Cent anys, papa!

Avui, 100 anys! Un segle! Un segle de vida que jo he vist en blanc i negre sobre paper fotogràfic. En blanc i negre perquè no hi havia color, en àlbums de fotografies petites, només uns pocs anys.

100 anys són molts, papa! Sí, un segle, que sembla que fa més impressió. Amb unes poques sensacions de tu, amb records una mica esmicolats, ja, a no ser per algunes imatges que em transporten a un passat enyorat, de vegades pensat, no viscut. Però sempre present, això sí.

I em fas encara gràcia a les fotos. Aquests dies me les he estat mirant i t'he trobat guapo, força guapo, i rialler i també seriós, fent broma davant la càmera i postures una mica rares, com de vegades faig jo i la gent em diu pallassa. T'he vist de petit amb la teva mare en algunes fotografies, poques. No t'he trobat en cap amb el teu pare; no sé quan va marxar i us va deixar, però crec que ja devies ser una mica jovenet. En moltes hi ets amb la família Fornaguera i, per suposat amb el teu gran amor: la meva mare, la Montserrat. Quina enveja que em feu!

 

Passen moltes coses en un segle, papa. Si sabessis! Algunes les saps perquè te les he anat explicant sempre en algunes xerrades que hem tingut mirant els estels a la nit. Jo mirant i parlant; tu silent i fent-me l'ullet. 

I he crescut! O sigui, m'he fet gran; ens hem fets grans les teves dues criatures. No sé si soc aquella nena que esperaves ben bonica i simpàtica. Sí que continuo sent una mica ploranera, però poca gent ho sap. I com més va, més en soc, que sembla que tingui les emocions més a flor de pell. I també tinc rabietes amb mi mateixa i cops de geni amb els altres. Però, no parlem de mi.

Parlem d'aquell noi que es va enamorar a la Clínica del Carme, fent de practicant i callista (ara sí que et necessitaria amb la maleïda "fascitis plantar"). La clínica fa temps que va desaparèixer. Ara penso que, pràcticament, ja no coneixeries Badalona! Un noi baixet que jugava a futbol i li agradava molt nedar; li agradava i en sabia, fins i tot et tiraves de cap! I jo plorava només de veure la immensitat d'aigua al meu davant. Un noi que va fer dos anys de servei militar a Melilla, escrivint cartes cap a Badalona (les tinc guardades, eh!). Un noi que anava a Montserrat amb la família Fornaguera Bausà. Un xicot que volia una moto millor, amb sidecar, per portar tota la família Comas Fornaguera.

En aquests cent anys la família Fornaguera ha anat desapareixent. Ha crescut una mica la banda Comas: ja tens dues besnetes i un besnet! La Dàlia, l'Ainur i l'Erika. I està a punt d'arribar en Joan a Heidelberg. No et coneixeran mai, els besnets, i em sap greu. Tampoc t'han conegut les netes. De fet, es podria dir que gairebé ni ho han pogut fer els teus fills. I ha estat una llàstima. Segur que tots haguéssim pogut aprendre molt de tu i tu haguessis gaudit amb nosaltres. Moltes vegades he pensat com hagués estat la vida de tots quatre a partir del 1958; segurament diferent. Me n'hagués anat de casa, jo, quan ho vaig pensar (ara se'n diu independitzar-se)? Hagués tingut tants disgustos la mama amb els germans, hagués plorat tant, s'hagués sentit tant sola? No, això darrer segur que no! Però no podem pensar què hagués estat. Les coses han estat així i no és possible cap canvi.

Ho saps, oi, papa, que t'hem estimat? Ho saps, oi, que encara t'estimem?

I mira, aquest any m'ha vingut de gust poder celebrar el teu centenari, allò que es fa a una persona important en homenatge a la trajectòria de la seva vida. Cent anys s'ho valen!

I estarem uns dies a Montgrony per poder veure el cel estrellat i estar una estoneta xerrant amb aquell estel que la mama ens va dir, quan érem petits, que eres tu, allà dalt, el primer estel que sortia les nits d'estiu per estar amb nosaltres. 

I t'escrivíem postals, en Jaume i jo, quan era el teu sant; les deixàvem a la tauleta de nit i l'endemà ens hi trobàvem alguns caramels. Ho vaig fer perquè no l'oblidéssiu mai —ens va dir la mama quan vam haver crescut una mica. I penso que, realment, vam necessitar creure'ns-ho que tu agafaves les postals. En Jaume no sé què va pensar; però jo ho vaig agrair sempre.

Escric això al bloc i potser ho llegirà algú i fa una mica de cosa que la gent entri en la teva intimitat. Però també és veritat que l'escriptura m'ajuda a treure'm de dins els fantasmes, les penes i els plors i quedo més descansada, més tranquil·la, feliç. Com quan et deixava la postal a la tauleta, que ara te la deixo a les xarxes (és un terme nou que no vol dir les xarxes dels pescadors, eh!). I tu i jo, tenim una xarxa que s'estira molt, un fil que va de la terra a allà dalt i que de mica en mica anem estirant fins que ja no quedi fil. Crec, que guanyaràs tu, tard o d'hora. 

I podrem compartir l'estel. 

Et recordo un poema que et vaig fer el 2023 (no pateixis, un tros només)

"Tantes nits somniades,

tants desitjos,

tantes cançons

d'estels que llisquen

sobre les meves galtes...,

per continuar xerrant amb una estrella ". 

No és gaire bo, ja ho sé, però és la meva manera de pensar-te.

 Apa, noi, feliços dies a Montgrony!

I per molts i més anys ens puguem anar retrobant! 

Ei! Mira que he trobat quan ja ho donava per acabat!

Recordes, papa? Aquelles nits asseguda als graons de l'església de Timoneda? Aquelles nits asseguda al pedrís de Cal Julià? Tu no les vas viure mai, però jo sortia a tancar la porta d'aquests dos llocs i et cantava la cançó que sempre m'ha agradat. A Cal Julià fins i tot m'acompanyaven el Petit i la Fineta, dos gats asseguts al meu costat, en silenci, escoltant els sorolls de la nit, i jo cantant i de vegades no la podia acabar la cançó..., que em lliscaven les estrelles per les galtes i m'ennuegava una mica.

Per tu. Quan surti fora la cantem plegats!