Cap d'any al novembre

Se m'ha acudit, avui, que puc fer l'escrit de finals d'any, ara que només falta un mes per acabar el desembre i el dos mil vint-i-u. No m'he begut l'enteniment, no! Ja ho sé que som a trenta de novembre. Però, he pensat, que podria anar fent, ara que està tan de moda anar a l'avançada. No m'agradaria pas quedar-me enrere i que ja em llegíssiu l'any que ve!

Ara que l'arbre de Nadal, si més no a Badalona, s'ha plantat a finals d'octubre, si no recordo malament, encara amb els anteriors regidors, tot i que no s'ha inaugurat fins l'u de desembre. Ara que els llums de Nadal s'encenen quan encara falta un mes pel 25 de desembre. Ara que ja ens podem passejar per les fires de Nadal, la de la Plana a Badalona o la de Santa Llúcia a Barcelona, tradicional a partir del 8 de desembre, però ja oberta abans d'aquesta data. Ara que les botigues presenten els aparadors de Nadal i llums i llumetes des de primers de novembre. Ara que fa dies que s'anuncien colònies per a dona i per a home, cotxes, nines i ninos. Ara que hem de somiar que ens toca la loteria o la grossa ja des d'abans de l'agost. Jo també vull fer la meva aportació anticipada!

És que penso que si espero gaire més i faig un escrit a finals d'any, potser arribaria tard. Preveure és viure! I a saber si llavors no m'enganxarà alguna mutació de les que abunden en molts camps i us quedeu sense el meu escrit.

Recordeu que ja celebrem Pasqua abans de Rams; les castanyes i els panellets ens visiten al setembre i les rebaixes comencen abans d'acabar l'any.

Vivim sempre pensant en el demà més que en l'avui. Els infants (i les infantes; ai, no!, aquestes no!) fan el preescolar pensant en la preparació per a la primària; i els i les de cicle inicial preparen el mig i aquests el superior. I els i les de primària, en conjunt, estudien per accedir a l'ESO i aquests pel batxillerat i la Universitat: totes i totes (o sigui, totis) per les feines que no tindran. I no passa només en l'ensenyament això! 

Prenem pastilles per si de cas ens poséssim malalts; ens assegurem la vida i la tranquil·litat per si de cas tinguéssim un incendi o un aiguat a casa o el mar ens engolís als que vivim a quatre passes de l'aigua, ara que són moda els terratrèmols, els huracans i els volcans, que fins i tot bategem les pluges que han caigut sempre o mirem de reüll l'ermita de Santa Margarida, ficada dins el volcà del mateix nom, a la rodalia d'Olot, per si se li acut de saltar pels aires, empesa per les flames i les diferents laves de les que avui en som coneixedors (i coneixedores).

No em digueu que no són mals temps! Vivim amb l'ai al cor!

No rigueu no! Aviat començaran a fer aquells programes de recordatori del que ha passat durant l'any, amb totes les desgràcies possibles i veurem les dotze campanades tocar a mitjans de juliol!

Fins i tot la neu s'avança! Que ja podem anar a esquiar abans d'acabar el novembre. I com que la calor arriba abans (mai s'havia vist!) anirem a la platja el mes de març.

I també he pensat, i això és el que m'ha fet decidir, que si esperava el trenta de desembre, potser el sistema se’m col·lapsava amb l'allau de gent que hi accedeix per dir-hi la seva; que tothom ho vol fer al mateix temps i com que no en queden satisfets, es descarreguen el programa i l'escrit cent vegades, per si els surt una coma fora de lloc. No sé quanta gent sabem o podem escriure, però segur, segur, segur, que sortiria una milionada més dels previstos! És que l'usuari (i usuàries), les persones, en definitiva, no sabem fer anar el magí des que ens hem convertit en ciutadania!

Crec que he fet un resum força complet. I si m'he deixat alguna cosa, que segur que sí perquè una ja té una edat i fa gala de manca de memòria, espero que m'ho digueu! Això sí, si us plau, que sigui abans d'acabar l'any!

Que tingueu unes bones festes, un bon Nadal i un millor any N
ou. Però, no patiu, que quan arribi la data potser encara m'atreviré a tornar-vos-ho a desitjar amb aquells "poemets" que any rere any faig per tots vosaltres (i totes, eh!); si estic d'humor, amb fotos i música. Però no me’ls demaneu pel maig, que a mi m'inspiren els arbres despullats i el fred i l'estufa als peus, i una sopa calenta

Records de l'Enric Garriga Trullols

L'Enric Garriga Trullols fou el cofundador, juntament amb Joan Amorós i Josep Maria Batista i Roca, del Cercle d'Agermanament Occitano-Català (CAOC). Aquest any 2021 hem recordat els deu anys del seu traspàs, el 17 de novembre del 2011.

Persona afable, una bona persona en diríem, tot un "senyor", que dedicà la seva vida als seus ideals i lluità per ells sense defallença. Per una nació occitana lliure, per una nació catalana lliure i per un agermanament entre ambdues nacions que comparteixen una història, una cultura i una llengua bessona. Ambdues nacions malden, encara ara per conservar la seva parla i els seus drets com a nació davant de dos Estats diferents i, realment, amb poca comprensió pels drets dels pobles.

Jo recordo el Sr. Garriga per a uns o l'Enric Garriga Trullols per a molts de nosaltres, així, amb el nom i els dos cognoms. Les sortides, els viatges i les activitats que es feien des del CAOC o des de l'IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana), del que també n'era president. DE fet, a casa, no diferenciàvem una cosa de l'altra (CAOC o IPECC). Uns viatges i unes sortides que no obeïen a sortides dites turístiques, ans eren sortides que permetien portar arreu el nom de Catalunya i d'Occitània. Recordo les anades a Montsegur, pels focs de Sant Joan, algunes vegades, nosaltres, la meva mare i jo, amb la tenda canadenca. La pujada fins al castell i la fotografia de grup a la creu occitana del prat. Els focs de camp a la nit, al prat dels Cremats, tot fent un cremat d'una altra mena i cantant i dansant amb música tradicional, amb els diables o els correfocs. L'anada als ajuntaments on sempre se'ns rebia oficialment.

Recordo les Pujades a Salau, amb els jeeps que et deixaven a mig camí, un cop acabada la pista apta per a 4x4. La satisfacció de tots plegats en arribar, les hissades de bandera, la vermella i la quadribarrada, els parlaments, les salutacions entre catalans i occitans compartint el formatge i el vi, la música i les danses i l'hora dels adéus tots en rotllana com un sol poble.

Les anades a Prats de Molló en homenatge a Francesc Macià, al Coll de la Manrella en homenatge al President Companys, a la fira de llibres de Montoliu, al coll de Panissars a celebrar una de les poques victòries dels catalans, a les Illes Formigues, tot tirant flors a l'aigua de mar, a la Bigorra, a Mende, al Carnaval de Llimós, a l'Aquitània, a la Dictada catalana de Perpinyà, els Caps d'Any, a Prats de Rei, a la Porta Catalana de Salses, a les manifestacions del Correllengua de Perpinyà o Carcassona o Montpeller, la Flama de la Llengua Catalana, Trobada al Pi de les Tres Branques..., i tants d'altres. Ja a l'autocar aprofitava per donar-nos lliçons d'història o llegir-nos els seus escrits, allò que volia que tots tinguéssim clar, sempre des de la seva òptica de persona independent de partidismes i cap a un mateix objectiu: la independència.

Fins i tot, els darrers anys setanta vam fer campanya, a Badalona, com a col·lectiu independentista i Casal de la Pau, per les eleccions al Senat on es va presentar, com en Xirinacs i en Barrera de diputat; altres dos homes d'una vàlua excepcional, al meu entendre. No va sortir senador, va sortir el Xiri, que també els va omplir de maldecaps amb el paquet d'esmenes a la Constitució espanyola; esmenes de les que no en van fer gens de cas, per descomptat.

El recordo tranquil, pausat, amb una cartera a la mà i una gavardina llarga; tot ell paciència i bon fer, sense immutar-se en molts moments, que ja tenia la seva dona que era tot nervi i el volia fer córrer! Sempre amb una paraula amable, però enfadat amb els que no entenien el seu treball, com el tema del túnel de Salau, i vivien la lluita engegada com una carrera per fer punts en política o en ambició personal, que, d'aquests, n'hi ha a tot arreu.

El veig encara amb una llibreta petita anotant els assistents als actes que organitzava per, després, fer un llistat que posava en aquells resums que enviava a socis i simpatitzants: "com més siguem, millor!". I ens apuntava sempre a nosaltres dues, la mare i la filla de Badalona, la Fornaguera, un cognom que sembla que fa gràcia a força gent. També l'Arcadi Oliveres m'anomenava sempre a mi la Comas Fornaguera. Ens apuntava tant si anàvem amb la gent de l'autocar com si anàvem nosaltres dues en el cotxe propi, seguint l'autocar, quan la meva mare ja no li era tan fàcil pujar i baixar.

Ens vam arribar a apreciar molt. Recordo que vaig voler comunicar-li la mort de la meva mare, en fa deu d'anys, també, el març del 2011, i no el vaig trobar perquè era a Madrid lluitant. Quan hi vaig poder parlar, em va fer la sensació que li havia sabut molt de greu de no ser-hi. I li vaig agrair. Deu anys tots dos; sempre els he associat per aquest fet.

Aquests dies, hem fet un petit homenatge a la seva persona des del CAOC i ha estat un honor per mi presidir-ho. Uns actes senzills, sense escarafalls, crec que com hauria volgut.

No tenim el seu prestigi, ni la seva sabiduria, ni la seva perseverança, però sí que en tenim el record i l'exemple i l'objectiu d'aconseguir, o més aviat que algun dia es pugui aconseguir, la independència de Catalunya. I la d'Occitània encara que estigui més lluny. I puguem fer realitat el somni de tantes persones que hi han lluitat, personalitats o no, anònimes moltes d'elles i per les que seguirem lluitant.

Així sia.

Sant Romà d'Aranyonet

Sant Romà d'Aranyonet és un llogaret del municipi de Gombrèn, al Ripollès, tot i que tocant al Berguedà. Dues comarques boscoses, de masies escampades, de pobles perduts i d'un encant extra en temps de tardor. Sant Romà està situat al vessant septentrional dels Rasos de Tubau, a l'esquerra del riu Arija i al  límit amb La Pobla de Lillet i Sant Jaume de Frontanyà.

Hem "enganxat" un bon dia per fer la nostra caminada cercant pobles perduts. Aquesta vegada, sortim des de Gombrèn, als peus del Santuari de Montgrony.  El cel blau, l'aire nítid i els colors de tardor ens reben a les vint-i-tres persones deleroses de conèixer una mica més el país, de gaudir de la natura i la muntanya, de compartir la vivència amb altres companys i companyes, de cercar els colors a través de l'ull de les càmeres i mòbils disposats a endur-se'n un petit tros d'aquest paratge cap a casa amb el que pensar durant la setmana.

Aviat ens endinsem al bosc de pi roig i anem pujant per pistes i corriols prenent alçada, en filera, d'un en un o formant petits grups per compartir tranquil·lament els nostres pensaments o per deixar enrere les preocupacions. Sense adonar-nos-en arribem a la masia La Canal on el dia lluminós i els gossos ens venen a rebre. Al voltant nostre la gespa humida i un paisatge grandiós de muntanyes, miris on miris, on es confonen el verd, el marró, el groc i el vermell. Reprenem la marxa i acabem de fer la pujada fins l'ermita de Sant Martí de Puigbò, on la vista s'eixample encara més. Les fotògrafes no donen l'abast. Sant Martí domina tota la vall. En estat semi ruïnós, una gran esquerda travessa la façana de dalt a baix, però encara aguanta dempeus amb el campanar, tota ella coberta de branques seques que li van esventrant les pedres; al dins hi creix la vegetació. Al fons, admirem el Taga i més a prop, l'ermita de Sant Pere de Montgrony a l'altra vessant, al davant nostre. Les cingleres de la serra i les clapes de vegetació acolorida talment una paleta de pintor.

Després d'un breu descans seguim pista avall tot caminant per una estora marronosa de fulles seques caigudes al terra que, fins i tot, tapen pedres, troncs i forats amagats. Sort en tenim del gos que ens acompanya des que hem deixat la masia El Canal. En algun moment de dubte, se situa al bon camí i espera que el seguim; el podem nomenar vocal primer del CEC, perquè, renoi, l'encerta! Camina amb parsimònia, però sense badar, olorant el terra constantment i sense apartar-se del camí, com un fidel acompanyant de la persona que guia el ramat.

Al cap d'una estona arribem a la masia tancada de la Palomera, tota ella un bon casalot. Amb unes vistes magnífiques! Des de darrere dels primers turons de la Serra de Catllaràs treu el cap l'enforcadura del Pedraforca, retallada en el cel blau; a la seva esquerra el Cadí, una mica empolsinat de les petites nevades d'aquests dies. A la nostra esquerra els Rasos de Tubau i al seu darrere la Serra de Faig i Branca que, per l'altra vessant, fan de contrafort a Sant Jaume de Frontanyà.

Ens endinsem altra vegada al bosc en una baixada suau i, després de passar per sota el fil elèctric que ens priva el pas, desemboquem als prats de la masia Les Muntades, on les vaques hi estan del tot acoblades. Una masia que impressiona per la seva bellesa arquitectònica i pels seus voltants, en un paratge bucòlic on tothom podria quedar-se fent de pastor o de pastora. Esmentada al llibre "Pobles perduts del Pirineu català i aranès" com la masia on encara queda un habitant dels molts que poblaven el nucli descampat d'Aranyonet. Avui hi trobem un 4x4 i un home que ens saluda, però que ens aclareix que ell no hi viu tot i que hi ve molt, perquè sí que s'hi ha quedat el seu germà. Poques paraules i un petit gest d'adéu-siau; au, feu via!

Al fons de la vall ja veiem el que era el petit nucli d'Aranyonet, amb una masia que es fa mirar per les seves arcades i el seu bon estat de conservació. La masia del Portell, la masia "bona" del lloc, senyoreja orgullosa per sobre les runes del voltant. Costa de trobar el campanar de l'església entre heures, matolls i branques que el colguen. S'ha de voltar per trobar una bona vista de la façana de l'antiga parròquia de Sant Romà d'Aranyonet; ni pensaments de poder-se acostar a la porta entre bardisses, aranyoners i punxes. Això sí, el lloc reposa pau i ho aprofitem per esclarir quina era la vida a pagès, tan desitjada pels de les ciutats d'avui, tan idealitzada en temps de lleure i vacances per cadascun de nosaltres, però tan difícil, de tanta lluita amb els elements que ara se'ns presenten bucòlics, de tantes privacions i de moltes misèries. La gent es va cansar d'esperar la llum i l'aigua corrent, es va cansar de transitar per camins enfangats de pluja, de fer hores des de bon matí fins a fer-se fosc, de mirar el cel per si pedregava, gelava o hi havia sequera... La gent va abandonar els pobles i va marxar a les fàbriques on podies cobrar una mesada encara que tronés. I podies anar a estudi sense fer quilòmetres saltant sobre els rocs de les muntanyes, amb neu o sol. Van conservar les festes, alguns aplecs, però les trobades es van anar fent més escadusseres i, finalment, es van deixar de fer. Ara, al poble hi ha silenci, trencat de tant en tant, pel lladruc d'un gos, el mugir d'una vaca o la refilada d'algun ocell; ara no se senten crits ni jocs de criatures, només l'enraonamenta d'alguns excursionistes que, tot passant, fan escarafalls de sorpresa i admiració. De tant en tant; només de tant en tant.

Per poc no hem pogut viure la Festa Major que se celebrava per Sant Romanç, el 18 de novembre, i on hi venien totes les famílies: a missa, punt de retrobament de relacions socials i al ball que es dansava al so de l'acordió o el violí. Per poc, per dies, i per una pila d'anys!

Dinem amb la nostra mascota que encara no ens ha deixat. Un cop tip de croquetes, d'ensaladilla, de pa, d'aigua, de truita, de llenties i d'arròs vermell, marxa ben peixat. Potser el trobarem a faltar!

Donem un tomb pel poble soterrat: la rectoria a punt de caure, l'hostal enderrocat i les parets que aguanten dies de sol com el que hem tingut avui. Temps era temps sembla que hi havia un dels millors hostals de la contrada on s'hi anava a jugar a "manilles". Una llegenda també diu que el Comte Arnau va néixer al Portell; ningú ho desmentirà ni ho afirmarà, en terres del comte, si bé és cert que el castell de Matamala no és lluny i que amb un galop de cavall s'arriba fàcilment a Sant Joan de les Abadesses. És veritat que la casa que encara guarda més presencia amb les seves arcades és el Portell i la seva pallissa: a saber si encara hi té alguna aventura el comte!

Emprenem la marxa, amb recança del lloc, per una pista ben enfangada per efecte de les pluges i el pas de les vaques, senyores d'aquest tros de muntanya; les seves peülles han quedat encastades al fang barrejant-se amb els fems. Tot plegat ens fa mirar bé cap a terra per estar al cas de veure on posem els peus i ens fa fer marrades pels marges embardissats. Des del coll de l'Arç seguim recte cap endavant i comencem a davallar. Ens aturem davant el Casal de Solanllong, una casa semblant a una fortalesa envoltada d'un bosc verd i vermellós. Una tarda d'atmosfera neta amb el sol que ja vol anar a la posta.

Seguim trepitjant fang fins a arribar al torrent de Solanllong on, en un acte de fe desenfrenada, remullem la sola de les botes amb l'esperança d'una neteja que aviat es veurà frustrada. Travessem el torrent un parell o tres de vegades i desemboquem altre cop a la masia del Corral, ja als afores de Gombrèn. 

Els grocs i marrons destaquen ara sota un cel ennuvolat que presagia pluja per demà. 

Hem acabat l'itinerari circular amb la satisfacció marcada als rostres, segurs d'haver-nos-ho passat bé, encantats del dia que hem tingut i d'aquests paisatges de tardor que alegren la vista i ens fan somniar. Tot i la gentada que érem, no hem perdut ningú gràcies al bon fer de "la nostra escombra" a la que agraïm la paciència i la voluntat que ha tingut i quedem tots emparaulats per continuar coneixent més racons d'aquest país, de la gent que va ocupar pobles i masies ara tancades, però que ens ensenyen una vida d'esforç i d'estimació a la terra.

Codonyer (Cydonia oblonga)

Els codonys tardorals

Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa, 
té una blancor molt gerda en tot el cos diví, 
i corre, embriagada de tanta jovenesa, 
i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.

Però ja saps com elles es tornen malgirbades 
per fills i feines, o perquè no n’han tingut, 
i amb cara tediosa caminen desmarxades 
i són codonys, diries, el fruit més boterut—.

I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat, 
nosaltres rondinem, esgarriant les passes, 
i flagel·lem el dia amb folles amenaces, 
                                            saturns a la memòria del goig mal escampat.

Llavores, el codony, que es féu vell en la branca, 
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca, 
i si l’amorosim al caliu de la llar 
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar. 

Josep Carner

Correllengua 2021

Com tants d'altres anys, hem fet acte de presència al final del Correllengua a Perpinyà coincidint amb la Diada de Catalunya del Nord o el Nord de Catalunya. L'associació Indrets del Record i el Memorial 1714 han organitzat aquesta sortida que ha tingut un primer objectiu en "La porta Catalana" de Salses. Monument que es va inaugurar el 2003. Recordo que vam anar a la inauguració amb el CAOC (Cercle Agermanament Occitano-Català) i l'IPECC, (Institut Projecció de la Cultura Catalana) presidits pel patriota Enric Garriga Trullols, el president d'ambdues entitats i del que commemoren enguany el desè aniversari de la seva mort. Recordo que també era un dia clar, com acostuma a ser en aquest racó de Salses, tramuntanal, amb vistes magnífiques al Canigó i a la Mediterrània, a les marjals de la Marenda i Leucata.

Avui ha fet una tramuntana forta, molt forta, però hem pujat fins el turonet que domina l'autopista La Catalana, amb la mateixa empenta d'uns anys enrere. Poca gent, això sí. En falta molta dels que vam ser-hi llavors: el Garriga Trullols i la meva mare per citar-ne alguns; els dos van morir el mateix any. Fidels sempre al compromís amb el país, il·lusionats sempre amb l'objectiu a aconseguir, sense defallir i lluitant, cadascú dins les seves possibilitats i des del seu àmbit. Persones amb una força i una positivitat envejable en aquests temps.

Hem recordat entre tots la posada de la primera pedra d'un monument que va tenir i superar mil i una dificultats i que, després, s'ha vist envaït i escarnit per gent a la que no li agrada aquest tipus de monuments, més encara si són signe de concòrdia, d'agermanament entre nacions i de lluita per les llibertats dels pobles i els seus habitants. Però, encara som aquí, vius, amb esperança i agraïts als que tant varen lluitar.

A la tarda hem anat a la manifestació final del Correllengua, celebrat dins dels actes de la Diada de la Catalunya del Nord. Hi havia gent, però a mi m'ha semblat que no tanta com altres anys. Hi hem sigut també el CAOC amb la bandera vermella amb la creu groga.

Hem reivindicat —ai, las, fins a quant caldrà?— l'escola en català, la llengua catalana, la bressola catalana de Perpinyà, avui que torna a ser notícia la necessitat de fer-la present al món com una contribució a la riquesa de la humanitat com a llengua minoritària. Tant a la Catalunya del Nord com a la del Sud, seguim reivindicant el dret d'expressar-nos en la nostra llengua, de pensar i viure en català i de potenciar el seu ús social. Encara no podem anar al cinema a veure pel·lícules en el nostre idioma; encara tenim els informes mèdics escrits en una altra llengua, encara ens hem de defensar als jutjats en castellà o francès; encara hem de viatjar amb guies castellanes; encara entrem en moltes llibreries i veiem a la major part d'estanteries llibres que no estan en català; encara s'editen les "revistes del cor" en castellà; encara sembla que hàgim de demanar permís per expressar-nos i fer sentir la nostra opinió en la nostra llengua. 

Ara ha començat una defensa de l'escola en català mostrant-ne l'ús que en fan professors i alumnes. Tanmateix, crec que és un error tornar a reduir-ho tot a l'àmbit escolar. Un àmbit on fa molts i molts anys que els nois i noies juguen i es comuniquen en castellà, empesos pels mitjans de comunicació i per les xarxes socials, més modernes, i els videojocs i la creença que en català no es pot viure ni tens èxit. Si no modifiquem l'entorn ni en potenciem la necessitat, el català no té gaire cosa a fer. Per què, si l'escola és en català des dels primers anys vuitanta, els contes i llibres infantils són en castellà a moltes llibreries, a no ser que hagin estat editats pe Rosa Sensat? Per què els jocs educatius i videojocs que trobes a les xarxes també ho són? Per què, després de tants anys, encara celebrem que Walt Disney faci una pel·lícula en català cada ix anys i en llancem campanes al vol? Per què seguim reclamant l'etiquetatge de productes en català? Per què canviem tan ràpidament de llengua segons l'aspecte del nostre interlocutor? Per què les caixeres continuen dient-me el que haig de pagar en castellà i no canvien d'idioma ni que jo digui: què? Preguntes, ara per ara sense resposta. I això no depèn ni de professors ni d'alumnes. Que fàcil que és encolomar-ho tot a l'escola!, un àmbit controlable, quan no podem o no volem fer res en altres àmbits!

Hem caminat. doncs, pels carrers de Perpinyà. Demanant la independència de Catalunya que no podem fer factible a casa nostra. Fent evident que no hi ha dos Estats que ens separin sinó que pertanyem a uns Països Catalans lliures i sobirans... al carrer. I hem tornat a casa satisfets i satisfetes del deure complert, de la nostra cridòria, talment un 11 de setembre més, i l'any vinent hi tornarem. I esperarem que els que tenen les regnes del poder es moguin una mica. Esperarem, esperarem, esperarem... Mentrestant, hi ha gent que ens ha deixat pel camí. Quina llàstima! Que poc que hem cregut en nosaltres mateixos, en la nostra força, en la força del carrer que tant volem nostre a còpia de crits.

Però, el 2022, tornarem a fer un 11 de setembre, a recordar un 1 d'octubre, a celebrar la flama de la llengua un diumenge de febrer, a recórrer els carrers de Perpinyà o de València en les seves diades, a recordar-nos de les Illes i de la història comuna amb l'Alguer, a desitjar que la memòria històrica es recordi de nosaltres. Sortirem a defensar els nostres drets i votarem els líders que ho puguin fer possible amb tota la il·lusió i l'esperança d'un poble cansat dels seus líders. I així sigui pels segles dels segles.

Via fora, catalans! Via fora!

Busa

Ara sí que ha arribat la tardor! Quina meravella de colors torrats: vermell, marronós, groc, carabassa de diferents tonalitats juguen encara amb el verd dels arbres de fulla perenne. Colors transparents quan els mireu a contrallum, com paper de seda, esclatants i barrejats entre ells. Un dia de cel clar i atmosfera neta, com fa en aquesta època de l'any que els cels agafen més lluminositat.

Una caminada que teníem pendent des de l'any passat i que no vam poder fer el dia que vam voler per la climatologia. Però avui, ens hem congratulat amb la terra i el cel, amb l'aire i les tonalitats i amb les ganes d'arribar al Pla de Busa.

La serra de Busa s'alça mirant cap amunt, amb un perfil ben característic. Situada a la comarca del Solsonès. Unes cingleres que semblen inaccessibles. Forma un altiplà que des de baix no diries que hi sigui, esquitxat de cases ja tancades a excepció del Rial de Busa encara habitat.

Hem pujat per la pista que comença a la bonica Vall d'Ora. Una pista que fa una pujada continuada que va resseguint la cinglera de la Creu, unes parets tallades de roca viva amb el bosc que comença al seu dessota. Unes vistes a la vall i a les masies que hi ha escampades. Al lluny, per dins del verd, algun arbre ben vermell dóna una nota de color, com un punt ficat al mig per descansar la vista. Tenim un petit esglai quan observem dalt la cinglera entre punta i punta i a una distància que ens sembla considerable des d'aquí, un punt que es mou per sobre d'un fil. Una cistella? No! Una persona que camina pel fil, sobre el buit!

Un cop dalt, descansem a la Creu de Busa i encara ens arribem fins el Mirador de la Creu travessant un prat de gespa gemada. D'entremig dels arbres, ens surt un boletaire fent ballar el cistell al costat del cos: ben pocs en deu haver trobat! A sota la serra una boira espessa amaga el paisatge; uns núvols de cotó que són a baix i no a dalt, com si el cel s'hagués grat al revés. El planell ens indica els llocs que podríem veure, però només destaquem una petita alçada de la broma que deu correspondre a Montserrat.

Som al Pla; al fons el Rial de Busa, la masia encara habitada; avui, han fet bugada aprofitant el sol i l'aire fresc que corre i que eixugarà la roba ben aviat. Caminem ja de pla, saludem un noi que passeja el gos pastor i el fill petit, ben carregat amb una motxilla de criatura i hi tenim quatre paraules d'una conversa amical. 

Anem fins l'església de Sant Cristòfol de Busa, un lloc tranquil que senyoreja el pla i un arbre groc que li dóna la nota de color. Des d'aquí ens encaminem cap a la Presó de Busa passant per una bella masia, cal Vila, tancada. Finestres i portes barrades; només quatre vaques habiten el lloc, còmodament assegudes sota un freixe que va deixant anar les fulles a terra. Rumien i observen plàcidament el nostre pas, ni s'aixequen. El camí fa de bon fer. Aviat passa entre el bosc i es va estrenyent fins a esdevenir un corriol pedregós. Arribem al mirador de la part nord de la serra i ja observem Sant Llorenç de Morunys sota nostre.

Continuem cap a la presó o Capolatell. "El caràcter aïllat i inexpugnable d'aquest indret justifica la seva utilització com a camp d'instrucció militar durant la Guerra del Francès. El tinent coronel solsoní Francesc Xavier de Cabanes i d'Escofet proposà al capità general de Catalunya Luis de Lacy y Gautier la utilització de Busa com a campament i segura rereguarda. Es van fortificar els punts més febles i es construïren un miler de casetes de fusta per a l'allotjament dels resistents. De fet, una de les quatre masies que encara resten en peu al pla de Busa, porta el nom de ca l'Artiller. Busa va ser, després de Cadis, el primer indret d'Espanya a proclamar la Constitució de 1812, en un acte al qual assistiren uns 8.000 soldats.

A l'extrem nord-occidental del pla destaca el Capolatell, més conegut com "la presó", amb motiu del seu ús per aïllar presoners durant aquesta guerra. La tradició afirma que n'hi havia que, desesperats, es llançaven al buit cridant «Mourir à Busa et resurgir à Paris»  (extret de Viquipèdia)

Un pont metàl·lic uneix  el Capoaltell de la resta del pla. Realment es pot dir que d'aquí no en podien fugir. Estem ben bé a la punta de la cinglera. Veiem el Pedraforca al davant, la Serra del Verd i la del Cadí, el Port del Comte i la Serra d'Ensija. Davant per davant, dalt d'una penya, el Santuari del Lord ocupa tot l'espai. El pantà de la Llosa del Cavall i Sant Llorenç de Morunys; al fons, endins de la vall, el poble de La Coma i al seu damunt el Coll de Port per on aniríem a la Vall de Lavansa. Des d'aquí saludo la meva neboda i la Dàlia i l'Ainur, però crec que no m'acaben de veure bé del tot! Les muntanyes i les roques agafen formes capricioses i el sol juga amb les seves ombres. Una panoràmica magnífica!

Sortim de la presó per l'únic pas que hi ha i reposem per dinar en un bosc de pi roig. Sense bolets!

Tornem al pla de Busa amb les llums de tarda que realcen més els colors i ens acostem a la font de Busa, sota casa Vila, tancada i sense rajar aigua. El noi i el gos encara hi són. Nosaltres baixem pel mateix camí. Ara ens adonem del que hem pujat!

Amb la satisfacció d'una pujada esplèndida, dels "deures" fets i del dia passat, amb l'alegria que dóna la natura en aquesta estació de l'any, sense rovellons, però, marxem dient-nos a reveure!