstima també que només pensem en l'escola i en els estudiants en determinats moments del curs, sempre amb queixes: les proves PISA, els pocs recursos pels alumnes amb necessitats educatives especials, la burocràcia de les programacions, la manca d'assignatures tan importants com les arts gràfiques o la filosofia i no parlem de la música en aquest país... I de la llengua! Ah!, això de la llengua o idioma el 2026 ens retorna tres segles enrere gairebé. Jo puc escriure en català perquè el vaig començar a aprendre per voluntat pròpia, jo i la meva família, a finals dels anys seixanta, que l'escola, en aquells temps era castellana "por imposición divina" i "una, grande y libre" per a segons qui. Com pot ser que el 2026 encara ens estiguem preguntant si fem un % determinat de la llengua catalana a Catalunya? Oh!, i s'ho pregunten molts dels que governen, és un dir, per aconseguir (aconseguir?) la independència. Flipant!

Ja veieu com la calor passa factura i et deixa el cap enterbolit, amb un "deixar anar el que tens a dintre el pap" o dit d'una altra manera, buidar el sac, treure la verinada, rebentar el bot, abocar-ho tot, donar gust a la boca, no deixar-ne ni una al païdor (encara en queden, per això), buidar es gavatx (a Mallorca, que últimament em sento molt mallorquina)

Doncs, com dèiem: som a finals d'agost i fa calor! 

L'eclipsi de sol 2026

Molt s'ha escrit ja sobre els eclipsis i, en concret, sobre aquest eclipsi de sol a Catalunya. No seré pas jo qui n'escrigui res a nivell científic, astronòmic, fotogràfic o periodístic. En aquest món on surt per cada succés una munió d'especialistes i entesos en totes les matèries, mantenir-te profà i callat és el millor.

Jo també el vaig "anar a veure l'eclipsi",  perquè soc una mica (o molt) curiosa de mena, perquè sempre m'ha agradat mirar el cel i veure els estels i endevinar-ne els noms i les constel·lacions. Als campaments, als càmpings, a Sant Jaume de Frontanyà, a Timoneda o a cal Julià, estirada al terra al costat de la tenda "canadenca", sortint a les escales de l'església o al pedrís de cal Julià, mirava el cel amb lluna plena i amb lluna nova i em posava a cantar cançons de muntanya. La lluna i jo sempre ens hem fet l'ullet; fins i tot ara des de la terrassa de casa. 

M'agrada aquella llum de tarda que ho fa tot ataronjat, quan la tarda ja és en calma i el dia es va apagant a poc a poc. El cel queda vermell o rosat o color taronja de diferents tonalitats, s'alça una mica d'aire quan el sol es pon i tot descansa. És com un repòs del dia atrafegat, de la llum massa groga, pàl·lida i molt clara que treu les ombres i et fa fer ganyotes i  tancar els ulls al resplendor que ocupa tot l'espai. 

M'agrada l'hora del repòs i contemplar com el sol va a la posta i les muntanyes queden retallades amb el crepuscle i tot té un aire d'ombres i contrallums.

El 12 d'agost, el sol i la lluna ens van regalar un bon espectacle. Quasi no hi ha paraules; era com si hagués d'arribar un misteri, callat, simple i senzill, sense estridències. El cercle lunar va anar ocupant el lloc del sol com si s'abracessin, com si es saludessin de cara: "ara passo" li deia la lluna al sol.

 I ell li contestava:

—Benvinguda reina de la nit, una abraçada; no pateixis, no et cremaré.

 —Company del cel, ens tornarem a veure les cares. 

—Has vist quanta gent ens mira des d'aquell planeta blau?

—Són els humans, que encara no han après que les coses són senzilles i planeres. Ens miren sense entendre gaire, com si tot en la natura fos un espectacle que passa rabent dins les pantalles.

Jo també he anat a veure l'eclipsi, a Siurana, amb el Montsant al davant. I també l'he congelat en una pantalla. I he viscut aquest moment d'uns quants segons amb emoció continguda. I he pensat que tot passa.

M'he passejat per El Cogul, amb les dones i els homes prehistòrics que pintaven a les roques manifestacions de la seva vida quotidiana, també com un misteri que tenien a la mà sense explicar-se'l. Un conjunt de figures que anys enrere estaven mig abandonades i que ara gaudeixen d'una tanca i d'un museu tridimensional.

He viscut la vida dels monjos cistercencs a Escaladei, l'Escala de Déu, i els he vist pregar i marxar quan tot es va cremar i es va abandonar. El monestir en runes que ara també pots veure en tres dimensions amb unes ulleres posades i els objectes retornant a una vida artificial.

Tot canvia. I ens posem unes ulleres per veure la vida passada i el cel en flames i la lluna que saluda al sol quan passa. I no li fem cap cas els altres dies de l'any, malgrat ens fa suar i ens acarona i ens dona vida i ens fa empipar quan brilla massa.

Ha estat una bona vivència i per un dia hem pogut contemplar amb ulls més amorosits el seu traginar per la volta celestial. No sé què en pensaríem si es donés cada dia o més sovint; estic gairebé segura que no en faríem cas. Volem sempre "experiències" noves per guardar-les congelades i ensenyar-les als altres com un trofeu de caça, com els homes i les dones del Cogul o els monjos del Cister passejant pels claustres.

I malgrat tot, jo també he anat a fotografiar l'eclipsi. 

Llàgrimes de Sant Llorenç

Llàgrimes per demà

Els Perseids tenen el màxim esplendor

aquests dies de Sant Llorenç.

Com infants petits alcem la mà

per poder-les tocar i agafar.

 

Cauen rabent del cel, llisquen per la foscor,

la seva blancor és com un llenç.

Volem que el desig sigui demà

per poder-les tocar i estimar.

 

Seguim un dels estels, n'esperem l'escalfor,

Sortim, cantem, la son ens venç.

Dins l'ombra,  espectre humà,

correm per poder-les encalçar.

 

El vent gemega ja llàgrimes de dolor 

sospirar i plorar no ens convenç,

l'esqueix de vida proclamà:

serem sempre aquí per recordar!

 

                            Dedicat a Llorenç Comas, 10 agost 2026 

XXXIX Pujada al Port de Salau

Aquest 2026 hem celebrat la XXXIX Pujada al Port de Salau. Fa patxoca això dels 39 anys pujant el primer cap de setmana d'agost al Port, per retrobar-nos catalans i occitans en una jornada de germanor, de compartir uns mateixos anhels i de desitjar uns mateixos objectius.  Un Port, que com tota la carena dels Pirineus, és un lloc de pas, un lloc de coneixement entre pobles, un lloc de refugi de tantes guerres, un lloc que ens acosta, des d'una vessant i l'altra, més que no pas ens separa. No hi ha fronteres imposades, no hi ha restriccions de llibertat, hi ha tant sols un desig de viure-la la llibertat, de viure-la, de compartir-la, de fer-la possible entre tots els que caminen i pugen ja sigui des dels Països Catalans com des d'Occitània.

 

El dia abans comencen els actes a Esterri d'Àneu, al Pallars Sobirà amb un taller de danses i un concert ofert per l'infatigable Joan Codina i el grup de música ibèrica. També al poble de Salau, a l'Arieja, es preparen per la Pujada amb un sopar.

 

Aquest any, hem tornat a compartir el vi català i el formatge occità. Hem tornat a hissar les banderes i hem cantat els himnes de cada país (potser, ara que hi penso, haguéssim pogut cantar la Balenguera en honor al centenari de la versió musicada, però, és evident, que no es pot pensar en tot). Hem dansat amb els músics que, any rere any, en acompanyen i hem escoltat els parlaments de les diferents entitats que érem dalt en nom de tots els que no han pogut pujar.

 

I hem tingut una grata sorpresa amb l'aixecament dels castells per part dels Castellers de Tolosa de Llenguadoc. Ànims!

 

I aquest any, hem commemorat, també, el centenari del naixement d'Enric Garriga Trullols, activista, occitanista i independentista català, cofundador del CAOC i defensor fins el final de la Llei de l'Occità. Gràcies a ell hem pujat 39 vegades al Port, hem defensat la llengua, la història, la cultura i el desig de ser del poble català i occità, amb pluja, amb boira, amb fred i amb calor. Molts hi han passat per Salau; molts no ens poden ja acompanyar, un record per a ells; molt hi passaran encara defensant el mateix. I sempre serà una festa!

 

Enguany també es compleixen vint anys de l'oficialitat de l'occità a Catalunya, una fita històrica per la llengua. L'oficialitat d'una llengua és una eina imprescindible i necessària, tot i que per si sola no ens soluciona gran cosa. Cal parlar-la, cal usar-la en tots els àmbits de la vida quotidiana i, sobretot, calen polítiques que la facin imprescindible, que la cuidin. Cal que puguem viure en català i en occità en el dia a dia: anant a comprar, llegint la carta d'un restaurant, sent atesos pels metges, sent defensats per la justícia, llegint revistes a la perruqueria, anant al cinema, comprant una guia de viatge o seguint les instruccions d'un manual de cotxe, per exemple. Cal que sigui la normalitat de la nostra normalitat, per dir-ho així.

 

En el seu parlament, la presidenta del CAOC, Esther Lucea, ha afirmat "Celebrem vint anys de l'oficialitat de l'occità a Catalunya. una fita que va ser possible gràcies a persones com Enric Garriga. Però també sabem que una llengua no està protegida només perquè sigui oficial: viu si la societat la fa seva, la transmet i les institucions la fan realment possible" 

 

S'ha tornat a convocar el III Concurs de Fotografia Port de Salau organitzat pel CAOC i l’ASPIC amb la col·laboració del Parc Natural de l’Alt Pirineu, el Centre Artesà Tradicionàrius, Fent País i l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu; les bases les trobareu a la web del CAOC i a les xarxes socials de l'Entitat. Els fotògrafs no hem parat d'anar amunt i avall copsant l'ambient festiu i reivindicatiu de la jornada. 

 

Un dia, doncs, complert, amb un cel clar i un sol que es ficava dins els porus de la pell i els barrets de protecció; un aire fresquet a primera hora que ha estat la delícia dels que hem arribat dalt i que hem pogut gaudir de la muntanya, d'aquest paisatge grandiós miris on miris. Una pujada cansada, ja sigui pel corriol més costerut i dret des del Fornet, com des de la pista que va pujant des del Pont de Perosa, ja sigui des del poble de Salau, a l'Arieja, en una pujada molt més llarga que les del vessant català.

 

Però quan arribes, la vista s'eixample i tens la recompensa de veure 360 graus de pics que s'alcen majestuosos, aquest any amb una boirina de calor i l'herba ben groga, cremada ja pel sol, amb els ramats de bens i vaques enfilats dalt de tot buscant el verd molt més amunt d'on érem nosaltres. Una secada persistent!

 

I, acabada la festa, hem baixat cap a Esterri uns, cap al poble de Salau els altres, amb la satisfacció als rostres, amb una mica de vi i formatge dins (boníssim com sempre!), amb uns mateixos deures i objectius per treballar i amb unes mateixes ganes de pujar un dia al Port, tots plegats, i exclamar entre cants, danses i rialles: ja ho tenim! 

 

De moment, però, començarem a preparar la 40ena edició de la Pujada al Port de Salau pel 2027, amb el compromís renovat, amb més forces i amb la mateixa il·lusió de sempre.

 

Visca Catalunya i els Països Catalans. Òsca Occitània!