26 de maig 2020

Associacionisme

El dia 4 de juny se celebra el Dia de l'Associacionisme Cultural a Catalunya. Una data estipulada per la Generalitat de Catalunya el maig del 2014 i que ha significat la valoració de l'esforç i l'activitat de les Associacions al nostre país. 
Una característica de Catalunya és l'organització de la seva societat en associacions culturals i socials que creen una xarxa d'activitats a tot el territori, comarques, ciutats i pobles.  Associacions de tota mena: corals i orfeons, literàries, ateneus, veïnals,  de música tradicional, castellers, sardanístiques, de festa, científiques, d'arts gràfiques, de fotografia, de muntanya, d'esports, d'esplai, d'escoltes, de recuperació del medi ambient o de conservació de la natura, de rehabilitació del patrimoni cultural o arquitectònic, de suport a col·lectius en risc social o discapacitats... Es podria dir que allà on més de cinc persones comparteixen un objectiu comú d'oci o d'aprenentatge en surt una associació. El ventall és enorme. La majoria sense ànim de lucre, portades per una gent que voluntàriament s'hi esmercen i hi treballen abnegadament. Moltes d'elles amb poc pressupost, diríem que amb més gana que pa, però això no en detura l'activitat.
Gràcies a això s'ha salvat, moltes vegades, la conservació de llocs i edificis, de material inventariable, de col·leccionisme...,  d'interès del patrimoni cultural.
La gent té necessitat de tenir objectius en comú, d'aprendre, de gaudir de les relacions personals. Tampoc és que calguin grans estructures. Recordo l'Associació Retaules de La Vansa; una associació nascuda per la necessitat de rehabilitació d'uns retaules en mal estat que estaven amagats a les ermites de La Vansa; com la gent nadiua dels petits pobles de La Vansa i la gent forana hi vam prendre part, coordinats per Mossèn Ramon Anglerill, i com, després dels esforços, es va aconseguir retornar tot l'esplendor als retaules gòtics que ara són darrere els altars de les esglésies i ermites de la zona. Valgui això com a exemple!
I què podríem explicar de les corals, d'unes persones que gaudeixen cantant juntes, assajant a deshores i moltes hores, la majoria sense coneixements musicals, que fan despeses personals cada vegada que s'organitza un concert. A mi em pregunten: i pagues per cantar? Corals més famoses i no tant, i esdeveniments col·lectius com els concerts participatius que apleguen més de quatre-cents cantaires, emocionats i amb els nervis a flor de pell, però amb la il·lusió de cantar junts sota la batuta de directors entregats.
El CAOC, forma part d'aquesta xarxa. Una associació cultural que té per objectiu l'agermanament amb la cultura i el territori occità. Dues nacions sense estat. Dues nacions cosines-germanes que han compartit al llarg de la història fets històrics, lingüístics i culturals. Dues nacions amb problemes de supervivència encara avui en dia.
 Penseu que ni el tema de llengua està salvat del tot ni a Catalunya ni a Occitània. Els catalans encara no podem anar al cinema en occità ni en català tot i que les dues llengües són oficials al país; l'occità des del 2006 amb l'Estatut de Catalunya i per ser la llengua pròpia de la Val d'Aran. Sempre dic que, quan pugui anar de viatge amb una guia turística editada en català o pugui llegir la revista Hola, posem per cas, en català, a la perruqueria, haurem fet un pas més. Sí, sembla broma, però perquè no he pogut fer Pedagogia i Psicologia amb manuals editats en català, fora de les edicions de Rosa Sensat i poca cosa més? No parlo dels anys cinquanta i seixanta!
I si els catalans estem així, què dir dels occitans i l'occità? Espero que amb el Decret d'oficialitat de la llengua occitana a Catalunya, els aranesos ho vagin tenint més fàcil i més ràpid.
El CAOC, doncs, es dedica a això. A fer formació en llengua occitana, a fer xerrades i conferències sobre temes occitans, tant en occità com en català; a fer tallers de dansa i de música tradicional, a fer tallers de cançó occitana amb el projecte posat en poder aconseguir formar una coral; a fer passejades i visites a barris i museus de Barcelona per qüestions històriques relacionades amb l'agermanament occitano-català; a fer sortides en terres occitanes i catalanes. En definitiva, en potenciar la cultura i els lligams amb els occitans. encara que sigui pujant cada any, el primer cap de setmana d'agost, al Port de Salau o anant a l'Escòla Occitana d'Èstiu per a donar a conèixer la cultura catalana als occitans.
I tot plegat gràcies als socis i sòcies de l'Entitat i a les persones voluntàries que ajuden.
Una Entitat més dins la Xarxa de l'Associacionisme. Una Entitat que vol créixer somiant que la seva tasca no serà en va. Una Entitat que, com totes, necessita de l'ajut de tots!

23 de maig 2020

Els meus 66

1954 La Conreria

Bé, em vaig fent gran!

66 és un número una mica rodó i caragolat que es fa simpàtic quan el veus. És aquell número que ja està de ple a la seixantena. Ara ja necessito l'altra mà per comptar, premonició del que vindrà quan s'acabin els dits. 
Un diumenge, a les quatre de la matinada, treia el cap en aquesta mateixa ciutat de la que no m'he mogut. Hi he anat a col·legi, hi he treballat i hi estic fent el confinament. Possiblement, acabaré els meus passos una mica més amunt d'on sóc ara, però al mateix carrer d'en Prim.
1955
És estranya una vida.
Aprofitant l'ocasió, m'he dedicat a revisar algunes fotos i podria dir que no em reconec a mi mateixa. No tant pel físic, que sí que les faccions són semblants, però pel mateix moment de la foto: què pensava, què havia fet abans del clic de la màquina de fotos, què devia fer després? Recordo els llocs, recordo les vivències, en general, però, si em miro la meva cara, si em fixo en els ulls esperant que parlin, veig una nena que ara ja no és de carn i ossos; és algú plasmat al paper o a l'ordinador. Me la miro: hola, Núria, què se n'ha fet de tu?
1956 La Moral
1957
Sí, ja sé, ara som el que hem acumulat tota la vida; aquella nena que anava creixent es va transformar en dona i acumula en ella mateixa, en la persona que sóc ara, totes les nenes, tots els pensaments, totes les circumstàncies que s'han anat vivint. Però, on és el límit entre l'ara i el passat? Si la imatge cobrés vida en aquest moment, jo de gran com a espectadora, què faria aquella nena? Estaria astorada o em reconeixeria, es reconeixeria en mi?
Altres persones que m'han acompanyat en algun moment ja no hi són, què els fa diferents en la no-existència amb aquella criatura que tampoc puc trobar?
1958
De tota aquella gent conservo encara el meu germà i quan el veig petit m'agafa una espècie de tendresa. Voltant tots dos agafats de la mà, jugant a indis, o indius com dèiem abans, una confraternitat que ha perdurat amb el temps.
1959 Núria
I quan reviso els meus ascendents, perquè de descendents no en tinc, intento furgar en les seves vides perquè a mi m'han quedat lluny; algunes conegudes, algunes ignorades, algunes amb alguna facècia plasmada als llibres d'història; algunes anodines, d'altres que m'hauria agradat molt conèixer. Algunes que vaig conèixer poc, algunes enyorades durant molts anys. Ni tan sols la vida del meu pare he arribat a saber. I em sap greu. Greu que tot quedi en un no-res, una passada ràpida per la terra, una molècula a l'univers. I no, no estic deprimida, ni trista; a voltes melancòlica, a voltes alegre, com tothom.
1960 Montgrony
Però em sap greu.
Ara que la pantalla ens retorna els records, els busco al meu cervell i n'hi ha que no els trobo. I en canvi, hi ha fotografies que en recordo el moment, amb tot el que comporta, com si l'hagués guardat per sempre més, com si me la fessin ara.
És estrany viure.
Doncs, avui, me n'adono que ja he viscut seixanta-sis anys amb els seus dies, amb els seus plors i els seus riures, amb els seus desitjos i les seves il·lusions, amb les seves decepcions i les seves esperances, amb els seus errors i els seus encerts.
1961 Montserrat
I sóc jo.
I hi ha quasi de tot en una vida: anècdotes, coneixements, treball, amistats, activitats i descans, aficions i obligacions, amors i estimacions; també com tothom.
1962 La Conreria
Suposo que, les persones que van viure abans de les fotografies, no devien passar aquests tràngols ni aquests descobriments que fem mirant el passat, perquè la fotografia és un moment únic del passat, mai del present i menys encara del futur. Sí que hi havia gent que ha quedat "per a la posteritat", aquells que es podien permetre una pintura feta per un artista conegut o no. Però la resta de la gent, vivia el present amb les seves necessitats, no crec ni que pensessin gaire en un futur en els termes en què el pensem avui.
1963 Esterri d'Àneu
I crec que la gent del demà, estarà tan farta de veure imatges i fotos que ja no els donarà cap valor. Ara, no guardem un moment pel que significa, pel valor de recordança, o d'emotivitat o de satisfacció; ara fem fotografies per "ensenyar" què fem, sobretot que fem moltes coses i les fem públiques i les enviem a tot arreu i com més persones les rebin millor, perquè cadascú s'ha cregut que és el centre de l'univers. Què diran els descendents de molta gent d'aquesta quan es trobin amb cabassos de fotografies. Sí, és veritat, tal com les fem, les esborrem. Un cop els hem donat publicitat les traiem de circulació i no les guardem. És com allò de la informació: com més informats ens creiem, menys informats estem.
 
1964 Sant Miquel del Fai
1965 Colònies als Oms
He pensat tot això mirant les fotos i he arribat a fer el que fa la majoria de persones, crec, i que jo no havia fet gaire: n'he escanejat algunes de les que surto "jo". Com si jo no portés aquestes imatges en els meus gens i les necessités per creure'm i reviure'm jo mateixa. Com si mirar el paper fos la certesa de l'existència. Sí que em val per familiars que he conegut poc, que ara serien molt grans i jo associo els anys que tindrien amb la imatge de jove que en conservo. Una mica trastocat això, però perfectament lògic; ara, mirar-me a mi als meus seixanta-sis, o als seixanta o cinquanta anys enrere potser encara és de més boig.
1966 Sant Jaume
1967 Tuixén
Bé, una petita disquisició sense ningú que me la discuteixi tampoc
està malament. I sé que continuaré mirant fotos i mirant-me a les fotos fins que els anys em privin de reconèixer-me. Em miraré amb tendresa, amb la sensació d'alguna cosa perduda i d'alguna cosa guanyada, d'un temps acabat i d'una continuïtat present coneguda per arribar a un futur desconegut.
 
Però, avui, celebraré aquests dos sisos que fan tant de goig, que són tan rodons, amb una cua per amunt (encara no cap avall!). Sortiré a passejar per la Rambla tot i que encara no podré fer un vermut, ni ballar sardanes. Em miraré el mar i la muntanya. Obriré l'ampolla de xampany per tot el passat i tot el present i tot el futur que hi hagi al davant i les bombolles em faran pessigolles com quan ets petita i rius. Intentaré bufar el 66, però no us  penseu, eh!, són dues espelmes amb la rodoneta i la cua cap amunt; crec que podré!
1968 Festa del Badiu, Can Solei
Sortiré al badiu i menjaré algun micaco.
 
1969 Aigües Tortes
Potser fins i tot em faig una fotografia de mòbil, però no crec que la passi a ningú; quan es faci fosc pujaré al terrat a veure si hi ha estels i li donaré la bona nit a la lluna, amb un somriure esperançat per demà. I cantaré, fluixet, fluixet, una cançó de bona nit, com aquella que fa tants anys que canto sota els estels: "l'estel és el meu company, quan la nit és ben serena..." 

18 de maig 2020

Vida confinada

 En Joan mira per la finestra el carrer desert i les gotes d'aigua que cauen de les fulles dels arbres. És un dia trist i melancòlic. Tanca la persiana i engega l’ordinador. Les notícies són les mateixes de fa una setmana; va obrint emails i llegint les ofertes que diferents entitats li fan arribar per a que passi uns dies més distret. Absort, se les va mirant d’una a una, llegint-les amb deteniment i troba que no estaria pas malament aprofitar el temps per aprendre aquelles coses que deixava per més endavant.
De tant capficat, li passa el dia volant. Veu que, fins i tot, pot fer gimnàs guiat! Tria dos cursos d’història, un sobre l’època medieval als monestirs de Catalunya i l’altra sobre la història dels mercaders al Mediterrani. També té temps per fer un curs de poesia virtual i seguir a Youtube receptes de cuina japonesa que li agrada tant.
Creu que podrà acabar-ho tot abans no pugui sortir al carrer.
Esgotat, se’n va d’hora al llit, però l’endemà, quan es lleva, engega de seguida l’ordinador i continua amb la tasca. Es grava amb el mòbil per col·laborar en unes càpsules online sobre l’expressió dels sentiments reflectits a la cara i que penjaran a Instagram i a més a més s’apunta a un cicle de xerrades que es donaran amb el zoom, només haurà de clicar l’enllaç que li han enviat i...
En Joan continua amb les persianes abaixades. No sap quant de temps ha passat. Es mira un moment al mirall i pensa que potser ja és hora de trobar xicota. Connecta amb una empresa que, donant les teves dades, et busquen un perfil semblant a tu.
Està meravellat, cada dia pot parlar amb la Misericòrdia a través de Skipe. La noia també està a casa i s’expliquen tots els programes i cursos que van fent; s’envien emails i whatsapps i no poden passar un sense l’altre. Comencen a fer plans de casament: segurament els anirà bé casar-se amb el Teams que dóna més possibilitats de convidats virtuals, però no n'estan del tot segurs i s’emplacen dia rere dia a anar buscant una app o un programa que els ho faciliti. I del casament, al viatge i al nen i a la parelleta...
El casament va anar bé: van trobar el Meet de Google que va ser tot un èxit, ja que els havien dit que el Zoom no era gaire segur i que podia robar les dades personals dels convidats. Amb el Meet van aconseguir ser deu persones alhora brindant amb cava ecològic que tots tenien de reserva a la nevera i van fer una celebració amb ball i tot, amb «Instagram live». Van participar els membres d’una coral que, prèviament, s’havien gravat amb els seus mòbils i van anar apareixent les diferents cares de les sopranos, les contralts, els tenors i els homes en un tot harmoniós. Van acabar la festa amb la música triada de l’Spotify.
Van fer un viatge de nuvis d’aventura, «Trekking Aventura des de casa» que els va proporcionar una agència de viatges. Només els va caldre baixar-se l’aplicació al mòbil i cada dia tenien un prova per fer: des de respondre preguntes, fins a endevinar qüestions complicades i anar sumant punts; passaven cada etapa de l'itinerari còmodament perquè consultaven la Viquipèdia i el Google i, de vegades, algun altre cercador i així van aconseguir ser dels primers que van arribar a l’objectiu final: la concepció.
Quan se’n van adonar que havien de ser pares no hi cabien a la pell! Tot van ser projectes i planificacions i reunions entre ells, aquesta vegada amb el whatsapp per poder-se esplaiar millor entre tots dos. Assajaven la foto de perfil que posarien a la criatura segons fos nen o nena.
En Joan ha après a fer servir el Moodle perquè la nena, de sis anys ja!, la Virtut, comenci el primer de primària virtual. S’ha posat en contacte pel Hangoots amb la mestra que li toca i han acordat que cada setmana escoltarà les lliçons gravades, entregarà un exercici escrit i farà converses orals amb el vídeo del mòbil; encara és petita per fer servir el Twitter.
Ell fa teletreball, és analític i dissenyador de webs; de fet, és un expert en el Metricool. La Misericòrdia és programadora i gestiona comptes de diverses xarxes socials amb el Hoosuite; també col·labora actualitzant els servidors de la Xarxanet.
Tots dos esperen que la Virtut pugui continuar amb la mateixa professió; ja l'ajudaran, tot i que d'aquí a uns anys el desenvolupament de la informàtica pot haver progressat molt, però faran cursos de formació permanent i d'especialització en programes i eines. Saben que hauran de viure al dia.
Les persianes d'en Joan continuen tancades. És possible que l’alarma duri uns quants anys més. Això els aniria bé perquè s’han plantejat anar a buscar la parelleta. Un noi potser estarà més al cas dels atacs informàtics que cada vegada són més perfectes, cada dia surten milers de virus que els espatllen el sistema i entren al servidor global. Si això continua així, no saben pas si tindran feina. De moment ho van campejant i van cobrant a finals de més a través dels caixers que han instal·lat a casa: com s’ho devien fer la gent d’abans per cobrar? Esperen que el nen aprengui a ser un hacker (no un cracker que és el que roba informació dels altres) per manipular i crear codis fonts dels programes.

Avui en Joan ha tingut un disgust. El Facebook li ha jugat una mala passada.

La Misericòrdia ha marxat amb el perfil del noi d’ulls blaus i han deixat el camp digital per anar al camp agrícola. La Virtut treballa en una empresa de fast-food i ha conegut un sommelier. Tenen les vinyes a la zona metropolitana sud i fan maridatges els caps de setmana. El fill, en Linkedin, ha optat per estudiar infermeria i ha tancat l'ordinador.

En Joan, mira cap a la finestra. La claror l’aclapara. El verd dels arbres es combina amb un cel blau; els núvols blancs juguen a empaitar-se pels teulats. Els coloms picotegen el terra. La gent passa corrent, riu i pren aire. Està totalment atemorit, esmaperdut, corprès, esbalaït i desconcertat, no sap reaccionar.
La vida de fora ja no la reconeix.

16 de maig 2020

Ramell de Sant Ponç

PERPÈTUA BORDA  (Helichrysum stoechas)

Flor de tot l’any, Mançanilla, Ramell de Sant Ponç



MAIG

Per la fira de Sant Ponç
comprem mel i confitures
i herbes collides al bosc
que curen moltes malures.

El maig és un mes molt dolç,
tots els camps treuen florida
i esclata per tot el món
un desig de nova vida.

Vinga, correm a jugar
tots plegats i amb alegria,
la mare no ens renyarà
perquè s’ha allargat el dia,

i els deures prou que els farem
havent sopat de seguida
i després reposarem
amb una bona dormida.

El maig és molt generós
i ens incita a fer viatges
perquè encén amb mil colors,
tendrament, tots els paisatges

i encara que plogui un xic
tot s’eixuga amb poca estona,
després hi ha un cel tan bonic
que mirar-lo ens emociona.

Per la fira de Sant Ponç
comprem mel i confitures
i herbes collides al bosc
que curen moltes malures.

                              Miquel Martí Pol


10 de maig 2020

El dimoni a Badalona el 2020

"Senyores i senyors, nenes i nens, jovenalla: aquest any anem forts!

Enguany celebrem que fa cent cinquanta anys que els germans Josep i Vicenç Bosch i Grau van fundar la primera destil·leria de licor anisat a la nostra ciutat. Ja sabeu, que la família Bosch, amb negocis a Amèrica, va adoptar un mico com a mascota de la fàbrica de Badalona en aquells anys que les teories evolucionistes del senyor Darwin feien furor entre nosaltres.

I ara, volem recordar aquella gran gesta que ha portat el nom de la ciutat de Badalona per tot arreu i al seu anís per tots els racons del món!

Mireu si en van ser d'espavilats aquells germans, que, en aquells temps que imperava el Modernisme, la publicitat i el cartellisme, van convocar un concurs de cartells el 1897, com el que fem ara per saber quin dimoni ens cremarà les malures de tot l'any, i el va guanyar el senyor Ramon Casas, pintor i cartellista, amb el títol "Mono y mona". D'aquest cartell se'n va fer una etiqueta que ha estat per sempre més a les ampolles de l'anís, ampolles, per altra banda, ben especials, que fins i tot serveixen per fer música popular tot rascant-les amb una cullereta o una forquilla.

Doncs, com dèiem, aquest any el guanyador del cartell de les nostres Festes de Maig i sant patró Sant Anastasi, del dimoni per cremar a la platja la vigília del dia 11 a la nit, amb focs i balls, és —se sent soroll d'ampolles tocant alhora amb els estris esmentats— és, és —el presentador s'escura la gargamella— EL MONO!"
Aplaudiments, visques, expectació i molta emoció compartida a internet. Les xarxes bullen, els tuits i retuits se succeeixen sense parar, a facebook apareixen comentaris altament positius i molts "m'agrada". A Instagram ja proliferen tota classe de monos, mones i micos. Tothom està davant les pantalles dels ordinadors i de les televisions, youtube fa concerts en directe d'orquestres rascant ampolles, les corals de la ciutat han preparat cançons gravades amb els cantaires a l'uníson amb lletres adients a l'anís i als monos. Badalona és una festa! Els carrers, ara per ara, no són nostres, però els balcons sí!
La veu en off de la ràdio segueix parlant:
"Senyors i senyores, petits i grans, jovencells, l'emoció està al cor de tots! L'alegria i també la pena. Sí, conciutadans i conciutadanes, ciutadania tota, la pena. Ja sabeu tots i totes, totes i tots, que no podrem exposar el dimoni mono a la platja, que els petits de totes les escoles de Badalona no li podran portar dimoniets que l'acompanyin, que no podrà veure el mar ni el tren com xiula quan li passa pel davant tot anant o venint de l'estació. Que no podrà sentir la piuladissa de les cotorres que s'amaguen a les palmeres de la Rambla ni podrà veure la gent que corre, camina o va en bici, és a dir, els esportistes, ara que n'hi ha tants durant tot el dia. No podrà veure el sol quan s'enfila pel cel, a primera hora del matí, roig i carabassa ni li podrà dir adéu quan se'n va a jóc per darrere la serralada de Marina, carabassa i roig"
"El dimoni mono no es podrà plantar."
Un oh! callat s'escampa per les habitacions i les sales dels pisos i les cases; la gent que fa cua als supermercats respectant les distàncies i mirant els mòbils, se'n fa creus: "Això no ens ho esperàvem!" Tots acluquen els ulls i l'espera se'ls fa més llarga.
"Sí, sí, és clar, és clar. Ehem, ehem! (no us espanteu, no he tossit!), és que em diuen que us expliqui com és el dimoni d'aquest any. Doncs, és molt mono! Està enfilat dalt d'una ampolla d'anís, com si fos un Kingkong modern, però més mono! Té una cua com una fletxa que assenyala cap a la dreta i s'agafa a l'ampolla amb les dues potes del darrere i amb la mà esquerra, ben fort, per no caure. Amb la mà dreta agafa un..., un..., ah!, un avió!, però crec que no és per fer-lo miques, segur que és per jugar, perquè se'l mira rialler i content. Ja li han sortit dues banyes i dues dentetes. No, no, no sé quin tipus d'avió és, crec que no és de l'exèrcit, sembla més bé un helicòpter o una avioneta,  un avió una mica antic, dels d'abans; no, no, segur que no és d'Ibèria, no porta pas lletres! I per a que els nens i nenes confinats puguin gaudir un any més d'aquest dimoni tan mono, s'ha creat una plantilla retallable en paper per poder jugar amb ell i que no es trobi tant sol, pobre!
Bé, segueixo: als peus de l'ampolla hi ha tot de gratacels uns més alts que d'altres, però no podria dir a quin barri de la ciutat corresponen. No, no, crec que no són pas els de Sant Roc, aquests del cartell es veuen més moderns. Hi ha algun que vol semblar les tres xemeneies, però no n'estic segur ni segura. No, tampoc es veu cap barca al mar; ara!, això sí!, es veuen tres persones assegudes a la sorra. El mar és quiet, blau; el cel també blau amb boirina, com el que acostuma a fer prop de la platja. Això sí, la valla que el volta no falla!
Sí? Ah! Em diuen que no patiu!, que l'any que ve per aquestes dates plantarem aquest dimoni i el cremarem el 10 de maig del 2021. Això si ens hem portat bé. Si no, l'hi haurem de posar una mascareta perquè el virus no tingui enveja d'ell i el maltracti. Aquest any l'hem de cremar virtualment, que ja en sabem molt de ser virtuals.
Us convoquen a tots i totes, grans i petits, petits i grans, de totes les franges d'edat, avui a les deu del vespre a sortir als portals i als balcons i a les terrasses per celebrar la cremada del dimoni d'una manera simbòlica: aixecarem el braç esquerre i ens beurem una copeta d'anís del Mono, mentre fem sonar l'ampolla!
Qui vulgui gravar-se en vídeo mentre ho fa, que ens el passi i el penjarem a youtube. Dimarts dia 12 els passarem i farem entrevistes i taules rodones a la xarxa amb l'skype, el teams, el zoom o el clasroom! Estigueu tots amatents!
Apa!, i sense més notícies de caràcter local, donem pas a les informacions de la COVID".