CAL SAC: Caminant amb Guerau de Liost per Viladrau

14 de novembre 2024

Caminant amb Guerau de Liost per Viladrau

Font de l'Oreneta

"Voldria ser enterrat al peu

d'aquesta font que endegà el pare.

Té campanetes arreu,

d'aquelles que plaïen a la mare.

Un aire ben senzill hi porta els sorolls de la vila

i neteja de brossa l'espill

d'aquesta font tranquil·la"

Un tast d'un dels poemes més celebrats de Jaume Bofill i Mates, que escriví amb el pseudònim de Guerau de Liost. I es pot dir ben bé que el poeta i el temps s'han confabulat a favor nostre. Només d'arribar a la font de l'Oreneta, com si ens saludés des del més enllà, un eixam de fulles daurades com la mel han caigut sobre nostre bressolades pel vent, talment gotes de pluja que ens donessin la benvinguda. Un espectacle difícil de superar!

La seva poesia ens acosta a la natura. Una natura tardoral en aquesta època de l'any, que ens meravella pel joc de colors, ens sorprèn i ens emociona. Faigs i castanyers rivalitzen amb les fulles daurades, grogoses, marronoses i vermelloses, translúcides a contra-sol, talment la paleta d'un pintor que, tanmateix, no aconseguirà mai aquest bé de Déu de tonalitats!

Avui, se'ns ha fet evident la tardor: un dia nebulat que ha fet ressaltar més els tons de verd, els roigs i tota la gamma del groc. Una estora de fulles seques per caminar, aigua rajant per fonts i torrents, una humitat calada als ossos i un somriure de satisfacció a les cares.

Hem caminat, doncs, amb un dels poetes que amb més goig han transcrit el paisatge: Jaume Bofill i Mates, descendent d'una família que encara conserva uns forts lligams amb Viladrau. El poble dels castanyers i les castanyes, de les fonts i els rierols. I ha estat un plaer per tots nosaltres. Ara fa quinze dies vam

haver d'anul·lar la sortida per la imprevisió del temps que, de vegades, tants radars i tants meteoròlegs no es posen d'acord. Havíem de venir el 29 d'octubre, el dia de la gota freda a la zona de València. Però ho vam posposar amb encert; ara, el bosc estava preciós!

Ens hem acostat a les fonts com la de l'Oreneta, la del Cristall, la de l'Alemany que sempre raja o la de Sant Miquel ja dins del poble. Hem vist el Montseny davant nostre tot torrat i marronós. Hem pujat sense queixar-nos per entre els castanyers tenyits de colors, no hem collit gaires castanyes, però les hem tastat, petites i tendres escampades per terra amb la coberta de punxes ben oberta; hem badat i hem trepitjat el fullam com nens petits i ens hem amarat de poesia.

Poques paraules podem trobar que expliquin millor el paisatge viscut que les que va escriure Guerau de Liost al poema "La font de Sant Marçal"

"Déu te guard, vianant! Que t'imposi el Montseny

una mica d'amor i una mica de seny.

Aquí tens un pedrís clapissat de falzia.

Aquí tens una font que parlar-te podria.

La virtut del Montseny és aquest rajolí

que d'avets i de faigs la fulla ca esbandí.

La virtut del Montseny es congria a l'altura.

Per ço té aquesta font una ullada tant pura

i la seva canal dóna l'eco planyent

de la fusta del bosc torturada pel vent."

Hem fet una parada a l'ermita de la Mare de Déu de l'Erola. Avui
solitària i sense l'aplec que hi té lloc cada any. Aquí dalt, a tocar del Montseny. I ens hem enfilat pels castanyers i davallat per torrenteres. Hem seguit pista i corriols, hem llegit poemes. Hem vist bolets i mores encara tendres. I hem arribat a Rusquelles, la casa dels Bofill, on jugaven d'infants els nostres companys amfitrions de la sortida, una família viladrauenca d'adopció que ha tingut cura de permetre'ns aquesta bonica passejada compartint amb nosaltres les seves vivències i la seva estimació a Viladrau. Ha estat un honor i un plaer! Com aquest "Tardoral":

"Dues damisel·les seuen. Porten berenar senzill.

Seuen al pendís d'un marge. Ara ja no hi canta el grill.

L'una de ciutat venia. Prova de refer-se a fora.

Ara que l'estiu s'allunya, troba més benigna l'hora.

L'altra de pagès pubilla, mira de l'amiga els ulls.

Ara que finà l'octubre, pesen sos vestits remulls..."

I tot dinant en el pedrís de Rusquelles ens ha sortit el sol. La casa és gran i ben cuidada com totes les masies que hem passat. Sembla que tot formi part del paisatge i no es pugui separar una cosa de l'altra: natura i vida humana formen un tot.

I hem fet el darrer tram cap al poble, tot passant abans per la font de les Paitídes, aquestes dones d'aigua que tenen cura dels saltants, els gorgs i els rierols. Avui no hi trobem ningú omplint garrafes i podem escoltar en la intimitat de cadascú, com el Francesc ens explica i ens llegeix el poema "La font de les Paitídes":

"Entre les feixes esgraonades,

cad'una d'elles com un retall,

brollen tes aigües mai estriades

com ansa llisa de pur cristall.

Ton marge dóna granada userda.

Les cueretes beuen de tu.

D'una pomera que ja s'esquerda

neda en tes aigües el fruit madur..."

I en aquesta tarda tardoral, arribem a Viladrau amb un xic més de fresca, respectant més la natura, coneixent més la llengua del poeta, amb ganes d'aprendre i de seguir caminant per les muntanyes. No en sabem de fer poemes, però en gaudim pas a pas,: no en sabem de pintar colors als arbres, però cada trepitjada de fulles seques el fem amb l'esperança de tornar, de viure i de ser capaços de mirar.

Font de l'Oreneta

"L'ombreja un castanyer:

damunt la seva casolana soca