Un poble oblidat a Barcelona: Sant Genís dels Agudells

La darrera sortida de l'any la dediquem a un poble desaparegut del tot, oblidat o transformat, envaït com diu algú del grup. No en trobem pràcticament cap rastre, només records i vivències relatades en un llibre o per part d'alguna de les trenta-una persones assistents a les sortides, que, quan era petita, recorda haver vingut a Sant Genís, a berenar, tal com es feia en molts indrets. Un lloc, llavors encara amb alguna espurna de conservació del petit poble de pagès que havia sigut, a la rodalia de la gran capital, Barcelona.

Avui, engolit per les dependències del gran hospital de la Vall d'Hebron a la vessant sud, vigilat per la serra de Collserola que li fa de paret, el barri d'Horta a un cantó i Sant Gervasi a l'altra, és un bosc de pisos i d'uns carrers de pujada i baixada continua. Unes pujades que ens fan exclamar que no ens hi veiem vivint aquí. Camins asfaltats, entorn mig abandonats i deixats; no en queda res del poble de Sant Genís dels Agudells; com diu el llibre de “Pobles perduts” que seguim: “Hi ha moltes maneres de desaparèixer”.

Nosaltres caminem pels seus carrers, encetant l'itinerari a l'avinguda Jordà, un carrer costa amunt amb cotxes aparcats a banda i banda, parades d'autobús de barri, i un horitzó verd que el tanca amb la serra de Collserola. Els veïns de Barcelona pujaven fins aquí —ens ho recorda una noia gran— per anar a berenar a les múltiples fonts que abans rajaven. 

Ens desviem cap al Centre Cívic de la Casa Groga, tancada a aquestes hores que passem i que conserva de l'antic poble una maqueta feta de fang i suro amb moltes hores de treball que hi va dedicar en Juli Fontova. Per Sant Genís hi passava el camí romà  que sortia del Portal de l'Àngel, pujava el passeig de Gràcia i el carrer Gran de Gràcia, el carrer Farigola, on hi havia un hostal del mateix nom i seguia fins a Sant Genís per travessar Collserola fins a Sant Cugat.

Continuem pel carrer Elies i Pagès. Segons ens explica el llibre, l'Elies era un conserge d'una escola del carrer Farigola i en Pagès un fuster, veïns del barri al llarg de molts anys. I continuem pujant pel carrer Costa Pacheco. Al capdamunt, la font del Roure amb uns quants lledoners que l'envolten. Una font ben cuidada i que raja aigua!

Donem el tomb i descendim pel carrer de Cànoves tot albirant el mar, allà al fons, en un dia d'atmosfera clara. Passem pel carrer de Viver i continuem en davallada pel carrer d'Olvan i entrem a l'espai que ocupa l'església de Sant Genís, restaurada el 1671. És una església del segle X, avui tancada, enclotada entre edificis d'onze plantes, però que encara conserva el campanar altiu, el petit cementiri i l'antiga sagrera que acollí les despulles de Manuel Carrasco Formiguera fins que foren traslladades al cementiri de Montjuïc fa pocs anys. A tocar de l'església i la rectoria, encara aguanta la masia de Can Safont, propietat que fou de Jaume Safont, pota, notari i escrivà de la Generalitat al segle XV. Quanta història que no sabíem, quanta història amagada entre blocs de pisos i carrers pendents. 

Deixem Sant Genís ple carrer Natzaret i ens arribem al Parc del Cargol, al costat del que fou una pedrera. Iniciem un fort pendent, primer asfaltat i després convertit en pista poc agradable que ens porta fins a l'ermita de Sant Cebrià d'Horta, passant per la font de la Cabra mig amagada entre mates i esbarzers.

L'ermita és un petit racó acollidor, amb la casa encara habitada, la parra encara verda i el que era el "merendero" o berenador (posats a dir les coses pel seu nom), avui tancat. Uns quants gats es passegen al sol. El propietari de la casa ens obre l'ermita i podem visitar l'interior amb una explicació d'història actual i passada sobre aquest lloc. Sabem quatre coses més de Sant Cebrià i Santa Justina; sabem que aquest fou el Sant Cebrià d'Aquitània màrtir amb Santa Justina al costat sempre; sabem que per aquí hi va passar Sant Ignasi, aquell que passà un temps a Barcelona i té una cova a Manresa. Sabem que el retaule de l'altar es va salvar de ser cremat del tot a la guerra del 36. I sabem que ara encara s'hi fa un aplec, a l'ermita, però que el berenador està tancat de fa anys; que els impostos són per tothom i no deixen viure a ningú en els temps moderns.

Ja de tornada, passem per la font de Can Llong, un indret ben deixat, ple d'escombraries i on ens trobem una porta de ferro tancada que no ens deixa entrar al Parc de les Heures com era la nostra intenció. Haurem de deixar la visita per un altre dia!

Això, ens fa recular i baixar per la zona de Montbau cap al carrer de l'Harmonia i el carrer de la Poesia, trencant pel carrer d'Àngel Marquès i arribar, voltant l'Hospital, a la ronda i al metro de la vall d'Hebron on hem començat aquesta aventura de conèixer una mica més pobles oblidats, però també de ser conscients de l'eixample d'una capital que s'ho ha anat empassant tot. 

Infància de molts veïns que ha desaparegut entre edificis; cafès, casinos, ateneus i comerços que no tornaran. La història d'un poble engolit per la modernitat, per la rapidesa, per la velocitat, per la transformació d'un ritme de vida, d'una vida de carrer, de jocs i de passejades a ritme lent.

I a nosaltres ens engoleix el metro cap a les profunditats d'uns passadissos que ens fan anar rabent cap a noves destinacions, enyorant una mica la tranquil·litat dels temps passats.