17 de gener 2021

Sant Antoni: la passada que ja no és

Avui, Sant Antoni Abat, el dia dels burros, el dia dels "borregos" i el tortell amb sorpresa —generalment un animal— i antigament, el dia dels Tres Tombs, aquí, més modestos, el dia de la passada.

Ja fa uns anys que no hi ha passada aquest dia, si més no aquí a Badalona. Que de cavalls, mulos i ases n'anem escadussers i és qüestió de repartir forces i cavallerisses. Fins l'any passat, passava una representació dels Tres Tombs amb Sant Antoni a la processó, amb l'escola d'equitació lluint cavalls, egües i genets o senyoretes a cavall ben perimpollades, alguns carros amb verdures i tines per recordar que venim d'uns temps antics de pagesos i agricultors i encapçalant la comitiva i tancant-la, unes bandes de música sonant al pas de timbals i trompetes. Quan vivia al carrer Anton Romeu, passaven per davant de casa i encara era el temps que la gent sortia quan acabava la passada amb escombres i pales i recollíem fems per adobar les plantes. Després, ja han estat els escombriaires de l'Ajuntament. Els primers temps de viure al carrer d'en Prim, també recordo la passada per davant de casa, en sentit contrari a la cavalcada de Reis, Ara, ja fa uns anys, que passen de través: travessen el carrer des del carrer En Cueta seguint per Santiago Russiñol i tornen per Planas i Casals cap a Sant Pere; cal anar doncs a la cantonada. No tiraven caramels, com el Reis, però agradava veure els cavalls que últimament rellisquen amb els carrers asfaltats!

Algun any havíem anat a Manlleu, a la Festa dels Tonis, a participar en el concurs fotogràfic amb l'Associació Fotogràfica Miquel Figueras de Badalona; algun any l'havíem seguit a Balsareny, a la Festa dels Traginers, amb el concurs de carreres de cavalls i ases fins al castell. Això sí que eren passades de veritat, engalanats amb tota la pompa, les genetes amb aquell orgull a la cara i els genets amb els barrets i capes fent saltironar les bèsties. Que t'agafava complex i enveja de no poder fer el mateix!

A Badalona, la missa de Sant Josep i la benedicció dels animals a La Plana i tornar a casa amb el tortell de la pastisseria Can Ventura.

Aquest any, res de res! Ens hem quedat amb la missa de Sant Josep amb el Sant dins l'església, com qualsevol altre confinat. Ni cavalls ni tortells enlloc. De fet, ja fa uns anys que només aguantava la tradició de tortells Can Bertran del carrer En Cueta, que els feia aquest dia i el dia de la passada que ja no coincidia amb el 17 de gener. Aquest any, Can Bertran tanca els diumenges.

Hi havia anys que els ocupants dels carros i carrosses anaven ben mudats, fins i tot amb vestits d'època, els que arrossegaven els animals vestits amb espardenyes i barretina, algun gos amb manta sobre el cos i algun poni amb nen petit a sobre. Sempre que els veia, somrients a la gent i saludant amb la mà, pensava com s'ho havien fet per ocupar un lloc d'aquests. No us negaré que, algun cop, m'hagués agradat passejar-me pels carrers amb calessa, saludant a tothom amb un somriure d'orella a orella, observant la gent de peu tot l'itinerari, jo ben asseguda. I ja no us dic el que m'hagués agradat anar d'amfitriona, amb uns pantalons blancs ajustats i unes botes negres altes, barret d'ales al cap i agafant les brides d'un cavall que hagués fet anar al galop. De petita hi somiava jo en tenir un cavall i recorre camps i muntanyes, muntada com una princesa. De somnis també es viu, i t'ajuden quan ets poca cosa!

Moltes coses hauran canviat quan hagi marxat el virus, si és que marxa. Moltes coses petites i senzilles, que marcaven el pas del temps i que, potser no tornaran. La tradició de l'ensiamada i els diaris els diumenges de bon matí (ara ja quasi no n'hi ha, de diaris en paper, i queden poques pastisseries); la tradició del tortell o les postres dolces del migdia d'un diumenge..., tot i que encara queda el passeig per la Rambla. La tradició de la paperina de paper d'estrassa de les patates del Marisa (no hi ha Marisa, ni paper d'estrassa, però ara, encara!, queden les Coromines). La tradició d'estrenar l'abric d'hivern per la Puríssima o, per Rams, el vestit jaqueta de primavera... Algunes d'aquestes tradicions ja fa temps que no es fan, però quan he vist Can Bertran tancat, he pensat que moltes desapareixeran!

Digueu-me melancòlica o nostàlgica, però hi ha coses que eren referents clars del pas del temps: del dia a dia, de les setmanes, dels mesos i les estacions i dels anys.

De moment, encara em queda l'Auditori dels diumenges al matí, dinar a Barcelona i el cinema a la tarda tot i que això està en un perill extrem de desaparèixer gràcies als confinaments comarcals i municipals. Esperem que tot plegat no sigui permanent, que puguem gaudir de cada moment, de cada instant de sol o de pluja i que puguem continuar buscant cadascú la nostra petita felicitat. Esperem que Sant Antoni torni el pròxim any amb uns cavalls blancs galopant al vent seguit dels animals que li poden fer companyia!

15 de gener 2021

Quatre turons i un poblat ibèric de Badalona

Ja que estem municipalitzats, traiem el que de positiu té la situació i aprofitem per conèixer o tornar a conèixer el nostre entorn més immediat. Segur que hi ha llocs encara desconeguts per a cadascun de nosaltres, segur que hi ha llocs que fa temps que no s'hi ha anat, segur que hi ha llocs als que agrada tornar perquè, quan s'hi va anar, t'ho vas passar bé, o en guardes un bon record, per les persones que t'acompanyaven, per la significació d'una etapa de la teva vida, pel que representa com a ciutadana o com a excursionista..., per mil i una raons de cadascú de nosaltres. Doncs, ara és el moment i no podem deixar passar aquesta oportunitat que ens ofereixen amb safata.
I, totes les ciutats, per més urbanes i poblades que siguin, tenen els seus racons!
A Badalona tenim la Serralada de Marina, la Conreria, Canyet i diversos turons per fer-hi una passejada o una caminada amb diferents nivells de dificultat.
Per tant, ja que tinc adquirit l'hàbit de sortida dels dijous, continuo sortint, per fer esport, que ara queda molt bé, però perquè m'agrada la muntanya i m'agrada conèixer llocs nous o reviure els coneguts i m'agrada respirar aire i m'agrada la sensació de llibertat i m'agrada...
Aquest dijous 14 de gener del 2021 acabat d'estrenar he fet alguns turons que envolten Badalona. Podia haver començat a caminar des de casa mateixa, però m'ha fet mandra i penso que si han posat mitjans a l'abast per a estalviar pujades en asfalt, val la pena aprofitar-ho. Per tant, he agafat la B26, ai, no!, la M26!, fins la parada de Bonavista, un cop passada la B20. Un tros de pujada pel carrer costerut no ens la podem estalviar i, un cop dalt, una bona vista de la ciutat: els que viuen aquí, estan airejats, però els aires són nets i poden contemplar les sortides de sol sense impediments i poden veure el mar brillant amb la seva llum reflectida a l'aigua.
Des d'aquí i cap a l'esquerra comença un corriol que puja en suau pendent fins el primer turó d'avui: el Turó d'en Folch, un petit monticle, un rocam amb poca base des d'on albirem la costa de Badalona i la de Barcelona, amb les tres xemeneies de Sant Adrià i l'hotel Vela, per un cantó i la Conreria per l'altra; a primer terme l'església del Canyet. Els pins mediterranis es retallen en el cel blau i et sents com a casa.
Continuo el corriol que al cap d'una estona desemboca en un mirador empedrat, just quan som al Turó d'en Boscà, que ens permet veure una mica més de costa,
Un tros més enllà arribem al poblat ibèric del Turó d'en Boscà, protegit amb una tanca de ferro esberlada i oberta per un cantó. El recinte està força ben conservat, inclús sobta no trobar-hi deixalles pel mig ni grafitis ni malvestats. El vent fred d'avui hi espetega amb força i el sol no arriba a escalfar i t'imagines els ibers badalonins aguantant temps climatològics pitjors que els d'ara, traginant eines i fent treballs amunt i avall del turó, sense les nostres comoditats, però, això sí, gaudint d'un cel blau com el d'avui, d'una sortida de sol pel mar i d'una posta amb tots els colors vermellosos amb la serralada retallada del darrere.
Continuant el corriol que s'eixample entre matolls de ginesta per florir, travessem la carretera que va a Can Ruti per la rotonda d'una mica abans del Centre Residència de Profunds. 
Davant mateix del pas de vianants, continua el corriol en davallada. El camí, marcat per bicicletes i motos que deuen fer-hi l'agost per aquí, va baixant entre pins i pinassa fins a trobar l'entrada de Can Miravitges, ara Escola de Natura. Ja hem vist la seva blanca silueta des de més amunt, quan també hem pogut contemplar entre les bardisses, els merlets del castell de Godmar. Es continua el camí que passa per darrere la masia i s'agafa un corriol a l'esquerra; al cap de poc, si anem altra vegada a l'esquerra, podem pujar al Turó d'en Miravitges, modest i ple de pinassa, amb un rocam que s'amaga entre la vegetació.
Baixant del turó, passem per sota l'estació elèctrica i caminem entre canyissars fins a desembocar a  l'esplanada de lleure que conforma la Font del Pop. Una estora de fulles seques, uns troncs enormes d'arbres despullats que enlairen les branques cap al cel i juguen amb el contrallum que fa el sol. La Font del Pop raja i forma un riuet petitó d'aigua cristal·lina. Poca gent pels voltants, a no ser algun excursionista solitari com jo. Val la pena reposar aquí.
Ara toca pujada! Una pujada forta i pesada, pels solcs que han deixat les pluges i que han acabat de construir les motos en aquest sòl de sauló aixaragallat. Hi ha moments que sembla que es camini per un canyó profund, de parets altes. Recomano sortir del sot i anar seguint per dalt encara que es trepitgin matolls, anar parant i girar-se per veure el que es deixa enrere —l'hospital de Can Ruti i els edificis que havien estat tres escoles a les que vaig dedicar moltes hores—, tornar a mirar endavant i seguir pujant; es deixa passar algun excursionista que més que caminar, corre i s'arriba a una torre elèctrica; continuem pujant cap a l'esquerra fins al Turó de l'Home, el més alt que farem avui. El noi que corria ja ha passat de llarg quan jo encara bufo. Des d'aquí, un mirador excels sobre el petit territori municipal i metropolità, petit si pensem en els metres quadrats que ocupa amb relació als totals dels del país, encara que s'hi concentri la majoria de població.
Tornem a baixar fins la torre i just per davant segueixo un corriol que no havia fet mai, però que va carenejant entre matolls de garric i romaní per anar baixant al cap de poc amb un fort pendent esllavissat pel tipus de sòl i pels rastres de motos i bicicletes sempre presents que fa que, en alguns moments, sigui més segur baixar de cul.
Al cap d'una estona anem a parar a les darreres cases del Mas Ram. Per estalviar-nos travessar els seus carrers, podem seguir el camí que ens deixa al lateral de la B20. S'ha acabat el sòl de terra i ja fem asfalt. Cal passar per sota la via ràpida a l'alçada del Macro, baixar per la riera de Pomar i després per la riera de Canyadó, avui en dia urbanitzada, arribar a l'escola Lola Anglada a la 13 h, hora de sortida dels nens i nenes i recollida de pares, mares i avis, entrar pel passeig que porta cap a Ca l'Arnús i travessar cap a Can Solei per sortir pel carrer Seu d'Urgell i ja des d'aquí, arribar a casa.

10 de gener 2021

Can Solei i Ca l'Arnús. Badalona

Ara feia dies que no visitava dos parcs de Badalona que tinc ben a prop de casa: Can Solei i Ca l'Arnús. I és des de fa uns anys que es pot passejar per les dues antigues cases i els seus terrenys, des que estan connectats entre ells; fa uns quants anys, hi havia un mur que separava les dues finques i així com Can Solei va ser un parc públic des dels anys setanta, Ca l'Arnús va tardar més i no es va declarar parc públic fins als anys noranta.

Can Solei està ja documentat el 1565 com a finca agrícola, el Mas Solei. Al segle XIX, Evarist Arnús i de Ferrer va adquirir el mas i hi va fer construir la seva finca d'estiueig, el jardí romàntic i la casa de convidats. Can Solei fou expropiat entre els anys 1960 i 1970 i va esdevenir jardí públic el 1977. Durant molts anys les cases de Can Solei varen ser la seu de l'Escola Artur Martorell, antiga escola del CEPEC, avui escola pública construïda en un nou edifici dins els terrenys del parc i on vaig treballar durant uns anys fent reeducacions amb infants amb dificultats. Però no ve d'aquí la meva primera relació amb Can Solei; als anys setanta, les antigues cavallerisses es van transformar en el "cau" de l'Agrupament escolta Sant Jaume-Rosa Busqué. Als seus jardins hi fèiem els jocs d'orientació, el pessebre vivent pels volts de Nadal amb els llobatons i durant molts
anys, la Festa del Badiu, festa que vam traspassar a l'Associació de Veïns del Centre quan l'Agrupament es va desfer. Ara, una de les torres està tapiada i l'altra acull infants com a Centre d'Acollida d'infants i adolescents en risc d'exclusió social de la DGAIA i gestionat per la Fundació Concepció Jubanteny. A la zona superior dels pins s'hi havien fet concerts i, encara recordo, els primers dels cantautors dels Setze Jutges: la Maria del Mar Bonet i la Guillermina Motta, o del grup de Folk, en Xesco o l'Arnella. També recordo que a les meves daines les hi agradava gronxar-se en les branques de palmeres que badaven cap a terra: havia d'avisar sempre la Júlia i la Marta i la Glòria i l'Anna que les seguia! I van ser espectadores mudes, les palmeres del jardí entre les dues torres, de les baralles del Miquel i el Francesc, dos bons nois que han sigut amics per sempre més! També recordo, és clar!, la Festa del Badiu que organitzàvem els de l'Agrupament Escolta: la Tómbola i la Rateta, el "restaurant" Cal CInto de la Palla i els ponts de mico i ràpels que muntàvem els més grans. Tothom hi participava: llops i daines, ràngers, noies guia i clan, pares i mares i caps d'Agrupament!

En canvi, de Ca l'Arnús, els records són més recents. Obert al públic a partir del 2007, ofereix més atractius romàntics: l'avinguda de plataners que puja des del carrer Sant Bru, la font modernista, l'espai de la glorieta, la torre del rellotge i el petit canal i el llac que travessa una part de la finca amb el castell "encantat" reflectint-se a l'aigua i els petits ponts que el travessen. La torre de l'Arnús, tancada i tapiada i els horts que donen a la carretera. La vegetació hi és conservada: còculs, palmeres, pins, eucaliptus, plàtans, margallons, xiprers, bambús, casuarines, bellaombres i alguns lledoners, alguns d'ells, exemplars de més de vuitanta anys. Un lloc on ara s'hi passegen parelles i gent que treu el gos i algun esportista que fa servir les pistes de bàsquet de l'antiga escola Artur Martorell, un lloc on l'associació de veïns encara hi organitza la Festa del Badiu al maig.

Aquest ha estat el meu passeig d'una tarda de dissabte de retir municipal, grisa i tapada, amb l'onatge de mar, recordant l'escola l'agrupament escolta i alguns concerts que s'hi havien fet a la zona dels pins, i les actuacions del Xesco Boix recordades en una placa. Uns jardins tranquils, que poca gent de Badalona —si pensem en la gran urbs— no crec que conegui, ni passegi a no ser que siguem els veïns de Casagemes o de Canyadó o del Centre. Una tarda de recolliment, amb un fred viu que convida a caminar, amb nostàlgia també induïda pel temps.

Un lloc per descobrir pels mateixos badalonins i per la gent de fora.
Un lloc al que us convidem tant a l'hivern com a l'estiu, a l'ombra dels arbres. Un lloc que es podria arreglar millor i convidar-hi a tothom; un petit espai verd —potser l'únic— que tenim al centre de la ciutat.

08 de gener 2021

El dia de Reis

Aquest any, com tantes altres coses, hem canviat els hàbits, les rutines o digueu-ne com vulgueu. Aquest any, la cavalcada dels Reis d'Orient no ha passat per davant de casa. No ha calgut que aguantés el fred al balcó, mirant la gent que s'arremolina al carrer, cares conegudes i infants amb fanalets. No ens hem pogut saludar, com altres anys, amb el balcó dels veïns del davant i amb els seus amics i amigues comuns, ni he tret la màquina per fer fotos que de vegades han sortit mogudes. Tampoc he pogut atrapar uns quants caramels al balcó amb la poca destresa que tenen per tirar-los amunt, que sempre és més fàcil llençar-los avall. I una cosa positiva: el dia 7 no he hagut d'escombrar el portal quatre vegades per recollir els paperets que hi cauen i que volen cada cop que passo l'escombra. Malgrat això, la màquina de netejar carrers sí que ha passat; el carrer el neteja, però m'ho tira tot al portal i ja hem tingut, alguna altra vegada, quatre paraules amb el sofert treballador que la condueix que "señora no ve que la calle está súcia..., a mi que me explica que yo tengo que trabajar..." i això amb la màquina parada amb el ventilador donant voltes davant el portal. Fins i tot un dia li vaig oferir la meva escombra perquè acabés la feina començada... però no aconsegueixo que em faci cas! Veus, aquest any m'he estalviat els paperets que duren quatre dies al portal i al pati!

A Badalona sempre hem cridat els Reis. De petits, voltes i voltes passadís amunt i passadís avall amb el fanalet encès. Sembla que és una cosa típica de Badalona tot i que jo, de petita, quan et sembla que el món dels altres és el teu món, em semblava que ho feia tothom! Sembla que ningú sap exactament quin és l'origen d'aquesta tradició i jo diria que no sé si a les cases encara es conserva avui en dia. Recordo que sortíem al carrer a esperar els Reis, vigilant que el fanalet, moltes vegades fet per nosaltres i d'altres comprats, no es cremés amb l'espelma encesa. Crec que la il·lusió ens feia creure el que volíem veure. No sé si ara passa. En un món ple de pantalles i que et van ensenyant el reis que es passegen per tots els pobles i ciutats, sempre he pensat que els infants no se'n deuen adonar, perquè, si t'hi fixes, tots els personatges Reis són diferents!

Quan acabava la cavalcada— alguna vegada, poques, havíem anat a veure-la a Barcelona— cridàvem els reis dins de casa. Queien caramels del sostre i confits en forma d'olives i pedretes que costen de rosegar com les que venen a Montserrat en bossetes i teies de caramel i forcs d'alls. Sobre la tauleta del passadís ampolles de xampany de xocolata i monedes de duro amb la cara del Paco; sobre les cadires alguna cagarada, que m'encantaven, de vegades dins una bacineta i al final de la crida, el carbó, que ens feia feliços, ja veus!, aquell sucre negre. Els grans reien i jo crec que s'ho passaven la mar de bé; sembla que encara vegi la cara de la mama i de la tieta, la Teresa, que reien pels descosits!

Després, a sopar i a dormir d'hora i abans d'anar al llit el pa sec i l'aigua pels camells, que llavors venien amb camell i pujaven pels balcons i entraven per les finestres, que no en teníem pas de llar de foc ni de xemeneies. Costava aclucar els ulls i, si veies alguna ombra, et tapaves sota els llençols sense fer soroll, no fos que et veiessin i marxessin, I, de fet, te'ls imaginaves passejant per la casa, menjant el pa i bevent l'aigua i marxant sense fer gens de remor. Com que agafo el son fort, no vaig sentir mai els preparatius ni la meva mare amb la màquina de cosir acabant la capa del Messala, el del Ben-Hur, pel meu germà,  o la camisa del Rin-tin-tin o els vestidets dels ninos, que anys després vaig descobrir que havien sigut vestits nostres de ben petitons.

L'endemà entràvem de fosc a l'habitació que donava al carrer, i la mare obria la persiana de la finestra, nosaltres expectants; tot era misteri i màgia. I: la capa, o el nino amb el meu vestit de bateig, o la pilota, o l'Escalèxtric o el Mecano, o els vestits per les nines (fets per la mare), o els Juegos Reunidos, o els patins de rodes, o el croquet o el "Saltarin Gorila", crec que es deia, que era una molla amb una plataforma on t'enfilaves de peus i saltaves tot desplaçant-te per la casa, o..., tot aconseguit cada any amb esforç i treball. I per postres el tortell de Reis!

Us convido l'any vinent a cridar els Reis com ho fem a Badalona, amb la cantarella que acompanya la lletra.  No caldrà que poseu pa sec ni aigua, que ja no arriben amb camells; ara venen per mar i per aire o motoritzats: en tot cas, un potet de benzina i unes Coromines per picar amb un gotet d'Anís del Mono, que així els tindrem contents. Penseu que llavors, segur, segur que us faran cas i continuareu conservant la il·lusió i el misteri i la màgia d'una nit que, aquest any, malgrat tot, també ha arribat.

                                                               “Els Reis venen

Venen de la muntanya

Porten joguines

Per la canalla

Els Reis venen

Venen de l’Orient

No porten res

Pels nens dolents…”

 

“Els Reis venen

Les cireres cauen

Cauen de pastor

                                                            Per Nostre senyor.”


07 de gener 2021

Volta a Puigcastellar (Castellterçol)

Tot esperant els Reis, en un dia gèlid d'hivern, m'animo, abans no ens hàgim de tancar a casa uns quants mesos, a acabar de preparar la sortida que haig de portar amb els companys del CEC. Ho he decidit a última hora veient com anaven les recomanacions. O sigui que he fet la vigila de Reis caminant, provant el seguiment de rutes amb el wikiloc i prenent una mica de fresca.

El matí ha estat bo, amb un cel net, blau, amb sol, tot i que no m'he tret pas l'anorac. Amb una hora justa he arribat a Castellterçol i he anat a deixar el cotxe al pàrquing del Castell de Sant Miquel, una bona esplanada per deixar-hi els vehicles si és que podem fer la sortida tots plegats. Des d'aquí mateix, es puja i visita el castell, un lloc recondicionat amb taules de fusta i bancs, sota les alzines que donaran ombra a acabaments d'hivern quan hi ha prevista la sortida. Segurament, caldrà fer un esmorzar de motxilla.

Poques runes queden del castell, però les parets grisenques, la humitat i el verdet de les escales i les pedres que li fan de base, el fossar natural de roca i les portes tancades, confereixen al lloc un aspecte lúgubre. Adossada al mateix castell una casa habitada amb els lladrucs d'un gos fidel i guardià. Al costat, una ermita amb dos xiprers enormes i per sota el camí del Ricard, punt d'inici de l'itinerari.

Començo a pujar la pista, solitària i humida el dia d'avui, amb el fullam sec dels arbres a terra i començo a fer servir el wikiloc quan tinc cobertura. (encara que la bateria no durarà gaire). És agradable aquest camí sempre entre boscos fins a arribar a la masia de Cal Ricard, sense ningú. Més amunt, els Redobles del Ricard i una mica més encara el coll de Ronsana. Un cop dalt, a mà esquerra, l'església de Sant julià d'Úixols. Recordo que hi vaig pujar a mitjans de novembre passat i encara vaig anar trobant boletaires. Avui, amb aquest dia que es comença a ennuvolar, el fred i el nostre company Covid que ha anat canviant els nostres costums, no hi ha pas boletaires, ni caçadors, naturalment ni fredolics! Em continua agradant Sant Julià! Té una bona panoràmica del Moianès, un aire tranquil i serè, un lloc de pau i repòs, alegre i de bona estada. Prenc un cafè amb llet calent que tinc al termo i espero arribar al final de l'itinerari, aquesta vegada sense equivocar-me.

Baixo pel costat de la casa enrunada de Cal Cinto des d'on hi ha una bona perspectiva de l'església i una foto magnífica amb l'arbre del davant nu de fulles. Potser a començaments de març ja iniciarà la brotada i no deixarà veure tan bé com ara tot l'edifici eclesial.

Seguim la pista cap a l'esquerra fins al Collet de Matafaluga i aquí se'ns obren tres possibilitats: la que vaig fer al novembre que em va fer fer una marrada de dos quilòmetres i mig anar i uns tants d'altres de  tornada i que ara ja tinc clar que no he de seguir; i la bona: saltar una tanca de ferro, talment la barrera d'un peatge i tot seguit el filferro de les vaques. Es continua fins a arribar a la masia de l'Era de les Cases, una de les masies històriques de Castellterçol i on uns nens desafien el fred amb els seus jocs. Cal travessar l'era i continuar un petit tram de camí tot i estar molt atents al corriol que s'enfila a mà esquerra i que no està gaire marcat en els seus inicis. Entrem de ple al bosc caminant per aquest corriol encantador i hi trobem el pou de glaç de l'Era de les Cases, poc conservat. Després de passar una tanca de les que s'obren i tanquen empenyent amb el cos, seguim el corriol trepitjant fulles i gaudint de la vegetació. Anem baixant fins a desembocar en una pista, girem a l'esquerra i al primer revolt, n'agafem una altra també protegida per una tanca. Al cap de poc arribem a les runes de Puigcastellar, on podem admirar la panoràmica que se'ns obre, amb el Montseny entre núvols negres i amenaçadors que van jugant amb el sol. Un caminet per darrere la casa en runes ens puja fins a la zona més alta, entre alzines i pedres grosses, lloc on havia existit el poblat ibèric de Puigcastellar. Crec que caldria desembrossar força per adonar-se del poblat, avui cobert de pedruscall i terra, però la disposició d'algunes pedres ens indica que fou un bon poblat.

Seguim el corriol que es va eixamplant i esdevé una pista de mal caminar. En un punt, cal fixar-se en un altre corriol que surt cap a la dreta i senyalitzat amb una fita de pedres i pintura lila. El seguim i anem davallant saltant alguns troncs que ens anem trobant enmig del camí, arbres que han caigut i ja s'han assecat. Al final de la baixada que es va suavitzant, veiem la carretera que va de Moià a Castellterçol, però no hi arribem; ens trobem una pista que va pujant lleugerament cap a l'esquerra. Només d'encetar-la, hem d'estar atents a la nostra dreta, entre la vegetació, per poder veure un pou de glaç millor conservat que el de l'Era, però força tapat per la bardissa. Seguim amunt i creuem el Torrent de la Guineu, just al punt que al davant tenim una paret de roca llisa i grisa. Al cap d'una estona hem de prendre un caminet a la dreta, tot deixant la pista que va pujant amb ganes, fins a trobar una altra pista ampla que hem de seguir cap a l'esquerra per desembocar en una altra pista que reconeixerem per ser el camí del Ricard, a prop ja del castell. Anem cap a la dreta i aviat veurem el castell i als seus peus l'ermita amb dos xiprers ben alts. Una mica més endavant veurem el cotxe que ens espera.

Sembla complicat, però no ho és i el wikiloc m'ha facilitat la ruta en els punts més perdedors d'encreuament de camins i de corriols. Fins i tot he descobert que quan no l'encertes, t'avisa que t'has sortit de la ruta que segueixes! Llàstima que no sé com es guarden les fotos que he fet sobre l'itinerari, i en arribar m'he adonat que no s'havien desat i que el mòbil ja en tenia prou de treballar per avui.

Un dinar molt correcte a Cal Xup per 10 € i encara he passat per Granollers per deixar el meu últim llibre a la Núria, companya bloguera i escriptora, que sempre m'ha donat ànims per escriure i que té la paciència de llegir els meus escrits. No hem pogut xerrar perquè no l'he pogut avisar, però m'he sentit Gaspar portant el regal a casa seva una mica més d'hora de mitjanit.

Ara només faltarà omplir el formulari del CEC, enviar-lo amb una foto meva —que a la sortida cultural a La Garriga del mes de febrer, n'hi han posat una de ben lletja a la web!— i esperar tenir la sort que es pugui fer la sortida i jo hi pugui anar!

01 de gener 2021

1 de gener de 2021

I al març en farà 10 mama. I a l'abril 63 amb tu papa. Que només compartim la lluna i els estels!

 Feliç 2021!