Jubilació: 10 anys!

10 anys, ja! Com passa el temps, això que no acabava d'arribar mai! 10
anys de jubilada, com aquell que res. Sense comentaris. En aquests deu anys m'he fet més gran. He perdut coses i persones, n'he guanyat d'altres. He continuat activitats que feia i n'he trobat de noves.

Em vaig fer diferents llistes quan vaig començar: coses que s'havien d'arreglar a casa, viatges que volia fer, museus i activitats, acabar coses començades... No les he fet totes, però n'he fet algunes. No sabria definir aquests deu anys. He perdut gent que no he vist més o que he vist molt poc d'ençà de llavors i m'ha sabut greu, però els camins es creuen una vegada i es separen contínuament. Sobretot amb gent de la feina que m'havia apreciat molt i de les que ja no en sé gairebé res. Recordo, però, encara, noms de nens i nens i famílies i mestres i professorat, gent de serveis educatius, psicòlegs, educadors, inspectors..., però cada vegada s'esfumen més. De vegades, no sé si agrair-ho o no. 

He conegut gent nova a les sortides, als viatges, a pintura, al CAOC..., però, possiblement, serà gent que passarà quan deixi de fer l'activitat on coincidim. Perquè, ja veus, tants anys amb la gent del treball, que semblava que era la vida i... paf! s'han volatilitzat!

              

Però, estic contenta perquè crec que he aprofitat un xic aquests deu anys. Sempre hagués pogut ser més, com tot. I ara hi ha una vida planera, sense estar gaire malaltissa, amb il·lusió encara per aprendre coses noves, amb ganes de sortir (cada vegada menys) i... anar fent. Felicitats, Núria, per aquests deu anys. No sabem si per gaires més, és clar, que tot és possible, fins i tot l'acabament sobtat; però, mentre no arriba: viu!