dissabte, 4 de febrer de 2023

Ciclamen

El ciclamen és la planta dels sentiments duradors i de l’afecció sincera. El seu tubercle permet resistir condicions difícils. El ciclamen és la flor de l’amor profund.

En el llenguatge de les flors, oferir un ciclamen expressa amor i tendresa sincers.

Amb els peduncles de les seves flors que es corben amb elegància per tornar el fruit cap a terra durant la seva formació, el ciclamen simbolitzava per als nostres ancestres l’amor d’aquelles persones que cuiden altres persones a canvi de res.

Abans de Lluís XIV eren de gènere femení, després, per un error reial va passar a ser masculí.

Més tard, el ciclamen es va reafirmar com a símbol de la sinceritat i de la durada dels sentiments

Són plantes herbàcies perennes que a l’estiu entren en repòs vegetatiu, i quan totes les altres flors decauen, arriba la flor del ciclamen. Flors de molts colors, i de gran fortalesa.

Com un ciclamen, 
poc més o menys, 
dissolc i covo 
passions balbes, 
furtivament. 

Miquel Bauçà
Notes i comentaris, 1975

dimarts, 17 de gener de 2023

Pluja

 Cançó de pluja

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son…

Hi ha dues perles a la teranyina,

quina conversa la pluja i la font!

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

Canten les gotes damunt la teulada,

ploren les gotes damunt del replà…

Gotes de pluja, gardènia que es bada…

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,

amb la música dels núvols desfets?

Pluja de nit, delicada veïna,

dentetes d’aigua en els vidres quiets…

No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se’n va,

dintre aquest plor de la pluja nocturna,

i les estrelles somriuen enllà?

Enllà somriu un mantell tot espurna…

No sents, cor meu, que la pena se’n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

No sents, cor meu, quina pau més divina?

No sents, cor meu, que la pena se’n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

 

Josep Maria de Segarra

diumenge, 15 de gener de 2023

Selma i l'Ordre del Temple

Selma ens ha semblat un nom dolç i suau per començar l'any amb els nostres itineraris per pobles despoblats, poblets perduts, pobles abandonats segons diferents maneres de concebre aquells pobles i nuclis de població que ja trobem en runes, faci poc o faci molts segles.

I l'Alt Camp és una comarca que, per les dificultats orogràfiques i de comunicació al llarg dels temps, té, en podríem dir, un patrimoni de pobles abandonats o despoblats que cal conèixer.

Avui, hem pogut esmorzar per cotxes: uns a Santes Creus, altres a Les Pobles, o a Vila-rodona. Hem donat feia a la zona! La trobada, una mica rebuscada, a Mas del Prat, un mas immens abandonat passat Les Pobles. Hem començat pujant un fort pendent, que ja va bé per agafar calor, entre pinedes i matolls de llentiscle i esparreguera. Aviat ens hem endinsat per un corriol pel que havíem de sortejar branques i esbarzers, saltar troncs secs i mirar bé de no esgarrinxar-nos. Malament, tant pels que portem ulleres com pels que no! I ja no dic res dels audiòfons! El corriol va a desembocar al Mas Rossell, un mas que havia de tenir molta gent pel que fa a la seva grandària. Pràcticament, no hi queda teulat, però la portalada d'entrada al mas, que conserva encara la pintura blava que es feia servir per foragitar insectes de tota mena, fa pensar en un mas d'una certa importància.

A partir d'aquí, el camí s'eixample fins a arribar altra vegada a la pista principal que seguíem abans del trencall per passar pel mas. Passem per davant de sant Pere de la Masó, un gran casal, bastit en un lloc aturonat, amb edificis annexos -capella, casa dels masovers, cellers, molins pallisses, estables una torre, rodejats per una tanca. El conjunt data del segle XVI, amb afegits posteriors i vestigis anteriors, llàstima que no és accessible lliurament, està dins d’una propietat privada.  Parcialment visible des de l'exterior. Pugem suaument fins el Coll de la Portella amb la masia del mateix nom on aprofitem per fer una parada i veure els camps verds i ben treballats. Un aire fred ens fa arrecerar al seu mur i continuar el camí així que podem.

Deixem la pista per seguir un corriol que ens porta fins el poble abandonat de Selma, que pertany en l'actualitat, al terme municipal d'Aiguamúrcia. En arribar, les runes del que fou Selma s'entreveuen dins la vegetació, tot i que destaca el campanar de l'església, majestuós, com volent dir: encara sóc aquí! Val la pena fer la volta al recinte eclesial i observar les arcades de mig punt del que degué ser un temple parroquial, Sant Cristòfol, d'enormes dimensions. 

Selma, a 743 metres d'altitud, sota el Puig de les Forques, està presidit per les runes del seu castell. El 1358, al terme de Selma hi havia 49 cases, la major part de les quals es trobava al poble del Pla de Manlleu, uns quilòmetres a l'est. Quan Selma es va anar despoblant, els seus habitants es van traslladar al Pla. La història de Selma està íntimament relacionada amb l'orde del Temple i amb l'orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Selma fou una de les comandes eminentment rurals del Temple. El 1142, Guillem de Sant Martí, senyor de Selma, cedí en alou el castell i lloc de Selma a l'orde del Temple. Els templers confiaren la custòdia del castell a Guerau de Jorba com a castlà. El 1172 el bisbe de Barcelona cedí al Temple la jurisdicció de l'església del lloc —Sant Cristòfol— amb les seves rendes, amb l'obligació de guardar obediència al prelat barceloní. 

Selma és un topònim d'origen àrab. La repoblació d'aquest territori va ser destruïda per les incursions d'Almansor primer i després per les dels almoràvits. En temps de Ramon Berenguer IV va tenir lloc la definitiva i estable repoblació i restauració. Selma fou una de les comandes eminentment rurals del Temple. El 1142, Guillem de Sant Martí, senyor de Selma, cedí en alou el castell i lloc de Selma a l'orde del Temple. Els templers confiaren la custòdia del castell a Guerau de Jorba com a castlà. El 1172 el bisbe de Barcelona cedí al Temple la jurisdicció de l'església del lloc —Sant Cristòfol— amb les seves rendes, amb l'obligació de guardar obediència al prelat barceloní. per saber-ne més podeu consultar la Viquipèdia i la història de l'Orde del Temple. Nosaltres, per estrany que sembli, avui hem descobert el poble i la seva important història dins la història de Catalunya, allò que ens van negar a la majoria de nosaltres quan estudiàvem! Però, estem satisfets i satisfetes de descobrir nous racons del nostre país i de conèixer d'on venim.

No deixeu de fer la pujada fins a conquerir el castell dels templers de Selma. Totalment en runes, això sí. Una pujada emocionant i complicada, relliscosa, que posa a prova les nostres forces i les nostres habilitats. Una mica perdedora. Però, cal anar sempre amunt, per molt que rellisqueu o que el camí us porti a travessar els murs d'una casa enrunada. Dalt, hi ha poc espai, però unes grans vistes sobre el poble enrunat. Entre turons podem veure el mar platejat i uns sense fi de muntanyes cap al nord. El castell de Selma és esmentat per primera vegada l'any 977. Quan fou donat als templers era ja una construcció forta situada estratègicament al cim d'un penya-segat d'accés difícil. A finals del XIV, era un dels llocs més forts del Penedès on es refugiaven els homes propis de l'Hospital; en la guerra contra Joan el Sense Fe —segona meitat del segle XV— sembla que va sofrir importants desperfectes, ja que unes dècades més tard, l'any 1531, el comanador Gaspar Ferrer, per a mantenir-lo hi havia de fer importants restauracions. Finalment, cap a 1567, ja devia estar en molt mal estat, car el comanador Sant Climent decidí construir una casa al poble vora la parroquial de Sant Cristòfol, per fer les funcions del castell.

La baixada ens demana prudència i perícia, però ens en sortim molt bé. Quina sort formar part d'aquest grup valent, curiós i il·lusionat per l'aventura! Tots i totes amb una fe abnegada i sense comentaris negatius per la que va al davant, que, de vegades, ens porta per mals camins! Mentre anem baixant ens adonem de la construcció del castell que sembla fet en terrasses. Sota, les noves terrasses de pedra seca de vinyes; ceps avui secs que esperen una nova temporada per raïmar.

Ara la pista se'ns fa lleugera. Abans del revolt, encara podem veure la darrera vista de Selma i el seu castell, una vista fotogènica i encisadora.

Ha arribat l'hora del dinar que fem per sota de la Masia de la Manlleva, en una raconada amb banc de fusta i tot! Aquestes hores de dinar i "sobretaula", són un pou de coneixements i oportunitats de posar-nos al dia d'allò que passa al nostre entorn actual, sense incursions dels templers ni de senyors feudals. Avui, hem sabut que el net de l'avi l'envien als països àrabs per a regenerar-se amb el seu antecessor, que sense alcohol (com a país àrab) i amb l'exemplaritat de bona conducta (de l'avi reial), podrà tornar, algun dia o altra, més aviat del que ens pensem, totalment regenerat i bona persona.

També hem seguit la història del futbolista i la cantant, que si no en tenien prou guanyant el que ha guanyat (opinió meva), ara es cobreixen d'or amb una cançó i uns comentaris de milions de seguidors a les xarxes, que ara que no hi ha ja l'Hola a les perruqueries, les xarxes fan el fet. N'hi ha que ens van explicant la història per capítols i, els que no estem en aquests tràngols, els encomanem que segueixin el procés perquè a la propera sortida hem de saber com continua tot plegat! També hem sabut que algunes (sobretot algunes, potser alguns!) de nosaltres som "perennes", o sigui el que abans se'ns deia conques. I sort que en tenim, perquè no hem de fer el dinar pels "caducs"! Ja veieu, tot molt "natural" que és el que es porta ara! 

Ens hem quedat sense saber la lletra de la famosíssima cançó que retrata al futbolista, però alguna ens ha promès que ens l'enviarà: és que si no, no podrem dormir!

Aixequem la sessió amb bon humor i amb un esplèndid ambient de companyonia, que si ens agrada caminar, encara ens agrada més l'amistat i el "bon rotllo" que es crea al grup. Tothom fantàstic!

Iniciem la tornada cap als cotxes tot passant per una urbanització abandonada, el Miracle. No sabem exactament a què es deu el nom, però el miracle, per sort, és que la urbanització no va arribar a existir. Cases de fusta segurament prefabricades i avui mig esbotzades entre pins i camins encara per urbanitzar i asfaltar. Realment ben curiós. 

Anem arribant als cotxes tot albirant el poble de Les Pobles en una tarda lluminosa, d'aquelles tardes d'hivern que el sol escalfa un xic i  que el cel serè li confereix una pau i un repòs merescut.

Després d'una incursió a Les Pobles, decidim acabar aquest dissabte al bar Esport de Santes Creus i aprofitar per fer una volta pel recinte amb les coques de recapte i les nous de la tenda que avui ha fet calaix. Això sí, abans, la gurmet de la colla ens ha convidat a coca d'ametlles i... boníssima! Gràcies, Mercè!

Amb unes quantes nous de més i ja fosquejant ens hem acomiadat de Selma i de l'Alt Camp. Gràcies a tothom per aquesta sortida tan plaent!

dilluns, 2 de gener de 2023

Nou Any Nou

  

 Saludem el nou Any Nou amb els nostres poetes. Escoltem la seva veu, rellegim els seus escrits, emocionem-nos amb els seus sentiments, aprenguem del seu llenguatge i visquem la vida un any més.




 Miquel Martí Pol

             

 Any nou                           

Ni l’astròleg no sap, dia primer,
u rigorós que un poc de vida ens dalla,
quines estrenes ens daràs potser:
angoixa, amor, traspàs o revifalla.

Natura és erta, sense afany ni esquer,
i l’aire és buit i la gelada calla.
Un salut regalima en el cloquer;
mor, a prop de l’encet, l’escorrialla.

¿Qui sap el que vindrà i el que em deserta?
Nou any és nou engany; en vida incerta,
jo sóc una ombra que s’esmuny de frau.

Oh Veritat, tu sola coronada
ben al dellà dels tombs de l’estelada!
Sigues-me llei i certitud i pau.

                        Josep Carner