Claret dels Cavallers

—Doncs, escolteu noies! Ahir em vaig trobar al mig d'un munt de gent que només caminaven i caminaven. Jo, sola i perduda sense vosaltres, que no sé pas perquè m'hi vau deixar de sola!

—És clar! Com que et vas amorrar a aquella noia de l'anorac vermell i no la deixaves! No sabem pas què li trobaves.

—Caram!, estava desembolicant no sé quines llaminadures que no vaig poder tastar, ves!

—És que quan hi ha aquesta gent que van amb pals i botes —excursionistes en diuen—, els has de deixar, que no porten mai res de bo: plàtans, pomes, xocolata negra del 80% o més de cacau! Què volies trobar? Brots tendres de garric o de llentiscle ja n'hi ha pel camí i fulles verdes i tendres dels arbres, només que t'alcis una mica les esgarrapes!

—Si, però sempre és bo aprendre coses noves.

—I, on vas anar a parar?

Però, comencem pel començament. Com cada dijous, un grup de caminants amb botes i pals —tal com ens han dit les cabres— es van trobar a Salo, passat Súria, a la comarca del Bages. Aquesta comarca on no trobareu pas gaire gent caminant, que la gent acostuma a anar cap al nord, allà on la gent és culta i caminaire i potent. Però en aquestes muntanyes del centre de Catalunya, boscoses i de masies escampades, de camps ben cultivats i de ramats, pocs, que encara van lliures i alimentant-se de brots tendres, en aquestes comarques, dèiem, trobareu racons i llocs ben interessants, camins tranquils i de passejada que diuen algunes, camins on pots entretenir-te mirant el paisatge i l'horitzó i la tardor que rosseja les fulles dels arbres i dóna una tonalitat ataronjada als camps, amb unes tardes de sol que va amb calma cap a la posta. Una lluminositat neta, uns racons històrics i amb història, unes vistes que arriben fins a les serres prepirinenques properes com Port del Comte o el Cadí o la Serra del Verd amagada entre boires que a poc a poc el vent farà marxar. Una pau i una calma agraïdes i més si aneu seguint un ramat de cabres, o més ben dit, si elles us segueixen a vosaltres!

Salo és un poble petit, gairebé un carrer al mig de la carretera que va de Valls de Torroella cap al Santuari de Pinós. L'excursió transcorre per pistes i algun corriol amagat entre bardisses, Un corriol que de primer us farà travessar algun camp verd a punt de llaurar i que desemboca a una pista que ens duu fins a la Plana de la Vena. Des d'aquí, davalla un corriol pedregós mig amagat entre garrics i mates que el tapen en molts trams. La sorpresa és que, quan alceu la vista del terra, us trobeu amb tres cares encuriosides que se us queden mirant: dos cabres i un gos. Darrere d'elles baixen més cabres i el formós mascle, enfeinades en anar menjant els brots dels arbres sense fer-vos massa cas.

Cal que les deixeu passar i continueu avall encara que, per allò dels pastors i les ovelles, us vagin seguint!

La feinada ha estat en fer passes sense ensopegar amb els seus lloms; encara sort que nosaltres no som brots tendres!

El corriol retorna a la pista i ens hem arreplegat tots a baix: nosaltres, les cabres, els gossos i els companys que, tot i arribant tard a l'hora de la sortida, com que son més lleugers i nosaltres ja els hem deixat el camí net de cabres, ens han aconseguit.

La pista ens porta a Claret dels Cavallers, amb el ramat al darrere i al davant que, qui més qui menys, ens hem sentit pastors de cabres, cabreres i cabrers, en un entorn d'allò més natural i aromàtic. Algú ha retornat a la infantesa del poble i tothom feia cara de satisfacció i divertiment.

Claret de Cavallers és un nucli medieval arrecerat al nord-est del terme de Sant Mateu de Bages, sobre la riera que baixa d’Utgés i que continua cap a Coaner. Aquest petit nucli  té el seu origen en un castell medieval, del qual en queden unes poques restes, i que derivà més tard en dos importants masos: Can Serra i Can Ferrer. És destacable la seva església dels segles XV i XVI dedicada a Sant Pere. Tot plegat forma un conjunt fortificat, que estava  vinculat al castell de Castelltallat i no tenia un terme definit, sinó el de l’església de Sant Pere de Claret, però el fet d’estar en un lloc excèntric li donà certa autonomia defensiva que no se sap si es reduí a una fortificació del nucli de població, o bé si existí un castell.  El poble està emmurallat per les mateixes cases que el defensen i poden trobar-s’hi alguns escuts nobiliaris signe del seu passat. El lloc de Claret apareix documentat per primera vegada l'any 1031 quan era un alou d'un germà del castlà de Castelltallat. Al segle XIV, el lloc de Claret apareix vinculat al comtat de Cardona els quals van exercir la jurisdicció civil i criminal fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals.

Segurament les cabres, que després hem sabut que eren d'aquí, ens podrien explicar més coses, però les deixem a totes menjant darrere el casalot. A totes? No! N'hi ha una que s'ha enamorat de nosaltres, bàsicament de la noia de l'anorac vermell-lilós, i va donant voltes al nostre entorn mirant si pot arreplegar alguna cosa de motxilles i bosses de plàstic que fan un soroll agradable.

Reprenem la marxa per resseguir la riera de Coaner. Acompanyats per la cabra que s'ha despistat de les altres i no les sap trobar. Comencen les angunies en algunes i alguns de nosaltres. Fem l'intent, els que vénen de més de pagès, de tornar-la al seu ramat, però la cabra ens ha agafat "carinyo" i ens segueix a nosaltres tot queixant-se i belant per torbar les seves companyes.

—Però, per què no tornaves enrere bestiota?

—És que vaig pensar que estàveu més endavant. Com que quan vam baixar el corriol anàveu al davant i al darrere de la pastoreta... Per què no em veníeu a buscar vosaltres, bestiotes!

—Si, dona! Amb lo delicioses que estaves les fulles d'aquell sector. Ja no et vam veure més i pensàvem que havies fet un altre camí.

—Sí, sí, un altre camí. Em van fer pujar tota la pista pel costat de la riera de Coaner, buscant, que buscaven els forns de pega i aturant-se a dalt al dolmen de la Fosa del General, que no sé que hi veien en aquelles quatre pedres. Després van seguir la pista cal a la Vena i vaig pensar: Salvada!, algú em recollir aquí. Però no, no hi havia ningú. Només aquell gos que hem trobat de vegades que no para de bordar. I decidits van començar a tirar cap avall. Sort, perquè va començar a fer un ventet fort i fresc. Vaig acabar la veu i ni ganes de menjar! Només em van venir ganes d'anar pixant!

—Quins nervis devies passar! Pobre bèstia!

—I tant! Després es van parar una mica més avall del dolmen de la Vena, que si al del General i queden quatre pedres, en aquest només dues i amagades. Allà van seure i es van posar a menjar i jo ja no sabia quina cara fer-hi.

—I no et van donar res?

—Si ves, què m'havien de donar: entrepans, xocolata, plàtans, pomes... Un d'ells va trobar un rovelló ben aigualit!

—Ai! —diu el mascle—jo no hagués pogut suportar-ho pas!

—Llavors una noia ben bufona va trucar per aquests aparells que porten i va parlar amb els forestals, crec per dir-los que jo m'havia perdut.

—Oh, què delicats!—respon el boc.

—I em van fer fotos a mi sola i amb tots ells! això sí que em va agradar!

—Caram, quina sort! I que vau fer després?

—Vam continuar baixant per la pista. Els camps estaven preciosos: els tons marronosos i carbasses, els arbres amb les fulles grogoses i vermelles, es barrejaven amb el verd dels arbres. El cel amb uns núvols d'un blanc grisós s'esfilagarsaven pel cel. Allà al davant tapaven un xic el Port del Comte, es veia Salo als nostres peus i dalt, en un turonet, el santuari de Pinós, com en un pessebre. Un dia ens hi hem d'arribar totes allà dalt, la veritat és que em va agradar molt!

—Mmmmmm... sense aquesta gent que t'hi va portar, no serà el mateix.

—Al cap d'una estona vam arribar a Salo i van fer una volta pel poble. Alguns em van intentar lligar a un banc, bé, ho van fer! I jo ja m'ho veia tot perdut, perquè van pujar als seus cotxes per marxar. Ves, com havia de seguir jo als cotxes? Això sí que em va atabalar! Sort que va venir el de can Serafí, que l'havien avisat els mossos que em recollís i esperés a casa seua a la Raquel, que encara és l'hora que l'hagi de veure a la nostra mestressa!

—Oh! Ah! Bee...Sort que tot va acabar bé!

—Si, noies. I mireu em va posar nom i tot. A partir d'ara m'heu de dir "Clareta", en honor a la passejada que han fet per Claret. I a fe us dic, que si tornen —que com que s'ho van passar molt bé, tornaran— tornaré a acompanyar-los tot el camí.