compartit caminades sota sol, pluja, calor o fred, fem una sortida una mica descansada; però, només una mica, eh!, que moltes vegades, et 
canses més d'aquesta manera d'anar parant i engegant. Un inici de colònies, vaja!Ens hem arribat fins a La Pobla de Lillet, un indret del Berguedà que té moltes possibilitats paisatgístiques, culturals i històriques. Un poble que veu com baixa de ple, ja!, el Llobregat que neix a pocs quilòmetres d'aquí; un poble situat en un lloc privilegiat des d'on pots anar cap a Castellar de n'Hug, Sant Jaume de Frontanyà, Montgrony, Falgars, Bagà.... Nosaltres ens hem quedat aquí mateix per descobrir bona part de la nostra història, començant per l'època industrial de principis del segle XX i arribant fins al segle IX. Una descoberta d'un sol dia a través dels segles.
El primer que cal fer, després d'uns mesos i dies intentant organitzar-ho amb la gent de l'oficina de turisme de La Pobla i l'entitat Pedratour (uns quants mails, que és molt modern, algunes trucades, i la presència personal d'un dia d'anar i tornar per a ben entendre'ns, a més a més de la noia del CEC que ha fet meravelles), és arribar fins a
l'oficina de turisme ben puntuals, tant que les treballadores encara no hi són, però, no fos cas que tardéssim un minut més del necessari després dels horaris rebuts, mil·limetrat el cronometre.
El tren del ciment surt a les 10.30h, el que ens dóna la possibilitat de visitar el museu el ferrocarril, situat a la mateixa estació, on hi ha l'exposició “Ferrocarrils secundaris, industrials i turístics a la vall del
Llobregat”, que ens ofereix una presa de contacte amb els elements més
representatius de l’època dels carrilets i dels trens miners i
industrials de la vall. Una època ja perduda que alguns de nosaltres encara podem recordar una mica.
A l'hora en punt pugem il·lusionats com infants en el darrer dia d'escola. El carrilet arrenca.
Recuperat com a carrilet turístic, fa un recorregut pel passat industrial de la vall.
Va ser el més petit dels ferrocarrils d'ús públic que tingué l'Estat
Espanyol, amb una amplada de via de 60 centímetres. Fou
construït per la Companyia General d'Asfalts i Pòrtland "Asland" pel
transport de ciment de la fàbrica del Clot del Moro. Antigament hi havia cinc estacions: Guardiola, Riutort-Gabarrós, la Pobla-Apartador, la Pobla de Lillet i Clot del Moro. En aquests moments n'hi ha dues: Jardins Artigas i Clot del Moro. El dia 14 d'octubre de 1963 va fer el seu últim viatge, però l'1
de juliol de 2005 es va tornar a posar en funcionament, reconstruint una
part de l'antic traçat del ferrocarril.
Arribem a les instal·lacions de la fabrica Asland per visitar primer de tot el museu que ens explica la seva història, des dels començaments fins al seu tancament. Equipats amb el casc groc, seguim les explicacions d'una noia que sap la història també per part de la seva família i que ja ens avisa que acabarà a temps per a que puguem tornar amb el carrilet (!?), que no ens preocupem, que acabarem en punt. Són les 10.50h La visita és molt interessant i les explicacions força acurades.L'esforç d'uns homes i dones treballant en condicions extremes per la meteorologia, els desplaçaments i les condicions laborals se'ns fan paleses al llarg del recorregut per les runes d'una fabrica que ha aconseguit salvar algunes estances. El procediment d'elaboració del ciment extraient els materials dins de galeries estretes i fosques, la pols generada sobre els cossos dels treballadors, les hores laborals i les hores per anar i tornar cap a casa..., no ens podem queixar gaire de les feines d'avui en dia. Un reconeixement ben merescut als qui van portar, malgrat tot, el país endavant, en la denominada revolució industrial.
La fabrica, una estructura de pedres i ferros retorçats, un simulacre espectral del que fou, en un entorn de natura, verd i aigua que ara gaudi.
I si, arribem en punt al carrilet que marxa per la via estreta entre fullam verd transparent fins a arribar a 
la parada dels Jardins Artigas per fer la visita guiada a les 12.07h Si hem estat amb els treballadors, ara 
estem amb els senyors. Això sí, amb els mecenes que van revolucionar també l'art de l'arquitectura, com a mínim; podem dir, que gràcies als Güell, als Artigas i a tanta gent com ells, ara podem conèixer les obres de pintors, escultors i arquitectes com Gaudí.
Dins la finca dels Artigas, des d'on no es veu en cap moment la fabrica ni els que hi treballen, ens podem passejar entremig de la natura, per passarel·les amb baranes que imiten els troncs, per grutes, per fonts i glorietes, veien els salts d'aigua del riu i descansant en el berenador amb les estàtues petrificades dels criats. Un passeig agradable vigilats pels quatre símbols evangèlics gaudinians: l'àliga, el lleó, el vedell i l'àngel, exponents de la religiositat d'Antoni Gaudí.
Em pogut fer la visita en una mica més d'una hora, tot i que estava previst arribar a l'estació d'inici a les 13.07h. hi hem arribat a les
13.22h (però no ens han dit res! Això sí, no ens poden donar ara les claus per la visita del monestir no fos cas que (tanquen al migdia), tinguessin algú interessat per visitar-ho tot dinant; hem de tornar. Cap problema. I ja descarregarem les monedes a partir de les 15.30h
Doncs, cap al poble! A dinar a Can Pericas en una taula llarga i ben servits, que com a una de les darreres sortides del curs, fa bo de xerrar tots plegats i no haver de treure les carmanyoles ni l'aigua calenta de les motxilles.
Abans d'anar a buscar les claus, la foto de conjunt en un dels ponts medievals de La Pobla, per immortalitzar la trobada en aquest tipus de fotos que ja s'han convertir en un clàssic.
Cotxe cap a l'oficina: —No, no cal tots! Aneu tirant que ja vinc!
Passo davant d'un bon grup d'estudiants de secundaria que també deuen fer l'inici de colònies. Pago (no 
compten per sort!). M'expliquen les claus. Pregunten: —Ja saps on és? Responc: —Sí, sí! Tanquem a les 17.30h. Deixo el DNI. Surto cap al cotxe. Marxem. Recollim els altres dos ocupants del cotxe que falten. I encara atrapem els altres cotxes anant cap allà!; i unes noies que, ves a saber!, s'han merescut el premi d'arribar-hi a peu!
Són les 16.15h; visita de l'interior del monestir de Santa Maria de Lillet i de l'ermita rodona de Sant Miquel. Primer pugem a l'ermita. Situada a mig turonet és una petita joia. De planta circular amb un absis semicircular, és de les poques ermites circulars que existeixen. La primera notícia que se'n té data
del 1166.
Després baixem fins el monestir. Visitem l'església. El monestir s'esmenta ja el 819; el 833 es va consagrar la primitiva església i el 1086 s'hi establí una petita comunitat canonical formada per un prior i cinc canonges agustinians. El 1356, donada la gran vitalitat que tenia, es construeix una nova església a La Pobla i Santa Maria perd part dels seus feligresos i dominis eclesiàstics. Així i tot, conservà una gran activitat fins que va ser secularitzada el 1592 i en restà una comunitat de beneficiaris sota el paborde, càrrec que es mantingué fins el segle XX.
A un costat de la nau hi trobem el Crist de la Coça amb una bonica llegenda que ens explica la postura poc ortodoxa i poc vista d'aquesta figura.
Seguidament entrem al claustre i les dependències principals del monestir. Cal passejar-s'hi
tranquil·lament. Un claustre petit, per a una comunitat petita. Del conjunt en resten gran quantitat de murs perforats per portes i finestres situats a diferents alçaries, no sempre coincidents, fruit de les diverses 
etapes constructives. Passejant pels murs ens traslladem a diferents èpoques: preromànic, romànic llombard, gòtic i clàssic-barroc (Avui que no tenim amb nosaltres el nostre historiador particular, ho he mirat de la ressenya que m'han passat les de turisme). El 1889 el rector de Santa Maria
és obligat a anar a viure a la Pobla i el monestir queda en desús.
La veritat és que val la pena fer-hi una visita si sou a la zona. Molt recomanable.
Des d'aquí podem tenir unes bones vistes del poble, en un dia magnífic amb el Pedra al fons.
Agafo cotxe. Cap a turisme. Els de la ESO ja no hi són. El Carles va a tornar les claus. Moltes gràcies. Recupero la bosseta moneder i el DNI.
I per ben acabar la jornada, com un retorn al segle més a prop nostre, ens arribem a un dels edificis que formava part de la colònia dels treballadors i treballadores de la 
fabrica Asland: les antigues escoles amb entrada de nens i de nenes. Ara refugi Quatre Cases encara comandat per la Raquel que ens acull i podem prendre unes refresc a l'ombra d'un til·ler en una tarda clara i serena, en un entorn privilegiat, amb una tranquil·litat envejable.
I, per part meva, començo les vacances dels dijous!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada