28 de febrer 2022

L'ametller


A mig aire de la serra

veig un ametller florit.

Déu te guard, bandera blanca,

dies ha que t'he delit!

Ets la pau que s'anuncia

entre el sol, núvols i vents,

no ets encara el millor temps

pro en tens tota l'alegria. 


Joan Maragall

 
Enric Casasses, al peu de la tomba de Joan Maragall, n'ha fet unes glosses. 
 

                                                       

Fràgil i dura, la gerra,
i àgil i ferm el trepig
que troba de cel i terra
el punt dolç de l’entremig
a mig aire de la serra.

I a mig aire de l’escrit
sento el parlar com encerta
la música del sentit
i per la parla així oberta
veig un ametller florit.

                                            
Ametller, fas branca a branca
manifestos de bondat,
com aquella rosa franca
ets un cant de llibertat,
déu te guard, bandera blanca.

No hi ha manera d'oblit,
l'hivern du la primavera,
el dia ve de la nit, 
i a tu flor que véns primera
dies ha que t'he delit!

 
 
 
 
 
 
 
 
 
Enric Casasses
Glosses d'Enric Casasses a l'Ametller de Maragall


25 de febrer 2022

Les fonts d'Alella

Una caminada curta, agradable i fàcil, però no planera. Ja se sap que per terres del Maresme no hi ha gaire cosa planera a no ser que resseguiu la costa.

I avui, dia de Carnaval, feia bo per estirar una mica les cames i conèixer aquests llocs que tens a prop i per aquest motiu no t'hi endinses gairebé mai.

Cal arribar a la urbanització Mas Coll i deixar el cotxe arrambat a la paret de les cases del carrer Vallespir. D'allà surt el camí que segueix el torrent de Fonoll i remunta carena amunt. Aviat s'enlaire entre rocs i terreny de sauló i aviat es troba la Font de Fonoll, un lloc que segur que a l'estiu deu oferir fresca i frescor als habitants d'Alella. Un gros plataner ara despullat i una taula amb bancs fan del lloc un racó ben agradable.

El camí continua pujant, tot ell ben senyalitzat. Uns quants metres després de la font descobrim la primera barraca de vinya. Aquí no hi pedra per fer barraques de pedra seca, les barraques són, doncs, una excavació a terra amb uns forats per l'entrada. Servien d'aixopluc pel mal temps i per desar les eines pròpies de la vinya quan s'anava al camp. Vista de fora sembla un gran cau d'algun animal.

Una mica més amunt, arribem a la Font de l'Esquerda, també amb les branques d'un plataner despullat que sembla que els aixequi cap al cel. La font es troba ben bé dins l'esquerda d'una roca on s'hi pot entrar. El rajolí d'aigua fresca i la curiositat d'aquesta font arrenquen el somriure dels que en fem ús. Ben empedrada, segur que a l'estiu deu costar de sortir-ne!

Anem agafant alçada i ens arribem fins la Font de l'Eucaliptus. Dos arbres enormes d'aquesta espècie ens indiquen perfectament el lloc. Ben arranjat i ben cuidat. La font és externa i raja sobre un petit safareig. També hi ha taules i bancs i com un edifici semblant a una capella amb una llar de foc usada a dins. Aquesta potser és la font per passar-hi l'hivern! Encara que avui no podem dir que tinguem gaire fred; de fet, aprofitem per treure'ns una mica de roba.

Encara ens enfilem més per aquest camí de pedrotes i arrels de pins que ens serveixen de graons d'escala per fer el pas. En un revolt, ens desviem uns metres per anar fins la Font del Safareig. Poc espai, aigua no potable, i sense rajar. El safareig que acolliria el rajolí està humit i enfangat. Descartem aquesta font si venim en temps d'estiu a fer esmorzars o berenars a la fresca.

Una mica més amunt tornem a veure dos conjunts més de barraques de vinya. Foradada la terra amb una entrada i una cavitat on ens podem arrecerar la mar de bé. Forma una mena de galeria petita amb tres obertures per on entra la llum i els raigs del sol. És una construcció ben curiosa i ben adaptada al terreny. Ara ja no hi ha vinya per aquí, costa imaginar-s'hi les feixes amb la vegetació una mica espessa que hi ha. Segur que temps enllà, el lloc, apartat del nucli de població, anava bé per fer-hi estada provisional i repòs; ara tenim una urbanització que no veiem, però que sabem que no és gaire lluny d'on ens trobem.

Acabem de pujar el corriol i desemboquem a la pista, el GR92 que ve del Turó d'en Galceran i la Conreria i va cap a Alella Park i cap a Vilassar. El seguim una estona i anem baixant vigilant de no relliscar tot i apartar-nos de ciclistes i motoristes. Prenem el trencall que tomba cap a la dreta, una pista per on puja a tot gas una moto sorollosa i una parella passejant uns quants gossos. Amb els ulls fits aterra per no relliscar ni ens adonem que ens saluden amb lladrucs de benvinguda. Al cap de poc, agafem ja els carrers asfaltats de la urbanització i seguim avall pel carrer de la Selva fins a l'encreuament amb el carrer Vallespir on hem deixat el cotxe.

Una matinal bonica de fer en aquesta època.

24 de febrer 2022

Caminant amb lletres i "Els estranys"

Dimarts de febrer. Setmana de Carnaval. Caminem amb lletres acompanyats del Raül Garrigasait amb la seva novel·la "Els estranys" ambientada en plena primera guerra carlina, el 1837. Premi d'Òmnium a la millor novel·la catalana del 2017.

En companyia d'un autor solsoní i pels voltants de Solsona com no podria ser millor en una setmana de Carnaval. En els moments que començo a escriure la ressenya de la sortida, falten 3 hores i vint minuts per a que comenci la disbauxa. Els gegants bojos es faran amos dels carrers, les comparses, amb camisa catalana, faran desfilar els seus nans; el ruc, molt ben tractat pels mata-rucs, pujarà fins el rellotge de les hores hissat per una corriola i pixarà sobre la gent que passi pel carrer Major. L'alegria de solsonins i solsonines, l'astorament de la gent forana, els penjolls dels carrers engalanats, la rebuda del Carnestoltes amb el seu discurset tan incisiu pels solsonins i comarca —que no se'n salva ningú—, els concerts, la baixada de boits pel carrer del Castell, l'ambient escalfat de ganes de Carnaval faran la resta! Molt bon Carnaval, solsonins! Estem amb vosaltres en la festa!

Avui dimarts, però, toca seguir les petjades d'un prussià perdut per la primera guerra carlina en el terme de Solsona; és a dir, a 41 graus, 59 minuts i 52 segons nord, 1 grau, 31 minuts i 15 segons est, després d'haver remuntat pel camí aquós (Llobregat i Cardener) que deixa enrere una enorme berruga pelada feta de conglomerat granític amb dos monestirs a sobre, muntanyes de sal, un riu que sembla més un torrent, Negre i gairebé sense aigua, una torre ancestral que vol arribar al cel i la porta d'una muralla amb el sol per escut.

A la molt noble ciutat de Solsona, de més de quatre-cents anys d'història, som testimonis del pas de la comitiva de Dom Carles Maria Isidre de Borbó, entremig dels efluvis i un sol matinal que estavella a qualsevol monarca de bon veure, talment els Borbons. A la font del Corb som testimonis dels jocs de canalla que es feien abans —i ara?— i seguim el torrent Negre, una mica enllotat tal com el va veure Wielemann vingut a terres "Espanya" per guanyar alguna batalla, alguna condecoració que el fes apte per servir al senyor príncep de Prússia. 

Ben aviat, ens endinsem en un bosc de pi roig on encara continua el camí enfangat tot i no ser pas conscients de pluges recents, però és el que tenen els camins quan hi passen tropes soldadesques, sigui de Borbons o de carlins desmanegats o de quatre liberals que els van a l'encalç.  Nosaltres anem tirant amunt, que els excursionistes ja ho tenen això d'anar pujant (per baixar després, és clar!). La pista s'eixampla i com més puja més seca la trobem. De tant en tant una mica de repòs i a l'alçada dels dipòsits ja ens anem traient roba sobrera.

Amb aquestes que arribem a Lladurs, petit nucli municipal amb l'església parroquial, l'escola, l'ajuntament i una extensió enorme de terreny de 128 metres quadrats dins els límits municipals, que compren diverses masies escampades i algunes ermites i esglésies preromàniques i romàniques com la molt estimada i recordada Santa Eulàlia de Timoneda que els meus ulls albiren a l'horitzó. A prop s'alça el castell de Lladurs, espectador de malifetes dels moros en temps de reconquesta i del salt d'una reina mora que no volia que la fessin presonera. De capçalera hi tenim Port del Comte, o la Bòfia com ho coneix la gent del lloc, i per darrere treu una mica el cap el Cadí. Una mica més a ponent la Serra d'Odèn i més cap a l'esquerra la serralada del Boumort. Al davant, la plana solsonina. 

Lladurs ens serveix per fer un mos i per acabar la història del prussià menjant caragols. El deixem a la comuna, traient del seu ventre els menairons tot contemplant el retrat de Felip V que, serà un descuit?, està penjat de cap per avall. Sort que el seu descendent Carles s'espera que entri flamant a Madrid.

Aviat ens adonem que el Solsonès és una terra de masies ben conservades i habitades moltes d'elles, no pas totes, però. Terra de camps i de llaurada, de boscos, de camins ancestrals on no hi trobem gaires excursionistes, que prefereixen l'alta muntanya sense saber que a tot arreu hi ha llocs interessants que formen part de la nostra història. Ja em perdonareu, però és que jo n'estic una mica enamorada del Solsonès!

Retornem al nostre prussià que, un cop descarregat de minairons ventriculars, va buscant feina per no haver de tornar amb les mans buides als peus de son pare i poder servir amb l'honor que correspon al príncep del seu país.

Lladurs era el punt més alt de la nostra caminada i ara ens toca davallar primer per pista i tot seguit per corriols fressats. Arribem a una de les obres d'enginyeria més importants de la contrada. El Pont de l'Afrau, un aqüeducte d'uns 27 metres d'alçada que destaca enmig d'una vegetació exuberant de pins, freixes, pollancres, roures i pinasses. Construït el segle XVIII, conduïa l'aigua de Lladurs fins a Solsona. L'aqüeducte el formen sis arcs que es camuflen entre el paisatge i la vegetació. Es pot admirar des de dalt, però us recomano que no el travesseu a no ser que estigueu molt segurs del vostre equilibri o podeu quedar penjant de qualsevol branca que vol arribar fins els núvols. Una mica més enllà de la pista, hi ha un corriol que baixa als seus peus. Quan estigueu a sota, alceu el cap. No sabria dir-vos quina és la imatge més corprenedora! Veure els arcs que s'enfilen amunt, nosaltres ben a sota, enmig d'una riera quasi seca en un paratge ben humit, fa certa frisança.

El corriol que podeu prendre és el que travessa la riera i puja pel cantó obac per dins del bosc. Un corriol que us fa anar en fila índia, un darrere l'altre, en silenci, que també és maco passejar pel bosc amb els propis pensaments.

Aviat arribem a una pista i sortim del bosc per la granja de Can Billot on uns gossos fermats us donen la benvinguda. El nostre Wilemann ja s'ha fet escriure una carta d'ampul·lós llenguatge carlí de l'època per demanar feina, ans encara no l'ha aconseguit. Tenim Solsona al davant, però nosaltres ens desviem cap a la dreta per anar a parar al Parc de la Mare de Déu de la Font on dinem amb tranquil·litat i sense remolins de ventre.

Encetem la tarda passant per l'ermita de Sant Pere Màrtir i visitant dues fonts properes: la font de la Mina i la Font d'en Manel. I ens encarem cap a la pujada al Castellvell entre masies i rucs catalans. La pujada després de dinar demana paciència i esforç per un corriol dret que es va trencant en diversos corriols que la gent ha anat marcant al seu pas. Sort que és una pujada curta i arribem al Castellvell, magnífic mirador de Solsona, el Solsonès i la plana que s'estén cap a la Segarra. Darrere els turons treu el cap Montserrat. A la banda nord continuem tenint la presència immutable del Port del Comte, la Serra d'Odèn, i la punxa enforcada del Pedraforca.

Un bon solsoní ens explica la darrera troballa arqueològica, un capitell amb història i nosaltres ens fem la fotografia de conjunt incloent-hi el nostre amic Wilemann.

Descansats, iniciem el camí empedrat que ens porta cap a la ciutat mitrada entre alguns arbres florits. Davant la caserna, encara llegim per saber si el nostre heroi prussià que no ha aconseguit agafar cap baioneta, ha pogut trobar feina. I sí, estem satisfets i contents quan descobrim que el fan capitost d'un esquadró que ha guanyat una batalla gràcies als efluvis de ventre d'un dels seus soldats que s'ha mantingut fidel a les tropes carlines perquè recorda els jocs de criatures i la paga és una mica —només una mica, eh!— més copiosa.

Ara ja només ens queda situar-nos de nou en temps de Carnaval per travessar els carrers de Solsona i veure els preparatius de la penjada del ruc. Estem segurs i segures que tindran unes bones jornades de gresca i efluvis, també. Nosaltres intentarem tornar l'any que ve, el dijous gras.

Bon Carnaval!

20 de febrer 2022

53ena Renovació de la Flama de la Llengua Catalana

Ja hi tornem a ser! Per l'obstinació d'un poble i dels centres excursionistes, hem arribat a la 53ena festa de la renovació de la flama de la llengua catalana. Gairebé, no del tot, hi som presents com el primer dia que es va instaurar aquesta festa reivindicativa. Una festa que vol rememorar la tasca d'en Pompeu Fabra, una festa que reivindica la vida d'una llengua més al món, una festa amb la salvaguarda dels excursionistes —que cada any es van traspassant la seva organització—, una festa, finalment que, malgrat les circumstàncies de tots els temps des de l'any 1968, vol mostrar al món que encara som vius.

I encara som vius i ho seguirem sent. Un dels principals problemes del català, penso jo, som els mateixos catalans. I dic això, perquè penso que no som conscients que la nostra és una llengua com totes les altres. Només cal veure els escarafalls que fem quan una pel·lícula guanya un Os d'or a Alemanya. És una gesta per al català, una heroïcitat, una mostra que amb el català també es pot anar a un festival cinematogràfic, per exemple. I tant! Només faltaria que no! Quins ens ho diu que no?: nosaltres. No parlem gairebé de la bona direcció i interpretació del film, no analitzem el tema que penso que hauria de ser en boca de tertulians —però, és clar, formats gairebé tots ells a la capital, la que sigui, poc en saben de la pagesia— no parlem de la fotografia ni de la seva rabiosa actualitat; no! Parlem que està parlada en català; doncs, és clar!, en quin idioma vols fer parlar a la gent d'Alcarràs? (per cert, segur que algun, o alguns, ha descobert ara que hi ha un poble anomenat Alcarràs, tal és la nostra ceguera de metropolitans).

Doncs, sí, cada any des del 1968, surt, des de la tomba de Pompeu Fabra a Prada del Conflent, als peus del Canigó, una flama que arriba a Montserrat el tercer diumenge de febrer, custodiada pels excursionistes i gent que hi participi. Enguany, és el Club excursionista de Gràcia que la duen a peu des de Monistrol, en la celebració del centenari de l'entitat.  Quan arriba al monestir la surt a rebre l'abat, Manel Gasch que s'hi estrena, i entra a la Basílica al davant de tothom. Acabada la Conventual, es fa la renovació de la llàntia que hi ha penjada a l'atri i es fan els parlaments que recorden i que reivindiquen, encara el 2022!, el nostre parlar. Parlaments fets per Jordi Mir, promotor de la Renovació de la Flama, José Llobet, president del Club
Excursionista de Gràcia, Jordi Merino, president de la FEEC i Dom Manel Gasch, Abat del monestir de Montserrat. El Cant dels Segadors clou aquesta part dels actes.

De vegades hi ha gegants, o sardanes, o castellers, o alguna coral cantant. Recordo quan hi vam ser Els cantaires de la UEC, o la coral Núria també de la UEC, fins i tot una vegada la coral Mont Tàber del CEC. Gent passejant i que s'esguarda amb aquella complicitat de ramat i tribu que se sent realitzada en aquestes ocasions; senyeres onejant i càmeres a primer terme. Recordo quan hi pujàvem amb la meva mare i amb la UEC, o amb el CAOC i l'IPECC, i amb el matrimoni Mateu de Badalona, ells sempre presents en aquestes ocasions. I, d'alguna manera, hi continuem pujant.

La majoria d'anys, hi ha un acte acadèmic a la sala de la porteria del monestir. Ara fa un parell d'anys que no es podia fer. Havien parlat en Xirinacs, en Josep Guia i molta gent lluitadora. Tertúlies  fetes amb totes les parles dels Països Catalans (ara que se'n parla tan poc), des del Principat en totes les seves variants, des de València, Ses Illes i l'Alguer, tots amb respecte i comprensió per un objectiu comú que molts desitgem que encara sigui abastable (encara que ens ho facin difícil). Conferències o col·loquis amb la sala plena de gom a gom. Aquest any la conferència ha girat al voltant de: “Renovar la Flama de la Llengua: un compromís més necessari que mai” a càrrec de Joan Josep Isern, professor i crític literari. Comissari de l’any Joan Triadú. Ha estat una xerrada excepcional. Penso que tots aquests "polítics" i gent nostrada que ens governa l'haurien de sentir cada dia en llevar-se. Un bany d'aquests no els aniria malament. Llàstima que sempre ho escoltem els mateixos!

Una festa, un compromís que vol ser ferm tot l'any, en les activitats individuals de cada dia, no només quan els altres ens diuen que sí, que si està ben feta una obra, pot guanyar en l'idioma que sigui inclòs el nostre. No cal que ens ho diguin des d'Alemanya; no cal que gaudim fent-nos els màrtirs a Espanya; CREGUEM-NOS-HO! I després, siguem valents per defensar-ho a casa nostra, cadascú de nosaltres. PARLEM, LLEGIM, ESCRIVIM, sempre amb l'objectiu posat en l'excel·lència, No ens conformem en escriure de qualsevol manera, esforcem-nos a fer-ho bé, igual que ho fa un alemany, un anglès o un francès. Qui l'escriurà o el llegirà o l'entendrà o el parlarà si no ho fem nosaltres. De quina malvestat ens han de treure els forans? Com volem que s'ho creguin els espanyols si som els primers a renunciar-hi i tirem campanes al vol davant una petita (encara que gran, és clar que sí) situació puntual.

Malgrat això felicito la Carla Simón, digna representant badalonina en el setè art. Que per molts anys puguis seguir treballant, amb premis o sense.

Enguany, a l'atri, s'ha tornat a encendre la llàntia, tot i que ha estat amb certa dificultat: els vents que bufaven de ponent l'apagaven, però la voluntat obstinada de la gent i dels monjos han aconseguit que quedés encesa i pogués remuntar.

Gràcies als centres excursionistes que han mantingut la diada durant cinquanta-tres anys i estan disposats a mantenir-la cinquanta-tres més, que ja faran falta; gràcies al Monestir de Montserrat, als seus abats (Cassià Maria Just, Bardolet, Soler i Gasch) que mantenen la flama encesa cada dia de l'any. Gràcies a la Federació d'Entitats Excursionistes, a totes les entitats que hi col·laboren i a tota la gent que, any rere any, la manté viva.

L'encengué la fe, la portà l'esforç, la manté la voluntat d'un poble.

19 de febrer 2022

Pels voltants de Collbató

Una sortida agradable tenint sempre al costat la muntanya de Montserrat. Pot ser una bona manera de passar el matí abans no agafeu el cremallera per pujar dalt. Una matinal que no vol dir que hagi de ser una sortida senzilla i planera. Senzilla, sí; planera, no del tot.

Des de la carretera que va de Monistrol cap a Olesa, prenem el trencall que assenyala Ca l'Estruc (o ca l'Astruc segons el cartell indicador de la carretera B113). Passat Ca l'Estruc de Baix, a la dreta de la carretera surt una pista asfaltada en un primer tram que no té sortida i acaba a la reixa d'entrada de Ca l'Estruc Vell. Cal deixar el cotxe i agafar la pista de terra que trobem a l'esquerra. Comencem a pujar suau primer entre romaní florit i amb vistes a Montserrat, vistes que no deixarem en tota l'excursió. La finca de Ca n'Estruc està vinculada al món del vi des de 1548 i encara comercialitza vins amb aquest nom. Avui una masia tancada amb un gos negre, afectuós i perdut, cansat i assedegat que no deixa de perdre de vista la casa. A la tornada encara ens el retrobarem pràcticament al mateix lloc. 

Agafem una drecera pedregosa que enllaça amb el camí que puja de ca n'Estruc Vell. I anem seguint amunt. Més endavant prenem el corriol que deixa la pista amb els indicadors d'Esparreguera i Coll de Can Rubió i caminem entre cirerers d'arboç i marfull a punt de florir. De tant en tant, mates de foixarda que destaquen en la terra vermellosa. Tornem a retrobar la pista i aquí sí que la pujada és costeruda i cal prendre-s'ho en calma i anar descansant. Sembla que caminem per un balcó o terrassa amb les vistes, a l'esquerra, del tram de l'A2 abans d'arribar a Collbató.

El dia és assolellat i comença a collar la calor. Descobrim primer un aixopluc fet de pedra i més enllà una cabana de pedra seca molt ben conservada, la barraca d'en Varela. Després de la forta pujada arribem a una esplanada on ens trobem una pedra vertical amb la senyera pintada; una petita placa ens informa del record dels amics cap a un excursionista que ja pertany per sempre a la muntanya. Si agafem un corriol que surt a l'esquerra, recorrem un tros de la Serra de Gatells, un tram rocós que sembla que es vulgui decantar cap a l'A2. Fem el camí carener tot observant als nostres peus les feixes antigues i després del turó de Gatells, el corriol gira cap a la dreta i retrobem la pista que hem deixat abans.

Un desviament ens porta als Saltadors de Can Rogent. Una obra magnífica en pedra seca que consta d'un mur de més de 3 metres d'alçada amb una barraca margenera i pou en el seu interior i amb uns graons en voladís completament simètrics. Una imatge d'aquestes característiques evoca un passat no tan llunyà en el qual els senyors de Cal Rogent passaven les tardes d'estiu a la fresca dintre mateix dels seus dominis.

Un tram més de pista, encarats a la muntanya i a les coves de salnitre i arribem als Forns de Calç de Can Rogent. Tres forns rodons que bé valen una parada tranquil·la. Uns plafons n'informen de la seva utilitat i del seu funcionament. Unes escales dretes ens permeten accedir a la part superior dels forns i veure'n l'interior des d'aquesta perspectiva alçada. El funcionament dels forns de calç, per l'aplicació de calor a la pedra calcària, ha estat el mateix des dels seus inicis fins als forns industrials actuals. Els forns, fora dels industrials, es fabricaven prop de la muntanya on abundava la llenya i la pedra calcària; la gent els fabricava per poder fer la seva pròpia calç. Es triava un terreny amb un pendent considerable i amb abundància de pedres i llenya. A continuació, es feia un clot al terra d'uns dos metres de fondària i quatre metres de diàmetre que determinava la seva capacitat. Llavors es construïa la caixa que era una paret de pedra en sec amb les juntes fetes d'argila que constituïa l'olla. Després, es deixava una obertura anomenada portada entre 1,5 i 2 metres aproximadament; a més es reforçava amb dos troncs entravessats que es deien tafarres per on s'introduïa la llenya i la pedra. Finalment, a la part posterior es col·locava una pedra plana o enfonadora.

A la nostra dreta tenim la torre mig derruïda del castell de Collbató coronant un turó, amb una senyera onejant al vent. Avui, fa una mica de mandra de pujar-hi i ho deixem per un altre dia que la calor no es deixi sentir tant.

Tornant una mica enrere la pista, davant nostre s'inicia un corriol indicat cap a Ca n'Estruc. Després un tram curt, a l'esquerra, baixa un camí que porta a la Font Closa. Un senyor dipòsit de pedra seca, amb el sostre de volta de mig punt que servia per emmagatzemar l'aigua de la font. Avui, i crec que de fa temps, la font fa honor al seu nom i, no sé si està closa, però no hi ha ni un xic d'aigua.

Retornem cap al corriol que per l'obaga ens durà cap al cotxe. Un corriol agradable, de fàcil caminar, de feixes penjades on es devia plantar vinya, de murs de pedra i una construcció que no se sap ben bé què era, però que segur que alguna cosa tenia a veure amb la vinya i el raïm.

Agafem de nou la pista sense deixar de tenir les parets granítiques de Montserrat com a fidels sentinelles a l'altre cantó de la riera de Collbató, albirem altra volta la magnífica masia de Ca n'Estruc Vell i el gos que no acabem d'esbrinar si va perdut o la guarda, però només es deixa acariciar i ens segueix una mica a peu cois, tot observant la casa envoltada d'una reixa impossible de traspassar.

Al cap de poc, arribem al cotxe i ens encaminem cap a l'estació del cremallera per pujar a Montserrat i acomodar-nos a la cel·la. Una sortideta molt recomanable per un paratge proper i desconegut per nosaltres! Avui, no hem entrat al `poble i ens queda pendent la pujada al castell, o millor al que en queda: caldrà tornar!