L' Ermita de Sant Sebastià i Els Vigatans

Finals de setembre i encara ens dura la calor. Avui, amb un cel blau i net, un sol insistent sobre els nostres caps i la nostra pell i una bona marxa per terres d'Osona, hem recorregut un xic més aquest país, trepitjant camins i aprenent història. Aquella història que, durant tants i tants anys, ens van amagar a molts de nosaltres.

L'objectiu ha estat pujar fins l'ermita de Sant Sebastià des de Santa Eulàlia de Riuprimer i conèixer de primera mà el lloc i els fets del Pacte dels Vigatans que va permetre l'ajut dels anglesos en la guerra de Successió entre Borbons i Àustries. A l'interior de l'ermita una exposició ens recorda els fets; al defora, una figures plantades a l'era ens fan reviure cada un dels personatges, la seva intervenció i el seu final.

La caminada comença travessant camps adobats, blat de moro ben gemat i granges en plena activitat. No encarem els 300m de pujada a l'ermita pel dret, si no que anem faldejant i superant el desnivell, passant per les Casetes d'en Botei, indret acollidor i despoblat on una pedra amb inscripció sobre un dels portals, ens podria parlar, encara, d'històries antigues.

Sant Sebastià és un bon mirador sobre bona part de la comarca osonenca: la plana, amb la boirina importada de Barcelona que es queda per sobre d'aquestes terres, el Montseny que s'aixeca altiu, els cingles de Tavertet i les carreteres que travessen el pla. El lloc ofereix fresca i ombra. 

En aquest indret enlairat, difícil de pujar-hi antigament, es va durar a terme el Pacte anomenat dels Vigatans, acord establert el 17 de maig de 1705 entre diverses personalitats de la petita noblesa vigatana, coneguts popularment com a Vigatans per ser de la Vegueria de Vic, aplegats a l'ermita i pel qual s'atorgaven poders i es comissionaven per negociar un tractat d'aliança amb Anglaterra per tal d'aconseguir ajuda militar contra Felip V de Castella i respecte cap a Carles III i les lleis catalanes. A canvi, els catalans es conjuraven a facilitar el desembarcament de tropes a la costa catalana i a alçar els Miquelets comandats per Josep Moragues. 

Un mes després els comissionats es reunien a Gènova per signar el Tractat de Gènova amb el representant de la reina Anna d'Anglaterra. La història que segueix ja la sabem molts de nosaltres: els anglesos desembarcaren a la costa catalana, més específicament a Montgat on, cada onze de setembre, recorden els fets revivint-los mitjançant una representació dramatitzada. 

Fou una guerra de Successió entre les potències europees. Havent de marxar Carles III cap al seu país per fer-se càrrec de la corona austrohongaresa, veient els anglesos el perill que això comportava amb una potència al nord d'Europa i al sud regida pel mateix rei, el Pacte i el Tractat esdevingueren paper mullat i abandonaren als catalans a les represalies dels borbons més enllà de tres segles.

Baixem per un corriol força pendent amb els ànims encesos, avui 20 de setembre de 2018, quan recordem que encara estem vivint les conseqüències d'aquella guerra perduda; malgrat tot, això ens esperona a voler seguir sent un país en llibertat.

Continuem per camins i pistes amb l'astre rei a sobre, amb una sensació de dolorosa calor; passem per un bosc al que agraïm l'ombra, tot recollint algun bolet. Travessem rieres i tanques on donem a conèixer les nostres habilitats físiques d'equilibri i coordinació motriu i caminem sota el que deu ser l'últim sol d'estiu, amb ganes de fer un mos i reposar. No sé si nosaltres haguéssim resistit el setge del setembre de fa més de tres segles!

Ens trobem amb unes vaques que estaven molt tranquil·les, totes agrupades fent rotllana. Crec que ens han tingut enveja i, talment com dos ramats paral·lels, fent un tros de camí junts. 

Després de passar per Sant Joan Galí arribem a un espai ombrejat a Sentfores, dit popularment La Guixa, on podem dinar sentint el murmuri d'un petit rierol, estirar-nos a l'herbei i descansar els peus traient el ventre de penes, com se sol dir.

Al cap d'uns quatre quilometres més tornem a entrar a Santa Eulàlia de Riuprimer tenint l'ermita al damunt nostre. S'imposa un pacte secret entre tots: entrem decidits al bar i acabem asseguts a les taules de fusta amb una "clara" ben fresca al davant, tot fent projectes de més caminades.

Canyafístula

CANYAFÍSTULA (Cassia fístula)

Sri Lanka, 2018

Als d'Europa la roba de Cambaia,

àmbar, almesc i algàlia de la Xina,

lo betum i coral d’aquella plaia,

benjui, riubarbo i porcellana fina,

l’èbano, calambuc i àloes desmaia:

tanta droga i aroma els desatina,

i de Venècia umplen duana i domo

canyafístula, encens i cardamomo

 

Si a la gran dignitat d’eixa presència [fragment].       Francesc Vicent Garcia

Oració panegírica que es digué en la Paeria de la ciutat de Lleida sobre l’elecció del rector d’aquella universitat literària en persona de don Felip de Berga i d’Aliaga per la nació valenciana (1613)

Sant Josep i Badalona

Sant Josep

Aquest any es celebren els 150 anys de l'església de Sant Josep de Badalona. La parròquia del barri Centre i el barri del Progrés que començà ocupant l'església de la Divina Providència fins que no van estar acabades les obres. La necessitat d'una nova parròquia per a una Badalona agrícola i marinera que creixia ràpid cap a la industrialització. Una Badalona que passava de ser poble a ser ciutat, amb una demografia que ha anat augmentant constantment a partir dels anys seixanta del segle XX amb la gran immigració dels altres pobles de l'Estat primer i cap als anys noranta amb la migració dels altres pobles vinguts de la Xina, d'Amèrica del Sud, del Paquistà..., i que sembla que ara decreixi una mica.

Una Badalona que dol i vol conservar les seves arrels i la seva identitat al costat de la capital del país, entre el Barcelonès i el Maresme, entre el mar i la Serralada de Marina.

I avui, ha estat festa grossa a la Providència amb una missa amb bisbe i tot! I amb una cercavila, amb els gegants de la ciutat i els gegants de l'escola dels Maristes, que ens ha portat fins l'Església de Sant Josep.

I m'ha vingut a la memòria el meu lligam amb l'església com a "parroquiana" durant la meva infantesa i joventut, quan vivíem al carrer Mossèn Reverend Anton Romeu. Vint-i-cinc anys hi vam viure! Crec que el nom l'ha anat canviant i ara no recordo si actualment és mossèn, és reverend o ja només Anton. 

Anton Romeu i Prat va néixer a Vic i va morir a Badalona on va arribar el 1900 com a capellà de les germanes clarisses del convent de la Divina Providència. Va treballar per l'educació i l'esbarjo dels obrers.

Recordo que en aquells temps anàvem a missa a Sant Josep, els diumenges al vespre perquè el diumenge al matí s'havia de netejar a casa, que només es tenia festa dissabte per la tarda. Entràvem per Passatge de Ventós Mir i ens posàvem sempre als bancs de cap al lateral esquerra tot mirant a l'altar. En aquells temps acostumava a estar ple. Quan es va poder fer festa tot el dissabte hi anàvem els diumenges al matí, mudats tots tres. Després passàvem per la pastisseria Can Ventura i tornàvem a casa baixant el carrer de Mar, el de la Granota i el carrer Sant Josep. Crec que sempre hi havia vist el mateix capellà: un home gros, corpulent, per mi una mica malcarat i amb veu de tro. Aquell que es va encarregar, anys mes tard, de fer apostatar al meu germà perquè es va voler casar pel civil.

Santa Maria

El meu germà havia anat a Sant Josep, a l'aspirantat. Jo vaig anar un temps a Santa Maria, a benjamines en dèiem. Tots dos vam acabar de seguida a l'agrupament escolta Sant Jaume que era laic.

En els temps moderns els partits polítics i les entitats donen caràcter i raó de ser a la gent; no és igual una persona que militi a Esquerra Republicana, posem per exemple, que una que militi al PP. La gent s'ajunta per afinitats polítiques, ideològiques o culturals. Abans, aquesta funció la feien les esglésies: Santa Maria, Sant Josep, els Carmelites, per dir les més importants i arrelades a la ciutat. Cada grup tenia la seva idiosincràsia i es reconeixien les persones i es diferenciaven en bàndols. Uns eren així i els altres aixà. Talment com ara.

He recordat, també, les meves pràctiques de pedagogia, quan l'escola d'Educació Especial Llevant, antigament Patronat de Sant Andreu, estava situada a la rectoria de Sant Josep i baixàvem amb els nois al pati, amb les mestres: la Neus i l'Elvira i la Carme i la treballadora social, la Pepita. 

Ramon Fornaguera Garriga

He tornat a alçar el cap per mirar el campanar. La mama sempre ens havia explicat que el besavi, en Ramon Fornaguera Garriga, mestre d'obres, havia fet el campanar de Sant Josep i a mi, de petita, em feia sentir important aquell campanar tant diferent del de Santa Maria. El meu besavi, el Ramon, era molt treballador. El senyor Chamorro que era llogater nostre a l'edifici de Mossèn Anton i que, quan jo era petita, ja tenia més de noranta anys, ens explicava que " el señor Ramon hizo esta casa donde vivimos nosotros cuando plegava de trabajar. A la luz de una vela, ponia los mahones y la levantó con sus brazos". Ja veieu, a mi, m'impressionava. No vaig conèixer el besavi, pràcticament tampoc l'avi, però aquesta llegenda del campanar i la casa m'ha quedat ben gravada!

Avui, doncs, he participat en aquesta inauguració de la celebració dels 150 com a cantaire de l'Orfeó Badaloní i m'he sentit a mi mateixa com a representant del Ramon Fornaguera, mestre d'obres.

Casa Pavillard

Fàbrica Can Casacuberta

La vida de la gent, antigament, voltava a l'entorn de les esglésies. Recordo les processons que passaven pel carrer, per davant de casa. La de la tarda del Divendres Sant, tots callats, amb el portador de la Creu al davant, el senyor Aiza. La processó de Corpus amb el carrer fet estora de flors. Uns dies abans anàvem a buscar ginesta a la Conreria i es compraven clavells i cada veí participava en la seva confecció; fins i tot havíem posat unes llums embolicades amb paper de seda lila a la finestra del carrer, la del dormitori de la mama.

Recordo també "la capelleta" que es passava de casa en casa. Ens la portava l'Esther, la veïna del costat, la teníem exposada al rebedor durant una setmana, crec i la passàvem al pis, no recordo si al senyor Chamorro o als Arcas. Em sembla que hi havies de posar alguna moneda. 

També anàvem a Sant Josep, al Centre, a veure teatre. Badalona, ciutat que estimava el teatre i de la que en van sortir grans actors i actrius i hi passàvem les tardes de diumenge quan encara no hi havia tanta televisió.

Ja no vaig a missa a Sant Josep, però he fet alguns concerts com a cantaire de la coral Betúlia i de l'Orfeó Badaloní, a la capella o a l'església gran.

Ja no visc al carrer Mossèn Anton, però quan he anat a l'assaig de Betúlia al carrer Conquista o a l'assaig de l'Orfeó al carrer Marina, passo per davant de casa i me la quedo uns segons mirant; veig el carrer on saltàvem a corda amb les Arcas i les Aiza i esquivàvem els pocs cotxes que hi passaven; veig les pales treient la neu de l'any 1962 de davant la porta de les cases per fer un camí passador; veig l'Esther i el seu marit, al Chamorro i la seva filla l'Anita; els "Mazarrons" que cridaven Xordiii! pel terrat; veig, a la cantonada, la Mercè i el Pere, el fill, que celebrava sempre la seva revetlla amb més il·lusió que la de Sant Joan; sento el pare Arcas baixant l'escala amb el soroll desequilibrat dels seus passos i el suport d'una crossa i sento el piano de la filla gran que no parava; escolto la radio que posaven els veïns amb el consultori de l'Elena Francis o les cançons del Dúo Dinámico que agradaven llavors mentre al menjador de casa sonava el "Rey que rabió" i Cançó d'Amor i de Guerra i, més tard, el Xesco Boix.

Però, Sant Josep, no és només una església; és un equip de bàsquet, és patinatge, continua sent aspirantat per a infants i joves, ha estat teatre on s'han format molts actors que han esdevingut famosos; ha estat i és, en definitiva, un lloc de trobada de la gent, una part de la història d'aquesta ciutat i de cadascú de nosaltres personalment. Uns carrers, els dels voltants de Sant Josep, tranquils, ara ja sense fàbriques fent soroll. Una vida al voltant d'una parròquia que pot fer 150 anys i més.

MATARÓ: Marfà i Coll

Mataró, capital del Maresme i orgullosa del seu passat. Sobretot del seu passat industrial i tèxtil. Prop de set-centes fàbriques havien omplert la ciutat i fumejat amb una boirina negrosa per sobre els teulats i els terrats. Fàbriques que marcaven el temps i les jornades per sobre de les seixanta hores laborals. Mataró, abocada al comerç i al mar per les necessitats de la indústria. Moderna, capdavantera, esperançada amb el futur malgrat les crisis i les dificultats, buscant noves sortides, nous projectes que l'enllacin amb el segle XXI.

Una bona manera de fer palesa aquesta ambició de la ciutat és passejar pels seus carrers, baixar per la Rambla i estirar-se a la sorra daurada pel sol.

Una altra manera n'és fer la visita guiada a la Fàbrica tèxtil Can Marfà, avui en dia amb els telers muts, però explicant bona part de la història sobre la revolució industrial, l'emprenedoria dels mataronins, les lluites obreres, les ambicions dels burgesos que, malgrat tot, han fet de les ciutats i dels nostres temps, el que som.

Can Marfà, antiga fàbrica de gènere de punt, declarada Bé Cultural d'Interès Local, fou una de les indústries més importants. Podem visitar les màquines que completaven tot el procés d'una peça de roba des de la filatura i el tissatge —teixit pla, teixit de punt— a les operacions d'ordit, encolatge, teler i nuada, teixit i repàs, amb els seus sectors implicats: la producció de fibres, la filatura, el tissatge, la confecció, el patronatge i l'alta costura, l'evolució de la fabricació de teles i models i l'aposta per noves fibres i el disseny.

I tot el que es desprèn de l'evolució del treball, des de les lluites per uns horaris més ajustats a la vida humana fins a la recerca  i superació de les dificultats motivada per la crisi del tèxtil que donà lloc a noves idees per trobar nous camins. Un retrat de la societat del segle XIX i XX, amb les dones, nens i adolescents treballant a les fàbriques i amb els homes comerciant. Amb els amos i senyors tirant endavant els seus projectes, facilitant, en alguns casos, la vida dels treballadors; amb els obrers reclamant millores i drets dels que ens hem beneficiat les dones i els homes del segle XXI.

M'ha vingut a la memòria la frase de l'escriptora Jeanette Winterson, esmentada a la novel·la Diamant Blau de la mataronina Care Santos: "El passat és un altre país, un país que podem visitar per endur-nos allò que necessitem".

I, continuant amb el passat, completem la visita amb la casa dels "amos". Val la pena arribar-se fins la Casa d'en Joaquim Coll i Regàs, un altre empresari tèxtil important.

L'arquitecte: Josep Puig i Cadafalch

El Modernisme marcà també el final del segle XIX i els inicis del XX i implicà totes les arts des de l'arquitectura a la pintura, el mobiliari i els treballs en forja.

La bonança econòmica que significà la revolució industrial permeté als empresaris i burgesos construir cases i xalets contractant els millors arquitectes. Els nous corrents vinguts d'Europa feren la resta i avui comptem amb uns edificis, aquells que s'han conservat, dignes de veure's tant per fora com per dins.

La façana de la casa Coll ja devia significar una genialitat en els seus moments i si ens fixem en els detalls podem explicar-nos la vida dels seus ocupants.

En aquests moments podem recórrer les estances de la planta noble, la planta baixa; s'està en procés de rehabilitació de la primera planta i els baixos. Les cinc estances donen informació de la riquesa dels seus estadants a partir dels esgrafiats, les rajoles i els sostres. 

La casa estava pensada per facilitar la vida dels habitants fins a l'últim detall: sense passadís, les habitacions connectades per la finestra del carrer i la porta del pati provocant corrents d'aire per pal·liar els estius calorosos; un sistema de calefacció amb calderes als soterranis que traspassava la reixeta de les rajoles del terra; finestres amples i claraboia central per donar més llum i més espai. Un menjador lluminós, una terrassa coberta i un jardí, avui escapçat, que deuria fer la delícia de les noies de la casa. 

Ha estat, doncs, un matí ben divers en el que ens hem passejat entre la feina a la fàbrica i el descans d'una casa acomodada seguint el mateix lema que consta a la façana de la casa: Molt bo és viatjar, millor a casa s'està.

Mataró be val una visita.

11 setembre 2018

Doncs, sí, hi hem tornat. Hem sortit un milió de persones omplint els carrers de Barcelona, aquest any amb samarretes d'un color rosa-vermellós-ataronjat. El lema: Fem la República Catalana.

A voltes m'he preguntat exactament què vol dir fem la república catalana? Així. I no m'he sabut respondre. Sí que l'hem de construir, fer un procés constituent, una constitució que aplegui millores socials, drets i deures i grans objectius que a poc a poc s'hauran de concretar en lleis específiques d'àmbit social, cultural, educatiu, administratiu, sanitari..., tot i tenint clar que una majoria del país ho vol. I com ho sabrem que la major part del país ho vol? Segurament, ai las, fent un referèndum vinculant on el sí sigui majoritari entre tota la gent que hi participi. 

De moment —ai, un altre las!— estem igual que l'11 de setembre passat. Bé, igual no! Vam fer un referèndum contra tot pronostic, vam custodiar urnes (crec que no s'ha vist enlloc més això!, enlloc més del món que en diuen civilitzat, vaja!), vam votar i va sortir un sí majoritari a la independència en respecte a l'Estat Español, malgrat les dificultats viscudes; un sí no admès per l'Estat que va decidir aplicar una llei que paralitzava tota la vida parlamentaria catalana. No en van tenir prou: van començar a empresonar gent que encara hi és a la presó, després d'un any! Van convocar unes eleccions que, si be va guanyar CS, la majoria parlamentaria (torne-m'hi! amb el parlament) va ser la dels partits favorables a la independència. Naturalment, l'Estat tampoc hi va estar d'acord, van continuar empresonant i part del govern català encara és a l'exili.

I ara? Hem sortit al carrer un altre 11 de setembre amb un altre eslògan: Fem la República Catalana. I què vol dir fer la república catalana?

Avui he sentit que han fet un document (han fet els polítics del govern no sé si els del Parlament o els del Congrés) que s'emplacen (crec que els del Parlament amb els del Gobierno) a obrir negociacions; però no unes negociacions qualsevol, no!, unes negociacions que estiguin "dins de l'ordre jurídic español", perquè com que ara ja no "tenim" el Rajoy, si no que "tenim" el Sánchez, oi?, doncs, és més de... I jo em continuo preguntant: què deu voler dir això? Perquè, se m'acut, que unes negociacions dins l'ordre jurídic español no sé si contemplaran, precisament, trencar aquest ordre jurídic español i, si no es trenca, en algun moment l'ordre jurídic español, ja em diràs com s'aconsegueix fer una república catalana independent!

Res, total, elucubracions meves. 

De fet, parlàvem de l'11 de setembre del 2018 amb samarretes d'un color entre rosa-vermellós-ataronjat, amb la silueta del Pedraforca, que això sí que ho he trobat maco i hem anat a omplir la Diagonal, tots somrient, batent tambors que no paraven, cridant independència —que avui, després de molts mesos— he tornat a sentir. Hem cridat, hem cantat, hem comptat a veure si no hi faltava ningú, ens hem vist macos, valents i ardents i hem tornat a casa amb tot el civisme del món, a esperar el proper 11 de setembre del 2019, delerosos per saber què ens faran fer.

M'he deixat de dir —ara tothom s'ho deixa, de fet— que al matí hem passat pel Fossar de les Moreres, on continua no enterrant-s'hi cap traïdor i s'han escoltat els parlaments dels alternatius, amb les mares dels bascos empresonats per terrorisme, talment com nosaltres. Me l'he escoltada, la mare. I he sentit retrocedir el temps uns quants anys: presons injustes, delictes de terrorisme inventats, acostament de presos, desitjos de llibertat. Res, com si estiguéssim als anys 70 i 80 del segle passat, per no anar més enllà. A mi m'agrada anar cada any al Fossar a retre com un homenatge no només als del 1714 si no també als del 1914 i 1932 i 1936 i 1951 i 1968 i 1974 i 1976 i 1978 i 1985 i... 1992 i... 2017.

Poc es parla ara de les ofrenes a l'estàtua del Casanova; hi van les autoritats i entitats i n'han acabat restringint l'accés en aquests moments perquè no se sentissin ni crits, ni xiulets, ni aplaudiments. En diuen llibertat d'expressió, d'això. I, que voleu que us digui, els crits, aplaudiments i xiulets, eren una manera d'evidenciar el que havia estat la vida política d'aquell any, una protesta o una satisfacció, però, ja se sap, la llibertat d'expressió té això, que de vegades es pot expressar i de vegades no.

Hem tornat a fer un altre onze de setembre, hem tornat a sortir al carrer un milió de persones amb samarretes i bosses-motxilles negres, amb ventalls i pancartes. Hem cridat i hem cantat, ens hem esbravat i ens hem consolat mútuament. I ara, esperem el proper onze de setembre, a no ser que aquesta gent, aquesta embranzida, surti al carrer cada dia, cridi i exigeixi el que s'ha guanyat, sense esperar capdavanters que tinguin a bé obrir diàlegs dins l'ordre jurídic español.

I espero que durant aquest procés, jo pugui resoldre els dubtes que he plantejat i molts d'altres que ni m'atreveixo a escriure.

I no estic ni per l'indult ni per l'absolució que això vol dir reconèixer un delicte previ. I no n'hi ha. A veure si en d'altres països s'empresonen els dirigents i partits que han guanyat a les urnes en unes eleccions "legals" que convoquen els de la "Ley" i com que no agraden els resultats, doncs, això, se'ls fot a la presó?

Al carrer tots els presos i preses polítics i polítiques ara mateix.

A casa tots els exiliats i exiliades ara mateix. Ei!, si volen tornar. 

Jo m'ho pensaria i esperaria la República Catalana Independent.