Sant Jaume de Frontanyà: per tornar!

A Sant Jaume sempre s'hi torna!

Vaig començar a anar-hi de colònies, amb les "benjamines de Santa Maria", quan tenia set anys. A peu dotze kilòmetres carregant una motxilla. Amb la Cati Teixidor, la Lurdes Estevez (morta fa pocs dies) i d'altres com a monitores i tot un floret de noies (la Llucià, la Bruguer, la Bigues, la Valls, la Jaime, la Bofill...). Les recordo molt les colònies d'aquells anys. I em va agradar tant el lloc i el paisatge que vaig convèncer (fàcilment, val a dir) la meva mare per anar-hi als estius. I en van ser uns quants! Primer pujant a peu amb les maletes carregades al mulo del Miquel de la fonda Ca l'Eloi, amb la Carmeta fent-nos pastissos a la nit amb el llum de carbur. Després, quan el Ramon va obrir, a Cal Marxandó, finalment a Casablanca. I ara que puc tornar-hi, no queda cap fonda. Cal anar a la Pobla de Lillet o a Borredà. Fins i tot estàvem engrescats per comprar una casa i vam mirar-nos Cal Cintet, Cal Vicenç, Cal Jan (abans la Barraca), Cal Picanyol (ara totalment en runes). Però no va poder ser: a casa, llavors, treballava la mare i nosaltres, petits, anàvem a escola o a l'institut. Però sempre he tornat a Sant Jaume com si fos una mica casa meva.

I aquest estiu també ho he aprofitat malgrat la calor que ha fet.

Hi queda poca gent a Sant Jaume. Tot i que ha deixat de ser el poble més petit de Catalunya, no es veu ningú quan hi ets. La majoria de cases tancades i el poble molt arreglat. Potser té raó l'Arnella: ara que tenen carretera, no hi ha ningú.

He tornat al Cingle i m'he abocat per veure el poble a sota, arrecerat al voltant de la immensa església, talment un poble de pessebre. L'herba recremada pel sol, ni les vaques no s'han vist.

Al juny vam fer una excursió amb el CEC fins a Sant Julià de Cosp i vam pujar a Faig i Branca; quina meravella de boscos i prats. Tot és bosc, muntanyes que s'estenen fins on la vista arriba; per sort, ni un foc. Bosc pel que hi pots caminar i endinsar-t'hi. No sé com s'ho fan que sempre l'he vist cuidat. Un paisatge que no ha canviat, un poble arreglat, però que és el mateix de sempre; per això et sents com si tornessis a casa! Aquest any, si seguim així, no es faran pas bolets. En vaig aprendre a collir amb la Maria Rosa, l'única nena que hi havia al poble. Pujàvem al Cingle i me n'ensenyava; a l'agost ja se'n feien de rovellons! M'agradaria retrobar-me-la! I el Ramon i en Saixa, el noi que estava amb el Xirinacs, i la Maria de Cal Berlinga..., fins i tot els fills de la Capitana!

He tornat al gorg de Terradellas, dels pocs de la zona que tenen aigua aquest estiu! La cascada ha minvat força, però t'hi pots endinsar i ficar-hi el cap i nedar i reposar a l'herba del prat de sobre i llegir tranquil·la que gairebé mai no hi trobo ningú.

I he anat fins a Currubí! Que en feia d'anys que no hi anava, ja no recordava el camí, però gràcies a aquest invent del Wikiloc hi he arribat. Des del Collet de Sant Jaume i el Cintet, baixant cap al Prat i seguint un tros de la riera de Merlès fins a desviar-se pista amunt cap a Sant Esteve de Tubau, encara molt ben conservada. Ja no hi ha els germans, ni la dona que vaig trobar-hi fa un parell d'anys, cridant i espantant la gent. La casa tancada. Una pista m'ha portat tot pujant fins a la petita ermita de Sant Llorenç de Currubí, ja sense teulat, amb el campanar esquerdat i l'interior ple de runes de les pedres caigudes. Envoltada d'arbres que se l'aniran menjant. Ha tornat a agradar-me el lloc, això que ja ni recordava com era! Més amunt, la casa de Currubí, abandonada. Encara recordo la família que hi vivien. La colla de fills tots posats en fila del més gran al més petit que de tant en tant baixaven al poble, a l'estiu. Durant l'any, mentre hi va haver escola, baixaven a estudi, plovent o nevant, que hi ha un bon tros. Se'n va morir un de fill de Can Currubí i no recordo com. Pel camí de baixada he passat per Cal Roma, reconstruïda semblant més un magatzem que una casa fins a arribar a Cal Cintet, amb flors i cortines i un jardí ben cuidat. Amb la Maria Rosa, filla de l'amo, del Cintet, hi anàvem a collir cireres i prunes quan encara no se l'havien venguda.

També he arribat a Sant Esteve de la Riba, una altra cosa pendent des de feia anys i que tampoc recordava tal com l'he trobada. De petits hi anàvem perquè hi tenien com una espècie de zoològic amb animals en semillibertat: isards, daines, cabirols... Ara és una casa rural molt arreglada amb piscina i tot! L'església estava oberta; dins, uns quants cartells "de la India", uns coixins per meditar i un billar com a altar. M'ha fet il·lusió tornar-hi a posar imatge mental, que ja se m'havia esborrat. Pel camí d'anada, uns quants gorgs, la majoria secs o amb ben poca aigua, uns boixos ben escurats per la papallona i unes erugues dansant penjades al mig del camí, que semblaven totalment volàtils. El camí de tornada l'he fet passant per les Planes, amb aquella pujada que sembla que no s'acabi mai. A les Planes hi havia hagut durant una època un taller de ceràmica (encara tinc un gerro i un càntir). Ara la casa està arreglada; no hi havia ningú, però hi ha gent que l'ha llogat. Tot anant cap al CIntet he passat pel Prat, una altra de les cases de la Maria Rosa, ara casa rural amb piscina i crec que d'alçada! Era on jo, de petita, volia fer una escola: estudiar magisteri i tenir-hi nens i nenes amb dificultats que allà segur que serien feliços! No vaig estudiar Magisteri, però si Pedagogia. No hi vaig anar amb els infants amb "més necessitats"; tanmateix, sí que vaig treballar com a assessora a Badalona. No em vaig esgarriar del tot.

I hi he estat una tarda de Festa Major, per Sant Jaume. Missa a l'església, que és l'únic dia de l'any, segons els cartells, que la fan; per Pasqua en fan als Oms. No arribàvem ni a la desena les persones que hi érem. Una bona plàtica i al final la cantada dels goigs de Sant Jaume. A fora a la plaça no gaire més gent. A cal Marxandó han obert un bar amb refrescs de saüc i gelats artesanals, a l'entrada de la fonda. He dubtat si era la filla del Ramon, la Lluïsa, però en tot cas, ella era tan petita quan vam coincidir que, naturalment, de mi no en sap res. El saüc refresca i el gelat era prou bo. Crec que després feien danses, però era tan costosa i lassa la preparació que me n'he anat.

 He reconegut la font de la Mansana que encara raja; avui l'aigua sortia força calenta: bé, calenta no, però tampoc fresca. He begut de la font de la Mata, un rajolinet que amb paciència m'ha omplert la cantimplora malgrat els tres brocs grossos que acostumen a rajar. I he observat que la font de la Mola torna a rajar. La Florentina encara la deu cuidar, que el cementiri està ben a prop.

Abans de marxar i tornar a Badalona encara he tornat a pujar al Cingle i he anat fins a Terradellas. Avui sí que hi havia una parella. L'home m'ha comentat que ell hi venia de petit a Sant Jaume i que avui a la tarda aniria a la Riba. M'ha fet gràcia la coincidència: realment, a Sant Jaume sempre s'hi torna!