Pallars Jussà: Puimanyons i Aramunt Vell

Dos pobles dels voltants de La Pobla de Segur amb una mateixa sort: el seu abandonament. 

Puimanyons, amb diferents variants del seu nom (Puigmanyons, Puigmanyons, Puigmañons, Pumanynons), es troba en un turó per sobre mateix de La Pobla. Un balcó  a la Serra de Boumort, amb la mirada cap al Noguera Pallaresa i el pantà de Sant Antoni, avui força ple. S'hi pot anar a peu per una pista asfaltada que arrenca gairebé de davant de l'antiga estació de tren de La Pobla, aquella on arribaven els trens de vapor escopint fum negre quan érem petits i anàvem cap a fites pirinenques, arrossegant maletes de quadres pels revolts de la carretera que conduïa al centre del poble d'on sortia l'Alsina Graells, amb una calorada, ja llavors, encomiable, d'aquelles que es recorden encara que tinguis ja més de seixanta i tants d'anys!

Sembla que, actualment, hi viu encara, una família, a casa Taló. No l'hem vist, però el cotxe a la porta l'ha delatat. Fora d'això, parets en runes i una església que s'alça altiva al punt més alt del turó. Puimanyons estava format per cinc cases que vivien del blat, del vi "de mala qualitat", de llegums, patates i hortalisses de tota mena. Segons se'ns explica al llibre "Pobles perduts", editorial Sidillà, el 1718 tenia tretze cases i quaranta-cinc habitants; el 1970 encara hi havia onze habitants. Avui, Casa Taló és una família privilegiada, amb una natura i unes vistes que conviden al recolliment i a la tranquil·litat. Res molesta, tot és calma; i això que no estem pas lluny de la carretera que ens portaria cap a la Vall d'Aran o cap a Sort.

Els anys seixanta, els pobles del Pirineu —La Pobla de Segur es defineix com la porta dels Pirineus— van anar patint un lent però ininterromput degoteig de pèrdua de població. L'atracció de la plana amb més serveis, el treball a les fàbriques amb un jornal més segur que no depenia de sequeres ni gelades, va propiciar, entre altres causes, que els petits pobles s'anessin despoblant. Aviat la vegetació conquereix les parets de les cases, les teulades s'ensorren i la malesa es fa mestressa i senyora del lloc.

L'església es veu força sencera, amb l'absis recobert d'heura que s'enfila pels murs coronats per un campanar d'espadanya que desafia el pas del temps. Els lledoners creixen al seu voltant. Les runes del castell, al costat, dificulten el pas i  la ferralla rovellada ens fa anar amb compte. El castell de Puimanyons era conegut amb el malnom de Matamoros, un nom present a molts d'altres llocs (A Badalona, hi trobem, al costat de casa, la riera Matamoros), remembrança d'una època i una història que va construir, també, aquest país.

Segons llegim al llibre esmentat, a Puimanyons podem badar aixecant la vista cap al cel les nits estrellades d'estiu i d'hivern. I ens ho creiem! Un lloc enlairat, més a prop del firmament, per reposar i viure sense presses.

Volem deixar el poble baixant un petit barranc, però els troncs, les pedres i les bardisses no ens ho permeten pas. Donem la volta per un camp sota l'església que ens serveix de mirador cap al pantà i les muntanyes roges i continuem per una pista més amable, talment un passeig de tarda, fins a arribar quasi al capdavall de la carretera. Un revolt que ens amaga l'ermita de Santa Llúcia, petita i agradable.

Seguim un tros de carretera i travessem la via del tren per sota per anar per un passeig al costat del pantà fins a arribar al punt de partida. Ha estat una sortida planera, de tarda estiuenca, que ens ha permès reconèixer d'un cop d'ull el paisatge que ens envolta.

Després d'un magnífic sopar a l'Hotel Solé, del tot recomanable per l'acollida i l'amabilitat del personal que el porta i que hi treballa, ens n'anem de festa. Hem coincidit amb el cap de setmana de la Festa dels Raiers i com infants, bé, més aviat com uns adolescents, ens atansem al Pont de Claverol en plena nit humida i de lluna plena per seguir l'espectacle d'un audiovisual projectat al pont, amb les imatges de raiers de diferents països; abrigant-nos amb jaquetetes estem amatents per veure com arriba navegant pel riu el rai de nit, enmig d'unes bengales vermelles i enlairem els caps per dir oh!, quan esclaten els focs artificials!

Ja no ens entretenim més, que ara toca anar de ball, però, de cop i volta, ens hem fet grans, grans, i ens adonem que no tenim la mateixa energia de quan érem jovenalla. Cal anar a descansar que el viatge fins a La Pobla ha sigut llarg, les emocions compartides ens han esgotat una miqueta i, sobretot, demà ens hem de llevar una mica d'hora per trescar per aquestes muntanyes.

Aramunt Vell, és diferent. Alçat també dalt d'un turó sobre la plana, amb una vegetació més arbòria, per sobre el pantà de Sant Antoni, sempre present per tota aquesta contrada. Segons algunes fonts, sembla que Aramunt va ser un dels llocs on es van establir els colons de la romanització; un petit poble que envoltava el castell de dalt el turó i una església, Sant Fructuós d'Aramunt, tan gran com una petita catedral de muntanya. Va ser abandonat durant els dos primers terços del segle XX tot i que durant la guerra civil va servir de refugi. Les escomeses van fer que les cases s'anessin debilitant i s'anessin destruint. Les cases formaven part del turó. Ho podeu comprovar tot pujant-hi per un corriol que va resseguint les parets esfondrades, el que havia estat el carrer principal que, amb uns quants revolts, salvava el desnivell de quaranta metres entre les eres i l'església dalt de tot.

Una vista magnífica sobre el pantà! Pascual Madoz ens parla d'un poble de cel alegre i clima sà, amb les cases agrupades de forma esglaonada, amb unes quantes esglésies distribuïdes per tot el terme i amb algunes construccions fora vila, com el pont sobre el Noguera Pallaresa que actualment reposa sota el pantà. El 1969 hi va haver un intent de reconstruir les cases i tornar a habitar el poble, però finalment, no es va fer. El 2000 ho van tornar a intentar; tot resta igual que fa mil anys, una mica més esfondrat, és clar!

Sant Fructuós és l'església parroquial amb elements romànics que meravella per la seva grandesa i grandària, amb restes de pintura blavosa al seu interior descobert i una volta amb arcs de punta. El sostre enrunat deixa passar el sol d'un fantàstic dia d'estiu, les herbes i la malesa es van ensenyorint del lloc, els rocs priven el pas. Així i tot, sempre amb compte d'on es trepitja, val la pena passar per la porta desballestada i mirar l'interior. Abans de sortir i baixar els esglaons irregulars, mireu cap al pantà i més enllà; allà on comencen les muntanyes del Pirineu. A la dreta els espadats de Boumort i a l'esquerra una serra més amable recoberta de verd. Tot plegat d'una bellesa especial; un poble medieval immortalitzat en el temps. Ara el podem contemplar amb aquest esperit romàntic amb el que ens mirem les coses, homes i dones de ciutat, però devia ser difícil traginar pels seus carrers o més aviat carrer, costerut i estret, de pujada i baixada en un sol sentit. Una clara demostració de la vila closa medieval de caràcter defensiu. 

Valdria la pena fer-hi alguna actuació pensada i mesurada, per conservar aquest patrimoni.

Als afores del poble, ja sobre un terreny pla, s'alça una de les ermites que es poden trobar al terme: l'ermita de Santa Maria d'Aramunt o de La Mare de Déu del Camp, una ermita romànica pertanyent al municipi de Conca de Dalt. Fins al 1969 formava part del terme municipal d'Aramunt. Les esquerdes del sostre no fan presagiar res de bo.  

La pista davalla amb el sol que ens cau a sobre i ens retorna a Aramunt, el nou. Ens arribem a tocar del pantà, tips d'haver-lo vist per tot arreu aquests dies que hem caminat per aquestes terres. Ens remullem mans i colzes i peus en una aigua tebiona, d'un blau encès i elèctric i ens estem una petita estona vora l'aigua remoguda, de tant en tant, per alguna nau moderna de fora borda,

Del tot acalorats, retornem als cotxes per anar cap al XIringuito, on les cerveses, l'arròs, l'amabilitat de les noies que serveixen i la companyia de tots plegats han fet que flueixi l'amistat del grup, el "bon rotllo" que diu alguna i estem d'acord tots. Segur que recordarem aquests dies passats al Pallars Jussà, una terra aspra i seca, unes muntanyes ben diferents de les del Pirineu que té tan a prop. Una terra on cal tornar: la de llocs que ens hem deixat per visitar i conèixer!