Cent anys, papa!

Avui, 100 anys! Un segle! Un segle de vida que jo he vist en blanc i negre sobre paper fotogràfic. En blanc i negre perquè no hi havia color, en àlbums de fotografies petites, només uns pocs anys.

100 anys són molts, papa! Sí, un segle, que sembla que fa més impressió. Amb unes poques sensacions de tu, amb records una mica esmicolats, ja, a no ser per algunes imatges que em transporten a un passat enyorat, de vegades pensat, no viscut. Però sempre present, això sí.

I em fas encara gràcia a les fotos. Aquests dies me les he estat mirant i t'he trobat guapo, força guapo, i rialler i també seriós, fent broma davant la càmera i postures una mica rares, com de vegades faig jo i la gent em diu pallassa. T'he vist de petit amb la teva mare en algunes fotografies, poques. No t'he trobat en cap amb el teu pare; no sé quan va marxar i us va deixar, però crec que ja devies ser una mica jovenet. En moltes hi ets amb la família Fornaguera i, per suposat amb el teu gran amor: la meva mare, la Montserrat. Quina enveja que em feu!

 

Passen moltes coses en un segle, papa. Si sabessis! Algunes les saps perquè te les he anat explicant sempre en algunes xerrades que hem tingut mirant els estels a la nit. Jo mirant i parlant; tu silent i fent-me l'ullet. 

I he crescut! O sigui, m'he fet gran; ens hem fets grans les teves dues criatures. No sé si soc aquella nena que esperaves ben bonica i simpàtica. Sí que continuo sent una mica ploranera, però poca gent ho sap. I com més va, més en soc, que sembla que tingui les emocions més a flor de pell. I també tinc rabietes amb mi mateixa i cops de geni amb els altres. Però, no parlem de mi.

Parlem d'aquell noi que es va enamorar a la Clínica del Carme, fent de practicant i callista (ara sí que et necessitaria amb la maleïda "fascitis plantar"). La clínica fa temps que va desaparèixer. Ara penso que, pràcticament, ja no coneixeries Badalona! Un noi baixet que jugava a futbol i li agradava molt nedar; li agradava i en sabia, fins i tot et tiraves de cap! I jo plorava només de veure la immensitat d'aigua al meu davant. Un noi que va fer dos anys de servei militar a Melilla, escrivint cartes cap a Badalona (les tinc guardades, eh!). Un noi que anava a Montserrat amb la família Fornaguera Bausà. Un xicot que volia una moto millor, amb sidecar, per portar tota la família Comas Fornaguera.

En aquests cent anys la família Fornaguera ha anat desapareixent. Ha crescut una mica la banda Comas: ja tens dues besnetes i un besnet! La Dàlia, l'Ainur i l'Erika. I està a punt d'arribar en Joan a Heidelberg. No et coneixeran mai, els besnets, i em sap greu. Tampoc t'han conegut les netes. De fet, es podria dir que gairebé ni ho han pogut fer els teus fills. I ha estat una llàstima. Segur que tots haguéssim pogut aprendre molt de tu i tu haguessis gaudit amb nosaltres. Moltes vegades he pensat com hagués estat la vida de tots quatre a partir del 1958; segurament diferent. Me n'hagués anat de casa, jo, quan ho vaig pensar (ara se'n diu independitzar-se)? Hagués tingut tants disgustos la mama amb els germans, hagués plorat tant, s'hagués sentit tant sola? No, això darrer segur que no! Però no podem pensar què hagués estat. Les coses han estat així i no és possible cap canvi.

Ho saps, oi, papa, que t'hem estimat? Ho saps, oi, que encara t'estimem?

I mira, aquest any m'ha vingut de gust poder celebrar el teu centenari, allò que es fa a una persona important en homenatge a la trajectòria de la seva vida. Cent anys s'ho valen!

I estarem uns dies a Montgrony per poder veure el cel estrellat i estar una estoneta xerrant amb aquell estel que la mama ens va dir, quan érem petits, que eres tu, allà dalt, el primer estel que sortia les nits d'estiu per estar amb nosaltres. 

I t'escrivíem postals, en Jaume i jo, quan era el teu sant; les deixàvem a la tauleta de nit i l'endemà ens hi trobàvem alguns caramels. Ho vaig fer perquè no l'oblidéssiu mai —ens va dir la mama quan vam haver crescut una mica. I penso que, realment, vam necessitar creure'ns-ho que tu agafaves les postals. En Jaume no sé què va pensar; però jo ho vaig agrair sempre.

Escric això al bloc i potser ho llegirà algú i fa una mica de cosa que la gent entri en la teva intimitat. Però també és veritat que l'escriptura m'ajuda a treure'm de dins els fantasmes, les penes i els plors i quedo més descansada, més tranquil·la, feliç. Com quan et deixava la postal a la tauleta, que ara te la deixo a les xarxes (és un terme nou que no vol dir les xarxes dels pescadors, eh!). I tu i jo, tenim una xarxa que s'estira molt, un fil que va de la terra a allà dalt i que de mica en mica anem estirant fins que ja no quedi fil. Crec, que guanyaràs tu, tard o d'hora. 

I podrem compartir l'estel. 

Et recordo un poema que et vaig fer el 2023 (no pateixis, un tros només)

"Tantes nits somniades,

tants desitjos,

tantes cançons

d'estels que llisquen

sobre les meves galtes...,

per continuar xerrant amb una estrella ". 

No és gaire bo, ja ho sé, però és la meva manera de pensar-te.

 Apa, noi, feliços dies a Montgrony!

I per molts i més anys ens puguem anar retrobant! 

Ei! Mira que he trobat quan ja ho donava per acabat!

Recordes, papa? Aquelles nits asseguda als graons de l'església de Timoneda? Aquelles nits asseguda al pedrís de Cal Julià? Tu no les vas viure mai, però jo sortia a tancar la porta d'aquests dos llocs i et cantava la cançó que sempre m'ha agradat. A Cal Julià fins i tot m'acompanyaven el Petit i la Fineta, dos gats asseguts al meu costat, en silenci, escoltant els sorolls de la nit, i jo cantant i de vegades no la podia acabar la cançó..., que em lliscaven les estrelles per les galtes i m'ennuegava una mica.

Per tu. Quan surti fora la cantem plegats! 

Sant Llorenç al Santuari La Salut de Terrades

Per Sant Llorenç acostuma a fer calor, molta! De fet, al sant en qüestió el van fregir a la graella i diuen que, per això, cada any, fa una calor forta, de graellada, vaja! I aquest any no ha desmerescut dels altres, fins i tot jo diria que els ha superat una mica. 

Això no implica, però, que jo deixi de celebrar el Sant Llorenç. I vaig pensar que podia anar a un lloc una mica alt, amb bosc, tranquil, on pogués conèixer la contrada i estar una mica fresca. Ho he endevinat tot, menys l'últim punt, allò de la frescor; ni de dia, ni de nit.

El santuari de Terrades és un lloc tranquil i més en aquestes èpoques que la majoria de gent se'n va cap a la platja. Des de dalt hi ha unes magnífiques vistes que aquests dies estaven una xic enterbolides per la calitja. Així i tot, es mereix una visita i una estada. L'acollida del personal és molt agradable, l'entorn et permet fer alguna passejada i pujar fins l'ermita de Santa Magdalena, allà dalt de tot del cingle, cosa que havia fet però que ara ho he deixat per quant vingui una mica més de fresca. La solució ha estat moure's amb cotxe per aquests pobles que coneixia poc, això sí, amb les finestres ben obertes per a que corregués l'aire.

Ja el dia d'anar cap allà, val la pena una parada a Les Escaules i així que s'arriba, si més no en temps de calor, pujar fins al castell. Les Escaules és un poble petit i allargassat, on destaquen les restes arquitectòniques medievals. Està banyat pel riu La Muga i defensat pel seu castell en runes, enmig de boscos de pineda. Després de la pujada es pot seguir un tram de la Muga, arribar-se fins al pou de glaç, molt ben conservat i admirar el Salt de la Caula. Tot gairebé allà mateix.

Les Escaules forma part del municipi de Boadella d'Empordà amb un restaurant on val la pena fer un dinar, El Trull d'en Francesc de Boadella: bon menjar i ben servits!

El 10 d'agost ha tocat fer Festa Major  a Sant Llorenç de la Muga. Un poble que sempre m'ha agradat, envoltat de muntanyes, boscos de pins, alzines i roures. Un bon lloc per passar el Sant Llorenç en honor teu, papa. El nucli urbà de Sant Llorenç de la Muga és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, pels carrers estrets i les portes encara conservades de les muralles. Ben cuidat, regat per la Muga i amb una església amb un campanar que es veu de lluny. El nucli històric actual fou fortificat vers els segles XIV i XV, conservant avui en dia el traçat de la muralla format per quatre torres i tres portals, creant un recinte de forma gairebé triangular. Si en voleu saber més podeu consultar la Viquipèdia que us ho explica tot. Potser no diu que tenen uns lavabos públics netíssims, oberts i amb paper. Felicito del tot a l'ajuntament que pensa amb els passavolants o amb els de casa. No és normal trobar-ho en els nostres pobles. 

A Sant Llorenç avui és Festa Major. El sant patró que deia la Trinca. I com totes les Festes Majors, cal anar a ofici amb les autoritats al primer banc. Primer una passada de la cobla voltant l'església i després cap a dins tot plegats. El Canticorum d'entrada tocat pel contrabaix i el violí i cantat per la cobla, que aquí, deu fer de tot. Però aquesta vegada, sense capellà. Sí, sí, ho heu llegit bé: sense capellà! Perquè el capellà de la parròquia tenia tres misses a la mateixa hora i el mateix dia i vés a saber on ha anat, tot i que és festa major; però ha "oficiat" un diaca que ja ha avisat que les hòsties de la comunió estaven consagrades del dia abans pel capellà. O sigui, que es podia anar a combregar sense problemes de consciència. 

A la sortida, una gran taula parada a l'ombra de la plaça. Hi havia de tot: patates, olives, ganyips, seitons, formatge, fuet, galetes salades, escopinyes, pastetes salades... I podies demanar a la barra un biter sense gas o una copa de cava. Bé, no era qüestió de demanar, era qüestió d'agafar. Ens n'hem begut dues de copes de cava! Tu i jo, eh papa! Dues! I fins i tot ens hem fet un selfies, que diuen ara, que de fet, t'explico, perquè això segur que no ho vas enganxar marxant fa tants anys; un selfies és un autoretrat, no en pintura, si no en fotografia. Sí, home!, ara amb els aparetets aquests que en diuen mòbils, et pots fer fotos a tu mateix o tu mateixa. N'hi ha que se'n fan cada hora del dia. Els mòbils, ara, no s'abandonen mai es porten a la butxaca, a la mà o penjats amb un cordill "mono" al coll. 

Ai, si tornessis algun dia! Xalaries! Quantes coses que t'hauria d'ensenyar! A tu, que ni vas veure la televisió! Ni les plataformes de pel·lícules, tu que només vas veure la Bette Davis, o aquell guapot del bigoti, en Karl Gable o en Clif Mongomery o la Greta Garbo o en... Ni televisió, ni plataformes, ni ordinadors (que no vol dir ordinari), ni mòbils: Alguns cotxes, sí que els vas veure. Que tota la teva il·lusió era poder tenir algun dia un sidecar per portar la família, en lloc d'aquella moto que no hi cabiem els quatre: tu conduint, jo al davant teu, la mama agafant-te per la cintura i en Jaume al mig de vosaltres dos. Aquella moto, papa, que...

Però tornem a Sant Llorenç de la Muga. Vam tardar una mica en servir-nos el vermut; fins que la senyora alcaldessa no va fer el primer gest, tothom s'ho mirava sense fer el primer pas. Els pobres de la cobla anar tocant sardanes, que ningú els feia massa cas. Veuràs, un vermut pagat per l'Ajuntament no és cosa de menysprear-lo! Si que s'ha arribat a fer una petita rotllana de gent gran que han puntejat com saben fer la gent gran. I en acabar, els músics han anat de seguit cap a la taula que si s'esperen més no els toca res!

Ha estat una festa senzilla, de poble, de les de sempre, familiar i assequible a tothom.

I jo he pujat cap a Terrades a dinar. I m'he fet servir la tercera copa de cava del dia. Tercera i última, és clar! Però bé s'havia de celebrar bé això del sant torrat a la graella. 

Després de descansar, que amb aquest sol que estavella no es pot sortir, hem anat a Biure i al pantà de Boadella, a la presa on he anat algunes vegades des de Darnius quan he estat a Can Massot, els que es van emparentar amb els Savalls.

T'he dit que he trobat el fil dels Comas? Venim de Sant Feliu de Pallerols! Ja m'ha costat, ja! Veus, soc una mica de tot arreu, qui sap si de més enllà. Però, de moment, tinc controlats els fils d'Arenys amb els Fornaguera, Torelló amb el Puigrubí que encara no he trobat el famós comandant que acompanyava en Savalls; de La Pera amb els Savalls, de Darnius amb els Massot; de Mallorca (no en sé les dates) i de Margalef i La Vilella amb els Bausà (fins i tot la perllongació a València); de Santa Coloma de Farners amb els Rabassa. De Tiana amb els Taulé. I em falten els Devesa i els Oliva i...

Ja veus, quina saga! Ah! també tinc la família de Noviercas en terres sorianes.

Com pots veure, papa, no som res ni ningú; de fet som una mica tots. Potser el dia que jo marxi, ja no els recordarà pas ningú més.

I acabem la celebració. El dia de marxar, encara he pujat al Santuari de la Mare de Déu del Mont, que m'agrada pujar allà dalt i veure tota l'extensió de terra catalana; des del Puigsacalm al fons al Bassegoda aquí al davant, i per darrere del Mossèn Cinto el Canigó, avui tot mig cobert de calitja. Aquesta vegada he pogut entrar al bar que d'altres dies que havia pujat ja era tard i estava tancat i he vist la cambra on el Verdaguer es va inspirar i va començar a escriure el Canigó. Potser hi hauríem de fer una excursió del Caminant amb Lletres, però amb cotxe fins dalt, segur!

Abans d'arribar-hi cal fer una parada fotogràfica al Santuari en runes de Sant Llorenç de Sous. Magnífic! Pel nom ni me'n recordava això que hi he parat varies vegades. Ara buscaré les fotos d'altres anys. Antigament pertanyia a l'extingit municipi de Bassegoda, pertanyent a la Garrotxa. Una ermita fundada pels monjos benedictins de Sant Aniol d'Aguja. El monestir de Sant Llorenç de Sous perllongà la seva existència independent fins a ser incorporat, arran d'una butlla del papa Climent VIII, signada l'any 1592, al de Sant Pere de Besalú. La supressió de la comunitat monàstica i l'existència posterior d'aquesta església ha fet que modernament s'apliqui el nom de Sant Llorenç de Sous a l'antic monestir de Sant Llorenç del Mont. 

A Sant Llorenç de Sous celebraven la festa avui, dia 11 d'agost —Com és si el sant era ahir? És que ahir el capellà va tenir feina en un altre indret i la van passar a avui— em diu un home atabalat que té per encàrrec anar parant els cotxes que pugen i baixen per anar-los informant i que no se'ls en vagi la parròquia! No sé pas on devia ser el capellà ahir!

Ja veus, doncs, de Sant Llorenç a Sant Llorenç; de la quasi plana a dalt de tot d'una muntanya on sembla que quasi toques el cel. No en va aquest paisatge va inspirar a Jacint Verdaguer!

I baixant del cim hem dinat a Beuda, en un lloc també tranquil, petit, on destaca la seva església. I hem visitat el monestir del Sant Sepulcre de Palera que ni havia sentit anomenar això que el priorat benedictí va ser consagrat pel bisbe de Girona Berenguer Guifré l'any 1085, amb l'assistència dels també bisbes de Barcelona, Carcassona, Albi i Elna i que l'any 1107 va passar a dependre del monestir de Santa Maria de la Grassa, a Occitània, fins a mitjan segle XVI. Es va constituir com un gran centre de pelegrinatge, ja que es podien aconseguir indulgències com les que s'obtenien per visitar Terra Santa. La introducció de la devoció de Sant Domènec, que tenia dedicat ja un altar a l'església en el segle XVI, feu que fos conegut com a Sant Domènec de Palera. 

Si se'n saben de coses anant pel món!

Hem anat de l'Empordà a la Garrotxa, de la plana a la muntanya, de Sant Llorenç de la Muga a Sant Llorenç de Sous, d'un santuari dalt del Mont al santuari de la Salut de Terrades. I hem celebrat Sant Llorenç un altre any. Un Sant Llorenç com tants i tants anys sense tu, però sempre amb tu present. I amb calor a tot arreu, com és d'esperar per aquestes dates.

I diuen que l'any vinent, per aquestes dates, hi haurà un eclipsi de sol en alguns punts del sud de Catalunya. Ens ho haurem de mirar això, eh, noi! És clar que si és gaire al sud, la calor està més que assegurada! Ens ho pensarem!

I des d'un altre Sant Llorenç (Monestir Sant Llorenç prop de Bagà) un concert vermut dedicat. 

Un petó molt fort, papa!  

Puigrubí: el gran desconegut

Tots tenim una família extensa si pensem en els nostres avantpassats. I més quan ens dediquem a anar fent (sí, "anar fent") l'arbre genealògic, per allò de saber d'on venim encara que no hàgim sabut mai on anem. Sempre, ja de ben petita, m'han interessat les històries de la família, per ser les més properes, potser perquè aviat se'm va acabar això de tenir molta família, o potser perquè potencien la imaginació.

Hi ha branques de la família que surten per tot arreu i hi ha moments que ja no saps què fer-ne ni on anar-los col·locant; hi ha branques més escadusseres, que no acabes de descobrir o que t'hi encalles en un lloc o en un "personatge" determinat.  Però, cada branca està composta d'individus; n'hi ha que surten a tots els llibres d'història d'un període determinat, com el meu tiet general carlí, hi ha les dones que són més ignorades pels documents i les històries. I n'hi ha que es resisteixen a ser descoberts!

Amb aquest ànsia de descobrir una mica un d'aquest personatges que haurien de sortir en algun dels llibres d'història del carlisme, però que s'amaga des de fa temps, m'he arribat fins a Torelló, un dia d'agost, amb calor i mal de peu. No pas per anar al registre i a l'arxiu del municipi, si no per trepitjar una mica la terra que va trepitjar ell, veure què en queda de la masia que representa que era casa seva (sempre amb les precaucions i prevencions oportunes per si m'he equivocat de lloc) i poder, així, copsar el seu esperit a través dels anys i algun segle.

Josep Puigrubí, presumiblement de Sant Feliu de Torelló, fou qui es casà amb la Caterina Savalls Massot (1812-?) de La Pera, germana més gran del general carlí famós, Francesc de Paula Savalls i Massot (1817-1885); amb rius de tinta que s'ha escrit d'ell i de les seves facècies, del seu caràcter, de les seves victòries i les seves derrotes.

Josep Puigrubí, figura que fou el segon comandant del 15è batalló de l'Armada Carlista i que lluità amb el seu cunyat Savalls. A casa, corria la brama que també fou coronel com el pare d'en Francesc, el Joan Savalls Badeia (1779-1838), que morí en una emboscada al lloc anomenat La Foradada de Sant Quirze de Besora tot i que va néixer al poble de La Pera, on tinc controlats els meus Savalls. 

En Joan Savalls era el besavi del meu besavi; la Caterina, la seva filla, era l'àvia del meu besavi; la Dolors, la  filla de la Caterina i el Josep Puigrubí era la mare del meu besavi. O sigui, el Josep era l'avi del meu besavi. O sigui, dit d'altre manera: el meu avantpassat directe de 5 generacions. I mira, em faria il·lusió trobar-lo! No és que el conegui poc, és que no el conec gens; i el que sé és a través de la partida de naixement de la seva filla!

Ja comencem per no estar segura del segon cognom; està corregit a sobre, el cognom, i no sé si diu Pontí o Camí o Coma. Coma no em desentona ja que tenien unes terres al costat del Mas Puigrubí de Torelló que se'n deia La Coma i que van heretar la meva mare i els seus germans i es van vendre quan ho van saber. Ara, si he endevinat el lloc, hi ha un polígon industrial. Pontí, perquè es veu bé la P (corregida a sobre amb el que sembla una C) i també es veu bé el que sembla una M  i una I. Però ni posant quests cognoms de darrere ni posant Puigrubí (que pot ser, al llarg dels temps, Puig-roví, Puig-Rubí, Puigruví,... i totes les variants) no apareix per enlloc. I això que era comandant i potser coronel! Jo diria que li deu agradar jugar al gat i la rata.

En la meva "excusioneta" he trobat el Serrat de Puig-robí i el pedronet de Puigroví, el mas de Puigrubí, el cartell indicador del Puigrobí, el safareig de Puig-roví, la font vella de Puig-roví i la font nova de Puig-roví. Tots gairebé al mateix lloc.

La masia, una senyora masia! Coberta d'arbres que no la deixen gaire a la vista, es veu molt ben endreçada o ocupada (jo que me la imaginava en runes!), la gespa ben treballada i un parell de gossos dins de molta patxoca. M'hi he fet una foto a la massissa tanca que fa de porta per immortalitzar el moment emotiu de trobar-la. I he arribat a la conclusió que, al llarg dels segles, la família ha anat perdent bous i esquelles. El mas Puigrubí, que es veu de bona família, fa temps que va ser comprat pels Puigdecanet tal com diu la informació que hi ha al pedronet, inaugurat el 1956, que hi ha dalt del puig. Recordo que Can Massot, de la família Massot de Darnius, lloc de naixement de la Joaquima Massot, la mare de la Caterina, ja no és dels Massot; fa uns quants anys es va vendre a l'avi, si no recordo malament, de la família que hi ha ara que n'han fet una casa rural on s´hi està molt bé. Can Savalls, a la Pera sí que encara és de l'hereu dels Savalls, el germà gran de la Caterina, en Pere. El descendent, que viu a Torí, hi va sovint però et rep a l'altra cantó de la tanca i ni una encaixada de mà. Els Fornaguera d'Arenys també van perdre el mas i, si no l'erro, hi ha un polígon industrial entre Arenys de Mar i Arenys de Munt.

No sé què trobaré quan comenci pels Comas també de Torelló, però dels que tinc un fil molt prim que em porta a Sant Feliu de Pallerols. O dels Bausà, primer mallorquins i després situats a Margalef i La Vilella Alta. O dels Rabassa sembla que de Santa Coloma de Farners. O dels Devesa, els Oliva, que no en sé gairebé res, o dels Taulé que n'acabo de trobar les petjades. La família de Noviercas, pel cantó de la mare del meu pare, si que l'he trobat una mica, però poc.

I tots van confluir a Badalona on soc jo. Visc en una casa, això sí, que és gran i del 1878, però res  a veure amb aquestes masies.

I tornem amb el Josep Puigrubí (Pontí, Camí, Coma). Sé que el 1840 en acabar la primera guerra carlina s'exilià a Frontonh, per sobre de Tolosa del Llenguadoc, on consta el naixement de la seva filla Dolors Puigrubí Savalls, la mare del meu besavi, en Joan Bausà Puigrubí, el que se'n va anar a Mèxic a fer fortuna i tingué allà la meva àvia, la Dolors Bausà Rabassa que es casà amb el Jaume Fornaguera Davesa o Devesa de Badalona i visqueren al carrer d'en Prim, a Badalona i tingueren la meva mare. (Buf! he arribat al final) I un bon final perquè després de la Núria Comas Fornaguera ja no hi ha ningú més. Tots marxaran amb mi d'aquest món.

Bé, com veieu, el pobre Josep Puigrubí, que Déu el tingui a la glòria, està perdut per aquesta xarxa de noms i cognoms. I, ja ho he dit, oi, que m'agradaria trobar-lo? No sé què va fer a les guerres carlines, segur que les va fer perquè es va haver d'exiliar; no sé qui era la família a Torelló i em cal fer una passejada pels arxius parroquials o municipals, perquè per Internet, res de res.

La ruta que volia fer avui no l'he pogut acabar. La calor i el peu m'han vençut, però em queda pendent la segona part: a partir del pont de Conanglell seguir per la riba del Ter per on devien passejar els Puigrubí, seguir fins el pont de la Coromina i pujar al pedronet de Montserrat i el Puig de les Tres Creus per arribar al Santuari de Rocaprevera i entrar a Torelló per l'església de Sant Feliu on devien ser batejats els Puigrubí, qui sap si com el Josep, potser cap al 1800, i deuen ser batejats encara els torellonencs i les torellonenques.

Us prometo que, si un dia el trobo, us ho dic! I si, per casualitat, algú llegeix l'escrit i té alguna notícia que pugui ajudar-me, li agrairia que es posés en contacte amb mi. Gràcies!

Per molts anys!

I un més, avui! 

 

Encetem la dècada del 7. És maco el 7, si no fos pel que significa anant al davant. Però, hem arribat fins aquí, qui ho diria. 

 

71 són ja molts anys i tinc poca cosa a dir. No soc jove, ja, encara que la gent s'entesti a prolongar la joventut fins als 80 i 90 anys; però jo penso que als 70 ja ets gran; et mereixes ser gran! És la reivindicació d'un dret. Arribar a gran no és fàcil. No tothom hi arriba. Fa il·lusió i al mateix temps una mica de basarda quan penses que en queden menys dels que has viscut. I a mi, encara em fa il·lusió la vida. Encara que hagi de deixar de fer coses i adaptar-me al que anirà venint. Les limitacions físiques, la soledat, la poca agilitat de pensament; l'adonar-se'n que coses que podies fer et costen el doble de temps que fa uns anys en fer-les. Observar que el món va deixant de ser el que has conegut: ara amb més màquines, més impersonal, més distant, amb uns contactes només de WhatsApp o amb el començament d'IA. Que truques per telèfon per informar-te de quelcom o demanar que vinguin a arreglar alguna cosa i et contesta una màquina que ni t'entén encara que t'entestis a articular bé els fonemes catalans.

 

Em veig amb la mirada perduda mirant el pati: les margarides i l'orquídia que floreix cada any; el romaní i la menta, els ciclàmens a l'hivern i l'hortènsia si aconsegueixo que duri un any! Mirar el pati, perquè ja no puc treure el cap per la finestra i veure la punta de la Tossa Pelada, ni la plana de Solsona.

Aguantar cantant i anant als concerts; pintar quadres que ara, no ho havia fet mai, penjo per la casa. I recordar les caminades que, possiblement, es van acabant.  I mirar les fotos de viatges que em faran reviure llocs i coneixences i companyies del passat.

Ui, que melancòlica estàs Núria, em direu. Però em sento sempre així abans de fer un any més. Ploro una mica la vigila, intento fer el cor fort el dia que toca i l'endemà torno a tirar endavant. Fins que no pugui; que això també vindrà.

Demà em toca revisió dels audiòfons que fa ja més de vint anys que porto. Em compraré un ram i encarregaré unes pizzes vegetarianes per dinar. Avui he fet un pastís de iogurt, poma i plàtan sense sucre. Però demà, si en trobo, em regalaré quatre ostres i el llibre de la Memòria dels Catalans d'en Borja de Riquer; ei, si a Badalona hi és! que cada vegada perdem més llençols a les bogades.

Ja veieu, tot molt quotidià, molt de cada dia, per arribar al 24 del mes sense gaires escarafalls.

No convidaré ningú. L'any passat amb els 70, tampoc ho vaig fer. Me'n vaig anar als Banys de Sant Vicenç i em vaig fer un trau a la templa anant a veure la neboda gran que, possiblement, no trucarà. La petita no ho sé.

Però, malgrat tot, estaré encantada de fer un any més. I em faré alguna foto a mi mateixa —un selfies, en diuen, que costa molt dir-ho tot en català i sembla que ets més modern en anglès—. I d'aquí uns anys, si hi arribo, me la miraré i em diré: mira com estaves de bé als 71 anys!

                                    En hores buides,

si m’entengués, la lluna,
li parlaria.

Sóc poca cosa:
com pot ser gran la pena
que porto dintre?

El temps no passa,
només passem nosaltres;
en diem viure.

Gran companyia
la dels records que sempre,
fidels, retornen.

Jo caminava
creient que estava quieta
i el món corria. 

 (Joana Raspall)  

PER MOLTS ANYS, NÚRIA!