Sant Jaume de Frontanyà: per tornar!

A Sant Jaume sempre s'hi torna!

Vaig començar a anar-hi de colònies, amb les "benjamines de Santa Maria", quan tenia set anys. A peu dotze kilòmetres carregant una motxilla. Amb la Cati Teixidor, la Lurdes Estevez (morta fa pocs dies) i d'altres com a monitores i tot un floret de noies (la Llucià, la Bruguer, la Bigues, la Valls, la Jaime, la Bofill...). Les recordo molt les colònies d'aquells anys. I em va agradar tant el lloc i el paisatge que vaig convèncer (fàcilment, val a dir) la meva mare per anar-hi als estius. I en van ser uns quants! Primer pujant a peu amb les maletes carregades al mulo del Miquel de la fonda Ca l'Eloi, amb la Carmeta fent-nos pastissos a la nit amb el llum de carbur. Després, quan el Ramon va obrir, a Cal Marxandó, finalment a Casablanca. I ara que puc tornar-hi, no queda cap fonda. Cal anar a la Pobla de Lillet o a Borredà. Fins i tot estàvem engrescats per comprar una casa i vam mirar-nos Cal Cintet, Cal Vicenç, Cal Jan (abans la Barraca), Cal Picanyol (ara totalment en runes). Però no va poder ser: a casa, llavors, treballava la mare i nosaltres, petits, anàvem a escola o a l'institut. Però sempre he tornat a Sant Jaume com si fos una mica casa meva.

I aquest estiu també ho he aprofitat malgrat la calor que ha fet.

Hi queda poca gent a Sant Jaume. Tot i que ha deixat de ser el poble més petit de Catalunya, no es veu ningú quan hi ets. La majoria de cases tancades i el poble molt arreglat. Potser té raó l'Arnella: ara que tenen carretera, no hi ha ningú.

He tornat al Cingle i m'he abocat per veure el poble a sota, arrecerat al voltant de la immensa església, talment un poble de pessebre. L'herba recremada pel sol, ni les vaques no s'han vist.

Al juny vam fer una excursió amb el CEC fins a Sant Julià de Cosp i vam pujar a Faig i Branca; quina meravella de boscos i prats. Tot és bosc, muntanyes que s'estenen fins on la vista arriba; per sort, ni un foc. Bosc pel que hi pots caminar i endinsar-t'hi. No sé com s'ho fan que sempre l'he vist cuidat. Un paisatge que no ha canviat, un poble arreglat, però que és el mateix de sempre; per això et sents com si tornessis a casa! Aquest any, si seguim així, no es faran pas bolets. En vaig aprendre a collir amb la Maria Rosa, l'única nena que hi havia al poble. Pujàvem al Cingle i me n'ensenyava; a l'agost ja se'n feien de rovellons! M'agradaria retrobar-me-la! I el Ramon i en Saixa, el noi que estava amb el Xirinacs, i la Maria de Cal Berlinga..., fins i tot els fills de la Capitana!

He tornat al gorg de Terradellas, dels pocs de la zona que tenen aigua aquest estiu! La cascada ha minvat força, però t'hi pots endinsar i ficar-hi el cap i nedar i reposar a l'herba del prat de sobre i llegir tranquil·la que gairebé mai no hi trobo ningú.

I he anat fins a Currubí! Que en feia d'anys que no hi anava, ja no recordava el camí, però gràcies a aquest invent del Wikiloc hi he arribat. Des del Collet de Sant Jaume i el Cintet, baixant cap al Prat i seguint un tros de la riera de Merlès fins a desviar-se pista amunt cap a Sant Esteve de Tubau, encara molt ben conservada. Ja no hi ha els germans, ni la dona que vaig trobar-hi fa un parell d'anys, cridant i espantant la gent. La casa tancada. Una pista m'ha portat tot pujant fins a la petita ermita de Sant Llorenç de Currubí, ja sense teulat, amb el campanar esquerdat i l'interior ple de runes de les pedres caigudes. Envoltada d'arbres que se l'aniran menjant. Ha tornat a agradar-me el lloc, això que ja ni recordava com era! Més amunt, la casa de Currubí, abandonada. Encara recordo la família que hi vivien. La colla de fills tots posats en fila del més gran al més petit que de tant en tant baixaven al poble, a l'estiu. Durant l'any, mentre hi va haver escola, baixaven a estudi, plovent o nevant, que hi ha un bon tros. Se'n va morir un de fill de Can Currubí i no recordo com. Pel camí de baixada he passat per Cal Roma, reconstruïda semblant més un magatzem que una casa fins a arribar a Cal Cintet, amb flors i cortines i un jardí ben cuidat. Amb la Maria Rosa, filla de l'amo, del Cintet, hi anàvem a collir cireres i prunes quan encara no se l'havien venguda.

També he arribat a Sant Esteve de la Riba, una altra cosa pendent des de feia anys i que tampoc recordava tal com l'he trobada. De petits hi anàvem perquè hi tenien com una espècie de zoològic amb animals en semillibertat: isards, daines, cabirols... Ara és una casa rural molt arreglada amb piscina i tot! L'església estava oberta; dins, uns quants cartells "de la India", uns coixins per meditar i un billar com a altar. M'ha fet il·lusió tornar-hi a posar imatge mental, que ja se m'havia esborrat. Pel camí d'anada, uns quants gorgs, la majoria secs o amb ben poca aigua, uns boixos ben escurats per la papallona i unes erugues dansant penjades al mig del camí, que semblaven totalment volàtils. El camí de tornada l'he fet passant per les Planes, amb aquella pujada que sembla que no s'acabi mai. A les Planes hi havia hagut durant una època un taller de ceràmica (encara tinc un gerro i un càntir). Ara la casa està arreglada; no hi havia ningú, però hi ha gent que l'ha llogat. Tot anant cap al CIntet he passat pel Prat, una altra de les cases de la Maria Rosa, ara casa rural amb piscina i crec que d'alçada! Era on jo, de petita, volia fer una escola: estudiar magisteri i tenir-hi nens i nenes amb dificultats que allà segur que serien feliços! No vaig estudiar Magisteri, però si Pedagogia. No hi vaig anar amb els infants amb "més necessitats"; tanmateix, sí que vaig treballar com a assessora a Badalona. No em vaig esgarriar del tot.

I hi he estat una tarda de Festa Major, per Sant Jaume. Missa a l'església, que és l'únic dia de l'any, segons els cartells, que la fan; per Pasqua en fan als Oms. No arribàvem ni a la desena les persones que hi érem. Una bona plàtica i al final la cantada dels goigs de Sant Jaume. A fora a la plaça no gaire més gent. A cal Marxandó han obert un bar amb refrescs de saüc i gelats artesanals, a l'entrada de la fonda. He dubtat si era la filla del Ramon, la Lluïsa, però en tot cas, ella era tan petita quan vam coincidir que, naturalment, de mi no en sap res. El saüc refresca i el gelat era prou bo. Crec que després feien danses, però era tan costosa i lassa la preparació que me n'he anat.

 He reconegut la font de la Mansana que encara raja; avui l'aigua sortia força calenta: bé, calenta no, però tampoc fresca. He begut de la font de la Mata, un rajolinet que amb paciència m'ha omplert la cantimplora malgrat els tres brocs grossos que acostumen a rajar. I he observat que la font de la Mola torna a rajar. La Florentina encara la deu cuidar, que el cementiri està ben a prop.

Abans de marxar i tornar a Badalona encara he tornat a pujar al Cingle i he anat fins a Terradellas. Avui sí que hi havia una parella. L'home m'ha comentat que ell hi venia de petit a Sant Jaume i que avui a la tarda aniria a la Riba. M'ha fet gràcia la coincidència: realment, a Sant Jaume sempre s'hi torna!

Uns dies per Borredà

El Berguedà sempre ha sigut una comarca admirada i visitada. Potser darrerament ha perdut una mica d'interès pels estiuejants, habituats ara a anar més lluny, en viatges que potser, per culpa de vagues i d'altres incidents, són més complicats de fer. Jo m'he mantingut fidel a uns estius a casa, a prop de les nostres muntanyes i paisatges, encara que combinant-ho amb algun viatge quan només podia gaudir de vacances de mig juliol i agost (un privilegi que no tenia tothom).

I aquest any he tornat al Berguedà per descobrir nous racons i rememorar-ne de coneguts, que sempre m'ha agradat passejar-me per llocs de records i, al mateix temps, descobrir llocs que no hagi estat mai. Cada petit racó és una descoberta i sembl estrany que, en aquest país tan petit, on tot està a l'abast, quedin tants llocs per conèixer i per fruir i per caminar. Moltes vegades, hi ha gent que m'ha dit que m'ho conec tot; no és pas veritat! Com més voltes i més camines sense moure't de casa, més t'adones que tens encara molts llocs per descobrir. I si n'hi ha de racons! Fins i tot els coneguts, quan fa temps que no s'hi va, esdevenen nous.

I és el que m'ha passat aquests dies.

Acostumada a caminar i voltar per Sant Jaume de Frontanyà, he dedicat unes estones a conèixer els voltants de Borredà, tan sols a deu kilòmetres!

De Borredà he fet la volta pels gorgs de Margansol; uns gorgs que en altres temps de pluges benignes havien de representar un goig en banyar-s'hi els estius, a la fresca dels arbres. Ara, estan a una expressió mínima de la seva capacitat, però la volta és senzilla i maca, sempre que la feu, en temps de calor, tornant a casa cap al migdia.

De Borredà cap a l'ermita romànica de Sant Sadurní de Rotgers. S'hi pot arribar amb cotxe, però no us perdeu de fer l'excursió a peu. Sortint del poble, agafeu el GR4 fins el Collet de Cirera, passant per la capella de la Mercè i la font una mica eixuta de Cirera i arribeu a la petita ermita voltada de bosc i declarada bé cultural d'interès nacional. És un lloc tranquil, on sempre hi podeu trobar algú que fa el mateix camí; una petita joia d'aquesta zona. Des d'aquí, podeu pujar al Pla de les Bassotes, una mica embardissat, per baixar cap a Santa Magdalena de Guardiolans, ja dins el terme de Vilada. Un mur tot a l'entorn us priva d'arribar-vos fins la porta. El lloc també és solitari amb algunes cases per l'entorn. En l'hora que he arribat el sol us estenalla, l'herba és ben groga i ben seca i les ombres són escadusseres. Retornem cap a Borredà pel GR 241, tot passant per la font del Pradell i la masia del Pati per un tros de GR molt poc cuidat, amb troncs talats i secs al mig del pas, esbarzers i matolls que us priven de caminar còmodament; no m'estranya gens que els focs prenguin força!

Per anar al castell de Palmerola us heu de desplaçar al Cobert de Puigcercós i agafar una petita carretera que segueix el curs de la riera de Merlès. Al cap de poc, trobareu un pàrquing on deixar el cotxe. Passeu pel refugi de Puigcercós i segui el rec de la Roca travessant el bosc de Puigcercós i el Sollell de la Farga fins a sortir a una pista un cop travessada la carretera de Les LLoses i que en pendent amunt us deixarà al castell de Palmerola. El castell i l'església de Sant Vicenç de Palmerola formen un conjunt molt harmònic. Situats dalt d'un turó, ens parlen d'història. Ha estat reconstruït, però sobta la seva conservació en un lloc aïllat i solitari. Passegeu-vos-hi, doneu-hi la volta i entreu-hi a poc a poc, sense fer soroll: potser encara sentireu Bernat Guillem de la Portella amb la seva muller Sibil·la de Pinós o Bernat Guillem de Pinós que parlen des de l'escalinata. L'interior descuidat. Les vistes de fora valen la pena. Davalleu cap a la collada de Cal Jaume i la collada de les Cases fins a Sant Julià de Moreta, una masia convertida, com tantes d'altres, en casa rural i l'església petita de Sant Julià de Moreta, coneguda també com a Sant Julià de Vilacorba, que domina el paratge. Retorn cap a Borredà; us recomano seguir la pista i deixar les dreceres: impracticables si no us voleu esgarrinxar! Pel pont d'en Solà i el càmping Saiol arribareu altre cop al punt de partida.

Per anar al poble abandonat de Salselles us heu de desplaçar al càmping Riera de Merlès, per sota del Cobert de Puigcercós i seguir el torrent de Salselles. El campanar sobresurt dels arbres, herbes i matolls que ja han ocupat el que fou un poble. Sembla que a principis del segle XXI hi ha projectat recuperar el Santuari de Santa Maria de Salselles i el campanar ja està ben assentat. Malauradament, no es pot dir encara el mateix de l'església, a la que li manca tot el teulat, encara que conserva mig desvagat el púlpit, i les cases del voltant, menjades per les heures i la malesa. Si pugeu cap a cal Rabat i el Serrat de les Cabres Mortes, no deixeu d'arribar-vos a la Roca Plana i el Roc Espatllat, uns miradors excepcionals sobre el Berguedà i les muntanyes del Pirineu. Podeu baixar al càmping pel Roure Gros i Vilartimó.

Des del Cobert de Puigcercós també us podeu acostar a Sant Pere de Serrallonga. Deixant el cotxe al pàrquing de sota el Refugi, segui una pista asfaltada (GR241) fins passat el Molí de Dayans, arribeu fins el Rec de Dayans, ara sec, on preneu un corriol costerut sempre amunt fins a espetegar a la pista que us porta a Can Damià, una casa mig ocupada situada dalt d'una espècie de cingle amb unes vistes sobre tot el territori. Continueu amunt una estona i arribareu a Sant Pere de Serrallonga. Una ermita del terme d'Alpens on encara hi fan aplecs per Sant Pere. L'estat de conservació és molt bo; llàstima que avui faci tanta calor i l'herba està recremada pel sol. Haurem de tornar per primavera! Aquesta calor acovardeix una mica i tornem pel mateix camí tot i que es pot retornar pujant al Puigdon i passant per la font de Baumala.

També us recomano algun itinerari amb cotxe. Sortint de Borredà, agafeu la carretera de les Lloses i atureu-vos a Sant Vicenç de Maçanós, visiteu Santa Maria de Matamala, ja a la comarca del Ripollès i feu una volta per Sant Martí de Vinyoles i per Sant Sadurní de Sovelles, un lloc del que m'he enamorat i del que, fins ara, no en sabia res. Una plana oberta al Pirineu, una caseta enmig d'arbres d'una mida fantàstica per mi, una imaginació posada en la primavera o la tardor. No em faria res de poder-hi estar!

Capítol a part mereixen els itineraris que es poden fer des de Borredà cap a Sant Jaume de Frontanyà. Demà m'hi poso! Ah!, i no deixeu de passejar-vos per Borredà!

Berguedà: uns quants gorgs

Aquests dies he fet caminades sota el sol ardent i un ambient asfixiant de dia i m'he passejat per alguns gorgs del Berguedà. Alguns que ja coneixia, d'altres que he descobert. L'aigua ajuda a passar la calor; realment tenen raó quan diuen que l'aigua és vida.

Gorgs de la Riera de Margansol a Borredà, de la Riera de Merlès, a prop del Cobert de Puigcercós i gorgs de la zona de Sant Jaume de Frontanyà. Amb ganes de banyar-m'hi: no ha pogut ser. Els que no estan secs del tot, conserven ben poca aigua, amb verdet i tot, talment una estora vellutada feta d'herba molla i d'aigua que no corre. Això sí, amb sabaters saltant amunt i avall fent curses enrere i algunes truites petites; espiadimonis volant i moltes papallones. I orugues penjant, tot filant, des dels boixos ben escurats per la papallona que se n'ha afartat!

Com canvia un paisatge que s'ha vist amb aigua fresca relliscant per les pedres i formant petites cascades que senties des del camí, a paisatges secs, sota un sol de justícia, boixos menjats i arbres que reclamen aigua. I no us penseu, les fonts no estan gaire millor. Un rajolí pacient per omplir la cantimplora a la Font de la Mata que té tres brocs grossos. La de la Mola raja una mica més, que la Florentina, des del cementiri, encara la deu cuidar. 

La riera de Margansol havia de ser un bon lloc per fer-hi una volta a l'estiu quan la calor es fa evident. Remullar-se al gorg del Salt, sota el poble, ara no té gaire sentit. El Salt ha desaparegut, un rajolí d'aigua que baixa entre les herbes de pou, ens el recorda. La pedra nua. Passada la torre Perot, el Gorg de la Ribera ha tingut una mica més de sort tot i que es veu perfectament el terra fangós. Més enllà del Molí del Sobirà, el Gorg Verd reflexa els troncs secs del voltant en la poca aigua que li queda. El Gorg petit, s'ha fet més petit. Al Gorg dels Desitjos hi pots arribar entre rocs i pedres; quan hi sigueu, no us oblideu de desitjar i demanar a qui sigui que plogui per l'amor de Déu! I torneu cap al poble passant pel càmping i masia de Campalans amb l'herba ben groga i un sol que us estenalla. De res ha servit traginar tovallola.

La Riera de Merlès ha tingut una mica més de sort, però, qui l'ha vista i qui la veu! Aigua encara en queda en alguns sectors, gent que omple basses i camins també. Podeu travessar els recs amb les sabates ben seques. Tant és que aneu Cobert cap avall fins al càmping Riera de Merlès, com Cobert cap amunt pel Refugi de Puigcercós i el càmping Saiol. La sensació de sequedat és la mateixa. On hi havia salts, l'aigua hi ha deixat de saltar, on hi havia frescor i ombres hi teniu esbarzers, maleses, matolls secs..., tot preparat per començar un foc, tot plegat unes quantes esgarrinxades.

I que en direm dels Gorgs de Sant Jaume? Una trista pena. Des de Sant Esteve de la Riba cap amunt, quasi ni us adoneu que passeu un gorg. La riera de Llentes no us mulla; a la presa d'aigua que hi ha més amunt del Molí de la Riba hi queda la corriola i una paret de pedra ben despullada de l'element líquid; uns quants joncs que es van obrint i deixen anar el cotó, uns cucs penjant dels boixos secs i una forta escalfor del terra. Travesseu la riera entre rocs:ah, per aquí passava aigua? Us meravella el Gorg de Caselles: com pot ser que encara hi hagi aigua (no la que hi havia) si l'omple un rajolí de saltant? El gorg del Prat i el de Tubau fan pena, però el Gorg de Montner és completament sec: ah!, hi havia un gorg? Sí, el 2020 hi havia un gorg i la presa d'aigua era fantàstica per fer fotografies de reflexes d'arbres i branques, amb els joncs que s'hi remullaven. Hem traginat tovallola i sabates de goma a l'esquena.

No hem anat als gorgs de la Riera del Molí, el gorg del Matxo o el de les Feixes o el de l'Esquerda, ni ens hem arribat fins el gorg de Moreta. Ens ha fet mandra i una certa cosa de no trobar-hi aigua.

A Sant Jaume encara hi ha un gorg que Déu n'hi do de l'aigua que té tot i que el saltant que es conserva és la mínima expressió del que era. Aquí sí, ens hi hem pogut banyar uns quants dies i nadar i tot! Està apartat dels altres i segueix un altre curs. És el naixement de la Riera de Margansol (Margansol, Mergançol, Merdançol..., que he trobat diferents noms per a la mateix riera). No us diré pas on és! Faré com els boletaires. És el gorg on m'he banyat sempre quan he anat a Sant Jaume (l'època de colònies als Oms, als estius de la infantesa amb la família a ca l'Eloi de jove a cal Marxandó o a Casablanca i ara "de gran"). L'he retrobat sempre i també aquesta vegada! I m'ha fet feliç ficar el cap sota l'aigua i estirar-me uns estona a la gespa. I me'l guardo per mi. Ep!, no és que sigui meu, no! Segur que molta gent el coneix, però no hi trobo mai ningú. S'hi està bé llegint una estona, remullar-se i fer un trosset del camí vell.

Demà, que ja marxo, hi tornaré a donar-li les gràcies i a emparaular una nova trobada, un nou estiu, una nova estada a prop de Sant Jaume, ja sigui a La Pobla o a Borredà com aquest any, que temps era temps hi havia tres fondes a Sant Jaume i ara no hi ha gaire gent ni per la Festa Major.

Cap de setmana a La Vansa

Final de curs. Punt i a part obligat per l'estiu i per les obligacions estiuenques que tenim tots plegats. I talment com escolars que acaben curs, nosaltres hem acabat cicles. I hem anat "de colònies". 

Ens hem acostat un xic a la vall de La Vansa. Una petita vall, tancada durant segles, desconeguda per a molta gent, però que guarda tresors paisatgístics i naturals que són de bon conèixer. Una vall perduda entre muntanyes, amb el Cadí per capçalera, sempre present des de tot arreu; la muntanya de l'Arp, més coneguda pels esquiadors de fons quan pugen a Tuixén - La Vansa per fer lliscar els esquís si és un any de neus; darrere seu el Port del Comte; el Coll d'Ares per sobre d'Ossera pel que pots travessar cap a Alinyà i Organyà; el Montsec de Tost, amb el Puig de les Sarraïnes; i la Serra del Verd. Al seu darrere treu el cap una punta del Pedraforca. I els petits pobles de pessebre escampats per la vall. Tuixén i Josa que formen un mateix municipi a la vall del riu Mola; i la vall pròpiament de La Vansa, al llarg del riu Lavansa: Sorribes, la capital; Cornellana arrecerat al Cadí, Fórnols ocupant un turonet; el petit nucli de Sisquer. I al davant Ossera, antiga terra d'ossos i ara terra d'artesans i productes de la vall. I les cases abandonades i el poble ja força caigut de Colldarnat i les ermites romàniques, una joia i un goig que encara es drecin dretes enmig de prats i boscos: Sant Julià dels Garrics, Sant Pere de La Vansa, Sant Jaume de Montargull; Sant Jaume de Tuixent...

No! No ho hem vist tot! Impossible en un cap de setmana. Però n'hem viscut un petit tast, el punt necessari per quedar-se amb ganes de tornar-hi.

El nostre punt d'operacions Cal Gabriel-Farragetes a Tuixén. Tractats com a reis; bé, més aviat com a reines i algun rei! Esmorzars i sopars que han fet història i un repartiment d'habitacions que també ha estat digne de reialesa; però, tots hem dormit la mar de bé!

Una arribada de les jubilades un migdia de divendres pensant a menjar qualsevol cosa a la capital. Tanmateix, ai las, sort de les coneixences! Un recorregut de carretera de revolts ens ha portat fins a Fórnols on hem estat millor acollides, al Paller de cal Coma, on la Marina ens ha presentat a taula un suculent arròs de muntanya. Una volta pel poble i baixada per Sisquer i Sorribes fins a tornar a Tuixén a buscar els treballadors que arriben a la tarda. Un cop instal·lats, és l'hora del passeig.

I per anar-nos situant en aquesta vall de remeieres i trementinaires hem fet el recorregut botànic de la Vall de la Mola fins als Planells del Sastró, tot intentant reconèixer o conèixer per primera vegada plantes remeieres: farigola, espígol, romaní (no gaire), gavarrera, noguera, arç blanc, plantatge, espernallac (o camamilla de Maó), menta, angèlica, milfulles, pastanaga borda, vesc... Tot un itinerari pels sentits. I la gran recompensa del doll d'aigua refrescant que hi ha als Planells, on ens hi hem abocat de ple!

I per sopar, te amb rellotge de sorra i tot! I un mató típic de la zona, ens diuen, fet amb anís... del mono!, que si no hagués sigut del mono nostrat, no me l'hauria pas menjat.

L'endemà, després del menú degustació d'embotits, formatges i i melmelades d'esmorzar, per sortir disposats a arribar all Puig de les Sarraïnes. La calor comença a collar. La pista va pujant entre arbusts i pins i desitjaríem més ombra i un terra més fresc. Una part de nosaltres es queda descansant sota els garrics i els altres fem el cor fort i i tirem amunt, amunt, que sembla que no s'acabi mai. N'hi ha que hi estan tan posats en això d'anar pujant que es volen enfilar més i tot. Arribem a la torre de guaita i admirem el paisatge i la vall que s'estén als nostres peus, amb els cogullons del Pedraforca que treuen el nas per darrere la Serra del Verd. Enllà, les muntanyes d'Andorra i cap al sud els Montsecs. Tornem tot seguit per cercar el Dolmen de Colldarnat que, després de buscar-lo durant uns quants anys, he estat capaç de trobar en un ambient escaldufat;: prou aguanta que ja és molt!

Ja només ens resta arribar--nos fins el poble abandonat de Colldarnat entre les pedres calentes. Les cases una mica més a terra que abans; l'església, Sant Antoni de Colldarnat, encara dreta amb el campanar que comença a flaquejar i la casa gran de la punta, l'única amb estructura de casa encara. Colldarnat fa temps que és un poble solitari; potser les pedres ens podrien parlar de la vida d'antany en aquesta vall. Pertany al municipi de La Vansa-Fórnols i es troba en l'antic camí de pas que anava des d'Organyà cap a la Seu d'Urgell, en una altitud de 1243 metres. No n'hi ha gaires referències, Més avall, des dels revolts de la carretera es pot veure el conjunt de cases de Cal Valentí amb la petita església romànica de Sant Fruitós de l'Espluga; tot el conjunt de propietat privada i privadíssima ocupada per un matrimoni de metges de Marsella que, malgrat les seves pors, s'ho han fet seu i només seu.

Estem esgotats de calor i de sol. S'imposa fer un tomb per Ossera per prendre una mica la fresca al pati de cal Casal, bevent cervesa, comprant melmelades i i degustant un licor que ens acabem (buidar l'ampolla, s'en diu) fet amb pinyes. La Núria, la nostra amfitriona, ens acull amb aquella simpatia que la caracteritza i ens explica el secret de les melmelades de muntanya i el secret de fer quaranta anys visquent a la vall, amb neu, amb pluges, amb sol i sequera, anant amunt i avall (que n'ha fet alguns d'oficis, des de conductora de bus escolar a monitora d'esquí, acabant en les melmelades); ben bé com diu ella, una opció de vida.

Hem acabat la volta a Cal Noguer o sigui, amb les herbes de la Suzette. Un refrescant saüc a l'ombra de la parra del jardí farcit de plantes remeieres servit per un dels seus fills, que aquesta família també va fer una opció de vida quan van arribar a la vall, ella i el Peter, vinguts de la Suïssa alemanya. Ara, i fa temps, podeu fer cursos, i tallers de plantes i d'infusions i de sabons o de compostatge o deixar-vos guiar per l'itinerari naturista dels voltants d'Ossera. Avui no, que ja hem fet una jornada ben carregada d'activitats i toca tornar a Tuixén a descansar i sopar amb el te i el rellotge de sorra. Llàstima que ara no podem acabar el recorregut al Serrat Gros, que de fa un temps els formatges s'han traslladat a Josa i faríem massa marrada.

Diumenge. Darrer dia de les nostres colònies. Cotxes carregats, motxilles a punt i ganes de caminar amb Mossèn Tronxo en un petit homenatge al que fou l'ànima sacra d'aquesta vall: mossèn Ramon Anglerill, inspirador del llibre escrit per Josep Maria Ballarín com a homenatge als rectors rurals, o de pagès. Sortim des de Sorribes amb la companyia de la Mercè Valls, una bona coneixedora de la vall, que també va fer una opció de vida i fora d'una escapada cap al Priorat, hi ha tornat i s'hi ha quedat. Encetem el camí per Can Guàrdia i anem fent el corriol que va pujant cap a Can Muntada. Ja no ens trobem amb el jeep de mossèn Ramon, ni podrem fer l'aplec a l'ermita amb la carn que portava per fer a la brasa, però sí que podem admirar el retaule gòtic de Sant Julià dels Garrics, recuperat gràcies a la seva iniciativa i a la col·laboració de tot el veïnat que érem per allà i que vam valorar que l'art havia d'estar on havia sorgit. 

Sempre m'agrada tornar a Sant Julià. Reviure per uns moments vint-i-sis anys de la meva història, trescant per aquests camins, pujant muntanyes, voltant per les cases abandonades i descansant a l'era de casa. Uns records que em fan emocionar. Encara recordo les mates que havien arrelat a la teulada i la grossa esquerda que la travessava de dalt a baix. Recordo com amb en Jaume i la Mercè i altres veïns connectarem amb en Carles Gascón, historiador de La Seu d'Urgell i vingueren a conèixer el lloc i la possibilitat de restauració de l'ermita primer; més tard els retaules de tota la vall. Un esforç col·lectiu que ha donat els seus fruits i ha estat la satisfacció de tots. I ara, tot arreglat, t'agrada ensenyar i que la gent també pugui gaudir d'una part de la nostra història, la història d'una vall petita, sí, desconeguda, molt, però encantadora, un petit racó de món, un paradís.

I comencem la part més nova pels que vam marxar de la vall ja fa uns anys;  que corríem per aquests camins i fèiem descobertes sense itineraris ni passeres. Ara hi ha  "l'Itinerari pel Riu Bona a l'entorn de Sant Julià dels Garrics", amb prospecte i tot! Un recorregut seguint el riu Bona, el riu de les meves banyades i d'on bombàvem aigua quan encara no havia arribat l'aigua corrent; un riu que porta sempre aigua fresca. Passant per l'Espluga de l'Olivé, que ves!, ara n'he sabut el nom, aquesta bauma on anàvem a berenar amb les nebodes; passant entre passeres de fusta nova de trinca per sobre L'Estret i el barranc Bataller, aquell que neix prop de Cal Bataller, a dalt, una de les cases abandonades del meu recorregut de cases que un dia hauré d'incloure en els meus Wikiloc perquè crec que poca gent s'hi deu haver passejat per dalt; passant pel pont de l'Ensubinada, que no sé d'on l'han tret aquest nom; passant per sota la Casa del Riu o Cal Arriu com sembla que era, però cal modernitzar noms; arribar a la Cascada Gran, en diuen, no sé si n'hi ha pas de xica. Un toll d'aigua que forma un gorg refrescant amb aquesta calor. I la calor és la que ens fa decidir variar l'itinerari i deixar-nos de pujades a Sisquer per arribar a Sorribes fent la circular que tant ens agrada. La calor ens mareja i val més tornar per l'ombra i sense gaire esforç. Tanta calor, que deixem la lectura d'en Tronxo per anar més de pressa. Crec que qui ho desitgi pot acabar el llibre, asseguda o assegut còmodament al sofà o a la terrassa de casa amb un refresc al davant.

El camí per les passeres genial! La idea de l'itinerari és per felicitar. La d'anades que hagués fet jo si hi haguessin sigut temps enrere!

A la tornada el roure gran que ara m'he assabentat que és un arbre monumental. El que té que et diguin per on vas!

Al pont romànic de Sant julià hem deixat algunes noies que ja estaven acalorades. I els altres hem apresat el pas, que és qüestió d'arribar aviat. El sol crema. La boca s'asseca. L'aigua que intentes xarrupar no serveix de res. És com un infern a la terra. Tot l'ambient és caldós. Remuntem el bosc del Muntada esbufegant; avui sí que no cal anar pels bolets. deuen estar ben rustits. Ni l'ombra no notem. Tot és calda, suada, escalfor..., i això que encara no som a Sant Llorenç! Amb el cap ben escaldufat i bullint d'idees, decidim que les caminades d'estiu són acabades. Som gent d'hivern!

Arribem a Sorribes i als cotxes. La Mercè, moltes gràcies!, va a buscar les noies que s'han quedat al pont. Aprofitem el lavabo i la cervesa fresca a l'Espai La Vansa que està obert! Mai havia desitjat tant que plogués aigua sobre els nostres caps! I freda a poder ser!

Retrobats tots anem cap al Molí de Fórnols a dinar; un bon dinar que ens mereixem. Amb l'acollida del Cisco i la Conxita i la Beatriu, la mare del Cisco i excelent cuinera. Molts records i moltes emocions.

Ha estat una sortida agradable a no ser per la calor, però contra el temps no podem lluitar. Hem retrobat gent i família. Hem conegut una mica més aquest país nostre, fet de muntanyes i de solituds, fet d'esforç i de lluita per sobreviure, fet de gent planera que t'acull i et dóna el que té.

Nosaltres continuarem caminant per pobles i valls desconegudes amb un llibre sota el braç i viurem amb joia, cadascú des del seu petit món, una manera d'entendre la vida tot trepitjant el país.

A tothom que ha seguit aquests cicles, moltes gràcies per la col·laboració, per la confiança i per la riquesa humana que hi han aportat.

Ens retrobem al setembre!