El meu país. Un homenatge a tots aquells que varen lluitar per les llibertats, a tots aquells que avui no hi són, però estan amb nosaltres, a tots aquells que vindran i seguiran amb la lluita i l'estimació per la terra.
Un homenatge a tots aquells que estimen els seus països d'origen, que sàpiguen trobar la manera d'estar en llibertat en un món solidari i acollidor a totes les terres i totes les parles.
Des de Catalunya, en un dia com avui, us diem que tot és possible. Ho podem aconseguir! Visca Catalunya lliure!!
Ahir vaig participar en una xerrada interessant en el marc de la Jornada
de l'ACPEAP. Una reflexió sobre l'educació, sobre cadascú de nosaltres i
sobre la situació actual que vivim en el nostre país. Una reflexió
d'esperança. Fèlix Castillo va parlar sobre la psicologia positiva i el
concepte d'impotència apresa, concepte que es refereix a la situació de
queixa constant, res depèn de nosaltres, no hi ha sortida..., i ens anem
ofegant. Quan es comença per la queixa deixes de tenir possibilitats de
prendre decisions i és important i necessari que decidim cap a on volem
anar, amb autonomia i interdependència. Com menys queixes, més
decisions pots prendre. Frase que em va interessar al respecte per
trencar aquesta dinàmica: "Ens hem de fixar en les coses que suren i no en les que s'enfonsen".
En la psicologia positiva cal promoure l'autonomia personal,
l'expertesa, i el servei cap als altres en una dinàmica d'autogeneració,
fugint de l'educador com a interventor, com a manipulador de màquines
de diagnòstic per encarar projectes nous. I estem en un context que
possibilita això.
Comentava que ens hem de promoure cadascú de nosaltres, que hem de
començar per "cuidar-nos" a nosaltres mateixos per poder arribar a un
servei cap als altres assumint i anticipant les pors que el procés pot
comportar.
Penso en això en un moment en què l'educació, l'escola, els
professionals, tendim a veure les retallades, que són importants, sí,
les coses que no funcionen, el desànim, la impotència, moltes vegades
que, sense recursos, poques coses podem fer i penso que potser ens estem
acomodant un xic a aquesta situació. És difícil veure-hi amb esperança i
ja no diguem amb il·lusió, però, com a educadors, no podem ofegar-nos i
ens hem de fixar en les coses que hem anat construint, en les coses que
suren malgrat tot, ser capaços de prendre decisions i de continuar
avançant amb un esperit de creativitat.
En aquest sentit, també es pot aplicar aquest discurs a la situació
d'aquests moments al país, on, amb esperança, desitgem una autonomia i
una capacitat d'autoregeneració per canviar les coses dins la nostra
societat avançant cap a una independència que ens faci més responsables i
més capaços de prendre decisions.
Vegeu també el vídeo: Cauen els murs, eleccions el 25N
