Avui, 23 de juny, revetlla de Sant Joan. Una revetlla de foc i guspires, de foscor i de llums, de petards que esclaten a les orelles, de retorn a la infantesa, de cremar fusta vella i mobles vells, de baixada de falles i d'encesa de fogueres que s'enduran els mals esperits i purificaran l'aire, d'olors d'herbes i coca i gots de ratafia.
Avui, posarem foscor a la llum; avui, encendrem llum a la foscor.
Ens llevem amb un dia radiant, una atmosfera neta.. Avui, per fi, entrarem a Tor i sabrem qui va matar Sansa. La gent no sap, però, que aquesta sortida està programada des del maig
del 2023, quan el CEC demana allò que en diuen el Pla Anual i que les
gestions hoteleres, l'organització pensada, els itineraris buscats al wikiloc..., es van començar a engegar el mes de febrer, quan el Sr. Porta encara no havia tret a la llum la seva sèrie, encara nadàvem en la foscor. Possiblement hi haurà gent que no s'ho creurà, però som molt previsors
nosaltres. El Sr. Porta no ha pogut venir; em va dir que estava col·lapsat de feina. Ai, l'as!
Ens dirigim cap al poble com hàbils exploradors, com narradors, com si fóssim investigadors, com periodistes carregats només amb mòbils i càmeres de fotografiar però sense micròfons a excepció de les nostres orelles i els cinc sentits per estar amatents a qualsevol indici que ens porti a saber: qui va matar Sansa?
Conduïm per l'estreta carretera encaixonada entre parets rocoses amb el Noguera de Tor que s'escorre avall per anar a trobar els altres Nogueres, que els rius s'agermanen tot lliscant per arribar fins a mar. Deixem els cotxes al pàrquing del Pont de la Plana, on trobem un bon aparcament que ens espera i el col·lapsem amb els nostres vehicles; sort que, tot i haver esmorzat més tard del que haguéssim volgut, en aquestes hores, el tema de circulació encara està tranquil. Ens posem botes i agafem pals, carreguem aigua i motxilles i... cap endavant! De moment, el Lázaro no ens priva el
pas, els tricornis no apareixen, els hippies no es fan veure, el Palanca ja no mena cavalls, els anglesos no els veiem, els contrabandistes al cas de tot, amos dels camins; i els andorrans...; sí, passa un jeep, com no, a tota pastilla com diuen quan corres molt, un jeep matrícula andorrana que són els que van com un pet pels camins, direcció Tor. (No sé, ara no recordo si, amb tates conjectures, només ho imagino perquè vull que passi quelcom, que per aquí, passa de tot!)
Fem un tros de pista i aviat albirem les primeres cases de Tor. Tor és un poble de pessebre, ficat aquí dins en aquesta vall tancada, voltat de muntanyes, fronterer amb Andorra i que pertany administrativament al municipi d'Alins, al Pallars Sobirà, situat al lloc més solitari i allunyat de la Vall Farrera. Tretze cases, dos barrancs: el riu de la Rabassa i el Barranc de Vallpeguera que s'ajunten per formar el Noguera de Tor. Sota el Roc de Sant Pere i el Pic de Sanfonts (2884m d'altitud). El travessa la pista que segueix endavant i puja fins el Coll de Cabús per l'anomenat Camí de Pal, per on s'entra a Andorra (sense duana!) i comença la carretera ampla i asfaltada del país veí.
Hi ha cotxes, hi ha gent, però no tanta com ens han dit i ens imaginàvem (que la propaganda televisiva 
ja les té aquestes coses). De seguit identifiquem la casa del Sansa, la primera del poble. No pugem al mur, no entrem pas per la finestra; observem la situació, els indicis i cadascú treu les seves conclusions. Al costat, una mica enrere, blanca i majestuosa, la casa del Palanca, amb balcons de flors. La gent s'agrupa davant Casa Sisqueta, la que, potser, hi ha guanyat amb el reportatge televisiu d'en Porta. El sol 
il·lumina la porta, les flors ben gemades als balcons. L'entrada petita ens omple de curiositat. Les taules i bancs de fusta a fora, conviden a prendre un refresc, però no tenim temps si volem arribar fins al final de la qüestió. Algunes pugem dalt i li demanem a la Pili (la reconeixem per la tele) si ens deixa anar al lavabo i ens envia cap amunt amb una mirada entre simpàtica i pilla. La família encara està esmorzant a la taula davant la llar de foc encesa (que també reconeixem per la tele). Llàstima que, quan la vaig trucar per poder dinar aquí, quan acabéssim de caminar els del CEC, o sigui avui, em va dir: —Ohhhh! quina llàstima. No tinc re! Cosa que vaig entendre que volia dir: ho tinc tot ple! Sembla que té llista d'espera com als millors restaurants.
Després de badar una estona, sense atrevir-nos massa a fer el xafarder, continuem el camí, travessem el pont i passem davant l'església i un poc més amunt encetem la lectura del llibre d'avui (que al poble no quedava gaire bé fer aquest espectacle). L'obra: Tor, tretze cases i tres morts, d'en Carles Porta (el dels crims), editorial La Campana. (1r volum, que n'hi ha un 2n. Que hi ha escriptors que troben el filó).
determinar que no servia i va fer amo absolut de tota la muntanya al Sansa: la seva perdició. A partir d'aquí, els anglesos hi volen fer pistes d'esquí, els hippies es converteixen en guardaespatlles i vividors de la muntanya, els veïns reclamen el que és seu, el Palanca la vol defensar del progrés i per a que pastin els seus cavalls..., tot de gent estranya hi fa cap, tot de personatges impenetrables s'hi passegen. Odis, pors, secrets. Tots els ingredients d'una novel·la negra. I el Sansa, enmig, amo de tot, fins i tot del seu destí en mans de...
Qui va matar el Sansa?
Continuem caminant i ens aturem davant la borda d'en Palanca, una borda gran, perfecte per viure-hi i admirar el paisatge, a peu de camí. Els jeeps ens encalcen, circulen amunt i avall; potser tothom vol veure el Sansa i el Palanca dient-se de tot; o la Marly o el José fent un traguet. Ara passa un jeep negre, empolsinat: els contrabandistes pugen rabent, l'Uclés els guia; cap a Andorra falta gent.
El paisatge però, no es mereix la novel·la negra. La gespa verda, verdíssima, amb tots els colors del verd com deia Raimon. Florit, tot florit de flors grogues i liles i malves. I el riu que s'escorre avall amb una aigua transparent. Ai, el riu! Per on el passarem? Descalçar-se o no descalçar-se, vet-ho aquí el dilema de l'excursionista! Això sembla un parany posat per algun dels protagonistes que anem coneixent mentre llegim. Però, l'acabem sortejant! Peus frescos i ànims al cor. Tots els sentits amatents!
I continuem pugem amb un sol que ens comença a riure de valent. Agafem drecera i travessem un prat verd i groc, sempre amunt com dèiem abans quan érem joves. Ai, joventut!
Arribem al Pla de Llumeneres en un espectacle magnífic de muntanyes, amb el Monteixo sempre present. Un cercle digne d'admiració. I toca foto de grup per guardar aquest record de companys que caminant forjant amistats. I un home se'ns ofereix: — soc fotògraf, jo —ens diu. El seu amic ens observa, agafant fort el gos, un animal de pura raça que ens
fa pensar en el Rin-tin-tin, aquella altra mítica sèrie de la televisió d'altres temps, quan Tor encara era un Tor desconegut. La moto al costat. Ens en fa 
varies de fotos, fins i tot ens fa alçar els braços, com si fóssim "presoners". Algú diu, després, imagina, pensa, que ens hem trobat amb uns mossos de l'esquadra vestits de paisà.
Llavors, què feien aquí? Ens controlaven? Estan investigant encara els crims? Han pensat que dúiem el tabac amagat a les motxilles, tristos contrabandistes com no som? Fan una ronda de reconeixement? Busquen la trama russa? Són mossos d'esquadra de veritat?
Ja veieu que avui no posarem pas llum a la foscor. Sort que el dia és lluminós!
I comencem la baixada pel camí del Sansa fins a arribar a la seva cova, on vivien els hippies. Es pot entrar a l'interior. Tot està ben arreglat, com si d'un museu etnològic es tractés. Tots a dins, fent més suposicions. El lloc és genial per viure-hi una temporada, no sabem si a l'hivern...
Més avall la borda del Sansa en un paratge ben bonic, amb el riuet que s'escola i els arbres i el verd.
Sadollats de natura, avui. Sort que no hem vist cap crim! En aquest lloc dinem i ens refresquem i continuem llegint les facècies dels protagonistes de la nostra història (i d'en Porta, es clar!).
I recordem la promesa que, quan arribem, haurem de descobrir el nostre gran enigma: qui va matar Sansa? Sabem el per què, no sabem qui ni queda clar quan.
I amb el sol del migdia tornem cap a Tor i ens adonem que el poble, les tretze cases, estan ben 
arreglades i tornem a pensar que uns dies d'estiu per aquí, no estarien gens malament. Tornem a fer parada davant casa Sisqueta, que algú més hi pugui entrar i sortir i ens encaterinem amb un hippie modern, un artesà també en diuen ara, que ho ha sabut fer bé: ha muntat paradeta d'arracades i collars a la placeta, davant al Sisqueta.
Doncs, cap als cotxes! Que encara ens espera la revetlla de Sant Joan amb la coca del forn d'Alins i la Ratafia del Pallars. Demà sabrem qui va matar Sansa.
Després de sopar més tard que mai, ja en plena foscor, marxem cap a Alins per deixar els cotxes a la carretera i esperem pacientment, enmig de la gent i els gots de paper, la baixada de les falles per les muntanyes que envolten el poble. Petards, focs artificials (que els de veritat són dalt el cim i a la llar de la Sisqueta), trons i cebetes. Tot soroll i festa i alegria.Ja les podeu fer ben altes
les fogueres, aquest any
cal que brillin lluny i es vegin
els focs d'aquest Sant Joan.
I baixant des de l'ermita de Sant Quirc, a prop del poble. I de la muntanya escarpada del davant que mai no diríeu que hi ha un camí. Gent gran i nens i dones i vells amb aquella il·lusió del foc a la cara, amb les torxes cremant i fumejant. Llum a la foscor de la nit. I quan arriben al tronc plantat i esqueixat, tiren les torxes i encenen la foguera que s'endurà els mals esperits i ens deixarà un regust d'infants i de solstici que perdura, de tradició i de flama del Canigó. De foc a tots els Països Catalans.
Parlaran de serra en serra
i de la més alta als plans
Pirineu si resplendissis
tot encès de mar a mar.
Cal que es vegin de València,
de Ponent i de Llevant…
i en fareu també en la Serra
perquè els vegin més enllà…
i el crit d’una sola llengua
s’alci dels llocs més distants
omplint els aires encesos
d’un clamor de Llibertat!
(Joan Maragall)
I acabem la jornada, ja fosca nit d'un cel estelat.
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/tor-pla-de-llumeneres-175510096
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada