La família Savalls

Una família que va ser important en els seus temps! Trobareu algun dels seus personatges en els llibres d'història, sobretot i bàsicament, el Coronel Joan Savalls Badeia i el seu cinquè fill el General Francesc Savalls i Massot. Cal que seguiu la història de les guerres carlines. El General, el més conegut; un home de caràcter. Sempre dic que una mica, o molt, tocat per la tramuntana. La família Savalls era de La Pera, un petit poble entre La Bisbal d'Empordà i Púbol. Encara hi ha la masia dempeus i una placa a la façana que el recorda; encara pertany a la família

Francesc Savalls

Per la banda Massot, uns pagesos rics de Darnius, Can Massot, ara casa de turisme rural on sereu molt ben acollits.

Caterina Savalls

I perquè us explico això? Doncs, perquè aquest estiu he aprofitat per acostar-me al cementiri La Caucade de Niça i he visitat la tomba del General, la seva dona Antoniette i els seus fills. Tots ells marquesos d'Alpens, aquest petit poble frontera entre el Berguedà i el Lluçanès, on el general i els carlins van guanyar una batalla important i d'aquí que el rei Carles III conferís el marquesat al Francesc de Paula Savalls Massot i ell, el transferí a la família més propera.

I de què em ve a mi això del General en qüestió?

Doncs el coronel Joan Savalls i Badeia casat amb la Joaquima Massot i Vehí tingueren uns quants fills, entre ells, el general, però també, i aquí surto jo, una pubilla anomenada Caterina Savalls i Massot, que, com que era dona, no és tan famosa com el general i no tinc només que una foto d'ella; res més! La Caterina es va casar amb el Josep Puigrubí, presumiblement de Torelló, que serví al general com a comandant d'un batalló carlí i del que tampoc en trobo res, ni foto! Aquesta parella, la Caterina i el Josep tingueren una filla, la Dolors Puigrubí Savalls que va néixer a Frontó, Occitània, per sobre de Tolosa (com podeu suposar, tots els carlins amb càrrecs s'hagueren d'exiliar i perderen els marquesats; el general mateix acabà els seus dies regentant una tenda de vins a Niça).

Dolors  Puigrubí

Josep Bausà

La Dolors es casà amb el Josep Bausà Vinyes, mestre i director d'escola, ja a Catalunya (ignoro quan tornaren) i tingueren tres fills; el Joan Bausà Puigrubí, l'Enric i la Dolors. Cada fill, per allò del mestre "nacional" i director d'escola nasqué en un lloc diferent: Aiguafreda, Ripollet i Masquefa. Els dos nois marxaren a Mèxic a fer fortuna tot posant una impremta, però tornaren malalts i escurats. El gran el Joan, tingué també tres fills: el Josep, l'Enric i la Dolors Bausà Rabassa, que nasqué a Mèxic i en tornà encara petita amb la mare, la Conxita Rabassa; i aquí arribem a la meva àvia! La Dolors Bausà Rabassa es casà amb el Jaume Fornaguera Devesa, badaloní d'una família que provenien del Maresme. La Dolors i el Jaume tingueren quatre fills, la gran, la Montserrat Fornaguera Bausà, la meva mare! O sigui que ara sí que veieu clar d'on surt la meva fal·lera amb els Savalls.

Joan Bausà

Conxita Rabassa

Jo, que no tinc altra feina, fa anys que em dedico a fer l'arbre genealògic dels Savalls, Bausà, Fornaguera, Devesa, Rabassa, Vinyes, Comas..., però dels que tinc més informació és dels Savalls-Massot i dels Fornaguera, i em sap greu no trobar gairebé res dels altres.

I m'ha agradat veure la tomba del general i la dona i els seus fills encara que siguin com tiets. És curiós que el senyor general els va fer marquesos a tots, consta a la tomba: Antoniette de Savalls d'Alpens, marquesa; Teresa de Savalls de Alpens, Carlos de Savalls de Alpens (Comte(?) també i cavaller de Carlos III, marquès), Jean de Savalls de Alpens(coronel també) Ida de Savalls de Alpens i a més hi ha una Margarita de Savalls i Alpens que, per la data de la mort, penso que devia ser neta.

Dolors Bausà

Jaume Fornaguera

És curiós, també, que no surt enlloc la baronia. El General era Marquès d'Alpens i Baró de Vidrà, però això de baró deu ser menys en l'esglaó dels títols nobiliaris i se'n devia donar de menys.

En una tarda xafogosa, amb un sol que estenallava les pedres i la meva persona, he tingut una plàtica amb el general, però no m'ha sabut dir on havia anat a parar sa germana (a part de donar a llum a Frontó). Haurem d'indagar més per Occitània!

Si teniu ocasió, llegiu sobre les guerres carlines i els seus protagonistes (el general el trobareu per tot arreu; fins i tot va ser durant un període curt, president de la Generalitat de Catalunya, cosa que no recorda quasi ningú). I també us podeu acostar, millor passar-hi com a mínim un cap de setmana, a Darnius, la seva casa materna, amb mobles, encara, de l'època. O féu una volta per la masia Savalls, als afores del petit poble de La Pera; si hi ha un cotxe de Torí, segur que hi ha el descendent de l'hereu, el germà primogènit del Francesc.

Llorenç Comas

Montserrat Fornaguera

Jo, continuaré indagant. Hauria d'anar a Torelló, que hi ha una masia Puigrubí i on se m'hi ajunten també part de la família Comas (que també trobo a Sant Feliu de Pallarols, però sense referències concretes).

Els Fornaguera sí que em surten per tot arreu; és a dir, per tot el Maresme (més concretament a Arenys).

És divertit això de fer l'arbre; ara, entretingut, molt, dubtós també, sobretot quan hi ha cognoms i noms que es van repetint de generació en generació i d'altres que han perdurat en silenci.

JO

Si algú en sap alguna cosa, li agrairé que m'ho digui i es posi en contacte amb mi.

Del General, no cal! Quines històries, oi?

Ara a l'agost, davant un ventilador, amb paciència i una mica d'humor, seguirem investigant altres branques de la família per descobrir històries i anècdotes, que n'hi ha un munt!

Sabeu que un Bausà va venir de Mallorca perquè es va escapar de casa seva i es va "enrolar" en un vaixell del port? Oh, i era de família rica perquè portava una sivella d'or a la sabata! Vés a saber quan i com? I quin?

Flora Alpina

Ha estat un goig "passejar-se" pels Alps. I, a part de les muntanyes, la neu i les glaceres, en aquest temps, cal parar esment en la flora. La fauna és més difícil, salvant unes poques vaques, uns pocs bens i algunes papallones, si més no, a simple vista.

Però les flors han tingut el seu protagonisme; algunes, semblants a la geografia catalana i pirinenca, d'altres específiques dels Alps i d'aquesta zona dels Alps.

Sí que cal remarcar que una cosa és els primers deis de juliol i l'altra els quinze dies que hi hem passat, o sigui, marxant-ne el 20 de juliol, a les portes del mes d'agost sense comptabilitzar cap pluja important. Això s'ha notat en 'herba que s'ha anat transformant de verda a marronosa, la neu que ha anat abandonant el cim de les muntanyes i les geleres que han anat retrocedint d'una manera escandalosa i les flors que s'han anat pansint. Si a això li sumen la diferent perspectiva entre la cara nord i la cara sud del vessant de les muntanyes, tenim una evolució del paisatge assedegat que reclama pluja tot i que els rius baixen amb força i les cascades cauen des d'alçades amb un gran desnivell i amb aigua abundant. No tens la sensació de sequera que es viu aquí. Així i tot, a l'entrada dels pobles i a les carreteres t'avisaven que estàvem en un període de "canícula", als Alps!

Deixo una mostra de les flors que he anat seguint per aquests camins, algunes conegudes, altres acabades de descobrir. Algunes amb poders remeiers, d'altres tòxiques; algunes amb colors cridaners i d'altres més "prudents", sense fer escarafalls de la seva bellesa. Totes belles per igual! 

Si seguiu d'esquerra a dreta, teniu uns petits exemples:

Àrnica montana,  Àster alpí, Serpoll, Dorònic, Simsibri austríac, Peucrist, Herba botera, Genciana cruciata, Lliri safranat, Anèmona, Orquídia, Vulnerària, Marcòlic vermell, Fiteuma, Matafoc, Centaura alpina, Betònica, Espunyidella, Cresta de gall, Herba de sant Pelegrí,  Paradella alpina, Tuixos.

Totes amb noms, algunes de ben curiosos. A més a més, segons les contrades se les coneix d'una manera o altra; val la pena entretenir-s'hi una mica i aprendre. Diferents són els noms i diferents les parles i totes s'enriqueixen mútuament.

 

Tenen raó quan diuen que les flors alegren el camí, camines amb un somriure i et meravelles de la seva vida senzilla, dels seus colors, molt vistosos el d'algunes i d'altres o tant, de les seves formes i de l'acolliment que ofereixen a les abelles i papallones. Diuen que és perillós que desapareguin les papallones i, sobretot, les abelles, perquè deixarem de tenir flors.

Quina alegria quan observes les prades i els marges dels camins, els pedregams i l'alta muntanya o la baixa muntanya, que cada hàbitat té la seva vida i tots són importants!

 

N'hi ha múltiples, de flors!

 

Quan aneu per les muntanyes i pels camins, mireu de no trepitjar-les gaire. No les colliu, no les arrenqueu!

Com deia Tagore; no arranquis les flors, que elles alegraran el teu camí.

 

Camineu amb goig observant tot el que veieu i penseu que si ho conserveu, el proper pas que fareu les continuareu tenint per companyia. Després dels freds de l'hivern, quan la neu marxi, o quan arribi la primavera, esperem que sigui una mica més plujosa,  tornaran a renéixer i les generacions futures en podran continuar gaudint.

 

No us sàpiga greu, no! El ram el podem portar dins dels ulls i al cor: quina felicitat més gran!

N'hi ha moltes de flors! I moltes de "santes!

I avui que és Sant Jaume, us poso l'Herba de Sant Jaume (Seneci jacobea). No l'he vista pas als Alps, però és una flor que destaca a ple estiu als prats humits pels seus nombrosos i vistosos capítols estrellats de color groc ataronjat. L’herba de Sant Jaume està àmpliament distribuïda per Europa, però a Catalunya és una planta de muntanya mitjana restringida a la meitat nord. 

 

Amb aquestes flors, espero que acabeu de passar un bon juliol!

                  Herba de Sant Jaume

Parc Nacional dels Écrins (iIII)

Ja a punt de deixar aquestes muntanyes. 

Recordarem la festa dels Guies de Muntanya de La Berarda, una vall tancada per un cercle de pics i uns corriols florits i de bon caminar. Uns stands de treballs artesanals, una mostra dels gendarmes que es dediquen a fer salvament de muntanya, una exposició de la tasca dels guies, una missa a camps obert que ens ha recordat bells i vells temps i un refrigeri amb vi inclòs amb el que han convidat tots i totes les presents a la festa. Una parella de músics polifacètics, d'aquests que ho toquen tot alhora, han amenitzat el passeig per les parades i el dinar. Un dinar a base d'amanida de meló i síndria, "pasteque" en francès, que avui hem après una paraula nova en aquest idioma cada vegada més entenedor i familiar, un bon tall de carn de "mouton", una mica dur i de postres un pastís de mirtil. En agradable companyia d'una" bergère" que ens ha explicat camins, ens ha dit que era fan d'en Gaudí, ha situat Catalunya als Pirineus de seguida i ens ha parlat de Montserrat. Ens ha demostrat que s'estima més que res la muntanya. Una dona alta, ben francesa, senzilla, amb la motxilla a l'esquena i que ens ha dit que ara ja no es pot ajupir i ha de portar una faixa per tenir recta l'esquena. A nosaltres ens ha semblat una dona de conte.

Ens ha agradat molt La Berarda tot i la quantitat de cotxes que hi havia al pàrquing. Una festa com les dels nostres pobles del Pirineu i n'hem marxat amb la recança de poder tornar-hi algun cop.

També recordarem la pujada al coll de Lauteret i més enllà, fins al coll de Galibier. Una carretera de revolts sortejant ciclistes. Quina afició pel ciclisme tenen aquesta gent! Cada dia! No dissabtes i diumenges com al nostre país, no!, cada dia! Alguns motoristes, també! Un cop dalt, un altre espectacle de més muntanyes pels quatre punts cardinals, la taula d'orientació que no pot faltar i un vent fort que ha anat foragitant els núvols. Després hem tornat a Lauteret per visitar el jardí botànic amb flors de tots els continents. Està bé, tot i que jo pensava que només hi hauria les flors dels Alps, més que res per aprendre-les millor. No sé, però, si els han assessorat bé amb la flora dels Pirineus perquè n'hi ha algunes que no m'hi han quadrat gaire. Però m'ha agradat com a jardí perquè no és d'aquells que tot està tan ben posat; les flors es barregen entre elles dins d'un límit i li confereixen una massa vegetal abundant. No com el jardí de Tuixent que, segons quines èpoques, te'l mires amb certa pena. La pluja d'un lloc i de l'altra es nota que no cau igual.

I un altre coll fantàstic, per solitari i verd, és el coll de Savenne, per sobre de Clavens i Besse, a la Vall de Ferrand, amb una cascada que cau amb aigua abundant, algunes capelles pel camí i una plana amb un ramat copiós de bens, dels pocs que hem vist. Un lloc tranquil, parada de ciclistes, és clar!, però un lloc per fruir de la natura i pensar en els paisatges semblant a Núria

Besse és dels pocs pobles amb cases de pedra. Les teulades semblen totes noves, a tot arreu. Ja no hi ha la pissarra, hi ha una mena de teulats amb finestres mirant el cel fetes amb algun material semblant a la pissarra, però artificial. A tot arreu.

I per acomiadar-nos hem tornat a pujar a la Vall Blanca amb el telefèric i hem baixat a peu mirant sempre amunt per veure el perfil de les muntanyes retallades en un cel blau i també a terra per anar descobrint més i més flors, que n'hem après moltes: la dorònic, l'àrnica, el serpoll, la betònica, el peu de lleó, l'abundant  cresta de gall i la més abundant encara espunyidella, les múltiples varietats de centaures, el cerasti. el galium, l'elecampe, les aquil·lea, l'astrància, la genciana cruciata, les anemòna, l'herba de Sant Pelegrí, el lliri safranat, el marcòlic vermell, el llobí de fulla gran, el conegut llorer de Sant Antoni, el fantàstic matafocs florit com una estrella roja, algunes orquídies, l'escabiosa, la blava fiteuma, la paradella alpina, la pessiganassos, el peucrist formant veritables extensions d'estora verda amb les flors menudes, el sisimbri i la centaura amb les papallones que sempre la busquen.

Un caminet més enllà del llac de la Boussonière que encara hem descobert el darrer dia i una mica de repòs als bancs del llac en una tarda amb una atmosfera d'aquelles tan clares, amb la llum de capvespre, tot veient com la neu va desapareixent dels cims.

Un bon lloc per conèixer, el Parc dels Écrins, amb cims alts i desnivells importants que han fet que agaféssim el cotxe o els telefèrics per fer pujades, però que ens ha permès caminar tranquil·lament gaudint de la flora i la natura.

A reveure Pic du Lac Blanch i Rocher de la Muzelle, un al nord i l'altra cap al sud de "casa". Potser, gairebé segur, que us trobarem a faltar als matins i en tornar de tardes.

Parc Nacional dels Écrins (II)

Continuem aquí dalt envoltades de muntanyes. De dia el sol pica, després de dinar la calor també es fa notar, però als matins de bona hora s'hi està molt bé i al vespre fresqueja; es dorm perfecte! Ara que ja comencem a pensar en la baixada ens fa certa angúnia arribar allà baix i tenir un cop de calor.

Els dies es van escolant entre caminades, voltes amb cotxe, flors i aigua. 

Una volta a peu pels llacs que són a prop d'Alpe d'Huez. Fantàstica i de bon caminar, força planera, verda i florida. Passat Alpe d'Huez, un lloc que té fama per l'esquí, es pot deixar el cotxe i seguir un corriol que voreja el llac Rond i s'enfila uns quants metres; des de dalt es té una bona panoràmica del llac Besson i del llac Faucille, el més llarg. El corriol puja i baixa tenint l'espadat a l'esquerra, a l'altra cantó del llac; nosaltres anem per la dreta sota la serralada de Les Rousses, enmig de prades i flors de tots colors. Al cap d'una estona, albirem el llac Carrelet, el més petit, ja per sota de l'estació del telefèric d'Alpette que ve des de Vaujany i porta fins la punta del Pic du Lac Blanch. Des d'aquí un camí baixa fins a Oz-en-Oisans. Nosaltres tornem, ara pel cantó oposat al que hem vingut, és a dir, a prop de l'espadat que cau en picat cap a Oz. Vorejem el llac Carrelet i el Faucille i ens desviem cap al Llac Noir abans de tornar al llac Besson i al llac Rond. Una volta ben distreta i fàcil de fer.

També hem aprofitat la festa d'artesans de Venosc, un poble que queda per sota dels 2 Alpes i que és millor baixar-hi amb telecabina, perquè el camí per anar a peu baixa en picat i els genolls ja no ho aguantarien. La festa m'ha recordat les festes d'artesans de part del nostre Pirineu, sobretot de Tuixent: botiguetes amb objectes de fusta o de roba, nens i nenes venent els seus treballs manuals, un noi disfressat d'arlequí explicant històries dins una capsa gran i fosca i poca cosa més. Si que és interessant, ja que som a baix, arribar-se fins la cascada de La Muzzele, que salva un desnivell important. El camí costerut però ombrejat et porta gairebé sota mateix del saltant d'aigua i el retorn entremig del bosc és ben agradable.

També ens hem arribat amb una bona caminada fins La Molière, passant entre prats florits i bedolls. En arribar, un restaurant i una taula d'orientació per recordar una mica els pics que anem veient. Mira que, en forces coses tinc mania als francesos, però se'ls ha de reconèixer que és un goig passejar-se pel seu país: tot senyalitzat, una munió de cartells indicant camins i els quilometres per fer-los; a cada lloc que arribes, na taula d'orientació amb la informació del que veus i uns panells amb informació del terreny que trepitges. Avui hem sabut i pogut observar l'evolució d'unes valls que provenen de glaceres i que són les culpables d'aquests grans desnivells que veiem. Que geològicament tenen forces, forces anys i que on estem, també havien existit mines de carbó. 

Per descansar, un bany al llac Boussonière, el que tenim al costat "de casa", on tothom es banya. Amb sortidors que l'omplen d'aigua, un tobogan inflable pels més petits i una petita "platja" per estirar-se i prendre el sol. El llac Boussonière ha estat, també, el protagonista de la celebració del 14 julliet, amb un concurs de petanca (no hi podia faltar!) i, per la nit, un castell de focs que han enlairat els seus coets, malgrat que la televisió francesa ens ha informat que, aquest any, els francesos tenien certa por amb els petards i n'han suspès l'espectacle a molts llocs.

Una bona ruta en cotxe, si no voleu pujar i pujar i pujar, és arribar-se fins a Vaujany i des d'aquí agafar una carreterona estreta que puja fins al coll Collet. I perquè anar a peu si el cotxe t'hi porta còmodament? Bé, això sí, vigilant no et vinguin de cara! L'espectacle des de dalt és magnífic: en un costat la carena de Les Rousses, a l'altra la carena de la Belladona i al davant la vall del riu Romanche amb el llac Verney. Un goig i un plaer de muntanyes de les que en recordem pocs noms: el Pic de Belladona, el Pic du Lac Blanch, el Rocher de Muzette i traient el cap, la Meije.

Però no us conformeu amb això. Retorneu a Vaujany i passeu-lo de llarg (de fet, els pobles no que no tenen gaire encant), direcció la Vilette i continueu pujant per una carreterona de revolts estreta, enmig de prats ben verds. Arribareu al Coll de Sabot. Un paisatge magnífic! Deixeu el cotxe i enfileu-vos per un corriol que al cap de poc va planejant per la mica de carena tot veient l'altra costat del Parc dels Ecrins, cap al nord. Un lloc ple de silenci, un estany que va canviant de tonalitats segons el cobreix el núvol: d'un gris platejat a un blau cel llampant quan li toca el sol. Un lloc de pau i tranquil·litat, per escoltar la remor del vent que passa entre les roques i per seure una estona, ben callats. I reposeu, i deixeu passar el temps.