d'altres, alguns amb més remembrança antiga, d'altres amb llegendes, alguns amb propietaris eclesiàstics o comtals o fins i tot reials, quatre pedres o en forma de cases espectrals, la majoria amb un campanar que encara, silenciós de campanes, ens explica la història del llogarret; tots viscuts amb enyorança dels que hi van viure, hi van treballar, hi van deixar els seus morts i les seves il·lusions amb l'esperança d'un futur que, majoritàriament, ha desaparegut. Tots, amb les seves històries i la seva història, petites o grans, tant se val. I que ens han donat l'oportunitat de conèixer les pedres i la gent que hi vivia i els boscos i els camps, alguns abandonats i d'altres encara aprofitats.
I hem conegut millor Catalunya, que el país és això, muntanya i pobles i pagesos i ramades i no la gent d'un despatx que traça línies sobre un mapa de paper (i sense ofendre ningú). Però cal conèixer per saber on som i com hi hem arribat i cal trepitjar la terra i el terra. Ei!, això és el que penso i crec que els que hem seguit aquests camins, a voltes embardissats, a voltes desapareguts, baixant per pedreres, relliscant o caminant còmodament per pistes polsoses, inclús per asfalt en alguns trams, crec, deia, que no m'equivocaria si afirmo que em sentit i pensat el mateix i ho hem compartit.
Gràcies a tothom per seguir en aquesta aventura: els més fidels, els més nous, els que han vingut alguna vegada o els que no han pogut continuar venint perquè tots hem fet el grup.
Avui ens hem acostat a una comarca força desconeguda pels excursionistes i, tanmateix, guarda tresors paisatgístics i culturals de primer ordre. Avui, ens hem acostat al Solsonès, la comarca "de les mil masies".
Un dia ennuvolat i amb força calitja a l'horitzó; un dia de xafogor però no d'una calor extrema. I hem començat al Pont del Clop, aquest lloc idíl·lic per a la gent de Solsona. I hem començat tal com s'havia de començar, remullant els peus a la Ribera Salada! Una Ribera que sempre porta aigua, encara que, recordant temps antics, n'hi falta una mica.
Tots ens hem descalçat de botes i mitjons i ens hem tornat a calçar un cop passat el toll d'aigua. Mirant la gent com es calçava he recordat els nens i nenes de les escoles que jo visitava, els de parvulari, posant-se les abates. Us dic a fe que semblaven criatures fent gestos estranys per posar-se les botes i unes postures gens còmodes, vaja, com si féssim una sessió de pràctiques de psicomotricitat (que fa temps que he deixat enrere). És clar que els infants arriben més aviat als peus, que les nostres cames ja han crescut una mica i el peu ha anat a parar més lluny!
Un cop altra vegada ben endreçats com a bons excursionistes, hem seguit la pista passant per sota la casa derruïda de Cal Reig i ens hem anat enfilant cap amunt, que això, avui, amb aquesta xafogor costa una mica més. Cal anar parant i bevent, observant els pins una mica secs i la terra eixuta. les pujades és quan es nota l'empenta de les més joves de la colla i les esbufegades de les que som més grans i hem posat anys!
Però tots i totes arribem fins al Santuari de Massarrúbies, un lloc de culte per a tota la comarca, entre tants llocs com hi ha. Es tracta d’un edifici d’origen romànic –refet en el segle XVII- que presenta un espaiós pòrtic al davant de la façana. El retaule de l’altar major és renaixentista, i la imatge de la Mare de Déu de Massarrúbies és d’estil gòtic. El primer diumenge després de l’Ascensió s’hi celebra la tradicional festa del Perdó, que any rere any aplega un bon nombre de veïns de dins i fora del municipi. La senyora de la masia que hi ha al costat, Cal Cabiscol, ens obra l'església i podem entrar per adonar-nos-en de la magnificència dels petits santuaris de muntanya, amb la imatge de la Mare de Déu trobada per un pastor. Sí, com en tants d'altres llocs, aquesta imatge tampoc volia marxar d'aquest lloc amb totes les visites sobre la comarca per molt que l'Estevet la vulgues portar a un lloc més... diguem-ne eclesiàstic. I aquí podem trobar encara la Mare de Déu de Massarrúbies, pujant al cambril i donant-li la volta al pedestal que l'exposa a la mirada i precs dels fidels que s'hi
acosten.
Podeu llegir aquí el miracle de la imatge: https://spivakmichael.wordpress.com/2021/09/23/el-miracle-de-lestevet-de-massarubies/
El lloc, un petit altiplà tranquil i reposant de calma, envoltat d'alzines i de camps grocs i d'uns cirerers curulls d'aquesta fruita dolça.
Des d'aquí iniciem la baixada entre salutacions dels gossos que ens veuen passar. Deixem enrere la masia del Vilardell entre camps encara verds i arribem al Molí de la Ginebrosa ja a tocar de la Ribera Salada. Ens observen des de la finestra de l'esplèndida casa, antic molí fariner i productor d'electricitat fins el 1960. Travessem la Ribera Salada pel Pont de la Ginebrosa, tres arcs de pedra sense baranes. Una construcció que ha aguantat segles dempeus, riuades i tot tipus de malvestats, però que ha seguit donant pas als vianants.Ara, cal remuntar un xic la pista de Querol fins a arribar a l'encreuament del petit corriol que porta cap al castell de Terrassola i el seu despoblat amb l'església de Sant Pau de Terrassola que s'alça per sobre de tot el conjunt.
Al contrari de fa uns anys enrere, el camí està senyalitzat i fressat, però , en canvi, els matolls estan guanyant la partida a l'església i els avatars de la climatologia està a punt de fer desaparèixer aquest indret. El caminoi ens deixa als peus del castell . La primera notícia d'aquest castell es té de l'any 992. Les restes visibles actuals són de la baixa edat mitjana. El “chastro Teraçola” apareix esmentat en un document del 1065, en les afrontacions d’un alou. A partir d'aquí, passa per diferents mans, Sabem que estava habitat fins al primer terç del segle XX. Les dures condicions de vida van fer que els darrers masovers marxessin i el conjunt (el castell junt amb la casa del Castellet i el mas anomenat del Forn) es degradés ràpidament.
Per sobre del castell, observant-ho tot, es dreça l'església parroquial de Sant Pau de Terrassola, avui ja 
menjada una mica per la vegetació i per la degradació del terreny. Jo encara la recordo una mica més visible! Datada possiblement als segles X i XI amb diverses reformes posteriors. A partir de l'any 1151 diversos documents indiquen que l'església pertanyia a Santa Maria de Solsona. A inicis del segle XX el conjunt parroquial resta aïllat pel despoblament de les cases veïnals i el 1909 s'uneix a la parròquia de Timoneda.
Pensem, que no estaria gens malament que es recuperés una mica el lloc de Terrassola, sense fer-hi massa canvi: netejar-ho una mica, facilitar la pujada a l'església per accedir-hi bé a peu i apuntalar les pedres que resten i que potser aviat cauran.
Retornem cap a la pista ara ja asfaltada per arribar altra vegada al Pont del Clop, lloc preferent de la Ribera Salada. Avui, dissabte, amb banyistes de cap de setmana. Busquem una ombra per dinar i els més agosarats ens remullem peus o cames o tot el cos sencer en aquesta aigua transparent; una delícia d'aigua aquesta Ribera que em va ajudar a passar la calor dels estius de Timoneda.
I ja que parlem de Timoneda i ens l'hem trobat a Massarrúbies i a Terrassola, fem la proposta d'arribar-nos-hi amb els cotxes, que val la pena admirar la comarca des d'allà. Per darrere el Port del Comte i la Roca de Canalda amb la Serra d'Odèn; per davant Solsona i el terme de Lladurs i al fons, alçant-se entre núvols i calitja, tant en estiu com en hivern: Montserrat, sempre present.
M'ha fet molta il·lusió compartir amb la gent del CEC els meus records i vivències de Timoneda. Ha estat un bon acabament de visites. "Timoneda
és un lloc enlairat entre muntanyes prop de Solsona, en el camí que
porta 
cap Andorra, al primer trencall a la dreta que es troba en la
carretera de La Bassella. Arribats a l'alçada de cal Vilà cal
prendre el camí que porta a la casa i traspassada aquesta, arribarem
a Sta. Eulàlia.
Té la Serra d'Odèn i el Port del Compte que li fan de bressol, i
una mirada extensa a la plana. El seu nom prové del timó, aquella
planta olorosa i petita, tan plena de poders, que en d'altres
contrades anomenen farigola. Les
pedres de la petita església preromànica ens parlen d'història,
una història de
fets i de gent, de cavallers i rodamons. Els
diumenges encara s'hi apleguen rostres de pell rosada, encara es
parla del bosc i del conreu; gent esclavitzada a la terra, que sap el
nom de cada arbre, de cada bri d'herba. És la trobada dels pagesos
del voltant, al toc de la campana, que estan amatents a la pluja, a
la secada, al sol i al vent.
Paradís de boletaires quan l'any és bo: rovellons, pinetells, llenegues i fredolics que portaran al mercat de Solsona. Paradís també dels trufaires que amb els seus gossos busquen el fruit preuat. Lloc de caçadors que esperen pacients el pas dels senglars, les perdius fugisseres, la corredissa dels conills.
En
la nit estelada, Timoneda, silenciosa, encara ens pot parlar de
petites històries, del lent pas del temps.
Si
no teniu pressa, si voleu un poc de calma, no dubteu en fer-hi una
escapada" (Escrit que va guanyar una bicicleta a la Revista Descobrir el 1997). Perdoneu, però no me n'he pogut estar!
I encara ens queda celebrar la temporada xerrant tots plegats a Solsona i brindant 
per tants camins fets, per tantes amistats trobades, per tants llocs coneguts i per tant llocs, encara, per conèixer d'aquest país tant petit que tenim. I acabem la jornada fent una passejada carrers estrets de cases senyorials i botigues curulles de productes del país, d'aquesta ciutat que pengen un ruc per Carnaval i treuen els gegants bojos que dansen giravoltant amb ells mateixos. Agraïm a la nostra particular solsonina, la Lali, el seu guiatge.
Doncs, res més. A reveure!
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/santuari-de-massarrubies-i-terrasola-166096402
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada