Sant Antoni: la passada que ja no és

Avui, Sant Antoni Abat, el dia dels burros, el dia dels "borregos" i el tortell amb sorpresa —generalment un animal— i antigament, el dia dels Tres Tombs, aquí, més modestos, el dia de la passada.

Ja fa uns anys que no hi ha passada aquest dia, si més no aquí a Badalona. Que de cavalls, mulos i ases n'anem escadussers i és qüestió de repartir forces i cavallerisses. Fins l'any passat, passava una representació dels Tres Tombs amb Sant Antoni a la processó, amb l'escola d'equitació lluint cavalls, egües i genets o senyoretes a cavall ben perimpollades, alguns carros amb verdures i tines per recordar que venim d'uns temps antics de pagesos i agricultors i encapçalant la comitiva i tancant-la, unes bandes de música sonant al pas de timbals i trompetes. Quan vivia al carrer Anton Romeu, passaven per davant de casa i encara era el temps que la gent sortia quan acabava la passada amb escombres i pales i recollíem fems per adobar les plantes. Després, ja han estat els escombriaires de l'Ajuntament. Els primers temps de viure al carrer d'en Prim, també recordo la passada per davant de casa, en sentit contrari a la cavalcada de Reis, Ara, ja fa uns anys, que passen de través: travessen el carrer des del carrer En Cueta seguint per Santiago Russiñol i tornen per Planas i Casals cap a Sant Pere; cal anar doncs a la cantonada. No tiraven caramels, com el Reis, però agradava veure els cavalls que últimament rellisquen amb els carrers asfaltats!

Algun any havíem anat a Manlleu, a la Festa dels Tonis, a participar en el concurs fotogràfic amb l'Associació Fotogràfica Miquel Figueras de Badalona; algun any l'havíem seguit a Balsareny, a la Festa dels Traginers, amb el concurs de carreres de cavalls i ases fins al castell. Això sí que eren passades de veritat, engalanats amb tota la pompa, les genetes amb aquell orgull a la cara i els genets amb els barrets i capes fent saltironar les bèsties. Que t'agafava complex i enveja de no poder fer el mateix!

A Badalona, la missa de Sant Josep i la benedicció dels animals a La Plana i tornar a casa amb el tortell de la pastisseria Can Ventura.

Aquest any, res de res! Ens hem quedat amb la missa de Sant Josep amb el Sant dins l'església, com qualsevol altre confinat. Ni cavalls ni tortells enlloc. De fet, ja fa uns anys que només aguantava la tradició de tortells Can Bertran del carrer En Cueta, que els feia aquest dia i el dia de la passada que ja no coincidia amb el 17 de gener. Aquest any, Can Bertran tanca els diumenges.

Hi havia anys que els ocupants dels carros i carrosses anaven ben mudats, fins i tot amb vestits d'època, els que arrossegaven els animals vestits amb espardenyes i barretina, algun gos amb manta sobre el cos i algun poni amb nen petit a sobre. Sempre que els veia, somrients a la gent i saludant amb la mà, pensava com s'ho havien fet per ocupar un lloc d'aquests. No us negaré que, algun cop, m'hagués agradat passejar-me pels carrers amb calessa, saludant a tothom amb un somriure d'orella a orella, observant la gent de peu tot l'itinerari, jo ben asseguda. I ja no us dic el que m'hagués agradat anar d'amfitriona, amb uns pantalons blancs ajustats i unes botes negres altes, barret d'ales al cap i agafant les brides d'un cavall que hagués fet anar al galop. De petita hi somiava jo en tenir un cavall i recorre camps i muntanyes, muntada com una princesa. De somnis també es viu, i t'ajuden quan ets poca cosa!

Moltes coses hauran canviat quan hagi marxat el virus, si és que marxa. Moltes coses petites i senzilles, que marcaven el pas del temps i que, potser no tornaran. La tradició de l'ensiamada i els diaris els diumenges de bon matí (ara ja quasi no n'hi ha, de diaris en paper, i queden poques pastisseries); la tradició del tortell o les postres dolces del migdia d'un diumenge..., tot i que encara queda el passeig per la Rambla. La tradició de la paperina de paper d'estrassa de les patates del Marisa (no hi ha Marisa, ni paper d'estrassa, però ara, encara!, queden les Coromines). La tradició d'estrenar l'abric d'hivern per la Puríssima o, per Rams, el vestit jaqueta de primavera... Algunes d'aquestes tradicions ja fa temps que no es fan, però quan he vist Can Bertran tancat, he pensat que moltes desapareixeran!

Digueu-me melancòlica o nostàlgica, però hi ha coses que eren referents clars del pas del temps: del dia a dia, de les setmanes, dels mesos i les estacions i dels anys.

De moment, encara em queda l'Auditori dels diumenges al matí, dinar a Barcelona i el cinema a la tarda tot i que això està en un perill extrem de desaparèixer gràcies als confinaments comarcals i municipals. Esperem que tot plegat no sigui permanent, que puguem gaudir de cada moment, de cada instant de sol o de pluja i que puguem continuar buscant cadascú la nostra petita felicitat. Esperem que Sant Antoni torni el pròxim any amb uns cavalls blancs galopant al vent seguit dels animals que li poden fer companyia!