dilluns, 12 de setembre de 2022

Pobles perduts: Salselles

 Encetem un nou curs i iniciem els nostres itineraris per conèixer pobles perduts, abandonats o oblidats pel territori català. Una descoberta que ens porta a conèixer diferents pobles de la nostra geografia, del nostre passat històric i cultural, de la vida que es feia antany i que ens ajuda a comprendre la vida moderna de cada dia en els temps actuals. Som qui som perquè venim d'on venim.

Avui, encara amb la calor de l'estiu enganxada als nostres cossos, hem trescat per camins fronterers. Entre el Berguedà i el Lluçanès, tot seguint la riera de Merlès coneguda pels seus gorgs i saltants d'aigua, coneguda, també, pels que hi hem dut llos, daines i infants de campaments, hem recomençat la ruta. Cada mes un poble, cada mes una nova descoberta, cada mes una nova sorpresa. Pobles amb l'encant de les runes, alguns amb tresors amagats com Salselles i d'altres amb episodis enigmàtics i sobrenaturals.

Al llarg de la caminada d'uns dotze quilòmetres, no hem trobat el tresor, però hem gaudit d'unes vistes magnífiques, d'una bona companyia, d'aventures i de riures que han fet que la calor hagi estat més lleugera.

Iniciem la jornada al càmping Riera de Merlès i comencem a remuntar una pista suau que ens porta cap al poble. Destaca ja, d'un tros lluny i a simple vista, el campanar, altiu, que s'aixeca per sobre les runes de les cases i els matolls que les amaguen. Senyoreja el lloc Can Jaume; l'única casa que aguanta dempeus. El nostre afany de conèixer el poble ens porta per un corriol estret cobert de branques, arbres caiguts, esbarzers i plantes amb punxes. Qui més qui menys una esgarrapada a braços o cames, una necessitat de vinclar-se cap a terra i aixecar el cap davant la portalada desfeta de l'església. Sembla que hi ha una Associació "Salvem Salselles" que ha arribat a restaurar el campanar; els queda molt per acabar i fer el poble present als ulls dels caminants. Seria bo que poguessin desembrossar, netejar les cases i fer reviure la història del lloc en un paratge d'aquesta comarca berguedana.

Santa Maria de Salselles té deixos gòtics i renaixentistes i va tenir una mare de déu romànica que, com quasi totes les llegendes, va ser trobada per un pastor i un bou en una bardissa. El terme pertany avui dia al municipi de Borredà, més cap al nord i estava ple de cases escampades tal com ens explica el llibre "Pobles oblidats de Catalunya" coordinant l'edició el Xavier Cortadellas. El poble s'ha anat ensorrant de mica en mica i caient en l'abandó: ara el bisbat de Vic agafava pedres per arranjar altres esglésies, ara feien la carretera quan ja no quedava ningú, ara les inclemències del temps van anar esfondrant les teulades i les parets, ara la gent marxava cap a les fàbriques on no depenien de la sequera ni de les gelades. I com molts pobles va deixar d'existir. Fa pena veure'ls en aquest estat, parets i murs que guarden històries i història.

Des d'aquí hem remuntat una pista que es va tornant corriol fins a arribar al Mas Casa Roja, una casa sencera i tancada que domina un prat i una vall al seu dessota. Per darrere de la casa continuem pujant la pista i, alerta!, en un trencall de pistes a dreta i esquerra, escollim el camí del mig, no sense perdre un caminant que feliçment hem retrobat de seguit. Ara toca una mica de baixada relliscosa i hem de mirar ben bé on posem els peus: tant els més experimentats com els que s'estrenen, en sortim airosos! Travessem el Serrat de Cabres Mortes i arribem al Roc Espatllat: un roc pla a manera d'espadat des d'on ens sentim més a prop del cel. Continuem un caminet planer que ens porta fins la Roca Llarga. Tal com el nom ens diu, una roca plana i llarga que conforma una cinglera. Vigileu, no caiguéssiu avall!

Com criatures gaudim del paisatge als nostres peus, per davant i per darrere, a dreta i a esquerra. Com criatures ens anem fent fotos a veure qui fa la "pose" més atractiva: una amb el barret dels inques, l'altra alçant el cap amb orgull de "vedette", l'altra somrient sense parar..., tots passant per davant de l'ull de la càmera que aguant amb fermesa la nostra fotògrafa eixarrancada. Que felices que ens trobem! I dic felices perquè els homes no s'han atrevit a fer de models.

Tornem una mica enrere i comencem a davallar per un corriol que en molts trams sembla més un torrent. Sort que no plou! I ara toca recollir herbes: sajolida florida i farigola i fotografiar agrimònia o serverola, herba de la sang, herba de Sant Antoni, herba del mal estrany, herberola o setge, que és una planta herbàcia perenne de la família de les rosàcies de distribució eurosiberiana; la seva essència floral ens ajuda a acceptar que els conflictes formen part de la vida. 

La calor comença a amarar-nos més la pell i ja tenim ganes de frescor de riera i aigua. Pràcticament, a baix de tot, passem per la casa de Vilartimó, una de les grans del terme de Salselles, dubtem una mica del camí a seguir, però el trobem sense gaires problemes i anem a desembocar a la pista que ens porta directes a la riera de Merlès.

És tant el nostre desig de beguda que no tenim espera i marxem escopetejats cap al bar del càmping buscant una cervesa. Després d'una "taula de negociació" no aconseguim menjar de carmanyola amb la cervesa al costat, però sí que podem beure a plaer i anar-nos-en a la riera a dinar amb el que portem.

I tornem a recordar temps de criatures tot jugant i saltant per les pedres de la riera, posant els peus en remull a l'aigua i fent-nos fotos amb l'aigua al darrere o amb l'aigua al voltant. Es podria dir que ha estat una sortida divertida, riallera i fotogràfica i que tothom s'ho ha passat bé. Recordarem la riera i el poble de Salselles encara que estigui tan cobert de malesa.

I el mes vinent ens n'anirem a la Garrotxa a descobrir un altre petit racó de món.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada