I ha passat el maig

Bé, ja torno a ser a casa. I ja som el primer dia de juny. Els mesos, els dies, els anys, van passant ràpids, ràpids, sense aturador.

I jo que em vanagloriava d'estar tant bé, he començat a sentir els setanta anys en la meva pell. És ben veritat allò que diuen que l'home proposa i Déu disposa.

Per primera vegada a la meva vida, als meus setanta anys, m'han cosit! Una saturació de set punts a la temple esquerre, amb fil i agulla, a l'hospital de Solsona. Una caiguda com tantes podré fer ara, que em diuen que ja soc gran, és l'edat, vigili, cuidi's, no faci excessos... Res, una petita embrincada del peu vulguen fer una foto en la que no sortís un cotxe que hi havia aparcat on no tocava, que trencava tota la perspectiva. I vaig anar ràpid, ràpid, cap a terra, sense reflexes que m'aguantessin dreta —això que els havia tingut, jo, els reflexes—, però ara no, ara vaig de pet a terra, sense poder parar. Un cop fort a la temple, les ulleres trencades i una petita rascada a la màquina (però, salvada!).

El peu tan tranquil, i el cap rajant sang de la ferida. Encara bo que em vaig aixecar jo sola, segurament amb cara de sorpresa, tota sencera. I encara bo que gairebé sempre vaig amb mocadors de coll, que me'l vaig lligar al cap, amb els serrells del mocador com si fos el meu serrell natural tapant-me els ulls. I ja em veieu anant així, amb les ulleres enganxades amb la cinta aquella forta que porto al cotxe per qualsevol averia d'urgència —que la urgència l'he tinguda jo—, i cap a Solsona, que sort que em conec el camí i l'hospital de memòria. I encara bo, també, que era diumenge per la tarda i no hi havia gairebé ningú. Tot calma.

Un cop cosida, vaig arribar al teatre de Solsona on actuaven la neboda Maria i la reneboda Dàlia, en un espectacle protagonitzat per dones —Nues—, sobre els embarassos o no de diferents dones, la família despenjant-se del sostre per les teles i les cintes. Molt contentes totes. Tota la família Valls present, i jo, digna representant dels pocs Comas que quedem. Ells a primera fila, jo darrere. Vaig poder veure la Clara amb l'Erika i, mira, amb un viatge vaig disparar dos trets. Tot s'ha de dir que ho van fer molt bé i, si volen i troben qui els ho faciliti, poden exportar l'obra a qualsevol teatre de Catalunya: que encara tindrem artistes a la família!

Després d'una cervesa a la plaça de Sant Roc, (me la van pagar i tot!) cap a casa, o sigui, cap al Balneari Els Banys de Sant Vicenç, amb el front cosit.

Total: a) envia un missatge al whatsapp del grup de la sortida prevista del dimarts Caminant amb Lletres amb Albert Villaró i a seva obra "Obaga", per anul·lar la sortida que amb aquesta pinta no es pot anar enlloc, per mor de tornar a caure; b) envia un missatge de whatsapp a l'Albert Villaró donant-li les gràcies i dient-li que ens veurem en una altre ocasió; c) envia un mail a l'atenció del soci del CEC comentant que, per un incident personal, anul·lava la sortida del dimarts 28 i, de passada, em donava de baixa de la sortida que feia una companya per terres de l'Alt Urgell —Alàs, Cerc, Ortedó i Banat— que era com si fóssim a la casa de La Vansa; d) truca al bar Rosaleda de Martinet per comentar que no hi aniríem pas la colla de 20 persones a esmorzar el 28 perquè jo tenia un cop al cap i no feia la sortida; e) truca a les monges de La Seu d'Urgell anul·lant la reserva de dues nits que podia haver-hi estat tot esperant el dijous 30 per fer la sortida d'Ortedó. I a dormir, que demà serà un altre dia.

Dilluns em vaig permetre el luxe d'anar a dinar a la Taverna dels Noguers, que ja ho portava de cap des de feia dies. Encara hi ha el mateix home, el que s'assembla tant al que havia sigut el seu pare, que sembla que el tornis a veure una mica més jove el pare ja mort fa temps. Copa de vi perquè en dilluns hi passa poca gent i no tenien xampany, però un pastís de marisc que és una delícia i uns peus de porc que hi canten els àngels i tres postres per postres!

I dimarts, cap a casa. Primer encara vaig passar per Cal Julià, per dir a la casa que ja tenia 70 anys (tantes celebracions com hi havíem fet!) i després cap a Badalona, que en Jaume, d'entrada, ni se'n va adonar del cosit i l'ull morat que sembla que m'haguessin maltractat. Mira que si m'arriba a veure una feminista de les extremistes, feina tinc a explicar-li-ho. Tampoc he explicat res al noi:

— he caigut i m'he fet un trau.

— és clar, ja no tens edat per anar pel món. Com que no estàs acostumada que et passi res... Hauràs anat al metge, no?

L'endemà, la Clara em va preguntar com estava i com tenia l'ull. La Maria, res; encara no ho ha fet. La família Valls tampoc.

La gent del CEC, molta, m'han trucat i m'han preguntat. Gràcies a tots, però només és un trau provocat pel meu peu i... per l'edat!

Ho he passat bé al Banys. Vaig fer un circuit termal per provar-ho tot i un massatge que, teòricament, era una massatge de cames cansades, però em va remenar tot el cos, entretenint-se força en les cervicals. I res més, perquè amb la cara de "colorins" que tragino, vaig preferir descansar al jardí, a prop del riu que baixava amb força. L'experiència s'haurà de repetir, però sense traus al cap.

Vaig recórrer alguns pobles de la zona que feia temps que no hi havia estat: Pont de Bar, el que es va ensorrar, Bar, Toloriu, Castellnou de Calcorze. Aristot, el Santuari de Bastanist, Martinet de Cerdanya i Estana amb la pujada a peu als miradors de l'Àliga per on volia que passés la sortida i vaig trobar el corriol que porta a Béixec sense haver de tornar enrere. Programada ja pel 8 d'abril del 2025!

De fet, estic contenta d'aquest inici dels 70 anys: he recordat coses velles i he viscut experiències noves. Espero, però, que les properes experiències d'aquí als vuitanta anys siguin una mica més gratificants que un trau al cap!