Nova Zelanda, illa nord (II)

Deixem Auckland seguint el curs del riu Waikato, el més llarg del país amb 425 km que van des del llac Taupo fins al mar de Tasman.

I arribem a Hamilton per fer una passejada pel seu famós jardí botànic. Una passejada pels jardins ens fan admirar una plantació de rosers amb roses de tots colors. Els neozelandesos són ben zelosos dels seus jardins i de la seva natura. No són les úniques roses que veurem durant el viatge, totes ben florides en aquesta primavera benigna que tenen. I totes ben cuidades.

I ens arribem al poble de Waitomo, famós per les coves de pedra calcària que guarden al seu interior multitud de cuques de llum, que, en la foscor, fan pampallugues com si fossin els estels d'una nit sense lluna. Un espectacle curiós i atractiu, vides sense llum que pengen del sostre de les rosques, filaments que només es poden veure enfocant un moment de res alguna llanterna poc potent, per no destorbar la vida plàcida  d'aquests insectes. Una via Làctia per damunt dels nostres caps, dins una caverna; no sabem si, en algun moment, també es transformen en llàgrimes de Sant Llorenç. Una barca, navegant suaument, ens deixa a la sortida d'aquest forat i ens tornem a acostumar a la claror; una claror verda llampant.

Seguidament, visitem la Otoranga Kiwi House, una espècie de zoo d'aus, on, també en la foscor del seu cau, volem veure el kiwi, aquest animal nocturn i fugisser que dona nom als neozelandesos. És car de veure! Has d'aguditzar la vista, està atent i atenta al moviment de les herbes i matolls que li han posat per a que s senti com a casa dins d'aquesta “peixera”; un silenci respectuós ens aguditza més l'atenció cap a algun soroll de branques o remor de passes. I: heu-lo aquí, gratant el terra i recorrent el poc perímetre del seu cau amunt i avall fins que es fa fonedís als nostres malacostumats ulls en la negror.

Fora, recorrem l'hàbitat de diversos ocells, voladors i aquàtics, i les màquines dels fotògrafs no paren per poder aconseguir aquella instantània d'uns animals que van més ràpids que nosaltres.

El nostre objectiu, avui, és la ciutat de Rotorua, coneguda com "la ciutat del Sofre" per l'activitat termal de la regió i l'existència d'aquest mineral, que fan que Rotorua tingui una olor especial, com d'infern de pastorets de Folch i Torres.

Rotorua és el centre de la cultura maori.

Els maoris van arribar segles enllà provinents de les illes polinèsies. Maori significa "comú, normal" en la seva llengua, el maori. Aquesta zona de la terra ja era habitada quan hi van arribar els colons europeus per pobles maoris que s'hi instal·laren en successives migracions a partir del segle X. 

"Aquests pobles van haver d'adaptar la seva economia i la seva organització social a les noves condicions ambientals i, isolats de la resta del món, van crear una cultura original. Una arquitectura diferent, de la que en queda alguns exemples de fusta treballada. Un idioma protegit ara pel govern i que es pot estudiar a les escoles, tot i que domina del tot l'anglès, en la societat d'avui en dia. Segons la mitologia maori, els avantpassats dels maoris serien originaris d'una mítica terra anomenada Hawaiki, que se situaria a l'oest. Hauria estat el lloc de partida d'on van migrar els polinesis cap a les diferents illes. Segons les seves llegendes, els maoris van migrar partint de Hawaiki en direcció d'Aotearoa amb set barques que van fundar les set tribus originàries. Igualment, es diu que les ànimes dels morts surten del cap Reinga, situat en l'extrem nord-oest de l'Illa del Nord, cap a Hawaiki". ^(Wikipedia)

L'art maori fa gala de tota la seva habilitat tècnica. La figura humana, aïllada o en grup, es destaca sobre un fons de motius geomètrics calats; el rostre es caracteritzava per una gran boca, de la qual sol sortir una llengua triangular, amb el llavi superior molt arquejat. 

Els maoris de Rotorua, avui ens conviden a sopar. Ens donen la benvinguda deixant a terra una fulla que els convidats acceptem i agafem en senyal de pau. Arriben navegant pel riu en una "waka" o canoa de grans dimensions i ens ofereixen corder cuinat al vapor d'unes brases soterrades a terra. Després dansen i toquen música per a nosaltres. El cant acompanya la dansa amb instruments de percussió i una guitarra adoptada com a instrument més modern que pot crear una melodia. El ball nacional, l'haka, es marca amb palmes i colpejant el terra amb els peus. 

Després de l'espectacle, el retorn cap a l'hotel, que ens queden uns quants dies al davant! 

El poble de Whakarewarewa és el poble amb el nom més llarg de tots els pobles maoris. Ja no recordo què significa, però el poble és un agradable passeig matinal coneixent de prop la vida diària d'aquesta gent. Entre fumaroles que surten del terra calent, petits guèisers amb l'aigua i el fang bullint, petites piscines sulfuroses i bombolles d'aigua que et magnetitzen la mirada, aprenem més de la seva cultura i els seus costums: com cuinen, com treballen, com sobreviuen a un món modern de colonitzadors europeus i a un món físic d'una natura per sobre de l'esforç humà. Sempre atents a terratrèmols d'una terra volcànica i fats de la climatologia.

Marxarem de Rotorua acostant-nos a la seva divinitat de la vegetació perquè conservi aquesta terra fora de l'obscuritat i demanarem a les seves divinitats, Rangi  (el cel) i Papa (la terra), que ens acompanyin en aquest viatge. 

Per descomptat que tindrem bona sort perquè portem —a la butxaca de la Natàlia— un petit kiwi que ens protegeix i ens ofereix uns dies fantàstics!