Mesopotàmia turca (i IV):d'Adiyaman a Ankara

Nemrut bé val el viatge. De fet, tot el país. Un país ple d'història, de misteris, de coneixement i de descobertes a cada pas, però Nemrut és més que aquella foto de les propagandes dels viatges o dels documentals. Té un aire especial. Es respira un atmosfera diferent. S'està una mica més prop del cel, o d'Alà, o de Mitra, o dels arameus, o dels armenis; com vulgueu.

El jaciment arqueològic de Nemrut és un dels jaciments més excepcionals, situat a uns 2000 metres d'alçada i que conserva unes impressionants estàtues creades l'any 38 aC per ordre del rei Atíoc per envoltar la seva tomba. Declarat Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO pel seu valor artístic únic considerant la creació del seu paisatge com una de les empreses més colossals de l'època hel·lènica. 

El rei Antíoc I de Commagena va fer construir al cim de la muntanya una tomba santuari flanquejada per enormes estàtues de si mateix, de lleons, àguiles, i diversos déus de les mitologies grega, armènia i iraniana. Amb el temps, els caps de les estàtues estan escampats per terra. Les mostres visibles de danys que s'observen als caps (en particular, als nassos) suggereixen que probablement van ser deliberadament enderrocats pels seguidors del moviment iconoclasta. Les estàtues no han estat restablertes a les posicions originàries. El lloc també conserva diverses lloses de pedra amb figures en baix relleu que es pensa que formaven un gran fris. Aquestes lloses mostren avantpassats d'Antíoc, d'orígens grec i persa. 

El recinte té diferents terrasses. La terrassa nord va ser utilitzada com a punt de trobada dels pelegrins que pujaven pels diferents camins existents als vessants de la muntanya. Les estàtues colossals d'un lleó i d'una àliga flanquejaven l'entrada. Malauradament, aquesta és la més malmesa de les tres terrasses.La terrassa oest presentava cinc estàtues colossals de figures assegudes de 9 metres d'alçària. Actualment els caps es mostren escampats als seus peus. Una llosa representa l'anomenat lleó astral, considerat un dels més antics horòscops del món, i d'interpretació incerta. A la terrassa est tot i que les estàtues sense cap són similars a les de la terrassa oest, la seva posició és diferent: una escala monumental condueix als altars, mentre que dues escales laterals condueixen als déus col·locats a sobre. 

Al recinte s'hi puja a peu després que uns jeeps et deixin al centre de compres. El desnivell es fa a poc a poc, pujant unes escales força amples, parant a respirar de tant en tant i a admirar el paisatge que s'estén als teus peus: uns sense fi de muntanyes pedregoses amb caminets que les creuen. Et sembla estar a la punta del món. 

Què ho deu fer que un home, rei, però home al capdavall, es faci construir una tomba aquí dalt? El desig de poder predomina encara al regne dels morts? Els que tallaven les escultures, què devien pensar? Perquè, aix+o sí, sembla que els va estalviar portar la pedra de lluny, ja que el mont és d'allò més pedregós. Sense ni un bri de vegetació, ben bé a sol i serena.

"En ser derrotat l'Imperi Selèucida pels romans el 190 aC en la batalla de Magnèsia, va començar la seva decadència i la divisió del seu territori en diversos estats. El Regne de Commagena va ser una nació selèucida successora que va ocupar un territori entre les muntanyes del Taure i el riu Eufrates. L'estat de Commagena aplegava un ampli ventall de cultures que va permetre al seu líder Antíoc I, des del 62 aC al 38 aC, dur a terme un projecte religiós peculiar, vinculat a la seva dinastia, i en el qual s'inclou no sols divinitats gregues i perses, sinó que també es divinitza el mateix monarca i la seva família. Aquest impuls religiós va obeir probablement a la voluntat d'Antíoc per unificar el seu regne multiètnic i reforçar l'autoritat de la seva dinastia. Antíoc va impulsar aquests cultes com a via per assolir la felicitat i la salvació del seu poble. Molts dels monuments del mont Nemrut són ruïnes del culte imperial de Commagena. L'àrea més important del culte era la tomba d'Antíoc I, decorada amb estàtues colossals de pedra calcària. Malgrat que el culte imperial no va prosperar gaire després de la desaparició d'Antíoc, altres successors seus van fer construir les seves pròpies tombes també al mont Nemrut. La muntanya roman coberta de neu durant aproximadament la meitat de l'any, factor que ha ajudat a l'erosió dels seus monuments i al seu estat actual de ruïna". (extret de Viquipèdia).

Oblidat durant segles, el cim del Mont Nemrut ha aconseguit despertar la curiositat d'arqueòlegs, viatgers i turistes. Nosaltres baixem amb la sensació del deure acomplert per continuar seguint les petjades dels romans.

El dinar el fem al costat del Pont Romà de Septimi Sever.  El pont fou restaurat per aquest emperador romà. Es van erigir quatre columnes corínties en les extremitats del pont: dues per l'emperador i la seva esposa Júlia Donna i dos a l'altra costat pels seus fills. És considerat com el segon pont d'arc romà més gran dels que es coneix avui en dia, aixecat sobre dues roques en el punt més alt del riu.

Després d'una amanida estival, ja en un dia de sol i calor, ens aturem per visitar el Túmul de Karakus, un mausoleu pertanyent a les dones de la família real de la Commagena, conegut com el Túmul de les Princeses. Un monticle herbei al que se li pot donar la volta caminant per sobre una passera de fusta i flanquejat per columnes i pedestals amb estàtues. Des d'aquest lloc una mica enlairat podem veure encara, a l'horitzó, el Mont Nemrut i la vasta planura que el separa del túmul.

Adiyaman és una ciutat que. en si, no té res d'especial, però fou una de les que va patir més el terratrèmol del 2022, aquell que va fer que no poguéssim fer llavors aquest viatge. Enrunada en bona part, està renaixent  de la runa. En poc més de 2 anys el paisatge s'ha omplert de blocs de pisos nous, blancs, nets, que acullen les famílies que van perdre les seves cases. Ben bé un miracle d'eficàcia. No sé quan tornaran a tenir les seves propietats els que patiren la revinguda de les rieres i el fang de València?

Ens queden encara alguns jaciments més per veure. Quan arribem a casa, haurem de digerir-ho tot, mirar fotos i posar noms de seguit, que, després de tants anys d'existir, no fora cas que se'ns oblidés tot ràpidament.

El Jaciment d'Aslantepe és un museu a l'aire lliure, on en el seu moment s'alçà una de les ciutat-estat més antigues i es creu que fou el palau més antic del món, remuntant-se a l'any 3350 aC, quan fou conquerida pels assiris. Abandonat durant segles, tornà a renéixer com a poble romà i com a necròpoli bizantina. Durant les excavacions encara obertes s'hi han descobert un palau, diversos magatzems, passadissos, un pati i un temple. Els hitites van conquistar la ciutat el segle XIV aC. ÉS corprenedor pensar que t'estàs passejant per llocs amb milers i milers anys d'història, que estàs admirant pintures insinuades i esgrafiats que han romàs tancats durant segles i que ara, gràcies a la mobilitat que donen els temps moderns, pots jugar a fer una mica d'explorador, d'arqueòleg, de científic, d'historiador del segle XXI. ÉS clar que no tothom deu tenir la mateixa emoció, alguns s'ho deuen mirar com a distància, d'altres a través de la pantalla del mòbil, però si penses en els anys i anys passats, et sents una mica minúscul, ben bé una molècula de no res en aquests planeta.

Els hitites foren un poble indoeuropeu que es van establir a Anatòlia i fundaren un gran imperi amb la llengua hitita i la seva capital Hattusa.  Van ser els descobridors de la tècnica de la forja i del treball del ferro, i això els va donar un gran poder militar i comercial. La pressió d'Assíria i de l'antic Egipte, sobretot, va fragmentar l'imperi en petits regnes que van anar desapareixent. Els primers hitites, dels que es desconeix el lloc d'on provenien, van aprendre molt de les cultures hattiana i hurrita preexistents, i també de la dels colonitzadors assiris -en particular, l'escriptura cuneïforme i l'ús de segells cilíndrics.

No es coneixen les causes de la desaparició de l'Imperi. Es creu que no hi va haver una única causa, sinó un conjunt de circumstàncies que van portar al col·lapse als diversos regnes que existien a Anatòlia i a les costes de Síria. Una de les causes podria ser la carestia d'aliments, i s'ha pensat que hi va haver un període molt llarg de sequera que va malmetre les collites. Altres factors relacionats, com ara l'escassetat de mà d'obra que va comportar una disminució dels soldats en campanya i de gent disponible per treballar la terra, fruit de les llargues guerres dels últims reis hitites que havien de causar moltes morts. Els estats vassalls que abans subministraven contingents de tropes es revoltaven i no n'enviaven, i no s'incorporaven presoners de guerra que abans servien d'esclaus. Després de signar una "Pau perpètua" amb Egipte, Hattusa depenia del blat egipci per sobreviure. També se'n sap molt poc, de la religió dels hitites; en aquest país, tenia el seu centre el culte a una divinitat femenina, la dea Mare Ma, la Cíbele de l'època clàssica, associada a Atis (Adonis).

Hattusa, tal com hem dit, fou la capital de l'Imperi. Fou el focus principal d'un dels pobles amb més influència de l'Antiguitat. Es conserva la doble muralla fortificades amb torres i divisions internes, la  Porta dels Lleons i la Porta dels Reis. A mi m'ha fet il·lusió conèixer Hattusa; em va quedar un bon record del curs sobre Mesopotàmia que vaig fer fa uns anys amb la Irene Cordón a Artkhé i encara en recordava coses. 

Baixant des de la porta de l'Esfinx s'arriba a una de les entrades principals de la ciutat, la porta del Lleó. Té a cada costat dos lleons, i la seva situació obligava que els visitants de la ciutat passessin obligatòriament per aquesta porta. Pels hitites les roques tenien un especial significat religiós, i dins de la ciutat hi ha diverses aglomeracions rocoses que formaven part de l'entramat urbà. Com podien moure aquestes pedres perfectament construïdes amb la tècnica de la pedra seca? Quan aquí fèiem barraques, allà  ja feia segles que construïen murs, muralles, passadissos secrets i esfinxs.

Hattusa, ocupava una posició privilegiada en el centre de les rutes que creuaven Àsia Menor, en una regió regada por el riu Marassanta i rodejada per la serralada del Ponto, el massís d'Armènia i els monts Taure. Assentada sobre un terreny accidentat, el centre de Hattusa es trobava en la zona anomenada en turc Büyükkale, la "gran defensa", on s'alçava el palau real. Ara en queden restes, estructura dels carrers apenes delimitada. Moltes de les escultures i objectes trobats estan a diferents museus: el museu de Bogazkoy i el museu d'Ankara. Dos museus que val la pena visitar.

No ens estenem més perquè encara ens queda el Santuari hitita de Yazilikaya i el jaciment arqueològic d'Alaça Höyük.

Al santuari hitita de Yazilikaya s'hi entra per un camí engorjat entre roques de considerable alçada. Totes elles amb gravats i relleus. En diuen el "santuari de la ·roca escrita" , A mesura que avances vas descobrint la roca gravada com si t'estigués explicant la seva història, talment els jeroglífics egipcis. S'hi representen les divinitats masculines, presidides per Tessub, el déu de les Tempestes i a l'altra banda les femenines, encapçalades per la deessa Hebat. Segons els científics, el santuari és una representació simbòlica de l'ordre còsmic: l'inframón, la terra, el cel i les deïtats més importants i els processos cíclics de renaixement: el dia, la nit, les fases de la lluna i les estacions.

I arribem ja al darrer jaciment arqueològic: Ayaça Höyük. Acull indicis d'una construcció hitita trobada a principis del segle XX i sota d'ella un cementeri imperial amb tombes que daten, aproximadament, de l'any 2500 aC. Les tombes "hati" Protegides per un vidre, els difunts s'hi enterraven amb els seus amulets, joies, braçalets, collars, or, i objectes zoomorfes com toros o cérvols.  És destacable la Porta de les Esfinxs aixecada fa uns 4000anys i que era l'accés principal de la ciutat.

Prop de Gordion on hi ha els primers mosaics que va inventar la Humanitat, trobem el túmul tomba del rei Midas, aquell que tot ho convertia en or. La tomba no ho és pas d'or! És d'una fusta que fa segles que no s'ha corcat, que es podria dir que és un miracle, una riquesa o or de fusta. Ja veieu, al final tots anem a parar a un sot! Sense or! Alguns amb elements naturals més perdurables, però els ossos són el que són a tots els humans. Gordion és un jaciment situat on hi havia l'antiga capital del regne de Frígia. Elsfrigis van ocupar l'Àsia Menor. La unificació dels frigis i els muskhi es va produir probablement a mans del rei muskhi Mita, que es pot identificar amb Mides I, ben conegut per la tradició grega.

Els frigis i els muskhi van fer caure el govern hitita cap al segle XI aC. La població que va sobreviure es va situar a la part de Capadòcia i les muntanyes del Taure, mentre pobles procedents de l'oest assolaven la resta de l'Àsia Menor. Aquests frigis podrien ser els ancestres dels georgians. El paisatge, ben verd i amb una capa de flors grogues preciós, és pla, amb diferents turonets o túmuls per explorar, molt possiblement llocs d'enterrament d'altres personatges de l'antiguitat.

La nostra arribada a Ankara ens transporta ja al segle XXI: carreteres, cotxes moderns, pisos que poden rivalitzar amb els més moderns del món dit "occidental". Ankara és una capital moderna de la que només recordava l'entrada al seu magnífic museu arqueològic on us hi podeu passar un dia sencer i, creieu-me que val molt la pena! L'altre edifici que no s'oblida mai és el mausoleu de l'Ataturk, el pare de la Revolució, de la República, de la Pàtria. Sembla que tots els països han de tenir un "salvador del poble" a qui adorar. Sembla, també, que ell volia passar desapercebut, o això diuen, però que el poble, que sempre deu necessitar un "leader", un capdavanter o un dictador, digueu-li com vulgueu, va fer construir el mausoleu a major glòria de tothom. Un lloc on celebrar la graduació els nois i nois adolescents que s'hi passegen avui amb uniforme, un museu sobre la vida i miracles del polític que algunes hem obviat de visitar. Un canvi de guàrdia, com no!, d'uns soldats que passen hores encarcarats com estaquirots i un munt de fotos de grups i grupets mentre algunes preníem un cafè, expresso, això sí, esperant reposadament l'hora d'anar dinar.

Fent un repàs, assenyalem alguns nom importants: hitites, hatians, hurrites, romans, frigis, muskhis, assiris, hatis, armenis, bizantins, otomans... i me'n dec deixar! Tot un món per conèixer!

I després del dinar, sota una pluja fina, Turquia ens diu adéu i nosaltres diem adéu a Mesopotàmia. Que els anys i segles d'història pels que hem caminat no ens han fet oblidar que tenim una casa en un petit país que, potser malgrat no tenir tanta història, ens espera per a que el defensem i el projectem cap al futur per molts i molts segles.

                                     

Mesopotàmia turca (III): de Mardin a Adiyaman

Seguint el nostre recorregut per Mesopotàmia i els nostres orígens, ens dirigim cap a Mardin, tot paran al monestir de Zafaran. Sants dels cels quina generació! En tot el viatge no ens havíem trobat amb tanta gent. S'ha de fer torns per entrar i així i tot esperar que un grup acabi per entrar nosaltres en llocs estrets i baixar escales de caragol. Conegut com el Monestir del Safrà, és un monestir ortodox siri dedicat a Sant Ananies i un dels més grans de la regió. Fou originalment un temple dedicat a l'adoració del sol; més tard, utilitzat com a ciutadella pels romans. Al 793 seu del bisbat de Mardin i abandonat el 1125. Entre el 1293 i 1924 Patriarcat de l'església ortodoxa síria. Acull les tombes de cinquanta-dos patriarques de l'església ortodoxa siríaca oriental. Dels seixanta mil cristians arameus de la regió el 1960, només en queden deu mil després de les persecucions dels kurds. Els serveis són encara oficiats per monjos en arameu.

I aquesta devoció d'avui? Ens ho expliquen: demà és Pasqua i el monestir tanca les seves portes al públic per fer les oracions en privat.

Ens acostem a Mardin. Una ciutat encimbellada a redós d'un monticle, unes cases que es confonen amb el sòl, uns carrers de pujades i baixades i un carrer "major" amb tot de botigues i restaurants. Domina una fèrtil planura, amb camps geomètrics i ben delimitats que es poden albirar des de darrere el majestuós minaret que sembla que
vigili tota la plana. Les terrasses dels teulats de les cases fumegen de carn a la brasa en una ciutat que sembla que estigui de festa. 

Les façanes de pedra calcària groga d'aquesta ciutat cristiana-siriana,  ofereixen una fabulosa estampa daurada al caient del sol, motiu pel qual fou anomenada la "Ciutat del Sol". Fem un passeig pels carrerons de l'antiga ciutat, pujant i baixant escales i visitem l'església de Kirklar, coneguda com "l'Església dels 40 Màrtirs", on encara s'hi pot escoltar la litúrgia en arameu. Al terrat, la cúpula domina la ciutat i ens embadoquem amb les núvies vestides de blanc com si fossin ben bé occidentals, tot fent-se fotografies d'àlbum de casament.

Al vespre, els llums de terrasses  i del minaret il·luminen la plana de sota. Ens endinsem pels carrerons però el seguit d'escales i esglaons ens fan desistir aviat i preferim sopar tranquil·lament. 

L'endemà, de bon matí, una excursió fins al castell de Zerzevan. Situat dalt d'un turó al que s'hi ha de pujar a peu, es va començar a excavar el 2014. Estava estratègicament situat a la frontera més oriental de l'Imperi Romà, on hi havia una important guarnició que controlava la ruta comercial. Els estudis arqueològics revelen unes estructures subterrànies entre elles un temple del mitraisme, el déu del sol, religió que fou declarada il·legal l'any 391 per Teodosi. L'entrada a l'església de Mitra conté símbols inscripcions i varies columnes amb nínxols.

El mitraisme era una religió mistèrica de tipus iniciàtic, basada en la transmissió oral i d'iniciat a iniciat i no en un cos d'escriptures sagrades. Va tenir una gran difusió a l'Imperi Romà entre els segles I i IV dC. Rendia culte a la divinitat de Mitra, procedent d'Àsia. Recull les concepcions dualistes d'origen mazdeista i els adeptes estaven obligats a mantenir en secret els rituals de culte; per això, la documentació escrita és pràcticament inexistent.

Les runes del castell ocupen un bast territori del monticle on està situat- A baix, la plana verda de turons suaus i una carretera ben nova fent ziga-zagues. Un paisatge relaxant. 

Continuem el recorregut cap a Diyarbakir. S'imposa, però, una parada a la riba del Tigris, altra gran riu de la història de la Humanitat. Terrasses plenes de gent en un dia de festa, parades de menjar fet al moment, de cotó ensucrat de colors, de pistatxos i de menges locals. Al pont que travessa el riu s'ha convertit en una festa. La gent balla al so del tamborí i la flauta turca que bufa el músic. Els passos de la dansa, mig turca mig grega, també fan pensar en el puntejat de la sardana. En un moment, una manifestació enarborant consignes i banderes; kurds.

Fa una certa emoció haver conegut de primera mà el Tigris i l'Eufrates, tant temps estudiats en les enciclopèdies de la primària, en la història sagrada. Ara, els situem, hem tocat l'aigua, els hem fet nostres.

Diyarbakir és una ciutat populosa: cotxes, motos, gent, gent i gent. I una mesquita grisosa al mig. Grisa per fora, blava per dins. Amb els homes fent oració i les dones més endarrere i amb un grup de savis en un cantó, segurament estudiant les escriptures. Fora, el mercat i els cistells plens de confits de colors; entr mig del blanc i el vermell, predomina el blau i ens n'hem duem una bossa cap a casa per assaborir-los després de dinar. Diyarbakir fou fortificada amb una extensa muralla després del regnat de Constantí. considerada com la més important del món després de la muralla xinesa i declarada patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Feta de basalt negra i amb quatre portes pràcticament intactes, als seus murs encara s'hi troben pedres amb inscripcions més antigues, el que vol que cada civilització s'aprofita de l'anterior.

Podem visitar l'església cristiana catòlica i al costat mateix l'església cristina armènia, que no difereixen gaire en arquitectura ni en nombre de ciris. Fora, una columna foradada per la base, el Minaret dels Quatre Peus,  ens fa donar set voltes al seu voltant per demanar un desig i tenir bona sort.

I abans de marxar, un bon te o un cafè de pistatxo o festuc també en turc, això sí, cafè turc. Un cafè pres tranquil·lament al Caravanserrall de Hasan Pasa Haní, aquells edificis destinats a acollir les caravanes al final d'una etapa de viatge.

Però, el viatge no l'hem acabat pas. Ens queda una de les joies més cobdiciades del nostre itinerari: el jaciment arqueològic del Mont Nemrut. Una autèntica meravella!

Mesopotàmia turca (II): Urfa

 Urfa o Sanliurfa (Urfa la Gloriosa d'ençà de la República), situada al lloc de l'antiga Edessa, a vuitanta quilòmetres del riu Eufrates. Fou conquerida pels otomans el 1517. La seva història ens diu que podria haver estat una ciutat persa o bé assíria; s'hi van establir els agbàrides, nom que van portar deu dels seus reis, els selèucides, els armenis, els sassànides, els romans des de més de dos segles; fou atacada pels perses. Referent del califat i els musulmans; el 1244, els mongols van passar per la regió sense atacar la ciutat, però el 1260 la van ocupar. El 1321 s'esmenta en ruïnes i, finalment, passà als otomans el 1517.

Un munt d'història sobre les seves parets i edificis, un anar i venir de civilitzacions, de guerres i conquestes. Al segle XVI formava part de la provincia de Diyarbekir i era una etapa de la ruta de caravanes de Mossul a Alep. El 1646 Evliya Çelebi va visitar la ciutat i la descriu amb detall; diu que hi havia 22 mesquites. El danès Niebuhr hi va passar el 1766 que esmenta dotze minarets i dues esglésies cristianes. El 1816 la va visitar Buckingham; al seu temps el nom Urfa era l'habitual i rarament es feia servir el vell d'al-Ruha excepte entre la petita minoria àrab; la població fou estimada en 50.000 habitants dels quals 47.500 eren musulmans, 2000 cristians i 500 jueus. Durant l'època republicana la manca de vies comercials va accentuar el caràcter agrícola de la zona. El cultiu dels cereals va passar a ser el principal (blat, ordi) seguit de les lleguminoses. La terra no era prou bona i la productivitat era baixa. Com a conseqüència una part de la població va emigrar principalment a Adana, Gaziantep i Diyarbekir. Els anys 1990 va assolir un gran desenvolupament mercès al Projecte del Sud-est d'Anatòlia, que va garantir el regadiu i va provocar un boom agrícola especialment en el cotó. 

Ara és una ciutat moderna amb restaurants i zones d'oci i esbarjo i jardins. Però, sobretot, Urfa és coneguda com la ciutat dels profetes.on, actualment conviuen àrabs, turcs i kurds. La  mesquita Mevlid-i Halil Ür Rahman, és una de les més antigues de la ciutat. La gent hi passeja amb el sol de tarda i, gairebé tothom,dóna menjar als peixos de l'estanc. Mill que compren en uns quioscs i que van espargint a l'aigua tan si són infants com dones vestides de negra i amb vel, com noies amb texans; una distracció de diumenge a la tarda. Dins la mesquita es troba la cova on es creu que va néixer Abraham, venerat pels musulmans, pels jueus i pels cristians. També és el lloc de naixement de Job.

L'Estanc d'Abraham o Balıklıgöl, és un dels llocs religiosos i històrics més importants de Turquía. Es creu que aquí fou el lloc on l'Abraham va ser miraculosament salvat d'un incendi. Segons la tradició islàmica, el rei Nimrod, governant d'Urfa, es va enfurir amb Abraham ja que s'oposava a la idolatria. Va ordenar que fora cremat viu, però el foc es convertí en aigua i els troncs es transformaren en peixos. Per aquest motiu, l'estanc està ple de peixos sagrats i no són ni capturats ni menjats, ans són alimentats. Es diu que les carpes que hi neden porten bona sort i fer-los mal podria portar mala sort. 

A la necròpolis de Kizilkoyun s'hi troben més de 100 tombes rupestres de uns 2000 anys d'antiguitat i pertanyents al regne d'Edesa. Dins podem veure sarcòfags que ens fan pensar, en aquestes dates de setmana santa en el sarcòfag on fou enterrat Jesús i d'on va ressuscitar al tercer dia; o també en el de Llàtzer: una mola de pedra mig oberta.

A Urfa es pot visitar el Museu arqueològic i de Mosaics on es guarden restes mil·lenàries de gran importància com peces 'art i escultures del jaciment Göbekli Tepe, a més de l'extraordinària estàtua Balikligöl considerada com l'escultura més antiga de la història de la Humanitat.

Göbekli Tepe pertany a l'àuria dels misteris. Un misteri de més de deu mil anys. Santuari, poblat, temple, necròpolis...? Quins van ser els seus habitants? No se'n troba cap rastre. Què hi fa aquest conjunt dalt d'un monticle, aïllat en una plana sense cap més reste arqueològica, pel moment? Tots hem jugat avui a fer d'arqueòlegs convidats per les nostres guies.  Vas mirant les excavacions que es porten a terme i vas descobrint detalls misteriosos. L'entrada?, el recorregut?, la utilitat de tot plegat?, ho va fer una civilització avançada? Quasi segur. D'on provenien? Perquè van marxar? Hi ha qui s'aventura en dir que eren nòmades o fins i tot extraterrestres. Però, és clar, no descobrirem nosaltres el que pels estudiosos continua essent un enigma. Li hem donat la volta a tot el recinte, l'hem observat de més amunt i de més avall, hem fet conjectures i hipòtesis, hem esmerçat un temps per a gaudir-ho amb profit. I ens enduem el misteri amb nosaltres. 

Les pedres recorden els talaiots menorquins, amb uns relleus gravats exquisits de ben fets, la majoria d'animals: sargantanes, ànecs, porc senglars, voltors, guineus, lleons, ases, escorpins, formigues, aranyes i moltes serps. Els anàlisi han demostrat l'antiguitat del jaciment en uns 10.000 anys, o sigui, en ple neolític, el que el converteix en el santuari més antic de la història. A dalt del turó hi ha un arbre, un únic arbre que sembla que va ser el lloc amb prou energia per fer que comencessin a gratar el terra i anar traient rocs ben posats, en semicercle, tot fent una espiral. Al voltant altres turonets fan suposar que potser, potser, hi ha més per descobrir, potser. Sembla que el 7.500 aC va ser abandonat i cobert de terra, el que ha fet que es conservés tal com ho devien deixar.

El que si em deixa a mi la grata sensació que no tot és explicable, no tot conegut, que hi ha misteris per resoldre i crec que això és bo i em satisfà.

Des d'Urfa també ens arribem a la necròpolis romana de Dara. Una immensa àrea de roca estructurada en coves que inclouen tombes romanes, relleus i mosaics. Al lloc s'hi han desenterrat 133 tombes de roca d'uns 2.000 anys d'antiguitat, des de l'època del regne d'Edessa. Recorda una mica Petra, a Jordània, però sense aquella monumentalitat. Declarada com a àrea protegida des del 2012. Hi pots passejar entre la generació de visitants, entrar i sortir d'algunes tombes excavades i en acabar visitar la cisterna romana molt a prop. Una cisterna grandiosa per recaptar l'aigua de les pluges i de la mina, en un indret que ha de ser força calorós a l'estiu. Ens ho exemplifica també les parades de gelats amb els cucurutxos de diferents colors. Dara fou una important ciutat fortalesa de l'imperi romà d'Orient que protagonitzà un lloc destacat en els conflictes entre romans i perses del segle VI gràcies a la seva posició estratègica. La batalla de Dara va tenir lloc el 530 dins el conflicte anomenat la batalla d'Ibèria pel que Kobad I intentà obligar als ibers a convertir-se al zoroastrisme. Ibèria fou un regne situat al sud del Caucas, tocant a Armènia.

A la mateixa província de Saliurfa hi trobem Harran,  una ciutat estat que per la seva posició estratègica al camí entre Nínive i Karkemish es va convertir aviat en centre comercial, tot i que també va ser un centre religiós. Hi passaren els assiris, els babilonis, els macedonis, els romans, els àrabs i els mamelucs. Com en totes aquestes ciutats de Mesopotàmia, ja veieu que s'hi ha passejat tothom; i passejar-se és un dir! El que la fa diferent és el seu model de construcció de les seves vivendes tradicionals, fetes en adob i de forma ovalada. Algunes d'aquestes cases han esdevingut curiositat pels turistes i s'han transformat en agradables restaurants, servits de forma artesanal en un lloc que encara no compta amb una bona estructura hotelera; per sort!

L'antiga mesquita encara aguanta tot i que el terratrèmol de l'any 2022 va fer caure pedres i rocs que estan per terra. Però en queda la façana i el minaret i les voltes arquejades del que devia ser l'atri. Allà mateix, el castell conegut com a Harran Kalesi, mut testimoni d'un temps passat. Pertany al període islàmic i la seva construcció es remunta a més de 1000 anys.

I després de tants mil·lennis d'història, retornem a Urfa per seguir badant al mercat. En sortim carregats de festucs, dels bons i confits de colors. Vestits i teles llampants, la moda del segle XXI, albergínies i pebrots secs penjats i bitxos que no falten als menjars — que no són picants, no! I ara!—. Motos travessant els carrers estrets i curulls d'objectes. Si us manca alguna cosa per la cas, no dubteu en visitar un mercat oriental. Hi trobareu de tot!