Avui, 23 de juny, dia de revetlla, travessem el país de nord a sud i ens desviem a l'alçada del Pontaut cap a la dreta per pujar per una carretera una mica estreta fins a l'aparcament de Porcingles on ens espera la Imma Pericas, autora de la novel·la "Nocturn aranès" de l'editorial Trípode. No només ella ens espera; tenim el plaer de conèixer en Ricard Novell, guia de muntanya, bon coneixedor de la vall i que ens parlarà durant tot el
recorregut sobre la història, les llegendes, la vida i les
tradicions dels aranesos.
Ens organitzem amb els cotxes, tu aquí-jo allà, ens fiquem crema i barrets i fem la primera pujada cap al poble deshabitat de Porcingles. Aviat s'arriba a les primeres cases i el camí esdevé un corriol estret, flanquejat de vegetació, ombrívol i ben planer. Dóna gust caminar per aquí. De tant en tant, les parades per escoltar amb interès tot allò que ens pot explicar en Ricard, home savi, i anar llegint fragments del Nocturn davant la mateixa autora.
L'Imma Pericas ha dedicat tota la seva vida professional a les persones amb necessitats educatives 
especials i encara ara és responsable de la Fundació Nou Xamfrà. En la novel·la, que té per escenari els camins i paisatge de la vall de Toran, es descriu la vida de dues dones: la mare de família jueva, la Rachel, en la seva travessa dels Pirineus per fugir de l'Europa nazi; i la de la Carmina, la noia aranesa que li fa de guia en aquesta travessa, dona ella també maltractada des de ben jove i que ha de sobreviure a la seva època. Un escrit que corprèn, un llenguatge fins i tot poètic, una història real feta literatura amb la que hem gaudit llegint i caminant.
Nosaltres no ens hem enfilat per aquestes costes fugint, no hem tingut por que la Gestapo ens atrapés ni ens hem espantat amb els trets dels guardes; hem caminat plaentment, hem escoltat i hem viscut una mica més l'Aran.
Porcingles es troba a 950m per sobre el nivell del mar i a la vall que forma el riu Toran, a pocs quilòmetres del poble amb més habitants de la vall, Canejan. Dins de la distribució territorial de la Vall d'Aran, aquest poble està
adscrit al sesterçó de Quate-Lòcs, que inclou els pobles més propers
a la frontera entre els estats francès i espanyol i també anomenats de Baish Aran. Al segle XIX,la demografia del país era
força diferent de l'actual. La manca de comunicacions amb el vessant sud dels Pirineus, va fer que la zona més poblada fos la del Baish
Aran, més que no pas Vielha e Mijaran ni el Naut Aran. De fet, els grans
canvis en el terreny de les comunicacions a l’Aran no arriben fins a
l’obertura del Port de la Bonaigua el 1924 i l’obertura del Túnel de
Vielha el 1948. Fins aleshores, les comunicacions amb l’Aran eren poc
factibles i la majoria de persones arribaven a l’Aran a través de la 
frontera francesa. 
Una frontera que ha estat pas freqüentat al llarg dels segles; pas utilitzat per pastors, caçadors, contrabandistes, soldats, fugitius de les guerres —d'aquí cap allà i d'allà cap aquí—. Una guerra que també van viure la Carmina i la Rachel, una en el seu paper de guia de muntanya ajudant en la travessa del Pirineu als perseguits per la Gestapo en la Segona Guerra Mundial; l'altra, fugint i confiant amb la guia per sobreviure a l'horror de les deportacions. Totes dues dones valentes que s'encaren a les penúries, a la por, al terror, i que esperen un demà millor.
La Carmina va quedar vídua a la guerra i això li suposà un deslliurament de tants maltractes, de tantes
burles, de tants cops i d'haver d'arromangar-se per tirar endavant 
la casa, el ramat... Quan li van notificar el decés, no li va sortir cap llàgrima per l'home mort. I aparegueren altres motius de viure; la filla, la gent que podia ajudar a traspassar muntanyes, els morts de la guerra i els fugitius, el soldat que acollí un dia d'esperança... fins que li arribà aquella capsa que estrenyé contra el pit, ja gran, ja passats els anys.
Un home la mirava, duent l'ham traïdor
oh truita confiada, a l'aguait del pescador.
Capbussa't de seguida, no et deixis atrapar.
El poble de Porcingles no té data de fundació, ja que tampoc té cap església dins el seu espai urbà i es categoritza com a
caseria. El seu origen pot remuntar-se a èpoques romanes o preromanes i
amb importància durant l’edat mitjana com a poble de pas de ruta que
unia el Pontaut i Montgarri en ruta ascendent. El seu nom, en aranès, denomina la cort de porcs o l'espai on hi havia els porcs de les bordes.
El Camín dera Cau transcorre per un territori que en el temps que es
vivia en aquest poble, es 
cultivava el terreny amb l’agricultura
tradicional de la regió. Podem observar els
bancals que 
encara es conserven a banda i banda del camí i que el Ricard ens ensenya. El conjunt de cases del poble de Porcingles,
ajuden a copsar com era l’arquitectura d’antuvi a l’Aran.
És un goig saber coses del camí per on passes: en sabem més de la construcció de les cases, perquè feien les teulades amb escala, quina funció tenia pintar les façanes de colors, què traginaven, com vivien... i tantes altres informacions que ens fan entendre millor el terreny que trepitgem. Segurament, sense en Ricard, haguéssim passat sense adonar-nos-en, contemplant la natura, sí, però sense saber el perquè de les coses ni amb la riquesa de coneixements que tenim ara. Les teulades tenen la fisonomia tradicional però les garbes de
palla ja no hi són, atesa la seva prohibició pels freqüents incendis que
propiciaven segles enrere. Actualment, les teulades de tots els
pobles del Toran estan fetes amb pissarra. Ens adonem també de les creus de fusta que estan insertes als murs tot arribant a Canejan; era el Via Crucis que, segurament la gent seguia tot resant el rosari, amb el capellà al davant. 
El llibre de Ricard Novell, "Un viaje fantástico a trazos de lápiz", ens deixa constància que fins no fa gaire, Porcingles era habitat per una família, però que només hi passen algun dia d’estiueig ja que és dur viure en aquest indret durant l’hivern. El mateix Ricard ens llegeix un fragment de la vida de la darrera dona que va viure a Porcingles, i que no en volia marxar.
Arribem a Canejan encara acompanyant la Carmina i la Raquel i tot el grup que fuig amb ella. Aviat 
desapareixen entre l brancatge, des d'aquí el descens és d'un fort desnivell, arriben al canvi de rasant entre faigs, mentre el camí es va inclinant cap avall; al fons ja se sent la veu del riu: "un home la mirava, duent l'ham traïdor, oh truita confiada, a l'aguait del pescador...". Són a prop de la frontera, a prop de poder tornar a pensar en projectes de futur...
El nostre, de grup, arriba força més descansat a Canejan i entrem a l'església i recordem el casament de la Camina, molt abans de la fugida:
"Com en un malson, la Carmina va anar avançant pel passadís central, i sentia paraules escadusseres. Què devien dir? Brètol, borratxo, calés, donassa... Surava una boira de burla." "Va anar caminant pel passadís central amb la tieta. Al peu de l'altar, al costat de dos reclinatoris, hi havia un home. Era un nan. Però el nuvi, on era?"
La Carmina sentí el silenci pesant; hem escoltat les seves paraules 
també en silenci, un silenci de respecte, un silenci que ens porta a altres èpoques de casa nostra, a altres cultures d'ara. I comparem la nostra vida amb la d'antany! Com han canviat els temps de les persones i dels pobles.
Fora, el sol pica amb força i ens és grat de refrescar-nos una mica a l'ombra. Ens hem d'acomiadar del Ricard i de la Imma. En nom de tots els que hem participat en aquesta sortida, els donem les gràcies per fer-nos viure la natura, el paisatge, la literatura, la història i les histories en un marc incomparable. Gràcies molt efusivament, Ricard i Imma.
Mireu dins de l'onada, tal com un raig d'argent,
la truita esbojarrada, lluitant amb el corrent.
Lleugera i graciosa ben lluny ara del niu
la truita va joiosa fendint l'aigua del riu.
Que aquesta nit és revetlla i cal assistir a la Hèsta deth Haro!
Net d'arrossada,
Net de flors,
D'aigua senhada
Net d'amor
Ena maitiada,
Anet, passe çò que se passe,
Non a jamès arren passat
E, encara que se passe,
Aguest ser qu'ei atau.
(Fragment del poema "Net de huec, net d'amor" de Jèp de Montoya)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada